Arxiu de la categoria: General

Viles agraïdes, que acullen, hòmens faeners i pacients i dones que aconsellen

General, ,

Una altra narració que figura en l’antologia “Rondalles populars valencianes”, a càrrec de Rafael Beltran, i en què es plasmen detalls matriarcals, és “La filla que no sabia fer res”. “Açò era una matrimoni que tenia una filla que no sabia fer res de res. Un dia va anar un home que volia casar-se amb ella. Els pares, que coneixien la seua filla molt bé, li van dir:

-No, perquè, si et cases amb ella, amb una pallissa de bastó, la mataràs.

-No patisca, que no la tocaré. Ja veuran com tot s’arregla. Tranquils.

Les paraules del futur gendre van convéncer els qui anaven per a sogres, que van accedir finalment que es casara la seua filla amb ell” (p. 379). Així, 1) la dona és ben tractada i 2) l’aprovació ve de la família de la núvia, no de la del nuvi.

Ja casats, l’home veu que la dona “ni s’immutava” (p. 379), s’atansa al gos i al gat i, a banda de repartir-los els papers (guardar la casa i caçar rates i ratolins), els amolla una frase que s’ajusta a la tradició vernacla: “Ací, en aquesta casa, qui no treballa, no menja!” (p. 379).

Passa que, com que la muller continuava amb la seua gossera, el marit opta per recórrer món: “Caminant caminant, va aplegar a una vila on tota la gent era concentrada a la plaça, gitada per terra” (p. 380) i, així, lligats a la terra. Un poc després, una dona és qui li explica què feien en aquell indret (i, per consegüent, com en moltes rondalles, un personatge femení és qui rep un pelegrí o bé un home).

Com que ell fa que es lleven tots de terra, la gent “li va donar un bon grapat de diners” (p. 380).

Tot seguit, se’n va cap a una altra vila i “Una de les veïnes, qui, en aquell moment, va passar prop d’ell, li va dir:

-Es que, allà, dalt del campanar, hi ha un gat que diu que no n’ha de viure ningú, que no n’ha de viure ningú.

(…) L’home, que va veure de què es tractava i que podia guanyar-se alguns diners, com a la vila del costat, els va demanar (…) i va agafar el pobre gat” (pp. 380-381) i els veïns li ho agraïren, àdhuc, amb una recompensa.

En nexe amb el gat, afegirem que, en més d’un relat, és associat a la dona i, així, ella és ben considerada (dalt del campanar, molt sovint, l’edifici més alt de les viles i de les ciutats, llevat que, com ara, ho fos, per exemple, un castell o bé un palau), però baixa a on és la gent, a terra.

A continuació, el marit decideix tornar-se’n a sa casa. Quan hi va aplegar, veu que la muller era embarcada dins d’un cossi d’aigua (un signe receptiu) i, com que ell li amolla que, qui no fa faena, no menja, “Les veïnes, que tot ho sabien i que tot ho veien, deien a la dona:

-Ara, quan vinga el teu home, agranes casa, omplis els cànters, fas el dinar… i veuràs que content que es posa”.

Els consells de les veïnes per un costat i que l’home no li donava menjar per un altre, (…) la dona es va posar a fer les faenes de la casa, procurant fer-ho el millor que sabia i que podia” (p. 381). O siga que, entre d’altres coses, hi ha aplec femení i ella es guia molt per lo que les veïnes li han dit.

Al capdavall, “Passat un temps, els pares d’ella van decidir anar a fer-li la visita” (p. 382) i ella els trau la frase que, com si fos un lema, li deia l’espòs i tant els parents com la filla, es posen a fer faena. Tot i això, com posa al final, “Els pares s’adonaren ràpidament que la seua filla encara (…) li faltava molt per aprendre (…).

Pel que fa al seu home, es va haver de carregar de paciència i de resignació i hagué d’acontentar-se” (p. 382) amb la muller, en lloc d’assajar a trobar-ne alguna que la substituís.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Vos ensenyaven jocs amb el paper de la dona

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos ensenyaven jocs amb el paper de la dona? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web «Malandia» (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és «Lluís Barberà i Guillem».

