Arxiu de la categoria: General

Famílies amb caràcter matriarcal, amb àvies transmissores i humanitàries

General, , ,

Una altra entrada que copsàrem en Internet, i que trau el tema del matriarcalisme en la família, és “Empar Llop Campos” (https://sindicalistesfeministes.com/empar-llop-campos), de la web “Sindicalistes Feministes CCOO PV”: Empar Llop Campos “Naix en Castellar, València, en 1954. Son pare és llaurador i sa mare, molt catòlica, es dedica a la cura de la família. Tenen tres fills que frueixen d’una criança de marcat caràcter matriarcal”.

Passant al migjorn valencià, en l’escrit “El matriarcado de cuarta generación del campo de Elche que factura una de las mejores paellas del mundo, con un montón de cebolla” (https://www.directoalpaladar.com/viajes/matriarcado-cuarta-generacion-elche-que-factura-mejores-paellas-mundo-monton-cebolla), publicat en la web “DAP Viajes”, parla sobre un negoci familiar començat en 1935 per un matrimoni i que, “’Després, passà a mans de ma àvia i, en acabant, a ma mare’, prossegueix Noelia, qui comparteix el lideratge del restaurant amb la seua germana Lidia Pascual, cap de sala. ‘És un negoci matriarcal, passat de dona a dona. La veritat és que, restaurants matriarcals de quatre generacions en Espanya, em digueren que es compten amb els dits de la mà’.

(…) Noelia, de sa mare, aprengué a fer les paelles. I, sí: dic paella, que es com, en la meua família, es coneixien els arrossos secs. ‘Vejam: ma àvia li deia paella. I era autòctona d’ací. Ella fou qui ens ensenyà aquesta tradició culinària’”

Posteriorment, Noelia indica que “És un arròs autòcton del Camp d’Elx, una recepta que he recuperat de les meues àvies (…)”.

En nexe amb aquesta presència femenina i a com exerceixen de cap les dones, en l’entrevista “Estem acostumats a una fantasia molt masculina de guerres i lluites, i jo volia fer una mitologia matriarcal” (https://www.emporda.info/cultura/2024/09/05/estem-acostumats-fantasia-molt-masculina-guerres-lluites-volia-fer-mitologia-matriarcal-107657083.html), de la web catalana “Empordà”, l’escriptor barceloní Roger Roch (nascut en 1990) diu que “Tenia ganes de fer una mitologia matriarcal i tota la idea del cicle, que és molt femenina, de gestar i acompanyar la mort. Per això, les deesses i la protagonista és una noia. Estem acostumats a una fantasia molt masculina, de guerres i lluites, i realment això és una altra cosa. Tenim unes idees concretes de què és fantasia i què no i, a mi, m’interessava més la idea del viatge, de transformació. (…) També se’m fa més fàcil d’estructurar una novel·la com a viatge, amb les seves parts i transformacions. I, en aquesta, és en la que el viatge és més present”. 

Ben mirat, hem considerat interessant l’entrada “’A cel obert’: autobiografia d’un metge compromès amb la lluita contar la covid-19 i amb la defensa del dret universal a la salut” (https://blocs.mesvilaweb.cat/ildecp/a-cor-obert-autobiografia-dun-metge-compromes-amb-la-lluita-contra-la-covid-19-i-amb-la-defensa-del-dret-universal-a-la-salut), publicada en el 2021 en la web “Observar, llegir, escriure”, en què figuren comentaris i paraules de l’epidemiòleg català Oriol Mitjà i Villar (nat en 1980), qui, en un llibre que havia tret feia poc, plasma com era la seua família. Així, el gestor de la web exposa que, “Més enllà de l’exemple familiar on la seua professió és majoritària, des de ben petit, ja tenia vocació de metge, per la curiositat de saber com funcionava el cos humà i la capacitat d’ajudar els altres. (…).

Es considera fidel seguidor dels valors familiars que li han transmès, com el respecte, la responsabilitat, l’honestedat, l’esforç o la justícia social”, ben presents en el paper de moltes dones i no cal dir que en la cultura matriarcalista.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Festes patronals en què una adulta acompanya una jove

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren sobre de festes patronals en què una adulta acompanya una jove? Gràcies.

Es fa, per exemple, en Bétera, una vila valenciana de la comarca del Camp de Túria, i té a veure amb els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, també molt coneguts com Sant Nin i Sant Non.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

Quant a missatges, el 1r d’agost del 2025 posaren “Sí. Abans era costum que una persona gran acompanyés les jovenetes a les festes. I més, si tenien xicot. Fins i tot, dins de cada casa, estaven acompanyades i en temps de festejar, per parlar: un amb una cadira;  l’altra, a un altra, i al mig, la persona gran que estava al cas.

