En aquest seny, afegirem, que, com escriu Pere Riutort en els seus apunts, Ferran II d’Aragó (Ferran el Catòlic), en el segle XVI, “ja viudo d’Isabel[1], després de la mort del seu gendre Felip el Formós, al final de la seua vida, va voler separar de la unió amb Castella, la Confederació de la Corona d’Aragó. No acceptaren els castellans que Ferran governàs Castella com a regent, com era el seu dret estipulat. Fins i tot, insultaven Ferran perquè se n’anàs:  ‘Viejo catalanote, vete a tus Reinos de Aragón’” (p. 171). Que, en el mateix segle, però, més encara, després del Concili de Trento (1545-1563), d’ençà del rei Felip II, castellanista i imperialista, es tractàs de reduir la presència dels Sants de la Pedra i de molts altres sants amb una forta implantació entre els agricultors catalanoparlants, és un detall més que connecta amb el menyspreu cap a les cultures diferents a la castellana i que no va d’acord ni amb la nostra llengua, ni amb la nostra cosmovisió.

Empiulant amb lo comentat en el paràgraf anterior, convé extraure uns mots que hi ha en el llibre “La traïció anglesa”, d’Antoni Muñoz i de Josep Catà, quan, en 1713, encara perdurava la Guerra de Successió en Catalunya i en les Illes Balears, el marqués de Grimaldo (una de les persones de major confiança del rei Felip V), en una lletra, exposa que “si se dejase a unos la libertad de sus fueros, que imposibilita reducirlos a la razón, y al conocimiento de sus vasallos, (…) sería más por sus conveniencias, que por amor ni arrepentimiento, (…) y que esté V. E. en inteligencia, que en cuanto a los fueros de catalanes, no viene, ni vendrá S. M. nunca, no solo en concedérselos, pero ni aun en admitir, ni convenir, a que se ponga palabra, ni expresión que aluda a ellos, ni les deje ninguna abertura, ni esperanza” (p. 169). Altrament, els autors afigen que “era tal l’obsessió de Felip V sobre la situació dels catalans que Grimaldo tornava a insistir altra vegada, (…) en l’argument que conservar les constitucions catalanes era una ofensa a l’honor del rei, de la nació i dels seus vassalls fidels” (p.169) i addueixen “en quienes ocasionaría un sumo dolor, viéndose, no solamente iguales con los males, sino en alguna forma beneficiados más estos, como lo serían los catalanes, si se les dejase sus fueros” (p. 170). Veiem, doncs, com es presenta la raó i, de rebot, la bondat, com uns trets associats al Regne de Castella i a les seues lleis com també apareixerà, encara que amb altres paraules, al llarg del segle XVIII i en la vessant de la Il·lustració.

De fet, en “La traïció anglesa”, el marqués de Monteleón, un altre càrrec del rei Felip V, en una llista de detalls sobre els catalans, indica que, als anglesos, calia “explicarles la naturaleza de catalanes siempre proclive a la sedición, la incompatible exorbitancia de sus privilegios contra la autoridad real, las desgracias que en todos tiempos había sufrido la España por ellos, y que solo se podría lograr la quietud de todos los Reinos en la general conformidad de las leyes la justa contemplación que el Rey debía tener a sus fieles vasallos los castellanos, y que la Inglaterra debía tener presente que en las revoluciones y contingencias de tiempos debían en todas formas ser bien resguardados los confines de Cataluña, y no contribuyendo poco a la independencia tan deseada de la España con la Francia el tener en justo freno a vasallos tan peligrosos y que el mismo Gobierno de Inglaterra nos enseñaba esta máxima con la reunión del Reino de Escocia que había costado tantos desvelos a la Reina para lograrlo” (p. 173) i, tocant als ministres anglesos, el marqués de Monteleón, agrega que, “dándose todos por convencidos que el Rey de España para su quietud y independencia debía desear que sus vasallos se gobernasen debajo de unas leyes comunes y que estas no fuesen contrarias a su Real autoridad” (p. 174).  

