Arxiu mensual: gener de 2025

El sentiment de pertinença a la terra en literatura i música matriarcals del segle XX

General, , , , ,

Música en relació amb el sentiment de pertinença a la terra.

El sentiment de pertinença a la terra en el llibre “Núria Feliu recita les sardanes més populars”, de Núria Feliu.

En aquest llibre, a què accedírem gràcies a la generositat de Rosa Rovira, captem el sentiment esmentat. Núria Feliu (1941-2022), autora i editora de l’obra i cantant i actriu nascuda en el barri de Sants (en la ciutat de Barcelona), a què se sentia molt relacionada, inclou molts poemes escrits per catalans nascuts en el segle XIX.

Així, en el pròleg, l’artista comenta que pretenia plasmar “Versos que romanen prop del poble, acompanyant melodies de tots conegudes, i músiques amb ressons de la terra”. I, primerament, exposa la sardana “La Santa Espina” (pp. 17-18), amb lletra del poeta català Àngel Guimerà (1845-1924) i amb música del compositor català Enric Morera i Viura (1865-1942), la qual fou estrenada en 1907:

“Som i serem gent catalana

tant si es vol com si no es vol,

que no hi ha terra més ufana

sota la capa del sol.

 

Déu va passar-hi en primavera,

i tot cantava al seu pas.

Canta la terra encara entera,

i canta que cantaràs.

 

Canta l’ocell, lo riu, la planta,

canten la llunya i el sol.

Tot treballant la dona canta,

i canta al peu del bressol.

 

I canta a dintre de la terra

el passat jamai passat,

i jorns i nits, de serra en serra,

com tot canta al Montserrat.

 

Som i serem gent catalana

tant si es vol com si no es vol,

que no hi ha terra més ufana

sota la capa del sol.

 

 

NOTA.- Segons l’equip tècnic de la celebració del cinquantenari de la mort d’Enric Morera, la darrera part del poema original de Guimerà:

I canta a dintre de la terra

el passat jamai passat,

i jorns i nits, de serra en serra,

com tot canta al Montserrat.

 

Fou canviada per Morera, per una altra de contingut més nacionalista:

Fill meu de Catalunya

vull veure’t gran i fort.

Fes cara als que l’ultragin

i per ella viu i mor.

 

Àngel Guimerà”.

 

Com podem veure, en la primera estrofa, hi ha una connexió entre el poeta i la terra, per mitja del sentiment.

Després, copsem una terra que renaix (la primavera), potser, fins i tot, en lo tel·lúric (per exemple, és època de creixement de plantes, d’arbres i de ressorgir fulles).

Igualment, trau un tema que va associat a la cultura matriarcalista: el cant mentres es treballa (molt habitual fins a mitjan segle XX) i quan la mare bressola el nen (això és, en la primera fase de la maternitat posterior al naixement). A banda, la terra té vida (ací, possiblement, en el sentit geogràfic, és a dir, en al·lusió a la Catalunya interior): tot el dia (tant en temps de claror com en moments de foscor) i, àdhuc, en indrets emblemàtics com el massís de Montserrat (lloc que té a veure amb el Monestir de Montserrat i amb Nostra Senyora de Montserrat, una marededéu trobada i patrona de Catalunya).

Quant als versos del compositor, són més bé patriòtics.

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Celebraven ritus de pas o ho feien persones més grans

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿celebraven ritus de pas o ho feien persones més grans? Per exemple, de la infància a l’adolescència, tant en xics com en xiques.

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes i Bon Nadal i Venturós Any 2025,

Una forta abraçada.

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 4 de gener del 2025 ens plasmaren “Els ritus de pas, bàsicament estaven lligats al cicle litúrgic anual de l’Església catòlica. Eren el baptisme, per una banda; i, per l’altra, la primera comunió i confirmació” (Daniel Gros), “No sóc un expert, però crec que no”, (Xev Riudavets Cavaller), “No ho recordo” (Joan Prió Piñol), “A casa meva, no es va fer mai” (Pilar Ortiz De Paz), “Jo recordo que, quan em va venir la regla, vaig plorar i enfadar molt, però tant la mama com la iaia treien ferro a l’afer,… tot dient ‘Ja ets una dona’. Jo [els vaig respondre]: ‘Una merda!'” (Montserrat Cortadella).

Afegirem que el mateix dia, ma mare, per telèfon, em féu un comentari en relació amb les paraules de Daniel Gros: “Exacte”. Igualment, em comentà que, per exemple, el pas d’una xiqueta as adolescent (la primera menstruació) es veia com un problema, perquè la xica podia restar embarassada abans d’estar preparada per a respondre a un nounat.

