Arxiu d'etiquetes: Sant Nin i Sant Non

El ball de bastons, el “ball dels totxets” i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , , , , , , , ,

A continuació hi ha informació relativa al ball de bastons, al “ball dels totxets” (nom que rep aquest ball en Camporrells, població aragonesa catalanoparlant on es fa amb motiu de la festa dels Sants de la Pedra).  També en veurem d’un altre ball: el dels cossiers.

No obstant això, abans de començar a parlar sobre aquest ball, diré que, inicialment, no tenia previst dedicar una part considerable de l’espai reservat a balls i danses, a una explicació sobre el ball de bastons, amb l’objectiu d’aclarir possibles dubtes o, fins i tot, manifestacions artístiques com aquesta, unides a la festivitat dels Sants de la Pedra, motiu pel qual, tot seguit, en faré un apartat extens, sobretot, dedicat a lo guerrer, a lo femení, a símbols que intervenen en aquesta dansa i, així mateix, a partir de danses de signe també matriarcal, però que, per mitjà d’articles publicats en Internet o en algunes revistes, ens permeten donar una explicació lògica al ball de bastons i al seu origen matriarcalista.

Tot seguit passarem a una classe de ball de bastons (“el ball dels totxets”) que té lloc en Camporrells (població aragonesa de la Llitera), amb motiu de la festa dels Sants de la Pedra (30 de juliol) i que s’hi coneix en algunes poblacions catalanes, encara que no ho faça amb el nom que rep en Camporrells.

Però, en primer lloc, direm, a partir de la tesi d’Angie Simonis, “La diosa: un discurso en torno al poder de las mujeres”, que, tot i que intervinguen bastons, convé tenir present que hi ha moltes proves que tomben la idea que ha de ser d’origen guerrer i masculí, com ara, quan llegim una part dedicada a lo que es coneix com “la Dama de Baza”: “Resumiéndolo mucho, se encontraron en una tumba íbera los restos de alguien rodeados de un rico ajuar y una gran cantidad de armas, por lo que se dedujo automáticamente que la tumba pertenecía a un varón; recientes investigaciones y pruebas científicas han demostrado, sin embargo, que los restos pertenecen a una mujer. La Dama es la escultura íbera de la tumba de una mujer adulta de unos treinta años de edad, habitante de Basti (actual Baza, Granada) hace unos 2.400 años.

(…) El ajuar de la tumba (…) contiene el mayor conjunto de armas hallado en esta cultura, algo totalmente inusitado en un enterramiento femenino. (…) La Dama de Baza no es, sin embargo, el único posible caso de mujer guerrera. Recientemente se ha descubierto en la necrópolis de Coimbra del Barranco Ancho (Murcia), que tres de las tumbas identificadas como femeninas contenían armas (otras diecisiete eran masculinas)” (p. 372).

En la plana següent, Angie Simonis comenta que Encarna Sanahuja, estudiosa sobre les dones en la Prehistòria, “advierte que las armas han sido siempre asociadas a los hombres y que probablemente fueran ellos quienes las manejaran en la mayoría de las ocasiones, pero que es preciso contar con pruebas más sólidas para afirmar que las mujeres no las usaran”. A més, “aunque las mujeres tuvieran acceso a armas especializadas como las alabardas o las espadas, sí portaban instrumentos como puñales, que cuando se encuentran en contextos masculinos se identifican como armas y si son femeninos como utensilios” (p. 373).

Que el “ball dels totxets”, una varietat de ball de bastons, corresponga, a més, amb la festa dels Sants de la Pedra, amb l’estiu i com un acte festiu i estiuenc, després de la collita del forment, podria comprendre’s millor, per exemple, llegint unes línies de Francesc Vallcaneras, estudiós de la cultura popular balear, en l’article “La dansa ritual dels cossiers de Mallorca sota la tramoia” (http://ibdigital.uib.cat/greenstone/collect/premsaForanaMallorca/index/assoc/Es_Saig_/1997_mes/03_n0195.dir/Es_Saig_1997_mes03_n0195.pdf), quan diu que “Per obtenir el favor de les divinitats agràries, l’home efectuava una sèrie d’actes i celebracions que són la llavor de les festes que avui coneixem. Si penseu en l’època més abundosa de festes del nostre calendari mediterrani, veureu ben clar que no són res més que manifestacions externes d’alegria i joia, al mateix temps que un acte d’agraïment per les collites dels fruits i productes del camp, tan vitals sempre per l’home” (p. 15). En un altre punt, tractarem sobre la festa d’acció de gràcies, també relacionada amb els Sants de la Pedra, com ara, en Benimaclet,  barri de la Ciutat de València que, temps arrere, fou una població independent.

A més, com ja deia Joan Amades, i ens mostra el balear Francesc Vallcaneras, amb paraules de l’etnòleg català J. Amades, “des de fa molt de temps hom associa la idea de la fecunditat amb la dona, més agermanada amb la mare terra que l’home. Les divinitats afavoridores dels conreus havien de ser necessàriament femenines” (p. 13).

Adduïrem sobre el ball dels cossiers (però extrapolable a la festivitat dels Sants de la Pedra) i la seua possible relació (com també la d’altres balls i danses) amb la cultura matriarcalista, que Francesc Vallcaneras, en l’article “Els cossiers de Mallorca. La pervivència del ritual” (publicat en la revista “Caramella”, no. 9, juliol-desembre del 2003), ens comenta que “cal dir que el ball i la vestimenta dels cossiers mallorquins recorden molt altres balls del País Valencià com els Tornejants d’Algemesí o el ball de la Moma del Corpus de València, entre altres moltes de figures, bastons o cercolets, ja que tots tenen, sens dubte, el mateix i llunyà origen, ben diferent, (…) al que fins ara ens havien donat per bo i que dintre de la moderna etnologia no es pot sostenir” (p. 10). Bastons, cercolets, dama (“sa Dama”, en el cas dels cossiers; Moma, en el cas del Corpus de la Ciutat de València)… Els bastons, com la fusta, estan relacionats amb la matèria, la matèria amb lo maternal i, així, amb lo femení com també ho està lo circular i, per descomptat, la figura de la dama.

I, a més, encara que anant cap als balls que tenen lloc amb motiu de la festivitat dels Sants de la Pedra, segons escriu Joan Amades, en el “Costumari català”, quan parla sobre el 30 de juliol en relació amb Sants (ara part de la ciutat de Barcelona), comenta, per exemple, que “Els confrares de sant Nin i sant Non portaven sempre ciris verds en totes les processons a les quals assistien. El faldellí del seu ‘misteri’, que concorria a la processó de Setmana Santa, també era verd, com ho era la cota (*) el seu manefla (*) i ho eren tots els ornaments i elements relacionats amb la confraria. El verd és el color de les hortalisses, i el fer-lo intervenir en tots els actes del culte era ponderar-lo i afavorir-lo; així s’ajudava al bon desenrotllament de les verdures i de les hortalisses en general”.

Sobre aquesta possibilitat de festa matriarcal (ací, en relació amb el ball dels cossiers, però que considere aplicable als balls de bastons i, per tant, al ball dels totxets), en la plana 13 de l’article “Els cossiers de Mallorca. La pervivència del ritual” , de Francesc Vallcaneras, llegim que “Els [tornejants] d’Algemesí passen per paladins de la Verge, els bastoners són guerrers que la defensen; els del Corpus de València honoren l’eucaristia i els mallorquins creuen que són virtuts…” que defenen “sa Dama” (la Dama).

Tot seguit, per un moment, ens endinsarem una miqueta en els tornejants, d’Algemesí. En novembre del 2017, envií distints missatges a Enric Olivares Torres, qui ho ha estudiat junt amb Oreto Trescolí Bordes, i s’inclinava (això sí, implícitament) perquè els tornejants no tenen origen matriarcal, a diferència del ball dels cossiers. Així, el 23 de novembre del 2017, m’escrivia que “La característica del torneig és una indumentària cuidada i noble, i unes execucions marcials pautades per un timbal, que acompanyen amb el joc de la vareta que a manera de llança o espasa fan vibrar i justen entre ells. Per tant, es tracta de la simulació d’un enfrontament, on van acompanyats de patges i un rei”.

Però, després, llegint l’escrit “Ball dels tornejants. Passat i present d’una dansa valenciana”, gràcies a Enric Olivares, qui em facilità unes fotocòpies tretes de l’obra “III Congrés Universitat de València-Institut d’Estudis Comarcals. Patrimoni Immaterial. Experiències en el territori valencià”, de què ell i Oreto Trescolí Bordes són els autors i que fou editat per la Universitat de València, en el 2017, trobem que, quan parlen sobre com es balla en Algemesí, diuen que “La seua execució majestuosa i hieràtica, l’única que es realitza dins la mateixa processó, darrere de la creu major i davant del guió de la Mare de Déu, és el contrapunt perfecte a la resta de danses que integren aquesta festa” (p. 66).  Però, no sols en Algemesí hi ha lo que podríem dir eixa espècie de culte a la figura femenina (la Mare de Déu, en aquest cas), sinó també en Sueca: “el rei d’armes avança davant portant una espasa recolzada pel seu extrem sobre un escut caironat (*) amb la imatge de la Mare de déu (sic) al camp, signe de la dama a la qual protegeixen els seus cavallers” (p. 69).

Un altre estudiós valencià, Toni Bellon Climent, autor de l’obra “Els bastons d’Algemesí” (Edicions del Bullent, Picanya, 2017), Premi Bernat Capó de difusió de la cultura popular (2016), amb qui vaig intercanviar alguns missatges el 23 de gener del 2018, i que m’envià una breu descripció del llibre, també considerava lo mateix que Enric Olivares, encara que ho fes respecte a les danses de bastons d’Algemesí, com veurem, tot seguit, en paraules tretes d’eixa especificació: “Les danses de pals sempre han estat formades per homes, sent llur caire guerrer un dels arguments de que aquestes no foren per a dones, ja que simbòlicament representaven una batalla, i a les batalles solament participava l’home. Així, fins a les darreres dècades del segle XX, la dona no ha pogut participar en els balls de bastons”. Aquestes paraules poden fer-nos pensar que les danses de pals tenen elements de tipus guerrer (cert), i que, a més, són d’origen guerrer, fet que està desmentit, a hores d’ara, atenent als darrers estudis etnològics i a investigacions sobre la història en relació amb la dona.

Quant al ball de bastons d’Algemesí, Toni Bellon, en un document que m’envià, diu que “El sentit original dels Bastonets era ser un dels rituals festius de la celebració, ‘ballant-li a la Mare de Déu’, però avui ha deixat de tenir únicament eixe sentit, i (…) ha esdevingut un element emblemàtic i identitari a Algemesí, i també, cada vegada més, representatiu de la cultura valenciana”. Per tant, novament, veiem com un altre ball, el de bastons, en aquest cas, en Algemesí, es dedica a la Mare de Déu, detall que concorda amb la línia que exposa Francesc Vallcaneras en l’article sobre els cossiers, publicat en la revista “Caramella”, en el 2003, quan parla sobre l’origen matriarcalista de festes com els cossiers, els Tornejants d’Algemesí o la Moma de la Ciutat de València. Finalment, Toni Bellón, en un aclariment que em feu, a través d’un missatge que m’envià, diu que, tot i que la Reial Cèdula de 1780 prohibís “la participació d’aquests balls en festivitats religioses i processons (…), (…) actuaran en actes de caire civil, com visites de reis i noces reials”.

Adduirem que Toni Bellon prossegueix i diu que “La tendència actual de ballar durant tot l’any fora del marc ritual és diferent, perquè es continua ballant en les processons, amb més força que mai, però ara la sacralitat passa d’extramundana a intramundana, i el que es sacralitza són identitats, ara bé, sense que es perda totalment el caire religiós”.

En un altre missatge seu (sobre aquest canvi de sacralitat), comenta que la “sacralitat extramundana fa referència a aquella fora del nostre món, religiosa o mística; intramundana, d’ací, i fa referència a identitats locals, regionals /nacionals / ètniques. En el context actual moltes danses processionals –considerades patrimoni- esdevenen una forma de crear o construir identitat local, i algunes d’elles a nivell translocal, com la muixeranga, els Porrots de Silla, la Moma, la Dansa de Todolella. El mateix ocorre en les festes majors, que en les societats tradicionals es feien per a retre honor al patró o la patrona, i avui, s’ha produït una ressignificació, atés que des del reviscolament de les entitats a la darreria dels setanta i principis dels huitanta, no solament tenen aquest significat, sinó que ara són un mecanisme de reproducció i construcció d’identitats, desbordant el seu significat religiós. Així, malgrat la secularització actual, aquestes manifestacions tenen més força que mai”.

Potser el lector, després de tanta informació sobre balls (però que relacionem amb l’agricultura, camp amb què tenen a veure els Sants de la Pedra) puga pensar que hem perdut l’oremus o que ens hem eixit del solc. Però tot seguit veurem que no és així i alguns dels motius.

Lo que hem escrit, fins ací, i relacionat amb els cossiers, amb els tornejants d’Algemesí i amb als bastons d’Algemesí, concorda, per tant, amb altres fonts que hem trobat al llarg de l’espai dedicat al matriarcalisme i, com ara, a les deesses femenines, per exemple, Demèter. Així mateix, per mitjà de les notes de Toni Bellón (compartides per moltes fonts consultades, com ara, les de les jornades de cultura popular en les Illes Balears o bé, com ara, la tesi d’Angie Simonis), veiem una tendència a recuperar i a valorar positivament les manifestacions culturals autòctones, com una manera de tenir veu i de conservar el llegat cultural i, a més, crear-hi lo que actualment diem transversalitat, sentiment de comunitat i de pertinença a una societat, com ara, en el cas valencià, els balls de bastons o, per exemple, les danses (de què parlarem més avant) fet que també va en línia amb la festa dels Sants de la Pedra.

