Una rondalla en què es reflecteixen molts trets matriarcals és “La troballa de la Mare de Déu dels Socors”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras. Comença un capvespre de primavera en què uns pastors retornaven a Agramunt, és a dir, en un moment del dia associat a la dona.

Ja prop del poble, “a la mà de sota del camí, l’herba creixia verda i ufanosa; a la banda de dalt, abundaven els esbarzers” (p. 274). Aquestes línies resulten interessants perquè, per una banda, es tracta sobre l’herba, suau, verda i sota terra (detall que empiula amb lo femení) i, per una altra banda, apareix el nom d’una planta que, entre altres  coses, fa mores, és punxosa i creix en la part associada a lo masculí. 

Quan ambdós pastors estaven a punt d’arribar a un pont, veieren una llum “que sortia de dins un intrincat esbarzer, una claror que semblava voler fer la competència a les estrelles que començaven a fer l’ullet” (p. 274). Per tant, la dona (ací, simbolitzada en l’esbarzer) té un paper considerable.

Igualment, quan s’hi acostaren, trobaren “una bellíssima imatge de la Mare de Déu, la causa d’aquell resplendor, cada vegada més intens a mesura que s’anava fent fosc” (p. 274). Així, captem que la nit, lo femení, està vinculat amb la dona (ací, per mitjà de Nostra Senyora) i que és quan més llueix. Cal destacar que, en la narració, està ben preuat aquest tret (el qual no fa al·lusió a la llum del matí, ni del migdia) i que podem enllaçar amb lo matriarcalista.

En acabant, els dos pastors fan via cap al poble i llegim que “El poble s’havia reunit davant de l’església” (p. 274), detall que va en línia amb el comunalisme com en altres relats en què llegim que els veïns de l’indret, per exemple, tiren junta.

Més avant, veiem que uns veïns “s’havien pres la molèstia de sortir fora muralla” (p. 274) i pogueren contemplar com, de l’esbarzer, sortien uns raigs de llum que “omplien la zona d’una claror dolça i suau, com si un bocinet de cel hagués davallat a la terra” (p. 274). Afegirem que la dolçor i la suavitat no són alienes a narracions en què apareix la Mare de Déu, com ara, en les que allibera presoners, o bé en què fa costat a alguna persona de bon cor. Adduirem que aquest bocinet de cel representa una semblança respecte a la cultura colla (matriarcalista i d’Amèrica del Sud), en què ho fan i afavoreixen la vida a la Pachamama (la Mare Terra).

A continuació, els agramuntins, amb solemnitat, “organitzaren una processó, recolliren la miraculosa imatge i la dipositaren en un lloc d’honor del temple parroquial” (p. 274).

Però, l’endemà, Nostra Senyora “tornava a ser al peu de l’esbarzer. Ara no hi havia resplendor, però un estol d’ocellets cantaires li retien homenatge amb els seves refilades” (p. 275). És a dir, que la Mare de Déu preferia un espai obert, en la natura, junt a un arbre i en llibertat (com els ocellets que li cantaven).

Finalment, “Els agramuntins comprengueren l’advertència i van prometre solemnement a la Verge que, tan aviat com fos possible, aixecarien una capella al seu honor en aquell indret. Però també li demanaren humilment que volgués acceptar com estada habitual l’església de Santa Maria, perquè així la tindrien més a prop per honorar-la i per acollir-se a la seva (…) protecció” (p. 275). I la Mare de Déu no hi posà cap objecció. Un relat en què es copsa que la dona té la darrera paraula, que tria i en què s’aplega a un acord entre les dues bandes (detall molt habitual en les cultures matriarcalistes): els habitants (el col·lectiu) i Nostra Senyora (la dona, qui fa de cap).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Un relat en què es reflecteix molt el matriarcalisme i que podem llegir en el mateix llibre de Joan Bellmunt i Figueras, és “La llegenda de la Mare de Déu del Remei”. Comença dient que “L’ermita de la Mare de Déu del Remei (…) es troba al poble de Castelló de Tor (…).

