Arxiu de la categoria: General

Bruixes, refranys, erotisme, balls i dones amb iniciativa

General, , , , ,

Una altra obra en què hem trobat informació interessant sobre les bruixes (àdhuc, en llegendes) és “Les bruixes es pentinen. Mitologia i realitat de la bruixeria catalana”, de Joan Soler i Amigó junt amb Roser Pubill i publicada per Edicions Pòrtic en el 2023. Així, entre els refranys (pp. 23-25), posa “A les dotze de la nit, dimonis i bruixes sota el llit”, “Beata bruixa, que amaga el peu i mostra la cuixa”, “La beata bruixa amaga el peu i mostra la cuixa” (tots tres, eròtics), “El gall blanc crida les bruixes” (la dona salva l’home), “La lluna és una bruixa que juga amb els núvols i els arruixa” (un empelt entre la lluna, la dona i la pluja i, a més, la dona té la darrera paraula), “Per Sant Silvestre, totes les bruixes se’n van de festa” (que el darrer dia de l’any se celebra un aplec que reuneix totes les bruixes, en u dels dies de major foscor).

En la pàgina 26, comenten que hi ha l’expressió “ballar el contrapàs de la bruixa” i, després, indiquen que “Ballar la bruixa” és “un ball orgiàstic on balladors i balladores s’anaven traient la roba fins a quedar conills (…). (…) es feia per les velles Carnestoltes en pobles de la Catalunya del Nord en què els balladors entraven a les cases i es lliuraven a actes considerats pecaminosos per la gent d’ordre, com suggerint els sàbats o aquelarres de bruixes”. Un aquelarre, mot que prové del basc, és un aplec de bruixes.

Ben mirat, hi ha un relat eròtic i amb bruixes que figura en aquest llibre (pp. 159-160) i recopilat pel folklorista Rossend Serra i Pagès (1863-1929): “es veu que va passar l’any 1916 a Viladonja” (el Ripollès). Diu que, entre d’altres coses, un rector parla amb un vicari, a qui dóna unes indicacions i, després, “el vicari li tira els cordons (…) i va trobar que tenia agafada la dona del batlle, que se li havia caragolat al damunt. I, estrenyent-la ben bé, la van estacar als peus del llit.

El rector va fer cridar el batlle a la rectoria i li va demanar:

-On teniu la vostra dona?

-Al llit, la som deixada.

-N’esteu segur?

-Ja ho crec!

-Doncs, si la voleu veure, veniu.

El va fer entrar a la cambra del vicari i la van trobar estacada als peus del llit. Ella havia deixat al seu llit una figura igual que la seva i se n’havia anat al llit del vicari” (p. 160).

Aquesta narració, per exemple, connecta amb eixes rondalles en què una jove se’n va del llit i, perquè ella i el xicot amb qui eixirà puguen passar les proves i, sobretot, evitar que la descobresca son pare, deixa una miqueta de saliva (amb veu) en el llit.

Per tant, la dona (en el relat, la bruixa) ha estat qui ha portat la iniciativa i és eixerida.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil. als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Bruixes, maternitat, Pobles matriarcalistes i dones transmissores

General, , , , ,

Prosseguint amb el llibre del folklorista català d’Oristà, en el subapartat “Per Sant Joan”, trau molts trets que tenen a veure amb el matriarcalisme i amb les dones. Així, comenta que, “Al punt de la mitjanit de Sant Joan (…). El llard s’havia de rentar nou vegades amb aigua de nou fonts diferents; després s’hi posava una mica de sagí ranci i pols de serp blanca” (p. 93). O siga que apareix el greix del porc (el sagí), lo líquid i, igualment, la font (de vida), lo passat (ranci), la pols (terra) i la serp (animal associat a la dona).

També veiem que “Les bruixes del Lluçanès adoptaven la forma de gat per tal d’introduir-se més fàcilment per les cases” (p. 93), puix que el felí té a veure amb lo feminal. Sobre aquest animal, Jordi Torres i Sociats indica que, per a influir més, “les bruixes, a la mitjanit, penjaven un gat negre lligat per la cua al capdamunt d’un pal” (p. 93). És a dir: altra vegada, figuren el moix, l’obscuritat, la nit, la cua (la banda de darrere) i… encara que l’animal és damunt del pal (símbol masculí que, en erecció, podria representar l’home o el mascle, com passa en Nepal, on l’elefant mascle és lligat a un tronc que acaba en punta, mentres que el femella ho fa amb u que fineix en pla), ens evoca una cultura mediterrània oriental de què escriu Angie Simonis en la seua tesi (del 2013). En eixe Poble, malgrat que el rei portàs una corona, com que la forma és redona i la duu en la banda superior del cap, venia a dir que qui hi menava era la dona.

