Àvies (o padrines) i mares que permetien que ploràsseu o que expressàsseu les vostres emocions, els vostres sentiments.

El 16 de desembre del 2023, en el meu mur i en distints grups de Facebook, demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos permetien que ploràsseu o que expressàsseu les vostres emocions, els vostres sentiments? Gràcies”.

En el meu mur, el 16 de desembre del 2023 i posteriorment comentaren “Els pares i els padrins diuen que ‘Plorar és bo’: t’ajuda a treure el que tens dins que no és bo que hi resti” (Ernest Perera Folch), “Que va! Devia ser un mal costum de les famílies. A les iaies, no els ho acceptaven tampoc” (Nuri Coromina Ferrer), “A casa, sí que ens deixaven plorar: i ens consolaven i tot” (Rosa Rovira), “A mi, quan demanava algun joguet massa car o el permís per a una cosa inadequada, sí que m’ho denegaven i em posava a plorar, sí que em deien ‘Plora, que això és bo: obri els pulmons’” (Lourdes Boïgues), “Sense cap problema, Lluís. Al contrari, després, es parlava” (Rosó Garcia Clotet), “La nostra família no era molt de plorar. No sé per què. Però sí de riure.

Sempre ens reuníem amb els germans de la mare i del pare: ho recordo amb molta alegria” (Pilar Ortiz De Paz).

Per correu electrònic, el mateix dia ens escrigueren “Recorde que la meua àvia, que va nàixer al 1900, no valorava per a res els sentiments. Només treballar, treballar.

Quan tractava que em contara coses d’emocions, de sentiments,… no ho volia.

Ella deia que, de tot això, no podia parlar-ne, que totes eixes coses les ensenyava la terra!

Gràcies. Sóc Rosa, d’Oliva. València” (Rosa Mena Llidó), a qui responguí “Gràcies per la teua generositat”.

En el grup “País Valencià, comarca a comarca”, el 16 de desembre del 2023 posaren “Recordo que em consolaven” (Josep Fen Wic).

En el grup “Defensem la nostra cultura, la nostra llengua, el nostre patrimoni”, el 17 de desembre del 2023 agregaren “I tant, Lluís! És bo per al cor. I els sentiments. Jo encara ploro l’absència física de ma marona, tot i que sé que la tinc amb mi i que jo sóc en ella” (Ramona Ibarra).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

En eixe seny, un fet constatat i confirmable que comporta aquesta acció dels particularismes de caràcter etnològic, és que, com més amants de la nostra cultura aborigen siguem, més universals serem, puix que només tendim cap a lo universal (i no amb el significat d’imperialista, ni de dominació, ni de violació, ni d’anorreament dels Pobles que són distints al de qui propugna aquesta mena de messianisme, ni de menyspreu cap a la llengua autòctona, ni cap a les cultures matriarcalistes) quan, altrament, també ens obrim a més cultures[1] com molt bé explana Pius XII en el radiomissatge de Nadal de 1954, en dir que “La vida nacional no arribà a ser principi de dissolució dels Pobles fins que no començà a ser aprofitada com a mitjà de finalitats polítiques; és a dir, fins que l’Estat dominador i centralista no va fer de la nacionalitat la seua força d’expansió”. Alerta! Hi ha dos detalls relacionats de caire patriarcal: la política (unida a la ciutat, per exemple, a la polis grega) i l’expansió (d’on poden sorgir imperis). Aquests trets no triomfaren, ni tan sols, en la política lingüística que hi hagué en els territoris catalanoparlants abans de la mort del rei Ferran II, perquè, com ara, en el Regne de València, no s’assajà l’anul·lació de l’àrab.

Aquest “ser més universals” va unit a una major valoració positiva del català, car, com que ha estat la llengua arraconada en els darrers tres segles per part dels qui, quasi sempre, han ocupat el poder d’ençà de la Guerra de Successió (primeria del segle XVIII), és la llengua a reviscolar, a rebre més pes en la balança i, així, a compensar el maltractament que ha rebut d’aleshores ençà.

