Arxiu de la categoria: General

Rondalles amb matriarcalisme ancestral, la maternitat i la Maredéu

General, , , , , , ,

Un altre punt sobre el qual exposa la investigadora és el “matriarcat ancestral”, per exemple, reflectit en la figura de la serp, en  la Mare de Déu i en la Maredéu. Així, no sols indica que “la velleta -una fada, l’àvia Santa Anna, la dona amb experiència- salva l’home” (p. 28), sinó que hi ha passatges en què “La mar, l’aigua la fluidesa i el misteri, la immensitat, (…) se situa en el matriarcat original (…) que ha perviscut i que encara ens mostra els seus signes: això, de ben segur, si a Beneixama encara s’han contat” (p. 28). Beneixama és la vila de l’Alcoià on es recopilaren les rondalles.

Un poc després passa a la deessa mare i l’enllaça amb la serp (un animal terrenal que representa el sexe femení a) i que encara és ben considerat en la tradició valenciana (vàlida per a la resta de l’àmbit lingüístic): “Aquesta contarella amb aires de llegenda adaptada al context camperol conviu amb algunes creences com que ‘les serps no mosseguen les dones prenyades’ o que ‘les serps saben quan una dona està alletant perquè poden olorar la llet’, cosa que dona compte que encara es té una idea del lligam entre escates i fertilitat” (p. 28), això és, entre cada una de les làmines òssies que cobreixen la pell de molts peixos i d’altres animals.

Prosseguint amb el tema de la maternitat, Oreto Doménech i Masià, en el treball “Cavallers de capa i capell”, agrega una vivència seua en línia amb informacions a què havíem accedit mitjançant altres fonts: “La meua sorpresa va ser gran quan vaig trobar la imatge d’un capitell on hi havia esculpida una dona nua a qui mamaven dels pits dues serps” (p. 29) i, a partir d’uns mots de la historiadora Isabel Mellén (1986, estudiosa del romànic basc), posa (i traduesc) que “es pot traçar tota una genealogia en imàtgens entre les deesses Terra o Tel·lus de l’Antiguitat i les dones amb serps medievals” (p. 29), junt amb unes paraules d’una altra historiadora de l’art, Amanda Luyster, qui, segons la investigadora valenciana, “va trobar-hi representacions de dones que alletaven serps i granotes com a imatge de la Terra nutrícia ja en l’època romana” (p. 29), és a dir, abans del segle VI.

Quant a Tel·lus, cal dir que, com es podia llegir en Viquipèdia, representa la Terra Mater, la terra maternal, la terra nodridora, la qual, en la  cultura romana, era simbolitzada per Tel·lus i, en la cultura grega, com ens digué Pere Riutort algunes vegades, per Demèter (deessa el nom de la qual procedeix de “Gea”).

Finalment, això porta l’estudiosa a considerar aquest “matriarcat ancestral” (p. 29) i que encara perviu “als nostres pobles valencians” (p. 29).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Ritu de pas de xiqueta a dona en rondalles, sensibilitat i sinceritat

General, , , ,

En aquestes cerimònies de pas de xiqueta a dona, Oreto Doménech i Masià, en el treball “Cavallers de capa i capell”, comenta que, sobre la llibertat, “ensenyen les dones a les filles, però també als fills” (p. 26). El pas del sòl a la banda superior dels matalaps em féu pensar molt prompte en els escalons que la xiqueta hauria de pujar per a ascendir a dona i que, com més amunt, més important seria el seu paper de conservar una sensibilitat cap a tot lo món. A banda, com posa la investigadora, “només la sorprén una mica i pensa: ‘regnes diferents, costums diferents’. L’apertura a allò altre, doncs, l’havia ben apresa a la seua casa natal: havia estat ben criada” (p. 26).

És més: tot i ja haver accedit a la banda més alta, encara capta lo més petit, allò que podria ser considerat com a refusar i que, en canvi, formarà part de la seua vida com a sobirana (no solament política, sinó personal, del seu dia rere dia), detall que podríem enllaçar amb quan Erasme de Rotterdam, en 1513, recomana a qui, en eixe moment, era príncep, que no menyspreàs ningú, puix que això podria ser motiu de venjança per part de l’afectat i, àdhuc, de perdre una guerra.

Aquest signe del relat explica que “Les princeses i les reines, en els contes tradicionals, són personatges que no han de buscar la subsistència, sinó que els és donada des del bressol. Gestionar, però, el do de l’abundància de ser dona, de la sobirania sobre la pròpia persona i aprendre la llibertat requereix, sense dubte, entrar en l’òrbita de la llengua materna (…). Aquesta princesa (…) confia en l’autoritat materna i diu la veritat (…) i això és el que la farà reina, sobirana del seu destí i de la seua persona, creadora de vida i transcendència amb el príncep, simbòlicament, parlant, és clar” (p. 27).

