Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren sobre personatges masculins que baixen a la terra? Gràcies.

N’hi ha en una rondalla valenciana i en altres que representen la humilitat.

Podeu trobar més informació en la web «Malandia» (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és «Lluís Barberà i Guillem».

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 3 de juliol del 2026 comentaren «No et puc ajudar» (Maria Dolors Sala Torras), «No» (Àngels Sanas Corcoy), «Per a mi, és un tema desconegut» (Xec Riudavets Cavaller), «No» (Lydia Quera), «No» (Lydia Quera), «Poc et puc explicar d’aquest tema» (Júlia Aixut Torres), «He sentit parlar, però, a la meva família, no.

Si també feien por als xiquets i xiquetes amb homes ficticis? Per exemple: l’home del sac i un altre, el pare Botero.

La iaia, la mare i jo, ‘tots’, no som partidaris de fer por als infants. La iaia sempre els feia acabar bé.

I, als nostres xiquets, els agrada, des que són molt petits, inventar-nos històries. També parlar d’anècdotes i de coses de la família» (Àngels Benaiges Martí), «No. No he sentit mai parlar d’això» (Reme Canet), «En el meu cas, no se’n va parlar mai» (Roser Canals Costa), «No, no me n’han parlat» (Octavi Font Ten).

En el meu mur, el 3 de juliol del 2026 posaren «No» (Maria Galmés Mascaró).

Finalment, ma mare, el 3 de juliol del 2026, per telèfon, em demanà si n’hi havia més enllà de les rondalles. Llavors, li diguí que el pintor català Miquel Torner de Semir (nascut en 1938 en un castell i de la noblesa) era un home senzill, que «baixava» fins al punt que havíem rebut fotos seues (del 20 de setembre del 2025) en què estava junt amb una colla de xiquets que observaven com pintava i, a més, una en què hi havia un menor de cinc anys al costat de l’artista.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Un relat arreplegat per Rafael Beltran i en què es plasma el matriarcalisme (mitjançant la figura de la dona) i que podria ser aprofitat per a estudiar (i per a comentar) el tema del contacte entre dues cultures i sobre la conveniència de la transmissió de les valors autòctones, és “Els estudiants famolencs”. Així, hi ha uns estudiants que, com que tenien fam i eren llargs de vista, es proposen recórrer a la picardia en plenes festes de Sant Josep (en març), un poc abans de deixar arrere una de les estacions que més lliga amb lo femení: l’hivern. U dels xics diu a la resta:

“-Tots tenim ganes de menjar bunyols, veritat? Bo. Ara farem una mangarrufa i en menjarem bona cosa” (p. 440), això és, fer-hi ús de la mentira (un element no associat als Pobles matriarcalistes).

“Van anar cap a una de les parades de bunyols i van dir a la dona que en venia:

-Volem un perol de bunyols.

-Teniu diners per pagar-los?

-Sí, senyora. Vós no patiu que, després, vos els pagarem.

La dona va començar a abocar bunyols en un perol que diuen els estudiants” (p. 441).

Com podem veure, altra vegada, la dona és qui proveeix (i molt) i qui emprén un negoci. En canvi, l’home (ací, uns jóvens) és el dependent.

Al capdavall, ella “va deixar que els estudiants se n’anaren, sense ni sospitar que li havien furtat” (p. 441).

