Arxiu d'etiquetes: senzillesa

Poetes creatius, senzills, que connecten amb la terra i esperançats

General, , , ,

Un altre tret que copsem en poemes de Miquel Banús i Blanch, en el llibre “Dins la pau del Collsacabra”, és el fet que ell és ell, que, en la seua vida, l’escriptor (com a persona) també té paraula i, per descomptat, aquesta n’és la darrera, la que val, lo que l’autor de Rupit diria la tercera flor, la que els altres no ficaran en la caixa. Així, en “Flor d’amor” (p. 58), posa que, quan ell muira,

“La flor que a mi més m’agrada

i que guardo dins del cor,

fa molts anys que hi és sembrada,

i és per mi la més preuada;

el seu nom és: FLOR D’AMOR”,

 

la qual podríem relacionar amb la bonesa, tan essencial en les relacions humanes.

En línia amb aquesta llibertat, en uns versos de la mateixa pàgina 58, exposa la seua preferència per l’autenticitat, per la naturalitat:

“Despullat de tota fulla

com el jonc vora el bassiol,

superats lleis i preceptes,

dogmes i manaments,

la llibertat m’ha fet lliure.

Ara jo tinc per senyera:

L’Amor i la Llibertat”.

 

Quant a l’Amor i la Llibertat, captem un possible enllaç amb la idea de comunitat (l’amor uneix, fa que estiguen juntes dues persones o més) i la llibertat (que u puga desenvolupar la seua vida sense esclavatge, com ara, allò que fa que el seu viure tinga sentit).

Una altra composició en què apareix aquesta mena de nudisme, tot i que, més bé, fruit del pas dels anys i de vivències, és quan, en la plana 60, indica que

“Mirant una estrella

vaig descobrir el firmament.

 

Mirant els ulls d’un infant

vaig descobrir la innocència.

 

Mirant els ulls d’una noia

vaig descobrir l’amor.

 

Mirant els ulls d’un vellet

vaig descobrir la bondat.

 

Mirant els ulls d’un moribund

vaig descobrir l’eternitat.

 

I la suma d’aquestes mirades

m’ha fet descobrir Déu”.

 

Com podem veure, Miquel Banús i Blanch, per mitjà de la seua creativitat, ha connectat amb persones i amb ambients diferents, que li són grats i, això, de pas, li ha permés tocar els peus en terra i assaborir lo que alguns cristians consideren que és Déu: la suma de la Mare Terra i dels qui hi viuen, bé xiquets, bé jóvens, bé adults, bé ancians.

Tocant el nexe entre vellet i bondat, puc dir que l’he copsat i que l’associe al fet que els grans, en els darrers anys, solen decantar-se per lo que va unit al bon cor. Ho he viscut en persones de més de huitanta anys (bé acostats, bé amics) i, igualment, com a exemple, ho escriu Pere Riutort (nat en 1935) en la seua explanació del 2018: “L’agraïment és el més humà i el més formós que es pot veure i que es pot experimentar en aquesta vida. És el llenguatge de les persones ben nascudes, com es diu popularment”.

I, sobre els moribunds, hem trobat poetes i persones que ens han parlat sobre la seua filosofia de vida: aprofitar el present, puix que 1) han tardat moltíssims segles i milions d’anys a nàixer i 2) perquè la part de temps que vivim en la terra és mínima en relació amb la que hi haurà per davant. A banda, recorde quan, potser, unes poques hores abans de morir la meua àvia materna (només en tinguí una), vaig decidir anar on ella era (en el llit) i besar-li a les galtes. Sabia que li restava poc, però l’estimava, i tu tries eixe do que ha sigut la dona (senzilla i arriscada) que, aleshores, tens davant, perquè sempre havies trobar a faltar l’àvia paterna (qui no ho fou mai).

Possiblement, per això, el 29 de juny del 2018, quan felicitàrem Pere Riutort (qui ja tenia huitanta-tres anys), ens digué en llatí que l’art és llarg i que la vida és breu (“Ars longa, vita brevis”).

No debades, en la mateixa pàgina 60 de l’obra “Dins la pau del Collsacabra”, Miquel Banús i Blanch addueix unes línies que empiulen amb la seua cosmovisió, matriarcalista i gens elitista, però molt creativa:

“Qui pugui entendre, que entengui,

qui vulgui escoltar, que escolti,

que els misteris de l’Amor

no són fets per als orgullosos”.

