Arxiu mensual: setembre de 2024

El sentiment de pertinença a la terra, al barri i el paper maternal

General, ,

El 1r de setembre del 2024, després que m’acceptaren en el grup “Tu no ets de Gràcia si no…”, escriguí “¿Teniu articles o poemes referents al sentiment de pertinença a la terra, a la comarca, al poble o bé al barri? ¿Coneixeu persones que n’hagen escrit? Gràcies.

És per a l’estudi sobre el matriarcalisme”.

Tot seguit, una dona del grup, Ane del Blanco, ens comentà que “La petició de placa blava per Aute a la Plaça Rovira té a veure amb el seu sentiment de pertinença al barri: ‘Plaça Rovira, vella Plaça Rovira del meu barri de Gràcia’ diu la seva cançó ‘Somnis de la Plaça Rovira’.

Ell sempre explicava que el seu sentiment de barri popular només el tenia amb Gràcia. Està recollit en moltes entrevistes en les quals parlava en català”.

En acabant, la cercàrem en Internet, per exemple, en la web “Cancioneros.com”, en què figura la lletra de la cançó “Somnis de la Plaça Rovira” (https://www.cancioneros.com/nc/11356/0/somnis-de-la-placa-rovira-luis-eduardo-aute), de l’artista Luis Eduardo Aute (nascut en Manila en 1943). Diu així:

“De vegades, els somnis

viuen la realitat

i, a l’invers, hi ha vida

que fa real lo somiat.

 

com és aquesta nit dolça

d’un agost d’envelats:

pels carrers, fent la festa

que em transporta al passat,

 

un passat com un barri

de futurs sense espills

on van viure els meus avis,

on van néixer els seus fills”.

 

Per tant, el cantant, qui, fins a ben avançada la infantesa, no estigué en la ciutat de Barcelona, està en el barri i el plasma: festes, on havien nascut els seus padrins, on ho feren els seus fills, això és, on hi havia part de la seua família i, així, continuïtat.
Igualment, afig 

“Tinc records del meu pare

quan, després del treball,

ens baixàvem a beure

les orxates d’en Vall.

 

Plaça Rovira, vella Plaça Rovira

del meu barri de Gràcia,

i el meu cor adormit,

Plaça Rovira, em bategues guspires

d’un foc que ja era cendra…

I, més que fum,

ets tota llum

aquesta nit”.

 

O siga, que el pare fa un paper, en part, maternal i participatiu en la zona, principalment, en la Plaça Rovira, una mena de punt de trobada, com solen ser-ho moltes.

Adduirem que el tema esdevé de nit, un tret vinculat amb el matriarcalisme.

A banda, diu

“I, a la nit, ens n’anàvem,

per canviar un poc d’ambient,

fins el Bar Comulada,

el palau d’en Climent,

 

on les ensaladilles

de la seva patent

feien que el tast dels somnis

fos un gust pel client”.

 

 

En aquests versos, copsem una relació amb bona avinença entre el comerciant i el client. Després, reporta que

“La farmàcia d’en Pere

i el quiosc deien ‘Prou:

a tancar, que ja arriba

el darrer trenta-nou’”.

 

Com podem veure, sovint, apareixen els noms familiars, com es coneixen personalment.

Finalment, Luis Eduardo Aute posa part de l’educació que tingué amb son pare, quan tots dos caminaven junts:

“I, al primer son del somni,

quan el temps va partir,

el meu pare em deia:

‘Anem a casa a dormir’.

 

I, en silenci, tornàvem

lentament cap amunt,

a la torre dels avis

i tots els seus difunts.

 

I, entre el pou i les pedres

del jardí de Massens,

la galàxia ens plorava

pluges de Sant Llorenç.

 

I el meu pare em parlava

assenyalant-me el cel:

‘Fes-li, abans dels teus somnis,

un petó al teu estel’”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Lo que les dones nascudes abans de 1920 remarcaven dels seus hòmens

General,

Bon dia,

A continuació, plasmem unes paraules de Pilar Ortiz De Paz, del 2 d’agost del 2024, en relació amb què remarcaven dels seus hòmens:

“— Per a la meva mare, no hi havia ningú millor que el seu home, o sigui, que el meu pare. Van viure l’un per a l’altre tota la vida. El que més destacava d’ell, que era molt treballador i bona persona (i puc assegurar que així era)”.

