L’amor romàntica i àvies (o padrines) i mares que no esperaven que les salvàs cap cavaller.

El 2 de febrer del 2024, en el meu mur i en distints grups de Facebook, demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaren que no esperaven que les salvàs cap cavaller? Gràcies”.

En el meu mur, el 2 de febrer del 2024 comentaren “Tant la meva iaia com la meva mare eren unes dones molt realistes i estaven segures que el cavaller, en certa manera, eren elles i que tenien la responsabilitat de ser les salvadores de la família.

Eren lluitadores, treballadores, estalviadores i autosuficients, encara que, econòmicament, el marit aportava la part més gran” (Fina Pujolras), “La mare no ho va comentar mai, però ella sabia com fer-ho per sortir-se’n tota sola de les situacions” (Rosa Rovira), “Bon dia de la Candelera, Lluís,

Les meves iaies eren realistes. No van pas tenir massa temps per a somniar en prínceps blaus. Els van tocar èpoques difícils que van haver de torejar com van poder.

La iaia paterna, Carme, sembla que patia del cor i la seva medecina era un glopet de petroli i, en fer-li catacrac, ja se li tornava a posar a to per un cert temps.

Ara ens pot semblar irreal. M’ho va explicar el meu oncle Manel, el germà més petit del pare” (Nuri Coromina Ferrer), a qui responguí eixe dia: “Les àvies de ma mare (dels anys setanta i huitanta del segle XIX) eren en contacte amb la terra i eren les que menaven”; “A casa, tocaven de peus a terra. Potser somiaven amb un príncep blau? Qui no?

Però havien d’aixecar-se i d’anar a per feina. No la podia fer ningú per elles. Varen ser unes lluitadores nates. Mare, àvia i besàvia, sempre tirant del carro. Tinc un exemple a seguir” (Montserrat Cortadella), a qui agregàrem “Les àvies de ma mare també ho eren. De fet, ma mare ho ressalta i afig que eren molt arriscades”; “La meva àvia em deia que no tenia temps per a bestieses” (Glòria Reverter).

El 2 de febrer del 2024, en el grup “Comarques del País Valencià”, escrigueren “La meua iaia va conéixer el meu iaia treballant tots dos al mateix forn.

Com que el iaio era de la CNT, va estar en la presó de Navarra un parell d’anyets. Eixe parell d’anyets, qui va treballar per portar la casa amunt va ser la iaia. Una pesseta li pagaven per llavar roba. Anava al camp. Si no tenia carn, feia paelles d’abadejo, que no precisen sal”[1].

En el grup “Records del nostre passat”, el 2 de febrer del 2024 posaren “La meva àvia paterna va néixer el 1901, no em va dir mai que l’hagués de salvar cap cavaller, ni prínceps, ni princeses.

Eren de mas i, quasi sempre, ens explicava coses relacionades amb el món de la pagesia i del mas on vivia abans de casar-se.

Ella, crec no va treballar mai a la terra: sempre s’ocupava de fer les feines de la llar” (Antoni Masdeu Magriña).

En el grup “Tot Catalunya. Terra i ànima”, el 2 de febrer del 2024 indicaren que “La majoria de les mares en sabia i, encara que elles ho ignoraven o no els ho deia ningú, elles eren el cap de la família, encara que el marit portés els diners.

Vaig conèixer senyores que també treballaven fora. Elles feien tot lo de la casa. El marit només tenia feina. Després de la guerra, en tenia diverses. Jo ho considero així” (M Lluïsa Tudela Riera), a qui escriguérem que “L’àvia paterna de ma mare, nascuda en 1878, de bon matí, se n’anava a València, venia lo que hi portava i se’n tornava a casa”; “No li vaig sentir mai, a la meva mare, parlar de cavallers, ni d’històries de prínceps. Sempre em van ensenyar que, si volies alguna cosa, l’has d’aconseguir treballant. I, a més, que, si en guanyes cinc, en gastes quatre i te’n guardes una, per si algun dia et fa falta” (Pilar Ortiz De Paz).

