Arxiu de la categoria: General

El sentiment de pertinença a la terra, l’educació matriarcal i la llengua vernacla

General, , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el poema “La pubilla catalana”, de Pere Muntanyola i Carner (1872-1948).

Un altre poema en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra, que fou escrit pel català Pere Muntanyola i Carner i dedicat a Carme Picó i Serra, figura en el llibre “Memòria poètica”, a cura de “Llibreria Tècnica”, a què accedírem en el 2024. Entre d’altres coses, diu

“Só catalana de cor

i em plau bé ser catalana:

(…) com no hauré d’aimar-la avui

que viu, pobre Pàtria!, esclava?”.

 

Un poc després, afig

“Déu una parla ens donà,

que va ensenyar-me la mare

entre besos i cançons,

jocs de nin i plors i rialles…

(…) En eixa llengua, vaig dir,

per primera volta: ‘pare’…

i, essent nit, quan, al llitet,

amb la mare, agenollant-me,

pregàvem al bon Jesús

i a la Verge Immaculada,

era català aquell prec

que el Déu de cels escoltava!”.

 

Per tant, el poeta trau el tema de la maternitat, el de l’educació matriarcal, la mare com a transmissora de la cultura (com ara, cançons de bressol) com també que el català és la llengua que, quan la pubilla era xiqueta, ja emprava amb son pare i amb sa mare.

En un altre passatge de la composició, Pere Muntanyola i Carner posa que

“La llengua dels avis meus,

per mi, serà sempre aimada;

d’un poble digne eix’ parlar

serà sempre el de ma casa.

Nomeneu pas catalans

als qui rebutgen llur parla:

ells, catalans, no ho són, no;

són renegats de la Pàtria!”.

 

Per tant, enllaça el sentiment a l’ús de la llengua vernacla (ací, la catalana), la qual també empraven els seus avis.

A continuació, escriu sobre la llengua i sobre la relació entre Catalunya i Castella:

“La llengua et vol arrencar,

Catalunya, ta germana…

(…) Castella, fingint-te amor,

la llibertat t’ha robada!

(…) Te cridà, braços oberts,

noble i lleial t’hi llançares.

(…) I, com Judes, lo traïdor,

te féu un bes a la galta”.

 

Igualment, Pere Muntanyola i Carner addueix que Castella,

“D’aleshores, ha furtat

les teues costums, ta parla,

les que et feren forta i gran,

institucions i lleis sàvies!

De llavors, ha dissipat

tos cabals i tos reialmes;

ha tornada de llautó

corona d’or que li dares!”,

 

trets que enllacen amb fets històrics i, a més, amb la tradició castellana de furtar i de mentir.

Finalment, copsem la dita “Déu diu ‘Ajuda’t i t’ajudaré’” i el text empiula amb el sentiment, amb lo femení i amb tocar els peus en terra:

“Preguem, germanes, al cel,

per la Pàtria Catalana.

Després de Déu, sobretot,

lo del món, hem d’estimar-la!

Dels avis, la llengua honreu;

de llurs costums, siau guardes;

i, si, a un fill, doneu la sang,

digau-li que és per la Pàtria!”.

 

Quant al detall de donar la sang a un fill, té a veure amb lo maternal (tenir fills i educar-los sobre Catalunya i, òbviament, en català).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia i, a més, a Rosa Rovira, a Joan Prió Piñol i a Rosó Garcia Clotet, que em reportaren en relació amb l’escriptor Pere Muntanyola i Carner.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

3093-obraarxiu-la-pubilla-catalana-n (1)

El sentiment de pertinença a la terra, educació matriarcal i sensibilitat dels pares

General, , , , ,

Una altra composició d’Enric Duran i Tortajada, en el mateix llibre, i en què copsem el sentiment de pertinença a la terra i molts trets matriarcalistes, és “Somni”, escrita en 1947. Com que l’hem considerada molt significativa i, àdhuc, que reflecteix com són les cultures matriarcalistes i com les patriarcals (ací, en al·lusió simbòlica a la cultura castellana, la qual havia vençut en la guerra de 1936-1939), hem reproduït tot el text (amb alguns lleugers retocs). Al capdavall, la tractarem. Diu així:

“He tingut un rar somni. Nit d’hivern, sense estrelles.

Vora la llar encesa de la casa pairal

ma mare -santa mare!-  brodava meravelles

i mon pare -bon pare!- amb ses contalles belles

de la seua paraula ens feia el grat regal.

 

Jo mirava a ma mare que escoltava amorosa

-ma mare: dolça imatge, cabells blancs com la neu!-

i admirava a mon pare -estampa bondadosa!-

que parlava i parlava… Sa paraula agradosa

era la veu de l’ànima, del seny era la veu.

 

A fora de la casa el llampec estremia

la fosca paorosa de la nit hivernal,

del tro el redoble tètric per l’ombra s’estenia,

la pluja assagetava i a la cambra es sentia

el benestar de viure arrecerats del mal.

 

Ai, la feliç estampa familiar oblidada

que hui reviu mon somni on veig l’antiga llar:

a ma mare, com sempre, cosint enfeinada

i a mon pare, amb paraula carinyosa i pausada,

contant velles històries o faules exemplars!