Agregarem que, en els Pobles vernaclistes, hi ha una política lingüística i intercultural clarament matriarcal, la qual comporta que es facilite la integració de l’immigrant, en lloc d’un rebuig cap al nouvingut i que el nou membre de la terra, siga respectuós amb lo vernacle. Fins i tot, aquest assaig de neteja cultural en el Regne de València, tingué lloc, principalment, de la segona meitat del segle XVI ençà i amb l’expulsió dels moriscs de tots els regnes vinculats amb el rei Felip III (en el cas del regne valencià, entre 1609 i 1614, en representaven, poc o molt, una tercera part de la població valenciana). Per consegüent, esdevingué quan la llengua de la cort era una en nexe amb una cultura patriarcal: la castellana.

Sobre aquest reforçament, direm que, com que hem rebut molta informació sobre la castellana i ben poca relativa a la catalana, per exemple, en el camp de la Història del passat polític, literari, religiós, etc. en un dels grans pilars del capitalisme, l’escola, i, a més, en u dels altres canals que més l’ha ajudat a difondre’s socialment, la televisió, resulta imprescindible fer que lo que es coneix (i que lo que s’incorpora, de manera dinàmica, al nostre saber), com a resultat d’estudis, de recerques i de relacions interpersonals i interculturals, s’escampe entre més persones. I u d’aquests mitjans de canal comunicatiu, el més important, és la llengua, el català, en què és escrita molta de la nostra cultura (goigs, llibres antics i documentació oficial de temps de la Corona Catalanoaragonesa…): apleguem més al cor de les persones.

És més, com que la nostra cultura és matriarcal, de pas, sostenim i promovem trets que van units al matriarcalisme, com ara, la tolerància, la simpatia per les persones (però no per motius merament econòmics o de traure’n profit), l’interés per lo religiós[2] d’arrels cristianes, la sensibilitat pel proïsme i per les cultures del món…, però també amb decisió i acollint els ancians, els xiquets, les provectes i el llegat que ens han transmés i el que encara puguen estar oberts a compartir. Així, que moltes poblacions valencianes catalanoparlants on hi ha goigs dedicats als Sants de la Pedra o bé on s’ofereix informació sobre els dos sants, és en castellà, més que fer pensar, m’ha portat a impulsar decididament i amb empeny, tot lo que vaja en línia amb la llengua catalana i recordant que una llengua és el principal element de qualsevol cultura, Poble o nació.

Igualment, el papa Joan Pau II manifestà que “Aquest dret fonamental a l’existència no exigeix, necessàriament, una sobirania estatal, i són possibles formes diverses formes d’agregació jurídica entre nacions diferents, com succeeix, com ara, en els Estats federals, en les Confederacions, o en Estats caracteritzats per àmplies autonomies regionals (…) amb la condició que això hi tinga lloc en un clima de vertadera llibertat, garantida per l’exercici de l’autodeterminació dels Pobles. El dret de l’existència implica, és clar, per a cada nació, també el dret a la pròpia llengua i a la cultura, mitjançant les quals un Poble expressa i promou lo que jo diria la seua originària ‘sobirania’ espiritual. La història demostra que, en circumstàncies extremes (com aquelles que s’han vist en la terra on he nascut), és precisament la seua mateixa cultura lo que permet que una nació sobrevisca a la pèrdua de la pròpia independència política i econòmica. Tota nació també té, consegüentment, dret a modelar la seua vida segons les pròpies tradicions, i excloure-hi, és clar, tota violació dels drets humans fonamentals i, en particular, l’opressió de les minories. Cada nació té el dret de construir el propi futur proveint, a les generacions més jóvens, una educació adequada”.

