Arxiu d'etiquetes: marededeus trobades

Dones que protegeixen, que ensenyen a xiques i generoses

General, , , , , , ,

Una altra llegenda recopilada en el mateix llibre d’Anicet Villar de Serchs, i en què es plasmen trets matriarcalistes, és la que escriu en el tema “Sant Ramon de Penyafort”: “Hi ha una variant d’aquesta tradició que diu que [Sant Ramon de Penyafort] no va desembarcar a Barcelona, sinó en una petita platja de Tossa de Mar, coneguda encara amb el nom de Platja de Sant Ramon. Prop d’aquesta platja, hi ha una roca sobre la qual fou bastida una capella per a commemorar aquest fet. Quan cavaven la roca viva, per a fer la cimentació de la capella, es diu que hi fou trobada la imatge de Santa Caterina, incrustada a la mateixa pedra, per la qual cosa la capella es posà sota la invocació d’aquesta santa, que va ésser considerada com a protectora de Sant Ramon” (p. 82).

Com podem veure, per una banda, s’edifica una capella sobre terreny fort (una roca, detall que empiula amb la terra i amb la figura de la dona), els treballadors entraven en la terra i hi apareix una obra d’art femenina i, a més, d’una santa. Per tant, captem una narració en línia amb les de marededeus trobades, encara que ací ho faça una santa (i vinculada amb una de les estacions en nexe amb la dona, en aquest cas, la tardor).

A banda, com que el paganisme es mantenia amb fortalesa (la incrustació de què fa esment), es decidí posar a aquesta imatge el nom d’una dona ja santificada. Ens trobem, així, davant un relat que enllaça amb la cristianització de detalls pagans (per exemple, podria haver sigut, abans, una deessa agrícola o bé una imatge que representàs la Gran Mare).

En eixa línia, amb festes precristianes que pervivien, sobretot, en el camp, Santa Caterina (la santa i dona) protegeix el sant (l’home). Fins i tot,… un personatge femení i nascut abans (en el segle IV, Santa Caterina d’Alexandria) és qui empara el masculí (1180-1275). Afegirem que, en els segles XII i XIII (sobretot, en el primer), el matriarcalisme en terres catalanoparlants era com un arbre de bona soca.

Un altra llegenda que podem llegir en l’obra “Terra i ànima”, i en què es plasma lo matriarcal, és “Les puntes al coixí”. En aquest relat, es diu que hi havia una mare i una filla molt pobres. Un dia, la filla pregà a la Mare de Déu i se li aparegué una senyora, qui “li posava un coixinet a la falda, amb fils i bastonets: tot seguit, prenia aquestes eines amb els dits i començava a bellugar-les ràpidament” (p. 94).

En acabant, desapareix Nostra Senyora i la jove, plena de fe, provà de fer lo mateix i, com que li eixia bé i, com si estigués ben ensinistrada, “no parà d’exercir aquella art tan formosa, fent puntes i més puntes que venia a bon preu (…). I, d’allí endavant, visqueren ella i la seva mare (…) sense estretors” (p. 94). Per consegüent, una dona adulta (en la llegenda, la Mare de Déu) fa costat a la jove, li ensenya un ofici… i, a més, no deixa caure els més febles.

Finalment, “la donzella era tan bona que no en va guardar el secret. Al contrari: va voler que n’aprenguessin totes les seves amigues i, aviat, es van multiplicar les puntaires en tota la contrada.

I, en agraïment a la Verge, diu la tradició que totes les puntaires es proclamaren filles de Maria” (p. 94).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El comunalisme, les marededeus trobades i el diàleg en la Ripoll de l’Alta Edat Mitjana

General, , , ,

Prosseguint amb l’escrit “Llegenda del Monestir de Ripoll”, plasmat en la mateixa obra d’Anicet Villar de Serchs, podem llegir que, “Al peu d’aquest rústec altar, un cavaller agenollat estava fent oració i tenia una espasa estesa a terra. En veure a Guifré, el cavaller s’aixecà i parlà així:

-Jo sóc Carlemany (…). Tinc l’esperança que tu ho faràs més bé. Venera aquesta imatge; fes que la veneri tothom i ofereix-li la millor de les teves joies. Jo me’n torno a la tomba tranquil, amb la creença que tu compliràs el meu desig” (p. 52).  És a dir: per una banda, apareix el tema de la veneració, el qual no és propi de les cultures matriarcalistes, així com no fan una mena d’adoració de la mare, sinó, per exemple, un agraïment (i, àdhuc, cerimònies) en què li demanen permís per a conrear la terra, tret que té poc a veure amb els altars. En segon lloc, copsem un acte d’obligació (fer que tots passen per l’adreçador), ja que ens trobem davant una figura política (Carlemany, qui visqué, aproximadament, entre l’any 742 i el 814) que, com ara, impulsà la creació de l’escola, entre d’altres coses, com un canal per a unificar la població.

En canvi, sí que hi ha un detall que empiula amb el matriarcalisme: l’agraïment cap a la mare (Nostra Senyora) de la mateixa manera que el llaurador ho fa a la Mare Terra, en el cas de l’hortolà, donant-li part de lo millor que ell té (de la collita).

Un altre tret matriarcalista és que el comte Guifré, en un Estat (ací, un comtat) en què no deuria haver-hi un estil dictatorial (i, per això, no seria patriarcal), “Va demanar el parer del seu conseller bisbe Gotmar, que sempre l’acompanyava, però aquest personatge no va saber interpretar el sentit del somni” (p. 52). El conseller esmentat fou bisbe de Vic entre l’any 886 i el 899.

