Arxiu de la categoria: General

Rosa Canela i comentaris sobre el matriarcalisme català

General
Prosseguim amb els comentaris:
«-Bon vespre, Rosa,
 

He llegit el teu escrit i, en relació amb les dues cultures, són molt diferents. Molt.

Quant a Jaume Vicens Vives, devia ser partidari del federalisme, com es dedueix del llibre ‘Notícia de Catalunya’, publicat per primera vegada en 1954. Aquesta edició és de 1960.

Sí que hi ha molts trets que ell posa en escrit i que coincideixen amb altres fonts, com ara, amb Josep Fontana, en un llibre sobre la formació de la identitat catalana (del 2014); amb alguns detalls que escriu David Algarra Bascón en ‘El comú català. La història dels que no surten a la història’ (del 2015)…

Igualment, recórrec prou a refranys i a articles solts.

En nexe amb les dones, la veritat és que hi ha molta diferència entre ambdues cultures. I si, a més, passem a rondalles vernacles anteriors a 1932 (quan es morí Antoni Ma. Alcover, qui n’havia arreplegat més de quatre-centes) junt amb poemes i cançons del segle XIX i de no il·lustrats del segle XVIII, més encara.

Una dona que ha tractat un altre Poble matriarcalista (en aquest cas, el basc) i amb una línia més pròxima a la que exposes, però amb molta aportació de l’antropologia, és Mari Carmen Basterretxea, en el llibre ‘Europa indígena matrilineal. Los vascos’, del 2022. M’ha resultat interessant un llibre fruit d’una entrevista a Rigoberta Menchú (‘Me llamo Rigoberta Menchú y así me nació la conciencia’, d’Elizabeth Burgos).

Finalment, crec que eixirem guanyant hòmens i dones si no fem com aquella dona (regidora del PSOE en la vila d’Aldaia) que, un poc abans d’una conferència sobre dones, em digué que me n’anàs: ‘Açò és cosa de dones’ (sic). Uns anys després, en el 2008, ho comentí a una dona, mestra d’educació d’adults, en una concentració en València (en novembre) i m’amollà: ‘Són les dones les que han de fer la revolució’ (sic).

Cal dir que moltes cançons catalanes del segle XIX i moltes, de mallorquines del segle XX, reflecteixen molt el matriarcalisme.

És un camp que, com el de les rondalles de fa més de cent anys compilades per Sara Llorens, ha estat ‘molt verge’, potser perquè el poder castellà tractava de promoure música en castellà, però, com que, en l’escola, la música popular i les rondalles eren arraconades, ha calgut esperar a la ràdio i a la televisió per a influir, sobretot, dels anys setanta en avant.

Com a mostra, alguns dies he parlat amb ma mare sobre algunes rondalles i m’ha dit ‘Eixa la conec’, ‘Eixa és molt vella’, ‘Eixa me la contaven els meus avis’… I, en canvi, no ens l’havien ensenyada. Potser perquè érem quatre fills i els meus pares estaven molt ficats en temes de cristianisme de caire social.

Hi ha hagut alguns poetes, no precisament coneguts, que m’han donat llibres seus i, en el cas de Rosa Rovira (…), el ‘Romancer català’, de Manuel Milà i Fontanals (segle XIX).

El llibre en què parla Rigoberta Menchú era de lectura en Magisteri (1993/1994) i em cridà l’atenció el fet que la mare prenyada parla amb el nadó, fins i tot, enmig de la natura.

I també la distinció entre castellans, ‘ladinos’ (els indígenes que es passen a la llengua i a la cultura castellanes) i els indígenes».

Ben mirat, el 30 d’agost del 2026, després d’haver-li enviat fotos d’algunes obres que ens fan fet un gran paper, ens posà:

«-Excel·lent literatura per a estudiar a fons i tanta ignorància alimentada de dalt estant perquè la majoria no en tingués coneixement. Gràcies.

Has compilat moltíssima informació. Molta feina has fet. Has dedicat la vida.

-I, sobretot, fer com un xiquet: estar molt creatiu.

-Totalment, perquè ho has contemplat de diferents perspectives».

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones que menen, que salven i ben tractades

General, , , , ,

Prosseguint amb la rondalla esmentada, recollida per la folklorista catalana Simona Gay i que figura en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, el moliner porta el xiquet a la seua dona i, en acabant, ho fa amb la nina i la muller cria els nens.

Agregarem que, mentrestant, la mare del fill del rei fa que posen l’al·lota dins una baixa fossa.

Ben mirat, els infants es desperten (ell, amb huit anys; ella, amb set) i, com que se’n volien anar, ho comenten al moliner, qui els ho accepta.