Tocant als mots que hem escrit en el paràgraf anterior, direm que, bé en les contarelles, bé en la realitat, la fertilitat (de la terra, de les collites, de la fecunditat humana, de moments de prosperitat…), no és estranya a la política que fan els alts càrrecs, començant pel cap d’estat (i, si ens referim a una família, a la de qui té la darrera paraula, en els Pobles matriarcalistes, quasi sempre, la mare o bé la dona): benignitat i bonança, bondat i alta natalitat i bon viure van lligats, són com dues baules seguides d’una mateixa cadena.

Altrament, podem agregar que els superiors tenen una influència capital (terme de la rama del mot “cap”, com a part més important del cos), com ho reflecteix la cultura tradicional, mitjançant dites com una present en moltes rondalles mallorquines arreplegades per Antoni Ma. Alcover (1862-1932) i que encara havien oït valencians de l’Horta de València en el 2017: “Paraula de Rei no pot mentir”. I una altra que comentí una vegada amb Pere Riutort, a qui diguí que em feia l’efecte que els votants tendeixen molt a seguir la línia d’actuació i de pensament del cap de la candidatura política que voten, fet que acceptà com dient que era una realitat: “Del color del Rei, se tinyen els vassalls”.

Per això, la reina accepta la jove i la considera una dona franca, fins i tot, amb el poble senzill (el cigró).

Una altra contalla amb una sinceritat ben estimada és “La flor del girablau”, en què una velleta capeix que el germà petit diu la veritat i, “per això, li atorga el do de trobar la flor del girablau” (p. 27); i la Mare Terra, empeltada amb la flor (evocació de la vida que revifa en la primavera, estació de l’esperança i de la infantesa), “acull al seu si un dels seus fills (…). La mare (…) autoritza el seu fill mort a dir la veritat al món i, així, es com torna a la vida” (p. 27). Mentres escrivia aquestes paraules, el 16 de març del 2026, em vingué al pensament un refrany que podria ser en nexe amb aquest retorn acompanyat de parlar amb el cor en la mà: “Infants i orats diuen la veritat”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Educació matriarcal i ritus de pas en rondalles en un ambient maternal

General, , , , , , , ,

Adduirem el paper de la maternitat: “Escapolir-se de la violència o del control patriarcals també significa saber triar la parella i saber posar els límits adequats, així mateix significa saber criar” (p. 22). Això explicaria que, en els Pobles matriarcalistes (com es dedueix de moltes rondalles), “en el camí de la vida des del naixement que el jove no es lliura en cap d’elles a la violència i, de més a més, rep un triple do de tres dones que li fan de mare: la padrina, la molinera i la mare del dimoni. I acaba, amb la reina i amb la princesa, sobirà de la seua persona, sent feliços i menjant anissos” (p. 24), un dolç que empelta amb el fet que, “Per a criar, cal molt de dolç, molta mel, sucre, farina, ous, cos i paraules nutritives que òbriguen el paradís al paladar de les nostres criatures” (p. 25) com també per a guanyar-se la confiança de molts xiquets i de moltes persones i per a adobar el terreny de la creativitat.

Sobre aquesta dolcesa, direm que coneguí una dona nascuda a mitjan dels anys vint del segle XX, qui estigué a punt de fer els cent anys i que, a banda de ser una dona forta i agradable en el tracte, tenia una dolçor i una bona empatia que l’ajudaven a fer-se amb gent, fins i tot, molt més jove que ella. O, com ara, ma àvia materna (1910-2000), qui, quan visitàvem els pares de ma mare, sovint, oferia una rosquilleta als néts… i ho feia amb un somriure.

Es tracta (i aplana) lo que Oreto Doménech i Masià qualifica de disposició a l’altre (p. 25): “I, si aconsegueix, malgrat tot els entrebancs i perills, esdevenir el rei i sobirà de la seua pròpia existència, és perquè s’ha criat amb mares que l’han ajudat perquè han permés la diferència -en aquest cas, la diferència de l’excés que és la bellesa i la bondat- al llarg del camí de la vida en relació” (p. 25), un signe que explicaria que, en  la rondalla “Els teuladins”, el tercer dels pollets, “no, per ser el més xicotet, era el més badoc” (p. 25), un tret que lliga amb eixes contarelles (abundants) en què el fill (o la filla) més petits són qui, com ara, alliberen el pare o l’anciana, gràcies, en bona mesura, a la bonesa del xiquet, de l’adolescent o de la jove. I, més d’una vegada, com ma mare em tragué en una conversa telefònica el 15 de març del 2026, “’Sense dir-ne una més alta que l’altra’. Això era molt típic ací, en València” i ens han plasmat en més d’un tema.