Igualment, Quima Estrada Duran ha escrit “Aquí hem tocat os! Les meves es van casar per amor i van tenir marits molt avançats per a l’època. En destacaven que eren treballadors, que no tenien vicis i, per sobre de tot, que les defensaven de la sogra.

Van ser molt afortunades. Sóc conscient que no era lo habitual. Per posar un exemple: els companys de l’avi patern se li reien perquè, a la nit, era ell qui donava el biberó al meu pare. Ell els responia: ‘La Quimeta fa tantes hores com jo a la fàbrica, ajuda els pares (que ja són grans) i porta la casa. És la meva responsabilitat dormir tota la nit i fer el que pugui a la casa’.

Per part materna, per allunyar la dona, de la família, i que pogués tenir llibertat, van anar-se’n del poble a Barcelona. Uns avançats al seu temps!”.

Sobre les paraules en nexe amb l’avi patern, ma mare (1943) m’ha dit “D’eixes, també n’hi havia”.

A banda, Ernest Perera Folch ens ha posat que, “A pagès, es deia molt ‘És un bon home, treballador i net'” i que ma mare m’ha comentat “Això es deia, normalment.

Mon pare era molt formal, per a com s’era aleshores. I sensible”.

Finalment, Xavier Cristòfol Mas ha escrit aquestes paraules:

“— El que puc dir. La meva àvia materna, nascuda, crec el 1913, s’ho va fer amb el meu avi perquè era un tarambana i era guapo. Es va haver de casar perquè va quedar prenyada.

El 1940, confiant en la paraula de Franco que afusellaria al seu marit (promesa que Franco no va complir), es va buscar un company de vida de qui destacava que era bon home i treballador (canvi de criteri!). Van estar junts fins al final, amb aquest.

La meva bés-tia, de la primera dècada i que dominava l’alemany, es va casar amb un capità alemany de les Brigades Internacionals per guapo i culte. Quan va tornar -ell- a Alemanya, va anar de pet a Dachau, on va morir.

La meva bés-tia no el va oblidar mai (ho puc assegurar).

L’àvia paterna (1911) es va enamorar del meu avi per les seves habilitats comunicatives (epistolars i orals).

El meu pare ignora totalment com es van arribar a conèixer un home de Lleida amb una dona de la Pera d’Empordà. Per cartes, és clar”.

Agraesc la generositat de les persones que han respost en relació amb el tema.

Una frase: “Aquí hem tocat os!”.

Avant les atxes.

Una forta abraçada i bon cap de setmana.

El sentiment de pertinença a la terra, la pagesia i les dones com a educadores

General, ,

Una altra entrada en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra és “Alcarràs: una història de pagesia, tradició i família” (https://www.espaiagraribaixatordera.cat/alcarras-una-historia-de-pagesia-tradicio-i-familia), publicada en la web “Espai Agrari Baixa Tordera” en maig del 2022. Així, podem llegir que la pel·lícula “Alcarràs”, la qual té el nom d’una població catalana de la comarca del Segrià, “Es tracta d’una oda a la terra, l’agricultura, la tradició i el vincle familiar”. La directora, Carla Simón, “ubica la trama al poble natal de la seva mare, parla de la pertinença a un lloc”. Per tant, enllaça la terra amb una figura femenina: la mare.

A més, “El film reivindica la identitat d’un ofici: la pagesia tradicional, arrelada a una terra i els seus fruits”.

Més avant, copsem que “Simón porta les càmeres a la terra per narrar una història com, de ben segur, se’n poden trobar a les nostres comarques” i, per consegüent, en contacte amb la realitat i en què es plasma “la joia del treball en equip, els dinars familiars al voltant d’una cassola de cargols a la brasa i el joc dels infants a l’horta”, trets que empiulen amb el matriarcalisme.

