Arxiu de la categoria: General

La dona com a pont del folklore matriarcal del Rosselló

General, , , , , ,

Continuant amb cançons plasmades en l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, en l’inici de l’apartat de composicions arreplegades per la folklorista catalana, diu que “A casa dels Malet, en pocs anys, l’un rere l’altre, nasqueren els mainatges i, entre ells, la Teresa, En 1862. És ella qui preservà de l’oblit la riquesa del folklore en la soledat del mas d’Arçós que he volgut conèixer” (p. 188).

Altrament, en unes línies en què na Teresa Malet Oms fa de senyora ama, l’estudiosa posa que hi havia un pastor que “Coneixia llegendes que fascinaven la mainada. El pare estalviava la paraula. Cogitava molt. Ell responia de tot; calia acontentar la mestressa i fer viure la família. (…) L’enfortia el goig dels infants i els sostenia la presència de la dona. Quan ella deia: ‘Ara farem la pregària: és hora d’anar a dormir’, tots s’aixecaven obedients. La vida de treball i de goig senzill feia la gent trempada. Bon dematí, cada u emprenia la feina que li pertocava” (p. 190). En altres mots, és manifest el paper maternal, matriarcal i el fet que la moderació lligue amb la tradició autòctona (tant en les relacions humanes, com en eixa gaubança unida a la faena del dia rere dia). I més: els papers, com, per exemple, em comentà ma mare respecte dels seus quatre avis (nascuts entre 1874 i 1885), eren repartits com si cada part fos una banda del cos.

En una altra secció, Simona Gay agrega que na Teresa Malet obria la casa, àdhuc, a gent que eren un tros de pa: “aquesta família, on feia goig de viure, atreia els veïns. De vegades, entrava el Ninet, un home un poc innocent. Li donaven les engrunalles del sopar i ell deia un psalm” (p. 192). Una actitud molt bona perquè els més xicotets aprenguessen de la resta: de la padrina, del pastor, del Ninet…

No deixarem fora una part sucosa i amb informació que no havíem capit abans: la referent a la figura del capellà i a la presència de la llengua en el camp de l’ensenyament religiós (ací, amb caire matriarcalista) als xiquets. Diu així: “Els mainatges anaven a doctrina. Es feia en català. Un dia, el capellà demanà a un dels infants com calia fer per se salvar. ‘Prendre els esclops i fugir’, respongué l’infant. Aquest capellà vell, mossèn Vial, era curandero quan necessitava, i se servia de plantes remeieres  que sabia triar a la muntanya. (…) Era el sacerdot pagès. Cuidava el cos i, encara més, vigilava les ànimes. Cap fidel no mancava la Missa del diumenge. Esperava que tots els dels masos fossin allí i, a cada u, requeria abans de començar (…). Predicava paraules que entenien. (…) Els costums eren primitius a Bula d’Amunt” (p. 192).

Al capdavall, abans d’endinsar-se Simona Gay (1898-1969) en les cançons, amolla alguns detalls sobre la informadora (Teresa Oms Malet): “Vestia a la catalana (…), tenia un noble posat, un somrís admirable que il·luminaven els ulls (…). Era tota vivacitat i tenia una memòria meravellosa. Una de les filles de la Teresa portava el mateix nom i coneixia bona part del repertori de sa mare i algunes altres cançons” (p. 194). Com podem veure, la figura que apareix ací com a transmissora de la cultura tradicional és la mare i en un ambient en què la filla xupla molt de l’adulta. I, com que, a banda, el plançó també devia ser creatiu, la investigadora remata dient “Aplegui les cançons de les dues Tereses, mare i filla” (p. 194), en 1939 i en 1960 respectivament.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

«En aquesta vila, no es pega cap dona», matriarcalisme català

General, , , ,

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 19 de setembre del 2021, els comentaris foren “Avui dia, la dona valenciana, com la resta de dones d’Espanya i del món, ja no és tan respectada. Fa dues dècades que són maltractades, anul·lades i assassinades per les seues parelles.