En el grup “La cultura valenciana és matriarcal”, el 3 de febrer del 2024 ens tragueren “Jo també et dic que mes àvies i ma mare també eren molt realistes i elles eren les que, amb les seves lluites, tot i tenint espòs, un avi malalt (l’altre, treballant a ‘Ribas y Asfaltos’), voltant pel món català i tornant al Born, s’havien d’espavilar. Eren pencaires de mena. Per tant, hi érem. I, per a mi, que, amb l’ajut de la meva marona, vaig pujar ma filla Sonia. I, com elles, jo també hauria de salvar la família.

I Lluís: encara ho faig. Som matriarcalistes de mena” (Ramona Ibarra).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Notes: [1] En el seu moment, no escriguérem el nom de qui ens reportà.

Àvies (o padrines) i mares que feien les coses a consciència i per al demà.

El 3 de febrer del 2024, en el meu mur i en distints grups de Facebook, demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿feien les coses a consciència i per al demà? Gràcies”.

En el meu mur, el 3 de febrer del 2024 comentaren “Eren molt previsores. Sempre pensaven a guardar per quan fossin grans. Hem d’entendre que, llavors, no hi havia una seguretat social i, per tant, quan eren vells, els havien de mantenir els fills, sobretot, els pagesos[1].

Aquí, a Catalunya, l’hereu tenia l’obligació de cuidar els pares tota la vida” (Pilar Ortiz De Paz), “I tant! Eren previsores, com unes formiguetes. Sempre tenien provisions per si venien temps difícils. I estalviaven els diners que podien. Una frase cèlebre a casa meva: ‘Sempre s’ha de tenir una poma per la set’” (Fina Pujolras), a qui plasmí que “Un amic valencià em digué que, en la seua família, dues dones i un home portaven una empresa familiar i que, de lo que guanyaven, se’n feia lo següent: 1) cada u en rebia com si hi treballassen quatre (u més) i 2) eixa quarta part es reservava”. Llavors, Àngel Blanch Picanyol ens reportà “Totalment!!! Tant la mare com l’àvia! ‘Hem de pensar en el demà’ deien.

El més bo és que, quan arribava el demà, els semblava que el demà encara era llunyà: el demà ja era el present”. I més: “La iaia Maria, materna, d’una casa de pagès, va poder ser més previsora.

La tia Carme, paterna, es va trobar l’aiguat dels quaranta, el qual se’ls va endur tot i va haver de sortir-se’n el dia rere dia tal com venien les coses” (Nuri Coromina Ferrer).

En el grup“La Cosa Nostra”, el 3 de febrer del 2024 posaren “Sí: ho feien. I bé” (Roser Gros Foich), “Dius ‘Aquí, a Catalunya, l’hereu tenia l’obligació de cuidar els pares tota la vida!’.

Però cal recordar (o recalcar) que no s’és hereu fins que no s’ha heretat el respecte que diuen que cal tenir als pares. Sempre ha de ser recíproc, per les dues bandes. És allò que diem ‘Sobre les paraules, quan els fets parlen’.

Un altre: ‘Mai colliràs el que vós heu sembrat. I sempre colliràs el que altres varen sembrar’” (Jordi Camps Vidal).

En el grup “Dialectes”, el 3 de febrer del 2024 Maria Montserrat Morera Perramon ens agregava “Els meus sogres van comprar un llit de metall per a la nostra primera filla i van dir que duraria ‘per vida d’hereus’”.

En missatges, el 3 de febrer del 2024 ens escrivien “Sempre havia sentit ‘Guardar per demà’. Treballaven per viure bé. Però sempre guardant per al demà” (Montserrat Cortadella).

