Mostra totes les entrades de Lluís Barberà i Guillem

Responien a les queixes dels xiquets (al·lots)

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿com responien a les queixes dels xiquets (al·lots)?

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana,

Lluís Barberà i Guillem 

****

Quant a  missatges, el 6 de desembre del 2024 i posteriorment ens escrigueren “Bon dia, Pel que tinc entès i recordo, eren de diàleg: intentaven arribar a una resposta adequada a l’edat i comentar lo que demanàvem amb queixes, per trobar la millor solució.

La mainada, de vegades, és tossuda, però, conversant amb ells, es poden solucionar moltes coses” (Antonia Verdejo), a qui, el mateix dia, li demanàrem “Per on tu vivies, els d’arrels catalanoparlants, ¿solien respondre així?” i ens afegí “Sí: normalment, la majoria de la gent”; “La meva àvia va néixer al 1903 i la meva mare al 1926. Tant una com l’altra, s’interessaven pel que podien necessitar els xiquets, mai els deixaven de costat. Sempre intentaven tranquil·litzar les criatures i donar-los les explicacions de manera que fóra comprensible per a ells.

Et puc parlar de la meva àvia amb mi, o de la meva mare amb els meus fills. O també de mi amb els meus néts.

La meva àvia va quedar vídua molt jove amb la meva mare molt petita i va haver de criar-la ella sola…” (Lui Sarrià), “Quant a les queixes dels xiquets.

L’àvia em deia ‘A veure: explica com ha anat la cosa”; després, cridava l’altre, ho estudiava, feia la reflexió i ens feia fer les paus. Peròòòò, si la dolenta havia estat jo, no ho amagava i em rentava davant dels altres (amb reflexió, mai amb menyspreu). Però, a banda, em feia veure el que havia fet malament” (Montserrat Cortadella), “La meva padrina tenia un nadó que va morir quan es va quedar embarassada de la meva mare.

Malauradament, sempre va culpar la meva mare de la mort del nadó. Crec que se li va tallar la llet i no el va poder alletar.

Per aquest fet, la meva àvia sempre va tenir recança amb la filla.

També va morir el seu marit molt jove i va quedar sola amb la nena petita.

Quan anava a treballar, havia de deixar la nena sola a la casa.

Més endavant, cap a l’època de la guerra civil, passaven algunes temporades amb una cosina de la meva àvia, qui tenia una casa a Santa Coloma.

La meva mare m’explicava que l’àvia estava amargada i no la tractava amb afecte” (Lluïsa), “Les padrines, quan hi havia de respondre de les queixes, deien ‘Què diran la gent d’aquestes bestieses?’ o coses semblants.

Jo em veia l’àvia Conxa o l’àvia Ezequiela responent les queixes de quan érem xiquets”(Daniel Gros).

En Twitter, el 6 de desembre del 2024 ens plasmaren “T’ensenyaven a plantar cara a la vida. No et deixaven badar gaire.

Et feien valorar les coses i calia esforçar-se per obtenir els diners que calia.

Eren persones amb autoritat, no pas autoritàries, car et raonaven els fets i no toleraven la mentida i, menys, que fessis el viu.

Eren de Múrcia! Però, els iaios vingueren a Catalunya en un moment històric en què els catalans eren admirats. Encara no havien patit els quaranta anys de nazisme i els catalans integraven. I, a casa, els valors i la mentalitat eren molt catalans, malgrat parlar castellà.

Us faig arribar un escrit que vaig fer d’una catalana, la Sra. Papaseit, que he estimat molt. A la seva mort, els fills em demanaren que digués unes paraules a l’església i vaig fer el text que, tot seguit, us envio.” (Parreño López Encarna). El mateix dia, en el correu electrònic sobre Emília Papaseit i Roig (acompanyat del text que llegí), posava “Bon vespre,

Ella sempre me’n parlà de la seva padrineta i l’oncle. Eren de pagès i ella estimava molt la terra, tot i que es féu perruquera i, en la seva professió, era insuperable. Sabia l’ofici de cap a cap, car també sabia fer perruques.
Catalans seriosos, treballadors, responsables, sincers, patriotes, elegants, senyors…
La Sra. Papaseit va morir el 2019.
Una abraçada!”, “‘No creieu mai’.

Aquesta canalla no creu mai” (Xènia Xèni Xèni).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Dones amb molta espenta, fortes, educadores i molt obertes

General, , , ,

Una altra entrada en nexe amb la dona en la família catalanoparlant és “Ja que no tinc àvia… ella sí que té néta” (https://elmati.cat/ja-que-no-tinc-avia-ella-si-te-neta), de Cristina Trias i publicada en “El Matí digital” en març del 2012. Primerament, posa que “Ella va néixer un 8 de març. Avui faria 98 anys” i que era forta i amb molta espenta. Així, l’autora comenta que “va resistir la guerra, va resistir la postguerra (…). El seu tercer fill era la seva empresa.