L’autor de l’obra també posa que “Una altra pràctica (…) era amagar un ou acabat de pondre dintre d’un formiguer, tot recitant un conjur” (p. 93). Per consegüent, el fill nounat és en la mare (el formiguer, que equivaldria a una cova) i, en lloc d’anar a l’era (l’acte esdevé un poc després d’haver passat el dia de més llum de l’any), és com si la mare acompanyàs el fill cap a la casa (bé per donar-li de menjar, bé per a estar en nexe amb ell), a diferència de l’ós que se n’ix de la balma en iniciar-se el mes de febrer.

I més: capim que les dones (ací, mitjançant les bruixes) eren creatives. No debades, el folklorista diu que, “Si no hi havia forma (…), al dia de Sant Joan, s’agafava un ou, el refregaven per tot el cos del malalt i, al punt de la mitjanit, el deixaven en una cruïlla de camins sense que ningú ho veiés. La persona que passava pel lloc i el recollia, o tan sols toqués l’ou, es contagiava (…), de la qual, el qui la patia, restava guarit” (p. 93). Ou, maternitat, fecunditat, mare, mare i fill…

Al capdavall, com en altres punts de l’obra, copsem que, “Per parar la màgica, era necessari disposar d’un bastó d’olivera o de llorer beneït. Quan sortien les ombres, les figures o la mena d’animal que fos, tant si era persona com bèstia, se’ls donava una bona garrotada” (p. 94). Afegirem que, com en moltes fonts a què hem accedit, l’obagor és en nexe amb lo femení i, com podem veure, lo recte ho fa amb lo masculí (el bastó) com també les benediccions (almenys, en el seny que ací exposem).

Finalment, hem triat el subapartat “Els capellans descobreixen les bruixes” (p. 94), en què una llegenda sobre bruixes reflecteix que el Poble era lligat amb la cultura matriarcal: “L’alcalde feia tot el possible per mirar de descobrir-les, però els seus intents foren inútils. Aleshores, els habitants decidiren adoptar el procediment de les agulles per posar al descobert qui eren les bruixes. Es comprovà que eren la dona i la filla de l’alcalde” i, per consegüent, ens podríem trobar, com en altres casos, davant dues dones que, com ara, fossen trementinaires, ja que aquesta cultura tradicional solia passar de mares a filles, per via maternal.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Bruixes, aplecs de dones organitzadores, maternals i creatives

General, , , , ,

Continuant amb l’obra “Bruixes a la Catalunya interior”, de Jordi Torres i Sociats, també trau trets que tenen a veure amb el matriarcalisme. Així, en el subapartat “Les bruixes de la bauma de la Quintana i els temporals”, veiem que “Les reunions que celebraven els dissabtes de lluna plena a la nit, les bruixes lluçaneses eren conegudes amb el nom de ‘samaniat’” (p. 82). Sobre el dia de l’aplec i que no fos diumenge, cal dir que, en una de les cançons recollides pel folklorista Manuel Milà i Fontanals (1818-1884) en el llibre “Romancer català” (publicat en el segle XIX), hi ha una composició en què copsem que, en aquell temps o abans, diumenge era considerat el primer dia de la setmana, si més no, en terres catalanoparlants. Tornant al relat, té lloc en plena obagor, compensada per una lluna que aporta claror.

Uns altres detalls que connecten amb la tradició matriarcalista són el moment i on es reuneixen com també el simbolisme: “Un d’aquests indrets era la bauma de les bruixes de la Quintana d’Oristà. Allà es diu que hi preparaven les malifetes que farien fins que la lluna tornés a fer el ple. En aquest lloc, també congriaven fortes pedregades a l’estiu” (p. 82). Per tant, figuren la balma (això és, la cova), que feien unes tretze trobades a l’any (una cada vint-i-huit dies, aproximadament), que eren planificadores i que podien influir en les collites (mitjançant la calamarsa).

Ara bé: en eixir, les dones ho fan a una part relacionada amb l’aigua (un símbol femení) i, altrament, no ho faran en un punt on el líquid vaja recte (un fet que lligaria amb lo patriarcal), motiu pel qual llegim que, “Quan hi havia un temporal, sortien de la bauma i anaven fins a la Gavarresa, concretament, en el revolt que fa la riera, (…) un lloc d’aigües tranquil·les i manses, cosa que les bruixes aprofitaven per fer els seus conjurs” (p. 82). Per consegüent, de la mateixa manera que, en un ambient acollidor i creatiu, un esperit de certa calma, afavoreix les idees i les bones relacions, en el cas de les dones, facilitava les futures invocacions. I, com que la seua força era ben manifesta i ho sabien per la contrada, “La pagesia de la banda de ponent de la Gavarresa, quan hi havia el temporal a la banda de llevant, afirmava: ‘Ja podeu anar a fer fum de llorer i encendre el ciri del monument, que les bruixes no puguin travessar la Gavarresa i, d’aquesta manera, puguem aturar la pedregada’” (p. 82).

