Arxiu de la categoria: General

Sexualitat matriarcal, vida quotidiana, realisme i dones deixondides

General, , , , ,

Prosseguint amb el llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, també copsem trets matriarcals en el poema “Imitat de Dante”, de Josep Palau i Fabre (1917-2008), en què un home parla a una dona i, com ara, li diu “sabreu la bava

que destil·len els homes, invisible (…).

Per mi sabreu tota cosa possible;

la verge puta que ningú es tirava

i el bord donzell, de cul massa irascible.

Sabreu el bé i el mal, la bruixeria,

les llúpies, els amors, la niciesa,

fal·lus caiguts i sense poesia

i pecats clandestins sense grandesa” (p. 230).

 

Cal dir que aquests versos foren publicats en 1943, quasi quatre anys després de la guerra (1936-1939), i que hi ha passatges que evoquen la jovenesa (el patge, això és, el futur cavaller), la prostituta, la regla (en nexe amb les llúpies) i, com ara, una sexualitat sense grandesa, detall que es podria interpretar com que és terrenal i senzilla.

Un segon poema, de Miquel Bauçà (1940-2005), tracta sobre la trobada entre un home i una dona i en què ella és qui dirigeix amb fortalesa i amb iniciativa:

“Segura, el va anar arruixant

a cops d’aigua beneïda” (p. 231).

 

I, així, lo femení és ben considerat.

En passar a la composició “L’amor de l’home”, de Pere Quart (1899-1986), l’escriptor trau la realitat i toca els peus en terra en mots sobre l’amor carnal:

“És així, pel que es veu, l’amor de l’home

i tots som fills de lúbrics exercicis.

No en fem escarafalls i disfressem-los (…).

Que aquests costums, de fet,

són mil·lenaris” (p. 236).

 

Uns altres versos en què es fa una defensa de la sexualitat són els de “Romanç”, de Miquel Martí i Pol (1929-2003), quan diu que es besen al carrer, que potser els vegen les dones del raval i

“tota la santa tarda!” (p. 237),

 

un moment del dia associat a lo femení, en aquest cas, positivament.

Ben mirat, indica que

“En ser que sigui fosc

tornarem cap a casa;

(…) ens besarem de nou” (pp. 237-238).

 

Altrament, en el poema “Els diumenges, a la tarda…”, l’escriptor Miquel Bauçà inclou detalls de la vida quotidiana en relació amb lo eròtic i del paper de la mare:

“Els diumenges, a la tarda, (…)

els fills dels obrers, sota la  benigna mirada

de les mares grasses.

Els nois s’estrenyen les noies davant la setmana

(…) que se’ls ve al damunt. Els nois no parlen.

Les noies somriuen i s’abandonen amb mesura

als braços i al ritme del fox” (p. 239)

 

i, per tant, els xics i les xiques s’abracen.

Una altre poema interessant és “Cartes d’amor per a la Pepa, I”, de Narcís Comadira (1942) i arreplegat en l’esmentada antologia. Així, l’escriptor diu

“Pepa estimada: aquí van

uns versos per al teu sant.

Permet-me que una vegada

et faci carta rimada.

(…) Faré rima consonant,

la que agrada a la gent gran;

i quan doni algun mal pas,

tu que ets llesta, ja ho veuràs.

(…) És obvi que els meus neguits

han de rimar amb els teus pits,

i també que tacte i gruix

rimaran amb entrecuix” (p. 240).

 

Per consegüent, ella és qui ho aprova, és deixondida i ambdós són senzills.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones que porten la iniciativa, ben considerades i sinceres

General, , , , , , , ,

Un altre poema que figura en l’obra “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, i en què es plasma el matriarcalisme, per exemple, en què la dona porta la iniciativa i amb el simbolisme, és “Cançó de les besades”, de la poetessa catalana Rosa Leveroni (1910-1985):

“El primer bes que florí,

te’n recordes?, jo el donava.

Tu em prengueres el segon

vora del riu que cantava.

I després ja començà

el rosari de besades” (p. 212).

 

En acabant, lliga el sol i la muntanya amb lo masculí i, quant a lo femení, ho fa amb els estels, amb el perfum i amb la lluna clara.

També hem considerat interessants uns versos que connecten amb la sexualitat matriarcal:

“Totes d’un encantament

que ens feia les hores calmes…” (p. 212).

