Arxiu mensual: octubre de 2024

Vos comentaven sobre jocs de xiquets amb vocabulari eròtic o del cos

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaven sobre jocs de xiquets amb vocabulari eròtic o del cos?

Gràcies.

A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana.

 

****

Com a exemple, en el volum III de l’obra “Folklore valencià” (1947), del folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez, figura el joc “Pinto, pinto”, en què es diu 

“Pinto, pinto, serafinto,

cuca mala, margalinto,

la gallina està al terrat,

amb el cul arromangat.

La gallina, merda al peu,

amaga este peu” (p. 50),

 

amb “m…’l pèu” en l’original.

En un altre joc, “Bonyigo” (p. 78), podem llegir

“-Ací, ¿què hi ha?

-Bonyigo.

-Ací, ¿què hi ha?

-Or i plata 

que caga 

la gata.

-¿Per a on puja el gatet?

-Per la cordeta.

-¿Per a on baixa?

-Per l’escaleta”.

 

Igualment, en un tercer joc, “El floriol” (de Nadal, pp. 108-109), el floriol representa la vulva i, a més, es comenta “encertar el floriol”.

A banda, posa el joc d’hivern “Vareta d’alcalde”: “De xics ja fadrinosos amb bones cames, es proveïen d’una vara, més o manco, arregladeta, però ben llisa, amb una de quals puntes, punxaven bé una porqueria d’eixes de qual nom tenen la lletja costum alguns, lo mateix xicotets que grans, d’enviar a qualsevol pròxim i que les persones de criança solen anomenar per la M gran [= Merda]” (p. 32).

Respecte a missatges, el 18 d’octubre del 2024, ens plasmaren “Bon dia, Lluís,

Quant a les cançons, a la meva època, no vaig passar del ‘Matarile, lire, lire’, has, has, has.

Però, quan la nena era petita, la sogra li va cantar…

‘En Pere de la cultura

va anar a la professora,

es va cagar a les calces.

¡Ai, mare: quina pudor!'”.

 

També escrigueren “Bon dia, Lluís,

Aquesta [ = “Pinto, pinto” ], de petita, la vaig sentir, però també en castellà”, (Antonia Verdejo González), “Hola, Lluís,

Quant al tema, no recordo, sí però que em deia que, de petita, ja feia puntes al coixí, vestidets per a les nines, llegia…” (Rosa Garcia Clotet).

Afegirem que el 18 d’octubre del 2024 rebérem un correu electrònic de Rosa Rovira: “Hola, bona tarda,

‘Una mona en el terrat

amb el cul arremangat

fa pudor de xocolata;

un, dos, tres i quatre'”.

 

Finalment, ma mare, per telèfon, el mateix dia, em comentà que “Hi ha molts xiquets que, en les cançons amb els jocs, era una cosa de rimar”. 

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana,

Lluís Barberà i Guillem

 

Poemes en nexe amb ancians, amb jóvens i amb dones amb esperança i molt obertes

General, , , , , , ,

Tot seguit, en “Poema d’hivern” (p. 23), que figura en “Camins del Record”, es pot llegir

“L’avi té fred

està molt arrupit

assegut al seu banc,

son cabell blanc

rodola per la seva cara

fent saber que la seva vida

es va dilatant poc a poc.

Mirant al fons

la llum dels seus records l’abriguen

en el seu cor ple de tendresa

(…) Recorda la seva jovenesa

va ésser un puntal fort,

i amb aquest dolç pensament

(…) resisteix l’últim embat de la seva vida”.

 

Com podem veure, l’avi encara viu amb esperança i, a més, amb molta espenta.

Igualment, en la composició “Per a la llar de jubilats, Guissona” (p. 35), l’escriptora de la Segarra comenta que el cor sempre és jove i que, a banda, enllaça amb 

“Flors i festa per a tots,

damisel·les dels vuitanta,

el vostre marit espera

poder fer una ballada”.

 

Per tant, la dona té la darrera paraula i es fa lo que ella vol.

Més avant, addueix que

“els fills petits ara són joves

deixant son niu han emigrat,

s’han espargit les noves vides

feliços són vora la llar,

com la rosada amb l’esperança”.

 

És a dir, que els jóvens fan via cap al demà.