La raboseria castellana i la mentira de què ja parlava Francesc Eiximenis en l’obra “Lo Crestià” (però com exposàvem sobre la política del rei Felip II en el segle XVI) aplanarien el camí, una estratègia que, a hores d’ara, perdura. Així, l’esmentat noble comentava en un escrit al marqués de Grimaldo: “Propuse y conseguí que dijese, que habiendo S. M. Británica hecho todos sus esfuerzos para los catalanes no solo consiguiesen el perdón y la amnistía general con la entera conservación de sus bienes y honores, sino que también se le conservasen sus antiguos privilegios; el Rey de España en gracia de S. M. Británica no solo concede a los catalanes el perdón, y conservación de sus bienes y honores, sino también les da y concede todos los privilegios que los pueblos de Castilla, entre todos los demás los más dilectos[2], gozan presentemente o gozaren a venir[3]” (pp. 174-175). ¡Com si fossen iguals, el Poble castellà i el Poble català! Això explica que Monteleón respongués a la cort de Madrid així: “En estos términos logra S. M. todo género de fueros de Cataluña, y por otra parte los Ministros de la Reina se cautelan con el Parlamento, pues si hubiere alguno que promueva la especie de dichos fueros, le responderán que la Reina ha conseguido por ellos todos los privilegios de los castellanos, y aseguro a VS. que yo mismo no sé cómo he podido reducir a esta gente a este partido, y que solo la fuerza de la razón del Rey y una respetuosa entereza sin que pareciese una positiva resistencia a sus empeños lo ha podido vencer” (p. 175).

I, si la cosa encara semblàs un poc curta, direm que, en un tractat de pau provisional de 1713, en el punt tretzé, relatiu a les constitucions i a les lleis catalanes, es llig exactament: “Visto que la Reina de Gran Bretaña no cesa de instar con sumo cuidado, para que todos los habitadores del Principado de Cataluña, de cualquier estado, y condición que sean, consigan no solo entero, y perpetuo olvido, de todo lo ejecutado, durante esta guerra, y gocen la integra posesión de todos sus bienes, y honores sino también que conserven ilesos, e intactos sus privilegios antiguos; el Rey Católico, en atención a S. M. Británica, concede y confirma a cualquiera habitadores de Cataluña, no solo la amnistía deseada justamente con la plena posesión de todos sus bienes y honores, sino que también les da, y concede todos aquellos privilegios, que poseen, y gozan, y en adelante puedan poseer y gozar, los habitadores de las dos Castillas, que de todos los pueblos de España, son los más amados del Rey Católico” (p. 176). Per tant, ¿cap a quin model de vida, cap a quines lleis, cap a quina manera d’organització (en tots els senys) i de relacions humanes, i cap a quina cosmovisió, etc. es decantaria el rei Felip V, d’aleshores ençà, encara que donàs una aparent “igualdad” a tots els Estats de què ell fos sobirà, tant aleshores com en un futur? El text ho deixa clar: a Castella i a lo castellà. Una mena de fals tots iguals com el que estem avesats, en Espanya, d’ençà de primeries dels anys huitanta del segle XX, amb el famós “café para todos” i de polítiques semblants.

Aquesta “igualdad” porta els autors a escriure que “Així es va barrar el pas a la supervivència de totes les Constitucions, usos, costums i privilegis del poble de Catalunya, sacrificats per Anglaterra a canvi d’importants avantatges comercials. Recordem també que la reina Anna havia donat la seva garantia que el Tractat d’Evacuació es compliria en tots els seus punts, entre els quals figurava el reconeixement de les Constitucions catalanes. Per tot plegat, uns i altres tenien molta pressa a signar-lo, abans que el Parlament es renovés i abans que algun s’adonés que la reina d’Anglaterra havia incomplert dues vegades la seva paraula” (p. 177). Per eixe motiu, en assolir-se aquest objectiu, com molt bé posen Antoni Muñoz i Josep Catà, “No costa gens imaginar que l’alegria de Felip V per l’acord definitiu en la qüestió catalana va ser immensa” (p. 178).

