Arxiu d'etiquetes: “Recordant les festes dels Sants de la Pedra” (article)

De Quatretonda a Sagunt i els Sants de la Pedra

 

Tot seguit, tractarem el tema de la religiositat popular en diferents poblacions valencianes, d com ara, Quatretonda, Rafelguaraf, Sagra i Sagunt, i el seu vincle amb els Sants de la Pedra.

En Quatretonda (la Vall d’Albaida), per mitjà de Facebook, concretament en l’entrada “ELS SANTS DE LA PEDRA”, del 30 de juliol del 2018 i que trobàrem en “BQ Quatretonda”[1]  el 12 de desembre del 2018, hi ha que Abdó i Senent, els santets, poca broma diríem si atenem els costums de la societat quartondina[2] almenys fins a les darreries del segle XIX en què els protectors tradicionals de l’activitat agrícola no només donaven nom al carrer abans dit ‘Tossaleta’, també, i més important, eren els patrons votats per la vila (molt possiblement des del segle XVIII), i en consonància amb la seua importància a l’església tenien dedicat el primer altar, és a dir, el més important després de l’altar major, situat a la primera capella de la part de l’evangeli, part aquesta de la paraula divina on el primer banc (a la vora mateixa de l’altar dels Santets), era el que tenien reservat els membres del consistori municipal quan participaven en algun ofici representant l’ajuntament.

I en conformitat també amb la seua rellevància se’ls festejava amb celebració grossa, no debades s’allargava durant nou dies, un de festa religiosa, el de la seua advocació, és a dir hui 30 de juliol, més vuit dies més ja de caràcter civil, cadascun d’ells sufragat per un dels membres del govern de la vila. Una festa que quan Juan de Cinto publica la seua crònica al.lusiva allà per l’octubre de 1927 s’hi trobava en les seues acaballes, pràcticament clausurada pel que fa a la part cívica, i mínimament servida en la part religiosa.

Avui és la festa de la Cooperativa i d’acord també amb els temps el 30 és transportable i, si la Cooperativa tarda uns pocs anys més a fundar-se no ens haguera estranyat que el san Isidoro (sic) Labrador els haguera ‘robat’ també ‘la cartera’ de protectors dels agricultors als referits Santets”.

Després, en la mateixa entrada sobre Quatretonda, inclouen línies de la crònica periodística número 38 que escrigué Juan Alberola Mahiques, el 2 d’octubre de 1927, i que aparegué en la “BQ” en el 2017, amb una informació quasi igual a la que vaig rebre, el 22 de desembre del 2018, a través d’un missatge signat per rbenaventbenavent.

En aquest missatge, rbenavent em comentava que aquestes línies de Juan Alberola (Quatretonda, 1863-1944), corresponien a “la part de l’article (…) publicat  a Las Provincias”,  la qual fou editada per l’Ajuntament de Quatretonda en “Juan Alberola Mahiques. Cròniques de prensa[3], 1923-1934. Ajuntament de Quatretonda, bq, 2018”.

En el missatge, a continuació, hi ha el títol “Baratijas tradicionales” i, en acabant, Juan Alberola Mahiques, passa a l’apartat “EL MARRANILLO DE SAN ANTONIO”, i escriu que “En mi villa natal, los mártires Abdón y Senén no son dos santos advenedizos[4]quilibéticos[5], obscuros o preteridos[6]; santos así como quiera, a la buena de Dios; de los que diariamente se escabullen a la sordina[7] e inadvertidos por las páginas del Zaragozano, del Cabrerizo y del Año Cristiano; a quienes nadie o pocos se encomiendan, rezan o hacen votos. No, todo lo contrario: los santos nombrados son los Patronos de la villa desde fecha remotísima, sin duda, bien que el cronista no pueda fijarla históricamente; gozan de gran prestigio entre el vecindario, y la santidad de estos príncipes persas se halla tan establecida y sancionada (?) por la conciencia popular local, que, en Cuatretonda, Abdón y Senén no solamente son santos, sino los santos, esto es, los santos por antonomasia[8]. Siempre que sus paisanos quieren referirse a alguna fecha próxima al 30 de Julio suelen decir: ‘Allá per les festes dels Sants’, y al punto estamos todos al cabo de la calle. En esta manera singular y antonomástica de designarlos revélase ciertamente algo así como una confianza o familiaridad lindante con la camaradería; que bien pudiera disculparse en vista de su patronato diuturno[9], acaso varias veces secular[10] y supuestas también la ingenuidad y llaneza de las devociones populares.