En un altre subapartat, ”El dia de Sant Joan” (p. 92), hi ha uns mots que enllacen amb el matriarcalisme: “Els pastors del Lluçanès deien que, en el dia de Sant Joan, el dimoni marcava les bruixes. Els feia una marca que era el senyal que testimoniava que s’havien donat a ell; els clavava una mossegada a l’anca esquerra perquè s’hi coneguessin les dents”. Com en altres narracions, el diable (per la tradició eclesial llunyana en el temps) té a veure amb la dona (els famosos pèls de figa a què fa al·lusió el refrany “Tira més un pèl de foradell que un calabrot de vaixell”) i ací va associat a la força per a influir en les jóvens.

Ben mirat, passem a unes paraules molt en línia amb lo matriarcal, per exemple, el líquid, la maternitat, els nens dins de la mare, l’obagor, lo fosc i, al capdavall, la recepció (el recipient) i el desig de llibertat (és clar que per damunt de l’home, o siga, de la granera amb què volen) i de bastir la seua vida (l’animal en què es transformarien, així com el cuc de seda ho farà en una papallona): “Les bruixes s’untaven les aixelles amb brou de bruixa, que preparaven amb infants vius, amb preferència no nats, mill negre i gram negre, tot ben bullit en una caldera. Aquest brou els donava la facultat de poder volar, convertir-se en l’espècie d’animal que desitgessin i de fer tota mena de malifetes”.  I la bruixa,… per damunt del mànec de la granera (el qual representaria l’home, mitjançant aquest símbol del penis).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Tenien una importància decisiva en la família

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿tenien una importància decisiva en la família? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia”  (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 5 de juliol del 2025 ens comentaren “Sí. Sort de la feina de les dones , treballant a casa.  Abans, no anaven a treballar a fora de casa. La meva feia petites coses cosint: a casa, feia bates per a una empresa, bates d’estar per casa. L’agradava molt brodar a mà” (Àngels Sanas Corcoy), “Crec que sí. Si la família no funcionava, si eren valentes i decidides, hi posaven tot el que podien perquè anés endavant. I, en aquells temps, això era un repte molt difícil essent dona” (Anna Babra), “Una importància total. Sempre s’havia de respectar el que deien (o feien). La seva opinió anava a missa” (Àngel Blanch Picanyol), “Bon dia,

Crec que sí. Al meu entendre, eren l’aglutinant de les famílies.

A Mallorca, tenen una dita que ho resumeix: ‘L’amo [ = el pagès amitger] comanda i sa madona [ = la muller] duu es maneig’. O ‘L’amo comanda i sa madona fa lo que vol'” (Xec Riudavets Cavaller), “Bastant important” (Ximo Caturla), “Bon dia, Lluís, 

A casa, sempre he vist manar les dones.

L’àvia Teresa portava, ella sola, tots els homes que li conreaven les nombroses terres… L’avi era menescal…, no es cuidava de res.

(...) Quan em vaig casar,… la mama continuava portant la casa, fins que va patir un ictus.

Llavors, em va tocar a mi…

He tingut tres filles… Segueixen l’estel de la besàvia, de l’àvia i meu….

Ja veus, benvolgut amic:.. matriarcalisme total 

Moltes gràcies” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), “Sí” (Àngels Salvador), “Lluís: normalment, sí” (Fermín Carbonell), en“I tant!! Però amb molt respecte,amb el meu pare!! Els dos anaven a l’una; no cal dir que, amb el pare, tenia molt bona relació” (Roser Canals Costa), “Sí. Eren veritables matriarques, amb fort caràcter” (M Pilar Fillat Bafalluy), “Bon dia,

Curiosament, els padrins eren els qui tenien més poder, perquè les dones no podien fer res sense el permís dels homes. Però, quant a la família, eren les dones qui prenen les decisions, eren les padrines qui es feien càrrec de les decisions familiars. Les padrines manaven a casa” (Contxi Enjuanes Carrera), a qui, eixe dia, adduírem que, “Al meu coneixement, això té un motiu: del segle XVIII en avant, després de la Guerra de Successió, les lleis passen a ser en línia amb la tradició cultural castellana (la qual és patriarcal). Però, a nivell més familiar, la nostra era matriarcalista. Això explica que, en més d’un escrit (o bé en més d’un comentari vostre), captem que, encara que el marit era qui hi manava, la decisió era presa en casa”. Més avant, Contxi Enjuanes Carrera ens respongué “Tens raó”, “Sí: elles eren les que portaven la família endavant, portaven l’economia de la casa, l’ordre, etc., etc.”‘(Montserrat Carulla Paüls), “Ma mare, dins de casa, tenia moltes decisions que, si ella no volia, mon pare no tirava avant.

Un dia, mon pare va fer una cosa que no li va dir, a ella, i ma mare es va posar com un bou i mon pare va callar” (MCarmen Bañuls), “Totalment. Tot tenia una importància, per encarar millor el camí” (Lydia Quera).