Continuant amb l’actitud del comte Guifré i del bisbe, “no havien caminat gaire trajecte, quan van veure un estol de pagesos que escoltaven la paraula d’un monjo que discursejava. S’hi atansaren i van oir com els explicava que aquell matí havia trobat una imatge de la Verge, que estava en una cova i que havia quedat descoberta en caure les pedres que la tapaven. Acabà demanant-los que anessin tots plegats a veure-la” (p. 52). Altra vegada, apareix un passatge de marededeus trobades, en aquest cas, presentat al poble (simbolitzat pels pagesos) per un frare i en què Nostra Senyora és en una cova (lloc femení i que representa la vulva i la terra, això és, el punt d’on ixen els fills i a on tornen, com ara, amb motiu de la mort).

El fet que el monjo els demanàs (però que no els intentàs imposar) sí que reflecteix un personatge religiós obert i que, possiblement, coneixia la realitat de la zona i la força cultural naturalista, a diferència de la influència del cristianisme: calia recórrer a estratègies més dialogants, si es volia guanyar la simpatia dels habitants de la contrada.

“El comte i el bisbe hi anaren també a veure què seria allò. Tan bon punt hi arribaren, Guifré va conèixer l’altar i la imatge, en comprovar que eren els mateixos que ell havia vist en somnis” (p. 52), en què, com podem recordar, una senyora l’havia conduït. Aleshores, el comte comprengué que “aquella imatge era la que havia de venerar i fer que tothom la venerés” (p. 52). Per tant, és el personatge femení i en un moment de foscor (la dama que se li presenta en el somni) qui li fa de guia i ell li segueix la pauta (el missatge que rep).

Immediatament, el comte capta que ve el seu fill Rodolf “i, tot seguit, exclamà: ‘Heus ací la joia que més estimo i que he d’oferir a la Verge’” (p. 52). Podríem fer-nos la qüestió “¿Per a que ella l’educàs i el menàs de cara al demà?”. Potser, sí, puix que, en acabant, la llegenda diu “I, sense perdre temps, va fer aixecar un esplèndid monestir consagrat a la Verge Maria i el va posar sota la direcció del seu fill Rodolf, convertit en frare benedictí, del qual diu la tradició que fou un abat just i prudent” (p. 52), dos característiques que tenen molt a veure amb com és tractada la terra per part dels llauradors: sense sacrificar-la (els fa de mare) i amb prudència (per a poder recórrer-hi en l’esdevenidor i que els aporte bones collites).

Finalment, agregarem que la narració, en cap moment, parla del triomf de la política de l’emperador (fer passar per l’aplanador el poble) i sí de l’actitud dialogant del monjo i, després (i parcialment), del comte Guifré: encara no havia quallat el feudalisme i predominava, clarament, una cosmovisió matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: Afegim una entrada que hui hem posat en Facebook, en relació amb Sant Jordi i el seu simbolisme, al costat del que representen el dimoni i el drac, davant les propostes (i les publicacions literàries) amb una Santa Jordina que mata el drac: https://www.facebook.com/share/p/vjaaKtzfeDv6AQEM/. Una opció interessant seria promoure la figura dels Sants de la Pedra (vinculats, per exemple, amb Demèter i Persèfone, de la cultura grega) i amb lo matriarcalista.

assemblea-pagesa-6f (1)

Una llegenda relacionada amb la Mare de Déu de l’Olivar (Alaquàs, l’Horta de València)

General, , , ,

Una llegenda que em contà ma mare en relació amb una marededéu trobada, la Mare de Déu de l’Olivar (Alaquàs).

El 6 de setembre del 2023, vespres de la festivitat de la Mare de Déu de l’Olivar en Alaquàs (l’Horta de València), que ho seria el 8 de setembre (en aquest cas, una marededéu trobada i, a més, moreneta, tret associat amb la saviesa), hi cerquí informació en Internet i, fins i tot, en demaní a un amic d’Alaquàs,… però no en trobàvem, respecte a la llegenda. Afegirem que és la patrona d’aquest poble, on nasqueren els meus avis materns: Miguel (1906) i Amparo (1910).

En comentar-ho a ma mare (nascuda en 1943), ella començà a dir-me la seua versió, com també alguns versos dels goigs que cantaven en castellà a Nostra Senyora, els quals ens ajudaren a copsar més detalls per a fer una reconstrucció de la llegenda.

Cal dir que el relat que em narrà i que, a banda, és una mena de coordinació de la versió que ella sabia, de versos que recordava (i adients per al tema) i del resultat de fer-li, jo, algunes qüestions, amb intenció d’extreure’n, entre tots dos, més report, com també d’enllaçar parts comunes que s’havien dit al llarg de la conversa (telefònica), en fa sorgir un escrit que, del primer moment estant, tenia intenció d’adduir-lo a la recerca sobre el matriarcalisme i, igualment, a Internet, com un punt més de documentació. D’aquesta manera, compensàvem part de lo que ella em digué: que moltes persones, a hores d’ara, potser no coneguen la narració.

Finalment, li comentí que hi ha un nexe entre les marededéus (fins i tot, en aquestes narracions), el paganisme i el matriarcalisme.

I, ara sí, el relat sobre la trobada de la Mare de Déu de l’Olivar, en Alaquàs, posteriorment, patrona d’aquest poble valencià:

“Diuen que, estant un llaurador llaurant un camp, el forcat tocà amb una cosa de ferro que feu soroll. I era una campana. I, en la campana, dins o al costat (això no ho sé certament), aparegué la Mare de Déu.