En el poblado tienen estos próceres[11] asiáticos una calle rotulada con sus nombres: la que se llamó algún día ‘de la Tosaleta’. La iglesia parroquial guarda un gran cuadro de más de dos metros de alto, donde aparecen pintados entrambos personajes, con sendas coronas, empuñando cada uno su cetro[12] en la diestra[13] y teniendo en la izquierda un manojo de espigas de trigo y un racimo de uvas, respectivamente, emblemas o expresión tropológica[14] de la acción tutelar específica que les está confiada.

 Asimismo hay en el templo y en lugar preferente, cual corresponde a los Patronos, esto es, en la primera capilla al lado del Evangelio del altar mayor, uno de estilo plateresco, vistosísimo y relumbrante, consagrado a aquéllos. Allí aparecen las figuras de los titulares, dos esculturas de cuerpo entero, de tamaño mitad del natural, con el indumento bizarro[15] y exótico que debieron vestir unos vástagos[16] de la realeza tan distante de la actual, cronológica y geográficamente; dicho altar fué construído en 1752, según reza la inscripción del frontispicio[17].

La fiesta de nuestros Patronos, costeada constantemente por el Municipio, antes con relativa liberalidad y ahora subvenida con mezquindad manifiesta, ha descendido mucho de su antiguo apogeo y hallábase ya en sus postrimerías, de las cuales se salvó este año, merced al celo de unos devotos que efectuaron una colecta entre el vecindario, para sufragar los gastos de un mínimum[18] de solemnidad religiosa, es decir, misa cantada y panegírico[19] a los mártires.

Años ha, tenía la fiesta un apéndice o segunda parte de orden puramente profano que no carecía de originalidad; era un cuasi-festejo privativo de mi tierra, a lo menos por su forma y circunstancias; nacido, sin duda, en la localidad y que pudo, por ende[20], ser llamado aborigen o autóctono, sin daño de barras, y aún se pudiera haber pedido el privilegio de invención correspondiente, dado que otro no se hubiera anticipado, que lo dificultó. ¡Tan extraño y peregrino considera el cronista el semifestejo aludido! (…) el lector (…) ha de saber que el apéndice o regocijo público apuntado consistió en una serie de ocho días de tabalet y donsaina; ocho jornadas, número igual al de los concejales del Ayuntamiento en aquella sazón. El 31 de Julio, a la salida del sol, pasacalle general por el pueblo; a media mañana, dulzaina y tamboril (obra de hora y media) a la puerta de la casa del alcalde; a prima noche, otra sesión análoga a la misma puerta. Al día siguiente repetíase lo del pasacalle y las sesiones de dulzaina y tamboril, sino que esta vez no eran en obsequio del alcalde: el tributo correspondía al primer teniente; después de éste, obsequiábase al síndico, y así siempre descendiendo como por un plano inclinado hasta el octavo y último regidor.

Ignoro las razones que pudieron existir para la abolición de aquel suplemento de la festividad de los Patronos, mas sea ello lo que fuere, permitáseme lamentar su ausencia de nuestras costumbres, por lo que ella contenía de recomendable, de popular y de pintoresco” (p. 107).

A hores d’ara, quasi cent anys després, els Sants de la Pedra, encara estan presents en les festes de Quatretonda.

Igualment, i, ara, en paraules d’rbenavent, “Pel que sembla aquestes celebracions ja no arriben al segle XX. D’aquest segle allò que recordem són els gojos i resos  (religiositat popular), que durant uns dies del corresponent mes d’estiu cantaven i resaven a dit carrer (les dones d’aquella via principalment), el dedicat als Sants. I encara que esta pràctica ha durat molt em sembla que ja no queda res.

També, i no sé si entra, l’any 1953, recentment creada i construïda la Cooperativa Vinícola, fou dedicada als santets i, a partir d’aleshores, esta entitat els dediquen un dia de festa anual, amb missa i diferents actes, més coneguda com la festa de la Cooperativa”.