Igualment, com podem llegir en el llibre “El matriarcalismo vasco. Reinterpretación de la cultura vasca”, d’Andrés Ortiz-Osés i de Franz-Karl Mayr, (editat per Publicaciones de la Universidad de Deusto, en 1988), en el cas que partíssem del seu suposat caràcter guerrer i masculí (masculí=guerrer, a hores d’ara tombat per l’etnologia i per estudis sobre mitologies i divinitats, com ara, els d’Angie Simonis), Andrés Ortiz-Osés, amb punts comuns amb la tesi d’Angie Simonis i amb el tema de lo guerrer, escriu que “el fuego es hijo de la madera (por frotación) –y he aquí que la madera se asocia al simbolismo matriarcal-femenino: madera-materia está emparentada con ‘mater’ (…) y sería ingrato explicar lo anterior (vasco) por lo posterior (indogermano)” (p.77). De fet, cercant la paraula material (procedent de matèria) en el “Diccionari etimològic manual”, de Joan Moran i de Joan A. Rabella (Edicions 62, 1999), trobem que material prové del llatí materiale, amb el mateix significat, i que procedeix del llatí materia, -ae (“matèria”), segons els autors, “a l’origen ‘fusta, tronc d’arbre’”.  En canvi, hem trobat una explicació etimològica i etnològica que ens dona moltes pistes i que, a més, aplana el motiu pel qual balls com els que tractem ací (i en què intervé la fusta) serien d’origen matriarcal, com veurem immediatament, en tractar el terme castellà “madera”  i la seua relació amb el terme “mater” i, per tant, amb el mot “mare”. El motiu fou perquè el 10 de juliol del 2019, en la web “Escuelapedia”, trobí l’entrada “Madera” (http://www.escuelapedia.com/etimologia/maderala-palabra-procede-de-la), amb el comentari següent, que transcrivim literalment: “La palabra procede de la latina materia(m), origen también de materia, y ésta de una supuesta voz indoeuropea *mater-, que es exactamente la misma raiz que origina la palabra madre.

Los antiguos indoeuropeos, de cuya lengua sabemos bien poco, exceptuando que tenia  una gran dependencia de la naturaleza y de sus fenomenos, consideraban que la parte interior del tronco del árbol, la madera, era lo que le daba la vida, la madre, o, si se prefiere, la matriz -palabra también relacionada con mater- del árbol. No está de más decir que en el español de los siglos XV y XVI el dolor de madre no era otra cosa que el dolor menstrual, o sea, ‘de matriz’. Basta irse, por ejemplo, a La Celestina. agrave; madre, madrigal y matriz”.

Per a rematar aquest apartat relacionat amb la possibilitat que el ball dels totxets, com altres balls de bastons, fossen d’origen matriarcal, fins i tot hi ha unes línies sobre el ball dels cossiers d’Alaró (Illes Balears), dins de l’article “Ser Cossier és un sentiment, s’ho és tota la vida” (http://www.arabalears.cat/balears/Cossier-sentiment-nes-tot-vida_0_1631236909.html), publicat en el diari “AraBalears”, on podem llegir que “el ventall és també un dels símbols de la festa. Els Cossiers en duen un de fusta a la mà que els ajuda a apaivagar la calor. Segons Xisco [= Francesc] Vallcaneres (*), tindria l’origen en el Ball dels Bastons, que també integraria aquesta festa, i el so característic dels xocs de fusta podria estar relacionat amb aquell ball, igualment ancestral”.

Per això, coincidesc amb Angie Simonis, amb la visió de Francesc Vallcaneras i amb la d’Antonio Ortiz-Osés, quant a l’origen femení de festivitats i de festes com les comentades en aquest tema. Recordem que estan eixint-nos paraules relacionades entre si i amb les deesses i amb el matriarcalisme i, així, amb lo femení: terra, dona, fecunditat, matèria, material, fusta, mare i, ara, bastons. Fins i tot, en aquesta llista de mots, podríem afegir cossier. Recordem que, en el “Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana”, de Joan Coromines, “cossier”  apareix com un mot mossàrab, derivat de “’kosäir’ (‘corredor’, ‘que corre cerimonialment’) derivat de cursus […]”.

 

Notes:  Cota és el vestit que portaven els hòmens i les dones i que aplegava des del coll fins a prou dels peus; en castellà, túnica.

Manefla és el cap de fer els enviats d’una col·lectivitat.

Un caironat és un escut quadrat recolzat sobre u dels seus angles.

On llegim Francesc Vallcaneres, fa referència a Francesc Vallcaneras.

El “ball de l’Oferta” i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , ,

Tot seguit, tractarem sobre un ball típic de les Illes Balears i que té relació amb la celebració de la festa dels Sants de la Pedra: el “ball de l’Oferta”.

El terme oferta procedeix del llatí offertione “ofrena” i, en les Illes Balears, el “ball de l’Oferta” és el nom que rep un ball que hi té lloc en la cerimònia de l’ofertori. En el cas d’Inca, població molt relacionada amb els Sants de la Pedra, el duen a terme el dia de la festivitat de Sant Abdó i Sant Senent (30 de juliol) i, segons em respongué Ana Caty Noguera Durán, del grup de Facebook “Paraules mallorquines”, el 15 de gener del 2018, “qui balla el ball de l’ofrena (sic) per Sant Abdon són el grup de danses Revetlers des Puig d’Inca”.

També té lloc en Arles (comarca del Vallespir), com podem llegir en l’article “Els dos retaules barrocs dedicats a Sant Abdon i Sant Senén. Arles i Inca”, de Guillem Alexandre Reus Planells, quan parla sobre el desenvolupament de la festa dels Sants de la Pedra, en Arles (el Vallespir) i en Montboló (un poble també de la mateixa comarca i a 9 km. d’on ix la processó). “Una vegada a Arles, té lloc l’ofici a l’interior de l’església amb l’exposició dels busts reliquiaris [d’ambdós sants] i de la rodella (…). Durant la celebració es dansa el ball de l’Oferta, que és duit a terme per una colla sardanista” (pp. 150-151).

Així com en Arles el fa una colla de sardanistes, en Inca (Illes Balears), com ara, el fa la Revetla d’Inca: “L’endemà, se celebra la missa major amb exposició de les relíquies i el ball de l’Oferta de la mà de la Revetla d’Inca” (p. 152). Direm que aquest ball es celebra en diferents poblacions balears.

En el cas d’Inca (Illes Balears), podem llegir que, atenent a lo que comenta Pere-Joan Llabrés i Martorell, en l’escrit “’L’Oferta’ a Mallorca: participació litúrgica i dansa ritual”, dins del llibre “IV Jornades de Cultura Popular a les Balears. Manacor, 1 i 2 de febrer de 1997” (editat per l’Ajuntament de Manacor i pel Departament de Cultura, Educació i Normalització Lingüística,  en 1998), “Els cossiers de la ‘Revetla d’Inca’ només ballen el ball de l’oferta anual de Santa Maria la Major i el dia de Pasqua. Acompanyen el Ressuscitat en la processó de l’encontre i ballen l’oferta a la solemníssima missa que la segueix. No els he pogut convèncer que abandonin els malanomenats ’balls de l’oferta’ que dansen pels Sants Patrons [, Abdó i Senén,] i en altres festes a Inca i en les seves sortides; entre aquests darrerament i sorprenentment hi ha afegit un ball de saló, dit dels ‘lanceros’, que diuen que el seguici del Cardenal Despuig va importar a Mallorca i que es ballava a   Ullaró, possessió del purpurat a Campanet.

També a Ciutat, a la Seu, per la festa de l’Estendard ballen l’oferta unes ‘cossieres’, ja que tot són al·lotes, de l’Escola Municipal de dansa” (p. 167). Ciutat és el nom que rep, tradicionalment, Palma de Mallorca.

Respecte al ball de l’Oferta, en Inca, a hores d’ara, si partim de la informació de l’Ajuntament d’Inca sobre les festes patronals del 2017, “Festes d’Inca 2017” (http://incaciutat.com/es/festes-dinca-2017) (com també ho posava, per exemple, en el programa de festes del 2011), podem llegir que el 30 de juliol, a les 10h30, es celebra l’eucaristia, acompanyada del “Ball de l’Ofrena a càrrec de la Revetlla d’Inca. Lloc: església de Santa Maria la Major”. Per tant, continua tenint lloc el mateix dia, així com comentaven Pere-Joan Llabrés en 1997 i Guillem Alexandre Reus (en el 2011), en l’article sobre els retaules barrocs que hem vist més amunt. Potser passe, com comentava Francesc Vallcaneras, durant una taula redona que tingué lloc durant eixes jornades, que “la gent sempre haurà de menester aquell escenari religiós per manifestar un goig festiu, no necessàriament amb fe, ni necessàriament amb la pietat necessària, no! Per fer una mica de festa!” (p. 319), i que, així, l’interés per lo religiós hi passe a un segon terme, a diferència de lo festiu, que hi guanya espai.

I, respecte a l’origen de l’acte d’oferiment per part dels fidels i també d’aquests balls d’oferta, Pere-Joan Llabrés, en el mateix article, escriu que “Fins al segle X l’oferta dels feels, amb la processó dels dons, va perdurar a Occident cada diumenge. A partir del segle XI es començaren a oferir diners. També a partir d’aquest segle la processó de l’oferta es va reservar per a les solemnitats, les majors de durant l’any, la del sant patró, i també les de difunts, de noces i de festes de gremis o confraries. Per altra banda no era el sacerdot celebrant que rebia les ofrenes, sinó altres ministres. (…) El sacerdot, a l’hora de l’oferta, es llevava el maniple (*) i el presentava a besar als oferents” (p. 162).

Sobre els balls en la litúrgia cristiana, comenta que “No crec que sigui gens clara la presència de balls en la litúrgia cristiana dels primers segles. Que el culte primitiu domèstic era festiu i gojós, acompanyat de cant vocal –sense instrument-, és prou documentat” (p. 163). A més, poc després, afig que “hem d’arribar a aquesta conclusió: ‘La dansa no ha trobat lloc en la litúrgia general i oficial de l’Església: les danses rituals són purament locals, generalment en ocasió de festes populars. Les reprensions dels sants Pares són fortes per treure fora de l’església els galls; així sant Basili a Orient i sant Agustí a Occident. Sant Cesari d’Arles, i altres autors, jutgen els balls dins les esglésies com a restes dels pagans; la prohibició del Concili III de Toledo (a. 589) és ferma: que les danses durant els divins oficis 

Tot i això, si passem, en el mateix llibre, a un article de Francesc Melià i Barceló, “Porreres: cossiers, cavallets…?”, veiem que, quan parla dels dansaires que portaven figures de cavall, encara que “el poble els anomena cavallets” (p. 227), afig que “al 1778, quan en perdem la pista, coincideix amb una Reial Disposició que manà el rei Don Carles III al 1777, en la qual demana als clergues que prohibeixin el ball a les esglésies, llocs sagrats i cementiris, i les processons amb les figures del sant per celebrar la festivitat. Però Francesc Vallcaneres (*) creu que les ordres de Madrid no suposen la desaparició de les colles a cap vila. Això i tot, és molta la coincidència que l’any següent a la disposició deixin de constar en els comptes de l’obrer…” (p. 227).

Es tractaria, al meu coneixement, d’unir el poder reial al poder eclesial (depenent del rei, qui, aleshores, atenent a informació facilitada per Pere Riutort Mestre, nomenava els bisbes), sobretot, tenint present que, com escriu Andreu Ramis Puig-gros en eixe llibre, dins de l’article “A Llorito també ballaven els cossiers”, “La celebració festiva s’entén, en aquest cas, com una fórmula per apaivagar les inquietuds d’un poble amb aspiracions: voluntat d’independència, insubmissió a la pressió econòmica del convent, etc…; en poques paraules, un desig de llibertat en un context gens propici a les manifestacions de l’heterodòxia popular. Fora del convent, la por a la inquisició, tan propera, generà llegendes que han arribat fins i tot als nostres dies.

La festa esdevé, per tant, un element configurador de la identitat d’un poble –tot i que sigui una identitat controlada-, però al mateix temps un acte d’una comunitat supeditada a un centre de poder, representat pel Convent” (p. 293).

I, més encara, en una època que, a poc a poc, entrava en contacte amb una realitat que ja no faria marxa arrere: l’inici de la revolució industrial i, per tant, el progressiu afonament dels fonaments del model sòcio-econòmic feudal, l’emfiteusi, pas que generaria la introducció del model capitalista. Tot i això, encara es conserva com una part més de la cultura matriarcalista, estesa en l’àmbit lingüístic i present, com ara, en el ball dels cossiers i en la quantitat elevada de cançons humorístiques i eròtiques en valencià, cançons que, a més, són fruit de la creativitat popular, no d’una actitud destinada a mercantilitzar la cultura.

Per a entendre per què es fa aquesta festa dins de l’església, podem recórrer a unes paraules que comenta Joan Miralles, en el llibre, dient que “pel que fa a la qüestió eclesiàstica i a la qüestió que diríem fins a quin punt hi ha aquesta cosa eròtica, en el cas del ballar més o menys reprensible (*) per part de l’església, això és una cosa molt relativa” (p. 321), com ho mostra l’existència d’informació sobre actes en una església de Montuïri, per part d’”una partida de joves, al·lotes i tal, capellans ballant amb guitarres, guitarrons d’aquella època, evidentment en ple segle XIV!” (p. 322).