Després, ambdós xiquets “Van trapar un bosc amb una caseta:

-Tu iràs a la caça -va dir la nina- i jo cuinaré” (p. 505).

En altres mots, la filla porta la casa, n’és la mestressa i, altrament, es fa lo que ella vol.

“La reina va passar (..). Hi va anar i els va dir:

‘-Us caldria aquí una font que ragés per a regar les flors’. I diu al nin: ‘Vés al bosc negre, fumaràs un colp en la porta que s’obre a mitjanit i que, al repic, es tanca. Portaràs una ampolla de l’aigua que hi raja” (pp. 505-506).

Per tant, els actes esdevenen en un moment de foscor (durant la nit) i és aleshores quan la dona domina… i ho fa associada a lo aquós.

Passa que, com que toquen les dotze de la nit i el nen no ho assoleix, la sobirana diu a la xiqueta:

“-Et cal anar a cercar el teu germà (…).

En camí, va trapar Nostre Senyor:

-On vas?

-A cercar mon germà, que és al bosc negre.

-El traparàs amb l’ocell darrere la porta. (…) Agafa l’ocell i torneu tots dos: és l’ocell (…) merla blanca amb tres cues” (p. 506).

Així, un personatge adult i de bon cor fa de guia de la noia, qui, en el passatge immediat, ja en casa, copsa que la reina (i mare del príncep), quan va veure els dos al·lots, diu:

“-Us vull convidar a fer un dinar.

La reina anava a servir. El seu fill va tornar mentre sopaven. La reina li va dir que la seva dona era morta. L’ocell es va posar a cantar i ho va cantar tot” (p. 506), per exemple, que el príncep se n’havia anat deixant la dona prenyada, que els nadons havien estat recollits pel moliner i les intencions de la regina.

Finalment, l’ocell amolla “’En aquesta taula, manca un cobert. La que hi hauria de ser, la posaren en una baixa fossa’.

El fill del rei, tot corrent, hi baixa: la seva dona tenia pas salvi de vida. Ell va fer matar la mare i féu empresonar la criada. La seva dona es va aparellar” (p. 506), o siga, guarir. I, així, el príncep acull la part femenina i tracta bé la dona i, de pas, ella es restableix.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Dones prenyades, ben considerades i fortes

General, , , , , ,

Un altre relat que hi ha en l’esmentat llibre, recollit per la folklorista catalana Simona Gay (1898-1969), i en què es plasmen signes matriarcals, és “La merla blanca amb tres cues”, amb una versió semblant a la d’altres indrets. Així, un pare que no podia passar la mainada (els fills) fa un pacte amb el dimoni, qui li diu “et donaré diners i em donaràs la minyona més bella que tens” (p. 504).

Nogensmenys, com que la filla era forta, quan el pare li diu que s’alce, “Ella, abans de se llevar, se senya amb l’aigua beneita. Obrint la porta, diu:
-Hi ha pas ningú, pare” (p. 505).

Ara bé, el diable no accepta que la fadrina se senye i demana a l’adult “Treu-li l’aigua beneita, que no me la podria endur” (p. 505), un passatge en línia amb una part més de la narració, quan ella se senya amb el cos i quan, una vegada ja l’ha agafada el diable, la xicota amolla “’Jesús, Maria i Josep!’. Ell, llavors, la deixa caure en un esbarjàs profund” (p. 505), això és, en terreny femení.

Uns mots significatius indiquen que “L’endemà matí, els cans del rei, anant a la caça, van sentir a la flaire que aquí hi havia una persona i li portaren a menjar de lo que els donaven.

-Aqueixos gossos vénen magres. Se’n van quan tenen el menjar.

El fill del rei se’n va a experimentar on anaven, la va trobar tan bella, encara que sense mà. Se la va emmenar a casa” (p. 505).

Com a resultat, per una banda, els cans fan de serfs de la dona, com si ella fos la seua superiora, la seua ama o la mestressa. Igualment, el príncep la porta al palau i, de pas, la part femenina de la vida: “S’hi volgué casar. Sa mare no volia.

Va arribar una guerra:

-Abans de me n’anar, m’hi vull casar.

I la va deixar grossa” (p. 505), fins al punt que la reina ho devia haver aprovat i això explica que ella reste prenyada.

A continuació, com que la mare era captivadora i bruixa i la jove ha estat mare d’un fill, la marona envia una lletra al rei, qui li respon que siga retirat el nadó.

Més avant, el rei reve a casa i la dona està en cinta, però ara, d’una xiqueta: “Ella va parir d’una nina” (p. 505).

