Arxiu d'etiquetes: Cubelles (el Garraf)

De Capafonts a Òrrius i els Sants de la Pedra

 

Tot seguit, passarem per distintes poblacions de Catalunya, com ara, Capafonts, Capçanes com també per Llorenç de Rocafort i, per exemple, per Òrrius, en relació, sobretot, amb la religiositat popular vinculada amb els Sants de la Pedra.

 En Capafonts (comarca del Baix Camp), partint de la informació facilitada per Diego López Bonillo, a través d’un missatge, el 24 de novembre del 2017, si recorrem a l’obra “Nova Guia de Capafonts”, de Diego López Bonillo junt amb Salvador Rovira i Gómez i editada per la Diputació de Tarragona, tenim que, en l’apartat  “2. La festa dels sants Abdon i Senén”, se’ns indica que “El trenta de juliol, dia dels sants Abdon i Senén hi ha festa al poble. Té un caràcter votiu[1] i el seu origen és molt semblant al de moltes altres d’aquestes característiques. Era temps d‘epidèmia, i davant la persistència de la plaga, hom pensà que calia encomanar-se a un sant per tal de deslliurar-se del flagell. Pel que sembla, no hi hagué acord sobre quin havia de ser el sant elegit, per la qual cosa es decidí de sortejar-lo. Sortiren elegits els sants Abdon i Senén, als quals tot seguit el poble prometé solemnement que si ajudaven en l’eradicació de la desgràcia, mai més ningú no treballaria en el seu dia. Desapareguda l’epidèmia, es donà compliment a la prometença i així s’ha fet sense cap interrupció al llarg del temps. Fins ara fa alguns anys, es feia el recordatori la vigília, mitjançant un pregó en el qual es recordava el deure de no treballar, i el dia senyalat tothom complia el vot. Únicament restaven lliures d’aquesta obligació els que havien d’anar a regar, quan els tocava el torn de l’aigua.

El dia dels sants no se celebrava cap acte profà per commemorar la festa: era senzillament l’acompliment d’una obligació i així ho entenia tothom. Actualment, tot i que encara persisteix aquest esperit, s’ha introduït algun element festiu, el qual diversifica els actes que se celebren durant aquest dia”.

Agraesc aquesta informació, facilitada per Diego López, mitjançant un missatge, el 24 de novembre del 2017, junt amb uns comentaris seus: “Independientemente de la asistencia a los actos litúrgicos, todos los habitantes del pueblo la respetaban. Y, por si acaso, el Ayuntamiento podía sancionar a quienes se la saltaban. No se tiene constancia de que tuviese que aplicarse esta disposición, normalmente no se daba el caso.

Sólo estaban exentos del cumplimiento los que debían salir a apacentar los rebaños y los que debían regar cuando les tocaba el turno. Por lo demás, se paralizaba la vida laboral en el pueblo”.

En Capçanes (comarca del Priorat), en paraules tretes d’una publicació de l’”Associació de Gogistes Tarragonins” amb la col·laboració de la Parròquia de la Nativitat de la Mare de Déu, en què hi ha una miqueta de descripció sobre Capçanes i els goigs dedicats als sants Abdó i Senent, llegim que “Els Patrons són els germans Sant Abdó i Sant Senén, qual festa se celebra juntament els dies 30 i 31 de juliol; amb especial advocació és demanada la seva protecció pels fruits de la terra. Les actuals imatges són modernes i des de temps immemorial que es canten els goigs al seu honor”. Agraesc la col·laboració de Rosalia Sedó Coll, qui me la facilità el 14 d’agost del 2018, per mitjà d’un missatge.

Sobre Cubelles (comarca del Garraf), en “Història de Cubelles”, del prevere Joan Avinyó, llegim que, “Segons la tradició, la festa del 30 de juliol, que cada any celebra la parròquia de Santa Maria de Cubelles en honor de sant Abdon i sant Senén, és vot de poble, fet a les acaballes del segle XVI en alguna d’aquelles calamitats que tan[t] sovintejaven aleshores” (p. 123). En distints apartats de la recerca, hi ha molta informació en relació amb Cubelles, motiu pel qual no el tornem a exposar ací. Nogensmenys, direm que és una de les poblacions on més arrelada està la devoció als Sants de la Pedra, fins i tot, en el segle XXI.

