Arxiu d'etiquetes: la maternitat

Dones que marquen el compàs, interessades per la maternitat i molt obertes

General, , ,

Una rondalla en què es plasma el matriarcalisme, en la mateixa obra a cura de Josefina Roma, és “La Mora”. Començarem dient que, com escriu unes pàgines abans l’antropòloga, “El nom de mora (…) denota un poble antic, anterior als pobladors europeus que desenvolupen l’agricultura, molt més antic que les invasions dels musulmans. (…) Aquest poble s’identifica amb l’inframón i, com a tal, és fosc, com és fosca la terra i el seu interior” (p. 117).

A més, Josefina Roma addueix que, “En molts casos de llegendes locals, trobem al·lusions a coves de mores i altres topònims, (…) equivalent a fades, janes, encantàries i altres denominacions semblants” (p. 118).

En el text de la rondalla, veiem que “hi havia un rei que tenia un tarongerar molt gran darrere el seu palau. Hi tenia un bon masover. Ell, cada dia, s’hi passejava perquè (…) hi tenia tres taronges molt enamorades, molt maques” (p. 119). Per tant, el monarca estava molt interessat per la fecunditat i, així, per lo femení i perquè la dona siga ben tractada. De fet, deia al masover que no les tocàs com tampoc el seu fill.

Però un dia el fill les agafa, “Se’n va anar cap al palau i dos amics ja l’esperaven amb un cavall per cada un.

Pugen a cavall i, quan són un tros per amunt, va voler obrir una taronja i li va sortir una senyora, més maca!” (p. 119). Ella i, en dos passatges molt semblants, les altres senyores, li demana si tenia un rentamans, una tovallola i un espill. “Ell li va dir que no i la taronja es clou i la senyora desapareix” (p. 119). O siga, que es fa lo que ella vol i, si no, ell no aconsegueix el seu objectiu.

En canvi, “Un tros més amunt, obre l’altra i li surt una senyora amb un nen, però tan i tan maca que també li va demanar per casar-se” (p. 119) i, així, copsem que la mare va acompanyada d’un fill, a diferència de les dues senyores anteriors. Igualment, la narradora addueix “Que si no, no. Ell li va dir que sí. La deixa sola, asseguda al peu d’un roure, amb la criatura a la falda i ell se’n va a casa seva a demanar un cotxe per portar-la” (p. 119). Aquest passatge, per exemple, enllaça amb l’arbre de la vida i, de fet, com posa l’entrada “Roure” de l’obra “Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, “Seguint una vella creença, les dones que volien ser mares s’abraçaven a la soca d’un gran roure -o d’una alzina- per ser fecundades”.  Igualment, reflecteix que la dona està ben considerada I que se la respecta.

Continuant amb el relat, captem que “Allà, a la vora, hi havia un rec d’aigua que hi anaven a abeurar els bous. També hi anava la gent a cercar aigua” (p. 119), com ara, la Mora. Aquesta Mora, més avant, “se n’adona que, sota el roure, hi havia algú. Se n’hi va i veu aquella senyora, que s’estava pentinant” (p. 121). Llavors, la Mora li diu si vol que la pentine i, al moment, la mare resta convertida en un colom.

Posteriorment, de manera semblant a altres rondalles, la Mora passa al palau i, en canvi, la mare vola, s’acosta a la taula i pica en el plat del pare i en el del fill i s’embruta en el de la Mora.

La Mora, que la reconeix, no volia que el fill del rei agafàs el colom, però ell ho fa, “li estira l’agulla i, amb l’agulla fora, queda la senyora. El fill del rei diu: -Com ho hem de fer?

-Que no em coneixes? -diu ella.

Diu: -Però, què hem de fer? Colom, explica’t!

