Arxiu d'etiquetes: matriarcalisme

D’Arles a Calasparra i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , , , , , , ,

 

Tot seguit, passarem per Arles (població de la Catalunya Nord) com també per distintes poblacions d’Aragó, com ara, Camporrells, Toril y Masegoso i Tor-la-ribera, en relació, sobretot, amb la religiositat popular vinculada amb els Sants de la Pedra.

En Arles (comarca del Vallespir, en Catalunya Nord), a partir de l’estudi titulat “Sant Abdó i Sant Senén. Festa Major Petita. Vint anys de la seva recuperació (1983-2003)”, elaborat pel “Grup d’Estudis Cubellencs ‘Amics del Castell’”  i a què vaig accedir, per mitjà d’un missatge del 30 de novembre del 2017, gràcies a la gentilesa de Núria Jané, de l’Arxiu municipal de Cubelles, podem llegir que “és un dels llocs on la festa del 30 de juliol és celebrada amb més solemnitat. Hi sobresurt una processó amb el reliquiari i el bust dels sants, portats per capellans nadius de la població. El seguici es forma a l’església, a l’altar dels sants, i es dirigeix a l’encontre de l’anomenada Rodella, un rotllo de cera que la parròquia veïna de Montboló ofereix cada any des de 1465. La llargària del rotllo de cera es calcula per cremar durant 365 dies sense apagar-se. La processó de les dues parròquies passa pels carrers de la vila fins a arribar a l’església, on es celebra la missa presidida per un capellà nadiu d’Arles i concelebrada per capellans convidats”. Passant, per un moment, al llibre “Calendari de festes amb aigua”, de Manel Carrera i Escudé, afegirem que “La processó està formada pels sacerdots, una cobla, el penó de Sant Abdó i Sant Senén i dos grups de joves que, amb la vestimenta tradicional catalana de gala del Vallespir, carreguen una urna i els busts d’argent amb les relíquies dels sants” (p. 126). De nou amb l’estudi cubellenc del 2003, adduirem que “L’any 1998, un d’aquests [capellans convidats] va ser el de Cubelles, mossèn Joaquim Lluís, i també l’Ajuntament de Cubelles estigué convidat als actes oficials d’aquella edició. Acabada la missa, la gent canta els goigs dedicats als sants, amb acompanyament de cobla, i per últim, abans de dinar, és de costum anar a la Santa Tomba a buscar una ampolleta d’aigua miraculosa per portar-la a un malalt o simplement guardar-la a casa com a protecció de mals. A part de l’aspecte religiós, un dels actes més esperats de la Festa Major d’Arles el constitueixen els balls tradicionals del Roselló que es celebren a la plaça del poble” (pp. 4-5), entre els quals hi ha el ball de l’Oferta, un ball de què parla Guillem Alexandre Reus Planells, en l’article “Els dos retaules barrocs dedicats a Sant Abdon i Sant Senén. Arles i Inca”, quan diu que “Una vegada a Arles, té lloc l’ofici a l’interior de l’església amb l’exposició dels dos busts reliquiaris i de la rodella (…). Durant la celebració es dansa el ball de l’Oferta, que és duit a terme per una colla sardanista. (…) Quan la processó ha acabat, a la plaça major es ballen sardanes” (pp. 150-151). És a dir, també té lloc el ball de l’Oferta, com en Inca.

També sobre Arles, i tornant a la publicació del “Grup d’Estudis Cubellencs ‘Amics del Castell’”, hi ha que “A més de la seva festa grossa, els arlesencs encara celebren una altra diada en relació als seus patrons. Es tracta de l’anomenada Festa de la vinguda, en la qual es commemora, el 24 d’octubre, l’arribada a Arles de les relíquies de sant Abdon i sant Senén. Cubelles, a través dels seus representants municipals, de la colla de geganters i de molta gent que s’hi va afegir, ha participat en aquesta festa, en dues ocasions, el 1991 i el 1999” (p. 5). Tot i que aquesta informació és del 2003, aquesta germanor entre poblacions, fins i tot, mitjançant celebracions relatives a sants que tenen en comú com a patrons, constitueix una glopada d’aire fresc que obri a flocs d’agermanament i de cooperació entre poblacions amb trets històrics, culturals i lingüístics  comuns.

Hi ha un tret sobre la Rodella que, només llegir les línies següents de Manel Carrera, tretes del llibre “Calendari de festes amb aigua”, em recordà el tema dels formentets (tractat per Teo Crespo) i, fins i tot, el canvi de rotllo de pa amb llavoretes (durant la festa dels Sants de la Pedra, en Benlloc) a què fa al·lusió José Miguel García , en el volum primer de la seua obra “Memorias de la Villa de Benlloch”[1]. Manuel Carrera afig que “La Rodella restarà tot l’any dins l’església fins uns dies abans de la festa de l’any següent, quan tornarà a Montboló per ser renovada completament. La cera vella es reparteix entre els habitants del poble, que creuen que té propietats protectores davant les tempestes estiuenques. La Rodella exerceix, dons, de talismà, una espècie d’amulet al qual s’atribueix la virtut sobrenatural de protegir les collites, els boscos i els habitants de les muntanyes”. Aquesta informació sobre la Rodella és diferent a la predominant i, a més, ofereix detalls que no apareixen en moltes fonts, com ara, la renovació de la cera o que la cera es reparteix entre la població d’Arles.

Afegirem unes línies sobre Arles, tretes de l’obra “Els sants Abdó i Senent. Patrons de l’agricultura catalana”, que fou premi Franciscàlia (en els Jocs Florals de l’Alguer, en 1961): “Encara que a 1.760 es secularitzà l’Església [d’Arles] i es convertí en Parròquia i l’Arxiu del Monestir fou dispers, se’n coneixen nombrosos documents conservats per l’erudit francesot Pierre de Marca. Un diploma de Sintillus Abat on la comtes[s]a Ermegarda (994) fa jurament damunt l’altar d’Abdó i Senent; en 1.036, un altre diploma d’en Guillem Comte de Besalú on fa una deixa als Sants Cossos. A més llur festa d’ençà 1.119 era ja molt solemne a la Vall  [i] els de Montboló renoven cascun any l’ofrena votiva de la ‘Rodella’ en el mur de la capella des de 1.465” (p. 21). Finalment, en la plana 22 d’aquesta obra presentada a l’Alguer, llegim, textualment, que “Al 24 d’Octubre del 1.959, la Vall d’Arles celebrà amb importants i nombroses festes el mil·lenari de la portada llur [dels Sants de la Pedra] des de Roma”.

Quant al tema de l’aigua de la “Tomba Santa” que raja en el pati del Monestir de Santa Maria, d’Arles, un camp en què a penes hem entrat, Manel Carrera i Escudé, en el seu llibre “Calendari de festes amb aigua”, comenta que “hom creu que aquesta aigua té, pel lloc d’on surt i per la forma com s’obté, grans virtuts. Per això, el dia 30 de juliol la gent s’atansa a la tomba[2]per obtenir-ne una mica a canvi d’unes monedes”, com ja comentàrem en un altre apartat de la recerca[3].

Quant a Aragó, hem trobat documentació, per exemple, referent a Camporrells (la Llitera). Així, hi ha l’entrada “Camporrélls” (https://www.ayuntamiento.es/camporrells), en la web de l’Ajuntament de Camporrells, on podem llegir “30 de julio La Festa patrones San Abdón y San Senén; popularmente llamados ‘Sant Nin i Sant Non’ en catalán. El primer día se hace el ‘rescat’. A lomos de una mula vestida con ropas de mudar va un joven que recoge presentes y regalos (tradición recuperada en el año 2004). ‘Ball dels totxets’ -baile de palos de madera (totxets)- en honor a los santos. Recuperados el año 1979 y bailados cada fiesta ininterrumpidamente hasta la actualidad. Tocados originariamente en el siglo XIX y principios del XX por ‘Els Gaiters de Casserres’. Tras su desaparición, han sido interpretadas las melodías por formaciones de banda de la localidad y de otras poblaciones: La Principal de Camporrells (1916-1930), Orquesta Juventud, Orquesta Amanecer… y, a partir de la recuperación el año 1979, por formaciones tan relevantes como la Orquestra Meravella, Orquestra Selvatana, Orquestra Miramar, Orquestra Marina… El año 1981 se editó una cinta con las melodías, con el título ‘Cançons i ball dels totxets’”. Aquesta modalitat de ball de bastons, com hi ha en l’article “Ball dels Totxets a Camporrells” (https://www.vilaweb.cat/noticia/3915562/20110730/ball-totxets-camporrells.html), publicat en el diari digital “VilaWeb”, es tracta d’una “modalitat de ball de bastons que es preserva a Camporrells i que acompanya la processó de les imatges dels patrons de la festa. La ballada començarà a les onze del matí al Molí de Baix i recorrerà tots els carrers del poble fins a l’església”. En aquest article de “VilaWeb”, escrit en el 2011, també hi ha que “Camporrells és l’única població de la Franja que manté aquesta tradició recuperada als anys 80 del segle XX, molt arrelada, en canvi, a les comarques veïnes de la Noguera i del Pallars.

Per la festa de Sant Nin i Sant Non també es porta a terme ‘el rescat’, una cercavila en què es recapten diners per a sufragar les despeses de la festa major. Antigament, un noi del poble, a cavall d’una mula guarnida, voltava pels carrers de la població demanant ous o diners. Avui el costum encara es manté a títol de record”.

Tornant a la informació de l’ajuntament de Camporrells, llegim que “El último día de la fiesta, por la noche, junto a la orquesta, se celebra la despedida (…).

Diada dels Màrtirs Primer domingo de septiembre subida a la Ermita dels Màrtirs dedicada a San Abdón y San Senén. Se celebra una misa a las 12 h; finalizada con bendición de panes ‘pa caritat’. Después se organizan comidas entre los grupos de amigos”.

En Apiés, una localitat del terme d’Osca (Uesca en aragonés i Huesca en castellà), segons informació facilitada per Mariano Allué (representant de la localitat esmentada), la celebració dels Sants de la Pedra “Era una fiesta devotiva”, malgrat que, arran de la guerra (1936-1939), lo únic que hi havia era una foto dels sants. Tenia lloc dos dies abans de la festa del patró de la ciutat, Sant Feliu l’Africà, motiu pel qual el dia 31 de juliol l’acte rebia el nom de “la fiesta rota”. Contactí amb ell el 5 de novembre del 2018, per telèfon.

Quant a Toril y Masegoso (població aragonesa de la comarca de Sierra de Albarracín), per mitjà del llibre “Crónicas de Toril y Masegoso durante el siglo XX”, de Pedro Saz Pérez i editat pel Centro de Estudios de la Comunidad de Albarracín (CECAL), hi ha que els habitants, quan eren adolescents, “[los mozos,] a la menor ocasión se organizaba un baile, como por ejemplo cuando llovía en plena siega” (p. 155) si bé és cert que no assenyala de quina sega, tot i que, en un missatge del 6 de novembre del 2018, aclareix que “Los bailes eran festivos y en los días determinados, no por cuestiones puramente agrícolas”. I, quan passa a l’apartat “FIESTAS PATRONALES” i s’endinsa en Toril, una de les dues parts històriques que ara formen el terme, llegim que “Los patrones de TORIL son San Abdón y San Senén. Su festividad fue siempre el 30 de julio, pero como coincidía con la cosecha, las fiestas se adelantaron un mes durante la II República. Dos días antes las mujeres hacían una hornada[4] de tortas dormidas[5], mantecados, madalenas y pan” (pp. 156-157). Aquesta festa, en paraules tretes del missatge, “está dedicada a los santos Abdón y Senén y al contrario que Masegoso únicamente se festeja a estos santos”.

En Tor-la-ribera[6] (una població de la comarca aragonesa i catalanoparlant de la Baixa Ribagorça),  en què la parròquia porta per nom “Parròquia dels Sants Abdó i Senén”, es celebren les seues festes en abril, amb motiu de la Pasqua de Resurrecció i també el 30 de juliol, festivitat de Sant Abdó i Sant Senent.

Informació treta de l’entrada “Torre la Ribera” (http://www.turismoribargorza.org/es/planifica-tu-vida/nuestros-municipios/torre-la-ribera), de la web “Turismo Ribagorza”. A hores d’ara, no s’hi pot accedir per mitjà d’aquest enllaç.

Respecte a Vall-de-roures (població aragonesa de la comarca del Matarranya), per mitjà del llibre “Valderrobres, paso a paso”, de Carmelo López Esteruralas i de Manuel Siurana Roglán (de què parlem en l’apartat dedicat a ermites), hi ha que “Las gentes de Valderrobres acuden hasta la ermita (…).

Por la mañana se celebra la misa en honor de los Santos y, al acabar, se realiza una pequeña procesión alrededor de la ermita, rezándose los gozos de los Santos. Después llega la hora de la comida, que es comunitaria, para los que así lo quieren, cocinándose paellas, fabadas, fideuadas, carne estofada u otras viandas para unos 500 comensales. Alrededor de las cinco de la tarde se organizan carreras entre el rastrojo del mas de Valentí. En ellas los participantes de manera improvisada se agrupan por edad y sexo (…). Tras las carreras, los mayordomos suelen repartir merienda entre los asistentes, a la vez que comienza el baile, con una charanga que ameniza toda la sesión. A partir de aquí, tal como el sol se va poniendo, los asistentes regresan a Valderrobres, entonando aquello ‘de los Santos venimos, no borrachos, pero bien bebidos’[7].

La fiesta cuenta con el patrocinio de 4 mayordomos nombrados en la fiesta del año anterior” (p.181). Aquests “mayordomos”[8] (majordoms) són els que organitzen la festa i, com em comentava Manuel Siurana (de “Fundación Cultural Valderrobres Patrimonial”), per mitjà d’un missatge del 18 de juny del 2018, “antes dos eran de las masías y dos del pueblo. Se celebra misa, se bendicen los términos, se cantan los gozos, se hacen carreras, se come y se baila”. De nou, ix el tema de la benedicció del terme, el dia de la celebració de la festa dels Sants de la Pedra.

Continuant amb Vall-de-roures (la Matarranya), gràcies, en part, a aquest missatge que m’envià Manuel Siurana, hi ha que “En Valderrobres existe la ermita de San Abdón y San Senén. Fue construida entre los años 1418 y 1420, según datos del Archivo Diocesano de Zaragoza.

Dentro de la ermita hay una lámina moderna (…), realizada después de la Guerra Civil y en la iglesia parroquial se conserva una escultura realizada por encargo hará unos diez años o algo más (…). El día de la fiesta, se lleva a la ermita.

(…) La devoción por estos santos es antigua y hay referencias a ella en diversos momentos de los últimos 600 años. Siempre ha sido corriente celebrar una romería, que ha ido cambiando de fecha”.

Abans de tancar aquest punt, direm que, tot i que ens hem centrat, bàsicament, en les poblacions que sí que són de la històrica Corona Catalanoaragonesa, hi ha poblacions de fora de l’àmbit lingüístic on també se’ls fa festa o on hi ha informació molt interessant, com ara, Calasparra (Múrcia). Tot i això, direm que, en Calasparra, segons podem llegir en el llibre “Culte i iconografia de Sant Abdó i Sant Senén a Catalunya”, de Rosa Ribas Garriga (Editorial Claret, 2007), “des de l’any 1412 es veneraven els dos Sants relacionats amb la protecció de les collites i amb la possible repoblació d’aquestes terres per aragonesos. En els segles XVI, XVII i XVIII es va anar consolidant una festa que durava quatre dies en la que es feien cerimònies religioses, teatres, danses i curses de braus. L’ermita dedicada als Sants era un centre de culte important per la vila” (p.37).

 

 

Notes: [1] “El rollo es de masa de pan, añadiendo los anisetes o llauretes –llaboretes-. Y ese rollo en buena práctica deberá permanecer todo el año colgado y visible en algún rincón de la casa, hasta que el próximo dia dels Sants Martirs (sic) lo sustituya; igual como se hace con el ramo de olivo del Domingo de Ramos” (p. 386). És curíós que en Arles es tracte d’un rotllo de cera; que, en Benlloc, ho siga de pa…

[2] La tomba dels Sants de la Pedra.

[3] En traure’n mitjançant un escrit de Xavi Duran Ramírez (en el blog “Combinacions”) i d’un article de Jan Grau.