Un altre estudiós de la cultura popular balear, Biel Majoral,  a partir dels seus estudis sobre els cossiers, afegí, durant la ponència, que “a través d’aquesta dansa, (…) per exemple he trobat, que jo pens que és una de les darreres coses vives, que demostren clarament que nosaltres pertanyem a un tipus de cultura matriarcal. Jo crec que el gran debat que en aquests moments tenim és per què essent d’una cultura matriarcal, i les nostres danses així ho reflecteixen i altres coses, moltes d’altres coses molt més palpables, per què hem sofert una educació patriarcal? Jo crec que aquí hi ha la clau, ens han educat des de fa 300 anys (…) són 1715 cap aquí, l’educació l’han feta una gent que no tenia el mateix concepte de cultura que nosaltres i ens han educat al seu aire i nosaltres hem pogut mantenir i hem pogut sobreviure amb un tipus de cultura encara que l’hàgim conservada poquet, poquet, poquet però encara l’hem conservada i això és un miracle, perquè l’educació ha estat cruel i continua essent cruel, no només a l’escola sinó fins a la universitat, ara que veig que hi ha moltes institucions representades” (p. 323).  Més avant, en una altra intervenció, diu que les danses reflecteixen la manera de ser i de veure la vida: “Vosaltres veis un cossier de Montuïri i a través de la seva dansa podeu endevinar el caràcter de la gent de Montuïri, caràcter obert, d’un cop a l’esquena, ei, anem a veure, vine aquí, com va,…” (p. 325) i el motiu rau en què cada dansa “és la interpretació de cada sentiment de cada sentit del poble” (p. 326).

Igualment, unes paraules molt interessants, de Joan Miralles, són quan parla “d’aquest conglomerat de coses que ens aproximen també a la realitat cultural del Principat i també del País Valencià” (p. 327) i que, en paraules de Francesc Vallcaneras, “Si les coses es poden recuperar, que es recuperin” (p. 328), unes paraules molt a tenir present, sobretot, si partim del model capitalista (com també de la política procedent del centralisme castellà), el qual, no solament pretén uniformar i reduir les cultures sinó, a més, anihilar-les mitjançant la racionalització, fixar costums i festes, és a dir, manifestacions culturals i de cosmovisió, a través de la llei del més fort, de la normativa i, a més, com exposà, en aquelles jornades, Josep Maria Salom, cap de Programes de la Direcció General del MEC, “dins el món tecnològic i plastificat que ens embruixa i el món crispat i violent que ens atabala” (p. 346).

I, aquesta recuperació, clarament, requereix la presència de la creativitat a l’hora de fer possible que es conserven, de manera que es mantinga la identitat i l’interés per la cultura popular i que se li done vida, presència, difusió i promoció a lo històrico-cultural i a lo que va en línia de la nostra identitat, de les nostres arrels. I, en eixe sentit, saber d’on prové el ball de l’Oferta, com és realment, i, en el cas dels sants Abdó i Senent, saber quina relació tenen entre el ball i els sants com també com ara, les arrels paganes i l’origen agrícola, resulta molt important per a comprendre per què es celebra tal com té lloc.

Finalment, comentarem que aquests balls i aquestes danses, no solament “el ball de l’Oferta”, a hores d’ara, passen per un moment de reviscolament.

 

Notes: El maniple és un ornament sagrat de la mateixa figura que l’estola, però més curt, que portaven, per exemple, el capellà, en l’avantbraç esquerre (el braó), això és en la banda de davant del braç (del colze a la mà). Informació treta, en bona mida, a partir de la definició del DCVB.

Francesc Vallcaneras, qui, en algunes fonts apareix com Francesc Vallcaneres, és un estudiós de la cultura balear.

Reprensible, d’acord amb el text, significa que pogués ser motiu de censura per part de l’Església, fet que, com podem veure, no era així, ni ho és, a hores d’ara.

Balls i danses matriarcals i la festa dels Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , ,

A continuació parlarem, de manera general, sobre els balls i les danses que tenen a veure amb la festa dels Sants de la Pedra.

Totes aquestes manifestacions, que són de joia i, a més, d’esperit comunitari, podem observar que tenen lloc en ple estiu, justament l’època per a felicitar-nos pels fruits de la collita que, en més d’un cas, és la rematada de la sembra iniciada en hivern (sobretot, quan n’han sigut molts i bons, en aquest cas, forment i el raïm primerenc), per a eixir al carrer i plasmar-hi l’esperit juvenil (simbolitzat per l’estiu) i, així mateix, per a poder donar a entendre el nostre agraïment i la nostra fe en la terra d’on hem tret les collites i, per tant, en la Terra Mare, tot i que, amb l’adveniment del cristianisme, es tractàs de presentar com un triomf de la joventut (simbolitzada per la jovenesa i per la valentia, molt ben reflectides en els sants Abdó i Senent davant de les autoritats romanes i, per exemple, quan són en plena mar, com podem llegir en algunes fonts) i també de la conveniència d’abraçar el cristianisme.

Ara bé, sobre el canvi que aportà el cristianisme al significat que tenien anteriorment (relacionat amb el matriarcalisme de cultures que hi ha abans del sorgiment del cristianisme), cal tenir present que, malgrat que, en més d’un cas, dins de balls i de danses de què farem esment, intervé material que podria fer-nos pensar en danses guerreres, cada vegada hi ha més proves que ens duen a la conclusió que el seu origen seria matriarcalista. De fet, Francisca Martín-Cano Abreu, en el seu llibre “Arqueología femenina ibérica” (2016), escriu que “Una de las más arcaicas ceremonias de carácter religioso, según documentan las representaciones iconográficas prehistóricas de muchos lugares, son las sagradas danzas femeniles de Fertilidad, al son de la música, que a modo de súplicas y oraciones, tenían la pretensión de propiciar mágicamente a la primigenia Diosa, para que enviara la lluvia. Ese protagonismo exclusivo de mujeres persistió hasta bien entrada la época histórica” (p. 330). Tot seguit afig que, segons Heide Göttner-Abendroth (*) (1982), “La ceremonia de danza ritual incluye música, canción, poesía, movimiento, decoración, símbolo, comedia y tragedia, todo ello con el propósito de invocar, implorar, alabar a la diosa” (p. 330). Fins i tot, en un apartat d’aquesta obra, Francisca Martín-Cano escriu que “Otro tipo de duelo entre Sacerdotisas, como diferentes tipos de ‘Lucha de Fertilidad’, lo practicaban con palos (falo artificial), como las Ninfas (*) enfrentadas” (p. 459).

A més, podem adduir que, com cita Fermín Pardo Pardo, cronista oficial de Requena, en l’article “’Les danses’ en Carpesa” (dins del llibre “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres festes de Carpesa”), “En muchas poblaciones estos bailes se hacían en fiestas que sucedían a una recolección importante, lo cual nos lleva a suponer que la finalidad primitiva de estos bailes-danza estaría relacionada con la acción de gracias por las cosechas recolectadas” (p. 183). Així mateix, direm que, per exemple, el capellà Martirià Brugada i Clotas, en el seu llibret “Abdon i Senén, damunt la pedra ferma”, també considera que, després de la “finalització de les col·lectes de cereals (…). La festa, amb tots els seus components, era el moment d’agrair i de gaudir dels resultats de les collites” (p. 20).

Sobre la possibilitat que aquestes danses estiguessen relacionades amb l’acció de gràcies, podem afegir que, per exemple, l’article “Els cossiers de Sineu o la dansa dels bastons a honra de la Santa Creu”, escrit pel prevere Bartomeu Mulet i Ramis, dins del llibre “IV Jornades de Cultura Popular a les Balears. Manacor, 1 i 2 de febrer de 1997”, quan passa a l’apartat  “Una festa d’acció de gràcies”, en parla d’una en què “El ‘Cronicón Maioricense’ de D. Álvaro Campaner reprodueix (…) la gran collita de llegums, cereals, oli i altres productes que es va celebrar dia 29 de juny de l’any 1614” (p. 184). Per tant, podem dir que, com a mínim, aquesta classe de celebracions, ja tenien lloc, en la Corona Catalanoaragonesa, en el primer quart del segle XVII.

Tornant, de nou, a l’article de Fermín Pardo, més avant trau unes frases interessants per a entendre el simbolisme de les danses: “Muchas de las danzas rituales contienen un simbolismo especial manifiesto en sus figuras concretas y combinaciones. En el caso de los bailes de plaza o calle, el simbolismo de la unión de la comunidad local en la fiesta y particularmente en este acto viene expresado en la acción del recorrido y evolución del baile rodando una plaza o siguiendo una calle” (p. 184). A més, aquestes danses “van orientadas a eliminar el individualismo de la pareja y a resaltar, como valor positivo, la unión de la comunidad” (p. 184).

Finalment, el cronista, com ja ho hem vist en altres fonts, comenta que “el baile de la fiesta mayor no corresponde a lo habitual, sino a lo ocasional relacionado con lo religioso y con las manifestaciones raciales de la comunidad local, enraizadas en las costumbres transmitidas por generaciones precedentes” (p. 185). Quant al terme “raciales”, podem pensar que Fermín Pardo l’empra com a equivalent de propis d’una comunitat lingüística i, per tant, d’una cultura, com ja es feia, com ara, en el primer terç del segle XX.

Respecte al moment de l’any en què es celebren, no crec que siga accidental que aquestes danses tinguen lloc a mitjan estiu, justament, en lo que, simbòlicament, representa la joventut, a diferència de la primavera (la infantesa), la tardor (l’adultesa) i l’hivern (la vellesa) o, parlant amb paraules relacionades amb l’agricultura, entre la sega (juny) i la verema (setembre) i, a més, en una època que afavoreix la sociabilitat i aquesta mena d’actes en públic i, així, en espais oberts.

Finalment, crec que convé adjuntar unes línies de l’obra “Festa, tradició i identitat. El calendari festiu dels catalans” (http://www.fundaciocarulla.cat/sites/default/files/nadala/Nadala_2003_festa%20tradició%20i%20identitat.pdf), elaborada per la “Fundació Jaume I” i publicada en Barcelona, en el 2003, que diuen així: “ Val més una tradició viva, encara que no ens sembli que conté aquells valors que considerem indispensables, que una tradició nova amb continguts forans i frívols, producte només del consumisme” (p. 60). I podríem adduir unes línies, de la mateixa publicació, quan parla sobre la globalització, en aquest cas, cultural: “Hem d’estar oberts a tots els canvis que ja es produeixen i que es produiran per la interrelació cultural, hem de ser acollidors amb les tradicions d’altres cultures, però sempre vetllant que el llegir no ens faci perdre l’escriure” (p. 83). I, a continuació, encara que parle sobre Catalunya, exposa unes paraules aplicables a la resta de l’àmbit lingüístic: “Catalunya compta amb un patrimoni immaterial excepcional, que hem de preservar, mantenir i potenciar, perquè és l’essència de la memòria col·lectiva de la nostra manera de ser” (p. 83).

Sortosament, podem dir que, a hores d’ara, estan reviscolant danses i balls, si partim d’obres com un llibret i disc sobre “el ball dels totxets” (de la població aragonesa Camporrells, de la comarca de la Llitera), tret en el 2009, trenta anys després de la recuperació de la festa, de comentaris fets per estudiosos de danses valencianes, com ara, Toni Bellon Climent (sobre els bastons d’Algemesí, però que en cita uns altres, també populars en el País Valencià), Enric Olivares Torres (en relació al ball dels tornejants, d’Algemesí) i Josep Sempere i Castelló (quant a “les danses”, en relació amb la comarca de l’Alcoià) o, per exemple, de fonts en d’Internet.

Finalment, direm que, en relació amb els Sants de la Pedra, hem trobat informació que  tracta sobre el ball de l’Oferta, el ball de bastons (el “ball dels totxets”, en Camporrells), el ball de bot o ball de pagès (hi ha motius per a intuir que hi pogués estar vinculat, com a mínim, amb la recollida de forment, en estiu), els balls de plaça valencians, la dansa i la dansada (la “dansà”, vulgarment), el ball de l’escombra, el balls dels hortolans i el “ball de l’envelat”, els balls parlats, la moixiganga (que també hi podria estar relacionada) i, a més, el “dance” de Visiedo (població aragonesa de la comarca de la Comunidad de Teruel).

 

 

Notes: Heide Göttner-Abendroth és una estudiosa alemanya, nascuda en 1941, i feminista, que, entre altres coses, ha fet recerques sobre el matriarcalisme.

Sobre les ninfes, Francisca Martín-Cano Abreu, en la plana 222, escriu: “Usaremos la palabra en majúscula ‘Ninfa’: con el sentido de jóvena (sic) sacerdotisa”.

Els Sants de la Pedra i la confraria de Benimaclet

General, , , ,

A continuació, presentarem l’obra “El llibre d’ordinacions de la Confraria dels Sants Abdon i Senén, els Sants de la Pedra, de Benimaclet”, del segle XVI, quan es constituí la Confraria dels Sants Abdon i Senén, de Benimaclet, una històrica població valenciana de l’Horta de València, que,  des de 1878, forma part de la Ciutat de València, però on encara hi ha consciència de poble. A més, és u dels llocs on més es promou la festa dels Sants de la Pedra i des d’on més informació se’ns ha enviat i, finalment, on, amb més informació, la plasmen, fins i tot, en Internet.

 

El llibre d'ordinacions Carles Salvador

 

 

Afegirem que, per mitjà de l’obra “El llibre d’ordinacions de la Confraria dels Sants Abdon i Senén, els Sants de la Pedra, de Benimaclet” (http://repositori.uji.es/xmlui/bitstream/handle/10234/20717/Salvador_llibre_dordinacions.pdf?sequence=1&isAllowed=y), publicat per la Universitat Jaume I, de Castelló de la Plana, llegim que, en Benimaclet, on els Sants de la Pedra tenen molta tradició, hi ha que, “entre altres coses és dispost e ordenat ab aquell que lo Clavari e Majorals de dita Confraria sien tenguts visitar los Confrares malalts i exortar-los a confessar i combregar i si seran pobres que los hagen de proveir d’alguns Confrares bons i honests per a què els hagen de velar” (p. 4).

Igualment, entre les ordinacions d’aquesta Confraria de Benimaclet, en el capítol primer, se’ns indica que “qualsevol persona que serà admesa entrar a confrare sia tengut donar e pagar per entrada en dita Confraria. Quatre sous e cascun Confrare sia tengut donar e pagar cascun Any en lo dia e festa dels dits benaventurats sancts Abdon i Senén Tres sous per a Capítols e subvenció de les necessitats i obres pies de la dita Confraria” (p. 5).