 

Una altra composició en què es reflecteix la sinceritat femenina és “Per tres esclats…”, de Carles Riba (1893-1959), quan s’obri la flor:

“que fonda jeies dins el teu cos que brillava!

(…) i eres vera a la riba d’una obscura mar brava” (p. 213).

 

Per tant, una dona de bon cor (vera), al costat de l’aigua (un tret feminal) i valenta com la mar.

Ben mirat, en el poema “Xifra”, de Gabriel Ferrater, la dona, molt oberta, és qui autoritza l’home i ho fa amb bonesa, com ell li diu. Així, en plena nit,

“que em vas cridar del teu racó (…)

i em rebies, cos bondadós” (p. 218).

 

En una altra secció de l’antologia, hi ha una composició, “Deu-me una santa”, de Joan Salvat-Papasseit (1894-1924), en què es capeixen signes matriarcalistes:

“Deu-me una santa, enc que no sigui al dogma,

a qui pugui pregar, (…);

deu-me una santa que hagi estimat força,

que per pregar-li calgui un bes i una cançó” (p. 228).

 

Així, en aquestes línies, ella té la darrera paraula.

Tot seguit, la dona figura com a subministradora, com una persona receptiva a l’empelt entre ambdós i amb dolcesa:

“i era el seu tast com la més fina noia

i al coixí del seu pit hom havia el son dolç” (p. 228).

 

Cal dir que, com en molts passatges i com en moltes rondalles i, àdhuc, en comentaris que ens han fet, la dona és ben considerada:

“Aquella santa sempre bella mossa;

no havia mendicant que no li fos devot:

era tan clara, blanca, fresca i jove

com nata de primala i com un veire nou” (p. 228).

 

Finalment, direm que fa esment d’una primala (potser d’un cabra, animal vinculat amb la maternitat) i amb el veire (un vas per a beure, això és, amb un recipient associat a la dona).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Vos deien sobre el ventre de la mare (simbòlicament i tot)

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què deien sobre el ventre de la mare (simbòlicament i tot)? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 7 de març del 2026 i posteriorment ens comentaren “No en sé res” (Lurdes Gaspar), “No tenien temps per a gaires exquisideses simbòliques. Criaven fills i sobrevivien com podien” (Xec Riudavets Cavaller), a qui escriguí “No cal que facen exquisideses perquè, per exemple, hi ha llegendes en què apareix un pou i una dona que en treia xiquets, narració que lliga amb el paper de la comare. Per això, he posat ‘simbòlicament'”, “No recordo res d’això!!!” (Roser Canals Costa), “Que servia per a donar vida i calor amb estimació… en molts moments” (Lydia Quera), “No ho sé” (Lurdes Closa), “‘Des que hem estat mares, no hi ha hagut manera que baixi la cintura’. No en deien res en especial. La mare era sastressa i modista. Tenia força vida social, com l’àvia.

L’ àvia havia alletat altres nens. Els seus fills tenien germans de llet.

No es preocupaven gaire de tot això” (Maria Dolors Sala Torras), “Noo” (Àngels Sanas Corcoy), “La mare va nàixer molt abans del 1920… Jo, l’any 1933; i la guerra, al mig. El pare, militar, i van recórrer molts llocs de Catalunya. No van tenir massa temps per a anècdotes” (Júlia Aixut Torres), “Recorde que jo era molt petit i vaig fixar-me en una veïna que tenia la panxa inflada i li ho vaig demanar a ma mare, i ella em va respondre que era per un empatx de cireres. És clar que era embarassada” (Joan Prió Piñol), a qui reportàrem “He cercat ‘cirera’ en un diccionari eròtic i sexual i posa que representa el mugró.

I que el ‘pot de cireres’ és l’escrot, la bossa on són els testicles” i Joan Prió Piñol ens afegí “Ara entenc el doble seny de l’empatx de cireres”, “No ho recordo, Lluís” (Rosó Garcia Clotet), “No ho sé” (Anna Babra).