En eixe sentit, en l’article “’Ho tens aquí’: El vídeo de l’estiu que reforça la identitat del Vallès” (https://monterrassa.cat/societat/tens-aqui-video-estiu-reforca-identitat-valles-274232), publicat en la web “MónTerrassa” en el 2022, posa que el Consell Comarcal del Vallès Occidental havia estrenat “el vídeo de la campanya d’estiu de la comarca, que reforça el sentiment de pertinença i la identitat del Vallès per promocionar el turisme de proximitat. El vídeo porta per títol ‘Ho tens aquí’ i anima a tots els seus ciutadans i ciutadanes a ‘viure les millors històries a prop de casa, perquè, com diu la lletra de la cançó, ‘som el que vivim, perquè som el que tenim aquí”” i, així, “reforçar el sentiment de pertinença de la comarca i visibilitzar tot el que tenim a través de la vida d’una dona que representa totes les dones del Vallès Occidental’, afegeix Giménez. (…) Ens explica la història de vida d’una dona, des de que és nena fins a àvia, on pot gaudir de tot el que ofereix el Vallès Occidental en les diferents etapes de la seva vida”.

Per tant, apareix la dona 1) com a símbol de la transmissió de la cultura tradicional i de vivències, com en moltes narracions (i com en comentaris que ens han fet o que hem pogut llegir en llibres, en Internet, etc.) que enllacen amb el sentiment esmentat 2) com també podem copsar en poemes en què els autors toquen els peus en terra i tenen la terra com si fos una mare, com en les cultures matriarcalistes, i 3), en publicacions que inclouen la història del poble estant (en aquesta entrada, àdhuc, per mitjà de l’àvia).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, comprensió i dones que deixen empremta

General, , , , , , ,

Una altra font que hem consultat en Internet, i en què copsem el sentiment de pertinença a la terra, és la lletra “La terra dels avantpassats” (https://tempsdefranja.org/opinio/cartes-lectors/la-terra-dels-avantpassats), de Xavier Fernández i publicada en la web “Temps de Franja” (relacionada amb estudis comarcals de la banda catalanoparlant d’Aragó) en el 2020. Entre d’altres coses, diu “Jo sóc de Barcelona, però vinc, en part, d’una família de la Franja. La meva besàvia Florentina Buira Mascaró i els seus germans van deixar Albelda i varen emigrar a Barcelona. La meva besàvia sempre ha tingut importància a la meva vida, encara que no la vaig conèixer, ni tan sols vaig arribar a conèixer els meus avis. Coses de la guerra. La iaia Florentina ha estat, des de petit, un exemple de la persona que cal ser, bondadosa, calmada, cohesionadora de la família, assenyada, avui es diria que era altruista i empàtica amb tothom”. Primerament, direm que Albelda és un poble de la comarca de la Llitera. Aquestes paraules sobre la iaia són semblants a les que hem recopilat en comentaris referents a dones nascudes abans de 1920: com ara, el paper de fer possible la continuïtat del grup, la generositat i la comprensió.

En nexe amb la psicologia de la iaia Florentina, direm que, en l’entrada “Històries de Barcelona que m’explicava l’àvia” (https://www.paginesviscudes.com/histories-de-barcelona-que-explicava-la-meva-avia), redactada per Joan Serrat Montfort en “Pàgines viscudes”, hi ha unes vivències molt sucoses que, en el seu moment, narrà la seua àvia (qui hauria nascut, poc o molt, l’any 1880), en al·lusió a una velleta d’edat avançada quan la padrina de Joan Serrat Montfort treballava de joveneta, això és, a una anciana de primeries del segle XIX: “Als 16 anys, es va casar amb un xicot del poble i van anar a viure a Barcelona, al Poble Sec, en aquella Barcelona de finals del segle XIX (…).

(…) Als 12 anys, hi va anar a treballar de minyoneta a una casa rica de l’Eixample. (…)

M’havia explicat que un dia la van deixar sola al pis, fent companyia a una senyora molt gran que estava al llit, malalta. I que la senyora li deia: ‘Nena: sigues sempre bona, ajuda a tothom, no facis mal a ningú, que, quan siguis vella com jo, no et quedi cap recança, cap remordiment…’. I que ella, escoltant-la asseguda al costat del llit, anava tan cansada que li venia son. Quan van arribar els de la casa, la cambra estava en silenci. La vella era morta i la nena dormia al seu costat amb el cap recolzat sobre el llit i la mà de la morta com si li acaronés els cabells”. Al meu coneixement, hi hauria hagut bon vincle entre les dues dones com també vingué a dir-me ma mare. Aquestes paraules, que publicàrem en Facebook el 2 de setembre del 2024, tingueren bona acollida.

