Arxiu d'etiquetes: la dona salva l’home

Dones que marquen les directrius, que salven l’home i que fan de líders

General, , , ,

Una altra rondalla en què captem trets matriarcalistes i que figura en la mateixa obra, a càrrec de Josefina Roma, és “El rei David”. Un jove comenta a son pare que ell està per matar un gegant i, “Un dia, tot decidit, va marxar, es presenta al rei, que es deia Saül, i li diu: -Vinc decidit per matar el gegant!

El rei (…), com el va veure tan decidit, li va dir: -Té: posa’t aquest pitral i cuirassa de dalt a baix. (…) si mates el gegant, et podràs casar amb la meva filla i seràs el meu hereu (no tenia cap noi, el rei).

Ell, que agafa una fona i cinc pedres i se’n va anar” (p. 428). Com veiem, el rei està disposat a donar-li protecció (la cuirassa) i el xicot prefereix lo que més fàcil li resulta.

Més avant, el jove David es presenta al gegant i li comenta que vol lluitar amb ell. Però el gegant li respon: “-No em vull moure per lluitar amb un xicot tan petit.

-Au, aixeca’t! -feia el noi.

I ell: -Ca! No em vull moure per tu. I no ho saben que ets massa petit?

Però, tant i tant li va dir, que ell s’aixeca. Encara no es mou, li venta una pedra amb la fona i el mata de seguida. I, corrents, a llevar-li el cap” (p. 428). I, immediatament, se’n va a cal rei, com en moltes rondalles semblants.

Ara bé, com que el monarca no li volia donar la pubilla, li comenta “però et daré la mitjana i un tros de reialme” (p. 429) i mirava sempre de fer-lo perdre. Aleshores, intervé la reina: “La mare de la noia, per sota mà, li va enviar a dir que no es deixés veure, que el rei el mataria i que podria donar una excusa.

Hi arriben els soldats i demanen per David, que, corrents, anés a cal seu sogre.

La dona que diu: -No està bo.

I ells marxen i ho diuen a Saül” (p. 429). Com veiem, la dona recorre a la raboseria i, igualment, és ella qui salva l’home i ho fa per mitjà de persones (podem pensar que hòmens, ací, militars) que estan al seu càrrec.

A banda, la dona i mare de David és qui mena la casa on viu el fill i, com que respecten la seua paraula, els militars fan via cap a cal rei.

En un passatge posterior, la mare de David, per mitjà de l’enginy i de la iniciativa del fill (qui se n’havia anat), fa que els soldats entren a la cambra però no maten el jove:

“-Ai, la traïdora, com ens ha enganyat!” (p. 429).

Cal afegir que, cap al final de la rondalla, hi ha un passatge en què la dona és qui fa de cap de colla: “Allà, a la vora, hi havia una casa molt rica que en deien can Nabal. La senyora era molt bona i mantenia els lladres de la cova, mentre cada dia li donessin el bon dia. L’endemà de ser-hi, en David hi va i la senyora el va estimar tant que, per tot arreu, va esbombar que hi havia un lladre tan bo. Tothom l’estimava i l’anava a veure” (p. 429). Per consegüent, la dona és qui marca les directrius i qui salva l’home. Això sí, perquè fan lo que ella els ordena.

“Saül també el va anar a veure i, com que era el seu gendre, (…) va fer pubilla la noia mitjana i David va ser l’hereu” (p. 429).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota per als lectors d’aquesta web: Dia 4 de novembre del 2023, de vesprada, un poc abans de posar-nos a escriure per a passar el text a aquesta entrada, captàrem que una entitat vinculada amb jocs d’atzar havia intentat blocar l’accés a la web, tant en l’ordinador portàtil com també en el telèfon mòbil.

Fins i tot, hem pogut veure que no es podien escriure comentaris, ni obrir pàgines, ni consultar paraules.

A més, hui, 5 de novembre del 2023, de matí, hem pogut comprovar que sí que es pot accedir a altres blogs que porte i plasmar punts de vista i més, per exemple, “plomalliure”, “Mèlpita” i “… que t’ix pel forat del cul”.

Finalment, dir-vos que, des de hui a migdia, ja podeu fer-ne ús.

Una forta abraçada.

Lluís Barberà i Guillem

Alaquàs, 5 de novembre del 2023.

 

Dones que marquen la pauta, que salven l’home i que afavoreixen el lideratge

General, , , ,

Un altre relat en què copsem trets matriarcalistes és “El noi que es va casar amb la filla del rei”, recopilat en el llibre “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma. “Hi havia un rei que tenia una filla. Davant del seu palau, hi havia un arbre molt gros. Ell va fer un pregó per tot arreu: ‘Que el que serraria en un dia aquell arbre, es casaria amb la seva filla’, posant una condició: ‘Que el dia que serressin l’arbre, en essent al migdia, havien d’anar a dinar al palau” (p. 419). Però tots els qui es presentaven a la prova, no la superaven.