Afegirem que, en la mateixa obra, Teresa Bertran Tolosa plasma la composició “Realitat d’una vida latent” (p. 38), la qual vincula amb el seu marit i, de pas, toca els peus en terra,

“en la nit d’esperança,

que abrigui a ma vida

(…) El meu cor sentirà

(…) recollirà un passat

recordant nostres vides” (p. 38).

 

Prosseguint amb la literatura matriarcal, com copsem en el poema “Nostàlgia” (p. 50), en el llibre “Camins del Record”, l’autora, entre d’altres coses, comenta

“els fills que han volat

d’un niu d’esperances.

El jorn és més curt

però la nit és llarga”

 

i, així, es reflecteix que Teresa Bertran Tolosa viu amb esper, tot i l’edat.

Finalment, en els versos que exposa en el poema “El record que perdura” (p. 64), dedicat a D. Ramon Pujol Oliva, un home amb noblesa, captem trets que empiulen amb el matriarcalisme:

“que ens vares ensenyar

en el transcurs de la teva vida,

com a espòs i pare”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, els ancestres, la natura i senzillesa

General, , , ,

Altres poemes de literatura matriarcal.

Altres escrits d’aquesta línia, i que figuren en el llibre “Camins del Record”, de Teresa Bertran Tolosa, de Guissona, són, com ara, “Vell Pla” (p. 16). En aquest, es plasma molt el sentiment de pertinença a la terra i algunes tradicions. Així, a mitjan composició, posa

“Que bonic és el Vell Pla

quan va decaient la tarda

i encara hi ha claror

del sol que ja se’ns amaga.

Per tornar de bon matí

i fer-nos gran arribada,

i donar el seu resplendor

a la creu, a la creu alta,

on ja els avantpassats

amb molta fe la miraven

com era la creu de terme

que amb la seva ombra ens empara.

Guissonesos i veïns de la comarca

gaudim d’aquest tresor

que la creu és benaurança,

i és un viure tan formós

fruint de l’ombra santa”.

 

Com podem veure, en primer lloc, trau el Vell Pla (ací, en al·lusió a la Plaça del Vell Pla, de què escriu al principi del poema); després, apareix la vesprada (u dels dos moments femenins del dia i prou habitual en escrits matriarcalistes); en acabant, passa a l’esperança de l’eixida del sol.

I, al capdavall, captem altres trets de la mateixa línia: la creu de terme (és a dir, la vinculada amb lo terrenal, amb els ancestres i amb el poble). I, com que aquesta creu és tel·lúrica, empiula amb la dona (ella proporciona ombra i sopluig, com la mare fa als seus fills, ací, en sentit simbòlic).

Finalment, la poetessa reflecteix un poble obert i receptiu als altres, a la comarca i que, com si es tractàs de festes patronals o tradicionals en l’indret, convida a fruir d’aquesta obagor.

En un altre poema, “El nostre hort” (p. 18), copsem aquesta literatura, però més bé en nexe amb la natura (heura, flors, un jardí…) i un ocell que, cada primavera, hi tornava:

“A l’hort del convent

com abans es deia,

amb quatre parets

voltadetes d’heura

(…) sempre i a tota hora

tinc el gran record

d’estimar-te sempre

mentre visca jo”.

 

Per tant, hi ha una relació entre la terra, l’escriptora de Guissona i lo maternal. En eixe sentit, en la composició següent, “Camí de l’escola” (p. 19), també apareix:

“(…) ma dolça mare

em portava allí (…).

El patí frondós

i uns arbres molt alts,

feien la rodona” (p. 19).

 

Ben avançat el poema, Teresa Bertran Tolosa afig unes paraules sobre la pedagogia que va rebre en la seua infantesa en el convent de les dominiques i sobre la bona avinença que hi havia:

“Jo molt agraïda recordo amb amor

un convent senzill” (p. 20),

 

detall que té molt a veure amb una de les característiques que captem en aquest llibre, en què predomina lo femení. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriacalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

El sentiment de pertinença a la terra, la figura de la mare, la sardana i germanor

General, , , , , , ,

Una altra persona dedicada a la poesia i molt en nexe amb la terra (no sols amb el poble, sinó, igualment, amb la comarca i amb Catalunya), és Teresa Bertran Tolosa, autora del llibre “Camins del Record”, publicat en 1996 per Pagès editors, a què accedírem en el 2024 gràcies a una donació que ens féu Rosa Rovira, una dona que, més d’una vegada, escriu composicions.