El món continua evolucionant, però molta part de la població ha donat un pas enrere, quant a tolerància, respecte, igualtat… ¡Quina pena, tant que hem lluitat per defensar els drets de les dones, les minories, la condició social, la tolerància, etc.! Què fem malament?” (Pura Escriva Eleneta). A aquesta qüestió, posí a Pura Escriva: “Ho veig ben plasmat en Internet i et convide a fer-ho: les persones de més setanta anys, de parelles catalanoparlants, són molt més obertes i van molt en línia amb el matriarcalisme, Pura. Els seus comentaris ho reflecteixen”. Pura Escriva, després, em deia “És clar. Tu parles dels nostres avis i dels nostres besavis, però hui dia no ho veig tan clar”. I, immediatament, li escriguí “Eixe tenir-ho més clar, al meu coneixement, passa per assumir que el contacte amb una altra cultura fa que, mentres que, per exemple, aprenem una llengua, hi ha una manera d’entendre la vida que no és aliena a eixa llengua i que, durant eixe procés, n’hi ha coses que considerem bones, d’interessants i de roïns. Segons les que triem, tenim els resultats posteriors associats a l’aprenentatge”, com es capeix en el document “Saviesa ancestral” (http://www.fundaciontierra.es/sites/default/files/web_antiga/ca/data/pa47.pdf), dins de la revista “Perspectiva Ambiental” (no. 47, novembre del 2009), publicat per “Fundació TERRA” junt amb l’”Associació de Mestres Rosa Sensat” (pp. 22-23).

Altrament, el 19 de setembre del 2021, en el grup “Dialectes”, amollaren “Dos factors:

-Aquí no tenim (Deo Gratias[1]), el ‘macho ibérico’.

-Els forasters, com emigrants que són, sovint, provenen dels sectors més desarrelats i desangelats de la societat on la violència és dins el seu brou.

Ara, el que diu aquesta senyora és un fet. Incòmode i comprovable” (Joan Cubells Fullana), a qui diguí “Totalment d’acord amb les teues paraules”. Com a exemple diré que, quan era xiquet, els dos primers anys d’ensenyament primari, els fiu en uns baixos que deixaven molt a desitjar i, segons informació que es presentà en l’associació de pares de l’escola, un 90% de les persones de l’escola no tenien accés a servicis bàsics a nivell casolà. Doncs bé, una cosa que vull destacar és que, si bé hi havia castellanoparlants de tots els gusts, els primers insults forts que aprenguí foren en castellà (parlem dels cursos 1977-1979). Vinc de família catalanoparlant per part de pare i de mare i dels avis i dels besavis, tant hòmens com dones.

Un altre comentari, del 19 de setembre del 2021, en el mateix grup, però de Narcís Ramió Diumenge, fou “En una vila de les Guilleries[2], un foraster borratxo pegava la dona davant els tres fills. El batle, en persona, i el jutge de Pau, el van agafar a part, quan estava seré, i li van dir: ‘En aquest poble, no es pega cap dona’. No va tornar a alçar la mà. Al cap d’uns mesos, fugí sol.

Al cap d’uns anys, uns portuguesos vingueren per treballar al bosc: el més fort, quan bevia, picava la dona i en estat. Vaig anar a dir-ho al batle i, en dos dies, solucionat. Aquest també abandonà el poble.

Els fills de les dues famílies han crescut bé, són treballadors i bones persones.

Vull dir que, en les poblacions més petites, és més difícil que el mateix poble permeti aquests actes denigrants”. Al moment de llegir aquests mots, escriguí a Narcís Ramió “Cert. És més propi d’ambients en grans ciutats”.

El 20 de setembre del 2021, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, Montserrat Bosch Angles comentà “També en tenim aquí i de no tan lluny, que són ben bèsties i assassins”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] “Gràcies a Déu”, en llatí.

[2] En Catalunya.

La Mare de Déu com a protectora, com a mare i com a companyia

General, , , , , , ,

Prosseguint amb les pregàries, n’hi ha que es deien abans d’anar al llit a dormir (“en abundor”, p. 178) i amb un títol que hem decidit ometre unes quantes vegades, però que es repeteix. En moltes, apareix la Mare de Déu fent el paper de marona. Així, en “Anant al llit (A)”, coneguda, diu “la Mare de Deu, al costat, / me diu que dormi, que reposi” (p. 178) i, en “Anant al llit (B)” (íd.), posa que “la Mare de Déu, al mig, hi és”. La primera fou transmesa per Teresa Oms (1862); la segona, per Teresa Oms (1883-1965).

En una tercera que n’hem triat, contada per Caterina Siné (1856), “Li ha ensenyat sa mare” (p. 180).

N’hi ha que inclouen la casa i, de pas, els qui hi viuen: “La Mare de Déu, a la boca, / que me guardi, a mi, i a la casa tota” (p. 180), un detall que ajuda a dormir (tenir algú en qui confiar, en aquest cas, els qui hi estan). En una, Nostra Senyora fa de mantell, de protectora, simbòlicament i tot: “Abrigueu-me el vostre manto, / Verge Santa del Roser” (p. 180).

Com que la folklorista compilà l’any de naixement de molts dels informadors, hem pogut saber que aquests darrers dos versos passaren de l’àvia Anna Morel (1852) a Maria Gouges (1886).