Un dia, un xicot decideix anar a cal rei. “Caminant caminant, va trobar una vella que li va preguntar on anava i, quan ho va saber, li va dir” (p. 419) que no hi anàs, perquè ningú no ho havia assolit. Ara bé, “Al veure’l tan determinat, la vella li va dir: -Doncs mira: escolta’m bé, fes el que et diré i t’anirà tot bé. Tot el que trobis pel camí, recull-ho” (p. 419). Ens podem fer una qüestió: primerament, ¿demana l’anciana amb la intenció de captar si el jove tindrà l’atreviment de presentar-se en cal rei? Perquè, com podem veure, la vella li aprova la jovenesa, eixe esperit aventurer i, des d’aleshores, li fa costat.

Ara bé, la dona li comenta que, si segueix les seues indicacions, farà realitat el propòsit. Per consegüent, la narració exposa que la velleta salvarà l’home, li aplanarà el camí. A més, el fet d’acollir lo que trobarà durant el trajecte, em recordà lo que, cap al 2010, em comentava un amic: prendre d’aquesta línia de pensament, d’una segona i, en acabant, fer-ne u la seua, com qui escriu una redacció. O siga, formar-se un criteri. I més, en la jovenesa, moment de la vida en què està ambientat el relat.

Així, com en altres rondalles, el noi es troba amb tres hòmens, a qui convidarà a prendre part del seu projecte i que ho faran: “Voleu venir amb mi” (p. 419) ens recorda la frase del líder que encapçala un grup (en aquest cas, amb un home relacionat amb formigues, amb un segon que ho fa amb pedres i, quant al tercer, amb taps de vi). “I tots tres se’n van cap a palau.

-Vinc per serrar l’arbre -va dir aquell xicot al rei.

-Vés! -li va respondre el rei-, però, a migdia, has de ser aquí” (p. 419).

A migdia, el xicot “enrotlla la serp en el tall que havia fet la serra (…). Vet aquí que la filla del rei -que, cada dia, sortia a aquella hora, afegia l’arbre, pixant-s’hi i, per això, els serradors, en acabat de dinar, el trobaven sencer” (p. 420). Per consegüent, copsem que la dona és qui perpetua la vida del demà, que les arrels puguen endinsar-se i que els arbres cresquen. ¿I com? Mitjançant u dels símbols femenins, en aquest cas, unit a la vida humana: el líquid de l’orina, ací, de la dona. És a dir, subministrant aigua a lo que, en les persones, seria un nen, i, de pas, perllongant l’existència de l’espècie. 

Nogensmenys, el jove, que veu lo que ella fa, solta una serp, la noia no va a l’arbre i ell el talla i, tot seguit, el porta al monarca.

Posteriorment, el rei posa unes proves al jove i ell les supera, això sí, seguint la pauta que li havia marcat la vella: recorrent als seus aliats. I cada u fa el seu paper.

Però, quan el rei li demana que li guarde cent conills que li ensenya, el xicot se’n va al bosc i “li surt aquella mateixa vella i li diu: -Vaja, no t’espantis! Vet aquí un flabiol i no quedaràs enganyat. Vés cap a pagès amb els conills, tocant aquest flabiol. Tots et seguiran. Els deixes pasturar i, quan vulguis tornar-te’n, sols has de fer que sonar un xic i tots se t’ajuntaran” (p. 420). Cal dir que aquest passatge (i semblants en altres rondalles) exposa el tema del lideratge, de ser u qui fa de cap de colla. Així, malgrat que el jove ja havia actuat en grup i menant-lo, li era menester que un col·lectiu més gran (no ja els tres hòmens) cregués en ell i li donaren suport. Per descomptat, afavorint ell les bones relacions. Quant a aquest detall (i per la similitud), direm que hi ha un proverbi budista zen que diu “Si vols que una vaca siga teua, deixa-li tot un prat i ho serà”.  Igualment, reflecteix que, en les cultures matriarcalistes, es promouen ambients en pro de la creativitat, encara que hi haja qui la modere, de la mateixa manera que una mare ho fa en la vida dels fills.

Més avant, el rei, la reina i la filla es disfressen i ell els descobreix i els diu que han tractat de mentir-li. Aleshores, el monarca li diu que ha de cercar padrins i, més tard, de guanyar una batalla (p. 421).