A banda, en nexe amb la cultura maputxe, de què escriu Mariona Iribarren Nadal en la seua tesi “Dones , cos i ecologia. Dona arbre” (pp. 115-116), no digué res, però captàrem la gran diferència.

També li adduírem que, en un llibre de Pere Riutort per a l’ensenyament (“Llevant”), hi ha un relat en què un xic amb una bossa de pedres blanques i verdes se’n va a una altra terra, en què viurà un temps. I, en tornar a la seua tribu, el pare “llig” el missatge en una altra bossa: pedres blanques i vermelles.

Llavors, la mare li diu que, quan era un xic, se n’anà a l’altra terra.

Però que ara és un home.

Agregarem que, com li comentàrem, en la cultura lleonesa,  quant encara se celebra el pas del xic de quinze o setze anys a la comunitat, al grup dels adults: ja és jove. Prèviament, fa un “pagament” pels drets, com plasma Francisco Javier Fernández Conde en el llibre “La religiosidad medieval en España. Alta Edad Media (siglos VII-X)” (pp. 400-401), fet que enllaça amb els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, també molt coneguts com Sant Nin i Sant Non. Més avant, l’autor parla de trets “característics de mites eròtics, propis de les cultures essencialment agràries” (p. 402). Més comentaris: “Que jo sàpiga, a la família, no es celebraven rituals en aquest sentit, ni tinc coneixement que es fes a Barcelona” (Rosó Garcia Clotet).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i Bon Nadal.

 

 

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla i dones molt obertes

General, , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el poema “Sobre la terra i la llengua”, de Rosa Fabregat (1933-2024).

En aquest poema, el qual figura en la web “Quaderns Barri de Sant Magí”, de l’”Associació d’Amics de Sant Magí”, de Cervera (de la comarca catalana de la Segarra), com “Sobre la terra i la llengua. Rosa Fabregat. Pàg. 133-136” (https://santmagi.cervera.cat/quaderns-barri-de-sant-magi/quadern-num-1-any-2009/sm2009quadern_2-35-38.pdf/view), copsem el sentiment esmentat. Així, Rosa Fabregat i Armengol (1933-2024), posa

“SOBRE LA TERRA I LA LLENGUA

 

(…) Des de ben jove escrivia poemes tentinejants,

-Verdaguer era el meu model- que llegia en català

als meus pares i als meus avis.

(…) La llengua és la meva pàtria, la llengua que porto a dins,

la que mai m’abandonava, la que sempre em fa feliç.

La que brodo a la pantalla, la que brodava al paper.

La que porto dins de l’ànima, la que em batega a la sang.

La llengua i la meva terra que acull joves nouvinguts” (pp. 133 i 134).

 

És a dir, l’escriptora s’inicia llegint composicions de Jacint Verdaguer (poeta català del segle XIX, qui tenia molt arraïlat aquest sentiment i que, a més, fou recopilador de rondalles) i es desenvolupa en un ambient creatiu facilitat pels seus pares i pels padrins.

A banda, prefereix la llengua catalana, ja que, amb ella, plasma més l’escriptura. I, a més, comenta sobre una terra acollidora (un tret matriarcalista). Afegirem que vincula Catalunya amb l’obertura als altres:
“Som la terra acollidora que accepta totes les veus

i a poc a poc les fa seves i va barrejant les sangs

i els nous fills prenen consciència de l’esperit dels catalans.

Una terra que camina i ensopega ben sovint

amb els mateixos obstacles que la història va teixint,

per furtar-li la memòria i l’anhel de decidir.

No pot ser mai responsable de triar el propi destí”.

 

Per tant, trau temes relacionats amb la Catalunya del segle XVIII fins a la que ella ha viscut i, igualment, captem que els fills continuen amb l’esperit dels catalans.

Més avant, passa a la literatura catalana i a la figura del jardiner:

“I, en l’enllà de Ramon Llull -el políglot franciscà,

que alliberà presoners i emprà ferm la nostra llengua-.

(…) seré la jardinera d’un balcó ple de geranis

resistents al fred més viu. Són la mata de ginesta

(…) que perviu a la sequera”.

 

És a dir, empiula la terra amb la llengua i amb vegetació que reflecteix la fortalesa.

Adduirem que, en molts passatges del poema, també connecta Catalunya amb els immigrants, amb qui es mostra oberta:
“La nostra casa és la Terra i els seus fills som tots germans”.

 

En eixe sentit, al capdavall, comenta que la vida és el germà que aplega d’una altra terra.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Deien “sempre”, “mai”, “en absolut”… poques vegades

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿deien “sempre“, “mai”, “en absolut”, poques vegades?

Gràcies.

Podeu trobar més informació en la web. A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.

Avant les atxes. 

Una forta abraçada i Bon Nadal i Venturós Any Nou.