[4] Fornada, en valencià. Lo que es cou en el forn. Quantitat de pa, terrissa, etc., que es cou d’una vegada en un forn.

[5] Prima, en valencià, segons indicava Fermín Colomer Leche, un membre del grup de Facebook “Rescatem paraules de l’oblit”, el 6 de novembre del 2018, després d’haver exposat jo una pregunta sobre el terme “tortes dormidas”. En paraules de Pedro Saz Pérez, en un escrit del mateix dia, “Las tortas dormidas es un dulce que se realizaba por costumbre en días señalados pero con una receta muy simple realizadas con aceite, huevo, levadura y harina”.

[6] El nom, en castellà, d’aquesta població aragonesa, és Torre la Ribera

[7] Es tracta d’u dels pocs detalls humorístics que hem trobat relacionats amb la festa dels Sants de la Pedra.

[8] Mentres revisava la recerca, el 7 de desembre del 2019, tinguí la curiositat de cercar, en el DCVB, el terme majordom, per si es corresponia al de majoral (o clavari), i em trobí que, en  la definició 2.b) indica “Majoral o prohom d’una confraria (Tortosa)”, fet que s’ajusta a lo que podem dir un altre sinònim de clavari.

I al Censal

General, , ,

 

El 31 d’octubre del 2020, en el grup “Cultura i paratges del País Valencià i altres llocs”, Jose R. Vila Gonzalez afegia una cançó que, l’endemà, després de preguntar el significat de la paraula “sinsal” (en el text original de Jose R. Vila) i de consultar en el DCVB[1], deduírem que es referia a la partida del Censal de la ciutat de Castelló de la Plana. Agraesc la col·laboració de totes les persones que han fet possible aquest fet.

La cançó, amb la forma correcta d’aquesta paraula, diu així:

“I al Censal,

i al Censal,

enmig del bancal,

i, a la meua sogra,

li s’alça el brial,

li s’alça el brial,

li s’alça el vestit.

Tot això, ¿qui ho paga?

El pobre marit”.

 

 

Notes: [1] El 1r de novembre del 2020, Jose R. Vila Gonzalez, a una pregunta que li fiu sobre la paraula “sinsal”, em comentava “No ho sé, però crec que és una mesura per al gra”. El mateix dia, però en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, Joan Colera, comentava que el Censal és “una partida de Castelló de la Plana” i, igualment, però en el grup “Dialectes”, Fermín Colomer Leche escrivia que “A Castelló ciutat hi ha un polígon anomenat Sensal”.

A una xica de Bellús

General, , ,

 

Tot seguit, oferirem una cançó eròtica que he recopilat gràcies a un escrit de Jose V. Sanchis Pastor:

“A una xica de Bellús,

sense fer-li gens de mal,

li tragueren del parrús

una roda d’autobús

i un pollastre de corral…

 I, per burro i animal,

jo et desitge BON NADAL”.

 

 

Notes: Per a mi, com per a moltes persones dedicades al folklore, és una ganga accedir a informació que es coneix a nivell popular i, així, conéixer més la realitat del Poble.

Jose V. Sanchis Pastor és de Benigànim (població valenciana de la comarca de la Vall d’Albaida).

Afegiré que, com es pot llegir en un article publicat en el llibre “Erotisme i tabús en l’etnopoètica”, del 2013, encara que, per exemple, fora de casa, es permetés que l’home exageràs, molt bé es sabia que, de portes cap a dins, això és, en casa i, per tant, de fet, qui manava (i qui continua manant, però sense trepitjar els drets de l’home; ni ell, els de la dona) és la dona.

Del Pla del Penedès a Inca i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , , , , ,

 

A continuació, passarem per diferents poblacions catalanes, com ara, el Pla del Penedès, la Riba, Santa Pau i Terrassola i Lavit, com també per Inca (en les Illes Balears), en relació, sobretot, amb la religiositat popular vinculada amb els Sants de la Pedra.

En el Pla del Penedès (comarca de l’Alt Penedès), per mitjà de Pere Rovira Alemany, qui m’envià un missatge, el 7 de gener del 2019, hi ha que Josep Guitart, estudiós d’aquest poble, per exemple, comenta que en “una foto que surt al llibre ‘El Pla, històries de l’ahir i l’avui’, del 1994, primer llibre de temàtica planenca”, apareixen els Sants de la Pedra, en escultura i de manera curiosa: el de l’esquerra (segons mirem frontalment), no sols porta el nom a peu de l’escultura (“SANT ABDÓ”) sinó que, a més, duu un llibre; en canvi, el de la dreta (“SANT SENEN”, sic), duu una creu i una palma. Un cas realment insòlit i que pot recordar-nos obres de pintura dels segles XVI i XVII que figuren en l’article “Historia, arte e iconografia de los Santos Abdón y Senén”, de Daniel Benito Goerlich, publicat en el llibre “De la Festa d’Acció de Gràcies i d’altres festes de Carpesa”, on hi ha una obra en què els dos germans porten una bola i una vara cada u, o, en el mateix article, un oli anònim del segle XVII, d’Alpont[1] (comarca dels Serrans), en què encara no apareixen el típic manoll de forment i el penjoll de raïm (pp. 87-88). Tot seguit, Pere Rovira escriu que “aquestes imatges que hi ha a l’església [de Santa Magdalena] son obra de l’escultor Josep Ricard. Són d’argila, i van ser presentades en societat a la Festa Major del Pla del 1992”. Així mateix, addueix que Josep Guitart “no té constància de que hi hagi cap imatge mes abans d’aquestes (tret dels goigs que es guarden a Lavit). També em diu que el nom dels sants el porta un carrer del poble, les escoles, i les campanes petites del campanar”. Informació realment interessant, entre altres motius, perquè, com en el cas de Castelló de la Ribera, manifesta que els Sants de la Pedra, encara són presents en el Pla del Penedès.

Sobre la Riba (comarca de l’Alt Camp), per mitjà d’informació de Jordi Company Besora (amic de Facebook) facilitada el 19 de gener del 2019, hi ha que “La meva infància i primera joventut van ser a La Riba, poble dels meus pares, on descansen. De Sant Abdó i St. Senén, en sé molt poc, per no dir res. Estan al retaule de l’església dedicada a St. Nicolau i ells són els co-patrons”.Igualment, a partir de l’entrada “La Riba: El patronatge religiós” (https://blocs.tinet.cat/lt/blog/del-penya-segat-estant/category/750/la-riba/2013/04/06/la-riba-la-religiositat-popular), del blog “Del penya-segat estant”, a què  vaig accedir el 2 de desembre del 2019, hi ha[2] que, “amb anterioritat al segle XVIII es veneraven les figures de Sant Abdó i Sant Senén, la Mare de Déu del Roser, Sant Nicolau i Sant Andreu. Una devoció manifestada en les confraries que funcionaven exercint funcions tant pietoses com socials.

(…) a partir del segle XVIII (…) L’associacionisme religiós el formaven voluntàries i voluntaris laics que units amb una finalitat concreta i diversa manifestaven la seva fe i mantenien tradicions com l’ofrena del pa beneït, tradició perduda, però si calia també organitzaven balls, com consta en les relacions d’activitats i comptes de les confraries dels sants Abdon i Senen i la de Andreu”. Una informació realment interessant.

En relació amb Riudellots de la Selva (comarca de la Selva), per mitjà de part d’un document enviat per l’Ajuntament de Riudellots, en un missatge del 20 de novembre del 2018, hi ha que “El 1763 dues processons celebrades a Riudellots tenien com a destí la capella del Remei. La primera era per Sant Jordi (…). La segona processó tenia lloc el dia dels Sants Abdó i Senén, el 30 de juliol: arribant a la capella es cantava la Salve Regina, s’hi feia la missa i es cantaven els goigs i, de tornada, el Tedeum. Aquell dia, en apuntar l’alba i mitja hora després, tocaven les campanes de l’Hostal Nou per convocar la gent a la processó”. En aquest document, hi ha una part de la consueta[3] de 1763, en què Josep Calderó descriu les processons que es feren en la capella de l’Hostal Nou. Així, textualment, es llig que “Esta festa de devoció (Sants Abdó i Senén), com y també … la proffesó se fa a dita capella lo die de sant Jordi…, són tant antigues en esta parròquia com la matexa capella… Per tradició d’uns a altres dende dit tems s’ha conservat la notícia d’aver-se introduït estas proffessons, la primera per rogatives de conservació dels fruits de l’anyada, y la segona que se fa en est die 30 de juliol, per acció de gràcies d’aver-se conservat dits fruits.

… Se té ja de temps molt antich la consuetut de cuydar-ne special administració encarregada a las donsellas fillas de la parròquia, y per ço quiscun ayns las dos pabordesses que en ell han servit, n’alegexan[4] altres dos… per servir en l’any següent[5]. Esta elecció se fa alguns dies antes del die de Sant Jordi en lo mes de abril, en que las dos pabordressas exints donan lo siri a las dos pobordessas entrants[6]”.

En Santa Pau (comarca de la Garrotxa), si partim de l’entrada “Goigs a sants Abdó i Senén. Santa Pau (Garrotxa, Girona)” (https://algunsgoigs.blogspot.com/2014/08/goigs-sants-abdo-i-senen-santa-pau.html), que figuren en el blog de Mn. Josep Maria Vinyolas “Goigs i devocions populars”, hi ha que “L’aplec [, amb motiu de la festa dels sants Abdó i Senent,] actualment es celebra l’últim dissabte de juliol amb missa, coca i vi dolç, amb joc de la virolla[7], acompanyats de música i més tard el sopar. És organitzat pels estadants del Camó, que també són propietaris dels terrenys on és construïda la capella. Temps enrera, cada any, feien de pabordes diferents cases de la vall de Sant Martí; cada diumenge pujava una de les cases a ‘fer llum als sants’[8]; també al mes de maig es feia la benedicció dels termes de Santa Pau, Batet i Begudà”. Durant la recerca, hem pogut comprovar que els Sants de la Pedra, en més d’un cas, també van associats a la benedicció (per exemple, dels camps).

També sobre Santa Pau i relacionat amb Batet[9] i amb Begudà[10], afegirem que, en l’article “Èxit de l’aplec a l’ermita dels sants Abdon i Senén, a Santa Pau” (http://www.elpuntavui.cat/societat/article/5-societat/68095-exit-de-laplec-a-lermita-dels-sants-abdon-i-senen-a-santa-pau.html), publicat en el diari “EL PUNTAVUI”, hi ha que “Els estandants de Santa Pau, Batet i Begudà veneren els sants Abdon i Senén, sants màrtirs protectors de la pagesia”.

En Sant Boi de Llobregat (comarca del Baix Llobregat), per mitjà de l’entrada “Com eren les nostres Festes Majors d’abans?” (http://museusantboi.blogspot.com/2013/05/com-eren-les-nostres-festes-majors.html), acompanyada d’un article de Carles Martí Vilà (1898-1987), qui en fou cronista, i publicada en la web “Museu de Sant Boi de Llobregat”, llegim que la festa dels Sants de la Pedra, tot i que no era la major de la vila en ple segle XVI, sí que n’era la de més ressò. De fet, “Un incident d’ordre local ens dona a conèixer alguns dels divertiments més populars en les festes dels nostres passats. Fou en l’any 1649, quan el rei de França s’havia apoderat de quasi tot Catalunya i, en nom seu, el virrei Pere de Marca feia mercè als que el servien de gràcies i benifets, sobretot concedint-los els bens dels que lluitaven contra la seva dominació.

El castell de Sant Boi i els drets i rendes del mateix foren donats al capità Francesc de Borrell, el qual, ignorem per quins motius, suspengué les festes de la vila, no precisament la major, sinó la segona, la dels Sants Màrtirs Abdó i Senén”. Els representants polítics de Sant Boi de Llobregat no hi estaven d’acord i, en l’apartat següent de l’article, llegim que, després d’acabar els oficis religiosos, es celebraven, per exemple, les danses i els balls de plaça.

En Sant Vicenç dels Horts (comarca del Baix Llobregat), també hi ha devoció als Sants de la Pedra i, de fet, com veiem en el número 443 de “L’Informatiu El Centre” (http://www.cencatsvh.org/app/download/19205415/Març2017.pdf), en l’entrada “El Centre en imatges”, la festa d’estiu és el 30 de juliol, “per ser la festivitat dels sants Abdó i Senént (sic), primers patrons dels llauradors i pagesos de les terres de parla catalana” (p. 2).

Sobre Sarral (comarca de la Conca de Barberà), com es pot llegir en l’article “Sant Abdó i Sant Senén i llur veneració a casa nostra”, un article de Ramon Sabaté publicat en el diari catòlic “La Cruz”, el 30 de juliol de 1930, hi ha[11] que, el poble “Honora com patrons de la vila els Sants Abdó i Senén. Llurs imatges ocupen un lloc preeminent al retaule major de la parroquial. Se’ls hi dedica una Festa major en el dia present[12]. És remarcable que l’únic objecte que es pogué salvar, al cremar-se l’església en 1801, fou el reliquier dels subdits Sants amb les venerandes relíquies” (p. 1). I, en “Festes i Fires de Sarral i Pedanies” (http://www.sarral.altanet.org/festes.php), una entrada d’Internet sobre Sarral (i on hi ha informació més actual), llegim que té lloc “La Festa Major en honor als Sants Patrons, Abdon i Senén (darrer divendres de juliol). La Festa compta amb l’actuació dels gegants Martí i Margarida i dels capgrossos, acompanyats per un grup de grallers. Sessions de ball i concert”.  A hores d’ara, no figuren aquestes línies sobre les festes i les fires de Sarral.

En Terrassola i Lavit (comarca de l’Alt Penedès), partint d’informació facilitada per Pere Rovira Alemany, el 4 de desembre del 2018, per mitjà d’un missatge, en un document amb títol “SANTS ABDÓ I SENÉN (SANT NIN I SANT NON) al Pla del Penedès i a Lavit (avui part del poble de Torrelavit o Terrassola i Lavit)”, hi ha, textualment, que “Se sap documentalment que els hospitalers, amb la[13] Ordre de Sant Joan de Jerusalem, que ostentaven drets al senyoriu del lloc i castell de Lavit, l’any 1497 van concedir un privilegi municipal el dia de l’onomàstica dels sants Abdó i Senén (sant Nin i sant Non), facultant a la Universitat (Corporació) i prohoms de la parròquia i del terme de reunir-se tots els anys en presència del batlle de l’Ordre, per a tal d’escollir tres jurats encarregats del règim i administració de dita Universitat.

Aquest fet sembla indicar que l’advocació a aquests sants a finals del segle XV era ben present al terme de Pla i Lavit (llavors un sol poble); i d’aquesta època deuria venir la seva veneració a les esglésies del territori (avui continuant al Pla, i perduda a Lavit).

Mes endavant trobem que el 30 de juliol es celebrava un aplec en honor als antics patrons dels pagesos catalans (Abdó i Senén) al lloc conegut per la Creu de Lavit (terme de Lavit ,avui pertanyent al poble de Torrelavit). Semb[l]a ser, segons la tradició oral, que es celebrava des de finals del segle XVIII. En aquest lloc, petit coll de muntanya amb molt boniques vistes a la vall de Mediona-Riudebitlles i la serra de Montserrat, hi acudien els feligresos de les esglésies de Santa Maria de Lavit, i de Sta. Magdalena del Pla del Penedès, que hi anaven en processó, tot portant cadascuna la seva creu processional. Allà junts cantaven els goigs als sants màrtirs esmentats, tot demanant-els-hi de ser preservats de les pedregades o calamarsades d’estiu, que tan mal ocasionaven en els conreus. Després de la cerimònia religiosa, es duia a terme un àpat tradicional consistent amb pa pastat amb blat de la darrera collita; i ceba de les hortes dels dos llocs, que sembla gaudia de molt bona anomenada als contorns. Era la anomenada festa ‘del pa i ceba’. Aquests dos patrons eren tinguts com a tals a les dues esglésies. Com hem dit, al Pla encara hi continúa, mentres que a Lavit ja fa molts anys s’ha perdut la advocació.

Aclarim que Pla i Lavit formaven un sol municipi, amb capital eclesiàstica a Lavit; i capital administrativa al Pla del Penedès.

