Prosseguint amb el llibre “Cuentos vells i baralles noves. Recollits d’ací i d’allà”, de Josep F. Sanmartín i Aguirre, publicat en l’any 1876, captem altres passatges que enllacen amb el sentiment de pertinença a la terra, amb el significat que té per als valencians la llengua vernacla i amb els gusts del gran públic (que parlava la llengua catalana). Així, l’autor comenta que, “Mentrestant, (…) en llegir-ne obretes com el Niu d’abelles, CUENTOS VELLS I BARALLES NOVES, els divertits joguets dramàtics de n’Eduard Escalante, les del famós dominic Pare Mulet i algunes altres per l’estil, fins que, si Déu ho vol, aplegue el dia que, de tot cor, desitgem”  (p. 13).

I, més encara, el matriarcalisme també es plasma en el fet que catalans i valencians tenen unes mateixes arrels culturals i lingüístiques i, per això, Josep F. Sanmartín i Aguirre opta per la germanor: “En este llibre, trobaran els lectors reunides, juntes amb els xistes[1], rondalles, anècdotes i contes que son col·lector ha pogut arreplegar-ne en llurs viatges pels pobles de Catalunya i el reialme de València, no poques vegades, dels propis llavis dels llauradors i dels pagesos i moltes més de diferents publicacions llemosines, especialment, de Lo Gay Saber i de l’anuari que, en Barcelona, dona a llum el senyor Pelai Briz, les més gracioses composicions dels principals poetes catalanes, valencians i mallorquins, com són el Rector de Vallfogona, Baldoví, Pitarra, Pérez i Rodríguez, Escalante, Franquesa , Llombart, Peiró i Dauder, etc.” (pp. 13-14). 

A més, el folklorista addueix que “sols ens resta pregar als lectors que, tenint present la diversitat de procedència dels treballs que el formen, ens dispensen les moltes i grosses faltes ortogràfiques (…).

El nostre objecte, al donar-lo a l’estampa, simplement es reduïx a contribuir-ne, d’algun modo, com déiem abans, a que el públic valencià s’aficione a llegir obres escrites en la nostra llengua i a entretindre’l al mateix temps, ja que tan amic és de la broma i de la distracció, quan oint el xip i xap de la pluja i calfant-se a la vora del foc, passa les llargues vetlades de l’hivern rient-se alegrement amb sa lectura” (p. 14). Per consegüent, l’autor expressa la situació de desigualtat en el domini escrit d’ambdues llengües i, igualment, confia en la bona acollida amb què el públic, molt obert, puga rebre l’obra, com ara, en rogle, com moltes vegades en l’hivern.

Finalment, copsem un home que toca els peus en terra, quant al present lingüístic, i, per això, escriu “Si tal aconseguirem, des d’ara, ens daríem per ben satisfets i recompensats del nostre modest treball” (p. 14). Sobre aquestes paraules, podem dir que, per exemple, a mitjan del segle XX, els sainets i les obres d’aquesta mena, encara tenien bona acollida pel públic valencià i que, en paraules de ma mare dites pel 2023, àdhuc, entre persones que, més d’una vegada, eren serioses i que, en canvi, també prenien part en la preparació i en el desenvolupament de joguets còmics… i que ho feien amb papers no precisament secundaris.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Nota: [1] Castellanisme, en lloc de formes com “acudits”, “gràcies”…

Un altre folklorista valencià que plasma el sentiment de pertinença a la terra i la seua simpatia per la llengua vernacla és Josep F. Sanmartín i Aguirre (1848-1901), per exemple, en l’obra “Cuentos vells i baralles noves. Recollits d’ací i d’allà” (https://ia800206.us.archive.org/11/items/cuentosvellsybar00sanm/cuentosvellsybar00sanm.pdf), recopilada en la web “Internet Archive”, a què accedírem en desembre del 2023, i que fou publicada en la ciutat de València en 1876. Així, fa una dedicatòria “A mon benvolgut amic en Josep Maria Manaút.