Finalment, com que el xicot ho aconsegueix, el rei li diu: “-Perquè t’has portat tan bé, et casaràs amb la meva filla; i els homes que anaven amb tu, seran premiats” (p. 422). 

Agraesc les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home i transmissores de la cultura popular

General, , ,

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme és “L’estudiant sortós”, la qual figura en l’esmentat llibre a cura de Josefina Roma i fou recopilada en 1902. “Un estudiant, a qui se li va fer fosc al mig de la carretera, va pujar a un palmer per dormir-hi. Quan són les onze de la nit, se li presenten molts homes i dones a fer ballades allà sota, amb flabiols i tamborins i es divertien molt” (p. 391). Com podem veure, al costat de la palmera, arbre que, en algunes endevinalles (o en cançons) populars, té relació amb lo eròtic (per exemple, en la població valenciana Xàtiva, on es diu “Set pams: sis de cabota, les castanyes penjant i els pèls en la soca”), es  reuneixen persones. Aquest detall empiula amb el matriarcalisme (no sols perquè esdevinga de nit, un moment del dia que enllaça amb lo femení) i, igualment, amb el comunalisme, ja que, en ambdós casos, sovint, es feien aplecs al costat d’arbres, els quals, tradicionalment, eren considerats com testimonis del pas dels anys.

“Al cap d’una estona, una dona es  va posar: -La filla del rei està molt malalta.

Aquell s’ho escoltava (…) dalt del palmer” (p. 391).

Així, es reflecteix que, en la reunió, amb hòmens i dones (un altre tret matriarcal i que va en línia amb la tradició de participar les dones en actes socials i en què també tenien dret de veu i de vot), es prenien decisions (per exemple, per a salvar una dona, ací, la filla del rei).

Tot seguit, una dona considera que la princesa no té cura i, al moment, una altra sí que en troba a la jove: “Ací hi ha aquest palmer, que té una grana que, fent-n’hi aigua i donant-n’hi a prendre, li seria molt bo” (p. 391).

Afegirem que, en l’entrada “Grana” en el DCVB, la grana, entre d’altres coses, vol dir “Llavor vegetal”. A més, aquesta dona afig que, si l’aigua es posa en un tupí (això és, en una olla petita) i, en acabant, li la donen, restarà guarida. Per consegüent, és la dona qui salva l’home, qui sap més sobre la cultura que han transmés de generació en generació, malgrat que també hi haja hòmens.

Quan els de l’aplec foren fora, l’estudiant “agafa les granes del palmer i se’n va cap a Madrid. Troba un altre estudiant, que ho era de metge, i diu: -Em vols baratar el vestit? Ja te’l tornaré.

Es baraten el vestit i mangala, i ell se’n va cap al palau” (p. 391). La mangala és el bastó d’autoritat. I allà, com que es passejava però “no feia res de mal a ningú, no li deien res” (p. 391).

Posteriorment, el rep el sentinella, qui li demana on va i, un poc després, l’estudiant  se’n va a parlar amb el rei. “El rei, quan ho va saber, corrent, va fer-lo pujar. I ell li va explicar que la curaria fent bullir la grana que portava en un tupí i fent prendre l’aigua a la noia” (p. 391), és a dir, seguint les indicacions que havien comentat en la reunió… , entre les quals intervé l’aigua, tret molt vinculat amb les cultures matriarcals.

Finalment, “Quan va veure que se li curava, el rei li hauria donat tot.

-Quin títol voleu? Demaneu!

Diu: -Un títol de res, i és que no hagi de treballar més per viure. El rei, de seguida, l’hi va concedir” (p. 391). Per tant, la narració ens presenta un rei molt obert i, a més, generós i agraït. Resulta significatiu que, des del principi, l’home (ací, l’estudiant) faça el paper d’aprenent, un altre tret que podríem enllaçar amb lo matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home, que li marquen la pauta i que garanteixen la pervivència del Poble

General, , ,

Un altre relat que figura en l’obra “Rondallari de Pineda”, recopilat per Sara Llorens en 1903 i amb trets matriarcalistes, és “Roses que fan reviure”. Així, a mitjan relat, podem llegir que, un soldat, “Tancat al calabós, heus aquí que, a la nit, li surt la Mare de Déu, li dóna tres roses i li diu: -Mira: aquí et dono aquestes tres roses. Abans de morir, demanaràs a un company teu que, un cop siguis colgat, et descolgui i te les passi tres vegades per la cara al punt de la mitjanit. I tornaràs a quedar viu” (p. 379). Com podem veure, en aquest passatge, és la dona qui farà possible que es salve l’home i que reviscole. Afegirem que aquesta rondalla l’escriguérem i l’analitzàrem el dia de Tots Sants (1r de novembre) del 2023, la vespra del dia de Difunts (2 de novembre), i que la mitjanit no sol anar unida a la Mare de Déu i sí, com ara, a relats de por i, per descomptat, amb molts de línia matriarcalista i en què apareixen detalls femenins.