Però, en les festes, sempre acompanyades: i bé per la mare, bé per alguna tieta, bé per una fadrina” (Antonia Verdejo), “De fet, a Moià, per la Festa Major (15 d’agost), se cel·lebra la ‘Festa d’Homenatge a la Vellesa’. Tots els avis convocats van en comitiva acompanyats d’un nét o d’una néta, juntament amb el batlle, autoritats, gegants, etc, cap al lloc on es realitza aquest acte, que sempre és l’esplanada inferior del Parc Municipal (un parc enorme)” (Àngel Blanch Picanyol), Molt bon dia, Lluís,

Jo, el que encara he vist és la mare acompanyar la filla al ball i vigilar de lluny. Supose que per a donar el seu consentiment” (Joan Prió Piñol),“Sííí. Sempre que es podia, celebrava les festes populars” (Àngels Sanas Corcoy), “No” (Lurdes Gaspar), “No. Eixa festa, mai he sentit parlar-ne. Dels Sants de la Pedra, sí, però tampoc massa” (Carmen Mahiques Mahiques), “Tal vegada…” (Daniel Gros), “Desconegut” (Xec Riudavets Cavaller), “Sí: les noies anaven acompanyades. En el cas de la mare, quan tenia promès, la tieta era qui feia ‘d’espelma’, que així es deia a la dona que acompanyava a la parella. Si la tieta no podia, era la mare” (Rosó Garcia Clotet), “Als anys seixanta i setanta, a la Vall d’Uixó, feien ball al ‘Centro’ (la plaça de l’ajuntament) i recorde que les xiques (algunes) anaven amb les mares i amb el nuvi, i aquest portava la cadira a la dona major” (Octavi Font Ten), “Sí que es feia. L’àvia acompanyava. A l’envelat que muntaven a les Corts, un barri de Barcelona. De petita, al ball infantil, acompanyaven els néts i les nétes amb la família” (Anna Babra), “A la festa de la vila o del barri, sempre hi havia la ‘carrabina’ de torn; a la vila, al ball, l’avi i la iaia s’asseien a la llotja fins que fos l’hora. Val a dir que jo vaig tenir molta sort: eren molt condescendents, mooolt més que la mama. En aquest aspecte, era tan, tan…, que no deixava viure” (Montserrat Cortadella).

Finalment, ma mare, el 1r d’agost del 2025, per telèfon, em deia que, “Ací, [ en Alaquàs,] lo únic que es feia era entre ‘les doloroses’ (les clavariesses de la festa de la Mare de Déu dels Dolors): haver-n’hi una casada. Quan férem la festa (jo tenia vint-i-un anys, en 1964), ens reuníem en sa casa, en un ambient d’harmonia, totes les setmanes. Ella feia de cap de colla. Jo, [a vegades, entre algunes persones,} feia un poc d’àrbitre.

Férem clavariessa d’honor la xiqueta d’u que era casat, qui ens dirigia unes quantes actuacions de teatre per plegar diners (a més de la loteria i altres coses). Ell devia ser ja una persona considerada, reconeguda. Tenia una xiqueta i, en agraïment a ell, la férem clavariessa d’honor. La xiqueta només vingué a la processó amb nosaltres”.

Per consegüent, capim la figura de la casada (la pabordessa major), la de les jóvens i, ben mirat, la de la infància (la xiqueta).

Adduirem el tractament simbòlic que rep la nena, un detall que ens evoca cultures matriarcalistes en què la matriarca (el màxim càrrec del Poble) designa la xiqueta que, en un futur, la substituirà.

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

 

Nota: Adjuntem l’estudi de què havíem fet esment, en nexe amb la Bétera i amb la festa de les fadrines i de les alfàbegues, realitzat per Imma Dasí.

L'ordre simbòlic de la mare en les festes d'agost de Bétera (Imma Dasí)

“Amparito del meu cor”, cançó del darrer quart del segle XIX

General

Bon dia,

Cançó eròtica que hem tret entre ma mare (1943) i jo (1971), hui, 31 de juliol del 2025, per telèfon, i que jo l’havia recordada parcialment fa uns dies, arran de l’estudi sobre cançons del llibre “Coses de la meua terra (la Marina). Terça tanda i darrera”, del folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez (1866-1946), publicat en 1947.

Segons ma mare, la cantaven, si més no, els avis, o siga, persones que haurien nascut en el darrer quart del segle XIX.

Adduirem que no figurava en Internet, ni en Facebook:

<<AMPARITO, DEL MEU COR

“— Amparito del meu cor: 

no me faces mala cara, 

que, de veure’t (*), em fas por”.

 

“— Al sentir la parauleta, 

m’arreà (**) una bufetâ 

que em deixà p’a menjar sopes 

una bona temporâ”.

 

“— No sigues aixina, 

fes-te cap allà, 

no em dóna la gana 

amb una coixa festejar. 

 

No sigues aixina, 

vés a l’hospital, 

que t’arreglen eixa cama,

que pareix una canal”.

 

Torta, cega, muda i coixa,

pareix un mapa mundial:

si passa un carro d’escombros (***),

segur que la tirarà>>.

 

 

 

(*) En la pronunciació popular, “vore’t”.

(**) Aquest castellanisme es pot substituir per “em foté” i no afecta la música.

(***) Hi ha la forma genuïna i popular “runes”.

Hem emprat l’accent ^ per a indicar reducció: ‘bufetada’, ‘temporada’…

 

Finalment, ma mare m’ha dit que, en relació amb una cançó popular en què unes xiques cusen una bragueta d’un home, una germana de sa àvia materna, quin nomia Patrocinio (“la tia Patrocinio”), una vegada agafà roba, la plegà i, com que veié que n’hi havia una amb un tall, el cosí.

Per això, quan el germà menut de ma mare (1940) intentà posar-se aquella robeta, no podia traure el pardalet per a pixar (“un calçotet amb tall”). Era un slip modern, en una època en què, com m’ha adduït, “Els calçotets duien calçotets amb camals o llargs”, alguns, fins a passar el genoll i tot.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

 

 

L’enregistrament de veu és de hui.