En el meu mur, el 5 de juliol del 2025 plasmaren “Si, Lluís. Les dones, abans, tenien les seves idees de com guanyar-se la vida. Cas que en poguessin, treballaven en les feines on eren acceptades i procuraven, amb el que guanyaven, ajudar a l’economia de la família. 

És clar que sí, si més no, les meves besàvies i les àvies. Gairebé totes van tenir una importància decisiva en la família” (Ramona Ibarra), “Sííí… Sa madona és sa madona. Elles aprovaven totes ses decisions de sa família, negocis… Fills i néts, si ens deixaven” (Maria Galmes Mascaro).

Finalment, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 6 de juliol del 2025 ens respongueren que, “A la meua família paterna, la iaia va romandre vídua amb tres xiquets de deu, set i tres anys i amb una casa amb quatre parets sense compartimentar. Va traure avant la família i, amb l’ajuda dels fills (quan van tindre edat), va acabar la casa. La iaia materna, en una família d’agricultors, ajudava a treballar la terra, portava a la plaça les verdures per vendre i, després, portar la casa endavant i la criança de cinc fills. Les dones, a la meua família, han estat valentes, uns puntals que han estat exemple a seguir per fills i néts” (Conxa Ramos).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Bruixes, pervivències ancestrals i dones que salven l’home i que el menen

General, , , , , ,

Prosseguint amb el llibre “Bruixes a la Catalunya interior”, el matriarcalisme també es reflecteix mitjançant la dona que, per dir-ho així, fa que se salve la vila i que, a més, és una persona de confiança per a alts càrrecs de l’indret. Així, en “La bruixa d’Alpens i la sabata de mossèn Josep”, el recopilador escriu que, “A Alpens, a més del rector, hi havia un altre capellà: era mossèn Josep de cal Ferrer Nou d’Alpens. Aquest era molt dinàmic i va comentar al rector que potser seria bo de fer algun tracte amb la bruixa per tal de parar les malvestats. Se suposa que mossèn Josep i la bruixa van arribar a algun acord, ja que, d’aquell estiu ençà, si el campaner començava a tocar les campanes abans que el temporal passés dels llocs suara esmentats, no pedregava” (p. 80).

Molt avançat el relat, capim un bon lligam entre mossèn Josep i la bruixa, detall que serà decisiu: “Mossèn Josep seguia resant i la bruixa continuava dirigint el temporal tot menant-lo cap a damunt dels camps del terme d’Alpens. Quan el fort del temporal va començar a descarregar una gran pedregada sobre mateix del poble, el capellà de cal Ferrer Nou (…) es va treure la sabata i, al mateix temps que la llançava contra el temporal, exclamà:

-Aquí la tens, si la vols!

En aquell mateix instant, va deixar de pedregar i el temporal va anar amainant. Tot seguit, va fer una tarda de fina i suau pluja”.

En línia amb aquests mots, direm que la tasca de la dona ens evocà el llibre “Una historia nueva de la Alta Edad Media. Europa y el mundo mediterráneo, 400-800”, de Chris Wickham, quan indica que, entre els anys 570 i 610 (p. 579), en l’actual Turquia, hi ha un bisbe, Teodor, que hi jugà un paper important i que, a més, hi exercí unes funcions semblants a les relacionades amb els Sants de la Pedra (i, en aquesta narració, a les de la bruixa, perquè tots tres són els qui menen): “Teodor (…) era un abat d’un monestir, a banda de capellà, i fou bisbe durant un espai d’onze anys. (…) Era (…) un asceta i, per consegüent, un sanador, un home que feia fora els dimonis, un patró i un mitjancer: les comunitats dels llogarets l’estimaven per aquests motius, no per la seua posició institucional” (p. 580).

Igualment, Chris Wickham inclou que aquest home, “Com a forjador de miracles -tasca que, tal vegada, anàs acompanyada d’èxit- protegia de la pedregada les comunitats esmentades, la pluja que venia en un mal moment, les plagues de llagosta i les intoxicacions alimentàries. Com a mitjancer, tractà de cloure eixa disputa sorgida arran de les diferències relacionades amb un bosc i s’assegurava que la calamarsa castigàs els mals perdedors” (p. 580).

En el cas del llibre del folklorista d’Oristà, és la bruixa qui podia enviar la pedregada cap a altres terres, però la deixava caure en Alapens. I el preu a pagar (per part de l’home) serà el llançament de la sabata: “Aquí la tens, si la vols” (p. 81). Es fa lo que vol la dona: la pluja i lo que ella arreplega a canvi de fer que minve i que passe a ser aigua bona per a les collites i per a la contrada.

