Arxiu d'etiquetes: semblances amb altres cultures del món

Dones molt creatives, valentes i molt obertes

General, , , , ,

 

Prosseguint amb la rondalla “El Castell del Sol”, arreplegada per Enric Valor, tot seguit, Miriam, feta formiga, diu al príncep Muhammad que vaja darrere d’ella, i Muhammad, “Silenciosament la segueix” (p. 30), una part del relat que pot evocar-nos el refrany “On va la corda, va el poal”, en què la corda representa la dona i, quant al poal, l’home.

Igualment, la jove recorre a l’enginy i afig al príncep “Agafa el cavall negre que jo muntaré el blanc” (p. 30), ja que serà el negre qui el salvarà, així com, en altres rondalles, no ho fa, per exemple, el més gros.

A més, passem a passatges molt semblants a altres relats i, a banda, en què és la dona qui, per mitjà de la facilitat creativa i per a tirar avant, fa que Muhammad, els cavalls i ella es transformen.

Adduirem que, al mateix temps, el pare de Miriam va darrere d’ells i, quant a la seua muller, encerta què fa la filla (Miriam) i el príncep Muhammad en cada moment i com es presenten davant del pare de la jove.

En eixe sentit, és molt significatiu quan, en un segon passatge, la jove “S’agenolla, trau el talismà i fa les seues màgiques lletanies. Després va dir:

-Els cavalls que es tornen tanca d’un hort, jo el bancal ple de cols i tu l’hortolà” (p. 34), en què captem ben reflectit i fàcilment el matriarcalisme: mentres que la dona pren un paper semblant al de la deessa grega Demèter (relacionada amb l’agricultura) o, com ara, amb la Pachamama (en la cultura colla, d’Amèrica del Sud), deesses que proporcionen la fertilitat de la terra (en aquest cas, un camp ple de menjar); és l’home (ací, Muhammad) qui fa la faena més pesada i, això sí, sota la figura de l’hortolà, tan vinculada amb lo matriarcalista.

I, en un altre passatge, la jove Miriam, eixerida, com una mare amb un estil de vida matriarcal i amb molta espenta, diu a Muhammad:

“-Ja està! Entre ella[1] i nosaltres es farà un ample riu. Els cavalls en seran l’aigua fluent; tu, els peixos, i jo, la terra de les ribes” (p. 35). I, per tant, així com els cavalls fluirien per la terra, ara ho faran com a aigua del riu; l’home serà la part minúscula però que aporta vida d’animalet (el peix) i, al capdavall, la dona, de nou, serà la terra. Demèter, la dona en moltes rondalles en llengua catalana, el lligam a la terra, la jove que fa el paper de terra… plasmen el matriarcalisme com també el fet que, en la part final de la rondalla, “Al poc d’entrar en el seu reialme, Muhammad s’acostà a una font abundant” (p. 36) i, així, a un altre detall matriarcal que va unit a la dona, a lo femení. En resum, en aquesta banda del relat, van plegats dos elements molt vinculats amb lo matriarcal: l’aigua i la terra.

A continuació, el príncep, “Després d’haver begut, amb tota reverència, delicadesa (…), la demanà per muller i reina (…) de Benillup” (p. 36) i, així, és l’home qui fa la reverència a la dona i qui li demana que es case amb ell.

Un poc després, “Ella (…) li donà el sí, i prometé així mateix abraçar la fe cristiana (…).

Arribaren per fi a les proximitats de la fortalesa de Benillup” (p. 36) i la mare recobra el fill “i havia guanyat una valenta nora” (p. 36), detall que va en línia amb els comentaris relatius a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i que eren valentes, arriscades, fortes, etc..

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] La mare de Miriam.

“La societat valenciana és matriarcal i les mares tenen un paper fonamental” (Joan Monleón)

General, , , , , , , ,

 

“La societat valenciana és molt matriarcal i les mares tenen un paper fonamental” (Joan Monleón, artista i presentador valencià, 1936-2009).

L’11 d’abril del 2022 trobí en Internet unes frases de Joan Monleón, un actor i presentador, publicades pel canal televisiu valencià “À Punt”, en un article titulat “Tretze frases de Joan Monleon que defineixen el poble valencià” (https://www.apuntmedia.es/alacarta/articles/tretze-frases-joan-monleon-defineixen-poble-valencia_1_1480345.html), a partir d’una entrevista que li havia fet la periodista Lola Bañón en 1977 i realment interessants, entre altres motius, perquè tenen molts punts en comú amb missatges que havíem rebut, amb comentaris que m’havia fet ma mare o, com ara, Pere Riutort, o bé, per exemple, amb escrits sobre la cultura colla (d’Amèrica del Sud i també matriarcalista).