També hi ha un altre camp interessant i que, de bon principi, encertàrem la finalitat educativa: el de la sensibilitat com a part del ritu de pas, àdhuc, cap a lo que més d’u podria considerar insignificant o a rebutjar. Així, com escriguí a Anna Babra (una de les participants en la recerca) en un missatge del 13 de març del 2026, “Millor una informació, per xicoteta que siga, que res” i, més encara, quan t’han indicat (com és el cas d’aquesta informadora) que, “Amb un ‘NO’, ja ets content. A vegades, no diria res perquè un ‘NO’ no arriba a res. Però, per part meva, és cert”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La sexualitat, el ritu de pas a jove i a dona i la mare en les rondalles

General, , , , , ,

Un altre tema interessant, molt present en el treball d’Oreto Doménech i Masià i en moltes rondalles, és el ritu de pas, ací, després d’escriure que el sentir relaciona, lliga i fa que les dones (vàlid per a qualsevol persona) estiguen en societat (p. 18).

Altrament, trau uns comentaris de Luisa Muraro (i que traduesc) que podríem connectar amb el fet que la Natura pot prescindir de l’ésser humà, però nosaltres no podem tallar amb la Mare Terra, puix que ocorreria com el nen que no mama i que encara no és mínimament fort per a subsistir amb aliments d’edat més avançada: “L’experiència femenina fa món, el trau a la llum, quan aconsegueix anomenar relacions socials sense recórrer a ponts masculins (…) amb intenció de viure en el món en femení” (p. 18).

I, com diu la investigadora, “En aquestes històries, les dones no són gairebé mai víctimes. (…) En la bondat, en canvi, la multiplicitat de possibilitats de fer el bé abunda” (pp. 18-19) i la condició femenina és “capaç de posar límits o d’ordenar la convivència, tal i com fan les mares” (p. 19) i, per això, amb el marit o amb altres personatges adults masculins, “la dona el venç sense barallar-s’hi” (p. 20).

Un poc després, posa l’exemple de tres dones (cadascuna simbolitza una fase diferent de la vida, sovint, conegudes com les tres mares, o siga, la jove, l’adulta i la d’edat avançada) en una relació que esdevé amb un pintor dins d’una església.

Llavors, com si el temple fos la casa feminal (puix que representa la vagina i, per extensió, la vulva), tres dones canten a l’home (les penjadures, taronges, llimons, els racons), mentres que ell, bròfec i sense embuts, els diu

“-Germanetes, germanetes,

no tingau tantes punyetes,

que, per a dir-me que

se’m veuen els collons,

no ens calen tantes cançons…” (p. 20).

 

Així, lo sexual no és arraconat, ni retocat, ni censurat, però tampoc és agressiu; simplement, mostra la naturalitat amb què, fins i tot, parlaven i ensenyaven dones nascudes abans de 1920 i que transmeteren versos eròtics als seus néts, com ens han dit algunes vegades.

Després de plasmar aquest punt amb les tres etapes, Oreto Doménech i Masià passa als ritus de pas i afig que la dona ha de ser ben tractada quan deixa de ser una xiqueta i s’endinsa en una adolescència que, al capdavall, la portarà a la joventut i, amb el temps, a una vida personal de què ella serà la sobirana, qui, com sa mare, tindrà la darrera paraula en línia amb l’arquetip del rei.

Així, un home, del carrer estant, es dirigeix a ella, qui és en el balcó (espai extern de la casa i receptiu a lo social), i intenta abusar o reptar-la. Però la més atrevida de tres germanes serà acompanyada per la mare (no de manera paternalista): “acompanya i ordena, protegeix, però deixa a la filla el seu espai, no ho fa per ella, no va a cantar-li les quaranta al rander, (…) deixa que la filla avance [ en] (…) la transició de xiqueta gran a dona, sexualitat, desig, maternitat” (p. 21).

Altra vegada, captem que la maternitat és ben considerada en aquest estudi, fet que ens afavoreix un lligam amb la terra, amb la natura, amb la sinceritat. Com a mostra, prosseguint amb el paper de la mare, destaquem que “La mare també li ha donat l’oportunitat de saber com triar la seua parella, els límits saludables i (…) una bona lliçó: les mares, el mal només per fer mal, no el toleren” (pp. 21-22).

