Arxiu d'etiquetes: Nostra Senyora de Montserrat

El sentiment de pertinença a la terra, empelt avis-néts i religiositat matriarcal

Prosseguint amb la composició “Tribut d’un mallorquí”, escrita per Miquel Costa i Llobera en febrer de 1881, es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra i els vincles entre mallorquins i catalans, com exposa el poeta balear, qui inclou uns versos sobre Ramon Llull i agrega que

“Quan los nous trobadors, en rimes noves,

Cantaven d’aqueix temple el milenar,

Enmig del cor que Montserrat inspira,

Fou mallorquina la sagrada lira

Que féu l’oda potenta ressonar.

 

I avui, al crit de festa que agermana

Per tot la gran família catalana,

Sa veu Mallorca vol mesclar també;

I, amb tanta amor la hi mescla i senzillesa,

Germans, que, fins la troba ‘os ha tramesa,

La troba humil de son cantor darrer”.

 

La família catalana, germans, l’amor…  Això, junt amb els avantpassats (els padrins i més):
“De Catalunya, dins la llar sagrada

Gosa alçar-se tan pobre lo meu cant…

Allà, en la festa del casal dels avis,

De grat, toleren los més vells i savis

La paraula senzilla d’un infant”.

 

Com hem pogut veure, no sols el poeta enllaça Catalunya amb els ancestres que portaren la llengua a les Illes Balears, sinó que aprofita el terme “avis” per a plasmar una de les maneres que ha fet més fàcil que la llengua perdure en ambdues zones: l’educació matriarcal.

Així, capim un fet que ens comentaren en una qüestió per a la recerca: que els ancians tracten bé els xiquets i que, àdhuc, hi estan oberts. No debades, Miquel Costa i Llobera indica que tant els més grans com també els que tenen més món i saviesa, toleren els nens (i ho relaciona amb la senzillesa dels infants).

En acabant, trau un altre nin i el posa en nexe amb la llengua en el camp de les pregàries (és a dir, en part de la religiositat popular):

“Doncs, com infant, ¡oh, Verge!, ma pregària

Vull dir al peu de l’ara mil·lenària,

On, passant i passant generacions,

Adorant-vos pregaren i gemiren

Com eixes ones que aquí baix sospiren

I lo peu besen dels sagrats turons”.

 

Un Poble connectat amb la figura de la mare (ací, altrament, amb la de Nostra Senyora de Montserrat, patrona de Catalunya).

Després, com molts escriptors de la Renaixença (sobretot, durant la segona meitat del segle XIX), evoca l’empelt que hi ha entre catalans i la patrona, l’agraïment que li fan (llorers, palmes, corones…) junt amb el contacte amb la terra (en dir que davallaran en processó de Montserrat al món) i, ben mirat, acompanyat de paraules d’esper i d’aliança amb els catalanoparlants:
“Ah! Davant tots los pobles de la terra,

Cantem ara, ¡germans! Aquesta serra

Torna més forta la remor del tro”.

 

Per tant, en aquests versos, el sentiment de pertinença lliga amb el de Poble: tots canten plegats i això aporta fortalesa a lo tel·lúric.

Així, en el darrer paràgraf de “Tribut d’un mallorquí”, l’autor pollencí posa que

“Cantem fins que, a la mística muntanya,

Gire els ulls Catalunya i tota Espanya,

Cantem a cor lo Virolai sagrat.

Diguem, diguem a la divina Mare:

Fills vostres som i volem ser encara…

Encara que s’esfondre el Montserrat!”.

 

 

És a dir, mentres que continue la vida del Poble, la dels fills de la terra i hi haja catalanoparlants, també ho farà l’evocació de la Mare de Déu de Montserrat.

Finalment, adduirem que, en una nota, Miquel Costa i Llobera plasma “És famós l’antic Virolai de Montserrat, sobre el qual va escriure Mossèn Verdaguer les estrofes que se cantaven en les festes del mil·lenari”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, balls, patronatges, poesia i germanor

Prosseguint amb el poema “Catalunya”, de Rosa Rovira Sancho i plasmat en el llibre “Poemes 2000/2011”, veiem trets de la terra, com ara, balls, el patró de Catalunya (Sant Jordi junt amb el color de la bandera, la quadribarrada, groc i vermell) i Nostra Senyora de Montserrat (patrona de Catalunya, coneguda afectivament com la Moreneta):

“Catalunya és la sardana

ballant petits i grans,

units fent la rotllana

enganxant totes les mans.

 

Catalunya és sant Jordi

una rosa duu al seu pit,

és l’amor de tots els homes

del cor gran al més petit.