Així mateix, en el capítol tercer, llegim que “qualsevol Clavari i oficials de la dita lloable Confraria sien tinguts obligats visitar a qualsevol confrare e confrares malalts que seran pobres i persones de necessitat e socórrer e avidar (ajudar) a d’aquells així ab almoina com ab altres subvencions e bones obres e si cas serà que lo dit confrare malalt estara tan mal que estiga in extremis e per a morir, en tal cas estatuïm e ordenam sots pena de tres sous cascuna nit lo dit Clavari i Oficials e los confrares de la dita Confraria sien tinguts velar lo dit confrare malalt mentres durarà aquell estar molt mal in extremis en aquella forma que les primeres nits lo hagen de velar lo Clavari e majorals e altres oficials ço es cascú una nit i en aprés (*) cascun (*)confrare o confrares haja de nomenar e designar lo dit Clavari amonestant los que vagen a velar al dit confrare malalt que estarà constituït en tal necessitat sota la dita pena” (p. 6). Es tractava, doncs, que els clavaris facilitassen el reviscolament dels malalts i de les persones que necessitassen ajuda i que formassen part de la confraria.

Es pretenia que aquestes ordinacions fossen aplicades, motiu pel qual llegim “que los dits Capítols sien inviolablement observats e practicats entre los dits confrares presents i esdevenidors juxta lo sèrie e tenor d’aquells interposant en aquells e cascú d’aquells e que hi sia interposada per les senyories ses auctoritats e decret e per ço prometem nosaltres tots los sobre dits Confrares en nom de la dita Confraria e singulars d’aquella presents” (p. 8).

Finalment, veiem que aquest document “fon rebut e fet en l’església del dit lloc de Benimaclet, a tres del mes de Març de l’any de la nativitat de nostre senyor Jesucrist, Mil Cinc-cents Setanta-sis”  (p. 8). Si partim de la informació que, en la pàgina següent, afig Carles Salvador, es tractaria de l’any 1566, ja que hi ha escrit, en paraules seues, “Segueix la publicació de la Provisió del Governador de la ciutat i Regne de València, Batistes Vidal, i en sa cort, havent comparegut el dit notari pere (sic) Martí, el dia 27 de maig de l’any 1566” (p. 9) i que “després s’hi anota l’aprovació de Joan Batista Borrell, visitador de l’arquebisbat de València, datada a 2 de juliol de l’any 1566” (p. 9).  Així restaria, en primer lloc, el mes de març, seguit de l’acte de maig i acabaria amb el de juliol… de 1566.

Acabarem dient que hi ha la “Confirmació Apostòlica concedida a la lloable Confraria dels benaventurats Màrtirs Abdon i Senén fundada en el lloc de Benimaclet” (p. 9).

 

 

Notes: Recorrem al document “El llibre d’ordinacions de la Confraria dels Sants Abdon i Senén els Sants de la Pedra de Benimaclet”, per Carles Salvador, qui l’elaborà, en 1953, a partir de la recopilació que feu del text que es conservava. Carles Salvador escriu que “Sortosament no han desaparegut els quatre capítols o ordinacions per les que es regula la dita Confraria” (p. 3).

En aprés vol dir “en acabant”, “després”.

Cascun vol dir “cada”.

La benedicció dels camps i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , , , , ,

A continuació, tractarem sobre la benedicció dels camps, des de temps de l’Imperi Romà (segles I-V, en lo que, a partir del segle IV, es coneixeria com Imperi Romà d’Occident), i sobre la seua relació amb els Sants de la Pedra.

Un dia, en plena primavera i durant un viatge de tres dies a Navarra, concretament, a Orkoien, vaig veure-hi com s’encomanava a Sant Miquel la protecció de la Vall d’Aralar (la vall on es troba aquesta població navarresa) i de tot lo que hi hagués. Era la primera vegada que presenciava una celebració d’aquesta mena. Recorde, igualment, que totes les persones hi érem de cara a la vall. I dic tot açò, perquè em vingué al pensament quan comencí a llegir unes línies sobre la benedicció dels camps, i sobre l’origen i la pervivència (perquè considerí interessant aquest tema, per a l’estudi dels Sants de la Pedra, tenint en compte que formaria part del paganisme, que tindria molta relació amb les collites i que, amb el temps, s’incorporaria al cristianisme així com aquell acte en Navarra ho hauria fet).  De fet, al llarg de la recerca, hem trobat casos en què, amb motiu de la celebració de la festa dels Sants de la Pedra, es fa un acte semblant al d’Orkoien, com ara, en Cullera (la Ribera Baixa), en relació amb els camps d’arròs. Així, en un missatge que envií a Kike Gandia (director dels museus de Cullera), el 7 d’octubre del 2019, per confirmar aquest detall vinculat a aquesta població valenciana, m’escrivia que “Efectivament, la  Benedicció dels Camps (d’arròs, en el cas de Cullera), té lloc durant la festa dels Benissants, més concretament, al final de la celebració litúrgica i després del besamans i el cant de gojos, el rector ix a l’aire lliure i beneeix els camps, fent una aspersió d’aigua beneïda amb hisop als quatre punts cardinals”. Agraesc aquest detall de Kike Gandia.

N’era u més i, com escriuen els autors de l’estudi “La festa mare. Les festes en una era postcristiana”, Antonio Ariño Villarroya i Sergi Gómez i Soler, “entre el 25 d’abril i el 9 de maig en pràcticament tots els pobles es realitzaven processons amb la intenció de beneir els camps i les fonts” (p. 35). Si més no, fan al·lusió a les del País Valencià.

A més, tot seguit comenten que “La processó litànica (*) dels 25 d’abril fou substituïda dins el calendari cristià pel papa sant Gregori a finals del segle XI per substituir o batejar les processons ‘paganes’ conegudes com a Robigàlia. L’objectiu del ritual, segons la litúrgia romana ,era demanar perdó a Déu dels pecats i protecció contra els assots públics: pluges turmentoses, sequeres, pestes, epidèmies i tot tipus de calamitats remesclades. Això explica que en aquest període es combinen actes purament festius amb d’altres que tenen un caràcter penitencial.

La benedicció dels camps tenia com a intercessors sant Marc (25 d’abril), sant Pere Màrtir o de Verona (29 d’abril), la Invenció de la Santa Creu (3 de maig) i sant Gregori d’Òstia (9 de maig)” (p. 35).

Afegirem que, al principi de l’article “La bendición de los campos: origen y pervivencia” (http://cangilon.regmurcia.com/revista/N10/N10-05.pdf), de Miguel Ángel Casanova Guerrero, hi ha una oració de benedicció que he considerat que ens ve com l’anell al dit, per a l’estudi, tot i que hem trobat una entrada sobre el tema que ací tractem, “Romerías de San Roque y los santos de la Piedra en Pozondón” (https://nogueradealbarracin.wordpress.com/2011/08/01/romerias-de-san-roque-y-los-santos-de-la-piedra-en-pozondon), de Manuel Matas i publicada en la web “Noguera de Albarracín”, acompanyada d’uns goigs als Sants de la Pedra. L’oració diu així:

“Señor, Padre Nuestro,

que mandaste al hombre

que guardara y cultivara la tierra,

te suplicamos con humildad

que nos concedas siempre cosechas abundantes,

des fertilidad a nuestros sembrados,

y alejando de nuestros campos  la tormenta y el granizo

las semillas puedan germinar con abundancia.

Por Jesucristo, nuestro Señor,

Amén”.

Sobre el romiatge en Pozondón (poble aragonés de la comarca de la Sierra de Albarracín), Manuel Matas escriu que, els Sants de la Pedra i Sant Roc hi són els patrons i que,  fins a 1978, la seua festa tenia lloc el dia de Pasqua, fins que es decidí deixar-les per a mitjan estiu. En eixe dia, després de la celebració de la festa de Sant Roc, “en carro o andando, los romeros se dirigían a la ermita de los santos de la Piedra, donde se celebraba otra misa cantada con los gozos a los Santos. Terminada la ceremonia, los romeros sacaban una antiquísima virgen del altar, hoy desaparecida, y daban una vuelta a la ermita entre cánticos de alabanza. Seguidamente, se ponían a los santos en un pedestal y girándolos a los 4 puntos cardinales, el mosén bendecía los términos pidiendo su protección celestial para sus cosechas. Para terminar, tenía lugar una comida fiesta popular en lo alto del cerro de la ermita”.

L’oferiment de part de la collita als sants Abdó i Senent (com a part de l’acció de gràcies), pot entendre’s perfectament com l’agraïment als sants, per la conservació de la collita i perquè no s’haja fet malbé.  Com podem llegir en diferents fonts sobre la religiositat, com ara, en aquest article, “La divinidad bendice sembrados y animales, el hombre puede bendecir pero la fuente de toda bendición es Dios, de ahí su carácter no mágico, y, a cambio el hombre devuelve a Dios, mediante el sacrificio de lo mejor que tiene, esto es las primicias de los campos y de los rebaños (así los laboriosos agricultores de la huerta murciana entregaban, en un acto de sincera ofrenda, los primeros frutos de sus tierras a Dios […]) y en algunas religiones antiguas a sus propios hijos”. (pp. 15-16), com ja té lloc en un passatge bíblic en què Abraham pretén sacrificar el seu fill Isaac.  O, en paraules d’Antonio Ariño i de Sergi Gómez, en el llibre “La festa mare. Les festes en una era postcristiana”, “Salvats els tràngols de l’oratge i de les possibles plagues, en assegurar la subsistència del grup humà almenys per un cicle natural més, la celebració se centrava a honorar el patró local. D’ací ve que la major part de les nostres Festes Majors [valencianes], les hereves naturals d’aquelles commemoracions agràries, tinguen lloc durant l’estiu. Si la collita era molt bona, donaven lloc al que també es denomina festa grossa” (p. 37).

Miguel Ángel Casanova, en l’article “La bendición de los campos: origen y pervivencia”, afig que la trilogia mediterrània (forment, olives i raïm), ja existia, com a mínim, potser des de temps de l’Imperi Romà d’Occident (encara que no en faça esment del nom), junt amb altres aliments fruit de la terra d’horta: “Los frutos a bendecir en esta época eran los que invariablemente se han ido cultivando desde tiempos remotos hasta la actualidad en nuestros campos y huertas. Destaca en primer lugar la trilogía meditarránea del trigo, la vid y el olivo junto a la higuera que configuran el paisaje de secano de nuestra comunidad [de Murcia]. Junto a estos aparecían los típicos productos de regadío, cultivados en pequeños huertos próximos a los cursos de agua (…) donde la construcción de canales y obras de regadío estaban muy extendidas, según atestiguan los cronistas árabes que observaron sus restos. En dichos huertos se cultivaba la alcachofa, (…) las habas, las judías y una importante variedad de árboles frutales” (p. 17). Tenim, doncs, una informació interessant sobre què era lo que oferirien, en temps de l’Imperi Romà, a les divinitats paganes i, per tant, de què farien protecció els sants Abdó i Senent quan passassen a ser motiu de festa cristiana, si més no, en zones menys muntanyoses. Això inclou, a més, un detall que convé tenir present: aquesta combinació de conreus de secà i d’horta ha perdurat amb força fins a mitjan segle XX quan, per exemple, en la comarca de l’Horta de València, començà a introduir-se la taronja on abans hi havia hagut garroferes, vinyes o forment (per exemple, en Aldaia, població a uns 6 km. de la Ciutat de València, on el forment estava molt arrelat, així com les vinyes), com més d’una vegada m’han comentat mon pare, ma mare i altres persones nascudes en la comarca, entre el 1935 i el 1945 o abans. 

Així, a arrel de la tecnologia, dels avanços científics i de la progressiva substitució de la fe per la raó, a poc a poc, aquests actes de benedicció dels camps, passarien a un segon plànol, en favor, per exemple, de plans de protecció oficial o de subvencions públiques dirigides als camperols.

Però, entrant en un altre punt sobre les benediccions dels camps, quant a la seua història i evolució, citaré, en primer lloc, que, com assenyala Miguel Ángel Casanova, “La bendición cristiana de los campos, cuyas fórmulas más antiguas encontramos en las ‘Tradatio Apostolicas’ de Hipólito (*), pronto chocaría con la concepción de este rito que tenían las comunidades hebreas asentadas en Hispania y que era respetada por su antigüedad y por la fama de magos y curanderos que rodeaba a los judíos. Prueba de ello son las actas del ‘Concilio de Elvira’ (actual Granada, la Iliberis romana) fechable a inicios del siglo IV d.C. y que nos sirva para afirmar la existencia de fuertes y dinámicas comunidades cristianas en nuestra provincia [, Murcia,] que con rapidez aceptaron la idea de bendecir sus campos, así en el cánon 49 del sínodo se intenta poner freno a la costumbre, ya citada, por la cual fieles de la religión de Moisés, posiblemente posesores o clérigos bendecían los frutos de los fieles cristianos, lo que resultaba atentatorio al prestigio de la bendición cristiana” (p. 16). Es tractava, com podem deduir, a partir de l’estudi sobre la cristianització de les festes paganes (present, en els capítols 10 i 11 dels Fets dels Apòstols, del Nou Testament), de substituir lo jueu o lo no cristià, per lo que, a poc a poc (en el cas d’aquests capítols, des del segle I), acompanyaria el cristianisme.

Finalment, el capellà o el diaca, entre les persones que fossen presents en l’acte de la benedicció dels camps, en informació treta del text de Miguel Ángel Casanova (p. 19), conclou el ritu dient les paraules següents:

“Dios, Fuente de todos los bienes,

os bendiga y dé fecundidad a vuestro trabajo

para que podáis alegraros de sus dones

proclamar siempre sus alabanzas,

Amén”.

 

Acabarem aquesta entrada, dient que, com em comentà Pere Riutort (el 24 de desembre del 2017), “la benedicció [dels camps] es pot fer quan vinga bé”  i que es celebra el 3 de maig.

