Arxiu de la categoria: General

Jóvens comerciants, creatius i dones que dirigeixen

General, , , , , , ,

Un altre relat arreplegat en el mateix recull, i en què capim signes matriarcalistes, és “Matxinet (El tracte de no enfadar-se)”, de què hi ha versions paregudes en terres catalanoparlants. Així, un jove que anava pel món, un dia entra de llogat en una casa de gent rica i l’amo i ell fan un pacte: no hauria d’enutjar-se ningú de l’altre.

El primer dia, l’home envia el xic a per llenya (detall que lliga amb la fusta i amb la dona): el minyó li’n porta de troncs d’oliveres i li evoca l’acord.

El segon dia, els trets són més significatius i el propietari li indica “em dus llenya que siga torta del tot; quant més torta, millor.

I ell arranca a córrer i es topeta amb un camp de vinya i veu els ceps torts” (p. 342). O siga que hi ha la vinya (el triangle invertit de la vulva) i la tortesa (en lloc de la rectitud).

En la tercera prova, el jovenívol és enviat a guardar els porcells (animal en nexe amb la bacona i, de pas, amb la fertilitat) i, a més, es troba amb uns mercaders i fan un tracte: ell els donarà els porquets, “però, després, m’haureu de donar les cues, quan ja els haureu matats.

Això feren (…).

A vora mas, hi tenien una bassa d’abeurar els animals i aquest xiquet (…) en va fer una de les més boniques. Clavà totes les cues de manera que només es veia una punteta per damunt l’aigua.

Entra a ca l’amo i li narra tot (…). Arranquen a veure el miracle i el xiquet li mostra” (p. 342).

Tot seguit, l’home estira d’una cua i cau d’esquena i, més avant, el narrador posa que “Ja no li podia demanar ningú més paciència, a aquest home. Un nostramo ja major (…) i amb una dona corpulenta que el devia dur de bòlit” (p. 343). En altres mots, en aquesta rondalla publicada en 1983, copsem dos papers simbòlics i comuns en moltes narracions: l’home (vell i feble) i la seua muller (forta, que comanda la casa i que és qui decideix).

Finalment, l’amo fica el xicot en un sac i podem llegir que “la fosca tant serveix als malfactors com a les persones que somnien amb els àngels. (…) Així és que Matxinet va aprofitar per deslligar-se i per encabir dins del mateix sac tota la vaixella de casa. Fet açò, va amagar-se en una cantonada” (p. 343). Per tant, els elements femenins es posen de part de Matxinet (l’obscuritat, el fet que ell toque els peus en terra, la seua creativitat…) i, àdhuc, altra vegada apareix el racó (la cantonada), com ja ho fa en rondalles plasmades per Sara Llorens a primeria del segle XX (1881-1954) i compilades en el llibre “Rondallari de Pineda”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Avis deixondits, savis i defensa de la vellesa

General, , , ,

Continuant amb l’antologia “Rondalles populars valencianes”, una altra contalla de caire matriarcalista és “L’avi sabut”, en què es fa una apologia dels vells: “Això diu que era un home que era ja molt vellet i que els fills no el volien. Li donaven pa dur i aigua i, com que no tenia dents, el pobre home no s’ho podia menjar i, a cada dia que passava, era més primet.

El pobre home va pensar: ‘Si açò va així, jo, d’ací a  quatre dies, em mor. Ara veuràs tu el que faig’.

Eixa nit, mentre els seus s’estaven a la vora del foc calfant-se, va entrar a la cambra tot dient:
-Pa blanet i vi fort, em donen la mort!; pa dur i aigua freda, em donen la vida sencera!

Els fills es van sorprendre una mica i van dir:

-Què diu el pare? Anem a escoltar!

(…) Els fills, que eren uns bajoques, s’ho van creure tot i van pensar: ‘Ah, sí? A partir de hui, pa blanet i bon vi per al pare’.

I així ho va fer: cada dia li donaven bon menjar i (…) el vellet (…) va durar més anys que les pedres del campanar” (p. 335).

Tocant a la joventut i als ancians, el relat trau un refrany associat als jóvens (però, ací, canviat i en versió valenciana): “Gent jove, pa blanet”. Aquest aforisme pretén reflectir la falta de maduresa dels qui encara no són adults. Per contra, hi ha minyons (o gent de mitjana edat) que, com a menyspreu als majors, amollen “Caldera vella, bony o forat”.

En qualsevol cas, el provecte de la rondalla, deixondit, aconsegueix el seu objectiu (fa creure que, amb menjar moll i amb líquid, se n’aniria al secanet). Però el narrador l’empara mitjançant un altre detall: que els fills eren uns beneits.

