Arxiu de la categoria: General

Mercaders que demanen per la madona, per la senyora ama, per la mestressa

General, , ,

I, en u dels darrers passatges de l’obra “Sa madona du es maneig”, hi ha unes línies de què parlí a ma mare el 13 de maig del 2020:

“MARGALIDA: ¿Què m’has de dir que no t’hi cap, i tens mitja plana buida?

PERE: Deixa’m fer.

MARGALIDA: Això d’es ‘contrabàndol’ ho hauràs de deixar. Amb sos fills tan ben col·locats… Ja és hora que ho deixis. Fa més de dos anys que es civils no s’acosten per aquí. Boscana, abans, pareixia ca-seva. Avui, acostar-se per aquí compromet qualsevol. (L’amo, distret, es du el tinter a la boca en lloc de la tassa. La madona l’atura.) I ara què fas?

PERE: No ho sé, què faig! No me facis més sermons, que me fas perdre es ‘quelibri’.

MARGALIDA: Escriu i acaba aviat. Ja callaré. (L’amo segueix escrivint. La madona, al cap d’un moment, torna envestir.) Tots es amos de Bascana han fet més retxa[1] que tu. Ton pare, a dins Mallorca, tenia més nom que es capità general. I no en parlem d’es teu padrí. De Pollença[2] i tot venien a cercar-lo per fer establits. Avui l’amo de Boscana, ¿què és? Un homo que fuig d’es civils. Quan vénen mercaders demanen per sa madona. És sa madona, qui du es maneig. I no seria res que Boscana no tengués amo. És que de deu vespres nou, sa madona sols no té homo. (L’amo aixeca el cap i se la mira.)

PERE: (Rubricant[3] la carta i mostrant-la a la madona). Llegeix això. (La madona va llegint i, així com llegeix, es va posant alegre […])” (pp. 338-339).

Altra vegada, és la dona qui dirigeix la casa, qui l’administra, una dona molt arriscada i, a més, una dona que sap llegir. Aquest darrer detall és un fet que comentí a ma mare, perquè, en la cultura basca, com poguí veure un dia, no sols era la dona qui més coneixia el castellà (al cap i a la fi, era qui feia les gestions amb els representants de l’administració), sinó que, com la madona, era la matriarca. Ella, si fa no fa, em digué “El control, que [la madona] qui mana… Ací [, en el País Valencià,] també hi ha moltes dones així; i, abans, també, moltes”.

Tornant a ma mare, però, ara, el 26 de maig del 2020, li fiu un avanç d’un article que jo havia tret de l’obra “Dones amb història al Maresme”[4] (http://xac.gencat.cat/web/.content/xac/01_continguts_arxius_comarcals/ac_maresme/06_publicacions_acm/trobadaentitatsXLlibreTripa09_02_17.pdf): “Maria Mataró Romà. Una dona emprenedora a Sant Cebrià de Vallalta[5] en els anys difícils del segle XX” d’Antònia Benítez González. Dir que, no sols s’ajusta a com actuava l’àvia paterna de ma mare (nata en 1878), sinó, ben mirat, a com ho fa ma mare. Convé dir que em vaig sentir molt reflectit en el reportatge, fins al punt que el 26 de maig del 2020 li n’envií un exemplar per mitjà d’un correu electrònic.

Prosseguint amb aquest escrit, l’autor diu que Maria Mataró Romà provenia d’un avi amb esperit emprenedor i que ja havia muntat una fàbrica tèxtil (p. 43). Ella era la segona de huit germans i només se’n salvaren una germana i ella. És més: un germà seu, Pere Màrtir, qui es forjava com a successor de l’empresa que portaven els seus pares, morí a trenta anys. I això aplanà el camí per a que ella fos qui impulsàs l’afer.

Quant a la forma de ser, Maria Mataró Romà, “Era una dona emprenedora, molt treballadora, de voluntat ferma, bona administradora, austera, estalviadora i també solidària i generosa amb els seus conciutadans. El seu esperit de servei, la seva capacitat de treball, d’esforç i bona administració, la van portat a reconstruir l’empresa familiar que va arribar a ser la més important del poble en aquells moments, a fer-la gran, a prosperar i a aconseguir un dels patrimonis més grans a Sant Cebrià de Vallalta.

La botiga familiar de queviures-economat va esdevenir, amb el temps, per obra de la Maria, un considerable patrimoni: carnisseria, supermercat, bar, hotel-restaurant, cinema i altres explotacions rurals” (p. 44).

Del seu estil de vida, en destacarem que, per exemple, “La seva empresa va donar feina a moltes famílies del poble. (…) Va ajudar molta gent i va contribuir al benestar i al progrés del poble. Molts vilatans no sabien llegir ni escriure i ella els ajudava a llegir i a escriure les seves cartes.

(…) Quan el poble tenia alguna necessitat i la Maria podia ajudar, l’alcalde solia demanar ajuda a Can Matri; i ella, si la demanda estava al seu abast, sempre solia respondre desinteressadament i generosament. Era una solidaritat natural de veïnatge” (p. 44).

A banda, trencà molts esquemes de l’època: “Ella no era la dona del patró tipus de la seva època. La Maria va trencar motllos tirant endavant un negoci sent una dona separada, la qual cosa no era freqüent, ni ben vista en el moment històric que li va tocar viure. Sola, va haver d’afrontar dues tasques importants: pujar el seu fill i tirar endavant el negoci familiar” (p. 45).

Altrament, aprofitava el temps i “El nou patrimoni que anava adquirint, no era un afany de tenir propietat sense més, ans al contrari, era un suport i un plus afegit al comerç (…) i per oferir millor qualitat i servei” (p. 46).