Teresa Bertran Tolosa (1920-2004), d’acord amb la informació en la contraportada, “va néixer a Guissona (Lleida) el 2 de febrer de 1920 en una família d’agricultors. Al cor de la Segarra.

‘La vida ha fet que jo exposi les meues inquietuds escrivint sobre la vellesa i que, al mateix temps, parli de la joventut amb to irònic i alegre. El meu vici és escriure, és així com la pau i la serenor del meu esperit, captiu d’aquestes senzilles lletres, m’ajuden a viure i tal vegada en permeten de ser feliç. La meua infantesa fins als catorze anys vaig passar-la a l’escola de les dominiques de Guissona. M’agradava llegir i escriure, sobretot poesia catalana, que és com dir l’essència pura del nostre poble que és Catalunya”. 

Primerament, direm que, per mitjà d’un correu electrònic que ens envià Rosa Rovira el 16 d’octubre del 2004, accedírem a la data de la mort de la poetessa, la qual li havia proporcionat una llibreria de Guissona estant.

En passar al pròleg, de 1995, el poeta Jordi Pàmias i Grau (també nat a Guissona, en 1938), exposa trets que, posteriorment, copsem en l’obra junt amb el bon cor, la natura (a vegades, simbolitzant la Mare Terra) i la facilitat per a connectar amb els més petits (i amb persones de diferents edats): “hem d’esmentar els poemes dedicats a les persones més estimades: la filla, la néta, la mare… Més que per la bellesa de les imatges, destaquen per la força dels sentiments. (…).

Cal dir també que, al llarg del recull, predomina el vers curt (…), amb rima assonant a gairebé tots els poemes. Ens arriba, doncs, l’eco de la poesia popular (romanç, corranda). Sembla com si aquesta dona senzilla, plenament integrada en la vida del poble, seguís la tradició literària” (p. 10).

Afegirem que aquest sentiment ja el podem veure en el primer poema, “Poesia a la sardana” (p. 15), amb un estil molt present al llarg del llibre i que empiula amb el matriarcalisme i amb lo maternal:

“A la plaça de la Vila

avui és festa major,

no hi podem faltar nineta

hem d’anar-hi amor,

que al compàs de la sardana

farem vibrar els nostres cors,

i juntant les mans enlaire

ens agermanarem millor,

i farem que tots nosaltres

vivim amb més il·lusió.

Perquè aquesta bella dansa

purifiqui els nostres cors

i com més gran fem l’anella

la festa serà millor.

Germans, visca Catalunya,

visca la pau i l’amor.

 

                                       24-IV-1986″

 

 

Com que, en els primers versos, es dirigeix a una nineta, al meu coneixement, la nena simbolitza una néta i, tot seguit, li ho expressa amb unes paraules que evoquen la figura de la mare.

A banda, de manera amena, explica a la xiqueta per què considera ella que cal anar-hi: agermanament, la joia de viure i, per descomptat, amb intenció que la nineta participe de lo vernacle (ací, d’un ball).

En referència a l’anella, durant un viatge al Pirineu català, viu ballar una sardana. I, primerament, es feien grups solts i de poques persones; en acabant, s’unien a uns altres; i, al capdavall, entre tots, formaven una gran anella (feien rotllana, feien rogle).

En eixe sentit, finalment, l’escriptora de Guissona posa “germans” (bona avinença) i “Catalunya” (la terra), dos detalls que tenen a veure amb lo matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla i la Mare Terra

General, , , ,

Tot seguit, tractarem tres poemes que figuren en el llibre “Consells, glosses i records”, de Ramon Tanyà i Lleonart, en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra. Així, el primer (amb xicotets retocs), “Glossa al Montseny” (p. 210), en línia amb “Oda a la pàtria” (publicat en 1832), de Bonaventura Carles Aribau (1798-1862), diu:

“Adéu-siau

 

Enlairats turons, per sempre adéu-siau,

núvols de caire blanc, de lluny us distingia,

pel redós etern, del vostre oreig blau,

les serres desiguals, de nostra pàtria viva.

 

Adéu frondós Montseny, que des del teu palau,

com pulcre vigilant, cobert de boira o neu,

espill de blava mar, bella i flairosa nau,

albires i respires, l’oxigen que és ben teu.

 

Ens plau l’adient parlar, com llengua dels meus pares,

que ompliren el planeta, de bons costums i lleis,

defensant llurs drets, que mai fou endebades,

la parla llemosina, de monarques i reis.