Tornant a la lletra sobre la besàvia Florentina i el sentiment esmentat, el lector afig que “Aquest amor me’l va transmetre la meva mare, que em va impregnar de l’amor que sentia vers la seva àvia, explicant-me tot el que sabia d’ella i tot el que la va estimar i, això, en mi, es va traduir en un sentiment també cap a la seva terra i el seu poble Albelda, a la Llitera. La veritat és que he estat poques vegades a Albelda, però m’hi sento lligat emocionalment”. Com podem veure, la mare recull de la besàvia i ho passa al fill. Aquest, posteriorment, ho fa als qui viuen, mitjançant la premsa: la terra, la comarca, el poble. 

Tocant aquest lligam, adduiré que, de quan ma mare començà a parlar-me sobre les seues àvies (de qui ja ho havia fet altres vegades, però no per a un estudi sobre el matriarcalisme) fins a quan, per exemple, ja feia cinc anys que jo havia iniciat la investigació, podem aplegar a sentir una relació amb avantpassats nostres que no coneguérem, però amb què captes que tens punts en comú i que, sobretot, bona part de la seua manera de viure, de respondre al dia rere dia i d’actuar, etc., ens deixen empremta.

Al capdavall, Xavier Fernández comenta “Visca la Franja, visca la Llitera i visca Albelda!!”, és a dir, 1) la banda catalanoparlant de l’Aragó, 2) la comarca (la Llitera) i 3) la població on tenia les arraïls la seua besàvia (Albelda).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, flors, blat, colors i generositat

General, , , , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en un poema de Montserrat Vayreda i Trullol (1924-2006).

Una altra entrada en què copsem l’esmentat sentiment, és “’MARCADA PER LA TERRA’ de Montserrat Vayreda” (https://elglobosblog.blogspot.com/2012/12/marcada-per-la-terra-de-montserrat.html), en què hi ha un poema de la catalana Montserrat Vayreda, nascuda en Lledó d’Empordà, el qual figura en el blog “GloBos.blog. Més de 1.000 poemes”. Diu així:

“Marcada per la terra on he nascut,

Oberta com és ella, vull ser clara.

No pretenc posseir altra virtut”.

 

Com podem veure, en aquests primers versos, captem una dona vinculada amb la terra i que, a banda d’acollidora, diu les coses pel seu nom.

Igualment, com veurem més avant, no és una escriptora ambiciosa, sinó, més aïna, en pro de la comprensió d’obrir camins per a les generacions futures i per als qui hi estiguen interessats.

Afegirem que sembla que Montserrat Vayreda frueix de contemplar o, si més no, de mirar la natura (els colors), com si fos necessària per a plasmar versos nous (els quals compara amb flors de jardí i, per tant, ens acosta a la figura del jardiner, prou habitual en la literatura matriarcalista):

“Tot el que tinc m’és prou. Adés i ara

Somnio obrir camins entenedors,

Els que tothom podrà seguir algun dia.

Retinc als ulls la força dels colors,

Respiro de la terra l’alegria,

Avanço enmig dels versos, que són flors

Tallades al jardí de la poesia”

 

En acabant, altra vegada, es reflecteix que la poetessa té una actitud creativa i, així, receptiva, en la vida:

“Vull sentir-me vibrant i receptiva

Amb el sol, el meu sol, sempre a la mà”.

 

Ara bé: l’autora toca els peus en terra i se sent en nexe amb la terra on nasqué (en lloc de salpar àncores i d’anar cap a indrets diferents als de la catalana) i en què Montserrat Vayreda permet que l’altra part tinga el seu ritme com també que l’escriptora vaja acompanyada del seu:

“Yacht sense moll, no vaig a la deriva

Retrobo sempre el lloc on ancorar.

Espero, crec, afirmo, i de vegades

Desitjo el ritme intens de les onades

Acompassar-hi el meu i fer-lo clar”.

 

Adduirem que, part dels versos que hem llegit adés, podria evocar-nos l’expressió valenciana (i de línia matriarcal) “pensat i fet”, la qual, culturalment, no té equivalent en castellà. I, així com eixes tres paraules exposen que, primerament, es pensa (encara que es faça amb agilitat) i, després, s’actua, les coses no es fan a la babalà, ni de manera fulminant, sinó amb sentit comú.