Igualment, que Nostra Senyora porte les tres flors (les quals, en paraules de Josefina Roma, representarien “la seva puresa abans, durant i després del part”, p. 376), ens recorda narracions en què una dona recorre, per exemple, a herbes o a altres mitjans i que guareix la persona que ho necessita: és el cas de les remeieres, com ens recordà Antonia Verdejo González en un missatge del 1r de novembre del 2023.

Tocant el tema del retorn a la vida, el passatge podria empiular amb el mes de desembre, quan mor el dia més curt (la mort) i, després, comença a acurtar-se la foscor que havia aplegat al màxim, així com la llavor que cau en terra i, des de dins, s’enfila amunt, malgrat que ho faça a poc a poc, i que, posteriorment, donarà els seus fruits.

Prosseguint amb la rondalla, “L’endemà, al portar-lo a afusellar, li van demanar què volia d’aquest món. Ell va dir: -Tenir un parlament amb tal company.

El seu company plorava. Ell li va fer: -Si plores perquè m’han d’afusellar, no ploris, que, si vols, em pots salvar.

L’altre, tot parat, diu: -Com?” (p. 379).

Llavors, el soldat li comenta què li ha dit la Mare de Déu i com ho ha de fer el company.

A mitjan nit, se’n va al cementeri, passa les tres roses a l’amic (al soldat), li demana i el xicot s’alçà “I se’n va anar lluny” (p. 379). Per consegüent, el primer dels hòmens compleix amb la paraula (fa lo que li ha indicat la dona, Nostra Senyora) i, tot seguit, el soldat fa via cap a Madrid, on “la reina estava a les portes de la mort” (p. 380).

Com podem pensar, el fet que el xicot vullga salvar la dona enllaça amb el matriarcalisme: no deixar que caiga la casa, ni la dona (qui fa de cap de colla), ni lo femení, etc.,  sinó fer-hi costat i, de pas, garantir la pervivència del grup (així com, per exemple, en un regne, es faria assegurant la descendència de l’estrateg, les bones collites i la bonesa).

“Ell, que, de seguida, li passa tres vegades les roses per la cara i la reina queda viva. (…) Li van dir què era el que demanava: riquesa, benestar….; que parlés, que se li donaria” (p. 380). Ell els diu que una revenja pel cap que l’havia ordenat matar. Aquest passatge empiula amb el fet que el matriarcalisme no promou, com a prioritari, l’acumulació, sinó, com ara, la ponderació.

Aleshores, el rei li ho va consentir i “van fer un convit de tots els caps i de totes les senyores dels caps” (p. 380).

Més avant, encara que no s’indique, podem imaginar que el rei fa de jutge i que, com que capta que el soldat no li ha mentit, ordena que castiguen els qui havien fet mal a l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones i hòmens que trien, de bon cor, generosos i molt oberts

General, , ,

Una altra narració en què captem trets matriarcalistes, i que apareix en el llibre “Rondallari de Pineda”, és “El fill del negociant (variant B)”, recopilada per Sara Llorens i semblant a altres rondalles. Un home fa estudiar el seu fill fins als díhuit anys i, llavors, “li va dir: -Ara faràs el meu ofici. Vet aquí cent duros. Vés, fes bé i no facis mal!” (p. 353).

El xicot fa via, troba una dona que “tenia les criatures afamades i l’home mort sense poder-lo soterrar” (p. 353). El noi li dona els cent duros i se’n torna a sa casa.

Aleshores, son pare, com que el fill havia seguit el consell, li’n va donar nou-cents “i que se’n tornés” (p. 353).

Tot seguit, el jove aplega a una plaça on uns gegants es menjarien una noia. Aleshores, ell la compra i, més avant, el minyó i la fadrina “van determinar anar-se’n cap a la terra d’ella, que era filla del rei i estava promesa amb un comte, amb qui s’havia de casar” (p. 353). Com podem veure, no sols copsem el bon cor del jove, sinó que salva la dona (en dues ocasions), però, igualment, tria anar-se’n a la terra on ella vivia i, així, ell no imposa el seu punt de vista, sinó que, àdhuc, segueix el model matriarcalista: les noces seran on ella residia. Aquest tret vinculat amb el casament ens l’han comentat algunes persones.

Ja tots en la taula (el rei, la filla del rei, el comte i el jove), la noia, quan el xicot li ofereix la cassola de què menjaven, “amb bona cara, la prenia i se servia” (p. 353). Per això, el comte llança el noi a l’aigua.

