Arxiu d'etiquetes: persones molt obertes

Dones i poblacions del Pallars amb dolçor, bonesa, creativitat i agraïdes

General, , , , , , ,

 

Una narració pallaresa en què es reflecteix el matriarcalisme, de manera simbòlica, és “El concert de Cal Rossinyol”, la qual figura en l’obra “Quan Judes era fadrí i sa mare festejava”, de Pep Coll. Així, llegim que, “A mitja hora escassa de Pessonada, (…) s’alça la masia de Cal Rossinyol. Casa i era es troben arrecerades cara al migdia, al peu d’un serrat que les protegeix del vent de port, voltades d’oliveres i d’altres arbres fruiters i a quatre passes de dues fonts: Torrent Salat i la font de Vidal. Un lloc, doncs, privilegiat del terme, en el qual hom pot escoltar sovint el refilet del rossinyol i el cant de molts altres moixons” (p. 165). Com veiem, 1) la casa i l’era estan protegides (paper maternal així com també ho fa la Nostra Senyora o, com ara, la mare respecte al fill), 2) arbres de tipus mediterrani (per exemple, l’olivera, el qual sol associar-se a la pau), 3) a poca distància de dos punts on hi ha aigua (dos detalls vinculats amb la dona,  que ens poden evocar el naixement d’un nen) i 4) la font de Vidal.

Adduirem que, per una banda, hi ha un brollador ple d’aigua i ben ample (es tracta d’un torrent) i que és salat. Igualment, n’hi ha u que aporta dolçor i creativitat i associat a la vida, a l’obertura als altres: la font de Vidal. A més, la paraula “Vidal”, com podem llegir en el “Diccionari Català-Valencià-Balear”, prové del llatí “vitale”, que significa “vital” i que, igualment, “El nom personal Vitalis ja ve del llatí i és el nom de diversos sants dels primers segles del cristianisme”. Naixement, aigua, primers sants, vida… en relació amb la Mare Terra.

Com captem en moltes rondalles, la dolçor i la bonesa són ben acollides com també l’obertura. I, en canvi, en el paràgraf següent, ja es comenta que, a la gent de Can Rossinyol, els agradava molt anar de festa (lo que, en altres relats, seria la cacera) i que els animals passaven tres dies com si fossen secundaris per als seus amos. Per tant, el conte convida a pensar en els altres i a tractar amb suavitat les persones que fan possible que la nostra vida i els nostres projectes vagen avant.

En línia amb aquesta rondalla, la que ve a continuació, “Una mestressa ambiciosa”, plasma molt lo matriarcalista. En Ca l’Arcalís, una de les cases més bones del poble Vilamur, “Com moltes altres famílies, amassaven amb molt poca farina. De cop i volta, la casa va començar a pujar” (p. 175), fins al punt que uns tafaners els demanen com se les enginyaven, i ells, sense pensar-s’ho dues vegades, els responen “tenim a casa una màquina de fer moneda! (…).

Un bon dia es presentà a Vilamur el Governador de Lleida, acompanyat de dos guàrdies i demanà per casa L’Arcalís. A casa, només hi havia la mestressa, una dona molt treballadora i eixerida.

-On són els hòmens? -preguntaren els forasters del carrer estant.

-On voleu que siguen?: al tros” (p. 175).

I, tot seguit, els obri i veiem que “La mestressa els acompanyà llavors a les quadres, vora les quals hi havia una habitació molt ben arreglada i proveïda de tota mena d’estris de treball” (p. 175). I, a banda, la dona els afig:

“-Mireu: tot aquest parament és la màquina (…) d’aquesta casa! I també, és clar, amb l’ajuda d’aquests deu! -digué la dona, mostrant els dits de les mans.

L’autoritat provincial (…) va voler recompensar la mestressa” (p. 176) i la dona els respon:

“-Doncs, vull ser jo la primera d’anar a oferir per la festa major (…).

Cal aclarir que, en aquest poble, tenen el costum que, el segon dia de festa major, les tres mestresses principals de Vilamur pugin a l’altar durant la missa per fer unes ofrenes. Aquell any, doncs, la primera dona del poble, a l’hora d’anar a oferir, fou la mestressa de Ca l’Arcalís, davant de la jove de Cal Notari” (p. 176).

Per consegüent, en aquest relat, copsem que, en el Pallars, lo vinculat amb la dona i amb lo matriarcalista va per davant de lo que ho fa amb l’home i amb lo patriarcal: la dona (relacionada amb el camp i molt oberta), en lloc de lo patriarcal (els forasters que procedeixen de la ciutat i la filla del notari). 

Finalment, un altre tret en línia amb el matriarcalisme: l’agraïment, per mitjà de les ofrenes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia.

 

Bon Nadal i Venturós Any 2023.

