Arxiu d'etiquetes: les arrels matriarcals

Aplec de poetes, agraïment a patrocinadors literaris i a la terra

Prosseguint amb la literatura matriarcal en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de Rosa Rovira Sancho, la captem, com ara, en el poema Al Pere Feliu” (p. 62), escrit en el 2003. Com diguérem sobre uns versos anteriors, Pere Feliu fou un promotor de la cultura popular, en aquest cas, mitjançant trobades poètiques en Artés (una vila de la comarca del Bages), ací, la que feia quinze:
“Artés té una porta que sempre està oberta

un cop cada mes al Casal estimat,

recull d’emocions que el poeta desperta

somnis d’un raïm que fa anys que és plantat.

 

El seu capdavanter treballa i s’afanya

que tot continuï en ordre i bon grat

amb fermesa i coratge el seu raïm guanya

i broten tanyades d’un cep esporgat.

 

Vint-i-nou de juny i avui és sant Pere

i el nostre president celebra el seu sant,

i volem que ens acceptis noble amic Pere

aquest bon obsequi que tens al davant.

 

Celebrem-ho tots junts amb franca harmonia

I amb gran acollida d’amics i companys”.

 

 

Una de les coses que copsem en aquests versos és la semblança entre el raïm i que cada persona és un gra del penjoll. A més, un agraïment a un escriptor que, com aquell qui diu, estimula a la poesia i a celebrar aplecs literaris. Com a tret simbòlic, el raïm representa l’úter, la matriu i creix cap a la terra i, així, cap a lo terrenal, cap a lo maternal, detalls que empiulen amb el matriarcalisme.

A banda, l’autora trau l’orde, el fer les coses de bon gust, la rectitud, l’atreviment i l’espenta que, com el raïm que fructifica, genera noves esperances (les tanyades). I ho fa emprant vocabulari del camp.

Finalment, connectant amb la tradició matriarcal, trobem l’honradesa, la bona avinença, el bon cor, la consonància i l’actitud oberta i receptiva.

Enllaçant amb aquesta reunió, la primera de les quals tingué lloc en 1988, figura la composició “Al Raïm de Poesia” (p. 77), en la mateixa obra:

“El Raïm de Poesia

ja compleix vint-i-cinc anys,

resplendent amb harmonia

l’amistat de bons companys.

 

Cada fruit una saviesa

cada gra un nou rebroll,

estan plens de fortalesa

tots plegats fent gran manoll”.

 

 

Per tant, aquest acte és com un intercanvi (cada u aporta al col·lectiu i, en acabant, en rep): saviesa, creativitat (els rebrolls), força d’esperit i…, de rebot, es genera una confiança mútua.

Altrament, l’escriptora comenta que

Són molts anys fent caminada

enriquint coneixements,

cada mes hi ha una trobada

compartint els sentiments”

 

 

i podríem dir que defensa el sentiment de pertinença a la terra, lo tel·lúric (en aquestes línies, com si fos un empelt amb la mare, amb una mare que afavoreix el desenvolupament creatiu dels fills):
“Un gresol ple de poemes

(…) Car tenim la Raïmera

arrelada al sòl d’Artés,

un escut, una senyera

i una via en nou progrés”.

 

 

Al capdavall, llegim els versos

“Per molts anys i una abraçada

per aquest formós jardí,

pels cinc lustres de florada

que engalana el vell camí”

 

i, per consegüent, figuren trets matriarcalistes: el jardí que frueix, les flors (com a signes d’esper) i el bon tracte als majors (els camins ja fressats, però, ara, guarnits a través de la creació literària).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Aplec de poetes, acords sota una alzina, la maternitat i la dona tel·lúrica

Un altre poema que figura en l’obra Ramell de poemes (Pètals de poble)”, de l’escriptora de Monistrol de Calders, i en què es plasmen trets matriarcalistes (per exemple, un aplec de poetes), és “Al Niu d’Arts de Parets” (p. 52). En primer lloc, direm que té a veure amb uns actes (el “Niu d’Art Poètic” de Parets del Vallès) i que fou escrit en el 2012:

“Curulla de brots de nova tanyada,

ramells de poncelles d’humil pensament,

avui celebrem en aquesta diada

la festa del goig i del sentiment.

 

Ja fa vuit anys, vau emprendre volada,

com aus voladores cercant vostre niu,

el grup de NIU d’ART a Parets fa niuada,

amb el bon suport, d’en Pere Feliu.