Com veiem, escriu sobre “Aquest dret fonamental de l’existència (…) en un clima de vertadera llibertat, garantida per l’exercici de l’autodeterminació dels Pobles”. Més clar, aigua. Aquesta existència de tota nació va unida al “dret a modelar la seua vida segons les pròpies tradicions, i excloure-hi, és clar, tota violació dels drets humans fonamentals i, en particular, l’opressió de les minories”. ¿Per què si hi ha qui defén el dret personal a fer la seua pròpia vida, no ho aprova a nivell col·lectiu, quan aquest sentiment de grup enllaça, com ara, amb el conjunt de persones que senten el català com a llengua preferida i que voldrien que anàs a més, en lloc de deixar que s’enrune?

I, per si això semblàs alié a lo civil, direm que l’article primer de la “Declaració Universal dels Drets Humans”, partint de la informació de l’explanació de Pere Riutort (p. 9), manifesta que “Tots els éssers humans naixen lliures i iguals en dignitat i en drets. Són dotats de raó i de consciència i cal que es comportin amb esperit de fraternitat”.

A banda, tornant al discurs del papa, en 1995, immediatament, afig que una universalitat dirigida cap a la solidaritat amb altres nacions “reforça la unitat entre tots els hòmens”, això és, entre les persones.

En aquesta línia, després de llegir aquests mots pronunciats en l’ONU, i que encara tenen vida, el fet que un capellà, que un pare, que una mare o que, simplement, una persona que coneix la nostra llengua o que, si més no, és interessada per la cultura aborigen (però amb la intenció de propagar-la, però no de desconsiderar-la mai, ni de fer-la xixines, ni de mantenir-hi una actitud indiferent), la passen a altres persones (com ja ho fem moltes), no sols va molt bé, sinó que representa anar més lluny d’un simple viure en companyia d’altres persones en un espai geogràfic amb una llengua històrica i, en el nostre cas, distinta de l’oficial en tota Espanya i en tota França, o siga, del castellà i del francés, respectivament.

Aquesta jeia i el regruix de la cultura de la terra on es viu (començant per la llengua històrica dels antecessors que eren, com es diria en altres estudis, els aborígens, en el nostre cas, els membres de la comunitat catalanoparlant), com qualsevol contribució positiva, és una mostra i un fet d’agermanament i de solidaritat i tot, de manera que, com en les llengües, com escriu Pere Riutort en el document sobre la diòcesi, “El que s’ensenye al nostre Poble d’una manera culta la llengua que parla, va unit al dret que té que se li done cultura. Com indicàvem en les notes introductòries, un dels primers elements de les cultures, i el més íntim, el constitueix una llengua pròpia” (p. 17). Sobre aquestes paraules de Pere Riutort, hi faré un comentari: quan llisquí publicacions sobre els Sants de la Pedra, però escrites en llengua catalana, la sensació fou de major proximitat que quan accedia a fonts en castellà.

Però, amb aquest sentiment, també ens impulsem amb esperit d’iniciativa perquè hi ha una cosa que compartim, per exemple, amb molts catalans: que som segurs que, com més estem de part de la nostra cultura i més la promocionem cap a fora i amb interés per lo maternal i per lo tel·lúric, més roman, puix que el sentiment de pertinença a la terra és el que ens dóna més ímpetu inicial per a no perdre el temps en abraçar lo que no comportaria cap favor a la nostra cultura. Tot això, ens fa respondre amb major vivacitat i fent més que un simbòlic pas avant, entre d’altres motius, perquè progressem amb un ideal que considerem que és creïble i que pot tenir molta vida: el reviscolament de la cultura vernacla, de la cultura del Poble que, no sols compta amb el suport de moltes persones de tot l’àmbit lingüístic que considerem molt positiu la revifalla i la força d’esperit a què anem units en promocionar tot lo que hi ha de matriarcal, de religiositat popular i, per exemple, de tradicions i de mitologia, però decidits a acollir experiències ancestrals de caire autòcton i a revitalitzar la llengua (per exemple, goigs en català en el País Valencià), i la cultura (recuperació de tradicions, de festes i de costums matriarcalistes que pretenem que tinguen molta vida, en lloc de deixar-los a banda).