Com a mostra, el monarca, davant la resistència que oferia la ciutat de Barcelona, en 1713, escrivia d’una “insolente obstinación de los catalanes en querer defender la plaza de Barcelona, no parando solo en esto su depravada malicia e irreducible genio, sino pasando (como lo han ejecutado) a declarar la guerra al Rey y a S. M. Xa., y conmover todo el Principado sin que esto se pueda solo atribuir al resentimiento de sus fueros sino más probablemente a efectos de su genio tan propenso a la rebeldía e inobediencia a su Sor. natural como lo han acreditado tantas experiencias en lo pasado” (p. 195).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia. 

Notes: [1] Isabel I de Castella morí en 1504.

[2] És a dir, que el Rei preferia… els pobles de Castella.

[3] D’eixe moment en avant.

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿aprovaven que les xiques anassen a soles? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web «Malandia» (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és «Lluís Barberà i Guillem».

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 17 de juliol del 2026 comentaren «No ho sé» (Lurdes Gaspar), «Fins major d’edat, no. Llavors, sí» (Àngels Sanas Corcoy), «Segons l’hora del dia» (Octavi Font Ten), «No» (Eusebia Rayó Ferrer), «Nooo. Sempre volia la típica CARRABINA. La mama, igual o més» (Montserrat Cortadella), «La mare va donar-me plena llibertat. Confiava en mi. No volia fer-la infeliç» (Roser Canals Costa), «No. En general, no» (Anna Babra), «No. Sempre venia alguna mare (o més) darrere quan anàvem a qualsevol lloc. Era un poc vergonyós… Tot pel que podia dir la gent de nosaltres (sobretot, a les xiques, perquè els xics tenien més llibertat)» (Carmen Mahiques Mahiques), «No. Estava mal vist» (Xec Riudavets Cavaller), «Uf! Que va!  Quan jo era joveneta, van obrir una discoteca ací, en Xàtiva, que es deia ‘El parador la nit’. La meua mare no em deixava anar-hi. Jo cascava prou que volia anar-hi. A les meues amigues, no les deixaven tampoc.

Solució: ma mare se’n venia amb nosaltres, s’asseia en una tauleta i tota la vesprada sense llevar-nos ull de damunt. ‘Vejam què veieu. Un San Francisco té alcohol, nom i…’, ‘Eixe xic que està parlant, qui és? Conec jo sa mare?’. Potser sí que la coneixia i no en deia res. Però, si era foraster, ‘Prou de ballar amb ell’. Bo: lo que es deia la típica carrabina.

Les mares d’aquesta època volien que fores decent i que et casares amb un bon xic. I ja tenies la vida resolta» (Reme Canet), «Als anys 1960-1970, no podíem anar a soles i, principalment, amb els nuvis al ball: ni de viatge, etc. Hi havíem d’anar amb els pares, amb les mares o amb alguna veïna.

Una vegada vam anar a veure un partit de futbol a Cambrils el meu nuvi i jo amb la meva germana i amb dues amigues amb la condició d’estar junts tot el dia. I així va estar. Ha, ha, ha, ha.

No vaig estar mai a soles en tots els més de sis anys de festeig.

Quan ens vam casar, la meva germana sortia amb nosaltres i, quan vaig tenir fills, ella sortia sola amb el seu nuvi i la iaia s’enfadava molt: trobà la mare i sempre li deia ‘No sé com no en passa més, de coses'» (Àngels Benaiges Martí), «A casa, cap problema. Però deien ‘Compte amb els xulos‘.

A casa, primava la igualtat. Sempre. Homes i dones tenen els mateixos drets i deures!

Feliç de tenir una família que ens deixava ser a tots. Un gust» (Maria Dolors Sala Torras), «Sí, totalment» (Lydia Quera), «Sí, però, si tenien nuvi, per exemple, la meva mare, segons on anava, havia de dur l’espelma (la tieta)» (Rosó Garcia Clotet).

En el meu mur, el 17 de juliol del 2026 indicaren que «Les meues iaies, a determinades hores de la nit, em deien que o a casa o acompanyada. Preferiblement, d’algun xic conegut. I si, damunt, eren amigues de les iaies del meu amic, redó i perfecte: era un xicon de fiar» (Llum Grau Borrás).

En el grup «La cultura valenciana és matriarcal», el 17 de juliol del 2026 plasmaren «A la nit, no. Però, durant el dia o durant la tarda, sempre anava sola amb les amigues… Era una vila petita on tots ens coneixíem» (Rosa Bernat).