També diuen que Alaquàs, com allò era una cosa molt xicoteta, per una orde del capellà o del bisbe de València, deien que la troballa havia d’estar en València: hi havia d’anar. I, si era veritat o mentira, no ho sé: però, a València, l’hagueren de dur.

No obstant, després, de nit, se’n va de València… i torna a aparéixer en el poble (hi ha u dels gojos que canta això).

Així m’ho han contat, i així t’ho conte”.

Tocant aquesta llegenda, direm que és un llaurador (una figura simbòlica en nexe amb lo matriarcal) qui fa la troballa i no, com ara, un pastor. A banda, com diguí a ma mare, la campana enllaça amb la terra, hi està adjunta i ens pot recordar detalls de recepció, com en altres narracions semblants.

Igualment, com ella em reportà, la Mare de Déu volia estar junt amb els del poble i, per això, entre altres coses, és de nit quan ella se’n va de la ciutat al poble (molt més en línia amb lo matriarcalista i més arrelat a la terra): quan la foscor (que té a veure amb lo femení i amb la dona) és més patent.

Finalment, com podem captar, les darreres paraules del relat tenen a veure amb la tradició i amb el pas, de pares a fills, de lo que se sap, de vivències, de fets històrics, de narracions. I, a més, amb intenció que es transmeta a les generacions futures i, òbviament, com qui no pretén tergiversar els fets: “Així m’ho han contat, i així t’ho conte”.

Aquestes paraules van pel camí que reflectia Josep Maria Mallarach (un amic molt interessat per l’ecologia, per la Mare Terra i per les cultures ancestrals i per les indígenes), en un tweet del 4 de setembre del 2023, en resposta a un escrit meu sobre el món rural: “Abans de 1932, la gran majoria de la població catalana era rural: vivia en masos, veïnats i pobles arrelats a la terra, amb una cultura oral i una memòria molt forta” i que l’endemà rematà amb aquestes paraules: “Com més coneixes societats tradicionals veritables (com les cultures indígenes contemporànies) o t’endinses en dimensions amagades de la pròpia tradició catalana, més t’adones dels prejudicis i la ignorància que configuren la modernitat”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Afegim dues fotos del text original, plasmat durant la conversa telefònica amb ma mare el 6 de setembre del 2023.

Narracions de marededeus estimades pel Poble i que el protegeixen

General, , ,

Un altre relat arreplegat en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” i en què es plasma el matriarcalisme, és “La guerra del Francès”. Primerament, llegim que, “A Torres de Segre, la tradició més arrelada ha estat la que fa referència a la Mare de Déu de Carrassumada”. És a dir, una que té a veure amb la figura de la mare (ací, amb el paper de protectora).

A continuació, posa que “Aquesta imatge, segons la llegenda, va ser trobada per un pastor que pasturava el seu ramat per aquells verals” (p. 440) i, com en narracions de marededeus trobades, els habitants del poble “van decidir fer-li una capella a l’indret on la van trobar i es veu que aquell era el lloc escollit, perquè ja no se’n va moure” (p. 440). En altres paraules, Nostra Senyora, molt estimada pel poble. A banda, ho fou després que ella determinàs on volia estar i… que no cedís a les pretensions d’altri.

Tot seguit, se’ns indica que “La gent de Torres de Segre sempre hi ha tingut uns forts i sincers lligams de veneració i estima” (p. 440) a la Mare de Déu, símbol de la terra i de la mare que acull, que fa d’advocada (ací, d’un poble, a canvi d’eixos lligams).

És més, en un passatge que, per semblances, perfectament podríem empiular amb la guerra espanyola de 1936-1939, el narrador comenta que, “quan es produí la invasió francesa, van patir molt, ja que les lluites aferrissades (…) i les destrosses que aquelles tropes causaven en santuaris i esglésies que trobaven al seu pas, els feien témer la destrucció d’aquest santuari i de la seva marededéu” (p. 440). Detalls d’eixa línia tornaren a ocórrer (però amb marxistes, anarquistes, anticlericals, republicans, menjacapellans, etc.) durant la guerra de 1936.

Cal dir que, més d’una vegada (i, en aquest cas, per part del règim dictatorial franquista), a les darreries del franquisme, la historiografia fidel als governants espanyols tractà de justificar que la guerra havia sigut inevitable, com poguí llegir, a mitjan dels noranta, en una revista d’història.

Adduirem que, mentres escric aquestes línies, el 30 de juliol del 2023, en què, en moltes poblacions catalanoparlants (o que ho foren), es celebra la festivitat matriarcal dels Sants de la Pedra (els germans Abdó i Senent), he evocat que, quan fiu l’estudi sobre aquests sants (entre el 2017 i el 2019), més d’una vegada, pensí quin gran favor feren les destrosses d’imàtgens i de monuments religiosos (actes patriarcals)… a la línia que aplicà la posterior dictadura del general Franco (del mateix signe): aplanaren el camí a Sant Isidre (un sant arrelat en la tradició castellana, la qual, entre altres coses, és mística). I, a més que depuraren part de la història i, òbviament, del patrimoni, n’eixiren perdent tots (almenys, vista des del punt humanista i des del matriarcalista).