Per això, com ara, en ensenyar la història o la nostra cultura vernacla, per exemple, en el País Valencià, molts catalanoparlants no romanem plegats de braços (que no és el meu cas, ni el de moltes persones i, cada vegada, més) davant els drets dels Pobles peninsulars (com ara, el valencià), sinó que fem valença a les persones i als moviments populars, no imperialistes i no partidaris del centralisme incorporador i assimilacionista que s’inicià, en bona mesura, amb la política del rei Felip II (segona mitat del segle XVI) i que, tractà d’anul·lar la nostra cultura (i, moltíssimes vegades, per mitjà de la llei i d’una política patriarcal), posteriorment a la Guerra de Successió (1705-1715), en els distints territoris catalanoparlants sota la sobirania del rei Felip V de Castella.

Això comporta que, en paraules de Pere Riutort, tretes de la seua explanació, “Tenim la voluntat, fruit d’un deure irrenunciable, de posar al nostre Poble en la situació que li correspon. En primer lloc, superant tot el que, injustament, ha patit en el passat i que encara pateix en l’actualitat, i cercant la seua realització d’acord al Pla de Déu, en el seu Regne, ‘el qual abraça l’Evangeli i la vida concreta, personal i social de l’home’. Cf. Sant Pau VI ‘Evangelii nuntiandi’, 29” (p. 170).

I posar el nostre Poble en la posició que correspon, esdevé perquè, com ja fem molts, ens sentim Poble i actuem moguts per l’esperit, conscients que la vida d’un persona pertany a ella mateixa, mentres fem una realitat aborigen  respectant les arrels matriarcals (tan presents en la nostra cultura, i trets com la gran espenta en el camp emprenedor) i que és oberta a adaptar, a millorar, però sense fer fora la que vaja unit als ancians. Ara bé, una realitat que no sols assumim de bon cor, ans que estimem fraternalment i que fa que tots els qui responem (fruit de la promoció de la nostra llengua i de la tolerància de persones d’altres països i Pobles com també de l’esperit universalista), tots, ens sentim en una situació que promou la igualtat de fet i de dret entre els qui són iguals a nosaltres i entre els qui no ho són i, per consegüent, un nacionalisme matriarcal, transigent amb els immigrants que també impulsen la solidaritat (àdhuc, també a favor de tots els Pobles de la Terra) i no cal dir que acollidor del sentiment de pertinença a la terra.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Notes: [1] Com que, en el nostre cas, sovint, s’interpreta que la cultura que cal adoptar és la castellana, estimar la nostra, resulta d’obrir-nos a… la que es troba en pitjor condició i, per tant, a actuar de manera matriarcal.

[2] Però no per una religiositat, això és, per una rectitud típicament dictatorial, ni en l’actitud, ni en la vida diària.

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿quin fou el seu paper en l’aprovació del nuvi? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web «Malandia» (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és «Lluís Barberà i Guillem».

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

**** 

Quant a missatges, el 10 de juliol del 2026 i posteriorment ens comentaren «Si, a tu, t’agrada, que ets la interessada, endavant sempre» (Àngels Sanas Corcoy), «Ho desconec» (Xec Riudavets Cavaller), «A casa, mentre tingués una feina i estimés la noia. I al revés. Qui podia dir res? Segurament, s’havia seguit el nuvi, amb el seu caràcter, amb la seva manera d’actuar…, però era cosa de parella» (Maria Dolors Sala Torras), «En el nostre cas, van triar qui volien» (M Pilar Fillat Bafalluy), «Cap. Sempre deia el mateix: ‘¿És bona persona, treballador, t’estima i et respecta? Endavant'» (Montserrat Cortadella), «Segons la formació humana o afectiva, et podien dir coses negatives o positives» (Roser Canals Costa), «Es 100%.

Sempre volien saber de quines aigües venien. I, sense sa seva aprovació, arruix!!» (Maria Galmés Mascaró), «A la meva família materna, ens vam casar amb qui estimàvem, però hi ha la meva padrina.