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 19 de juny del 2026 comentaren «No» (Àngels Sanas Corcoy), «No» (Lurdes Gaspar), «No. A casa, no. Eren massa tradicionals. Cada un tenia la seva veu i discutia els pros i els contres de cada situació. No es comptava ni l’ edat, ni el sexe» (Maria Dolors Sala Torras), «No. La realitat s’imposava sola, de manera tradicional. La dona a casa i a cuidar fills i marit. Tot i que la iaia paterna Carme tenia una botiga petita de queviures i quatre fills, tots nois» (Nuri Coromina Ferrer), «Jo crec que no. Almenys, a casa nostra: ja sabíem el que havíem de fer. No era normal veure un xiquet jugar a les cuinetes i les xiquetes al buli-dali…» (Júlia Aixut Torres, nascuda en 1933), a qui escriguérem que «Hi ha jocs valencians arreplegats abans de 1947 que són mixts i en què la dona, fins i tot, fa de cap de colla (‘de mare’)»; «No jo recordo. Hi havia igualtat i tolerància. Per sort!!!» (Roser Canals Costa), «Sí: m’ensenyava a jugar amb el paper de dona» (Rosó Garcia Clotet), «No, però em va ensenyar a dibuixar sense aquesta intenció. Del paper de la dona, ja deia que ho aprendria, com va fer ella quan es va casar. Era una dona independent» (M Pilar Fillat Bafalluy), «Sí. Algun» (Àngels Benaiges Martí), «I tant! Jugàvem a mares i filles. I en compraven nines i» l’escura. A mi, no m’agradava gens jugar a això i me n’anava a jugar amb els xiquets a futbol…

Fins i tot, el meu pare em va comprar un baló. El meu pare m’ho consentia tot. Era un home molt avançat a la seua època» (Reme Canet), a qui posí que «Jo, amb deu anys, tenia una cuina i ma mare ho aprovava»; «No» (Lydia Quera), «A casa meva, el paper de la dona era primordial. Manava la meva àvia, però no es parlava del tema» (Angelina Santacana Casals), «No» (Anna Babra), «No» (Carmen Mahiques Mahiques), «I tant!» (Josefina Moya Martínez).

Finalment, ma mare (nascuda en 1943), el 19 de juny del 2026, per telèfon, enllaçant amb els mots de Reme Canet, em digué que jo, quan era xiquet, jugava amb una cuina «I m’empastraves amb oli mitja cuina. Cassoletes, paelletes, platerets… d’alumini».

Agraesc la generositat de les persones. esmentades.

Una forta abraçada.

Hòmens creatius, dones que administren i senzillesa

General, , , ,

Continuant amb la contalla de Toni Cambrot i Pepa les Cols, el marit, “Camina que caminaràs, arribà a una vila” (p. 376) on hi havia vells i jóvens forts i garrits i ell els ensenya quina és la cama dreta i quina n’és l’esquerra. Així, ni la vellesa, ni la fortalesa, ni la galania van necessàriament associades al fet que les persones prenguen decisions adients.

En anar-se’n, fa camí amb intenció d’aprendre: “I encara diu la meua dona que sóc embeulat! (…) Me n’aniré a una altra vila a veure si aprenc alguna cosa!” (p. 377). En aplegar al nou indret, capeix que no entrava sol en l’església i ell “Els explicà que havien de fer uns forats, unes finestres, a les parets de l’església” (p. 377).

En acabant, “decidí posar rumb cap a una altra, per si, de veritat, aprenia alguna cosa i feia fortuna.

Se li va fer de nit abans d’arribar a la vila següent. Quan li va entrar son, va decidir arrecerar-se en una cova que trobà una mica apartada del camí” (p. 377).

En aquest paràgraf, Toni, possiblement, pel desig de fer com els qui havien triomfat fora de la vila d’on provenia, tria continuar. I, a més, recorre a la dona com a sopluig, en un moment de foscor i en un racó del camí, detalls presents en moltes narracions.

A mitjan nit, s’adonà que allò era una espluga en què hi havia lladres. Ara bé, com que tots ells fugen del lloc i hi deixen els cabals, “Toni es trobà amb uns dinerets que no esperava.

(…) es tornà a posar en camí per retornar a la vila i mostrar a Pepa que els seus objectius s’havien complit i que el viatge havia resultat profitós” (p. 378).

Mentres ell regressava, la muller fa unes gestions amb un venedor deixondit, qui, “espavilat i molt destre (…), en veure l’interés de la xica per les seues mercaderies, li proposà (…).

[ Pepa, ] Feta la pensada, i amb la perspectiva de mostrar-se com una dona eixerida, respongué:

-D’acord, vos ho compre tot.

Així, que carregà el material i es dirigí (…) cap a casa. (…) Després de les abraçades i de les besades de benvinguda, ell li contà com li havia anat per eixos mons i li digué que tornava ric i espavilat” (p. 378).