Igualment, aquest paràgraf de la narració, em recorda que un dia jo era en un despatx parroquial. Entrà un jove i demanà al rector per uns arxius. El capellà, molt obert, després de dir-li que no n’hi havia de quan el xicot cercava, em comentà que… això era el fruit de la guerra. És més, el rector afegí que, sovint, més d’un net d’aquells que, durant el conflicte, eren d’esquerres,… ara investigaven i es trobaven amb situacions així. Per això, quan copses que, des de posicions de lo que es sol dir avançades, progressistes,… es fa una defensa de lo que és del seu color (però no de lo que, en el fons, és el resultat de la història d’un Poble), personalment, optes per fer lo que, cap al 2010, em comentà aquest capellà i amic: prendre’n de tots, estar-hi agraït i continuar amb lo que fa que la teua vida tinga sentit. Però, com la mare que té bona relació amb el fill i, òbviament, amb els peus tocant terra.

Prosseguint amb la llegenda, “La veu popular ens diu que les tropes franceses, com si fossin impedides per una força invisible, no assoliren el cim de l’ermita i així fou com se salvà la imatge i la seva ermita” (p. 440). Per tant, copsem trets matriarcalistes: la foscor (la dona), l’ermita (en nexe amb lo femení) i la dona (Nostra Senyora) que salva un poble.

I, més encara: “ens cal afegir que tenim la certesa que aquesta imatge (…), en aquella època, va estar duta a terres mallorquines, juntament amb altres imatges, per tal de salvaguardar-les (…).

En la darrera guerra, aquesta imatge també fou salvada de la destrucció, gràcies a l’actuació de la Maria de la Mel, que, de nom, es deia Maria Cardó i Palau” (p. 440). Per consegüent, no sols ens trobem amb germans que acullen lo que podríem dir símbols culturals, sinó que podem llegir un cas en què una dona salva aquesta Mare en qui el poble havia depositat molta esperança. Adduirem que, com en la cultura basca, les dones catalanoparlants, tradicionalment, estan molt associades a la conservació i a la transmissió del saber popular i del matriarcalisme: més que els hòmens.

Finalment, direm que, partint de l’observació, de la lectura i de comentaris al llarg de l’estudi sobre els Sants de la Pedra i de la recerca sobre el matriarcalisme, hem pogut captar que, més enllà de si una persona es defineix d’esquerres, de centre o, per exemple, de dretes, les que dormen millor i tenen una vida més positiva psicològicament, són les que abracen el matriarcalisme: s’agarren més a la terra, a lo tel·lúric i això fa que troben un sentit a la seua vida. Com em digué ma mare, per telèfon, el 19 de gener del 2023, “Els del camp han volgut tindre el seu protector i sentir-se protegits per alguna força”. I els del relat en comptaven amb u: Nostra Senyora.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Marededeus al costat del poble, ben rebudes i que tenen la darrera paraula

General, , , ,

Una altra rondalla en què captem el matriarcalisme és “Sant Jaume, a la Granja d’Escarp”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Cal dir que, encara que apareix un sant i trets que podrien recordar lo patriarcal, sembla que, anteriorment, hi havia un personatge femení i matriarcalista (possiblement, una marededeu), com bé pot copsar el lector. Així, tothom sap el lloc on Sant Jaume… “va passar la nit” (p. 434), moment del dia en nexe amb la dona.

Més avant, llegim que “el sant decidí cercar un lloc on estigués a aixopluc i solitari, per tal de fer pregària i meditar. Va buscar un lloc i trobà una cova, on reposà i es guarí de la ferida” (p. 434). Com veiem, per una banda entra lo acollidor i matriarcal (la cova i un lloc on protegir-se) com també la dona com a guaridora (ací, d’una punxa que tenia en el peu) i, com a patriarcal, hi ha la pregària i meditar, dos trets molt minoritaris en les rondalles tradicionals en llengua catalana arreplegades abans de 1932. Recordem que la figura del místic no forma part de les cultures matriarcalistes i sí, per exemple, la del llaurador i, en el cas dels pagesos, el dels sants protectors de la terra i que, com ara, es dediquen a lo social (com és el cas dels Sants de la Pedra, els quals arrepleguen morts).

“Van passar els anys i la nostra terra va sentir el galop d’uns cavalls que no eren pas d’aquí. La gent (…) s’encomanà a sant Jaume.

Conta la tradició que sant Jaume va guardar els seus fills de la Granja i que les tropes sarraïnes, que eren les que arribaven al galop (…), van passar per aquí sense tocar ni fer malbé res del poble ni de l’entorn. Tothom va atribuir aquest fet a la protecció de sant Jaume, al qual van agafar com a patró” (p. 434). Aquests dos paràgrafs representen el matriarcalisme i, a més, un intent de substitució cultural. Així, si Sant Jaume fos un personatge místic, no hauria acollit el poble, sinó que, com ara, els hauria convidat a resar en un espai obert (com, per exemple, fa Sant Isidre, mentres que un àngel llaura els camps) o, per exemple, hauria delegat la sort (el futur) en la voluntat de Déu, a qui potser haurien demanat ajuda.

Però no. I això ens porta a una qüestió: ¿com pot ser que un sant solitari i que, primerament, es dedica a la pregària i a la meditació, passe a fer de mare que acull el fill que li aplega (en aquest cas, tot un poble)? Hi exposem algunes opcions: 1) o bé el personatge de fons és una dona, una mena de Gran Mare (o, més fàcil, una marededeu trobada) o bé 2) Sant Jaume, això és, l’home (per exemple, fruit de la seua relació amb la mare, en la cova), ha abraçat el matriarcalisme i, més encara, perquè 3) el poble el tria com a patró i, a banda, “L’endemà d’haver passat de llarg les tropes mores, la gent del poble va anar fins a la cova, per tal de donar gràcies” (p. 443). Com que la cova té a veure amb lo femení i, igualment, hi van els habitants, ho fan a la mare, qui, tradicionalment, u dels seus papers és el de l’acolliment. 