 

Us vull sempre expressar, l’afecte més sagrat,

que pugui embolcallar, l’aurora del pur cel,

que engendri la virtut, endolceixi la bondat,

aurèola estimulant, més dolça que la mel”.

 

Com podem veure, per una banda, exposa detalls geogràfics (el Montseny), els uneix amb la diversitat (les serres), amb una terra amb vida, amb el flaire, amb el parlar dels pares i dels ancestres com també amb part de la història de Catalunya i d’actuacions en pro de lo aborigen.

A més, ho fa amb un tractament com si el Montseny fos la mare (“l’oxigen que és ben teu”, això és, som fills de la terra i la terra no pertany a les persones) i, igualment, unit a la bonesa que enllaça amb el matriarcalisme (no com si fos un fer bondat continu a les normatives, ni a lo que prové de l’Estat, ni a lo polític).

La composició segona de què parlem (i que ve a continuació en l’obra), “Nostra ferma vall” (p. 211), podríem empiular-la amb lo maternal i, per descomptat, amb la tolerància, amb la varietat i amb la bellesa de la natura i, per extensió, de la Mare Terra:

“Des de Tavertet

 

Entre el cap i l’ample de la virtual terra,

on hi sempre[1], caliu d’estimar,

d’un contorn a l’altre de la sublim serra,

com allaus, cingleres, vorejant la mar.

 

Hem begut l’aigua de fonts, deus ocultes,

entremig de boscos, gentils, molt espessos,

arrels nues, rebrolls, flors, arbusts,

herbes miraculoses, amb colors diversos”.

 

Per tant, captem molts trets en nexe amb u dels elements representatius de lo matriarcalista: l’aigua. En eixe sentit, trau la maternitat (les fonts, àdhuc, amagades), potser com si representassen la cova en què es gesta el xiquet que, mesos després, naixerà. I ho fa en companyia de la flora (la qual hi arraïla).

A continuació, passa als animals (grans, petits i mitjans) i, al capdavall, exposa el símbol de la benevolència: l’Arc de Sant Martí. I tot, en un ambient com si fos al costat de la mareta que estima la gent de la vall i que els alleta de vida:

“Hem descobert, insectes i dreceres,

ocells, animalons, éssers innocents,

hem perfilat l’hegemonia de les feres,

quan espeteguen, afilades dents.

 

Hem tingut la fresca gota de rosada,

al redós i palmell de cada mà,

hem albirat el cel rogent de la vesprada,

hem admirat, l’Arc de Sant Marti, entrada enllà.

 

Aquesta vall invicta, que perdura,

i que perdurarà, com el blau de l’infinit,

que glossem embadalits, joliu natura,

i que estimem amb tendre amor, de dia i de nit”.

 

 

Finalment, aquests versos ens evocaren un agraïment a la Mare Terra i, òbviament, a la preciositat que, més d’una vegada, copsem, quan estem en contacte amb la natura.

L’escriptor de Gurb, unes pàgines després d’escriure de Tavertet estant, i prosseguint amb el mateix sentiment, plasma el poema “Lloança a Osona” (p. 214), en què diu

“Arrel i garantia, és nostra ferma Osona,

amb joventut alegre, gentil i dreturera,

espill de noble raça, que reviu i ressona,

montjòia esplendorosa, formal i duradera.

 

Els seus avantpassats, són ramellets d’història,

encís de romaní, llorer, flors, roselles,

atent servei, formal, endomassat de glòria,

gentil essència, suau, en cadascuna d’elles.

 

Les seves terres són, la vida al ser vivent,

és esplendor, és cel blau, és cordial promesa,

és el ressorgir total, estrella omnipotent,

pomell de nutrició, salut, avinentesa.

 

Meravellosa contrada, de cara el Pirineu,

és l’encant floreixent, al mig del camp i serra,

coratge, pau, anhel, s’albira a tot arreu,

vibrant, immensa estada, espill de nostra terra”.

 

Per consegüent, ací copsem el sentiment, però associat a la jovenesa, a les arrels, a lo dret que permet connectar amb lo terrenal i amb la comarca d’Osona, amb un espai geogràfic que inclou la història, la fauna, els qui hi viuen i li donen vida i, igualment, els qui la nodreixen i li afavoreixen la bona avinença.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia.