Posteriorment, després de veure Toni quin ús havia fet Pepa de tot lo que ella havia comprat al comerciant i de fer uns comentaris a la muller, “Ella va abaixar el cap avergonyida. Davant l’evidència, va pensar que (…) cap geperut es veu la gepa. Escarmentada, va dir:

-Ai, Toni, quina vergonya! ¿Saps què et dic? Que deixem les coses com estaven. Romans a casa i hi guanyarem.

I és que, qui no suma, se n’ix. I, al capdavall,… qui tot ho vol, tot ho perd” (p. 379).

Cal dir que, tot i que el marit és més encertat que la dona, en copsar ell quina ha estat l’acció que ha portat Pepa com a  resultat de l’esmerç, la tracta bé, un fet que lliga amb el matriarcalisme.

Finalment, Pepa es decanta per la senzillesa, se’n baixa del ruc i accepta Toni.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Aplecs de dones i mullers que aconsellen i resolutives

General, , , , ,

Prosseguint amb narracions de caire matriarcalista que figuren en el recull “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltran, hi ha “Toni Cambrot i Pepa les Cols”. Primerament, direm que, en els malnoms assignats a cada personatge, hi ha part del simbolisme tradicional. Així, “cambrot” és una cambra petita i, en més d’un relat, l’home és xicotet al costat de la dona; a més, les cols són associades al tema de la maternitat (per exemple, amb el del naixement dels nens, d’on provenien, com ens han amollat moltes persones que han pres part en la recerca).

Com a mostra, Toni “era molt bon xic, tranquil i treballador, però una miqueta bajoca, mentre que la seua muller Pepa (…) era més inquieta i desimbolta i era molt envanida d’ella mateixa. Havien estat poc de temps casats i (…) ella havia pogut comprovar que el seu marit, a més de tranquil i pacífic, era una mica badoc i fàcil d’enganyar. Era d’aquells que no fan ni pols, ni remolí i, a ella, això no li agradava gens. Per la seua part, ell havia pogut comprovar que la seua dona no era fàcil d’acontentar, que era de les del morro fort i, tan bon punt trobava el moment, s’encarregava de fer-li veure qui manava a casa” (p. 376).

És més: “De vegades, ella contava a les veïnes les beneiteries del marit i els demanava consell per tal d’aconseguir que s’espavilara” (p. 376). Aquestes frases lliguen amb el costum (més habitual en les dones) de reunir-se amb intenció de resoldre un tema, detall que apareix després: “En aquestes converses de dones, en les quals es raonava de les coses d’aquest món i de les de l’altre, darrerament, havien parlat d’alguns homes que havien hagut d’eixir de la vila a causa dels seus negocis i a rodar pel món. D’ells, es contava que feien fortuna i que tornaven a la vila rics i generosos” (p. 376). Com podem capir, la fortuna és en nexe amb lo femení, puix que elles no són qui han d’emigrar de l’indret i, altrament, no ho exposen tampoc en aquestes converses, un fet significatiu. En canvi, l’home és qui ha de fer via, guanyar-se la vida en altres terres i, més avant, regressa a la mare, al punt de partida. Ben mirat, ho fan com a despresos i, potser, com a benefactors i tot.

Aquest aplec porta Pepa a traure-ho al marit (Toni), qui li ho accepta:

“-Mira, Toni: que he pensat que… saps què podries fer? Anar-te’n una temporadeta pel món i veuràs moltes coses i et trobaràs en moltes situacions diferents i, així, t’espavilaràs i… potser ens anirà millor.

Toni va reflexionar i, ben lluny de sentir-se agreujat per la proposta, pensà que no li vindria malament i va prendre una decisió, contemplant també (tot s’ha de dir) la possibilitat de no contrariar la dona, tan ressabuda que era.

-Tens raó, Pepa: així ho faré (…).

L’endemà va agafar les seues coses i començà a fer via” (p. 376).

Per tant, el narrador de la contarella considera que la dona és resolutiva, sàvia i li aprova la proposició.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que proveeixen, raboseres i la sembra

General, , , , ,

“Un dia, en tornar de l’horta muntant el seu ase, Joanet va trobar en el camí un sarró de pell ple de monedes de plata. (…) Portà a la muller el sarró” (p. 374). Altra volta, l’home porta els diners a casa i la dona decideix què fer amb ells i, a més, les monedes són de color fosc (d’argent).

Igualment, ella, aquella vesprada se’n va a la cuina a fer bunyols i, en acabant, es dirigeix cap a l’estatge superior, d’on “llançà d’un en un els bunyols cap avall. En veure com queien, el babau de Joanet cridà la muller:

-Xe, dona: vine i veuràs com plouen bunyols!