 

 

Notes: Litànica vol dir que té forma de lletania, és a dir, de pregària consistent en una sèrie d’invocacions a la Mare de Déu, a Jesucrist o als sants.

A hores d’ara està en dubte l’autenticitat de les “Tradatio Apostolicas” a què fa esment Miguel Ángel Casanova. De totes maneres, és una obra a tenir present.

.

Els Sants de la Pedra i els germans Cautes i Cautopates

General, , , , , , , , , , , ,

Tot seguit escriurem sobre els Sants de la Pedra i la seua relació amb Cautes i Cautopates, dos germans vinculats al mitraisme, religió oriental que estava molt estesa per l’Imperi Romà i de què el cristianisme acollí i, fins i tot, adaptà, molts trets.

Sobre Cautes i Cautopates, començarem pel seu nom, a partir d’informació treta de l’entrada “¿Mitraicos en la Bética?” (https://arquitecturaperdida.blogspot.com.es/2011/05/mitraicos-en-la-betica.html), del bloc “La arquitectura perdida”: “parece ser que, por etimología, se relacionen con el origen iraniano del culto, pues la raíz de sus nombres (caut) parece hacer referencia a la luz. Por el contrario la partícula negativa pates indica un antagonismo entre un personaje y otro (pudiendo traducirlos como luminoso y antiluminoso u oscuro).

Iconográficamente se representan como dos jóvenes persas tocados, como Mitra, con un pileus , y portando en sus manos sendas antorchas” . El píleu és un barret, un casc.

I segueix, més avant, dient que “Es curioso que Cautes casi siempre se sitúe a la izquierda y Cautópates a la derecha de la escena mitraica, por lo que se han interpretado como alegorías de la salida y puesta del Sol, por oriente y occidente respectivamente, dejando a Mitra en el centro, pudiendo representar el Sol en su cenit. Relacionado también con su situación se toman como personificaciones de mar y el cielo, oriente y occidente, el Sol y la Luna y, consecuentemente símbolos de la vida y la muerte.

En directa relación con esto último está la aportación de Gordon y Beck que, interpretando un pasaje de Porfirio, toma a los dos gemelos como agentes de Mitra que controlan las puertas por las que producen el descenso de las almas desde las estrellas al mundo de los mortales y el recorrido inverso”.

Igualment, com podem veure en l’article “Apuntes sobre el Mitraísmo” (https://identidadytradicion.blogia.com/2011/071102-apuntes-sobre-el-mitra-smo.php), en el bloc “Identidad y tradición”, estarien vinculats a la celebració de la Nativitat del Sol, festa del Sol Invictus, la qual es celebrava coincidint amb el solstici d’hivern, el 25 de desembre. Llegim que “Mitra nace entre un buey y una mula en la gruta, con dos pastores de testigos: Cautes y Cautopates, Cautes tiene una antorcha encendida hacia arriba (el día), Cautópates tiene una antorcha encendida hacia abajo (la noche)”.

En línia amb lo que estem escrivint sobre Cautes i Cautopates, Diego Pintado, de la Universitat del Salvador (d’Argentina), en l’article “El concepto de metron en Heráclito y Protágoras” (http://www.revistas.uma.es/index.php/claridades/article/viewFile/3736/3474), de la revista “Claridades. Revista de Filosofía” (no. 9, 2017), escriu la reflexió següent: “¿Acaso no son los dos pilares ontológicos de lo real, originación y disolución, nacimiento y muerte, principio y fin, aquello que el esoterismo más arcaico descubrió en los dioscuros, Cautes y Cautopate[s], Cástor y Pólux, los gemelos representados uno a la izquierda y con una antorcha hacia arriba y uno a la derecha con una antorcha hacia abajo?”.  A l’esquerra, és Pòl·lux i, a la dreta, Càstor, de la mateixa manera que les estreles de la constel·lació Bessons en el cel. Sobre aquest “esoterisme” direm que Francisca Martín-Cano, en l’obra “Arqueología feminista ibérica”, parla, en al·lusió a la Península Ibèrica des del Paleolític, de “testimonios artísticos de dualidades femeninas de similar edad, en formas variadas: muchas en pintura, pero algunas están grabadas, o son esculturas. Algunas (…) Están datadas entre el VI milenio adne hasta principios del III adne. Y otras dualidades son de estilo Naturalista figurativo. Serían representaciones de dos Sacerdotisas Geminales, dos amigas de corazón vinculadas, con las que darían modelo para que practicasen ritos propiciatorios de la Diosa Andrógina” (p. 324-325).

I, quant a la torxa, afegirem que en l’entrada “Deméter y Perséfone. El Mito de la Transformación Cíclica” (http://www.mujeresdeempresa.com/demeter-y-persefone-el-mito-de-la-transformacion-ciclica), de la web “MujeresdeEmpresa.com”, hi ha que Persèfone, la filla, “Un día escucha unos lamentos que provienen del fondo de la cueva. Entonces la Hija enciende una antorcha y desciende al Mundo Subterráneo de los Muertos. Cuando éstos ven la luz dejan de gemir y se alegran con la presencia de la joven diosa”. Aquestes línies, immediatament, em recordaren el paper de l’abat Arnulf quan tornà a Arles i, segons el “Llibre de la translatio dels sancts Abdon y Sennen”, de Miquel Llot de Ribera, escrit en 1591 amb l’abat com una mena de Persèfone, un paper semblant, igualment, al del Nen Jesús el 25 de desembre, després del dia més curt de l’any i de l’inici de l’hivern.

Cautes i Cautopates, com després ho veurem en Abdó i Senent, tenen un paral·lelisme  simbòlic que pot semblar més clar respecte al de Càstor i Pòl·lux en relació amb Abdó i Senent. Així, com podem llegir en la web “Encyclopaedia Iranica”, en l’entrada “CAUTES AND CAUTOPATES” (http://www.iranicaonline.org/articles/cautes-and-cautopates-the-two-dadophoroi-or-torch-bearers-who-often-flank-mithras-in-the-bull-slaying-scene-and-who-are-s), en anglés, “Cautes would symbolize , or at least introduce, the half-year from planting to harvest and Cautopates the other half” , és a dir, que “Cautes simbolitzaria o, si més no, introduiria, la mitat de l’any que va des de la sembra fins a la collita, i Cautopates, l’altra mitat”. A més, com en l’entrada “El Mitreo de Mérida” (http://alfonsodelavega.com/?page=17749), de la web “La Garita de Herbeira” (*), també ens diu que Cautes porta la torxa cap amunt, mentres que Cautopates en porta una i cap avall, detall que ens podria recordar cap a on creix el forment (Senent) i cap a on ho fa el raïm (Abdó). L’autor de l’article escriu que “Cautes con el fuego hacia arriba . Cautopates con el fuego de la antorcha hacia abajo. Día y noche”.

Podem afirmar, doncs, que no sols tenen moltes semblances entre els personatges romans i els mitraics, sinó que, a més, bona part d’eixes similituds les comparteixen els Sants de la Pedra i, fins i tot, les trobem en el simbolisme del forment i del raïm (o de la mangrana). I que, així mateix, també n’hi ha amb Demèter i Persèfone, de què hem parlat en altres apartats de l’estudi: Demèter representa el creixement i està relacionada amb el forment (juny-juliol, sobretot) i, en canvi, Persèfone, la decadència que, quan immediatament després de començar l’hivern, donarà pas al renaixement de la vida, el qual aplegarà al punt més alt amb l’estiu, símbol de la joventut i moment en què s’uneixen també la celebració dels diòscurs Càstor i Pòl·lux (15 de juliol) i, en lo cristià, dels sants Abdó i Senent (30 de juliol). Persèfone, en lo simbòlic, en el camp dels aliments, està relacionada amb la mangrana, la qual, com el raïm, maduren en la tardor, de setembre a novembre, justament durant el mes típic de la verema, setembre (si bé la collita de raÏm ja pot començar, si més no, amb el primerenc, en juliol, i allargar-se a octubre), i durant la tardor.

A més, recordarem que Sant Joan Baptista (24 de juny) es celebra en el moment de major llum en l’hemisferi nord (un poc després de l’entrada de l’estiu), mentres que, sis mesos després, la festa del naixement del seu cosí Jesús (Nit de Nadal), 24 de desembre, té lloc poc després del dia més curt de l’any i d’haver començat l’hivern.

A tot lo escrit sobre els noms i els seus símbols, afegiré que, fins i tot, en el llibre ”La vida dels gloriosos sants Abdó i Senent” (de Joan Baptista Anyés i editat per Ulleye, en el 2010), en la plana on comença l’apartat “Cobles en llaor de santa Bàrbara”, Santa Bàrbara apareix enmig dels sants Abdó i Senent, i que qui veiem a la nostra esquerra (corresponent a la dreta de la santa) porta forment i una palma, mentres que l’altre duu un penjoll de raïm i una palma. El color groc correspondria a lo que creix cap al sol, cap a dalt, al forment, al dia i, fins i tot, a l’home (si ho dividíssem entre home i dona).

Això coincidiria amb el fet que, per exemple, en Nepal, on una germana meua va ser uns dies, un elefant femella estigués lligat a un tronc que acabava, en la banda de dalt, en pla (–), mentres que el mascle, que era molt a prop de la femella, ho estava a un tronc que ho feia en punta (l). Farem un parèntesi per a recordar, ací, que el nom “Senent” significa “la punta de ferro de la fletxa o de la llança; pur, net, destil·lat” i, en canvi, “Abdó” vol dir “el molt servicial, el servidor de Jesús, serf de Déu”. Sobre aquesta punta de fletxa, que, per la forma final, podria recordar-nos la d’una espasa (aïna actualment associada a la guerra, però no en altres temps), en el llibre “Arqueología feminista ibérica”, llegim “puñal, cuchillo, espada, alabarda, flecha, lanza, jabalina… (…)

Las armas han sido interpretadas, de manera generalizada por académicos como: armas de defensa que pertenecerían al guerrero de élite enterrado en la tumba. Pero (…) el arte prehistórico matriarcal en la Península Ibérica, antes de que la invasión romana provocase la evolución de las ideas religiosas hacia el patriarcado, era de carácter simbólico” (p. 269).

Tornant a l’anècdota dels elefants, quan la meua germana preguntà el motiu dels dos troncs distints, una persona li aclarí que es feia per a diferenciar el gènere de cada elefant. Podríem, fins i tot, afegir, que en la llengua de signes de les persones sordes, quan el capellà, en plena missa (com en una a què vaig assistir), diu “És just i necessari”, en el moment de dir “just” adreça el seu braç dret, detall que concorda amb les idees de puresa i de netedat, que han eixit al principi d’aquest apartat sobre l’origen i el significat dels noms Abdó i Senent.

Per a continuar amb la relació entre els noms, els seus significats, el gènere de cada u del sants i què portaria cada u (en el cas que només l’acompanyàs forment o raïm), adduirem que, en molts apartats del llibre “Metafísica del sexo”, de Julius Evola, l’autor parla sobre el triangle invertit i la línia en horitzontal (relacionats amb la dona) i, per una altra banda, sobre el triangle que mira amunt i dret i la línia vertical (relacionats amb l’home), a partir de representacions al llarg de la història de la Humanitat. Aquests detalls que exposa Julius Evola, els podríem relacionar amb el forment (que tira amunt) i amb el raïm (que ho fa cap avall) i, per una altra banda, amb “la punta de ferro de la fletxa” (cap amunt) i amb “el molt servicial” (cap avall).

Així mateix, direm que, en la mateixa línia del sentit de lo que acompanya a cada sant i de la identificació de cada u, podríem entrar, com ara, en com la representació que fa Jaume Huguet (s. XV) dels Sants de la Pedra, ens trau que el que hi ha a la nostra esquerra té l’espasa cap amunt, mentres que qui hi ha a la nostra dreta l’orienta cap avall, com es pot veure, per exemple, en una foto dins de l’article “Jaume Huguet i el retaule dels sants Abdó i Senén” (http://www.raco.cat/index.php/terme/article/viewFile/40616/122012), de Joaquín Yarza Luaces (p. 30). Tindríem, doncs, Senent (el de la nostra esquerra), qui inclina l’espasa cap amunt, i, en canvi, Abdó (el de la nostra dreta), qui ho fa cap avall.

Sobre el tema de les espases (en lloc del forment i del raïm), direm que l’hem trobat en algunes representacions artístiques i que, hem pogut saber, a través d’un missatge del 5 de juny del 2019, enviat per Sofia Mata de la Cruz, directora del Museu Diocesà de Tarragona, amb qui havia contactat la vespra, que “Al Museu Diocesà de Tarragona hi ha una taula del Mestre de Cervera, dos compartiments de la predel·la del retaule de Sant Jaume de Vallespinosa obra de Jaume Mates, i una taula solta amb dos compartiments que mostren escenes de la seva vida. Totes les representacions els presenten amb corones reials i espases. No he vist cap amb altres atributs”, això és, amb forment i amb raïm, com en la majoria de les obres d’art. Una informació interessant: corones reials, espases…

Finalment, com a resum de les entrades sobre Demèter i Persèfone, Càstor i Pòl·lux i, ací, Cautes i Cautopates, inclourem una taula.

 

A ABDÓ I SENENT (Malandia)

 

 

 

 

Notes:  El 30 de març del 2017, en resposta a un missatge que havia enviat a Martirìà Brugada i Clotas eixe dia, em responia que “La meva tendència (més d’acord amb  Francisco Javier Delicado Martínez) és vincular els dos sants al simbolisme del dia i de la nit. Així, no és estrany que, inicialment, iconogràficament també es puguin identificar als mitraics CAUTES I CAUTOPATES, com també als Dioscurs,  al Yin i Yang…”.

Per a accedir a l’entrada “El Mitreo de Mérida” es pot escriure el nom, ja dins de la web, en la banda dreta (on hi ha un apartat reservat per a fer-hi cerques) o bé, escrivint el nom en Google, però no, directament, amb l’enllaç, el qual ens remet a la darrera entrada de la web.