A continuació, apareix, altra volta, el realisme:

“I si pogués, amics, ai, si pogués”,

 

passar a

“Treballar més per a poder després

Reposar en el repòs fet herba blana!

Un vers a flor de boca, que restés

Labiat com petita flor boscana,

La pau a prop de tots els meus rosers

Or de blat i de sol a la vessana.

La meva vida no desitja més”.

 

Per consegüent, ens trobem davant unes paraules que, en traure el tema del treball, enllacen amb la filosofia matriarcalista catalana de la dita “Qui, de jove, no treballa; de vell, dorm en la palla” i de la faena més bé vista com una relació amb la terra i, així, fer-la fèrtil i estar-hi agraït pel que proporciona i per la vida que ens fa possible la Mare Terra.

Finalment, captem amb tres trets interessants: 1) la pau al voltant de l’herba i, per una altra, 2 ) el blat (sovint, simbòlicament, vinculat amb la joventut, per mitjà del refrany “A juny, la falç al puny”… i amb lo femení, per la forma de la falç i de la corbella). Això sí: no parla d’un forment de terres llunyanes, ni de fora de la terra, ans de la vessana, o siga, del tros de terra de conreu (potser, representant “el terròs”), de la mateixa manera que ho són cada u dels seus poemes. I 3) el fet que podem pensar que Montserrat Vayreda està disposada a compartir la seua vida: “La meva vida no desitja més”. En eixe sentit, hi ha cultures matriarcalistes (com ara, la basca), en què, ben avançat el primer quart del segle XXI, si els pescadors compten amb un excedent, es reparteix entre els familiars i els necessitats, com escriu Mª Carmen Basterretxea (p. 81) en el llibre “Europa indígena matrilineal: los vascos” (publicat en el 2022): “En l’actualitat, els pobles pesquers, en les famílies el sistema productiu de les quals és la pesca, és habitual que l’empresa repartesca part del peix als seus treballadors, qui, igualment, el reparteixen entre els més pròxims i amb els qui, en eixe moment, tenen necessitat”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

L’educació matriarcal i educadores i mestres que deixen empremta en pobles

General, , , ,

L’educació matriarcal i la seua semblança amb la maternitat. Un exemple en Massarrojos (l’Horta de València).

Un altre exemple d’educació matriarcal, en aquest cas, relacionat amb la figura de la mestra, apareix en el llibre “Estampas de Massarrochos“, de Cipriano Ibáñez Chisvert, publicat en 1950, en un diàleg popular (ací, amb lleugers retocs) sobre una docent (donya Vicenta):

“Les xiquetes Pepita Molins i Rosalieta Alandes declamaren graciosament aquest ‘Diàleg’ en valencià popular:

“PEPITA: -Rosalieta, ¿tu no has vingut hui a la Missa de Comunió?

ROSALIETA: -Sí, xica, ¡Feia un goig veure les xiques fadrines!…

PEPITA: -I les xicotetes, ¿no féiem goig?

ROSALIETA: -¡Calla, corruixes! ¡No m’has deixat acabar! ¡Clar que féiem goig! ¿Tu no saps que, si no hi ha xiquetes, no hi ha festa?

PEPITA:-¿Què li has demanat al Nostre Senyor en la Comunió?

ROSALIETA: -¿I tu?

PEPITA: – Doncs, jo, com enguany sóc clavariessa de la festa de Sant Vicent i, a la Senyora Mestra, li diuen donya Vicenta, mirava Sant Vicent, el dit en alt, de punta cap al cel, i li he demanat que visca encara molts anys entre nosaltres, li guarde un cel ben gran, ben bonic i que estigam junt amb ella totes les xiquetes de la costura. Ara, digues-me, tu, la teua petició.

ROSALIETA: – Jo, com tinc molt de pesar de que se’n vaja la Senyora Mestra, li deia també, a Sant Vicent: ‘¡La que vinga en el seu lloc, baixeu-nos-la del cel; perquè, si no és així, ni serà millor, ni més treballadora, ni més bona, ni més santa de lo que ha sigut per a nosaltres donya Vicenta’.