Sobre les dues prenyades, direm que, a diferència d’altres narracions en què el fill aplega abans de partir ell cap a la guerra, ací el nadó és dins la mare fruit de la relació entre ambdós. No debades, la casa és un terme que empelta amb la vulva (per exemple, amb la forma “casa santa”, com indica el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta), malgrat que, la major part de les referències a “casa” (o a mots amb aquesta paraula), empiulen amb “prostíbul”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Llauradors arrelats a la terra i oberts

General, , ,

Una altra contalla, coneguda, en què copsem signes de caire matriarcalista i que figura en l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, és “En Martinet i el dimoni”. Així, “En Martinet i el Dimoni no eren mai d’acord i el dimoni deia que en Martinet l’enganyava sempre, quan es partien quelcom. En Martinet li diu:

-I bé. Llesta tu mateix. Vet aquí un bonic camp” (p. 504).

Com capirem al llarg del relat, el llaurador, com que coneix més el camp i hi és arrelat, guanya la mà al profà, qui, en altres narracions, és simbolitzat per l’inexpert. A més, fruit de la seua confiança en l’altre, li dóna l’oportunitat de triar la part que preferesca:

“Hi havia un bonic camp de trumfes de fulles gallardes i ben florides.

-Quina part vols?

-M’ho demanes? Unes fulles tan boniques… Vull de mig en amunt!

-Bé: doncs, jo, de mig per avall!

Quan es van collir les trumfes, les fulles, que eren seques, foren la part del dimoni; i les trumfes, per al Martinet” (p. 504).

Així, en aquest passatge, la impaciència i les aparences van unides al foraster. En canvi, el domini del terreny, al casolà, qui, en cap cas, ha engalipat el nouvingut.

En la segona part, “Hi havia un bonic camp de monges florides.

-Quina part vols?

-De mig en avall -diu el dimoni.

-Mira: ja que ets ací, hem de fer una batussa. Veurem qui serà el més fort. Deixa’m el temps d’anar a cal ferrer a me fer amussar les ungles -diu en Martinet” (p. 504).

Sobre aquests darrers mots del pagés, ell fa que es reduesca l’agudesa (la qual és vinculada amb lo masculí i, com en altres relats, es decanta per lo circular, per lo redó, un fet que lliga amb lo femení, així com, en Nepal, l’elefant femella ho fa amb un tronc que acaba pla en la banda superior).

Tanmateix, l’hortolà “va anar a fer adobar el fusell.

Quan va tornar, va engegar dos colps de fusell enlaire” (p. 504) i, un poc després, dos colps més.

Llavors, com que l’home li diu que “Això no és res: és l’advertiment de la batalla” (p. 504), el diable escampa el poll perquè es veu en inferioritat. Simbòlicament, el personatge autòcton i tel·lúric venç el qui s’inclina per lo visual.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Contaven rondalles en què la dona salva l’home

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos contaven rondalles en què la dona salva l’home? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web «Malandia» (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és «Lluís Barberà i Guillem».

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 2 de setembre del 2026 i posteriorment comentaren «No. No me n’explicava gaire» (Àngels Sanas Corcoy), «Ara no recordo. Si em ve alguna cosa al cap, ja te’n diré» (Àngels Benaiges Martí), «Rondalles, no me n’explicava gaire. Fets, sí!!!!» (Roser Canals Costa), «No» (M Pilar Fillat Bafalluy), «No» (Lurdes Gaspar), «No me’n recordo» (Joan Prió Piñol), «No ho tenc present. És un tema que no domino i les meues àvies no en solien contar, de rondalles» (Xec Riudavets Cavaller), «Més que rondalles, era la vida mateixa, les pròpies vivències. Durant la guerra civil, el meu avi (qui ja no era un noiet), el volien reclutar els anarquistes que van pujar a Moià i la meva àvia el va amagar (no recordo on) i li duia menjar d’amagat. O quan van entrar els nacionals: el meu avi va ser empresonat a la Model de Barcelona i la meva àvia baixava de Moià estant, com podia, a dur-li menjar. No són rondalles, però era la dura realitat» (Àngel Blanch Picanyol), «Les àvies, en general, no et venien amb ximpleries. Tenien fills i filles i, en general, molts» (Margarita Pou Marfany), «Jo no recordo res de tot això. Les dones, quasi sempre, són molt importants en la vida de la família; abans, molt més que avui» (Júlia Aixut Torres), «No. Cantaven cançons catalanes, havaneres, cançons aragoneses… De sardanes…, escoltades per artistes de teatre que venien de Palamós.

I també tenien colles fetes. I, després, els nostres balladors venien a la nit a cantar-nos a les finestres. Recordo que em dedicà una nit ‘Muñequita linda Escuela de Sirenes'» (Lydia Quera), «No ho recordo» (Daniel Gros), «No» (Anna Babra), «La meva àvia va néixer al 1906, però m’explicava rondalles tradicionals i, sobretot, rondalles que ella inventava, en què sortien extraterrestres i tot» (Mercè Pagès Leal), «A casa, s’explicava a la quitxalla rondalles de cançons populars i d’animalons; i les coses del dia rere dia, entre els adults» (Joana Cabiscol Calvès).