Tornant a l’historiador, agrega paraules que enllacen amb la cultura matriarcalista i, ben mirat, amb el relat que tractem (“Aquesta mena de conductes són un clar signe que el llogaret actuava de manera solidària”, p. 580): tocant a Alpens, representat per l’acord entre mossèn Josep i la bruixa. Així, “els camps es van assaonar, la collita no es va malmetre, l’anyada va ser molt bona” (p. 81), però mai més ningú ha vist la sabata.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Responien davant el nadó que no plorava

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿com responien davant el nadó que no plorava ? Figura en una rondalla recopilada en el segle XIX pel folklorista Pau Bertran i Bros, quan escriu que “La criatura (…) no plorava, ni somicava”. Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

***

Quant a missatges, el 4 de juliol del 2025 ens posaren “La mare no s’hi va trobar!!!”, (Roser Canals Costa), “No ho sé” (Lurdes Gaspar), “No ho sé!” (Angelina Santacana Casals), “A casa, sempre hem estat plorons” (Josep Ferrer Ferrer), a qui el mateix dia comentàrem que “Plorar forma part de la persona”; “No sabria dir-ho” (Ximo Caturla), “Sí. Les padrines es preocupaven si els nadons no ploraven. Deien que no era normal, perquè, en plorar, expressaven els sentiments (com ara, la gana o que necessitaven atenció). Per sort, jo vaig sortir plorona; però la meua germana, no. Per això, estàvem molt pendent d’ella” (Contxi Enjuanes Carrera), “Se suposa que no molt bé” (Fermín Carbonell), “Bon dia,

Ho desconec. Imagín que devien malpensar” (Xec Riudavets Cavaller), a qui adduírem que “El rector fa un paper semblant al de psicòleg i al de remeiera.

A vegades, cal fer com en la sala d’operacions: agafar unes pinces i estirar un poc: llavors, captes la lectura ‘vernacla’ de la realitat, no la dels documents oficials de l’Estat, ni la de molts dels arxius eclesiàstics”. Aleshores, ens deia “Curiós. No em sona aquest tema en la rondallística menorquina.

Bona feina.

Endavant les atxes!”, “Jo vaig tenir un germà més jove que jo, onze anys, i el cuidava bastant la meva mare” (Àngels Sanas Corcoy), “Si plorava, era un marrà (o una marrana). I, si no, era un encant, perquè dormia molt” (Montserrat Cortadella), “Solien agafar-lo una estoneta, en braços i acaronar-lo” (Lydia Quera), “De sempre, he sentit dir als meus majors, no exactament sobre el plor o la seua absència,sinó referit als infants massa tranquils: ‘Carn que creix no pot estar queta’ i ‘Més val so que arre'” (Vicent DE LA Torre), a qui escriguí “Sobre el primer refrany, ma mare diu que, un oncle seu molt tolerant, el deia quan un xiquet era més aïna desinquiet: ‘La carn que creix no para'”, “No ho sé” (Anna Babra).

En el grup “Defensem la nostra cultura, la nostra llengua, el nostre patrimoni…”, el 4 de juliol del 2025 plasmaren “Ho he fet i ho continuaria fent, tantes vides com tingués, Lluís.

Ha estat la lluita de la meva vida i hi he arribat fins on he pogut, amb il·lusió i amb coratge, que encara no he perdut!

Sortosament, als nostres Països Catalans, no ens manquen persones, com tu mateix, que ens doneu exemples de fe, voluntat i constància. Una forta abraçada!!!!” (Ricard Jové Hortoneda, nascut en 1929).

En el grup “Amics i amigues del País Valencià…”, el 4 de juliol del 2025 ens escrigueren “Té molta bondat” (Mila Puchol Hernández).

Finalment, ma mare, el 4 de juliol del 2025, en nexe amb els mots de Contxi Enjuanes Carrera, em comentà “O que els canviaren [ = canviassen] el bolquer o que els eixien les dents”. Sobre el plor i l’edat, treia que, “De majors, [no de ben xiquets], dels sentiments. De menuts, [ eren, més aïna, signe] de necessitat. A vegades, els donaven una culleradeta perquè pogueren [ = poguessen] tirar els aires. Mon pare [, de 1906], contant sobre la guerra [, 1936-1939] o sobre el llibre ‘Corazón’, plorava molt”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

 

Bruixes, la Mare Natura i vivències matriarcalistes

General

Un altre tema interessant i plasmat en l’obra “Bruixes a la Catalunya interior”, de Jordi Torres i Sociats, és el que figura en el subapartat “No es pot fer broma amb l’aigua de la pedra”, en què també es parla sobre pedregades. Un dia, un amo, en veure l’oratge que feia, comenta al mosso que cal que el bestiar no bega aigua de pedra.

Llavors, el xicot li respon que ell sí que en donaria al bestiar i, en acabant, a banda, li afig que, “Com que diuen que les bruixes solen ser molt garrides, si en trobés una dintre de l’aigua, crec que podria ser força divertit” (pp. 77-78). Cal dir que l’aigua capeix amb lo femení com també la bassa (com a lloc receptiu).