Tota la contrada hi té força advocació i devoció i, cada any, s’aplega la gent d’aquestes contrades, en una romeria, als peus de la Mare de Déu del Remei.

Els grans preguen per necessitats; els joves invoquen l’ajut de la Mare en el seu creixement” (p. 265).

Per tant, veiem que, no sols Nostra Senyora (la qual rep el tractament de “Mare”) és tractada amb simpatia per part de molta gent sinó que, igualment, els fa d’advocada, els defén, els fa costat. I, a tots, com a mare.

Cal afegir que Nostra Senyora del Remei, com poguérem llegir el 20 de maig del 2023 en Viquipèdia, sota l’entrada “Mare de Déu del Remei”, “és advocada de les parteres i una verge en honor de la qual se celebren a Catalunya molts aplecs i romiatges. (…) és una de les que gaudeixen de més veneració a Catalunya. (…) Una de les invocacions més freqüents era perquè afavorís el moment del part” i que moltes d’aquestes imàtgens duien una cinta de seda de colors, “la qual, posada damunt del cos de la partera, deien que ajudava a infantar”. Com captem, apareix el tema de la maternitat, ben vista, i, com l’educació maternal (junt amb l’adreçada als fills, la diària i la de la vida), considerada en les cultures matriarcalistes com molt important. Adduirem que les parteres són les dones que acaben de ser mares.

Prosseguint amb la narració, una vegada, durant una pesta, a una dona que estava postrada en el llit, “se li aparegué la Mare de Déu per damunt de la teulada. La malalta, en veure-la, es llevà del llit i es guarí.

En agraïment, aquella família va fer aixecar l’ermita, per venerar-hi la Mare de Déu, sota l’advocació del Remei” (p. 265).

En la narració que ve a continuació, “La Mare de Déu de Caldes”, plasmada en l’obra “500 obres i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, captem molts trets matriarcals. A finals del segle XIV, un pastor de Boí va observar que un toro del seu ramat retornava fidelment al foscant (p. 266). Cal dir que el toro està vinculat amb la dona i amb la fertilitat.

El bon pastor el segueix i va veure que “el bou s’aturava davant un arbre (…). S’acostà el pastor i (…) va descobrir, en una cavitat del tronc, una imatge de la Mare de Déu posada allí ” (p. 266). Per consegüent, el pastor (l’home) segueix el toro (la dona), ho fa cap a terreny femení (l’arbre) i cap a la terra on era la imatge (la cavitat, detall de recepció) i, en el relat, es relaciona el bou amb la nit, un altre detall vinculat amb la dona. En altres paraules, l’home segueix les indicacions que li fa ella.

Tot seguit, el pastor pren la imatge i se l’emporta cap a on es reunien els pastors, per a “aixecar allí mateix un lloc de veneració (…).

La bona nova va córrer (…), aviat se n’assabentà tota la vall i les visites van començar a multiplicar-se” (p. 266).

Però, “no van poder moure-la d’allí, amb la qual cosa comprengueren que la Verge havia escollit aquell lloc per rebre la devota veneració dels seus fidels” (p. 266). O siga, és la dona qui determina què s’haurà de fer.

Per això, “Li van aixecar una ermita al lloc de la troballa i aquell pastor que la va trobar fou el primer que es dedicà a cuidar el lloc i potenciar la devoció de la Mare de Déu” (p. 266). Així, podem dir que l’home és qui fa el paper de soldat respecte a la dona i que, igualment, no sols la tracta bé, sinó que la promociona i potencia el lloc (el que ha triat Nostra Senyora).

“A partir d’aquell moment, són molts els fets que s’atribueixen a la Verge de Caldes” (p. 266), a banda que el pastor trobàs fonts d’aigua guaridora (la dona cura l’home).

Finalment, copsem que “tota la vall acut a la seva Mare de Déu, tant llavors com avui” (p. 267).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.