Quan el jove aplega a un prat i passa a viure-hi, “va arribar la vigília del dia que la filla del rei s’havia de casar” (p. 353) amb el comte. Aleshores, mentres ell es dolia que no hi podria assistir, se li apareix un fantasma, “El va avisar que fes de pobre i el va portar a la porta del palau” (p. 353). La semblança amb altres passatges en què, com ara, apareix una mà, de nit, i que fa de guia del xicot o d’una jove, ens porta a identificar aquest fantasma amb un personatge femení. Ens trobem, per tant, amb trets matriarcalistes. I serà la dona qui el portarà on ella triarà.

En el passatge posterior, “Sortí la noia a fer-li caritat, li conegué l’anell i va a dir al seu pare que volia que el pobre entrés a dinar amb ells.

-I ara! -diu el rei-. Compta si, a casa, dinarà un pobre!

Però, com que la tenia tan contemplada, ho va haver de fer” (p. 353). Afegirem que el tema de la caritat, de donar una part a les persones que necessitaven, als captaires o als qui anaven de pas i volien allotjar-se, està molt plasmat en comentaris relatius a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i el considerem un tret que empiula amb el matriarcalisme. Igualment, es fa lo que la dona vol, perquè és ella qui té la darrera paraula.

De nou, “Quan s’havia servit el pobre, li passava la cassola, i ella, amb una bona cara, se servia” (p. 353).

En acabant, el rei explicà la seua història; després, el comte i, quan tocava al pobre, demana al comte sobre els fets esdevinguts en el vaixell, des d’on el noble l’havia tirat a l’aigua (p. 353).

“Com que l’altre no ho va poder desmentir, el rei el va treure a fora i la noia es va casar amb aquell noi” (p. 355).

Catorze anys després, tingueren fills i, una nit, un fantasma s’apareix al noi i, com que el xicot, temps arrere, li havia promés que li donaria la meitat de lo que estalviàs en catorze anys, el fantasma li demana una de les dues criatures i mitja dona.

Finalment, en veure que el jove faria aquest repartiment, el fantasma li diu “No vull dona, ni criatura, ni diner” (p. 355), perquè el xicot ha actuat amb bon cor. Un passatge que enllaça amb el del juí que fa el rei Salomó a les dues mares i en què el monarca aprova la versió de la mare que defenia el seu fill.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La infantesa, l’adolescència, la joventut i la trobada amb fills ja grans

General, , , , , ,

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme, i que figura en el llibre “Rondallari de Pineda” i recopilada per Sara Llorens en 1902, és “Els tres germans iguals”. Un pescador, un dia, agafa un peix molt gros. “Així que el té damunt de la barca, se li posa a enraonar i li diu:

-Si em deixes anar, serà la teva sort” (p. 325) i li addueix que ell, ara, té una egua amb tres cavalls, una gossa amb tres gossets i “una dona que ha tingut tres nois, tot en un dia.

Veus aquí que ell el deixa anar. Cala les peces per sardina i n’agafa molta” (p. 325). Pel contingut i per la semblança amb altres narracions (en què una sirena és qui s’apareix al pescador), considerem que aquest peix seria una dona, encara que, en el vocabulari eròtic i sexual, el peix (com també la sardina i, com ara, l’espasa) representen el penis.

A banda, com en altres relats, quan les relacions entre l’home i la dona són positives (o bé el tracte que reben els fills, per part del pare o de la mare), hi ha prosperitat, naixen fills i els personatges passen per bons moments, àdhuc, en la vida social.

De fet, més avant, podem llegir que, “Com que cap pescador havia anat mar enfora, ell va treure molts diners. El peix gros li havia dit que guardés tres peixets que ell tenia i que els enterrés, que, al cap de set anys, n’hi sortirien tres espases, una per cada noi. En arribar a casa seva, ho va fer” (p. 325). En vincle amb aquestes paraules, comentarem que, així com l’espasa representa el penis, la terra és la vulva. Per consegüent, captem que, primerament, el pescador (l’home) i el peix (la dona) es troben. En acabant, tres peixets (tres fills) han eixit de la terra, això és, de la mare, després que ell llauràs la terra i fes una penetració en ella (el semen, és a dir, la “sement” que, amb el temps, junt amb l’aprovació de la dona, qui té la darrera paraula, possibilitaria els nadons).

A més, quan els xiquets ja tenen set anys (el ritu de pas cap a la segona part de la infantesa), els surten les espases (les quals, simbòlicament, representarien el membre viril, una etapa de la vida de la persona) i u dels tres diu al pare que vol fer món (tindria a veure amb la valentia). “Se’n va anar a córrer món” (p. 325).