 

 

 

Mares, àvies i pares en famílies matriarcals i que deixaren empremta

General, , ,

Continuant amb exemples de famílies matriarcals i amb el paper que hi exercia la dona i com influïa en l’ambient, en l’article “La mujer, la igualdad y la huelga” (https://www.elperiodic.com/opinion/colmichel/mujer-igualdad-huelga_6408), escrit per Miguel Bataller (ja retirat), publicat el 8 de març del 2018 en el diari digital “Castellón Información”, i a què accedírem en juliol del 2025 (ací, traduït), indica, “Primerament, el meu suport incondicional a les dones, ja que dec la vida a una d’elles (ma mare), qui conreà amb amor, amb afecte i amb cura durant nou mesos inacabables, la llavor de l’amor que va rebre de mon pare i que fructificà en mi. Ambdós es preocuparen (i s’ocuparen) de la meua educació, de la meua formació al llarg de molts anys, per fer de mi la persona que sóc gràcies a ells. Un home i una dona i, a tot l’entorn familiar, format per hòmens i dones que mai perderen ni un minut de les seus vides a tractar de ser iguals”.

En el paràgraf vinent, afig “Em vaig casar per amor amb una dona i me n’enamorí precisament per això: per ser diferent i per aportar a la meua vida moltes qualitats de què jo era deficitari”.

En acabant, passa als fills i als néts i, quan entra en les seues àvies i en sa mare, posa que “Lo que mai podré exigir, ni donar suport, és una ‘igualtat absoluta’ entre hòmens i dones, perquè això és un impossible irracional, que només pot niuar i exigir-se partint de la ignorància o de la revenja (…), perquè, tant en la meua família paterna com també en la dels meus avis, coneguí tres autèntics ‘matriarcats’ desenvolupats no cal dir que amb normalitat, per la fortalesa de caràcter de ma mare i de ma àvia materna i per la jove viduïtat de ma àvia paterna, qui va saber portar avant mon pare i la seua germana, amb només trenta anys, quan es va morir mon avi”.

Agregarem l’empremta que eixe estil de vida en la família li deixà: “I tot això, m’ha permés sentir-me sempre estimat i protegit per les dones del meu entorn familiar, complementat per una tia i padrina jove i meravellosament afectuosa amb mi, qui es complementava perfectament amb les exigències d’una mare menys condescendent amb mi i molt més exigent”.

Però no tot anava unit a les dones, puix que parla d’un home amb un paper més aïna receptiu i obert: son pare. Així, Miguel Bataller plasma que, “Entre totes dues i la permanent supervisió de mon pare, excepcionalment, tolerant i afectuós, forjaren el meu caràcter i la meua forma de ser i d’acarar ma vida, partint de la responsabilitat, de l’afecte i de l’amor”.

Després, posa exemples d’actualitat en què partits d’esquerres refusen o, com ara, no donen suport, a dones que, al parer de més d’un home, podrien fer-los ombra en alts càrrecs i de lo que l’autor, possiblement, vincularia amb una politització del tema de la dona en general, sobretot, en nexe amb els partits i amb els sindicats.

Un altre article que trobàrem en juliol del 2025, “No hay peor ciego que el que no quiere ver” (https://www.elperiodic.com/opinion/colmichel/mujer-igualdad-huelga_6408), redactat per Ita Ardua per al diari digital “Castellón Diario” el 16 de juliol del 2019, copsem que, “A la nostra generació, nasquí a mitjan del segle passat, cap professor, ni filòsof, ni sociòleg, hagué d’ensenyar-nos respecte cap a la dona. S’aprenia en la llar, eixe lloc meravellós que l’extrema esquerra comunista odia tant, respectant ta mare per damunt de tot, bé per convenciment (en la majoria dels casos), bé per estima de la teua integritat física davant la reacció de ton pare, si gosaves faltar el respecte a ‘la cap’ de la casa. El respecte cap a la dona és una cosa que portem en la sang, l’hem mamat”.

Més avant, exposa alguns detalls sobre la cultura basca (la qual considera matriarcal) i, ben mirat, diu que, “Pot que, en la generació dels nostres pares, les decisions importants les prengués el baró (no ho refusaré), però també és cert que, per regla general, en totes les cases, manava i administrava la dona, les decisions del dia rere dia eren de la dona i qui decidia on se n’anarien de vacances o bé a quina escola anirien els xiquets o, com ara, què es comprava i quan, era sempre ella”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Cançons eròtiques matriarcals, xiques jóvens i tenir parella

General, , , ,

Prosseguint amb les cançons eròtiques recopilades pel folklorista d’Altea en “Coses de la meua terra (la Marina). Terça tanda i darrera”, editat en 1947, copsem que

“La xica que es fa rogeta

en el mes de juliol,

ja té feta la gabieta,

mes li falta el verderol” (p. 179),

 

amb una lletra semblant unes pàgines després:

“La xica que es fa rogeta

en el mes de juliol,

li podeu buscar un nóvio

perquè ella casar-se vol” (p. 181).

 

En altres paraules: els versos ens indiquen que la xiqueta que passa a la joventut (època associada a l’estiu i a la color vermell) ja és preparada per a festejar i per a tenir relacions sexuals, en què ella és receptiva (la gabieta on ell ficarà lo que, en algunes cançons i en comentaris que ens han fet, diuen brossa) com també la vulva.