En Twitter, el 2 de setembre del 2026 posaren «No ho tinc present. Només s’esqueia si era la Mare de Déu» (Montserratp), a qui escriguí que, «En les cultures matriarcalistes (i la vinculada amb la llengua catalana ho és), tant en les rondalles com també en les cançons autòctones, la dona salva l’home, no és ell qui ho fa. I, si ho fa, molt sovint, seguint les indicacions que ella li dóna i, a més, al capdavall, ell no fa ostentació d’haver-la salvada i la dona li ho agraeix». 

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Passat i present del matriarcalisme en terres catalanoparlants

General, , ,

Comentaris amb Rosa Canela sobre el passat i el present del matriarcalisme català 

Tot seguit, exposarem el resultat d’un intercanvi de missatges entre Rosa Canela (de Catalunya, u dels participants en la recerca i que ens havia reportat algunes vegades) i jo entre el 26 d’agost del 2026 i el 30 d’agost del mateix any. Primerament, li envií un escrit meu:

«— He tret aquest tema a líders polítics de Catalunya, del País Valencià, a escriptores que apareixen en ‘VilaWeb’, a gent de les Illes Balears, a politòlegs (Ramon Cotarelo)… i no m’ha respost ningú. Temes impopulars a què em referesc:

1) les dones catalanes en l’Edat Mitjana estaven més ben tractades i més ben considerades que ara;

2) si accepten que la cultura tradicional vinculada amb la llengua catalana és matriarcalista

i (…) 4) no accepten que Felipe González (president del govern espanyol entre 1982 i 1996 pel partit socialista) retirà l’especialitat Humanes dels estudis de Magisteri.

Això ho solen callar els polítics, els jornalistes, els grups feministes, els partits d’esquerres i els progressistes. Simplement, parlen i escriuen sobre la dona durant la dictadura i ‘en el món capitalista’, però no estudien Poble a Poble…

-He llegit el teu correu i miraré de dedicar aquesta tarda a respondre.

Gràcies per tota aquesta informació.

Pensa que la dona, tant a València com a Catalunya, tenia vida pròpia. Però, per influència de Castella (la inquisició castellana) i, més recentment en el temps, de Franco (1939-1975), van imposar els costums de l’anacrònica i misògina Castella».

A continuació, li enviàrem un correu electrònic:

«— Bon dia, Rosa,

Hem intercanviat alguns comentaris en relació (…) amb la política.

Una cosa que he capit en molts polítics de la Nació Catalana és que fan propaganda de les valors de la Il·lustració: eixir de l’obscurantisme, no acullen idees i estudis nous, reneguen de la llengua autòctona (en les municipals i autonòmiques del 2023 en el País Valencià, Joan Baldoví, de Compromís, a hores d’ara, una candidatura més aïna comunista, féu campanya en castellà en zones catalanoparlants del País Valencià), prefereixen continuar en lo que han fet en altres campanyes, no diuen ni un mot sobre la dona en la Catalunya medieval (és un tema tabú), ni que la nostra cultura (la vernacla) és matriarcalista…
 
I més: em fa l’efecte que els fa por poder passar a viure entre reixes. El resultat és que tenim uns polítics mediocres i, com diem popularment, acollonats. Per això, són com esclaus de la cultura castellana i dels seus promotors.
 
T’adjunte una taula de, poc o molt, cinc pàgines, amb trets relacionats amb el matriarcalisme català i amb les cultures patriarcals. La informació fou revisada en juliol [ del 2026].
 
— Benvolgut Lluís,
 
Fins avui no m’he pogut dedicar a llegir tota la documentació que em vas enviar.
 
És molt interessant. I confirma que MAI, MAI, MAI ens podem entendre amb els castellans perquè partim de bases totalment oposades.
 
Ho veiem a les Constitucions Catalanes i en el Dret Català.
 
Avui hi ha una guerra oberta contra la dona.
 
De la misogínia més fanàtica i integrista dels qui ens voldrien dins un burca sense veu ni vot, fins a les que avui hi ha en càrrecs a ministeris, a administracions, a televisió i a mitjans de comunicació.
 
Dones de gran validesa que han estat silenciades i, sovint, menystingudes per un masclisme instal·lat a la societat molt sibil·linament. I que passa gairebé imperceptible, atès que només ho nota la qui ho pateix.
 