Lluís Barberà i Guillem

****

Quant a missatges, el 3 de gener del 2025 i posteriorment plasmaren “L’única que no haurien dit és ‘en absolut’. Eren pràcticament analfabetes i els era totalment desconegut.
Bon any nou!” (Xec Riudavets Cavaller), a qui responguérem “Ho dic en el sentit de si eren taxatives”. Llavors, ens afegí “Crec que no. No n’estic segur”; “Síí” (Lola Carbonell), “No, no ho deien” (Marià Torell), “Les tres paraules, les deia molt la meva mare. Ho tenia molt clar. A més, el meu pare ho era encara més. La discussió era impensable” (Pilar Ortiz De Paz), “No. No les recordo taxatives. Sí dialogants, sempre deixant espai” (Quima Estrada Duran), “No ho recordo. Però, sens dubte, ‘sempre’ i ‘mai’ sí que ho van dir” (Rosó Garcia Clotet), “Bon dia, Lluís,

El ‘mai’ el feien servir, si no recordo malament, sobre coses molt concretes. Sobretot, quan es parlava del mal, de les mentides i cap al pròxim. Per exemple: 

‘-Iaia: ¿tu diries una mentida per salvar-me?’.

‘-Mai. Hi ha altres arguments'” (Montserrat Cortadella). En relació amb les paraules de Montserrat Cortadella, ma mare em digué “De fer males passades o males actuacions. Si no vols anar amb mentires: ‘Mai, mai’, ‘En principi, no: no ho faria”. A més, posaren “‘Quasi mai’, sí. ‘Quasi sempre’, sí … En canvi, ‘en absolut’ no l’he sentit per boca de ma mare” (Joan Prió Piñol), “No especialment” (Lui Sarrià), “Sovint ‘sempre’ i ‘mai’. ‘En absolut’, no mai” (Joan Montpou), “En segons quins temes, eren taxatives; i, en d’altres, més o menys permissives…: ‘No prenguis mal!’, ‘Vols dir que …? Al pou, no vull que hi vagis de cap manera!’. Vull dir, si anàvem al pou del vernís o bé a rodar per la muntanya i hi havia masies abandonades i basses antigues de reg, que no hi entréssim…” (Daniel Gros).

En correus electrònics, el 3 de gener del 2025, comentaren “Sempre, mai, de cap de les maneres” (Miquel Vila Barceló), “Bon dia i bon any!

La mare deia ‘sempre’ i ‘mai’.
‘En absolut’, no li havia sentit a dir mai.
Una paraula que sempre deia era ‘suara'” (Rosa Rovira).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i Bon Nadal i Venturós Any Nou.

L’educació matriarcal, la maternitat i la creativitat del nen

General, , , , ,

Un altre poema que figura en l’obra “Un poc de molt i un poc de res”, de l’escriptor de Viladrau, en què es reflecteix el matriarcalisme, és “El mar, el desert i el riu eixut (pensament)” (p. 63), amb el tema de la bonesa i amb el de l’esperança, ja que, en paraules seues, l’ésser humà,

“damunt la Terra

és un riu erm

que sol florir

mogut potser

per l’esperança

d’un món més bo”.

 

Igualment, en la composició “Així sóc, així faré”(p. 67), el poeta trau detalls que tenen a veure amb lo matriarcal, com ara, la maternitat i el sentiment de pertinença a la terra:

“Calcaré més enllà

l’estimada mirada

gravada amablement

sobre la pell del roure

que senyala el sender”.

 

Aquests versos, entre d’altres coses, podrien tenir relació amb el nexe entre la mare i el fill: la mare seria l’arbre, ella educa el fill (el nadó) i, a més, ell copsa l’amabilitat de la dona. De fet, com podem llegir en l’entrada “Roure” en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, és símbol de força i, igualment, posa que “Hom encenia el foc fregant la fusta sagrada del roure; i el tió de Nadal, a molts indrets, havia de ser de roure. Seguint una vella creença, les dones que volien ser mares s’abraçaven a la soca d’un gran roure -o d’una alzina- per ser fecundades”. 

Tornant a l’educació de la mare, més avant, Ramon Pagès i Pla, afig que

“Captaré, del consell,

la dolça saviesa

que el seny va construir

(…) glopejant esperança

i diu que sóc de fang,

d’aigua i un poc de química”.

 

Cal dir que, en molts escrits de literatura matriarcal, predominen la terra i l’aigua, dos detalls associats a la dona.

En el poema “He parat un instant…” (p. 69), Ramon Pagès i Pla escriu uns versos que podríem enllaçar amb el paper pedagògic de la mare:
“i viatjo de nou

per la gran senderola

que la vida ha forjat

agradosa i amable”.

