Arxiu d'etiquetes: la maternitat

Rondalla “El lliri d’aigua blau” i el lligam mare-filla (àvia Teresa)

 

Rondalles, contarelles i contalles narrades per àvies (o padrines) i per mares.

El 24 de setembre del 2025, mentres cercàvem en el mur de l’amiga Teresa Maria Marquez Bartolomé, una dona de més de huitanta anys, molt oberta i que havia participat en l’estudi, trobàrem una rondalla que ella havia plasmat el mateix dia. Com podrem veure, li la narrà una àvia seua, la padrina Teresa, molt arriscada i en pro del bon tractament cap a les dones. A continuació (amb lleugers retocs), exposem el text que publicà:

“¿Sabeu la història del lliri d’aigua blau? No? Us l’explico, si em permeteu.

En una vila de qualsevol lloc de la Terra, una noia molt bella, rossa com l’or, amb ulls blaus com el cel al capvespre, estava molt enamorada d’un noi de la vila.

Ell també ho estava. Cada dia, quan el sol es ponia, es trobaven a la vora del riu d’aigües fresques i cristal·lines. Havien fixat la data per a casar-se.

L’home més ric de la vila cobejava la bellesa de la noia. Sempre li deia que seria per a ell. Un dia va esperar-la a la sortida de la feina:

‘-Bonica’, li va dir. ‘Em vols per marit? Tot el que tinc, que és molt, serà per a tu’.

Ella, molt enfadada, li va etzibar:

‘-Vostè és molt vell i repulsiu. No seré mai la seva muller: d’aquí a tres dies, em caso amb el noi de la meva vida’.

El vellot, tot enfurismat, se’n va anar cap a la casa de la vila a veure el batlle:

‘-M’han robat tots els diners i joies que tenia a casa’.

El batlle diu:

‘-Qui ha pogut fer això?’.

El vellot li respon:

‘-La Rosaura, la rosa dels ulls blaus: va venir a casa i, amb menaces, m’ho va prendre tot’.

Llavors, l’agutzil va detenir la noia i, emmanillada, la va portar per tota la vila dient que era una lladre i que la portava a presó.

Ningú la va defensar: només els seus pares. El seu nuvi va anar a veure-la a la presó:

‘-Per què ho has fet?’, demanà.

‘-Tu també creus que sóc una lladre? No ho sóc: el vell em vol per a ell. Com que li he dit que mai seré per a ell, ha dit que li he robat tot’.

El noi li va dir:

‘-No em puc casar amb tu, davant la sospita’.

Ella va plorar i va suplicar.

En va: el xicot va tocar el dos sense mirar enrere. 

Ella es passà la nit plorant per la desconfiança de l’home que estimava tant.

Al matí, en un descuit del carceller, va fugir corrent cap al riu.

La gent, en veure-la, van anar darrere seu.

En arribar al riu, va entrar a l’aigua. Ben fons, ben fons, fins que va desaparèixer engolida pel corrent. Al lloc per on va entrar al riu, hi van néixer uns lliris tan blaus com els seus ulls.

Aquesta és la història de la noia rossa com l’or i d’ulls blaus com el cel al capvespre.

La desconfiança del seu estimat, la va empènyer a la mort.

És una rondalla que em contava l’àvia Teresa, molt antiga: ‘La cançó del lliri d’aigua’.

Si la voleu escoltar, és una noia molt garrida que el riu se la va emportar.

Us desitjo un bon dia, estimats amics, i que no desconfieu de la persona estimada… O sí?”.

I, a continuació, exposa una foto de lliris blaus.

El mateix dia, després d’haver llegit jo el text, li escriguí que “Resulta interessant que ella, quan aconsegueix la llibertat, se’n torna a la mare.

I dic això perquè, simbòlicament, la mare i lo femení són representats per la terra i per l’aigua.

De fet, hi ha les aigües en l’interior de la mare (durant l’embaràs) i… en el part.

A banda, la mare, ací, fa un paper terapèutic i, per això, aquest retorn fa que la filla renasca en unes flors d’una color fosca. Lo femení i lo matriarcal enllacen prioritàriament amb la foscúria, amb la nit, amb lo que tendeix cap a l’obscuritat.

Al capdavall de la rondalla, ve a dir-nos que hi ha fills (ací, la jove) que conserven el lligam amb lo maternal”.

En nexe amb aquest mots, la difusora del relat ens posà: “Una bona descripció del matriarcalisme en la noia, qui es llança a l’aigua del riu. Moltes gràcies, Lluís”.

Cal dir que, en l’entrada “Lliris blaus” (https://latorredelcodina.com/lliris-blaus), que figura en el blog “La Torre del Codina. Turisme de natura”, potser plasmada en la primavera del 2020, capim que “és una planta perenne (…). Diuen que el nom d’Iris ve donat per la deessa grega de la valor. Els tres pètals interiors representen la fe, la saviesa i la valor”, tres detalls que enllacen amb el caràcter de l’àvia Teresa, qui llegà a la néta la contarella.