Es posà a agafar-los i a menjar-se’ls. Estava més content que un xiquet amb sabates noves, puix que els bunyols li agradaven molt.

A la nit, quan Joanet dormia com un soc, la muller s’alçà del llit. Féu uns quants rasts de botifarres i els penjà a les parets del corral. L’endemà, de matí, va fer creure al marit que també havien plogut.

Joanet se n’havia d’anar aquell dia a sembrar blat a la foia. L’astuciosa dona va comprar peix abans d’acompanyar el marit cap al camp. Mentre Joanet sembrava, ella, d’amagat de l’home, escampava els peixos per terra. Aquest, en veure’ls, va exclamar:

-Ui!  Mira, xica: peixos de secà!

La dona li va donar la raó i els va arreplegar en un cabàs.

Acabada la faena, se’n van tornar a casa” (p. 374).

Per consegüent, la dona és qui proveeix el marit així com la Mare Terra ho fa als habitants i, en aquest cas, en forma d’un detall que lliga amb lo femení: la pluja. Aquesta “aigua” adobarà el terreny: cau i hi qualla. Com ara, els bunyols que fan goig a Joanet, les botifarres (menjar associat al penis) que pengen cap avall (és a dir, cap a lo tel·lúric) i, al capdavall, els peixos que romanen en la terra (de la mateixa manera que els terrestres ho fan amb la marona).

Adduirem que els papers de tots dos són ben repartides i vinculats amb desembre i amb l’època de més fred: la sembra, els peixos (com si fossen la llavor del forment) i el vespre (quan Joanet i la muller regressen a casa).

En relació amb la dona, afegirem que ella fa de comerciant i que, com moltes dones nascudes abans de 1920, acompanya l’home al camp i, després, revénen a casa.

Finalment, ella, en saber que l’algutzir fa una crida a tornar la bossa (el sarró que Joanet li havia donat), se les enginya per a no tornar-lo. Així, comenta als representants del batle:
“-Bah! I vosaltres li feu cas? El meu home és a la lluna. Mireu vosaltres quins acudits té” (p. 375) i els amolla tot lo que ell li havia dit sobre els bunyols, sobre els peixos… i, així, ella aconsegueix retenir el sarró.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

Dones senzilles, creatives, que fan de mare i que dirigeixen

General, , , , , , ,

Una altra contarella que figura en el llibre “Rondalles populars valencianes”, a càrrec de Rafael Beltran, i en què es plasma el matriarcalisme, és “El gripau i la rabosa”, també present en altres fonts. Així, un gripau (animal femení relacionat amb l’aigua, amb l’ombra i amb la humitat) fa una proposta a una rabosa que lliga amb les valors masculines:

“-¿Fem una cursa a veure qui corre més? D’ací, a la font: anar i tornar. Ens hi podríem jugar un cafís de blat.

-D’acord -acceptà la rabosa-. Precisament, ara anava a estirar un poc les cames” (p. 359).

Després, hi ha uns passatges d’estira i arronsa entre tots dos, per veure qui guanyarà i en què cada u diu que ell en resultarà vencedor, tot i que ella es presenta vanitosa. En qualsevol cas, el gripau trau mots sucosos i com un eixart amb el seu paper feminal i arriscat: “Perdona que et trenque el dir. Parles més que alenes. Trobe que tens moltes paraules i pocs fets. (…) espera’t una miqueta, que vaig a un lloc i, de seguida, torne” (p. 359).

En acabant, ell, davant dos amics, els explica el cas i els diu les instruccions, les quals són en nexe simbòlic amb lo matriarcalista:

“-Tu et poses vora la figuera que hi ha a mitjan camí entre l’eixida i la font. I tu et col·locaràs al costat de la font…

Els dos gripaus es van dirigir als llocs indicats sense que la rabosa s’adonàs de l’estratagema. Per la seua part, el gripau (…) regressà a l’indret on era la rabosa i digué:

-Ja sóc ací. Quan vulgues, iniciem la cursa” (p. 360).

Per tant, 1) el segon gripau empelta amb la figa, fruit que, com posa l’entrada “Figa, figuera” de l’”Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, és “Símbol de fecunditat, per la gran quantitat de llavors que té i per la seva semblança amb el genital femení”.

En passar la guineu per on és cada u dels companys del gripau competidor, copsa que l’amic ja hi és i, en accedir a l’arribada, el vertader gripau li diu:

“-Ací sóc abans que tu. Què t’ha semblat la correguda? -li amollà l’astut gripau.