En altres mots, com diu una dita, “La fam espavila”, puix que, no tindre-ho sempre de cara, a vegades, fa que la gent tinga més espenta, més iniciativa i que, en aquests cas, aprofite la saviesa per a viure millor i per a ser ben tractats.

Una altra contarella amb trets comuns i, ben mirat, també amb la figura de l’ancià eixerit i amb la dels fills oportunistes, i que arreplegà Rafael Beltran, és “Massa tindreu”. Un aviet molt vellet tenia uns fills que el tractaven malament i que li feien passar més fam que garró. Llavors, un dia “es va adonar que un dels seus fills feia l’espieta i mirava com comptava els diners. Una de tantes vegades, l’avi va sentir que el seu fill deia:

-Collons! Quants diners que té el pare! Caldrà servir-lo  bé i que dure.

Moltes vegades li demanaven:

-Pare: quants diners ens deixarà?

 I el vellet els responia:

-Massa tindreu, massa tindreu! El pa moll m’embolica el coll: el pa, el vull blanet; i la carn, que siga tendra i bona, vull menjar bé” (p. 337).

Tot i que passava el temps i que, poc o molt, ell continuava amb pocs diners, feia soroll amb les monedes perquè els fills pensassen que en tenia moltes. I sempre els deia lo mateix: “Massa tindreu! Massa tindreu!”.

“Però, és clar, (…) de tan vell com era, es va morir. Ells fills, que eren molt profitosos, es van tirar com a llops a veure quants diners tenia la capseta. Quan tiren a obrir-la, sorpresa!… (…) la capseta només tenia tres duros d’argent i quatre maces, una a cada cornial de la capseta de fusta” (p. 338).

De manera que només heretaren això i… les quatre maces que hi havia. Ací el narrador trau suc a la pronúncia igual de “massa” (quantitat) i de “maça” (aïna) i, fins i tot, podria evocar el refrany “Amb el temps i una maça, tot s’alcança”, en lloc de pretendre fer el seu agost del proïsme.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Música matriarcal, poesia eròtica i contalles escatològiques

General, , , ,

Continuant amb la web “Corpus Oral de l’Alguerès” (https://prosodia.upf.edu/coalgueres/ca/corpus/adt.html), hem triat la composició musical “Só cosidora” (https://prosodia.upf.edu/coalgueres/ca/corpus/adt/adt_mt_32.html), en què diu

“(Só cosidora, respectada assai,
cus a de dia i de nit també)…
(…) vaig vestida com una senyora,
(…) no me hi manca més que la servidora.

Cus a de dia i de nit també…

Tots me miren, tots m’adoren,
tots me fanen los compliments.
Tots me miren, tots m’adoren,
tots me donen los apuntaments”.

 

I continua. Som davant una cançó en què la dona és ben considerada per moltes persones, com ja indica d’ençà del primer moment: “respectada”.

Un altra cançó de la mateixa corda, i que hem decidit incloure ací, és “Só partint, oh, Alguer mia”  (https://prosodia.upf.edu/coalgueres/ca/corpus/adt/adt_mt_33.html), la qual diu

“Só partint, oh, Alguer mia,
i só anant a lluny assai[1].
Só partint per trobar
un treball per guadanyar,
que me tenc de casar.

Só deixant les coses belles
per anar no sé a on:
si fortuna jo faré,
un bell dia tornaré
i mai més te deixaré.

Oh, Alguer mia,
jo te pens cada dia.
Oh, Alguer mia,
jo te vull massa bé.
Tenc massa plaer
de tornar a l’Alguer.

O Alguer mia,
la fortuna m’ha ajudat.
A l’Alguer jo só tornat
ma la dona que jo amava
per un altro m’ha deixat.

O Alguer mia,
jo te pens cada dia.
Tu sés bella, terra mia,
i mai més te deixaré”.

Sobre anècdotes eròtiques, direm que el 3 de maig del 2026 viu que Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929) havia comentat en el meu mur uns versos del llibre “Poesia eròtica i pornogràfica catalana del segle XVII”[2] (p. 62), a cura d’Albert Rossich  i publicat per Quaderns Crema en 1989, d’unes línies d’un poema de Francesc Vicent Garcia (rector de Vallfogona): “Bon dia, Lluís. Estic content perquè aprenc algunes coses amb els amics i amigues al ‘Face’. Conec el Rector famós, però, en no en aquest vers. Una forta abraçada que t’expressa gratitud!!!!”. Al moment, li escriguí: “Bon dia, Ricard, i gràcies igualment,

Una qüestió. Ara llig unes contalles valencianes en què un jove que passava més fam que garró, xupla i xupla una cansalada que una velleta alçava (desava) en un armari.

Ella indica que no sabia on era el menjar. El xic li ho diu i, aleshores, l’anciana amolla que aprofitava el menjar per a passar-se-la pel cul, perquè volia netejar-se les morenes que hi tenia (‘hemorroides’).