 

Finalment, al capdavall de la composició “Ha ressuscitat. Al·leluia” (p. 63), plasma que

“tot rebrota i refloreix,

ocells refilen pels aires:

qui més dóna, més gaudeix”.

 

Com a afegitó i referent a aquests darrers poemes, el 22 de desembre del 2024, el català Daniel Gros ens envià un correu electrònic acompanyat d’un comentari en què deia “Hi tens un ventall immens de projectes i de reculls innombrables de persones, poetes, pedagogs, persones del poble assenyades tocant la realitat de la terra valenciana…

Hi tens una biblioteca que, ben endreçada, està per anar projectant crides a la participació de les persones que vivim als Països Catalans, per a fer recerca de les marques que la nostra llengua comuna va deixant en la nostra cultura i perquè no es perdi i ens la robin i ens la potinegin en ser país sense empara política, sense Estat, sempre depenent de l’invasor secular anomenat Castilla i ara España. Aquesta és la nostra situació sociopolítica, econòmic, cultural i religiosa!”. Hi estic totalment d’acord.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Literatura matriarcal: sembra, senzillesa, boscana, pacífica i oberta

General, , , , , , , , , ,

La literatura matriarcal en poemes de Miquel Banús i Blanch (1939-2019).

Prosseguint amb la literatura matriarcal, però per mitjà de poemes que figuren en el llibre “Dins la pau del Collsacabra”, de Miquel Banús i Blanch, en copsem molts i de temes diferents en la segona part de l’obra, quan tracta sobre petites coses de la vida. Així, en la composició “Engrunes” (p. 37), podríem dir que plasma la sembra, els fonaments, el projecte que podrà quallar en l’esdevenidor. Per exemple, escriu que,

“De les runes de la vida

sortiran uns nous valors,

però no vulguis saber el dia;

ara sembren les llavors”.

 

Per tant, empiula amb l’inici de l’hivern (època que, simbòlicament, representa la sembra i la naixença dels néts, dels infants) i amb l’esperança en el demà: els vells colguen sota terra i els nadons contribueixen a conservar-la fèrtil.

En uns altres versos d’aquest poema, exposa

“Sóc com una flor boscana

que entre grenys hagi arrelat,

lletja si vols, però ufana.

Visc en plena llibertat”.

 

Al meu coneixement, el bosc, els grenys, la lletjor i la llibertat, per al poeta de Rupit, tenen a veure amb lo rural…, vist de lo urbà estant. Això ens podria evocar el refrany “Més val ser pardal de bosc que de gàbia”. Com sabem, les grans ciutats no solen estar al costat de boscs.

A banda, Miquel Banús i Blanch, en aquest llibre, també comenta alguns trets de què ens han parlat en relació amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920, en unes línies que semblen una sentència d’un vell o, si més no, d’un savi de la vida i educador, com si fossen paraules d’ancians a xiquets (o a jóvens). Per descomptat, tenen molt a veure amb l’educació matriarcal:

“A voltes per estar bé

poca cosa es necessita:

tastar de tot una mica

i no abusar mai de res”.

 

En eixe sentit, no es desentén del paper decisiu de sa mare i de lo que ella li ensenyava:

“Recordo encara, – com si fos ara,

aquells bells contes – tan rebonics

que m’explicava – a la vesprada

la meva mare – portant-me al llit” (p. 37).

 

Per consegüent, captem una mareta amb bona psicologia i que sabia menar el fill, per a fer-li més grats la necessitat de dormir i, de rebot, un bon son, fets que enllacen amb la maternitat i, òbviament, amb el matriarcalisme que ella reflectia mentres que, al mateix temps, li transmetia rondalles (una part més de la cultura tradicional catalana, altra vegada, per mitjà de la dona).

En el poema “No sé i voldria saber” (p. 38), l’escriptor de Rupit es fa unes qüestions relacionades amb la vida i amb el dia rere dia. A més, totes elles enllacen amb lo matriarcal:

“No sé i voldria saber

si fa falta tanta guerra

que desfà tota la terra,

i tot, a canvi de què?

 

No sé i voldria saber

si la vida que és tan bonica,

glop a glop, de mica en mica,

per què l’home la vol desfer?” (p. 38).