Quant a l’Espluga de Francolí (comarca de la Conca de Barberà), en l’entrada “L’Espluga de Francolí, 1892” (https://balldexiquetsdevalls.wordpress.com/2017/12/31/lespluga-de-francoli-1892), en “El blog de Xavier Güell”, llegim que en la Festa Major de 1892 sí que hi hagué castells. De fet, afig que “Una correspondència de Jacint Espigó Ramos, membre de la Junta del Centre Carlí de l’Espluga de Francolí, al diari carlí El Correo Español, va ressenyar que uns afeccionats locals, ‘los aficionados á esta clase de diversiones’, van engrescar-se a aixecar castells impremeditadament, ‘levantaron arriesgados castillos, los cuales, dada la improvisación, fueron muy aplaudidos’, el migdia de Festa Major de 1892, el 30 de juliol, després de l’Ofici, davant de la Casa de la Vila. L’estímul de sumar uns grallers[2] a plaça també va aplanar-ho [.] Això guarda la seva importància si el capdavanter dels grallers, també un veí, també es delia[3] pels castells, com més endavant es veurà: ‘Muy señor mio y distinguido correligionario: Con gran pompa y solemnidad ha celebrado esta católica y leal villa su anual fiesta mayor en honor á los inclitos martires Santos Abdón y Senén con los siguientes festejos: […] Dia 30 […] Una vez concluídos los divinos Oficios, al igual que el dia anterior por la noche, se dirigieron las autoridades en Corporación á las Casas Consistoriales en medio del mayor regocijo de que estaba poseído este vecindario, y una vez allí, los aficionados á esta clase de diversiones, al alegre sonido de las dulzainas y el tambor, levantaron arriesgados castillos, los cuales, dada la improvisación, fueron muy aplaudidos’ (El Correo Español: 1892. BNE).

Per mitjà de l’entrada “Fires i festes tradicionals i populars de l’Espluga de Francolí” (http://www.esplugadefrancoli.cat/fires_i_festes/index.php), dins de la web de l’Ajuntament de l’Espluga de Francolí,  hi ha que La festivitat més important de l’Espluga té lloc pels voltants de l’últim cap de setmana de juliol. Durant quatre dies, el poble es converteix en l’escenari de tota mena d’actes[4]. El tret de sortida és dijous, amb la disparada de salves i la lectura del pregó de festa major, que va seguida per una cercavila on intervenen tots els elements de cultura popular del poble. Dijous acaba amb una actuació musical a la plaça de l’Església, sovint una cantada d’havaneres.

(…) Diumenge al matí es celebra una eucaristia solemne en honor de Sant Abdon i Sant Senén, patrons del poble. Durant tot el dia, es fan diverses actuacions del folclore espluguí, tant de gegants, com de capgrossos, grallers, bastoners i diables. Cap al vespre, la plaça de l’església s’omple de gom a gom per assistir al concert de tarda, amb l’orquestra que, a la nit, tancarà la festa major amb un gran ball de gala per a tothom. Abans però és el torn del correfoc a càrrec del Diables Fills de Satanàs de l’Spelunca Diabòlica, i un espectacular castell de focs artificials”. 

Finalment, a través de l’article “Sant Abdó i Sant Senén i llur veneració a casa nostra”, de Ramón Sabaté, tret del diari català i catòlic “La Cruz” (del 30 de juliol de 1930), i que podem llegir per mitjà de la web “Biblioteca Virtual de Prensa Histórica”, sabem[5] que “Celebra avui la Festa major. Es molt vella la devoció als “Sants Patrons”. En 1647 el Visitador Didac Giron de Rebolledo manà que els procuradors de la confraria dels Sants Abdó i Senén donessin comptes des del 1638 al 1646. Durà una temporada en l’últim terç de la pretèrita centúria en que la diada d’avui i la novena gaudien d’una solemnitat vertaderament excepcional, de la que encara en resten vestigis” (p. 1).

En Lladurs (comarca del Solsonès), com podem llegir en l’article “Lladurs renova un any més la devoció als sants Abdó i Senén” (https://www.naciodigital.cat/naciosolsona/noticia/11960/lladurs/renova/any/mes/devocio/sants/abdo/senen), del diari digital “Naciódigital.cat” (del 2014), “els fidels de les parròquies de Lladurs s’han aplegat a l’església de Santa Maria per celebrar els actes centrals i més tradicionals de la festa major en honor als patrons Abdó i Senén.

(…) Mn. Calafell, rector (…), ha beneit (sic) els 350 pans que s’han repartit entre els fidels. Com és costum, després de la Missa, les banderes i les torxes[6] han acompanyat les relíquies dels sants en una solemne processó al voltant de l’església, que ha acabat amb el cant dels Goigs i l’adoració de les relíquies.

Els actes festius han continuat amb el tradicional Ball Pla i Ball del Roser i el repartiment de coca entre els assistents”.

Segons una altra font, referent també a Lladurs, “Lladurs reparteix centenars de panets en honor a Sant Abdó i Sant Senen” (https://www.naciodigital.cat/naciosolsona/noticia/19747/lladurs/reparteix/centenars/panets/honor/sant/abdo/sant/senen), però del 2016, i també del mateix diari digital,  i que aporta informació interessant, “La celebració ha comptat amb la tradicional processó al voltant de l’església [de Santa Maria], amb la creu processional, banderes i pendons, i les relíquies dels Sants.

Acabada la processó, (…) el rector ha beneït els pans que han repartit els priors[7] mentres les priores oferien rams olorosos.

La festa ha acabat amb l’exhibició dels ballets populars de Lladurs, el Ball Pla i el Ball del Roser o de la Coca”.

Era la primera font en què llegia que es repartien rams olorosos o, fins i tot, el nom d’un ball associat a la coca com també el terme “prior”, en al·lusió als “clavaris”.