Quin significat eròtic té la cansalada? Si és que en té… Gràcies”.

Un poc després, eixe dia, ens posà “No ho tinc clar, Lluís. Mai no he sentit parlar de cap seny eròtic, però, posats a ‘investigar’, que sap si, si no és salada, potser, en portar molt de greix i passejar-la per sengles llocs determinats, suposava una mena de pomada adequada a amorosir els contactes. Una forta abraçada”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] El narrador indica que se n’anirà lluny i ho diu com si això representàs un assaig, és a dir, una prova per a ell: un treball abans de casar-se.

[2] En la introducció d’aquest llibre sobre poesia, es comenta que “Han estat bibliòfils escrupolosos els qui han ratllat composicions poètiques que els escandalitzaven –tot i que, de vegades, els gargots han estat prou subtils per salvar alhora la mala consciència i la possibilitat de lectura-, i fou un altre bibliòfil qui arrencà, del riquíssim cançoner que es guarda (o es guardava) a la biblioteca del baró de Segur, més de les nou desenes parts, ara irremeiablement perdudes, a causa del to pujat que anava adquirint una de les peces que transcrivia: per sort, ens n’ha pervingut, íntegre, l’índex i, així, sabem exactament què contenia” (p. X).

Dones amb iniciativa, per damunt de la bellesa i emparades pel marit

General, , , , , , ,

Una altra narració compilada en l’obra de Rafael Beltran, i amb signes matriarcalistes i, àdhuc, eròtics i favorables a la dona, és “Pelleranques”, la qual podríem dir que és una defensa de lo femení. Així, “L’hostal era quiet, amanoset, vetust i de netedat assegurada. (…) N’era una dona qui regentava l’hostal. Aquest hostalàs era situat a vora carretera, a l’eixida d’una vila eixerida i de bona gent” (p. 333): quietud, fàcil de manejar, molt antic i una dona que el mena són alguns dels trets que, fins i tot, lliguen amb la nit i, igualment, amb l’hivern junt amb el fet que hi haja una fonda en la banda exterior de l’indret, un detall que evoca les rondalles amb bruixes que es reunien en un lloc paregut. 

Quan ja es disposava a despullar-se per a gitar-se, veu un lladre davall del llit i, amb enginy, s’ho trau de les mans perquè s’hi atanse l’espòs: “Em posaré davant l’espill i començaré a queixar-me” (p. 334) i ho feia “mentre es palpava les molles de braços i de cames. La jovenesa li era fugida sense cap mirament. (…)

-Tan trempada que era quan era jove i ara tot són pelleranques. Ara, ja no sóc més que pelleranques!

Conforme es toquejava pels braços i per les cames, cridava tan fort com podia:

-Pelleranques, pelleranques. Ai! Déu meu, pelleranques!

(..:) De la fosca dels carrerons, se n’acostaven cresols i atxes de vent, amb timidesa. Tothom fa presagis i conspiracions en la nit silent. Es clou el pensament al voltant de les possibles dobletes d’or i del cos desitjable, encara, de l’hostalera. Hom hi acudeix per no perdre’s la jugada” (p. 334).

En nexe amb aquest paràgraf, direm que, el 8 de juny del 2026, en escriure sobre aquest relat, atenent als darrers mots sobre les dobletes i sobre el cos, vaig intuir (i diguí): “L’hostal, ¿seria una casa de putes?”. Doncs sí: en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, el terme “hostaler -a” significa “Propietari d’un bordell a la València medieval” i, tot i que, primerament, indica que era d’ús antic, apareix en una contarella publicada… en 1999. No debades, el passatge es pot entendre com una rememoració d’antics clients i, ben mirat, de la muller, més encara, si observem el possible significat de “jugada” (paraula associada al terme «jugar» i, així, a la relació entre un home i una dona i, com ara, a la copulació).

En eixe seny, “Al portalàs, es fa un rodolí de gent que espera la degolla o la festa. I, aleshores, va entrar el seu home i ella va exclamar:

-Mira: davall del llit, hi ha un lladre!

I, així, d’aquesta manera, el seu marit el va agafar i se’l van endur a la presó.

I l’hostalera no recobrà la bellesa, però sí una mica l’escalf al cor en sentir-se tan estimada pel marit i amb el calaix ordenat” (p. 334).