 

Catalunya és la senyera

tramada amb el fil d’or,

quatre barres pinzellades

amb la sang del nostre cor.

 

Catalunya és la Moreneta

és l’estrella del matí,

resplendor per tots els pobles

il·luminant nostre camí” (p. 14).

 

 

Per consegüent, es reflecteix l’esperit comunitari (balls en rotgle), l’aliança (moltes persones donant-se les mans), la germanor entre persones de totes les edats (per mitjà dels sentiments) junt amb la idea de lluita (o, si més no, de força, d’un Poble fort i optimista com qui veu llum solar). I, a banda, una Mare que fa de guia de Catalunya.

Afegirem que la Moreneta (bruna pel seu nexe amb la vellesa i amb la saviesa, que no per influència d’espelmes, com, més d’u, pensa) connecta amb el simbolisme matriarcalista, en aquest poema, fóra com una mena de foscor que, enmig d’un ambient més bé de claredat (ha despuntat el sol), és com el cresol de Catalunya.

Aquesta funció no aniria associada, per exemple, a Sant Jordi, i, per tant, constitueix un detall significatiu que, al meu coneixement, té a veure amb una tradició ancestral i tel·lúrica de relació Mare-fills-néts, a diferència d’un patronatge de Sant Jordi (modern, iniciat, de manera general, a mitjan segle XV, en un moment d’expansió “cavalleresca” per la mar Mediterrània).

Finalment, la poetessa escriu uns versos que plasmen una cultura ben llunyana de l’eixamplament i sí, en canvi, de contacte amb la terra, on la infantesa té espai com també la literatura i la poesia popular, els sentiments i, fins i tot, representa un indret on la gent s’agermana. 

Per això, l’autora considera que Catalunya és on millor viu i, així, hi continua lligada (com si fos la mareta i el nen):

“Catalunya és poesia

és tendresa, és amor,

Catalunya és la terra

que estimem amb tot el cor.

 

Catalunya és la família

una terra de germans,

és la terra més formosa

de tots els catalans!”.

 

Com a afegitó, direm que, sobre aquestes composicions del llibre esmentat, Ricard Jové Hortoneda (1929) ens envià un correu electrònic el 18 de febrer del 2025: “Moltes gràcies, Lluís. Em fan goig aquestes poesies tan emocionants. Expressen, també, una altra realitat (no tan, o gens, positiva); que ens oblidem massa dels Països Catalans! I no estem sols, som PAÏSOS CATALANS! Les lleis de les dictadures monàrquiques ens han separat massa i han posat massa barreres que haurem de lluitar molt per a poder-les esborrar.

Una forta abraçada, Lluís!!!!”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

El sentiment de pertinença a la terra, dones que fan ballar i Nostra Senyora de Montserrat

Una altra sardana recopilada en la mateixa obra de Núria Feliu, en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra (encara que siga perquè la dona també accepta anar a ballar i, de pas, ella salva l’home), és “A la plaça hi ha sardanes” (pp. 29-30). La lletra és de Santiago Guardia i fou musicada per Josep Fradera:

“A la plaça hi ha sardanes

quines ganes de ballar!

A la plaça hi ha sardanes

digues si amb mi hi vols anar.

Sents? ja ens crida la tenora

i refila el flabiol,

au! anem-hi que ja és hora,

no m’hi deixis anar sol.

Vine, vine amb mi

i escolta les paraules que et vull dir”.

 

Per tant, no sols ella li ho acull, sinó que, igualment, li fa de mare (per mitjà d’unes paraules que evoquen el nexe entre la mareta i el nen). Com a anècdota, diré que, en moltes cases valencianes catalanoparlants, amb matrimoni nascut entre 1930 i 1950, sovint, un poc abans d’anar-se’n de casa (per exemple, a visitar alguns familiars o a algun aplec), la dona sol recordar a l’home què li aprova i què no. Ho he conegut en persones acostades.

Al capdavall del poema, podem llegir

“A la plaça hi ha sardanes

amor i vida

t’oferiré,

ballarem nostra sardana

les mans unides

i els cors també”.

 

 

Així, com en el lligam maternal quan el xiquet alleta, la dona dóna vida a l’home i, de pas, els dos són carn i ungla.

Adduirem que, en la cançó següent plasmada per l’artista catalana, “La nit de l’amor” (pp. 31-32), amb versos de Santiago Rusiñol i amb música d’Enric Morera i Viura, hi ha trets matriarcalistes, com ara, el fet que la nit estiga ben considerada i que genere vida i, de rebot, lo femení n’aporta a la terra:

“fem-lo vessar tot aquest vespre!

 

 

(…) Nit de l’amor, formosa nit

dura molt més del que ara dures.