En el meu mur, el 7 de març del 2026 plasmaren “Tema tabú” (Maria Galmés Mascaró).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

 

Sexualitat matriarcal, educació maternal, prostitució i dolcesa

General, , , , ,

En la composició “El gran foc dels garbons, 97”, del valencià Vicent Andrés Estellés (1924-1993), copsem uns versos que empiulen amb comentaris que ens han fet sobre la típica dona que, encara que no s’immiscia en la vida privada de caire sexual i eròtic d’una parella de jovenets, sí que és cert que, fins i tot, no sols feia com si dormís: hi havia vegades que pegava (i això ens han reportat) quan el xic (o la xica) feia res que ella desaprovava. En canvi, ací, la mare deixa fer els dos fadrins:

“La teua mare entrava amb una safa

sense mirar-nos, sense dir-nos res,

comprenent tantes coses, massa coses.

 

M’abotonaves, agraïda, jo,

atarantat, dempeus, i en acabar

sempre em besaves el darrer botó” (p. 208).

 

Així, altra volta, la dona simbolitza la part realista i activa (el bes al botó, això és, al testicle) en un moment de la relació sexual (l’abotonament).

També hem considerat sucós, encara que ho puga fer en nexe amb un vincle entre un home i una prostituta (si més no, si tenim present la pintura “Venus”, del neerlandés Lambert Sustris, del segle XVI, en què una dona blanca com la neu és en un llit en què abunden les roses clares), el poema “El somni”, de Tomàs Garcés (Barcelona, 1901-1993), recopilat en l’antologia de Josep Ma. Sala-Valldaura:

“Blanca venies en la nit.

La seda era cinyell de la teva beutat.

Afeixugaves un braçat

de roses damunt de la seda.

 

(…) Blanc i rosat era el teu cos,

amada, dins la nit encesa.

Com sentia l’embriaguesa

de les cent roses tendres del teu cos!” (p. 211).

 

Així doncs, en l’obagor, ella és qui domina i no ho fa per la força, ni amb la violència, ans mitjançant el flaire que encisa l’home i que el porta a fruir la tendror femenina i el present.

En acabant, l’escriptor, de manera simbòlicament encertada, empelta l’eixida del sol amb la caiguda de lo feminal i amb la vitalitat masculina, arran d’eixe temps nocturn en què ha reviscolat l’home (ací, alliberat per la dona):

“Oh somni llunyà! T’esvaïes

boira desfeta, vel morat.

Amb la primera claredat

de l’alba, somni, t’esvaïes” (p. 211).

 

Adduirem que, així com la nit lliga amb els somnis i, en aquest cas, ha permés que l’home es desfés de la seua penitència (la color morat), en nàixer el dia, ell capeix la realitat:

“Aquella gràcia fugitiva

(…) ai, que no mor la sentor de les roses

i duc als llavis el record d’un bes,

talment la pols daurada d’una ala fugitiva!” (p. 211).

 

U dels detalls que em féu pensar en un eixart amb una prostituta fou el fet que el plaer siga fugitiu i que ell associe eixos instants amb una pols que, en algunes obres d’art, és com una pluja daurada que cau del cel (encara que ho fa en forma de monedes). En qualsevol cas, en un entorn en què ell ha fruït de llibertat (l’ala que ha pogut volar) i lligat a la dona.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Aprovaven fer a les bones, però no a les males

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿aprovaven fer a les bones, però no a les males? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 6 de març del 2026 comentaren “Sempre a les bones. A les males, segons els avis, arribes a soles” (Lydia Quera), “Les dues àvies, sempre a les bones. No els vaig sentir mai una paraula més alta que les altres” (Rosó Garcia Clotet), “Sempre a les bones i calma. A poc a poc” (Margarita Pou Marfany), “Ni idea” (Lurdes Gaspar), “Sí. A les bones, primer; i, després, a les males” (Àngels Sanas Corcoy), “Sempre hi havia bona harmonia. Ni ella, ni nosaltres volíem a les males.

Som o no ho som!!!!” (Roser Canals Costa), “Sempre a les bones. Mai van actuar a les males. Les parts implicades intentaven posar-se d’acord dins les seves idees. Si no podia ser, almenys, un entremig que afectés com menys possible parts afectades” (Antonia Verdejo), “Deixaven elegir, almenys, a casa. Mai hi havia imposicions, sempre oferien diferents opcions. No el que més crida té raó. No cal discutir amb qui no t’entén” (Maria Dolors Sala Torras), “Eren gent d’una altra època i, més aviat, estrictes” (Xec Riudavets Cavaller), “L’àvia Maria sempre feia les coses a les bones. Si les havia de fer a les males, ho tenies clar: perdries segur” (Àngel Blanch Picanyol), “A casa, totes les coses sempre les fèiem a les bones.