Prou diferent a una que presenta diferents fases de la vida sexual de l’home:
“El que és fadrí, busca xica;

i el que és casat, enviudar;

el viudo, tot són corruixes

per a tornar-se a casar” (p. 181).

 

O siga que el vidu té preses innecessàries.

N’hem trobat una de la mateixa corda que una que recollí Mariano Jornet Perales (1869-1953) en Benigànim (la Vall d’Albaida):

“Tots em deien que em casara [ = casàs]

i no portaria llenya:

ara que ja m’he casat,

en porte al coll i a l’esquena” (p. 179)

 

i, així, l’home, com en els Pobles matriarcalistes, és l’ase de càrrega.

Amb un home que també ha eixit escaldat, arran del casament, veiem aquests versos:
“Un tort, geperut i coixo,

en Callosa, s’ha casat;

¡que tal seria la nóvia

que encara ha eixit enganyat!” (p. 180).

 

I, si no, aquesta, de què hi ha hagut qui ens havia reportat:

“El diantre de les dones

s’han burlat del tio Pere:

li han fet un pantalonet

amb la bragueta darrere” (p. 180).

 

En lligam amb l’engany i, altrament, amb l’enginy, Francesc Martínez i Martínez ens addueix que

“Les xiques de baix la mar,

totes van de cinc en cinc;

porten floc en les sabates

per a enganyar els fadrins” (p. 187),

 

xicots que, és clar, en mirar les sabates…, fan com un acte de reverència (tot i que no tan formal) a la dona. 

Tornant un poc arrere, en trobem una a què accedírem en el 2015, que és prou coneguda i amb detalls femenins (xiques, aigua, lluna i filar):

“Les xiques de baix la mar,

totes filen a la lluna

per a fer-se l’aixovar

i no se’n casa ninguna” (p. 181).

 

L’investigador de la Marina Baixa n’afig en què la dona fa els seus dinerets, com més d’una que havia nascut abans de 1920 i que era casada:
“Tu portes sabata i calça;

i el teu marit, jornaler;

jo no sé com t’ho apanyes:

tot, del jornal, no pot ser” (p. 181).

 

A vegades, una part de la parella no responia a les expectatives de l’altra. O sí:

“Estic com un encantat

de veure la meua dona,

que me se’n fuig del costat

i no em fa partida bona” (p. 182).

 

“Carabassa m’han donat,

jo l’he presa per meló:

més val menjar carabassa

que dormir en la presó” (p. 182).

 

“Xiques: mireu-lo, mireu-lo;

el de la camisa fina,

el dia que es casarà,

la durà de mussolina” (p. 182),

 

és a dir, anirà vestit amb roba blanca, de seda.

Ben mirat, l’estudiós n’escriu en què es reflecteix la gelosia i, àdhuc, els consells de persones (potser, dones majors):

“Si el teu marit és gelós,

envia’l a treballar:

i, a la nit, quan vinga a casa,

no li dones què sopar” (p. 182).

 

“Que dimontre són les puces!

Un animal tan menut;

perquè es giten amb les xiques

i jo, tan fadrí, no puc” (p. 183).

 

Igualment, hem vist altes cançons amb humor eròtica:

“Alça, morena, no em xafes

la canyeta de peixcar,

el cabasset dels arreus

i el barret de festejar” (p. 186),

 

en què la canyeta simbolitza el penis.

“En el poblet de les Cases,

diuen que no hi ha fadrines

i, al pujar de la costera,

n’hi ha dos com a roses fines” (p. 187).

 

Fins i tot, en recull en què la mare (com a cap de la casa) té la darrera paraula de bon principi i, per tant, convé fer bona pasta amb ella:
“Fadrinets que festegeu

a la sort o a la fortuna:

festegeu primer a la mare

i tindreu a la filla segura” (p. 187).

 

Agregarem una cançó eròtica molt estesa, si més no, pel País Valencià, però ací amb un vers inicial diferent (“llauradora”, en lloc de “balladora”):

“La llauradora, quan balla,

sempre mira el ballador:

si li penja o no li penja

la punta del mocador” (p. 190).

 

Finalment, n’hem triat una en què el fill s’acosta a la mare, en tractar sobre temes eròtics (i no, com ara, al pare):

“Mare: les xiques no em volen

perquè no tinc pantorrilles;

en la sega de l’arròs,

me se faran ben polides” (p. 193).

 

El mot “pantorrilla” és un castellanisme inadmissible i es pot substituir per “panxell” o bé per “tou de la cama”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Bon dia dels Sants de la Pedra, Abdó i Senent, molt coneguts també com Sant Nin i Sant Non.

Patrons vernacles de molts dels llauradors, dels pagesos i dels hortolans en terres catalanoparlants i de moltes poblacions de tot l’àmbit lingüístic.

Cançons eròtiques matriarcals, dolces, de conhort i prostitució

General, , , , , ,

En altres versos, la dona és ben considerada i el seu tros, a més, promet fer-li un do:
“Marieta de Callosa:

si tu em volgueres, a mi,

et faria unes sabates

de la pell del meu rossí” (p. 174).

 

Altrament, hi ha hòmens que remarquen la delicadesa i la dolçor de la jove:
“Davall d’una bresquillera,

em digueres que em volies

i, des d’entonces[1], que l’arbre

fa més dolces les bresquilles” (p. 174).