Per consegüent, hi ha un eixart entre l’home i la muller, ambdós es fan valença, ella comanda, però ell la protegeix. I, més encara: el marit prima l’esposa com a persona, i no per la bellesa, ni el culte a les aparences.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Rondalles escatològiques, pactisme i dones creatives i amb iniciativa

General, , , , , ,

A continuació, amb lleugers retocs, transcrivim una contarella inèdita facilitada per Enrique Gil Pons, de l’Alcora (la Plana Baixa), en el 2004, i arreplegada en el llibre “Rondalles populars valencianes”, la qual figura com “El debat per senyes” i és escatològica. Diu així:

“Hi havia una església que era en la partició de dos termes i cada setmana anava un capellà a cantar la missa: una setmana, el d’un terme; i l’altra, el de l’altre. Aquestes viles eren contrapuntades; les dues volien que l’església fóra d’ells. Aleshores, van acordar que els dos capellans tingueren un debat i que, el que millor ho fera, guanyaria l’església per a la seua vila. Pactaren si el debat es faria parlant o per senyes. Es decidiren per la segona opció.

El primer capellà va alçar un dit; i l’altre, els dos. El primer ensenyà, aleshores, tres dits; i el segon, el puny.

El capellà que havia començat digué a l’audiència que l’altre capellà havia guanyat i que, per tant, mereixia la propietat de l’església. El públic demanà saber el que havien dit. Aleshores, el capellà perdedor digué:

-Jo li he dit que hi ha un sol Déu i ell m’ha dit que en són dos: Pare i Fill. Jo li he dit que en són tres (Pare, Fill i Esperit Sant) i ell m’ha respost que formen una mateixa persona.

A lo que l’altre respon:

-No! Ell m’ha dit que volia ficar-me un dit al cul i jo li he dit que li’n ficaria dos. Ell m’ha dit que tres; i jo, que tot el puny” (p. 328).

Així, per una banda, 1) hi ha molts passatges amb el tema del pactisme (contínuament fan acords), 2) els habitants de l’indret prenen part en la decisió, puix que no es limita només al punt de vista dels dos rectors, i, per una altra, 3) hi ha detalls que ens evoquen el matriarcalisme (per exemple, les responsions del segon capellà, més en línia amb lo tel·lúric, amb lo corporal i amb lo quotidià, representat per vocabulari usual i diari, com és el cas del mot “cul”).

Cal adduir un fet important i que empelta amb signes autòctons: en lloc de parlar (la veu ix cap a fora, com ho fa lo patriarcal), opten per lo simbòlic (ací, per les senyes). I, més encara, aquesta avinença els enllaça amb la terra, amb el Poble, perquè, com indica el narrador, “Es decidiren per la segona opció”.

Unes planes després, hi ha un relat que hem trobat en altres fonts: “La masovera poregoseta”. Un dia, un home se’n va a comprar a la vila unes coses que els calien en el mas.

En aplegar la nit, com que la dona era molt poregosa i estava amb l’orella tesa, va sentir sorolls i la seua iniciativa és lo que la salva, en idear una estratègia: en oir els lladres, “es va posar a cridar ben fort, perquè ho sentiren:

-Martí: tira-li!

-Bernat: puja-te’n al terrat!

-Ramon: compta quants en són!

-Marieta: trau l’escopeta!

Així, els lladres (…) es van pensar que, en aquell mas, hi havia molta gent i, a més, armada, i se’n van anar llapint” (p. 333).

Per tant, la dona, altrament, ha estat creativa i, com es pot veure, ella fa de cap de colla i dóna les órdens als diferents membres del mas.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Opinaven sobre els bons resultats

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què opinaven sobre els bons resultats? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web «Malandia» (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és «Lluís Barberà i Guillem».

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 6 de juny del 2026 comentaren «No ho sé» (Xec Riudavets Cavaller), «Quan hi havia bons resultats, del que siguin (fruit, treball, família, amics, etc.) i les coses s’arreglaven, estaven contents.

Sempre intentaven tirar endavant amb totes les seves forces. Sí. Ja estava bé, també! 

Sí. En la nostra família, sempre hem parlat amb facilitat, amb llibertat d’expressió de la paraula, amb respecte» (Àngels Benaiges Martí), «No ho sé» (Lurdes Closa), «No en tinc cap idea» (Lurdes Gaspar), «Això sempre agrada tothom» (Àngels Sanas Corcoy), «Res en especial» (Angelina Santacana Casals), «Quan era petita, jo era molt polida i meticulosa, fins al punt que, a vegades, feia perdre la paciència a la padrina, qui em deia, ‘El polit polit es va perdre i el barrip barrop es va salvar’. Volia dir que, a vegades, no cal entrar tant en el detall i sí fer les coses una mica més de pressa, perquè, si no, no arribes a fer-ho tot.

El teu missatge m’ha portat a aquests pensaments» (Lurdes Pino Anglès), Sí: l’àvia ho valorava. A vegades, l’èxit s’entenia de manera diferent al d’avui» (Anna Babra), «Doncs  encisades per l’alegria que això produïa!!!!!!» (Roser Canals Costa), «A casa, quan anàvem de visita, un diumenge a la tarda, portàvem un tortell i una ampolla de moscatell.
Allà ens donaven cafè i, a mi, xiquet de vuit anys, un got de llet amb ColaCao.