 

Agregarem que l’amabilitat, l’esper, la natura i lo maternal apareixen en moltes composicions seues, per exemple, en “Feliç dia” (p. 70): la rosada, el bosc…, junt amb

“la nova vida amable

nascuda en un matí

de misteri que prega;

que torna el Sol novell

i vetlla el vostre dia

i el vostre sentiment;

i troba a sota l’ombra,

reconfortant també

la vida que comença

a moure al vostre entorn

el cel…, ple de puresa”.

 

Per consegüent, com podem veure, el matí simbolitza la infantesa, el nen que ha nascut (el novell) i que trau la seua creativitat (la relació, ací, “vetlla”) i que recorre a la mareta perquè l’encoratge. I ho fa acompanyat del bon cor del xiquet (la puresa que, tradicionalment i en lo simbòlic, està associada al cel) i la relació té lloc en la terra.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

El sentiment de pertinença a la terra, l’esperança en la mare i la gratitud dels fills

General, , , , , , , ,

Un altre poema de Ramon Pagès i Pla, el qual figura en el llibre “Un poc de molt i un poc de res” i en què també copsem el sentiment de pertinença a la terra, és “Terra de somnis”. Així, en la tercera estrofa, apareix un tret que té molt a veure amb el matriarcalisme (en relació amb el tema dels pactes i de les reunions) i amb lo maternal (representat per un arbre):

“Sobre el roure fidel que t’empara

feia festes l’esclat d’un estel.

 

I brillava la humil veritat;

la bellesa coberta de seda

revestia el repòs de l’arbreda

amb murmuris plens d’eternitat”.

 

És a dir, una veritat resultat de tocar els peus en terra  (l’arbre no és trasplantat a altres terres) i el descans (simbolitzat per l’hivern, igualment, de la vida, o siga, la vellesa) va acompanyat d’una vida nova, d’un cicle (l’eternitat, per mitjà del naixement i de l’esperança) que evolucionarà cap a la primavera (la infantesa).

Per això, tot seguit, indica que

“S’escoltava la veu de l’encís

i les flaires del somni que impera…

La resposta de la primavera

respirava les flors d’un País (…)

i una nit perfumada d’estrelles

ressorgia… per fer-nos germans” (p. 58).

 

Per consegüent, aquest reviscolament podria empiular amb lo matriarcalista, per mitjà d’una mare que escolta el fill (l’encisament), en lloc de limitar-se a oir-lo, puix que ell és la llumeneta, el flaire i el primer pas cap a la primera estació de la vida. Aquesta mare, a més, serà la generadora d’eixe renàixer i ho farà de nit, en l’obagor, un altre detall matriarcal, en una foscor que fa rogle i que, de pas, salva el Poble. De fet, l’escriptor de Viladrau addueix

“T’he forjat País meu verd i nu”.

 

Una verdor com l’arbreda de març i una nuesa com la noblesa del nen.

Igualment, trau unes línies que enllacen amb el folklore català, com ara, amb les dones d’aigua, ací, potser després de bressolar (o d’alletar) un nadó:

“He callat pacient el demà

i la lluna disposta  t’arbora

com la dama fidel seductora

que besant-te de pressa se’n va”.

 

Arran d’aquest ressorgiment, Ramon Pagès i Pla entra en el tema de Catalunya i de les arrels a què se sent empeltat: amb la mare, amb la llengua, amb lo vernacle i amb una mareta que, com en moltes rondalles, en llegendes, en poemes i en la vida quotidiana de catalanoparlants nascuts abans de 1920, dóna vida i esperança. Així, podem llegir

“Arrelada la parla, d’anhel,

sota l’herba encongida t’amara

per ungir-te amb l’amor net de mare

que desglaça el teu cos ple de gel.

 

I rebrolla la clara amistat,

i la bella i perduda pineda

com una heura enyorada s’enreda

encenent cants de fe i llibertat!

 

Nació del meu cor indecís…

T’he tingut en la pau vertadera,

i he onejat amb la teva bandera

quatre barres per fer-te feliç!”.

 

I, així, es reflecteix l’agraïment i el favor que el fill (el poeta) torna a la mare (l’acte en nexe amb la bandera, com a signe de victòria).

Finalment, altra vegada plasma aquest sentiment cap a una terra que li fa de sopluig, on qualla la seua creativitat i amb qui té un lligam fort, fins al punt que la tracta de Mare:

“Catalunya palau dels meus cants.

Ja floreixen, del seny, les roselles

i t’implora el futur meravelles

-Terra Meva!- de somnis gegants”. 

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Bon dia de Cap d’Any, Bon Nadal i Venturós Any Nou.

 

assemblea-pagesa-6f (1)