(…) raig de cançons que, essent de nit,

porten la llum de nova vida”.

 

 

Un altre poema en què copsem molt el sentiment esmentat, també arreplegat en el llibre “Núria Feliu recita les sardanes més populars”, és “És la Moreneta” (pp. 33-34), amb lletra i música d’Antoni Carcellé i Tosca (1904-1983), en referència a Nostra Senyora de Montserrat, patrona de Catalunya. Diu així:

“Té la nostra terra la muntanya

que l’enveja tot el món

que és Montserrat.

 

Quina terra més galana

és la terra catalana.

(…) És la Moreneta

la fe del poble català

l’estel del seu camí

l’afany dels seus amors”.

 

O siga, que la dona (ací, una Marededéu), a més de ser la protectora vernacla del Poble, és qui el guia i qui el salva.

Afegirem uns versos que podrien evocar el paganisme, per la seua condició de santa, la qual empiularia amb la consideració sagrada de lo tel·lúric (ací, de la patrona):
“Quina flaire fa més catalana

la muntanya santa del meu cor

i la Moreneta que ens escolta

ens mira i ens dóna tot l’amor”.

 

Aquestes paraules connecten amb el caràcter maternal que atorguen a Nostra Senyora. I els fills de la terra enllacen amb ella com si ho fessen en un ball (en aquest cas, mentres ballen una sardana): en rogle, detall que té a veure amb l’esperit comunitari. Per això,

“Tota la muntanya

et volta donant-se les mans

sardana de l’amor

d’un poble de cristians.

(…) vetlleu Senyora pels catalans”.

 

Per consegüent, així com la dona (àdhuc, com a mare) vetla la casa, la família i, en grup, pel barri i per lo comunitari, la Mare de Déu de Montserrat ho fa per Catalunya i pels seus fills, pels qui hi estan empeltats.

Finalment, direm que el 8 de gener del 2025, Ricard Jové Hortoneda (1929) ens envià un correu electrònic en què deia “Bona tarda, Lluís,

Mare de Déu quants i quins records m’ha portat La Moreneta! Si digués que, fa quasi vuitanta anys que la vaig sentir, segurament no et mentiria. Deuria tenir-ne uns quinze o setze. Era la Festa Major del Poble i va venir l’orquestra PLANAS, de Martorell, i ens la van oferir al concert. La va cantar en Jaume Ventura; deuria ser de la meva edat, molt jovenet. Quina sorpresa i quina il·lusió! Va tenir molt d’èxit.

Després, es va fer molt famós amb un altre nom que ara no recordo, i també perquè va intervenir molt en partits del Barça, amb la seva trompeta.

Moltes gràcies, Lluís.

Una forta abraçada!!!!”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El Cavall Bernat de Montserrat, en una versió recopilada per Joan Amades

 

En relació amb el tema de Carall Bernat, Cavall Bernat, Carall Trempat, Carall Armat, etc. comentarem que el 29 de juny del 2022, Rosa Garcia Clotet, en resposta a un post amb paraules de Lluna Cataluyna Euskadi, en el grup “Dialectes”, ens comentà “No he trobat res al respecte, només que ‘cavall seria ‘carall’= penis. I Bernat, que estaria, més o menys, envoltat d’un penya-segat. (…) Ara, recordo que tinc un llibre de llegendes: miraré si en parla” i li escriguí que anava en la línia que ella escrivia. El mateix dia, en distints missatges, Rosa Garcia i Clotet ens envià unes fotos junt amb un comentari: “L’autor del llibre és Joan Amades.

Títol: ‘Folklore de Catalunya. Rondallística’.

És un llibre antic, pertanyia a l’avi.

Editorial: Selecta, Barcelona”.

La versió que figura en aquesta obra de Joan Amades diu així:

“714. DE QUÈ VE EL CAVALL BERNAT DE MONTSERRAT

Heus ací que molt abans de la troballa de la Mare de Déu i que Montserrat fos habitat per ermitans i penitents, hi havia un bosquerol[1] que feia una vida pobra i miserable i tenia per casa una mala barraca feta de troncs entremig del gran rocam. Es dedicava a tallar llenya, baixar-la al pla i vendre-la. Es passava el dia tallant arbres a destralades; de capvespre feia feixos i penosament els baixava a peu de riu, on es presentaven a comprar-li la llenya els qui la necessitaven.

Heus ací que un capvespre, quan acabava de fer els darrers feixos per baixar-los, va sentir el trepig d’un cavall i va restar sorprès, puix que aquell rocam no era lloc adient per passar-hi cavalls. Va aixecar la testa i se li presentà un home cavalcant un cavall alt i gros com un gegant, que es va oferir a traginar-li la llenya a peu de riu. El bosquerol ja ho crec si va admetre l’oferta! Van carregar entre tots dos aquell cavallàs amb tanta llenya, que va acabar que ni es veia la bèstia. El cavaller el va aviar[2] tot sol només dient-li:

            -Cavall Bernat,

            porta aquesta llenya

            a baix al Llobregat.