“Vos podeu casar en voler”, persones molt obertes i sexualitat matriarcal

General, , , , ,

 

En la rondalla mallorquina “Es missatget petit”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom IX, un comte que cercava dona amb qui casar-se, troba una jove de setze anys qui, quan una bugadera (de part del noble) s’acoste a la xica i li pregunte si vol ajuntar-se amb l’home, la pubila, “que ho era, de deixondida, i que hi anava, d’ulls espolsats” (p. 8), posa tres condicions a la bugadera: “Vull fer tres proves de la seua vivor –diu sa fadrineta-: (…). M’ha d’endevinar quin és el menjar de tots es menjars, quina es s’espècie de totes ses espécies i quina és sa mel de totes es mels.

–(…) ¿Vol dir que, per donar es sí vossa mercè a aqueix comte, ell li ha de contestar a totes aqueixes coses?

-Si fa, germaneta!” (p. 9), li respon la jove. Per tant, fins i tot, en lo sexual, l’home ha d’acceptar les condicions que li posarà la futura esposa.

I el comte, com que volia casar-se amb la fadrineta, farà via i, molt prompte, troba un jovenet que li farà un bon paper, perquè li resol les preguntes que havia plantejat la jove: el menjar és el pa (em recordà el treball i la prosperitat), l’espècia és la sal (en el seu punt, la vida) i la mel és la mel de maig (la dolçor, l’agraïment, ja que, en maig, “ses flors des camp estan totes (…) as punt més alt de sa seua garridesa i galania i bona olor”, p. 14). L’al·lot, eixerit, agradable i agut, fa que el comte trie no parar-se en palles i anar a ca la fadrina a dir-li les tres respostes.
La jove, abans, comenta a son pare: “Ara és tornada sa bugadera i em diu que el senyor comte és aquí i que ha aclarides aquelles tres coses (…). I jo no li he volgut contestar que no n’hagués parlat abans amb vossa mercè” (p. 15).

El pare, molt obert amb la filla, li demana on ha vist el comte, ella li ho diu i, a més, el pare “va considerar que, quan sa seua filla havia fet allò, era que es comte li agradava, i que la tendria massa mala d’aturar i de decantar-li aquells pensaments des cap si ella ja havia ficada bolenga[1], perquè guardau-vos d’al·lota que pic que un fadrinel·lo li entra per s’ull dret!” (p. 16).

Ara bé, com que el pare “era un home molt viu, lo que va fer, va demanar clarícies d’aquell comte, totes  ses que va poder.

Ses clarícies no foren dolentes i, aleshores, diu a sa seua filla:

-Mira, crida sa bugadera i dona-li dia, as comte, per presentar-se i contestar a aquelles tres endevinalles; i, si les t’endevina i et fa sa peça, podeu passar l’obra avant”(p. 16).

I, com que el comte, anirà a ca la fadrineta i li contestarà amb les respostes correctes,  fins i tot, el pare ho aprova al comte (p. 17). Però el paper del pare reflecteix el matriarcalisme vinculat amb la sexualitat, per exemple, quan tria dir, davant de la filla i del comte:

“-Per part meua –diu es senyor vell-, si ella hi està conforme, jo també hi estic. Vos podeu casar en voler.

-Ja ho hauríem d’esser!” (p. 18), respon la jove. I el comte, immediatament, “va esser des mateix sentit!” (p. 18).

Al capdavall, tot i que la filla ho comenta amb el pare, aquest passatge plasma que, àdhuc, en la sexualitat (en aquest cas, un poc abans de casar-se), el pare deixava que fos la filla qui triàs el seu futur (ajuntar-se, en matrimoni, amb l’home) i veiem que, de nou, es fa lo que vol la dona.

Afegirem que, en cançons eròtiques mallorquines recopilades per Gabriel Janer Manila, la gran majoria de les vegades, la filla fa consultes o comentaris amb la mare, no amb el pare, i que aquesta rondalla, de pas, presenta un pare molt obert, en lo sexual i tot.

Agraesc la col·laboració de les persones que m’han comentat sobre el tema de la sexualitat en relació amb el matriarcalisme, a les que participen en el treball i a les que em fan costat dia rere dia

 

Nota:[1] Que s’havia ficat en el cap la idea de casar-se amb el comte.

“Tu ets es fill”, reis oberts i amb bon cor

General, , ,

 

En línia amb acompanyar els pares quan ja són ancians i, igualment, amb el tema de l’hereu, i, sobretot, amb actuar oberts i amb bon cor, en la rondalla “Tres germans deixondits”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover en 1896 i publicada per Institució Francesc de Borja Moll en el 2021, en el Tom II, es trau el tema de l’herència però, principalment, el de la família i el de les persones de bon cor. Així, comença parlant d’un pare que tenia tres fills, En Pere, En Pau i En Bernat, tots ells deixondits, això és, desperts, vius, amb reflexos (p. 112). Tot seguit, llegim que “Se morí i només deixà mig hort de terra amb un morer.