En fer-se relativament major, va confiar en dues persones i li feren costat, al mateix temps que ella els aplanava el camí: “Es trobava sense ningú de la seva família fent-li costat i ajudant-la en el treball. Va parlar amb la seva germana Irene, la possibilitat que la Maria Dolors Gel Mataró, la seva neboda i fillola, vingués a Sant Cebrià, quan es casés, per treballar juntament amb el seu espòs a casa seva. Ho van parlar amb els interessats. Així va ser.

(…) El nou matrimoni es va instal·lar a casa de la tia per treballar en el negoci familiar que ella els havia ofert. No tenien cap sou, però la Maria corria amb les despeses de manutenció i qualsevol altra necessitat: metge, medecines, roba… Amb el temps, els anava compensant i incentivant comprant alguna finca que escripturava a nom de la neboda i del seu espòs” (p. 47).

D’aquestes línies, n’ixen temes interessants: 1) la nova parella, passa a viure… en la casa de l’ama, no en una casa pròpia o llogada, un fet que em sorprengué en llegir-lo, per primera vegada i 2), com ma mare (qui era l’ànima de la drogueria que portaven els seus pares, la neboda i el marit rebien tota classe d’ajudes). La diferència és que, ma mare (1943), en casar-se (1968) deixà el negoci familiar, tot i que, com m’ha comentat, ella era qui més espenta tenia i, altrament, que portar un comerç és un tema que se li dóna bé.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Fer retxa vol dir fer gran paper, tenir gran prestigi, prosperar molt.

[2] Pollença és una població que hi ha en el nord de l’illa de Mallorca.

[3] Ací vol dir posant el títol a la lletra.

[4] Es tracta del recull de la “Trobada d’Entitats de Recerca Local i Comarcal del Maresme”, celebrada en Arenys de Munt el 16 d’abril del 2016. Consulta feta el 26 de maig del 2020.

[5] Sant Cebrià de Vallalta és una vila de la comarca catalana del Maresme.

Eren fidels a la llengua

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿eren fidels a la llengua? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 7 de febrer del 2026 ens comentaren “Sí. El meu pare va vindre de l’Aragó i mai va parlar castellà. La meva mare era de les Terres de l’Ebre. A casa nostra, no es va parlar mai castellà i així ho faig a les meves filles. La meva néta, la reny perquè canvie l’idioma” (Àngels Salvador), “Les meves ávies, com la majoria de les de les de la meva vila, pràcticament, no sabien parlar en castellà” (Montserrat Junqué Plaja), “Síí, síí, Lluís. La iaia basca parlava bastant castellà i moolt de català, tenint en compte que el marit era aragonès i que ell sempre parlava català.

Els avis materns, sempre català. Com que aquest tenia negoci, en la època franquista, canviava la llengua segons el client” (Montserrat Cortadella), “Sí” (M Pilar Fillat Bafalluy), “Sí, l’avia. I, especialment, la mare” (Joan Prió Piñol), “No en tenien, d’altra. A penes entenien el castellà i el parlaven molt malament i amb dificultats” (Xec Riudavets Cavaller), “Sííííí” (Maria Dolors Sala Torras), “La mare del meu pare, l’única que he conegut, no sabia parlar castellà” (Octavi Font Ten), “A casa, sempre es parlava català” (Margarita Pou Marfany), “Sí!!!!” (Lurdes Closa), “Sí. Només parlaven català, sobretot, l’àvia materna: li costava molt parlar el castellà, tot i que l’entenia” (Rosó Garcia Clotet), “Sí. Quasi sempre només parlaven el català” (Àngels Sanas Corcoy), “La meva àvia no és que fos fidel al català, és que el castellà quasi no el sabia parlar; l’entenia i el llegia, però parlar-lo…” (Àngel Blanch Picanyol), “I tant!!! Des que tinc ús de raó, la meva llengua ensenyada pels meus pares, avis i germans, sempre l’he estimada i l’he ensenyada als meus fills i als meus néts!!!” (Roser Canals Costa), “Sempre fidels” (Conxita Pladevall Vila), “Si: la mare era una defensora de la llengua i sempre defensant la unitat de la llengua. El pare també era així . És clar que la mare era molt culta, llegia molt, no era la dona l’ús del temps que li va tocar viure” (Josep Ferrer Ferrer), a qui reportàrem que, segons Pere Riutort em digué el 18 d’abril del 2020, en Bòsnia i Hercegovina, les dones catalanoparlants que hi havien anat feien ús de la llengua catalana, a diferència dels hòmens, que parlaven turc; “La meva mare, un dia del final dels anys cinquanta, em va posar ‘Som i serem gent catalana’. D’amagat, amb la porta tancada… Ens van passar la torxa. Com diu el gran historiador Ruiz Doménec, ‘A Franco, Catalunya li va esclatar des de dins als anys cinquanta” (Assumpció Cantalozella), “Tan fidels que la meva mare, que tenia noranta anys, no sabia parlar en foraster. L’única que hi sabia parlar era la meva bestia, nascuda abans del 1920, perquè havia fet de criada amb uns botiflers de Ciutat” (Antònia Rotger Tous), “Ma mare, més aïna, li costava parlar en castellà.  Sabia llegir-lo, pero escrivia a espaiet.

