“Això no tenia res a veure amb el ‘ordeno y mando’”, dones no dogmàtiques i molt obertes.
En aquest apartat de l’estudi, a què hem preferit posar un títol (ací, unes paraules de ma mare) amb la intenció d’entrar en un punt que no havíem tractat tant abans, en primer lloc, agregarem que l’11 de gener del 2022 accedírem al llibre “Àngels i monstres”: personatges masculins en la narrativa breu de Mercè Rodoreda[1]”, d’Antoni Maestre Brotons, en Google Llibres, amb unes línies molt interessants que exposem tot seguit: “Sara Martín (2017) indica que la societat catalana és ‘moderadament patriarcal’ perquè està dotada d’un fort component matriarcal, si bé és cert que reforça, al capdavall, el sistema cultural dominant. Encara que el marit és el cap de la llar, l’esposa té un paper destacat perquè sempre se l’ha de consultar i s’han de respectar les seues decisions”, com ocorre en moltes rondalles o, com ara, com tenia lloc entre els pares de ma mare.
Així, com em digué ma mare el 29 de juliol del 2018, durant una visita que els meus pares feren a ma casa, la relació entre mon avi matern (1906-1992) i ma àvia materna (1910-2000) esdevenia sense que la dona tractàs d’imposar l’orde, ni l’obediència. No debades, em comentà que “Això no tenia res a vore amb el ‘ordeno y mando’” (sic), paraules a què, el 15 de gener del 2022, en el meu mur[2], Rosa Garcia Clotet, nascuda a mitjan dels anys quaranta del segle XX, afegí un comentari en la mateixa línia i molt sucós: “Tal com et va comentar ta mare, a casa, tant dels avis com de mons pares, era així, sense imposicions ni l’’ordeno y mando’, ans al contrari: la convivència era tranquil·la. Les coses es parlaven, però l’àvia, com la mare, eren les que decidien, sense treure valor a l’home”.
A més, el 21 de gener del 2022, empiulant amb el fet que les coses es tractaven entre l’home i la dona, ma mare, per telèfon, em comentà “Això és lo mateix que deia mon pare. En els meus pares i en els meus avis, eren les dones. Ells els ho donaven fet: treballadores, eren molt respectuoses i [tolerants] amb les opinions dels hòmens.
Ma mare deia [a mon pare]:
-Miquelet, podríem fer açò.
I ell li deia:
-¡Ai, tira, tira, que tens unes raonetes!… Doncs, fes això”.
Continuant amb les paraules d’Antoni Maestre Brotons, en el llibre sobre la narrativa en Mercè Rodoreda, copsem que, “A més, encara que les famílies s’organitzen segons el sistema de primogenitura masculina, si no hi ha un home hereu, llavors és la filla més gran l’hereva -la ‘pubilla’[3]. Així mateix, Martín explica que el caràcter patriarcal moderat de la masculinitat catalana també està determinat per dos factors: el pragmatisme i el sentit de víctimes que tenen els homes[4]. (…). Fins i tot, un altre estudiós, Joan Ramon Resina (2003, p. 76), es refereix a la castració simbòlica dels homes catalans per la manca d’un estat independent, la qual cosa n’afavoreix la feminització. Així, enfront del prototip del macho ibérico[5], el model de masculinitat catalana es caracteritza per l’antimilitarisme, el rebuig del dogmatisme i el pactisme[6], que revelen ‘un grau de feminització o, com a mínim, una ambivalència respecte del prototip masculí ibèric’, ‘corol·lari[7] d’una dominació secular’. (…) Com destaca Eva Bru-Domínguez (2013) respecte al paper de la violència en l’obra de Rodoreda, és lògic que alguns dels personatges masculins dels seus relats contrasten amb la virilitat feixista promoguda pel franquisme i reproduesquen aquesta ‘castració simbòlica’ de què parla Resina, un fet inevitable a causa del context històric en què s’escriuen les obres” (p. 30), de la mateixa manera que ho plasmen moltes rondalles mallorquines menorquines, catalanes o, per exemple, valencianes.
Enllaçant amb els comentaris d’Antoni Maestre Brotons, un exemple el tenim en una resposta que, el 15 de gener del 2022, en el grup “Dialectes”[8], féu Neus Soler Rodríguez, empeltant amb una àvia seua nascuda abans de 1920 i molt oberta: “L’àvia paterna, nascuda al 1909, la que no va dir ni piu, i tant li va fer quan vaig divorciar i vaig començar a sortir amb una dona”, un comentari interessant i en què es capeix una dona molt receptiva, àdhuc, en lo sexual i en lo eròtic. Era la primera vegada, en relació amb la recerca sobre el matriarcalisme, que arreplegàvem un comentari en què una dona nascuda abans de 1920 i catalanoparlant aprovava el lesbianisme.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Notes: [1] Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 – Girona, 1983) fou una escriptora catalana.
[2] En aquest cas, posí una foto de la pàgina 47 del llibre “Els Sants de la Pedra. Abdó i Senent. Una part més de la cultura matriarcal mediterrània”, de Lluís Barberà i Guillem, publicat per Bubok en el 2020, en què apareix aquest comentari de ma mare i, a més, indicant que “Això solia ocórrer en moltíssimes parelles catalanoparlants, en tot l’àmbit lingüístic”.
[3] La pubila també apareix, pel cap baix, en una rondalla compilada pel valencià Cristòfor Martí i Adell.
[4] Recorde una conversa amb un home, valencià i catalanoparlant, qui, quan em parlava de la seua dona, ho feia d’una manera que reflectia harmonia en la parella i, a més, que ell la tractava bé.
[5] En relació amb la cultura castellana, que no amb altres, que existeixen en la península ibèrica i de línia matriarcal, com ara, la gallega, l’asturiana i la basca.
[6] Aquests detalls concorden, per exemple, amb una part del llibre “Notícia de Catalunya”, de Jaume Vicens Vives, quan llegim que, en el segle XV, “L’Església castellana era un poder dintre del poder, per tradició neogòtica i sobretot per la seva prepotència territorial i política després de les darreres guerres al seu país -qui podia, si no el rei, oposar-se als arquebisbes de Toledo, Burgos, Salamanca i Sevilla, o bé als ordres militars de Santiago, Alcàntara i Calatrava?” (p. 87).
[7] En el DCVB, “Proposició que es dedueix, sense necessitat de prova, d’una altra proposició provada anteriorment”.
[8] Sobre si eren molt obertes les seues àvies o bé les seues mares, si havien nascut abans de 1920, fins i tot, amb persones diferents a elles, i com ho reflectien.