Posà en es testament: faç mon fill hereu” (p. 112). O siga, que el pare feia hereu el seu fill. Però, com que n’eren tres, molt prompte opten perquè “Lo millor serà que anem al rei, i ell que faça sa sentència” (p. 112).

El rei accepta la proposta dels tres germans i, com que tots tres eren molt vius, el monarca tria per una opció curiosa i que, com veurem, té relació amb la família. Així llegim: “crida un pintor i es tres revetlers, i diu a aquests:
-Per fer sa sentència que em demanau, he mester un retrat de vòstron pare. Donau quatre indicis de sa seua fesomia a aquest pintor i el ens retractarà.

Los hi donaren, i aviat sa figura estigué feta.

El rei la penja a una paret, fa venir es tres germans, i els entrega una ballesta i tres fletxes perhom[1], i els diu:
-Hala!, desparau[2] aquestes fletxes a aquesta figura. Es qui n’hi acorarà una més endins, as mig des cor, aquell serà s’hereu.

Es major pren sa ballesta, desparà ses tres fletxes, i totes les clavà ben endins, al mig des cor de sa figura.

Pren sa ballesta es segon, despara i tengué tan bon dret com es major.

Entrega sa ballesta as darrer.

Es darrer, en lloc de desparar-la, la torna al rei i li diu:
-Senyor rei, pes mig hort de terra i es morer, ni per tot quant me pogués haver deixat mon pare, jo no despar a una figura, a semblança seua. Si per esser hereu, li he de desparar ses fletxes, m’afluix de tot quant me puga tocar.

-Tu ets es vertader fill! –diu tot d’una el rei-. Tu ets s’hereu! Ja no importa que despares! Ja està feta sa sentència!

En Bernadet se n’anà a ca seua, i posseí des d’aquell dia, es mig hort i es morer” (p. 117).

Com hem pogut veure, el rei premia el fill que sí que té cor. I el fet que el rei, com en moltes rondalles en llengua catalana, també en tinga, és motiu per a considerar que aquesta rondalla recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover en 1896, plasma una cultura en què es prima molt més les bones relacions en la família (no disparar el pare) abans que la competició a veure qui pot més, encara que siga a costa de tombar la part emocional (el cor) de la persona i dels altres.

Afegiré que ha sigut una de les rondalles que més m’ha impactat i que, per això mateix, la passí, immediatament, a Facebook i la comentí a una persona que, un dels primers dies de la primavera del 2017, després d’un cas de què isquí com a innocent i en què jo podia haver posat costera amunt el futur d’un possible batle d’una població valenciana (qui ho seria, uns mesos després) i, sobretot, dels meus pares, ell, em digué: “No, per favor: encara que siga pels teus pares. No ho faces”. I la meua resposta, com la que diguí a una dona molt vinculada amb la família de ma mare, fou “Ho podria fer. Però no ho faré, pels meus pares; perquè si ho fera, me’ls carregaria. I me’ls estime”.  I trií no fer-ho, perquè considerí que els meus pares sí que havien actuat de bon cor.

Agraesc la col·laboració de les persones que han participat en relació amb aquesta rondalla, i la dels qui em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Per cada u, a cada u.

[2] Sinònim de “disparar”, considerat com a genuí en el DCVB.

Fills sincers i pares molt oberts, en rondalles matriarcals

General, , , , , , ,

 

En relació amb la rondalla “Peret i Margarideta”, recopilada per Joaquim G. Caturla, en el llibre “Els contes de l’Horta”, de Cristòfor Martí i Adell, n’hi ha una variant, possiblement, posterior en el temps i, així, més pròxima a l’actualitat, en què, en lloc de Margarideta, hi ha un germà petit que salva el germà gran i, a més, un pare aventurer i molt obert que fa un viatge pel món i que torna a casa amb una bona fortuna. Aquest conte es titula “Peret”. Comentaré que, des de molt prompte, tinguí la intuïció que podria tractar-se d’una rondalla semblant a la de Peret i Margarideta. En ella, un mercader molt ric a qui se li havia mort la dona i que li havia deixat els dos fills xicotets, Peret i Joan, els fia a una veïna “perquè els atenguera i, quan ell tornara, es casarien. Li deixà una bossa plena de diners, digué als xiquets que aquella dona seria la mare, que l’havien de creure i respectar, i se n’anà pel món” (p. 123). Veiem, per tant, un home molt obert i que es fia del veïnat.