Mon pare, sempre parlàvem en valencià, ja que, si havien de parlar-lo o d’escriure’l, se les arreglava bé” (M Carmen Bañuls), “Totalment. Els avis mai van canviar el català, ni amb la Guàrdia Civil. I això que sabien tres idiomes, el de Franco i el francés” (Lydia Quera), “Molts. Fins després de la guerra del 1936, quasi no sabien el castellà” (Miquel Vila Barceló), a qui exposí que “Relativament prompte, pensí que posar la línia en 1920 (anterior a la dictadura del general Primo de Rivera), a 1931 (la República) i, més encara, a 1940, plasmaria més el matriarcalisme. Ho encertí”; “Sí. Vaig aprendre català d’elles. De la d’Alacant, l’ús dels pronoms febles; de la de Barcelona, el parlar, la fonètica, els usos lingüístics, les maneres de dir, el lèxic,… I només calia escoltar-les” (Anna Babra).

En el meu mur, el 7 de febrer del 2026 posaren “Sí: pares i avis” (Montserrat Carulla Paüls), “Sí. Ho eren” (Angelina Santacana Casals), “La mare, al 1921. I sempre em va dir: ‘Tu ets catalana, com la besàvia, primera actriu del Romea’. L’àvia i ella mateixa” (Muntsa Lacima Riba), “I tant! La padrina, nascuda abans del 1900, no sabia d’altre idioma. Fins i tot, quan la meva cosina es va casar amb un xicot d’Osca, no va saber com parlar” (Pepita Roig Armengol), “Sí. Mon pare parlava el català de Girona; ma mare, el català de Ciutadella” (Joe Tur), “La meva mare va néixer el 1912 i no va parlar mai el castellà. Mai!” (Catalina Portell Buades).

En el grup “La Catalunya del Nord”, el 7 de febrer del 2026 afegiren “Fidelíssimes!!!” (Glòria Reverter), “Parlada i escrita. Mare, 1912”  (Maricreu Roteta).

En el grup “Coses de Reus i  de fora”, el 7 de febrer del 2026 agregaren “Per la meva experiència, les persones que jo he conegut, nascudes abans de 1920, no és que fossin fidels a la llengua, és que directament no sabien parlar en castellà” (Santiago Martínez Arrieta), “De fet, la meva àvia, qui ara tindria uns cent quaranta-cinc anys, no parlava res més que català. Els pares ja parlaven bé les dues llengües; això que eren del 1910 i del 1912″ (Montserrat Ferré Rofes), “Els meus avis materns de Vila-seca i de Reus, nascuts el 1901 i el 1905, parlaven català” (Gemma Arrieta).

Finalment, ma mare, per telèfon, el 7 de febrer del 2026 em digué que, “En València, nosaltres teníem botiga i, quan entrava gent que parlava castellà, li ateníem en castellà”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

El Monestir de Poblet, el comunalisme, l’ingrés al monestir i l’embaràs

General, , , , ,

Quant a la posició del senyor Manel respecte dels fets polítics d’aquesta època i, és clar, del segon terç del segle XIX (en què cal incloure la desamortització), captem una actitud oberta i, a més, potser lligada al diàleg. Com a mostra, en les pàgines 35 i 36, parlant sobre persones que havien format part del monestir, l’estudiós escriu “fer una defensa (…) amb una riquesa d’arguments que demostraven un gran talent i un estudi gens vulgar de l’afer.

(…) No caigué, aquest descobriment, en sac foradat; (…) i, per això, més de quatre vegades, sos consells sobre la manera de tractar les qüestions, ses indicacions sobre els arguments que havien de fer-les prevaldre i les fugides a cercar quan el terreny no era ferm, havien servit molt a  aquella minoria [ del bàndol liberal] per a la qual ell guardava tantes simpaties.

(…) al senyor Manel, tan expansiu sempre amb nosaltres relatant actes de la seva vida íntima, (…) per molta que fou nostra curiositat sobre aquest punt, deixà de satisfer-la (…). Respectem, doncs, son silenci sobre aquest particular i posem-hi punt final”.

Ja en el capítol “Tradicions i llegendes”, Jaume Ramon i Vidales comença amb el punt “Per una càrrega de llenya” i amb temes referits als boscs de Poblet: “Els boscos pertanyents al Monestir de Poblet eren immensos. (…) D’allí, eixiren els roures centenaris que, en el segle XVI, servien per a (…) els magnífics i artístics setials amb escultures, respatllers i dosserets que decoraven el cor” (p. 46), roures i alzines llegendaris, immensa riquesa forestal, “arreu fonts abundoses que donaven vida i saba a les extenses hortes de tota la conca del riu Francolí (…).

Mes, si l’actual generació no ha sabut o, millor dit, no ha volgut, conservar aquella riquesa que, sens cap esforç, li donava la pròdiga naturalesa, no podem dir lo mateix dels frares, que, en tot temps, es mostraren molt gelosos de llurs boscos (…) amb les universitats limitànies de Vimbodí, Espluga i Montblanc, que, d’ençà dels albors de la reconquesta, pretengueren tenir pocs o molts drets sobre els tals boscos” (p. 48), mots que ens porten al tema del comunalisme: el comú, la gent que habita en un indret, com a gestors dels recursos naturals i de la contrada.

Com a exemple, en les pàgines 49 i 50, trau que, un tema que hi hagué amb un home de Montblanc (vila de la comarca de la Conca de Barberà) carregat de llenya, comportà que el monestir votàs a favor “que cap montblanquí pogués, d’ara endavant, ingressar de monjo en el monestir” (p. 49).

Agregarem que el folklorista reporta sobre la repercussió que això tindria en la  figura dels fills externs o cabalers, “com en diuen a la comarca, de les cases bones de la referida vila, quasi tots foren naturals de la Guàrdia dels Prats i d’altres llocs situats a prop d’aquella.

(…) les mares es prenien la molèstia de portar llurs fills al món fora de casa per a deslliurar-los d’aquell pecat original que el monestir havia fulminat.