Això es confirma perquè, en semblança amb relats en què el personatge femení és una marededeu trobada, en aquesta narració, els del poble arriben a la cova i “hi van trobar una imatge del que era el seu volgut patró.

La gent del poble la va portar cap a l’església i l’endemà la van trobar de nou a la cova. Aquest vaivé va durar molt temps, fins que la gent va decidir construir una ermita al costat del lloc de la troballa” (p. 434). Novament, es reflecteix el paper de la dona (l’espluga), per davant del de l’església institucionalitzada. ¿Com és que el poble no es posà a resar, per exemple, esperant que vinguessen temps millors o bé per a que el sant els protegís? La resposta podria ser que, darrere del sant, òbviament, hi ha un personatge femení que, com ara, no se’n va a un monestir, sinó que prefereix una cova (la qual, recordem-ho, empiula amb els genitals de la dona). Cal dir que el comunalisme es plasma en el detall de la bastida de l’ermita: no ve per una orde externa de cap autoritat nobiliària, ni eclesial, ni particular,… sinó per iniciativa del poble. 

I, ves per on, al costat de l’espluga (on es desenvolupen les accions que determinen l’esdevenidor del poble, matriarcal i que enllaça amb la mare),  hi ha… una ermita (la qual, ací, podríem associar al fill, entre altres coses, perquè ell ha aparegut posteriorment, ja que la cova existia des del primer moment).

Finalment, i, de la mateixa manera que, quan u, psicològicament i tot, es lleva una punxa de damunt, podem llegir “L’aixecament d’aquesta ermita, o santuari, al costat de la cova on la tradició diu que va dormir sant Jaume” (p. 434). Recordem que eixim de la cova (amb el part) i hi tornem (amb la mort o bé quan la mare ens rep per a superar psicològicament o, com en el relat, un moment negatiu).

En qualsevol cas, un tret més a favor que aquesta rondalla empiula amb el matriarcalisme (malgrat la figura de Sant Jaume de Galícia) és que “El poble de la Granja d’Escarp hi anava per guarir-se de moltes malalties. El segon dia de Pasqua es feia una processó fins a la cova de sant Jaume, deien la missa i, en acabar, es menjaven la mona” (p. 434). Adduirem que la celebració festiva i matriarcalista del segon dia de Pasqua com també la de Sant Esteve (segona festa de Nadal, dia 26 de desembre) encara perviuen en Catalunya (totes dues), però no en el País Valencià (des de mitjan dels anys noranta del segle XX), ni en les Illes Balears (des de la segona dècada del segle XXI). Dues festes matriarcalistes més enllà del fet religiós (això sí, amb molta tradició vinculada amb lo femení  i amb lo terrenal, però no a passar rosaris, ni al misticisme).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que assaonen la terra, que fan costat, que donen vida i molt obertes

General, , , , ,

Un altre relat en què captem trets matriarcals i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La llegenda de la Verge de les Neus”. Primerament, l’autor comenta que “tenim dues versions de com l’excelsa mare va arribar fins a Betlan, convertint-se en la seva patrona i protectora” (p. 282), és a dir, cap a la Vall d’Aran, comarca catalana vinculada amb la cultura occitana, matriarcalista. Com veiem, la dona (com a mare i com qui fa de sopluig dels seus fills) està ben considerada (bella, excelsa, patrona i protectora), detalls que empiulen amb la cultura catalana.

La primera versió conta que, en ple estiu, la gent li demanava la intercessió perquè posàs remei a la calor i a la sequera. Nostra Senyora escoltà la súplica “i el 5 d’agost va caure una gran nevada, restant tota la vall coberta d’aquella neu salvadora que, en desfer-se, assonaria boscos, camps i prats” (p. 282). Per això, la Mare de Déu aplana la situació de la zona i fa possible que hi haja vida i futur: la saó en la terra (que pot evocar-nos una pluja fina) i per als habitants (els llauradors), per als ramaders (els prats) i, per exemple, per als llenyataires (els boscs).

A més, veiem que Nostra Senyora (amb un paper similar als raigs del déu Sol en la cultura colla, d’Amèrica del Sud), “Enmig d’aquesta gran nevada, va baixar del cel entre flocs de neu la imatge de la Verge, la qual fou trobada en un prat, quan la neu es fongué” (p. 282). I, així, lo femení (en forma de neu que cau suau, com es sol presentar una nevada) 1) passa a ser aigua (la neu fosa, tret que podríem empiular amb lo matriarcal, entre altres coses, perquè baixa del cel a la terra), 2) la imatge és trobada i ho fa en un prat, o siga, en un espai obert, no en un ambient artificial, i, a banda, 3) en un lloc on hi ha vida.

L’altra versió, prou sucosa en detalls matriarcalistes, diu que un 5 d’agost, “uns pastors van veure (…) com, per les rodalies d’aquesta població, hi havia una clapa[1] de neu que resplendia com si fos un sol” (p. 282). Per tant, copsem com, enmig de la fredor de la neu, la dona aporta llum, esperança i llueix, com qui desenvolupa un paper no precisament secundari.

Més avant, els pastors, “Acostant-se a la neu, van comprovar que, com més s’hi acostaven, més intens era el resplendor que aquesta llançava” (p. 282). De nou, no sols ella reïx, sinó que ells s’hi dirigeixen esperançats i ella podríem dir que, mitjançant la llum, els orienta. Després, podem llegir que els pastors “van cercar sota la neu i van trobar-hi la imatge de la Verge” (p. 282). Per consegüent, no sols ells fan camí cap a on és ella, sinó que, igualment, ho fan cap a l’interior de la terra: interior i terra, dos detalls que enllacen amb el matriarcalisme i, que, adduirem, figuren en moltes rondalles mallorquines plasmades per Mn. Antoni Ma. Alcover. I això en un ambient en què la dona, entre altres coses, fa de mare.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Petita extensió.