L’àvia Pilar era una dona amb un caràcter fort, (…) una dona emprenedora, lluitadora, amb geni i ingeni, autoritària, dominant, intransigent, molt recta, molt noble i molt lleial”. I, així, comparteix molts punts en comú amb moltes dones catalanoparlants del primer quart del segle XX.

Igualment, afig que la padrina era, “D’una honradesa envejable i una dolçor que només deixava entreveure si l’enganxaves en la seva intimitat” i, “Molt aficionada a fer ganxet, era capaç de fer un cobrellit de dos metres i mig amb una mostra de paper que no feia més de 10 cm.” com també àgil.

A banda, l’àvia Pilar tenia bones mans i “Els seus consells sempre van ser savis i jo no puc més que pensar que quina sort vaig tenir de tenir-la”.

Més avant, Cristina Trias indica que la padrina era “Dona, empresària, mare i muller a l’antiga… com podia no canviar? hauria hagut de posar aquests adjectius, ara? o potser només la constància, la perseverança, fortalesa, les ganes de tirar endavant, les ganes, sobretot, de poder tornar a fer de dona d’aquell temps, haurien estat suficients per mantenir en obert tota la dolçor”.

Un altre article interessant i que té a veure amb el mateix tema és “La inspiració de les padrines” (https://www.jornal.cat/opinio/38033/inspiracio-padrines-maria-grimalt), de Maria Clara Grimalt Vert i publicat en el “Jornal.cat” el 27 de novembre del 2023. Així, escriu sobre les seues àvies (de la comarca catalana del Pallars Jussà) i, entre d’altres coses, posa que “em venen records que fan olor de valentia” com també que, arran de la bona avinença amb elles, “anava forjant en mi uns valors i una manera de veure el món. Un amor que potser abraçava poc, però abrigava l’ànima.

(…) jo aprenia de la vostra generositat, de la vostra valentia, dels vostres somnis (…) i il·lusions. Aprenia a ser creativa, a tenir iniciativa, a regalar, a observar, a llegir, a cosir…”.

Un altre tret en línia amb el matriarcalisme, i que plasma Maria Clara Grimalt Vert, és que “Organitzaven activitats per a la canalla. Quedaven els vespres per fer-la petar amb les veïnes a la fresca”.

Ben avançat l’article, copsem que “el que ens fa humans és això: el compartir”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que plasmen el sentiment de pertinença a la terra, pal de paller i molt obertes

General, , , ,

Una altra entrada en què es parla sobre el paper d’una dona nascuda en el segle XIX és “Cent anys de records de Santa Coloma de Queralt” (https://core.ac.uk/download/pdf/39135378.pdf), un escrit de Maria Rosa Boladeras i Calaf publicat per “RACO” i en què també es fa al·lusió a altres generacions i al sentiment de pertinença a la terra. Així, comença dient “El meu padrí matern va néixer I’any 1892 i la meva padrina I’any 1894. La padrina m’explicava que, de molt petita, anava a col·legi. En una ocasió, van fer una festa (això devia ser cap als anys 1901-1902) i ella va recitar un poema, un fragment del qual deia així:

De les regions espanyoles

La més rica i estimada

És la de tots coneguda

Per la terra catalana.

 

Dels Pirineus on comença

Allà a la muntanya de Franca

Fins al Regne de València

Estén sos rius i muntanyes.

 

A Llevant té la marina

Que li dóna tanta fama

Pels seus ports des de Roses

A Sant Carles de la Ràpita” (p. 15).

 

Més avant, indica que, “quan es van casar, entre ella i el padrí, anaven tirant molt justet (…).

El padrí era un pagès (i cisteller) enamorat de la nostra terra, molt treballador, poeta desconegut del seu temps. Totes les poesies les feia en la nostra llengua. Jo no sé com s’ho feia, però tot li sortia en vers. Al llarg de la seva vida, en va fer més de cent, i no exagero. Tenia una memòria prodigiosa. Les recordava totes” (p. 16).

Com podem veure, tant la padrina com el marit, reflectien el sentiment esmentat (com ara, en la llengua o, fins i tot, fent poemes que tracten sobre Catalunya), el qual captaria l’autora.