En Twitter, el 17 de juliol del 2026 posaren «Segons el lloc, l’hora i el motiu. De nit, mai» (Montserratp).

Finalment, ma mare, el 17 de juliol del 2026, per telèfon, em digué «Una torrentina valenta. El ‘Festival de Bandes de Música’, que això era un concurs.

I ella, a qui son pare li digué que ella no hi aniria amb el nuvi. Llavors, ella li respongué:

‘— Com que no? M’envies a les quatre de la matinada a regar… ¿I no puc anar amb el nuvi?’.

Després de casar-se, no tornà mai més per la vila». 

Adduirem que, en nexe amb el comentari de ma mare, el mateix dia l’enviàrem a unes quantes dones que ens havien reportat i ens respongueren: «Valenta!!!!» (Reme Canet),  «Uff» (Maria Dolors Sala Torras), «Molt bona!!

La meva germana, quatre anys més petita que jo, van obrir la primera discoteca a Gandesa i volia anar-hi amb el nuvi. Un amic va venir a casa nostra i li digué:

‘Dona: deixeu-los vindre’. 

I la mare contestà ‘No i no’.

La meva germana treballa en una fàbrica de punt i deia a la mare: ‘Mare: hi vaig tots els dies. I, a festes, a casa d’una amiga!’. ‘No i no’

El meu cunyat: ‘Que no us fixeu de mi!’.

La mare: ‘Separat, sí; junts, no. Ja hi anireu quan us caseu!’.

‘Dona: només faria falta’, respongué el nuvi.

I ja no va demanar més.

(…) he pensat en el teu comentari» (Àngels Benaiges Martí).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Altrament, en la web “Cançons”, en abril del 2021, trobàrem que, en l’entrada “Cançons de la Rondalla de Catí. Jotas baturras” (https://www.catimenu.com/cansons.htm), hi ha una composició del mateix ram:

“Jo sé una cançó

de fil i cotó;

ma mare, mongeta,

i, mon pare, rector

(me menjo la figa

i tiro el peçó).

A mossos, a mossos,

me faig un gipó.

Campana de fusta,

batall de segó”.

Empiulant amb aquesta cançó, la qual plasmàrem en Facebook el 5 de setembre del 2022 en el meu mur, ens reportaren “La meva mare la contava, però molt més curta:

“Jo sé una cançó

de fil i cotó,

campanes de plata

i barret de senyor” (Francesc Castellano Vilamu).

I més, el mateix dia en el meu mur: “La mare la cantava com en Francesc Castellano” (Maria Aguilar Oliver), “Ara sí. L’àvia la cantava com en Francesc Castellano. Ja no la recordava” (Rosa Garcia Clotet), “Jo, igual que Francesc Castellano” (Montserrat Cortadella), “Sí. Ma mare la cantava com te la canta en Francesc Castellano. És una cançó que surten sants… i força llarga. Trist que, quan la mare me la va cantar, els darrers anys, jo no l’escrivís” (Ramona Ibarra), “A casa, la iaia ens la cantava” (Neus Castellví Asensio).

El mateix 5 de setembre del 2022, en el grup “Dialectes”, en nexe amb aquesta composició: “Una altra versió:

‘Jo sé una cançó

de fil i cotó,

campanes de plata

i barret de senyor’”,

a qui Núria Robert Valls li comentà “Jo també, explicat per la meva besàvia Maria, per part de mare. Naixqué a Calig”, en la comarca valenciana del Baix Maestrat. Igualment, Maria Montserrat Morera Perramon li addueix “Continua:

‘Senyor capità,

passeu al davant,

farem botifarres

del cap del gegant’”.

A banda, An Gelina afegí “A la Ràpita, cantem només la primera part; i, el primer vers, modificat (almenys, a ca meua):

‘Tinc un cançó

de fil i cotó,

ma mare és mongeta,

i mon pare és rector’[1]”.

