Arxiu de la categoria: General

Dones emprenedores i comares

General, , , ,

Afegirem una altra dona emprenedora, Maria Escribá Bosch (Maria o Marieta “la Comare”[1]), a què accedírem el 20 d’octubre del 2020 per mitjà d’uns missatges que m’envià Francisco Espert Arnandis, d’Alginet (la Ribera Alta). Primerament, traurem informació que ell posà i, després, del llibre “Alginet. Anecdotari i personatges”, de José Ciscar Bosch i publicat per “Societat Cultural Alèdua”, en Alginet en el 2007. Francisco Espert escrigué “Ara et conte un poc alguna anècdota, en què es veu la manera de ser que tenia a casa i en la vida.

Era una persona amb cultura, per a ser dona de la seua època. Tenia un caràcter fort i gran poder de decisió. El meu rebesavi José María, era un home bo i, moltes vegades, un poc submís al caràcter de la dona.

Prova d’això és que el pobre home no tenia, es pot dir, cap vici, però les figues seques el tornaven carabassa. Marieta li racionava molt els diners, així que, a l’andana de casa, es va construir uns canyissos per a assecar-se les figues. Quan era temporada de figues, es recorria el terme collint-ne i les assecava.

L’any 1921 caigué el sostre de l’església. S’hagué de fer tot altra vegada. I el rector anava per les cases demanant diners per al sostre. En tocar a casa de Maria, va obrir el marit, José María:

-Diga, senyor rector.

-Mire: és que fem una col·lecta per a l’obra del sostre. Diu que ens podria donar.

José María li va dir:

-Espere, que ara vinc.

-Xe! On va? –diu [el capellà].

-A demanar-li, a la meua dona.

El rector resta estranyat. I li va dir:

-Xicot, ¿no portes, tu, els pantalons en aquesta casa?

Diu:

-Hui, no.

-Com és això?

-Perquè ens els tornem; i hui li toca, a ella.

María, de mitjan casa estant, li digué:

-José María: ¡dóna-li cinc duros!

L’home anà al caixonet i li’ls donà.

I, així, Marieta, dominanteta. Una vegada, [María] hagué d’atendre un part d’unes persones riques. Els terratinents d’un dels horts. Van anar de nit a per ella i li van dir que necessitaven que atenguera un part i que li pagarien bé. Però que havia d’anar amb els ulls tapats. Acceptà.

Li taparen els ulls i, amb el carruatge, la portaren a l’hort (‘hort’, en Alginet, és sinònim d’’alqueria’ o ‘mas’). Fins que no aplegaren a la cambra per a atendre el part, no li’ls destaparen. Una volta atés, li’ls tornaren a tapar i la tornaren a casa. Els senyorets no volien que se sabera que aquella xicota havia tingut un fill.

Moltes vegades cobrava amb pollastre o amb altres animals; fins i tot, als més pobres,no cobrava.

Per ser la comare, era la que duia a batejar tots els xiquets. Hi ha milers de fotos en què apareix portant-los a batejar.

Va ser una dona molt activa i molt volguda a la vila.

Té un carrer”.  Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] En gener del 2023, accedírem a uns versos relatius a les comares: “La comare de Foios porta carota, de la randa més fina que hi ha en l’horta”. Una randa, com podem llegir en el DCVB, és un “Conjunt de fils entreteixits formant puntes, destinat principalment a adornar vores de vestit o altres peces de roba”.

Dones que feien testament

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren sobre dones que feien testament? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 31 de gener del 2026 comentaren “No” (Lurdes Gaspar), ‘No. A la mare, no li importava. Deia: ‘I la consciència, que??????’ (Roser Canals Costa), “Nooo” (Àngels Sanas Corcoy), “Normalment, els pocs béns que tenien estaven a nom dels marits. No crec que en parlassin”(Xec Riudavets Cavaller), “Sí. Els testaments eren molt parlats a la meva família” (Lydia Quera), “No puc respondre, estimat amic” (Rosó Garcia Clotet), “Sí. Als Països Catalans, els béns de la dona sempre han estat seus, i ella, i no el seu home, era la que decidia a quines persones deixar la seva herència.