Al començament de l’era Pujol, molts dels qui ocupaven càrrecs no tenien idea de res. Per sort per a ells, tenien unes secretàries molt ben preparades que els feien una excel·lent feina i que, després, ells presentaven com a pròpia.
 
També he de dir que el Vicensvivisme és, sobretot, antiindependència de Catalunya. Jaume Vicens Vives no ha explicat mai l’autèntica història de Catalunya. Com va fer el mateix Pujol. No fos cas que els nens i joves li sortissin massa patriotes i li engeguessin enlaire el negoci de l’autonomia. Doncs, en poc va disposar de l’autonomia, va posar en llocs de responsabilitat homes i dones que eren a la ‘Delegación del Gobierno’ o a la ‘Sección Femenina’, deixant arraconats funcionaris que pensaven que, per fi, tindrien caps catalans responsables. I van haver de patir castellanots sense cap formació i van haver d’aguantar-los. Una colla d’ignorants, de fatxendes i de prepotents.

No tenim polítics d’alçada. De fet, no tenim polítics: sols una colla de farsants que s’han dedicat a la política pels privilegis i per a enriquir-se. També per tenir de padrins amigots i gent que no podria treballar en cap empresa perquè no tenen ni idea, ni instrucció, ni coneixements, però que, a poc a poc, han pujat per tenir un carnet de partit a la butxaca.
 
El silenciament de persones vàlides, entre elles, moltes dones. Perquè saben que aquestes sí que serien capacitades per a tirar endavant la independència de Catalunya.
 
No ha parlat ningú mai de la història de Catalunya i de totes les dones que forjaren aquesta terra.
 
Fins i tot, en l’actualitat, he conegut homes que han amagat la feina i els treballs de dones eminents perquè no suporten l’excel·lència, sobretot, si ve d’una dona. Sembla que el seu EGO masculí no ho pot pair.
 
A Catalunya, encara hi ha poblats ibèrics que mostren un matriarcat i una alegria de viure lluny de les encotillades lleis dels patriarcats.
 
Però això ja ho saps.

Castella va tenir la seva oportunitat de ser en l’època de ‘ELS COMUNEROS DE CASTILLA’ (Padilla, Bravo i Maldonado), al segle XVI, qui es van rebel·lar contra les monarquies estrangeres imposades. I van ser executats. D’aleshores ençà, els reis de Castella sempre han imposat allò de ‘¿Qué es la ley? Lo que manda el rey’.
 
S’imposa l’estil del MARRÀ per damunt de l’estil del pastor.
 
Cal tenir en compte el jurament dels catalans davant del rei: ‘Nós, que valem tant com vós, jurem davant vós que no sou millor que nós, que junts valem més que vós i que us acceptem com a rei i sobirà sempre que respecteu les nostres llibertats i lleis; però, si no, no’.
 
Aquest és el jurament que, seguint les nostres Constitucions, es feia davant dels reis catalans.
 
Fins al segle XVIII, que és quan els catalans vàrem perdre, en mans dels Borbons, aquelles llibertats que ens feien ser tots junts, iguals i per damunt de qualsevol sobirà.
 
En un altre escrit, t’explicaré de l’Orde de l’Atxa. La primera orde militar femenina, creada per Ramon Berenguer IV.
 
Continuarem en contacte
 
Com bé dius, ENDAVANT LES ATXES.
 
Rosa M Canela».

Agraesc la generositat  dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costa dia rere dia.

Dones que salven, les tres generacions i bona avinença

General, , , , , , , , ,

Una altra contarella que figura en el llibre “Folklore íntim del Rosselló”, en què es plasma la bonesa i, fins i tot, un paper important dels nens, és “En Pere peresós”, amb signes inicials i comuns a altres narracions. Un minyó és enviat per sa mare a fer llenya i, quan passa a pescar, “N’agafa un peix roig.

-Deixa’m la vida salva -va dir el peix- i tindràs fet lo que vulguis, tan sols dient

Per la virtut del peixet roig,

que tingui això o que tingui allò.

 

El va deixar anar” (p. 501).

Cal dir que el peix és un animal associat a la dona i que ací evoca la figura de la sirena de més d’una rondalla.

Després, el xic diu la primera orde i el peixet li ho adoba: “que sigui el fogot que em porti a mi” (p. 501), de manera que ell guanya comoditat.

Adduirem que, “Passant per la vila, hi havia una filla del rei que (…) s’estava tota trista a la finestra. Ella, veient el fogot que anava, es va posar de debò a riure; i el minyó, la veient tan bonica i riallera, va dir:

-Peixet, peixet, per la virtut del peixet roig,

fes que aquesta bonica fadrina tingui un nin

i que jo en sigui el pare.

