Arxiu de la categoria: General

Passat i present del matriarcalisme en terres catalanoparlants

General, , ,

Comentaris amb Rosa Canela sobre el passat i el present del matriarcalisme català 

Tot seguit, exposarem el resultat d’un intercanvi de missatges entre Rosa Canela (de Catalunya, u dels participants en la recerca i que ens havia reportat algunes vegades) i jo entre el 26 d’agost del 2026 i el 30 d’agost del mateix any. Primerament, li envií un escrit meu:

«— He tret aquest tema a líders polítics de Catalunya, del País Valencià, a escriptores que apareixen en ‘VilaWeb’, a gent de les Illes Balears, a politòlegs (Ramon Cotarelo)… i no m’ha respost ningú. Temes impopulars a què em referesc:

1) les dones catalanes en l’Edat Mitjana estaven més ben tractades i més ben considerades que ara;

2) si accepten que la cultura tradicional vinculada amb la llengua catalana és matriarcalista

i (…) 4) no accepten que Felipe González (president del govern espanyol entre 1982 i 1996 pel partit socialista) retirà l’especialitat Humanes dels estudis de Magisteri.

Això ho solen callar els polítics, els jornalistes, els grups feministes, els partits d’esquerres i els progressistes. Simplement, parlen i escriuen sobre la dona durant la dictadura i ‘en el món capitalista’, però no estudien Poble a Poble…

-He llegit el teu correu i miraré de dedicar aquesta tarda a respondre.

Gràcies per tota aquesta informació.

Pensa que la dona, tant a València com a Catalunya, tenia vida pròpia. Però, per influència de Castella (la inquisició castellana) i, més recentment en el temps, de Franco (1939-1975), van imposar els costums de l’anacrònica i misògina Castella».

A continuació, li enviàrem un correu electrònic:

«— Bon dia, Rosa,

Hem intercanviat alguns escrits en relació (…) amb la política.
Una cosa que he capit en molts polítics de la Nació Catalana és que fan propaganda de les valors de la Il·lustració: eixir de l’obscurantisme, no acullen idees i estudis nous, reneguen de la llengua autòctona (en les municipals i autonòmiques del 2023 en el País Valencià, Joan Baldoví, de Compromís, a hores d’ara, una candidatura més aïna comunista, féu campanya en castellà en zones catalanoparlants del País Valencià), prefereixen continuar en lo que han fet en altres campanyes, no diuen ni un mot sobre la dona en la Catalunya medieval (és un tema tabú), ni que la nostra cultura (la vernacla) és matriarcalista…
I més: em fa l’efecte que els fa por poder passar a viure entre reixes. El resultat és que tenim uns polítics mediocres i, com diem popularment, acollonats. Per això, són com esclaus de la cultura castellana i dels seus promotors.
T’adjunte una taula de, poc o molt, cinc pàgines, amb trets relacionats amb el matriarcalisme català i amb les cultures patriarcals. La informació fou revisada en juliol [ del 2026].
— Benvolgut Lluís,
Fins avui no m’he pogut dedicar a llegir tota la documentació que em vas enviar.
És molt interessant. I confirma que MAI, MAI, MAI ens podem entendre amb els castellans perquè partim de bases totalment oposades.
Ho veiem a les Constitucions Catalanes i en el Dret Català.
Avui hi ha una guerra oberta contra la dona.
De la misogínia més fanàtica i integrista dels qui ens voldrien dins un burca sense veu ni vot, fins a les que avui hi ha en càrrecs a ministeris, a administracions, a televisió i a mitjans de comunicació.
Dones de gran validesa que han estat silenciades i, sovint, menystingudes per un masclisme instal·lat a la societat molt sibil·linament. I que passa gairebé imperceptible, atès que només ho nota la qui ho pateix.
Al començament de l’era Pujol, molts dels qui ocupaven càrrecs no tenien idea de res. Per sort per a ells, tenien unes secretàries molt ben preparades que els feien una excel·lent feina i que, després, ells presentaven com a pròpia.
També he de dir que el Vicensvivisme és, sobretot, antiindependència de Catalunya. Jaume Vicens Vives no ha explicat mai l’autèntica història de Catalunya. Com va fer el mateix Pujol. No fos cas que els nens i joves li sortissin massa patriotes i li engeguessin enlaire el negoci de l’autonomia. Doncs, en poc va disposar de l’autonomia, va posar en llocs de responsabilitat homes i dones que eren a la ‘Delegación del Gobierno’ o a la ‘Sección Femenina’, deixant arraconats funcionaris que pensaven que, per fi, tindrien caps catalans responsables. I van haver de patir castellanots sense cap formació i van haver d’aguantar-los. Una colla d’ignorants, de fatxendes i de prepotents.
No tenim polítics d’alçada. De fet, no tenim polítics: sols una colla de farsants que s’han dedicat a la política pels privilegis i per a enriquir-se. També per tenir de padrins amigots i gent que no podria treballar en cap empresa perquè no tenen ni idea, ni instrucció, ni coneixements, però que, a poc a poc, han pujat per tenir un carnet de partit a la butxaca.
El silenciament de persones vàlides, entre elles, moltes dones. Perquè saben que aquestes sí que serien capacitades per a tirar endavant la independència de Catalunya.
No ha parlat ningú mai de la història de Catalunya i de totes les dones que forjaren aquesta terra.
Fins i tot, en l’actualitat, he conegut homes que han amagat la feina i els treballs de dones eminents perquè no suporten l’excel·lència, sobretot, si ve d’una dona. Sembla que el seu EGO masculí no ho pot pair.
A Catalunya, encara hi ha poblats ibèrics que mostren un matriarcat i una alegria de viure lluny de les encotillades lleis dels patriarcats.
Però això ja ho saps.
Castella va tenir la seva oportunitat de ser en l’època de ‘ELS COMUNEROS DE CASTILLA’ (Padilla, Bravo i Maldonado), al segle XVI, qui es van rebel·lar contra les monarquies estrangeres imposades. I van ser executats. D’aleshores ençà, els reis de Castella sempre han imposat allò de ‘¿Qué es la ley? Lo que manda el rey’.
S’imposa l’estil del MARRÀ per damunt de l’estil del pastor.
Cal tenir en compte el jurament dels catalans davant del rei: ‘Nós, que valem tant com vós, jurem davant vós que no sou millor que nós, que junts valem més que vós i que us acceptem com a rei i sobirà sempre que respecteu les nostres llibertats i lleis; però, si no, no’.
Aquest és el jurament que, seguint les nostres Constitucions, es feia davant dels reis catalans.
Fins al segle XVIII, que és quan els catalans vàrem perdre, en mans dels Borbons, aquelles llibertats que ens feien ser tots junts, iguals i per damunt de qualsevol sobirà.
En un altre escrit, t’explicaré de l’Orde de l’Atxa. La primera orde militar femenina, creada per Ramon Berenguer IV.
Continuarem en contacte
Com bé dius, ENDAVANT LES ATXES.
Rosa M Canela».
Agraesc la generositat  dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costa dia rere dia.