Tenia un nuvi i el van fer casar amb una altra noia, però sempre va estar enamorat de la meva padrina. I una tia, per part de pare: la seva parella el van matar a la guerra civil i, després, ‘li van arreglar’ amb un veí d’una finca rústica. La tia no va estar mai feliç.

El iaio del meu marit era viudo, se li va morir la dona en un part. Van passar els anys i es va casar amb una dona i volien fer un casament entre una filla i un fill, però no es va fer. I tenia un altre fill, que festejava amb la meva mare i que van aprofitar quan estaven refugiats a França i van trencar el festeig. La mare deia ‘Vam festejar ell, amb mi, tres anys; i jo, amb ell, cinc’. A pesar de tot, els meus pares sempre es van estimar molt.

De mi. Anys seixanta: hi havia un noi amb qui jo ballava i m’estimava. Era fill únic. La seva mare no volia que ballés amb mi perquè jo treballava a la mina i érem de classe social baixa.

Cadascú vam fer el nostre camí. Érem molt jovenets. Ell no estat mai feliç.

No obstant això, jo sóc molt feliç. Fa cinquanta-quatre anys que estem casats i ens estimen moltíssim» (Àngels Benaiges Martí), «Un paper crític, si opinaven a la seva manera. I no movien peça, tant si tenien o no raó. Els havia d’agradar. Eren difícils. Eren massa contundents.

Calia saber que no era la seva decisió, el dret a decidir no era seu» (Anna Babra), «Cap. Deixaven anar la seva opinió i prou. Per exemple, un home garrit, de dones, no podia ser feliç amb una sola» (Lydia Quera), «Les meues iaies: van triar elles i festejaren i es casaren amb ells» (Reme Canet), «Total» (Josefina Moya Martínez), «Jo recordo haver anat al ball i, en demanar per sortir a ballar, la noia es girava i sa mare, asseguda unes butaques més enrere, movia el cap (acceptant o negant el permís a la filla per eixir a la pista)» (Joan Prió Piñol), «A poc a poc, tot ha canviat molt des que jo tenia els meus anys. Vaig conèixer qui va ser el meu marit abans de l’any 1955 i em vaig casar després del 1956. Ell va venir de València per a ocupar una plaça per oposició a la Paeria; i, un altre, a la Seguretat Social. I vivia amb un matrimoni ja gran i molt bona gent.

Venia a veure’m a Badalona amb la Guzzi i va romandre, al poc temps, a sopar.

Recordo que portava una botella de conyac i que el pare feia un cremat amb el llum apagat i que Ricard (el meu futur marit) em donava la mà per sota la taula. Ens vèiem poc temps, per la seva feina: algun dijous (o algun dissabte), si no tenia guàrdia; i, quan ja se n’anava, jo l’acomiadava a la porta. I, si tardava una estona, la mare em deia ‘Va, nena, que ja es tard…’. No teníem temps de fer ni quatre besades…

En aquell temps, Ricard estava al despatx de la Casa Piera. Ens vèiem poc, però, cada setmana, li enviava dues o tres lletres. I recordo que em deia ‘Tot això que em dius, m’ho has de dir, a mi mateix, en persona’» (Júlia Aixut Torres), «Tot el paper. Si tu eres rica; i ell, pobre, no et casaves amb ell. I, al revés, tampoc» (Reme Canet).

En el meu mur, el 10 de juliol del 2026 plasmaren «No en van tenir cap, vaig ser lliure en l’elecció. I cap endavant» (Rosó Garcia Clotet).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

En el llibre “Inspiracions del jove curro”, del segle XIX, a cura de Pep Vila, hi ha uns versos que podrien ser una crítica a la sexualitat en la cultura castellana i en contacte amb la industrialització, la qual no era aliena a la introducció del castellà en Mataró i en moltes zones fortament industrialitzades de Catalunya:

“Després que t’he revisat,

he vist que, en lo món, ets dona

de la més oberta xona

que cap home s’ha tirat.