En una altra font amb informació relativa a aquest lliri, “Colores del lirio: significados de los lirios” (https://www.interflora.es/blog/colores-del-lirio-significados), una entrada en la web “Interflora”, indiquen que “És el lliri de la fidelitat (…). Evoca l’equilibri en la parella o en la relació entre dues persones”. En el cas de la rondalla, es reflecteix en el lligam entre l’aigua del riu (la qual representa la mare) i la filla: la jove és acollida en el si feminal i, després, eixe llaç entre ambdues dones fa possible que sorgesquen flors… en la primavera.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Ritus de pas de dona adolescent a jove, la mare receptiva i el part

Una altra narració recopilada per Pau Bertran i Bros (1853-1891) en l’esmentat llibre, i en què es reflecteix el matriarcalisme, és “Niranureta”: “una vegada era un noi i una noia que van restar sense pare, ni mare, i la noia era molt petita i la van haver de dar a dida; el seu germà era més gran i se’n va anar a l’Havana a fer fortuna i enviava diners per a pagar la dida i per a vestir la seva germana.

Aquest noi tenia un gran amic i sempre parlaven de la seva germana, que desitjava molt conèixer-la, i ell, que es va determinar d’anar a cercar la dida” (p. 39). Com podem veure, apareix el tema de l’hospitalitat (mitjançant la mare de llet), que la germana (Niranureta) empiula amb la terra i que el germà gran (en Bernat) fa via… i fa costat la xica. Igualment, capim el tema de l’amistat.

Passa que la mare de llet també vol viatjar junt amb els dos amics i, quan la germana ja és en la mar, la dida demana a Niranureta i, com que la noia no entén què vol dir el seu germà, diu a la dona:
“-Dida: ¿què diu el meu germà en Bernat, que no l’entenc? (…).

Diu:

-Que et treguis aqueix vestit i que el donis a la meva noia, i que tu et posis el seu.

Ella que diu:

-¡Que és estrany que el meu germà digui això, amb tant de gust que me’l va comprar! Però estic a l’obediència d’ell; ell ho mana, ho faré” (p. 39).

Per consegüent, la filla és una menor d’edat i en Bernat (el germà) li fa de pare.

Més avant, la dida li demana les arracades i, fins i tot, li afig que es tire a la mar (p. 40).

Llavors, ella es llança a la mar i, mentrestant, la dona i la filla fan via cap a on són els dos hòmens (el germà i l’amic) i, com en algunes rondalles semblants, la filla de la mare de llet es fa passar per Niranureta i en Bernat li comenta:

“-Fins dubto que siguis tu. ¡Sinó perquè et conec amb el vestit i amb les arracades!…” (p. 41).

A continuació, l’amic es casa amb la filla de la dida, “Però cada dia tenia gust d’anar-se’n a passejar amb el seu cunyat per la vora de la mar…” (p. 41). I, així, es plasma la sexualitat, a través del simbolisme de l’aigua (ací, de la vora de la mar i que ens evoca les cançons “A la vora de la mar” i “A la vora del riu, mare”).

Ara bé: “Quan la Niranureta es va tirar a la mar, la Mare-balena la va replegar i no se la va menjar, de tan garrida que era, que li va fer llàstima” (p. 41). És a dir: la jove torna a la Mare, en aquest relat, a una mare que connecta amb la Mare Aigua (el paper de l’aigua en l’embaràs) i amb un animal aquàtic i gros que podria enllaçar amb una mena de Gran Mare, però marítima.

En un passatge immediat, “un dia que li diu:

-Mare-balena: dóna’m un pam de cadena.

Diu:

-Què en vols fer?

Diu:

-Per pentinar-me.

Diu:

-No, no: que em fugiries.

Diu:

-No et fugiré: ja et tornaré” (p. 41).

I, així, en un segon moment, quan la xiqueta li diu “Un per pentinar-me i un per dar menjar als aucellets” (p. 41), detall que, en una tercera resposta, inclou assolellar-se (p. 42).

Adduirem que, com en altres rondalles, al capdavall, “quan ella es veu amb tanta cadena, ella que fuig i anava per la vora de la mar” (p. 42) i, com que el seu germà i l’amic veuen uns cabells formosos que es mouen per l’aigua, “agafen aquells cabells i estiren ¡i surt la seva germana!” (p. 42). Aquests mots són en nexe amb la típica llegenda que simbolitza el part, però, ací, mitjançant dos hòmens que la trauen de l’aigua (en lloc de fer-ho del pou) i, de rebot, ella passa d’adolescent a fadrina, a dona ja jove.

Tot seguit, ella diu a en Bernat:

“-¿Com és que em vas dir que em tirés a la mar?

Diu:

-Jo no t’ho vaig dir; jo et vaig demanar com et provava, la mar.

(…) I, en veure que era una malifeta tan gran, la van agafar i la porten a casa d’aquell amic i, davant de la dida i de la seva noia, van fer explicar totes les coses que havien fet passant la mar” (p. 42).

Finalment, potser per una qüestió que el germà fa a l’amic i a la germana, “Destinen de fer dues parets i ficar-les entremig” (p. 42) i que s’hi morissen. Un altre exemple en què una decisió, primerament, es comenta al grup i, al capdavall, és presa: en aquesta contalla, amb intenció de compensar el mal que havia rebut la germana i d’evitar que les altres dues dones (la dida i la seua filla) en facen més.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Rituals de maternitat matriarcal i contacte mare-filla

Tocant altra vegada el tema de la maternitat en l’obra “La mel i la fel”, de Carme Miquel, en un passatge sobre la nit de Sant Joan, indica que les mares recomanen les filles que no es posen en contacte amb l’aigua (ací, la lletra negreta és meua): “Però les joves saben que el contacte amb aquest líquid, aquesta nit especial, els transmetrà bellesa i els evitarà mals. I saben també que, si banyen el cos sencer i l’aigua penetra per tots els porus de la pell, les seues entranyes seran més receptives a la formació de noves vides i esdevindran més fèrtils el dia que hagen de procrear(p. 187). O siga que, per una banda, les fadrines prefereixen l’aigua i, per una altra, aproven la maternitat i el gaudi que, per a elles, representa tenir un fill. Això explicaria que, fins i tot, “pugen riu amunt per trobar bassals on poder banyar-se” (p. 187) i, de pas, introduir-se en la Mare (com si es tractàs d’un retorn a l’interior de la mare, ací, sense la participació masculina).