La senyora va explicar com s’havia tornat colom i què li havia passat. El fill del rei va treure fora la mora i es va quedar amb la senyora” (p. 121). Per consegüent, després de llevar-li l’agulla, és ella qui li diu què ha de fer o, en altres paraules, es fa lo que ella prefereix; i ell, bondadós, li fa costat i fa fora la que havia tractat d’enganyar-lo.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades, que acullen la maternitat i molt obertes

General, , ,

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme, arreplegada per Sara Llorens en 1902, i que figura en el mateix llibre, és “La Ventafocs (variant C)”. A més, és semblant a l’anterior, fins i tot, amb l’actitud del pare, qui enllaça molt bé amb la filla, a qui la té ben considerada. Cal dir que, al final, la narradora (Matilde Clarabuch i Camps) exposa el tema de la maternitat.

Així, “El rei ho va entendre, hi va anar, es van casar i van tenir una nena” (p. 56), qui, encara que no ho pose el relat, en cas de ser fill únic, el succeiria, de manera similar a altres cultures matriarcalistes.

Igualment, podem llegir unes paraules vinculades amb la Ventafocs, qui s’havia casat amb el rei, que l’estimava: “Cada vespre, la reina sortia a fer un petó a la nena i se’n tornava. (…) I la del llit mai no deia res. Va durar tres nits que va sortir. A la tercera nit, el rei la va aturar i li va dir qui era.

Ella li va respondre: -Sóc la reina, la que la madrastra va fondre tot prenent el bany, i aquesta és la meva filla” (p. 56). Per tant, en aquest passatge, apareixen trets matriarcalistes: el petó a la nena (la relació entre la mare i la filla, mitjançant la maternitat), que l’escena esdevé de nit i en el llit (que podríem empiular amb el bressol). A banda, la xiqueta és ben tractada per la mare i, quant al monarca, també està interessat per la maternitat (com ho reflecteix que hi estiga obert).

Finalment, el rei trau del llit la germanastra i l’endemà fa cremar-la com també a la madrastra. I, com que era un home de bon cor, agraït i acollidor, “el rei va admetre al palau el pare de la Ventafocs i van fer una gran festa” (p. 56). ¿Hauria reportat la reina al monarca sobre com era son pare i, per això, el rei l’acull? Podem pensar que sí, ja que no eren els primers dies i ella ja havia tingut un nadó.

Una altra narració en què captem el matriarcalisme, narrada en 1902, i recopilada en l’obra “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma, és “La Culdolla”. Per a començar, el nom és una aglutinació de les paraules “cul”  i “olla”. Si la primera fa al·lusió a la banda de darrere (per dir-ho així, a la fosca), la segona empiula amb la recepció i amb lo femení.

Un home va quedar vidu i es casa amb una dona, qui serà la madrastra de la noia (Culdolla). Un dia que la xica estava llavant en el riu, “en veu una vella.

Diu: -Velleta, bona velleta, no m’hauríeu pas vist passar el sabó i el picador?

-Ai, no, filla! -li va respondre la vella-, però et vull avisar d’una cosa” (p. 63). Per tant, com en altres relats, l’anciana està ben tractada i ben considerada i la jove hi està molt oberta. Aquesta velleta, tot seguit, li diu que si ou l’esquella d’un ase, que aixeque el cap. Ella ho fa “i li cau una estrella al front” (p. 63).

En passatges posteriors, la fillastra i sa mare se’n van a un ball, lliguen la Culdolla en una biga del sostre i, “A terra, hi van posar un piló de blat i sorra de mar perquè triés el blat” (p. 63). Ara bé, la velleta fa via cap a la casa, se li apareix, “La va despenjar i li va donar una ametlla” (p. 63). Llavors, la noia fa camí cap a cal rei i “El fill del rei va ballar sempre amb ella” (p. 63). Com podem copsar, la jove podria triar entre el blat (que creix amunt) i la sorra de mar (vinculada amb l’aigua, amb lo femení).

Però la velleta li dona una ametla (com també fa per a un segon ball i, àdhuc, per a un tercer) i és eixa l’opció (una tercera i procedent d’una dona de bon cor), la que fa possible que la jove puga anar a cal fill del rei i que, quan torne, veja que l’anciana li ho ha compensat.