 

I, a casa, en arribant ell, va dir a la mare:

-Poseu tovalla, pareu taula, que veureu lo que veureu” (p. 501) i ordena que hi haja de tot per a menjar (pp. 501-502). I tots dos passaren a tenir tot lo que els calia (p. 502).

“Nou mesos després, la filla del rei va tenir un infant i no sabia ella com es feia. El pare rei va fer fer una crida: que tots els homes vinguin. El nin mateix diria qui és el seu pare.

-Anem-hi! -diu en Pere.

El nin va dir:

-Aqueix és el meu pare” (p. 502).

Llavors, el xiquet, mitjançant la seua candor, ha triat el pare biològic encertat. Ara bé: el monarca, encara que no ho indique la narradora, no devia acceptar que un home de família senzilla fos el marit de la princesa i, per això, “El rei va fer posar la seva filla, en Pere i el nin en una bóta i els va llançar a la mar.

Aleshores, va dir en Pere al peix:

-Tu que has tingut el poder de me fer tenir un mainatge, ¿ens podries fer eixir d’aquí? Fes-nos treure del mal i posar-nos en un palau” (p. 502).

I així ho fa l’animalet, és a dir, el personatge feminal auxiliador de la resta de bonhomiosos.

Cal dir que, a diferència del rei, qui preferia trencar amb ells, el xicot (en Pere) s’inclina per la relació amb els altres i sol·licita al peixet que hi haja un pont d’argent “que vagi del palau del rei al meu” (p. 502).

Ben mirat, el sobirà, possiblement atret per la valor de la plata, s’atansa a la fortalesa, però, com que un temporal se li gira en contra, no té més remei que revenir al seu terreny.

Nogensmenys, el jovenet, altra vegada tria l’enllaçament: bastir un pont, però daurat. I, altra volta, el monarca s’hi acosta. Agregarem que, encara que ho assoleix, en veure un serf, demana qui hi viu.

Finalment, “Se li presenten la seva filla, en Pere i el seu petit. Quan el rei es va veure una gent de tan gran poder, els va perdonar i els va fer seguir al seu propi palau” (p. 502).

Per consegüent, la bona avinença entre la parella ha generat un fill, ambdós jóvens han mudat al seu territori (són els sobirans de la seua vida) i això explica que, quan, al capdavall, el monarca coincidesca amb el matrimoni junt amb el nen, no sols els condone: els convida a la seua fortalesa i, de pas, es crea un eixart entre les tres generacions (l’avi, els pares i el fill).

Açò, en la vida diària, esdevé, per exemple, quan un fill s’independitza dels seus pares (indistintament del passat de cada membre) i cada part accepta l’altra sense tractar de dominar-la, ans al contrari, recorrent a un empelt entre totes tres.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Maternitat, dones interessades pels fills, amb espenta i sociables

General, , , , , , , ,

Una altra narració arreplegada en l’obra esmentada amb relats del Rosselló, i en què es reflecteixen signes matriarcals, és “La cabra i els cabridets”. Així, “Hi havia una cabra que tenia tres cabridets. Un dia els va deixar per a anar a cercar a menjar i els va encomanar de no tocar la porta” (p. 499) i que, quan ella s’hi atansaria, la reconeixerien per la veu i perquè portava “llet a les tetetes” (p. 499), un eixart amb la maternitat.

A diferència d’altres versions, en aquesta, els dos cabridets més grans no són femelles, sinó mascles, i la petita (Caterineta) sí que és el cabridet més finot. És més, la mare, amb més reflexos, més forta i més sociable, se salva de manera més efectiva i recorrent a persones de confiança (un fet que no havíem vist en altres variants): “la cabra entra (…) i clava un colp de banya al llop. Els tres cans (en Quim, en Cam i en Quiquerat) corren a l’ajudar” (p. 499).

Altrament, un altre animalet (el gat) decideix no ficar-se en bucs, una novetat d’aquesta contalla: “El gat s’estava damunt la pallargueta a se pedaçar les calcetes i deia:

Ni per gra, ni per palla,

voldria ser en aquesta batalla.

 

La cabra i els tres cans van ser més forts que el llop. Veritat que la cabra va restar torta, mes s’havia emportat el nas del llop” (p. 499) i, així, ella i els col·laboradors eren vius.

Cal dir que fou contada per Caterina Siné, una dona que havia nascut en 1856 i que, com es pot veure, trau el tema de la cooperació i el d’alguns dels beneficis de tenir aliats.

En la rondalla vinent, “La cabrideta, el petit Jan i la Caterineta”, compilada per Simona Gay i transmesa per la mateixa informadora, hi ha trets pareguts. Una cabreta tenia dos fills (el petit Jan i la Caterineta) i els comenta que se’n va uns dies a Sant Jaume de Galícia “a me fer adobar la cameta” (p. 500), els deixa uns formatges i els diu que vagen alerta amb la guilla.