Tocant al camp educatiu, exposarem que, com indica Ana Cachafeiro en el pròleg del llibre “Europa indígena matrilineal. Los vascos”, no sols, al seu parer, ser sincer és la definició més exacta de ser bona persona, sinó que “lo que apunta al lloc ètic en què es col·loca la mentira, una de les armes patriarcals més poderoses” (p. 9). En eixe seny, aquesta contarella fou plasmada en 1999, en un moment que començaven a bastir-se edificacions i a estendre’s una cultura 1) que s’inclinava per una creativitat orientada cap a l’elitisme, 2) posterior a un govern “d’esquerres” (del partit socialista encapçalat en Espanya per Felipe González) que havia retirat l’especialitat Humanes dels estudis de Magisteri (no ho féu cap govern conservador), un afer que, en el segon quart del segle XXI, continuava essent tabú i silenciat en els partits «progressistes» en Espanya, i 3) amb uns personatges masculins que connecten molt bé amb l’individualisme (que acampe qui puga), que abracen la cultura castellana (la de l’única llengua obligatòria en l’ensenyament primari de tots els alumnes en l’Estat espanyol) i amb l’astúcia (tan ben preada en aquesta cultura forastera, imperialista i patriarcal), una actitud molt refusada en rondalles autòctones del darrer quart del segle XIX i, per exemple, en comentaris fets per membres d’algunes de les famílies més antigues arrelades en Catalunya o bé referits a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i que eren d’arrels catalanoparlants.

Aquesta cosmovisió és ben manifesta en “El fill profitós (El repartiment de la sardina)”, en què el capellà (un fill jove i pocavergonya), qui torna a cals pares en Nadal, capta la candidesa del matrimoni i la consideració de lo urbà com a més encertat (reflectit, en sa mare, en dir “Que la repartisca el xicon, que és més llest i que ho farà més bé”, p. 443) i que ella remata amollant “sí que és llest el nostre fill: ho ha sabut repartir millor que ningú. Sí que en sap bona cosa” (p. 444).

Així, aquestes contarelles ens conviden a no deixar-nos arrossegar pels qui fan ús del saber amb males intencions: perquè nosaltres siguem uns titelles seus. I, ben mirat, trauen un fet que deu haver estat bastant constant del segle XVI al primer quart del segle XX: l’enllaçament amb la cultura castellana (principalment, a través de la llengua castellana i dels estudis), no solament comportava una major tendència al desarrelament dels estudiants: els aprenents hi acollien un estil de vida que, com m’ha indicat ma mare (nata en 1943), algunes vegades era motiu perquè els familiars més acostats se sentiren més dolguts pels canvis dels fills…

Aquest detall no l’hem trobat en escrits de grups feministes, ni de gent d’aquest ram i antipatriarcals, com si els resultàs més còmode posar-se una mena  d’«hàbit de partit» que ser persones de bon cor: en acabant, es queixen dels efectes de les separacions i dels divorcis i no cal dir que de la violència de gènere.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què opinaven sobre el xafardeig (doctorejar)? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web «Malandia» (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és «Lluís Barberà i Guillem».

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 27 de juny del 2026 i posteriorment comentaren «Quan jo era petita i quan era gran, anàvem al safareig a rentar la roba i era un dels llocs (juntament amb la pescateria) on es feia ‘safareig’ i algunes deien el que passava per la vila; altres feien mala crítica, com ara, que algunes s’ajunten a fer un café i critiquen les que no hi són mentres la rentadora els ‘llava’ la roba.

A mi, personalment, no m’agrada: és una pèrdua del temps i la realitar, a vegades, no hi té cap relació» (Àngels Benaiges Martí), «Sempre es fa algun comentari, però no era massa: no tenia gaire temps» (Àngels Sanas Corcoy), «No tenint cap tele, se sortia al carrer, s’hi parlava. Era una pràctica habitual. Un diari que llegia molta gent en aquella època era ‘El Caso’. Era tot més divertit» (Maria Dolors Sala Torras), «No els agradava el xafardeig. Puc assegurar-ho» (Rosó Garcia Clotet), «Feia gràcia perquè no les agradaven les xafarderes, se n’apartaven, però ho sabien tot de quasi tothom. O sigui que, de safareig, en feien» (Àngel Blanch Picanyol), «La figura del ‘dotor/a’ sempre creava desconfiança al seu voltant. A vegades, podia ser útil per espargir alguna cosa. En assabentar-lo, s’hi garantia que tothom ho sabera» (Emili Rodríguez Bernabeu), «No me’n va dir res mai» (Maria Teresa Marquez Bartolomé), «Aquesta paraula de ‘doctorejar’, he recordat la padrina Aixuta (qui era la mare del pare). Alguna vegada m’havia fet una torcada de canell i l’altra padrina sabia molt de plantes i picava alfals verd i ens ho posava com a cataplasma i ens anava bé. Li agradava (i coneixia) les plantes i agafava flors de malva, borratja, de saüc, farigola, etc. I recordo que l’altra padrina em deia ‘Ta padrina, la muntanyesa, sap més que el Dr. Mercé’. I, segurament, ho deia així per una mica d’enveja: perquè una era pagesa; i, l’altra, menestral» (Júlia Aixut Torres), «A la mare, no li agradava xafardejar.