Així ho conta la tradició. I que deu tenir algun fonament ho demostra la circumstància d’estar molt arrelada a la vila de Montblanc i que, fins al present segle, algunes eren (…) les montblanquines que, en el darrer període de l’embaràs, se n’anaven de la vila” (p. 50).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Marits que es feien càrrec de xiquets

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren de pares que es feien càrrec de xiquets? Gràcies. 

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 6 de febrer del 2026 comentaren “No” (Lurdes Gaspar), “Si els tocava, és clar que sí, pero sempre hi havia ‘carotes’.

La mare en coneixia algun” (Roser Canals Costa), “Devien ser casos excepcionals. Si restaven viudos, prest solien trobar una dona amb qui casar-se. No es podien sostreure del treball per alimentar la prole” (Xec Riudavets Cavaller), a qui responguí “Figura en la rondalla mallorquina ‘En Gornals’, plasmada per Antoni Ma. Alcover (Tom XV)” i ens adduí “Interessant. Gràcies”; “El meu pare no podia, encara que volgués, per la feina” (Àngels Sanas Corcoy), “No” (Anna Babra), “No” (Lydia Quera), “L’avi matern va restar viudo jove, com uns trenta anys, i tenia dos fills. La mare d’ell s’encarregava dels xiquets perquè ell poguera treballar, ja que, quan arribava a casa, ajudava a donar menjar els xiquets. 

I l’avi patern també va restar viudo jove i va haver de tornar a casa dels pares. Com que la casa era plena, encara hi havia fills fadrins, les cambres eren ocupades i van restar a dormir a la cambra, en un llit que van posar. I, en eixe llit, es gitaven el pare i els dos xiquets (de dos i de cinc anys)” (MCarmen Bañuls), “Poc” (Maria Dolors Sala Torras), “Doncs sí. I, en concret, els oncles de ma mare. La Mercè Picanyol i el Josep Tantinyà. Els uns diuen que ella era un cap verd, es va afartar de cuidar els tres fills i se’n va anar a Barcelona, no tenint mai més contacte ni amb els fills, ni amb el marit.

D’altres, deien que se’n va anar perquè era un maltractador.

La qüestió és que el Josep es va fer càrrec dels tres fills petits criant-los ell sol.

Era prou modern. A pagès, el normal és que, qui se’n cuidés, fos la mare. Fins i tot, escoltant històries de casa meva, que explicava ma mare (que era nascuda el 1926), veies que el paper de l’home era treballar per a mantenir la casa, i poc més” (Àngel Blanch Picanyol), “Alguna vegada. No et puc ajudar massa en aquest tema” (M Pilar Fillat Bafalluy), “No. Mai” (Josep Ferrer Ferrer), “A casa, tant l’avi com també el pare van tenir molta participació en la nostra cura i en l’aprenentatge i ens portaven amunt i avall a passeig, etc.

L’avi, cada dia, s’aixecava d’hora per anar a cercar la meva ensaïmada a can Massot, de la Bisbal, i la llet” (Antonia Verdejo), “Lluís: sense anar més lluny, el pare de sempre. Els avis no varen ser criatures i feia gràcia quan la iaia deia ‘Mira tal: està amb als néts i els porta’ o…

Ell: ‘D’acord'” (Montserrat Cortadella).

En el meu mur, el 6 de febrer del 2026 posaren “Sí, pels deures d’escola i llevar-se” (Margarita Pou Marfany), “Que l’àvia ho comentés, no; però el pare estava pendent de nosaltres pels deures de l’escola, sobretot, per les matemàtiques, que, a mi, em costaven més” (Rosó Garcia Clotet), “Sí. Els semblava molt bé que els marits es cuidessin dels menuts!” (Angelina Santacana Casals).

En el grup “Cultura mallorquina”, el 6 de febrer del 2026 i després escrigueren “Els meus pares es van casar l’any 1925, varen fer feina tots dos; i la casa i els fills, també. Tant un escurava i l’altra cuidava o feia el dinar” (Dolores Pérez), “El meu padrí anava embarcat, cada tres anys venia de l’estranger i, cada vegada que tocava port a Palma, sa meva padrina restava embarassada. De s’home, tenia poca col·laboració a sa casa” (Angela Bosch Jerez), “No. Ells feien feina i duien els doblers. Cuidar nins, feines de casa,… era cosa de dones” (Cati Riera Santandreu).

Finalment, mon pare, per telèfon, el 6 de febrer del 2026 ens digué “La veritat és que els hòmens es fan poc càrrec, sinó les dones o les mares”.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

El Monestir de Poblet, religió, art i vivències en el segle XIX

General, , , , ,

Prosseguint amb el llibre “Poblet. Narracions, tradicions i llegendes”, de Jaume Ramon i Vidales, editat en 1910 en Barcelona, el senyor Manel indica que, “Tan sols en el claustre de Sant Esteve [, del Monestir de Poblet], que era el lloc d’esbargiment, podíem raonar de política i de coses mundanes” (p. 24) i, en un altre passatge, l’investigador diu al frare:

“-¿Sap que és molt interessant tota això que em conta?

-Doncs vagi escoltant; perquè és el meu propòsit, ara, donar-li una idea (…) de la grandiositat desplegada en les funcions religioses que allí se celebraven” (p. 27).

Llavors, li parla de funerals regis (de reis), de l’abat, del príncep,… i li afig que es feien amb molta sumptuositat, és a dir, amb molt de luxe. A més, li comenta sobre l’art, a què havien contribuït gent molt lliberal: “La part superior d’aquells amples panys de paret era guarnida per quadros colossals, pintats a l’oli pels millors mestres de l’antiga escola catalana.