En línia amb el Ball del Roser, hi ha un apartat molt interessant del llibre “Festes, costums i llegendes”, de Joan Bellmunt i Figueras, ja que, en el primer dels dos volums dedicats a la comarca del Solsonès (dins de la col·lecció de cultura popular de Joan Bellmunt i Figueras i publicat per Pagès Editors, en 1993, en Lleida), comenta que “Lladurs acudí als dos sants, perquè eren invocats per gent pagesa, (…) gent que treballava en aquesta contrada el camp i el bosc” (p. 205) i podem intuir que, com en altres poblacions, en senyal d’agraïment o, quasi segur, com una pervivència matriarcal, tenia lloc aquest ball, sobre el qual Joan Amades, en parlar de Lladurs i del ball del Roser, escriu que “A Lladurs els majorals sortien a ballar coques, les quals eren pastades expressament per compte i cura de la confraria. Eren de pasta adobada i força grosses, tant, que calia sostenir-les amb les dues mans. Sortia a ballar el primer majoral amb la primera majorala. En la primera part del ball duia la coca ell i, en arribar a la mitja part, la lliurava a la seva companya, que, com ell, la sostenia amb les dues mans i ballava amb la discreció i parsimònia de moviments que esqueien al sentit religiós de la dansa i convenients que la coca no li caigués. Finia el ball amb una graciosa i escaient reverència, després de la qual la parella deixava la plaça i cedia el lloc a l’altra parella de pabordes.

Quan havien ballat els majorals, les coques eren posades a encant, i podia ballar tothom qui comprava una coca i en pagava el preu que la subhasta li feia assolir. El nombre de coques solia ésser pujat: era motiu de contrapunt entre el jovent que no en restés cap sense prendre part al ball”  (pp. 207-208). Immediatament, Joan Amades addueix que “Només el ballen quatre parelles de pabordes” (p. 208) i continua amb la descripció.

Joan Bellmunt, en passar a l’apartat “Festa major”, en al·lusió a Lladurs, diu que “Antigament, el dia dels sants patrons se celebrava missa solemne, amb assistència dels rectors de Timoneda, Canalda, els Torrents  i la Llena, amb processó i benedicció dels pans o ‘panellons’ i el solemne cant dels goigs.

Però el que més destacava i atreia aquella celebració era el fet que a l’ofertori de la missa es proclamaven els nous priors” (p. 210).

Finalment, en Joan Bellmunt trau informació que era novedosa per a la recerca, en el moment de rebre-la: “Als dos patrons d’aquí, coneguts també com sant Nin i sant Non, se’ls deia una oració quan es posava la quitxalla a dormir:

            Sant Nin i San Non

            doneu-los una bona son” (p. 211).

Era la primera font en què llegia una oració relacionada amb els Sants de la Pedra i destinada a afavorir que els xiquets s’adormissen. Hem accedit a aquesta informació del llibre “Festes, costums i llegendes”, per mitjà d’un missatge de Sílvia Farrús Prat (del 31 de maig del 2019), del “Servei de Patrimoni Bibliogràfic i Documental” de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, qui m’envià una còpia d’aquesta font (i d’altres).

En Llorenç de Rocafort, a hores d’ara, part del municipi de Sant Martí de Riucorb (l’Urgell), segons escriu Pep Capdevila (amb qui poguí contactar el 30 d’agost del 2017), en l’entrada “Com era la vida de pagès a Llorens de Rocafort” (https://www.pepcapdevila.com/com-era-la-vida-de-pages-a-llorens-de-rocafort-2), en el seu blog “The Ladies of Vallbona”, quan parla sobre el camp i cronològicament al llarg de l’any i tocant tasques agrícoles diferents, inclou un apartat d’unes línies relacionades amb el poblet i amb la festa dels Sants de la Pedra, les quals diuen així: “Tot seguit venia la festa major 30 i 31 de juliol Sant Abdó i Sant Senén dits d’una altra manera ‘Sant Nin i Sant Non’ patrons de la parròquia i advocats dels escolans. La veritat es que era molt esperada pels petits, pel jovent i pels grans. Ja era una festa, plantar l’envelat[8] a l’era de cal Mora (família Capdevila-Capdevila), ens ho passàvem d’allò més bé. El poble s’omplia de forasters, que sempre donaven un toc festiu al poble. Clar l’estada era de dos dies, més impossible. I que dir de les noies de fora que ens visitaven? era un vertader plaer per l’ànima, disfrutàvem com nens que érem. Quines coses Déu meu, amb poca cosa érem feliços. A cal Gallo, botiga del poble venien bolados[9] (era sucre esponjat) i eren boníssims, no teníem res més; fins i tot ens sentíem cofois amb un tros de gel d’aigua, que el portaven en barres. Començava la festa en honor dels sants màrtirs. Al matí missa amb orquestra i a la tarda processó segons resen els goig[s] en honor als sants patrons”.

Sobre Llorenç de Rocafort, també podem llegir informació interessant en l’article “Sant Abdó i Sant Senén i llur veneració a casa nostra”, signat per Ramón Sabaté, el qual figura en el diari català i catòlic “La Cruz” (del 30 de juliol de 1930), i a què podem accedir mitjançant la web “Biblioteca Virtual de Prensa Histórica”: “LLORENS.- Aquest poble, reclòs a una de les encongides valls de la baixa Segarra, els té per patrons. Són també els titulars de la seva petita església parroquial (…) . Quan es temen els estralls d’una tempestat, llurs imatges són exposades a la porta del temple i es invocada amb confiança la seva intercessió” (p. 1).

