Una altra composició que figura en el llibre “Poesies”, de Miquel Costa i Llobera, i en què copsem literatura matriarcal (ací, en nexe amb el tema de les marededéus aparegudes), és “La llegenda del Puig de Pollença” (https://ca.wikisource.org/wiki/La_llegenda_del_Puig_de_Pollensa), recopilada en la web “Viquitexts”. Així, com en moltes llegendes semblants, en un apartat (“Invenció de la Sagrada Imatge”), o siga, en el relatiu a la trobada (com indica el mot “invenció”), exposa que,
“Xalesta es desperta l’auba
D’una diada de Maig,
Les campanes de Pollença.
L’escometen repicant;
I, en processó jamai vista,
Del poble, petits i grans,
Tothom, amb un cor, se’n pugen”
cap al puig, acompanyats de sacerdots, del poble, de la gent, de creus i, a més, amb esper i amb perfums.
Després, indica que, a mitjan camí,
“La veu pura d’un infant;
I tothom s’arremolina
(…) ¡Oh, ric tresor afinat!
Una imatge de Maria
Veuen los ulls assombrats[1].
Rompudes cauen en terra
Les rames que hi ha davant (…).
Tothom a tal vista cau,
I, dels cors, brolla la Salve”.
Afegirem que,
“A la Reina de l’altura,
Los peus van a besar;
A dins son trono de rames,
Tots són humils cortesans.
D’un en un, tothom l’adora;
I molts li donen, passant,
En lloc d’ofrena piadosa,
Un mot del cor inspirat”.
En un passatge posterior, el qual ens evoca llegendes, veiem que
“’Dolça glòria de Pollença
Vos ne durem allà baix;
I honrada sereu del poble
Sobre digníssim altar’.
Això diuen a la Verge
Los sacerdots i jurats,
I prenen l’augusta imatge
Per tornar-se’n a la vall.
La processó ja fa via,
La figura aixequen ja
Però, ¡miracle!, és tornada
Tan feixuga per baixar,
Que, del cim, no la mouria
Ni la força d’un gegant:
Damunt el Puig l’ha fixada
La divina voluntat”.
És a dir, la dona té la darrera paraula, ella tria on viurà i, en aquest cas, en veure la força que té ella, decideixen bastir-li un temple: “Ja n’és el trono reial!”
Igualment, tots els qui passen per on és Nostra Senyora, la saluden amablement i, en acabant, se n’acomiaden. I tot, en el mes de maig, l’associat a les mares i, ben mirat, ací, a la Mare com a protectora de la vila. Per això, ella es dirigeix a ells (als fills):
“Sa cara afable tota somriu
I, essent de pedra, par que vos diga:
‘¡Som vostra mare; fillets, veniu!’,
més encara, tenint present que, en aquesta composició, Nostra Senyora representa la pervivència del cristianisme en les Illes Balears:
“Dient que és ella, que ha rescatada
De la morisma la nostra fe.
En lloc de ceptre, té, en la mà dreta,
Una senzilla mota de flors;
Mostrant que estima tota floreta,
Que rep l’ofrena de tots los cors.
Sobre el cor, porta son braç esquerre,
L’Infant dolcíssim: també riu ell;
I, en lloc del signe de cels i terra,
Dins ses manetes, mostra un aucell”.
Finalment, podem llegir que,
“Si, a l’ull, és tosca la imatge antiga,
Bé és agradosa per l’esperit.
Son encant místic no cal que el diga:
Lo cor del poble bé l’ha sentit”.
Per consegüent, es tracta d’una marededéu bruna, negra, com moltes de les trobades i, així, empiula amb l’obagor, això és, amb la saviesa de la vellesa.
Agregarem que, com que els habitants empelten amb Nostra Senyora, la tenen (“l’’ha sentit”) com a Mare, com a sopluig de la terra, de la vida, de l’esdevenidor.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Nota: [1] Castellanisme, en lloc, com ara, del mot “encisats”.
assemblea-pagesa-6f (1)