Igualment, l’autora ens parla d’un ritus que podríem considerar ancestral, a través d’una segona trobada amb la mare: “per eixugar-se, han eixit a les vores del riu, on hi ha camps d’herba alfals, una userda que les impregna de sentor verda quan elles s’hi rebolquen i hi redolen amunt i avall mentre s’enganxen a les seues pells les petites fulles. És un ritual que invoca la mare fertilitat. Gràcia sent que, per tots els seus porus, penetren espurnes de vida” (pp. 187-188).

Sobre el passatge anterior, direm que 1) la dona s’acosta a la vora del riu (com també ho fa en la cançó “A la vora del riu, mare”, amb què simbolitzem el pas de la infantesa a l’adolescència femenina i a la primera regla), 2) empiulen amb una herba de la família de les fabàcies, és a dir, de la branca de les faves, com si ho fessen amb la vulva (popularment, coneguda com “fava” i associada, com ara, a l’expressió “Tocar-se la fava”), 3) la userda, en la part on floreix, és de color verd (l’esperança en el futur fill) i morat (senyal de canvi, la mescla del roig i del blau), 4) captem una lloança suau a la Mare Natura i 5) les jovenetes (ací, representades per la figura de Gràcia) acullen moments de vida.

Unes línies després, Carme Miquel trau un altre personatge femení: la granota (“El raucar de les granotes n’és el més freqüent”, p. 188), ben vist en la cultura catalana (“Nadar com una granota”).

És més: aquest empelt mare-filla també és plasmat quan la jove Gràcia veu que un home l’ha deixada embarassada. Aleshores, Maria (sa mare) “vol donar-li confiança i, com tantes altres vegades, troba ocasió per a la intimitat i la sinceritat en el ritual de pentinar-li els cabells” (p. 189), detall que ens enllaça amb rondalles en què una velleta pentina una jove. Ben mirat, “la mare tranquil·litza la filla, li dóna confiança, s’identifica amb ella, li fa costat. L’acarona i la mira a través de l’espill.

(…) Gràcia experimenta una sensació de benestar. Mira la mare i somriu.

La prova de la granota ha confirmat les sospites. Quan l’animalet ha estat en contacte amb l’orina de Gràcia, hi ha començat a posar ous” (pp. 190-191). L’animalet era u dels volantiners que havia passat per la vila. Al capdavall, una altra dona (anciana i veïna) parla a la fadrina: que es lleve del pensament aquell passatge i que, com que la xicota vol tenir un fill, entre la mare de la xica i la velleta s’ho enginyaran i l’acompanyen. Per això, la mare diu a la xica:

“-Mira: ho acabe de pensar. El xiquet el pariré jo” (p. 195)

Així, tres dones fan un pla i reeixirà.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Bartomeu Barceló i Tortella, la maternitat i pregàries naturalistes a la Mare

Una altra composició en què apareix el tema de la maternitat i el de Nostra Senyora com a mare i el naturalisme matriarcal, és “Davant l’Imatge de la Verge del Puig de Sant Salvador”, de Bartomeu Barceló i Tortella (1888-1973), un capellà mallorquí i promotor de la llengua catalana, de qui ja n’hem tractat en altres temes de la recerca.

En primer lloc, direm que és de 1918 i que el 10 de juny del 2025 accedírem al poema, plasmat en una foto que havia exposat Bartomeu Mestre i Sureda el mateix dia en el seu mur. En el mur, Bartomeu Mestre (qui ens facilità un enllaç per a saber qui l’havia escrit i quan visqué) indicava UN POEMA CORPRENEDOR

El novembre de 1918, el Cercle Recreatiu de Felanitx (ai las, la Recreativa!) va posar a la venda un llibretó i destinà els doblers a millorar el camí de Sant Salvador. Hi col·laboraren les persones més reconegudes del moment (Costa i Llobera, Joan Alcover, Mª Antònia Salvà, Llorenç Riber, Antoni Mª Alcover, Joan Estelrich…). Hi apareix un dels primers poemes publicats per Bartomeu Barceló i Tortella, on descriu la que seria la darrera pujada al santuari amb sa mare malalta. Ben emotiu i evocador per qui manté el costum de fer el camí a peu” .

Quant a la composició (ací, adaptada), diu així:

“Davant l’Imatge de la Verge del Puig de Sant Salvador

 

Ja ho veis; vos torn a veure i l’alegria

La duc mig morta des de mig camí

Mare de Déu: si haguéssiu vist la mia.

               No, no podia:

¡Ella que en braços va portar-me aquí!”.

 

Com podem veure, el fill i la mare s’atansen cap a Nostra Senyora i, a més, ho fan com si la dona i el poeta fessen un empelt:

“Pujàvem de bracet; el braç, encara,

De les tormentes del seu pit retruny

Se seia tot sovint; i, ardenta i clara

Era una flama del ponent sa cara.

              -Ai, Verge mare!