(…) Es conserven els goigs dels dos sants (de data aproximada del 1880), els quals avui sols son venerats ja al Pla, on es conserven dues imatges elaborades d’argila per l’escultor Josep Ricard, que flanquegen l’altar major de l’església de Sta. Magdalena del Pla. En aquest poble porten el nom dels sants un carrer i les escoles públiques. També hi hagué la Confraria dels Sants Abdó i Senén. I també es va crear al 1981 el Club d’Hoquei (sobre patins) Sants Abdó i Senèn, que més tard s’inscriurien com a Club Patí del Pla”. Agraesc la generositat de Pere Rovira, per la informació, prou extensa, interessant i que compensa bona part del buit informatiu que hi ha, a hores d’ara, en recerques sobre etnologia i sobre religiositat popular en relació amb els Sants de la Pedra.

Sobre Vallbona de les Monges (comarca de l’Urgell), mitjançant l’article “Sant Abdó i Sant Senén i llur veneració a casa nostra”, de Ramon Sabaté i publicat en el diari catòlic “La Cruz”, el 30 de juliol de 1930, hi ha[14] que “Una consueta de la seua parròquia diu que en temps passats (retroactis temporibus) se els hi dedicava festa tal dia com avui, i que llurs efígies poden veure’s al altar o retaule de l’església de Santa Maria i a la parroquial” (p. 1).

En Vilallonga del Camp (comarca del Tarragonès), segons podem llegir en el llibre “Vilallonga del Camp. Un segle d’imatges (II) 1901-2000”, editat l’any 2011 per l’”Agrupació Cultural i Centre d’Estudis de Vilallonga del Camp”, en l’apartat “La vida religiosa”, diu que “El 30 de juliol de 1908, diada dels patrons de la vila, Sant Abdon i Sant Senén, s’inaugurà l’altar major. Els diaris comarcals i nacionals es feren ressò de l’esdeveniment. La Crònica de Valls del 8 d’agost descriu amb tot luxe de detalls la festa que s’organitzà”. Vaig accedir a la informació el 7 de desembre del 2017, gràcies a la col·laboració de Marian Gabaldón, de la biblioteca municipal d’aquesta vila catalana.

Endinsant-nos en les Illes Balears, com ara, en Inca, trobem informació, per exemple, en l’article “Els dos retaules barrocs dedicats a Sant Abdon i Sant Senén. Arles i Inca”: “el 30 de juliol també és festa grossa, però a diferència d’Arles els actes religiosos patronals comencen el vespre anterior amb el cant de completes en honor als patrons. Les completes són un cant que forma part de l’anomenada ‘litúrgia de les hores’ i és la darrera oració abans del descans nocturn. Tradicionalment s’han cantat sempre en llatí, però actualment s’hi intercalen algunes parts en català” (p. 151). I en la pàgina 152, afig que “L’endemà se celebra la missa major amb exposició de les relíquies i el ball de l’Oferta de la mà de la Revetla d’Inca. Una vegada que acaba, el poble passa a venerar les santes relíquies. A diferència d’Arles, a Inca no hi ha processó, però això no sempre fou així. Està documentat que des del 1738 fins al 1930 cada 30 de juliol es treien les relíquies en processó pels carrers d’Inca per demanar que Déu protegís els conreus i els habitants inquers de tempestes i desgràcies”.

Continuant en Inca, però ara, mitjançant l’article[15] “Sant Bartomeu, patró d’Inca (1230-1643)” (http://ibdigital.uib.cat/greenstone/collect/jornadesEstudisLocalsInca/index/assoc/2004_Jor/nadesEst/udisLoca/lsINca_v/06_p129.dir/2004_JornadesEstudisLocalsInca_v06_p129.pdf), de Pere Fiol i Tornila i a què vaig accedir gràcies a l’Ajuntament d’Inca, el 14 de gener del 2019, i sobre el qual em parlà Pere Fiol (“un capellà ara jubilat i que visc a Inca, que és el poble on vaig néixer”) amic de l’autor de l’escrit (“també prevere inquer”), hi ha que “Mossén Joan Coli i Noguera, gran coneixedor i escorcollador dels nostres arxius tant parroquial com municipal, ens donà múltiples notes sobre el patronatge dels dos sants perses a la nostra ciutat. L’any 1563 ja hi havia obreria[16] i bacinet[17]. L’any 1571 es veu que hi ha una capella dedicada a tan bons protectors dels nostres conreus, fins que l’any 1608 ja s’uneixen dues grans devocions dels nostres avantpassats, el Sant Crist i els dos màrtirs perses, devoció que més grossa es farà quan l’any 1623 es compra un tros d’hort a Guillem Vallespir per engrandrir la capella del Sant Crist i donar-li l’aire que tots coneixem; amb l’esplendor que pertocava, fou traslladat al nou temple del s XVIII, que és el que tenim.

(…) Els retaules dels patrons que treien en fer mal temps, segons en Binimelis[18], varen desaparèixer, segurament, junt amb la primitiva església; avui existeixen unes formoses estàtues amb indumentària guerrera, col·locades una a cada banda del nínxol del prodigiós Sant Crist i del sagrari del Sagrament, formant un estol d’imatges de devocions inqueres que inspiren gran confiança i sentiments de pàtria” (sic).

Les dues talles d’Abdon i Senén, antigues, que hi ha a Santa Magdalena, sempre he pensat que eren les de l’antic retaule de la parròquia”.

Un poc després, escriu que sí que sabem que, els dos sants, “a la reforma de 1900 foren posats amb els atributs pagesos de blat i vi, que encara podem veure després de la reforma de 1990”.

Les escultures de l’altar, com indicava Guillem Coll Morro, a través d’un missatge que m’envià el 15 de gener del 2019 i que anava acompanyat d’unes fotos dels Sants de la Pedra (“de part del Mn. Pere Fiol Tornila”) relacionades amb Inca, “Estan a la Parròquia de Santa Maria la Major. A la capella del Sant Crist d’Inca. Les altres talles més antigues, al Museu de la parròquia”.

Sobre Inca, com llegim en l’article “Gegants mallorquins (6)”, publicat el 7 de juny del 2006, en el suplement “Diari de l’escola”, dins del “Diario de Mallorca” (https://www.diariodemallorca.es/media/suplementos/2006-06-13_SUP_2006-06-07_00_47_11_escola.pdf), i escrit per Pau Tomàs Ramis, també hi ha que “compta amb dues parelles de gegants. La més antiga és de 1928. Representen dos pagesos que, segons llegim a Les festes Llunyanes de Gabriel Janer Manila, nomen Abdon i Maria, tot i que actualment pareix que s’han perdut aquests noms.

(…) La segona parella és la que representa la ciutat d’Inca a les trobades geganteres a Mallorca. També participen a les festes patronals de sant Abdó i sant Senén, on antigament els fusters de la ciutat feien el ball dels cavallets.

Els gegants sabaters construïts al 1993, feren el primer ball al 1994. La Colla Gegants d’Inca, emperò, no es constituí com a tal fins a l’any 2000.

Les figures s’han d’entendre com un homenatge a unes de les principals indústries del municipi; la de la pell i les sabates. Ja al 1453 Inca compta amb confraria pròpia. Amb alts i baixos, ens situam al 1784 quan és el segon centre sabater de Mallorca. Al segle XIX proveia (sic) de calçat als calçats colonials” (p. 4). Sembla, doncs, que, en Inca, tot i que aquests gegants formen part de la festa, no estan directament relacionats amb l’agricultura. Cal dir que, hui, no es pot accedir a la informació mitjançant aquest enllaç.

Finalment, i en relació amb Inca, el 1r d’agost del 2019, “Revetlers Puig Inca”, per Facebook, em passà una foto d’un escrit publicat eixe dia en el setmanari “Dijous”, sota el títol “Qui són Abdon i Senén?” i signat per Mn. Pere Fiol i Tornilla, cronista diocesà. Textualment, hi ha que, per la Corona Catalanoaragonesa, la devoció “va fer que, a Inca, a més de tenir belles imatges i garrida capella, es miràs d’aconseguir unes relíquies, per això gràcies als frares dominics d’Inca i de Girona pogueren arribar a Inca les relíquies el 1704 i el 1705 foren guardades dins preciós reliquiari obrat per l’argenter Josep Fuster. Ara les veneram en un reliquiari de fusta policromada, doncs la plata va ser exigida pels mai assaciats Governs de Madrid del s. XIX”.

 

 

Notes: [1] Alpuente, oficialment.

[2] Literalment.

[3] Una consueta és el llibre on consten les cerimònies i consuetuds, és a dir, els costums, litúrgiques d’una església o monestir.

[4] En català actual, “s’elegeixen”.

[5] Ací se’ns diu que  es té la consuetud (el costum), molt antic, de tenir cura en triar les filles de la parròquia i que, per això, cada any, per Sant Jordi, les dues pabordesses d’eixe any, n’elegiran dues, en aquest cas, les de l’any següent.

[6] En català actual, “en què les pabordesses eixints donen lo ciri a les dos pabordesses entrants”.

[7] La virolla és un joc d’atzar (en castellà, ruleta).

[8] Fer llum als sants, com m’explicava Mn. Josep Ma. Viñolas Esteva, en un missatge del 7 d’octubre del 2018, vol dir posar espelmes o ciris encesos per a venerar els sants.

[9] Batet (reducció de Batet de la Serra), és un poble annexionat a Olot (la Garrotxa). En Batet, com podem llegir en l’entrada “Aplec de Sant Abdó i Senén 2012” (https://www.batetdelaserra.cat/?p=613), publicat en la web “Batet de la Serra”, es fa “l’aplec de Sant Abdó i Senén” en l’ermita es celebra missa i berenada popular. De nit, es torna cap a Batet.

[10] Poble annexionat al municipi de Sant Joan les Fonts (la Garrotxa).

[11] Textualment.

[12] És a dir, el 30 de juliol.

[13] Textualment.

[14] Textualment.

[15] El 6 de desembre del 2019 era diferent l’enllaç de l’article respecte al que hi havia quan em facilitaren la informació.

[16] Càrrec d’obrer en una parròquia, confraria, etc. En castellà, obrería. Banc on s’asseuen els obrers de la parròquia els dies de les festivitats de l’església.

[17] Platet per a recollir almoines.

[18] En una nota que acompanya en Binimelis, en l’article, hi ha que Miquel Duran, en la seua obra “Goigs, tradicions i notícies històriques” (de l’any 1918), en la plana 33,  fent “l’explicació de l’estrofa VII dels seus Goigs als patrons”, escriu: “Quan vaig escriure aquesta estrofa sols sabia aquesta tradició de boca de mos pares. Mirau En Binimelis què diu a la darreria dels sitgle setzè: Tenen els habitadors de la vila d’Inca per esperiència certa, que en temps de temps de tempestats de trons, o llamps o qualsevol altra infortuni, corren qui primer s’hi troba, a treure els retaules dels SS. Abdòn i Sennen; i tantost cessa la tempestat, tenen d’assò els naturals de allí grans exemples i tradicions dels passats” En Barberí, que fa menció del mateix costum, diu que també s’enportaven en processó aquests retaules an el Monestir de les Religioses Gerònimes”.

De Capafonts a Òrrius i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , ,

 

Tot seguit, passarem per distintes poblacions de Catalunya, com ara, Capafonts, Capçanes com també per Llorenç de Rocafort i, per exemple, per Òrrius, en relació, sobretot, amb la religiositat popular vinculada amb els Sants de la Pedra.

 En Capafonts (comarca del Baix Camp), partint de la informació facilitada per Diego López Bonillo, a través d’un missatge, el 24 de novembre del 2017, si recorrem a l’obra “Nova Guia de Capafonts”, de Diego López Bonillo junt amb Salvador Rovira i Gómez i editada per la Diputació de Tarragona, tenim que, en l’apartat  “2. La festa dels sants Abdon i Senén”, se’ns indica que “El trenta de juliol, dia dels sants Abdon i Senén hi ha festa al poble. Té un caràcter votiu[1] i el seu origen és molt semblant al de moltes altres d’aquestes característiques. Era temps d‘epidèmia, i davant la persistència de la plaga, hom pensà que calia encomanar-se a un sant per tal de deslliurar-se del flagell. Pel que sembla, no hi hagué acord sobre quin havia de ser el sant elegit, per la qual cosa es decidí de sortejar-lo. Sortiren elegits els sants Abdon i Senén, als quals tot seguit el poble prometé solemnement que si ajudaven en l’eradicació de la desgràcia, mai més ningú no treballaria en el seu dia. Desapareguda l’epidèmia, es donà compliment a la prometença i així s’ha fet sense cap interrupció al llarg del temps. Fins ara fa alguns anys, es feia el recordatori la vigília, mitjançant un pregó en el qual es recordava el deure de no treballar, i el dia senyalat tothom complia el vot. Únicament restaven lliures d’aquesta obligació els que havien d’anar a regar, quan els tocava el torn de l’aigua.

El dia dels sants no se celebrava cap acte profà per commemorar la festa: era senzillament l’acompliment d’una obligació i així ho entenia tothom. Actualment, tot i que encara persisteix aquest esperit, s’ha introduït algun element festiu, el qual diversifica els actes que se celebren durant aquest dia”.

Agraesc aquesta informació, facilitada per Diego López, mitjançant un missatge, el 24 de novembre del 2017, junt amb uns comentaris seus: “Independientemente de la asistencia a los actos litúrgicos, todos los habitantes del pueblo la respetaban. Y, por si acaso, el Ayuntamiento podía sancionar a quienes se la saltaban. No se tiene constancia de que tuviese que aplicarse esta disposición, normalmente no se daba el caso.

Sólo estaban exentos del cumplimiento los que debían salir a apacentar los rebaños y los que debían regar cuando les tocaba el turno. Por lo demás, se paralizaba la vida laboral en el pueblo”.

En Capçanes (comarca del Priorat), en paraules tretes d’una publicació de l’”Associació de Gogistes Tarragonins” amb la col·laboració de la Parròquia de la Nativitat de la Mare de Déu, en què hi ha una miqueta de descripció sobre Capçanes i els goigs dedicats als sants Abdó i Senent, llegim que “Els Patrons són els germans Sant Abdó i Sant Senén, qual festa se celebra juntament els dies 30 i 31 de juliol; amb especial advocació és demanada la seva protecció pels fruits de la terra. Les actuals imatges són modernes i des de temps immemorial que es canten els goigs al seu honor”. Agraesc la col·laboració de Rosalia Sedó Coll, qui me la facilità el 14 d’agost del 2018, per mitjà d’un missatge.

Sobre Cubelles (comarca del Garraf), en “Història de Cubelles”, del prevere Joan Avinyó, llegim que, “Segons la tradició, la festa del 30 de juliol, que cada any celebra la parròquia de Santa Maria de Cubelles en honor de sant Abdon i sant Senén, és vot de poble, fet a les acaballes del segle XVI en alguna d’aquelles calamitats que tan[t] sovintejaven aleshores” (p. 123). En distints apartats de la recerca, hi ha molta informació en relació amb Cubelles, motiu pel qual no el tornem a exposar ací. Nogensmenys, direm que és una de les poblacions on més arrelada està la devoció als Sants de la Pedra, fins i tot, en el segle XXI.

Quant a l’Espluga de Francolí (comarca de la Conca de Barberà), en l’entrada “L’Espluga de Francolí, 1892” (https://balldexiquetsdevalls.wordpress.com/2017/12/31/lespluga-de-francoli-1892), en “El blog de Xavier Güell”, llegim que en la Festa Major de 1892 sí que hi hagué castells. De fet, afig que “Una correspondència de Jacint Espigó Ramos, membre de la Junta del Centre Carlí de l’Espluga de Francolí, al diari carlí El Correo Español, va ressenyar que uns afeccionats locals, ‘los aficionados á esta clase de diversiones’, van engrescar-se a aixecar castells impremeditadament, ‘levantaron arriesgados castillos, los cuales, dada la improvisación, fueron muy aplaudidos’, el migdia de Festa Major de 1892, el 30 de juliol, després de l’Ofici, davant de la Casa de la Vila. L’estímul de sumar uns grallers[2] a plaça també va aplanar-ho [.] Això guarda la seva importància si el capdavanter dels grallers, també un veí, també es delia[3] pels castells, com més endavant es veurà: ‘Muy señor mio y distinguido correligionario: Con gran pompa y solemnidad ha celebrado esta católica y leal villa su anual fiesta mayor en honor á los inclitos martires Santos Abdón y Senén con los siguientes festejos: […] Dia 30 […] Una vez concluídos los divinos Oficios, al igual que el dia anterior por la noche, se dirigieron las autoridades en Corporación á las Casas Consistoriales en medio del mayor regocijo de que estaba poseído este vecindario, y una vez allí, los aficionados á esta clase de diversiones, al alegre sonido de las dulzainas y el tambor, levantaron arriesgados castillos, los cuales, dada la improvisación, fueron muy aplaudidos’ (El Correo Español: 1892. BNE)”.