 

Tots som germans en aquesta nissaga,

units per la força del novell caliu,

esclat d’emocions de belles paraules,

on un mira l’altre a veure què hi diu.

 

Que visqueu sempre en dolça harmonia,

unint vostres llaços d’amics i companys,

us desitgem el RAÏM DE POESIA,

salut, benaurança i per molts anys!”.

 

 

Així, en començar, exposa una esperança que podem connectar amb el simbolisme de la infantesa, de lo que s’inicia (la nova tanyada) i amb la senzillesa del xiquet (per la seua disposició a aprendre a partir de lo que rep de fora, dels altres).

A més, inclou la consolidació i el mecenatge que els dóna en Pere Feliu, un poeta d’Artés (el Bages), cofundador i president del grup “Raïm de poesia d’Artés”, com posava l’entrada “Niu d’Art homenatja Pere Feliu en el 17é aniversari de l’entitat” (https://www.somparets.cat/noticia/3838/niu-dart-homenatja-pere-feliu-en-el-17e-aniversari-de-lentitat), publicada en la web “SomParets” el 15 de febrer del 2010.

Igualment, trau el tema de la confraternitat i dels punts en comú (l’interés per la poesia i per la confiança entre els membres del grup, puix que s’escolten entre ells i, així, estan oberts a la part literària i a lo que transmeten els versos d’altri).

Per això, remata amb fe en la dolça avinença entre els escriptors, mitjançant els lligams i, àdhuc, a través dels empelts que poguessen sorgir fruit d’aquesta trobada literària.

En altres paraules: la poetessa no reflecteix unes línies en què el gai saber semble una cosa de persones molt lletrades, allunyades del Poble o, fins i tot, adinerades i que miren de dalt a baix, ans de gent amb un esperit acollidor i en pro de la creativitat del conjunt.

Continuant amb l’amistat (ací, en una composició dedicada a una alzina), hi ha “Per l’Anita” (p. 57), en què es mestallen el sentiment de pertinença a la terra, la natura (l’alzina, u dels arbres simbòlics de la tradició comunalista i de la matriarcalista, perquè celebraven moltes reunions i pactes molt a prop o bé a sota) i el paper de la mare (representada, com en moltes cultures, per lo arbori), diu que

“Al Pujol hi ha bella alzina

que fa enllaçar nostra amistat,

alegre i majestuosa,

dóna goig ser al seu costat.

 

Cada cop que el vent la gronxa,

parla el cor, parla la ment,

seus brogits són un murmuri,

de la veu del sentiment”.

 

 

És a dir: capim una mare atenta i que respon als altres i al món exterior, que hi està en nexe, que no hi és aliena.

En eixe seny, l’autora agrega que

“Seva veu, el seu guiatge,

records plens d’estimació,

emparant-nos amb coratge,

amb valor i protecció.

 

Seva arrel sigui esperança,

per saber trobar la pau,

seva soca la confiança,

per estimar sota el cel blau”.

 

 

Per consegüent, com més va, més, es reflecteix el simbolisme vinculat amb lo maternal: la mare educadora dels fills, la dona evocadora i que estima fills, familiars, néts i més, la mareta que fa de sopluig, la maternitat unida amb l’espenta i amb la valentia.

I, òbviament, el lligam entre la dona, la terra i les arrels: només amb arraïls en bon terreny i amb el tronc que, al capdavall, fa possible que isquen fulles o, fins i tot, flors, prossegueix una vida amb esper i, així, amb el cel blavós, el mateix que comença a albirar-se arran de l’arribada de la primavera.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Mares que donen, estimades, que aporten força i la llengua materna

El 15 de desembre del 2023 trobàrem un poema matriarcalista i en què es reflecteix l’estima per la terra: “Un petit gran espai (poema a la meva terra)” (https://relatsencatala.cat/relat/un-petit-gran-espai-poema-a-la-meva-terra/40236), publicat per Rosa Saureu (ROSASP) en la web “Relats en Català” el 14 de desembre del 2004. Diu així:

“La meva terra és
un gran espai petit,
ple de matisos,
de vida i de llums,
com tots els petits
grans espais.

La meva terra és
per mi,
un glop d’essència,
la sang que batega
i encén les roselles
dels nostres camins”.