Més mots relatius a aquesta cançó de fil i cotó:

“La tia Maria,

la del carreró,

se menja la figa

i tira el peçó” (Antonio Nebot Salvador),

a qui Pilar Salvador Jasá li reporta “A Calaceit, la cantem així:

‘Tia Maria

del carreró,

que menja carbassa

i caga meló’”[2].

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Notes: [1] En l’original, posà “i mon pare és [retó]”.

[2] En l’original, “que minge carbassa i cague meló”.

Ball de Nyetus

En el llibre “100 Llegendes de la Plana de Vic”, de Xavier Roviró i Alemany, veiem que, «Per Carnestoltes i per la matança del porc a Folgueroles, a les masies del voltant i a bona part de les Guilleries, hi havia el costum de ballar el Ball dels Nyetus. El ballava la gent gran quan tenia ganes de gresca. Era un ball una mica esbojarrat. És molt senzill de ballar. Has de moure el cul i això feia riure els que ho miraven. Hi havia un vell a Folgueroles que, per fer broma, tocava el cul a la noia que feia de balladora amb ell” (p. 57).

Ben mirat, en l’entrada “Els Nyitus” (https://ministrersolot.wordpress.com/2007/01/16/els-nyitus), publicada en el 2007 en la web “Ministrers de l’Escola de Música d’Olot”, podem llegir que “El Ball dels Nyitus es ballava a Sant Julià de Vilatorta. Els balladors solien ser una parella de vells que sortien al centre de la plaça disposats a fer riure la gent. La dona feia el que li venia de gust, com més estrany i extravagant, millor, però sempre seguint el ritme de la melodia. L’home l’havia de seguir-la i d’imitar-la sense perdre el ritme, ni el to d’ella, per tal de no discordar”. Per tant, copsem que és la dona qui determina el ball, que es fa lo que ella indica, com en altres balls matriarcalistes.

A més, se’ns comenta que, “A Besalú, la Garrotxa, feien un ball amb unes característiques molt semblants. S’anomenava La Figuetaire. Igual que en els Nyitus, els balladors figuraven ser una parella de vells (…). També es feien ganyotes. El ball es feia amb la melodia del Ball de Sant Ferriol”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Àvies (o padrines) i mares que permetien que ploràsseu o que expressàsseu les vostres emocions, els vostres sentiments.

El 16 de desembre del 2023, en el meu mur i en distints grups de Facebook, demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos permetien que ploràsseu o que expressàsseu les vostres emocions, els vostres sentiments? Gràcies”.

En el meu mur, el 16 de desembre del 2023 i posteriorment comentaren “Els pares i els padrins diuen que ‘Plorar és bo’: t’ajuda a treure el que tens dins que no és bo que hi resti” (Ernest Perera Folch), “Que va! Devia ser un mal costum de les famílies. A les iaies, no els ho acceptaven tampoc” (Nuri Coromina Ferrer), “A casa, sí que ens deixaven plorar: i ens consolaven i tot” (Rosa Rovira), “A mi, quan demanava algun joguet massa car o el permís per a una cosa inadequada, sí que m’ho denegaven i em posava a plorar, sí que em deien ‘Plora, que això és bo: obri els pulmons’” (Lourdes Boïgues), “Sense cap problema, Lluís. Al contrari, després, es parlava” (Rosó Garcia Clotet), “La nostra família no era molt de plorar. No sé per què. Però sí de riure.

Sempre ens reuníem amb els germans de la mare i del pare: ho recordo amb molta alegria” (Pilar Ortiz De Paz).

Per correu electrònic, el mateix dia ens escrigueren “Recorde que la meua àvia, que va nàixer al 1900, no valorava per a res els sentiments. Només treballar, treballar.

Quan tractava que em contara coses d’emocions, de sentiments,… no ho volia.

Ella deia que, de tot això, no podia parlar-ne, que totes eixes coses les ensenyava la terra!

Gràcies. Sóc Rosa, d’Oliva. València” (Rosa Mena Llidó), a qui responguí “Gràcies per la teua generositat”.

En el grup “País Valencià, comarca a comarca”, el 16 de desembre del 2023 posaren “Recordo que em consolaven” (Josep Fen Wic).