Més avant, en “Anant al llit (G)”, capim que

“la Mare de Déu, al mig, hi és.

M’ha dit que me cotxés.

(…) De boca de llops, sigui guardada

que, tant pugui amb mi,

a la nit com al dia,

com al Bon Jesús” (p. 182).

 

En aquests versets, la Mare de Déu fa un paper en nexe amb la típica mareta que fa de sopluig del seu fill (el Nen) i qui ho ha de menester aleshores (ací, Josep Ros, nat en 1876, a qui l’havia ensenyada sa mare).

Tornant al tema del grup (àdhuc, de les tres generacions en una casa) com a part de la cultura tradicional matriarcalista, en “Anant al llit (H)”, es reflecteix sense embuts:

“Déu nos do bona nit i bona ventura,

pare, mare, padrí, padrina

i tota la companyia” (p. 182).

 

No deixarem fora que, en la pàgina 184, hi ha una pregària en què el terme “Mare” és present en moltes línies i que remata amb “que me guardi, a ne mi / i a la casa tota” (p. 184), en paraules de Maria Siné (1876).

Finalment, aquest apartat del llibre acull l’oració “Per a no tenir por dins la nit”, amollada per Pere Malirach, nét de Francisca Soler (1852-1924), i amb una marona que, com moltes dones en la infantesa dels seus fills, quan eren xicotets, han passat una estona al costat fins que s’adormien i, a vegades, fent-los companyia i tot, amb un paper important per a l’al·lot, fet que explica que “La Mare de Déu hi és al mig, / que diu que dormigam” (p. 184), o siga, ben a prop de més d’un fillet, puix que l’informador empra el plural. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sobre dones sabateres

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren sobre dones sabateres? Gràcies.

Figura en una cançó del llibre «Aportació al cançoner popular de Mallorca.  Tom II», d’Antoni Gili i Ferrer (1932-2010): «Vagi a una sabatera / i el servirà molt millor» (p. 81).

Podeu trobar més informació en la web «Malandia» (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és «Lluís Barberà i Guillem».

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 23 de setembre del 2026 i posteriorment comentaren «No. No he sentit mai parlar-ne. Molt bé! Lluís, he vist els comentaris…

Sabates, no… Sí que he sentit de cases de dones que feien ‘barrets’, però en llocs d’apuntaments sexuals clandestins» (Àngels Benaiges Martí), «No» (Lurdes Gaspar), «No: sempre homes» (Àngels Sanas Corcoy), «Nooo, però jo tenia una bestia que li dèiem Rosa ‘la sabatera’ (era el seu malnom). Encara que no he sabut mai¿? Ara que ho pense…, devia ser perquè xarrava massa sense ‘voler’ d’altres o perquè deia alguna barbaritat.

Però, certament, també he sentit per la vila ‘Eixa és una sabatera’. I no tenia cap paradeta de vendre sabates» (Reme Gadea), «Parlaven de dones que feien, a casa seva, espardenyes; les cosien, posaven vetes, etc.» (M Pilar Fillat Bafalluy), «No. Sempre s’havia esmentat ‘el sabater’ o ‘el ràpid’, mai en femení. Als sabaters (que arreglaven les sabates), se’ls anomenava ‘ràpid’, en el seny que, si no era un problema gros, ho feien de seguida o en poca estona» (Rosó Garcia Clotet), «A Menorca, hi ha molta tradició del calçat, però les dones no feien mai el parell. Feien el repuntat, els acabats, etc.» (Xec Riudavets Cavaller), «No» (Francisca Farre), «Res, d’això, te’n puc dir» (Roser Canals Costa), «No. No ho havia sentit mai» (Rosa Bernat), «Les que no tenien diners per a fer arreglar les sabates, al sabater. Una de les seves filles. I no: no eren sabateres.

El món és complex, Lluís: ara i abans» (Anna Babra), «Sabateres, d’arreglar sabates, no; dones que treballaven en sabateries, sí. Almenys, en Xàtiva.

Ací, en Xàtiva, no ho he sentit mai, de cap sabatera. Hòmens sabaters, sí» (Reme Canet), «Jo no puc dir-ne res. No havia pensat en això. Sabaters, sí: eren homes» (Maria Dolors Sala Torras), «No. Sabien de dones que coneixien que ajudaven els marits a fer esclops. Ho sé perquè, quan era petita, aquests amics dels avis, de present, el dia del meu sant em van fer uns petits esclops» (Lydia Quera).

En el meu mur, el 23 de setembre del 2026 posaren «No, mai… D’homes sabaters, sí que n’hi havia, pertot» (Maria Galmés Mascaró), «Sa meua padrina per part de pare era sabatera. Jo encara conservo algunes de les seves eines. No sé bé l’any que va néixer, però va ser abans del 1920 perquè el meu pare va néixer el 1913.