De fet, jo tenc a casa testaments donats per dones de la meva família anteriors a 1920″ (Antònia Rotger Tous), “Sí. A casa, hem estat més dones que homes i, a Catalunya, la fadrina què és la més gran, si no hi ha cap home, ella rep l’herència i, encara que es casi, continua essent d’ella, no com a Espanya, és qui fa el testament” (Àngels Salvador), “Quan feien testament, no; però que signaven uns capítols matrimonials abans del casament, sí” (Àngel Blanch Picanyol), “Ni dones que feien testament, ni hòmens… Tenien poc a deixar a ningú, sobretot, la meua àvia” (Carmen Mahiques Mahiques), “Jo sentia i em deien ‘Això, quan em mori, serà per a tu’, res de la paraula ‘testament'” (Montserrat Cortadella).

En el grup “Cultura mallorquina”, el 31 de gener del 2026 posaren “Sí. I donacions en vida.
A vegades, amb es seu home a favor d’altres; i, a vegades, elles totes soles” (Maria Galmés Mascaró), “Sa meva padrina Margalida, qui avui tendria cent quaranta anys, va fer testament a favor de sa meva germana, d’una màquina de cosir” (Angela Bosch Jerez), “Sí” (Anonymous participant 238).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 31 de gener del 2026 agregaren “A mi, no em consta. Ma mare va nàixer en 1932!!!” (Fina Gomez Villalba).

Agraesc la generositat de les persones esmentades. 

Una forta abraçada.

Sexualitat matriarcal, predicadors mansuets i contalles de cul

General, , , , ,

Una altra narració recollida en l’esmentada obra, i amb un passatge que la fa pareguda a una contalla antiga, és “La dona sorda i el fill predicador”: “Ací, en Callosa [ d’en Sarrià], hi havia una dona que tenia un fill rector que havia de vindre a cantar missa per primera volta i fer un sermonet. I resulta que les dones deien a la dona:

-Com que el teu fill…?.

Ella els respon:

-Sí: el meu fill ha de vindre hui.

I tot el poble va anar a veure-ho, ah!, Marededéu!, tots a veure el sermó. I la dona estava sorda com una rella. El fill es posa a fer el sermó:

-Sant Pere va dir a Sant Pau!

-Quina veu que té! -deien.

-Sant Pau va dir a Sant Pere!

-I és que té una veu com una campana.

I així va acabar el sermó: ‘Sant Pere va dir a Sant Pau, Sant Pau va dir a Sant Pere’. La qüestió és que, quan va finalitzar, ho rematà amb un ‘Ave Maria Puríssima’. Llavors, la gent deia:

-Té bona veu, però,… d’allí, no n’ha eixit” (p. 204).

Sobre aquest passatge, direm que, en el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, el mot “pere” va associat al cul i que la campana lliga amb la vagina.

Tocant al darrer comentari dels feligresos, en Aldaia (l’Horta de València), recorde haver anat alguna vegada a missa per l’any 1990 i presenciar com un capellà que pareixia que no eixiria dels seus intents d’explicar-se als qui érem en el temple, hi havia voltes que semblava que no passaria de les frases “Porque éso es como si dijéramos…” (“Perquè això és com si diguéssem…”) i resultaven avorrides.

Per tant, no descartem que aquest empelt entre el fill i la campana tingués relació 1) amb una comparació popular entre la mansuetud del fill i l’homosexualitat, 2) amb un fill que consideren que encara no s’ho trau de les mans en la vida. Cal dir que, en la segona part del relat, apareix la figura de la dona arriscada i que 3) es posa de part del fill. Potser, entre d’altres coses, perquè ella l’havia parit.

Altrament, hi ha qui m’ha parlat de persones que assistien a una missa (bé en altres indrets, bé en contarelles) i que, quan se n’ixen, una dona demana a una altra:

“-Escolta: què ha dit el capellà, en el sermó?

-No ho sé, xiqueta; no ho sé. ¡Però ha fet un sermó!… ¡Molt bonic, molt bonic!”.

Tornant a la narració, “La cosa és que, quan se n’anaven cap a casa, plovia i la dona agafa el faldellí i, com que, llavors, no duien pantalons, li deien:

-Senyora Maria: el cul se li veu!

I aquella deia:

-Ai, vosaltres, que ho veieu! -contava que li deien ‘Bona cosa d’anys que vaja a predicar el fill’.