En un altre document, enviat per rbenavent, el 21 de gener del 2019, a través d’un missatge, hi ha part d’un article “Quatretonda versus Benigànim: Torrella de qui és?”[21], escrit per David Mahiques Alberola (concretament, en un document administratiu del primer quart del segle XVIII), i publicat, en el 2012, en el llibre de les festes patronals de Quatretonda (pàgs. 54 i 55), en què podem llegir “Tercer, el dia dels Sants de la Pedra era festa i festa votada, és a dir, el consell general de veïns de la vila de Quatretonda en un any determinat entre finals del segle XVI i principis del segle XVII va votar fer festa el dia dels Sants de la Pedra. Aquesta festa afectava a tot el seu terme. I quart, el senyor feudal, fent ús de la seua capacitat jurisdiccional i per demostrar que Torrella era de la seua baronia i terme de Quatretonda no va dubtar en fer cremar els forcats dels veïns de Beniganim (sic) que treballaven les terres del nostre terme el dia dels Sants de la Pedra i no respectaven la festivitat quatretondina”.

Agraesc l’aportació de rbenavent, molt valuosa per a la recerca, ja que, en poblacions valencianes, no ho ha sigut constant trobar informació tan extensa com aquesta o semblants.

Finalment, i també sobre Quatretonda, en 1981, es recuperà la “Jota dels Sants de la Pedra”, per mitjà del Grup de Danses, com ja hem vist en l’apartat de balls i de danses. En informació facilitada el 24 de desembre del 2018 per mitjà d’un missatge de l’Ajuntament de Quatretonda, hi ha que “Es un baile ritual que se bailaba en honor de los santos San Abdón y Senén para que protegieran las cosechas agrarias entradas ya en sazón, especialmente vides, de las tormentas y pedriscos. Se interpretaba el día 30 de Julio en la calle de su nombre”[22].  

En Rafelbunyol (l’Horta de València), com podem llegir en l’entrada “Ermita dels Santets de la Pedra” (http://www.ermitascomunidadvalenciana.com/vhnraf.htm), dins de la web “Ermitas y Santuarios de la Comunidad Valenciana”, “Los Santos de la Piedra, Abdón y Senén, son patronos  (…) de Rafelbunyol y son celebrados tanto el día de su festividad -30 de julio- como en el curso de las fiestas patronales que comienzan el primer domingo de septiembre”. A més, com arreplegàrem en el 2005, en començar la recerca, en l’església dels Sants Joans, en paraules del capellà, hi ha “el reliquiari autèntic, tret de les catacumbes cristianes”. En el mateix poble, segons el mossén, “com a tradició popular estaven ‘els Sants de la Pedra Xicotets’, d’uns 40 cm d’amplària per uns 25 cm d’alçària, que estaven en casa del padrí principal tot l’any, i que, quan pedregava, es treien a la porta del carrer per a que no pedregara”.

En Rafelguaraf (la Ribera Alta), sabem, mitjançant paraules de Vicent Sanchis (cronista i arxiver, que m’envià un missatge el 4 de gener del 2019), que sí que podem oferir unes mínimes dades: que els Sants de la Pedra, Abdó i Senen, en 1686 eren patrons de la parròquia de Rafelguaraf. Que en la pedania del Tossalet (o Tossalnou) també tenien en 1782 un altar dedicat a ells, i que en Berfull[23], l’ermita o esglesieta que hi havia en 1849 també estava dedicada als Sants de la Pedra; encara que en algun moment posterior, que desconec exactament quan, tant a Rafelguaraf com a Berfull deixaren de ser patrons. A Rafelguaraf el patró és Sant Antoni i a Berfull era la Puríssima”.

En Sagra (la Marina Alta), sabem, per mitjà d’un missatge de J. Antonio, membre del Consell Parroquial de la Parròquia de Sant Sebastià, enviat el 15 de gener del 2019, que “Són patrons de la vila i es celebra la seua festa el 30 de juliol, conformant les festes patronals junt a la festivitat de la Puríssima, que es celebrava el 31 de juliol i la festa del Santíssim Crist del Consol que era l’1 d’agost.

Les festes patronals van passar a celebrar-se al cap de setmana del segon diumenge en els anys 80.

Les imatges actuals són del 2006, dels tallers d’Olot.

La festa es va recuperar, per tant, l’any següent en el primer dia de les festes patronals, junt a la de Sant Sebastià, titular de la parròquia”.