(…) [ La guineu] Mesurà el cafís de blat, que tant li havia costat d’espigolar, i el donà al gripau. Romangué amb la cara de vergonya. Abaixà el cap i se n’anà amb la cua entre les cames” (p. 360) i, així, la humilitat, la coordinació entre persones i la creativitat havien batut.

Una altra rondalla amb signes matriarcalistes, i amb els papers de l’home i de la dona ben assignats i d’acord amb la tradició catalana, és “Joanet”, arreplegada en aquesta antologia. Així, uns pares tenien un fill, Joanet, qui era molt ximple i, fins a molt avançat, quan, com aquell qui diu, ja estava en edat de casar-se. Tot i això, un dia tornen els pares a sa casa i “Joanet els assabentà, humilment, tota la peripècia. (…).

El xiquet Joanet es convertí, al cap dels anys, en un fadrí nodrit i faener fora de mida. Amb poques paraules, se’n podia dir que era una bona persona” (p. 374).

Aleshores, una dona guilopa entra en el relat i traurà suc a la bonesa i a la creativitat de Joanet: “Li va caure en gràcia una xica de la seua vila i, a poc a poc, se n’enamorà:

-Aqueixa xica fa per mi -pensava.

També la xica ho va veure amb bons ulls, puix que si, per un costat, al bon Joanet, no li sobrava seny; per l’altre, un bon patrimoni li esperava. A més d’això, ella sabria portar com cal la casa i aconsellar-lo bé, fent una excel·lent companyona. Així que es van posar a festejar i, a pocs mesos de prometatge, es van casar” (p. 374). En altres mots: la dona té bona avinença amb ell, la muller dirigeix la casa i, finalment, li farà de mare i, així, la figura maternal continuarà en la vida de Joanet, com en més d’un cas que he conegut i en què la dona, per exemple, a més d’esposa, també passa a fer les funcions de mare respecte del marit.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Fills deixondits i en un ambient matriarcal, femení i creatiu

General, , , , , ,

Prosseguint amb el relat esmentat en aquest recull de rondalles valencianes, els passatges es desenvolupen, quasi sempre, de nit i, altrament, la dona (la mare de l’amo) salva el seu fill. Cal dir que la marona és en nexe amb l’arbre. Aleshores, l’home, abans d’anar-se’n a dormir, digué al xic:

«-Mira: cada volta que sentes el cant del cuquello, hauràs de posar menjar al mul” (p. 348).

Nogensmenys, com que l’al·lot no s’ho treia de les mans, decideix inventar una mentira, amb intenció de no caure ell en cap parany del propietari: “Anit (…) observí que un lladre s’escapava per la portella. Deixeu-me l’escopeta i cartutxos per si el torne a veure.

L’home (…) es cregué la mentida i li donà l’escopeta (…). A la nit, després de sopar, el Cendrós se’n pujà a la pallissa, on esperà, sense dormir, el cant de l’ocell. (…) va sentir:

-No puc, no puc!

El xic va agafar, de seguida, l’escopeta i va disparar cap a la figuereta que hi havia al corral, d’on eixia el cant estant. Llavors, de dalt de l’arbre, va caure una persona a terra” (p. 349). I, així, mor la dona i, com a resultat, l’home perd la força, puix que ella, qui era en la part més alta (o siga, la persona més ben considerada en la família del propietari), es fa miques:

“Tots dos es van acostar a l’arbre i van descobrir que no era un lladre, sinó… la mare de l’amo, la qual imitava -molt bé, per cert- el cant del cucut i, així, feia conxorxa amb el seu fill contra el Cendrós” (p. 349).

En un passatge posterior, el noi trau la seua bona traça comercial (detall que podríem enllaçar amb el fet de no haver-se deslligat de la terra) i el tractant es fa amb quasi tots els porcs (llevat d’u) i li dóna les cues de tots els que n’havia adquirit.

Un altre signe de connexió amb lo tel·lúric és quan el narrador indica que el jovenet “Estacà l’animal de manera que només ensenyava la cua i plantà les cues tallades, a la vora del riu, en terra molt molla” (p. 350) i altra volta guanya la mà a l’amo. Així, copsem aigua, al costat d’un espai fluvial, terra fàcil de llaurar i útil…

Més avant, l’home li diu que s’atanse a cal gegant (un germà seu), de qui l’informador escriu que “era més babau que manat a fer” (p. 351), tret comú en moltes contarelles vernacles, a diferència de la dona.