Els grans fumaven i bevien moscatell i menjaven el nostre tortell, i tots xerraven fins acabar la visita.

En sortir al carrer, per tornar cap a casa, la meva àvia demanava a l’avi: ‘Hem quedat bé, oi?’.

La cosa era ‘fer fi’ i semblar gent ‘de món’ i no fer mai el ridícul…» (Joan Marrugat), «El que, per a mi, va ser un èxit crec que va ser tornar un Nen Jesús a la Parròquia de la Llacuna l’any 2017…després de tenir-lo amb nosaltres a partir de l’any 1936, salvat de la foguera per la mare, prenyada del meu germà.

La joventut d’avui no estan per aquestes coses i crec que vaig fer el millor…, encara que tots els dies penso en Ell» (Júlia Aixut Torres, nascuda en 1933), «A casa, el que ens deien era estudiar i aprofitar tot el temps per a tu i per als altres i tenir una vida completa» (Lydia Quera).

Finalment, ma mare, el 6 de juny del 2026, per telèfon, em digué «‘És agradable ser important, però més important és ser agradable’. Ho llisquí molts anys arrere en un hospital. Ho vaig escriure i ho tinc en el xalet. [ Posats a triar, ] això és lo que importa: ser agradable a la gent que viu al teu voltant».

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

El matriarcalisme vernacle català, obertura i la llengua autòctona

General, , , , , ,

Però conéixer les arrels i difondre lo que hi tinga relació no com una mena de museu de la Història entesa com a pura o autèntica, però tampoc d’una reducció a les modes o a lo passatger, ans al contrari, com un suport i com un desenvolupament de lo que hi ha de tradicional i de lo que, àdhuc, aporten els jóvens i els nens. En paraules del papa Francesc en l’encíclica “La joia de l’Evangeli” (editorial Claret, 2013), “prestar atenció a l’aspecte global per a no caure en una mesquinesa quotidiana. Al mateix temps, (…) l’aspecte local (…) ens fa caminar amb els peus sobre la terra” (234, p. 170), “enfonsar les arrels en la terra fèrtil i en la història del propi lloc (…). Es treballa en les coses petites, en les coses pròximes, però amb una perspectiva més àmplia (…) que rep sempre nous estímuls per al seu propi creixement” (235, p. 171).

En aquest punt, també adduirem que, el fet de viure moltes comunitats religioses en una mateixa societat, per exemple, en la valenciana, la gran majoria minoritàries respecte de la catòlica, pot ser, perfectament, signe de tolerància i de cerca d’una pau no entesa com el resultat de posar a ratlla les que no siguen cristianes (com tampoc lo que siga cristià), sense passar, per això, a només aplanar el camí a ritus, a cerimònies o a celebracions de caire civil i secular. Podem actuar en sintonia amb aquests mots de Joan Pau II, en 1997 (i que escriu Mn. Joan Costa): “Tots junts, jueus, cristians, musulmans, israelites i àrabs, creients i no creients, han de crear i consolidar la pau: la pau de tots els tractats!, la pau de la confiança!, la pau dels cors! (…) No pot haver-hi excepcions!” (pp. 120-121, nota 179).

Per consegüent, doncs, ara que som més persones de cultures diferents, de procedències distintes, i amb creences o, fins i tot, de valoracions ben distants sobre lo religiós, n’hi ha que no ho considerem com una excusa per a deixar estar lo etnològic, per exemple, perquè semblaria de vila o perquè això sone a retrògrad. Així, tenim present que, com més promovem lo vinculat amb la llengua catalana i amb les nostres arrels (mitjançant recerques i tot) i més ens obrim als altres, més universals serem i, de pas, no forgem un universalisme que pretén enrunar tot lo que no siga de la línia de qui mana (¡ni amb la de qui discrepe del nostre punt de vista!), sinó que, com ara, té present que, així com en un cos són tan importants el braç esquerre i el braç dret com la resta de membres, en un Poble, en una Nació, també ho són lo ancestral i el futur, el jo (i la família, en el seny matriarcalista, i no entesa com una institució, però sí com un col·lectiu no vertical de persones) i el nosaltres (la Nació, lo que, a vegades, pot aplegar a transcendir les fronteres, però sense caure en l’evasió). I és que, en el fons, com escriu Joan Costa, “Cap persona no existeix per a ella sola, sinó que troba la seva identitat més plena en relació amb els altres” (p. 122).

