Prosseguint amb l’obra “Estampas de Masarrochos”, quan l’autor escriu sobre la festa de les alfàbegues (tradicional i que té lloc en agost), “Les Alfábegues”, també copsem el sentiment de pertinença a la terra, encara que no tant el paper del matriarcalisme reflectit en la dona (com sí que ho fa Imma Dasí en el seu estudi “L’ordre simbòlic de la mare en les festes d’agost de Bétera”): “Ja en el temple, el sagristà, auxiliat pels marits de les Clavariesses, les col·loca al voltant de la imatge jacent de Nostra Senyora, i resta perfumat amb aroma tan propi d’aquesta festa, la qual podríem afirmar que transcendeix a festivitat de la Mare de Déu d’Agost” (p. 215).
En qualsevol cas, aquesta festa sí que pot evocar-nos-en altres en què la dona té un paper molt important i en què les dones porten la iniciativa i les organitzen.
Molt avançat aquest punt, passa a la festivitat de la Mare de Déu dels Desemparats i el lector pot captar que la participació dels veïns de la vila era significativa i amb detalls propis de festivitats arrelades de barri:
“Els actes d’aquesta festa valencianíssima tenen matisos propis: grupes, cavalcades, cucanyes, pregó de festes, etc.
El dia triat per honorar-la la seua nombrosa Confraria sol ser el darrer diumenge d’agost” (p. 216).
En un altre passatge, el rector de Massarrojos comenta que, en 1935, la festa tingué tant d’esplendor que “la meua ploma la comentà, en versos populars, de la següent forma:
Una festa en gran escala;
tots els actes xispexants;
els Clavaris se lluïen
com no ha fet ningú enjamai.
¡Vaja cavalgata i grupes,
trons, diana i despertâ!
¿I la banda de cornetes
en los cavalls ben muntâ?
¡I aquell himne tan solemne
que en la plaça es cantà?
Baix del templete, la Verge,
per Querubins custodiâ,
Il·luminâ per bengales…
¡Que quadro més valencià!
La Missa, a veus i orquestra,
cosa del Cel abaixâ.
¿I les traques i carcasses?
¿I també la disparâ?
I lo concert que, en lo vespre,
donà la Banda local?
¿I els focs de final de festa?…
Tots els actes, tots, ¡ja està!
Fon una festa mai vista
difícil de superar.
Ja ho dia el ‘Pregó de festa’
en correcte valencià
que Amadeo llançà al públic
muntat en garbós cavall.
¡Com cridaven els veïns
tancant, del pregó, el final:
¡Vítol, vítol a la Verge,
Mare dels Desemparats!” (p. 217).
Després de llegir els versos, apareixen trets que empiulen amb el sentiment esmentat, per mitjà de detalls relatius a com se solen fer les festes en moltes poblacions valencianes: la despertada, la banda de cornetes, l’orquestra, les traques, les carcasses, la disparada, la banda de música (abans de la guerra de 1936-1939 en Espanya, com mon pare m’ha comentat més d’una vegada, eren prou habituals les bandes de música per signes polítics), els focs i, per descomptat, l’ús de la llengua vernacla (tant en el poema com en el pregó) i, a més, el fet que els veïns connectassen amb la terra (no fan vítols a una Nostra Senyora forana i, a banda, parlen en la mateixa llengua que qui ha fet la crida, o siga, en l’autòctona).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Nota: Recomanem la lectura de la recerca d’Imma Dasí, la qual també podeu trobar en algunes entrades d’aquesta web, en nexe amb l’estudi sobre els Sants de la Pedra: el paper de la jove, el de la dona adulta que fa de mare d’aquesta fadrina, els sants…
assemblea-pagesa-6f (1)