Finalment, ma mare, per telèfon, el 6 de de febrer del 2024, per telèfon, i lligat a “Obra de llaurador”, em digué que “Ma mare (1910-2000) conta que el meu avi matern sol·licità una vegada una propaganda que feia l’’Instituto de Colonización’ per a fer reformes en el camp.

L’avi Miguel (1906-1992). L’’Instituto de Colonización’ donava diners als llauradors per a fer séquies. Si no netejaven les séquies, passava ‘la dobla’. És deia ‘la dobla’ perquè haurien de pagar el doble.

Aquesta obra que féu mon pare (1906) guanyà camp. Era un préstec que feia el govern als llauradors per a arreglar séquies o algun marge d’un camp a canvi que el llaurador ho tornava a poquet a poquet durant uns anys. Iniciativa de cara als llauradors. I era per al bé de la comunitat. Tot són coses encadenades.

M’ha estat enganxada al camp. En hivern, en un camp de garrofes, entremig, es plantava ordi.

Mon avi Miquel (1874) deia ‘Va: doneu-me un sac, que ací faig més faena que vosaltres”.  

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Nota: [1] Sobre aquest comentari en relació amb una seguretat social, ma mare, el 3 de febrer del 2024, per telèfon, em digué que era cert i que els seus avis (dels anys setanta i huitanta del segle XIX), els hòmens, estaven molt bé, forts i que calia “Estalviar a canvi que això vaja endavant, siga per sempre, perquè dure. Que siga una obra ferma. No els dolia el material”. No debades, ens afegí que, “Quan ells feien una obra (o la controlaven), ‘No et dolga fer-la bé, que això ha de durar’: l’estil dels llauradors, a l’estil casolà”.

Amb trets semblants, en la composició “Benvingut, petit Joan” (p. 67), compilada en la mateixa obra de ramell, l’escriptora de Monistrol de Calders plasma molts símbols associats a la minyonesa i aprova aquesta etapa del viure:

“Un nadó porta alegria

com l’estela del matí,

t’il·lumina cada dia

embellint el nou jardí.

Com clavell de primavera

és nascut del mes d’abril,

la natura riallera

fa folgança juvenil”. 

Quan escriguérem aquests versos, el 29 de març del 2025, consideràrem que el clavell tenia relació amb l’home i que, a més, com nasqué en abril, ho faria amb la festivitat de Sant Jordi (patró de Catalunya).

Després, captem uns mots que evoquen Nadal i la baixada de Jesús a la terra (a la mare):

“Des del pic de la muntanya

s’hi albira el Pirineu,

la blancor que l’acompanya

són bonics floquets de neu.

Són estrelles molt galanes

que del cel volen baixar,

fent repic de suaus campanes

i al nou nat assuaujar” (p. 67),

per exemple, amb les mans, bé per les galtes, bé per les manetes.

No debades, en acabant, connectant altra vegada amb lo tel·lúric, Rosa Rovira Sancho posa que

“Des del cim de la carena

albirant el Montserrat,

gaudireu de pau serena

i d’un nin acaronat”

i remata els versos amb un

“Benvingut a aquesta vida,

benvolgut petit Joan!”,

puix que l’existència (ací, en la infantesa) toca lo terrenal, no lo celestial, de la mateixa manera que les arrels de l’arbre.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i ho fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

c) RELIGIÓ, MATRIARCALISME I ELS DRETS DELS POBLES: Discurs de Joan Pau II en l’ONU (1995).