Tota la meva família (tant per part de pare, com de mare) som de Mallorca» (Maria Magdalena Comas Pons).

Finalment, ma mare, el 23 de setembre del 2026, per telèfon, em digué «Jo, lo que se sol dir ‘sabateres’, no n’he conegut: no era normal això. Una altra cosa és fer calces en la fàbrica: això, sí. I fer peces de la sabata i repunts: això sí. Sobretot, en zones de València (com ara, Elda), de Mallorca…

I, sobre ‘sabatera’ com a ‘xarradora’, això no ho he sentit mai. Més fàcil ‘peixcatera’ (‘pescatera’) o ‘verdulera'». 

Agregarem que li exposàrem la possibilitat que hi hagués dones mallorquines que fossen sabateres, en línia amb mots que, més de quatre anys arrere, ens havien tret sobre mallorquines que, en els anys seixanta del segle XX, desenvolupaven activitats que, en aquells anys (i més avant), eren associades a hòmens (per exemple, poder conduir un cotxe). I també ho vinculàvem amb el fet que, sovint, les cançons i les rondalles trauen detalls que són presents en el dia rere dia d’un Poble, malgrat que no ho siguen en actes polítics o de partit.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

La dona arbre, sants que protegeixen el poble i dones ben tractades

General, , , , , , ,

Unes oracions arreplegades en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, i en què apareix la maternitat, el paper de la mare i, àdhuc, el lligam de lo femení amb la figura de l’arbre (associada a la dona), són “Pregària pel temporal (E)”, quan, al principi, diu “que tant ha informat la pietat popular. (…)

La Mare de Déu sentada

sota un arbre blanc,

amb el seu preciós Fill” (p. 160)

 

i, per exemple, “Pel temporal (F) o Parenostre blanc”, en l’inici, transmesa per Maria Sardà (1863): “La Mare de Déu plorava sus d’un banc, / el seu fill li va al davant” (p. 160). Ella, de manera simbòlica (com si fossen tres hòmens), avança l’esdevenidor de l’oratge. Llavors, el Fill li diu que, amb el ciri pasqual i en arribar Nadal, els agafarà.

Un altre punt de la secció de pregàries és “De l’ajuda dels sants”, el qual inclou uns mots que connecten amb la tradició matriarcalista de la religiositat en llocs i a persones pròxims i del redol: “El poble tria els seus sants, sigui que es fascini dels fets meravellosos que han traspuat de la Llegenda Àuria, sigui per fidelitat a una tradició, d’arrels oblidades i, el més sovint, per l’eficàcia comprovada de llur ajuda. (…) Segons les contrades i la manera de viure, el poble adopta les devocions: ‘Els sants del Pirineu són anacoretes, pastors i llauradors’.

A cada sant, se li atribueix un poder particular: (…) Sant Galdric fa ploure per temps de secada (…). Cada corporació volia un sant protector. (…) Aquestes devocions eren ben vistes per l’Església, que encara anomena un protector per a una obra, per a una col·lectivitat o per a una vila (…).

És molt popular la devoció als sants i certes devotes s’aturen més fàcilment a llur capella que a l’altar major. ‘Sempre era endeutada amb los sants’ he sentit dir, parlant d’una devota” (p. 164).

Aquest darrer detall el copsem, com ara, en la típica rondalla de la dona que anava molt a l’església a pregar (sovint, amb la Mare de Déu) i que, mentres que hi és, el capellà o, si no, un escolà, tracten d’amargar-li l’existència, de desconsiderar aquell empelt entre les dues dones. Passa que la dona, amb molta espenta, els amolla frases, poc o molt, de l’estil d’aquesta: “¡Calleu, mocós, que parle amb la Mare de Déu!” i, de rebot, es fa una defensa de la figura maternal. 

En eixe seny, en la “Pregària del Sant Passament de la Mare de Déu per a les dones prenys”, hi ha uns versets per a les prenyades, els quals van en una línia pareguda: la Verge entra on estan junts els dotze apòstols, els addueix que no se li dobleguen i, quan parla el Nen, Simon Tixador (nascut en 1859 i que informà a la folklorista catalana) ens comenta que

“Diu Jesús amb pròpia boca:

-No vull que la mia mare

sigui mal tractada

per la canalla dels jueus malvats” (p. 166).