Mai ens imposaven a fer-ho a les males” (Rosa Rovira), “És clar!” (Josefina Moya Martínez), “Ah! Síííí. Tant la mare com la iaia sempre deien el mateix: ‘Parlant, la gent s’entén’ .

I, si una cosa no convé, a la força, res” (Montserrat Cortadella).

En el meu mur, el 6 de març del 2026 posaren “Fer a les bones crec que, en aquest cas, vol dir tant si vols com si no vols.

I sí, algunes ho deien.

Ni m’agradava, ni m’agrada.

Avui dia, a vegades, es fa, però perquè no hi ha altre remei. Això respon a una paraula que només se l’hauria d’imposar un mateix després d’una decisió madurada” (Anna Babra), “Sempre millor a les bones… Una de ses dues àvies sí que emprava lo que diem ‘mà esquerra’. S’altra, no: fes lo que jo dic i punt” (Maria Galmés Mascaró).

Finalment, ma mare, el 6 de març del 2026, en relació amb els mots d’Àngels Sanas Corcoy, ens digué “Això solia ser lo més normal, sobretot, quan eren coses importants”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

 

Sexualitat matriarcal, dones que trien, sinceritat i dolcesa

General, , , , ,

Un altre poema en què hi ha detalls matriarcals i que figura en l’obra “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a càrrec de Josep Ma. Sala-Valldaura, és “El paradís devastat”. El títol ja indica una relació sexual entre un home i una dona. Ara bé, no sols la dona és qui dirigeix el moment, sinó que ho fan sota uns paràmetres de dolcesa i amb intenció de fruir el present. A més, ella té un “Petit cos tendre i dolç” (p. 193):

“Obres les cames les cames, dòcil, i deixa’m que contempli

la coma del teu ventre i el seu melic rodó.

                             Passejo els ulls per la foscor

              del jardí sant, i m’estableixo a l’ombra

              de l’arbre de ciència natural

que, nu i vinclant-se, creix al mig de l’engonal” (p. 193).

 

Així, apareix la vulva (coma, jardí sant), l’obscuritat i un penis (l’arbre) que, en veure la dona, s’adreça arran la presència femenina i, de pas, ell recupera la vitalitat.

En acabant, ella li comenta que

“ens cal encara, de primer,

saludar, amb un llarg petó,

el zènit d’aquest horitzó” (p. 193).

 

La proposta feminal també es capta en els darrers versos de la composició:

                        “Oh, desig que se satisfà!

No tinguis pressa, amor, fes-lo durar

            Cos saciat, hem estat savis

tots dos, i el nostre goig és infinit:

endinsem-nos, feliços, en la nit” (p. 194).

 

El mot “cos” representa tots dos i la dona porta la iniciativa.

Un altre escrit que hem seleccionat d’aquesta antologia és “Segona suite, IV”, de Francesc Parcerisas (1944), el qual comença amb unes  paraules en anglés que diuen “Amb la fidelitat de l’amor i amb la feblesa de l’amor” i, en les primeres línies, passa a la primavera d’hivern, una estació en què és més fàcil una trobada entre l’home i la dona, com ell li diu:

“Cau la fulla i cau el jorn

i la (…) flama del meu cos

cerca en tu l’espai ombriu

on precipitar el màgic cop

amb què l’ala de l’ocell

perfà la quietud perfecta del seu vol” (p. 197).

 

Per consegüent, el pubis i, si no, els pèls del pubis i tot (la fulla) i el jorn com també la flama estiuenca donen pas a un empelt entre ambdues persones. Llavors, el marit cerca en un ambient ombrívol acompanyat d’un eixart per mitjà de la penetració de l’au i, així, assoleix l’objectiu.

Un altre poema amb molts signes nocturns és “La tercera nit” (p. 201), de Gabriel Alomar (1873-1941), junt amb mots que evoquen la sinceritat, dos fets que tenen relació amb el matriarcalisme: “la fosca”, “les fredes ombres”, “la carn nua”. Ben mirat, predomina lo femení i la creativitat i, àdhuc, la maternitat (en la figura de la serp): “les roses de son pit”, “La dona es transfigura i la serpent oneja”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, persones sinceres, de bon cor i retorn a la terra

General, , , , ,

Una altra composició en què hi ha versos que reflecteixen signes matriarcalistes, i que figuren en l’esmentada antologia, és “Visió”, de Pere Gimferrer (1945). Així, parla d’obscuritats i, ben prompte, plasma un nexe entre lo actiu i lo passiu i es decanta per lo feminal, puix que va unit a dinamisme:

“entre l’aire i la fosca: l’arbre, un ésser

plantat al mig, al cor del remolí dels signes,

com el teu cos” (p. 188).