A vegades, venien les meves ties i comentaven coses que passaven, però tot romania a casa» (Roser Canals Costa), «No els agradava gens el bodinejar (doctorejar). Criticaven qui ho feia.

‘Bodí/ina’. Paraula típica de la Vall d’Uixó» (Octavi Font Ten), «No agradava; però no recordo diguessin alguna cosa» (M Pilar Fillat Bafalluy), «Deien que el xafardeig era un costum en moltes cases» (Lydia Quera), «Ufff. En casa la meua iaia, hi havia, fora, al carrer, una barana que parava l’aigua que baixava de la serra. Allí, tots els dies venien les veïnes i doctorejaven de tots els hòmens i de les dones: si el nuvi d’esta,  que si eixe es va fer ric de l’estraperlo, etc., etc.» (Reme Canet), «Ma mare (1918) deia que era perdre el temps.

D’altra banda, era molt sociable i d’anar de visites» (Eusebia Rayó Ferrer), «Més que opinar, en feien. Una, tenia una botigueta, la iaia Carme (paterna). I, l’altra, venien llet de vaques, en ser una casa de pagès, la iaia Maria (materna). Diria que era inevitable. De fet, com ara, tot i els canvis» (Nuri Coromina Ferrer), «La meva mare no xafardejava mai» (Josefina Moya Martínez), «‘Doctorejar’: no conec es mot.

Xafardejar… Sempre ho feien… Ses vetleries a ca un o s’altre o as portal de casa eren molt normals mentres fèiem alguna activitat manual» (Maria Galmés Mascaró).

Finalment, ma mare, el 27 de juny del 2026, per telèfon, em digué que hi havia gent que els agradava doctorejar.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

En aquesta línia, l’estil amb què es dirigeix part de la política catalana, com ara, de partits vernaclistes i de les bases, em fa pensar que, certament, aquest maneig es mena amb molt d’encert i que s’obrin ponts al respecte entre persones de distintes generacions i de parers diferents, però d’una visió, en molts casos, cristiana i, això sí, amb una actitud acollidora, amb molta iniciativa i que prefereix cercar pactes en què les dues parts ixen guanyant molt i per lo tel·lúric, en lloc d’exercir una política de direcció i social que tractàs d’oblidar les diferències existents i d’uniformitzar la societat catalana, això és, els membres que la integren, i de parlar de bé comú però, en el fons, amb la intenció de fer fi, bàsicament, de cara a la galeria.

Aquest model de governar es tracta, al meu coneixement, com al de moltes persones, d’una actitud molt encertada i que aprove: 1) ni abraça la dependència de lo que siga castellà, simplement, perquè té més força política i, així, resultaria més còmode viure i desenvolupar-s’hi, 2) ni acull una actitud de rebuig a tot lo que no siga d’arrels catalanes, puix que 3) aposta per bastir enllaçaments per a generar més acull entre hòmens i dones, entre persones de Pobles, de generacions i de punts de vista diferents i que ni cerca la imposició com a mitjà per assolir els objectius, ni aprova lo que aniria contra les tradicions autòctones catalanes però, això sí, donant molta llibertat als altres i, a més, en pro del progrés transigent amb el passat i amb lo terrenal.