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

L’oratge en el paganisme i en la cultura ancestral matriarcal

General, , , , , , , , ,

Altrament, la folklorista Simona Gay agrega que “L’home sempre ha mirat al cel per a decelar quin temps faria. (…) la direcció del vent, el vol dels ocells o la broma (…). El pagès es regeix sempre amb el cel que descobreix, encara que escolti els pronòstics de la ràdio. (…) els senyals de pluja. El vell Simon Tixador assegurava amb ingenuïtat: ‘Quan el diumenge, la missa acaba amb el missal a l’esquerra, marca pluja per a la setmana’. Per estranya que sigui l’afirmació, era realment observada… L’època dels equinoccis ocorre amb les festes de ritus doble, en què l’Evangeli propi del diumenge no es diu sinó a la fi de la missa. D’aquí, ve la necessitat de portar el llibre a l’esquerra, pel llegir en plaça de l’Evangeli de Sant Joan” (p. 148), fins que, amb algunes decisions sorgides del Concili Vaticà II (en els anys seixanta del segle XX), es feren alguns canvis en relació amb aquest detall.

Lo més important d’aquest apartat és 1) que, en les cultures agrícoles, el cel i l’oratge aportaven molta informació al llaurador, 2) que els camperols solien encertar prou, fruit de l’observació que havien fet els seus ancestres, de refranys que els havien ensenyat i que ells havien capit que es complien i 3) de vivències que els permetien pronosticar a partir d’actes religiosos llunyans i que perduraven.

En nexe amb aquest tercer punt, en la plana 150, afig més informació: “Els vells, m’ha dit en Roger Giral, de Sant Llorenç de Cerdans, coneixien el temps amb unes granotetes que en diuen calàndries al Rosselló i tòtils al Vallespir”.

Unes pàgines després, la investigadora inclou una “Pregària per a allunyar la tempesta (D)” i indica que “La versió de Jaume Rovelló [1864-1952] és molt semblant de la primera. Ell assegurava que el capellà de Sant Miquel de Llotes, mossèn Vinyes, l’hi havia ensenyada i me n’ha fet la seva explicació: ‘Si el temporal ve del cel natural, no hi ha res a fer; si és manat per quelcom de dolent, amb la mà esquerra, ho cal penyorar i es pot aturar. Es pot fer una penyora dintre un tou d’oliu, d’oliu ogà’” (p. 158).

Empiulant amb aquests mots, cal adduir unes paraules de Simona Gay, ben allunyades de la prepotència que, de la segona meitat del segle XX fins al primer quart del segle XXI i tot, hem pogut captar en fonts que no eren agrícoles , ni rurals (en el cas d’Espanya, el rebuig de l’agència estatal de meteorologia i dels seus acòlits a la cultura tradicional, la qual, sovint, lliga amb els resultats finals i, així, amb la terra, amb la realitat, actitud de meteoròlegs units a una mena de messianisme castellà que ens pot recordar la figura del capellà com a pastor alliberador del poble sorgida en acabar el Concili de Trento en 1563): “Ja som aquí al límit incert de la fe i de la superstició, per no dir en la veritable superstició. (…) S’ha mantingut fins fa poc el costum de beneir el gorg d’Évol, anomenat ‘Gorg Negre’, a prop del Gorg Estelat, a fi de conjurar el mal esperit” (p. 158). Gorg, aigua, dona, tel·lúric, femení, fosc,…  a poca distància de la part masculina de la vida (tot i que empeltat amb lo aquós, ací, amb el remolí esmentat).

Així, la folklorista exposa el seu parer, detalls que ha arreplegat i que, al meu coneixement, podrien ser com un eixart amb pervivències paganes que, en qualsevol cas, de la mateixa manera que els meteoròlegs simpatitzants del règim que millor els paga, recomanen no prendre formalment tradicions que consideren supersticions, els folkloristes podrien convidar els meteoròlegs i altres investigadors (i no cal dir que qualsevol persona) a estudiar sobre què hi podria haver darrere d’aquests possibles signes de paganisme i ben remots. I això, primerament, fa necessari promoure les humanitats, la creativitat i el matriarcalisme i no limitar-se a fer un report immediat per a rebre una felicitació oficial per la submissió del treballador al servici del règim patriarcal (ací, del castellà i els seus escolans, en bona mesura, jornalistes, publicistes, col·laboradors de diaris digitals…).

Finalment, diem el matriarcalisme… perquè els Pobles matriarcals no impulsen una guerra entre bons i roíns, sinó la recol·lecció, tocar els peus en terra i fer fora qualsevol assaig de subjecció de la gent als dictats d’autoritats (civils, religioses, universitàries, de partit, d’associacions, líders espirituals, etc.) que, més d’una vegada, frueixen de ser-ho fins que els deixen de votar (si són vinculats amb la política), de seguir (si troben fonts més fiables i no mediocres) o fins que canvia el govern de torn a un nou equip que també acull la cultura de la imposició, en compte de la cultura de la generositat i de la contribució que cada u de nosaltres podem fer en la nostra vida i de bon cor.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

 

 

«Senyora de Gràcia: porteu-nos a vós»

General, , , ,

 

«Camins eucarístics

als peus dels camins,

els quals ens dugueren

pintors pelegrins,

per fer-vos Senyora

dels bons agustins.