En Montblanc (comarca de la Conca de Barberà), per mitjà de l’article “Sant Abdó i Sant Senén i llur veneració a casa nostra”, de Ramón Sabaté, sabem que “En altres temps els Sants d’Arles hi assoliren molta veneració. Avui dia dissortadament s’ha perdut del tot. Llurs imatges, col·locades al retaule de Sant Josep en la parroquial església de Santa Maria, ens recorden l’antiga confraria dels pagesos. La confraria dels Sants Abdó i Senén i Sant Isidre, de la que encara s’aguanta la casa gremial, en 1656 deixava blat amb la condició de tornar-lo per Santa Magdalena[10] ‘gra per gra, bo i net com l’han rebut i amb els escreixos acostumats’ (un quart i un sou per quartera[11]).

També foren venerats al temple de Sant Miquel. N’és un record de vàlua una taula gòtica (…), que representa els Sants fastuosament revestits amb induments de prínceps (…).

Encara se’ls hi reté culte i veneració a una altre temple de la mateixa vila: el santuari de la Mare de Déu de la Serra. Allí hi tenen capella; allí Jaume Beltran, en 1401, sots llur advocació hi fundà un benifet[12], i allí hi pujava quiscún[13] any tal dia com el present a celebrar sa festa, durant bon rengle[14] de centúries, la Comunitat de beneficiats de Santa Maria. Les monges, dins la clausura, guarden un reliquier d’argent, renaixentista, amb sagrades despulles dels Màrtirs persians” (p. 1).

En el Morell (comarca del Tarragonès), com podem llegir en el “Programa Sant Abdó i Sant Senén Festa Major del Morell Estiu 2017”, “Des de fa molt de temps, el préssec s’ha cultivat al Morell afavorit pel seu clima. (…) A mitjans del segle passat, (…) Tothom s’arremangava: les dones i noies envasant-los, els homes i joves al tall, d’altres negociant preus i mirant al cel, tot pregant per què (sic) no vinguin les pedregades. (…) Recordem que sant Abdó i sant Senén, dits popularment sant Nin i sant Non, eren protectors dels conreus, collites i bestiar, fins al punt que la pagesia catalana en molts llocs, al Morell entre ells, els va prendre com a patrons” (p. 5). És de les poques entrades en què s’associa el patronat dels sants Abdó i Senent amb la protecció del bestiar i crec que no va en eixa línia, com veiem en la recerca, sinó que, en tot cas, si més no, ho podria fer, com ara, Sant Antoni Abat (“el del Porquet”, “el Gran”), que es celebra el 17 de gener.

Igualment, veiem, que, durant “Aquesta Festa Major fem poble, vestim-nos de festa i gaudim plegats amb la samarreta de Sant Abdó i Sant Senén” (p. 6). Un detall curiós, el que, una samarreta vaja associada a la festa dels Sants de la Pedra.

També sobre Morell, en el llibre “Calendari de festes amb aigua”, de Manel Carrera i Escudé, qui m’envià informació per correu electrònic (el 31 de juliol del 2019), llegim que “La Festa Major del Morell té lloc el cap de setmana anterior al 30 de juliol, onomàstica dels copatrons del poble, sant Abdó i sant Senén. Els actes s’inicien el divendres amb una cercavila. Diumenge se celebra el toc de matinades, la missa en honor a sant Nin i sant Non, el seguici (de recuperació recent), sardanes (…), entre d’altres” (p. 131).

Continuant amb Morell, en l’article “Festes d’arreu: Sant Nin i sant Non” (https://www.barcelona.cat/museu-etnologic-culturesmon/montjuic/ca/abdo-senen-simiots), de la web del Museu Etnològic i de Cultures del Món, vinculada a l’Ajuntament de Barcelona, hi ha que “a la població tarraconina[15] del Morell se celebra per la festivitat dels sants una guerra d’aigua que recorda la lluita aferrissada que, fins els anys 70 del segle XX, van mantenir els pagesos de la població contra el cuc de la fusta, un paràsit que amenaçava els avellaners de la zona. Una cuca de més de deu metres de llargada, les seves cuquetes, papallones i tot de pagesos amb les pistoles d’aigua que recorden els productes amb què es combatia el cuc formen part de la festa”.

En Òrrius (comarca del Maresme), per mitjà d’un correu de l’historiador català Josep Ma. Roqué Margenat, enviat el 1r de novembre del 2017, qui havia accedit a l’estudi a través del rector de la Parròquia de Sant Andreu (d’Òrrius), sabem que “L’altar més antic en honor d’aquests Sants (també coneguts com els Sants Màrtirs o Sant Nin i Sant Non) data de 1642; en algun poble veí com Premià de Dalt tenen un altar dedicat des de 1421”.

 

 

Notes: [1] Oferit o promés en vot.

[2] Graller és el nom que rep qui toca la gralla, un instrument musical de vent, de fusta.