Dones que salven, les tres generacions i bona avinença

General, , , , , , , , ,

Una altra contarella que figura en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, en què es plasma la bonesa i, fins i tot, un paper important dels nens, és “En Pere peresós”, amb signes inicials i comuns a altres narracions. Un minyó és enviat per sa mare a fer llenya i, quan passa a pescar, “N’agafa un peix roig.

-Deixa’m la vida salva -va dir el peix- i tindràs fet lo que vulguis, tan sols dient

Per la virtut del peixet roig,

que tingui això o que tingui allò.

 

El va deixar anar” (p. 501).

Cal dir que el peix és un animal associat a la dona i que ací evoca la figura de la sirena de més d’una rondalla.

Després, el xic diu la primera orde i el peixet li ho adoba: “que sigui el fogot que em porti a mi” (p. 501), de manera que ell guanya comoditat.

Adduirem que, “Passant per la vila, hi havia una filla del rei que (…) s’estava tota trista a la finestra. Ella, veient el fogot que anava, es va posar de debò a riure; i el minyó, la veient tan bonica i riallera, va dir:

-Peixet, peixet, per la virtut del peixet roig,

fes que aquesta bonica fadrina tingui un nin

i que jo en sigui el pare.

 

I, a casa, en arribant ell, va dir a la mare:

-Poseu tovalla, pareu taula, que veureu lo que veureu” (p. 501) i ordena que hi haja de tot per a menjar (pp. 501-502). I tots dos passaren a tenir tot lo que els calia (p. 502).

“Nou mesos després, la filla del rei va tenir un infant i no sabia ella com es feia. El pare rei va fer fer una crida: que tots els homes vinguin. El nin mateix diria qui és el seu pare.

-Anem-hi! -diu en Pere.

El nin va dir:

-Aqueix és el meu pare” (p. 502).

Llavors, el xiquet, mitjançant la seua candor, ha triat el pare biològic encertat. Ara bé: el monarca, encara que no ho indique la narradora, no devia acceptar que un home de família senzilla fos el marit de la princesa i, per això, “El rei va fer posar la seva filla, en Pere i el nin en una bóta i els va llançar a la mar.

Aleshores, va dir en Pere al peix:

-Tu que has tingut el poder de me fer tenir un mainatge, ¿ens podries fer eixir d’aquí? Fes-nos treure del mal i posar-nos en un palau” (p. 502).

I així ho fa l’animalet, és a dir, el personatge feminal auxiliador de la resta de bonhomiosos.

Cal dir que, a diferència del rei, qui preferia trencar amb ells, el xicot (en Pere) s’inclina per la relació amb els altres i sol·licita al peixet que hi haja un pont d’argent “que vagi del palau del rei al meu” (p. 502).

Ben mirat, el sobirà, possiblement atret per la valor de la plata, s’atansa a la fortalesa, però, com que un temporal se li gira en contra, no té més remei que revenir al seu terreny.

Nogensmenys, el jovenet, altra vegada tria l’enllaçament: bastir un pont, però daurat. I, altra volta, el monarca s’hi acosta. Agregarem que, encara que ho assoleix, en veure un serf, demana qui hi viu.