Des del temps de Ponç Pilat,

no s’han vist putes més velles,

de més caigudes mamelles

i bolilles[1] en els pèls.

Que et cardin[2] els infidels,

que no et cardarà en Fabrelles.

(…) Que putes de tal calanya

no es carden d’altra manera:

cardi en Pau o cardi en Pere,

així els pelen la ganya[3].

En la catòlica Espanya,

temps ha que es ve practicant:

des del més xic al més gran,

des del pobre hasta el senyor,

tots saben bé la funció;

i hasta es carda tot ballant” (pp. 33-34).

Un altre tema que hem inclòs en aquest punt, perquè sembla que és molt present en les cançons populars eròtiques en llengua catalana, és el de palpar, una part més del tacte. Així, en el llibre “Sexe i cultura a Mallorca: el Cançoner”, de Gabriel Janer Manila i publicat per Editorial Moll en 1979, l’autor comenta que “l’objectiu primer del palpar són els pits de la dona i el cançoner n’és ple d’exemples saborosos” (p. 56) com també, per exemple, que “Caldria observar que no sempre l’acte de palpar és una acció que realitza l’home sobre el cos de la dona, car aquesta també es deleix per prendre part en la festa i, a la invitació de l’home, respon ella amb un altre convit:

            Si vols venir, ja vendràs,

            a s’hort[4], a collir magranes,

            que es temps que elze colliràs

            jo te tocaré ses mames.

            Si vols venir, ja vendràs

a s’hort, a collir melons,

que, es temps que elze colliràs,

jo te tocaré els coions” (pp. 56-57).

Continuant amb el tema de palpar, Gabriel Janer Manila afig que “és força conegut dins tota Mallorca aquest diàleg, que la gent explica en forma de coverbo:

‘-Mumare, En Pere em toca.

-I per on?

-Per sa bajoca.

-Pere, no toquis s’al·lota.

-Pere, toca’m i et daré un tros de coca’.

De fet, l’acte de palpar és, potser sempre, el començament de la festa, una festa en què participen ambdós d’una manera o altra, però que es fa sempre al marge del consentiment de la mare” (p. 57).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Notes: [1] Boles petites.

[2] “Cardar” vol dir “Fer l’acte sexual”.

[3] La brànquia, és a dir, la vulva.

[4] Hem fet lleugers retocs lingüístics en aquesta cançó.

L’amor romàntica i àvies (o padrines) i mares que no esperaven que les salvàs cap cavaller.

El 2 de febrer del 2024, en el meu mur i en distints grups de Facebook, demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaren que no esperaven que les salvàs cap cavaller? Gràcies”.

En el meu mur, el 2 de febrer del 2024 comentaren “Tant la meva iaia com la meva mare eren unes dones molt realistes i estaven segures que el cavaller, en certa manera, eren elles i que tenien la responsabilitat de ser les salvadores de la família.

Eren lluitadores, treballadores, estalviadores i autosuficients, encara que, econòmicament, el marit aportava la part més gran” (Fina Pujolras), “La mare no ho va comentar mai, però ella sabia com fer-ho per sortir-se’n tota sola de les situacions” (Rosa Rovira), “Bon dia de la Candelera, Lluís,

Les meves iaies eren realistes. No van pas tenir massa temps per a somniar en prínceps blaus. Els van tocar èpoques difícils que van haver de torejar com van poder.

La iaia paterna, Carme, sembla que patia del cor i la seva medecina era un glopet de petroli i, en fer-li catacrac, ja se li tornava a posar a to per un cert temps.

Ara ens pot semblar irreal. M’ho va explicar el meu oncle Manel, el germà més petit del pare” (Nuri Coromina Ferrer), a qui responguí eixe dia: “Les àvies de ma mare (dels anys setanta i huitanta del segle XIX) eren en contacte amb la terra i eren les que menaven”; “A casa, tocaven de peus a terra. Potser somiaven amb un príncep blau? Qui no?