Quan la nit fosca ja no està molt lluny…—“.

 

Així, l’escriptor Bartomeu Barceló i Tortella trau detalls matriarcalistes i femenins: la pluja (associada a la tardor), el ponent (símbol del vespre i de l’inici de l’obagor), la dona amb el paper maternal (enllaça amb la festivitat de Nadal) i, òbviament, la foscúria.

En acabant, l’autor addueix que mare i fill

“Pujàvem. ¿Qui gemia en l’ombra austera?

Les boires, ¿què se deien baix baixet?

Quin front cercava l’aspra romeguera.

Rapinyant l’aire, amb sorda cruixidera?

                 Quina gotera

De ma ardència en el si plorava fred?”.

 

Ben mirat, capim altres trets de la mateixa corda: l’ombra, austeritat (podria evocar-nos l’època de més fred de l’any), la gotera (en nexe amb l’aigua)…

I, després, en posa uns altres, en dir que

“Sonava en el silenci de la posta,

Com plor de místic degotís, el rés,

Planava l’ombra del Senyor; a posta

Feta diries per altar la costa;

              Pins, penyals, brosta,

Tot, adorava, sota pal·li encés”.

 

O siga, l’ocàs, el plor, la pregària naturalista (la relaciona amb una època més aïna obscura, a què lliga l’home, ací, Déu, i amb la natura de l’indret). Cal dir que les oracions són adreçades a una figura femenina (Nostra Senyora) i que Bartomeu Barceló i Tortella a penes trau Nostre Senyor.

És més: Ella fa de protectora i d’alliberadora de la dona (la mare del poeta), amb qui connecta amb la llengua vernacla i, per una altra banda, amb el coret. Llavors, la Mare de Déu li aporta força i esper unit a un somriure:

“‘Deu vos salve Maria’; repetia

La mare mia, entre sospirs sens fi;

I en vós l’oxigen del coret bevia,

I en vós l’esplai, delit i força havia[1];

                Més, ¡oh, Maria!

Tot invocant-vos, me somreia a mi”. 

 

 

 

Agraesc la generositat dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Ací, “havia” és emprat com a sinònim de “tenia”.

 

 

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

El retorn a la terra de la mare, la natura i l’obagor en el matriarcalisme

Prosseguint amb la secció II del llibre “Els dies clars”, d’Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), la jove passa a viure amb un vell, a qui, entre d’altres coses, li diu que li done espai (p. 22). Aleshores, com que ell no li ho permet i tracta de fer-la seua, la xica fa camí en oir el cant del gall (secció IV, p. 24):

“s’alça; de puntes, va a la cambra;

pren el fanal esmorteït,

cerca la porta, trau la barra,

 

d’un salt traspassa el llindarot,

rebat el llum i arrenca a córrer”

 

fins que troba un pobret, representat per Jesucrist:

“-Oh, el bon pobret de Jesucrist!

ni un mos de pa tinc per donar-vos;

mes així Déu vos doni sort

si bé em guieu camí de casa;

digueu-me on rau l’altiu Montseny

que d’arribar-hi tinc coratge”.

 

Cal dir que, a continuació, no hi ha cap passatge en què Jesús la salve i, per tant, només es tracta d’una conversa en què ella mostra la seua disposició a fer costat els necessitats.

Afegirem que, com en moltes rondalles, en entrar el vespre i de nit (en la secció V), serà quan la fadrina contactarà més amb la terra i amb molts detalls amb què ella senta acollida i, a banda, que compta amb el sopluig maternal (simbolitzat per la lluna) i… de la Mare Terra, la mareta a què tantes dones nascudes abans de 1920 (i hòmens d’aquell període) retien homenatge, tractaven bé i demanaven permís (com a fills):

“El sol se pon; en son camí

seguint-lo va la lluna blanca,

amb son estol d’estel·les d’or

sols per besar-li les petjades;

la tarda ho veu, gelosa fuig…

vers l’occident la nit avança.

 

Tot lo creat descansa o dorm;

com tendra mare, la natura

alça un cantar amorosit,

suau oreig de la boscúria;

és la non-non dels ocellets

que sota l’ala s’aixopluguen”.

 

 

Igualment, es reflecteix un lligam entre la poetessa (com a pastora de la seua vida) i el pagès (u dels símbols del matriarcalisme català) que, àdhuc, és en nexe amb el seu paper maternal i de protector dels fills més menuts:

“En les boïgues i secans

el llaurador ja deix la rella;

dins la masia els infantons

adormidets somrient l’esperen;

el grill comença la ric-ric

i al lluny se sent brandar d’esquelles”.

 

En les dues estrofes finals d’aquesta secció V, apareixen frases que empiulen amb lo matriarcal en moltíssims Pobles de la terra: la nit vista en seny positiu, el cor (els sentiments), l’obagor, lo tel·lúric, el llit i la matinada (això és, u dels moments de major obscuritat del dia) i, al capdavall, nombres d’animals (com ara, d’ocells) que tornen al niu, de la mateixa manera que aquesta fadrina ho fa a l’indret rural d’on havia eixit:

“Oh, dolç misteri de la nit,

suprem consol pel cor qui pena!

Hores tranquil·les no seguiu

vertiginosa la carrera,

abans calmoses atureu’s[1]

vetlleu l’ensomni de la terra.

 

Sia-li dat un bon repòs

fins que trillegin les campanes;

fins que la llebre torni al jaç,

fins que l’alosa refilaire

desperti grives i cucuts

per festejar la matinada”.