 

Altrament, ens parla d’un fosc moviment rotatori i d’una persona (possiblement, una dona), qui trau de dubtes l’altre per mitjà de sons, un detall que ens podria dur als balls de bastons, en què tocar la terra fa que no romanga morta, ans fèrtil: “El teu cos

diu sempre allò no dit. Constant, ho pronuncia

amb el seu perdurable crepitar de fruit únic,

de fruit que penso i dic i m’enlluerna” (p. 188).

 

Amb raó, el poeta li indica

“que no abandona el món retinià, que hi persisteix

com l’empremta d’un sol carbonitzat.

En dos temps diferents,

la paraula i el cos, la pupil·la

i el nu que el crea.

                              Estesa d’ombres” (p. 189).

 

En conseqüència, podríem pensar que la mirada entre ells simbolitzaria la presència en el món terrenal, en què ella deixa un record per a l’esdevenidor (la marca que persistirà en el sòl) i, a més, en un ambient femení (la color del carbó). A banda, lo masculí (la paraula) i lo corporal i material (feminal) són empeltats junt amb el lligam mare-fill (els ulls i la nuesa femenina que origina el nadó):  paraula / cos, ull i primers moments de vida / part.

Adduirem que, al llarg del poema, Pere Gimferrer escriu molts mots de la família de la foscúria: obscuritats, fosc, carbonitzat, “negre del teu pubis”(p. 189), la posta (p. 190), encara que, igualment, inclou la sinceritat (claror), com ara, quan posa que prefereix “la transparència

de la cova marina” (p. 189)

 

i quan cita la vesprada (la maduresa de la vida, arran la reflexió que sol caracteritzar l’etapa anterior a la vellesa), fins al punt que, en la plana 190, agrega que “El cel

vermell fingirà l’aigua vermella de la posta:

el teu cos no fingeix. Silenci, bronze,

(…) t’enllaçava, i et veig ara, ja vista,

sota el fals maquillatge del cel buit,

i el teu cos, tan incert, és l’únic cert:

és la certesa feta resplendor” (p. 190).

 

És a dir, en passar l’home a la terra, a la realitat, ha fet possible que ell trobàs en el món terrenal lo que deien que n’hi havia en el celestial i que, en tornar ell a la dona, la felicita perquè lo femení no es desfigura per mitjà de les aparences, ni de la buidor de les paraules, ni en la vida: la dona, creativa (la variabilitat de què fa esment), fa que ella siga considerada una persona de fiar, sincera.

Finalment, l’home inclina la balança cap a lo que més d’u menysprearia, però que ell agraeix i abraça: el mutisme (simbolitzaria la bona harmonia entre ambdós amants), el bronze (la senzillesa d’aquest metall, sovint, posat en tercer lloc, després de l’or i de l’argent) i no cal dir que el bon cor.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dolcesa maternal, força femenina i creativitat

General, , , , , , , , , ,

Continuant amb el llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, hem considerat interessant el poema “Oda”, de Joan Brossa (1919-1998), per la gran quantitat de detalls que lliguen amb lo autòcton. Així, l’autor indica que

“La moda galant no és la meva mare.

Era gelada fruita silenciosa.

(…) Victòria negror i amor (…)

Da-li que da-li amb l’agulla!

El pèndol bat (…)

Dolça i alegre et vull” (p. 184).

 

Per consegüent, hi ha un diàleg entre la dona (mare, hivern, fruita, silenci, negror) i l’home (donar, agulla, pèndol) en una penetració en què ell desitja que hi haja un ambient de dolçor i de joia. Ara bé: és ella qui marca les directrius i qui té empeltada les dues parts de la persona:

“Tu poses la capitana sang a la paraula d’aquests nous poemes

(…) Ardent serenitat heus aquí els astres” (p. 184),

 

és a dir, s’uneix la creativitat nocturna i tel·lúrica amb la baixada de la llum (el personatge masculí), puix que, com podem llegir en els versos posteriors (i que reflecteixen la sexualitat matriarcal),

“La festa ja no comptes les passes de l’ídol

Tu i jo ens estimem damunt la terra

i estimar un ídol no és estar damunt la terra

Dolça energia la vida ens dóna” (p. 184)

 

i ella li afig que “Són grans les teves ales” (p. 184), les corresponents a la figura masculina de l’àngel.

