Una altra narració en què copsem trets matriarcals i que figura en el llibre “Aplec de rondalles”, de Valeri Serra i Boldú (1875-1938), és “El camí de la fortuna”. Així, en una vila de muntanya, un marit i una muller vivien junt amb els seus tres fills. Un dia, el gran diu als pares que vol fer via i els adults ploren.

Un poc després, el noi troba una velleta, a qui demana on és la fortuna i ella li respon i, de pas, el salva:
“-Sí (…). Vés a aquella muntanya (…) i, quan hi siguis, veuràs molts arbres; puges al més alt i veuràs una cova on hi ha set gegants. Quan els vegis sortir, fixa’t bé amb el que diguin; i, després, vindran a l’arbre on seràs tu, el faran moure de l’un costat a l’altre i, si caus, se’t menjaran (…). Sobretot, aguanta’t fort.

-Així ho faré” (pp. 49-50). O siga que, per una banda, la dona salva l’home (ací, un jovenet) i ell seguirà els passos que li indique l’anciana i, altrament, trau el tema de la fortalesa. Passa que, com que ell no li dóna res, no superarà la prova.

A continuació, el germà mitjà comenta als pares que vol fer món i, altra vegada, és la dona qui podria aplanar el camí al xic i fer que ell ho assolís, si segueix lo que ella li diu. A més, la velleta també s’ofereix a fer-li costat:

“-Sí -respongué ella, i li digué el que va dir al germà més gran” (p. 51).

En un passatge posterior a veure ell els gegants, “va baixar de l’arbre i es dirigí cap a la cova” (això és, cap a la mare). Però, com que capta uns calaixos, però no recorda els mots que ha de dir per a poder eixir de la balma, els titans es fan amb ell.

Ara bé: el fill petit, en demanar-li la provecta si li podria donar res, li respon:

“-Teniu: aquí us dono tot el que porto.

I va fer via.

Quan va arribar a dalt de la muntanya, va pujar a l’arbre més alt i es posà a escoltar.

(…) -Obre, bitjoc!

Ell es treu llapis i paper i s’apunta aquestes dues paraules” (p. 55).

Ben mirat, el xic, no sols posa part de la seua vida al servici dels més necessitats i dels majors (i, així, també manifesta que els té ben considerats), sinó que, igualment, escriu els mots que diu i que li permeten eixir de la cova.

Sobre aquest passatge, hem pensat que podria ser modern i no descartem que, anteriorment, hagués figurat d’una altra manera, ja que la tradició era més aïna oral i eren poques les persones que sabien escriure.

Quan ell accedeix on estaven els calaixos que deien Or, Argent i Coure, “començà a embutxacar-se’n fins que en tingué prou” (p. 55), un detall en nexe amb la cultura vernacla catalana: la moderació. Tot seguit, se’n torna a cals pares i, “En arribar-hi, els seus pares ja l’esperaven i l’abraçaren i visqueren sempre junts” (pp. 55-56). En altres paraules: hi ha un empelt entre el fill i els pares, entre qui creix i la terra i, com hem vist, entre els ancians i els més jóvens, el futur (en aquesta contalla, ben plasmat en l’acte d’escoltar i en l’altruisme del xiquet).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.