 

Ben mirat, en copsem en què la xica sap escriure i que ho faria al seu nuvi:

“Si la mar fóra de tinta;

i les penyes, de paper;

escriuria una carta

al meu nóvio Rafelet” (p. 174).

 

Convé dir que, en aquesta obra, “Coses de la meua terra (la Marina). Terça tanda i darrera”, del folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez (1866-1946), n’hi ha en què, malgrat que l’home és als peus de la dona, no ho fa com un submís, ans més aïna com si fos el fill respecte a la mare:
“Esta nit he somiat

que he dormit a la serena,

davall d’un roser rosat

i als peus de la Magdalena” (p. 175).

 

Així, encara que han estat fora, és cert que de nit, dormint, amb serenor i davall la protecció de qui ha fet de mare, detalls que tenen a veure amb lo tel·lúric.

Un altre fet interessant és la simpatia de l’home cap a la muller:

“Marieta: si vols vindre

al Portal, t’esperaré,

anirem els dos de ronda

com a marit i muller” (p. 175),

 

de manera semblant a uns versos prou coneguts i que ens han plasmat:
“Marieta: si vols vindre

a l’olivar de l’agüelo,

a dos diners, la barcella

d’olivetes del cuquello” (p. 175).

 

Tocant al mot “agüelo” (i variants, femenines i tot), és un castellanisme inadmissible i present en més d’una cançó. A banda, en el primer quart del segle XXI, en el País Valencià, era tabú dir (i escriure) la forma genuïna “avi”, malgrat que el terme “abuelo”, originàriament, fou adoptat com a paraula despectiva cap a l’home major.

Continuant amb la música, n’hi ha en què la mare és reportada sobre el festeig:

“Sempre hi ha qui porta noves

i, a ma mare, li han dit

que festejava amb tu, a soles,

a la finestra, una nit” (p. 175).

 

Ara bé: també hi ha la mare que haurà d’acceptar amb qui es casarà el seu fill (o la seua filla):

“Qui perdrà, serà ma mare,

si no em deixa festejar;

puix que vullga o que no vullga,

amb tu, jo m’he de casar” (p. 175).

 

En la plana següent, capim uns versos molt populars a tot arreu, encara que la lletra en puga canviar lleugerament:
“La bacora, p’a ser bona,

ha de tindre tres clavills,

ben madura i rebesada

i picada dels teuladins” (p. 176),

 

és a dir, dels hòmens. En l’original, posa “picá”.

Hem de menester dir que també n’hem trobat en què l’home comenta a la xica que ell assumeix un fet: que la dona té la darrera paraula. Com a exemple, aquesta composició musical:
“Eres [ = Ets] molt blanca, Maria,

i tens el color molt fi;

si acceptes els meus desitjos,

tinc que ser el teu marit” (p. 176).

 

Al cap i a la fi, ell sap que els seus desigs són secundaris a la decisió femenina.

En la mateixa sintonia, aquestes línies (potser del mes de maig), en què ell li parla en un futur condicional, però que serà ella qui determinarà l’esdevenidor:

“Maria: si tu em volgueres

i em tingueres voluntat,

per la finestra, em tiraries

un mocador ben brodat” (p. 177).

 

Quant a la cançó següent, direm que algun folklorista valencià del migjorn, de qui no posarem el nom, no la considera eròtica (no hi escriu res), però ho empiula amb la dona d’una cova. Nogensmenys, els qui ens l’han escrita en Facebook o per altres mitjans, sí. Agregarem que podríem enllaçar-la amb una composició de Pasqua coneguda en el País Valencià i en què hi ha ous i una botifarra:

“Per negre que siga l’home,

no el tingues que despreciar[2];

negres són les botifarres

i són bones de menjar” (p. 177),

 

és a dir, que convé deixar que entren en la vulva.

En acabant, apareix una, semblant a unes quantes recopilades per Manuel Sanchis Guarner i per altres valencians:
“València, jardí de flors,

de clavells i roses fines:

els clavells són els fadrins;

i les roses, les fadrines” (p. 177).

 

Una altra, de què ens reportaren i que afig el folklorista d’Altea, diu

“La molinera plorava

al cantó del Molí Nou

i el marit la consolava

amb una verga de bou” (p. 178),

 

o siga, mitjançant una rama (el penis).

Ben mirat, sobre una cançó, hem considerat que reflecteix la prostitució:

“València, per ser València,

amb quatre diners, tabaco;

i, amb un sisó, una xica

per a divertir-se un rato” (p. 178),

 

lletra que ens evoca uns versos de “La manta al coll”, molt popular pel País Valencià i, a més, en altres zones veïnes, quan, en la versió del grup “Carraixet”, diu

“Per dos quinzets, un puro;

per tres, una pipa;

per quatre, una guitarra;

per cinc, una xica.

El puro, p’a fumar;

la pipa, p’a lluir;

la guitarra, p’a tocar;

i la xica, p’a dormir”.

 

“Tabaco” (tabac) i “rato”(estona) són castellanismes inadmissibles.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Castellanisme inadmissible, en lloc dels mots “llavors” i “aleshores”.

[2] Una forma genuïna i no acastellanada podria ser “no l’hauries de menysprear”.

Cançons eròtiques matriarcals, dolces i d’albades valencianes

General, , , , , , ,

Música eròtica en l’obra “Coses de la meua terra (la Marina). Terça tanda i darrera”, de Francesc Martínez i Martínez (1866-1946).