[3] Delir, com podem veure en el “Viccionari”, en Internet, vol dir “Sentir una gran necessitat per satisfer un desig”, definició que s’ajusta al text.

[4] Hem exposat els primers (de dijous) i els de diumenge, per estar més en línia amb la festa relacionada amb els sants Abdó i Senent.

[5] Hem reproduït textualment la informació.

[6] És el primer document en què veiem que es fa referència a banderes i a torxes amb motiu de la celebració de la festa relacionada amb els Sants de la Pedra.

[7] En aquest cas, el terme prior es refereix al majordom, a l’encarregat de satisfer les despeses, de tenir cura de les funcions, etc. També es solen emprar els térmens “clavaris” (i “clavariesses”) i “pabordes” (i “pabordesses”).

[8] L’envelat és un lloc cobert de teles i guarnit per dins, especialment, lo que serveix de sala de ball en les festes de poble (en castellà, entoldado).

[9] Bolado, com llegim en el DCVB, és una “Massa de sucre sòlida i lleugera, que es pren amb aigua com a refrescant”.

[10] La festivitat de Santa Maria Magdalena té lloc el 22 de juliol.

[11] Una quartera és una mesura antiga, en aquest cas, de pes.

[12] En aquest cas, i, partint del DCVB, benifet fa al·lusió a una “Concessió de terres o altres béns, feta per un senyor a un conrador o altre individu sota certs pactes i obligacions per part d’aquest”.

[13] Textualment.

[14] En aquest cas, la paraula rengle vol dir molts (ací, en al·lusió a segles) i seguits.

[15] Textualment, en lloc de “tarragonina”.

Cubelles i els Sants de la Pedra

 

Tot seguit, accedirem a “Sant Abdon i Sant Senén. Festa Major Petita. Vint anys de la seva recuperació (1983-2003)”, en paraules d’Esther Pérez Massana (la regidora de cultura que m’envià el document), “la separata del programa de la Festa Major de 2003”, elaborada per Xavier Martinez junt amb Joan Vidal,  del “Grup d’Estudis Cubellencs ‘Amics del Castell'” i a què tinguí accés a finals del 2017, després d’enviar un correu electrònic a l’Ajuntament de Cubelles, ajuntament a què agraesc la seua col·laboració en l’estudi sobre els Sants de la Pedra. 

Afegirem que Cubelles és una població catalana de la comarca del Garraf i que aquest número està molt intereressant, motiu pel qual el recomane.

Finalment, comentar que, en Cubelles, els sants Abdó i Senén són copatrons del municipi.

 

 

abdon2003

La festa dels Sants de la Pedra, en l’actualitat

 

Tot seguit, tractarem sobre la recuperació dels Sants de la Pedra, sobretot, del darrer quart del segle XX en avant i, igualment, sobre la seua presència a hores d’ara.

 

Recuperació de la festa dels sants Abdó i Senent (darrer quart del segle XX en avant).

 En els darrers temps, hi ha hagut poblacions, com ara, Sant Joanet (nom que rep des del 2010 l’històric Sant Joan d’Ènova, població valenciana de la Ribera Alta), que han triat, popularment i tot, recuperar el patronatge a favor dels Sants de la Pedra, com comenta Josep Sempere i Castelló (membre de l’Associació d’Estudis Tradicionals Sagueta Nova) en l’article “Sant Isidre i els de la pedra filosofal”, publicat en la revista “Barcella” (no. 18, del 2003): “Deixant representacions històriques relacionades amb aquests sants, cal dir que aquesta substitució per sant Isidre ha trobat també resistències puntuals. Entre altres podríem mencionar que a Sant Joan de l’Ènova (municipi de la Ribera Alta) es van fer votacions i, l’any 1983, es va substituir com a patró sant Isidre per sant Abdó i sant Senén”.

Sobre Catalunya, he trobat casos de reviscolament cultural en poblacions, com ara, el de Banyoles (comarca del Pla de l’Estany) o el de Cubelles (comarca del Garraf) o, en el cas d’Aragó, Camporrells (comarca de la Llitera) i el de la Sorollera (comarca del Baix Aragó). Començarem pel de Banyoles.

En Banyoles (el Pla de l’Estany), segons escriu Martirià Brugada i Clotas,  en l’article “Banyoles. Festa del Terme en honor als sants Abdon i Senén”, tret del llibre “Repics de festa. Aplecs, fires i festes del Pla de l’Estany” (1999), “A partir del 1987, ressorgeixen la confraria i la festa dels sants Abdó i Senén amb la voluntat d’esdevenir un element catalitzador i unificador dels diversos sectors del Terme[1] a partir de la recuperació dels elements tradicionals i religiosos que sempre han caracteritzat la celebració dels sants Abdó i Senén. (…) A partir d’aquest moment la festa i la confraria, sense voler entrar en competència amb els diversos barris, es consideren oberts a tots els simpatitzants i col·laboradors tradicionals però especialment als altres banyolins, sovint originaris de pobles de la comarca o d’altres terres i que viuen a les cases i veïnats que s’aixequen als camps i horts que tapissaven l’entorn de Banyoles” (pp. 95-96), i, a més, amb un esperit nou, tenint en compte que, com assenyala Martirià Brugada, en les primeres línies de la seua recerca, “la Confraria dels Sants Màrtirs Abdon i Senén (…) era la institució religiosa que aplegava ‘els altres banyolins’, és a dir els banyolins que vivien fora de la vila emmurallada de Banyoles i que antigament tenia un sentit molt ampli, també comarcal” (p. 91). Assistim, doncs, a un renaixement acompanyat, així mateix, de voluntat d’obertura cap als altres.