Finalment, la velleta farà que la noia torne a tenir ulls i a poder veure. En acabant, la jove passarà a guarir gent cega  i, com que el fill del rei se n’assabenta, “la va fer anar a palau i s’hi va casar” (p. 64).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Rondalles en què es tria lo fosc, la maternitat, els nius, els pactes i amb agraïments

General, , , , ,

Una altra rondalla que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, i en què captem trets matriarcals, és “El boïgaire”. Primerament, direm que “boïgaire” té a veure amb “boïc” (en el DCVB, “Feix de llenya i brossa cobert de terra, al qual peguen foc i el deixen cremar sense flama per escampar després la terra i cendres com a femada”). Per tant, 1) la llenya té relació amb la fusta, i la fusta amb la mare, 2) la flama de la vida és la dona, 3) la terra està vinculada amb lo matriarcalista, 4) les cendres són de color fosc i 5) la femada fa possible que la terra estiga fèrtil.

En un passatge de la narració, Jesucrist diu al boïgaire “et deixo escollir entre treballar al sol o amb claror de lluna.

El boïgaire diu que va escollir treballar amb lluna” (pp. 563-564). Afegirem que, en aquestes línies, posa “amb claror de lluna”, detall que enllaça amb les narracions en què la part fosca i femenina i la claror van unides, així com la lluna fa llum de nit, moment del dia en què més predomina l’obscuritat. Com a anècdota, diré que, en llegir aquesta rondalla per primera vegada, el 26 de febrer del 2023, diguí “La lluna” abans de passar a la plana següent i de trobar la resposta de l’home.

Un altre relat, en la mateixa obra, i que compta amb detalls matriarcalistes, és “La processó de les falcies”, uns ocells que apleguen ben avançat el mes d’abril i que, “segons conta la llegenda, desitjaven niar a la torre del vell castell, la qual estava, llavors, mig enrunada (era la rodona) i oferia unes esquerdes i uns forats ideals per a fer-hi el niu” (p. 567). Per consegüent, en un espai com és la torre (el qual podria recordar-nos el campanar, lloc que, eròticament, simbolitza el penis) i que és alt, tenen intenció de niuar. A més, aquesta torre és redona (forma que va en línia amb lo matriarcal) i és la part que perviu del castell. I, com que les falcies no viuen en la terra d’on han partit, “van anar a trobar els prohoms de la població, per tal de demanar-los permís per establir-se a la torre” (p. 567) i els representants polítics acorden l’aprovació, “però, amb la condició que se n’anessin a primers d’agost, a fi que l’aigua pogués ésser ben neta per a la bugada de la festa major, que, aleshores, es feia el dia 15.

Diu que les falcies van complir (…) i els veïns d’Ardèvol sempre han restat ben agraïts i, per aquest motiu, per mostrar la seva simpatia vers aquests ocells, cada any era tradicional sortir a rebre’ls en processó el dia de Sant Jordi” (p. 567). Adduirem que, com podem llegir en l’obra “Europa indígena matrilineal. Los Vascos”, de M. Carmen Basterretxea, les aus estan vinculades amb la Gran Mare (en la cultura basca, amb la deïtat Mari): “En les representacions personificades, Mari apareix com a figura femenina, dona de cabells llargs, anciana; o com a figura zoomòrfica, au o serp, entre altres formes” (p. 56).

Per tant, les dones són ben rebudes en terres catalanoparlants, apleguen a acords, se’ls facilita l’accés a llocs on puguen desenvolupar fàcilment i còmoda la maternitat. Ara bé, en aquesta llegenda, els forats de la torre… fan el paper de cova i no és una niuada de pardal, sinó de falsia, i, per això, no està en nexe amb la picadeta de pardal que figura en algunes cançons eròtiques (en què es comenta la introducció del penis durant les relacions sexuals), sinó amb la de fer possible la descendència, la vida del futur.

Finalment, com que les falcies han complit amb la paraula, el poble els està molt agraït i, cada any, els habitants ixen a rebre-les… en una processó, detall que indica que les dones estan ben considerades.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Ovelles negres i dones que menen en relats eròtics del Pallars i molt obertes

General, , , , , , ,

Un altre relat, curt, en què es reflecteix molt el matriarcalisme i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “L’estany del Diable”. Així, en l’estany anomenat del Diable, en Tavascan, “un dia llunyà, quan un pastor (…) pasturava el seu ramat, va veure, astorat, com, de les aigües de l’estany, sortia una ovella negra que es deixà muntar pel marrà del seu ramat” (p. 333). Així, ens trobem amb una narració eròtica. Anem a pams.