Fa molt temps que l’autor d’estes ratlles tenia empenyada sa paraula en dedicar-li, a vosté, una obreta com a prova de vera i antiga amistat. Hui que, per fi, es decidix a donar a l’estampa la present, tenint en compte l’amor que, a la literatura llemosina, li  ha tingut vosté sempre, no dubta en posar son nom al front d’ella, amb la seguretat de que sabrà rebre-la amb carinyo[1] una persona com vosté, tan aimant de la nostra llengua” (p. 7). Cal dir que, en el segle XVI, començà a creure’s que la llengua catalana havia tingut el seu naixement en Llemotges, una població nord-occitana.

Ja en el pròleg, Josep F. Sanmartín i Aguirre es posa en defensa de la terra i de lo que hi té a veure. en primer lloc, de l’esmentada llengua: “València, la pàtria de n’Ausiàs March i en Jaume Roig, aimant com la primera de les seues glòries, no podia, per ninguna de les maneres, permanéixer[2] indiferent a la idea, tan lloable com transcendental per al nostre reialme, de restaurar la rica joia de la nostra literatura; idea notablement iniciada per sa germana Catalunya i, degut a l’entusiasme i constància de llurs fills, convertida ja en un fet, realment molt molt més important de lo que llurs detractors, fins sons mateixos adeptes, es prometien” (p. 9). Per tant, no sols es plasma aquest sentiment, sinó que catalans i valencians formen part d’un arbre comú, d’una mateixa mare.

No debades, tot seguit, afig “Efectivament; alguns escriptors i poetes valencians, comprenent quals eren els interessos de sa terra nativa, amb tota la bona fe de la seua ànima, respongueren al sagrat crit de Patria, Fides i Amor[3], donat pels catalans, i aixecaren el seu gloriós pendó, que no podia menys de prendre part en tan patriòtica creuada i, encara que formant a la rereguarda, ‘¡Avant! digueren joiosos a llurs germans del Principat: ‘-Anem tots junts a la victòria!” (p. 10). Cal dir que, en simbologia, l’arbre representa la mare i, en canvi, els fruits són els fills i que, ací, els fills responen amb molts punts en comú amb la mare, o siga, amb la terra.

En línia amb aquesta actuació en Catalunya i en el País Valencià, Josep F. Sanmartín es  demana si “¿És que els hi manquen les forces per a sostindre dignament el pavelló? ¿És, per la nostra dissort, que el llinatge dels nostres il·lustres poetes ha desaparegut per a sempre de la nostra raça? Creiem que, per fortuna, està molt lluny de ser-ne res d’açò” (p. 10). Quant al terme “raça”, convé dir que, fins i tot, en el primer terç del segle XX, encara s’emprava com a sinònim de “Poble” (amb el significat de grup de persones que comparteixen una mateixa llengua, la materna, a què identifiquen com la vernacla, com la de la terra).

Després de fer una exposició sobre els motius que podien haver generat eixa resposta per part dels valencians, el folklorista escriu que, “D’ací, doncs, que, als valencians, se’ns resistixca l’admetre que, de prompte, el llenguatge que els nostres avis parlassen, el qual n’és molt gran obstacle per a la renaixença de les lletres llemosines i, per això, tenint-ho en compte alguns dels escriptors d’esta ciutat, entre els quals es troba, en primer lloc, el popular poeta en Constantí Llombart, u dels que més, a més fe, hi treballen per a portar-ne a cap en València el renaixement literari llemosí, s’hagen decidit a escriure i publicar-ne obres festives, si no molt recomanables per son mèrit, a propòsit de son gènere i estil, per a despertar-ne l’adormida afició que tant, encara hui, escasseja a la llegenda d’escrits en el nostre llenguatge” (pp. 11-12) i, per eixe motiu, s’havien proposat impulsar l’ús escrit i la promoció de la llengua materna (la catalana) en el Regne de València, on, com deia Carles Ros en el segle XVIII, havia estat arrimada.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Notes: [1] Castellanisme, com ara, en lloc de la forma “afecte”.

[2] Castellanisme, en lloc de la forma genuïna “romandre”.

[3] “Patria, Fides, Amor” (és a dir, “Pàtria, Fe, Amor”) fou el lema en llatí que empraren els renaixentistes del segle XIX en tot l’àmbit lingüístic catalanoparlant, bé catalans, bé valencians, bé de les Illes Balears.