(…) Realment, Poblet era gran, era poderós, era ric; mes, en cap punt, s’hi retractaven en tan alt grau aquestes qualitats com en els immensos tresors que tancava la sagristia, acumulats a força, no d’anys, sinó de segles, per la munificència dels innombrables i potentats benefactors que va tenir sempre.

(…) -Prou n’hem fet, per avui. (…) continuarem un altre dia.

I, comprenent que la raó li sobrava, no vaig voler insistir, suplicant-li solament que fes memòria de les tradicions i llegendes que sabés referents al monestir. Em respongué que en sabia algunes, prometent relatar-me-les en altra ocasió” (p. 30).

En acabant, el recopilador del Vendrell posa que “No es féu aquesta esperar gaire i, al final, aniran les [ llegendes] que em va contar (…); bé que deixant a part les d’El Solitari de la Lardeta, Sant Bernat d’Alzira, Fra Pere Marginet i Fra Anselm Turmeda i alguna altra que aquí no poso (…), ja que es troben en totes les obres que tracten de Poblet” (p. 31).

En començar la segona secció de l’apartat “Narracions”, el folklorista escriu que “les contarem de la manera que ens foren relatades pel senyor Manel, (…) limitant-nos, per la nostra part, a donar-los tan sols forma literària” (p. 31).

És ací quan l’històric frare passa a tractar sobre la situació política en el primer terç del segle XIX, sobre els partidaris de la constitució espanyola i sobre la resta (en línia amb l’antic règim) i addueix que, fins i tot, això es reflectia en la manera de portar la barretina (p. 32).

Altrament, capim un passatge relatiu al tema de l’abolició de la llei Sàlica i, així, fer possible que la filla del rei Ferran VII, Isabel, pogués succeir-lo i regnar com a cap d’Estat.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El Monestir de Poblet, els comunidors i les campanes en el segle XIX

General, , , , , ,

Un altre apartat d’aquesta secció de narracions és quan el folklorista s’endinsa a reportar sobre vivències que el senyor Manel havia tingut en la seua època en l’esmentat monestir. Així, aprofitant l’oratge que feia, “li vaig suplicar que em relatés alguna cosa de la vida íntima que, en la clausura, es duia.

I, sense fer-se pregar gaire, perquè havia arribat a tenir amb mi una gran confiança, tant per l’amistat que em duia com per haver-li donat desinteressadament alguns consells en delicats afers de família i en qüestions àrdues d’interessos, (…) així es va anar descabdellant:

-Jo, com ja sap, era el segon fil d’una de les principals cases d’aquesta vila; i, seguint la rutina i el vell costum establert entre les famílies acomodades de la nostra terra de dedicar al claustre un dels fills cabalers, d’ençà dels meus primers anys, el pare, català de bona soca, que tenia una voluntat de ferro per a dur a cap tot lo que es proposava, acaricià aquella idea.

-Mira que aquest xicot, per a tot serà bo, exceptat per a frare -li deia, de vegades, la mare” (pp. 13-14), una mare que encertà, tot i que el fill decidís entrar en l’orde.

U dels records de què parla podríem enllaçar-lo amb lo sexual: “Bé és veritat que, moltes vegades, els joves trencàvem la Regla; però això eren desfogaments que, si se’ns descobrien, els pagàvem cars. (…) Així és que eren moltes les nits que, per a satisfer aquella passió [ de nedar], sortíem furtivament de la cel·la i (…) anàvem a nedar a la bassa del molí” (pp. 17-18). Cal dir que tant la bassa com el molí tenen el significat simbòlic de “vulva” i que l’aigua lliga amb lo femení.

En la pàgina 19, apareixen unes línies amb detalls matriarcals pareguts als d’algunes rondalles: “La llàntia continuava oscil·lant de l’un a l’altre dels panteons reials, semblant a un encenser immens mogut per mà invisible”, una mà que, en més d’una contarella, representa la dona que fa de guia d’un personatge jove.

Igualment, trau un tema que entronca amb el paganisme, el qual podríem pensar que era manifest en el Monestir de Poblet, almenys, com a pervivència, i que ens traslladaria a la qüestió dels comunidors. I ho fa dient que “el mateix gust que tenien els frares per a recrear-se les orelles, també podia donar-se’l la vila.

I continuà:

-A més: ¿com vol que se’n desfessin si, quan toquen a temps per congriar-se alguna tempestat sobre el terme, aquella campana és la destinada a reservar, és a dir, que s’acut a ella en darrer extrem, quan la tempesta no vol cedir; i és segur que, en ventar-la, parteix el núvol borrascós, degut, no tant al seu to argentífer com perquè, amb sa llengua metàl·lica, commina la borrasca a desfer-se, amb la inscripció que porta gravada i que usa l’Església per als exorcismes, que diu: Christus vincit, Christus regnat, Christus imperat?” (p. 21), o siga, “Crist venç, Crist regna, Crist impera”.

Finalment, l’històric religiós comenta que la segona campana més  important, Salvaterra, servia per als tocs d’alarma i de sometent i que, en 1835, arran de la desamortització de Mendizábal, foren esquarterades “amb l’objecte de lucrar amb el metall. Així van acabar aquelles llengües de bronze amb les quals el convent s’entenia amb la comarca” (p. 22), un passatge en què es copsa el sentiment de pertinença a la terra. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Jaume Ramon i Vidales, de la ciutat a la vila matriarcalista i acollidora

General, , , , , ,

Continuant amb el llibre de Jaume Ramon i Vidales, en l’apartat “Narracions”, predomina una mena de diàleg en l’any 1873 entre ell (un notari jove) i un històric frare del Monestir de Poblet, qui, com si fos un vell, començarà a contar-li fets i vivències lligades a l’orde, “venint  [ jo], com venia, de la populosa Barcelona, on havia viscut per espai de més de deu anys” (p. 10).