 

I a fora el vent rugia com si cent llops famèlics

rondaren vora casa nostra sort envejant;

orfes de llum d’estrelles eren els àmbits cèlics

i, en contrast, nostra casa s’omplia de cants mèlics,

de pau i benaurança i d’amorós encant.

 

I mon pare parlava… I jo, atent, l’escoltava…

De sobte una demanda en mos llavis florí:

‘Què és la Pàtria?’ -pregunte-. Mon pare en mi els ulls clava

i em diu: ‘La Pàtria teua -ma paraula al cor grava-

és aquesta llar nostra, tot lo que tens ací’.

 

‘A fora, el vent que xiula, la tempesta que brama,

l’ambició que rodola per els àmbits del món,

el foc sord que recrema sense arborar la flama,

l’odi vil que assageta, la veu que en el buit clama

per l’amor entre els homes i a qui ningú respon’.

 

‘A fora, la macabra, funesta cavalcada

-cavalls apocalíptics empentants pel mal vent-

esborrant les fronteres amb sang jove vessada,

sembrant dol, brollant llàgrimes i, en sa carrera irada,

enfonsant lo que sura, troncant tot lo existent’.

 

‘A dins, la nostra casa, la casa dels besavis

que conserva la saba del vell tronc familiar,

l’estampa vuitcentista dels venerables avis

-a la mà el vell rosari i el Pare-Nostre als llavis-

donant to de puresa a l’ambient exemplar’.

 

‘A dins, tot lo que és nostre: esperit, sang; la raça

que perdura en nosaltres i es tramet als hereus.

Els volguts murs i els sostres de la paterna casa

acollint-nos sortosos; amorosa lligassa

per als delits del cor i els familiars conreus’.

 

‘No és la Pàtria eixa línia que un dit fred fixa al mapa,

ni la bandera estranya que un tirà pot hissar,

ni l’Estat que l’imposa del poderós la grapa.

La Pàtria és…’.. I el rar somni s’esvanix, se m’escapa….

I reste melancòlic, tot sol, en despertar” (pp. 359-361).

 

 

Com podem veure, els passatges esdevenen en l’estació més femenina per excel·lència: l’hivern, una època de l’any que, en cal poeta, va unida 1) a la germanor, 2) a una mare ben tractada, creadora i amorosa amb els fills, 3) a un pare amb una sensibilitat i amb una paciència oral que li permeten transmetre als fills les tradicions (contalles, històries i faules) per mitjà del seny, de l’afecte i de la benaurança.

Mentrestant, Enric Duran i Tortajada exposa com és la cultura forastera (ací, representada per lo extern). Llavors, el fill, com si fos adolescent, demana a son pare què vol dir Pàtria. Com a aclariment, direm que, en el primer terç del segle XX, el terme “raça”, sovint, rebia el significat de “Poble, cultura”.

I heus ací que l’home vincula la Pàtria amb la terra vernacla (començant per la casa pairal, per la llar i per tot lo que en forma part) com també ho veiem en l’inici de la lletra de l’himne a la Mare de Déu dels Desemparats: “La Pàtria valenciana”.  Aquesta connexió entre Mare i Pàtria va unida al terrer on nasqueren els ancestres i els progenitors, a aquella on es parla la llengua indígena (no l’idioma imposat per conquistadors d’una cultura patriarcal estrangera). Evocarem que “estrangera”, etimològicament, vol dir “estranya” i que, en 1939, el 49% dels valencians eren analfabets en llengua castellana, d’acord amb report facilitat per Pere Riutort el 31 de gener del 2021.

Per això, eixa és la terra “que conserva la saba del vell tronc familiar” junt amb allò “que perdura en nosaltres i es transmet als hereus”: primerament, la llengua i el folklore, tret que s’inicia amb el contacte entre la mare i el nen arran del naixement del nadó i amb la maternitat.

Finalment, el pare empiula la terra amb lo pròxim, amb lo maternal, amb la Mare Terra (encara que no pose aquestes paraules), ja que escriu que la Pàtria no és fruit d’una línia freda (les fronteres que, més d’una vegada, fixen els polítics en reunions internacionals o d’un Estat), ni té a veure amb la bandera amb què s’identifica un tirà foraster, ni, per descomptat, amb lo procedent d’un Estat que imposa.

Al meu coneixement, un poema molt sucós i molt interessant per a tractar a nivell pedagògic i, òbviament, entre els catalanoparlants que estan interessats pel sentiment de pertinença a la terra, per la maternitat i per l’educació matriarcal, ben allunyada de la que va unida a l’esperit militarista i agressiu de les cultures patriarcals (per exemple, de la castellana).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat i el nexe entre la mare i el fetus (i el nen) en cultures matriarcalistes

General, , ,

Un altre poema en què copsem la maternitat i que també figura en la web “Miralls d’aigua, de Carme Cabús”, és “Vida nova” (https://mirallsdaigua.com/2015/05/10/vida-nova), el qual pot semblar una continuïtat de la composició “Origen”. Adduirem que va acompanyat d’una foto amb una dona embarassada i amb una floreta groga (el color de l’optimisme). Diu així:

“Vitalment arreles
a la terra fonda,
panxa de la mare
que et consent i gronxa.