Tocant a aquests darrers mots, pel 2024, un català de Fulleda, Santi Arbós, em deia que, en una vila catalana, havia passat a viure un castellà i que un dia abusà d’una dona. Llavors, uns quants hòmens li digueren que les dones havien de ser ben considerades i ben tractades i que, en la cultura vernacla (lo que diríem els costums de la comarca), no es pega la dona. No debades, un mes després (o un poc més tard), aquest castellà canvià de vila…

Finalment, com a introducció a aquest apartat sobre el ritu de pas esmentat, la contarella fineix amb una jove “que ja s’ha fet dona i posa el límit ella mateixa” (p. 22).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Inculcaren amor per la natura

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos inculcaren amor per la natura? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 14 de març del 2026 i posteriorment ens comentaren “No” (Lurdes Gaspar), “Síííííííí” (Àngels Sanas Corcoy), “Sí. L’àvia, fins i tot, sabia noms de plantes i de flors. Fèiem una passejadeta pels voltants, anàvem a la font a beure aigua que deia que era millor que la de l’aixeta i…” (Anna Babra), “Sí. No directament, però, amb els seus actes, sí. Cada dia anàvem a fer un passeig pel camp. Sempre mirava si hi havia una herba remeiera per recollir. A casa seva, hi criava conills i gallines i me’ls deixava tocar; també, sempre, hi havia algun gos.

Quan anàvem a cercar bolets, el bosc s’havia de deixar com si ningú hi hagués passat.

Ah! A casa seva, al pati, sempre hi havia un munt de plantes” (Àngel Blanch Picanyol), a qui responguí “Els meus avis, tant els materns com els paterns, tenien plantes i animals en casa. I, en la meua joventut, recorde eixir amb els meus avis materns a per herbes”, “Ma mare va néixer el dia de Reis del 1923 i sí que em va ensenyar l’amor per la natura. Crec que ho porto d’ella, perquè coneixia les plantes de pagès, el bestiar i cuidar els cavalls (els quals se l’estimaven)” (Ramona Ibarra), “Teníem un pati amb gallines i conills. Tot ben posat” (Maria Dolors Sala Torras), “En temps de fam, la seua visió era utilitarista. Podien contemplar els arbres per la fruita o pel carbó; la terra, per la civada o pel blat; i la mar, pel peix. Mai com a objecte contemplatiu” (Xec Riudavets Cavaller), “I tant!! Era de pagès, tots vivint a una vila. Era el seu món i va saber-nos inculcar l’amor i el respecte per la natura!!!” (Roser Canals Costa), “No” (Angelina Santacana Casals), “A l’estiu, jo vivia amb la iaia a Rupit i agafava flors i sempre deia ‘Les justes, nina. Aquestes caben al gerro de la taula. Quan es facin malbé, n’agafarem un altre pom’.

No suportava que es trepitgessin, fins i tot, les que trobàvem pel camí” (Montserrat Cortadella), “Sempre. Ja fos mitjançant dibuixos o fent-nos anar a la natura” (M Pilar Fillat Bafalluy), “Essent pagesos, és clar que sí” (Maria Teresa Esplugas Vilanova), “Sí. La natura era molt estimada. A casa dels avis, en ser de pagès, es vivia dia rere dia” (Lydia Quera), “Això, sí: la natura s’havia d’estimar i de respectar. Suposo que, per això, vaig ser muntanyera. A casa, es feien excursions sempre que es podia des que érem ben petits” (Rosó Garcia Clotet), “Sí. La natura era molt important, sempre ens deien que no jugàrem ni férem cap foguera, que es podia cremar el camp o la muntanya…

Antigament, no hi havia ningú per a arreplegar el fem i el tiraven en els barrancs,… Els xiquets hi anàvem i agafàvem coses que hi havia tirades (la meua iaia sempre em renegava). Els xiquets portaven el fem per tots els llocs i embrutaven tot el terme per a jugar i fer casetes (sempre cercàvem trastos del fem)…

Sempre m’han incultat respectar els arbres, no trepitjar les plantes dels jardins, ni trencar brots, no tirar fem per tot arreu, etc.” (Carmen Mahiques Mahiques).

En el meu mur, el 14 de març del 2026 plasmaren “Que valoràssim el camp, que ens donava tot lo necessari per a subsistir: gra, animals, caça, hortalissa.

Es tenia molta cura de cuidar pinar, pletes, fer rotes netes i formiguers” (Maria Galmés Mascaró).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Les mares i les dones en les rondalles vernacles i en la transmissió cultural

General, , ,

Continuant amb el treball “Cavallers de capa i capell”, l’autora indica que són contalles en què trobem “genealogia materna, relacions d’affidamento[1] i capacitat de fer valer l’autoritat materna -enfront de l’abús de poder i l’autoritarisme- en un grapat de situacions” (p. 5). Aquests mots, poc comuns, almenys, en el primer quart del segle XXI, entre els grups feministes més acostats al poder polític, són pareguts als que exposa el “Nou diccionari de la llengua catalana”, de Joan Baptista Xuriguera i publicat en 1993 per Editorial Claret, quan defineix “matriarcat”: “Forma d’organització social que dóna la màxima importància social i política a la mare”.