D’aquesta manera i, prenent com a referència la publicació en castellà (en Internet i que ací traduesc al català) del discurs que féu el papa Joan Pau II en l’ONU el 5 d’octubre de 1995, direm que, “en aquest horitzó d’universalitat, veiem precisament sorgir amb força l’acció dels particularismes ètnico-culturals, (…) una mena de contrapés a les tendències homologadores. És una dada que no s’ha d’infravalorar, com si es tractàs d’un simple residu del passat” i que “el propi concepte de ‘nació’ (…) no s’identifica a priori i necessàriament amb el d’Estat”. En un moment com el segon quart del segle XXI, en què prolifera el sorgiment de xicotets Estats i de grups de persones que promouen i que “publiciten” la seua cultura mitjançant canals com Internet o recorrent a televisions locals o comarcals, considere molt positiu lo que plasma el papa Joan Pau II i, així mateix, em sembla interessant adduir què diu en al·lusió als Estats, a les nacions i a les cultures del món. Cal recordar que ell havia nascut en Polònia, un país que havia estat molt castigat, políticament, per part de Prússia, de Rússia i de l’Imperi Austrohongarés, entre 1795 i 1918, nació que s’independitzà en 1918 i que també estigué flagel·lada durant el règim nazi i per part de la Unió Soviètica al llarg de la Segona Guerra Mundial (1939-1945), a més de patir el calvari del corró socialista després de la II Guerra Mundial.

Actualment, segon quart del segle XXI, passem per un moment en què, al meu coneixement, resulta preferible, per a moltes persones (i, com més va, més) que siguen respectats els diferents Pobles vernacles del món, els quals no es redueixen a un Poble únic i empeltat directament amb el qual predomine en un estat polític (o, fins i tot, amb el que gaudesca de major popularitat i de més suport de l’Estat) com també amb aquells escrits i amb les manifestacions de cristians (i de no cristians) que aproven la tolerància per la diversitat cultural en lloc dels manifests i dels escrits abstractes que, lluny d’abraçar el posicionament matriarcalista (per part de l’Església i tot, per exemple, de molts bisbes valencians) en el tema dels Pobles, de les llengües autòctones, de les cultures, etc. i del suport a les minories indígenes o a les cultures històricament marginades, desvaloritzades (principalment, pel poder polític estatal), o que moltes lleis i accions militars o de repressió o bé d’explotació econòmica, han tractat de fer xixines lo que no procedeix de la seua llengua i de la seua cultura i que, així, proposen la uniformitat a la llei del més fort, sovint, en nom de la convivència, de la pau, de la democràcia, de la igualtat, de la solidaritat, de la sensibilitat, etc. i, ben mirat, de la modernitat.

Aquesta actitud propícia a l’homogeneïtat (bé explícita, bé per mitjà de la desqualificació de lo que sone a nacionalisme a través del terme nacionalisme emprat en el seny de tancament o enllaçant-lo amb les armes o amb els enfrontaments i no, per contra, amb el matriarcalisme) pot sorgir, àdhuc, de manera agressiva en lo polític: es promou una identificació pública, d’aquest nacionalisme, amb casos en què hi ha hagut guerra o enfrontament bèl·lic entremig i, en canvi, no comenten realitats esdevingudes com les del sorgiment de la República Txeca i la d’Eslovàquia, la de Lituània o la del procés d’independència de l’Índia respecte de l’Imperi britànic, per mitjà de l’ahimsa (popularment traduïda com no-violència), puix que són reals i la història ens ho verifica.

I, lo que diem per als Pobles, és traslladable a la religiositat i a lo etnològic, com ara, en nexe amb moltes celebracions de la Nació catalana, com és el cas del tema dels Sants de la Pedra. Altrament, es tracta de reduir lo no nacionalista i femení i, segons ells, a lo que va en línia amb les idees il·lustrades (del segle XVIII)… ¡justament les que anaren unides al triomf del capitalisme, i, de pas, al procés d’assaig de derruir molts Pobles vernacles dels continents africà, asiàtic o, per exemple, a la introducció d’un sistema d’instrucció públic i obligatori que féu recular moltes llengües autòctones, com ara, en l’actual Espanya, molt més ràpid (a partir del segon terç del segle XIX, en aquest cas) que com ho havia fet, com a mostra, en els tres segles anteriors: el català, l’aragonés, el basc, l’asturià o el basc, fet que afectà, de rebot, lo cultural autòcton i, així, lo etnològic i el folkorel!

