L’Església en relació amb els Pobles i, de rebot, amb el matriarcalisme. El matriarcalisme, l’etnologia, lo religiós i l’evolució en el segle XXI.
Al llarg d’aquest estudi, recorrerem, en bona mesura, al document “Explanación de algunos aspectos de mi vida y mi trabajo en favor de la Cultura de nuestro Pueblo”, de Pere Riutort Mestre. Així, en la pàgina 32, escriu que “Hem estat massa temps callats. És menester exposar la veritat, no amagar-la. (…)
Fruit de tants anys d’’actuació legal’ sobre el nostre pensament i fruit de patir situacions injustes, de les quals arribem a pensar que era normal i correcte que fossen com les patíem i com ens les explicaven, molts encara romanen submisos en la inconsciència i en la ignorància.
(…) És clar que, si no es parla clarament, no es poden arribar a resoldre les qüestions pendents” (p. 32).
I, a mitjan explanació, comenta que “El diàleg i la comprensió mútua, partint de la veritat de les coses, històriques i actuals, és l’única solució per a resoldre els nostres problemes com a Poble, com a Cultura diferenciada, com a Nació que té els seus drets, encara que no tinga un estat sobirà. Tenim dret de realitzar-nos a partir de les pròpies i autèntiques arrels, de la nostra identitat i aconseguir la irrenunciable sobirania” (p. 139).
Doncs bé, amb aquesta investigació, passarem a plasmar sobre molts fets, molts trets, etc. i a partir de molts documents i d’algunes obres en què el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana sí que és present com també a documentació de què hem tret informació que sosté la recerca.
I ho farem, com figura en l’encíclica “Gaudium et Spes”, tenint present que, “Cada vegada són més els homes i les dones de qualsevol grup o nació que tenen consciència que ells són els autors i promotors de la cultura pròpia de la seua comunitat. Arreu del món i, cada dia més, creix el seny de l’autonomia i juntament de la responsabilitat: fet que és de la més gran importància per la maduresa espiritual i moral de la humanitat. Això es mostra més clarament si tenim present la unificació del món i l’encàrrec imposat a tots nosaltres d’edificar un món millor en la veritat i en la justícia. D’aquesta manera, doncs, som els testimonis d’un nou humanisme naixent, en què l’home és definit primordialment per la seua responsabilitat davant els seus germans i de la història”, com podem llegir en el document “L’ús de la llengua vernacla en les diòcesis de la província eclesiàstica valentina –País Valencià, Illes Balears-“[1], treball de compilació de texts realitzat per Pere Riutort Mestre i publicat en 1973 per la Junta Diocesana d’Acció Catòlica.
En aquest document sobre la llengua vernacla en les diòcesis del País Valencià i de les Illes Balears, també hi ha que, en el radiomissatge de Nadal de 1954, el papa Pius XII digué que “la vida nacional és alguna cosa no política, de tal manera que, com ho demostren la història i l’experiència, pot desenvolupar-se al costat d’altres dins el mateix Estat; com també pot estendre’s més enllà dels confins polítics d’aquest.
La vida nacional no arribà a ser principi de dissolució dels pobles fins que no començà a ser aprofitada com a mitjà de finalitats polítiques; és a dir, fins que l’Estat dominador i centralista no va fer de la nacionalitat la base de la seua força d’expansió. Nasqué aleshores l’Estat nacionalista, germen de rivalitats i incentiu de discòrdies…
Seria certament una equivocada política d’unificació, si no l’havíem d’anomenar, més aviat, una traïció, el fet de sacrificar a interessos nacionalistes les minories ètniques que es troben privades de la força per a defensar els seus béns suprems, la seua fe i la seua cultura cristiana. Els qui així obrassen no serien dignes de confiança i no actuarien honestament si després, quan ho exigeix el propi interés, invocassen les valors de la Religió i el respecte al dret” (pp. 4-5).
Per consegüent, hi ha claredat en com es veu, en l’Església catòlica, la idea de nació, la de respecte per les diferents cultures del món i, de pas, que eixa idea de fraternitat entre cultures (ampliable a aliança amb les que són d’estil matriarcal, com ara, la nostra i en tolerància cap a les que no ho són), sí que és propiciadora de lligams humans en què es prioritza la germanor i el sentiment de comunitat i, en l’actitud dels cristians, d’un cristianisme d’acord amb el que hi havia en el segle I, matriarcalista.
Aquestes idees són ben reflectides en la Lletra de Sant Pau als Gàlates (de mitjan segle I), quan parla que no hi haurà diferències entre hòmens i dones, entre esclaus i lliures, etc[2]. i en el llibre dels Fets dels Apòstols (de la darreria del segle I), quan tracta sobre les primeres comunitats, les quals, per exemple, no excloïen l’obertura a l’altre i molts trets en nexe amb lo que podríem dir una vida oberta a l’evolució[3] però que confia, com ara, en la bondat de l’ésser humà i que respecta lo autòcton.
A més a més, continuant amb el tema de l’Església catòlica i de les cultures matriarcalistes, direm que, en el “Decret ‘Ad Gentes’”, de 1965, sobre l’activitat missionera de l’Església, hi ha que “l’Església de la Nova Aliança, que parla totes les llengües, comprèn i abraça, en la seua caritat, totes les llengües i triomfa així de la dispersió de Babel” (no. 4, p. 6), considera que “Els laics[4]“han de traduir la novetat de la vida cristiana en l’ambient social i cultural de la seua pàtria, segons les tradicions nacionals. Han de conèixer aquesta cultura, purificar-la, desenrotllar-la d’acord amb les noves circumstàncies i perfeccionar-la, (…) per tal que la fe de Crist i la vida de l’Església no siga més estrangera en la societat on viuen, ans comence a amar-la i transformar-la”, de manera que, com els missioners (no. 21 d’aquest decret, p. 6), els valencians (com també els habitants de tot l’àmbit lingüístic) puguem “trobar així un accés més fàcil a l’esperit i al cor dels homes” (no. 26, p. 6). No cal dir que això comporta promoure, entre la comunitat cristiana de tota la nació catalana (però també entre els qui no han abraçat el cristianisme), els signes matriarcalistes que hi ha en la llengua catalana, en les arrels catalanes i, així, afavorir-ne la pervivència, com ara, la dels Sants de la Pedra, u dels testimonis encara vius (i que cal conservar-hi i difondre-hi a nivell social), de la visió matriarcalista de la vida i també del cristianisme del segle I, això és, del cristianisme de base i més igualitari que començava a estendre’s. Això sí, sense cap intenció de sotmetre qui no compartesca el nostre parer, ans al contrari, de ser flexibles en aquest seny i de ser agraïts per lo maternal i per la terra on residim i en què som acollits.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Notes: [1] Agraesc la generositat de Pere Riutort qui, amb motiu d’una trobada amb ell el 30 de novembre del 2018 en la ciutat de València (on la vespra se li havia fet un homenatge), em donà un exemplar d’aquest document.
[2] “S’ha acabat la distinció jueu/no jueu, esclau/lliure, home/dona. Sí: tots vosaltres sou u en Crist Jesús”(Ga 3, 28).
[3] Per exemple, quan llegim que Pere diu davant tota una colla de persones: “Vosaltres sabeu molt bé amb quina rigor està prohibit que un jueu tracte amb un estranger o el visite a sa casa. No obstant això, Déu m’ha donat entenent que no considere ningú com a profà o impur” (Ac 10,28).
[4] Els qui no són eclesiàstics i que, per tant, no pertanyen al clergat.