Tocant a la quantitat, posa que “consisteix en un centenar de rondalles arreplegades en llibretes i després enregistrades amb cassette al llarg de trenta anys -entre el 1981 i el 2011- per Francesc Josep Gascó i Navarro, en un context familiar” (p. 6) o, a tot estirar, “de veïnat” (p. 6).

Com a aportació positiva de les contarelles, “donen a cada persona el que necessita a cada moment, tal i com ho fa la mare. (…) necessitat, ajuda, saviesa, confiança, goig, amor, desig” (p. 7). Això sí, com escrivia Maria Milagros Rivera Garretas en 1996 i Oreto Doménech Masià diu en la plana 9 (i ací traduïm), “Sens dubte, hi ha la necessitat de compartir el món. Però amb totes les altres dones i amb els hòmens, o siga, amb tota la gent de carn, començant pels més acostats. No he de dividir el món amb l’altre sexe, de la mateixa manera que lo que em manca no és ser home”, fet que adoba el terreny perquè “les criatures escolten els sons i les paraules de la seua llengua materna en un context d’harmonia i unió. Les rondalles formen part d’una pràctica de vida orientada a la comunitat i les dones (…) tenen un paper rellevant” (p. 9), puix que, entre d’altres coses, “les contalles orals permeten a les dones parlar de sexe obertament o fent servir eufemismes” (p. 9) i, més encara, “contribueixen a fer casa natal, genealogia materna, perquè, en transmetre aquests contes, la rondallaire rememora i reviu les paraules de les seues mares i àvies, la pròpia nissaga femenina” (p. 10).

En nexe amb aquest comentari sobre l’evocació, en distints moments de la recerca, hi ha hagut persones de més de setanta anys que m’han dit que aquest estudi els havia portat a reviure passatges de la seua infantesa en què fruïen de la creativitat (tan ben acollida per les dones de la seua família i en el barri on vivien) i que això els facilitava traure-la altra vegada, un camp de la persona també  important en els majors.

En el punt següent, la investigadora presenta un quadre amb personatges: oficis i parentiu, caràcter i si intervenen en la rondalla com a protagonistes. A grans trets, direm que hi la mare sàvia i resolutiva, la criada sense prejudicis, la padrina associada a la saviesa, la reina que casa una filla amb un pobre desconegut (signe que ens duu al tema dels diòscurs, perquè ella, com en moltes narracions, simbolitza la part activa, forta i noble; mentres que ell empiula amb la pobra, amb la senzillesa i amb el del muntó, com aquell qui diu, fet que, en més d’un relat, no impedeix que la filla trie casar-se amb un home pla i no precisament ric) (p. 10), etc.

Altrament, aquestes contalles inclouen la mare “que explica als fills les coses de la mateixa manera, sense discriminar-los per la manca d’intel·ligència” (p. 13), mare preocupada pels fills i “Valenta i enginyosa” (p. 14) junt amb la dona “honesta i decidida” (p. 15), la bondadosa i protectora (p. 16), la filla petita, sàvia i decidida (p. 17) i més característiques que hem arreplegat en l’estudi, com ara, en qüestions relacionades amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i que eren d’arrels catalanoparlants.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Terme italià que podríem traduir com “avinença”, “esperit d’equip”, “harmonia”…

Fadrines que ajudaven velletes

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaven de fadrines que ajudaven velletes? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 13 de març del 2026 comentaren “No ho sé” (Lurdes Gaspar), “Sí: va cuidar l’avi, la tia, l’oncle” (Àngels Sanas Corcoy), “No ho sé” (Lurdes Closa), “A Torelló (Osona), es feia la Festa de la Vellesa, hi anaven noies amb la parella i cada una tenia un avi (o una àvia) i els passejaven per la vila, sobretot, per la Plaça Nova, el centre de la vila. Ben mudats, tots. Encara tinc una foto en blanc i negre que es veu ben bé” (Nuri Coromina Ferrer), “Les fadrines ajudaven a la família, en la casa. Llavors, tant feien de cangurs (que diríem ara), com cuidaven dels avis.