I és clar que aquesta trobada més plena de què ens parla, esdevé, com ara, per mitjà d’una revifalla de lo religiós de signe tel·lúric que, irremeiablement, considere millor (com moltes persones) que ho faça a través de lo vernacle (que sorgeix com a resposta als assaigs d’anorreament de moltíssims Pobles matriarcalistes del món) i, per tant, mitjançant l’etnologia, un camp que (partint d’una visió més oberta i ampliada, no limitada a l’esnobisme, ni a lo políticament correcte, ni a lo ideològic) es mostra acollidora a les llengües i a les cultures del món i, així, a eixir del jo i passar a un nosaltres matriarcal que no pretén homogeneitzar el pensament, ni reduir el nombre de Pobles i de nacions que hi ha en la Mare Terra. Una situació en què tothom té hospitalitat i que podem viure amb l’esperit que, per exemple, portà, en el segle XX, a l’inici de l’agermanament entre ciutats, com a pont de confiança en la bondat de l’ésser humà, de cada població, de cada país i de cada persona (les que parlen la mateixa llengua autòctona que nosaltres i les que n’empren una distinta).

Finalment, comentarem que, com més va, més, hi ha suport de part d’entitats culturals i de catalanoparlants, a aquesta mena d’estudis, a diferència d’anys arrere, àdhuc, per part de gent que ocupa càrrecs de direcció, com ara, Kike Gandia, director dels museus de Cullera (vila valenciana de la Ribera Baixa).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Reis que s’atansen al Poble, senzills, creatius i altruisme

General, , , ,

Continuant amb l’antologia de Rafael Beltran, una altra contarella amb trets en què es plasma el matriarcalisme és “Les tres preguntes del rei”. Així, apareix “un monarca que una volta es va vestir de tal manera que tenia fatxa de ser un llaurador i, tot sol, va eixir del palau per recórrer els seus dominis.

Passava per una vila un diumenge de matí, quan la gent era a l’església. Entrà al lloc sagrat, on el rector predicava el sermó. Tot seguit que el predicador acabà de fer les consideracions als fidels, el Rei se li va acostar. El rector li va demanar:

-Què voleu, bon llaurador?

-Vull que em doneu resposta a tres qüestions. Jo sóc el Rei” (p. 325).

Per consegüent, el sobirà és en relació amb el súbdits (fins i tot, amb els més senzills i molt abundants, com ara, els pagesos), participa en activitats ben populars (una missa), s’atansa a una autoritat religiosa molt en nexe amb els habitants (el capellà de la vila) i, altrament, quan es presenta al rector, ell no comença com si fos el rei (i, així, el podem enllaçar amb el seu lligam amb el Poble).

En acabant, el rei li diu les tres qüestions i, com que el rector no s’ho treia de les mans, mentres caminava, el mossén troba un cabrer a qui demana ajuda: una cova on amagar-se (signe que connecta amb la figura de la mare). El ramader, com que considera que és fàcil, li diu que “Això és bufar i fer ampolles. Deixeu-me la sotana i veureu om responc al Rei. Vós tingueu cura del ramat” (p. 325).

En passar el ramader a la sala on estava el rei junt amb els consellers, el pastor li indica que ell li respondrà a les tres qüestions: quant pesa la lluna, quant val el monarca (a qui li diu que “Si el rei del cel i de la terra el van vendre per trenta monedes, de plata, Sa Majestat, que sols ho sou de la terra, en valeu quinze”, p. 326).

Sobre la segona responsíó, empiula amb la tradició matriarcal: el monarca no és de caire celestial, ni místic, sinó tel·lúric, com un eixart amb la terra.

Tocant a la tercera qüestió (una cosa que semblàs veritat i que fos mentira), el ramader li amolla: “que Sa Majestat es pensa que sóc el rector de Favara, cosa que no és verdadera, puix que sóc pastor” (p. 326). En qualsevol cas, ací hi ha dos pastors: el religiós (el primer que apareix) i l’home que té eixe ofici.

Llavors, el sobirà, en veure que l’home ha resolt el tema que el rei tenia pendent, decideix recompensar-lo amb una bossa de monedes.

Finalment, el ramader, “va eixir de la sala més content que unes Pasqües, per haver parlat amb el Rei i, més encara, per veure el rector fora de perill. Abans de sortir per la porta del palau, va rebre (…) un sarró ple de monedes que un patge li va lliurar de part del monarca” (p. 327). En altres mots: l’home posa per davant el fet d’haver pogut salvar el capellà i no les monedes. I, a més, el monarca premia la creativitat que ha tingut el pastor (començant pel detall d’haver-se disfressat de rector).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Criaren fills d’altres cases

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿criaren fills d’altres cases? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web «Malandia» (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és «Lluís Barberà i Guillem».

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 5 de juny del 2026 i posteriorment comentaren «Sí. A l’escala de casa, s’organitzaven per a cuidar xiquets (o bé dels veïns o bé de coneguts, segons la necessitat de la família, o per feina, per altres temes o bé per malalties, etc.).