PEPITA: -¡Ai, Rosalieta? ¡Volguera dir-te una cosa, però no tinc pit!

ROSALIETA: -¿Què és? ¿Què és?

PEPITA: -¡Ai, no puc; tinc un botó!…

ROSALIETA: -¡Un botó! I, amb un botó, ¿a on vas, bajoca? A ma mare, li’n falten tres per a acabar-se la bata; ha corregut tota València i no en pot trobar, de germans. Com que tu, ¿a on vas amb un botó a soles?

PEPITA: -No m’has comprés, Rosalieta: però… ¡tinc un botó!…

ROSALIETA: -¿Altra volta? ¡Torna-li!

PEPITA: -¡Sí! ¡Altra volta! I, si no t’ho dic, rebentaré de pena.

ROSALIETA (Acariciant-la): -¿Quina pena tens, amigueta?

PEPITA: -¡És una pena que no sé com dir-te! Ara comprenc jo per què una mare plora la mort del fillet; per què els pardalets, a la seua manera, es queixen i ploren quan els roben el niu; per què els xiquets sense mare paren sempre tristons i, en la casa dels orígens, no hi ha alegria, ni riures, ni festes, ni explosions de goig; allí, el foc no calfa, perquè falta la calor de la mare; el caliu, tan necessari per als xiquets, per créixer acaronats als braços fent de bressol el pit i el cor maternals.

ROSALIETA: -¡Ja comence a comprendre’t, Pepita!

PEPITA: -¿Em comprens? ¿No és això? Com el caliu de la mare en la casa, així necessiten totes les cases d’un poble una mestra exemplar.

ROSALIETA: -Massarrojos l’ha tinguda molts anys. ¡¡Trenta-huit anys!!

PEPITA: -¡I sempre igual! ¡L’últim any, lo mateix que el primer! ¡Incansable, complidora, arxiu de sabiduria, prudència i joier de cristianes virtuts! ¡Cal sentir la seua jubilació! Reconeixent que té ben merescuts els honors del retir i descans.

ROSALIETA: -Doncs, ara, et diré una cosa. Vejam si em traus de compromisos: ¿què faríem les xiquetes per a estar sempre en companyia de donya Vicenta?

PEPITA: -Doncs veure-la sempre, no oblidant mai els seus bons exemples, fent lo que ens ha ensenyat. I tu, ¿no has pensat res més?

ROSALIETA: – ¿Què més, filla?

PEPITA: – Doncs, mira: jo he collit les més boniques flors i n’he trenat un ram. Cada flor simbolitza  una xiqueta; els perfums, el nostre afecte i amor; que, si les flors els perden, nosaltres no els perdrem mai.

Accepte’l, volguda donya Vicenta, com una prova d’afecte que sempre, sempre, li conservaran les xiquetes de Massarrojos.

El ram de flors depositat en mans de donya Vicenta, per les seues alumnes, al final del simpàtic acte, deixà una nota intensa d’emotivitat de què no pogueren sostraure’s les sentides paraules dirigides per (…) donya Vicenta, mestra durant trenta-huit anys, per a l’esmentada mestra nostra, glòria i profit de Massarrojos” (pp. 340-342).

Com podem veure, hi ha un nexe entre l’educació, l’ensenyament i la maternitat. A més, una part important del poble agraeix l’aportació (i el paper de la mestra) i, finalment, l’educadora reflecteix trets que empiulen amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Àvies que portaven els pantalons, que “els tenien ben posats” i molt obertes

General, , ,

Bon dia, 

Tot seguit, parlarem sobre dos temes molt sucosos:
“-La meva àvia, al ser filla única d’un pagès benestant de la Figuera del Priorat, en aquell temps, sabia llegir, escriure i de comptes.

Es casà amb un nenes que no sabia res de conrear les terres… Anava pels poblets de la contrada a veure que el bestiar estigués bé.

L’àvia Teresa, com el pare ja era vell, ella, tota sola, manava els treballadors el que havien de fer cada jorn.

Va tenir molta oposició, fins que es posa pantalons, reuneix els treballadors i els diu: ‘No em feu cas perquè sóc dona i porto faldilles.

Ara vesteixo d’home: el que no vulgui treballar per a mi, ja pot marxar’.

Recordo que em deia ‘No deixis, pel fet de ser dona, el menyspreu… Vals igual que un home’.