És clar: quan no treballaven elles (o ells), cuidaven de la família, sobretot, a les cases de pagès, que era on hi havia més tradició. Quan se n’anaven a la ciutat, la cosa era una mica més complicada. Però, en la casa de pagès, generalment, sempre hi havia el fadrí (els qui no s’havien casat mai) i la tieta qui cuidava de tothom” (María Dolors Sala Torras), “De fet, abans, les dones s’ajudaven més que avui dia. Era una altra convivència” (Rosó Garcia Clotet), “A vegades, sí que ho comentaven!! Noies bones que, sense cobrar diners, ajudaven persones grans, sols amb l’afecte que sentien per elles. És molt bonic, abans i ara!!!” (Roser Canals Costa), “Fadrines i casades. Abans, no hi havia residències. Almenys, a la Vall d’Uixó” (Octavi Font Ten), “No ho tenc present” (Xec Riudavets Cavaller), “Sííí. A velletes que no tenien fills. I solien deixar-los les cases” (Reme Canet), “Mira, Lluís… A casa, segons la meva àvia, a una persona gran, ben cuidada per tots, així ho féu ella.

Amb els avis i amb els pares i, fins i tot, veïns que tenien el fill en la guerra, estones amb elles i el menjar fet per ella i manava que se’ls portés aleshores. I, a l’hora de dormir, els feia la lectura del diari: una estoneta” (Lydia Quera), “No” (Anna Babra), “No calia: ja ho vèiem fer a les de casa, tot i que la besàvia deia ‘Si pots, no deixis de fer el bé'” (Montserrat Cortadella), “Les àvies sempre ajudaven” (M Pilar Fillat Bafalluy).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 14 de març del 2026 posaren “Ma mare diu que, quan alguna feia olor de mandarina, deien ‘Eixa és passejanta’. Es coneix que pagaven en mandarines. Diu ma mare que, fins sa mare, podia fer-se càrrec. I la meua té noranta-set anys” (Milagro Martí Tira-li).

Sobre el mot “passejanta”, el 16 de març del 2026, ClaCat ens reportà en Twitter amb una explicació que havíem pensat i que, per exemple, jo havia tret abans a Milagro Martí Tira-li (“Passejaven xiquets de pocs mesos?”): “‘Passejanta’ es refereix a una mainadera o dona que té cura de portar els xiquets a passejar… Fa olor perquè pela moltes mandarines als xiquets”. 

Finalment, ma mare, el 13 de març del 2026, per telèfon, en relació amb els mots de Maria Dolors Sala Torras, em digué “Abans, hi havia dues o tres generacions. En ma casa, sense anar tan lluny: els meus avis, els meus pares, nosaltres [ , els fills,] i els fills del meu germà [major]”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Les dones en la cultura tradicional vernacla i en les rondalles

General, , , , ,

Comentaris sobre la dona en la transmissió de la cultura tradicional en l’estudi “Cavallers de capa i capell, quantes estrelles hi ha en el cel?”, treball d’Oreto Doménech i Masià (1976).

Tot seguit, passem a aquest treball del màster en “La política de les dones”, presentat com “Cavallers de capa i capell, quantes estreles hi ha en el cel? El cosmos femení en les rondalles tradicionals valencianes” (https://hdl.handle.net/2445/192786), d’Oreto Doménech i Masià, i publicat en el 2022 pel “Dipòsit Digital de la Universitat de Barcelona”. D’ara en avant, emprarem el títol “Cavallers de capa i capell”.

En la presentació, la investigadora, nascuda en l’Alcúdia (vila valenciana de la Ribera Alta), indica que el recopilador de les contarelles que ella ha tractat, el seu marit (Francesc Gascó i Navarro), de Beneixama (una vila de la comarca de l’Alcoià), quan era un xiquet, “rebia tones diàries d’amor de mare, des que eixia el sol fins que es colgava al llit rendit.

El xiquet (…) només s’asseia (…) a la cadira de boga més baixeta quan les paraules teixien xarxa, caliu, bressol, tendresa i família al seu voltant i sortien rondalles i contarelles, els succeïts i cançons, com fils de sucre (…), de la boca dels avis, les ties i la seua mare” (p. 2).

En acabant, Oreto Doménech entra en l’empelt entre algunes dones de la família i el folklorista, Francesc Gascó i Navarro, i capim un paper decisiu de caire femení: “La tieta Leonor (…). De memòria portentosa, la tia Leonor mantenia vives paraules i expressions que jo només havia vist escrites als diccionaris i ella les usava tan panxa” (p. 2).

En endinsar-se també en altres dones, afig que “no es parlaven mai amb paraules amargants. Francesc m’ha explicat que, si una es molestava, les altres dues l’apaivagaven; Leonor, la més forta de caràcter (…). I, tot això, sense crits, bregues, insults o mentides a l’esquena entre elles, perquè el que més s’estimaven era estar juntes les tres” (p. 3).

Ja en les contalles, diu que, un dia, Francesc li donà un llibre que “Era un recull de rondalles i, en la dedicatòria del llibre, posava:

            ‘A ma mare,

que em va ensenyar a estimar Beneixama

amb ulls de tendresa i felicitat’.