Recordo haver estat amb ells, dins, dormir. Hi érem una gran família i, quan tot estava encarrilat, un bon àpat per celebrar que tot estava bé. Però es feia sempre.

Recordo amb molta d’amor la meva infantesa i bones ensenyances en què no sempre tot era color de rosa, però ens va ensenyar a ser les persones que som ara i que hem transmet als nostres fills. També l’àvia m’havia dit que, quan veia que algunes de les mares que hi havia a l’edifici, no podien alletar el nadó, ella se l’emportava a la casa grossa i ella mateixa l’alletava: en tenia molta i podia ajudar sense importar estatus, ni res» (Antonia Verdejo), «No» (Lurdes Gaspar), «No. A casa dels avis, tenien una dida per a alimentar la meva mare» (Lydia Quera), «Només quan alletaven.

També quan les famílies no podien atendre els fills: s’adoptaven. No sé si hi havia un contracte entre les famílies» (Maria Dolors Sala Torras), «Sí. Hi havia dides. Jo no vaig arribar a veure’n, però sí que ho vaig sentir» (Àngels Sanas Corcoy), «A la família nostra, crec que no… Però jo, que vaig per a noranta-quatre anys, sí que vaig alletar dos bessonets junt amb la meva filla, en morir-se la mare dels nens: tota classe de llets no els anava bé. I la meva llevadora em va demanar si jo els podia donar mamar i em van fer una favor per tenir tanta llet. Eren els fills d’una botiga important de Mataró (‘La Parisién’)…

M’ha vingut a la memòria una dita que es deia molt abans. Segur que ja l’hauràs sentida: ‘Més puta que les gallines’“ (Júlia Aixut Torres, nascuda en 1933), «En el cas meu, no, però ho he sentit dir» (Xec Riudavets Cavaller), «A casa, no, que jo sàpiga. Alguna vegada, l’àvia paterna portava un nadó al lloc on treballava la mare perquè li donés el pit, però era puntualment» (Rosó Garcia Clotet), «No. Ella ho hagués fet, si s’hagués donat el cas. Era bona i generosa» (Roser Canals Costa), «Sí, sí. La meva iaia estava en una casa acabalada, però va fer gran un xiquet. També va fer de dida molt temps, de dues xiquetes, en morir dos bessons fills propis.

La meva mare, amb set anys, estava de cuidadora d’un xiquet i, en la postguerra, cuidava dia i nit tres xiquetes que no tenien ni pare, ni mare» (Àngels Benaiges Martí), «Sí: era bastant habitual al final del segle XIX i a principi del segle XX» (Daniel Gros), «Sí. La meua iaia va criar una xiqueta de València ciutat. Eixa xiqueta va estar allí, a la vila, i allí es va casar i va viure tota la vida fins que es va morir…

El meu pare tenia un germà, una germana i una germana de llet (així és com l’anomenaven, ‘germana de llet’)» (Carmen Mahiques Mahiques), «Sí: la meua àvia materna tenia dues filles de llet. Era una dida» (Octavi Font Ten), «Sí: la meva iaia. El va tenir sempre i va ser un germà per als altres fills» (M Pilar Fillat Bafalluy), «Sí. Eren a dida, les tenien» (Maria Galmés Mascaró), «No, Lluís: amb els que érem, en tenien prou. Ajut exterior, tot i més» (Montserrat Cortadella), «Sí. Quan jo era petit, era freqüent a Alacant” (Emili Rodríguez Bernabeu), «La meva cosina germana de part del pare, la va criar una dida» (Misericòrdia Nicolau Soronellas), «La meva mare havia alletat un nen de la meva edat perquè la seva mare no tenia prou llet. L’any 1940. Era, en part, germans de llet» (Ramon Moix), «Sí. De fet, un amic meu tenia un germà que se l’havia criat sa mare: ell era el fill d’una veïna que s’havia mort. Sí que en tenia prou costum» (Reme Canet).

En el meu mur, el 5 de juny del 2026 posaren «Sí! La meva àvia ‘aguantava’ (aquest era el verb que es feia servir) nens de dues veïnes que treballaven al tèxtil. En va tenir dos durant molts anys, un nen i una nena, que eren com de la família. Se’n cuidava ella i també tots els altres membres de la família, jo i tot. Al carrer on jo vivia, hi havia més senyores que feien aquest ofici d’aguantar nens…» (Angelina Santacana Casals). Ben mirat, l’endemà ens afegia aquest missatge: «Sí que ho feien. Era un treball remunerat. La meva àvia ‘aguantava’ fills de mares treballadores, sobretot, de les fàbriques tèxtils. Jo recordo un nen i una nena que van estar a casa molts anys.