En aquest fragment i en els immediats en què apareixen el minyó i el tità, capim que, en la vida, és més importat ser deixondit i la creativitat que l’aspecte físic extern o, fins i tot, que ser robust.

Agregarem que, molt avançat el relat, el xic rep valença feminal: “va arribar al lloc on era el pou, va començar a fer una xanca” (p. 353), això és, a posar-hi pals. El seu enginy li farà costat al llarg de la narració. I, cap al final de la contarella, el Cendrós “aplegà al pont del riu, a la vora del qual unes dones rentaven la bugada. A la vista d’elles, ell tragué un coltell de la faixa i en donà un colp al cuiret. L’arròs se’n va eixir i es va escampar per terra. De seguida, continuà la correguda, travessant el pont” (p. 354).

Per consegüent, com en el ritu de pas, el xic s’acosta a les dones (qui fan de mare) i, quan ja considera que ha superat la prova de la seua adolescència, distribueix les llavors (fa de sembrador en desembre) i passa a l’altra banda del viaducte, és a dir, fa via cap a la seua terra.

Finalment, el Cendrós es presenta a l’amo, n’ix vencedor i, a canvi de no llevar la pell al propietari, l’home li dóna la pell de cada u dels altres germans i “ja tenim el nostre personatge entrant dins sa casa a primera hora de la nit. (…) El menut els saludà així:

-Preneu, ronyosos: el rovellat us porta la vostra pell. Ací la teniu… Vosaltres sí que sou uns cendrosos!

I, a continuació, donà els diners a sa mare” (p. 355) i, així, aquest relat evoca la figura tradicional del marit que, després de rebre el jornal, el cedeix a la dona perquè ella l’administre, un fet molt comú en famílies de dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El matriarcalisme vernacle català, reconducció i la llengua autòctona

General, , , , , ,

 

  1. RECONDUCCIÓ “JUNT AMB EL POBLE I AMB SUPORT DELS GOVERNANTS” A PARTIR DE PARÀMETRES OBERTS A LO MATRIARCAL I VINCULATS AMB LA LLENGUA CATALANA.

Prosseguint amb lo que tractàvem en el darrer paràgraf del punt anterior, sobre el reviscolament de lo religiós i, a més, de lo matriarcal, considere (com moltes persones que conec) que cal promoure un cristianisme més en línia amb l’estil d’actuar de l’Alta Edat Mitjana i que això fa que ens convertim en un Poble que s’aferma a lo que hi ha de vernacle (i que encara empiula amb els drets humans, perquè, com ara, inclou el rebuig a l’esclavatge) que ha transferit de pares a fills com també receptiu als qui vénen de fora i que passen a viure en la Nació catalana i a facilitar la difusió de la cultura procedent dels nostres ancestres i de la que hi ha escrita en català, perquè tenim present que anirem molt lluny (com ara, a través d’Internet com a mitjà de transmissió cultural i no amb finalitats merament comercials o de crear ciutadans de visera) i que aplanem les relacions interpersonals.

Ara bé, ens referim a un Poble que, altrament, progressa amb mitjans audiovisuals o de butlletins d’informació, com a pont per a la difusió oral de generació en  generació i entre gent de distints països i cultures, de punts de vista diferents i disposat a deixar fora lo que ara ja no seria aplicable, a no creure’s el millor del món (ni el que més sap), puix que, si no, passa a ser un Poble que s’ancora en lo pretèrit o que pretén elevar-se per damunt de la realitat, en lloc d’u que viu lligat a lo autòcton, creatiu i amb uns objectius que donen seny a la vida i al llegat dels avantpassats.

De fet, molts membres d’aquest Poble, enllaçant amb lo que alguns apartats de l’encíclica “Populorum progressio” (“El progrés dels pobles”, en català), de Pau VI (escrita en 1967), tenim present que som un Poble distint als altres (però obert, acollidor i per lo vernacle) i vivim i responem amb la idea que “Ric o pobre, cada país posseeix una civilització rebuda dels seus avantpassats: institucions necessàries per a la vida terrenal i manifestacions superiors artístiques, intel·lectuals i religioses de la vida de l’esperit. Quan aquestes darreres contenen valors humanes, fóra un greu error sacrificar-les a les primeres. Un Poble que ho consentís, perdria allò millor de si mateix. Sacrificaria per viure, les seues raons de viure. També per als pobles val l’exhortació de Crist: ‘Què traurà l’home de guanyar tot el món si perd la seua ànima?’ (p. 7).