 

 

 

Nota: [1] Literalment. Potser volgués dir “on hi ha sempre”  o bé “on hi sembre”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, el cordó matriarcal i dones amb molta espenta i agraïdes

General, , , , , , ,

Un altre poema en què captem el tema de la maternitat i molts trets matriarcalistes, i que figura en l’entrada “’El pou, l’origen’: poema dedicat a la meua mare” (https://passalavidapassa.blogspot.com/2015/04/el-pou-lorigen-poema-dedicat-la-meua.html), en el blog “Passa la vida”, diu així:

“EL POU. L’ORIGEN

 

La meua mare és sàvia,

destria, entre milers, la taronja més dolça

i ens l’ofereix, penyora d’amor, com un planeta

madur entre les mans. Desulla tomaqueres,

precisa, diligent com va pujar els fills,

i s’ha llegit pocs llibres, però llig

d’una hora lluny el cor de les persones”.

 

Per tant, copsem una dona amb molta espenta, amb molta facilitat per a posar-se en la pell de l’altre.

A més, la filla addueix que la mare és

“Portadora de vida, com diu el seu llinatge.

Tossuda com les mules. Geganta de vuit pams

i escaig. De sobres gran per preguntar-se quin

misteri fa esclatar un gladiol; què espenta

el sol cada matí fins al cap del carrer”.

 

A banda, aquesta dona, com moltes dones nascudes abans de 1920 i, com si es tractàs d’una comare, enllaça amb la terra (i a qui està agraïda) i, de pas, amb la maternitat (simbolitzada, ací, pel pou, com ho podria fer, per exemple, per una cova):
“N’acaba donant gràcies al déu que porta al pit

com si hi covara un ram de caderneres. Sap

com fer brollar un pou al centre d’un bancal,

que tot és qüestió de foradar ben fondo.

 

I vet ací —’què et sembla…!’— que al cap de quatre dies

li vessa la marjal a sota els peus contents”.

 

En aquests versos, també es reflecteix la facilitat que tindria per a fer possible que hi hagués aigua, tret que podríem empiular, igualment, amb qui en té per a fer que cada persona puga aportar a la societat lo que millor té, el seu punt fort. Adduirem que, a més, enllacen tres trets femenins i matriarcalistes: la terra (el pou), lo interior (el pou) i lo maternal (ací, el pou i, per descomptat, el naixement del nadó, representat per la marjal amb aigua).

Altres detalls que podríem relacionar amb el matriarcalisme, amb la dona i amb lo fosc, és quan Maria Josep Escrivà exposa sobre el conhort (que té a veure amb la tardor) i sobre la mort (la qual encaixa amb l’hivern):

“Xarrala de malnom, fins i tot sense veu

conversa amb els seus morts. Consol reparador

quan els vius no l’escolten: ‘Què faig, què no faig

i tingueu pietat de nosaltres’”.

 

Finalment, Maria Josep Escrivà posa

“Així

he comprès que existeixen tants cels com tants pesars

hi ha que els necessiten. No ens escalfa igual fe, 

ni ens cal, si compartim melic des de l’inici:

l’amarra d’un budell, quan jo vaig ser

apèndix i ella va ser pou, origen

mare de vitalícia fortuna”

 

I, per consegüent, lliga la fe amb la maternitat (el melic que ella compartia amb la mare el compara amb eixe vincle que encara té amb la mareta) i, així, perviu la relació entre la progenitora (el pou) i la filla (apèndix).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: El 14 d’octubre del 2024 rebérem un comentari de Roser Santolària, el qual deia: “Bon dia, Lluís;

He rellegit quasi d’una tirada tots els capítols de ‘Pertinença a la terra’. Molt bona la tria dels poemes.

Mª Josep Escrivà ja la coneixia, gran dona poeta. El poeta Ramon Tanyà i Lleonart no sabia res d’ell; i el poeta de Massarrojos, doncs tampoc era conegut per mi.

Gràcies per enviar-me escrits tan bonics i tan preciosos sobre el matriarcalisme”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, dones realistes, de bon cor i amb molta espenta

General, , , , ,

Un altre poema de la mateixa obra de Ramon Tanyà i Lleonart, en què copsem trets que enllacen amb lo matriarcal (sobretot, en el tema de l’educació), és “Passem pel camí dreturer” (p. 206):

“Que en la vida, s’obrin camins d’esperança,

curulls de justícia, seny, coratge, veritat,

que s’albirin senderons, amb benaurança,

viaranys sublims, florejats de llibertat”.

