Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaren sobre hòmens que escuraven? Apareix en una rondalla recopilada per Antoni Ma. Alcover. Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

En el meu mur, el 7 de juny del 2025 i més avant ens posaren “‘Hòmens’?? No ho entenc.

‘Homes’?

Es padrins feien de tot cada un, tant coses des camp, com de sa casa.

Vénc de família pagesa i ho som; ara, per gust (realment docent)” (Maria Galmes Mascaro).

Quant a missatges, el 7 de juny del 2025 i posteriorment plasmaren que, “A casa, ens van ensenyar a fer-ho amb seny i, a l’escola, que m’hi romania a dinar, que no estava bé deixar un plat totalment net: sempre una mica, perquè era golafreria. Netejar els plats, els gots… després d’haver menjat, llavar-los amb sabó, amb fregall…, també fonamental. No deixar-ho acumulat: fer servir i netejar” (Antonia Verdejo), “A la família del pare, els homes no feien res: ni a la cuina, ni a l’aigüera; tan sols ajudaven en l’època de la matança del porc, a final de novembre, quan se salava la cansalada i els cuixots, es fregien els llardons i es confeccionaven les llonganisses i les botifarres de penjar i de fregir… En acabar les dues o tres jornades, els homes ajudaven a escurar.

A la de la mare, l’avi (patriarca) no sabia ni obrir un ou, ni hi tenia afició.

Però les tres filles de la casa tenien tres marits, i mon pare i els dos cunyats cuinaven tots tres en els aplecs familiars: matar conills o pollastres, arreglar peix de tall (la mare i les filles, peixateres), fer arrossos, costelles a la brasa o truites de vuit ous en paelles monacals…

També, en acabar, els homes ajudaven a escurar” (Joan Marrugat), “Mon pare ho feia i també el cafè” (Octavi Font Ten), a qui, el mateix dia escriguí que “L’avi patern de ma mare (1874) conta ma mare que tenia bon gust per a fer caragols”, “La meva mare, no: ella era de l’opinió que els homes no havien de fer res de les coses de casa” (Montserrat Carulla Paüls), “Que va! Recorde que jo, de casat, vaig fer una paella a casa ma mare i vam anar nosaltres, els meus germans i els cunyats i les cunyades. Després de dinar, em vaig alçar i vaig escurar… Ma mare em va dir ‘Peus de fotja’ en amunt. És clar: no li vaig fer ni cas. Però quin batistot que va agafar!” (Josep Ferrer Ferrer), “Noooo” (Àngels Sanas Corcoy), “A casa, com que tot eren dones, el pare no feia res” (Àngels Salvador), “A casa, tant l’avi com també el pare, treballaven tot el dia: del matí fins el vespre. Els plats era la feina de la casa, com anar a comprar a la plaça i fer el dinar i cuidar els nens. Era la manera d’organitzar-se en aquella època” (Joan Prió Piñol), “A casa de l’àvia materna, els hòmens escuraven. A la de l’altra àvia, no era ben vist. Però eren tot dones” (Joan Colera), “Les feines de la casa sempre les feien les dones. Jo ja era una mica grandet quan vaig veure escurar un home” (Xec Riudavets Cavaller), “La mare escurava els ossos dels plats per rentar-los. Els homes: fer les feines de la casa era mal vist, però, quan es tractava del lloc de treball, era normal i necessari” (Rosa Rovira), “No n’hi havia cap que escuràs” (Eusebia Rayó Ferrer), “A casa mon pare. Anava a comprar i a recollir a la mama a la plaça per si venia massa carregada, ajudava molt en tot i de totes maneres (parar taula o treure-la, rentar els plats, fer vidre, netejar-nos les sabates….). Com que era un home alt i fort (tenia unes bones mans), la mama m’explicava que jo cabia dins d’una de les mans i ell em banyava al lavabo” (Montserrat Cortadella), “No recordo que ho comentessin, però, tant l’avi com el pare, ho feien si calia, no com a cosa habitual” (Rosó Garcia Clotet), qui ha rebut una educació matriarcal molt reflectida en molts comentaris seus com també Montserrat Cortadella, “Doncs, crec que no!!!” (Anna Babra).