 

(…) vaig gaudir tant llegint aquelles rondalles, tan vives que semblava que es movien, amb tan pocs circumloquis literaris, autèntiques, veritables (…). Històries, contes, succeïts i acudits contats a la porta del carrer o a la vora de la llar, principalment, per dones, Leonor, Àngels i Fina, i d’altres contalles més picants del tio Honori… altres historietes de veïns i veïnes de Beneixama que, quan sabien que Francesc les recollia, anaven a contar-li’n” (p. 3).

Per tant, un llenguatge casolà, senzill i cultura tradicional, majoritàriament, transmesa per dones i que devia ser, “aproximadament, la llengua oral de finals del segle XIX” (p. 4) i que enllacen amb la vida i amb la gent mitjançant una amor de mare que salva (p. 4) i que Oreto Doménech trau “com un homenatge a Leonor, Àngels i Fina, i totes les dones que han contat històries a la xicalla i als adults, tot teixint fils de fortalesa, coneixença i unió” (p. 4).

Cal adduir el paper del folklorista amb l’estudiosa a través de les narracions, puix que “Francesc em donava, sense ell saber-ho, (…) una lliçó d’amor; estimació per les seues dones, la mare i les dues ties, atorgant-li valor a la memòria d’elles i revivint totes les estones de bona relació que hi va passar. (…) una mare que el va ensenyar a plorar quan ho necessitava, a cuinar i a dur la casa i que, al final, encara guardava un ensenyament (…): que la vulnerabilitat del cos troba en l’amor la seua fortalesa” (p. 4) i ens permet copsar que “un altre món, no violent –que no vol dir exempt de maldat- és possible” (p. 5).

Agregarem que la nit del 12 de març del 2026, el mateix dia que escriguí sobre la introducció d’aquest treball, evoquí que, quan jo encara era un xiquet de, poc o molt, dotze anys (cap a l’any 1983), mon pare em contà una contarella popular per Aldaia i per Alaquàs (dues viles de l’Horta de València). Ací l’escric [1]:

“Molts anys arrere, un home, en plena foscor del dia, anava pel Camí Vell de Torrent, un camí en què, aleshores, no hi havia llum artificial com ara.

Tot anava bé, però, a mitjan recorregut, notà que no podia continuar.

Llavors, sense girar-se, per la por que tenia, començà a dir:

— No! Si us plau! No em feu cap mal! ¡Vos faré la favor que vullgueu, però no em mateu!

Passà la nit i, quan s’albirava l’eixida del sol i, tot i la foscúria, la color morada començava a minvar i a cedir cap a colors més pròximes al carabassa, l’home començà a estar més segur.

Aleshores, féu mitjà volta… i veié que, part de la roba que portava, havia restat enganxada a una mata grossa que hi havia pel camí.

Per això, ell continuà, com la vida”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] L’original de l’escrit que plasmí el 12 de març del 2026 figura en l’entrada “La rondalla que em contà mon pare quan jo era xiquet” (https://aviamarefilla.blogspot.com/2026/03/la-rondalla-que-em-conta-mon-pare-quan.html), en el blog “La cultura valenciana és matriarcal”.

 

Sexualitat matriarcal, dones que porten la iniciativa i sinceres

General, , , ,

Un altre poema que hem triat del llibre “Poesia eròtica catalana del segle XX. Antologia (1900-1975)”, a cura de Josep Ma. Sala-Valldaura, és “Nois i noies del meu poble…”, de Josep Vicenç Foix (1893-1987), en què apareixen detalls que empiulen amb les ombres i amb l’inici de la nit.

Ara bé, en “Perquè han ullprès la pubilla del mar…” (p. 262), el mateix escriptor posa molts mots simbòlics. Així, diu “Perquè han ullprès la pubilla del Mas, tocant al riu, els bous de la llaurada”, o siga, durant la copulació. A més, la dona, “si ronda per l’era, les palleres s’esventen soles, l’aviram vola alt” i, per tant, elles porten la iniciativa, fan que s’adrecen els penis i que s’empinen com ho faria un catxirulo.

A banda, “Al punt de mitjanit, estesa la roba de la fadrina al terradet (…) l’hem picada amb estris del camp i vares de freixe, i n’hem espolsat” (p. 262), paraules amb què indica que l’home introdueix el membre viril i que li fica semen en la vulva (la polseguera de què fa esment la cançó valenciana “La manta al coll”).

Finalment, copsem un altre passatge eròtic, “En entrar a la cambra de la donzella l’hem vista (…) com intentava de cobrir la seva nuesa amb fullaraca sideral”, això és, dels astres, acompanyat d’uns térmens plens de significat: “Hem trucat a la Rectoria, i hem encès els ciris de l’altar de sant Roc” (p. 262). D’aquesta manera, lo que podria semblar una crítica a la nuesa de la dona i a lo sexual (avisar el rector), realment, és que ell endinsa el penis (els ciris) en la vulva (la rectoria) i, altrament, el pardal és representat en un sant, pel sinònim de “roc”: “torre”, com podem llegir en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta.