 

Clourem dient que, quan llegírem aquests dos darrers versos, evocàrem les llegendes en què, en plena nit, hi ha un aplec de bruixes; i, si no, actes en què es reuneixen persones, etc…, en lloc de realitzar-se de dia o, com ara, de vesprada, dos fets prou significatius, si més no, antropològicament.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Literalment, com a reducció d’”atureu-vos”.

 

Agnès Armengol i Altayó (1852-1934), poesia matriarcalista assemblea-pagesa-6f (1)

La infantesa, el pas per la vida i el naixement d’un nen

Continuant amb el tema de la infantesa associada a la literatura matriarcal, en la composició “Temps” (p. 42), del 2018 i publicada en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, l’escriptora fa un passeig per tres fases de la vida:

“Ahir,

Corria descalça

sense por de caure,

empaitant les quimeres

que em fessin d’esguard.

Els desitjos del cor

intentava complaure,

replena de vida

per la llibertat.

 

Avui,

Camino de presa

sovint ensopego,

m’aixeco feixuga

i em torno a adreçar.

A cada caiguda

aprenc i esbufego,

assumint el nou repte

feliç d’avançar.

 

Demà,

Aclucaré els ulls,

i el cor serà lliure,

quan sigui l’hora

i l’hàlit s’ha clos.

Guardant el record

del nostre conviure

endins la memòria

del meu llarg repòs”.

 

Així, capim la infància, l’època adulta i, al capdavall, la vellesa (encara viscuda amb esperança i amb bones membrances, potser perquè pensen en el demà i en l’empremta que podrien haver deixat a altres persones).

Un altre poema en què figuren trets que empiulen amb la flor de la vida, i recopilat en aquesta obra, és “Arriba la tardor” (p. 44), en què la poetessa de Monistrol de Calders posa que, amb l’arribada de la primavera d’hivern,

“El plugim es fon al terra

com el plor d’un violí,

a la vall o dalt la serra

hi ha mullena en el camí.

 

I més tard vindran glaçades

i cauran uns flocs de neu,

i tindrem noves albades

d’un hivern de fred molt greu.

 

Cap a l’est s’obre clariana

surt el sol al cel llunyà,

alcem mans amb gran ufana

per poder-nos escalfar”.

 

 

I, així, l’albada enllaça amb l’eixida del sol, moment del dia que simbolitza la infantesa, la qual, per exemple, artísticament i en poesia, sovint, va unida als dies posteriors al jorn més curt de llum en l’any.

Per això, després, indica llevant, punt que representa l’inici del dia.

En eixe seny, en el poema “Per tu, Aina” (p. 48), dedicat a una xiqueta nounada, exposa

“En bon moment has arribat

amb uns pares plens de joia

pel feliç esdeveniment

que ha estat el teu naixement.

 

Ets un esclat de nova vida,

un estel que brilla cada dia,

una font d’on brolla aigua fresca,

el despuntar del dia que desperta.

 

El teu nom fa ressò de primavera

com les flors anuncien el bon temps,

tu seràs una espurna d’alegria

il·luminant casa teva en tot moment”.

 

Per consegüent, connecta la naixença amb el doll del riu, amb la frescor de la vida, amb la primavera, amb el renàixer de la flora primaverenca, amb la joia de la vida i, per descomptat, amb la gaubança que sol anar unida al naixó.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El naixement del nen, el del primer nét, la joia i l’empelt amb la vida

Un altre poema en què copsem la maternitat, en aquest cas, vinculada amb el naixement, un tema molt present en les cultures matriarcalistes, és Èdgar”[1], el  qual figura en el llibre “Poemes 2000/2011” (p. 26), de Rosa Rovira Sancho. Diu així:

“L’amor és un camí que no s’acaba,

un riu que desemboca en el gran mar,

un fill és el miracle de la vida,

un somni ple de felicitat.

 

Ets, la joia de la casa,

ets, un infant novell,

amb galtes encisadores,

com el cant de l’ocell.

 

Arribes en moment de glòria,

de pau i serenitat,

tu seràs font d’alegria,

d’amor i de bondat”.

 

En una línia semblant, plasma el següent, “Benvingut, Eloi” (p. 27), en la mateixa obra, en què exposa

“Diada cofoia

alceu vostre front

l’Eloi és la joia

que arriba en eix món.

 

Que bell és el viure

quan l’Èdgar somriu,

alegre conviure,

xamós i joliu.

 

Gaudiu la dolcesa,

cerqueu il·lusions,

curulls de tendresa

d’aquests dos ninons”.

 

Una altra composició de la poetessa de Monistrol de Calders, en què captem lo maternal i trets matriarcals, és “Pel nostre primer nét” (p. 29), en el llibre “Poemes 2000/2011”, quan indica que

“Campanetes tot xiroies,

feu sentir la vostra veu,

nostres cors són plens de joies,

aclameu pertot arreu.

 

(…) Palpitant ple de dolcesa,

ha nascut l’Aleix novell,

(…) Oh albada riallera

contemplant el teu bressol!

 

Bell roser ha tret florida

d’un bonic jardí flairós;

tu seràs en nostra vida

l’angelet d’amor sedós.

 

Brollador de pau formosa,

benvingut en aqueix món”

 

 

i, en acabant, clou el poema amb dos versos: u, a la iaia; l’altre, a l’avi.