I l’altra, per allà:

-Tia Maria: el cul se li veu!

I ella li demana:

-Has vist, quin predicador, el meu fill? No n’hi ha! Una veu com una campana.

I així fins que se’n va anar a casa” (p. 205).

Hi ha altres versions d’aquesta contarella, com ara, algunes amb què ens reportaren en el meu mur de Facebook el 17 d’octubre del 2025, en què la responsió de la dona és “Déu t’ho pague, fill meu!”, d’una contalla antiga i estesa per terres catalanoparlants, àdhuc, més enllà del País Valencià.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Opinaven sobre els jutges

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què opinaven sobre els jutges? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 30 de gener del 2026 i posteriorment comentaren “Els feien molt respecte i molta por alhora” (Angelina Santacana Casals), “No ho sé” (Lurdes Gaspar), “Com ara: toga bruta” (Lydia Quera), “Que n’hi havia uns que es deixaven subornar… Injustícies de la vida, com també ara!!!” (Roser Canals Costa), “No crec que en tinguessin una opinió formada: eren l’autoritat i no hi havia discussió” (Xec Riudavets Cavaller), “Persones molt respectables i de poder confiar en els seus consells” (Margarita Pou Marfany), “Que si els trencaves, no n’hi havia més” (Fermín Carbonell Barbera), “Nooo” (Àngels Sanas Corcoy), “No n’havíem parlat mai de res, llevat de coses quotidianes com lo que es parla d’infant a una persona vella” (Daniel Gros), “Res en especial” (M Pilar Fillat), “Sobre els jutges de penal, mai havia sentit a dir res; sobre el jutge de pau, que era molt bona persona i que, pel que sembla, molts conflictes que haguessin hagut d’anar pel jutjat civil (fins i tot, algun de penal menor), els resolia, entre més parts, el jutge de pau” (Àngel Blanch Picanyol), “‘Advocat, jutge i doctor, com més lluny millor’, ‘Val més sentència de metge que de jutge’, ‘Advocats i procuradors, a l’infern, de dos en dos'” (Maria Dolors Sala Torras), “No ho sé” (Anna Babra), “Tant la mama com la iaia (bé, tooots) deien ‘S’ha de confiar en la justícia, però FETA LA LLEI, FETA LA TRAMPA’.

Han passat molts anys i jo, particularment, opino més que abans” (Montserrat Cortadella), “No recordo que comentessin res sobre aquest tema” (Rosó Garcia Clotet), “No” (Josefina Moya Martínez), “Als jutges, se’ls tenia por. Tanta que hi ha dites al respecte: ‘Val més un mal arreglo que un bon judici'” (Antònia Rotger Tous).

En el meu mur, el 30 de gener del 2026 plasmaren “Mu mare deia ‘No hi ha res més tort que la justícia'” (Conxeta Fortesa), “Sobre els jutges, no ho sé, però sempre deia allò d'”Advocats i procuradors, a l’infern, de dos en dos'” (Eusebia Rayó Ferrer).

En el grup “La cultura valenciana és matriarcal”, el 31 de gener del 2026 afegiren “Quan algú es ficava en les particions d’herència d’altres families, ma àvia sempre deia: ‘Ací està ple de jutges i procuradors'” (Jose V. Sanchis Pastor).

En nexe amb la meua família, diré que el 30 de març del 2021, ma mare, durant una visita a ma casa, em digué uns mots lleugerament ampliats el 30 de gener del 2026: “El pare de la meua àvia Consuelo [ la paterna, nascuda en 1878,] era jutge.

Ell fou qui, en un juí, sospitava d’un home que enganyava i, en un moment del juí, li digué ‘¿Com dius eixa mentira, si encara tens sang en el coll i en la cara i allí tens una taca?’. I l’altre home, immediatament, passà a intentar llevar-se-la i, aleshores, el jutge es posà de part de qui sí que havia estat honest”.