Un altre llibre de què hem copsat moltes cançons d’humor eròtica és “Coses de la meua terra  (la Marina). Terça tanda i darrera” , del folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez (1866-1946), obra a què accedírem en la primavera del 2023. Per exemple, quan escriu

“El rector de Bufalí

té una burreta,

li lleva l’albarda

i es queda nueta.

Ai, ai, ai…”[1] (p. 163).

 

“Aguaita’t [2] a la finestra,

aguaita’t al finestró.

Tu tocaràs la guitarra,

jo tocaré el guitarró” (p. 163).

 

“Olivetes del cuquello,

per a mi, senyor rector;

totes les xiques m’agraden:

quant més boniques, millor” (p. 163).

 

“Que te vullc, que te vullc,

que te vullc, bajoqueta;

que te vullc, que te vullc,

que te vullc, ben tendreta” (p.  163).

 

“Eres [ = Ets] la més guapa

que hi ha en el Marquesat[3];

per a ser més bonica,

tens el monyo anellat” (p. 164).

 

“El rector de Bollulla

té una pistola

i acaça les xiques

amb camisola” (p. 164).

 

Per tant, la dona va per davant de l’home.

“L’alegria dels fadrins

és un mocador de pita,

una manta morellana

i una xica ben bonica” (p. 166).

 

“Fadrí: si penses casar-te,

pensa-ho bé i deixa-ho estar,

perquè la dona és un orgue

molt difícil de tocar” (p. 166).

 

Igualment, l’estudiós d’Altea recorda que, “voltant pel poble costeres amunt i costeres avall, solen, en passar per davant de la casa d’alguna fadrina, núvia o pretesa d’algú dels voltadors, parar-se i cantar cançons més o manco intencionades, dirigides a la xica o a ses circumstàncies” (pp. 166-167), prou sovint, en aplegar el mes de maig, com ens han reportat algunes persones:

“Tota la nit acamine[4]

sols per a veure’t la cara

i, ara que estic ací,

trobe la porta tancada” (p. 167).

 

Així, ella ha decidit quan el rebria i quan no.

Prosseguint amb l’esmentada obra de Francesc Martínez i Martínez, amb un estil molt típic de la música catalana, agrega aquestes tres cançons  (en paraules de ma mare, “Cançons de picadeta, de les albades, molt típic en València”), les quals podríem empiular amb rondalles en què un personatge masculí s’acosta (amb un instrument musical) on viu una princesa jove perquè, al capdavall, ella li accepte el casament:

“Xica del monyo lluent

i els caragols per la cara!,

et penses que tots et volen

i tu estàs molt enganyada” (p. 168).

 

“Jo tinc una perereta

que ni fa flor, ni fa peres

i la tinc acomparada

a les xiques carasseres” (p. 168).

 

En l’original, figura “acompará”.

I una que alguns col·laboradors plasmaren:

“Encara que me donares

cent lliures i un bancal d’horta,

no me casaria amb tu

perquè tens la boca torta” (p. 168).

 

Unes pàgines després, l’investigador passa a una secció del llibre, la qual, potser per evitar algun maldecap i, més encara, tenint present que el treball s’editaria en temps del general Franco (ací, conclòs en 1946, uns set anys després d’haver acabat la guerra), prefereix qualificar de “Cançons”. Hem de menester dir que captem moltes composicions (ho repetim, moltes) que, directament, podríem qualificar com a eròtiques i, si no, com a relacionades amb el tema de l’amor i, àdhuc, en més d’un cas, amb vocabulari escatològic.

En farem esment:

“Si em pensara que em volgueres,

et portaria un regal:

un bon mocador de pita

i tela p’a un davantal” (p. 173).

 

“Marieta: tin-te dreta,

tin-te dreta i no cauràs:

que, si es trenca la rameta,

culadeta pegaràs” (p. 173).

 

Podria tractar-se d’uns mots del nuvi a la núvia, dona que, en altres versos, és qui tria, qui decideix:

“Les parelles en la mar

estan esperant el vent;

jo esperant estic, de tu,

paraula de casament” (p. 174).

 

“El sol ja se’n va a la posta;

les gallines, al joquer[5];

ma mare tanca la porta

i en tira el nóvio al carrer” (p. 174),

 

perquè considera que ja és tard.

Amb un toc d’humor i en què es reflecteix l’agilitat i la rapidesa femenina, n’hi ha una que havíem llegit abans del 2023, any en què accedírem a aquest llibre:

“Ella fuig i jo l’acace

per mig d’un garroferal

i, girant-se, va dient-me

‘-No m’agarraràs, pardal’” (p. 174).

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Sobre aquesta cançó, direm que el 26 de gener del 2022 es publicà en el grup de Facebook “Refranys i dites valencians”.

[2] En l’original, “Asomat”. Com podem veure, substituir aquest mot per una forma genuïna no afecta la rima, ni la música.

[3] Es refereix al Marquesat de Dénia.

[4] Aquesta forma figura en el DCVB.

[5] En el DCVB, “Joquer” figura com “Barra o embarrat on dormen les gallines”.