Nogensmenys, el propietari li trau uns mots que empiulen amb el tema de la Mare Natura i, és clar, amb el matriarcalisme (una part dels quals remarquem en negreta):

“-Xicot. Jo no crec que les bruixes facin pedregar. (…) Jo no sé quin és el motiu exacte (…). El que sé és que, si beuen aigua després d’un temporal, ho passen molt malament, i això és veritat. (…) T’ho dic per experiència. (…) A més, no m’ha agradat mai de desafiar la natura i, menys, fer-ne mofa. Tu ets un noi molt eixerit i pots arribar a fer moltes coses a la vida, però has de saber i, això sí que t’ho recomano, que no facis mai burla de res i, menys, desafiar una cosa que desconeguis. La natura té unes lleis i nosaltres mai hem de voler-les canviar o desafiar. Únicament hem de limitar-nos a seguir-les. (…) les coses són com són i no com voldríem que fossin” (p. 78).

Més avant, el minyó baixa el to amb què parlava amb l’home i, al capdavall, li indica que, “En tot cas, pots agafar algun refredat i poca cosa més. Tota la resta són històries que expliquen els que creuen en bruixes” (p. 78). Copsem, així, una responsió típica de qui menysprea lo rural, el camp, la saviesa tradicional i el folklore.

“L’amo li replicà altra vegada:

-Noi: agafa-ho per allà on vulguis, però la meva experiència em diu que cal ser prudent i seguir les regles del joc que marca la natura” (p. 78).

Ben avançada la descripció, el recopilador d’Oristà posa que, “mentre la mula bevia, ell es va despullar i es va ficar a dins de la bassa per refrescar-se una mica” (p. 79) i, així, passa a terreny feminal.

Cal dir que l’autor plasma que l’amo (en aquesta narració, com a cap de la casa i dels treballadors) demana pel mosso a la dona i a u dels fills i “El noi més gran va dir:

-El mosso ha partit amb la mula cap al cantó de la bassa. El mal animal és capaç que hi hagi anat a abeurar la mula.

En aquell moment (…), va arribar la mula tota sola” (p. 79) i l’home ordena que preparen una manta i vinagre a l’animal, amb intenció de salvar-la: “Aquesta mula es morirà si no fem alguna cosa molt ràpidament.

(…) l’amo va anar a veure on parava aquell bordegàs” (p. 79).

Per consegüent, l’home, com a encarregat del grup (si més no, en aquesta tasca), s’interessa per tots els qui treballen en l’indret, pels fruits de les obres i pel bestiar.

Ben mirat, direm que, en nexe amb el matriarcalisme, la mula connecta amb la paciència i pot evocar-nos el ruc, un animal que, pel cap baix, en el primer quart del segle XXI, entre grups nacionalistes catalans, era enllaçat amb la tradició vernacla de la faena, amb la persistència i amb la utilitat (per a la terra i per als qui l’acullen).

En eixe seny, l’home “Va anar seguint les petjades de la mula fins arribar a la bassa. (…) Efectivament, el mosso s’havia ofegat a la bassa. La mula, amb molta paciència, la van salvar” (p. 79), a més, “donant-li a beure aigua de timó amb mel i perfums de ruda” (p. 79).

Finalment, el narrador indica que “Aquest senyor sempre deia als seus fills: ‘Les lleis de la natura no es poden desafiar, ni tan sols fer-ne burla, ni escarni. Bruixes, dimoni? Tant se val la seva procedència” (p. 80).

Com a nota, direm que, al capdavall, el folklorista agrega una nota en lletra xicoteta: “Això encara ho diu un nét del que fou masover de Vilanova de la Guàrdia, a les serres de Biure. El seu avi va ser testimoni directe dels fets” (p. 80).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Adjuntem la pàgina en què figura el comentari de l’amo sobre la Natura, molt en línia amb el matriarcalisme.

La Mare de Déu de la Llet, maternitat i goigs

General, , , , ,

En tercer lloc, hem triat l’entrada “La Mare de Déu de la Llet de Puigcerdà, dita també Marededéu de la Sagristia. Girona” (https://totsonpuntsdevista.blogspot.com/2021/03/la-marededeu-de-la-llet-de-puigcerda.html), publicada el 2 de març del 2021 en el blog “Tot són punts de vista”. Així, l’autor del text, Antonio, comenta que “El seu nom té l’origen en el fet que els cònsols de Puigcerdà feren traslladar l’any 1585 la Mare de Déu a la sagristia major, restaurada de poc, i, des d’aleshores, fou coneguda amb el nom de Mare de Déu de la Sagristia, patrona de la vila.

L’antic grup escultòric feia, incloent-hi el tron, 85 centímetres d’alçada. La Mare seia directament sobre un setial, els quatre muntants del qual acabaven a la part superior amb una mena de pomes. Portava túnica i un vel mantell. La túnica tenia com a particularitat que no feia cap plec fins al nivell dels genolls. A partir d’aquí, a costat i costat, el vestit formava grans plecs verticals, simètrics, però rudimentaris. El vel mantell cobria la Mare de cap a peus i deixava els braços lliures per al moviment. Els dos caients del mantell s’ajuntaven fins a cobrir quasi completament el pit, només era visible la sina dreta que la Mare prenia amb la mà dreta, mentre que l’altra mà aguantava el Fill. El Nen Jesús seia sobre el genoll esquerre de la Mare. Anava vestit amb una doble túnica, cenyida; el vestit de sobre era lleugerament més curt que el de sota. Amb la mà esquerra, premia el pit de la Mare, mentre que amb els llavis xuclava la llet maternal”.