Primerament, i és molt significatiu, comenta que “La societat valenciana és molt matriarcal i les mares tenen un paper fonamental”. I ho fa sense embuts. Tot seguit, Joan Monleón afig “Ma mare era molt realista, i això que em dedicara al teatre no ho veia amb bons ulls. ‘Fes el que et done la gana, però a les 7 del matí has d’obrir l’orxateria’, em deia ma mare. M’han ensenyat que m’he de guanyar la vida”. Doncs bé, en relació amb la frase de la mare, el pare de l’amic que estigué en el desert d’Atacama (nord de Xile) i que conegué la cultura colla, quan era jove, li deia paraules molt similars però vinculades amb el camp: de bon matí, hi anirien.

I són moltes les rondalles mallorquines en què els pares permeten que els fills es guanyen la vida com consideren millor, que emprenguen cap a altres llocs  i en què, a més, àdhuc, els fills (si més no, qui ho aconsegueix), torna a casa, arreplega el pare i tots dos fan via cap a cal rei. I, si no és un fill a un pare, més d’una vegada, ho és a una dona vella, a una jaieta.

En un altre moment de l’article, Joan Monleón deia que “Ací hi ha la transgressió valenciana que no passa en un altre lloc”. Aquesta transgressió, al meu coneixement, es plasma prou bé en una quantitat interessant de cançons eròtiques en què l’exageració (si bé moderada i mai com una exaltació) fa possible que la seriositat no hi estiga vinculada i que la sexualitat prenga un paper més en línia amb la natura, amb lo agrícola, amb la terra en què es viu i no, com ara, amb eixes cançons rudes que rebérem algunes vegades i en què l’home convida la dona no solament a prendre’s una copa (el poble matriarcal no és de festes nocturnes i de sorolls, sinó de rogle, com ara, la sardana, els balls, els castells, la muixeranga…) i a permetre que ell la utilitze com si fos una mercaderia o, suavitzant-ho, un objecte carnal i físic. Com em digué un metge del cor, “El amor romántico no es nada bueno para el corazón”. I és que, com em comentà un neuròleg, en el 2015, per exemple, la generositat és bona per al sistema nerviós: “Sí: ayuda”. I, per tant, ho és… per a les relacions humanes.

El treball sobre el matriarcalisme ens ha permés copsar que, en els grups més oberts i més vinculats amb la terra, amb les arrels dels seus avantpassats catalanoparlants i, igualment, receptius, fins i tot, a les noves tecnologies, recorren, com ara, a una ironia (i com qui no diu res) innocent, en relació amb les cançons i amb les rondalles o amb altres plasmacions escrites de tipus sexual: des de rondalles valencianes arreplegades per Joaquim G. Caturla, fins a cançons i altres manifestacions mallorquines recopilades per Gabriel Janer Manila.

En tercer lloc, considerem cert quan Joan Monleón exposa “Tot té una accepció sexual perquè som mediterranis”. I l’actor i presentador valencià ho deia perquè “La gent està en contacte amb la terra i veu com creixen les coses, és així. La mare terra és un acte sexual que fa créixer les coses. Jo no dic mai res sexual, si algú pensa que la clòtxina és una altra cosa… Amb El pare Mulet, el Tirant lo Blanc, ja ho veiem, no ho he inventat jo. També és veritat que en castellà ja no sonaria igual”. ¡I tant que no sonaria igual! ¡Com tampoc no ho fa quan consultem, per exemple, en Internet (com ho fiu l’11 d’abril del 2022) sobre la cançó “La tarara” i veus articles relatius a la cançó,… però en terres que, històricament, formaren part del Regne de Castella! ¡Ni de bon tros!

En quart lloc, també triem les paraules “Som un poble molt esplèndid i compartim les coses”: “A mi sempre m’han fet molts regals, el que tenim per casa, coques… El que tenim en casa és aquest gran present que es fa, com les fruites en la mocadorà. Som un poble esplèndid i compartim les coses”. A la darreria dels anys noranta del segle XX, passí uns dies en casa d’una família d’Orkoien, una població navarresa a pocs quilòmetres de Pamplona i en la zona castellanoparlant. A mon pare i a mi, ens atengueren molt bé en la casa, l’home gran (qui, en paraules d’altres persones, era la saviesa del poble) ens acollí amb germanor (i també el fill), com si fóssem veïns i persones de confiança. Un fet semblant m’ha ocorregut en viatjar a Catalunya en companyia dels meus pares: molt receptius, molt oberts i, això sí, que respectes la terra on vius, les seues tradicions, la llengua catalana, els seus costums… Hi ha, com diu Joan Monleón, en el darrer punt, una gran afecció a la terra. Un tret, per descomptat, matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“El món rural viu més l’estima de la terra”