 

Aquestes paraules solen estar molt associades a les dones, en el tema de la maternitat i de l’estima que tenen pels fills: elles els tractaren en l’època de l’embaràs, les mares són les principals educadores dels fills, no solen promoure la guerra, ni els enfrontaments, sinó els pactes, la pau, el pacifisme i forjar ponts amb el proïsme.

Més avant, en la composició “Quan era petit” (p. 40), escriu sobre la curiositat de l’infant, sobre els records d’infantesa i que l’escriptor prefereix continuar amb molts trets que solem vincular amb els xiquets. Així, diu

“Quan era petit pensava

(…) que els homes tots s’estimaven

i era tot felicitat.

 

Enfilat a la finestra,

amb curiositat d’infant,

hagués dona mitja vida

per conèixer el món dels grans.

 

Ara que ja el conec massa,

vos ho asseguro formal,

tanco de cop la finestra

i em sap greu de ser-ne gran.

Dolços records d’infantesa,

de quan tenia pocs anys” .

 

El dia que plasmí aquest darrer poema, el 15 de desembre del 2024, no solament evoquí persones nascudes en els anys vint (o abans) del segle XX i que tenien bona avinença amb els xiquets, tot i que els primers ja tenien més de huitanta-cinc anys, sinó que, igualment, preferien la senzillesa d’un nen a moltes característiques que captaven en persones de la seua edat i que ells, gràcies a la connexió que mantenien amb persones de totes les edats, encara romanien esperançats i somreien a la vida.

Sobre això, el 16 de desembre del 2024, Ricard Jové Hortoneda (1929), pacifista en la seua manera de viure, ens escrivia en un correu electrònic: “Aquests que has enviat hui, de versos de Miquel Banús, m’han commogut. Els somnis de la infantesa i la realitat de les guerres. Potser sí que no val la pena fer-nos grans, per aquestes realitats tan mesquines!!!!”, a què responguérem “Miquel Banús i Blanch (nascut en 1939) plasma esperança. Joan Sala Vila (1929) sí que visqué durant la guerra en plena infància. Els poemes, en relació amb la vellesa, són semblants: abunden la senzillesa i els xicotets detalls de la vida”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

Maternitat, Nadal, candor i persones de bon cor

General, , , , , , ,

Una altra composició en la mateixa obra de Ramon Tanyà i Lleonart (1909-1993), i en què copsem la literatura matriarcal mitjançant el tema de la maternitat (u dels principals en la seua vida i en els poemes que posa), és “Anhel i sincer desig de mare” (p. 35). Així, diu

“Una cambra amb vida honesta,

lliris blancs i roseret,

mobles suaus, gentil finestra,

senzillesa, l’ambient net.

 

Pel de fora, un cel de festa,

pel seu dintre, goig immens,

compartir, units, la gesta,

amb amor, com pur encens”.

 

Com podem veure, aquests versos enllacen amb la naixença, amb la candor dels nens i amb la bonesa del xiquet i en l’ambient.

Igualment, la fita de què parla va unida a la senzillesa (el nounat, en nexe amb l’hivern). I, com si fos la Nit de Nadal, comenta que

“Un infantó, que floreixi,

rialles, pau, per tot arreu,

harmonia, que enalteixi,

i cançons, amb dolça veu”.

 

Això sí: el nin va acompanyat de música que li facilita el bon son i, per tant, de veu dolça.

Tot seguit, l’escriptor empiula amb la innocència del nen i espera que s’escampe durant molts anys:

“Fidel esveltor, candorosa,

que esbandeixi, el pensament,

com aurora, lluminosa,

i que perduri, eternament”,

 

entre d’altres coses, perquè

“És la vida, que somnio,

és un desig, permanent,

és el que espero i, confio,

per fruir-lo, constantment”.

 

Un altre poema en “Consells, glosses i records”, en què es reflecteix lo maternal i, com altres, associat a Nadal, és “Cançó de bressol” (p. 38):

“Mentres Maria, bressava i vestia,

el seu ros i tendre, fillet del seu cor,

perquè no plori, amb goig l’adormia,

cantant-li joiosa, dolceta cançó.

 

No ploris, no, Manyaguet de la Mare,

no ploris no, que jo canto d’amor”.