Finalment, “Se li presenten la seva filla, en Pere i el seu petit. Quan el rei es va veure una gent de tan gran poder, els va perdonar i els va fer seguir al seu propi palau” (p. 502).

Per consegüent, la bona avinença entre la parella ha generat un fill, ambdós jóvens han mudat al seu territori (són els sobirans de la seua vida) i això explica que, quan, al capdavall, el monarca coincidesca amb el matrimoni junt amb el nen, no sols els condone: els convida a la seua fortalesa i, de pas, es crea un eixart entre les tres generacions (l’avi, els pares i el fill).

Açò, en la vida diària, esdevé, per exemple, quan un fill s’independitza dels seus pares (indistintament del passat de cada membre) i cada part accepta l’altra sense tractar de dominar-la, ans al contrari, recorrent a un empelt entre totes tres.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Maternitat, dones interessades pels fills, amb espenta i sociables

General, , , , , , , ,

Una altra narració arreplegada en l’obra esmentada amb relats del Rosselló, i en què es reflecteixen signes matriarcals, és “La cabra i els cabridets”. Així, “Hi havia una cabra que tenia tres cabridets. Un dia els va deixar per a anar a cercar a menjar i els va encomanar de no tocar la porta” (p. 499) i que, quan ella s’hi atansaria, la reconeixerien per la veu i perquè portava “llet a les tetetes” (p. 499), un eixart amb la maternitat.

A diferència d’altres versions, en aquesta, els dos cabridets més grans no són femelles, sinó mascles, i la petita (Caterineta) sí que és el cabridet més finot. És més, la mare, amb més reflexos, més forta i més sociable, se salva de manera més efectiva i recorrent a persones de confiança (un fet que no havíem vist en altres variants): “la cabra entra (…) i clava un colp de banya al llop. Els tres cans (en Quim, en Cam i en Quiquerat) corren a l’ajudar” (p. 499).

Altrament, un altre animalet (el gat) decideix no ficar-se en bucs, una novetat d’aquesta contalla: “El gat s’estava damunt la pallargueta a se pedaçar les calcetes i deia:

Ni per gra, ni per palla,

voldria ser en aquesta batalla.

 

La cabra i els tres cans van ser més forts que el llop. Veritat que la cabra va restar torta, mes s’havia emportat el nas del llop” (p. 499) i, així, ella i els col·laboradors eren vius.

Cal dir que fou contada per Caterina Siné, una dona que havia nascut en 1856 i que, com es pot veure, trau el tema de la cooperació i el d’alguns dels beneficis de tenir aliats.

En la rondalla vinent, “La cabrideta, el petit Jan i la Caterineta”, compilada per Simona Gay i transmesa per la mateixa informadora, hi ha trets pareguts. Una cabreta tenia dos fills (el petit Jan i la Caterineta) i els comenta que se’n va uns dies a Sant Jaume de Galícia “a me fer adobar la cameta” (p. 500), els deixa uns formatges i els diu que vagen alerta amb la guilla.

Més avant, quan la rabosa ja s’ha fet amb els formatges, apareix el llop i copsem els papers masculins (pobre) i els femenins (la guineu es menja quasi tot l’aliment i el pela i en gita les pells). Per consegüent, la dona és la part afortunada, mentres que l’home és qui recull les miques.

Ben mirat, ella dóna al company garses per perdius i, després, li diu la veritat: “Vas en aquella caseta, que es veu d’aquí, tustaràs i diràs amb veu fina (…).

El llop hi va anar” (p. 500).

En altres mots, ella fa de directora i ell li segueix les indicacions. Passa que els cabridets reconeixen la veu i no obrin al llop.

Agregarem que la mare (la cabra), en revenir a casa, veu que la guilla la imitava “i es van posar a fugir tots dos” (p. 501), això és, la guineu i el company.

Finalment, la marona (fent el paper d’educadora), “entrant a la caseta, va dir als cabrits que havien patit fam sense els formatges:

-Si m’haguéssiu escoltada, no vos hauria pas arribat! 

És que ja l’havien escoltada! Mes, vés a saber: sempre tenen raó les mares” (p. 501).

Com a afegitó, no havíem tractat encara cap relat amb un final com aquest i amb una moralitat de la mare cap als fills.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La família tradicional matriarcalista en Catalunya i en Galícia

General, , ,

B) LA DONA EN LA FAMÍLIA TRADICIONAL D’ARRELS CATALANOPARLANTS.

 

Començarem aquest punt amb unes paraules tretes del llibre “Rondallari de Pineda”, en la segona edició, del 2020, quan Josefina Roma (qui dirigí aquesta obra) comenta que “veurem que els personatges actuen amb un patró de mostra establert. El pare no sembla comptar gaire, en rondalles en què el pes específic de la mare sobrevinguda o madrastra és el determinant de l’acció. El pare veu les coses de lluny i hi oposa poca o nul·la resistència. De fet, en moltes rondalles d’aquest tipus, el pare simplement desapareix, un cop s’ha anunciat que la protagonista és òrfena de mare i que el seu pare s’ha tornat a casar, és a dir, que es mostra el tipus de família que servirà de context a la narració” (p. 37).