En un altre passatge de l’escrit, “Els anys van passant…”, plasma “i les coses van canviant. El comerç es va anar desenvolupant. Els meus avis paterns tenien una botiga que encara avui existeix i l’avi anava a buscar la fruita i la verdura, junt amb el meu pare, dos cops a la setmana. La meva àvia era una gran botiguera, segons m’han explicat” (p. 22). Per tant, d’alguna manera, la dona, a banda d’emprenedora, és el pal de paller de la casa.

Al capdavall, Maria Rosa Boladeras i Calaf afig que “S’estan construint molts cases noves, el poble va creixent, que és el que tots volem. La gent se’n va però torna, ja que les seves arrels són d’aquí. Tots els forasters que vénen són ben rebuts i també ajuden a fer créixer el poble. Espero que les pròximes generacions segueixin millorant la nostra vila” (p. 24).

Finalment, direm que, el 4 de desembre del 2024, Montserrat Cortadella ens envià un missatge en nexe amb aquest article: “Així va ser en mooolts indrets: pagesia, ciutat…”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Padrines amb molta espenta, fortes, que deixen empremta i senzilles

General, , , , , ,

Una altra entrada en què captem trets sobre la dona en la família tradicional catalanoparlant és “Homenatge a la Padrina” (https://blocs.mesvilaweb.cat/mba4639/homenatge-a-la-padrina), publicada en el blog “Des de l’Exili” el 22 d’octubre del 2009. Així, comenta que la padrina, una dona amb noranta-nou anys, a pocs mesos de fer-ne els cent, tenia molt a veure amb la cuina i amb la casa del poble en Montroig del Camp, en què, quan eren petits, sempre aprofitaven per a fruir amb animalets, amb altres xiquets i, com el narrador indica, per a connectar “Les olors dels temps antics amb els de la modernitat que arribava”.

Entrant en com era l’àvia, escriu que “La padrina no va tenir una vida fàcil, com la majoria dels catalans que varen viure la guerra i la postguerra. Ella era filla, junt amb altres dues germanes, del que abans s’anomenava un home de bé. El meu besavi, de ca la Torra, va marcar molt el caràcter de la padrina i, de retruc, el del meu pare (…). El meu besavi de ca la Torra era una persona molt respectada i estimada i tothom li demanava parer per resoldre els problemes entre la gent del poble. Malgrat ser d’idees republicanes, en acabar la guerra, no va ser denunciat per ningú i no va haver d’exiliar-se”. Resulta interessant que, en una família, hi hagués lo que es deia “un home de bé” i que li deixàs empremta, ja que es tractava d’un tipus de mitjancer de què ens han parlat i que, com ara, trau el folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez  (1866-1946).

De fet, més avant, afig que, “Pel meu besavi de ca la Torra, els meus padrins sabien que, si el padrí es presentava a files, el matarien per ser de dretes l’endemà d’allistar-se. Per això, conjuntament amb el besavi, varen urgir un pla” i feren possible que se salvàs.

Quan passa a la postguerra, reflecteix part del caràcter i de la manera de ser de l’àvia: “La padrina tenia molta empenta i era la que sempre obligava al padrí a dur a terme les idees que ella tenia. El padrí era un home intel·ligent i llest, però, sense l’empenta de la padrina, no hauria aconseguit ni la meitat del que va fer. Gràcies a la padrina, les idees del padrí varen donar el seu fruit.  

La padrina no era gaire afectuosa, sempre estava enfeinada, portant la casa, les gallines o cuidant la finca, mai va tenir temps per poder-s’hi dedicar amb els fills, néts i besnéts. Però jo sempre recordo que els seus ulls blaus em reien quan em mirava amb aquella cara endurida per la lluita de portar endavant la família durant la guerra i la postguerra, mentre em deia:
‘Estàs fet un xic fadrí!!’”. Per consegüent, altra vegada ens trobem amb dones que la dedicació a la família i als altres anava més bé encaminada a fer que anassen avant, que es mantinguessen forts. Igualment, encara que no destacassen per la seua amabilitat, això no els impedia reforçar els néts, encoratjar-los, en aquest cas, empiulant l’edat amb la superació (el nét fadrí, jove, vigorós).