Amb ímpetu tibes
la carn remorosa,
cançó de bressol
que et nodreix i ensonya.

Fermament empenys
el clos on ets hoste,
en la rodonesa
no hi cap la derrota”.

 

Per tant, no sols el fill arraïla en la mare, sinó que ho fa en terra i de manera fonda. En aquesta terra, la mareta (simbòlicament, la Mare Terra) li és molt generosa (“et consent”) i, fins i tot, fa que gaudesca la vida (“i gronxa”).

Igualment, la dona, a més de nodrir el nen i de facilitar-li el son, li canta. En aplegar a aquest detall, recordàrem que Rigoberta Menchú, pertanyent a una cultura indígena i matriarcal d’Amèrica Central, en una entrevista que li féu Elisabeth Burgos en 1982 (i publicada en el llibre “Me llamo Rigoberta Menchú y así me nació la conciencia”), comenta que la mare, en començar a estar embarassada, ja raona amb el futur nadó.

En eixe sentit, afegiré que, cap al 2000, una dona nascuda en els anys seixanta del segle XX i que, possiblement, ja era mare per primera vegada (o bé estava a punt de ser-ho), ens digué a unes quantes persones, que, modernament, es recomanava que la mare parlàs al xiquet, encara que no hagués nascut. Llavors, jo, que havia llegit el llibre esmentat, li responguí que això era tradicional en aquest Poble americà, com ja havíem captat (per primera vegada) en el curs 1993/1994. I, anys a venir, pel 2018, un home que destacava el moviment de la Il·lustració, poc o molt, escrigué en Facebook que, a ningú, se li ocorreria parlar amb el fill mentres que encara romangués en la mare. I també li comentàrem (com a la dona amb qui raonàrem), que era tradicional en cultures matriarcalistes. La resposta fou com qui aprén una cosa que no sabia abans.

Tornant a la composició “Vida nova”, l’hostatge (l’embaràs) s’entén com un vincle entre mare i nin, com si el xiquet del demà fos un hoste i, com que no es promou l’agressió, sinó la relació interpersonal (i entre cada persona i la comunitat i, sobretot, amb lo vernacle i tocant els peus en terra), Carme Cabús posa que “no hi cap la derrota”.  Aquest tret el podem considerar ben lluny de part de la lletra de l’himne de la Segona República espanyola (1931-1936), quan deia “vencer o morir”, en línia, com ara, amb el de “las Juventudes Católicas de España” (prou estés durant la dictadura franquista, del 1939 a  1975), quan diu “vivir o morir por la Cruz”.

La mare de la poetessa, com plasma l’escriptora en l’entrada “Llengua” (https://mirallsdaigua.com/2015/05/10/llengua), en aquesta web, li transmetrà i li ensenyarà lo que, en molts comentaris sobre dones nascudes abans de 1920, ens han considerat que és lo que decideix si una persona se sent de la terra o no: l’actitud davant la llengua vernacla (ací, la catalana). Diu així:

“Al pas del nostre temps, mare,
amb tu aprenia la llengua,
una forma essencial de natura
que s’esponjava com la tarda,
entre el plaer dels ocells i dels arbres
i dels petits animalons
que entre les flors vivien.
I les paraules que m’ensenyaves, mare,
eren el significat de les coses
que palpitaven i compartíem”.

 

Per consegüent, que Carme Cabús associe la llengua a una forma essencial de natura, és com si ens digués que l’idioma autòcton empiula amb la terra, amb lo maternal (la Mare Natura, el naturalisme) i, a banda, podem pensar que, en semblança amb lo relatat per Rigoberta Menchú, la mareta també li parlaria, àdhuc, entre la natura.

Finalment, lo que deia la mare a la filla (la poetessa) eixia del cor i perquè “eren el significat” que afavoria que la vida tingués sentit. I, així, en pocs versos, es reflecteix un estil d’educació i una vida matriarcalistes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: La foto correspon a la pàgina 28 del llibre en què Rigoberta Menchú tracta sobre el tema.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Lletra de Carme Cabús: matriarcalisme, maternitat i el sentiment de pertinença a la terra

General, , , ,

Quant a la literatura matriarcal i els poemes de Carme Cabús, el 2 d’agost del 2024 li enviàrem un correu electrònic (“Estudi sobre el matriarcalisme català. Literatura matriarcal i maternitat”) en què li indicàrem que havien trobat la seua web, “amb moltes entrades relatives al tema de la maternitat, el qual ja m’interessava de xiquet, quan tenia entre sis i deu anys. Ara en tinc cinquanta-tres.

Vos agrairia que em reportàsseu sobre el tema”. Doncs bé, el 5 d’agost del 2024 rebérem aquesta resposta:

“Benvolgut Lluís,

Em sembla realment interessant el tema que tracteu, i penso que fer llum sobre matriarcalisme català, que, sens dubte, té unes arrels tan fondes i reculades en civilitzacions clàssiques, és un fet imprescindible per a comprendre’ns millor com a civilització actual.