En Cubelles (població catalana de la comarca del Garraf), com podem llegir en el document “Sant Abdó i Sant Senén. Festa Major Petita. Vint anys de la seva recuperació (1983-2003)”, elaborat pel “Grup d’Estudis Cubellencs ‘Amics del Castell’”  i a què vaig accedir, a través d’un missatge del 30 de novembre del 2017, gràcies a la gentilesa de Núria Jané, de l’Arxiu municipal de Cubelles, “Va ser el 1983 quan la Comissió de Cultura de l’Ajuntament va decidir tornar a celebrar aquesta festa que, en l’aspecte popular, havia quedat en l’oblit a partir de la Guerra Civil. Un senzill programa d’actes va servir aleshores per entroncar amb una tradició que es remunta segles enrera. (…) Sortosament, (…) es va recuperar la festa pel que fa als actes populars i des de 1997 hi torna a haver l’Ofici religiós” (pp. 2-3).

Més avant addueix que “a finals de la dècada del seixanta va deixar de celebrar-se la Santa Missa i no es tornà a oficiar fins a l’arribada de mossèn Joaquim Lluís i Corominas a la parròquia de Santa Maria de Cubelles, l’any 1997. D’aquesta manera, el dimecres 30 de juliol de 1997 tingué lloc la missa en honor dels Sants Patrons. Des d’aquella data, la celebració eucarística ha tingut lloc ininterrompudament cada 30 de juliol” (pp. 9 i 12) i també que s’incorporaren balls, alguns, com “el ball de festa, a partir de 1999, “sota l’impuls de l’Agrupació de Balls Populars de Cubelles” (p. 12), o bé les sardanes (p.13) i revivifica la “música tradicional del nostre país, en concret, música antiga de festa” (p. 13) i, sobretot, la festa de la Trobada de Gegants, com es reflecteix en les línies següents:  “Els balls populars passaren ràpidament a convertir-se en un dels eixos vertebradors en honor dels Sants Patrons. Els gegants, primer, i la resta de balls, després, han aportat color i animació a la nostra festa petita.

D’aquesta manera, el 30 de juliol de 1985 va tenir lloc la primera Trobada de Gegants (…). El sopar de germanor entre totes les colles participants a la trobada es convertiria des del primer moment en un acte emblemàtic de la gran diada gegantera. (…) Si la Trobada de Gegants és sens dubte un dels actes centrals de la Festa Major petita, la resta de la cultura tradicional del nostre país també ha estat protagonista dels actes de la festa. L’any 1990, el Grup de Joves d’Avià va fer una cercavila-espectable pels carrers del casc antic (…). L’any 1998 (…) es féu (sic) la representació a la vila del nou drac i de la Colla de Diables infantils” (p. 14). En la mateixa pàgina, tot seguit, introdueix paraules com “correfoc” i parla de “bastoneres” i de “bastoners” com també de “balls de pagès”… És a dir, que en Cubelles (el Garraf), “s’ha aprofitat la solemnitat de les dates festives per a enaltir i donar ressò a diferents iniciatives cíviques i socials” (p. 19) i, a més, amb un esperit “en què la Trobada de Gegants i els Sants Patrons continuen sent l’eix vertebrador de la festa feliçment recuperada ara fa vint anys [,1983,] i que novament es troba fortament arrelada. Malgrat els ràpids canvis que està experimentant, la nostra vila es resisteix a perdre les seves tradicions, i una de les més importants és, sens dubte, la relació secular que els cubellencs han mantingut amb llurs patrons” (p. 19).

En la Sorollera (La Cerollera, en castellà), població del Matarranya[2], com vaig veure, per curiositat (tot i que no tenia previst informar-me), el 15 d’agost del 2018, es celebra la “Romeria al Santet”[3], de què hi ha informació en una entrada de l’Asociación SERVA, “Romería al Santet”, la qual figura en la web “La Cerollera”. Així, llegim que La Asociación SERVA recuperó esta romería en 1999, como ejemplo de recuperación de costumbres y actividades tradicionales relacionadas con el patrimonio cultural de nuestra localidad. Así, se restauró el lugar de encuentro y sus accesos, respetando el entorno natural y paisajístico, divulgando esta tradición con la participación de vecinos de La Cerollera”.

Tot seguit es comenta que No sabemos la fecha en que se inicia esta tradición. Los más ancianos recuerdan oír hablar de ella a sus padres y abuelos. Gracias a estos se ha rescatado en su integridad.

La romería nació de la fé que la población cerollerana profesaba a los santos Abdón y Senén, deseando estar bajo su protección. Después de que durante siete años seguidos fuertes tormentas de pedrisco asolaran las cosechas, se decidió edificar el peirón de su nombre en la década 1760-1770.