Per mitjà de l’entrada “Fires i festes tradicionals i populars de l’Espluga de Francolí” (http://www.esplugadefrancoli.cat/fires_i_festes/index.php), dins de la web de l’Ajuntament de l’Espluga de Francolí,  hi ha que “La festivitat més important de l’Espluga té lloc pels voltants de l’últim cap de setmana de juliol. Durant quatre dies, el poble es converteix en l’escenari de tota mena d’actes[4]. El tret de sortida és dijous, amb la disparada de salves i la lectura del pregó de festa major, que va seguida per una cercavila on intervenen tots els elements de cultura popular del poble. Dijous acaba amb una actuació musical a la plaça de l’Església, sovint una cantada d’havaneres.

(…) Diumenge al matí es celebra una eucaristia solemne en honor de Sant Abdon i Sant Senén, patrons del poble. Durant tot el dia, es fan diverses actuacions del folclore espluguí, tant de gegants, com de capgrossos, grallers, bastoners i diables. Cap al vespre, la plaça de l’església s’omple de gom a gom per assistir al concert de tarda, amb l’orquestra que, a la nit, tancarà la festa major amb un gran ball de gala per a tothom. Abans però és el torn del correfoc a càrrec del Diables Fills de Satanàs de l’Spelunca Diabòlica, i un espectacular castell de focs artificials”. 

Finalment, a través de l’article “Sant Abdó i Sant Senén i llur veneració a casa nostra”, de Ramón Sabaté, tret del diari català i catòlic “La Cruz” (del 30 de juliol de 1930), i que podem llegir per mitjà de la web “Biblioteca Virtual de Prensa Histórica”, sabem[5] que “Celebra avui la Festa major. Es molt vella la devoció als “Sants Patrons”. En 1647 el Visitador Didac Giron de Rebolledo manà que els procuradors de la confraria dels Sants Abdó i Senén donessin comptes des del 1638 al 1646. Durà una temporada en l’últim terç de la pretèrita centúria en que la diada d’avui i la novena gaudien d’una solemnitat vertaderament excepcional, de la que encara en resten vestigis” (p. 1).

En Lladurs (comarca del Solsonès), com podem llegir en l’article “Lladurs renova un any més la devoció als sants Abdó i Senén” (https://www.naciodigital.cat/naciosolsona/noticia/11960/lladurs/renova/any/mes/devocio/sants/abdo/senen), del diari digital “Naciódigital.cat” (del 2014), “els fidels de les parròquies de Lladurs s’han aplegat a l’església de Santa Maria per celebrar els actes centrals i més tradicionals de la festa major en honor als patrons Abdó i Senén.

(…) Mn. Calafell, rector (…), ha beneit (sic) els 350 pans que s’han repartit entre els fidels. Com és costum, després de la Missa, les banderes i les torxes[6] han acompanyat les relíquies dels sants en una solemne processó al voltant de l’església, que ha acabat amb el cant dels Goigs i l’adoració de les relíquies.

Els actes festius han continuat amb el tradicional Ball Pla i Ball del Roser i el repartiment de coca entre els assistents”.

Segons una altra font, referent també a Lladurs, “Lladurs reparteix centenars de panets en honor a Sant Abdó i Sant Senen” (https://www.naciodigital.cat/naciosolsona/noticia/19747/lladurs/reparteix/centenars/panets/honor/sant/abdo/sant/senen), però del 2016, i també del mateix diari digital,  i que aporta informació interessant, “La celebració ha comptat amb la tradicional processó al voltant de l’església [de Santa Maria], amb la creu processional, banderes i pendons, i les relíquies dels Sants.

Acabada la processó, (…) el rector ha beneït els pans que han repartit els priors[7] mentres les priores oferien rams olorosos.

La festa ha acabat amb l’exhibició dels ballets populars de Lladurs, el Ball Pla i el Ball del Roser o de la Coca”.

Era la primera font en què llegia que es repartien rams olorosos o, fins i tot, el nom d’un ball associat a la coca com també el terme “prior”, en al·lusió als “clavaris”.

En línia amb el Ball del Roser, hi ha un apartat molt interessant del llibre “Festes, costums i llegendes”, de Joan Bellmunt i Figueras, ja que, en el primer dels dos volums dedicats a la comarca del Solsonès (dins de la col·lecció de cultura popular de Joan Bellmunt i Figueras i publicat per Pagès Editors, en 1993, en Lleida), comenta que “Lladurs acudí als dos sants, perquè eren invocats per gent pagesa, (…) gent que treballava en aquesta contrada el camp i el bosc” (p. 205) i podem intuir que, com en altres poblacions, en senyal d’agraïment o, quasi segur, com una pervivència matriarcal, tenia lloc aquest ball, sobre el qual Joan Amades, en parlar de Lladurs i del ball del Roser, escriu que “A Lladurs els majorals sortien a ballar coques, les quals eren pastades expressament per compte i cura de la confraria. Eren de pasta adobada i força grosses, tant, que calia sostenir-les amb les dues mans. Sortia a ballar el primer majoral amb la primera majorala. En la primera part del ball duia la coca ell i, en arribar a la mitja part, la lliurava a la seva companya, que, com ell, la sostenia amb les dues mans i ballava amb la discreció i parsimònia de moviments que esqueien al sentit religiós de la dansa i convenients que la coca no li caigués. Finia el ball amb una graciosa i escaient reverència, després de la qual la parella deixava la plaça i cedia el lloc a l’altra parella de pabordes.

Quan havien ballat els majorals, les coques eren posades a encant, i podia ballar tothom qui comprava una coca i en pagava el preu que la subhasta li feia assolir. El nombre de coques solia ésser pujat: era motiu de contrapunt entre el jovent que no en restés cap sense prendre part al ball”  (pp. 207-208). Immediatament, Joan Amades addueix que “Només el ballen quatre parelles de pabordes” (p. 208) i continua amb la descripció.

Joan Bellmunt, en passar a l’apartat “Festa major”, en al·lusió a Lladurs, diu que “Antigament, el dia dels sants patrons se celebrava missa solemne, amb assistència dels rectors de Timoneda, Canalda, els Torrents  i la Llena, amb processó i benedicció dels pans o ‘panellons’ i el solemne cant dels goigs.

Però el que més destacava i atreia aquella celebració era el fet que a l’ofertori de la missa es proclamaven els nous priors” (p. 210).

Finalment, en Joan Bellmunt trau informació que era novedosa per a la recerca, en el moment de rebre-la: “Als dos patrons d’aquí, coneguts també com sant Nin i sant Non, se’ls deia una oració quan es posava la quitxalla a dormir:

            Sant Nin i San Non

            doneu-los una bona son” (p. 211).

Era la primera font en què llegia una oració relacionada amb els Sants de la Pedra i destinada a afavorir que els xiquets s’adormissen. Hem accedit a aquesta informació del llibre “Festes, costums i llegendes”, per mitjà d’un missatge de Sílvia Farrús Prat (del 31 de maig del 2019), del “Servei de Patrimoni Bibliogràfic i Documental” de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, qui m’envià una còpia d’aquesta font (i d’altres).

En Llorenç de Rocafort, a hores d’ara, part del municipi de Sant Martí de Riucorb (l’Urgell), segons escriu Pep Capdevila (amb qui poguí contactar el 30 d’agost del 2017), en l’entrada “Com era la vida de pagès a Llorens de Rocafort” (https://www.pepcapdevila.com/com-era-la-vida-de-pages-a-llorens-de-rocafort-2), en el seu blog “The Ladies of Vallbona”, quan parla sobre el camp i cronològicament al llarg de l’any i tocant tasques agrícoles diferents, inclou un apartat d’unes línies relacionades amb el poblet i amb la festa dels Sants de la Pedra, les quals diuen així: “Tot seguit venia la festa major 30 i 31 de juliol Sant Abdó i Sant Senén dits d’una altra manera ‘Sant Nin i Sant Non’ patrons de la parròquia i advocats dels escolans. La veritat es que era molt esperada pels petits, pel jovent i pels grans. Ja era una festa, plantar l’envelat[8] a l’era de cal Mora (família Capdevila-Capdevila), ens ho passàvem d’allò més bé. El poble s’omplia de forasters, que sempre donaven un toc festiu al poble. Clar l’estada era de dos dies, més impossible. I que dir de les noies de fora que ens visitaven? era un vertader plaer per l’ànima, disfrutàvem com nens que érem. Quines coses Déu meu, amb poca cosa érem feliços. A cal Gallo, botiga del poble venien bolados[9] (era sucre esponjat) i eren boníssims, no teníem res més; fins i tot ens sentíem cofois amb un tros de gel d’aigua, que el portaven en barres. Començava la festa en honor dels sants màrtirs. Al matí missa amb orquestra i a la tarda processó segons resen els goig[s] en honor als sants patrons”.

Sobre Llorenç de Rocafort, també podem llegir informació interessant en l’article “Sant Abdó i Sant Senén i llur veneració a casa nostra”, signat per Ramón Sabaté, el qual figura en el diari català i catòlic “La Cruz” (del 30 de juliol de 1930), i a què podem accedir mitjançant la web “Biblioteca Virtual de Prensa Histórica”: “LLORENS.- Aquest poble, reclòs a una de les encongides valls de la baixa Segarra, els té per patrons. Són també els titulars de la seva petita església parroquial (…) . Quan es temen els estralls d’una tempestat, llurs imatges són exposades a la porta del temple i es invocada amb confiança la seva intercessió” (p. 1).

En Montblanc (comarca de la Conca de Barberà), per mitjà de l’article “Sant Abdó i Sant Senén i llur veneració a casa nostra”, de Ramón Sabaté, sabem que “En altres temps els Sants d’Arles hi assoliren molta veneració. Avui dia dissortadament s’ha perdut del tot. Llurs imatges, col·locades al retaule de Sant Josep en la parroquial església de Santa Maria, ens recorden l’antiga confraria dels pagesos. La confraria dels Sants Abdó i Senén i Sant Isidre, de la que encara s’aguanta la casa gremial, en 1656 deixava blat amb la condició de tornar-lo per Santa Magdalena[10] ‘gra per gra, bo i net com l’han rebut i amb els escreixos acostumats’ (un quart i un sou per quartera[11]).

També foren venerats al temple de Sant Miquel. N’és un record de vàlua una taula gòtica (…), que representa els Sants fastuosament revestits amb induments de prínceps (…).

Encara se’ls hi reté culte i veneració a una altre temple de la mateixa vila: el santuari de la Mare de Déu de la Serra. Allí hi tenen capella; allí Jaume Beltran, en 1401, sots llur advocació hi fundà un benifet[12], i allí hi pujava quiscún[13] any tal dia com el present a celebrar sa festa, durant bon rengle[14] de centúries, la Comunitat de beneficiats de Santa Maria. Les monges, dins la clausura, guarden un reliquier d’argent, renaixentista, amb sagrades despulles dels Màrtirs persians” (p. 1).

En el Morell (comarca del Tarragonès), com podem llegir en el “Programa Sant Abdó i Sant Senén Festa Major del Morell Estiu 2017”, “Des de fa molt de temps, el préssec s’ha cultivat al Morell afavorit pel seu clima. (…) A mitjans del segle passat, (…) Tothom s’arremangava: les dones i noies envasant-los, els homes i joves al tall, d’altres negociant preus i mirant al cel, tot pregant per què (sic) no vinguin les pedregades. (…) Recordem que sant Abdó i sant Senén, dits popularment sant Nin i sant Non, eren protectors dels conreus, collites i bestiar, fins al punt que la pagesia catalana en molts llocs, al Morell entre ells, els va prendre com a patrons” (p. 5). És de les poques entrades en què s’associa el patronat dels sants Abdó i Senent amb la protecció del bestiar i crec que no va en eixa línia, com veiem en la recerca, sinó que, en tot cas, si més no, ho podria fer, com ara, Sant Antoni Abat (“el del Porquet”, “el Gran”), que es celebra el 17 de gener.

Igualment, veiem, que, durant “Aquesta Festa Major fem poble, vestim-nos de festa i gaudim plegats amb la samarreta de Sant Abdó i Sant Senén” (p. 6). Un detall curiós, el que, una samarreta vaja associada a la festa dels Sants de la Pedra.

També sobre Morell, en el llibre “Calendari de festes amb aigua”, de Manel Carrera i Escudé, qui m’envià informació per correu electrònic (el 31 de juliol del 2019), llegim que “La Festa Major del Morell té lloc el cap de setmana anterior al 30 de juliol, onomàstica dels copatrons del poble, sant Abdó i sant Senén. Els actes s’inicien el divendres amb una cercavila. Diumenge se celebra el toc de matinades, la missa en honor a sant Nin i sant Non, el seguici (de recuperació recent), sardanes (…), entre d’altres” (p. 131).

Continuant amb Morell, en l’article “Festes d’arreu: Sant Nin i sant Non” (https://www.barcelona.cat/museu-etnologic-culturesmon/montjuic/ca/abdo-senen-simiots), de la web del Museu Etnològic i de Cultures del Món, vinculada a l’Ajuntament de Barcelona, hi ha que “a la població tarraconina[15] del Morell se celebra per la festivitat dels sants una guerra d’aigua que recorda la lluita aferrissada que, fins els anys 70 del segle XX, van mantenir els pagesos de la població contra el cuc de la fusta, un paràsit que amenaçava els avellaners de la zona. Una cuca de més de deu metres de llargada, les seves cuquetes, papallones i tot de pagesos amb les pistoles d’aigua que recorden els productes amb què es combatia el cuc formen part de la festa”.

En Òrrius (comarca del Maresme), per mitjà d’un correu de l’historiador català Josep Ma. Roqué Margenat, enviat el 1r de novembre del 2017, qui havia accedit a l’estudi a través del rector de la Parròquia de Sant Andreu (d’Òrrius), sabem que “L’altar més antic en honor d’aquests Sants (també coneguts com els Sants Màrtirs o Sant Nin i Sant Non) data de 1642; en algun poble veí com Premià de Dalt tenen un altar dedicat des de 1421”.

 

 

Notes: [1] Oferit o promés en vot.

[2] Graller és el nom que rep qui toca la gralla, un instrument musical de vent, de fusta.

[3] Delir, com podem veure en el “Viccionari”, en Internet, vol dir “Sentir una gran necessitat per satisfer un desig”, definició que s’ajusta al text.

[4] Hem exposat els primers (de dijous) i els de diumenge, per estar més en línia amb la festa relacionada amb els sants Abdó i Senent.

[5] Hem reproduït textualment la informació.

[6] És el primer document en què veiem que es fa referència a banderes i a torxes amb motiu de la celebració de la festa relacionada amb els Sants de la Pedra.

[7] En aquest cas, el terme prior es refereix al majordom, a l’encarregat de satisfer les despeses, de tenir cura de les funcions, etc. També es solen emprar els térmens “clavaris” (i “clavariesses”) i “pabordes” (i “pabordesses”).

[8] L’envelat és un lloc cobert de teles i guarnit per dins, especialment, lo que serveix de sala de ball en les festes de poble (en castellà, entoldado).

[9] Bolado, com llegim en el DCVB, és una “Massa de sucre sòlida i lleugera, que es pren amb aigua com a refrescant”.

[10] La festivitat de Santa Maria Magdalena té lloc el 22 de juliol.

[11] Una quartera és una mesura antiga, en aquest cas, de pes.

[12] En aquest cas, i, partint del DCVB, benifet fa al·lusió a una “Concessió de terres o altres béns, feta per un senyor a un conrador o altre individu sota certs pactes i obligacions per part d’aquest”.

[13] Textualment.