Ben mirat, el 3 d’abril del 2022, en una altra visita, ens tragué que l’àvia Consuelo deia “Las costumbres hacen leyes” perquè les sentències eren com eixa dita, mots que no fallaven, que eren una realitat i ens ho indicava fent amb la mà dreta el senyal de rectitud, mentres que la baixava verticalment. Agregà que la padrina solia emprar-la per a casos de vicis i que, “en castellà, tenia més força… perquè era la llengua de la justícia” (sic). Empiulant amb aquest detall, posarem que aquests darrers mots foren els únics en què es treia el tema del castellà com la llengua oficial de la justícia en Espanya, un fet encara viu en el segle XXI, fins al punt que, quasi totes les sentències es fan en l’esmentat idioma, un fet de què li reportàrem.

Finalment, ma mare, el 30 de gener del 2026, per telèfon, ens afegí “Ma mare deia que, en el cel, hi havia un raïmet per a jutges i per als advocats, perquè eren tots uns mentirosos i més trapellers, però que encara hi estava sencer perquè no l’havien tocat.

Ma mare ho comentava com si veiera el raïmet. Ma mare era molt assenyada, no alçava pols, ni remolí, escoltava tots i era prou discreta per a no parlar coses fora de casa. El fet de tindre una botiga, això obri molt el pensament perquè tots no pensen igual, ni han tingut les mateixes experiències”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Sexualitat matriarcal, hòmens en botigues de dona i minyones sinceres

General, , , , , ,

Una rondalla que figura en el llibre “El seculòrum i la seculera”, acompanyada de trets matriarcalistes, és “Ses pebreres torrades”, en què, com podrem veure, el marit fa un paper que més d’u relacionaria amb la dona. “Puix resulta que això era un matrimoni i s’home va anar a una vila de fora i diu a sa dona:

-Què vols que et duga?

I sa dona diu:

-Doncs, mira: ¿saps què podries dur-me? Dus-me un subjectador, perquè no en tinc.

Llavors, es marit li respon:

-Ai, doncs bé -i se’n va” (p. 202).

En acabant, ja en una casa en què venien de tot, ell diu a la botiguera si hi tenen  subjectadors per a sa dona i, com que la comerciant li indica que no i li demana si ell sap quin és el nombre (la grandària) que s’ajustaria a la seua muller, la dona li fa una qüestió:

“-Com aquests melons?

El marit li diu:

-Nooooo. No. Com això, no.

La venedora solta:

-Ai!, com seran, Senyor!” (p. 202).

Altra vegada, el personatge masculí empiula amb lo femení. Després, com que hi havia unes pilotes penjades, ella li demana:

“–Com aquestes pilotes?

-No, no, no.

-Com aquestes?

-Tampoc.

Aquella dona diu:

-Xica! I com seran?

Aleshores, com que allà hi havia un cabàs de pebreres, ella li diu:

-Com aquestes pebreres?

I el marit li comenta:

-Aaaaixí, però torrades.

Aquella dona era vella; ja les devia tindre torrades” (p. 203).

Per tant, l’home fa una tasca que, primerament, podríem pensar que la realitzaria una dona i, ben mirat, és ben tractat per la muller i per la venedora.

En el relat posterior, “Sa lavativa”, hi ha signes matriarcalistes (reflectits, sobretot, en un personatge femení que parla la llengua vernacla, a diferència d’una senyoreta que, com que vol parlar fi, recorre al castellà).

“Una volta era una senyoreta que tenia una criada i li diu:

-Ai: vés al metget i digues-li que m’he fet malalteta.

La criada se’n va a cercar-lo i li diu:

-Senyor metjot: sa meua senyorota s’ha fet malaltota

Ell li comenta:

-Hi aniré a veure, hi aniré a veure” (p. 203).

Quan el metge (qui també parla en castellà) aplega a ca la senyoreta, li recomana una lavativa (que era una medecina que es donava per a netejar la panxa):

“-Ai: això és manca d’una lavativa.

Sa dona li comenta:

-Però, metget: com que tinc el florinet tan xicotet, no m’hi cap el petorret.

I sa criada salta i diu al metge:

-És mentira, senyor metjot!: té es florinot tan grossot que li cap goma, xiulet i pot” (p. 204), això és, que, en el florinet (l’anus), li cap el preservatiu, el penis i la bossa amb els testicles (l’escrot, ací, el pot).