 

València cristiana

vos cantarà a vós,

Senyora de Gràcia:

‘— Porteu-nos a vós'».

 

Cançó que ensenyava Agustí Alaman Rodrigo (1912-1994) en la Parròquia de Sant Agustí de la ciutat de València quan ma mare era una xiqueta i hi participava: https://memoriavalencianista.cat/biografies/alaman-rodrigo-agusti. «La cantàvem moltes vegades en la parròquia».

Transmesa per ma marona, hui, 21 de setembre del 2026. Gràcies pel teu detall.

Religiositat matriarcal, marededéus que emparen, maternals i comunidors

General, , , , ,

Una altra pregària en què hem copsat signes matriarcalistes és “Anant pels camins (E)”, quan, en la introducció prèvia, hi ha que, “Abans del 1900, la Maria Sardà era revendaire d’hortalissa, que portava d’Illa a Vinçà” (p. 140), en altres mots, que aquesta dona nascuda en 1863 era una revenedora i, així, una emprenedora.

Quant a la part religiosa, en haver-la escrita, diu que “El país català és molt devot a Sant Sebastià” (p. 140), el qual, segons l’obra “Santoral apòcrif”, de Gabriel Bibiloni i editada en el 2024, té la festivitat el 20 de gener i és “Un sant que realment dóna per a molt” (p. 214), molt estés per les terres catalanoparlants i no cal dir que associat a una de les estacions femenines: l’hivern, símbol de la vellesa.

En una entrada posterior, “Anant pels camins (H)”, apareixen tres marededéus i un sant (Sant Antoni) i un detall que ens porta a l’any 942, quan hi ha documentació d’una casa fortificada amb nom “Doma Nova” (això és, amb lo que podríem dir la “Casa Nova”), ara en nexe amb el santuari de Rodès (en la comarca del Conflent):

“La Mare de Déu de Domanova

que me dongui bones noves.

La Mare de Déu de Vida,

que nos conservi la vida.

La Mare de Déu de l’Ajuda

nos sigui de bona ajuda

i que Sant Antoni

nos guardi de fals testimoni” (p. 142).

 

Per consegüent, la dona és la transmissora del present, la marona que dóna vida (maternitat) i l’auxiliadora, la protectora. En escriure aquestes línies per primera vegada, el 20 de setembre del 2026, remembrí quan ma àvia materna (1910-2000), en haver fet més de huitanta-dos anys i, potser, els huitanta-cinc, estava uns dies en cals meus pares (on vivíem els parents i els fills) i algunes vegades deia “Mare, mare…”. Doncs bé: quan hem tret el tema, alguns participants en la recerca ens han afegit que ells conegueren fets pareguts, fins i tot, indistintament de qui demanava empara al familiar femení de la generació anterior.

A continuació, ens endinsem en el punt “Pel temporal”, dins de les pregàries. Molt prompte, entra en l’afer dels conjuradors, dels comunidors, de les benediccions i altres detalls als quatre vents i ens diu que la seua arrel era pagana: “De Santes Creus de maig fins a Santes Creus de setembre, cadascú, als seus dies, eren obligats ‘a pujar en el conjurador de Sant Esteve, per a beneir lo terme’.

De principi, el conjurador és un petit edifici quadrat, obert en cada caire perquè el capellà pugui beneir els quatre punts de l’horitzó. Era a prop de l’església o a la plaça, o a l’entrada del vilatge o al corn de l’era de la comuna. (…) El d’Èvol, molt antic, recompost en 1950, és fet de dues arquetes al davant de l’església. El poble comprenia amb el gest de la benedicció el sentit de la pregària, si no entenia les paraules; trobà les seves pròpies pregàries, sobretot, quan es perdé el costum de pujar ‘al conjurador per mal temps’” (p. 148).

Com podem veure, es fa entre el mes de la primavera lligat a la Mare de Déu (maig) i el mes en què comença la tardor.

No deixarem fora que el comunidor a) era en un lloc pròxim al poble, a la gent, a les arrels, un signe matriarcalista; b) en alguns casos, a poca distància del temple de l’indret (com ara, de la vila) i c) que el llenguatge gestual formava part dels actes i, més d’una volta, facilitava que el poble interpretàs què deia el capellà.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Àvies i mares catalanoparlants dialogants i respectades

General, , ,

“Això no tenia res a veure amb el ‘ordeno y mando’”, dones no dogmàtiques i molt obertes.