En primer lloc, la contaren en Tavascan (un poble del terme de Lladorre, el qual està en la comarca del Pallars Sobirà). Igualment, el marrà (el mascle de l’ovella) munta damunt, això és, l’home, que està estirat damunt de la dona, li introdueix el penis en la vagina. A més, la dona porta la iniciativa (ha sigut qui ha impulsat l’acte sexual, en aquest cas, eixint de l’aigua, un lloc vinculat amb lo matriarcal) i és ella qui li permet l’acte, no el marrà (l’home) a l’ovella (la dona).

Cal afegir que la narració és del Pallars i que, d’acord amb l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, on hi ha l’entrada “Be”, la qual, més avant, inclou “Be negre, ovella negra”, “Al Pallars, tenir una ovella negra o ‘burella’ porta sort a la casa, té caràcter diví i inspira el respecte als pastors”. Així, es pot entendre millor la reacció del pastor. Igualment, es comenta que, en aquesta comarca, “La mestressa obsequiava amb botifarres el pastor a qui naixia una ovella negra. El manyac que s’ofrenava en la missa del Gall la Nit de Nadal havia de ser, preferentment, negre. Una ovella negra -i més si és ‘estelada’ o ‘coronada’, és a dir, amb una taca blanca al front- porta sort i guarda el ramat de llamps i llops”. Aquestes línies aporten un report molt sucós per a l’estudi sobre el matriarcalisme i adduirem que el 17 de juny del 2023, quan plasmàrem, per primera vegada, aquesta paraules, no esperàvem una informació així. A banda, ens parlen d’estreles en el front, detall que copsem en més d’una rondalla.

A continuació, el narrador posa que l’acabament del relat té dues versions. “La primera diu que, des d’aquell moment, totes les ovelles que deixà prenyades aquell mascle van parir ovelles negres, símbol que fou el dimoni, en forma d’ovella, qui sortí del llac” (p. 333). Un detall més en nexe, i positiu, amb les paraules que escriu Joan Soler i Amigó relatives al Pallars.

La segona versió diu que “aquella ovella negra, després que la muntés el marrà, va matar-lo i l’arrossegà dintre de l’estany, on van desaparèixer per sempre més sota les aigües” (p. 333). Per consegüent, la dona (l’ovella) aprofita la seua força per a menar l’home cap al territori que ella regenta (sota les aigües), dos trets matriarcalistes com també ho són 1) que la dona propose, però que, al capdavall, el marit cedesca a ella (com ens han plasmat en comentaris sobre dones nascudes abans de 1920) i 2) l’aigua (símbol femení molt present en relats en llengua catalana).

Àdhuc, el narrador n’afig una tercera versió: “fou un marrà que va sortir de les aigües i va cobrir totes les ovelles, de les quals n’haurien nascut corders negres que, en sentir belar el mascle una nit de lluna plena, s’haurien abocat de cap a les aigües de l’estany, sense deixar ni rastre, ni veure’ls mai més” (p. 333). En aquest passatge final, l’home (el marrà) naix de les aigües (de la dona), de la mateixa manera que el fill ho fa de les aigües de la mare. En acabant, té fills (els corders), són de color negre (el qual empiula amb lo matriarcalista i amb la dona) i, quan ouen el mascle (i ho fan durant una nit, moment del dia vinculat amb lo femení), s’acosten a la mare (a les aigües) i, així, no l’abandonen… fins que n’eixiran. El motiu és perquè la lluna plena, com poguérem llegir en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, sota l’entrada “Lluna”, està associada amb la sembra: “un costumari agrícola que encara es manté: sembrar en lluna plena”. Per consegüent, l’home ha introduït la llavor (el semen) en la dona i ho ha fet en desembre, o siga, en el mes, tradicionalment, vinculat amb la sembra i en què es registren els dies de menys llum de l’any.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Dones que porten la iniciativa i molt obertes, la maternitat i la primera menstruació