Com podem veure en aquestes tres composicions, Rosa Rovira Sancho empelta la naixença amb parts de la cara, u dels detalls que més se solen observar en els nounats juntament amb les mans. A més, trau la font, així com, en altres escrits, el brollador apareix en el curs alt del riu.

En la segona poesia, es plasma la joia, el somriure, la convivència entre el nadó i els altres, la dolcesa, les il·lusions, la tendror i el fet que el germanet, com podem imaginar, s’atansa al petit.

En els versos de la tercera obreta, es plasmen les campanes, amb el llenguatge de festa (xiroies), així com, per exemple, quan se celebra el dia de Pasqua o la Nit de Nadal, uns ullets que connecten (si més no, simbòlicament) amb una espitllera per on divisar la vida oberta al sol, o siga, la primavera que representa el primer nét.

I, com que l’autora és una amant de la jardineria i d’envoltar-se de la natura, enllaça la naixença amb el roser que floreix en ple verger i amb la figura suau de l’angelet.

Finalment, com a mostra de continuïtat i de delectança, dedica els quatre darrers versos a una àvia (la iaia) i a l’avi. Per consegüent, capim el nexe entre les tres generacions (entre elles) i amb el naixó, és a dir, amb la vida.

Agregarem que, el 22 de febrer del 2025, rebérem un correu electrònic de Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929), en què deia “Els naixements m’han dut sempre: primer, una gran frisança; després, un goig i una il·lusió immensa. Recordo el de les nostres filles, els de les nétes i el del nét…. Un somni. Moltes gràcies, Lluís!!!!”.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Per acord amb l’escriptora, no hem posat el nom junt amb els cognoms del nen a qui va dedicat aquest poema, com tampoc, més avant, els dels diferents xiquets.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

La maternitat matriarcal, la mare que salva els fills i el part

Un altre poema que té a veure amb el matriarcalisme i reflectit en l’obra “Dins la pau del Collsacabra”, de Miquel Banús i Blanch, és “Déu era Déu” (p. 54), en què l’home cerca ser salvat per la dona (ací, Nostra Senyora):

“Déu era Déu, i en Ell

més grandesa no hi podia cabre.

Ho era tot: joia, amor…

però era un Déu mancat de mare.

 

Ell veié que tots els homes,

fins el nadó més petit,

a la falda de la mare

llur fill mama del seu pit,

i per no morir d’enveja

Ell també en volgué tenir.

 

Es va encarnar en Maria,

un Nadal nasqué a Betlem:

i aquest és el gran misteri

d’amor, que avui celebrem.

 

Ara Déu també té mare

com la tenen tots els nens”.

 

Per tant, de bon principi, apareix la necessitat de comptar amb la figura de la mare, encara que siga a nivell simbòlic, això és, algú que faça possible que el poeta se senta emparat.

Igualment, entre un món celestial i individual o un món terrenal i en què els nens i, per extensió, les persones, tenen de qui “mamar” (en el cas dels xiquets, físicament i tot), és a dir, de qui proveir-se i, de pas, amb qui establir un vincle (en la maternitat, afectuós i sentimental), Miquel Banús i Blanch (sota la figura de Déu) prefereix tocar els peus en terra, baixar a lo tel·lúric, viure entre la gent i acampar-hi.

Quant a les paraules “Es va encarnar”, podríem empiular-les amb la llavor (el semen) que colga en el camp i, de pas, amb el nadó dins la dona que el proveeix, que li parla, que li presenta com és la vida i com es viu (això comenta Rigoberta Menchú a l’etnòloga Elisabeth Burgos) i, al capdavall, ho faríem amb el nen que sorgeix del part (ací, en relació amb Nadal). Per això, remata escrivint

“Ara Déu també té mare

com la tenen tots els nens”.

 

Aquests versos van en línia amb uns altres (p. 57) en què el poeta torna a ser alliberat per lo femení i, a més, en un moment associat al simbolisme de la dona: l’obagor de la nit. I captem un altre tret matriarcalista que connecta amb l’arquetip de la mare: un déu amb punts que empelten amb les dues parts de la persona (l’activa i la passiva), encara que aquesta divinitat parega masculina i, en el darrer vers, amb l’autenticitat de la persona. Diu així:

“Buscava dins la nit fosca

una llum per fer camí;

Tu ets Camí, Veritat i Vida

‘perquell’ que et vulgui seguir.

 

Tu ets, Senyor, la llum del dia,

Tu ets la fosca de la nit,

ets amor, ets gelosia,

ets la pau, també el neguit.

 

Diuen uns que no existeixes;

altres diuen que ets el Tot.

Vaig demanar-li una resposta

i contestà: ‘Sóc el que sóc’”.

 

Adduirem que, en la composició “El que sóc” (p. 55), l’escriptor de Rupit plasma plegats dos símbols que enllacen amb el matriarcalisme i que abunden en poetes amb un gran sentiment de pertinença i lligats a la terra com si cada u d’ells fos el fill que ho fa amb lo maternal (començant per la mareta). I ho veiem en un vers que ens podria evocar la Deessa Andrògina de què parla l’antropòloga Francisca Martín-Cano Abreu en el llibre “Arqueología feminista ibérica” i, per exemple, els Sants de la Pedra: “Sóc barreja de terra i d’aigua: Fang”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra i l’aportació i el realisme del poeta

El sentiment de pertinença a la terra en el llibre “Estones amb el meu silenci”, de Joan Sala Vila (1929).