[14] En aquest cas, la paraula rengle vol dir molts (ací, en al·lusió a segles) i seguits.

[15] Textualment, en lloc de “tarragonina”.

Un jove i una minyona

General, , ,

 

Hui,  Francisco Espert Arnandis, per mitjà d’un missatge, en què es presentava com un “estudiant de Teologia, futur prevere i un apassionat de la història i les costums del meu poble”, a banda de parlar un poc sobre una rebesàvia seua, Maria Escribà, m’ha escrit un romancet d’Alginet que cantava la seua rebesàvia Carmen “la Campanera” i que diu així:

“Un jove i una minyona

que vivien al Poble Nou;

la minyona es diu Ramona,

el jove, don Joanet.

 

Són dos jóvens de València

que viuen enamorats

i, pel temps que festegen,

ja podrien estar casats.

 

Un diumenge per l’esprà [1],

quan la calor ja ve,

se’n van a fer una volta

allà per les Jovades.

 

I, quan el sol es ponia,

passen per un verdissar

i, els pobres, com no es veen [2],

van quedar enganxats.

 

La Ramona es queixa,

es queixa suspirant…

Trau-me esta punxa

que tinc per davant!

 

L’home, que es corria

sense perdre temps,

diu que li la va traure

en un furgadents.

 

El domini de la punxa

ha donat molt que parlar.

I, ara, tots els dies,

el metge la ve a visitar [3].

 

I, encara que el metge

dia [43]  que no hi havia res de nou,

la Ramona se queixa

que la punxa encara li cou”.

 

 

 

Notes: En primer lloc, dir que Alginet és una població valenciana de la comarca de la Ribera Alta.

I, tot seguit, unes quantes de tipus lingüístic:

[1] Pronúncia vulgar de la paraula vesprada.

[2] Forma també correcta, en lloc de veien.

[3] En l’original, “vesitar”.

[4] Forma admissible, en lloc de la més comuna deia.

Cubelles i els Sants de la Pedra

General, , , ,

 

Tot seguit, accedirem a “Sant Abdon i Sant Senén. Festa Major Petita. Vint anys de la seva recuperació (1983-2003)”, en paraules d’Esther Pérez Massana (la regidora de cultura que m’envià el document), “la separata del programa de la Festa Major de 2003”, elaborada per Xavier Martinez junt amb Joan Vidal,  del “Grup d’Estudis Cubellencs ‘Amics del Castell'” i a què tinguí accés a finals del 2017, després d’enviar un correu electrònic a l’Ajuntament de Cubelles, ajuntament a què agraesc la seua col·laboració en l’estudi sobre els Sants de la Pedra. 

Afegirem que Cubelles és una població catalana de la comarca del Garraf i que aquest número està molt intereressant, motiu pel qual el recomane.

Finalment, comentar que, en Cubelles, els sants Abdó i Senén són copatrons del municipi.

 

 

abdon2003

De Sollana a Vilavella i els Sants de la Pedra

General, , , ,

 

A continuació, tractarem el tema de la religiositat popular en diferents poblacions valenciaes, com ara, Sollana, Sueca, Teulada, Vallada i Vilavella, i el seu vincle amb els Sants de la Pedra. 

Sobre Sollana (la Ribera Baixa), per mitjà d’un correu electrònic de Joan Ferrús Vanaclocha, del Col·lectiu Ullal, enviat el 7 de setembre del 2017, hi ha que “A Sollana, la devoció i festivitats a estos sants ens ve de lluny, de fet, a la nostra parròquia de santa Maria Magdalena, tenien dedicada una capella” abans de la seua destrucció durant la guerra. Després afig que “Ara, una nova imatge dels sants la podem trobar a l’església exconventual de la Immaculada Concepció al Raval de la Vila“. Igualment, Joan Ferrús, addueix que “els nostres veïns de Sueca tenen en una muntanyeta un ermitori dedicat als sants de la Pedra, per ells anomenats benissants per allò de ser beneïts sants, i allà realitzen tots els anys, la vespra de la festa, una romeria a la Muntanyeta dels Sants, uns dies després d’haver fet nosaltres la nostra Romeria a l’Alcaissia[1]”.

També introdueix un escrit amb part d’una notícia del diari valencià “Las Provincias”,  publicada el 9 d’agost de 1899, però acompanyada de comentaris seus: “FIESTAS EN SOLLANA. Hoy empiezan en Sollana las fiestas que en honor del Santísimo Cristo de la Piedad celebran todos los años el ayuntamiento y vecindario ……. (a continuació explica els actes festius que es feien el 9,10 i 11 d’agost)….. El día 12 habrá misa, sermón y procesión a los Santos de la Piedra por unos devotos. A estos festejos seguiran cuatro o seis días de corridas de vaquillas y ‘cantà de segos’ por las noches”[2].

Joan Ferrús també comenta que “Com podem observar, fa ja més d’un segle les festes majors eren bastants diferents a les actuals, o potser no tant, es mantenen d’una banda els actes festius dedicats al patró i d’altra, podem constatar que l’afició a les vaques ens ve de lluny. Després, l’única festa que se celebrava, era la dedicada als Sants de la pedra amb missa, sermó i processó, el que evidencia la devoció als sants entre els sollaners de finals del S. XIX[3]. 

Immediatament, afig les línies següents: “Aquella devoció pels sants continuà entrat ja el nou segle ja que en el programa de festes de 1903 diu textualment:

‘Dia 12. Fiesta dedicada a los santos de la piedra Abdon y Senén por sus devotos, con Misa solemne, sermón, que dirá el señor Cura parroco de la parroquia y Procesión General’

Segons el cronista Moleres, en el nínxol on ara està ubicat s. Sebastià, sobre la porta d’accés al temple pel carrer de Sueca, abans hi havia una imatge dels sants de la pedra, la qual, molt probablement va ser destruïda en època de guerra civil.

Va ser precisament després d’aquesta guerra fraticida, en plena etapa franquista, quan aquesta devoció centenària de fortes arrels valencianes va sofrir un fort revés des d’altes instàncies en intentar substituir la devoció als sants per la d’un nou patronatge aliè als llauradors valencians, el de sant Isidre Llaurador, que per cert celebra la seua festa, segons el calendari, el 15 de maig.

Al nostre programa de festes, apareix per primera vegada la festivitat a sant Isidre l’any 1952[4]”. En eixe informatiu, es llig “Dia 12, fiesta que la Hermandad sindical de labradores y ganaderos dedica a san Isidro labrador, patrono de los agricultores españoles”[5].

Més avall, comenta Joan Ferrús que, el president de la “Hermandad”, s’adreçava als llauradors del poble amb les paraules següents, molt interessants per a entendre la festa dels Sants de la Pedra i la política cultural en aquella època:

“AGRICULTORES: Debido a las intensas tareas agrícolas que tienen lugar en el mes de Mayo, en que la Iglesia conmemora la festividad de San Isidro Labrador, Patrono de los agricultores españoles, esta Hermandad Sindical, ha tenido a bien trasladar su celebración al dia 12 de Agosto, incorporándola a los típicos festejos patronales que anualmente se celebran en la localidad, para lograr el doble objetivo de procurar una fecha adecuada por la escasez de quehaceres en el campo y conseguir por su agrupación un mayor realce para ambas festividades.

Deber es, por obligado reconocimiento al Santo, que tantas muestras de favor nos ha dispensado, honrarle con nuestra entusiasta participación en los actos que como homenaje se celebren,  rindiéndole en lo religioso (Santa Misa y Procesión), la más fervorosa devoción.

Que San Isidro proteja y multiplique las cosechas y otorgue su bendición a todos. Felices fiestas os desea el Cabildo[6] Sindical.

Firmado: El Jefe de la Hermandad: J. Moleres”.

En altres paraules, que, quasi segur, les festes de Sant Isidre Llaurador a penes tenien el suport de la població, a diferencia de les dels Sants de la Pedra, i que, a més, sota l’excusa del fet que, en estiu, els habitants estaven més alliberats “por la escasez de quehaceres en el campo”, la celebració de la festa del sant castellà es trasllada a agost, quan esdevenen les festes patronals. De fet, la justificació que addueix, tot seguit, és una prova molt evident per a explicar aquest intent de substitució cultural… en plena dictadura franquista, règim polític i militar que tractava d’anul·lar les cultures diferents a la castellana i que estaven presents en Espanya.

Rematarem la informació sobre Sollana, amb les paraules que escriu Joan Ferrús, al capdavall: “Hui, curiosament, res queda d’aquesta celebració en la programació festiva actual, ni a sant Isidre, ni als sants Abdó i Senent. Les festes i la concepció de les festes és canviant i discorre paral·lel a la societat i als moments pels quals travessa”. Cal donar pas més a lo vinculat a la nostra terra, tot i estar oberts i, per descomptat, deixar fora un Sant Isidre que no ha sigut introduït per voluntat de la població, sinó des de persones alienes a la nostra cultura (o que hi han girat l’esquena) i, més encara, dignificar les cultures diferents a la castellana. Només així, no solament promourem lo nostre, sinó que, de bon cor, estarem oberts als altres.

Quant a Sueca, una de les entrades que hi ha en la web de l’arxidiòcesi de València, “ [2802] Sueca celebra mañana el centenario del patronazgo de los santos Abdón y Senén” (http://www.archivalencia.org/noticias/ant/2002/AV200207.htm), del 2002, diu que “Una vez en la ermita de los santos de la piedra, los participantes elevarán oraciones para pedirles su protección y bendecir los campos. ‘Pondremos en las manos de San Abdón y San Senén unas espigas de arroz para rogarles que cuiden de nuestras cosechas y nos libren del granizo’, ha señalado el párroco”.

En la web de l’Arxiu Històric Municipal de Sueca, hi ha l’entrada “Agost 2016: 1895 – Festa als Sants Abdó i Senén”[7] (http://arxiu.sueca.es/page/agost-2016-1895-festa-als-sants-abdo-i-senen), sobre com es celebrà la festa en 1895, de què podem extraure una part molt interessant: “Si n’hi ha una festa que marque a Sueca l’acabament del mes de juliol eixa és, sens dubte, la festa en honor als Benissants de la Pedra, Abdó i Senén, o Abdon i Senent. Ja que ambdós noms estan molt estesos a la nostra localitat en les dues variants.

Se’ls denomina Benissants de la Pedra perquè la festivitat se celebra per demanar-los que la collita d’arròs siga bona i que les tronades i pedregades que solen ocorrer a finals d’agost o principis de setembre, temps de la sega, no es produïsquen.

L’expedient que vos portem (…) és el més antic que conservem a l’arxiu sobre l’organització d’aquesta festa. És de 1895 i pel que podem llegir, en aquell moment, era ja una festa totalment consolidada.

Encara que també es conserven altres expedients sobre la festa dels Benissants de finals del segle XIX, com els de 1896, 1897 i 1899, (…) és l’únic que inclou un cartell original amb els actes programats”.

Entre els actes que apareixen en aquesta font sobre Sueca, n’hem triat els del 30 de juliol, ja que ens aporten més informació referent a com esdevenia la festa. Diuen així:

“El 30 de juliol, en fer-se de dia, volteig de campanes, diana per la banda de música i cercavila amb el dolçainer. A les 8 del matí començarà la processó cívica que portarà al santuari dels patrons a l’Ajuntament, el Clero i els Majorals, que aniran precedits per les acostumades grupes, dolçainer i músic fins a la porta de la Mar (aquesta porta estava al final del carrer Sequial). A les 9 missa cantada i sermó a l’ermita (una anotació a llapis al cartell diu que el sermó el farà Don José [Ferrer?]), després tornaran tots junts, tal i com s’ha explicat abans, fins a la Casa Capitular, on Ajuntament i Clero s’acomiadaran i grupes, dolçainer i música recorreran els carrers de costum (una anotació a llapis al cartell diu que aquesta cavalcada la presidirà la Comissió de Festes). A migdia, volteig de campanes i a les 6 de la vesprada processó general (una anotació a llapis al cartell diu que la processó la presidirà la corporació municipal) amb volteig de campanes, dolçainer i música. Amb això conclouen els actes.

El cartell porta data de 27 de juliol de 1895”.

En Teulada, (la Marina Alta), com podem llegir en l’entrada “El Raval de Teulada, un fet urbà i un topònim per recuperar” (http://jaumebuigues.blogspot.com/2017), treta del blog “Recerques de Jaume Buigues”, de Jaume Buigues i Vila, “el Raval de Teulada celebrava, rememora i commemorarà, any rere any, la seua festa pròpia i diferenciada, caracteritzada pel ball de les danses, els jardins amb pot, les revetlles i els bous (…), totes elles dedicades als seua [sic, en lloc de seus] patrons els Sants de la Pedra, protectors de les collites”. I més avant diu que, amb la festa als Sants de la Pedra, “s’iniciava la temporada de la molta de la farina. Es festeja a uns ‘sants patrons’ que protegien les collites, especialment del blat però també del raïm que estava per vindre, uns conreus que donaven treball per altri a la gent del carrer, vida i bullici, en especial el del trànsit de la gent que anava a moldre, fins [que] el canvi de les circumstàncies va acabar amb la molineria de vent”.

Respecte a Torrent (l’Horta de València), en l’entrada “Un poc d’història”[8] (http://fmct.es/la-fmct/historia), en la web de la “Federació de Moros i Cristians de Torrent”,  hi ha[9] que “L’origen de les Festes Majors en honor als Sants Abdó i Senent, els Sants de la Pedra, és remunten a mitjan segle XIX quan te lloc en Torrent el pas del patronatge oficial de Sant Lluís Bertran, fins llavors patró de Torrent, al dels Sants Abdó i Senent. És a partir d’esta època quan comença un augment en la devoció als Sants de la Pedra que contrasta amb l’escassetat de notícies dels segles anteriors en que aquestos Sants tan sols eren objecte de devoció privada per part d’alguna família o grup de veïns. En aquestos anys era costum tindre al Santíssim Sagrament exposat durant la missa major i el sermó, segons ens indica una sol·licitud presentada pel síndic de l’Ajuntament a l’Arquebisbe de València.

Els precedents històrics respecte de les festes oficials, estan inscrits en el Llibre Racional, document històric de l’any 1657 en el que es relacionen totes les manifestacions religioses i festes corresponents al calendari universal però que tenien una forta tradició local. Així, segons aquest document, les festes locals es dividien entre les que tenien caràcter oficial i les privades. Les primeres eren administrades pels òrgans de govern ‘els jurats’[10] i les privades, eren organitzades per confraries, clavaris, veïns i inclús famílies. Entre les festes administrades pels Jurats estaven la de sant Antoni Abad, sant Josep i sant Gregori. Les festes en honor a l’Assunció, la Mare de Déu del Rosari, Sant Cristòfol, Sant Àngel, Sant Marc, Sant Vicent Ferrer, Sant Jaume, Sant Blai, Sant Lluís Bertran, La Inmaculada i els Sants Abdó i Senent corresponien a les ‘privades’ i per tant organitzades per les confraries i veïns. Fins a aquest moment, els Sants Abdó i Senent no són encara patrons, però en 1853 junt amb l’esplendor d’altres festes, ja es menciona els Sants de la Pedra com ‘patronos de esta villa’ i a partir d’ací, el cost de les mateixes i la seua organització anirà a càrrec de l’Ajuntament.”

També se’ns comenta, en aquest llibre, que “Les festes patronals se celebraven en Torrent sense a penes participació ciutadana. Torrent és massa gran per a tindre festes, es deia. No hi havia un sentiment generalitzat en la població cap esta celebració i els actes oficials passaven sense pena ni glòria. Els clavaris del Corpus de l’any 1987 van proposar, en un ambient d’amistat i ganes de continuar, a les autoritats religioses, la possibilitat de crear una nova comissió de festers dels Sants Patrons, la primera de la història de Torrent, amb la intenció de potenciar i continuar amb un altre aire, les Festes Majors en honor als Sants Abdó i Senent”.