En altres paraules, la trobada entre ambdós no aprova la idolatria, el culte a la persona, ni seguir els dictats dels qui promouen el fanatisme i el culte a lo solar. Al cap i a la fi, ambdós s’estimen amb realisme (toquen lo terrenal), de manera creadora i, ben mirat, amb una energia que, per la seua dolcesa, ens podria portar a la figura maternal: “la vida ens dóna”. ¿Qui, en darrer terme, atorga vida als altres, sinó la mare, primerament, durant l’embaràs i, després, amb el part?

No debades, més avant, Joan Brossa posa que

“Res no és més dolç que els signes d’aquesta amor

neta duresa d’unir i destruir

La fruita resta madura per collir-la

No és la mateixa i és sempre igual” (p. 185).

 

O siga que aquesta relació afectiva i eròtica és dolça, sincera, crea un lligam entre ells i, igualment, concedeix llibertat i és oberta a canvis (evoluciona). Un fet paregut és el de la fruita (la vulva, com a punt de consolidació de l’empelt sexual), puix que no respon igual, però és de bon cor.

Agregarem unes línies plenes de simbolisme i en què es capeix la filosofia catalana de tocar els peus en terra, mitjançant els fonaments de la nostra vida com també una afabilitat que connecta lo actiu amb la part femenina i pregona de la vida:

“Tots els castells que em dones al muntant de la lluna

tots els tombs nous que dones als rocs

s’arboren dins el mar de l’última fondària

Forta i encesa t’acullo en el meu pa

(…) Imito amb força argent els teus ulls amorosos

(…) Cosina del fang profund cinc vegades dolça

(…) per a agrupar la fruita” (p. 185).

 

Per tant, els castells no són en l’aire i, així, són vigorosos, això sí, en un ambient aquós i amb l’arbre que arrela.

La banda femenina és acollidora (la casa representada pel pa), robusta en l’obagor (argent) i amb el fang que, en el passatge bíblic, unia l’home i la dona, les dues parts de la persona. Això sí, amb el cor ben present i, com en moltes contarelles, amb una escena que es desenvolupa en l’inframón (la bossa maternal) de què, posteriorment, sorgirà un nen.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La mort, la Mare Terra beneïda i el matriarcalisme català

General, , , , , ,

Prosseguint amb el tema de la mort com una qüestió no tabú en la tradició matriarcalista catalana, el 2 de març del 2026 llisquí uns versos del llibre “Aportació al Cançoner Popular de Mallorca. Tom III”, d’Antoni Gili i Ferrer i publicat per El Tall editorial en 1996 (1a. ed.) i, immediatament, m’evocaren una rondalla de Francesc de S. Maspons i Labrós (“La Creació”), apareguda en els anys setanta del segle XIX. Comencem per la composició:

“Ningú té acta de vida,

ni sap quan se morirà,

perquè el qui mos va crear,

sa retxa mos va senyar

i se va estojar sa mida.

I sa terra beneïda

mos crida, de nit i dia,

i diu que sa carn que ha nodrida

la s’ha de tornar [ a] menjar” (p. 105).

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Quant a la narració, hi ha un passatge en què la Mare Terra parla a Déu:

“I, quan totes les coses foren al seu punt posades i tingué cadascuna el seu mereixement o paga, la terra es va oferir a Déu i li digué:

-Senyor: ¿què és lo que us plau, de mi, fer-ne?

I Déu li va respondre:

-Tu mantindràs tot lo que en el món es cria.

-¿I com tindré tanta força?

-La tindràs perquè tot t’ho menjaràs.

I, de llavors ençà, tot torna a la terra i aqueixa tot s’ho menja, fins l’home, si no és l’ànima que va allí a on li pertoca” (p. 69).

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Finalment, posarem que, en nexe amb aquest punt (i per la semblança), el 30 d’octubre del 2018, vespres de la festa de Tots Sants i de la dels Difunts, aní a raonar amb un amic molt coneixedor de la cultura colla (matriarcalista) i escriguí en el meu diari personal que, “Sobre el tema (…) de la vida, de la mort i d’una vida nova (tenint present allò que en la cultura colla s’entén com que la persona és terra caminant), ha dit que la persona va a la terra, ‘és guano’ (sic) i, per tant, és viva, ‘dóna vida’ (…), ‘forma part del cicle de la vida’ (…).