Per això, considere que podem aprofitar aquest llegat cultural que hi ha entre nosaltres (catalans, valencians, balears, etc.), que té arrels ben antigues i que encara perviu, com a exemple a introduir i, àdhuc, a expandir (com ara, mitjançant l’ensenyament junt amb publicacions i mitjans de comunicació social), perquè connecta amb la igualtat, no entesa en el seny formal, ni a deixar les coses com estan, sinó a estar oberts a evolucionar (tolerant de bon grat el passat) acollint, altrament, lo vernacle, a partir de la consciència que la nostra vida ens pertany.

Així, com veiem en el llibre “Cataluña mil años atrás (Siglos X-XI)”, de Pierre Bonnassie, en els segles X i XI, “Lo sorprendente en estas primeras comunidades de hombres libres es (…) que (…) Nunca se efectúan delegaciones de poder: todo es asunto de todos. El acceso a la libertad viene acompañado de una radical exigencia de igualdad: ‘y si alguien de vosotros quiere estar por encima de los demás, que sea relegado a lo más bajo’, declara una cláusula de la carta de Cardona, inspirada, desde luego, por sus destinatarios” (p. 133). Capim com estudiar els nostres ancestres i lo pretèrit, fins i tot, allò que va d’ençà de la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident (en l’any 476) fins al segle XI i en relació amb lo que, un poc després, es constituiria com a Catalunya, ens reporta i ens serveix per a fer camí amb estil en pro de lo terrenal en aquest segle XXI…, donant preferència a tombar molts prejudicis sobre l’Edat Mitjana i també sobre la identitat catalana. Ben mirat, podem dir que sempre hi ha persones que donen valença a aquestes investigacions i a aquesta manera d’entendre la vida, però que no deixa fora la millora, la progressió, l’acolliment de lo català matriarcalista, el fet que la vida d’una persona és d’eixa persona i no de cap altra i no cal dir que no fer cap mena de declaració de guerra ideològica o de parers contra lo autòcton, ni contra lo que esdevingué abans. Això sí, oberts als arguments i a lo femení.

I dic tombar molts prejudicis, perquè, com he pensat algunes vegades, amb motiu de les manifestacions que hi ha hagut en Catalunya i de les respostes per part de persones de bon cor i dialogants (amb qui he tingut ocasió de raonar molts dies), el fet de no informar-nos sobre el nacionalisme espanyolista d’arrels castellanes, mitjançant un major coneixement de la nostra història (en el fons i, sobretot, involuntàriament), no deixa de ser una manera passiva en pro del nacionalisme castellanista i colonialista i que, un pas molt important és reportar-nos més sobre el passat de Catalunya[1] i referent al seu canvi positiu; però, igualment, per exemple, la lectura d’escrits o de discursos de papes del segle XX i d’altres persones vinculades amb el món cristià i amb el català del segle XIX.

En resum, sí que hi ha una opció, pel cap baix, per a reconduir el Poble amb espenta i amb estil matriarcalista, maternal i amb la simpatia de molt governants i de molts polítics i posant al davant lo vernacle, la part feminal, baixar a terra i adoptar detalls dels segles de l’Alta Edat Mitjana (en lloc de rebutjar-los com a antics o com a desfasats) i, a més, com ja ho fem moltes persones, principalment, promovent la nostra identitat i lo que hi és relacionat. Però, sempre, en disposició d’avançar i lliure d’antagonismes, però tenint-los presents com a part de la societat en què vivim, del present.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Nota: [1] Sobre Catalunya, perquè fou el punt de partida de la cultura catalana que, després, els repobladors, portarien al Regne de València i al de Mallorca. I, quan dic Catalunya, tinc present que, al principi, eren comtats independents i que, uns segles després, es constituiria com un estat independent.