Però, i ací donem amb la clau que explica el motiu de fons de la introducció de les filades de moros i cristians durant la festa dels Sants de la Pedra (causa que, des d’una cultura matriarcal, com la que moltes persones impulsem, no hauria fet que s’introduís en Torrent, per la senzillesa que comporta el matriarcalisme, contra la fastuositat de les cultures patriarcals), com molt bé se’ns cita al principi d’aquesta entrada (i, a més, en lletres de major grandària) i que, textualment, diu així: “En la ciutat de Torrent, a 16 de Novembre de 1987, reunits els citats al peu i constituïts com a Junta i sent els primers festers dels Sants Patrons Abdó i Senent decidixen per a major fast[11] de la festa, crear una comparsa de Moros i al mateix temps, pensant en un futur prometidor per a aquestes festes, decidixen crear una Associació de Festes de Moros i Cristians, perquè en ella tinguen cabuda totes les comparses de Moros i Cristians, que en un futur puguen crear-se per a millor celebrar i organitzar aquestes festes[12]”.

Això, i sempre partint d’aquesta entrada, comportà que “La gent va participar de ple i noves comparses anaren sorgint any rere any. Per fi, la ciutat de Torrent tenia les Festes Majors que es mereixia, i per fi també, veïns i visitants es van sentir atrets per la festa fins al punt de vindre a passar uns dies amb nosaltres i guardar-se dies de vacacions per a participar en elles. Es va aconseguir que els ciutadans es quedaren en el poble durant les seues festes com mai havia ocorregut”.

A més, com un punt a favor del fet que la cultura valenciana i, així, la de Torrent, és matriarcalista, en una part de l’escrit, llegim que “En 1936, el drama de la Guerra Civil Espanyola també va afectar intensament una ciutadania profundament religiosa. La religiositat o ‘beatería’, per la que els torrentins sempre han sigut coneguts, forma part de la seua pròpia forma de ser sense que res haja de veure les seues tendències polítiques. La devoció popular està tan integrada en la seua cultura i en la seua personalitat, que constitueix un tret propi de la nostra identitat com a poble”.

Quant a Vallanca (població de la comarca del Racó d’Ademús), per mitjà del llibre electrònic[13] “Del Paisaje, Alma del Rincón de Ademuz (II): En el VIIIº Centenario de la Conquista Cristiana (1210-2010)” (https://books.google.es/books?id=kFbjBwAAQBAJ&pg=PA371&lpg=PA371&dq=vallanca+santos+abd%C3%B3n+y+sen%C3%A9n&source=bl&ots=R7-SfsvBHs&sig=), d’Alfredo Sánchez Garzón, sabem que, a més de l’ermita que hi ha dedicada a Sant Roc, hi ha que, “De facto, siempre se le ha invocado por su solidaridad y vida ejemplar”. No obstant això, en Vallanca, Sant Roc està vinculat als Sants de la Pedra, ja que Alfredo Sánchez comenta que la imatge del sant “está todo el año en la capilla de la ermita de su nombre. Desde la parroquial (sic), la procesión sale el 16 de agosto por la mañana, siguiendo por las calles del pueblo hasta la ermita, portando los feligreses las imágenes de los ‘santicos de la Piedra’. Al arribar al ermitorio dejan a san Abdón y san Senén y cogen la de san Roque, bajándolo en andas y con gran devoción hasta la parroquial, donde se celebra la Santa Misa. Ya por la tarde se devuelve el santo a su capilla, siendo amenizada la procesión por la charanga. La vuelta se hace con los  ‘santos de la Piedra’, que han pasado el día en la ermita y ahora son devueltos a la parroquial, hasta el año próximo” (p. 371).

En la Vilavella (població de la comarca de la Plana Baixa), com podem llegir en l’entrada “La Vilavella”[14] (https://ca.wikipedia.org/wiki/La_Vilavella), de Viquipèdia, quan parla sobre la “Festa dels Sants de la Pedra, Sant Roc i Sant Joaquim”, “Gaudeixen de fama en la comarca les festes de carrers i barris de la població, en honor a aquests sants, que se celebren des de finals de juliol a principis de setembre i mantenen una seriosa competència entre si per les exhibicions de “bous de carrer” d’importants ramaderies”.

 

 

Notes: [1] L’Alcaissia, com hem pogut veure en diferents fonts, és una antiga alqueria de Sollana.

[2] Com indicava en una nota, Joan Ferrús extrau aquesta informació de l’obra “Hace 100 años. Crónicas de antaño”, de Juan Moleres Ibor, i diu que aparegué en el programa de les festes patronals de Sollana, del 2000.

[3] Aquesta informació, sobre finals del segle XIX, és clau, ja que n’hem trobat poques fonts que tracten sobre aquesta època o, si no, relacionades amb el segle XIX.

[4] És interessant aquesta dada, ja que indica quin any s’introduí la festa de Sant Isidre, ja vinculat a “las Hermandades” de temps del general Franco, en la població, en aquest cas, Sollana (la Ribera Baixa).

[5] En eixe moment, encara no hi havia cap butlla papal (que aplegarà en 1960), en què es declare Sant Isidre com a patró de tots els llauradors espanyols. Ara bé, aquestes línies sí que ens donen una pista (i molt interessant) de l’intent de substitució cultural castellanitzadora, amb la intenció de deixar fora els Sants de la Pedra i, de pas, reemplaçar-los pel sant castellà, d’esperit patriarcal, a diferència dels sants Abdó i Senent, d’origen matriarcal.

[6] En valencià, junta.

[7] El 19 de febrer del 2020, aquesta informació apareixia en l’enllaç de la publicació “L’Ullal” (no. 1, del 2016), sota el títol “1895 – Festa als Sants Abdó i Senén” (http://www.sueca.es/sites/sueca.portalesmunicipales.es/files/Lullal_Sueca_n1.pdf).

[8] Aquesta entrada acull el text del pròleg del llibre “Moros i Cristians a Torrent. L’esperit d’un poble”, de José Manuel Almerich Iborra, publicat en el 2014.

[9] Hem fet la transcripció literal de part de l’article.

[10] Amb el terme jurat, abans del Decret de Nova Planta de 1707, que acabà amb el règim foral valencià, es designava cada membre de la Universitat o del Consell municipal, lo que, d’aleshores ençà, diem Ajuntament (procedent del castellà “Ayuntamiento”),  això és, la figura cada u dels regidors.

[11] Ostentació de magnificència; luxe extraordinari.

[12] Fixem-nos que, en el fons, es prengué el tema dels Sants de la Pedra com a excusa per a introduir-hi, la de moros i cristians, en lloc de promoure un reviscolament cultural a partir de les tradicions matriarcals que hi havia en el poble i, de pas, de la cultura valenciana. Una actitud que hem de rebutjar, des de la nostra simpatia per la cultura matriarcalista que roman empeltada a la nostra llengua.

[13] El 20 de febrer del 2020, l’enllaç per a accedir a aquest llibre era diferent.

[14] El 13 de març del 2020, aquesta entrada apareixia amb xicotets canvis respecte a lo que hem escrit ací.

De Quatretonda a Sagunt i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

 

Tot seguit, tractarem el tema de la religiositat popular en diferents poblacions valencianes, d com ara, Quatretonda, Rafelguaraf, Sagra i Sagunt, i el seu vincle amb els Sants de la Pedra.

En Quatretonda (la Vall d’Albaida), per mitjà de Facebook, concretament en l’entrada “ELS SANTS DE LA PEDRA”, del 30 de juliol del 2018 i que trobàrem en “BQ Quatretonda”[1]  el 12 de desembre del 2018, hi ha que “Abdó i Senent, els santets, poca broma diríem si atenem els costums de la societat quartondina[2] almenys fins a les darreries del segle XIX en què els protectors tradicionals de l’activitat agrícola no només donaven nom al carrer abans dit ‘Tossaleta’, també, i més important, eren els patrons votats per la vila (molt possiblement des del segle XVIII), i en consonància amb la seua importància a l’església tenien dedicat el primer altar, és a dir, el més important després de l’altar major, situat a la primera capella de la part de l’evangeli, part aquesta de la paraula divina on el primer banc (a la vora mateixa de l’altar dels Santets), era el que tenien reservat els membres del consistori municipal quan participaven en algun ofici representant l’ajuntament.

I en conformitat també amb la seua rellevància se’ls festejava amb celebració grossa, no debades s’allargava durant nou dies, un de festa religiosa, el de la seua advocació, és a dir hui 30 de juliol, més vuit dies més ja de caràcter civil, cadascun d’ells sufragat per un dels membres del govern de la vila. Una festa que quan Juan de Cinto publica la seua crònica al.lusiva allà per l’octubre de 1927 s’hi trobava en les seues acaballes, pràcticament clausurada pel que fa a la part cívica, i mínimament servida en la part religiosa.

Avui és la festa de la Cooperativa i d’acord també amb els temps el 30 és transportable i, si la Cooperativa tarda uns pocs anys més a fundar-se no ens haguera estranyat que el san Isidoro (sic) Labrador els haguera ‘robat’ també ‘la cartera’ de protectors dels agricultors als referits Santets”.

Després, en la mateixa entrada sobre Quatretonda, inclouen línies de la crònica periodística número 38 que escrigué Juan Alberola Mahiques, el 2 d’octubre de 1927, i que aparegué en la “BQ” en el 2017, amb una informació quasi igual a la que vaig rebre, el 22 de desembre del 2018, a través d’un missatge signat per rbenaventbenavent.

En aquest missatge, rbenavent em comentava que aquestes línies de Juan Alberola (Quatretonda, 1863-1944), corresponien a “la part de l’article (…) publicat  a Las Provincias”,  la qual fou editada per l’Ajuntament de Quatretonda en “Juan Alberola Mahiques. Cròniques de prensa[3], 1923-1934. Ajuntament de Quatretonda, bq, 2018”.

En el missatge, a continuació, hi ha el títol “Baratijas tradicionales” i, en acabant, Juan Alberola Mahiques, passa a l’apartat “EL MARRANILLO DE SAN ANTONIO”, i escriu que “En mi villa natal, los mártires Abdón y Senén no son dos santos advenedizos[4], quilibéticos[5], obscuros o preteridos[6]; santos así como quiera, a la buena de Dios; de los que diariamente se escabullen a la sordina[7] e inadvertidos por las páginas del Zaragozano, del Cabrerizo y del Año Cristiano; a quienes nadie o pocos se encomiendan, rezan o hacen votos. No, todo lo contrario: los santos nombrados son los Patronos de la villa desde fecha remotísima, sin duda, bien que el cronista no pueda fijarla históricamente; gozan de gran prestigio entre el vecindario, y la santidad de estos príncipes persas se halla tan establecida y sancionada (?) por la conciencia popular local, que, en Cuatretonda, Abdón y Senén no solamente son santos, sino los santos, esto es, los santos por antonomasia[8]. Siempre que sus paisanos quieren referirse a alguna fecha próxima al 30 de Julio suelen decir: ‘Allá per les festes dels Sants’, y al punto estamos todos al cabo de la calle. En esta manera singular y antonomástica de designarlos revélase ciertamente algo así como una confianza o familiaridad lindante con la camaradería; que bien pudiera disculparse en vista de su patronato diuturno[9], acaso varias veces secular[10] y supuestas también la ingenuidad y llaneza de las devociones populares.

En el poblado tienen estos próceres[11] asiáticos una calle rotulada con sus nombres: la que se llamó algún día ‘de la Tosaleta’. La iglesia parroquial guarda un gran cuadro de más de dos metros de alto, donde aparecen pintados entrambos personajes, con sendas coronas, empuñando cada uno su cetro[12] en la diestra[13] y teniendo en la izquierda un manojo de espigas de trigo y un racimo de uvas, respectivamente, emblemas o expresión tropológica[14] de la acción tutelar específica que les está confiada.

 Asimismo hay en el templo y en lugar preferente, cual corresponde a los Patronos, esto es, en la primera capilla al lado del Evangelio del altar mayor, uno de estilo plateresco, vistosísimo y relumbrante, consagrado a aquéllos. Allí aparecen las figuras de los titulares, dos esculturas de cuerpo entero, de tamaño mitad del natural, con el indumento bizarro[15] y exótico que debieron vestir unos vástagos[16] de la realeza tan distante de la actual, cronológica y geográficamente; dicho altar fué construído en 1752, según reza la inscripción del frontispicio[17].

La fiesta de nuestros Patronos, costeada constantemente por el Municipio, antes con relativa liberalidad y ahora subvenida con mezquindad manifiesta, ha descendido mucho de su antiguo apogeo y hallábase ya en sus postrimerías, de las cuales se salvó este año, merced al celo de unos devotos que efectuaron una colecta entre el vecindario, para sufragar los gastos de un mínimum[18] de solemnidad religiosa, es decir, misa cantada y panegírico[19] a los mártires.

Años ha, tenía la fiesta un apéndice o segunda parte de orden puramente profano que no carecía de originalidad; era un cuasi-festejo privativo de mi tierra, a lo menos por su forma y circunstancias; nacido, sin duda, en la localidad y que pudo, por ende[20], ser llamado aborigen o autóctono, sin daño de barras, y aún se pudiera haber pedido el privilegio de invención correspondiente, dado que otro no se hubiera anticipado, que lo dificultó. ¡Tan extraño y peregrino considera el cronista el semifestejo aludido! (…) el lector (…) ha de saber que el apéndice o regocijo público apuntado consistió en una serie de ocho días de tabalet y donsaina; ocho jornadas, número igual al de los concejales del Ayuntamiento en aquella sazón. El 31 de Julio, a la salida del sol, pasacalle general por el pueblo; a media mañana, dulzaina y tamboril (obra de hora y media) a la puerta de la casa del alcalde; a prima noche, otra sesión análoga a la misma puerta. Al día siguiente repetíase lo del pasacalle y las sesiones de dulzaina y tamboril, sino que esta vez no eran en obsequio del alcalde: el tributo correspondía al primer teniente; después de éste, obsequiábase al síndico, y así siempre descendiendo como por un plano inclinado hasta el octavo y último regidor.

Ignoro las razones que pudieron existir para la abolición de aquel suplemento de la festividad de los Patronos, mas sea ello lo que fuere, permitáseme lamentar su ausencia de nuestras costumbres, por lo que ella contenía de recomendable, de popular y de pintoresco” (p. 107).

A hores d’ara, quasi cent anys després, els Sants de la Pedra, encara estan presents en les festes de Quatretonda.

Igualment, i, ara, en paraules d’rbenavent, “Pel que sembla aquestes celebracions ja no arriben al segle XX. D’aquest segle allò que recordem són els gojos i resos  (religiositat popular), que durant uns dies del corresponent mes d’estiu cantaven i resaven a dit carrer (les dones d’aquella via principalment), el dedicat als Sants. I encara que esta pràctica ha durat molt em sembla que ja no queda res.

També, i no sé si entra, l’any 1953, recentment creada i construïda la Cooperativa Vinícola, fou dedicada als santets i, a partir d’aleshores, esta entitat els dediquen un dia de festa anual, amb missa i diferents actes, més coneguda com la festa de la Cooperativa”.

En un altre document, enviat per rbenavent, el 21 de gener del 2019, a través d’un missatge, hi ha part d’un article “Quatretonda versus Benigànim: Torrella de qui és?”[21], escrit per David Mahiques Alberola (concretament, en un document administratiu del primer quart del segle XVIII), i publicat, en el 2012, en el llibre de les festes patronals de Quatretonda (pàgs. 54 i 55), en què podem llegir “Tercer, el dia dels Sants de la Pedra era festa i festa votada, és a dir, el consell general de veïns de la vila de Quatretonda en un any determinat entre finals del segle XVI i principis del segle XVII va votar fer festa el dia dels Sants de la Pedra. Aquesta festa afectava a tot el seu terme. I quart, el senyor feudal, fent ús de la seua capacitat jurisdiccional i per demostrar que Torrella era de la seua baronia i terme de Quatretonda no va dubtar en fer cremar els forcats dels veïns de Beniganim (sic) que treballaven les terres del nostre terme el dia dels Sants de la Pedra i no respectaven la festivitat quatretondina”.

Agraesc l’aportació de rbenavent, molt valuosa per a la recerca, ja que, en poblacions valencianes, no ho ha sigut constant trobar informació tan extensa com aquesta o semblants.

Finalment, i també sobre Quatretonda, en 1981, es recuperà la “Jota dels Sants de la Pedra”, per mitjà del Grup de Danses, com ja hem vist en l’apartat de balls i de danses. En informació facilitada el 24 de desembre del 2018 per mitjà d’un missatge de l’Ajuntament de Quatretonda, hi ha que “Es un baile ritual que se bailaba en honor de los santos San Abdón y Senén para que protegieran las cosechas agrarias entradas ya en sazón, especialmente vides, de las tormentas y pedriscos. Se interpretaba el día 30 de Julio en la calle de su nombre”[22].  