Agregarem que, mentres que la senyora empra un llenguatge en diminutiu (potser per allò de “fer fi”), la minyona l’usa en augmentatiu, sense barroquisme i, igualment, diu les coses sense pèls en la llengua i, per eixe motiu, no admet la mentira.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Sexualitat matriarcal, xicones dialogants i bona avinença entre generacions

General, , , , , , ,

Una altra contalla en què capim trets matriarcals, com ara, la pervivència de la dona, és “El clau”, recollida per Joan-Lluís Monjo i Mascaró: “Una dona se li va morir l’home i un xiquet. I, per no pagar dos soterrars, els va ficar tots dos en la mateixa caixa: el xiquet, enmig de les cames del marit. I, plorant, feia:

-Ai, Pep! ¡No em dols tu, no, només que el clau que t’endús enmig de les cames!  Ai, Pep, quina pena tinc! ¡No em dols tu, no, sinó que el clau que t’endús enmig de les cames!

I el personal deia:

-Esta dona ha tornada orada! Esta dona ha tornada orada!” (p. 200).

Com podem veure, els personatges que es moren són masculins (el marit i el fill), però, tot i això, la dona no deixa caure l’home, ni la part sexual masculina (en aquest relat, representada pel clau, o siga, pel penis). Altrament, hi ha un vincle més fort amb el fill que amb el pare i el fet ens porta al tema de la maternitat: el de les mares que viuen com se’ls mor un fill abans de fer-ho elles. En altres mots, la marona conserva el fill en el seu cor.

Una altra narració en què es plasma el matriarcalisme és “El ball de la barca”. El narrador, qui es posarà de part de l’actitud del personatge femení (una jove) i d’un ancià, comenta al folklorista que, en la seua joventut, hi havia balls i “jóvens i vells (com jo) mirant també el ball (perquè ens agrada, almenys, sentir la música i mirar en la joventut). I hi havia una xicona d’eixes que un xicon agafa de males maneres i la trau. Llavors, ella li diu:

-Escolteu: este ball, com es diu?

Ell li respon:

-Este ball es diu el ball de la barca.

I ella li afig:

-Aleshores, això que em punxa ací baix del ventre, això, què és?

Ell li diu:

-Això és el rem.

S’asseuen i, al poc de temps, ella, com que no la treia ningú, se’n va i agafa un home huitantot que escassament podia arrossegar els peus (…) perquè no podia una altra cosa.

I la xicona diu al vell:

-Escolteu: este ball, com es diu?

Ell li respon:

-Este ball es diu el ball de la barca.

La xica li demana:

-És que vós no teniu rem?

El vell li diu:

-No, senyora: jo vaig a motor” (pp. 200-201).

Per consegüent, aquesta narració, contada en 1993, exposa uns passatges que són com l’espill de la societat valenciana del moment: el xic (més brusc) recorre a la penetració; i el provecte (més feble físicament) és respectuós amb la jove i, a banda, accepta que ella li done vida, que li faça de motor i ell encara conserva la seua humor amena, fets que compensen que ja no se li empine el penis.

Adduirem que aquesta contarella és un altre exemple en què la dona salva l’home (ací, com en el de fets reals de xiquets que, com ara, en el primer quart del segle XXI, anaven a una residència de majors i hi havia bona avinença i un compartir fructuós entre ambdues generacions).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones amb iniciativa i aplec eròtic

General, , , ,

Prosseguint amb el llibre del folklorista de Tàrbena, també copsem trets matriarcals en la contarella “Es sabater”. En primer lloc, la dona porta la iniciativa i és qui organitza: “Això era un sabater que sa dona li diu:

-En aquesta casa tan gran que tenim, tu, amb aquesta cambra, tens prou. Podríem llogar sa part de darrere.

Es marit li diu:

-Sí. Mira: fes un rètol i el posarem a sa porta.

Com que sa dona fa es rètol, el qual deia: ‘Es lloga sa part de darrere’. Li posa cel·lo i tot per a apegar-lo. Però, en això, la criden per anar-se’n i se’l deixa damunt d’una cadira.

Llavors, al poc de temps, torna a entrar-hi sa dona, s’asseu en sa cadira i se li apega es rètol en es cul” (p. 198).

Per tant, la dona (més activa) proposa i l’home ho aprova. En acabant, podem llegir que “I sa dona, quan se n’anava pes carrer, ho feia amb es rètol tot apegat a ses anques. I, allà, un home que la va veure, amb intenció de burlar-se’n, li diu:

-Xica! Llogues la part de darrere. I la de davant, què?