La veritat és que jo no he pensat mai en aquest tema, tot i que, en els meus poemes, sens dubte, hi deuen aparèixer aquests conceptes, però d’una manera totalment involuntària.

Només puc dir que escric des de la meva experiència personal, dins del context del poble on vaig néixer i viure: Cerdanyola del Vallès, a 15 km de Barcelona.

La mare era de Ripollet, d’una casa de pagès, i tota la seva infantesa i joventut va treballar de pagesa. Era una narradora excel·lent, i també poeta i escriptora, i tot el que ens explicava en relació al seu poble, d’una civilitat estrictament catalana, per a nosaltres, era com si ens expliqués una meravellosa mitologia, plena del seu amor real per totes les coses i per la seva capacitat de viure i experimentar amb tots els sentits del seu cos. Una vida immensament més lliure que la que, a les monges, vaig fer jo.

Així doncs, la meva mare encarnava una civilitat que venia de l’inici dels temps, amb sensibilitat, llum i llengua mediterrànies. I, per extensió, encara avui totes les dones pertanyen a aquesta civilitat.

El món dels homes, per altra banda, amb el seu masclisme, exacerbat en l’època de la dictadura, amb la seva obsessió de manar, era hostil i fosc i, en certa manera, temible. Pensi que jo vaig néixer al 1956.

Només puc dir-li que la meva mare, per a qui he escrit aquests poemes, és la llum de la meva vida, allò de real que hi ha, de bo, de constructor, amb un amor tan gran com per sostenir-me sempre.

No sé si, amb el que li dic, puc ajudar-lo gaire, però, si els meus poemes li poden servir, em sentiré encantada.

El remeto també a un altre poema, que no apareix en els dedicats a la mare, sinó als poemes de maltractament, que duu per títol ‘I com t’estimava, mare’.

Gràcies per tot. Una abraçada forta,

Carme Cabús”.

Com podem veure, el text de Carme Cabús exposa molts trets matriarcalistes en nexe amb la dona, amb lo femení i, per descomptat, amb la maternitat: la mitologia (que empiula amb lo matriarcal), el panteisme (quan parla sobre sa mare i “per totes les coses”), la sensibilitat, el vincle entre les actituds dictatorials (l’escriptora parla de la dictadura franquista) i l’obsessió per manar (també reflectida en partits polítics que es qualifiquen d’alternatius, d’esquerres, de progressistes, de transversals i que, en el fons, actuen de manera patriarcal, fet que no s’aprova en narracions tradicionals de terres catalanoparlants, abans de 1932). Igualment, plasma el naturalisme, una mare (la de la poetessa) oberta a la vida, a la Mare Terra i al proïsme i que ajudava els fills a gaudir del sentiment de pertinença a la terra.

Tocant el tema de la llibertat, agregarem que la recopilació de comentaris i de fonts ens ha permés poder dir que era major abans de la República (1931-1936) i que després de la Restauració postfranquista de la suposada democràcia (fonamentada en l’imperi de la llei i, per consegüent, formal i patriarcal, de línia castellanista), dos mites encara promoguts per partits, per associacions i per altres col·lectius afins al “buenrollismo” de la tradició castellana.

A banda, copsem que la dona és qui fa de pal de paller i de roca de la casa (com, simbòlicament, ho captem en moltes rondalles tradicionals vernacles i en escrits relatius a dones catalanoparlants, de segona generació o més, nascudes abans de 1920).

Prosseguint amb les paraules de Carme Cabús (les quals encaixen amb les del correu electrònic que ens havia enviat), en un poema seu que teníem preparat per a tractar eixos dies, titulat “Origen” (https://mirallsdaigua.com/2015/05/10/cami-de-la-placa), el qual figura en la web  “Miralls d’aigua, de Carme Cabús”, l’escriptora (altra vegada, en una foto, agafadeta a la mare, un detall prou representatiu), relaciona amb sa mare la seua primavera de la vida i, a més, ho fa amb l’ombra (un tret femení i matriarcal com també ho fa la nit):

“La meva infantesa,

 vinclada a la teva ombra,

encara avui traspassa

aquells carrers amb tu,

 

m’agafes de la mà (…)”

 

i Carme Cabús afig sobre sa mare (per exemple, paciència i creativitat):

“Em pentines les trenes

en el petit mirall,

en una casa pobra

que tu fas un palau,

 

la teva veu ressona

amb vibracions d’amor

i és tot aquell teu riure

l’alegria que sóc”.

 

Ressona la veu, però agradable, no violenta i en connexió amb l’altre.

Igualment, la poetessa exposa una època en què les dones feien de comerciants, compraven què hi hauria (o què es menjaria) en casa i, per altra part, en cap moment indica que elles seguesquen les directrius dels marits, detall que empiula amb rondalles anteriors a 1932 i amb comentaris que ens han transmés. La xiqueta ho aprofita per a fer món i per a captar:

“El camí que va a plaça

 és com el paradís,

un món de coneixença

i nova expectativa,

 

el mercat, l’univers

on aprendre la vida,

sensacions i contrastos

que corprenen d’encís.