 

Altra vegada, captem la música unida a la poesia matriarcal i amb la figura de la mare, per mitjà d’una lletra que, en més d’una ocasió, es canta amb la melodia de la nadala “El Noi de la Mare”. A més, la mareta afig que

“Cada gronxada, et daré una abraçada,

cada abraçada, un beset amb candor,

les rosses trenes, seran la mirada,

niu i arcoveta, les ales del cor.

 

Que n’és de bella, la galta amorosa,

que en són de dolços, els llavis en flor,

són una rosa, que just l’han desclosa,

sols per xuclar-te, la de l’amor”.

 

Quant al mot “arcoveta”, com ens indicà Rosa Rovira el 26 de setembre del 2024 en el grup “Dialectes”, té a veure amb el mot “alcova” (ací, en diminutiu), com, posteriorment, poguérem veure en el DCVB: “‘Niu i arcoveta’, les ales del cor’. Entenc que vol dir un niu envoltat com un bagul o una alcova (potser, és una variació antiga d”alcova’)”.

Finalment, Ramon Tanyà i Lleonart plasma unes paraules que ens evoquen el fet que, en algunes cultures matriarcalistes, un personatge masculí baixa del cel a la terra (amb semblança amb Jesús en el cristianisme), a la Mare Terra (ací, els àngels, amb un present):

“Feu-li orenetes, cançons i amoretes,

fes-li música, gentil rossinyol,

si són poc fines, les palles discretes,

baixen ja els àngels del Cel un bressol”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

Festes de Nadal, infantesa, maternitat, senzillesa i persones de bon cor

General, , , , , , , ,

També trobem el tema de la maternitat en un poema de la mateixa obra de l’escriptor de Gurb, com ara, en “La neu” (p. 32):

“LA NEU

 

(Visió d’infant)

 

Moltes cosetes blanques,

com llum d’aurora,

entre rebrolls i branques,

ocells i flora.

 

Són com papallonetes,

que dalt al Cel, juguen,

no poden estar mai quietes,

sempre, es belluguen.

 

És la visió tendra,

que l’infant, admira,

viva dolçor a comprendre,

i de lluny l’albira”.

 

Com podem veure, per una banda, apareixen el color blanc (associat a la neu de l’hivern i a la innocència dels xiquets) i els brots d’arbres i de plantes i, per tant, el poeta plasma semblances simbòliques de naixements. A més, tot i estar en l’estació de nits més llargues (l’hivern), encara hi ha nins (ací, representant els més petits).

Igualment, relaciona els xiquets amb la inquietud, amb la tendror i amb el bon cor de qui no es proposa fer mal al proïsme.

I, tot això, en plena nit, quan, àdhuc, captem una miqueta de llum (el nadó).

En el poema que va a continuació, “Nit de Reis” (p. 33), també plasmat per Ramon Tanyà i Lleonart en “Consells, glosses i records”, exposa aquesta nit en les cases (per descomptat, en nexe amb els nens i, de pas, amb lo maternal):

“NIT DE REIS

 

Uns angelets dormien,

dins d’unes cambres,

és aquella nit que es tornen,

nenes, les mares”.

 

El missatge que escriu en els dos darrers versos és prou popular i, de fet, la celebració dels presents és una manera amb què els pares es tornen senzills com els infants, sobretot, quan, com diu l’autor, els fills són “Uns angelets”, és a dir, de pocs anys.

En acabant, Ramon Tanyà i Lleonart addueix que

“Els infantons, somnien,

joguets i coses,

els sers innocents, perfilen,

il·lusions i roses”

 

i afig unes paraules als lectors (principalment, per als qui encara podrien ser pares), en pro dels xiquets i, més encara, de la seua bonesa:

“Si en l’atzar, d’un dia,

som Reis d’Orient,

amb sana harmonia,

vetllem l’innocent”.

 

Al capdavall, com escriu en els versos finals, convida a celebrar el pas dels dies més foscs de l’any, però tocant els peus en terra i amb el cor net:

“I amb ferma alegria,

joia, i pulcritud,

lloem, aquest dia,

amb seny i virtut” (p. 33).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Maternitat i persones de bon cor, acollidores i molt obertes

General, , , , , , ,

Un altre poema de la mateixa obra de Ramon Tanyà i Lleonart, i en què copsem lo matriarcal i lo maternal, és “Amor, aurora, nadalenca” (p. 20), el qual posa

“És gran fruit de pau, l’estimar amb amor,

millora l’afany amb goig d’acollir,

vetllant la veritat, que sadolla el cor,

és la suau naixença, per veure, i sentir”.