En el grup “Dialectes”, el 7 de juny del 2025 ens comentaren “El que avui entenem per ‘escurar’, és a dir, ‘Rentar els plats, els gots i els coberts després de cada menjada’, de cap manera. Els hòmens, ni s’acostaven a la cuina: això era treball sagrat de les dones.

Ells, segons deien elles, ja tenien prou a anar a treballar i a portar el jornal a casa. De la casa, se n’ocupaven elles, que, segons comentaven, no treballaven, perquè no portaven diners a casa” (Josep Fontestad Molina), a qui, entre d’altres coses, li escriguí que “mon avi matern (1906) era qui cuinava”.

En el grup “Cultura mallorquina”, el 7 de juny del 2025 i després adduïren “Que vaaaaa!!!

Es homes no feien res a ca seva si hi havia filles.

En canvi, sa meva padrina (sa mare de mumpare) va tenir quatre fills seguits abans de tenir una nina i, quan va veure que només tenia al·lots, va dir ‘A fer feina tots!’ i els feia escurar, parar taula, fer es llits i ajudar a cuinar i, així, mumpare sabia fer un poc de tot. Però aixó no era normal” (Francisca Noguera Bordoy), “A casa, sempre havíem rentat els plats (‘escurat’) les dones. A mi, com que era la gran de tres germanes, van fer-me un tamboret perquè arribés a la pica de la cuina. I crec que deuria tenir sis o set anys!! Mai vaig veure cap dels homes de la família netejar els plats… Ni tan sols desparar la taula. Ara, els meus néts no els cau cap anell per fer nets els plats, si venen a dinar a casa meva…” (Maria-Carmen Baltà Alonso).

En el grup “Paraules ebrenques”, el 10 de juny del 2025 agregaren “Escurar, no ho sé; però,de guisar sí que guisaven, sobretot, en les famílies marineres” (Raúl ZQ).

Ben mirat, ma mare, per telèfon, el 7 de juny del 2025 em digué “Quant a l’escurada, els llibrells, les calderes,… lo més gran. També ajudaven a netejar les màquines de bullir. Moltes vegades, perquè eren faenes pesades”.

L’avi Miquelet (1874) feia sempre els caragols i, a més, presumia que ho feia millor que ningú. Paciència.

Mon pare, a vegades, netejava la botiga, la casa o escurava”. 

Finalment, ma mare considerava 1) que, abans de la dictadura del general Franco (1939-1975), la situació seria més igualitària entre hòmens i dones; i 2) que el tema era interessant i molt obert.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què vos comentaven sobre les bruixes? Apareix en una rondalla recopilada per Antoni Ma. Alcover. Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 6 de juny del 2025 ens plasmaren “No creia en bruixeries. Ni jo, tampoc” (Àngels Sanas Corcoy), “La meva padrina paterna ens parlava de l’home del sac: que s’enduia els nens i les nenes que no feien bondat” (Francisca Farre), “Bon dia,
Era un tema que no els agradava comentar. Creien en la bruixeria, però no en parlaven. El que sí que es comentava era l’existència de mèdiums (‘somnàmbules’, els deien a Menorca) perquè era un fet acceptat” (Xec Riudavets Cavaller), “Bon dia,

Doncs sí. Aquí sí que l’has encertat: la padrina materna em parlava molt de les bruixes, em deia com eren, que es feien passar per dones normals, però em donava trucs per identificar-les. Fins i tot, estava convençuda que una germana seua ho era i, de vegades, venia a veure-la quan jo hi era.

I la padrina sempre se’m posava al davant i no deixava que em mirés als ulls. I, quan ella se n’anava, sempre em rentava amb aigua beneïda que tenia a casa. Deia que, així, em protegia.

Amb el temps, s’ha demostrat que les bruixes eren dones que estimaven la terra i que guarien els malalts amb els remeis que proporcionava la natura. Ara, en diuen remeis naturals i homeopàtics, però són l’herència d’aquelles dones que vivien avançades al seu temps” (Contxi Enjuanes Carrera), “Res” (Lurdes Gaspar), “Que estaven molt a prop” (Rafel Oliver), “Bon dia!!