Dones que reben homenatge, ben considerades, que trien i molt obertes

General, , , ,

Una rondalla en què es reflecteixen molts trets matriarcals és “La troballa de la Mare de Déu dels Socors”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Comença un capvespre de primavera en què uns pastors retornaven a Agramunt, és a dir, en un moment del dia associat a la dona.

Ja prop del poble, “a la mà de sota del camí, l’herba creixia verda i ufanosa; a la banda de dalt, abundaven els esbarzers” (p. 274). Aquestes línies resulten interessants perquè, per una banda, es tracta sobre l’herba, suau, verda i sota terra (detall que empiula amb lo femení) i, per una altra banda, apareix el nom d’una planta que, entre altres  coses, fa mores, és punxosa i creix en la part associada a lo masculí. 

Quan ambdós pastors estaven a punt d’arribar a un pont, veieren una llum “que sortia de dins un intrincat esbarzer, una claror que semblava voler fer la competència a les estrelles que començaven a fer l’ullet” (p. 274). Per tant, la dona (ací, simbolitzada en l’esbarzer) té un paper considerable.

Igualment, quan s’hi acostaren, trobaren “una bellíssima imatge de la Mare de Déu, la causa d’aquell resplendor, cada vegada més intens a mesura que s’anava fent fosc” (p. 274). Així, captem que la nit, lo femení, està vinculat amb la dona (ací, per mitjà de Nostra Senyora) i que és quan més llueix. Cal destacar que, en la narració, està ben preuat aquest tret (el qual no fa al·lusió a la llum del matí, ni del migdia) i que podem enllaçar amb lo matriarcalista.

En acabant, els dos pastors fan via cap al poble i llegim que “El poble s’havia reunit davant de l’església” (p. 274), detall que va en línia amb el comunalisme com en altres relats en què llegim que els veïns de l’indret, per exemple, tiren junta.

Més avant, veiem que uns veïns “s’havien pres la molèstia de sortir fora muralla” (p. 274) i pogueren contemplar com, de l’esbarzer, sortien uns raigs de llum que “omplien la zona d’una claror dolça i suau, com si un bocinet de cel hagués davallat a la terra” (p. 274). Afegirem que la dolçor i la suavitat no són alienes a narracions en què apareix la Mare de Déu, com ara, en les que allibera presoners, o bé en què fa costat a alguna persona de bon cor. Adduirem que aquest bocinet de cel representa una semblança respecte a la cultura colla (matriarcalista i d’Amèrica del Sud), en què ho fan i afavoreixen la vida a la Pachamama (la Mare Terra).

A continuació, els agramuntins, amb solemnitat, “organitzaren una processó, recolliren la miraculosa imatge i la dipositaren en un lloc d’honor del temple parroquial” (p. 274).

Però, l’endemà, Nostra Senyora “tornava a ser al peu de l’esbarzer. Ara no hi havia resplendor, però un estol d’ocellets cantaires li retien homenatge amb els seves refilades” (p. 275). És a dir, que la Mare de Déu preferia un espai obert, en la natura, junt a un arbre i en llibertat (com els ocellets que li cantaven).

Finalment, “Els agramuntins comprengueren l’advertència i van prometre solemnement a la Verge que, tan aviat com fos possible, aixecarien una capella al seu honor en aquell indret. Però també li demanaren humilment que volgués acceptar com estada habitual l’església de Santa Maria, perquè així la tindrien més a prop per honorar-la i per acollir-se a la seva (…) protecció” (p. 275). I la Mare de Déu no hi posà cap objecció. Un relat en què es copsa que la dona té la darrera paraula, que tria i en què s’aplega a un acord entre les dues bandes (detall molt habitual en les cultures matriarcalistes): els habitants (el col·lectiu) i Nostra Senyora (la dona, qui fa de cap).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Marededeus que fan costat a les parteres, que tenen la darrera paraula i molt obertes

General, , , ,

Un relat en què es reflecteix molt el matriarcalisme i que podem llegir en el mateix llibre de Joan Bellmunt i Figueras, és “La llegenda de la Mare de Déu del Remei”. Comença dient que “L’ermita de la Mare de Déu del Remei (…) es troba al poble de Castelló de Tor (…).

Tota la contrada hi té força advocació i devoció i, cada any, s’aplega la gent d’aquestes contrades, en una romeria, als peus de la Mare de Déu del Remei.

Els grans preguen per necessitats; els joves invoquen l’ajut de la Mare en el seu creixement” (p. 265).

Per tant, veiem que, no sols Nostra Senyora (la qual rep el tractament de “Mare”) és tractada amb simpatia per part de molta gent sinó que, igualment, els fa d’advocada, els defén, els fa costat. I, a tots, com a mare.

Cal afegir que Nostra Senyora del Remei, com poguérem llegir el 20 de maig del 2023 en Viquipèdia, sota l’entrada “Mare de Déu del Remei”, “és advocada de les parteres i una verge en honor de la qual se celebren a Catalunya molts aplecs i romiatges. (…) és una de les que gaudeixen de més veneració a Catalunya. (…) Una de les invocacions més freqüents era perquè afavorís el moment del part” i que moltes d’aquestes imàtgens duien una cinta de seda de colors, “la qual, posada damunt del cos de la partera, deien que ajudava a infantar”. Com captem, apareix el tema de la maternitat, ben vista, i, com l’educació maternal (junt amb l’adreçada als fills, la diària i la de la vida), considerada en les cultures matriarcalistes com molt important. Adduirem que les parteres són les dones que acaben de ser mares.