 

Llavors és quan jo toco

la teva llibertat,

quan tries peix i fruita,

 tu reina del mercat”

 

un lloc en què, fins i tot, hi ha dones de plaça

 “i em donen caramels,

bastons de pa i cireres”.

 

 

Més  avant, parla sobre comerços que hi havia per on ella feia vida i que la mareta,

 “A les tardes m’expliques,

en acabat de dinar,

les precioses històries

de pagès i del camp,

 

l’amor pels animals,

la bellesa sencera

del món que has conegut,

la teva arrel primera.

 

De nits a les bardisses

lluen cuques de llum

mentre tu a la cuina

recrees el perfum

 

d’aliments que les dues,

tu i jo ben de la mà,

hem comprat a la plaça

i tan bé saps cuinar.

 

Quan és tardet em portes

a acotxar-me al meu llit,

no em deixis, mare meva,

abraça’m al teu pit

 

que dins teu hi ressona

un cant meravellós,

mai no pot emmudir,

és l’origen de tot”.

 

Com podem veure, no sols hi ha una relació ben estreta entre la mare i la filla, sinó que la dona és qui, en la nit, li aporta una miqueta de llum (eixa esperança que, entre d’altres coses, afavorirà un bon son de la noia).

Finalment, Carme Cabús connecta el cor de la mare (d’on podem pensar que ixen les cançons de bressol, de la mateixa manera que, potser, més d’una vegada, en cantaria la mare abans del part i, òbviament, després de nàixer la nina).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia com també el missatge de l’escriptora Carme Cabús.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat, dones que fan de pal de paller i el sentiment de pertinença a la terra

General, , , ,

Uns altres versos de Carme Cabús, en l’entrada “Sota tovallola blanca” (https://mirallsdaigua.com/2015/05/18/sota-tovallola-blanca), els quals podem llegir en la web “Miralls d’aigua, de Carme Cabús”, no sols apareixen junt amb una foto en què es capta el nexe entre mare i fill, sinó que són un exemple de literatura matriarcal:

“Tot temps en transformació,
amb el cel sense una taca.
Vora del mar, amb passió,
la mare el seu nin esguarda.

Natura nua en cristall,
potència alta elevada
de la fruïció de la terra,
foc de l’aire i immensa aigua”.

 

Com podem veure, la poetessa trau la transformació (el creixement biològic i el desenvolupament qualitatiu en la vida), el vincle de la mare (com a protectora), la innocència (ací entesa com el bon cor del xiquet), el paper tan important que Carme Cabús atorga tant a la terra (fruïció) com també a l’aigua (immensa), els dos elements tradicionalment associats a lo femení, a la dona: 1) la terra, perquè és d’on procedim i a on tornem, i 2) les aigües de què nasquérem (sovint, representades pel pou). No debades, tot seguit, posa

“I com a nexe vital
una dona tendra abraça
el seu fill després del bany
sota tovallola blanca”.

 

Al meu coneixement, una dona (siga mare o no), com també un home, que abraça un nen o, com ara, una anciana, expressen la seua obertura i la seua simpatia cap a dues etapes molt importants de la vida: la infantesa (l’aprenentatge i la bonesa) i la vellesa (la saviesa i l’educació unida a tocar els peus en terra i a la transmissió de la cultura tradicional, principalment, a les altres generacions).

De fet, hem pogut llegir noves en Internet sobre residències de vells en què, el fet de permetre que hi hagués relació entre persones de la primera etapa de la vida (la primavera) i ancians (l’hivern), havia generat que totes dues (junt amb els qui ho havien preparat) eixissen guanyant.

Una altra composició matriarcalista, amb el tema de la maternitat, amb el de l’educació i en què captem el sentiment de pertinença a la terra, fins i tot, després de la guerra en Espanya (1936-1939), és “Cerdanyola en instantània” (https://mirallsdaigua.com/2015/05/18/cerdanyola-en-instantania), en la mateixa web de Carme Cabús. L’autora comenta que les dones són el pal de paller i, igualment, exposa trets de la vida quotidiana d’aquells anys:

“Cases de pagès i església,
torres colonials i plantes,
món d’esplendor vegetal
entorn vides casolanes.

(…) dones que van a la compra
i són el pilar de sempre.

Exuberància de plàtans,
romaní, flors, farigola,
ginesta groga i alegre
i veïns de boca molla.

Homes que apareixen poc,
sempre darrere ses dones,
bigotis, seriositat,
i gent xamosa del poble”.

 

Sobre el detall que l’home representa la persona de poca-solta, direm que no és un tòpic com tampoc no ho és el refrany “On va la corda, va el poal”: està molt reflectit en la cultura tradicional del primer terç del segle XX (rondalles, dones que havien nascut abans de 1920, etc.) i en cançons arreplegades en el segle XIX pel folklorista Manuel Milà i Fontanals. 

Després, ens comenta que, encara que ella anava a l’escola, sa mare era qui més li feia fruir (i interessar-se) per l’ensenyament (ací, en casa):

“Modernisme i torres àuries,
partits d’hoquei, pagesia,
la passarel·la del riu
i el col·legi on sóc captiva.

La mare, on m’encarnava (…).
Escola de vida humana,
llarg temps, infància i natura,
presó dins l’aula a l’escola,
horror que a casa madura”.