“Adne” vol dir “abans de la nostra era” i l’utilitzen algunes persones, en lloc de la forma “aC” (“abans de Crist”).

El raïm primerenc, sovint s’ofereix amb motiu el dia de la festa dels Sants de la Pedra i, així, podem dir que ja apareix a finals de juliol, tot i que el mes típic de la verema és setembre, el mes en què comença la tardor.

Finalment, quant a l’anècdota de la meua germana en Nepal, li agraesc que em confirmàs, el 24 d’octubre del 2019, que així era i que, d’alguna manera, admetés que aquest detall fos publicat en la recerca i en la web.

Els Sants de la Pedra i els germans Càstor i Pòl·lux

General, , , , , , , ,

A continuació tractarem el tema dels Sants de la Pedra i del seu vincle amb els germans bessons Càstor i Pòl·lux.

I, ¿per què els germans mitraics Cautes i Cautopates, com els romans Càstor i Pòl·lux, i com Demèter i Persèfone (de la cultura grega), van en una línia molt pròxima i, en molts sentits, comuna, a la dels sants Abdó i Senent? Doncs, entre altres motius, perquè, per exemple, és un fet, com podem llegir en l’entrada “Dioscuros: Cástor y Pólux” (https://animasmundi.wordpress.com/2015/04/07/dioscuros-castor-y-polux), d’Alejandro Miñano Herrero (amb qui contactí per mitjà d’un missatge), en el bloc “Animasmundi”, que “Como todos los gemelos reunían tanto la unidad en sí como al binario” i que, en la cultura grega “en el origen del mundo había un huevo, precisamente dividido en dos mitades (à UnoàDosàGemelos).

(…) Sin duda se trata de un hecho excepcional, y esto en las culturas arcaicas es signo de lo numérico, de lo extraordinario, de lo misterioso.

(…) Los gemelos son conocidos sobre todo por el apelativo prestigioso de Dioscuros, pues ambos se benefician en algunas ocasiones de la paternidad divina.

(…) La constelación de Géminis tiene dos estrellas, llamadas por los griegos Cástor y Pólux o los gemelos, que eran vistas como símbolos del hombre (*), que representa el microcosmos, en contraposición a Zeus, que representa el macrocosmos.

Cástor era considerado como mortal y Pólux como inmortal. Es un hecho astronómico interesante que la estrella Cástor está disminuyendo en fulgor y no tiene la luz que tenía hace varios cientos de años; mientras que Pólux, el hermano inmortal, está aumentando en brillantez y eclipsando a su hermano.

No nos es extraña la dualidad que es enfatizada en Géminis pues se presenta en una gran cantidad de historias mitológicas. Por ejemplo nos la encontramos en Rómulo y Remo y en Caín y Abel (*), es decir, existe un fuerte paralelismo entre ellos: un hermano muriendo y el otro viviendo.

Los Dioscuros eran reverenciados tanto en Esparta como en Roma (donde se les dedicó un templo en el Foro) como símbolos de la virtud guerrera y de la solidaridad fraternal”.

Sobre aquesta fraternitat, malgrat que Francisca Martín-Cano no en faça esment a la fraternitat, sí que indica que hi ha casos de troballes d’arqueologia referents a “representaciones esquemáticas de dos féminas de similar edad juntas o cogidas de la mano, datadas en el año 3300 adne(*)” (p. 326) i “maternidades de madre con hija adolescente (reflejo de la descendencia matrilineal y de la Diosa Madre y su Hija” (p. 327)

Aquestes virtuts, com hem pogut veure en més d’un document, també estan associades als germans Abdó i Senent.

A continuació, introduirem, igualment, el significat dels noms Càstor i Pòl·lux, atenent a informació que hi ha en Internet. Si partim de l’entrada “Cástor. Nombre de niño” (https://actividades.parabebes.com/significado-castor), de la web “Para bebés”, tenim que el nom Càstor “Se encuentra como voz griega, pero tiene origen sánscrito lejano; Kastûri, ‘almizclero’, equivalente a ‘oloroso’” (*). Per una altra banda, si cerquem “Cástor” (https://www.todopapas.com/nombres/nombres-de-nino/castor), en la web “TodoPapás”, llegim “Nombre de origen griego derivado de la palabra kekasmai, que significa ‘brillante, excelso’”. No obstant això, cal tenir present que, quant a intensitat de llum, l’estel Pòl·lux és més potent que Càstor.

Quant a “almizclero”, en valencià, “almescat”, es dona el cas que, si partim de la “Gran Enciclopèdia Catalana”, veiem que és una planta que “té flors purpúries”, detall que podria recordar-nos el color del raïm i el de la mangrana (fruita relacionada amb Persèfone). A més, en el “Diccionari Català-Valencià-Balear”, es diu que l’almesc (o mesc) és una “Substància molt olorosa, de color fosca i de gust amarg”. Finalment, he arribat a pensar que la segona entrada, la que parla de la lluminositat, pogués tenir una connotació negativa, així com també la té la prepotència o l’agressivitat de Caín, pel fet que la seua violència anul·la la bondat del seu germà (u dels casos de dualisme en la història dels símbols i de figures mitològiques o del món de les religions). A més, el color púrpura és fosc. Aquesta puntuació sobre la idea de “brillant”, fins i tot, la podríem confirmar millor tot seguit, quan veurem quin és el significat del nom Pòl·lux, el qual, si ens fonamentem en la informació treta d’Internet, sí que és més uniforme i coherent, a més de positiu.

Així, el nom Pòl·lux, partint de l’entrada “Pólux: origen y significado del nombre para niño Polux” (https://www.guiainfantil.com/nombres/nombres-para-ninos/significado-del-nombre-polux), de la web “guiainfantil.com”, vol dir “El que es muy amable”. Aquest significat, a diferència del relacionat a Càstor, sí que coincideix, simbòlicament, amb el següent, tret de l’entrada “¿que significa el nombre de Polux y de donde viene?” (https://es.answers.yahoo.com/question/index?qid=20060727121429AA2vX4P), de la web “YAHOO! RESPUESTAS”: “Polux, segun el lexicon de Liddel viene de ‘polydeukeis’ que significa ‘muy dulce’”.

De totes maneres, tot i aquestes diferències, sí que podem observar, entre totes aquestes figures mitològiques (junt amb les religioses), que són presents la part guerrera i la fraternal, a hores d’ara, vinculades al dia (lo actiu, Pòl·lux, Sant Joan Baptista, Demèter) i a la nit (lo passiu, Càstor, Jesús en forma de Nen, Persèfone). Així, podríem deduir que Pòl·lux, de la mateixa manera que Jesús al costat de Sant Joan Baptista, estaria relacionat amb la part positiva, amb el bé (recordem el passatge bíblic en què el colom es posa dalt de Jesús, acabat de batejar pel seu cosí Sant Joan Baptista, i una veu, des del cel, diu “Aquest és el meu Fill, l’estimat, n’estic molt content”). A més, recordarem que la banda forta s’identifica amb la dreta, fins i tot, en locucions com a tort i a dret i expressions com ser el braç dret d’algú  o que, per exemple, en les corts feudals, a la dreta del rei… era el braç eclesial i, en canvi, a l’esquerra, el braç militar.

Així, també tenen punts comuns Cautes i Cautopates, germans bessons de la religió mitraica i que també estaven en relació amb el dualisme i amb funcions molt semblants a les de Demèter i Persèfone. 

 

Notes: Els que sobreviuen són Ròmul i Caín,  personatges que maten l’altre germà: Rem i Abel, respectivament. En canvi, per exemple, la violència no apareix entre Demèter i Persèfone, com tampoc ho fa entre Sant Joan Baptista i Jesús, ni entre Cautes i Cautopates, fet que ens pot dur a pensar en les cultures matriarcalistes. Castor i Pòl·lux, com les tres parelles agrícoles que hem esmentat adés, també van units per mitjà de lo fraternal.

Les lletres “adne” hi ha persones que les utilitzen amb el significat “abans de la nostra era” en lloc de la forma “aC”, això és, “abans de Crist”.

Una de les entrades sobre el nom Càstor no figura, a hores d’ara, en Internet.

Els Sants de la Pedra i el nom Senent

General, , , , , , , , , ,

A continuació, hi ha part de la informació recopilada sobre l’origen i el significat dels noms dels Sants de la Pedra, en aquest cas, en relació amb el nom Senent com també sobre el simbolisme relacionat amb el sant Senent.

 

SENENT.  “Senent” correspondria al sant que portaria el forment, amb lo que va cap al cel, amb l’home, és a dir, a la fletxa (penis en erecció), a la puresa, a la rectitud. Bíblicament parlant, faria el paper de Jesús, per ser l’estimat, el predilecte i, fins i tot, el del Nen Jesús (relacionat amb la puresa, amb la innocència, amb la bonesa) i, òbviament, està relacionat amb la vida sexual, la qual comença, en totes les persones ja en la Terra, des del moment del naixement i perdura fins a la mort.

Així, en el passatge del bateig de Jesús per part de Sant Joan Baptista (Mt 3,16-17), llegim “Una volta batejat, Jesús isqué de l’aigua, i va veure l’Esperit de Déu davallant com un colom i posant-se-li damunt. I heus ací una veu del cel que deia:

— Aquest és el meu Fill, l’estimat, n’estic molt content”.

En la tradició, es considera que el braç dret és la persona de confiança i, com cal imaginar, quan es parla d’estimat, ho explicita com també la valoració positiva que en fa tot seguit. Però, aquest braç també representa la justícia, com quan, durant una missa que vaig presenciar físicament, el capellà, amb el llenguatge dels signes i oralment, adreçà el braç dret mentres pronunciava la frase “es justo y necesario”.

I, per a confirmar qui és qui, hi ha que Jesús ix de l’aigua…, així com el nounat ho fa de les aigües de la mare que l’ha engendrat i, a continuació, comença a enfilar-se amunt, així com el forment ho fa cap al cel a mida que creix i fins que li arriba la decaiguda, és a dir, quan assoleix el màxim de la seua joventut (simbolitzat, en les estacions, per l’estiu, estació que, astronòmicament, s’inicia el 21 de juny, durant els dies de màxima lluminositat, entre finals de juny i, si fa no fa, els primers deu dies de juliol) i, encara que no es palpe, ja no ho farà més en el camp biològic (a diferència de quan porte quaranta anys més i comence a decaure, cap als seixanta).

Aquest creixement físic limitat podria interpretar-se, fins i tot, com el moment en què passen la corbella i és collit durant l’estiu o, àdhuc, a la fi de juliol i, puntualment, a principis d’agost (com hem trobat en el dietari de Joan Ros Herrero, del Vallès Oriental)(1), moment en què apareixerien els Sants de la Pedra, tot i que en el refranyer popular ja siga manifesta la pèrdua de llum a principis d’agost.

Continuant amb el tema de la fletxa, en el llibre “Arqueología feminista ibérica”, de Francisca Martín-Cano, hi ha que, en la Prehistòria, “Con las armas específicas, como una flecha, pretenderían propiciar, con metáfora semántica, la faceta de la diosa cuando personificaba la constelación, que existe aún con el mismo nombre: de Sagita/ La Flecha; con una espada o cuchillo, (…) la constelación Sagitario; con un palo o bastón, la faceta de la Diosa cuando personificaba la constelación Maza” (p. 271). Cal dir que, els Sants de la Pedra, algunes vegades apareixen amb pals, que podrien recordar-nos la vara de molts polítics, com ara, l’accés a la batlia. No obstant això, sobre els bastons, Francisca Martín-Cano, comenta que es tractaria de “orgías / báculos(*) neolíticas y de la Edad de Bronce, modeladas en barro o pasadas al bronce usadas como consolador por las Sacerdotisas en rituales sagrados para propiciar la Diosa Madre, y herederas de los abundantes adminículos (*) paleolíticos tallados en cuerno animal (…) denominados con el término engañoso, inventado por Lartet en 1866, de ‘bastón de mando’. Con ello, los curas (*) ocultaron, que una de las acciones sagradas más importantes practicadas por nuestras ancestras desde el Paleolítico para propiciar a la veterana Gran Diosa, fue la masturbación con cuernos de animales” (p.238), “para propiciar que la Diosa Hermafrodita/Bisexual enviase la Fertilidad” (p. 286).

En eixe sentit, a diferència de les “obreres casades” de Bétera, de què parla Imma Dasí en l’estudi “L’ordre simbòlic de la mare en les festes d’agost de Bétera”, les quals podrien recordar-nos la Mare de Déu i, a més, Sant Senent (partint del seu significat etimològic), les “obreres fadrines” (les quals encara s’enfilen amunt en la vida així com ho fa el forment), són “símbol de futur i promesa i de fragilitat, es llueixen davant el poble, mostren a la comunitat la seua esplendor, les seues qualitats personals i encants, els abillats (6) vestits i ornaments i la riquesa familiar. El fet que cultivassen les alfàbegues servia per demostrar la seua capacitat creativa i de sacrifici” (p. 6). Sincerament, també em recorda la infantesa i, així, la possible combinació entre mare i fill, de què parla Angie Simonis.

Per tant, la figura que portaria el forment, artísticament i simbòlica, seria a la nostra esquerra segons mirem frontalment. De fet, en Castalla (l’Alcoià), hi ha una obra de ceràmica, amb Santa Bàrbara enmig d’ambdós sants, en què veiem, a la nostra esquerra, el sant que porta el forment, això és, Senent, representació que apareix en el llibre “La vida dels gloriosos sants Abdó i Senén”, de Joan Baptista Anyés, en l’edició d’Ulleye, de què parlarem més avant.