Prosseguint amb l’entrada “Homenatge a la Padrina”, algunes persones exposen uns comentaris que aporten informació interessant que enllaça amb el matriarcalisme; i ho fan, en bona mesura, amb intenció de conservar el lligam entre els membres de la família. Com a exemple, Montse, d’alguna manera, escriu sobre la influència de l’àvia: “us haig d’explicar dels records que en tinc, d’aquella època d’infantesa; sí: els tinc aquí palpant-los cada dia. Per mi, no són solament de la infantesa, ja que m’he quedat sempre, aquí, al poble. Abans, creia que m’havia perdut moltes coses al quedar-me aquí. La vida, així, ho ha portat. (…)

Tots portem dintre nostre una mica d’aquesta força de la padrina i del padrí (…). El que sí m’agradaria comentar és [ que, ] amb la senzillesa que vivien, portaven una vida molt austera, cosa que, cada vegada, valoro més en la meva pròpia vida. Al venir a viure aquí, de seguida, vaig impregnar-me d’aquesta sensació: no hi havia quasi endolls, guardaven coses impensables per nosaltres (pots de vidre a manta, bosses de plàstic…), tenien lo just i necessari per viure… i això que no els faltava res. Avui dia, ho tenim tot i encara tenim la sensació que ens falta alguna cosa: ‘Si tingués allò’ o ‘Si pogués anar a tal lloc’…; no ens conformem en res. En fi, va bé pensar, de tant en tant, que no necessitem tant per viure i que també es pot ser feliç; potser ho dic perquè realment no ens falta res”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i que el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que fan costat al marit, amb molta espenta i transmissores de tradicions

General, , , ,

Un altre escrit que hem triat per a aquest punt és l’entrada “116 cartes d’amor. La memòria dels avis Paulí i Lluïsa” (https://mariabruguera.blogspot.com/2017/06/116-cartes-damor-la-memoria-dels-avis.html), publicada per Maria Bruguera Martí en el blog “Històries de Palafrugell. Recuperació d’històries sentides de Palafrugell i rodalies”. Primerament, diu que, “De vegades, la vida et dóna la possibilitat de conèixer a persones que et poden marcar sempre. Jo no vaig tenir la sort de conèixer a l’avi Paulí, però sí a l’àvia Lluïsa i, a través de la meva mare (la filla gran dels avis), la descoberta que la vida, la pots modelar a la teva mida i extraure’n el més bell d’allò més diminut”.

Més avant, comenta que “Parlar amb l’àvia era com obrir un llibre ple d’història; d’històries de guerra, de post-guerra, de fam, de misèria i de supervivència, però també de costums estranys. ‘–La major diversió de joventut eren les festes anuals en honor als patrons: el vot de la vila o la processó de les cuques de Sant Sebastià, les festes del barri de Santa Margarida i les de Santa Rosa de Llafranc’… M’explicava, mentre els seus ulls es perdien en l’abisme del record. Però, quasi mai em va parlar de l’avi Paulí”.

Com podem veure, l’escriptora plasma que la dona (sa àvia) era qui més li parlava sobre la història i sobre vivències com també que li transmetia saviesa i folklore relacionat amb el poble. A més, captem que hi havia festes en record d’èpoques difícils que s’havien superat (possiblement, aquest és el significat de la processó de les cuques), de barri i una santa vinculada amb el poble.

Quant al fet que sa padrina a penes parlàs sobre l’avi (qui havia hagut d’anar a la guerra), hem trobat casos en què les dones (o altres familiars) preferien no tractar-lo.

També copsem que, amb motiu de la contesa, l’àvia, “Com la majoria de les dones que varen haver de viure la guerra soles amb familiars a llur càrrec, va resultar ser molt espavilada; va aprendre ràpidament l’ofici del bescanvi i de com fer mans i mànigues per trobar menjar: ‘-Al davant de casa, hi havia una fleca (…) i, de tant en tant, la mare em manava a comprar-hi un pa negre, tot i que sempre hi havia moltes cues i la gent sempre em passava al davant’. M’explica la meva mare, que, aleshores, només tenia set anys”.

Tocant el tema de com eren els dos avis, escriu que “L’avi era molt actiu, afectuós i juganer, però també tenia força geni. (…) i l’àvia, sempre al seu costat, li donava suport en tot i, a més, feia de modista”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Àvies rectes, dolces i amb bona avinença i avis lligats a la terra

General, , , ,

Una altra entrada que toca el tema de la família catalanoparlant, i que consideràrem interessant, és “La meva àvia Montserrat” (https://calaixdecontesblog.wordpress.com/2020/01/29/la-meva-avia-montserrat), la qual figura en la web “Calaix de contes”. Entre d’altres coses, diu “La meva àvia materna va nàixer el 1893 i va morir el 1975 a 82 anys. Va ser la tercera criatura del matrimoni i la primera noia. (…) Tocava molt bé el piano, igual que els seus dos germans, i, en algunes fotos de jocs florals de la ciutat, està entre les guardonades. També era molt delicada i aficionada a fer puntes al coixinet. Era una bona jugadora de tennis i solia fer els partits al jardí de Can Surroca (…). Allà es reunien sovint uns quants amics i és allà on potser va conèixer el meu avi.