No podem deixar que la nostra llengua vernacla, com tampoc la nostra cultura tel·lúrica i maternal, perda aquesta ànima. I, per a això, hi ha un camí molt eficient: Internet i els canals de comunicació social locals i comarcals junt amb publicacions vinculades amb associacions, amb biblioteques, amb entitats culturals, contactar amb persones versades en alguna branca del camp de les ciències humanes (història, etnologia, sociologia, art, etc.), per a fer una mena d’equip acollidor a lo forà i participatiu en lo que implique progrés per a la cultura matriarcal i que avance a nivell social així com una xorrolladeta d’oli ho fa en una olla amb aigua i amb altres aliments perquè el plat final estiga més gustós.

I, a més a més, podem augurar que hi haurà eixa resposta favorable (i, més encara, com més persones ens mobilitzem). Així, com em deia Pere Riutort, en una conversa, el 25 de gener del 2019, “França i laïcisme: ara les esglésies són plenes”. Aquestes frases podrem aplicar-les a un futur més propici per a lo relatiu a la religió tel·lúrica i també més amb els braços oberts a lo referent a l’etnologia. Però, agregarem que, partint de paraules de Pau VI tretes del missatge que dirigí a Àfrica el 29 d’octubre de 1967, la nostra llengua vernacla (i la cultura ancestral catalana), “necessita de vosaltres, dels vostres estudis…, no sols perquè siga més estimat el seu passat, sinó també perquè la nova cultura madure en la soca de l’antigor…

L’Església espera molt de la vostra cooperació tocant al renovament i valoració de les cultures africanes (…) en termes corresponents a la mentalitat dels pobles africans”. En altres paraules, que no sols sapiguem coneixements, sinó que, ben mirat, assimilem i incorporem, en el nostre dia rere dia, una vida d’acord amb la mentalitat de la nostra cultura matriarcalista, manifestada, sobretot, mitjançant la llengua, puix que, com em digué Pere Riutort, el 25 de gener del 2019, “Llengua i reflexió van juntes” i, en el cas de la nostra llengua, sí que ha aplegat a manifestar en el camp de la filosofia (i relativament prompte), com ara, en el segle XIII, amb l’aportació de Ramon Llull (1232-1316). Per això, un Poble que estima la seua llengua també reflexiona en la seua llengua i no accepta que tracten de fer miques el seu passat, ni que tallen les ales al seu futur, esdevenidor que es treballa i que no roman entre els habitants catalanoparlants esperant els dictats de veus foranes i contràries a la pervivència de totes les llengües del món, ni llur aprovació i que resta receptiu a gent bonhomiosa que dóna vida al demà, que toca els peus en terra i en lligam amb lo maternal.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Lligam mare-fill i jóvens deixondits i que colguen llavors

General, , , ,

Una altra contalla que figura en el llibre “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltran, i en què es plasma el matriarcalisme, és “El Cendrós”. Una mare té tres fills i el més menut “No era tan fort com els seus germans, però sí molt més espavilat que tots dos” (p. 344).

Un dia, el major va i diu a sa mare:

“-Mare: doneu-me la benedicció, que me’n vaig pel món.

-Tan bé que estem ací… No te’n vages -li demanà ella.

(…) Al final, sa mare li va donar el consentiment” (p. 344) i li diu unes recomanacions.

Com podem veure, com en altres narracions, hi ha un lligam entre la marona i el fill, sobretot, per part de la dona, qui el convida a prosseguir. Al capdavall, ella ho aprova i, així, es fa lo que vol la dona (ací, en un tema en nexe amb la maternitat).

En acabant, el xicot fa un acord amb un home que li ofereix un contracte… quan “Ja era de nit” (p. 344). Altra vegada, hi ha un signe vernacle: els pactes entre ambdues bandes esdevenen en un moment d’obscuritat.

El primer dia de faena, l’amo diu al jove: “Agafa el mul i te’n vas a sembrar (…) blat a la foia, a un bancal meu que té una figuereta a la vora” (p. 345). O siga que el minyó connecta amb l’hivern (la sembra del forment), amb una terra amb una figuera (arbre associat a la dona) i, ben mirat, amb un costat no cèntric (tret que té relació amb lo feminal).

Després de tornar el gran a casa, el germà mitjà diu a la mare que ell també vol anar pel món i la marona “li donà l’aprovació i el mateix consell” (p. 346).

Quant al germà petit, sí que segueix les indicacions de la mare i, per això, “es llevà les espardenyes i s’arromangà els pantalons per travessar el corrent per dins l’aigua.

Camina que caminaràs, va trobar, entre dues fosquetes, l’home roig i el gos pelut” (p. 347) que li havia dit la mareta, gràcies a l’eixart que hi ha entre mare i fill. És a dir, que ell entra en terreny femení (l’aigua) i veu l’home enmig de la foscúria.