Un altre poema en què es reflecteixen detalls matriarcalistes, i en la mateixa antologia, és
“Doble carn”, de Guerau de Liost (1878-1933), en què la dona és en el llit:

“Sobre una taula clara,

de llarg a llarg una matrona jau.

(…) diria’s una flor collida anit (…).

Ni un bri de roba” (p. 267).

 

Així, assistim a una escena ambientada en una nit (un moment femení del dia) activa i en contacte amb la natura i amb la sinceritat (la nuesa).

Ara bé, posteriorment, hi ha térmens que lliguen amb lo feminal: l’obaga, només a terra, “fa més impúdica la nuditat” (p. 267) i, per consegüent, és aprovada, junt amb un vers en què diu “i la carn de casta mel” (p. 268) que empelta ambdós membres.

Aquesta franquesa connecta amb unes línies de la composició “El coit”, de Josep Palau i Fabre, quan diu que

“Allí la pedra i l’estrella, l’aigua viva i l’ocell, la flor i el peix es combaten i (…). Tota la natura és present en aquest fast” (p. 268) i, així, considera un luxe la relació entre la dona (pedra, aigua viva, flor) i l’home (estel, aucell, peix), en un ambient en què predomina la natura i, de rebot, lo matern, lo terrenal.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones ben considerades i amb iniciativa i gaudi

General, , , , ,

Igualment, l’escriptor trau uns versos en què la dona allibera de la soledat l’home i, com en algunes cançons mallorquines, ella fa com si l’agafàs de la mà i el portàs al seu terreny (la vulva), un indret acompanyat de detalls de la natura (les mimoses):

“on em faràs naufragar

per a portar-me a l’altar

que voltaràs de mimoses” (p. 241).

 

A més, com a més dones, Narcís Comadira té l’estimada Pepa amb bon esguard i amb bonesa, de qui el poeta no se separa:

“Llefiscoses assutzenes

totes les noies morenes.

Com que tu ets de les rosses,

diré que sou bones mosses” (p. 241).

 

Però, tot i això, ell només es decanta per una dona: per Pepa:

“A mi i a la meva escola,

m’agrada una noia sola,

amb la qual, sense manies,

puguis jugar-hi uns quants dies.

Molt millor si és bufoneta

i quant més si es diu Pepeta!

I fins t’accepto el contracte

abans de poder fer l’acte” (p. 242).

 

Sobre el mot “contracte”, encara que fos en seny informal, podria enllaçar amb el tema de la prostitució; en canvi, el del terme “acord” (el qual no és un sinònim complet del primer mot), no necessàriament. Això sí: en ambdós casos, la dona té la darrera paraula.

En la composició posterior, de Josep Elias, “En nom d’una moral”, direm que fou plasmat a la darreria del règim franquista, en 1969, i que, potser, comença amb un desig de poder viure la sexualitat en un ambient més favorable legalment. No obstant això, l’escena esdevé ben avançada la vesprada, o siga, en un moment femení del dia:

“Caldria fer un poc més l’amor amb les dones estimades

Senzillament, com la darrera paraula d’una conversa

Mai eterna, sinó una mica casual, cap al tard” (p. 244).

 

Quant al poema “Quadern de moralitats, I”, de Vicent Andrés Estellés, escrit uns anys després, en 1972, és en nexe amb una fruïció de l’erotisme i de lo sexual, fets que lliguen amb el matriarcalisme. Com podrem veure, les pilotes del joc tenen relació amb els testicles i, a més a més, amb l’acte sexual:

“Bevíem el conyac mentre miràvem

les xicones del tennis amb les cuixes

totes a l’aire, raonables vespres,

les xicones corrien i saltaven” (p. 245).

 

Per consegüent, els hòmens apareixen com la part passiva, mentres que les dónes en són l’activa, fins al punt que

“Una xicona que jugava al tennis

 

aparegué prenyada de sis mesos,

i era que ella i una altra, als vestuaris,

ho feien amb aquell que arreplegava

 

les pilotes, sol·lícit, quan jugaven” (p. 245).

 

En passar als versos de “Poemes epigramàtics”, del català Josep Palau i Fabre (1917-2008), captem una dona oberta a l’home i que permet que ell faça la penetració. Afegirem que el vocabulari evoca el de la natura, com ara, la comparació entre el coll de l’úter i el de la flor (l’estil):

“Un coll en arc, tibant,

el meu desig provoca

d’obrir-li una gran boca

amb l’estilet: tallant!” (p. 255).

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.