 

A més, afig que l’Església féu un paper a favor de la llengua catalana. En aquest sentit, recorde que, en 1985, durant un viatge familiar que férem al Pirineu català, en passar per Les (la Vall d’Aran), poguí llegir un exemplar del còmic “Cavall Fort” (a tot estirar, de 1965), el qual posava “Amb llicència eclesiàstica”:

“I el vell Casal Parroquial,
petita llavor de pàtria,
Pastorets i Virolai

en la llengua catalana”

 

i la mare la protegeix i serà qui, en aquell ambient (oficialment, patriarcal), aplanarà més el camí i l’esdevenidor de la filla. I, a més, la dona serà la transmissora del sentiment de pertinença a la terra:

“La mare, tendresa meva,
sempre mare auxiliadora,
cos proper que dolç transpira,
ànima humida i deu fonda.

(…) Mare que explicaves contes,
que ballaves amb mi, viva,
més tard, mare embarassada,
mare gran, definitiva.

Mare, sosté d’aquell temps,
tu, confiança en la vida,
amor pel gènere humà,
passió per les coses vives.

(…) Mare que compraves palmes,
quan era Pasqua florida,
plaça de sant Ramon plena,
i el mossèn dient la missa.

(…) L’envelat, Festa Major,
les tauletes de can Salla,
el tren, sempre amb gran retard,
l’estació, amb l’horitzó ample.

Cerdanyola, poble estès,
placenta que m’embolcalla,
carrers oberts d’un clos món
on créixer amb petites ales”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Opinions, de dones nascudes abans de 1920, sobre els marits

General

El 3 d’agost del 2024, Contxi Enjuanes Carrera ens adduí aquestes paraules, molt interessants i en línia amb el matriarcalisme, i que hui, 4 d’agost del 2024, he llegit als meus pares .Ma mare L’he llegit hui als meus pares. El punt de vista de ma mare, molt positiu a l’home i acompanyat d’un suggeriment (en nexe amb aquesta entrada i amb l’anterior, sobre la dona i la fàbrica): posar-los a l’accés, fer-los públics. 

El comentari d’ahir deia així:

 
“— Els meus padrins eren molt diferents. El matern es va casar amb una cosina llunyana. Abans, a pagès, es feia molt.
 
El padrí era un home culte, treballador i bon home. La padrina no sabia llegir; ella feia les tasques de la casa. Va criar els cinc fills, mentres el padrí, ja instal·lats a Lleida, treballava. Però, en fer-se grans, els fills van anar-se’n de casa i la padrina va caure malalta: Alzheimer.
 
Des d’aquell moment, el padrí es va fer càrrec de totes les tasques de la casa: ell cuinava, anava a comprar, tenia cura de la padrina i de tots els seus néts i nétes. Només jo tenia permís per cuidar-la, quan ell havia de trigar.
 
La padrina sempre deia que el seu home era el més guapo de tots; i jo sempre he dit que el padrí era tot un senyor”.

Sensibilitat cap a dones en els anys seixanta del segle XX i matriarcalisme

General

Paraules d’Antonio Bernabeu Pérez, del 3 d’agost del 2024, i que ahir plasmàrem en Facebook i en el blog “Mèlpita”:

“— Bon dia, 

Hui no tinc cap comentari. Bo, però sí un fet que va ocórrer en la fàbrica a on treballava.

A finals dels anys seixanta, els dissabtes, de matí, treballàvem i, al migdia, abans d’acabar, cobràvem.

Tothom anava a casa i donava el jornal a les respectives dones (o mares), per a que l’administraren [ = administrassen].

Un company viciat al joc no ho feia i la família passava gana.

Davant d’eixe fet, els companys es van ajuntar i van decidir una solució d’acord amb la patronal: pagar la major part del jornal a la dona; i la resta, per als vicis.

La dona anava divendres a la vesprada a cobrar al despatx”.

Agraesc la generositat, entre d’altres coses, perquè és la primera vegada que ens comenten un fet així.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

Maternitat, ancianes en nexe amb mares i amb néts i educació matriarcal

General, , , ,

Tornant a versos de Carme Cabús en l’esmentada web, podem trobar el tema de la maternitat però unida al de la vellesa i literatura matriarcal. Així, en el poema “Pedregar” (https://mirallsdaigua.com/2015/05/18/pedregar), exposa

“Mare, a tot arreu on anava

carregava el nostre somni,

com una lluna eclipsada

que esperava la teva llum.

Davallaven els anys

i el meu fill creixia,

jo lentament madurava

i en tu s’estenia, luctuosa, la vellesa,

i totes les nostres trobades

per mi eren esperança de claror”.

 

Així, el tema de l’ancianitat no és tabú, sinó que també forma part de la vida ordinària. A banda, tot i el pas dels anys, la velleta encara dóna esperança a la filla (la llumeneta en plena nit), el nét creix, la mare madura (potser perquè es posa les sabates de sa mare, qui augmenta en dol) i, per això mateix, en les trobades entre l’anciana i l’escriptora, la filla no entén la vida com si ella hagués vençut la mare, ans com un temps en què cal tocar els peus en terra i, de pas, aprofitar encara lo que la mareta pot compartir amb Carme Cabús i amb moltes persones.