En Sagunt (el Camp de Morvedre), a partir de l’article “La Virgen del Buen Suceso. Patrona de la Ciudad de Sagunto” (https://eleconomico.es/opinion-1/blogs/113463-la-virgen-del-buen-suceso-patrona-de-la-ciudad-de-sagunto), publicat en la web “El Económico”, podem dir que, des de 1940, “en la festividad de los santos mártires, en la parroquia de la Natividad de Nuestra Señora, se viene celebrando misa solemne y procesión vespertina, en la que los feligreses van cargados de cestas y frutos que subastan[24], acompañando los labradores a los santos, portados en andas (confeccionadas en 1927), que durante años han preservado sus cosechas del granizo” i que un barri “de la capital del Camp de Morvedre con su nombre recuerda, también, el arraigo popular hacia los santos de la piedra”.

Podríem enllaçar i tot aquesta informació sobre Sagunt amb la que prové d’un document de 1808, procedent del “Consejo” de Castilla, d’eixe mateix any, la qual figura en el llibre “Els Sants Abdó i Senén: documentació, gojos i iconografia”, de Juan José González Pla i de Josep Dionís Martínez, adduint, textualment, que, des del consell esmentat, en 1807, “se pidió Informe a esta Audiencia sobre la solicitud del Clavario y Mayorales de la Cofradia de los Santos Patronos de la villa de Murviedro Abdon y Senent relativa a que se les conceda permiso para demandar y recoger limosna que antes acostumbravan con el fin de continuar el culto, y veneración de dichos santos, (…) atendiendo á que es piadoso el que se propone dicha cofradia obsequiando a sus Patronos, de quienes aseguran que experimentan particular proteccion en las tempestades de piedra, y granizo no halla inconveniente esta Audiencia en que se adhiera a la solicitud propuesta” (pp. 52-53). Aquest document fou signat en la Ciutat de València.

Mitjançant l’article Recordant les festes dels Sants de la Pedra: La Festivitat al Sagunt de 1907” (http://www.eleconomico.es/opinion/item/119686-recordant-les-festes-dels-sants-de-la-pedra-la-festivitat-al-sagunt-de-1907), de Lluís Mesa i Reig, cronista d’Estivella (població valenciana de la comarca del Camp de Morvedre), llegim que, durant les festes dels Sants de la Pedra, en alguns llocs es feien corregudes de cavalls i de vaquetes, com ara, en el Sagunt de 1907.

Es tracta d’un escrit, al meu coneixement, molt interessant. Entre altres coses, ens conta que aleshores ja es feia batalla de flors en Sagunt, amb motiu de la festivitat de Sant Abdó i Sant Senent.

També addueix que el 30 de juliol (dia de la festivitat dels Sants de la Pedra), “A les dotze del matí es va realitzar la ‘Festa de la Caritat’ i es repartiren racions entre els pobres”.

A través de l’article “La festa dels Sants de la Pedra de Sagunt de 1914” (http://www.cronistasoficiales.com/?p=15731), de Lluís Mesa i Reig, cronista d’Estivella (població valenciana de la comarca del Camp de Morvedre), i publicada en la web “Real Asociación Española de Cronistas Oficiales”, veiem que, en 1914, “La festivitat del 30 de juliol va iniciar-se a les cinc del matí (…). La processó s’inicià a les set i mitja amb una extensa participació de la població. Segons un corresponsal de premsa hi havia 300 persones. En acabar es va disparar un castell de focs artificials a càrrec del pirotècnic Lorenzo Claverol, qui també va llançar una llarga traca a les dotze de la nit”.

A més, per mitjà de l’article “La vila de Morvedre en el segle XVII (1651-1667)” (https://www.centroarqueologicosaguntino.es/wp-content/uploads/2018/09/376_85_La_vila_de_rvedre_en_el_segle_XVII_24.pdf), de Josep Martínez Rondan, i publicat en la revista “ARSE”  (no. 24), en 1989, podem llegir que “En tres festes intervenia la vila per sos jurats: Sant Vicent Ferrer, patró del Regne; Sants Abdon i Senent, patrons de la vila, i la Nativitat de Santa Maria, titular de la parròquia” (p. 914). Era, per tant, una festa amb el suport de les autoritats civils.