Igualment, quan entrem en un passatge que pot recordar-nos la sexualitat en l’adolescència, es comenta que “L’amo de la terra era molt ric, tenia una noia per casar i sempre deia: -El que em mati la serp i em porti una mostra, es casarà amb la meva noia i serà l’hereu de la casa.

El noi ho va sentir dir. Tenia dotze anys i se’n va anar cap a aquella terra on hi havia la serp” (p. 325). Si, en la primera part, es plasma la infantesa, ací ho fa la pubertat unida a les relacions sexuals entre l’home i la dona.

El xicot mata la serp, li talla les set llengües que tenia i les fica en una petaca (una capsa). “Aleshores, se’n va anar cap avall i, quan ja és en aquell poble, fa fer una crida per anunciar que ell havia mort la serp. (…) La noia que s’hi havia de casar, veient que no es presentava per a la mostra, va enviar algú per veure on era i a dir-li que es presentés” (p. 325). Per tant, la dona ocupa un càrrec de poder i té súbdits, trets que empiulen amb una cultura en què les dones tenen un paper molt important.

A mitjan relat, la jove, eixerida, quan copsa que intenten enganyar-la, respon a uns carboners:

“-I ara! -va dir la noia‐. Si l’ha morta aquell noi de la crida! Aneu-lo a cercar!” (p. 326) i, quan el primer dels germans ensenya les tres llengües, podem llegir que “ell es va quedar per casar-se amb la noia, que tenia divuit anys” (p. 326). I es casen… on viu la dona.

Això sí: ell té dotze anys i ella n’ha fet els díhuit: no sols en lo sexual, sinó en lo psicològic i en lo social, ens trobem amb unes frases en què es reflecteix que la dona va per davant de l’home, més enllà del desenvolupament biològic. A més, resulten interessants perquè, a diferència de com s’ha contat que, en aplegar a les noces, l’home havia de ser més gran que la dona (algunes persones, abans de la recerca, m’ho comentaren), ací veiem que la xicota és qui té més anys, no ell.

Al capdavall de la rondalla, el tercer dels germans salva els altres dos (que havien restat encantats per una vella), qui havia aconseguit que fessen lo que ella els proposava i, finalment, el foc resta apagat (la jovenesa fineix), la dona i mare dels xiquets veu tres hòmens (els tres germans) que entren a sa casa i no reconeix el seu marit (el pescador).

“Aleshores, van fer un convit molt gran. El pare i tot hi va anar i tot es va arreglar” (p. 327). En altres paraules, hi havia bones relacions entre les dues generacions.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Rondalles amb dones que afavoreixen la fecunditat, l’acollida i molt obertes

General, , , , , ,

Una altra narració en què es reflecteix el matriarcalisme és “L’ocell que parla (variant C)”, la qual podem llegir en l’esmentada obra a cura de Josefina Roma. “El rei sent que, de les tres germanes, la gran diu: -Si em pogués casar amb el rei, al mig d’un camp de blat, el mantindria tota la vida.

La mitjana: -Si em pogués casar amb el rei, amb un abric, l’abrigaria tota la vida.

I la petita: -Si em pogués casar amb el rei, tindria un noia amb l’estrella del dia al front, i un noi amb l’estrella de la nit” (p. 312).

Com podem veure, la dona és qui proporciona vida a l’home, com si fos la mare respecte al fill: ella permetrà que l’home (podríem dir que, àdhuc, en lo eròtic) afavoresca la fecunditat, la qual enllaçaria amb la vulva (la banda del mig del camp, el qual seria tot el cos) i li donaria la prosperitat que, en moltes rondalles, està associada a un regnat d’un monarca (o d’una reina) molt oberts i de bon cor. Això, en l’estiu, l’estació, simbòlicament, en vincle amb el forment i amb la joventut.

A més, la mitjana aportaria roba al fill, tret relacionat amb l’hivern i amb el paper maternal com la mare que dona suport als fills i els protegeix. 

Quant a la tercera de les germanes, prefereix tenir, en un futur, fills molt oberts als altres: la dona (la noia, la part masculina o, si no, la part activa de la persona, així com els estels ho fan durant la nit) i l’home (el noi, la part femenina o, en altres paraules, l’acollidora de les persones, així com la lluna es veu de dia).

Sobre aquest punt, al meu coneixement, aquests dos germans van en línia amb unes paraules que plasma Francisca Martín-Cano en l’obra “Arqueología feminista ibérica”, quan diu que “les mitòlogues matriarcals consideraven que la Deessa era Bisexual, no en el sentit de tenir, indistintament, parella circumstancial masculina o femenina, sinó en el sentit que incorporava els dos sexes, era Hermafrodita, representada amb atributs d’ambdós sexes. O siga, que personificava tant el Principi Femení com el Masculí i a qui creien única responsable de la funció de donar Fertilitat i Fecunditat i de donar a llum totes les coses (Virgo)” (p. 164).