 En aquest apartat de l’estudi, a què hem preferit posar un títol (ací, unes paraules de ma mare) amb la intenció d’entrar en un punt que no havíem tractat tant abans, en primer lloc, agregarem que l’11 de gener del 2022 accedírem al llibre “Àngels i monstres”: personatges masculins en la narrativa breu de Mercè Rodoreda[1]”, d’Antoni Maestre Brotons, en Google Llibres, amb unes línies molt interessants que exposem tot seguit: “Sara Martín (2017) indica que la societat catalana és ‘moderadament patriarcal’ perquè està dotada d’un fort component matriarcal, si bé és cert que reforça, al capdavall, el sistema cultural dominant. Encara que el marit és el cap de la llar, l’esposa té un paper destacat perquè sempre se l’ha de consultar i s’han de respectar les seues decisions”, com ocorre en moltes rondalles o, com ara, com tenia lloc entre els pares de ma mare.

Així, com em digué ma mare el 29 de juliol del 2018, durant una visita que els meus pares feren a ma casa, la relació entre mon avi matern (1906-1992) i ma àvia materna (1910-2000) esdevenia sense que la dona tractàs d’imposar l’orde, ni l’obediència. No debades, em comentà que “Això no tenia res a vore amb el ‘ordeno y mando’” (sic), paraules a què, el 15 de gener del 2022, en el meu mur[2], Rosa Garcia Clotet, nascuda a mitjan dels anys quaranta del segle XX, afegí un comentari en la mateixa línia i molt sucós: “Tal com et va comentar ta mare, a casa, tant dels avis com de mons pares, era així, sense imposicions ni l’’ordeno y mando’, ans al contrari: la convivència era tranquil·la. Les coses es parlaven, però l’àvia, com la mare, eren les que decidien, sense treure valor a l’home”.

A més, el 21 de gener del 2022, empiulant amb el fet que les coses es tractaven entre l’home i la dona, ma mare, per telèfon, em comentà “Això és lo mateix que deia mon pare. En els meus pares i en els meus avis, eren les dones. Ells els ho donaven fet: treballadores, eren molt respectuoses i [tolerants] amb les opinions dels hòmens.

Ma mare deia [a mon pare]:

-Miquelet, podríem fer açò.

I ell li deia:

-¡Ai, tira, tira, que tens unes raonetes!… Doncs, fes això”.

Continuant amb les paraules d’Antoni Maestre Brotons, en el llibre sobre la narrativa en Mercè Rodoreda, copsem que, “A més, encara que les famílies s’organitzen segons el sistema de primogenitura masculina, si no hi ha un home hereu, llavors és la filla més gran l’hereva -la ‘pubilla’[3]. Així mateix, Martín explica que el caràcter patriarcal moderat de la masculinitat catalana també està determinat per dos factors: el pragmatisme i el sentit de víctimes que tenen els homes[4]. (…). Fins i tot, un altre estudiós, Joan Ramon Resina (2003, p. 76), es refereix a la castració simbòlica dels homes catalans per la manca d’un estat independent, la qual cosa n’afavoreix la feminització. Així, enfront del prototip del macho ibérico[5], el model de masculinitat catalana es caracteritza per l’antimilitarisme, el rebuig del dogmatisme i el pactisme[6], que revelen ‘un grau de feminització o, com a mínim, una ambivalència respecte del prototip masculí ibèric’, ‘corol·lari[7] d’una dominació secular’. (…) Com destaca Eva Bru-Domínguez (2013) respecte al paper de la violència en l’obra de Rodoreda, és lògic que alguns dels personatges masculins dels seus relats contrasten amb la virilitat feixista promoguda pel franquisme i reproduesquen aquesta ‘castració simbòlica’ de què parla Resina, un fet inevitable a causa del context històric en què s’escriuen les obres” (p. 30), de la mateixa manera que ho plasmen moltes rondalles mallorquines menorquines, catalanes o, per exemple, valencianes.

Enllaçant amb els comentaris d’Antoni Maestre Brotons, un exemple el tenim en una resposta que, el 15 de gener del 2022, en el grup “Dialectes”[8], féu Neus Soler Rodríguez, empeltant amb una àvia seua nascuda abans de 1920 i molt oberta: “L’àvia paterna, nascuda al 1909, la que no va dir ni piu, i tant li va fer quan vaig divorciar i vaig començar a sortir amb una dona”, un comentari interessant i en què es capeix una dona molt receptiva, àdhuc, en lo sexual i en lo eròtic. Era la primera vegada, en relació amb la recerca sobre el matriarcalisme, que arreplegàvem un comentari en què una dona nascuda abans de 1920 i catalanoparlant aprovava el lesbianisme.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia. 