Prosseguint amb la narració, una vegada, durant una pesta, a una dona que estava postrada en el llit, “se li aparegué la Mare de Déu per damunt de la teulada. La malalta, en veure-la, es llevà del llit i es guarí.

En agraïment, aquella família va fer aixecar l’ermita, per venerar-hi la Mare de Déu, sota l’advocació del Remei” (p. 265).

En la narració que ve a continuació, “La Mare de Déu de Caldes”, plasmada en l’obra “500 obres i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, captem molts trets matriarcals. A finals del segle XIV, un pastor de Boí va observar que un toro del seu ramat retornava fidelment al foscant (p. 266). Cal dir que el toro està vinculat amb la dona i amb la fertilitat.

El bon pastor el segueix i va veure que “el bou s’aturava davant un arbre (…). S’acostà el pastor i (…) va descobrir, en una cavitat del tronc, una imatge de la Mare de Déu posada allí ” (p. 266). Per consegüent, el pastor (l’home) segueix el toro (la dona), ho fa cap a terreny femení (l’arbre) i cap a la terra on era la imatge (la cavitat, detall de recepció) i, en el relat, es relaciona el bou amb la nit, un altre detall vinculat amb la dona. En altres paraules, l’home segueix les indicacions que li fa ella.

Tot seguit, el pastor pren la imatge i se l’emporta cap a on es reunien els pastors, per a “aixecar allí mateix un lloc de veneració (…).

La bona nova va córrer (…), aviat se n’assabentà tota la vall i les visites van començar a multiplicar-se” (p. 266).

Però, “no van poder moure-la d’allí, amb la qual cosa comprengueren que la Verge havia escollit aquell lloc per rebre la devota veneració dels seus fidels” (p. 266). O siga, és la dona qui determina què s’haurà de fer.

Per això, “Li van aixecar una ermita al lloc de la troballa i aquell pastor que la va trobar fou el primer que es dedicà a cuidar el lloc i potenciar la devoció de la Mare de Déu” (p. 266). Així, podem dir que l’home és qui fa el paper de soldat respecte a la dona i que, igualment, no sols la tracta bé, sinó que la promociona i potencia el lloc (el que ha triat Nostra Senyora).

“A partir d’aquell moment, són molts els fets que s’atribueixen a la Verge de Caldes” (p. 266), a banda que el pastor trobàs fonts d’aigua guaridora (la dona cura l’home).

Finalment, copsem que “tota la vall acut a la seva Mare de Déu, tant llavors com avui” (p. 267).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Marededeus, sants i dones que fan costat a la pagesia, que tenen la darrera paraula i molt obertes

General, , , , ,

Un altre relat en què es plasmen molts trets matriarcalistes és “La Verge de l’Horta”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Així, “un pastor va trobar una imatge de la Mare de Déu dins d’un om que es trobava en plena horta” (p. 262). Per tant, relaciona Nostra Senyora (i, de pas, la dona) amb lo agrari, amb la terra, amb un arbre i amb l’interior (com a lloc de recepció).

Més avant, en uns versos, veiem que la dona aprova: “En el tronc d’un om frondós, / que, d’Ivars, l’Horta amenitza, / la vostra Imatge divisa / un pastor que voleu Vós” (p. 263). No solament fa possible que hi haja abundància de fullatge i de coses menudes (frondós), que siga agradable a l’esperit (amenitza), sinó que, a banda, moltes persones del poble la tenen com a mare i com a protectora de les collites: “Siau nostra Protectora / de l’Horta, Verge Sagrada” (p. 263). En eixe sentit, resulta significatiu el bon tractament i la bona consideració cap a la dona, per part del pastor i del poble.

Tot seguit, veiem que la instal·len en l’església del poble, però que, Nostra Senyora “se’n tornà a l’om” (p. 263) i “Van interpretar el cas com un desig de viure a l’horta, i allí li van aixecar la capella i van consagrar-la a l’advocació de l’Horta” (p. 263). És interessant captar que, no sols hi ha sants que protegeixen els llauradors i els hortolans en poblacions catalanoparlants (com ara, els Sants de la Pedra, vinculats amb la cultura matriarcal mediterrània), sinó que, àdhuc, hi ha personatges femenins (com és la Mare de Déu de l’Horta) i, igualment, que reflecteixen molt el matriarcalisme i que es posen de part de la pagesia.

Prosseguint amb narracions relatives a la Verge de l’Horta, “Una altra tradició diu que va ser trobada per un pastor, anomenat Perles, a l’aigua d’una fonteta que raja al peu d’un om. Aquesta aigua és remeiera i miraculosa” (p. 263). Un pastor que té un nom curiós, que empiula amb l’aigua, amb el doll i amb la vida que aporta la dona (ací, Nostra Senyora).

Adduirem que “el seu mantell era emprat per ajudar les parteres en el trànsit. I, quan la secada assotava aquestes contrades, era visitada a l’ermita processionalment” (p. 263), ja que la gent del camp confiava molt en els que consideraven que els garantirien les bones collites i el futur, motiu pel qual adoptaven sants, marededeus, etc. que poguessen fer aquest paper.