També observem i comprovem que augmenta el nombre de persones i de publicacions encaminades a reforçar i a abraçar aquest localisme, principalment i inicialment, entre la comunitat lingüística amb què aquesta “acció dels particularismes ètnico-culturals” fa com eixe eixart de què parla Joan Pau II, i que no esdevé per motius d’esbarjo, ni de cridar l’atenció, ni de fugir d’un ambient maternal no reprimidor de les diferències, ni d’una provatura d’elitisme que comporte el menyspreu de la llengua vernacla, simplement, per a ser més famosos o perquè una idea tinga més ressò. Però no ho fa tampoc per un assaig d’afegir, com aquell qui diu, algunes anècdotes. Més aïna, resulta d’una amor per la cultura heretada moltes vegades, mitjançant la mare, la qual és reforçada per part del pare (però no arraconada) i dels altres membres de la comunitat i amb un objectiu ben clar: donar-hi molta vida, molta espenta i, com ara, dedicar més temps en el carrer i en qualsevol espai social i personal de caire feminal, tel·lúric i, així, crear un esperit de major acolliment. Ara bé, d’una acceptació allunyada de ser sinònim de patiment, ni d’una espenta que no vaja acompanyada de valença per part d’alts càrrecs, de batlles, d’entitats culturals, de mecenes, etc., perquè baixen al terreny.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren sobre personatges masculins que baixen a la terra? Gràcies.

N’hi ha en una rondalla valenciana i en altres que representen la humilitat.

Podeu trobar més informació en la web «Malandia» (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és «Lluís Barberà i Guillem».

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 3 de juliol del 2026 i posteriorment comentaren «No et puc ajudar» (Maria Dolors Sala Torras), «No» (Àngels Sanas Corcoy), «Per a mi, és un tema desconegut» (Xec Riudavets Cavaller), «No» (Lydia Quera), «Poc et puc explicar d’aquest tema» (Júlia Aixut Torres, nascuda en 1933), «He sentit parlar, però, a la meva família, no.

Si també feien por als xiquets i xiquetes amb homes ficticis? Per exemple: l’home del sac; i, un altre, el pare Botero.

La iaia, la mare i jo, ‘tots’, no som partidaris de fer por als infants. La iaia sempre els feia acabar bé.

I, als nostres xiquets, els agrada, des que són molt petits, inventar-nos històries. També parlar d’anècdotes i de coses de la família» (Àngels Benaiges Martí), «No. No he sentit mai parlar d’això» (Reme Canet), «En el meu cas, no se’n va parlar mai» (Roser Canals Costa), «No, no me n’han parlat» (Octavi Font Ten), «No ho sé» (Anna Babra).

En el meu mur, el 3 de juliol del 2026 posaren «No» (Maria Galmés Mascaró).

En Twiter, el 6 de juliol del 2026 agregaren «No» (Maria Àngels Garcia Bach).

Finalment, ma mare, el 3 de juliol del 2026, per telèfon, em demanà si n’hi havia més enllà de les rondalles. Llavors, li diguí que el pintor català Miquel Torner de Semir (nascut en 1938 en un castell i de la noblesa) era un home senzill, que «baixava» fins al punt que havíem rebut fotos seues (del 20 de setembre del 2025) en què estava junt amb una colla de xiquets que observaven com pintava i, a més, una en què hi havia un menor de cinc anys al costat de l’artista.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Un relat arreplegat per Rafael Beltran i en què es plasma el matriarcalisme (mitjançant la figura de la dona) i que podria ser aprofitat per a estudiar (i per a comentar) el tema del contacte entre dues cultures i sobre la conveniència de la transmissió de les valors autòctones, és “Els estudiants famolencs”. Així, hi ha uns estudiants que, com que tenien fam i eren llargs de vista, es proposen recórrer a la picardia en plenes festes de Sant Josep (en març), un poc abans de deixar arrere una de les estacions que més lliga amb lo femení: l’hivern. U dels xics diu a la resta:

“-Tots tenim ganes de menjar bunyols, veritat? Bo. Ara farem una mangarrufa i en menjarem bona cosa” (p. 440), això és, fer-hi ús de la mentira (un element no associat als Pobles matriarcalistes).