Jocs infantils matriarcals, de caràcter eròtic i dones que menen i fortes

General, , , ,

Prosseguint amb jocs de la mateixa línia i que figuren en el llibre “Coses de la meua terra (la Marina). Terça tanda i darrera”, del folklorista esmentat, hi ha “Llauradora” (en l’original,“Llaora” ): “Aquest joc el juguen xicons, xicones i grans, especialment, en anar a berenar la mona els dies de Pasqua (…); se senyala el punt de lo que ha de ser mare, que sempre és el cap o la vora d’un sequer o d’una era” (p. 95) i, més avant, diu que “el que para, diu: -Llauradora, vaja, llauradora, vinga, el que cau, que es detinga i, si no, que prema la xeringa-. També hi ha qui substitueix açò per la dita, un poc més bruta, que diu: -Llauradora, vaja, enmig del cul, tinc una tatxa-” (p. 95). Així, copsem detalls com la Pasqua (moment de l’any en què reviscola l’erotisme), que la dona sempre fa de cap de colla, la vora (com en rondalles en què una espasa és a un costat i no, com ara, en la banda del mig) i, per descomptat, trets sexuals: prémer la xeringa (introduir el penis en el cos de la dona) i, si no, ficar el pardal en el cul (una altra forma de penetració). Agregarem que la tatxa també és captada en la cançó valenciana “El sabater de Sollana”, la qual, en la versió del grup “Els Pavesos”, de 1978, diu “te s’ha perdut el martell, / ja no pots clavar la tatxa”.

És més: en el joc “Roda la maça” (p. 99), es reflecteix lo matriarcal. Així, Francesc Martínez i Martínez posa que “És joc molt mogut i de gran alegria, en el qual, quasi sempre, el faldellí de la dona és el que tomba la maça” (p. 99). Simbòlicament, la dona tira avall… l’home (representat pel penis en erecció, això és, per la maça) i, per tant, és més forta.

Ben mirat, també ho capim en “Pilarets” (p. 100), quan comenta que, “En un bon escampiu, formant a modo de rogle, però distanciades unes d’altres, es col·loquen, a parelles, els jugadors, davant u d’altre: per lo general, la xica, davant; i el xic, darrere”, de la mateixa manera que, en entrar a una casa, majoritàriament, en primer lloc, ho fa la dona (com ens indicaren en la recerca).

Igualment, hem triat un joc, “Gat i rata” (p. 102), també recollit per Mariano Jornet Perales (1869-1953), en què la dona fa de mare: “Amb les mans agafades i amb els braços ben estirats, fan rogle els jugadors, dins dels quals està la xica que fa de rata; per fora, va el que actua de gat famolenc que, a vegades, sembla els del mes de gener, el que maula i tot. Els jugadors que formen el rogle tenen l’obligació de defendre la rata i de no deixar que el gat entre quan aquella és dins o que isca quan és fora, perquè la rateta troba sempre els braços ben estirats per a entrar i eixir; i el gatot, ben tancats”.

Finalment, en “Anita” (pp. 104-105), en què indica que és de rogle, a mitjan descripció, diu que, “En aplegar a la tornada, es paren i la fadrina que havia restat enmig, balla davant del fadrí que bé li pareix, el que l’acompanya en el ball” (p. 105): la dona encapçala el grup (ella fa el primer pas) i, altrament, tria lliurement amb qui ballarà.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Jocs infantils matriarcalistes i dones ben considerades i que trien

General, , , , , ,

Un altre llibre en què apareixen jocs infantils amb trets matriarcalistes és “Coses de la meua terra (la Marina). Terça tanda i darrera”, del folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez (Altea, 1866-1946) i publicat en 1947 i, com a facsímil, editat en el 2012 per l’Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert. Així, en u dels jocs de xiquetes, no sols figura el mot “marquesa”, sinó “al mateix temps que es diu: planta la mare santa; també algunes diuen: en planta la Cova Santa” (p. 44). Per consegüent, hi ha una bona consideració (i evident) cap a la dona com també cap a la maternitat (en nexe amb la vulva i amb l’indret on es gestarà el futur fill).

Cal dir que, malgrat que el recopilador mostra una miqueta de pudor a escriure el nom complet de mots escatològics (“m…”), això no li impedeix escriure un joc en què n’hi ha (i que ací plasmem sense censures):

“Pinto, pinto, serafinto,

cuca mala, margalinto,

la gallina està al terrat

amb el cul arromangat.

La gallina, merda al peu,

amaga este peu” (p. 50).

 

Un altre joc amb detalls matriarcals és u en què mena la ceba i no, com ara, un coix: “Ceba: -Està dormint-. Coixo: -Desperta-la-. Ceba: -No vull (…). Coixo diu: -Mira que et tire al pou-; a lo que la Ceba, cridant tot lo que pot, exclama: -Mare, Mare sorda-; a aquesta imprecació, respon la Mare: -Què vols, filla borda?-; la Ceba: -El Coixo és ací-; la Mare: -Què vol el Coixo?-; Ceba: -Una cebolla–; la Mare: -Que vaja a l’hort, que se la trie i que no faça patadetes-” (p. 58). En altres paraules: qui vullga cucs, que pele fulla… i que no faça la guitza.

En un altre passatge d’aquest joc de la ceba, totes les cebes s’acosten, una a una, a la Mare i ella els diu lo mateix: que vist l’Àngel. O siga que, quan la mareta podrà, passarà a fer lo que els altres li comenten.

Igualment, la Mare pren un paper actiu (ella posa roba al personatge celestial), fet que connecta amb la tradició en rondalles, en poemes, en cançons… vernacles, mentres que l’angelet és el passiu i, a més, lliga amb la figura del xiquet i amb la del nen de pocs anys.