Afegirem que Nostra Senyora també fa costat a les parteres, o siga, a les dones que fa poc que han parit. I, per consegüent, de l’esdevenidor de la mare i del nounat. Per això, en uns versos que copsem un poc després, podem llegir que el pastor, “veient la Perla que encontrava; / d’Ivars, la riquesa adora, / que dins sa Horta té amagada” (p. 263).

Finalment, veiem que “volia eixa bella Aurora / ser en l’Horta venerada” (p. 263) i els del poble li ho varen aprovar “i, per això, es va aixecar l’ermita en aquest indret que (…), en aquells moments, era un descampat als afores” (p. 264), això és, on ella volia.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades, que emparen, que aporten esperança i molt obertes

General, , , , ,

Una narració en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La llegenda de la Mare de Déu de Sant Guillem”, la qual té a veure amb les marededeus trobades. Al principi, es comenta que “aquesta imatge fou trobada per un camperol o pastor, el qual va agafar-la i la va voler dur al poble, per ensenyar-la als conveïns” (p. 249) i que, cada vegada que aplegava al poble, la imatge desapareixia. Cal dir que no és igual que la trobàs un pastor (tret vinculat amb lo patriarcal) que si ho fa un camperol (més en relació amb les arrels i, per descomptat, amb lo matriarcal i amb la Mare Terra).

Per això, “Assabentats tots d’aquest fet, es va organitzar una solemne processó on no hi va faltar ningú del poble i que fou presidida pel bisbe, preveres i nobles i que, arribant fins a l’indret de la troballa, la van agafar amb solemnitat i la van traslladar processionalment fins al poble” (p. 249). Afegirem que aquest passatge és molt significatiu. Així, ens envia el missatge que la dona (ací, plasmada en Nostra Senyora) està ben considerada (no sols en els ambients rurals, sinó per les màximes autoritats eclesials i per nobles), ben tractada (amb solemnitat) i, més encara, tenint present que, “des d’aquell moment, sempre ha comptat amb la devoció i visita dels seus fidels” (p. 249). Igualment, el fet que, àdhuc, el bisbe vaja a un poble petit com és (i com ha sigut) Sant Guim de la Plana, amb pocs habitants, representa una societat molt oberta.

Adduirem que el detall de fer-li devoció es pot entendre com que està ben preada i, quant a la visita dels fidels, pot evocar-nos que, més d’una vegada, la dona és qui fa d’orientadora (i d’educadora) d’altres persones (sobretot, dones grans).

A banda, alguns versos dels goigs que se li dediquen ens exposen una dona que empara i, més encara, a qui tenen gran simpatia i s’indica que, “amb tan dolça companyia” (p. 249), fruiran de l’empara. En eixe sentit, comentarem que ens trobem en una societat que vivia molt del camp i que el treballava i el sentia com a fills de la Mare Terra i que, com em digué ma mare el 14 de gener del 2021 (en al·lusió a la seua àvia paterna, nascuda en els anys setanta del segle XIX), “Es vivia de la terra”, detall que podem empiular amb unes paraules que em transmeté el 19 de gener del 2023: “Els del camp han volgut tindre el seu protector i sentir-se protegits per alguna força”. Òbviament, en moltes poblacions catalanoparlants, comptaven amb els Sants de la Pedra, en línia amb el matriarcalisme i que feien eixe paper. I, en prou menor quantitat, però no a menysprear pel patronatge (de tipus matriarcal), per exemple, amb Sant Galderic.

En el relat que ve a continuació, “La llegenda de la Mare de Déu de Santes Masses”, en la mateixa obra, copsem que “L’ermita de Santes Masses està situada en un lloc proper al poble i en un bell indret, des d’on es gaudeix d’una àmplia visió sobre el territori català.

La llegenda conta que fou un pastor (…) qui, (…) descobrí en un camp ple de ‘terrossos’ la talla de la Mare de Déu, la qual, amb tot el respecte, va agafar i dur al poble de Sedó” (p. 250). Quant a aquest passatge, podríem vincular els terrossos amb la terra i afegir que un pastor (símbol associat a lo patriarcal) respecta Nostra Senyora, apareguda… en zona de conreu, és a dir, que la dona està ben tractada. A més, és ell qui porta la càrrega i… no castiga la dona (plasmada en la Mare de Déu).

Una altra versió referent a la Mare de Déu de Santes Masses, exposa que l’ermita es feu on Nostra Senyora tornava, o siga, en el lloc on l’havien trobada. Per consegüent, és ella és qui té la darrera paraula.

Tocant a la tercera versió, plasma trets matriarcals, malgrat que se la qualifique com la més fantasiosa: uns pastors, “en passar prop d’una cova, oïren uns cops (…), s’hi aproparen per saber de què es tractava i van veure unes grans masses que hi colpejaven (…) com si volguessin evitar l’entrada a la cova” (p. 250). És a dir, que Nostra Senyora comptava amb persones que la defenien.

En avançar els pastors, “s’adonaren d’uns raigs que els enlluernaven: els desprenia una imatge de la Mare de Déu” (p. 250). En altres paraules, des de la part interior de la cova (associada a la foscor, a la nit i a la maternitat) també es transmet esperança (representada pels raigs de llum). Llavors, “els pastors la van recollir i, una vegada la imatge estigué fora de la cova, les maces desaparegueren , ja que el seu objectiu era protegir la Mare de Déu” (p. 250). El narrador no comenta si els pastors passaren a subjugar la dona i a ser-ne ells els protectors o bé si l’acolliren com a senyal d’obertura. En qualsevol cas, ella ix de la cova i rep un tracte favorable.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.