Finalment, direm que les paraules de la rondalla i les de Francisca Martín-Cano ens acosten a dos sants que són patrons de moltes poblacions catalanoparlants (o en què se’ls fa molta festa) i que cadascú podria simbolitzar una de les dues parts de la dona, de lo femení: els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, molt coneguts, en bona part de Catalunya i de la Franja de Ponent, com Sant Nin i Sant Non. Açò deduírem el 1r de març del 2018 i feu que el 1r d’abril del 2018 copsàrem que la cultura que va unida a la llengua catalana és de tradició matriarcalista. Per consegüent, la germana gran li protegiria la fecunditat i la fertilitat; els Sants de la Pedra, que la collita siga bona i abundant, sobretot, la del forment (en la narració, blat).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: En la foto que adjuntem, figura el text d’aquesta rondalla recopilada per Sara Llorens.

Dones que posen les instruccions als hòmens, que fan costat, que subministren i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla recopilada per Sara Llorens en 1903, que figura en l’obra “Rondallari de Pineda” i en què captem trets matriarcalistes, és “L’ocell que parla (variant A)”. De manera semblant a l’anterior, la germana petita, quant al fill del rei, diu “-Si jo em casés amb ell, li donaria un noi i una noia amb una estrella al front” (p. 309). Novament, la germana més jove es casa amb el príncep, qui, tot seguit, se’n va haver d’anar a la guerra.

Quan els dos germans “van ser grans, van voler anar a servir: l’un, de jardiner; i l’altra, de cuinera, però tots dos a la mateixa casa” (p. 309) i, “al capdavall, al palau els van llogar. Quan va arribar el rei, de la guerra, va dir que trobava a faltar al jardí un arbre que donés tota classe de fruita” (p. 309). Com podem veure en aquests passatges, no sols la germana xicoteta té un fill i una filla (que representarien les dues parts de la persona, això és, la masculina i la femenina), sinó que, en acabant, u es dedica a la jardineria (el xic, un tret matriarcalista i molt plasmat en poemes i en cançons de tradició catalana) i l’altre ho fa a la cuina (més bé interior). 

Aleshores, el jove se’n va a cercar l’arbre i, mentrestant, la seua germana, per mitjà d’una ampolla d’aigua, podria copsar com es troba el xicot.

Més avant, podem llegir que el noi troba una vella i que, “Seguint les instruccions, va aconseguir l’arbre” (p 309). És a dir, l’home compleix les indicacions de la dona: es fa lo que ella vol i, a més, ella li aplana el camí.

“Llavors, el rei va voler una font que li ragessin set classes d’aigua. La vella li va indicar un lloc en què n’hi havia tota una filera” (p. 309). De nou, copsem el matriarcalisme: la font (empiula amb lo femení, amb la dona i amb l’aigua), la riquesa que aporta l’aigua (un tret matriarcal) i, finalment, n’hi havia a muntó (“tota una filera”). A banda, l’home segueix la pauta que li marca la dona (ací, una velleta), qui, a més, li fa costat (la filera de fonts).

Al capdavall, el rei “va voler l’ocell que parla. La vella li va dir que el trobaria a una banda molt llunyana, on hi havia un palau amb un jardí ple d’estàtues” (p. 309) i li comenta que agafe la primera au que hi veja i que isca corrent del palau, per a no convertir-se en estàtua. I així ho fa, fet que permeté que, amb l’ocell en el palau del monarca, el rei fes “una gran reunió. A l’hora del convit, l’ocell va dir: -Vull que vingui el jardiner i la cuinera” (p. 309).

Per consegüent, ens trobem amb un rei molt obert, a) no sols als de la cort, sinó b) als qui, com l’ocell, provenen de llocs ben llunyans, c) als qui són vells i testimonis del pas dels anys (l’arbre) i, igualment, d) als més jóvens i que representen el futur (el jardiner i la cuinera). En un mateix passatge, tres generacions (l’arbre, el rei i el germà i la germana): un tret que podríem enllaçar-lo amb lo matriarcalista.