Això, imagina’t. Que jo tinc 80 anys i mira si va ser avançada al seu temps” (Teresa Maria Marquez Bartolomé), a qui escriguí “Hui he comentat a ma mare que llibres relatius a dones nascudes abans de 1920 com també molts comentaris en l’estudi plasmen que les dones d’aleshores eren molt obertes, molt arriscades i que estaven ben tractades. I, en rondalles d’aquella època, també.

A més, eren molt democràtiques i manaven per motius culturals (i els hòmens ho acceptaven de bon gust i les veien com a persones molt receptives i amb bona empatia)”. El 1r d’octubre del 2022 demaní a Teresa Maria Marquez Bartolomé “Els treballadors, ¿continuaren treballant amb la teua àvia com a cap? Gràcies” i ens afegí “Oh! I tant!… Sense dir res més.

Li deien: ‘El millor amo que un treballador pot tenir’.

L’anomenaven ‘Sra Teresa’”. Adduirem que Victòria Victòria, el 1r d’octubre del 2022 li escrigué “Que valenta! Una dona admirable” i que ma mare qualificà de valenta l’àvia de Teresa Maria Marquez Bartolomé.

Igualment, considerem molt interessant (i d’acord amb una educació matriarcal), bona part del text del discurs que féu el papa Joan Pau II, al consell executiu de la UNESCO, el 2 de juny de 1980, i que plasmem com figura en el llibre “Ser independentista no és cap pecat. L’Església i el nacionalisme català”, del monjo i historiador Hilari Raguer, i publicat per Editorial Claret en el 2014:

“Sóc fill d’una nació que ha viscut les experiències més grans de la història, que els veïns l’han condemnada a mort diverses vegades, però que ha sobreviscut i que ha restat ella mateixa. Ha conservat la seva identitat i ha conservat, malgrat les particions i les ocupacions estrangeres, la seva sobirania nacional, no recolzant-se en els recursos de la força física, sinó únicament en la seva cultura. Aquesta cultura s’ha revelat en aquest cas, d’una potència més gran que totes les altres forces” (pp. 69-70).

I, un poc després, Hilari Raguer n’afig una part que diu així:

“M’adreço a tots vosaltres, senyores i senyors, que des de fa més de trenta anys us reuniu ací, en nom de la primacia de les realitats culturals, dels pobles i de les nacions. Us dic: amb totes els mitjans a disposició vostre, vetlleu per aquesta sobirania fonamental que posseeix cada nació en virtut de la seva pròpia cultura. Protegiu-la com la nineta dels ulls per a l’esdevenidor de la gran família humana. Protegiu-la! No permeteu que aquesta sobirania arribi a ser presa de qualsevol interès política i econòmic. No permeteu que arribi a ser víctima dels totalitarismes, dels imperialismes o de les hegemonies per als quals l’home no compta sinó com a objecte de dominació i no cam a subjecte de la seva pròpia existència humana. Per a aquests també, la nació -llur pròpia o les altres- només compta com a objecte de dominació i d’atracció d’interessos diversos, i no com a subjecte: el subjecte de la sobirania nascuda de la cultura autèntica que li pertany en el sentit propi. ¿No hi ha, al mapa d’Europa i del món, nacions de la seva cultura i, amb tot, al mateix temps estan privades de la seva total sobirania? ¿No és un punt important per a l’esdevenidor de la cultura humana, important especialment a la nostra època, quan és tan urgent eliminar les restes del colonialisme?” (p 70).

 ¡I tant que és important!

 

 

 

El sentiment de pertinença a la terra, bona acollida en el poble natal i generositat

General, , ,

Prosseguint amb aquest sentiment, però, ara, en el poble de Massarrojos de primeries del anys quaranta del segle XX (annexionat a la ciutat de València en 1899), hi ha un escrit que figura en el llibre “Estampas de Masarrochos”, de Cipriano Ibáñez Chisvert. Aquest capellà, amic d’un general (Francisco Ibáñez Alonso, 1866-1942), s’acosta a on viu el militar (qui era un tros de pa) i, amb raboseria, aconsegueix que l’alt càrrec accepte una proposta i que faça un favor econòmic a la parròquia.