Als meus avis materns, els dèiem els papàs de Badalona”.

En acabant, posa trets de la padrina: “La meva àvia era molt serena, justa i sabia estar sempre al seu lloc, no perdia mai els papers. Amb la cara, ja veies que allò era blanc i que, senzillament, no canviaria de color; si es deia que no, era que no, sense més i en veu baixa. I jo, per dintre, aprovava que fos així, no sentia mai que les seves decisions fossin injustes”.

A banda, la narradora comenta que se sentia en un ambient acollidor i còmode: “Hi vaig viure molt bé, a casa els papàs de Badalona, i em sentia estimada, cuidada i confortable. Era una casa amb caliu, on no es descuidaven mai del meu pa amb xocolata a l’hora de berenar. Vaig passar-hi llargues temporades: la meva mare diu que l’àvia li demanava que em deixés anar a casa seva. Ho he sabut de gran i m’ha agradat. No m’ho havia imaginat mai i, ara que ho sé, revisant les fotos, que n’he trobat moltes, m’he fixat que, a totes, pràcticament a totes, la meva àvia em té agafada, d’una manera o d’una altra. I, tenint en compte que érem set germans i ella nomes tenia dues mans, són molts punts a favor meu”.

Igualment, copsem el sentiment de pertinença a la terra, el lligam que hi havia en la família, fins i tot, entre persones que tenien estudis universitaris: “Durant la meva infància, els papàs i jo vam tenir l’afició comuna pel camp i els viatges. A Canyet, tenien horts —jo encara els cultivo ara— i oliveres, vinyes, ametllers, garrofers, un cavall, figues, i moltes panotxes que recordo, com any rere any, pelàvem i com ens divertíem posant-nos cloves al cap i a la cara. (…) El meu avi, tot i ser metge i anar amunt i avall tot el dia, va tenir el desfici de posar una granja. M’agradaven molt”.

Altra vegada, ens trobem amb un exemple de bona avinença entre avis, pares i néts.

A més, afig un fet comú fins als anys seixanta del segle XX, en moltes famílies catalanoparlants: tres generacions vivien en una casa, una situació que afavoria no sols el vincle entre totes tres, ans que hi hagués una educació entre ells, la qual, en el cas dels infants, els facilitava respondre amb saviesa en la vida. Així, escriu que, “A casa els meus avis, hi vivien els meus oncles, que em portaven entre 15 i 20 anys i feien la seva. Jo aprenia molt de les converses, dels comentaris, dels amics i, sobretot, de com comportar-me, perquè no paraven de dir com havia de menjar, de parlar i de fer. Em vaig fer gran sota la seva influència.

(…) Quan venien amics de visita, que llavors era molt comú, i parlaven del que els feia mal, tots aguantàvem la respiració a fondo sense dir res, perquè sabíem que allò incomodava l’avi”.

Quant al tema del padrí, indica que “era el meu avi qui era així de radical, però la meva àvia no li ho qüestionava. Era més dolça i menys visceral, però també era severa. Ara bé, quan havia dit una cosa, mai més la repetia, no et retreia mai res; el que ja estava fet s’havia acabat”. Això sí: recta, però que no alçava la veu.

A més a més, escriu que, “Una vegada, a principis de vacances d’estiu, acabat el col·le, vaig demanar d’anar al cine amb les meves amigues. Em van dir que sí, em van donar els diners i tot va anar bé. L’endemà vaig tornar-ho a demanar i em van dir que no, que ja hi havia anat. ‘–Però, a les meves amigues, sí que els deixen’, vaig dir… No era el mateix uns pares joves i que entenien que la nena estava de festa, que uns avis poc habituats als capricis dels adolescents. Al final, van pagar la meva entrada entre totes i cap al cine.

(…) Amb el temps, i, a poc a poc, vaig deixar d’anar a casa els avis amb tanta assiduïtat. (…) Vaig tornar sovint a casa els avis, al cap d’uns anys, quan els meus fills ja anaven a l’escola, i molts dies, anant cap a casa, passàvem a berenar i xerrar una estona amb ells. Continuaven tenint un jardí gran amb una tortuga i moltes plantes, arbres i flors, un soterrani ple de rampoines i antigalles i un pati de pedretes de colors que sempre anaven a parar a les butxaques dels nens. Tot això els enamorava”.

Finalment, addueix que “Va ser una tarda d’aquestes que donàvem el berenar als nens amb una cullereta, mentre estaven asseguts en una trona, que l’àvia em va explicar que es recordava quan donava el sopar a la Trinidadeta, la seva filla petita, quan estava malalta i no tenia gana. Ella l’animava dient: ‘—Va, una culleradeta més’, i la nena va dir: ‘-No en vull més, aquesta culleradeta dona-la als angelets’ i els ulls de l’àvia se li van envidriar”. 