I tot això seria si partíssem dels diòscurs (que té a veure amb els Sants de la Pedra), tocant el tema de l’aigua i, com veiem, introduint Sant Joan Baptista. Fins i tot, en Benimodo (població valenciana de la comarca de la Ribera Alta), hi ha un plafó ceràmic, que els representa i en què sí que apareix el seu nom davall de la imatge de cada u dels sants, com podem veure en el document “Curs Conéixer La Ribera Benimodo” (https://xvassembleahistoriaribera.files.wordpress.com/2012/08/benimodo.pdf), a partir d’una web dedicada a la “XV Assemblea d’Història de la Ribera. Benimodo, 9, 10 i 11 de novembre de 2012”, signat per Anna Alfonso (historiadora de l’art), Pau Armengol (arqueòloga) i Rafael López (cronista de Benimodo) i editat per l’Ajuntament de Benimodo en febrer del 2008. Llegim “Plafó ceràmic dels Sants de la Pedra.

Es troba ubicat al núm. 16 del carrer dels Sants i la seua data de realització se situa al voltant del 1790.

Representa els Sants Abdó i Senén, amb Sant Josep, La Puríssima i Sant Felip Benici. Els dos sants principals es troben de peu vestits a la romana amb grans mantells d’erminis i estan coronats. Abdó, en la mà dreta porta un ram d’espigues i Senén, en l’esquerra, un sanglot de raïm”.  La Puríssima es troba, mirant l’obra, en la banda de dalt, junt amb els dos sants. Ara bé, si l’observem d’esquerra a dreta i tenint present els sants Abdó i Senent (de dimensions més grans que Sant Josep, la Mare de Déu i Sant Felip Benici), veurem que la Puríssima apareix enmig dels dos sants. I si, així mateix, observem els Sants de la Pedra i la Mare de Déu, arribem a la conclusió que, d’esquerra a dreta, primerament, hi ha Sant Abdó (“S. Abdon.M.r”, en el plafó), en el centre, la Puríssima (“Mater Purísima”, en l’obra) i, en la dreta, Sant Senent (“S. Senent.M.r”, en la representació). La indicació “M.r” vol dir “Mártir”. Un altre dels casos on hi ha els noms dels sants, per exemple, és en la localitat aragonesa d’Apiés, pertanyent al terme de la ciutat d’Osca, en l’església de San Félix. Així, en l’altar d’aquesta església hi ha unes pintures en què els noms figuren en la corona dels sants i en aquest sentit: el de l’esquerra, “sn. abdon”; el de la dreta, “sn. senen”. Informació facilitada per Mara Allué, per mitjà d’un missatge de l’11 de novembre del 2018, a través d’unes fotos.

En resum, Abdó porta forment i es troba a la nostra esquerra, la Mare de Déu (la Puríssima) és en el centre dels dos sants (encara que amb menor grandària i en la banda de dalt) i, finalment, Senent duu raïm i es situa a la nostra dreta. Quant a lo que porta cada sant, direm que, en el llibre “Arqueología feminista ibérica”, de Francisca Martín-Cano, hi ha que en la Península Ibèrica s’han trobat obres anteriors al sorgiment del cristianisme, en què “Son portadas por manos femeninas, diferentes frutas de cosecha: racimos de uva, espigas de cereales, aceitunas, o cornucopias llenas de frutos, como símbolo propiciador de Fertilidad” (p. 417).

Ara bé, tot lo comentat, fins ara, respecte a Sant Joan, a Jesús, a l’obra en què apareix Santa Bàrbara i els Sants de la Pedra i al plafó en què apareixen ambdós sants i la Puríssima, si els consideràssem uns diòscurs i masculins, si més no, artísticament. 

Però la cosa canvia quan passem a veure que, encara que ho siguen i que, a més, tinguen relació amb l’aigua, u dels dos va acompanyat de forment (un element clarament agrícola i relacionat amb la cultura mediterrània, d’estiu, és a dir, de l’estació associada amb la joventut). Aleshores, és quan creiem menester donar pas a una hipòtesi que, personalment, considere més consistent, més ferma i més en línia de lo que estem aïllant ací: Demèter i Persèfone, a diferència de Sant Joan Baptista, de Jesús, de Càstor i Pòl·lux i de la Mare de Déu del Carme, sí que estan relacionades amb el forment i formen una parella ben antiga, en aquest cas, de deesses, i està vinculada a lo agrícola. Fins i tot, podríem afegir les divinitats mitraiques Cautes i Cautopates, de què feu esment Martirià Brugada i Clotas, en el missatge que m’envià , el 30 de març del 2017, amb la seua visió sobre els sants Abdó i Senent en relació al simbolisme masculí i al femení. I, així, introduiríem la cultura romana, la grega, la cristiana i la mitraica i trobaríem, en bona mida, un paral·lelisme, tot i que podrem observar que hi ha una major semblança entre Demèter i Persèfone (de la cultura grega), Sant Joan i Jesús (del cristianisme, una religió molt relacionada amb Orient) i Cautes i Cautopates (de la cultura mitraica, indo-persa), almenys, per les raons següents:

1) Són cíclics i tenen a veure directament amb l’estiu i amb l’hivern (és a dir, amb juny i amb desembre). 

2) U va cap amunt (en sentit ascendent) i l’altre cap avall (en sentit descendent).

3) Estan vinculats al dia i a la nit (i a símbols equivalents o molt pròxims), de manera més evident, per exemple, a través de detalls artístics: forment / raïm, juny / desembre (Sant Joan Baptista i Jesús, respectivament), torxa cap amunt / torxa cap avall.

 

 

Font:

(1) Ho podem llegir en l’estudi “La vida rural a Gallecs. Dietaris de Joan Ros Herrero (1895-1978)” (https://researchgate.net/profile/Judith_Anso_Ros/publication/277007078_La_vida_rural_a_GallecsDietaris_de_Joan_Ros_Herrero/links/555da0d608ae86c06b5db15b/La_vida_rural_a_GallecsDietaris_de_Joan_Ros_Herrero.pdf), de Judith Ansó Ros i de Glòria Campoy Collado (editat per l’Ajuntament de Mollet del Vallès i en què participa el Centre d’Estudis Molletans, 1a edició, 2011): “El darrer cereal que es collia era el blat (de finals de juliol fins a l’agost). L’any 1929 s’inicia la sega a finals de juliol i l’any 1932 comencen a segar el blat el 4 d’agost”.

 

Notes: Bàcul: Crossa, especialment, la que és símbol d’autoritat pastoral, com ara, la d’un bisbe.

Adminicle: lo que serveix d’ajut.

Tot i que no compartesc el to anticlerical, ni la tendència a presentar la religió amb térmens de generalització i de lluita, sí que accepte que es pogués fer aquest ús tendenciós de la paraula bastons, per tal de no acceptar que les dones foren les que portaven les regnes en les cultures agrícoles i que mai no ho feien per mitjà d’una mena de matriarcat, és a dir, de la rigidesa normativa ni del culte al poder.

Abillat vol dir vestit o guarnit convenientment.

Els Sants de la Pedra i el nom Abdó

General, , , , , , , , ,

Tot seguit, hi ha part de la informació recopilada sobre l’origen i el significat dels noms Abdó i Senent com també el simbolisme relacionat amb cada u dels dos sants, en aquest cas, amb Abdó.

Com que part de la informació ja figura en u dels documents adjunts en l’entrada “Els Sants de la Pedra, uns sants que agermanen” (1), del 30 de juliol del 2019, no farem al·lusió, ací, a les fonts relacionades amb els significats dels noms, concretament, en el que es titula “Els sants Abdó i Senent, una part del matriarcalisme català”.

 

Origen i significat dels noms Abdó i Senent.

A més, si partim del significat etimològic dels noms dels dos sants, derivats de l’hebreu, hi ha que Abdó, segons distintes fonts d’Internet, en hebreu, vol dir “el molt servicial”, “serf” , “el servidor de Jesús”, “serf de Déu”. En canvi, Senent equival a “la punta de ferro de la fletxa o de la llança”, “pur, net, destil·lat” i, també, “l’innocent, el qui fa honor a la seua puresa, el bondadós”, a més que podria provenir del grec Zen, sobrenom de Júpiter en grec. I, en els dos noms, com ja hem vist, a partir de l’hebreu. Senent també apareix com “tall de l’espasa” i, fins i tot, com a “regal de Déu” (en hebreu), “relacionat amb Déu” (en grec). Cal afegir que no hem trobat cap article sobre els Sants de la Pedra en què es dedique un apartat a la procedència lingüística i al significat dels noms Abdó i Senent. Tot i això direm que, en l’article “Imatge dels nostres sants (XXI). Sant Abdó” (2), publicat en la pàgina 3 del “Full Dominical” (no. 3581) de l’arquebisbat de Tarragona, i signat per Sofia Mata de la Cruz (amb qui contactí en juny del 2019), sí que hi ha informació sobre el significat del nom Abdó (en línia amb la que ja havíem trobat en març del 2017) com també informació nova, relativa a l’origen, per motius de pronúncia, dels noms familiars (Nin i Non), cosa que representa una novetat: “Curiosament, a Catalunya, on des de temps molt antics se li tenia molta devoció junt amb sant Senén, la dificultat de pronunciar els dos noms va derivar en l’apel·latiu ‘Sant Nin i sant Non’ o bé ‘Sant No i sant Ne’”. Els comentaris sobre Sant No i Sant Ne, la veritat és que em fan pensar que no es corresponen a Catalunya; i, per un fet ben simple: no m’ho ha comentat cap amic de Facebook de Catalunya, ni cap de les persones vinculades a lo religiós i que, d’alguna manera, han tractat més el tema dels dos sants. Tot i això, acollírem amb interés la informació.

ABDÓ. En primer lloc, aquest punt sobre els noms em porta a pensar que “Abdó” estaria relacionat amb el penjoll de raïm, amb el triangle invertit, amb lo que va cap a la terra, amb la dona, és a dir, amb lo que, fins i tot, bíblicament (Mt 1,38), apareix com l’esclava del Senyor: “Maria va respondre:

— Ací em tens. Soc l’esclava del Senyor. Que Déu ho faça tal com tu dius”.

I l’àngel se’n va anar”.  La Mare de Déu, a més, sovint, apareix de color blau, en representacions pictòriques, color associat a la passivitat, a la calma, encara que, més d’una vegada, li acompanya el roig clar. Aniria, una vegada més, en la línia simbòlica de Sant Joan Baptista, l’aigua i la dona, festivitat que es celebra el 24 de juny, tres dies després d’iniciar-se l’estiu. Fins i tot, podríem relacionar-la amb la vulva, ja que, històricament (sobretot, abans de la introducció del cristianisme, estava vinculada al triangle invertit). Així, en el llibre “Arqueología feminista ibérica”, de Francisca Martín-Cano Abreu (3), hi ha que, entre els diferents motius relacionats amb vulves, que poden presentar-se en l’art prehistòric, per exemple, hi ha “la Vulva húmeda y referida al Delphis/Vientre/Útero de la Diosa, Origen de la Vida y que producía la Fertilidad (lluvia). (…) su Vulva dejaría caer la Fertilidad (símbolo propiciador de agua: que surge de la Vulva, de las Mamas, de los Ojos… de la Diosa, y produciría la germinación de la semilla (…)” (p. 223).

I, fins i tot, si partim de la recerca “L’ordre simbòlic de la mare en les festes d’agost de Bétera” (4), estudi d’Imma Dasí Estellés, en què es parla sobre diferents festivitats estiuenques, entre elles, la dels Sants de la Pedra, veiem que la figura de la mare, en Bétera, apareix simbolitzada per les “obreres casades”,  de manera semblant a la Mare de Déu al llarg dels evangelis, malgrat la virginitat de la Mare de Déu, virginitat que, partint del llibre “Metafísica del sexo”, de Julius Evola (5), vol dir que “en la Antigüedad se usaba a veces el término ‘virgen’ para designar no sólo a la mujer que todavía no había tenido experiencias sexuales, sino también a la que no estaba casada, la muchacha que podía haber tenido relaciones con un hombre, pero no en calidad de esposa, y que quería evitar el vínculo y la subordinación al matrimonio” (p. 159).

Aquestes “obreres casades” són “símbol de realitat i fermesa, representen la dona madura, responsable, elegant i serena , que guiarà i protegirà a les joves, són també conegudes com clavariesses” (p. 9) i “el seu paper és el d’acompanyar, custodiar, dirigir i guiar a l’obrera fadrina com una mare durant tota la festa i acollir-la sota la mantellina protectora, simbolisme fet realitat moments abans d’entrar a l’església. Al llibre Nostres Festes es reflecteix: ‘Les obreres casades en un pla més discret, seran figures en un jorns [= jorn] de matriarcat com no n’he conegut a cap poble del País Valencià’. Cada obrera casada fa parella amb una obrera fadrina i l’acompanya sempre, cap obrera fadrina ix de casa sense que l’obrera casada vaja a recollir-la” (p. 9). Recordem que, la Mare de Déu, no sols és l’esclava del Senyor, sinó que sol aparéixer, artísticament, amb un blau intermedi, tranquil. A més, la dona madura, de la mateixa manera que el triangle invertit o que el raïm que creix, va cap a la terra d’on un dia sorgí  el tronc que l’hi ha duta i a què ara torna de nou, si bé encara li resta vida per davant, tot i trobar-se en la fase de la plenitud.

Com a aclariment, direm que la paraula “obrera”, en el cas d’aquestes festes, “casada” i “fadrina”, com escriu Imma Dasí, fa referència, prou en línia amb la quarta accepció del Diccionari Català-Valencià-Balear, a les persones “que tenen a llur càrrec l’administració de l’obra d’una església, d’una confraria o d’una altra institució religiosa o benèfica”.

Ara bé, sense abandonar la línia de què estem parlant, seguint el significat del nom Abdó com també el simbolisme del triangle invertit, donarem entrada a Persèfone, filla que fa parella amb Demèter i que, com Abdó, també va unida a una fruita de color del raïm negre: la mangrana. La mangrana madura en la tardor, de setembre a novembre en l’hemisferi nord (https://ca.wikipedia.org/wiki/Magraner). Així, en l’entrada “Deméter y Perséfone” (6), de la web “Comprensión lectora: mitos griegos”, podem llegir que “Deméter aceptó que el príncipe de las tinieblas se case [= casase] con Perséfone. Su hija debía pasar seis meses al año con Plutón, un mes por cada granada que comió y seis meses junto a Deméter, su madre.