General, , ,

 

La pregunta vinculada amb el tema del sentiment de pertinença a la terra, i que havíem inclòs en l’entrada anterior, però, ara, des del vincle amb la natura i amb la valoració que se’n feia, sí que podem dir que tingué una participació interessant i considerable i, a banda, amb aportacions que van en línia amb el llibret “’La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”. 

Així, en el grup “Dialectes”, el 23 de desembre del 2021, ens comentaren “La meva iaia sabia el nom de les constel·lacions i les propietats de les plantes” (Maria Montserrat Morera Perramon), “No” (Estela Monne), “Crec que ets una mica il·lús i molt jove. La meva mare, als començaments del SEGLE XX[1], tenia altres projectes de vida. El viure dia a dia, pujar els fills, viure una guerra i suportar i lluitar el feixisme, era el seu projecte de vida” (Carles Casanovas Palop), a qui, immediatament i sense embuts, li escriguí “Partesc (1971) de vivències de ma mare (1943), meues, d’haver raonat amb persones grans en la meua joventut i, a més, per exemple, d’un llibret de més de seixanta-cinc pàgines escrit per un home que visqué en el desert d’Atacama i que coneix molt la cultura colla, matriarcal. I d’una entrevista a ma mare (que encara viu) de més de tres quarts d’hora”, i, aleshores, Carles Casanovas m’afegí “Tu ets d’una generació posterior. La meva mare va néixer el 1906 i va ser mestra i llevadora. Llavors, cap a l’any 1940, del meu record, només ens preocupàvem de saber com i quant menjaríem l’endemà. No hi havia, conscientment, una consciència ecològica”; “Em va criar la iaia paterna i d’ella vaig aprendre les propietats de les herbes i arbres. A cuinar les receptes tradicionals. Les nostres cançons i costums. Va néixer el 1909” (Neus Soler Rodríguez).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 23 de desembre del 2021, ens escrigueren “Sí. I tant! Perquè la terra ens donava tot el que necessitàvem. Vivint a pagès, el menjar era el que es recollia de la terra, i els medicaments eren les herbes remeieres, que n’era una experta. Va morir a 80 anys i només havia posat els peus en un hospital (i cap al final dels dies), per una visita de control obligada” (Rosa Rovira), “Jo soc del 1946 i em va pujar la meva mare, però també estava molt bé amb les iaies, perquè la mare treballava” (Rosa Cortina Mercader).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, uns dies després d’haver fet la pregunta, Nicolau Moncunill Cirac plasmà “No sabien què era la Mare Terra, com ara, molt”.

El 23 de desembre del 2021, després d’haver vist un comentari que no inclourem ací, entre altres coses, perquè apleguí a pensar que pogués ser fals (ja que incloïa generalitzacions i  ben poca informació a partir de vivències de dones nascudes abans de 1920), demaní a un amic molt coneixedor de la cultura colla “¿hi havia tendència, entre la gent més en línia amb les ciutats, a ser ruda i, en canvi, entre les vinculades amb els colles, a ser més suaus en el parlar? Gràcies”  i em comentà que “El colla parla cantaire i això pot fer paréixer que, en la ciutat, es parle de forma més ruda” i, després d’afegir-li el comentari llegit en Facebook, em respongué “Ja. Està clar que el món rural viu més l’estima de la terra”.

En eixe sentit, recorde que, una vegada que me n’aní a la ciutat de València a visitar Pere Riutort (ja després del 2000, quan ell hi vivia), li regalí un paperet amb unes frases d’un relat tradicional quitxé, “L’origen dels primers éssers”, que diu així: “No és la Terra un lloc preciós? Mireu com són de belles les muntanyes i les valls? ¿No és un plaer sentir-se viu i ser capaç de comprendre, de parlar i de moure’s?”. Me’l sé de memòria des de fa anys i em sent identificat amb aquestes frases, a què la meua resposta és afirmativa. L’acceptà amb interés i amb simpatia i, així, reflectia no solament el seu vincle amb la terra, sinó el seu interés per la conservació de la natura, per la Mare Terra.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que ho fan en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En el comentari, literalment, “SEGLE X”.