Continuant en Sagunt, però, a través del llibre “Leyendas y tradiciones saguntinas”, d’Emilio Llueca Úbeda (autor-editor, publicat en Sagunt en 1991) i de què em facilità informació Teo Crespo, el 2 de juliol del 2019, hem pogut saber que, en paraules d’Emilio Llueca, “Desde tiempo inmemorial, en la ciudad de Sagunto, en el día de la festividad de sus santos patronos (30 de julio), se celebra una tradicional subasta de productos de la tierra, tras la procesión de los santos protectores. En principio se celebraba en el convento de San Francisco (actual glorieta), para pasar más tarde a la iglesia de Santa María, en la capilla dedicada a estos Sants de la Pedra, patronos de los agricultores” (p. 79). Aquesta informació, en línia amb altres que hem arreplegat, confirma que és costum, en algunes poblacions, realitzar-hi una espècie de subhasta (o fer-ne, simplement) amb motiu de la festa dels Sants de la Pedra. En eixe sentit, considere molt interessant aquest fragment de l’obra. També crec adient incloure que, com diu l’autor, “[los santos Abdón y Senén fueron] venerados hasta la exclaustración en el siglo pasado[25]en el convento franciscano (actual glorieta) y, desde entonces, en la iglesia de Santa María” (pp. 77-78). Eixe dia escriguí a Teo Crespo que “La subhasta és un fet comú en algunes poblacions de tot l’àmbit lingüístic (Banyoles i Massarrojos són alguns casos) i mon pare (1942) em contà una vegada un fet semblant però en Aldaia (l’Horta de València), on ell nasqué”.

 

 

Notes:  [1] “BQ”, com m’escrivia rbenavent, en un missatge del 26 de novembre del 2019, vol dir “Biblioteca Quatretondenca, col·lecció de llibres i llibrets que edita l’ajuntament, primer en col·laboració amb la Cooperativa Vinícola, actualment en solitari”.

[2] Literalment, en lloc de la forma quatretondina, corresponent al gentilici femení relacionat amb Quatretonda.

[3] Literalment, en lloc de premsa.

[4] En valencià, estrany, foraster, estranger.

[5] Del llatí quilitbet icus i, en altres fonts, quilibet ictus, que, en valencià, direm qualsevol, qui siga, sense importar lo imperfecte, inadequat.

[6] Del verb preterir, és a dir, ometre i que també podem substituir per desconsiderar, desvaloritzar. Per tant, parlem que, en el seu poble, no eren desconsiderats per la població sinó que hi eren tinguts en compte.

[7] Nom genèric d’estris que , posats en un instrument músic, n’afebleixen considerablement el so. En sentit figurat, ve a dir que sí que tenen ressò en Quatretonda.

[8] Ús d’un nom en nom del nom propi, això és, en nom d’una persona o d’un personatge, ací, dels noms dels dos sants.

[9] En valencià, diüturn, que vol dir “de llarga durada”.

[10] Que esdevé cada segle, que dura un segle o uns segles, que viu en el segle.

[11] En valencià, pròceres, que vol dir “persones d’alta categoria, distingides, eminents”.

[12] En valencià, ceptre, que vol dir “bastonet simbòlic de l’autoritat reial o imperial”.

[13] En valencià, destra, és a dir, la mà dreta.

[14] En valencià, tropològica, és a dir, “figurada”.

[15] En valencià, coratjós, valent.

[16] En valencià, fills.

[17] El frontispici és la cara principal d’un edifici.

[18] Lo mínim.

[19] Un panegíric és un discurs en lloança d’una persona il·lustre o, per exemple, d’un sant.

[20] En valencià, per tant.

[21] Aquest article, en paraules d’rbenavent, tretes d’aquest missatge, és “un text que fa referència a la celebració dels Santets com la festa votada per la vila. És del llibre de festes de Quatretonda del 2012, pàg. 54 a 58 (concretament, són les pàgines 54 i 55 i l’autor David Mahiques Alberola (és el propietari de la casa on s’hi troben els referits Santets)”.

[22] Aquesta informació, possiblement, partesca del llibre “Costumbres y folklore de Quatretonda (Valencia)”, que és un estudi etnològic realitzat pel “Grup de Danses Populars de Quatretonda” i dirigit per Violeta Montolíu, editat pel Grup de Danses Populars de Quatretonda, en 1987, i de què n’hem tret més en un altre apartat de la recerca.

[23] Berfull és un llogaret abandonat que pertany al terme de Rafelguaraf.

[24] Com veiem, el tema de la subhasta té lloc en algunes poblacions on estan arrelats els Sants de la Pedra.

[25] Es refereix al segle XIX.