El 29 de abril la mayoría de los masoveros y vecinos del pueblo se concentraban en la explanada de ‘La Collada’ para después subir en procesión hasta la ‘Punta del Santet’. Allí se encuentra el peirón, a 803 m de altitud y situado en la propiedad del Mas de Pau, centro geográfico de todas las masías.

La concentración se desarrollaba bajo tres aspectos:

  • religioso: romería, misa en honor a los mártires Abdón y Senén, bendición de términos y entrega de la ‘coqueta’ a los asistentes, consistente en una rolla de pan amasada cada año en una masía diferente con la harina que aportaban el resto de las masías;
    · de convivencia: para tratar temas afines a la comunidad: reparación de caminos, tema de pastos, intercambio de productos, así como la relación personal entre los asistentes;
    · lúdico-festivo: encontrando como ejemplo los juegos y baile[s] que tenían lugar en la era de la masía después de la comida.

Esta costumbre dejó de celebrarse como tal en el año 1924 por motivos de luto en la masía donde se ubicaba el lugar de reunión. En años posteriores se siguió visitando el peirón de los santos, pero de forma personal y aislada, hasta que en la Guerra Civil se destrozó la capilla con el peirón. Al trasladarse los habitantes de las masías a este y otros municipios la tradición quedó finalmente en desuso y el lugar abandonado”.

Adduirem que, en un missatge enviat per Miguel Ángel Bosque, de l’Asociación SERVA, el 26 d’agost del 2018, hi ha que, en l’església de la Sorollera, “no tenim res sobre Abdon i Senén puix no són els patrons de la vila, únicament es feia la celebració de la romeria al seu honor.

Nosaltres sí que cantem per a la romeria els ‘Gozos a Abdón y Senén’.

(…) al poble veí de La Codoñera sí que Abdon i Senén són patrons de la localitat”. Agraesc aquesta informació facilitada, ja que no coneixia el nom d’aquesta població i de la seua relació amb els Sants de la Pedra.

Finalment, i, encara que amb menor informació relativa a aquest apartat de la recerca, en Internet, n’hem trobat sobre Inca, com ara, en un editorial, “Sant Abdón i Sant Senén”, que figura en el número 566 de “Dijous(https://core.ac.uk/download/pdf/33001171.pdf), un setmanari balear d’Inca, del 24 de juliol de 1985. Diu que “Avui, la festa, antany popular, ha quedat amb el mateix nom i llinatge però reconvertida, canviada, com es (sic) de rigor canviïn, quasi per obligació, les coses, les festes, els costums…

De totes maneres, vet ací el nostre racó anyal de Sant Abdon i Sant Senen (sic) patrons, copatrons de la nostra Ciutat.

(…) desitjam i volem, que les nostres Festes Patronals, nostres Festes Populars, tornin [a] agafar la força que antany tenien, que la gent assistesca als actes programats, que l’església quedi plena, que la plaça dels toros, fins a la bandera…!” (p. 3).

 

A continuació passarem a un tema que està relacionat amb el que hem tractat hui: el de la presència de la festa del Sants de la Pedra, en la Corona Catalanoaragonesa i des del segle XVIII.

 

La festa dels sants Abdó i Senent, “els Sants de la Pedra”, en la Corona Catalanoaragonesa i des del segle XVIII.

U dels majors motius que hi ha hagut per a celebrar la festa dels sants Abdó i Senent, a banda de fer-la, de principi, perquè fossen els patrons d’una població, o bé, perquè fos costum, podríem dir que fos l’allunyament d’una possible pedregada.  Com que hi ha prou informació (i molt interessant) relativa a aquest punt i, fins i tot, mitjançant el testimoni d’un capellà valencià, Josep Esplugues (1705-1787), en què ens descriu com s’esdevenia en casos així, més que parlar del costum de traure el sant, en farem esment de passatges molt sucosos que toquen el tema de les festes. Ja en parlarem sobre les festes (i per poblacions) en un altre apartat de la recerca, més bé relacionat amb la religiositat actual.

En primer lloc, en el llibre “Memòries d’un capellà del segle XVIII”, del capellà valencià Josep Esplugues (1705-1787), llegim que el dia onze de maig de 1734, en la comarca de la Vall d’Albaida (on està Montaverner, població on exercí de mossén durant moltíssims anys), hi “sobrevingué (…) una tempestat tant horrorosa que sols la vista i ruïdo del núvol atemorisava i espantava a tots. Isqué la nuvolada per lo estret que diuen de Aielo i havent-se parat sobre el terme de aquell poble, derramant sempre pedra es mantingué tant temps que arruïnà i destruí tots sos fruits. Passà en lo mateix vigor al terme de la vila de la Olleria, mamprenia el núvol tot el terme, i (…) estigué el núvol sobre aquella vila i son terme mitja hora cumplida derramant pedra sens una gota de aigua, en tant rigor que destruí teulades i fruits quedant el terme tan talat com en una plaga sens poder cullir ni vi, ni atre fruit. No sols amenaçava el núvol el nostre terme, si[4] que també nos envestí sens ducte per a executar lo mateix, si el mateix Déu no ho impedia, però volgué favorir-nos per la sua misericòrdia, i per lo respecte de la sua casa que estava encara sens cobrir en tanta necessitat, i no podia ser menys tenint de nostra part per abogats tan grans titulars i patrons[5]. Passà el núvol per damunt lo poble i son terme, i lo mateix fonc entrar en ell que parar el rigor de la pedra al pas que estava apedregant en lo de Alfarrasí; (…) de modo que en este any lograren en este poble[6] collita bastant de vi i de blat la que donà el any, quan les viles circumveïnes quedaren privades de lo mateix per causa de la tempestat” (pp. 84-85).