En aquestes dues primeres estrofes, copsem el matriarcalisme, per exemple, en el fet que acull els matisos i, així, el pluralisme. A més, fa una lloança de la terra: petita, però gran, això és, estimada. La vida de l’escriptora arrela en el lloc de naixement: la seua identitat (l’essència), la vitalitat (la sang), les flors (ací, les roselles, les quals empiulen amb la jovenesa) i les vies.

Tot seguit, la poetessa plasma que la seua pàtria (entenent “pàtria”, com escriu Pere Riutort, com un terme vinculat amb la forma “terra pàtria”, o siga, femení)

“És més que un vestit,
més que una bandera,
molt més que un indret
que ocupa un espai,
més que un nom concret
enmig de la història”.

Per consegüent, no redueix la seua vida a lo merament polític (la bandera), ni a lo tradicional (la indumentària), ni a llocs, ni, per descomptat, a detalls de la història (com podria ser-ne algun personatge destacat per la instrucció escolar). Ara bé, tampoc no hi renuncia. Per això, a continuació, comenta que la seua terra

“És xarxa invisible
que uneix moltes mans;
la veu que ressona,
la llengua que ens dóna
paraules i goles
per dir-les ben fort”.

Així, passa a les relacions humanes, en què, òbviament, participa la llengua (com a mitjà de vincle i com a espill d’un punt de vista diferent al de les altres llengües, encara que hi puga tenir aspectes en comú): moltes mans (persones donant-se la mà), una veu que no calla lo que considera que cal dir… mitjançant la llengua (ací, en al·lusió a la materna, la catalana).

En acabant, reflecteix un altre tret que enllaça amb el matriarcalisme: la mare, la maternitat i les arrels (les quals estan en nexe amb la terra, de què ixen els fills, bé del territori geogràfic, bé, en sentit més ampli, de la Mare Terra):

“És la mare que vetlla
els somnis d’unió.
El niu que ens pertoca,
la profunda arrel
que manté la força
de l’arbre que som”.

Un altre detall matriarcal és que la dona (ací, la mare) està viva i cerca els lligams entre persones. A banda, és la mare qui arrela i permet que ho facen els fills, a qui dona força de la mateixa manera que les arraïls d’un arbre ho farien a la soca, al tronc, a les branques, a les fulles i als fruits.
Finalment, Rosa Saureu escriu sobre sa mare (encara que, igualment, vàlid, a nivell simbòlic):

“Et duc dibuixada
des de que vaig néixer
en els ulls i el cor.
T’escolto, et sento…
Força encoratjada
et torno un petó”.

Decididament, l’escriptora no ha deixat la mare, el seu fil (els vincles amb la mareta) perduren en el temps i, a més, ambdues toquen els peus en la terra. I Rosa Saureu, al capdavall, hi està oberta i la besa. Afegirem que, antigament, els grecs besaven la terra, perquè era un senyal d’afecte cap a ella.

Finalment, aquest poema, el 14 de desembre del 2004 rebé dos comentaris que hem considerat molt sucosos: “Aquesta terra es mereix ser estimada per tot el que ens done i perquè és nostra. Que carall!” (AINOA) i “Les teves paraules realment desprenen amor per la terra. Ella te n’ha donat i tu la vols.

Un gran sentiment representat per frases sàviament teixides i paraules molt ben escollides” (BARBABLAVA).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“La societat valenciana és matriarcal i les mares tenen un paper fonamental” (Joan Monleón)

 

“La societat valenciana és molt matriarcal i les mares tenen un paper fonamental” (Joan Monleón, artista i presentador valencià, 1936-2009).

L’11 d’abril del 2022 trobí en Internet unes frases de Joan Monleón, un actor i presentador, publicades pel canal televisiu valencià “À Punt”, en un article titulat “Tretze frases de Joan Monleon que defineixen el poble valencià” (https://www.apuntmedia.es/alacarta/articles/tretze-frases-joan-monleon-defineixen-poble-valencia_1_1480345.html), a partir d’una entrevista que li havia fet la periodista Lola Bañón en 1977 i realment interessants, entre altres motius, perquè tenen molts punts en comú amb missatges que havíem rebut, amb comentaris que m’havia fet ma mare o, com ara, Pere Riutort, o bé, per exemple, amb escrits sobre la cultura colla (d’Amèrica del Sud i també matriarcalista).