Cal agregar que, en aquesta secció (extensa), es plasmen, si més no, inicialment, dos parers diferents: 1) la ciutat prepotent de cara a les viles i als llogarets i 2) part de la Catalunya rural i matriarcalista. Així, “vaig veure assegut al brancal d’una porta un senyor d’uns seixanta anys, (…) fent mitja i tenint als peus el cisterell on anava ballant el cabdell de fil, descabdellant-se al compàs del moviment de les agulles.

-Quina terra és aquesta en la qual els homes viuen tan efeminats? -vaig dir-me mentalment.

Era la primera vegada que veia un home fer mitja. I, no obstant, com es veurà més endavant, res tan errat com aquest judici.

-Déu lo guard, senyor Manel -va dir-li, en passar, el mosso de peu que m’acompanyava.

Jo vaig saludar-lo també, per cortesia; i ell, alçant el cap i mirant amb curiositat per sobre les ulleres que portava recolzades arran del nas, va respondre a la nostra salutació.

-Qui és aquest senyor? -vaig demanar al mosso.

-Bé: prou que el coneixerà aviat, (…), li diem el frare, perquè ho havia estat de Poblet.

-Frare de Poblet? -vaig replicar, estranyat. I, recordant que duia bigoti, vaig afegir: -No fa pas la cara de capellà.

-No ho és pas. ¡Com podria ser-ho, si és casat!

-Ara encara ho entenc menys.

-Ja ho comprendrà dintre pocs dies, quan ell mateix li expliqui la seva història” (pp. 11-12).

En nexe amb el pensament del notari i amb la resposta final del jove, el dia que plasmí aquests mots, el 3 de febrer del 2026, evoquí un viatge que fiu en 1996 a Tàrbena (una vila valenciana, muntanyenca i en la Marina Baixa), on Pere Riutort tenia una casa en què m’allotjaria uns quants dies.

Quan tots dos, amb estudis universitaris, entràrem en una casa de gent senzilla i de la vila i comencí a escoltar la conversa que hi hagué, vaig presenciar un fet que es repetiria l’endemà en una visita de tots dos a aquells tarbeners i que m’influiria en el meu mestratge i en les futures relacions amb altres persones: el mestre baixava a un nivell que facilitava la connexió entre els casolans (de zona rural) i els qui vivíem en l’Horta de València (clarament urbana). Per això, un poc després, però ja en la ciutat de València, on residia el pedagog, li comentí: “He aprés més en tres dies en Tàrbena que en tots els anys com a estudiant”. Almenys, en un seny: l’aprenentatge va estar que, si volies que un altre entengués el teu missatge, era menester posar-te a un pla molt pròxim al del receptor i crear un ambient acollidor per a ambdues bandes.

De manera paral·lela als relats de Jaume Ramon Vidales i a alguns comentaris sobre la vida del frare Manel, l’historiador diu que, “vuit dies després, el senyor Manel em contava  entre el nombre dels seus amics i era el seu company de manilla cada tarda (…) en el casino.

Per ell, vaig saber que, realment, havia estat monjo de Poblet; (…) que, en arribar el daltabaix de l’any 1835 [, arran de la desamortització] tenia ja ordres menors per a cantar missa; que, això no obstant, poca era la seva vocació per a la carrera eclesiàstica i, menys encara, per a la vida contemplativa (…) i que, lluny de cantar missa, li dispensà posteriorment el Sant Pare, (…) els vots que havia fet en entrar en religió, contraient després matrimoni” (pp. 12-13).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Jaume Ramon i Vidales, bonesa i sentiment de pertinença a la terra

General, , , , ,

Escrits plasmats en el llibre “Poblet. Narracions, tradicions i llegendes”, de Jaume Ramon i Vidales (1846-1890).

Tot seguit, passem a l’obra “Poblet. Narracions, tradicions i llegendes”, de Jaume Ramon i Vidales, editada en 1910 en Barcelona, per la Biblioteca Popular de “L’Avenç” i que trobàrem en Internet el 14 de desembre del 2024 en l’entrada “Poblet (Ramon i Vidales) – Viquitexts (https://ca.wikisource.org/wiki/Poblet_(Ramon_i_Vidales). Primerament, direm que no és un treball de rondallística (encara que inclou contarelles i llegendes), sinó una mena de recull de la vida de l’historiador esmentat i, ben mirat, del seu sentiment de pertinença a la terra, recopilació que comença amb detalls de la seua vida i d’algunes de les seues relacions amb altres persones interessades per la cultura catalana de l’època.

Així, Jaume Ramon i Vidales havia nascut en el Vendrell (una vila catalana del Baix Penedès) i, com indica Lluís Via en el prefaci, “era un bon company dels Pelagi Briz, Bertran i Bros, Guimerà, Matheu i tants altres que, (…) per l’entusiasme dels quals, s’ha rejovenit Catalunya i, en les quals obres, com en font inestroncable, els joves d’avui s’han assadollat d’ideals” (p. 5).

Un poc després, l’amic (qui ja ho era sis anys arrere) posa trets de la manera de ser de l’autor: “Vull que el meu homenatge a l’escriptor i a l’amic sigui breu, sigui exempt de gales retòriques i, així, em semblarà més digne d’ell, que era tot senzillesa i sinceritat. (…) sa perícia professional, sa honradesa exemplar i sos treballs d’investigació històrica comarcana han perpetuat son nom en la pila del Vendrell, on nasqué, i, en molta extensió, a l’entorn” (pp. 5-6).