Podem pensar, doncs, que si això passava algunes vegades i, a més, la collita, com diuen algunes dites actuals dedicades als Sants de la Pedra, podia estar en l’aire (en aquest cas, en maig, això és, quan el forment està a mitjan camí), hi hauria motiu per a fer-ne una festa grossa (i amb un toc especial) en cas que, en Montaverner (i, aplicable a moltes poblacions), es celebràs la festa dels Sants de la Pedra. De fet, Emili Casanova, en aquest llibre, comenta que “Festes especials (…) solien celebrar-se al segle XVIII i XIX durant diversos dies al llarg del País Valencià, i constaven de sermons i processons amb soldadesques[7]; corregudes de bous i vaquetes, balls públics, danses i representacions teatrals; mascletades i cordades[8] i castells de focs artificials,… Precisament tot açò ho trobem a Montaverner” (p. 95, nota 10).

Que, en el Montaverner del segle XVIII (i també traslladable a tot l’àmbit lingüístic), hi havia, fins a fa quatre dies, i, sobretot, arran del Concili de Trento, un intent de reforçament de lo místic i de lo espiritual (que no quallà en aquesta festa, com molt bé es manifesta a hores d’ara i tot), ho veiem en comentaris que fa Josep Esplugues, en parlar de “la Arca del Testament en lo nou Temple de Jerusalem” (p. 99) i de l’església (i de la parròquia de Montaverner): “el temple de Salomó era en lo material més ric i més polit en lo exterior; però en lo espiritual i interior li guanya de molt el nostre. En aquell temps hi havia molt or, molta plata i moltes pedres precioses, però el nostre estava tan adornat de sants i de llums que causava devoció que és lo més preciós de la ànima. (…) Molt polits, i en lo material de molt valor, serien los dos querubins que tenien en mig la Arca; però els nostres dos Zebedeos Apòstols quant més agraciats i de la major valor són en lo espiritual i místic! (…) estam[9] en la llei de oració a on tot és espiritual, i espiritualment se manifesta Déu en lo cor de cada u; (…) ni degué faltar sant algú del que entre any festeja aquesta parròquia, que per cert baixaren tots del cel a ajudar-nos a la festa encara que invisiblement” (pp. 99-101).

Unes pàgines després, ens comenta que, en passar pel poble, hi ha que, aleshores, i, quasi segur, tindria lloc en festes solemnes, “Tota la volta està ben adornada ja de cubertors ja de rams i molts altars que feren per los carrers; i hasta una font artificial i molt curiosa (…) a on havia de parar últimament la processó” (p. 106). Es refereix a un 26 de juliol (al primer dia de la infraoctava de Sant Jaume). Fins i tot, hi havia danses dins de l’església, fet matriarcal que encara perdurava, tot i la tendència eclesiàstica a favor de lo espiritual i de lo místic. Tot i això, el matriarcalisme hi pervivia, com ho prova que escrigués, a continuació, que “També anava en la processó una danseta de hòmens, els quals ja havien ballat dins la església ans de Vespres, i después anaven sempre ballant en la processó davant de Nostre Senyor” (p. 106). La justificació que atorga a aquestes festes, malgrat la política del Concili de Trento, la trobem quan diu que “el preste (…) acabada la oració es sentà en lo puesto acostumat mentres que els de la danseta repetiren allí, davall la mitja taronja, totes les mudances[10] i balls” (p. 107). Sobre aquest tema, de les danses i dels balls, per exemple, units a celebracions religioses i, concretament, a la dels Sants de la Pedra, ja hem parlat més en un apartat de la recerca sobre comentaris de Joan Baptista Anyés (qui escrigué el llibre “La vida dels sants Abdó i Senén”, en el segle XVI, abans del Concili de Trento).

 

 

Notes: [1] El Terme és el nom que rep la part, històricament, pagesa de la ciutat de Banyoles.

[2] Administrativament, pertany al Baix Aragó, però històricament es considera com a pertanyent a la comarca del Matarranya.

[3] Podíem haver inclòs aquest apartat en el d’esglésies, ermites, santuaris o en el de llocs geogràfics, però, com que lo més important és que s’ha recuperat la festa i que, a més, es manté, he considerat més adient afegir-lo en aquest punt de la recerca.

[4] Literalment, en lloc de sinó.

[5] Es refereix als Sants de la Pedra.

[6] Fa al·lusió a Montaverner.

[7] Conjunt de soldats.

[8] Les mascletades i les cordades són dos actes pirotècnics amb molta tradició en el País Valencià, àdhuc, a hores d’ara.

[9] Estem.

[10] Mudança vol dir canvi d’un lloc a un altre.