En Rafelbunyol (l’Horta de València), com podem llegir en l’entrada “Ermita dels Santets de la Pedra” (http://www.ermitascomunidadvalenciana.com/vhnraf.htm), dins de la web “Ermitas y Santuarios de la Comunidad Valenciana”, “Los Santos de la Piedra, Abdón y Senén, son patronos  (…) de Rafelbunyol y son celebrados tanto el día de su festividad -30 de julio- como en el curso de las fiestas patronales que comienzan el primer domingo de septiembre”. A més, com arreplegàrem en el 2005, en començar la recerca, en l’església dels Sants Joans, en paraules del capellà, hi ha “el reliquiari autèntic, tret de les catacumbes cristianes”. En el mateix poble, segons el mossén, “com a tradició popular estaven ‘els Sants de la Pedra Xicotets’, d’uns 40 cm d’amplària per uns 25 cm d’alçària, que estaven en casa del padrí principal tot l’any, i que, quan pedregava, es treien a la porta del carrer per a que no pedregara”.

En Rafelguaraf (la Ribera Alta), sabem, mitjançant paraules de Vicent Sanchis (cronista i arxiver, que m’envià un missatge el 4 de gener del 2019), que sí que podem oferir unes “mínimes dades: que els Sants de la Pedra, Abdó i Senen, en 1686 eren patrons de la parròquia de Rafelguaraf. Que en la pedania del Tossalet (o Tossalnou) també tenien en 1782 un altar dedicat a ells, i que en Berfull[23], l’ermita o esglesieta que hi havia en 1849 també estava dedicada als Sants de la Pedra; encara que en algun moment posterior, que desconec exactament quan, tant a Rafelguaraf com a Berfull deixaren de ser patrons. A Rafelguaraf el patró és Sant Antoni i a Berfull era la Puríssima”.

En Sagra (la Marina Alta), sabem, per mitjà d’un missatge de J. Antonio, membre del Consell Parroquial de la Parròquia de Sant Sebastià, enviat el 15 de gener del 2019, que “Són patrons de la vila i es celebra la seua festa el 30 de juliol, conformant les festes patronals junt a la festivitat de la Puríssima, que es celebrava el 31 de juliol i la festa del Santíssim Crist del Consol que era l’1 d’agost.

Les festes patronals van passar a celebrar-se al cap de setmana del segon diumenge en els anys 80.

Les imatges actuals són del 2006, dels tallers d’Olot.

La festa es va recuperar, per tant, l’any següent en el primer dia de les festes patronals, junt a la de Sant Sebastià, titular de la parròquia”.

En Sagunt (el Camp de Morvedre), a partir de l’article “La Virgen del Buen Suceso. Patrona de la Ciudad de Sagunto” (https://eleconomico.es/opinion-1/blogs/113463-la-virgen-del-buen-suceso-patrona-de-la-ciudad-de-sagunto), publicat en la web “El Económico”, podem dir que, des de 1940, “en la festividad de los santos mártires, en la parroquia de la Natividad de Nuestra Señora, se viene celebrando misa solemne y procesión vespertina, en la que los feligreses van cargados de cestas y frutos que subastan[24], acompañando los labradores a los santos, portados en andas (confeccionadas en 1927), que durante años han preservado sus cosechas del granizo” i que un barri “de la capital del Camp de Morvedre con su nombre recuerda, también, el arraigo popular hacia los santos de la piedra”.

Podríem enllaçar i tot aquesta informació sobre Sagunt amb la que prové d’un document de 1808, procedent del “Consejo” de Castilla, d’eixe mateix any, la qual figura en el llibre “Els Sants Abdó i Senén: documentació, gojos i iconografia”, de Juan José González Pla i de Josep Dionís Martínez, adduint, textualment, que, des del consell esmentat, en 1807, “se pidió Informe a esta Audiencia sobre la solicitud del Clavario y Mayorales de la Cofradia de los Santos Patronos de la villa de Murviedro Abdon y Senent relativa a que se les conceda permiso para demandar y recoger limosna que antes acostumbravan con el fin de continuar el culto, y veneración de dichos santos, (…) atendiendo á que es piadoso el que se propone dicha cofradia obsequiando a sus Patronos, de quienes aseguran que experimentan particular proteccion en las tempestades de piedra, y granizo no halla inconveniente esta Audiencia en que se adhiera a la solicitud propuesta” (pp. 52-53). Aquest document fou signat en la Ciutat de València.

Mitjançant l’article “Recordant les festes dels Sants de la Pedra: La Festivitat al Sagunt de 1907” (http://www.eleconomico.es/opinion/item/119686-recordant-les-festes-dels-sants-de-la-pedra-la-festivitat-al-sagunt-de-1907), de Lluís Mesa i Reig, cronista d’Estivella (població valenciana de la comarca del Camp de Morvedre), llegim que, durant les festes dels Sants de la Pedra, en alguns llocs es feien corregudes de cavalls i de vaquetes, com ara, en el Sagunt de 1907.

Es tracta d’un escrit, al meu coneixement, molt interessant. Entre altres coses, ens conta que aleshores ja es feia batalla de flors en Sagunt, amb motiu de la festivitat de Sant Abdó i Sant Senent.

També addueix que el 30 de juliol (dia de la festivitat dels Sants de la Pedra), “A les dotze del matí es va realitzar la ‘Festa de la Caritat’ i es repartiren racions entre els pobres”.

A través de l’article “La festa dels Sants de la Pedra de Sagunt de 1914” (http://www.cronistasoficiales.com/?p=15731), de Lluís Mesa i Reig, cronista d’Estivella (població valenciana de la comarca del Camp de Morvedre), i publicada en la web “Real Asociación Española de Cronistas Oficiales”, veiem que, en 1914, “La festivitat del 30 de juliol va iniciar-se a les cinc del matí (…). La processó s’inicià a les set i mitja amb una extensa participació de la població. Segons un corresponsal de premsa hi havia 300 persones. En acabar es va disparar un castell de focs artificials a càrrec del pirotècnic Lorenzo Claverol, qui també va llançar una llarga traca a les dotze de la nit”.

A més, per mitjà de l’article “La vila de Morvedre en el segle XVII (1651-1667)” (https://www.centroarqueologicosaguntino.es/wp-content/uploads/2018/09/376_85_La_vila_de_rvedre_en_el_segle_XVII_24.pdf), de Josep Martínez Rondan, i publicat en la revista “ARSE”  (no. 24), en 1989, podem llegir que “En tres festes intervenia la vila per sos jurats: Sant Vicent Ferrer, patró del Regne; Sants Abdon i Senent, patrons de la vila, i la Nativitat de Santa Maria, titular de la parròquia” (p. 914). Era, per tant, una festa amb el suport de les autoritats civils.

Continuant en Sagunt, però, a través del llibre “Leyendas y tradiciones saguntinas”, d’Emilio Llueca Úbeda (autor-editor, publicat en Sagunt en 1991) i de què em facilità informació Teo Crespo, el 2 de juliol del 2019, hem pogut saber que, en paraules d’Emilio Llueca, “Desde tiempo inmemorial, en la ciudad de Sagunto, en el día de la festividad de sus santos patronos (30 de julio), se celebra una tradicional subasta de productos de la tierra, tras la procesión de los santos protectores. En principio se celebraba en el convento de San Francisco (actual glorieta), para pasar más tarde a la iglesia de Santa María, en la capilla dedicada a estos Sants de la Pedra, patronos de los agricultores” (p. 79). Aquesta informació, en línia amb altres que hem arreplegat, confirma que és costum, en algunes poblacions, realitzar-hi una espècie de subhasta (o fer-ne, simplement) amb motiu de la festa dels Sants de la Pedra. En eixe sentit, considere molt interessant aquest fragment de l’obra. També crec adient incloure que, com diu l’autor, “[los santos Abdón y Senén fueron] venerados hasta la exclaustración en el siglo pasado[25]en el convento franciscano (actual glorieta) y, desde entonces, en la iglesia de Santa María” (pp. 77-78). Eixe dia escriguí a Teo Crespo que “La subhasta és un fet comú en algunes poblacions de tot l’àmbit lingüístic (Banyoles i Massarrojos són alguns casos) i mon pare (1942) em contà una vegada un fet semblant però en Aldaia (l’Horta de València), on ell nasqué”.

 

 

Notes:  [1] “BQ”, com m’escrivia rbenavent, en un missatge del 26 de novembre del 2019, vol dir “Biblioteca Quatretondenca, col·lecció de llibres i llibrets que edita l’ajuntament, primer en col·laboració amb la Cooperativa Vinícola, actualment en solitari”.

[2] Literalment, en lloc de la forma quatretondina, corresponent al gentilici femení relacionat amb Quatretonda.

[3] Literalment, en lloc de premsa.

[4] En valencià, estrany, foraster, estranger.

[5] Del llatí quilitbet icus i, en altres fonts, quilibet ictus, que, en valencià, direm qualsevol, qui siga, sense importar lo imperfecte, inadequat.

[6] Del verb preterir, és a dir, ometre i que també podem substituir per desconsiderar, desvaloritzar. Per tant, parlem que, en el seu poble, no eren desconsiderats per la població sinó que hi eren tinguts en compte.

[7] Nom genèric d’estris que , posats en un instrument músic, n’afebleixen considerablement el so. En sentit figurat, ve a dir que sí que tenen ressò en Quatretonda.

[8] Ús d’un nom en nom del nom propi, això és, en nom d’una persona o d’un personatge, ací, dels noms dels dos sants.

[9] En valencià, diüturn, que vol dir “de llarga durada”.

[10] Que esdevé cada segle, que dura un segle o uns segles, que viu en el segle.

[11] En valencià, pròceres, que vol dir “persones d’alta categoria, distingides, eminents”.

[12] En valencià, ceptre, que vol dir “bastonet simbòlic de l’autoritat reial o imperial”.

[13] En valencià, destra, és a dir, la mà dreta.

[14] En valencià, tropològica, és a dir, “figurada”.

[15] En valencià, coratjós, valent.

[16] En valencià, fills.

[17] El frontispici és la cara principal d’un edifici.

[18] Lo mínim.

[19] Un panegíric és un discurs en lloança d’una persona il·lustre o, per exemple, d’un sant.

[20] En valencià, per tant.

[21] Aquest article, en paraules d’rbenavent, tretes d’aquest missatge, és “un text que fa referència a la celebració dels Santets com la festa votada per la vila. És del llibre de festes de Quatretonda del 2012, pàg. 54 a 58 (concretament, són les pàgines 54 i 55 i l’autor David Mahiques Alberola (és el propietari de la casa on s’hi troben els referits Santets)”.

[22] Aquesta informació, possiblement, partesca del llibre “Costumbres y folklore de Quatretonda (Valencia)”, que és un estudi etnològic realitzat pel “Grup de Danses Populars de Quatretonda” i dirigit per Violeta Montolíu, editat pel Grup de Danses Populars de Quatretonda, en 1987, i de què n’hem tret més en un altre apartat de la recerca.

[23] Berfull és un llogaret abandonat que pertany al terme de Rafelguaraf.

[24] Com veiem, el tema de la subhasta té lloc en algunes poblacions on estan arrelats els Sants de la Pedra.

[25] Es refereix al segle XIX.

De Montaverner a Polinyà de Xúquer i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , , , , ,

 

A continuació, tractarem sobre la religiositat popular en distintes poblacions valencianes, com ara, Montaverner, l’Olleria, Oriola i Palmera, i la seua relació amb els Sants de la Pedra.

En Montaverner (la Vall d’Albaida), partint de la informació que escrigué el capellà Josep Esplugues en el segle XVIII i que apareix recopilada en el llibre “Memòries d’un capellà del segle XVIII”, “La festa dels Sants Abdon i Senén, màrtirs, patrons de esta població, sempre se ha celebrat en la mateixa solemnitat que la dels titulars, guardant la festa de precepte i el ofici de primer[1] classe ab octava com a patrons en lo antic, (…) corria a cuidado dels mateixos jurats[2] com a gasto dels propis i albitres del comú (consta en sos comptes), después ja es determinà nomenar un majoral un any per a atre en lo dia de la festa per sorteo, i a este se li cedí el arrendament dels jocs, atre dels albitres i de lo demés que el poble o govern administrava, se li completava hasta catorze lliures per a els gestos de la festa que havia de fer ab focs, (…) lo que s’observà hasta dit any 1731 en què fonc aplicada esta porció a la obra de la església i lo demés de focs, (…) a sa voluntat” (p. 219).

Igualment, sabem, i considere extrapolable a moltes localitats valencianes d’aquell segle, que, entre els diners destinats a les festes dels Sants de la Pedra, n’hi havia lliures (moneda valenciana d’aleshores) “que es componien del arrendament de cartes i pilotes de cada any i lo demés a cumpliment pagaven los regidors de les regalies[3] del poble al llumener que en cada any eixia sortejat per a fer la festa també ab castell de foc i atres demostracions, i que esta renta podia aplicar-se al depòsit de la obra suspenent lo castell i altres gastos, i que el llumener dels Sants tinguera en este temps sols obligació de pagar de propis la dobla[4], sermó, assistent i cera” (pp. 64-65).

Així mateix, també exposa com es feia la processó en 1735, en un acte clarament en línia amb l’estil barroc: “Después de la soldadesca[5] es seguia immediatament la Creu i seguint esta anava tot lo poble en processó portant en andes o custòdies als sants que venera per titulars i patrons, cada u en son propi puesto, i que li perteneixia segons la veneració, i tots adornats del millor modo posible. Anava davant tot Sant Blai, bisbe i màrtir (…). En segon custòdia anaven los Sants de la Pedra, Sant Abdon i Sant Senén, màrtirs, patrons primers i principals de este poble, el que per tals venera ja de temps immemorial festejant son dia propi com a dia de precepte[6] i en la major solemnitat que pot i, o per descuit dels antics o per desgràcia del temps no es sap el principi de ser venerats per patrons de esta parròquia, però creuen i han cregut sempre els antics, començà la veneració en la fundació de ella” (p. 105).

I un altre apartat, també interessant i que ens dona moltes pistes sobre com es farien les festes en el segle, en Montaverner i, quasi segur, en moltes poblacions, és el referent al “Dia quint. Infra octava[7] de la dedicació”, en escriure (textualment) que “Este dia es féu la festa dels Sants de la Pedra, Sant Abdon i Sant Senén, màrtirs i reis de la Pèrsia, patrons que són primers de aqueste poble, i fonc allargada de son dia propi per a que ajudara a la solemnitat major de estes festes. Tenia-la este any a son càrrec Miquel Ferri de Gregori, qui costejà la dobla, sermó, assistents i lo demés que devia en lo dia propi. La música, cera i pólvora corregué per compte de la limosna que es féu del comú. Este fonc lo últim dia de festes en la església i solemnitat de la dedicació, per no haver-se pogut umplir tota la huitava que es desitjava solemnisar ab dobla, sermó i hores tots los dies, sens les demés demostracions de festa, havent fet fallo els que estaven elegits per predicadors. Este dia, pués, cantà la missa el reverend pare retor Jusep Martí (…) i predicà el molt reverend pare Francisco Diego de Albaida (…). El assumpte foren les glòries dels sants Màrtirs patrons juntament ab les de este temple novament reedificat i de qui són patrons primers. Per la vesprada acabades Vespres[8] es feu processó claustral, primerament portant lo Santíssim Sacrament i rodant per les capelles del Santo Cristo i senyora Anna que estan-hi claustrades, i acabada i donada la bendició féu la processó general dels santíssims patrons que tots els anys es fa en sa festa pròpia, la qual rodà per lo mateix territori que rodà la del primer dia, preanant molts desparadors. I la música que cantà també sos villancicos en quatre puestos, en alabança dels sants, i en esta funció es concluí la festa de este dia i solemnitat de la dedicació de este nou temple” (pp. 111-112). Un fragment, realment interessant, per la quantitat d’informació que ens aporta. 