Primerament, i és molt significatiu, comenta que “La societat valenciana és molt matriarcal i les mares tenen un paper fonamental”. I ho fa sense embuts. Tot seguit, Joan Monleón afig “Ma mare era molt realista, i això que em dedicara al teatre no ho veia amb bons ulls. ‘Fes el que et done la gana, però a les 7 del matí has d’obrir l’orxateria’, em deia ma mare. M’han ensenyat que m’he de guanyar la vida”. Doncs bé, en relació amb la frase de la mare, el pare de l’amic que estigué en el desert d’Atacama (nord de Xile) i que conegué la cultura colla, quan era jove, li deia paraules molt similars però vinculades amb el camp: de bon matí, hi anirien.

I són moltes les rondalles mallorquines en què els pares permeten que els fills es guanyen la vida com consideren millor, que emprenguen cap a altres llocs  i en què, a més, àdhuc, els fills (si més no, qui ho aconsegueix), torna a casa, arreplega el pare i tots dos fan via cap a cal rei. I, si no és un fill a un pare, més d’una vegada, ho és a una dona vella, a una jaieta.

En un altre moment de l’article, Joan Monleón deia que “Ací hi ha la transgressió valenciana que no passa en un altre lloc”. Aquesta transgressió, al meu coneixement, es plasma prou bé en una quantitat interessant de cançons eròtiques en què l’exageració (si bé moderada i mai com una exaltació) fa possible que la seriositat no hi estiga vinculada i que la sexualitat prenga un paper més en línia amb la natura, amb lo agrícola, amb la terra en què es viu i no, com ara, amb eixes cançons rudes que rebérem algunes vegades i en què l’home convida la dona no solament a prendre’s una copa (el poble matriarcal no és de festes nocturnes i de sorolls, sinó de rogle, com ara, la sardana, els balls, els castells, la muixeranga…) i a permetre que ell la utilitze com si fos una mercaderia o, suavitzant-ho, un objecte carnal i físic. Com em digué un metge del cor, “El amor romántico no es nada bueno para el corazón”. I és que, com em comentà un neuròleg, en el 2015, per exemple, la generositat és bona per al sistema nerviós: “Sí: ayuda”. I, per tant, ho és… per a les relacions humanes.

El treball sobre el matriarcalisme ens ha permés copsar que, en els grups més oberts i més vinculats amb la terra, amb les arrels dels seus avantpassats catalanoparlants i, igualment, receptius, fins i tot, a les noves tecnologies, recorren, com ara, a una ironia (i com qui no diu res) innocent, en relació amb les cançons i amb les rondalles o amb altres plasmacions escrites de tipus sexual: des de rondalles valencianes arreplegades per Joaquim G. Caturla, fins a cançons i altres manifestacions mallorquines recopilades per Gabriel Janer Manila.

En tercer lloc, considerem cert quan Joan Monleón exposa “Tot té una accepció sexual perquè som mediterranis”. I l’actor i presentador valencià ho deia perquè “La gent està en contacte amb la terra i veu com creixen les coses, és així. La mare terra és un acte sexual que fa créixer les coses. Jo no dic mai res sexual, si algú pensa que la clòtxina és una altra cosa… Amb El pare Mulet, el Tirant lo Blanc, ja ho veiem, no ho he inventat jo. També és veritat que en castellà ja no sonaria igual”. ¡I tant que no sonaria igual! ¡Com tampoc no ho fa quan consultem, per exemple, en Internet (com ho fiu l’11 d’abril del 2022) sobre la cançó “La tarara” i veus articles relatius a la cançó,… però en terres que, històricament, formaren part del Regne de Castella! ¡Ni de bon tros!

En quart lloc, també triem les paraules “Som un poble molt esplèndid i compartim les coses”: “A mi sempre m’han fet molts regals, el que tenim per casa, coques… El que tenim en casa és aquest gran present que es fa, com les fruites en la mocadorà. Som un poble esplèndid i compartim les coses”. A la darreria dels anys noranta del segle XX, passí uns dies en casa d’una família d’Orkoien, una població navarresa a pocs quilòmetres de Pamplona i en la zona castellanoparlant. A mon pare i a mi, ens atengueren molt bé en la casa, l’home gran (qui, en paraules d’altres persones, era la saviesa del poble) ens acollí amb germanor (i també el fill), com si fóssem veïns i persones de confiança. Un fet semblant m’ha ocorregut en viatjar a Catalunya en companyia dels meus pares: molt receptius, molt oberts i, això sí, que respectes la terra on vius, les seues tradicions, la llengua catalana, els seus costums… Hi ha, com diu Joan Monleón, en el darrer punt, una gran afecció a la terra. Un tret, per descomptat, matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.