En relació amb aquest tema, podríem dir que el reflecteix de dues maneres: per mitjà del simbolisme (prou) i de Catalunya. Això sí: predominant lo que se sol considerar femení i acollint, igualment, el passat que ha portat al present d’on han eixit les fulles (i els fruits) i tot. Així, en “Bons consells…” (p. 42), recorre als ancestres i a lo tel·lúric:

“Fulles i rames joguines del vent

confien en l’arbre que arrela terra endins.

Terra i vent senten i escampen músiques i lletres

i l’ocell és feliç amb els consells del seu arbre”.

 

És a dir, un territori on els xiquets i els jóvens (el primer vers) poden volar i desenvolupar la seua creativitat (com el catxirulo, o siga, el nen, el dia de Pasqua) i, alhora, s’obrin als vells i als pares (l’arbre, la família, els avantpassats), amb qui comparteixen estones que els permet respondre millor als altres i en la vida.

En la composició “Tots els bons dies…” (p. 44), el poeta de Granollers exposa que

“La meva finestra

tots els matins em desitja un bon dia”,

 

detall que el 27 d’octubre del 2024 ens féu pensar en la possibilitat que aquestes paraules inicials tinguessen a veure amb sa mare (i, si no, amb la mare que obri la finestra al fill).

En acabant, afig trets que enllacen amb altres persones que hem inclòs en el tema de la poesia matriarcal: 1) acullen (i engeguen) tant la part activa com la passiva i 2) ho fan en associació amb lo matriarcalista. Com a exemple, captem que, en aquest poema, abunda més text relatiu a la tardor i a l’hivern, i no tant a la joventut (l’estiu):

“Dia de sol, per fer del caliu del foc

defensa de la llibertat;

dia de fred, per salvaguardar amb fermesa

l’esperança d’un futur millor;

dies de pluja, per saonar la terra

pàtria del meu país independent,

dia de neu, per creure en la transparència

de la voluntat de la gent”.

 

A continuació, ens obri a la bellesa naturalista i a la creativitat, però sense recórrer a la violència (com en els Pobles matriarcals, maternalistes):

“Dia d’estiu, per la llum del sol

il·lustradora d’il·lusions i creadora d’obres d’art de la

vida;

dia de tardor, per la bellesa dels paisatges muntanyencs

pintura de l’esperit dels pobles;

(…) dia de primavera, per la bellesa dels jardins de la història

dels pobles lliures amb horitzons més enllà de les estrelles” .

 

I, per tant, ha inclòs tots els escalons de la història, de la vida i de les etapes de l’any… i ho ha fet en nexe amb lo vernacle, això és, en què els Pobles van més enllà d’aplegar al cim (els estels).

Prosseguint amb el llibre “Estones amb el meu silenci” i amb el sentiment de pertinença esmentat, en la composició “M’agradaria ser música” (p. 59), copsem la seua esperança i el seu interés per la societat catalana en què viu:

“És trist passejar per camps sense flors,

el seu silenci el trenquen ulls sense llàgrimes

per què la terra és erma i l’ànima feta bocins”.

 

Això explica el seu rebuig a la indiferència i la seua disposició a aportar, de manera pacient i amb bona empatia (com una pluja que fa saó), esper a Catalunya:

“M’agradaria ser música, pluja dels amics de la terra,

jardiner dels cors erms sense llàgrimes als ulls (…)

aquella pluja que saona el jardí del cor dels humans”.

 

Afegirem que, en línia amb les meues vivències amb ancians que, abans de la guerra de 1936, tenien deu anys o més, copsem molts punts en comú amb el missatge d’aquests versos: viuen i responen sense necessitat d’assistir a manifestacions, ni a actes reinvindicatius i oportunistes de cara al demà.

Per exemple, aquestes persones, amb fer costat, amb escoltar o bé, simplement, amb estar obertes a gent de totes les edats (i no per a criticar-les), participen en el present. Igualment, el seu parlar i el temps compartit amb ells, molt sovint, era com la pluja fina de moltes línies de poesia vernacla i matriarcalista en llengua catalana: com estar amb la mare o, millor encara, en terres on la filosofia aborígen de vida és el matriarcalisme (sia en altres continents, sia en la península ibèrica, sia en altres Estats europeus).

En eixe sentit, en el poema “Un camí de llibertat” (pp. 77-78), en la mateixa obra,

“El cor de la terra

agermana pobles enemics

(…) Neix un poble, agosarat i valent.

Mil anys d’història a l’esquena

alimenten la seva identitat.

(…) Mans, veus i cors de Catalunya

modelen, canten, bateguen,

sota un cel blau, convivència.

Catalunya, art, música i amor,

filosofia poètica de la seva història”. 

 

Finalment, adduirem que aquesta “convivència” és molt diferent de la noció castellana i patriarcal de “convivencia” (la qual, en castellà, atenent a discursos de primers ministres espanyols i de polítics castellanistes, siguen d’arrels castellanes o no), podem dir que equival a parlar d’estar tots en la mateixa barca, però 1) uns remant i 2), qui mana (amb una cosmovisió de conqueridor), fent com qui se’n va al bar o com el típic rei castellà que anava a bordells o es dedicava, més d’una vegada, a la cacera (en lloc de contribuir a la millora en la terra on viu, no necessàriament reduïda a lo econòmic, perquè també pot incloure la promoció de lo vernacle, començant per la llengua, ací, la catalana), detall que no es plasma en dones nascudes abans de 1920: un exemple n’és Felip IV de Castella i III d’Aragó.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla i la Mare Terra

Tot seguit, tractarem tres poemes que figuren en el llibre “Consells, glosses i records”, de Ramon Tanyà i Lleonart, en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra. Així, el primer (amb xicotets retocs), “Glossa al Montseny” (p. 210), en línia amb “Oda a la pàtria” (publicat en 1832), de Bonaventura Carles Aribau (1798-1862), diu:

“Adéu-siau

 

Enlairats turons, per sempre adéu-siau,

núvols de caire blanc, de lluny us distingia,

pel redós etern, del vostre oreig blau,

les serres desiguals, de nostra pàtria viva.