A més, agrega que “El tipus de família que dibuixen és, doncs, matrifocal[1], encara que es desenvolupi dins d’una virifocalitat[2], ja que la dona i la seva filla van a viure a la casa del nou marit i pare, però el poder de decisió, encara que sovint pertany al pare, en darrera instància, és la mare la que l’exerceix, ja que el pare sembla estar absent de la casa, per motius de treball, sigui aquest la dura jornada agrícola, o bé el comerç, allunyat del nucli familiar, quan parlem de famílies més benestants, o la guerra en països llunyans” (p. 38).

En línia amb això, el 9 de maig del 2021 vaig accedir a l’enllaçament del llibre “Les dones i el mar” (https://www.mmb.cat/blog/wp-content/uploads/2020/05/Estudis-21.pdf) que, u dels autors, Eliseu Carbonell, havia posat la vespra en el meu mur. Aquesta obra, escrita per Eliseu Carbonell junt amb Eulàlia Torra, que guanyà el “XII Premi de Recerca Ricart Giralt” i que fou publicada pel Museu Marítim de Barcelona, troba moltes semblances entre la pesca en Catalunya i els pescadors portuguesos, plasma trets matriarcals que exposa Josefina Roma o bé que hem capit en rondalles de Pineda de Mar i, altrament, addueix que, en eixe seny, “Cole afirma que les cases marineres estan ‘regides per dones’. (…) Sally Cole rebutja les paraules matriarcat, matrifocals, etc., perquè posen molt accent en els vincles de parentiu i, en canvi, proposa parlar d’unitats domèstiques ‘on les dones són centrals’ (…). Aquesta centralitat de les dones dins les cases marineres es manifesta en molts aspectes: per exemple, en el lloc de residència després del matrimoni, i el fet de tenir lligams de veïnatge, d’ajuda mútua o de contacte amb els parents vinculats a la dona i també a lligams afectius més forts. Així mateix, es manifesta en els patrons d’herència i de propietat, en l’economia, en patrons de subsistència i de producció de béns.

Aquesta centralitat de les dones és deguda a l’elevada taxa d’emigració masculina del segle XIX, que era una gran asimetria, amb moltes dones solteres” (p. 36).

Tot seguit, els autors comenten que “Les dones eren les qui gestionaven l’economia domèstica i mantenien lligams estrets amb els seus propis parents. Tot i que la unitat domèstica ideal era una parella casada i els seus fills, la realitat és que la majoria de les famílies eren dones soles amb els seus fills”.

Veiem, doncs, que, així com Josefina Roma parla d’hòmens que, com ara, poguessen anar a la guerra, en el llibre “Les dones i el mar”, Eliseu Carbonell i Eulàlia Torra parlen d’hòmens que se’n van a la mar. A més, els comentaris dels tres coincideixen en què la dona era qui portava la casa i qui feia de cap de la família, en un ambient clarament matriarcalista, fins al punt que “Les dones manaven a les cases, mentre que els homes podien ser-hi presents o absents” (p. 36), o siga, que, quan els hòmens eren en la casa, també comandaven elles. Però, a banda, “Les dones treballen, produeixen, contribueixen a l’economia i tenen autoritat per prendre decisions respecte als recursos de la casa” (p. 36).

I, per si això no era prou, “Es prefereix que siguin les filles les qui hereten la propietat de la casa, cosa que, a la vegada, reforça els lligams de parentiu amb els parents de la dona, mentre que els lligams masculins amb els propis parents es dissolen” (p. 36), vincles que aplanen que hi haja “grups de dones emparentades entre elles que viuen i treballen les unes al costat de les altres (…) i, alhora, mantenir les estructures que reprodueixen les unitats domèstiques femeninocèntriques” (p. 36).

També fent referència a la pesca i al paper de la dona, el 20 de juliol del 2021, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, Julio Navarro Peris em posà “Tinc la meua pròpia teoria sobre el cas gallec, sobre el basc o sobre el de les Illes. Quan l’ofici de l’home és la pesca, i és la dona qui cultiva el camp i té cura dels animals que hi tenen, és ella qui porta l’economia de la casa, puix que la seua contribució és estable, mentre que la de l’home, no.

Jo ho vaig observar a Eivissa, els anys que hi vaig viure (1974-1979), i ja ho havia observat a Galícia, on també hi vaig viure”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] En què es la dona qui comanda, de línia matriarcal.

[2] En què és l’home qui comanda, de línia patriarcal.

Pares que eduquen, mares que ajuden i fadrines que menen

General, , , , ,

Una altra contarella en què capim el matriarcalisme, arreplegada per la folklorista Simona Gay i que figura en l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, és “La Margarideta”. En primer lloc, direm que aquest relat té trets eròtics (com ara, el fet que una dona regue una alfàbega, o siga, que tinga relació sexual amb un home). Quant al vocabulari, quan diu el “senyor rei jove” i el “senyor rei” és el príncep, com es dedueix molt avançada la contalla:

“La Margarideta regava l’enfalga, el senyor rei jove vingué a passar” (p. 495) i, com que ell li demanava quantes fulles té l’alfàbega, ella, decidida, li amolla “tant com d’esteles hi ha al cel” (p. 495).