En el grup “Defensem la nostra cultura, la nostra llengua, el nostre patrimoni”, el 17 de desembre del 2023 agregaren “I tant, Lluís! És bo per al cor. I els sentiments. Jo encara ploro l’absència física de ma marona, tot i que sé que la tinc amb mi i que jo sóc en ella” (Ramona Ibarra).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

En eixe seny, un fet constatat i confirmable que comporta aquesta acció dels particularismes de caràcter etnològic, és que, com més amants de la nostra cultura aborigen siguem, més universals serem, puix que només tendim cap a lo universal (i no amb el significat d’imperialista, ni de dominació, ni de violació, ni d’anorreament dels Pobles que són distints al de qui propugna aquesta mena de messianisme, ni de menyspreu cap a la llengua autòctona, ni cap a les cultures matriarcalistes) quan, altrament, també ens obrim a més cultures[1] com molt bé explana Pius XII en el radiomissatge de Nadal de 1954, en dir que “La vida nacional no arribà a ser principi de dissolució dels Pobles fins que no començà a ser aprofitada com a mitjà de finalitats polítiques; és a dir, fins que l’Estat dominador i centralista no va fer de la nacionalitat la seua força d’expansió”. Alerta! Hi ha dos detalls relacionats de caire patriarcal: la política (unida a la ciutat, per exemple, a la polis grega) i l’expansió (d’on poden sorgir imperis). Aquests trets no triomfaren, ni tan sols, en la política lingüística que hi hagué en els territoris catalanoparlants abans de la mort del rei Ferran II, perquè, com ara, en el Regne de València, no s’assajà l’anul·lació de l’àrab.

Aquest “ser més universals” va unit a una major valoració positiva del català, car, com que ha estat la llengua arraconada en els darrers tres segles per part dels qui, quasi sempre, han ocupat el poder d’ençà de la Guerra de Successió (primeria del segle XVIII), és la llengua a reviscolar, a rebre més pes en la balança i, així, a compensar el maltractament que ha rebut d’aleshores ençà.

Agregarem que, en els Pobles vernaclistes, hi ha una política lingüística i intercultural clarament matriarcal, la qual comporta que es facilite la integració de l’immigrant, en lloc d’un rebuig cap al nouvingut i que el nou membre de la terra, siga respectuós amb lo vernacle. Fins i tot, aquest assaig de neteja cultural en el Regne de València, tingué lloc, principalment, de la segona meitat del segle XVI ençà i amb l’expulsió dels moriscs de tots els regnes vinculats amb el rei Felip III (en el cas del regne valencià, entre 1609 i 1614, en representaven, poc o molt, una tercera part de la població valenciana). Per consegüent, esdevingué quan la llengua de la cort era una en nexe amb una cultura patriarcal: la castellana.

Sobre aquest reforçament, direm que, com que hem rebut molta informació sobre la castellana i ben poca relativa a la catalana, per exemple, en el camp de la Història del passat polític, literari, religiós, etc. en un dels grans pilars del capitalisme, l’escola, i, a més, en u dels altres canals que més l’ha ajudat a difondre’s socialment, la televisió, resulta imprescindible fer que lo que es coneix (i que lo que s’incorpora, de manera dinàmica, al nostre saber), com a resultat d’estudis, de recerques i de relacions interpersonals i interculturals, s’escampe entre més persones. I u d’aquests mitjans de canal comunicatiu, el més important, és la llengua, el català, en què és escrita molta de la nostra cultura (goigs, llibres antics i documentació oficial de temps de la Corona Catalanoaragonesa…): apleguem més al cor de les persones.

És més, com que la nostra cultura és matriarcal, de pas, sostenim i promovem trets que van units al matriarcalisme, com ara, la tolerància, la simpatia per les persones (però no per motius merament econòmics o de traure’n profit), l’interés per lo religiós[2] d’arrels cristianes, la sensibilitat pel proïsme i per les cultures del món…, però també amb decisió i acollint els ancians, els xiquets, les provectes i el llegat que ens han transmés i el que encara puguen estar oberts a compartir. Així, que moltes poblacions valencianes catalanoparlants on hi ha goigs dedicats als Sants de la Pedra o bé on s’ofereix informació sobre els dos sants, és en castellà, més que fer pensar, m’ha portat a impulsar decididament i amb empeny, tot lo que vaja en línia amb la llengua catalana i recordant que una llengua és el principal element de qualsevol cultura, Poble o nació.