General, , , , ,

Una altra narració recopilada en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida” i en què es plasma el matriarcalisme és “La Mare de Déu del Miracle”. Per a començar, l’inici diu que “Es conta a Balaguer que, un cop acabada la guerra contra els sarraïns i, quan ja la pau havia arribat arreu del país, tal com regna en el nostre cor” (p. 296). A continuació, veiem que “un dia, una mora que estava cavant al seu hort, (…) notà que, en deixar caure l’aixada, va topar amb alguna cosa dura. (…) es posà a cavar al voltant, per tal de treure-la del seu hort, però (…) desenterrà una imatge de Maria amb el Nen Jesús al braç” (p. 296). Per tant, copsem trets matriarcals: el cor (la sensibilitat i l’interés bonhomiós pel proïsme i per la vida), l’hort, la duresa (fortalesa de la dona) i el fet que aparega Nostra Senyora (ací, vinculada amb la terra) i que ho faça junt amb el fill (senyal de la maternitat).

A més, podem veure una explicació del detall que la imatge no siga la d’una marededeu negra: “Com que la imatge estava tota bruta de terra, la mora decidí de rentar-la i, com que feia bugada, la posà dintre per tal de deixar-la ben neta” (p. 296). Per consegüent, la Mare de Déu és ben tractada per la mora.

A continuació, trobem un passatge en què podríem empiular les dues parts de la dona: la clara i la fosca. Així, “Una veïna seva que anava a buscar aigua al riu, i que era cristiana, passà en aquells moments per allí, per tal de demanar-li si podria donar-li foc quan hagués tornat del riu” (p. 296), és a dir, jovenesa, vitalitat.

“La sarraïna, que duia un bon veïnatge amb la cristiana, li digué que sí, que, quan tornés, podia passar” (p. 296). És a dir, que feien una mena de bon empelt. Cal comentar que, per exemple, en el Regne de València del segle XV, cada col·lectiu cultural, en cas de conflicte intern, acudia al seu representant superior i que, en canvi, si ho era entre persones de grups culturals diferents (com ara, entre cristians i musulmans), recorrien al rei, qui feia de jutge.

Ara bé, “mentre ambdues dones parlaven, la cristiana s’adonà que, del cossi de la bugada, en sortia sang. La mora li contà la troballa de l’hort (…). Les dues dones s’acostaren al fumejant cossi i comprovaren que era de la imatge d’on brollava la sang” (p. 296). Aquest passatge enllaça amb el fet que les xiques, en arribar la jovenesa, surten de la terra (encara que la toquen amb els peus) i comencen, fins i tot, a poder tenir relacions sexuals acompanyades de la possibilitat de ser mares (després de la primera menstruació).

Com que la maternitat i la sexualitat estan ben considerades en les cultures matriarcals, “en veure el que succeïa (…), caigueren les dues de genolls, exclamant ‘Miracle!, Miracle!’” (p. 296). Aquestes línies, en nexe amb les següents, el dia que escriguí aquestes paraules, el 2 de juny del 2023, m’evocaven el passatge bíblic en que dues dones són les primeres a anunciar que Jesús havia eixit del sepulcre on l’havien soterrat.

Prosseguint amb el relat, la mora i la cristiana ho fan “tot corrent pel veïnat, (…) acudí tota la població al lloc dels fets i, assabentats tots, la miraculosa imatge fou duta a l’església, on rebé veneració per part de tothom (…), pels anys 1260-1270” (p. 296).  La pervivència i el futur estaven garantits. Afegirem que, en 1105, Balaguer fou conquerida pels catalans. 

Finalment, veiem que en 1697 la Mare de Déu del Miracle fou confirmada com a compatrona de la ciutat de Balaguer.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Fills que naixen de la terra i dones ben preades, fortes i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcals i, a més, el tema de la maternitat, és “El Sant Crist trobat”, la qual figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”,  de Joan Bellmunt i Figueras. Direm que aquest relat té molts punts en comú (sobretot, simbòlicament) amb la llegenda “El pou de Santa Magdalena”, recopilada en el llibre “100 Llegendes de la Plana de Vic”, de Xavier Roviró i Alemany, en què apareix el tema de la comare i del naixement del nadó.