En un segon assaig, el príncep s’atansa a la xicota, qui també arruixava, i li diu:

“-On és ta mare?

-A fer un servei que no li tornarà ningú” (p. 495).

Així, na Margarideta, altra vegada, li guanya la mà.

Un tercer dia, ell s’acosta a la fadrina, qui regava l’enfalga, i li demana on és son pare. Llavors, ella li comenta “A escapçar el coll a tots els qui li fan nosa” (p. 495).

Un altre dia, el príncep se’n va cap a on és l’al·lota i inquireix sobre què feia la noia i li trau “Em sabries dir quant, de gotes, cal per emplenar les bótes del rei gentil?

-Una pluja de març i una d’abril per emplenar les tines del rei gentil” (p. 495).

Aleshores, na Margarideta li ha indicat dos dels mesos en què més plou i en què, igualment, creixen les plantes.

Ben mirat, “El fill del rei ho digué al seu pare, qui li explicà: ‘La seva mare ha anat a fer servei a un mort, qui, doncs, no li pot tornar. El seu pare ha anat a podar i, doncs, a escapçar els colls de massa a la vinya. I, amb el que t’ha respost de les bótes a emplenar, es veu que té seny, perquè, quan plou al temps volgut, tot creix” (p. 495).

Per tant, com en altres narracions, la dona (ací, la Margarideta) té més vivències que l’home (ací, el minyó).

Finalment, el monarca diu al fill que ell “trobava la Margarideta graciosa…

-Margarideta: t’hi pots casar, serà una dona entesa.

I així ho va fer el senyor rei jove” (p. 495).

Així, la mare és vinculada amb el servici social (amb l’ajuda), el pare ho fa amb la vinya (associada a la tardor, una estació femenina) i la filla (la Margarideta) enllaça amb el príncep. Tocant al paper del rei, ell educa el fill (el futur sobirà del regne).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sobre les figueres

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què vos deien sobre les figueres? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web «Malandia» (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és «Lluís Barberà i Guillem».

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 28 d’agost del 2026 i posteriorment comentaren «A mi, res» (Àngels Sanas Corcoy), «Res» (Lurdes Gaspar), «En aquell temps, a Menorca, les figues eren un aliment important no sols com a fruita. Se solien menjar fresques acompanyant una sopa de sofrit anomenada ‘oliaigua’. També eren importants les figues seques i el pa de figa. Respecte de les figueres, no record que en parlassin» (Xec Riudavets Cavaller), «Només sé que, a la meva mare, l’agradaven molt les figues. El meu pare deia que les arrels de la figuera poden perjudicar els murs» (M Pilar Fillat Bafalluy), a qui responguérem que «És un arbre que apareix en moltes rondalles.

Quant al comentari de ton pare, és cert», «Que dormir sota una figuera era perillós, per si et queia la llet de la fulla» (Octavi Font Ten), «Una expressió de la iaia, fent referència a situacions diferents: ‘Això són figues d’un altre paner'» (Montserrat Cortadella), «A casa, es comentava que les figueres donaven frescor perquè no deixaven passar el foc del sol, que no calia cuidar-les: elles soles ho feien i ens estimaven a tots» (Lydia Quera), «No recordo res sobre això» (Roser Canals Costa), «Sí; de les diversitats: coll de dama (de dues classes), del gra negre. I algunes que en fan, per exemple, les figues de flor; i altres, no» (Àngels Benaiges Martí), «Sobre les figueres, no recordo que hi diguessin res, només que les figues són bones» (Rosó Garcia Clotet), «Que és un arbre que, quan té figues madures, hi ha moltes abelles, mosques i molts animalets… És un arbre que, si t’arrimes molt a ell, després et pica el cos. Que la llet de la figa era bona per al mal d’oïda…» (Carmen Mahiques Mahiques), «Havia sentit dir que és perillós enfilar-se a una figuera perquè les branques poden ser buides per dins, i és fàcil que es trenquin. I també he sentit dir que la figuera deixa anar una substància que endormisca les persones» (Joan Prió Piñol), «A la torre de la tia Mercè, també posaven les figues a assecar a damunt d’un canyís i, quan estaven seques, les empolsaven amb farina i posàvem una ametlla a dintre i eren molt bones. I també tenien unes prunes allargades amb què també feien lo mateix…

Ara hi ha una fruita que, a poc a poc, es perd, que són les nespres d’hivern: de color marró i maduren a la palla damunt damunt del canyís. A Lleida, alguns pagesos tenien nespres d’hivern, però ara crec que pocs en resten…

I, de dites sobre les figues, n’hi ha força…» (Júlia Aixut Torres), «Ens deien que, quan agafàrem les figues, ens posàrem mànega llarga i falda llarga, perquè, si no, ens picaria tot. Ah!, i que no anàrem a agafar-les amb amigues més altes o en colliríem, de ben poques.