Igualment, el papa Joan Pau II manifestà que “Aquest dret fonamental a l’existència no exigeix, necessàriament, una sobirania estatal, i són possibles formes diverses formes d’agregació jurídica entre nacions diferents, com succeeix, com ara, en els Estats federals, en les Confederacions, o en Estats caracteritzats per àmplies autonomies regionals (…) amb la condició que això hi tinga lloc en un clima de vertadera llibertat, garantida per l’exercici de l’autodeterminació dels Pobles. El dret de l’existència implica, és clar, per a cada nació, també el dret a la pròpia llengua i a la cultura, mitjançant les quals un Poble expressa i promou lo que jo diria la seua originària ‘sobirania’ espiritual. La història demostra que, en circumstàncies extremes (com aquelles que s’han vist en la terra on he nascut), és precisament la seua mateixa cultura lo que permet que una nació sobrevisca a la pèrdua de la pròpia independència política i econòmica. Tota nació també té, consegüentment, dret a modelar la seua vida segons les pròpies tradicions, i excloure-hi, és clar, tota violació dels drets humans fonamentals i, en particular, l’opressió de les minories. Cada nació té el dret de construir el propi futur proveint, a les generacions més jóvens, una educació adequada”.

Com veiem, escriu sobre “Aquest dret fonamental de l’existència (…) en un clima de vertadera llibertat, garantida per l’exercici de l’autodeterminació dels Pobles”. Més clar, aigua. Aquesta existència de tota nació va unida al “dret a modelar la seua vida segons les pròpies tradicions, i excloure-hi, és clar, tota violació dels drets humans fonamentals i, en particular, l’opressió de les minories”. ¿Per què si hi ha qui defén el dret personal a fer la seua pròpia vida, no ho aprova a nivell col·lectiu, quan aquest sentiment de grup enllaça, com ara, amb el conjunt de persones que senten el català com a llengua preferida i que voldrien que anàs a més, en lloc de deixar que s’enrune?

I, per si això semblàs alié a lo civil, direm que l’article primer de la “Declaració Universal dels Drets Humans”, partint de la informació de l’explanació de Pere Riutort (p. 9), manifesta que “Tots els éssers humans naixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència i cal que es comportin amb esperit de fraternitat”.

A banda, tornant al discurs del papa, en 1995, immediatament, afig que una universalitat dirigida cap a la solidaritat amb altres nacions “reforça la unitat entre tots els hòmens”, això és, entre les persones.

En aquesta línia, després de llegir aquests mots pronunciats en l’ONU, i que encara tenen vida, el fet que un capellà, que un pare, que una mare o que, simplement, una persona que coneix la nostra llengua o que, si més no, és interessada per la cultura aborigen (però amb la intenció de propagar-la, però no de desconsiderar-la mai, ni de fer-la xixines, ni de mantenir-hi una actitud indiferent), la passen a altres persones (com ja ho fem moltes), no sols va molt bé, sinó que representa anar més lluny d’un simple viure en companyia d’altres persones en un espai geogràfic amb una llengua històrica i, en el nostre cas, distinta de l’oficial en tota Espanya i en tota França, o siga, del castellà i del francés, respectivament.

Aquesta jeia i el regruix de la cultura de la terra on es viu (començant per la llengua històrica dels antecessors que eren, com es diria en altres estudis, els aborígens, en el nostre cas, els membres de la comunitat catalanoparlant), com qualsevol contribució positiva, és una mostra i un fet d’agermanament i de solidaritat i tot, de manera que, com en les llengües, com escriu Pere Riutort en el document sobre la diòcesi, “El que s’ensenye al nostre Poble d’una manera culta la llengua que parla, va unit al dret que té que se li done cultura. Com indicàvem en les notes introductòries, un dels primers elements de les cultures, i el més íntim, el constitueix una llengua pròpia” (p. 17). Sobre aquestes paraules de Pere Riutort, hi faré un comentari: quan llisquí publicacions sobre els Sants de la Pedra, però escrites en llengua catalana, la sensació fou de major proximitat que quan accedia a fonts en castellà.