 

Adéu frondós Montseny, que des del teu palau,

com pulcre vigilant, cobert de boira o neu,

espill de blava mar, bella i flairosa nau,

albires i respires, l’oxigen que és ben teu.

 

Ens plau l’adient parlar, com llengua dels meus pares,

que ompliren el planeta, de bons costums i lleis,

defensant llurs drets, que mai fou endebades,

la parla llemosina, de monarques i reis.

 

Us vull sempre expressar, l’afecte més sagrat,

que pugui embolcallar, l’aurora del pur cel,

que engendri la virtut, endolceixi la bondat,

aurèola estimulant, més dolça que la mel”.

 

Com podem veure, per una banda, exposa detalls geogràfics (el Montseny), els uneix amb la diversitat (les serres), amb una terra amb vida, amb el flaire, amb el parlar dels pares i dels ancestres com també amb part de la història de Catalunya i d’actuacions en pro de lo aborigen.

A més, ho fa amb un tractament com si el Montseny fos la mare (“l’oxigen que és ben teu”, això és, som fills de la terra i la terra no pertany a les persones) i, igualment, unit a la bonesa que enllaça amb el matriarcalisme (no com si fos un fer bondat continu a les normatives, ni a lo que prové de l’Estat, ni a lo polític).

La composició segona de què parlem (i que ve a continuació en l’obra), “Nostra ferma vall” (p. 211), podríem empiular-la amb lo maternal i, per descomptat, amb la tolerància, amb la varietat i amb la bellesa de la natura i, per extensió, de la Mare Terra:

“Des de Tavertet

 

Entre el cap i l’ample de la virtual terra,

on hi sempre[1], caliu d’estimar,

d’un contorn a l’altre de la sublim serra,

com allaus, cingleres, vorejant la mar.

 

Hem begut l’aigua de fonts, deus ocultes,

entremig de boscos, gentils, molt espessos,

arrels nues, rebrolls, flors, arbusts,

herbes miraculoses, amb colors diversos”.

 

Per tant, captem molts trets en nexe amb u dels elements representatius de lo matriarcalista: l’aigua. En eixe sentit, trau la maternitat (les fonts, àdhuc, amagades), potser com si representassen la cova en què es gesta el xiquet que, mesos després, naixerà. I ho fa en companyia de la flora (la qual hi arraïla).

A continuació, passa als animals (grans, petits i mitjans) i, al capdavall, exposa el símbol de la benevolència: l’Arc de Sant Martí. I tot, en un ambient com si fos al costat de la mareta que estima la gent de la vall i que els alleta de vida:

“Hem descobert, insectes i dreceres,

ocells, animalons, éssers innocents,

hem perfilat l’hegemonia de les feres,

quan espeteguen, afilades dents.

 

Hem tingut la fresca gota de rosada,

al redós i palmell de cada mà,

hem albirat el cel rogent de la vesprada,

hem admirat, l’Arc de Sant Marti, entrada enllà.

 

Aquesta vall invicta, que perdura,

i que perdurarà, com el blau de l’infinit,

que glossem embadalits, joliu natura,

i que estimem amb tendre amor, de dia i de nit”.

 

 

Finalment, aquests versos ens evocaren un agraïment a la Mare Terra i, òbviament, a la preciositat que, més d’una vegada, copsem, quan estem en contacte amb la natura.

L’escriptor de Gurb, unes pàgines després d’escriure de Tavertet estant, i prosseguint amb el mateix sentiment, plasma el poema “Lloança a Osona” (p. 214), en què diu

“Arrel i garantia, és nostra ferma Osona,

amb joventut alegre, gentil i dreturera,

espill de noble raça, que reviu i ressona,

montjòia esplendorosa, formal i duradera.

 

Els seus avantpassats, són ramellets d’història,

encís de romaní, llorer, flors, roselles,

atent servei, formal, endomassat de glòria,

gentil essència, suau, en cadascuna d’elles.

 

Les seves terres són, la vida al ser vivent,

és esplendor, és cel blau, és cordial promesa,

és el ressorgir total, estrella omnipotent,

pomell de nutrició, salut, avinentesa.

 

Meravellosa contrada, de cara el Pirineu,

és l’encant floreixent, al mig del camp i serra,

coratge, pau, anhel, s’albira a tot arreu,

vibrant, immensa estada, espill de nostra terra”.

 

Per consegüent, ací copsem el sentiment, però associat a la jovenesa, a les arrels, a lo dret que permet connectar amb lo terrenal i amb la comarca d’Osona, amb un espai geogràfic que inclou la història, la fauna, els qui hi viuen i li donen vida i, igualment, els qui la nodreixen i li afavoreixen la bona avinença.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia.

 

 

 

Nota: [1] Literalment. Potser volgués dir “on hi ha sempre”  o bé “on hi sembre”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)