Sobre açò, direm que, arran de la mort de Pere Riutort (el 21 de novembre del 2021), no sols passàrem a pensar que els nostres pares anaven a continuació, sinó que calia gaudir més la vida amb ells, perquè ningú no viurà tota l’eternitat. Com em digué Pere Riutort en el 2018, amb motiu del seu sant, “Ars longa, vita brevis” (una dita que significa “L’art és llarg; la vida, breu”) i que, per consegüent, cal que, cada u de nosaltres, la dedique, principalment, a lo que més fa que tinga sentit.

Ara bé, la poetessa, com en les cultures matriarcalistes, acull amb simpatia la infantesa. Com a exemple, en l’entrada “Jocs d’infants” (https://mirallsdaigua.com/2015/05/18/jocs-dinfants), en la web “Miralls d’aigua, de Carme Cabús”, ella plasma com la mare empara la filla, els nens, els descendents i com fa que la xiqueta també participe en la vida comunitària (per exemple, en la taula):

“Antics jocs d’infants
protegits a l’ombra
de tardes radiants,
d’estius com un conte.

En les mans petites
s’hi cabdellen faules
que observen de biaix
dracs i sargantanes.

En els ulls absorts
de llum vellutada
hi dansen estrelles
belles, rondallaires”.

 

O siga, que Carme Cabús trau trets matriarcalistes que empiulen amb la dona i amb lo femení: la protecció dels fills per part de la mare, l’ombra (la foscor), les vesprades, el paper en la transmissió de la cultura tradicional (mitjançant les rondalles i les faules), els dracs i les sargantanes (dos animals que, entre d’altres coses, toquen els peus en terra).

Tot seguit, l’escriptora plasma detalls importants en la infantesa i que, amb una educació matriarcal, poden deixar empremta en l’esdevenidor de la filla:

“En el riure clar,

fràgil com un vidre,
hi esclata de cop
tota l’alegria.

Entre la il·lusió
del joc, mentre avança,
s’hi fica ara el gat,
la formiga hi passa.

I una abella grossa,
capriciosa i calma,
festeja una flor,
i a tothom espanta”.

Per tant, la xiqueta capta la joia de viure, animalets, insectes, flors, la natura i, així, està en relació amb la vida natural i amb els altres, en lloc de mirar-se el melic.

Igualment, ho farà, de manera pareguda, amb plantes, amb arbres i, al capdavall, amb la mare, a qui, altra vegada, torna (i, a més, com si fos simbòlicament)…, i ho fa de nit, ben rebuda per la dona:

“Saluden les testes
de les margarides,
dels badabadocs
de les sajolides.

Va gronxant-se el temps
penjat d’una branca,
cadenciós i lent,
fins a l’horabaixa.

La mare que, atenta,
sortia a observar,
amb amor, sens pressa,
crida pel sopar”.

 

Ens trobem, així, amb un escriptora que reflecteix l’educació matriarcal i, igualment, copsem el fet que, en les cultures matriarcalistes, totes les fases de la vida humana són ben acollides: s’entén que cada una té el seu paper i que és fonamental per al Poble, per a la comunitat i per a la terra en què es viu (en el nostre cas, lo vernacle i la llengua catalana).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota del 4 d’agost del 2024: Com que ja s’ha fet l’actualització de la web, d’ara en avant, donarem prioritat a aquesta web, en lloc de fer-ho al blog “Mèlpita”. Gràcies per la vostra paciència.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat, la Mare Terra, la natura i el sentiment de pertinença a la terra

General

Prosseguint amb els escrits de Carme Cabús, hi ha un poema que podríem vincular amb la Deessa Mare i, de pas, copsar el nexe entre la filla (el demà) i la mare (el present que toca els peus en terra). Així, en els versos de “Com una deessa” (https://mirallsdaigua.com/2015/05/18/com-una-deessa), posa que

“Com una deessa, mare,

tota resplendies llum,                                                              

el teu cos jove, la parla,

el clar somriure, el perfum.

Com una deessa, mare,

eres reina de la terra,

dels boscos on passejàvem,

on m’ensenyaves saviesa.

Com una deessa, mare,

la teva veu era intensa

i m’anomenava el món,

la seva vida secreta.

Com una deessa, mare,

sabies malabarismes,

i la teva mà em guiava

dins la natura extensíssima.

Com una deessa, mare,

em duies a frec la lluna

la seva cara serena,

lluent enmig la nit bruna”.

 

Com podem veure, podríem establir una relació entre la mare, la Mare Terra (la deessa, ací, en forma de mare) i la filla.