En el joc “Jugar a dones”, també en capim: “-Ací és ma casa, foc i brasa, entra el rei i no és d’ell-, amb lo qual resta presa la possessió; les altres van fent lo propi, amb lo qual el simulacre de poble resta constituït” (p. 60).

En acabant, el folklorista d’Altea posa noms interessants: la tia fornera, l’ama de la botiga, “alguna amb l’ofici de llavanera i, fins en casos, de comare” (p.  60) i indica que “també les més xicotetes solen sotmetre’s a la pàtria potestat d’altra més fadrinosa, dient-li: ‘Senyora mare’” (p. 60).

En un altre punt, titulat “Vola el corb”, d’esbarjo, les xiquetes s’asseuen “formant semicercle davant de la que porta el joc (…), esperen que parle la directora (…). Comença la directora” (p. 70).

I, si no, el joc “A les carabasses”, quan Francesc Martínez i Martínez escriu que xics i xiques s’asseuen i que “aquestes (…) es posen d’acord cada una a quin xic li ha de dir que sí quan la demane; (…) aquella respon que sí en cas que siga el que tenia designat (…) [ en el cas ] de ser acceptat, s’alça la xica, deixant lliure el lloc que ocupava, en el qual s’asseu el fadrí després d’haver acompanyat la fadrina a qui ell deixa en la tira dels xics” (p. 97).

És a dir: les xiquetes (les dones) trien amb qui jugaran (detall que, amb els anys, passaria a ser amb qui festejaran, com ara, amb motiu de les festes de Pasqua) i, de més majors, encara que el xicot l’acompanye a ca la fadrina, haurà estat ella qui haurà tingut la darrera paraula en el camp sexual. No debades, aquest joc té a veure amb les carabasses i, així, amb l’expressió “donar-li carabassa”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Marededéus protectores d’embarassades

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, comentaven sobre marededéus protectores d’embarassades? Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

 

****

 

Quant a missatges, el 26 de juliol del 2025 i després ens posaren “L’àvia parlava de la Mare de Déu de la Guia, en una capella molt antiga, prop de casa, en la qual, d’ençà d’antic, les dones anaven a resar per a poder estar embarassades, o perquè l’embaràs anés bé.

La capella s’anomena d’en Marcús, que és qui va pagar la construcció” (Rosó Garcia Clotet), “Nooo” (Àngels Sanas Corcoy), “Ma mare no em parlà gaire” (Lola Carbonell), “Bon dia,

Crec que, en la tradició menorquina, és un element desconegut” (Xec Riudavets Cavaller), “No. Embarassades, res de res, perquè l’àvia, amb tres nétes ben ensenyades i preparades, això no era per a nosaltres. I era cert” (Lydia Quera), “Sí. La mare, com era de les Terres de l’Ebre, sempre anomenava la Mare de Déu de la Cinta, patrona de Tortosa” (Àngels Salvador), “Sí. Ma mare tenia una estampeta de Sant Ramon, que la passaven boca avall a una embarassada i, quan el xiquet naixia, la giraves cap a dalt: així, Sant Ramon, com que no volia ser cap avall, ajudava que nasquera el xiquet (o la xiqueta)” (MCarmen Bañuls), “Boon dia!

Tenir una família dialogant i oberta ha estat una sort. Sóc filla única i, a més, sempre tenia veu. Converses del tema que fossin. Una més. Tots apreníem de tots” (Maria Dolors Sala Torras), “Doncs, no em van comentar res” (M Pilar Fillat Batalluy), “Ma mare era catòlica quasi practicant i deia que això eren estupideses. A les meues àvies, pràcticament, no les vaig conéixer” (Octavi Font Ten), “No ho recordo, Lluís” (Joan Prió Piñol), “D’embarassades, no; però anar a ficar el cap a l’olla de la Mare de Déu de Núria, sí. És moltes vegades,… per restar embarassades!!!!!!” (Roser Canals Costa), a qui escriguérem “L’olla té a veure amb lo femení, ja que és un símbol de recepció. És com un desig de tornar a la mare i, a partir d’allí, que el part siga possible”, “A casa, no” (Montserrat Carulla Paüls), “Categòricament, NO” (Anna Babra), “D’aquestes marededéus, no en sé” (Nuri Coromina Ferrer), “Mai em van parlar de marededéus…” (Teresa Maria Marquez Bartolomé).

En el grup “Dialectes”, el 26 de juliol del 2025 i després plasmaren “Sí. A la Catedral de Barcelona, hi ha la Mare de Déu del Bon Part… La meva sogra m’hi va portar a posar-hi una espelma quan estava al final dels meus embarassos…

Jo vaig portar-hi espelmes pels naixements de cadascun dels meus néts!! Només es demana ajuda per deslliurar. I, un cop el nen ja ha estat batejat, es porta un altre ciri” (Maria-Carmen Baltà Alonso), “A la catedral de Tortosa, és la Mare de Déu de la Cinta. I les embarassades solen portar una cinta de color blau o de color rosa, segons el sexe del nadó. Si no es coneix, pot ser blanca” (Montserrat Vilas), “Mai de la vida!” (Neus Ce Covelli).

Finalment, en el meu mur, el 26 de juliol del 2025 escrigueren “No… Mai. Era un tema tabú” (Maria Galmes Mascaro).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.