Mumare és de 1933. No record que parlàs de bruixes i no vaig conèixer ses meves padrines.
Qualque pic pens que sí que he sentit a contar alguna cosa a ses veïnades majors” (Marga Sans), “Quan érem petits i fèiem alguna bestiesa, ens deien que vindrien les bruixes i que ens agafarien i ens portarien a la seva cova.

De grans, la iaia explicava que les bruixes solien ser curanderes. Ajudaven bastant a parir les dones quan tenien un fill. Tenien remeis, ungüents , herbes per a qualsevol mal. Eren dones molt independents i sàvies” (Mercè Verdaguer Tarrés). Afegirem que, eixe dia, a moltes persones, responguérem “Si llegim llegendes sobre bruixes (com ara, el llibre “Bruixes a la Catalunya interior”) i captem el simbolisme, tenen molt a veure 1) amb l’erotisme i 2) amb quan, a partir del segle XVI (i, més encara, amb la introducció de la Inquisició castellana en la Corona Catalanoaragonesa), les dones foren relegades i marginades en moltes professions que havien portat, majoritàriament, elles. Això, encara perdurava en el segle XIX i més”, “Bon dia, Lluís,

Si no recordo malament, eren per fer por (com l’home del sac); només que, a aquestes, les pintaven com molt lletges, totes negres i amb berrugues al nas i amb una escombra ‘màgica’ que s’emportava als nens que no feien bondat: en el meu cas, la iaia em deia ‘Si no t’ho menges tot,….'” (Montserrat Cortadella), “Que eren éssers roïns i que feien maldats… De fet, quan, en la vila, hi havia una dona mala i rara, li deien que era una bruixa” (Carmen Mahiques Mahiques), “Que n’hi havia” (Montserrat Carulla Paüls), “Bon dia,

Sobre les bruixes, la mare ens deia que hi havia bruixes bones i bruixes dolentes.
Ella era de la comarca de les Guilleries ( terra de bruixes) i sempre deia la dita: ‘De Querós fins Arbúcies, dotze cases, quinze bruixes'” (Rosa Rovira), “La meva només explicava rondalles çls i feia que no feien por . Ells no creia en la bruixeria. Sempre havíem cregut en les remeieres” (Anna Babra), a qui comentàrem “Jo mai he contat a xiquets rondalles de por. Ho he considerat poc pedagògic”, “Segons l’àvia, les bruixes existien: bones i dolentes, com un ciutadà amb un talent de fer el bé (o el mal) a la gent. De fet, sempre deia ‘Jo sóc com la bruixa bona: cuidant els meus néts amb les meves herbes i cap metge necessitem'” (Lydia Quera).

En el grup “Records del nostre passat”, el 6 de juny del 2025 posaren , “A mi, la meva bestia el nascuda al 1915, la veritat és que no m’explicava res sobre bruixes o sobre éssers màgics. Potser perquè era a ciutat i no al món rural. La meva àvia paterna, nascuda a Barcelona al 1900, però vivint a Paris part de la seva vida, sí que creia en l’espiritisme i en la comunicació amb el més enllà” (Mar Sansano Val).

Finalment, en Twitter, el 8 de juny del 2025 escrigueren “Del meu record, mai van parlar de bruixes” (Irene Cots Morral).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Nota: Adjuntem una foto de l’obra sobre bruixes esmentada (p. 20). L’autor és Jordi Torres i Sociats i fou publicada per Farell editors en el 2002. Adduirem que, com he escrit a Contxi Enjuanes Carrera, “Per l’any 1995, una mestra de Magisteri, em recomanà dues obres sobre la història de les dones. En aquesta (‘Història de les dones’, en castellà, de Georges Duby junt amb Michelle Perrot, https://www.casadellibro.com/libro-historia-de-las-mujeres-ed-estuche/9788430622320/7127018), que era en la biblioteca pública de la vila on jo vivia, viu que les dones havien tingut un paper molt important entre els segles XI-XIII i que el Renaixement només fou positiu per als hòmens.

Aquella mestra no em parlava d’apoderament, ni de res semblant: simplement, em reportà i hi estic agraït.

Jo tenia uns vint-i-quatre anys”.