 

Notes: [1] Mercè Rodoreda (Barcelona, 1908 – Girona, 1983) fou una escriptora catalana.

[2] En aquest cas, posí una foto de la pàgina 47 del llibre “Els Sants de la Pedra. Abdó i Senent. Una part més de la cultura matriarcal mediterrània”, de Lluís Barberà i Guillem, publicat per Bubok en el 2020, en què apareix aquest comentari de ma mare i, a més, indicant que “Això solia ocórrer en moltíssimes parelles catalanoparlants, en tot l’àmbit lingüístic”.

[3] La pubila també apareix, pel cap baix, en una rondalla compilada pel valencià Cristòfor Martí i Adell.

[4] Recorde una conversa amb un home, valencià i catalanoparlant, qui, quan em parlava de la seua dona, ho feia d’una manera que reflectia harmonia en la parella i, a més, que ell la tractava bé.

[5] En relació amb la cultura castellana, que no amb altres, que existeixen en la península ibèrica i de línia matriarcal, com ara, la gallega, l’asturiana i la basca.

[6] Aquests detalls concorden, per exemple, amb una part del llibre “Notícia de Catalunya”, de Jaume Vicens Vives, quan llegim que, en el segle XV, “L’Església castellana era un poder dintre del poder, per tradició neogòtica i sobretot per la seva prepotència territorial i política després de les darreres guerres al seu país -qui podia, si no el rei, oposar-se als arquebisbes de Toledo, Burgos, Salamanca i Sevilla, o bé als ordres militars de Santiago, Alcàntara i Calatrava?” (p. 87).

[7] En el DCVB, “Proposició que es dedueix, sense necessitat de prova, d’una altra proposició provada anteriorment”.

[8] Sobre si eren molt obertes les seues àvies o bé les seues mares, si havien nascut abans de 1920, fins i tot, amb persones diferents a elles, i com ho reflectien.

La Mare de Déu com a protectora del poble, com a guia i maternitat

General, , , , , , ,

Prosseguint amb oracions en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, de la folklorista catalana Simona Gay (1898-1969), hi ha trets matriarcalistes en “La parauleta (A)”, en nexe amb la figura de la mare i amb la maternitat: “Nostra Dama n’és tan bella / amb l’infant a la mamella” (p. 120). De manera pareguda, la Mare de Déu i el Nen apareixen en “La parauleta (B)”: “Nostra Dama n’és tan bella / amb son fill a la mamella” (p. 122), un detall que lliga amb els Pobles matriarcals.

A més, la dona és qui dóna vida a la terra, fet que ens evoca la cultura colla i la Pachamama. Així, en la pregària “La parauleta (C)”, amb uns versos de Lluïsa Sicart (nascuda en 1844), es comenta que

“Nostra Dama n’és tan bella,

rellueix com sol i terra,

resplendeix, fa florir els camps” (p. 122).

 

Per consegüent, podem veure que, catalanoparlants nascuts en la primera meitat del segle XIX o a mitjan de la centúria esmentada, encara atorgaven importància a la marona, a una religiositat matriarcalista. En eixe seny, en el “Parenostre major (A)” (p. 124), la viuda Fabre (nascuda cap a 1855) exposa un eixart entre la Verge i el Fill:

“La Mare de Déu,

en cadira d’or, s’assentava;

el seu Fillet, al davant, li anava” (p. 124).

 

Afegirem que, en la “Pregària del pastor quan allarga (A)”, la dona és qui mena l’home, qui li fa de guia. Així, ella representa la part forta i empelta amb la tradició catalana: “La Verge Maria / sigui la meva guia” (p. 132). Com a mostra de la mateixa corda, en la pregària “Anant pels camins o fent un viatge (D)”, un personatge femení, com si fos la mare acollidora, fa de sopluig del poble: “El mantell de la Verge Maria / que bon abric nos sigui” (p. 138).

Ben mirat, en la mateixa pàgina, Simona Gay indica que “Aquestes pregàries demostren la devoció als sants protectors. A cada mal, un sant portava remei. El poble confiat els demanava assistència. Si la més gran fervor i reverència era deguda al Sant Crist i a la seva mare, els sants es tractaven familiarment; eren compassius a les penes i als entrebancs d’aquest món, ells que els havien coneguts” (p. 138), unes paraules que connecten, igualment, amb comentaris de Mª Carmen Basterretxea sobre el matriarcalisme basc.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.