Més avant, quan la rabosa ja s’ha fet amb els formatges, apareix el llop i copsem els papers masculins (pobre) i els femenins (la guineu es menja quasi tot l’aliment i el pela i en gita les pells). Per consegüent, la dona és la part afortunada, mentres que l’home és qui recull les miques.

Ben mirat, ella dóna al company garses per perdius i, després, li diu la veritat: “Vas en aquella caseta, que es veu d’aquí, tustaràs i diràs amb veu fina (…).

El llop hi va anar” (p. 500).

En altres mots, ella fa de directora i ell li segueix les indicacions. Passa que els cabridets reconeixen la veu i no obrin al llop.

Agregarem que la mare (la cabra), en revenir a casa, veu que la guilla la imitava “i es van posar a fugir tots dos” (p. 501), això és, la guineu i el company.

Finalment, la marona (fent el paper d’educadora), “entrant a la caseta, va dir als cabrits que havien patit fam sense els formatges:

-Si m’haguéssiu escoltada, no vos hauria pas arribat! 

És que ja l’havien escoltada! Mes, vés a saber: sempre tenen raó les mares” (p. 501).

Com a afegitó, no havíem tractat encara cap relat amb un final com aquest i amb una moralitat de la mare cap als fills.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

La família tradicional matriarcalista en Catalunya i en Galícia

General, , ,

B) LA DONA EN LA FAMÍLIA TRADICIONAL D’ARRELS CATALANOPARLANTS.

 

Començarem aquest punt amb unes paraules tretes del llibre “Rondallari de Pineda”, en la segona edició, del 2020, quan Josefina Roma (qui dirigí aquesta obra) comenta que “veurem que els personatges actuen amb un patró de mostra establert. El pare no sembla comptar gaire, en rondalles en què el pes específic de la mare sobrevinguda o madrastra és el determinant de l’acció. El pare veu les coses de lluny i hi oposa poca o nul·la resistència. De fet, en moltes rondalles d’aquest tipus, el pare simplement desapareix, un cop s’ha anunciat que la protagonista és òrfena de mare i que el seu pare s’ha tornat a casar, és a dir, que es mostra el tipus de família que servirà de context a la narració” (p. 37).

A més, agrega que “El tipus de família que dibuixen és, doncs, matrifocal[1], encara que es desenvolupi dins d’una virifocalitat[2], ja que la dona i la seva filla van a viure a la casa del nou marit i pare, però el poder de decisió, encara que sovint pertany al pare, en darrera instància, és la mare la que l’exerceix, ja que el pare sembla estar absent de la casa, per motius de treball, sigui aquest la dura jornada agrícola, o bé el comerç, allunyat del nucli familiar, quan parlem de famílies més benestants, o la guerra en països llunyans” (p. 38).

En línia amb això, el 9 de maig del 2021 vaig accedir a l’enllaçament del llibre “Les dones i el mar” (https://www.mmb.cat/blog/wp-content/uploads/2020/05/Estudis-21.pdf) que, u dels autors, Eliseu Carbonell, havia posat la vespra en el meu mur. Aquesta obra, escrita per Eliseu Carbonell junt amb Eulàlia Torra, que guanyà el “XII Premi de Recerca Ricart Giralt” i que fou publicada pel Museu Marítim de Barcelona, troba moltes semblances entre la pesca en Catalunya i els pescadors portuguesos, plasma trets matriarcals que exposa Josefina Roma o bé que hem capit en rondalles de Pineda de Mar i, altrament, addueix que, en eixe seny, “Cole afirma que les cases marineres estan ‘regides per dones’. (…) Sally Cole rebutja les paraules matriarcat, matrifocals, etc., perquè posen molt accent en els vincles de parentiu i, en canvi, proposa parlar d’unitats domèstiques ‘on les dones són centrals’ (…). Aquesta centralitat de les dones dins les cases marineres es manifesta en molts aspectes: per exemple, en el lloc de residència després del matrimoni, i el fet de tenir lligams de veïnatge, d’ajuda mútua o de contacte amb els parents vinculats a la dona i també a lligams afectius més forts. Així mateix, es manifesta en els patrons d’herència i de propietat, en l’economia, en patrons de subsistència i de producció de béns.

Aquesta centralitat de les dones és deguda a l’elevada taxa d’emigració masculina del segle XIX, que era una gran asimetria, amb moltes dones solteres” (p. 36).

Tot seguit, els autors comenten que “Les dones eren les qui gestionaven l’economia domèstica i mantenien lligams estrets amb els seus propis parents. Tot i que la unitat domèstica ideal era una parella casada i els seus fills, la realitat és que la majoria de les famílies eren dones soles amb els seus fills”.