 

Aquests primers versos podríem dir que trauen diferents etapes de la vida: la infantesa (esperança), la justícia, el sentit comú i la veritat (la tardor), la valentia (l’estiu). A més, evoquen el naixement d’un riu (els camins estrets i acompanyats de fe en el demà).

A banda, l’escriptor de Gurb diu

“Que la vida sigui, cruïlla neta d’esbarzers,

que no trontolli, la fe ni l’esperança,

que refloreixin, constantment calius sincers,

embolcallats suaument amb delectança.

 

Per arribar al final seriós, del darrer camí,

amb venturós repòs, d’aurora lluminosa,

albirar el gloriós, immaculat destí,

magnificència de pau, esplendorosa”.

 

Per tant, l’autor transmet eixe esper associat a la infància i, òbviament, facilitat per la mare en el seu vincle amb el nin i per l’ambient en què la mareta i el fill participen tocant els peus en terra.

Igualment, en una línia semblant, sobretot, pel missatge, en la composició “A la molt simpàtica hortolana Margarida Vilardell i Comas horta de la Serra. Vic” (p. 208) en el llibre “Consells, glosses i records”, també captem literatura matriarcal:

“Margarida, enginy i traça,

vostre somriure, és constant,

sincer espill de la plaça,

admirada, versemblant”.

 

Altra vegada, Ramon Tanyà i Lleonart trau el tema del bon cor (i, ací, a part, té a veure amb l’ambient sincer que plasmen en espais oberts i d’aplecs, com ara, en la típica plaça del poble, moltes persones amb sentiment de pertinença a la terra).

També afig una dona amb molta espenta i amb bona avinença en la seua vida:

“Faci fred, faci calor,

es remoguin les ventades,

sou el nèctar de la flor,

joliu ressò, gentils mirades.

 

Amb anhel de joventut,

serenor, sense fatigues,

seny, amor, amb pulcritud,

pomell de flors, sempre ungides”.

 

 

Després d’aquestes paraules (que podríem connectar amb moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920), el poeta reflecteix una dona amb el sentiment esmentat, realista i, al capdavall, que ha creat escola (en bona mesura, gràcies a la seua bonesa) i amb la seua part maternal:

“Sou digna i formal madrona,

embolcallada de tendror,

viva arrel de nostra Osona,

ferma imatge, amb resplendor.

 

I en l’ahir, avui i sempre,

us volem felicitar,

encimbellant el vostre exemple,

i l’immens cor, per estimar!”.   

 

Finalment, direm que, el 12 d’octubre del 2024, quan posàrem aquests poemes en la web “Malandia”, Ricard Jové Hortoneda, un home molt obert i nascut en 1929, ens envià un comentari en un correu electrònic: “Hola, Lluís, bona tarda,

T’agraeixo molt que m’hagis portat a casa aquest Ramon Tanyà, poeta. Era un perfectament desconegut per mi, i m’encanta.

Una abraçada.

País i Poesia!!!!”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Afegim unes paraules del pintor matriarcalista Miquel Torner de Semir plasmades el 12 d’octubre del 2024: “L’enemic és Espanya, no ens volen catalans, ni llengua, ni identitat: ens volen castellans, rebaixar-nos a la seva condició de gent estúpida sense cap noció de llibertat, de democràcia, corruptes i llepaculs del poder, de tot”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Vos comentaven sobre el futur nen

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿què vos comentaven sobre el futur nen? Gràcies.

Ma mare em digué en el 2021 que la seua àvia paterna (1878) comentava “Quan estigau embarassades, mireu tots els xiquets bonicos, perquè, així, el vostre també serà un xiquet”.

Gràcies.

A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

Avant les atxes.

Una forta abraçada,

Lluís 

****

Quant a missatges, el 12 d’octubre del 2024 i posteriorment comentaren “Recordo que, quan la iaia veia una nena amb els dits llargs, deia ‘Serà una bona pianista’; quan va néixer el noi, que era molt ros i blanquet, deia ‘Sembla el Nen Jesús'” (Montserrat Cortadella), “Totes les cures i rituals per a un bon embaràs, fins a percebre si era xiquet o xiqueta, segons les ànsies familiars” (Isabel Inés Aranda), “Amb cinc anys més que el meu germà, em deien que seria la germana gran i que hauria d’ajudar a la mare a cuidar-lo” (Rosó Garcia Clotet).