Cal dir que el 1r de desembre del 2024 rebérem un missatge de Montserrat Cortadella (nascuda en 1948 i que havia rebut una educació matriarcal), en què deia “Una bona història. Em sento reflectida, una vegada més, en moltes coses”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Àvies i dones que fan de pal de paller, avis molt oberts i lligams amb la terra

General, , , , ,

Una altra entrada en què apareix el tema de la dona en la família catalanoparlant és “Elegia dels Farriols (Ferriols) Homenatge als meus avis-padrins: Esteve i Elisa” (https://tribusdelasegarra.cat/2024/06/06/elegia-dels-farriols-ferriols-homenatge-als-meus-avis-padrins-esteve-i-elisa), escrita per Ricard Domingo el 15 de setembre del 2020 i publicada en la web “Tribus de la Segarra”. Així, posa que “Els Farriols, què són? Una casa pairal, records d’infantesa, dels avis (padrins), oncles, cosines. Records dels camps de blat, d’ordi, dels temps de sega, del batre, dels trills, del garbejar, de les tandes, de girar la batuda, del sol que semblava que queia foc, de records…, records i records.

La masia està situada al capdamunt d’un turó des d’on es veu tota la vall de l’incipient riu Gaià”.

Igualment, comenta que “També la carretera que va a Sta. Coloma de Queralt. Els dilluns era, suposo que encara deu ser, mercat, aquell mercat de pagesia on anaven a vendre llurs mercaderies casolanes i fresques, fins i tot, vives, on el regateig era la norma, tant a la puja com a la baixa. Allà es trobaven parents, amics i coneguts de tota la comarca”. Sobre aquest tema, direm que hem trobat moltes fonts en què s’exposava sobre dones que, o bé anaven als mercats i exercien el seu paper comercial (no sols com a compradores), o bé, fins i tot, portaven petits comerços (sovint, familiars), en casa.

A més, afig un tret molt comú en els Pobles matriarcalistes: la dona fa de pal de paller. Com a exemple, “La Padrina era qui més vetllava per tot això. D’alguna manera, era l’ànima de ferro que cal per portar una masia com els Farriols. No ho va tenir fàcil; en aquelles èpoques, res era fàcil, però se’n sortia força bé, malgrat les circumstàncies adverses que li va tocar viure. Era una dona de ferro”.

En un altre passatge de l’escrit, plasma que “En Pep es va quedar vidu i la padrina…

I la padrina es va quedar sola en el govern de la masia com única dona”. Aquest fet ve a dir que ella tenia molta espenta: no se sentia sola, ans emparada.

Quant a vivències del narrador (Ricard Domingo), indica que, “a casa dels altres avis, on també em sentia molt estimat, però no tenia amb qui jugar i estava sol, vaig començar a interpretar les lletres i axis a llegir. Com que els contes eren d’abans de la guerra, ho eren en català i, sense adonar-me’n, llegia correctament en català, cosa que sempre n’he estat força orgullós. La història va ser quan vaig anar a col·legi: per primer cop, em vaig trobar en una llengua diferent … Tot i que, uns mesos després, ja no se’m feia estranya”. Per tant, ens trobem en un ambient favorable a la llengua vernacla, com ara, en temps anteriors al franquisme (ací, mitjançant llibres i tot), perquè ho havia estat en la Catalunya promotora de la llengua (durant la Mancomunitat i en els anys de la Segona República espanyola).

A banda, copsem que Ricard Domingo prefereix la vida en el camp, un indret on la dona tenia la darrera paraula (realitat reflectida en la figura de la mestressa, equivalent a la senyora ama valenciana i a la madona mallorquina): “Em passava el temps pensant a tornar als Farriols: els espais, la llibertat, la vida assilvestrada, la manca de cotxes, el plaer d’anar en carro amb l’avi, sobretot, els dilluns, en què anar a mercat era la veritable festa. Que costava que arribés l’estiu!

Els mossos que venien per ajudar al segar i batre, no sempre eren els mateixos: a vegades, eren gent força original. Recordo un tal Ignasi de Tous, que se li va donar una habitació i, al cap d’un parell de dies, li digué a la padrina: ‘Mestressa, ¿què us faria res si anava a dormir a la pallissa, doncs no estic avesat a dormir tancat en un quarto i dormir amb matalàs i llençols?’. I es va passar l’estiu dormint sempre a la pallissa. Era un bon mosso.