Veiem, doncs, que, així com Josefina Roma parla d’hòmens que, com ara, poguessen anar a la guerra, en el llibre “Les dones i el mar”, Eliseu Carbonell i Eulàlia Torra parlen d’hòmens que se’n van a la mar. A més, els comentaris dels tres coincideixen en què la dona era qui portava la casa i qui feia de cap de la família, en un ambient clarament matriarcalista, fins al punt que “Les dones manaven a les cases, mentre que els homes podien ser-hi presents o absents” (p. 36), o siga, que, quan els hòmens eren en la casa, també comandaven elles. Però, a banda, “Les dones treballen, produeixen, contribueixen a l’economia i tenen autoritat per prendre decisions respecte als recursos de la casa” (p. 36).

I, per si això no era prou, “Es prefereix que siguin les filles les qui hereten la propietat de la casa, cosa que, a la vegada, reforça els lligams de parentiu amb els parents de la dona, mentre que els lligams masculins amb els propis parents es dissolen” (p. 36), vincles que aplanen que hi haja “grups de dones emparentades entre elles que viuen i treballen les unes al costat de les altres (…) i, alhora, mantenir les estructures que reprodueixen les unitats domèstiques femeninocèntriques” (p. 36).

També fent referència a la pesca i al paper de la dona, el 20 de juliol del 2021, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, Julio Navarro Peris em posà “Tinc la meua pròpia teoria sobre el cas gallec, sobre el basc o sobre el de les Illes. Quan l’ofici de l’home és la pesca, i és la dona qui cultiva el camp i té cura dels animals que hi tenen, és ella qui porta l’economia de la casa, puix que la seua contribució és estable, mentre que la de l’home, no.

Jo ho vaig observar a Eivissa, els anys que hi vaig viure (1974-1979), i ja ho havia observat a Galícia, on també hi vaig viure”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] En què es la dona qui comanda, de línia matriarcal.

[2] En què és l’home qui comanda, de línia patriarcal.

Pares que eduquen, mares que ajuden i fadrines que menen

General, , , , ,

Una altra contarella en què capim el matriarcalisme, arreplegada per la folklorista Simona Gay i que figura en l’obra “Folklore íntim del Rosselló”, és “La Margarideta”. En primer lloc, direm que aquest relat té trets eròtics (com ara, el fet que una dona regue una alfàbega, o siga, que tinga relació sexual amb un home). Quant al vocabulari, quan diu el “senyor rei jove” i el “senyor rei” és el príncep, com es dedueix molt avançada la contalla:

“La Margarideta regava l’enfalga, el senyor rei jove vingué a passar” (p. 495) i, com que ell li demanava quantes fulles té l’alfàbega, ella, decidida, li amolla “tant com d’esteles hi ha al cel” (p. 495).

En un segon assaig, el príncep s’atansa a la xicota, qui també arruixava, i li diu:

“-On és ta mare?

-A fer un servei que no li tornarà ningú” (p. 495).

Així, na Margarideta, altra vegada, li guanya la mà.

Un tercer dia, ell s’acosta a la fadrina, qui regava l’enfalga, i li demana on és son pare. Llavors, ella li comenta “A escapçar el coll a tots els qui li fan nosa” (p. 495).

Un altre dia, el príncep se’n va cap a on és l’al·lota i inquireix sobre què feia la noia i li trau “Em sabries dir quant, de gotes, cal per emplenar les bótes del rei gentil?

-Una pluja de març i una d’abril per emplenar les tines del rei gentil” (p. 495).

Aleshores, na Margarideta li ha indicat dos dels mesos en què més plou i en què, igualment, creixen les plantes.

Ben mirat, “El fill del rei ho digué al seu pare, qui li explicà: ‘La seva mare ha anat a fer servei a un mort, qui, doncs, no li pot tornar. El seu pare ha anat a podar i, doncs, a escapçar els colls de massa a la vinya. I, amb el que t’ha respost de les bótes a emplenar, es veu que té seny, perquè, quan plou al temps volgut, tot creix” (p. 495).

Per tant, com en altres narracions, la dona (ací, la Margarideta) té més vivències que l’home (ací, el minyó).

Finalment, el monarca diu al fill que ell “trobava la Margarideta graciosa…

-Margarideta: t’hi pots casar, serà una dona entesa.

I així ho va fer el senyor rei jove” (p. 495).

Així, la mare és vinculada amb el servici social (amb l’ajuda), el pare ho fa amb la vinya (associada a la tardor, una estació femenina) i la filla (la Margarideta) enllaça amb el príncep. Tocant al paper del rei, ell educa el fill (el futur sobirà del regne).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.