El cavall va fugir corrent que semblava que volés i en un tancar i obrir d’ulls va tornar descarregat i disposat a fer tants altres viatges com calguessin per a traginar tota la llenya. Podeu comptar si en va restar, de meravellat, el llenyataire! El senyoràs amo del cavall, que era el diable, va oferir-li la bèstia, i el pobre bosquerol va refusar-la, ja que era tan pobre, que no tenia ni un diner miserable. El diable li va dir:

-Si voleu, us deixo el cavall per deu anys. Mentrestant vós n’haureu de cercar un altre de semblant, i, si el trobeu, quan tornaré a cercar-lo em donareu aquell i us podreu quedar aquest per a vós; si no el trobeu, haureu de venir a viure amb mi.

Els tractes van ésser del gust del bosquerol, i el diable li va cedir el cavall.

Amb aquesta facilitat de traginar, el bosquerol no feia sinó tallar la llenya i el cavall la portava d’ací d’allà com el vent. Ben aviat aquella pobresa tan rigorosa va canviar-se en benestar i més enllà en riquesa. Es va casar i va tenir fills i tots cada dia anaven a passar el rosari a la Mare de Déu de Montserrat, car fou llavors que la imatge va ésser trobada[3]. I heus ací que, quan feia justament deu anys, dia per dia, va presentar-se el diable a preguntar-li si havia trobat un altre cavall tan valent i tan ardit com el cavall Bernat. I, com que en tot el món no n’hi havia cap altre de semblant, el bosquerol li va dir que no l’havia pas trobat, i el diable li contestà que li havia de tornar, doncs, el cavall i anar-se’n a viure amb ell, tal com havien quedat[4]. Aleshores el pobre bosquerol va comprendre el mal pas que havia donat en admetre l’oferiment, que semblava tan gentil i era tan malintencionat. La seva muller, que va comprendre el que passava, va posar-se a la conversa i va dir al diable que, tot i la seva força, se n’hauria d’anar sense el seu marit i que si volia prengués el cavall[5]. El diable llançà una riallada que va fer tremolar tota la muntanya i va preguntar a la dona com s’ho faria per a sostreure’s al seu gran poder. La doneta, sense contestar-li, va despenjar-se els rosaris, que sempre portava penjats a la cintura, es va agenollar, va aixecar els ulls al cel i va demanar amb tot fervor a la Mare de Déu que els volgués ajudar[6], i la Moreneta, com els estava molt agraïda perquè cada dia li anaven a passar el rosari, la va escoltar. A l’instant va sentir-se un terratrèmol esfereïdor: tota la muntanya es va commoure i va anar de dalt a baix; roques i penyes es van capgirar, i quan tot va haver passat, van veure a llur davant el ferotge cavall Bernat dret i eriçat tornat pedra i immòbil pels segles dels segles i palplantat[7] perquè sempre més es tingui record del fet.

Contada per RAMON CAMPRUBÍ, de Barcelona (1922).

 

NOTES:

Aquesta tradició és una versió de l’abundant grup de la muller que salva el marit que s’ha lliurat al diable portat per la necessitat o per la desesperació. Aquesta llegenda és universal i les seves variants són incomptables”.

I continua.

Agraesc la col·laboració de totes les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme, a les de bon cor i molt obertes i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Ací, home que treballa i habita en el bosc.

[2] En aquest cas, i, partint del DCVB, “aviar” vol dir fer via.

[3] Primerament, apareix el dimoni, en la llegenda, i, a mitjan relat, és trobada la Mare de Déu de Montserrat.

[4] Hi ha moltes rondalles en què una persona desesperada fa un pacte amb el diable i, al capdavall, guanya la mà al dimoni.

[5] Copsem una dona valenta qui, en primer lloc, entra en la conversa entre el seu marit i el dimoni i, des d’eixe moment, és ella qui es dirigeix al diable.

[6] Ací, la dona actua eixerida i amb una opció que considera que pot compensar el pacte del marit: que Nostra Senyora de Montserrat els repare el fet que ella i el marit, cada dia, preguen el rosari. I… la fe mou muntanyes.

[7] Ert, recte. El cavall, en aquesta llegenda, està associat al dimoni. I, així, com que el diable resta ert, és senyal que ha sigut vençut per la bonesa.

 

Finalment, les fotos que ens envià Rosa Garcia i Clotet.