Por esta razón la tierra florece y fructifica en primavera y verano, cuando Perséfone visita a su madre y la tierra está triste y seca en otoño e invierno, cuando Perséfone está junto a Plutón”.

A més a més, i continuant amb Persèfone i la mangrana, direm que en l’entrada “Simbolismo de la Granada” (7), treta de la web “DESDE MI VENTANA Hacia los mares de un mundo simútáneo”, a partir d’un escrit d’Ángeles Díaz en la revista “SYMBOLOS”, veiem que “en el simbolismo el mito de las diosas Deméter y Perséfone, la granada es una expresión de fertilidad y de renovación de la naturaleza, pues sus múltiples granos son, como los gérmenes o las células embrionarias, una expresión magnífica que muestra la exuberancia y admirable perfección de la naturaleza. Un símbolo que pone a la semilla (…) como testigo de una transmutación verdaderamente mágica, pues su muerte a un estado, el de germen, produce junto a los nutrientes de la tierra, el agua y demás elementos, su multiplicación generosa y jugosa”. Però també s’afig que “En el mito de las dos diosas, Deméter y Perséfone, se une amor y muerte, lo dulce con lo amargo tal el sabor de la granada”.

Lo escrit referent a les dues obreres de Bétera com també lo relatiu a les dues divinitats gregues i la mangrana, ens pot fer pensar, atenent a Angie Simonis (pàgina 145 de la tesi) i a Julius Evola, que ambdues divinitats (i també els Sants de la Pedra) són la part femenina, doble, mentres que, per contra, la part masculina, aleshores, com encara en moltes pervivències matriarcalistes presents en la cultura de l’àmbit lingüístic, és secundària i només la integra un element, l’home. Anem a pams.

Angie Simonis comenta que “La Diosa no reconocía ni se acompañaba de un esposo individual, sólo del hijo que más tarde se convertiría en consorte; el papel de la mujer como madre y el prestigio social de la maternidad precedió al de la institución de la esposa” (p. 145).

Amb unes altres paraules, però continuant amb la tònica d’Angie Simonis, Julius Evola, en “Metafísica del sexo”, escriu que“Shing Mu, la Gran Diosa, la Virgen Madre china, es simultáneamente la patrona de las prostitutas. Si pasamos a otro universo cultural, constatamos que las huríes celestiales islámicas vienen descritas como simples vírgenes, pese a que se ofrecen ininterrumpidamente al abrazo de los elegidos: un rastro de esta idea, traspasada a un plano materialista, la encontramos en el dogma cristiano según el cual María, habiendo concebido sin haber sido fecundada por un hombre, siguió siendo virgen incluso después del parto. El sentido más profundo de todos estos ejemplos sólo lo han captado superficialmente quienes han proporcionado la siguiente explicación: en la Antigüedad se usaba a veces el término ‘virgen’ para designar no sólo a la mujer que todavía no había tenido experiencias sexuales, sino también a la mujer no casada, la muchacha que podía haber tenido experiencias con un hombre, pero no en calidad de esposa, y que quería evitar el vínculo y la subordinación al matrimonio. (…) La virginidad, por consiguiente, como inaprensibilidad, como abismalidad, como ambigüedad y elusividad de la ‘mujer divina’, constituyente del aspecto ‘Durgâ’ (‘inaccesible’) de ésta y que también tiene relación con la calidad fría , capaz de coexistir con la cualidad ardiente y fascinante de la naturaleza afrodítica, de la hetaira” (pp. 159-160).

I, per a acabar aquest apartat sobre les dues divinitats gregues i la mangrana, direm que, Persèfone, com figura en l’entrada “En pos de Deméter (2)” (8), escrita per Mª Ángeles Díaz en la publicació “SYMBOLOS” (no. 25-26, p. 192), “es un aspecto de la diosa que encarna tanto las energías que descienden del cielo, como aquellas ascendentes que impulsan el crecimiento de la nueva planta; por tanto además de la semilla, Perséfone simboliza la lluvia que (…) penetra en el tierra y fertiliza”. Pluja, part femenina, aigua, del cel cap a la terra, etc.

En segon lloc, caldria incloure la figura del majoral de les festes de Bétera, la qual ens porta, en el camp del cristianisme, a Sant Josep. Per això, com a introducció, abans de passar al nom Senent, direm que, com escriu Imma Dasí, en “L’ordre simbòlic de la mare en les festes d’agost de Bétera”, “Després de la guerra civil (1940), els majorals que acompanyaren a les obreres es van autodenominar Majorals de la Mare de Déu d’Agost.

Representen la joventut, la força, l’empenta, l’alegria, el soroll i el foc. Són els animadors de les festes, directament, en els actes en què participen activament, i indirectament, són els organitzadors de les festes (…).

Ells, amb ‘recorte galante y ancestral’ com deia el pintor [Francisco Lozano], seran fidels companys de festa de les obreres i del ritual de les festes” (p. 12).

Adduirem que Xavier Martí Juan, de Castelló de la Ribera, en un missatge del 7 de gener del 2019, quan aporta informació sobre el nom Abdó, escriu: “Abdó. Nom propi de persona, que deriva de l’hebreu עבדון(Abdon), que significa servent o servidor de Jahvé. En la Bíblia hi ha una ciutat anomenada Abdon (Js 19, 28; 21,30 i 1Cr 6,59), ciutat assignada als clans de la tribu d’Aser, després donada als levites. També és el nom del jutge d’Israel anterior a Samsó (Jt 12,13-15) i d’altres personatges (1Cr 8, 23.30; 9,36; 2Cr 34,20). Tant la Bíblia de la Fundació Bíblica Catalana (Barcelona 1969) com la Bíblia Catalana Interconfessional (també la versió valenciana) transcriuen en tots els casos Abdon, acabat en ene. Entre nosaltres, però, el nom és més conegut per ser un dels sants de la Pedra i se sol escriure sense ene final. Segons Llull (2010, p. 17), amb les formes Abdon i Abdona es troba a partir del s. XVI com a nom de bateig a Mallorca, però de forma escassa. ¿No seria millor escriure’l en tots els casos sota la forma Abdom? A Castelló el diminutiu és Abdomet”.  Agraesc la informació facilitada per Xavier Martí Juan.

Finalment, direm que, a partir de les fons consultades en la recerca, la forma originària no és Abdom, sinó les que hem indicat, motiu pel qual m’incline per les formes Abdó i Abdon. 

 

Fonts:

(1) Entrada “Els Sants de la Pedra, uns sants que agermanen” (https://malandia.cat/2019/07/els-sants-de-la-pedra), del 30 de juliol del 2019.

(2) Article “Imatge dels nostres sants (XXI). Sant Abdó”, publicat en la pàgina 3 del “Full Dominical” (no. 3581) de l’arquebisbat de Tarragona (https://www.esglesiadetarragona.cat/wp-content/uploads/2018/10/fd3581Catala.pdf), i signat per Sofia Mata de la Cruz.

(3) Llibre “Arqueología feminista ibérica”, de Francisca Martín-Cano Abreu, Editorial Letras de Autor, 2016.

(4) Estudi “L’ordre simbòlic de la mare en les festes d’agost de Bétera” (http://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/53422/1/Imma%20Dasi%20Estelles.pdf), d’Imma Dasí Estellés.

(5) Llibre “Metafísica del sexo”, Julius Evola (José J. de Olañeta, Editor, Barcelona, 1997).

(6) Entrada “Deméter y Perséfone” (http://www.quintilianus.net/lecturas/demeter.html), de la web “Comprensión lectora: mitos griegos”.

(7) Entrada “Simbolismo de la Granada” (http://dmiventana.blogspot.com.es/2016/03/simbolismo-de-la-granada.html), treta de la web “DESDE MI VENTANA Hacia los mares de un mundo simútáneo”, a partir d’un escrit d’Ángeles Díaz en la revista “SYMBOLOS”.

(8) Entrada “En pos de Deméter (2)” (http://symbolos.,com/s27demeter2.htm), escrita per Mª Ángeles Díaz en la publicació “SYMBOLOS” (no. 25-26, p. 192).

 

Calasparra i llegendes sobre els Sants de la Pedra

General, , , , , ,

A continuació escriurem unes llegendes que hem trobat en relació amb Calasparra, una població murciana de cultura castellana on els Sants de la Pedra estan molt arrelats i on encara tenen vida.

Començarem dient que, en una obra de Calasparra, “Vida portentosa, y sagrada novena de los santos mártires y Exclarecidos Reyes, S. Abdon, y Senen” (1), patrons d’aquesta població de Múrcia, hi ha una llegenda (pp. 4-6), malgrat que no figure amb eixe nom. Diu així en l’original:

“Desde que nacieron estos Santos, dieron indicios de su futura Santidad; y assi, que tuvieron uso de razón, empezaron à señalarse en todo genero de virtudes. Destinòlos el Cielo para Patronos de los Labradores, y defensores de los frutos de la tierra; y assi se ha reconocido siempre con mas particularidad en esto su excesso patrocinio. En confirmación de esto refiere Francisco de Mercede, que habiendo visto en Persia un Campo los antiguos, poblado de doradas espigas, y un Valle coronado de rosas, quisieron experimentar con el tacto, lo que registraba la vista; pero quedaron admirados à el examinar el prodigio; pues de repente se desaparecieron las espigas, y se desvanecieron las rosas. Acudieron  à un Santo Abad, llamado Paulino, quien en aquellos tiempos florecìa con especial nota de santidad, y este, interpretandoles el misterio, les respondiò de esta forma: Significan las espigas, y rosas, que haveis estrañado, la gran fertilidad, que promete el Altissimo à la Persia, por intercesión de sus amigos, y Santos Reyes Abdòn, y Senèn, que despreciando sus Regias Diademas, y ocupados solamente en heroicas obras de virtud, es todo el empleo de sus vidas, y contemplar las perfecciones Divinas, y han merecido con sus ruegos esta felicidad, y favor para este floridissimo Imperio de Persia”.

Prosseguint amb Calasparra, però ara, mitjançant el llibret “Cuadernos de Historia de Calasparra Nº I SAN ABDÓN Y SAN SENÉN Julio 1997” (2), en paraules dels autors, “Conversando con personas mayores del pueblo hemos podido recoger dos versiones completamente distintas de la leyenda de los Santos Mártires San Abdón y San Senén que a continuación reflejamos:

Para unos, la historia de estos personajes se remonta a los primeros tiempos del cristianismo. Según esta versión se trataría de unos hombres, un noble y su criado, que acuciados (*) por el hambre robaban los frutos de la tierra para aliviar su necesidad. Puestas en aviso las autoridades de las actividades, dan permiso a los campesinos para prenderlos y acabar con ellos, para terminar así con las fechorías de la pareja que tantos problemas causaba a los campos.

Cuando los paisanos de estas tierras consiguieron localizarles los prendieron y terminaron con sus vidas decapitándolos. Para mofa y escarnio intercambiaron sus cabezas. Con el tiempo se dieron cuenta de que el castigo había sido excesivo en relación con la culpa y comenzó un proceso para exonerarlos (*), llegando a ser elevados a los altares y considerados por su[s] fieles como protectores de los campos y la agricultura.

Otra de las versiones de la tradición local nos cuenta que eran unos príncipes persas, convertidos als cristianismo, que teniendo necesidad de escuchar la Santa Misa no disponían de pan y de vino para la consagración, por lo que se dedicaron a robar uva y trigo para fabricar los elementos de la Eucaristía y para repartir entre los más necesitados. Fueron descubiertos y capturados por los soldados romanos y condenados a morir decapitados.

Sus amigos consiguieron recuperar sus cuerpos y para que no fuesen descubiertos los metieron en unos barriles de los utilizados para contener vino sacándolos del país en unas carretas tiradas por bueyes. Comenzaron a viajar buscando un lugar lejos de sus enemigos para que reposaran sus restos. Y cuentan que, cuando aquellas carretas pasaban cerca del lugar donde ahora está su ermita, los bueyes se negaron a caminar. Aquel hecho prodigioso se interpretó como el deseo de los Santos a permanecer aquí. Y en eses mismo paraje, sobre un altozano (*) que domina la vega del Segura, se les construyó una pequeña ermita, que es la que hoy alberga sus imágenes” (p. 27).

Aquestes llegendes de Calasparra, en relació amb les altres que hem trobat durant la recerca, són realment peculiars i molt distintes a la gran majoria, cosa que no lleva el seu valor etnològic, a més que hi amplia la tradició oral (ara, plasmada en l’escriptura) vinculada amb els Sants de la Pedra.

 

Font: 

(1) L’obra “Vida portentosa, y sagrada novena de los santos martyres, y Exclarecidos Reyes, S. Abdón, y Senén, Patronos de la Villa de Calasparra” ( http://www.murcia.es/jspui/bitstream/10645/979/1/Archivo526.pdf), del P. Fr. Sebastián Saez (de 1765), publicada en Calasparra.

(2) El llibret “Cuadernos de Historia de Calasparra Nº I SAN ABDÓN Y SAN SENÉN Julio 1997”, elaborat per diversos autors i editat per la Fundación Emilio Pérez Piñero (de Calasparra), per Caja Murcia i pels autors, que s’elaborà en Calasparra (població murciana on estan arrelats els Sants Abdó i Senent), en 1997.

Agraesc la generositat de Juan Sánchez, arxiver municipal de Calasparra, qui feu possible que que m’aplegassen aquests quaderns.

 

Notes: Acuciados és una paraula castellana que, en valencià,  diem apressants, acuitats.

Exonerarlos, en valencià, exonerar-los, vol dir, perdonar-los.

Altozano, és una paraula castellana que, en valencià, diem tossal, pujol, turó.