Afegirem que, encara que Carme Cabús escrigués sobre sa mare com si fos una deessa, sí que captem el matriarcalisme que representa, no sols traure el lligam Mare i Terra, sinó trets que el reflecteixen: deessa, mare, “ets reina de la terra”, “[ets reina] dels boscos”, els passeigs que fan la mare i la xiqueta per la boscúria (és a dir, entre els arbres i les plantes), la saviesa, la iniciativa de la dona (els malabarismes), la mareta com a pedagoga (l’educació que fa de guia de la filla i que li deixarà empremta), la germanor amb la natura (ací, “extensíssima”), una educadora que no talla les ales a la filla (la lluna que li acosta), lo femení (empiula amb el paper maternal i amb la progenitora). I, tot això, junt amb un altre detall matriarcalista molt simbòlic (i present en moltíssimes rondalles anteriors a 1932): la nit i, a més, bruna, això és, fosca.

Igualment, podríem enllaçar aquesta maternitat, tan ben plasmada en aquest exemple de literatura tradicional en llengua catalana, amb la bonesa en la composició “Flaire de resina” (https://mirallsdaigua.com/2015/05/18/flaire-de-resina), també en la web “Miralls d’aigua, de Carme Cabús”, quan, després d’escriure que conserva bons records dels moments que passava en plena natura acompanyada de sa mare, addueix 

“Quina abundor, collir-ne a mans plenes!

La teva veu deia els confins del món

més amorosa que el sol i que la terra,

més dolça que la tarda, més tendra que els pinyons.

 

I en trencàvem la closca amb una pedra

i en sortia el fruit esponerós

intens i viu, per arrelar-se a terra,

com arrelava en mi, mare, el teu amor”.

 

Per consegüent, ambdós poemes són com dues baules seguides i unides. I, en aquests versos, els fets esdevenen en u dels moments femenins del dia: la vesprada, com en moltes composicions (i en moltes rondalles de la tradició vernacla) que hem llegit de plomes matriarcalistes i amb un gran sentiment de pertinença a la terra, tema que Carme Cabús tracta al capdavall: el pinyonet (el fill) representa el fruit que, per mitjà de l’educació matriarcal (lo que l’escriptora diu “el teu amor”), passarà a ser una persona molt oberta, amb vitalitat i, òbviament, arrelada a terra (on s’ha nascut) i amb bona avinença amb els sentiments. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Encara que l’entrada també figure en el blog “Mèlpita”, de moment, donem prioritat al blog. Per tant, el report, primerament, restarà actualitzat en el blog i, després, en aquesta web.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Mares de bon cor i fortes i la mare i el naixement del nounat

General, , ,

Un altre poema en què copsem la literatura matriarcal, en aquest cas, empiulant amb la maternitat, és “I com t’estimava, mare” (https://mirallsdaigua.com/category/poemes-per-a-la-mare), el qual figura en el blog “Miralls d’aigua, de Carme Cabús”. Així, l’escriptora Carme Cabús posa

“I com t’estimava, mare,

la teva lluita amb la vida,

la teva gran innocència

de ser estimada i bonica,

més preciosa del que et creies,

rompuda com flor que es trinxa.

 

I com estimava, mare,

la teva força de viure,

la que m’ho oferia tot,

a la que jo pertanyia,

descabdellant els estius

a qui un monstre arremetia”.

 

Com podem veure, altra vegada, apareix lo femení, però unit a la fortalesa i a l’espenta.

A més, la poetessa afig trets que estan ben vists en les cultures matriarcalistes, com ara, la sinceritat, la veu amb què parlava la mareta i com l’adulta tractava la filla:

 “I com estimava, mare,

l’ésser que de veritat eres,

dona carnal per parir-me,

la teva veu fonda i tendra,

la teva mà que em nodria,

tu masegada, atuïda”.

 

Una altra composició de Carme Cabús, en el mateix blog i en què captem el matriarcalisme i bona avinença amb lo maternal, és “Cos de mare” (https://mirallsdaigua.com/2020/12/18/cos-de-mare), en aquest cas, mitjançant l’embaràs i, al capdavall, quan hi addueix el part:

“El meu cos absolut

és el cos d’una mare

que en nou mesos creà

un nadó sense màcula.

 

*

 

Empeltada de vida,

engendradora alada,

deessa alçada al cim

amb l’ofrena vessada”.

 

Així, l’escriptora posa el tema en un punt molt important, perquè el vincula amb la vida i ho fa com si fos l’ofrena de la mare a una deessa i, tal vegada, també a la comunitat.

En acabant, la dona,

 “Per sempre, transformada

en una consistència

de totes la més tendre

i forat com el marbre.

 

*

 

Per sempre mare amant

formosíssima i rica

amb el cos sabedor

de l’origen del viure.

 

*

 

S’han desfet els secrets

i el meu cos n’és la causa,

savi íntegrament,

fet de sang i fet d’aire”.

 

Tocant aquest darrer vers, el podríem enllaçar amb la parturició i, a més, amb el primer acte d’alenar que fa el nounat. A partir d’eixe moment, com posa Carme Cabús, el fill i la mare prenen un paper que fa que estiguen en nexe entre ells i, òbviament, amb la vida (els sentiments del nen i, igualment, la llet que acumula la mare i que, després, mamarà el nadó) i amb lo terrenal (simbolitzat per la dona):

“Conscient és al món

ple de sentit i saba,

com la llet puja al pit

després que el fill s’infanta”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Com que, pròximament, hi haurà una actualització de la web, demà passarem al blog “Mèlpita” (http://matriarcalisme.blogspot.com).