Cap al final de l’entrada, Ricard Domingo addueix que ell, quan podia, anava junt amb son avi: “Jo sempre anava amb ell i aprenia tot allò que es relacionava amb la mel i les abelles. Si agafaven malalties, les havíem de separar del seu conjunt transportant-les en una mena de civera a través del bosc fins a trobar el lloc ideal perquè es guarissin”.

Per consegüent, encara que, en el reportatge, la dona va unida a la comanda de la casa pairal i de la propietat, les paraules que el narrador associa, per exemple, a son padrí, són positives, entre d’altres coses, perquè l’adult li permetia sentir-se de gust en el terreny i fruir del nexe amb la terra.

En eixa línia, finalment, escriu que, “A partir del 1956, es van acabar les estades estiuenques, però no l’estimació pels Farriols, que, d’alguna manera, encara perdura i, de tant en tant, hi tinc de fer alguna anada… Seure sota la freixa, al davant de la capelleta,… I recordar, somiar…”. I, així, es fa manifest el lligam entre Ricard Domingo (ací, nét) i els avis, entre el passat i el present i, òbviament, amb la casa pairal i amb la terra.

Àdhuc, podem pensar que aquests bons records del passat li faciliten veure amb esperança l’esdevenidor (els records van associats a lo pretèrit, mentres que els somnis ho fan a la infantesa, època que, simbòlicament, empiula amb les il·lusions).

En relació amb aquesta entrada, el 30 de novembre del 2024, Montserrat Cortadella ens envià un missatge en què deia “Lo poc que vaig viure de la pagesia, és que les dones varen tirar del carro: al càntir, la font. I, més cap aquí, amb la guitarra, cantàvem cançons sota una figuera. I l’endemà, a remull, en una bassa que servia per donar aigua al bestiar.

Dolços records”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“Dones, cos i ecologia. Dona arbre”, tesi de Mariona Iribarren Nadal

General

Bon dia,

Tot seguit, afegim una tesi molt oberta, molt interessant i, a més, en relació amb el matriarcalisme català i amb temes que ens acosten a trets matriarcals, com ara, la figura de la mare, l’arbre i, per descomptat, la terra juntament amb el cos.

És fàcilment accessible en Internet. Personalment, m’evoca la recerca d’Angie Simonis referent a Demèter, la deessa grega de l’agricultura. L’enllaç és https://dugi-doc.udg.edu/bitstream/handle/10256/15843/tmin_20180110.pdf?sequence=1&isAllowed=y.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem 

 

 

tmin_20180110 (3)

 

No posseeixen la terra, però sí la tradició

General

Bon dia,

En el llibre “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya”, del 2021, es pot llegir “hom no posseeix la terra, hom posseeix la tradició”.

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿eren de la línia que les persones no posseeixen la terra, però sí la tradició?

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 30 de novembre del 2024, ens comentaren “Interessant, això” (Àngels Sañas Corcoy), “Tant a la iaia com la mama, els els havia sentit dir ‘És la BONDAT PERSONIFICADA’.

Quant a les tradicions, les varen conservar fins el darrer moment: recordo fer FESTA GRAN
NADAL i REIS.

Totes les altres, Pasqua. Rams, Sant Joan…

Les celebràvem toootes” (Montserrat Cortadella), “Per part de pare, sí, perquè eren de camp. Per part de mare, no, perquè eren de Barcelona i tot es repartia. Bé, en aquella època, Barcelona no existia [ tal com és ara]. La família de ma mare era de Sants: ara, en diuen barri; abans, poble. A la Ciutat Comtal i rodalies, tot era diferent, més avançat i igualitari home / dona” (Esther Jolin).

Ma mare, 30 de novembre del 2024, per telèfon, em digué que calia tractar bé la terra, entesa com una Mare, no explotar-la.

A més, li comentàrem que, en els Pobles matriarcalistes, la terra no és considerada com una propietat de què es pot fer lo que u vullga, fet que podria plasmar-se, àdhuc, en lo sexual: per exemple, en la frase “La maté porque era mía” (famosa en la tradició castellana). No aprovava cap d’aquestes opcions.

Al capdavall, també coincidia en què lo terrenal és natural, mentres que les tradicions resulten de l’activitat, de la creació de les persones i de les vivències.

En nexe amb la conversa amb ma mare, el 30 de novembre del 2024, ens escrigueren aquest missatge: “Comparteixo l’opinió de la teva mare.

Si analitzem bé, nostre no hi ha res: ni tan sols els fills que una mare ha portat dins durant nou mesos” (Montserrat Cortadella).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Una forta abraçada.