En relació amb altres cultures matriarcalistes del món, Rigoberta Menchú, en una entrevista per temes realitzada per l’etnòloga Elisabeth Burgos en 1982, entre d’altres coses relatives a la dona embarassada, diu que, “quan la dona tinga set mesos, el posa en contacte amb tota la natura, segons la nostra cultura. Se n’eixirà al camp, se n’anirà a caminar per la muntanya. Així, el xiquet s’enamorarà amb tota la natura (…), amb els animals (…) i ella comença a parlar constantment amb el seu nen, de quan ell és en el seu ventre. (…) Per exemple: ‘D’aquesta  natura, mai no has d’abusar i aquesta vida l’has de viure constant, com jo la visc” (p. 28). A més, addueix que “Hi ha dones que apleguen a raonar amb la dona embarassada, a donar-li les seues cosetes, encara que siguen simples” (p. 28).

Partim del llibre “Me llamo Rigoberta Menchú y así me nació la consciencia”, en la versió de l’editorial Seix Barral (ací, traduïda). A banda, en la cultura tradicional basca, com podem llegir en l’obra “Europa indígena matrilineal: los vascos”, de Mª Carmen Basterretxea, publicat en el 2022, “Les atsoak eren dones adultes de gran saviesa que cuidaven la futura mare durant l’embaràs, en el part i després del part” (p. 86).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

La maternitat, la infantesa, la mare i l’educació matriarcal

General, , , ,

Una quarta composició, de la mateixa corda i també en l’obra “Consells, glosses i records”, és “Onomàstica a la simpàtica i encoratjadora Felicitat, en la diada del seu sant” (p. 176), en què captem trets relacionats amb l’educació matriarcal (ací, com si els escrigués per a una xiqueta simbolitzada per l’aurora), diu així:

“Ets gentil, amb bell esguard,

montjòia de vives flors,

joliu nom és -Felicitat-

ets l’aurora, amb resplendors.

 

Segueix amb seny, la drecera,

d’aquest viarany, acompassat,

defugint, la polseguera,

d’aquest món tergiversat.

 

Coratge, pau, esperança,

aconhorta vius afanys,

amb lluita ferma, temperança,

avui, demà i molts anys.

 

I amb alegroia, harmonia,

et felicitem de cor,

i per quan, fineixi el dia,

se’n generin d’altres, de millors”.

 

 

Com podem veure, el vocabulari del text enllaça amb una xiqueta amb molta espenta i, si de cas, dedicat a una adolescent.

Un poc després, el poeta de Gurb n’escriu u en què trau la maternitat i el paper protector de la mare: “Felicitació a la mare en la diada del seu sant” (p. 179). Així, li posa

“És avui, fidel jornada,

símbol de flors i d’amor,

ferm espill, de matinada,

sublim record, d’esplendor,

no s’esvaeix, ens empara,

és l’anhel, que surt del cor!”.

 

Afegirem que les flors estan en nexe amb la infantesa i, respecte a la matinada, ho fa amb una de les dues etapes femenines del dia (la més fosca). Igualment, la dona fa de sopluig del fill.

En eixe sentit, en el llibre “Consells, glosses i records”, de Ramon Tanyà i Lleonart, hi ha un altre poema, “Formal Diada” (p. 180), en què es reflecteix lo maternal i els primers anys de vida d’una nina. L’autor escriu

“En eixa cambreta, tan ben endreçada,

que has trobat amb joia, i formal candor,

endomassant sempre, la flairosa estada,

amb pau, alegria, i sincer amor.

 

Aquestes poncelles, joliues i florides,

rebroten formoses, d’un immens jardí,

com espill de l’ombra, suaument ungides,

fermament lligades, d’amorós destí”.

 

 

Per tant, la formalitat va unida al bon cor (la candidesa) en un ambient receptiu i que facilita una bona avinença entre les diferents generacions (el flaire de què parla el poeta).

Això aplana un jardí immens, amb garridesa i, a més, que vincula amb l’obagor (un tret matriarcalista i en nexe amb la dona) i amb un ramell que donen al nen.

Finalment, l’avi i escriptor, li addueix, fins i tot, realisme, tocar els peus en terra i aprova deixar fer a la néta:

 “Aquesta Diada, és fidel companya,

ben acompassada, amb seny apropiat,

sigui compensada, sense forma estranya,

per fruir-la amb gràcia, goig i llibertat.