El nen, el duia la mare abans de les cinc del matí. El deixava al llit i ens en cuidàvem tots els membres de la família. L’alimentàvem (li portava menjar, però també menjava amb nosaltres), el dúiem a escola i el recollíem, si calia. N’era un més de la família. Aquest nen potser va estar a casa uns deu anys.

Aquesta era una feina que exercien les iaies. Era molt reconeguda. Hi havia moltes senyores grans que ho feien. També es podia fer sense cobrar, com a favor per ajudar les dones que no tenien prou xarxa a casa seva». Un segon escrit molt sucós i que ens adobava molt el tema.

Per això, el 6 de juny del 2026 escriguérem a Angelina Santacana Casals: «Gràcies per la teua generositat, Angelina, i bon dia,

Com deia un oncle meu respecte d’uns camps de mon avi matern, ‘Eren privilegiats’, amb el significat de ‘Molt bons’.

La teua informació és prou nova i reporta en un camp, en ‘llibres oficials’ (políticament correctes), que és tabú i en què el paper de la dona apareix degradat i com si ser mare fos pecat (com també la maternitat).

La comentaré a ma mare (de 1943)».

Finalment, ma mare, el 5 de juny del 2026, per telèfon, em digué que «Això, a vegades, era una manera de fer guarderia, d’ajudar, de fer alguns diners. Hi havia vegades que es donava en espècies.

Alletar un altre, més d’una vegada, era una sort. I, en aquell moment, més, perquè ara hi ha moltes varietats de llet.

La meua àvia Consuelo (1878) donà mamar l’àvia de Joana (d’Aldaia) i sa àvia deia: ‘Jo sóc germana de llet de ton pare (1906) i dels teus oncles'».

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Tornada a la mare, a la terra de naixement i agraïments

General, , , , , , , , ,

Prosseguint amb la contalla del Sant Job, compilada en el llibre “Rondalles populars valencianes”, l’espòs aplega a la fonda i l’amo li diu que no havia passat ningú dels dos arriers que feien camí. Llavors, ell evoca el primer consell.

L’home emprén cap a un altre indret (“continua el seu camí”, això és, el que li havia dit Sant Job) i passa a una cambra on hi ha penjades diferents parts de persones. Però, com que li ve al pensament el segon parer i ell el segueix, es gita, s’adorm i el propietari li comenta que el no dir res ha fet que ell no mate el llaurador. I el pagés li explica: “jo no he demanat perquè pense que, en coses que no m’importen, millor callar-me” (p. 320).

“I camí avant fins que aplega a la seua vila. En arribar a la porta de sa casa, veu la seua dona fent una besada a un capellà jove” (p. 320).

Llavors, s’ho pensa un moment i ho ajorna per a l’endemà. Cal dir que, de matí, associat a la infantesa i a l’esperança, és quan ell aplega a la vila i que, a migdia (en nexe amb la joventut), intervé la figura del fill (ara, jove) i el marit arriba a sa casa: “una veïna el veu i li diu:

-Però, home, tu, ¿per aquí? Quant de temps! Com és que no vas a ta casa?

-No sé… No sé què he de fer.

-Però home! Vés corrent i ho veuràs: hi ha una festa.

-I, ¿com és que hi ha festa en la meua casa?

-I una festa molt grossa! ¿No saps que el teu fill ha cantat missa hui, este mateix matí?

I se’n va corrent a sa casa i hi havia molt de rebombori i va haver d’obrir-se pas entre la gent” (p. 321).

Com podem copsar, aquesta dona és la part activa i ell és el passiu que segueix les indicacions per a poder estar amb els seus i, així, participar de la celebració de molta gent de la vila, no sols de la família junt amb els veïns.

Ací és quan entra la muller, qui el rep joiosa i, ben mirat, li amolla:

“-Ara has de conéixer el teu fill. Fill, vine! Vine a conéixer ton pare!

En això que, per la porta del pati, apareix el capellà jove. I l’home s’abraça a tots dos” (p. 321) i el marit recorda el tercer consell i, per a festejar la trobada, els diu:
“-Sóc una altra vegada en casa, amb la meua dona i amb el meu fill, amb totes les persones que aprecie. Ja no puc tindre un dia millor. ¿No és hui el dia més feliç de la meua vida? El meu amo em va donar este pa, perquè el partira el dia més feliç (…). Així que ho faré.

I parteix el pa i… quina sorpresa! La meitat del pa era buit i, dins, hi havia una lletra que hi deia: ‘Ara que estàs amb la teua família i amb les persones que vols, és el moment d’agrair-te la teua paciència i el treball de trenta anys’. I, dins del pa, també hi havia els diners de trenta anys de treball amb el Sant Job” (p. 321), dos trets lligats amb el camp (el qual ell treballava) i amb la figura del llaurador: la paciència i la continuïtat de la connexió amb la terra, necessària perquè fructifique.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.