I ella li respon:

-En la de davant, hi treballa el meu marit” (p. 198).

Així, com que el marit a penes intervé, es plasma que ella és qui té la darrera paraula. 

Una altra contarella eròtica que figura en “El seculòrum i la seculera”, i amb simbolisme, és “Sa plica”. Començarem dient que una “plica”, com indica el DCVB, és un “Sobre o embolcall de documents”. “En Tàrbena, varen fer una oferta per a apanyar la teulada de l’església a plica tancada, a veure qui donava per a fer-ho més barat. Hi estaven els hòmens i els regidors:

-Apa! Vejam! ¡Acabem açò i diguem quan direm quant! I, més tard, com que s’havia fet a lletra tancada, el batle diu:

-Apa! S’alça la plica!

I el contractista que el va fer…, demana:

I, en què consisteix l’obra?

El batle li respon:

-A tapar es clavill de l’església i a fer-li sa verga as sant -que el sant tenia un gaiato (una vara) i deien ‘sa verga’ -diu” (p. 198).

En altres paraules, el relat és sobre una relació sexual entre un home i una dona (fer una lletra), potser amb una mena de subhasta en una sala en què s’acorda introduir el penis (el gaiato, la verga) dins del temple (la vulva que era oberta).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, llauradors, balls i vocabulari de la terra

General, , , , , , ,

Una altra contalla recollida en el l’obra “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, la qual ens evoca la del frare que s’emprava per a calfar els llits, és “Sa passada des fogons”. “Abans, anaven a Alger i ho féu una xica d’ací que no coneixia molt aqueixa ciutat. I s’ama li va dir:

-Hui heu de netejar es fogons.

(Per a dir ‘foguers’, deien ‘fogons’). I aquella xica, doncs bé, se’n va anar en amo allà i, un dia de tants, diu que li va dir s’ama:

-Escolteu: hui rentareu es fogons -o siga, els foguers-.

I aquella joveneta li respon:

-Mireu, senyoreta: a vós, vos el rentaré; però, a s’amo, no” (p. 195), és a dir, que no rentaria l’anus de l’home.

Un altre relat arreplegat pel folklorista tarbener i en què es reflecteix la filosofia de la terra i la castellana (simbolitzada per una mestra que parla en castellà), és “La contarella de Gines”. “En Gines, un llogaret de la vila valenciana de Guadalest, una mestra de la vila hi venia amb l’autobús (la callosina) i havien d’anar a cercar-la baix de la carretera. La senyoreta era molt fina.

Llavors, hi havien enviat un home de la vila, qui anava amb una haca, perquè hi muntara la mestra. La dona hi arriba i ell li diu:

-I bé, senyora mestra, que vinc a arreplegar-la.

I ella, en veure l’haca,… pum!, agafa amb un bot i hi munta. En muntar, la faldeta se li va muntar al coll, i la pobra dona no duia baix pantalonets. Aleshores, la mestra, tota fina, diu en castellà:

-Heu vist la meua lleugeresa?

Tot seguit, sense embuts, li respon el de Gines:

-Senyora mestra: ací, en Gines, diem ‘la bacora’” (p. 196).

Així, a més del repartiment simbòlic de papers (un escrit del segle XIX, a què accedírem, ja posava que ni lo políticament correcte, ni l’actuar segons les modes, eren propis de terres catalanoparlants), la dona és damunt de l’home (puix que ella és qui munta dalt del cavall). Quant al de Gines, li parla amb vocabulari popular de la terra (en aquest cas, d’una figa de pell negra que, igualment, vol dir les parts genitals externes de la dona).

Passant a la narració eròtica “El berimbell”, és a dir, el garbell, enllaça amb els versos musicals, ben populars en el País Valencià, que diuen que “La balladora, quan balla, / sempre mira el ballador: / si li penja o no li penja / la punta del mocador” (en la versió del folklorista Francesc Martínez i Martínez, 1866-1946, “La llauradora,…”). Unes quantes persones eren en una era i una dona veu que “passa un home amb un cavall i ell li diu:

-Bon dia!, sa bona dona i es derindell.