 

A la molt xiroia néta, Ester,

en la gentil Diada del seu Sant.

 

El teu avi, Ramon Tanyà”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Vos comentaven sobre art (pintura, ceràmica…)

General

Bon dia,

Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos comentaven sobre art (pintura, ceràmica…). Gràcies.

A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana.

****

Quant a missatges, l’11 d’octubre del 2024 i posteriorment ens escrigueren “Sobre aquest tema, no gaire, però l’avi tenia una petita col·lecció de llibres dedicats a olis i escultures de diversos autors i ‘jugàvem’ a endevinar qui era l’autor de les obres” (Rosa Garcia Clotet), “Sobre pintura I cerámica, a casa, al pare I a l’avi patern, els agradava moolt. Jo mirava i m’agradava. D’aquí, potser la meva afició” (Montserrat Cortadella), “Doncs sí” (Francesca Vinyoles) i Antonia Verdejo González ens afegí “Sí, Lluís. A Palafrugell, tenim algun pintor i, a la Bisbal d’Empordà (el meu poble), es dedica a la ceràmica. Tenim un carrer tot de botigues i, anys enrere, una fàbrica, Pavicsa, on va treballar mon pare, però era més de rajoles, de paviments. Alguns carrers encara conserven els rajols: https://www.terracottamuseu.cat/ca/ceramica-de-la-bisbal.html.

Es feien programes per a participar, tant de tallers de pintura com de ceràmica”.

A més, ma mare (1943), l’11 d’octubre del 2024, per telèfon, quan li parlí sobre una bés-tia seua que visqué fins als noranta-dos anys i que, un poc abans de morir-se, digué a ma àvia materna (1910), “Amparo: no m’has comprat el fil i me muic i no li faig la puntilla [ = randa] a la xiqueta”, això és, a la germana de ma mare, ens comentà:

“— La tia Vicenteta, ella era fer punt de ganxo. Jo tinc un cobertor fet a punt de calça (però això ho solien usar per a fer calcetins). Punt de ganxo i punt de calça: cobertor, tovalles i randes per a llençols i coixins (lo que doblava, lo que feia la girada del llençol). La tia es passava el dia fent punt de ganxo”.

Altres comentaris foren “Vaig recordar que la tia Conchita tenia ‘crochet’, agulles finetes i fil quasi com de cosir. Carpetes en sa casa i per a donar, en ocasions.

En els seus darrers anys, randes per a mocadorets de mà. En veure-la, veig aprendre ‘crochet’. Em va coses molt, perquè sóc esquerrana; i ella, dreta” (Isabel Inés Aranda). Sobre aquestes paraules, ma mare, el mateix dia, ens afegí que els mocadorets “És feien per a celebracions per a les llauradores (les falleres), em referisc” i que el “crochet “ és “El treball que es fa amb un fil”. Finalment, Nuri Coromina Ferrer ens plasmà “Hola, Lluís!

A casa la iaia Maria (materna), el segon fill, el meu tiet Manel, tocava a la cobla sardanística de Torelló.

Per la resta, no eren massa d’art en ser pagesos” i “Bon dia, Lluís,

A casa els avis i de ma mare, a Moià, i com ja he comentat d’altres vegades, eren pagesos benestants, però pagesos dels antics. I, si bé van procurar donar bona educació als fills(inclús els feien estudiar francès), l’art no entrava en els seus paràmetres.

Sí que era important a casa el meu pare, però és que m, en ser de Barcelona, es movien en uns cercles diferents: des de muntar ,’Ràdio Barcelona’ (el meu avi), a fer teatre. Tenien amistat amb en Ramon Casas i amb en Josep Mªde Segarra, etc.

Quan ma mare es va casar amb el meu pare, se li va obrir el cel. Li agradava molt, tot tipus d’art. A part, ma mare tenia molta amistat amb la Maria Vila i amb en Pius Daví(ell era de Moià). Tenien companyia teatral pròpia i també dirigien el grup de teatre amateur al qual pertanyia ma mare” (Àngel Blanch Picanyol).

Agraesc la generositat de les persones esmentades.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana.

 

Nota: L’11 d’octubre del 2024 accedírem a aquests escrits, en nexe amb el tema:

https://www.jornal.cat/opinio/38033/inspiracio-padrines-maria-grimalt

https://arrels.info/noticia/tocar-la-terra-fent-ceramica-ens-alimenta-lanima-i-leconomia/