En l’Olleria (la Vall d’Albaida), des de 1601, hi ha un convent de l’orde religiós Frares Menors Caputxins. El 21 d’agost del 2017 vaig contactar a través d’un missatge amb el germà Miguel Ángel Atiénzar, qui, dos dies després, m’escrigué lo següent: “Nuestro convento se funda en torno a una ermita medieval dedicada a los Santos de la Piedra. Antes de la fundación del convento la costumbre en L’Olleria era subir todos los años para la fiesta de los santos en romería, clero y pueblo. Esta costumbre suponemos pervivió tras la fundación capuchina al menos hasta la desamortización (1835).

Desde la restauración (1886) hasta la Guerra Civil (1936) ignoramos si se volvió a celebrar o no. Durante el resto del siglo XX fue decayendo. Primero se celebraba una misa con participación del pueblo, y en los últimos años, una misa sin participación de pueblo o incluso ni se celebraba.

En el siglo XXI se recupera la fiesta, celebrándose con misa solemne y bendicíón del término”.

Sobre les imàtgens existents en l’actualitat, diu “Abdón extiende el brazo izquierdo, sosteniendo con un racimo de uvas, como ofreciéndolo a la Divina Pastora; mientras que Senén abraza un pequeño haz de espigas también con el brazo izquierdo y extiende el derecho señalando a la Virgen”.

A més, afig que hi ha “Un ejemplar de los gozos a los Santos de la Piedra, de la imprenta Ignasi Valls, de 1841.

(…) Existe también un anagrama de los santos Abdón y Senén que se halla en diversos sitios. Ignoro quién es el autor del diseño y desconozco si es original de este convento, aunque todo apunta a que lo es. A derecha e izquierda aparecen las iniciales de Abdón y Senén; en el centro, un par de palmas cruzadas recuerdan su martirio; de ellas penden dos racimos de uvas, que identifica el patrocinio de los santos sobre las cosechas”.

En Oriola (el Baix Segura; en castellà, Orihuela), hi ha l’obra “Anales de Orihuela de Mosén Pedro Bellot (Siglos XIV-XVI)”, la qual, en el volum I, exposa que, en 1490, “votó el consejo la fiesta de los Santos Abdon y Senén, porque Dios librase a Orihuela de la peste que corría en muchas tierras circunvecinas” (p. 490). Informació facilitada per Jesús García-Molina Pérez, per mitjà d’un missatge del 13 de desembre del 2018, qui escrivia que “He mirado una obra titulada ‘Compendio Histórico Oriolano’, de 20 volúmenes de más de 700 folios cada uno, escrita por José Montesinos entre los siglos XVIII y XIX, en la que describe todas las iglesias y ermitas de la ciudad y su obispado, y no dice nada de estos santos cuando habla de la entonces ermita de San Bartolomé. Tampoco he conseguido averiguar si se celebraba alguna fiesta en honor de estos santos en Orihuela o sus pedanías”.

En Otos (la Vall d’Albaida), per mitjà de Daniel Alfonso Medrano (cronista d’Otos), qui m’envià un missatge el 23 de gener del 2019, hi ha que “L’escultura actual d’Otos dels Sants de la Pedra, com has pogut llegir al llibre de festes de 2016, està conformada pels dos sants junts damunt d’un núvol. Estan situats a l’altar major. Al centre està la titular, la Immaculada, al costat esquerre els Sants de la Pedra i a la dreta Santa Bàrbera, l’anterior titular de la parròquia.

Al retaule antic estaven dalt del tot, a l’àtic, separats un a cada costat. Ara mateix estan així a l’església de Carrícola (es preservaren durant la Guerra) i també a Albaida o a Santa Maria d’Ontinyent.

A Otos la festa del 30 de juliol s’ha abandonat i únicament se celebren el 7 d’agost, l’endemà del Crist de la Fe. Des de fa uns anys es venera una relíquia seua després de la missa. Dues de les campanes estan dedicades a ells i l’any 2016 es van fer uns tapissos per als balcons que es pengen el dia de la festa”.

Sobre Otos, també sabem, per mitjà d’un missatge de Daniel Alfonso (del 13 d’agost del 2019), que, eixe any, “Per a la festa va actuar la Muixeranga de la Vall d’Albaida”, fet que encara no havíem enregistrat durant la recerca. Aquest cronista, en el llibre de festes patronals d’Otos, a què es pot accedir mitjançant l’entrada “Publicacions sobre les festes d’Otos” (http://publicacionsotos.blogspot.com/2017/08/publicacions-sobre-festes.html), del seu blog “Publicacions sobre Otos”, en el 2016, escrivia l’article “75 anys de les imatges patronals d’Otos”, article on podem llegir que “Abdó[9] subjecta a la seua mà dreta unes espigues de blat i Senén un raïm, cultius mediterranis que coincideixen amb les espècies eucarístiques” (p. 29). Comprovem, de nou, com en aquesta font també es vincula els fruits de la collita amb l’Eucaristia, com ja hem tret en un altre apartat de la recerca.  I, també a través d’un missatge de Daniel Alfonso (però del 28 de gener del 2020), sabem que, “L’any 2016 –Bicentenari de les festes- es van confeccionar  uns tapissos per als balcons que es pengen el dia de la festa. També aquell any es va imprimir el fullet dels gojos –en format tradicional amb orla, gravat i florers-, atés que s’utilitzava una edició antiga mecanografiada”. La informació sobre els tapissos era nova, respecte a lo que havíem arreplegat durant la recerca.

En Palmera (la Safor), com podem llegir en l’entrada “Església Parroquial de la Puríssima Concepció” (https://palmeraturisme.wordpress.com/esglesia-parroquial-de-la-purissima-concepcio), de la web “Palmera Turisme”, hi ha escultures dels sants Abdó (amb fruites d’horta) i Senent (amb raïm), fetes per Ricardo Rico en el 2009, sants a què, “Tradicionalment se’ls representava com a uns joves romans, però mitjançant un estudi, l’autor descobrí que aquests, en lloc de romans (tal com se’ls representava) eren perses, pel que els va caracteritzar amb prendes característiques d’aquesta cultura”. El 23 de febrer del 2018 raoní amb l’escultor i em comentà que les havia tractades amb “art persa originari”  i que, si les mirem frontalment, a l’esquerra està Abdó i, en canvi, a la dreta, Senent. Sobre lo que porten els dos sants, digué que Abdó duu, “en lloc de forment, taronges, perquè estan a la Conca de la Safor. El rector de Palmera pensà que les taronges apropaven més al poble, que era lo que portaven els camps d’allí”. Afegiré que semblava un home obert a lo que hi hagués de nou en l’etnologia com també a lo referent als Sants de la Pedra, al tema del simbolisme d’Abdó i de Senent, així com una persona oberta. Si consultem en Facebook l’entrada de la Parròquia de la Puríssima Concepció de Palmera[10], veiem que, en un post del 2013, el sant que hi ha a l’esquerra i que porta taronges, apareix com “Sant Non” (sic) i que, en un altre post del mateix dia (13 de febrer del 2013), figura com “Sant Nin” (sic) i duu raïm.  L’ús dels noms familiars Sant Nin (per a Sant Senent) i Sant Non (per a Sant Abdó) està molt estés en Catalunya, però a penes en el País Valencià, i, quasi segur, haurà entrat ací per mitjà de l’accés a informació mitjançant Internet, ja que aquests noms no apareixen, per exemple, en molts missatges que he rebut per part de valencians i sí, com ara, les formes “els Sants de la Pedra” i, no tant, “els Santets de la Pedra”.

En Picanya (l’Horta de València), atenent a l’entrada “GOZOS A LOS SANTOS DE LA PIEDRA DE PICANYA” (http://gogistesvalencians.blogspot.com/2018/11/gozos-los-santos-de-la-piedra-de-picanya.html), del blog “Gogistes Valencians”, hi ha que es celebren el 30 de juliol i que “Ha sido tradicionalmente la fiesta celebrada por los festeros más jóvenes del municipio”  i que “En los últimos años los actos festivos se han trasladado al terminar las Fiestas Mayores de ‘La Sangre’ o Ecce Homo y a la Virgen de Montserrat. Se recuerda que durante una ofrenda a los santos hubo una tremenda granizada que provocó que se les abandonara en sus andas y, tras esto, la granizada cesó de inmediato”. Aquesta informació fou oferida en novembre del 2018.

En la Pobla del Duc (la Vall d’Albaida), el capellà que hi havia en el 2005, de la Parròquia de l’Assumpció de la Pobla, indica, per carta, que “La Pobla del Duc es un pueblo agrícola y por eso celebra la fiesta a San Abdón y San Senén. La celebra el 30 de junio (sic) o el último domingo de julio. Es una fiesta popular o de calles”. En un escrit que té a l’esquerra una foto de les festes patronals del 2001 (“Festes 2001 en honor als Sants de la Pedra ‘Abdó i Senent’”) i que figura en l’enllaç http://www.lapobladelduc.org/HTML/FESTES01.htm, però que, indirectament, deduïm que és del 2011, quan passem al mes de juliol, llegim que “Essent com és la Pobla un poble de llauradors, des de temps immemorial que els pobletans fan festa als santets de la Pedra perquè els lliure del granís.

Antigament, cada any un carrer era l’encarregat d’organitzar les festes. L’adornaven amb canyes i amb tot allò que la imaginació donava de si.

La vespra, els festers disfressats recorren els carrers del poble anunciant els dies festius.

Ball i jocs tradicionals com el canutet, trompes, xapes, tirar la corda, anelles, ferradures, cucanyes, omplin els dies de festa.

L’últim dia [,] processó als santets.

Els carrers deixaren d’organitzar la festa [,] que va passar a ser organitzada per diferents associacions del poble. Este últim any [, 2011] han sigut els nascuts l’any 1951, els qui complien 50 anys, qui les han organitzades.

Es (sic) tradició que l’últim dia de festa, en el transcurs del ball, al carrer o col·lectiu que agarra la festa se li entregue una clau que simbolitza el traspàs de la festa. A l’endemà solen organitzar festa per a donar-se a conéixer”.

Em sembla un document molt interessant, entre altres coses, per la gran presència de paraules relatives a la cultura popular i, en aquest cas, sobretot, a jocs tradicionals de carrer.

En el llibre de festes patronals de la Pobla del Duc, del 2016, “Festes 2016 als Sants de la Pedra. La Pobla del Duc” (http://www.lapobladelduc.es/sites/default/files/files/llibre_dels_sants_de_la_pedra_2016.pdf), hi ha un article de la Unió Democràtica de Pensionistes (UDP), titulat “La UDP i les festes dels Sants de la Pedra”, on podem llegir que “La festa als Santets de la Pedra, així coneixem als Sants Abdó i Senent al poble, és ja molt antiga. Sabem de la celebració abans de la guerra i el retornament pels anys 50 celebrant-ho cada any un carrer diferent. El tradicional era la revetlla, la dansà i els soparets de germanor al mig del carrer” (p. 13). I, en l’article següent, “Quan els festers del 2016 tenien 2 anys…”, hi ha que “De la festa religiosa volem destacar la solemnitat dels diferents actes celebrats pel Rector de Bicorb Dn. Fernando i el seu amic (…).

I els carrers? què ben adornats estaven, i en materials naturals. Per limitar la zona de festa vam construir quatre arcs de canya vera que vam tallar del riu (…). Cada un dels arcs tenia una gran làmpara construïda amb productes originals: pots, carabasses…

Els carrers de la festa estaven il·luminats per centenars de perilles (…).

Entre els diferents actes què bonica va ser la serenata nocturna de la vespra a càrrec de la rondalla ‘Lo que nunca muere’ [.]

(…) En la cavalcada van participar moltes persones amb els seus carros tan ben adornats que ens van fer complicat decidir a qui donar algun dels quatre premis. Els festers eixíem des de les Cases Barates i els veïns i veïnes es van bolcar adornant el carrer, els balcons i finestres, tenia que estar tot ben bonic al pas de les xiques guapes i dels xics guapos, els organitzadors de la festa. Per als xiquets i majorets vam organitzar una xocolatà i jocs infantils com cucanyes, carrera de sacs, pillar l’anella amb la bici… Tots els dies de festa ens va acompanyar la Banda de Música de La Pobla (…). L’últim dia vam entregar la clau gegant’ al[s] propers festers del carrer Xàtiva com a símbol de continuïtat de la festa que tots tant estimem i que no volem que es perda, la festa dels Santets de la Pedra” (pp. 14-15).

En Polinyà de Xúquer (la Ribera Baixa), com m’escrigué Eduard J. Gay, cronista del poble, el 23 de febrer del 2018, a través d’un missatge, “Ací sempre s’ha celebrat els Sants de la Pedra i s’ha fet el dia 5 d’agost, vespra de la festa grossa del poble que és al Crist de la Sang.

(…) Durant el franquisme, el sindicat vertical s’encarregava d’organitzar eixe dia de festa en nom dels llauradors; després va ser substituïda per les Cambres Agràries i elles s’encarregaven de fer la festa. Almenys, a Polinyà. Quan les cambres foren dissoltes, l’Ajuntament de Polinyà es feu càrrec de la festa i continua fent-ho.

Si en lloc d’estar enmig de les festes d’agost, que van del 2 al 6 d’agost, haguera estat en un altre dia solt, igual s’haguera perdut, però així encara es conserva.

El més normal és dir-los Sants de la Pedra. Abdon i Senent quasi ningú ho diu”.

 

 

Notes: [1] Literalment, ja que figura el terme primer.

[2] El jurat era el càrrec administratiu que en l’època foral equivalent al que, actualment, diem regidor, càrrec que entrà amb els decrets de Nova Planta del segle XVIII.

[3]Regalia, segons el DCVB, en aquest cas, significa, “allò que sobre llur sou perceben els oficials en algunes oficines”. Per tant, l’Ajuntament pagava al llumener una part de lo que hi havia  en les arques municipals.

[4] Dobla, ací, com comenta el DCVB, vol dir “Festa votiva amb missa cantada i sermó”. I “votiva”  prové de “vot”, sinònim de prometença que es fa a Déu, a la Mare de Déu, a un sant, etc., en aquest  cas, als Sants de la Pedra.

[5] En aquest cas i, partint de la primera part de la definició del DCVB, conjunt de soldats. Fa pensar que es tractaria d’una representació de soldats.

[6] “Dia de precepte”, en el DCVB, apareix com “dia en què els catòlics vénen obligats a oir missa i a no fer treballs servils”. Aquesta definició és anterior al Concili Vaticà II (1962-1965).

[7] El terme “infraoctava” , que prové del llatí “infra octavam” (‘sota l’octava’), fa referència a cadascun del sis dies compresos entre el primer dia d’una festa eclesiàstica i el darrer. Així, si fos el cinqué dia de la infraoctava i coincideix amb el dia dels Sants de la Pedra (30 de juliol), com és en el cas d’aquestes línies de Josep Esplugues, vol dir que la festa de partida era el dia 25 de juliol, és a dir, que havia començat el dia de Sant Jaume Apòstol i que acabava el 1r d’agost.

Informació treta a partir de les definicions del “Diccionario etimológico”, de Xile, a través de l’entrada “Infraoctava” (http://etimologias.dechile.net/?infraoctava), i també mitjançant el DCVB (en el terme “infraoctava”).

[8] “Vespres”, d’acord amb el DCVB (i direm que s’ajusta al text del llibre), és “una de les hores canòniques que es diuen després de la nona” i, a més, “l’hora en què se solien cantar les vespres a l´església, que era de les dues a les tres de la tarda”. Per tant, vol dir que ja havia acabat l’acte en l’església i que, més o menys, eren les tres de la vesprada o un poc més tard. Finalment direm que les “hores canòniques” són, segons el DCVB, “Cadascuna de les divisions romanes del dia (prima, tèrcia, sexta, nona) adoptades i ampliades per l’Església amb el nom d’hores canòniques (laudes, prima, tèrcia, sexta, nona, vespres i completes) per a la recitació diària dels oficis divins”  i que“nona” (també dita “hora nona” o “novena hora”, segons l’entrada de “nona” en Viquipèdia, feta el 21 de març del 2019) és, després de l’eixida del sol, una pregària que es resava aproximadament a les tres de la vesprada.

[9] El que veiem, frontalment, a l’esquerra.

[10] En Facebook, apareix, literalment, com “Parroquia Purissima Concepcio de Palmera”.