Sempre ens podíem fer un cóp: a mi, me’l feia el meu iaio, amb una canya, per a agafar les figues més altes» (Reme Canet). Altrament, Maria Dolors Sala Torras ens afegí «Ostres. La web ‘Malandia’, molt interessant. Rondalla i realitat. Un estudi molt complet i entenedor dels costums i de cultura de la nostra terra».

En el meu mur, el 28 d’agost del 2026 escrigueren «Caiguda de figuera, la mort tot darrere» (Montserrat Junqué Plaja).

En el grup «Paraules, refranys, cançons, rondalles i cultura popular dels nostres avis» , el 28 d’agost del 2025 adduïren «Jo, el que he sentit a dir, quan una persona és despistada, ‘Sembla que baixis de la figuera'» (David Gavaldà Guivernau).

En el grup «Rescatem paraules de l’oblit», el 28 d’agost del 2026 ens amollaren «Mon avi deia que la figuera no es rega mai.

‘Una uela es va sentar

al cimal d’una figuera.

Van caure totes les figues

i, la seua, la primera'» (Jose V. Sanchis Pastor).

 

En Twitter, el 28 d’agost del 2026 afegiren «‘El foc de figuera fa bon brossat’, ‘A la primavera, cames de figuera’, ‘Alt com una figuera’. Que una caiguda de la figuera és mortal.

Quasi tot ho podeu trobar a ‘Paremiologia catalana comparada digital’» (l’oucomballa 1-O), «Que una caiguda de la figuera és mortal» (Montserratp), «Que són molt perilloses, si t’hi enfiles, perquè les branques són traïdores» (Cal Sojorn).

Finalment, ma mare, sobre aquesta consideració i sobre unes altres que ens havíem escrit, el 28 d’agost del 2026, per telèfon, m’explicava que es devia al fet que no són branques fortes. Igualment, ens indicà que, «En el camp i en l’Horta valenciana, qui tenia una figuera fantàstica era Paco ‘el de Xest’.

En la capella de la comunió de l’església de l’Assumpció d’Alaquàs, molt anys arrere, hi havia una figuera en el corral i, com que alçava el sòl, l’hagueren de llevar». Paco «el de Xest» és un cosí de mon pare, dedicat al camp durant molts anys. A més, ens agregà que, en Xirivella (vila de l’Horta de València), era típica la «Festa de les figues».

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Pagesos de bon cor, la sembra, la collita i la maternitat

General, , , , , , , , ,

Una altra narració en què es plasmen signes matriarcalistes, i que figura en l’obra de la folklorista Simona Gay (1898-1969), és “La menta i la sàlvia”, arreplegada en altres fonts i, en aquest cas, transmesa per una dona que, en 1938, tenia huitanta-set anys i que devia haver nascut cap a l’any 1851: “Quan Josep i Maria fugien amb l’Infant Déu, per escapar al dolent Herodes, van ferrar el ruc a l’enrevés, per esgarriar els seus criats. Van passar per un camp on sembraven blat” (p. 492), o siga, en desembre (el mes associat a la sembra).

A continuació, Sant Josep indica al sembrador que culla el fruit del forment mitjançant una falç i un volant que hi ha a casa. “Ell, que se n’hi va i, quan torna, el blat havia florit i, granat, era a punt de segar” (p. 492).

Com copsem, el segaire s’atansa a casa (on és la dona i que, ací, empelta amb l’hivern) i, altrament, en un segon any, en revenir al camp, ja s’acosta el temps de recol·lectar els fruits.

I, com que encara hi ha bona avinença entre ambdues parts (els personatges bíblics i l’home), Sant Josep li demana:

“-Segador, bon segador: ¿no ens podríeu amagar (…), que ens volen matar el fillet?

Sota les primeres garbes, el segaire els va amagar” (p. 492).

Després, ens endinsem en un fragment diferent a la gran majoria dels d’aquesta rondalla (però en altres fonts), puix que Herodes, en compte d’enviar soldats, recorre a pagesos: “Al cap d’una estona, arriben hòmens amb forques i pals qui demanen:

-¿Seu pas vist un home i una dona que fugien amb un infant sobre un ruquet?

-Gran temps hi ha que han passat, quan jo sembravi el blat” (p. 492).

Finalment, el text trau el tema de la fidelitat i l’agraïment cap als qui, com hem vist en el relat, es posen de part dels xiquets (simbolitzats pel Nen Jesús), per la maternitat i pels bondadosos (ací, Sant Josep i la Mare de Déu):

“La sàlvia va afegir:

-Allà, d’allà lluny, la mar passen.

I la menta responia:

-Sota la gabelleta, són.

(…) Un colp que foren tots lluny, Jesús va dir:

-Menta, mentidera i traïdora: floriràs i no granaràs.

I, a la sàlvia:

-Sàlvia, Déu et salvi: floriràs i granaràs” (p. 492).

La gabelleta, en aquesta narració, és el magatzem, com si fos la cova on romandria el Nin junt amb els seus pares.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que salven pares i hòmens i gaudi de la sexualitat

General, , , , , , ,

Una altra contarella en què copsem signes matriarcals, com ara, que la dona salva l’home (en aquest cas, a un pare i a un altre home) és “El ram de rosetes blanques”, compilada per Simona Gay i que figura en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”.