Però, amb aquest sentiment, també ens impulsem amb esperit d’iniciativa perquè hi ha una cosa que compartim, per exemple, amb molts catalans: que som segurs que, com més estem de part de la nostra cultura i més la promocionem cap a fora i amb interés per lo maternal i per lo tel·lúric, més roman, puix que el sentiment de pertinença a la terra és el que ens dóna més ímpetu inicial per a no perdre el temps en abraçar lo que no comportaria cap favor a la nostra cultura. Tot això, ens fa respondre amb major vivacitat i fent més que un simbòlic pas avant, entre d’altres motius, perquè progressem amb un ideal que considerem que és creïble i que pot tenir molta vida: el reviscolament de la cultura vernacla, de la cultura del Poble que, no sols compta amb el suport de moltes persones de tot l’àmbit lingüístic que considerem molt positiu la revifalla i la força d’esperit a què anem units en promocionar tot lo que hi ha de matriarcal, de religiositat popular i, per exemple, de tradicions i de mitologia, però decidits a acollir experiències ancestrals de caire autòcton i a revitalitzar la llengua (per exemple, goigs en català en el País Valencià), i la cultura (recuperació de tradicions, de festes i de costums matriarcalistes que pretenem que tinguen molta vida, en lloc de deixar-los a banda).

Per això, com ara, en ensenyar la història o la nostra cultura vernacla, per exemple, en el País Valencià, molts catalanoparlants no romanem plegats de braços (que no és el meu cas, ni el de moltes persones i, cada vegada, més) davant els drets dels Pobles peninsulars (com ara, el valencià), sinó que fem valença a les persones i als moviments populars, no imperialistes i no partidaris del centralisme incorporador i assimilacionista que s’inicià, en bona mesura, amb la política del rei Felip II (segona mitat del segle XVI) i que, tractà d’anul·lar la nostra cultura (i, moltíssimes vegades, per mitjà de la llei i d’una política patriarcal), posteriorment a la Guerra de Successió (1705-1715), en els distints territoris catalanoparlants sota la sobirania del rei Felip V de Castella.

Això comporta que, en paraules de Pere Riutort, tretes de la seua explanació, “Tenim la voluntat, fruit d’un deure irrenunciable, de posar al nostre Poble en la situació que li correspon. En primer lloc, superant tot el que, injustament, ha patit en el passat i que encara pateix en l’actualitat, i cercant la seua realització d’acord al Pla de Déu, en el seu Regne, ‘el qual abraça l’Evangeli i la vida concreta, personal i social de l’home’. Cf. Sant Pau VI ‘Evangelii nuntiandi’, 29” (p. 170).

I posar el nostre Poble en la posició que correspon, esdevé perquè, com ja fem molts, ens sentim Poble i actuem moguts per l’esperit, conscients que la vida d’un persona pertany a ella mateixa, mentres fem una realitat aborigen  respectant les arrels matriarcals (tan presents en la nostra cultura, i trets com la gran espenta en el camp emprenedor) i que és oberta a adaptar, a millorar, però sense fer fora la que vaja unit als ancians. Ara bé, una realitat que no sols assumim de bon cor, ans que estimem fraternalment i que fa que tots els qui responem (fruit de la promoció de la nostra llengua i de la tolerància de persones d’altres països i Pobles com també de l’esperit universalista), tots, ens sentim en una situació que promou la igualtat de fet i de dret entre els qui són iguals a nosaltres i entre els qui no ho són i, per consegüent, un nacionalisme matriarcal, transigent amb els immigrants que també impulsen la solidaritat (àdhuc, també a favor de tots els Pobles de la Terra) i no cal dir que acollidor del sentiment de pertinença a la terra.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Notes: [1] Com que, en el nostre cas, sovint, s’interpreta que la cultura que cal adoptar és la castellana, estimar la nostra, resulta d’obrir-nos a… la que es troba en pitjor condició i, per tant, a actuar de manera matriarcal.

[2] Però no per una religiositat, això és, per una rectitud típicament dictatorial, ni en l’actitud, ni en la vida diària.