 

Així, el poeta empiula la pau, la recepció, la bonesa (ací, reflectida en la veritat, com a símbol del bon cor associat als infants de pocs anys), el naixement i els primers dies del nadó units a la suavitat amb què el xiquet es relaciona amb el món.

Tot seguit, escriu que Nadal

 “És la font de vida, que ens dóna, aigua bona,

refà la petjada, sens lliurar tribut,

adient palau, d’il·lusió, rodona,

no és mai pobresa, és deu, de virtut”.

 

Com podem veure, enllacem l’estació més fosca de l’any amb la font de vida (la mare com també ho representen els deus, o siga, els dolls) i, a més, d’una aigua bona.

Afegirem que, al meu coneixement, quan diu que refà la petjada (és a dir, la marca  que deixa en terra l’acte de caminar), és perquè fa possible la pervivència de l’espècie i, en aquest cas, àdhuc, del Poble catalanoparlant. I tot, en un ambient favorable al nen (no ha de pagar tributs) i en eixe palau que és la casa i, a banda, el barri i de la terra.

Igualment, l’escriptor de Gurb considera que el nounat (el Nen Jesús), una figura estesa en moltes religions del món que vinculen aquesta celebració amb el solstici d’hivern,

 “Neteja la farsa, que el món devora,

eixuga les llàgrimes, del nostre pregon,

endolça la llar, reviu a tothora,

gran fe missionera, en tot nostre entorn”.

 

Aquests trets, popularment, empiulen amb els xiquets: la innocència, el fet que són sincers, que solen fer que moltes persones somriguen, etc.. Quan escrivíem aquests comentaris, el 22 de setembre del 2024, recordàvem la gran quantitat d’obres de pintura que ens havia enviat el català Miquel Torner de Semir (nascut en 1938) amb la representació de la mare junt amb el nadó (bé en nexe amb l’alletament, bé amb la festa de Nadal com també connectats amb el tema de la Mare Terra).

Finalment, Ramon Tanyà i Lleonart remata el poema dient que

 “És llum al pessebre, on neix tendre Infant,

és aurora, melosa, és cordial missatge,

exemple, harmonia, és destre ajudant,

és goig, germanor, unió i coratge” (p. 20).

 

Quant a la traça de l’ajudant, comentarem que, a voltes, el fet de trobar-se persones de diferents generacions, però en companyia d’un nen, fa que se li acosten o, com viu una vegada, que hòmens amb uns noranta-cinc anys (ací, u nascut en 1918), pacífics, pacients i molt oberts, i velletes, òbriguen els braços a xiquets d’uns dos o tres anys, en veure que van cap a l’adult.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

El sentiment de pertinença a la terra, el retorn a la casa pairal i bones collites

General, , , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el poema “La casa pairal”, de Josep Ma. Puig Torralva (1854-1911).

Un altre poema de la Renaixença en què copsem aquest sentiment i altres trets matriarcalistes  és “La casa pairal”, escrit pel valencià Josep Ma. Puig Torralva en 1897 i que figura en el llibre “Poesia patriotica valenciana. Antologia 1808-1996”, a cura de Voro López junt amb Artur Ahuir i editat en 1996 per L’Oronella. Amb lleugers retocs, diu així:

“LA CASA PAIRAL

 

Allà, entre les muntanyes de nostra hermosa terra,

hi ha un poble humil i alegre als peus d’altiva serra,

a on, entre pins, rumbeja com rosa en lo roser;

allí, la vella usança fuig esquivant la guerra

que el temporal del segle, a tot l’antic, sol fer.

 

Front a la santa església i, en l’espaiosa plaça,

se troba, de mos avis, la molt honrada casa,

niu de virtuts cristianes, de benaurança i pau;

al que la veu, li sembla, quan son brancal traspassa,

que, si és per palau pobra, per a casa és palau.

 

Des de que el poble és poble, alegre i riallera,

fon del treball escola, del poble l’almoinera;

l’honrat comerç, sa llonja trobà baix son trespol;

la fe, son reliquiari; l’amor, cambra encisera,

i fort baluard la pàtria, en jorns de negre dol.

 

Quan abandone el tràfec que la ciutat prodiga,

migrat de cos i, en l’ànima, punyint moral fatiga,

gojós vinc a esta casa, buscant son dolç caliu,

com busca l’oroneta vella teulada amiga,

per maig, creuant les hortes, per a refer son niu.