I ella li respon:

-Bon dia!, bon cavaller i lo que vos penja.

I ell li fa una qüestió:

-¿Em voleu vendre dues lliures pes pelut que porte enmig de ses cames?” (p. 197).

Al capdavall, el narrador fa un aclariment i, a la fi, diu a qui escolta el relat: “’Lo que li penja’ és s’espasa, que li penjava. (…) I, què era lo que hi duia? Era es cavall” (p. 197). I, com que “espasa” (recta) representa el penis i, altrament, el cap de cavall s’assembla al membre viril, tots dos són la mateixa part del cos (el segon mot, com a eufemisme de “carall”).

En qualsevol cas, la dona és qui triarà si acceptarà l’home, no ell si ho farà amb la dona.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, lligam entre l’Església vernacla i les dones i solidaritat

General, , , , , , ,

Una altra contalla en què copsem trets matriarcals, i que és en aquesta obra, és “La capa del rector”. En primer lloc, direm que la figura del capellà del relat connecta amb el Poble i, així, hi arrela; en canvi, la de l’anticlerical, no i, de pas, exposa una actitud patriarcal que hem captat en persones que, com ara, es presenten que són investigadors, mestres d’una llengua (això sí, unida a una cultura patriarcal de la vida), ateus, d’esquerres, internacionalistes i seguidors de revolucionaris d’Amèrica Llatina, com trobàrem el 24 de gener del 2026 en l’administrador d’un grup de traducció i d’interpretació,… però que, en acabant, no donen entrada als qui, en el seu moment, els feren possible que formassen part del grup.

Començant la narració, llegim que, en una vila on vivia un capellà que, com molts els de temps arrere, no eren precisament rics, ans, més aïna, dels qui “cobraven molt poquet: anaven amb sotanes i amb una capa negra i tot això” (p. 193), el mossén duia la sotana “tota esgarrada per baix. I dues o tres dones s’ajunten (jo mateixa, a voltes, de l’església, una companya meua i jo, i han dit ‘Mira: vosaltres anireu a arreplegar (…) per l’església o per no sé què’, puix aquelles, com que eren tirades a l’església, diuen:

-Vejam d’eixir per la vila a arreplegar per a açò. És vergonyós: el senyor rector ja porta la sotana tota desmorrellada i la capa; i això és lleig.

Allí, a la vila, hi havia un home que era roig (no era tirat a l’església), que no hi anava mai. Hi tenia mala reputació i una de les dues digué a l’altra:

-Xica: hem anat a totes les cases a demanar-hi -a arreplegar-li per la capa del rector- i tots hi donaven la voluntat (…)-. Hi entrarem.

Llavors, una dona diu a la resta:

-¿I si ens tira al carrer? -encara com no li ho hagueren dit-. No ens voldrà donar res.

-Xica: l’obligació de nosaltres és d’anar-hi; si no vol donar, no passa res, puix que no hi entrem” (p. 194).

Com podem veure, 1) el lligam entre religió i terra és un fet, 2) les dones són les organitzadores i són elles qui es reuneixen, 3) la religió és ben considerada i, en aquesta narració, no és unida a lo celestial, ni a limitar-se a pregar, 4) les dones s’interessen per tota la vila, no en deixen caure ningú, 5) lo que arreplegaran no provindrà d’una imposició, ni de forçar el proïsme, sinó de la solidaritat (la qual és voluntària), 6) són unes dones arriscades, de les que, com he oït, s’identifiquen amb la frase “Tu demana: el no, ja el tens”, la qual ma mare (1943) ha dit més d’una vegada, i 7) avantposen l’obligació a lo místic (com la dita, molt famosa en terres catalanoparlants, “Primer és l’obligació que la devoció”).

Quan apleguen a ca l’home, “en toquen la porta:

-Qui és? Avant qui siga!

-Bona nit!

-Bona nit!

El senyor els demana:

-Què passa a estes senyores?

(…) Una dona li comenta:

-Ei, doncs, mireu: un dóna dos quinzets; l’altre, una pesseta; l’altre, un duro (…).

L’home els afig:

-Doncs jo done cinc-centes pessetes -que, llavors, era una gran cosa–.

Una dona li diu:

-Ai! ¿Cinc-centes pessetes doneu, vós?