Agregarem que lliga l’historiador amb Àngel Guimèrà, un escriptor, polític i autor d’obres teatrals català (1845-1924):”fou qui primer conegué i estimulà les grans facultats de l’avui cèlebre dramaturg” (p. 6) i passa al seu vincle amb la terra: “en Jaume Ramon era, a més, un mirall de bons costums, un d’aquells homes que, bo i exercint llur professió, fan honor a totes les causes que defensen. Així s’havia guanyat l’afecte dels veïns del Vendrell i de gairebé tot el Baix Penedès, que el sabien un excel·lent pare i un amic de cor gran (…). Profund coneixedor de la gent de sa terra, els quals costums havia estudiat en remarcables articles (…) i exquisit glosador d’aquelles anècdotes i tradicions que millor revelen i més escaient fan la fesomia d’un poble” (p. 7).

A banda, Lluís Via afig que l’amic havia guanyat un premi en els Jocs Florals de Barcelona de 1896, amb part d’aquestes “Tradicions de Poblet” i, altrament, ens informa que “Era un home modest, d’aquells que fan més adeptes amb l’exemple que amb les prèdiques. (…) en Ramon sabia convèncer amb sa sola conducta, sempre plena de lògica, sempre conseqüent amb son caràcter bondadós com pocs n’hi hagi. (…) Mai va renyar-me perquè jo conreés en aquells temps, amb rutinària predilecció, la llengua castellana: ben al contrari. Mes el seu exemple feia insensiblement desvetllar-se en mi l’esperit català que no mor mai” (p. 8).

Finalment, aquest pròleg és rematat amb una qüestió amb resposta: “¿Què els fa, als arbres i a les plantes del camp, el que nosaltres no admirem llur bellesa, si aprofitem llurs fruits?

Aquest era en Jaume Ramon” (p. 9). Per tant, hi ha un empelt ben manifest entre el folklorista i la terra, això és, amb la mare.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Sexualitat matriarcal, dones que trien i velles que eduquen nétes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme, en bona mesura, simbòlicament, és “El testament de Toríbio”, en el llibre del recopilador Joan-Lluís Monjo i Mascaró. “Eren un matrimoni, pobrius, pobrius!, i passaven amb lo que la vila els donava. A ell, li deien Toríbio; i, a ella, Magdalena; però ell era tan bona persona que sempre li deia ‘La meua Malaeneta’” (p. 213).

Un dia, encara adults, ell li diu: “Ai, Malaeneta! Quant te’n recordaràs de mi el dia que jo em muira! T’ho he de deixar tot.

(…) Bo! Els anys passaren, es feren vells i cau mal Toríbio” (pp. 213-214).

Llavors, ell li demana que cride el notari, “que et vull donar una sorpresa. Jo t’ho vull deixar tot perquè tu no patisques.

(…) Aplega el notari i diu:

-Este senyor no pot testar perquè és ja en estat de coma. Vós, què heu guardat? -demana a la dona.

Ella li respon:

-Ah! Aleshores, ara, ¿ja no m’ho deixa?

L’escrivà li afig:

-Ai, vós, ¿per què guardeu tant a furgar la cosa? Quan ell vivia,… haver-li-ho dit!

En això, el marit tingué uns moments de lucidesa i recobrà un poquet i, de seguida, diu en castellà:

-Lliure l’ànima a Déu;

el cor, a la terra;

els collons, al notari;

i el peliu, a Malaena” (p. 214).

Cal dir que el relat fou transmés per una dona. Així, hi ha un Déu lligat a l’ànima (espiritual, masculí i patern), un cor en nexe amb lo tel·lúric, amb lo femení i amb la mare i que farà possible un terreny fèrtil; un notari valent i un peliu (el penis) que connecta amb la muller. O siga que perviu l’empelt entre els dos membres del matrimoni.

Una altra contarella amb molts detalls eròtics és “El de dalt”, el qual també figura en l’obra “El seculòrum i la seculera”. Una parella que feien l’amor se’n van a una figuera molt plena de figues. U dels dos diu:

“-Ací és un bon lloc, que no ens veuran.

I es fiquen a jugar. I, mentres feien l’amor, no s’adonaven que dalt hi havia un home menjant figues. Ella diu al marit:

-Fes-ho bé, perquè, a veure si no reste prenyada.

L’home li comenta:

-No patisques, que jo sé arranjar-ho.

La dona torna:

-Mira que… Fes-ho bé, que no reste així.

Ell respon a la dona:

-Ai! Això, el de dalt ho dirà.

Al capdavall, tantes vegades deia ‘el de dalt ho dirà’… que l’home que hi havia dalt li diu:

-El de dalt dirà ‘¡Uns collons!…’, ja que li ho heu ficat dins!” (pp. 218-219).

En altres paraules, la dona ha dirigit el desenvolupament eròtic, ella ha dit què aprova al marit i, mentrestant, ell ho deixava en mans de Déu (el de dalt). Així, altra vegada, el personatge femení és qui connecta amb la terra, amb la realitat.

Una contalla que hem triat i que té trets pareguts, àdhuc, en relació amb el desenvolupament biològic de les dones, és “El gatet negre”, exposat pel folklorista de Tàrbena. “Un dia, una àvia que se n’anava tots els dimecres al mercat a Sagunt i que vivia en una alqueria, va dir a la néta:

-Mira: tu, ara, quan l’àvia se’n vaja, te’n puges dalt de la figuera, perquè totes les figues ens les furten.

Va anar-hi la xiqueta i, al poc de temps, veu una gitana amb un xiquet al braç. Llavors, s’arrima la gitana i, en veure la xiqueta, li diu:

-Nena! ¡Tira’m una figueta per a aquesta criatura!