 

Llavors, a la memòria, m’apleguen d’altres dies

records amb què s’enllacen tristeses i alegries,

que omplin de melangia mon esperit cansat,

i oblide lo que resta del món i ses follies,

a on l’home sense pàtria i sense fe ha quedat.

 

Ací trobe la ditxa per a mon mal perduda;

ací encontre la pàtria, l’amor que mai se muda;

la fe pura i senzilla, ací, torna a mon pit;

ací veig, de mos avis, la casa benvolguda

a on, sens recels, ni dubtes, s’eixampla l’esperit”.

 

Començarem dient que aquest poema, molt prompte, trau un tret matriarcalista: la cultura de la pau entesa com el resultat de tractar de no cercar la violència com a camí per a viure, ni en les relacions humanes (“fuig esquivant la guerra”).

Afegirem que el 16 de juliol del 2024, durant una conversa telefònica amb ma mare (nascuda en 1943, això és, quatre anys després de finir la guerra en Espanya), li comentí que, en el darrer curs de Magisteri (en 1994), un mestre ens passà un article sobre la Guerra del Francès (sovint, presentada com la Guerra de la Independència) en nexe amb les primeres setmanes en el Regne de València. Doncs bé: els valencians que eren obligats a anar-hi, no eren, precisament, uns patriotes de les causes impulsades de Castella estant, en el sentit que no estaven per a participar-hi, sinó que, més aïna, rebutjaven les guerres com a mitjà de resolució i, per això, preferien continuar en la població on residien. Per tant, podem dir que aquells valencians de 1808 tenien arrelat el matriarcalisme.

A banda, el poeta Josep Ma. Puig Torralva empiula la casa amb els avis (els ancestres i el passat), amb l’honradesa, amb un cristianisme centrat en la benaurança i en el pacifisme i amb un estil de vida en què es prefereix sentir-se bé.

Igualment, captem que el treball agrícola i, en bona mesura, el camp, tenen a veure a on es considera que s’aprén en la vida (o, si més no, bona part) junt amb el poble.

Per eixe motiu, quan l’escriptor deixa la ciutat i torna a l’indret on es crià en la seua infantesa, hi cerca “son dolç caliu / (…) per a refer son niu”.

Adduirem que, un poc després, el poeta plasma unes paraules que defineixen molt bé lo matriarcal i una de les seues diferències amb lo patriarcal: en la ciutat, “a on l’home sense pàtria i sense fe ha quedat”.

Nogensmenys, com que el poeta sí que té pàtria (“mare pàtria”, que no “pare Estat”) i sentiment de pertinença a la terra, comenta que ell s’acosta al poble: la casa dels seus avantpassats, l’amor sincer, la religiositat pura i senzilla (que no la de lo formal, ni la de les devocions, ni la de l’espectacle cap a fora), on es troba la casa on vivien els seus padrins (amb qui ell passaria bona part de la seua infància) i en què la bonesa i la disposició d’obertura fan que la gent s’eixample als altres amb bon cor.

A continuació, exposa trets naturals i que tenen a veure amb el matriarcalisme:

“Veig l’anouer que ombreja la font de la masia

a on espirí l’essència preada d’ambrosia

amb la il·lusió divina de mon amor primer;

lo llit en què mon avi, cristianament, moria;
lo bres que, un jorn, va rebre, al nàixer, lo meu ser.

 

Goge tornant a vore les feines de la casa,

l’almàssera que l’oli dins lo celler rebassa[1],

l’anyada de la seda donant capolls com d’or,

lo trull, a la bodega, vessant-li vi sens tassa,

la trilla, allà, en les eres, al temps de la calor,

 

la cambra, tota plena de l’abundant collita,

estesa en los canyissos la saborosa fruita,

la palla amuntonada junt l’herba en lo paller,

lo buc de les abelles donant mel exquisida,

lo blat tocant les bigues de l’espaiós graner.

 

Dins lo corral, les cabres, els bous i les ovelles,

pertot arreu, aixades, lligones i corbelles;

corrent entre la llenya, lo poregós conill;

lo carro, en la porxada, ple de forcats i relles

i l’haca amb què l’estable llança fogós renill”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Castellanisme, en lloc, com ara, de “sobrepassa”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)