Afegirem que, quan el jovenet arriba al bancal, el narrador trau molts detalls que evoquen la dona: “Fa un solc només i hi aboca tota la talecada de blat. A continuació, pega una altra passada de rella per colgar la llavor. Després, desaparella l’animal, el lliga a la soca de la figuera i li posa menjar. Tot seguit, escampa una flassada a l’ombra de l’arbre i es gita a dormir” (p. 347). En altres mots, el xic se’n va a la terra, apareix la vulva (el solc), una talecada (la qual empelta amb el pit i amb les mamelles, com es dedueix del llibre “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta) i, com que el passatge té lloc en època hivernal (la llavor que es fica en la terra), ell s’atansa a la mare (la flassada, la fusta i la nit en què dorm el fill).

Finalment, el petit, fruit de l’empelt amb la mare (en segueix els parers), com que el gos de l’amo no es volia moure, “començà a pedrades amb ell, fins a fer-lo prendre el camí de casa” (p. 348), això és, d’alguna manera, el xic segueix les directrius de la mare.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Parlaren de músics de la terra

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren de músics de la terra? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web «Malandia» (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és «Lluís Barberà i Guillem».

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 12 de juny del 2026 i posteriorment comentaren «Sí: li agradava molt la música i les sardanes» (Àngels Sanas Corcoy), «Moltes vegades» (M Pilar Fillat Bafalluy), «Sí. Hi havia una rondalla a la vila. I la iaia cantava

‘Ji, Jim, pom, la guitarra;

jo, Jim, pom, el guitarró.

A les dones, punyalades;

i, als homes, un cop de bastó.

 

Lluís: no és gens de bonica. Jo recordo quan passàvem pels carrers. Enguany faré setanta-set anys. Per l’edat, es van morir i, és clar, es va acabar» (Àngels Benaiges Martí), a qui escriguí «És la primera cançó que llig d’aquest estil»; «Sí: ma mare» (Octavi Font Ten), «Ma mare, de 1918, sí» (Eusebia Rayó Ferrer); «No. L’àvia parlava d’en Machín [, un cantant cubà (1903-1977)]» (Anna Babra), «No» (Lurdes Gaspar), «A casa, era una normalitat parlar dels músics i de la música. L’avi patern era el segon d’en Pau Casals. El pare era un àngel amb el violí.

A tooots, agradava la música, sobretot, la clàssica» (Montserrat Cortadella), «No. Mai» (Angelina Santacana Casals), «Alguna vegada, sí. Músics sense cap coneixement de solfeig que animaven els balls i altres celebracions» (Xec Riudavets Cavaller), «Parlava d’un músic que, de tant en tant, passava amb un carro, amb una mula i amb una pianola, i que la gent li tirava monedes.

Qui sí que hi passava sovint, potser cada mig any, era un venedor ambulant que anava per totes les masies i que, segons el que explicava, era com els venedors del ‘Far West’: et venia llençols, objectes per a la llar,… De tot» (Àngel Blanch Picanyol), «Recordo només que parlava d’Emili Vendrell (1893-1962), qui cantava ‘Rosó’. En aquella època, penso que no n’hi havia gaire. O cap» (Rosó Garcia Clotet), «Sí. Ella tenia bona veu i cantava al Cor de Sant Andreu de la Barca. Ara no recordo, però valorava molt la Victòria dels Àngels [ , una soprano i cantant barcelonina (1923-2005)]» (Roser Canals Costa), «Sobretot, dels compositors de sardanes: en Morera, en Bou, en Saderra…» (Joan Prió Piñol), «Sí, sempre. A la meua vila, no hi havia banda de música, n’hi venien a tocar els músics de les viles del voltant… Romanien a dormir, durant tots els dies de festes que tocaven, a les nostres cases… A ma casa, tots els anys ens assignaven un músic per a menjar i dormir» (Carmen Mahiques Mahiques). Afegirem que Maria Dolors Sala Torras ens envià un vídeo i un missatge que deia «És la cançó tradicional del ‘Mercat del Ram’, a Vic. És típica. La cantàvem tots».

En Xiuxiuejar, el 12 de juny del 2026 reportaren «La meva mare em cantava cançons tradicionals catalanes, com ‘La dama d’Aragó’, ‘Ai, adéu, Mariagneta’, ‘La presó de Lleida’, ‘A la vora de la mar’… I ‘La Balanguera'» (Jaume Fàbrega). 

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.