També ens reportàrem mitjançant l’entrada “Cinquanta-setè dia: invoquem Maria de Puigpelat, sota l’advocació de la Mare de Déu de la Llet o de l’Hospitalet” (https://www.arquebisbattarragona.cat/2020/05/12/cinquanta-sete-dia-invoquem-maria-a-puigpelat-sota-ladvocacio-de-la-mare-de-deu-de-la-llet-o-de-lhospitalet), publicada en la web “Arquebisbat de Tarragona” el 12 de maig del 2020. Així, copsem que “El 25 de març, festa de l’Anunciació, a Puigpelat,  fan festa i grossa. La fan en honor a la Mare de Déu, que allí és invocada amb el nom de la Mare de Déu de la Llet o de l’Hospitalet. El poble és situat a la plana de l’Alt Camp, en una petita elevació del terreny i envoltat de vinyes. Després de la celebració eucarística del migdia, que inclou el besamans i el cant dels goigs, comença la Baixada de la Cinta, un acte que consisteix en la imposició d’una cinta de benedicció als nens i a les nenes del poble. En aquest seguici, es toca i es dansa el Ball dels vuit vents, un dels balls més antics de Catalunya.

La imatge original i antiquíssima (segle XIII) es conserva en el Museu Diocesà. La parròquia, malgrat tantes vicissituds al llarg dels segles, sempre ha reposat la imatge de la Mare de Déu. Ben conscient que el que importa no és la imatge, sinó l’advocació. Es diu Mare de Déu de l’Hospitalet perquè, fins a la primera carlinada[1], existí una comanda i un convent de l’Orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem.

Al lloc on hi havia el Convent, (…) hi ha la capelleta de la Mare de Déu que el recorda. És un indret bonic amb cinc acàcies al seu voltant. També el cèlebre Pi de Puigpelat és dedicat a la Mare de Déu de la Llet”.

Més avant, inclou uns versos de Mn. Joan Roig i Montserrat (recopilador i creador de goigs en terres catalanoparlants) a la Mare de Déu de la Llet:

“Llum d’acàcia florida,
Mare de Déu de la Llet,
que tanta fosca heu desfet
entrant dins cada ferida!
Salveu-nos d’urc[2] i fallida
i de mal de soledat,
Vós que sempre ens feu costat
amb un esguard que allibera,
gloriosa Hospitalera
del verger de Puigpelat!”.

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 Notes: [1] Entre 1833 i 1840.

[2] Altivesa, orgull.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La Mare de Déu de la Llet, maternitat i el paper de mitjancera

General

Més avant, el publicador de l’entrada, Antoni Prat i Puig posa unes frases que empiulen amb la bona consideració matriarcalista cap a l’alletament i cap a la maternitat: “mossèn Fortià Solà també en parla en la seva obra ‘Història de Torelló’” i, “Referent a la imatge de Santa Maria, s’explica així:

‘Joia de l’altar de Santa Maria és la imatge de la Verge, tallada en fusta, la qual, pels fragments que d’ella resten, ha de figurar com un cànon perfet de la nostra iconografia romànica. Està assentada en una banqueta, vesteix túnica i mantell, a més d’una capellina o ret que li cobreix el cabell i cau endarrere, i té a la falda el celestial Nadó, al qual alimenta amb la llet del seu pit virginal. És la més plàstica representació de la divina maternitat de Maria. No són rares en el nostre país les figuracions marianes d’aquesta faisó i és clar que no se li ha d’atribuir l’antiguitat extraordinària que li suposa mossèn Parassols quan la fa derivar dels temps visigòtics, sinó que se l’ha de posar al voltant del segle XII, a l’hora de la bella florida de les romàniques imatges de la Regina del Cel. 

Seguint els costums del temps, que troben fonament en la litúrgia, però que després degeneren en abús intolerable, la imatge de la Verge és coberta amb mantells i amb altres induments postissos, mancats de tot gust estètic, que la desfiguren i la mostren a la veneració de la forma totalment distinta de la que realment té. (…).

Tot i que els ornaments sobreposats tenen cura d’ocultar el piadós alletament de la Verge al seu Fillet, com si aquest típic moment de la vida -ja escollit per a palesar la divina maternitat de Maria contra les heretgies- hagués de ruboritzar ningú, això no és obstacle perquè la nostra imatge sigui coneguda amb el temps per Mare de Déu de la Llet, i que, en aquest sentit, sigui reclamada. El nom, però, amb què més sovinteja en la documentació, és el de Mare de Déu del Racó[1], derivat, tal volta, de la situació  del seu altar, que, per les distintes restauracions del temple, queda arraconat, o perquè és posat en el primitiu absidiol[2] enfondit en la paret. Mossèn Parassols afegeix que el nom de Racó recorda un temps en què la imatge era arraconada damunt un armari que havia servit de reliquier. 