-No, senyora, que ma àvia ha dit que no en done ni una, de figa” (p. 219).

Així, primerament, el narrador presenta una dona major que, tot i l’edat, encara era activa i, com moltes de les dones nascudes abans de 1920, anava a mercat.

Tot seguit, captem el tema de l’educació matriarcal (ací, de padrina a néta), acompanyada de l’actitud assertiva (com al llarg del relat) de la xiqueta.

Passa que, com que la néta no segueix la línia de la gitana (potser, ací representàs la mare), la dona li tira una maledicció: “¡Tant de bo no t’eixira un gat negre per davall la panxa!

Aleshores, la xiqueta se’n va i, en trobar-se amb la padrina, li diu:

-Ai, àvia!

-Filla, què et passa?

-Puix que ha aparegut una gitana i volia que li donara una figa per a un xiquet que portava al braç. I, ¿sabeu què m’ha dit? M’ha tirat una maledicció.

(…) -Oi, filla! Això, tot són mentires. Tu, això, no t’ho cregues.

(…) Un dia, la xiqueta, s’alça la robeta, va eixir i diu a la padrina:

-El gatet negre! ¡Ai, àvia!

(…) Al remat, l’àvia va anar i va dir:

-Mira: a esta xiqueta, li ho hauré d’ensenyar, el meu gatet negre.

Després, la padrina s’atansà a la xiqueta, no tingué més remei que ensenyar-li el gatet negre. I la néta, en veure-li’l, diu:

-Oooooi, àvia! El de vós té el morro tort!

A la fi, l’avia li comenta:

-Ai, filla!

 

Quan el teu mate tantes ratetes

com el de l’àvia ha mort,

també el tindrà tort” (pp. 220-221).

És a dir: en aquest relat, apareix el tema de l’educació, fins i tot, quan la xiqueta aplega al ritu de pas de la infantesa a l’adolescència, i, com que la velleta li fa de mare, aquesta dona li explica, simbòlicament i recorrent a uns versos, que, quan la xica (qui ara ja té pèls en la vulva), haja tingut moltes relacions amb un home (les ratetes com a signe del penis), ella també serà major.

Finalment, direm que els personatges femenins són forts i que els masculins figuren com a més febles (tractats com “ratetes”).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones emprenedores i comares

General, , , ,

Afegirem una altra dona emprenedora, Maria Escribá Bosch (Maria o Marieta “la Comare”[1]), a què accedírem el 20 d’octubre del 2020 per mitjà d’uns missatges que m’envià Francisco Espert Arnandis, d’Alginet (la Ribera Alta). Primerament, traurem informació que ell posà i, després, del llibre “Alginet. Anecdotari i personatges”, de José Ciscar Bosch i publicat per “Societat Cultural Alèdua”, en Alginet en el 2007. Francisco Espert escrigué “Ara et conte un poc alguna anècdota, en què es veu la manera de ser que tenia a casa i en la vida.

Era una persona amb cultura, per a ser dona de la seua època. Tenia un caràcter fort i gran poder de decisió. El meu rebesavi José María, era un home bo i, moltes vegades, un poc submís al caràcter de la dona.

Prova d’això és que el pobre home no tenia, es pot dir, cap vici, però les figues seques el tornaven carabassa. Marieta li racionava molt els diners, així que, a l’andana de casa, es va construir uns canyissos per a assecar-se les figues. Quan era temporada de figues, es recorria el terme collint-ne i les assecava.

L’any 1921 caigué el sostre de l’església. S’hagué de fer tot altra vegada. I el rector anava per les cases demanant diners per al sostre. En tocar a casa de Maria, va obrir el marit, José María:

-Diga, senyor rector.

-Mire: és que fem una col·lecta per a l’obra del sostre. Diu que ens podria donar.

José María li va dir:

-Espere, que ara vinc.

-Xe! On va? –diu [el capellà].

-A demanar-li, a la meua dona.

El rector resta estranyat. I li va dir:

-Xicot, ¿no portes, tu, els pantalons en aquesta casa?

Diu:

-Hui, no.

-Com és això?

-Perquè ens els tornem; i hui li toca, a ella.

María, de mitjan casa estant, li digué:

-José María: ¡dóna-li cinc duros!

L’home anà al caixonet i li’ls donà.

I, així, Marieta, dominanteta. Una vegada, [María] hagué d’atendre un part d’unes persones riques. Els terratinents d’un dels horts. Van anar de nit a per ella i li van dir que necessitaven que atenguera un part i que li pagarien bé. Però que havia d’anar amb els ulls tapats. Acceptà.

Li taparen els ulls i, amb el carruatge, la portaren a l’hort (‘hort’, en Alginet, és sinònim d’’alqueria’ o ‘mas’). Fins que no aplegaren a la cambra per a atendre el part, no li’ls destaparen. Una volta atés, li’ls tornaren a tapar i la tornaren a casa. Els senyorets no volien que se sabera que aquella xicota havia tingut un fill.

Moltes vegades cobrava amb pollastre o amb altres animals; fins i tot, als més pobres,no cobrava.

Per ser la comare, era la que duia a batejar tots els xiquets. Hi ha milers de fotos en què apareix portant-los a batejar.

Va ser una dona molt activa i molt volguda a la vila.

Té un carrer”.  Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] En gener del 2023, accedírem a uns versos relatius a les comares: “La comare de Foios porta carota, de la randa més fina que hi ha en l’horta”. Una randa, com podem llegir en el DCVB, és un “Conjunt de fils entreteixits formant puntes, destinat principalment a adornar vores de vestit o altres peces de roba”.