Afegirem que, al principi, l’autor li parla en castellà, però, per demanda de l’amic (qui li comença en català), parlaran en la llengua vernacla (com ho posa el folklorista). Tot seguit, ho plasmem traduït i amb lleugers retocs:

“El General en Francisco Ibáñez Alonso es trobava uns dies amb els seus familiars i amb els seus amics en ca la seua germana na Carolina. Nasqué en Massarrojos en l’any 1866; era home de caràcter obert, acollidor, pla i molt massarroger. Contragué matrimoni amb n’Emilia Ajúria i tingué alguns fills.

(…) gaudia la pau i el recolliment que, abundantment, li oferia l’afecte de la seua benemèrita germana. (…).

-¡Bon dia, en Francisco! ¡Com es nota que sap triar el millor raconet de Massarrojos!…

-¡Avant, Pater! ¡I parle’m en valencià! Tants anys en Sant Sebastià, Madrid i per eixos mons no m’han deixat, a penes, parlar la llengua de la terreta.

-Està clar, en Francisco: ni els anys, ni la distància tenen prou poder per a arrancar lo que la xicoteta pàtria natal del nostre poblet va ficar dins el cor.

-Molt cert, Pater. Açò sols ho sap el que, després de tants anys, torna a este volgut poblet. ¡Recaram! ¡Em pose més ample, quan em veig entre els meus…! Este matí m’he entropessat al tio Guerra; més avant, a Basilio. ¡I com anem fent-nos vells!… ¡Quantes coses renaixent en la memòria!…

-Vosté, lo que havia de fer és arreplegar-se en Massarrojos i deixar els ossets a on va rebre la vida i els baptismes.

-Pater: no pense fer altra cosa, si m’ho permeten les circumstàncies. Vinga, Pater, conte’m coses del poblet.

-Alguna cosa he de contar-li. No sé per a on començar, perquè m’he ficat en un bullit…

-¿I això?…

-És que, en Francisco, les reparacions i restauracions de la parròquia em porten de cap. Són moltes les pessetes…. Però no s’astore, que no li demanaré diners, però com si li’n demanara.

-Vejam, vejam, Pater. Explique’m eixe misteri.

-Doncs, veurà. Si vosté fóra tan amable…, si es dignara…, és a dir, si no li suposara cap molèstia,…

-¡Vinga, Pater: descarregue d’una!

-És que, veurà: tinc un projecte amb la intenció de recollir fons: la fàbrica parroquial, a part de les restauracions que li he dit, deu la quantitat de 10.000 pessetes al mestre d’obres, Cobes, i sols li n’he tornat 1500. Clar, jo volguera…

-¡Xe!… ¡Això són molts diners!

-No, en Francisco: no s’astore. Ja li he dit abans que ara no busque de vosté ni la cartera, ni les pessetes.

-Llavors, ¿què puc fer jo?

-Una cosa molt senzilla: vindre a presidir una vetlada que, amb eixa finalitat, o siga, per a recollir fons, pense fer en el Casino el pròxim diumenge per la nit. Volguera que vosté ens acompanyara.

-Res, Pater: concedit. Compte amb la meua assistència com un feligrés més de la parròquia” (pp. 346-348).

Com podem veure, Cipriano Ibáñez Chisvert plasma que el general se sent com una persona del poble: el fet de tornar-hi i la participació en la parròquia.

Més avant, comenta que, ja en l’acte en què farien un agraïment al militar per la seua contribució, “Mentres que, u rere l’altre, li besaven la seua mà, les llàgrimes del general i els xanglots, a penes continguts en el seu pit, eren proves evidents de lo agraït que estava a aquesta manifestació tan afectuosa.

(…) Entre les seues darreres disposicions testamentàries, expressà el seu desig manifest que totes les condecoracions amb què la Pàtria havia premiat els seus (…) servicis, es col·locassen en l’altar de Nostra Senyora del Rosari” (pp. 352 i 353).

Per consegüent, copsem un militar de bon cor, qui, no sols al principi, sinó a mitjan relat i, al capdavall del capítol que dedica l’historiador i folklorista, reflecteix aquest sentiment. Per exemple, en lo religiós, mitjançant un tret matriarcalista: la donació de les condecoracions són a favor d’una marededéu, no, com ara, d’un crist, ni d’un sant.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)