Comenta també l’origen d’un altre nom donat a la imatge: Mare de Déu de les Dones[3], motivat perquè, ja al segle XVII, les dones, casades o vídues, que són quasi sempre les mestresses de les pagesies del terme, era qui es cuidaven de l’ornament de l’altar”.

Ja cap al final de l’entrada, Antoni Prat i Puig escriu que, “Per tant, és curiós com, al llarg de tants i tants anys, la imatge d’aquesta Marededéu ha tingut diferents nominacions: Santa Maria, la més utilitzada, però també acceptada com a Marededéu del Racó, Marededéu de la Llet o Marededéu de les Dones”.

Com a curiositat i, potser, un fet més comú de lo que podríem pensar, el 16 de juny del 2025 evoquí les rondalles en què aquest “racó” va unit a un tret femení i, àdhuc, en nexe amb la foscúria i…, de pas, amb la dona. Això sí: no necessàriament en relats acompanyats de la figura de Nostra Senyora.

Una altra entrada relativa a la Mare de Déu de la Llet, i que hem triat, és l’article “Mare de Déu de la Llet. Retaule de la mare de Déu de Canapost (s. XV). Museu d’Art de Girona” (https://museuart.com/wp-content/uploads/2020/02/umuo-2020-1.pdf), en què podem llegir que “La imatge central del retaule, que dóna nom a la composició, és la més important de tota la peça. Hi apareix la Mare de Déu alletant l’infant, un tema iconogràfic molt antic, però que, des del segle XI, havia estat objecte d’una progressiva transformació. Aquesta imatge no només s’observava com un exemple d’amor maternal sinó també com una mostra del poder de Maria davant de Jesucrist; tothom creia que Maria era l’única capaç de despertar la compassió de Crist en el judici final en mostrar-li el pit que l’havia alimentat. Tot el retaule és un culte a la Mare de Déu en el seu paper de mitjancera entre els homes i dones i la divinitat tenint en compte, a més, que la verge escollida per a la reproducció del retaule central és la Verge de la Humilitat, com ja hem comentat abans”.

Prosseguint amb aquest paper de pont, per part de Nostra Senyora, en aquesta entrada, també el connecta amb l’àngel (qui, tot i ser celestial, fa ús d’un instrument tel·lúric): “l’àngel que està al costat, dret, està tocant un instrument de corda, una viola d’arc (…). Els instruments de vent, en aquest cas, la flauta, es relacionen amb el món diví; i els de corda, sobretot, la fregada, com en aquest cas. la viola d’arc, se’ls relaciona amb el món terrenal, tot i que a l’àngel músic se’l continuï vinculant amb el món celestial (…). Si unim aquesta idea amb la plasmada anteriorment, que la Mare de Déu és la mitjancera entre el culte dels homes i dones i la divinitat, veiem que la intenció de mostrar-la queda més reforçada gràcies a l’aparició dels àngels músics: aquests éssers (…) són els que ajuden a unir aquests dos mons en aquesta composició”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil. als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] En la font, sovint,  figura com “del Recó”, derivat de la pronúncia popular i que ací hem posat com “del Racó”.

[2] Sembla que es refereix a l’absidiola, això és, a cada una de les voltes laterals de l’església que, al capdavall, porten a l’altar.

[3] Aquest nom connecta amb el d’algunes santes protectores de les dones que estan en moment de donar mamar.

assemblea-pagesa-6f (1)

Els sants Abdó i Senent i Inca, art i simbolisme

General, , ,

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Sobre els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, en Inca (Illes Balears), a partir d’una foto que hem rebut hui, 1r de juliol del 2025, de Bartomeu Mestre i plasmada per Joan Rotger.

Agraesc la seua generositat.

Tenen molt a veure amb el matriarcalisme mediterrani.

Anem a pams.

<<Gràcies, Bartomeu, pel detall, i bon dia,

Els dos sants i el forment i el raïm apareixen en la posició típica i, per dir-ho així, genuïna.

Ells miren cap al públic.

Per la seua banda dreta (mirant-nos), ix el sol (simbolitzat pel blat, el qual creix amunt). I, per la seua banda esquerra, figuren els penjolls de raïm (sembla que en són dos, encara que, quasi sempre, només ho fa u).

Representen la part “femenina” de la persona, les estacions de més fred: la tardor (maduresa biològica) i l’hivern (la mort i l’esperança en una vida que ha sorgit, en la sembra).

Creixen cap avall, cap a la terra.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i gràcies als qui col·laboreu en l’estudi sobre el matriarcalisme>>.

 

Nota: Aquesta informació, primerament , ha estat publicada el mateix dia en Twitter.