Hi comentava que, en la nostra cultura capitalista i en els ambients on es rebutja la visió matriarcal de la vida, no sols es té por a la mort, sinó que s’entén com que la vida acaba amb la mort i, a més, no s’hi afavoreix el dos, el donar part de la nostra vida a l’altre. En la cultura colla, hi soterren els morts en casa”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Sexualitat matriarcal i dones que emparen, fortes i creatives

General, , , , , , ,

Prosseguint amb l’obra “Poesia eròtica catalana del segle XX. Antologia (1900-1975)”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, hem triat uns versos de la composició “Capicua”, de Manuel de Pedrolo (1918-1990), en què hi ha un diàleg entre l’home i la dona:

“Llavis entre llavis que davallen

cap a la boca que allarga els llavis

i palpa la inquietud de la boca.

Toco la tija i la besa i l’emparo

quan la gropa dilata els seus llavis” (p. 178).

 

Direm que, en aquestes línies, hi ha diferents interpretacions per al mot “llavis”, puix que pot referir-se als de la boca i, altrament, als de la vulva. A banda, ell toca el mugró (la tija, en erecció) i besa la muller junt amb l’empara que ella li dóna en obrir les voreres perquè ambdós connecten. Es tracta d’un altre poema escrit en 1954 i publicat en el 2011, un detall interessant.

La composició posterior, “Esparver”, de Gabriel Ferrater (1922-1972), enllaça amb una cançó molt coneguda entre catalanoparlants i de què ens han reportat i tot per a la recerca:

“La figa, per a estar bona,

ha de tindre tres senyals:

pansideta, marudeta, clevillada

i picadeta de pardal”.

 

Doncs bé: l’escriptor plasma un personatge masculí simbolitzat per un ocell (l’esparver) i diu

“Sabia jo que un esparver furtiu

va temptant cel fins a torbar un clivell,

s’esmuny i em ve, i es regira fressós

(…) el ventre clar, quan neda dins el fosc.

(…) de fosca mar, la mar de noies, lluny” (pp.  179-180).

 

L’obagor (dins la dona, com el futur nounat), la mar i la gran quantitat de jovenetes.

Tocant al poeta català Francesc Parcerisas (Begues, 1944), en els versos de “Bruts d’amor”, trau el tema de l’acte sexual cap a la maternitat:

“La meva dona és com una casa que es fa a poc a poc.

Fonaments molt gruixuts de matèria primera

preparada a cops de paraules. Un laberint infantil

d’estances i cambres que ressegueix el cos despullat” (p. 183).

 

Aquestes línies ens poden evocar eixes rondalles en què hi ha una dona forta com una roca que no cal dir que toca la part terrenal.

A més, la muller fa la vida pas a pas, atorga importància a mantenir ferma el conjunt (la casa), ella recull lo que permetrà tirar-la avant. Ben mirat, és presentada com una persona valenta i creativa (la infantesa) i pel cor net i per la franquesa.

Més avant, ja en el llit, ens afig

“I és la biga que reposa segura, com l’eina

que utilitzo per estimar la vida del món,

que també som nosaltres. La meva dona, com dic,

és entrada, porta, finestra, que limita l’aire,

i que eixampla doblement l’horitzó petit del meu crani” (p. 183)

 

i, així, ella li adoba el terreny perquè el marit puga introduir el penis (l’eina), part del cos que ell lliga a la vida (la creativitat).

Adduirem que la dona

“És font, deu, una pàtria petita on amagar errors.

(…) jo obro la nit a la construcció futura,

que és com dir que ara, tot just, comença la feina” (p. 183).

 

U dels detalls a destacar d’aquest darrer apartat és que la dona va empeltada amb la pàtria (ací, amb lo vernacle, amb la terra) i que és xicoteta, dos signes que, àdhuc, ens podrien portar a lo matriarcalista i, és clar, a eixes rondalles en què un personatge femení diu a un jovenet que no agafe l’espasa més llarga (o la més grossa), sinó la més petita o, com ara, la rovellada.

Finalment, s’inicia el coit que, mesos després, donarà els seus fruits: el xiquet.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.