En el mes d’abril, en un moment en què ja començava a fer-se fosc (tret relacionat amb lo matriarcal), “Estaven picant unes lloses per aixecar-les, (…) per fer una fossa (…). Van provar-ho amb una tercera i van adonar-se que aquesta sí que cedia.

Van aixecar-la (…). Van trobar una imatge del Crist clavat en creu, amb corona imperial (…), amb els ulls oberts (…) i faixat amb una tovallola guarnida amb pedres precioses” (pp. 280-281), i que “amarava tota la terra de l’entorn, i que féu caure de genolls, davant aquell fet, els homes que estaven cavant aquella tomba per a un enterrament” (p. 281). Quant a aquest passatge, veiem un vincle de la corona (de forma circular i, per tant, femenina) amb l’aigua i amb la terra. Igualment, uns hòmens excaven i, de l’interior de la terra (la mare), n’ix un Crist (un fill, un home): el naixement del Fill de la Mare (de Nostra Senyora). La Mare de Déu, com a resultat del part, “cedeix” i, per això, la terra s’amera del fruit i de la bonesa: un nounat (ací, un fill, el Nen Jesús, plasmat com un Crist relacionat amb la mare) en bones condicions. 

Afegirem que la infantesa i, a més, el primer moment (el naixement i la maternitat) estan ben preats en les cultures matriarcalistes com també la dona: un nen amb una corona imperial, amb pedres precioses, amb els ulls oberts (com, simbòlicament, les persones curioses) i una terra fèrtil gràcies a l’aigua que hi ha penetrat amb moderació.

Igualment, hi ha un altre detall, el qual podem empiular amb la visita que fan els pastors a Betlem, per a veure el Nen Jesús: els hòmens s’agenollen davant el xiquet acabat de nàixer i, de pas, davant la mare. Per consegüent, tant la infantesa com les dones (àdhuc, quan pareixen) estan ben considerades.

Al moment, podem llegir que “totes les campanes de Tàrrega es van posar a tocar soles, sense que ningú no les empenyés” (p. 281), és a dir, que les dones (la campana enllaça amb la vagina i amb la vulva) porten la nova i… la iniciativa i, com que influeixen, “La gent, davant aquell repic (…), va sortir a finestres i balcons, alguns van sortir al carrer” (p. 281) i “la nova de la miraculosa troballa va córrer per tot Tàrrega i tothom anà a veure aquell ‘miracle’” (p. 281). Per tant, les dones arrosseguen moltes persones.

Més avant, captí un passatge, al meu coneixement, en relació amb la figura de Nostra Senyora, això sí, quan ja és vella: “una dona ja vella i orba, de casa Copons, va preguntar què era tot aquell enrenou, a la qual cosa van contestar-li:

-Han trobat una imatge del Sant Crist, quan cavaven una tomba a l’església de Sant Antoni.

-Vull anar a veure’l, acompanyeu-m’hi! -digué la vella.

-Com el vol anar a veure si no hi veu? -li contestaren.

Sigui com sigui, la vella orba va aconseguir que l’acompanyessin i, en arribar allí, veié la Santa Imatge. Havia recobrat la vista! (…) un acte de fe. El Sant Crist Trobat l’havia premiat” (p. 281). Són moltes les dones nascudes abans de 1920 i catalanoparlants que, per exemple, amb més de setanta anys, encara estaven fortes. En relació amb aquest passatge, adduirem que el 21 de gener del 2023 ma mare el vinculava amb la solidaritat. 

Finalment, es reflecteix que, fins i tot les dones ancianes estan ben considerades (ací, mitjançant la solidaritat) i que la bonesa i la fe estan ben valorades en les cultures matriarcals, àdhuc, per part de jóvens (recordem que, simbòlicament, Jesús és més jove que una vella i que, en el relat, també ho està).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.