Però havien d’aixecar-se i d’anar a per feina. No la podia fer ningú per elles. Varen ser unes lluitadores nates. Mare, àvia i besàvia, sempre tirant del carro. Tinc un exemple a seguir” (Montserrat Cortadella), a qui agregàrem “Les àvies de ma mare també ho eren. De fet, ma mare ho ressalta i afig que eren molt arriscades”; “La meva àvia em deia que no tenia temps per a bestieses” (Glòria Reverter).

El 2 de febrer del 2024, en el grup “Comarques del País Valencià”, escrigueren “La meua iaia va conéixer el meu iaia treballant tots dos al mateix forn.

Com que el iaio era de la CNT, va estar en la presó de Navarra un parell d’anyets. Eixe parell d’anyets, qui va treballar per portar la casa amunt va ser la iaia. Una pesseta li pagaven per llavar roba. Anava al camp. Si no tenia carn, feia paelles d’abadejo, que no precisen sal”[1].

En el grup “Records del nostre passat”, el 2 de febrer del 2024 posaren “La meva àvia paterna va néixer el 1901, no em va dir mai que l’hagués de salvar cap cavaller, ni prínceps, ni princeses.

Eren de mas i, quasi sempre, ens explicava coses relacionades amb el món de la pagesia i del mas on vivia abans de casar-se.

Ella, crec no va treballar mai a la terra: sempre s’ocupava de fer les feines de la llar” (Antoni Masdeu Magriña).

En el grup “Tot Catalunya. Terra i ànima”, el 2 de febrer del 2024 indicaren que “La majoria de les mares en sabia i, encara que elles ho ignoraven o no els ho deia ningú, elles eren el cap de la família, encara que el marit portés els diners.

Vaig conèixer senyores que també treballaven fora. Elles feien tot lo de la casa. El marit només tenia feina. Després de la guerra, en tenia diverses. Jo ho considero així” (M Lluïsa Tudela Riera), a qui escriguérem que “L’àvia paterna de ma mare, nascuda en 1878, de bon matí, se n’anava a València, venia lo que hi portava i se’n tornava a casa”; “No li vaig sentir mai, a la meva mare, parlar de cavallers, ni d’històries de prínceps. Sempre em van ensenyar que, si volies alguna cosa, l’has d’aconseguir treballant. I, a més, que, si en guanyes cinc, en gastes quatre i te’n guardes una, per si algun dia et fa falta” (Pilar Ortiz De Paz).

En el grup “La cultura valenciana és matriarcal”, el 3 de febrer del 2024 ens tragueren “Jo també et dic que mes àvies i ma mare també eren molt realistes i elles eren les que, amb les seves lluites, tot i tenint espòs, un avi malalt (l’altre, treballant a ‘Ribas y Asfaltos’), voltant pel món català i tornant al Born, s’havien d’espavilar. Eren pencaires de mena. Per tant, hi érem. I, per a mi, que, amb l’ajut de la meva marona, vaig pujar ma filla Sonia. I, com elles, jo també hauria de salvar la família.

I Lluís: encara ho faig. Som matriarcalistes de mena” (Ramona Ibarra).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Notes: [1] En el seu moment, no escriguérem el nom de qui ens reportà.

Àvies (o padrines) i mares que feien les coses a consciència i per al demà.

El 3 de febrer del 2024, en el meu mur i en distints grups de Facebook, demanàrem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿feien les coses a consciència i per al demà? Gràcies”.

En el meu mur, el 3 de febrer del 2024 comentaren “Eren molt previsores. Sempre pensaven a guardar per quan fossin grans. Hem d’entendre que, llavors, no hi havia una seguretat social i, per tant, quan eren vells, els havien de mantenir els fills, sobretot, els pagesos[1].