Dones que menen masos, en associacions, amb molta espenta, educadores i pageses

General, , , , ,

Un altre article en què apareix el tema de les dones i el paper que feien en la família és “Homenatge a les dones” (https://www.horanova.cat/homenatge-a-les-dones), de Marina Ramió i publicat en el periòdic “Hora Nova”, de l’Alt Empordà, el 29 de maig del 2018. L’autora posa trets que hem trobat en alguns llibres, en entrades en blogs i en webs com també en comentaris relatius a dones nascudes abans de 1920: “un article en homenatge a les dones que han format part de la meva família materna, des de la mare de la meva rebesàvia fins a la generació de la meva àvia”.

Entre d’altres coses, escriu “Començo amb una dona que es deia Ignacia Corominas Paralols. Era la mare de la meva rebesàvia, es va casar amb l’hereu del mas on vivim actualment, el pare de la meva rebesàvia, en Lluís Pujol Serra. Ella va néixer lluny de l’Alt Empordà, era filla de Sant Miquel de Campmajor. (…) Va tenir quatre fills. La segona, la meva rebesàvia, la Rosa, aquí el meu petit homenatge a la Ignacia, que potser jo amb ella marco l’inici de la història de la meva família, ja que la Ignacia va néixer al mateix poble que el meu pare i jo”.

Igualment, indica que “La Rosa Pujol Corominas, la meva rebesàvia, era una dona que, per amor, va marxar a la Vajol a viure i allà va tenir els seus fills, però també sé que, per amor, va tornar a Boadella, al seu mas, a cuidar el seu pare; la gent del poble la coneixia com la Julianna. També sé que el seu pare li va fer la donació del mas on avui vivim: per ella, va ser un tresor, fou mare de cinc fills i sé que, igual que jo, va tenir inquietuds polítiques”. Quant al tema de l’interés per la política, direm que, com ara, Pere Riutort, en la seua explanació (del 2018), posa “Ma mare tenia molt de sentit de la política, més que mon pare; per això, quan es parla de drets de la dona, sempre pense en ma mare, en la seua intel·ligència i en la seua manera de viure, amb responsabilitat cristiana, d’amor als altres, quan estaven en situacions de necessitat. Això, insensiblement, m’ha portat a acceptar que la intel·ligència i la capacitat de realització, de govern, no va unida a un sexe: és igualment de l’home i de la dona” (p. 151).

En acabant, Marina Ramió vincula la seua rebesàvia amb el fet de menar una associació, en aquest cas, un sindicat: “Sé que va presidir el sindicat de l’oli que hi havia a Boadella i es va involucrar també en moviments polítics (…). Va ser mare, àvia i besàvia i, sobretot, una dona que va eclipsar-ho tot. Del meu rebesavi, sé molt poc: només sé que es deia Martí Suñer i que, encara avui, jo porto el seu cognom perquè era la rebesàvia la qui marcava els passos”. Per consegüent, ens trobem amb un exemple més en què una dona és qui dirigeix, no sols la casa, sinó activitats socials.

Més avant, fa referència a una altra dona que empunya les regnes (ací, d’un mas), en lloc de fer-ho un home i, així, amb un fet, sovint, silenciat en grups feministes que, moltes vegades, recorren a lo que se sol dir grans figures (les quals, a més, en aquests ambients, són estrangeres, de fora de la península ibèrica, potser, per una mena d’exotisme): “Ara seguiré amb una altra dona de la família, la meva besàvia Trinitat Duran Cantenys. Ella era la jove de la Rosa, l’admiro perquè va tenir dos fills que se li van morir de petits i, tot i així, encara va tenir dos fills més, i va treballar també com a pagesa. Va marcar un abans i un després en valentia, ella va ser important perquè va tirar endavant dos masos: un que era el del seu marit i un altre com a masovera”. En acabant, addueix que es tractava d’una “dona amb molt caràcter, que marcava perfil, va criar els seus fills i també la meva mare i tia”.

Finalment, en un altre passatge, Marina Ramió descriu sobre la seua àvia, “la Maria Cantenys Pla, la iaia Maria, la iaia que em va començar a introduir a la Segona República i la Guerra Civil, també la iaia que em va parlar de la rebesàvia Rosa. De ben petita, ja m’acollia a passar vacances d’estiu a casa seva, la iaia va ser pagesa sempre i va tirar endavant: primer, el mas on vivia com a masovera i, després, el nostre mas. Ella em va explicar la seva història familiar i també em va introduir, sense saber-ho, el meu amor cap a la història familiar i la història del país”. Com podem veure, altra vegada, és una dona (ací, una àvia) qui transmet la tradició familiar i el sentiment de pertinença a la terra junt amb el lligam a lo vernacle (en aquest article, a Catalunya). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)