Ara bé, a aquesta dona, que balafiava i que es posava molt recta i dura amb els xiquets (p. 123),“Peret, que era el major i molt valent, li plantava cara i li advertia:

-Li ho diré a mon pare quan vinga” (p. 124) com també “que li contaria que els pegava i que els feia treballar” (p. 124).

I, en un passatge molt semblant a la versió de l’Alacantí, després que la mare matàs Peret i fes servir, com a dinar, Peret al seu germà Joan (el germà petit), “Joan no volgué tastar-lo; esperà que ella acabara de menjar, n’arreplegà els ossos, feu un clot en l’hort i els plantà.

Sol (…), Joan regava cada dia els ossos. I no tardà en vore eixir una perereta, que creixia tan de pressa que florí i féu peres, unes peres grosses i molt dolces, de seguida” (p. 124). I, com que la madrastra no donava de menjar a Joan, ell recorria a la perereta, la qual, generosa, li facilitava la menja. Aquest passatge és molt diferent al de la versió de “Peret i Margarideta”. La rondalla de l’Alacantí recorda, fins i tot, les sembres de desembre que donen els seus fruits per juny (si més no, simbòlicament).

Un poc després, veiem que “Passà, el temps i, un dia, quan donaven tots per perdut el mercader, arribà al port la seua nau carregada de mercaderies precioses de l’Orient: teles finíssimes, perfums, gemmes, perles, canyella, pebre, canyamel, encens… L’home, que venia de l’altra part del món, havia visitat països molt diferents (…). Però havia eixit sa i estalvi” (p. 124), de calamitats i tot. Podríem pensar en els típics ocells (símbol de la llibertat, ací, plasmada en el viatge) que, després de molts mesos, passen a un terreny fèrtil i bo per a viure.

Ara bé, aquest pare actua d’acord amb trets típicament matriarcals, quan, després de mentir-li la dona (qui deia que els fills no s’havien portat bé i que li havien fet patir sense parar), i, justament, ell, “que venia tan content i tenia tantes ganes de vore ells seus xiquets, les notícies li posaren tan trist que plorava i es planyia tan fort que Joan el sentí” (p. 125). Un pare que plora, que, tot i dedicar-se al comerç, també s’interessa per les persones, per la família, pels xiquets… Però Joan, el xicotet, a qui semblava que eixa era la veu de son pare, li comenta què havia passat i com actuava la madrastra.

El pare, com un bon rei faria, primerament, confia en la versió de la dona i, després d’escoltar Joan (amb qui s’havia abraçat i s’havien posat contents), quan li diu “El que t’ha dit eixa dona no és veritat” (p. 125), podríem pensar que confia en què els xiquets no solen mentir i, per això, “Per a provar-ho, Joan féu eixir son pare a l’hort, el portà a la perera i li digué: ‘Peret, tira’m una pereta’, i la pera caigué de seguida. Son pare se sorprengué tant que volgué fer la prova ell també: ‘Peret, tira’m una pereta’” (p. 125).

Aleshores, en un passatge molt semblant al de Peret i Margarideta, Peret, en lloc de donar-li cap pereta, reviscola, “I la perera començà a tremolar-se com si hi fera molt de vent i desaparegué. I, al lloc que ocupava l’arbre, estava ara Peret amb els braços oberts:

-Pare!

-Peret, fill meu!

Els tres, el pare, Peret i Joan, s’abraçaren i no es volien soltar” (p. 125).

Ara bé, la madrastra, havia pegat a fugir, i, tots tres, a banda de “donar part a la justícia per si de cas la trobaven per alguna banda” (p. 125), milloren el vincle:

“Instal·lats ja els tres a casa, el pare (…), com que els negocis havien anat molt bé i havia guanyat tants diners, prometé als fills que no emprendria ja cap viatge[1] i que no els deixaria mai més” (p. 125).

Per tant, el pare, no sols aprova el valor de la sinceritat, sinó, a més, que es tracte bé les persones (especialment, els xiquets de pocs anys), considera que les relacions entre persones han d’anar acompanyades de bones intencions i, per descomptat, que qualsevol pare (fins i tot, el pare que, com és el cas d’aquest mercader, també fa el paper de mare), ha d’estar obert i interessat pels seus fills, pels xiquets i per uns vincles més directes.  Un conte en què es plasma molt bé com és la pedagogia matriarcal, ací, present en el pare. I, lo que hem dit per al pare, val també per a les mares (en les relacions amb els fills).

Agraesc  a les persones que, en qualsevol moment del treball, me l’estan aplanant i, per descomptat, als qui afavoreixen el matriarcalisme en línia amb com es manifesta, per exemple, en moltes rondalles i en moltes cançons (en ambdós casos, vinculats amb la llengua catalana) i als qui em fan costat en el dia rere dia.

 

Nota: [1] Ens podem imaginar que del tipus que figura en el conte, encara que, tenint en compte com era, ell continuaria actuant.