Aquí, a Catalunya, l’hereu tenia l’obligació de cuidar els pares tota la vida” (Pilar Ortiz De Paz), “I tant! Eren previsores, com unes formiguetes. Sempre tenien provisions per si venien temps difícils. I estalviaven els diners que podien. Una frase cèlebre a casa meva: ‘Sempre s’ha de tenir una poma per la set’” (Fina Pujolras), a qui plasmí que “Un amic valencià em digué que, en la seua família, dues dones i un home portaven una empresa familiar i que, de lo que guanyaven, se’n feia lo següent: 1) cada u en rebia com si hi treballassen quatre (u més) i 2) eixa quarta part es reservava”. Llavors, Àngel Blanch Picanyol ens reportà “Totalment!!! Tant la mare com l’àvia! ‘Hem de pensar en el demà’ deien.

El més bo és que, quan arribava el demà, els semblava que el demà encara era llunyà: el demà ja era el present”. I més: “La iaia Maria, materna, d’una casa de pagès, va poder ser més previsora.

La tia Carme, paterna, es va trobar l’aiguat dels quaranta, el qual se’ls va endur tot i va haver de sortir-se’n el dia rere dia tal com venien les coses” (Nuri Coromina Ferrer).

En el grup“La Cosa Nostra”, el 3 de febrer del 2024 posaren “Sí: ho feien. I bé” (Roser Gros Foich), “Dius ‘Aquí, a Catalunya, l’hereu tenia l’obligació de cuidar els pares tota la vida!’.

Però cal recordar (o recalcar) que no s’és hereu fins que no s’ha heretat el respecte que diuen que cal tenir als pares. Sempre ha de ser recíproc, per les dues bandes. És allò que diem ‘Sobre les paraules, quan els fets parlen’.

Un altre: ‘Mai colliràs el que vós heu sembrat. I sempre colliràs el que altres varen sembrar’” (Jordi Camps Vidal).

En el grup “Dialectes”, el 3 de febrer del 2024 Maria Montserrat Morera Perramon ens agregava “Els meus sogres van comprar un llit de metall per a la nostra primera filla i van dir que duraria ‘per vida d’hereus’”.

En missatges, el 3 de febrer del 2024 ens escrivien “Sempre havia sentit ‘Guardar per demà’. Treballaven per viure bé. Però sempre guardant per al demà” (Montserrat Cortadella).

Finalment, ma mare, per telèfon, el 6 de de febrer del 2024, per telèfon, i lligat a “Obra de llaurador”, em digué que “Ma mare (1910-2000) conta que el meu avi matern sol·licità una vegada una propaganda que feia l’’Instituto de Colonización’ per a fer reformes en el camp.

L’avi Miguel (1906-1992). L’’Instituto de Colonización’ donava diners als llauradors per a fer séquies. Si no netejaven les séquies, passava ‘la dobla’. És deia ‘la dobla’ perquè haurien de pagar el doble.

Aquesta obra que féu mon pare (1906) guanyà camp. Era un préstec que feia el govern als llauradors per a arreglar séquies o algun marge d’un camp a canvi que el llaurador ho tornava a poquet a poquet durant uns anys. Iniciativa de cara als llauradors. I era per al bé de la comunitat. Tot són coses encadenades.

M’ha estat enganxada al camp. En hivern, en un camp de garrofes, entremig, es plantava ordi.

Mon avi Miquel (1874) deia ‘Va: doneu-me un sac, que ací faig més faena que vosaltres”.  

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Nota: [1] Sobre aquest comentari en relació amb una seguretat social, ma mare, el 3 de febrer del 2024, per telèfon, em digué que era cert i que els seus avis (dels anys setanta i huitanta del segle XIX), els hòmens, estaven molt bé, forts i que calia “Estalviar a canvi que això vaja endavant, siga per sempre, perquè dure. Que siga una obra ferma. No els dolia el material”. No debades, ens afegí que, “Quan ells feien una obra (o la controlaven), ‘No et dolga fer-la bé, que això ha de durar’: l’estil dels llauradors, a l’estil casolà”.