L’home els respon:

-Sí, però me l’han de deixar capar, a mi” (p. 194).

Més enllà de la semblança entre els mots “capa” i “capar”, les dones no arranquen de soca-rel el rector, qui, ací, simbòlicament, va unit amb lo tel·lúric. Per contra, el roig, com que sí que pretén fer-ho, mitjançant aquest signe, plasma un intent de violació de la creativitat, la qual empiula amb la realitat (tocar els peus en terra) i amb l’obertura associades al nen petit en la fase més creadora de vincles amb la mare i, biològicament, amb la sexualitat (amb el sexe, perquè, com em digué una sexòloga una vegada, “Sexe és vida”). I la vida humana es desenvolupa, quasi sempre, en contacte amb la terra.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, erotisme, maternitat i dones que gestionen

General, , , , ,

Prosseguint amb relats eròtics i amb temes religiosos en l’obra de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, hi ha molt de simbolisme matriarcalista en “Es sermó”, amb una versió pareguda a una que ens n’envià Rosa Rovira, de Monistrol de Calders estant: “Una volta era Dijous Sant i, com tots es anys, el costum: fan sermó i hi varen anar molt de personal. Per cert, una dona hi havia posat una lloca i, és clar, tenia un poll gelat i que no era fort. Llavors, què fa? Se’l posa dins des pits i se’n va a sentir el sermó” (p. 189). Així, copsem que els personatges femenins són més grossos i robusts, com també més vius, bé la dona, bé la lloca, a diferència del poll (que representa l’home).

“Quan ja era dins, amb l’església plena d’hòmens i de dones, el rector es posa a predicar i es poll no cal dir que es va calfar,  va retornar i es posa ‘Piu!’.

Però una volta no va dir res el rector. Ara bé, quan ja feia una estona, doncs,.. es poll ja s’espavilava més i ja va fer ‘Piu!, piu!’.

I el rector diu:

-Mireu: no vos agreugeu. Tots es qui tinguen pardalet, que facen la favor d’eixir; perquè això està mal.

Aleshores, uns junt amb els altres, a poc a poc, se n’eixien i, al remat, ja en restaven pocs: només hi havia ses dones” (p. 189).

Per tant, com en la narració “Es forats per entrar al cel”, també recollida pel mateix folklorista, l’home és el més perjudicat i, en canvi, la dona roman en companyia del capellà.

En eixe moment, “ix un avi de darrere un pilar, qui tenia des huitanta as noranta anys, ja vell i, en veure que tots es hòmens ja havien eixit, va dir al mossén:

-Senyor rector: jo també tinc pardalet! Però es meu ja no piula” (p. 190).

Finalment, direm que ni el capellà, ni les dones el fan fora i, de pas, el Poble també té present la vellesa, no sols l’autoritat religiosa, ni la femenina.

Una altra rondalla en què es reflecteixen trets matriarcalistes, i recopilada en el llibre “El seculòrum i la seculera”, és “Es deute”, la qual comença amb el paper de la dona com a gestora de la casa: “Un home li va amprar diners a una viuda i sa dona li diu:

-Per molt de temps?

S’home li respon:

-Per vint dies i això; jo t’ho tornaré.

I hala! Passen vint dies i quaranta i no li’ls torna. Llavors, ella li diu:

-Escolta! M’has de tornar es diners…!

I s’home li comenta:

-Doncs, ara, no en tinc cap, de perra.

Sa dona li diu:

-Home! Per què no ho tens?

-Mira: descansa. Enguany, si plou -tenia garrofers, figueres i ametlers…-:

 

Si plou i sa garrofa s’allarga

i sa figa vaja en bé,

es primer forat que jo tape

serà es de vosté” (p. 190).

 

Quant als versos que, al capdavall, trau el narrador, addueix una explicació dels versets: “¿Ho has comprés, lo que vull dir-te? Ell ho deia per s’altre costat. Sa garrofa, si plou, s’allarga. I ses figues (com que tenia figueres), doncs, si es vengueren, es diners serien per a ella. I ell deia: ‘No, si enguany plou i sa garrofa s’allarga i sa figa va en bé -diu-, es primer forat que jo tape serà es de vosté’” (pp. 190-191).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.