“Van anar cap a una de les parades de bunyols i van dir a la dona que en venia:

-Volem un perol de bunyols.

-Teniu diners per pagar-los?

-Sí, senyora. Vós no patiu que, després, vos els pagarem.

La dona va començar a abocar bunyols en un perol que diuen els estudiants” (p. 441).

Com podem veure, altra vegada, la dona és qui proveeix (i molt) i qui emprén un negoci. En canvi, l’home (ací, uns jóvens) és el dependent.

Al capdavall, ella “va deixar que els estudiants se n’anaren, sense ni sospitar que li havien furtat” (p. 441).

Tocant al camp educatiu, exposarem que, com indica Ana Cachafeiro en el pròleg del llibre “Europa indígena matrilineal. Los vascos”, no sols, al seu parer, ser sincer és la definició més exacta de ser bona persona, sinó que “lo que apunta al lloc ètic en què es col·loca la mentira, una de les armes patriarcals més poderoses” (p. 9). En eixe seny, aquesta contarella fou plasmada en 1999, en un moment que començaven a bastir-se edificacions i a estendre’s una cultura 1) que s’inclinava per una creativitat orientada cap a l’elitisme, 2) posterior a un govern “d’esquerres” (del partit socialista encapçalat en Espanya per Felipe González) que havia retirat l’especialitat Humanes dels estudis de Magisteri (no ho féu cap govern conservador), un afer que, en el segon quart del segle XXI, continuava essent tabú i silenciat en els partits «progressistes» en Espanya, i 3) amb uns personatges masculins que connecten molt bé amb l’individualisme (que acampe qui puga), que abracen la cultura castellana (la de l’única llengua obligatòria en l’ensenyament primari de tots els alumnes en l’Estat espanyol) i amb l’astúcia (tan ben preada en aquesta cultura forastera, imperialista i patriarcal), una actitud molt refusada en rondalles autòctones del darrer quart del segle XIX i, per exemple, en comentaris fets per membres d’algunes de les famílies més antigues arrelades en Catalunya o bé referits a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i que eren d’arrels catalanoparlants.

Aquesta cosmovisió és ben manifesta en “El fill profitós (El repartiment de la sardina)”, en què el capellà (un fill jove i pocavergonya), qui torna a cals pares en Nadal, capta la candidesa del matrimoni i la consideració de lo urbà com a més encertat (reflectit, en sa mare, en dir “Que la repartisca el xicon, que és més llest i que ho farà més bé”, p. 443) i que ella remata amollant “sí que és llest el nostre fill: ho ha sabut repartir millor que ningú. Sí que en sap bona cosa” (p. 444).

Així, aquestes contarelles ens conviden a no deixar-nos arrossegar pels qui fan ús del saber amb males intencions: perquè nosaltres siguem uns titelles seus. I, ben mirat, trauen un fet que deu haver estat bastant constant del segle XVI al primer quart del segle XX: l’enllaçament amb la cultura castellana (principalment, a través de la llengua castellana i dels estudis), no solament comportava una major tendència al desarrelament dels estudiants: els aprenents hi acollien un estil de vida que, com m’ha indicat ma mare (nata en 1943), algunes vegades era motiu perquè els familiars més acostats se sentiren més dolguts pels canvis dels fills…

Aquest detall no l’hem trobat en escrits de grups feministes, ni de gent d’aquest ram i antipatriarcals, com si els resultàs més còmode posar-se una mena  d’«hàbit de partit» que ser persones de bon cor: en acabant, es queixen dels efectes de les separacions i dels divorcis i no cal dir que de la violència de gènere.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.