Un home que tenia tres filles boniques se’n va a la fira i, en tornar, havia de portar roba de seda, sabates de vernís i, per a la petita, una flor.

“Ell, que va comprar les robes i que va descuidar el ram.

Passant davant d’un hort, va veure un roser de rosetes blanques i va collir una rosa. Del roser, va sortir-ne una bèstia” (p. 489), qui li diu que, com que era la que més li agradava, un any després hauria de venir-hi el pare amb la més xicoteta de les filles.

“Quan va fer l’any, ell, ja ben malalt, els ho va contar tot. La més petita va  voler partir per al salvar i, forta i morta, el va haver d’acompanyar” (p. 489), un senyal que la més joveneta era qui més estimava el pare i que ell, a diferència de les filles, apareix com un personatge feble, com en moltes narracions.

Com a mostra, el pare i la xiqueta “Van arribar a l’hort, van trobar un bonic palau. La porta es va obrir sola. Ningú a dintre. Més lluny, trapen taula parada. Van oir una veu: ‘-Mengeu i beveu’(…).

Van seguir totes les cambres, tot d’allò més bell.

A la darrera, van oir:

-Aqueixa és la teva: dormiràs aquí.

-Filla: et manca pas res. Mes, ai,.. què faràs aquí?

-Deixeu-me, pare, partiu consolat.

Ell se’n va anar, la porta de fora es va tancar sola.

A ella, li va eixir una bèstia:

-Som jo el mestre. Viuràs amb jo” (p. 489).

Sobre les línies que hem posat adés, no descartem que representen el pas de la infantesa a la joventut i, entremig, la filla, per un moment, ha de deslligar-se del pare i, ací, ho fa amb un personatge que, en algun seny, podria simbolitzar la saviesa (és un mestre).

Mentrestant, el tità “Se l’emmena a l’hort. Els fan música, mengen i beuen i va passar el temps” (p. 489) i, altrament, la petita entra en el món de la sexualitat ben acollida, festiva i unida a la fruïció de viure la vida. Això explica que, en un altre fragment, no sols reba informació sobre les seues germanes, sinó que, “Sobre el llit, troba tots els presents per a la seva gent. A la porta, una carrossa.

A casa, tothom content de la veure” (p. 489).

En altres paraules: una jove tractada com una reina (en la fase anterior a ser la governadora del seu dia rere dia) i ben rebuda per la gent, estimada pel poble.

En casar-se la mitjana de les germanes (l’animaló ho reporta a la de menys edat), ella la visita i “Torna a dir que arribaria tal dia.

Les germanes, geloses, la van fer estar un dia de més” (p. 490).

Llavors, com en versions paregudes, “L’endemà va pas trobar la carrossa. Ella que, a peu, va córrer al palau. Tot fosc. De bèstia, enlloc. Per fi, la va trobar mig morta. Ella que l’abraça… i quina dissort!

-Ai, bèstia, jo que et deia que em volia pas casar amb tu, ara, de gran goig, amb tu, em casaria.

La bèstia es va moure, en va eixir un bonic minyó:

-Eri encantat fins que una minyona es volgués casar amb mi.

Es van casar” (p. 490).

El resultat és que la fidelitat a l’educador ha estat lo que ha adobat el pas final a la condició que la noia té de dona. Com hem vist, la minyona, àdhuc, en els moments més crítics del xicot, no l’ha deixat caure i, més encara, s’ha proposat salvar-lo. Ara bé, no és un alliberament unit a ànsies de passar a la història, ni de figurar ella com una heroïna.

Finalment, el fadrí amolla uns mots (junt amb un agraïment) que també hi ha en rondalles de la mateixa corda: ell necessitava una dona que el tragués del pou i ella ho ha complit.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Mare, fades, la maternitat i el pas a l’adultesa

General, , , , , , , , ,

Altrament, en la primera orde que el pare fa a l’al·lot, es reflecteix la figura de la dona capdavantera i que dirigeix en els Pobles matriarcalistes. Com a mostra, en la rondalla “Les Torres de l’Orri”, amb un detall puntual: el personatge femení, a més de ser una dona d’aigua, és una fada. Diu així: “ [ El minyó] Tallà tots els arbres que pogué i Blancaflor, la minyoneta del gorg que era la filla de l’home, li portà l’esmorzar” (p. 487). I, de pas, ella li dóna forces i protecció: “i, per al descansar, li posà el cap damunt del seu pit, i aquí s’adorm. Mentre feia bonics somnis, la Blancaflor manà als seus encantats, que en tenia a mils, perquè era fada” (p. 487).

“Quan es despertà, li presentà la coca ben daurada” (p. 487). Com podem veure, les accions principals de la fada esdevenen de nit, justament, quan les del xic són molt menors, fins al punt que ell (en Jaumet) s’adorm com si fos un nadó.

En un segon assaig dirigit pel pare, en Jaumet ho assoleix perquè segueix lo que la jove li diu. Tocant al tercer, apareixen signes de caire feminals: «demà, has d’eixugar el gorg, que la dona hi va perdre l’anell, i me’l portaràs.

Quan, a punta d’alba, arribà al gorg, s’encativà de veure la Blancaflor que ja hi nedava. Desaparegué una llarga estona i, quan eixí del gorg, el sol ixent feia brillar damunt del cos esvelt les perles d’aigua. Ella li presentà l’anell i ell l’hi posà al dit” (p. 487).

Un gorg (clot de molta fondària), l’aliança (la parella i el dos van lligats a la dona), l’endinsament de la goja en la mare (les aigües, les quals podrien evocar-nos la placenta o colga, amb la unió mare-filla, bàsicament, al llarg de l’etapa de major foscor del dia), eixa mena de renaixement (potser, la joventut) unit a la preciositat amb què na Blancaflor és presentada pel narrador i,… a més, a l’eixida del sol (o siga, en començar la primavera).

Aleshores, na Blancaflor fa un paper semblant al de la mare, però ara, del seu fill simbòlic i, per eixe motiu, cedeix a en Jaumet l’anell que li devia haver passat la mare així com la marona alimenta quan és prenyada. Ens trobem, per tant, davant un fragment amb el tema de la transmissió de generació en generació i de la continuïtat.

Agregarem que, com en altres contalles del mateix ram, la muller de l’amo és més eixerida que ell, com molt bé es plasma al capdavall del relat.

Nogensmenys, tot i el darrer assaig del marit, na Blancaflor, amb el seu paper de goja, amolla unes paraules que, altra vegada, ens connecten amb trets matriarcalistes: el cavall es converteix en la mar; i tots dos, en peixos bonics. “I van passar enllà de la mar, van ser en terra promesa i, altra vegada, minyó i minyona, i s’hi van casar” (p. 488).

Per consegüent, els dos jóvens viatgen d’una terra a una altra, la xicota ho ha aplanat molt i, en passar a l’època adulta, es crea una parella… en un altre territori femení: en la terra. Ni en el cel, ni enmig del vent.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El gaudi eròtic en les dones d’aigua i en els adolescents

General, , , , , , ,

Una altra contarella en què copsem signes matriarcalistes és “Les Torres de l’Orri”, la qual figura en l’antologia de relats del Rosselló. Un minyó era jugador i el guanyador li ordena que, si vol que li salve l’ànima, l’haurà de trobar en les Torres de l’Orri.

Llavors, el xicot “Emprengué un camí i, tot caminant, trobà un pastor” (p. 486). Cal dir que, malgrat que els personatges inicials són masculins, en acabant, li ho aplanarà tramuntana perquè “Sembles bo i t’ho ensenyaré” (p. 486). Així, li diu que recórrega a una àguila (qui el durà a l’altra banda, la qual podria lligar amb un ritu de pas, ací, cap als inicis de la sexualitat en l’adolescència): “Vola que volarà, passa tres serralades i l’àliga deixa en Jaumet a la vora d’un gorg on tres minyones nedaven” (p. 486) i, com ens podem imaginar primerament, nues, que és com el narrador diu un poc després, fet que ens connecta amb tres dones molt naturals i que frueixen del cos.

Així, “El minyó veu en l’esqueix d’una roca els vestits de les nàiades i, per joc, amaga la roba. Sortint de l’aigua, dues minyones es van vestir i la tercera no pogué. Mentre les altres anaven a li cercar un altre vestit, ell s’atansà mig rialler, mig vergonyós de l’apurament que li feia encara que s’agradés de la mirar tan blanca i fresca. Ella ho entengué sense paraula i li demanà on anava:

-A servir l’amo de les Torres de l’Orri.

-Ja hi ets. D’aquí, es veu el castell. Quan seràs a les torres, l’amo et voldrà fer passar per l’escala bonica, llesta l’escala dolenta. A dintre, et voldran fer seure en una cadira de braços: pren la cadira desembalcada. Pel demés, t’ajudaré” (p. 486).

En aquesta secció del relat, hi ha dos moments que connecta la joveneta, amb empatia i intel·ligent: en la primera part, ell s’acosta a les nàiades (això és, a les nimfes, a uns personatges femenins que habitaven en fonts, en rius, en llacs, en contacte amb l’aigua, u dels elements en nexe amb la dona). Llavors, en eixa primera vivència eròtica adolescent, dues fadrines es visten, mentres que la dona d’aigua, garrida, es presenta com és i ho fa frescosa. Mentrestant, l’experiència del xic passa per dues fases i, com que la nàiade li ho capta, no fa que ell s’afronte, sinó que orienta el tema cap a un ambient en què tots dos poguessen sentir-se còmodes.

Tanmateix, ella és qui domina la situació, no sols perquè devia ser un poc més gran que el noi: ella coneix més l’entorn, els qui hi viuen i, àdhuc, l’home que li dictarà què haurà de fer. Passa que, com que la nimfa estima el minyó, ja li diu que cal que el noi trie la cadira més senzilla i que no el deixarà caure.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.