Finalment, l’ocell (com qui ha tingut moltes vivències en la seua terra i fora i és molt obert) explica tota la història del jove i de la seua germana i, “quan el rei va veure’ls l’estrella, va ben creure-ho. I va treure del calabós la seva dona” (p. 309), o siga, la mare dels dos nois i reina, i va ficar-hi les seues germanes.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que marquen la pauta, que porten la iniciativa, que salven l’home i molt obertes

General, , , ,

Tornant de nou a la música matriarcal, direm que, en l’entrada “Miquel Poal-Aregall. Pel teu amor (Rosó) (1922)” (https://catalaalcata.blogspot.com/2014/12/pel-teu-amor-roso-1922.html), amb la lletra original inclosa en el blog “Català al Catà Literatura”, i a què accedírem el 23 de setembre del 2023, mentres escrivíem sobre cançons que ensenyaren àvies (o padrines) o bé mares nascudes abans de 1920, copsàrem que empiula amb el matriarcalisme. Exposem la lletra, com figura en aquest blog, amb lleugers retocs:

“Pel teu amor

Amb la llum del teu mirar,
has omplert la meva vida.
Si em poguessis estimar,
ma il·lusió fóra complida.
I viuria tan content,
que en mon rostre s’hi veuria
la llum de l’agraïment
i, a tota hora, et cantaria
una cançó pels teus ulls
que jo mateix et faria;
una cançó pels teus ulls
perquè, enmig de tants esculls,
ells fossin la meva guia.

Rosó, Rosó llum de la meva vida,
Rosó, Rosó, no desfacis ma il·lusió.

Presoner en tots moments
de la teva veu tan clara,
que allunya els mals pensaments
i la bondat sols empara.
Perquè és fresca i és suau
i és un doll de poesia
i s’assembla a n’el cel blau
que, al cor, ens dóna alegria.
Doncs ja que em tens presoner
un dia i un altre dia,
i jo m’hi trobo tan bé,
Roser, la meva Roser,
vulgues fer-me companyia”.

 

Com podem veure, l’home comenta a la dona que ella li ha omplit la seua vida i, així, és la dona qui el salva, en aquest cas, mitjançant la mirada. Però l’home encara espera ser estimat per la dona (possiblement, en lo eròtic i en lo sexual), fet que ell enllaça amb l’agraïment.

A banda, l’home li diu que, quan així fos, ell li cantaria: per tant, copsem un home interessat per la música, més que per llançar-li floretes. El detall és ben manifest: els ulls de la dona el guiarien.

A tothora, ell apareix com a dependent respecte a ella: “Rosó, Rosó llum de la meva vida”. Però més: aquest home destaca la bonesa de la dona (“la bondat sols empara. / Perquè és fresca i és suau / i és un doll de poesia”) i que ella li aporta joia (“que al cor ens dóna alegria”).

Finalment, l’home li diu que és ella qui porta la iniciativa i que ho fa “un dia i un altre dia, / i jo m’hi trobo tan bé, / Roser, la meva Roser, / vulgues fer-me companyia”. Per consegüent, captem que és ella qui, per dir-ho així, domina el joc, encara que siga molt oberta i calga pensar que, no sols la dona estiga ben considerada, sinó que el tracte bé, amb bon cor.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Dones que trauen del pou germans i pobles mitjançant l’educació matriarcal i l’obertura

General, , , ,

Un altre relat que figura en la mateixa obra a cura de Josefina Roma, i en què copsem trets matriarcalistes, és “L’ocell que parla”, recopilat en 1902, el qual hem pogut trobar en moltes fonts (però amb versions diferents, de distintes èpoques i en poblacions catalanoparlants). En una casa, hi havia tres germanes ja grandetes. Un dia es posen a parlar sobre amb qui es casarien: la primera que ho diu, amb un carnisser; la segona, amb un flequer i, quant a la tercera, “amb el fill del rei” (p. 307). “Mentre deia això, va passar un criat, ho va sentir i va anar a dir al rei que hi havia una noia tan i tan maca que el volia.

El rei la va fer demanar” (p. 307) i “li van fer casar. Quan es van haver casat, ell, un dia se‘n va haver d’anar al servei” (p. 307) i, per tant, ella (la jove) és qui regenta la monarquia, qui l’encapçala, com en rondalles semblants.

Llavors, la noia té un nen i les germanes de la reina el llancen a un riu i envien a dir al rei que havia tingut un gos. Amb el segon, que és una nena, faran creure-li que és un gat. I, quant al tercer, que és fusta. O siga, la fidelitat del primer (vinculat amb lo masculí), la feminitat del segon (relacionat amb la lluna, amb la nit) i la fusta (igualment femenina i en nexe amb la mare, amb la matèria i amb la terra).

Com en altres narracions, el rei, “en anar-se’n, havia encarregat a les altres germanes que la cuidessin bé, que ja se’ls pagaria quan tornaria” (p. 307), tret que empiula amb el fet que, en les cultures matriarcalistes, la dona està ben tractada i, ací, a més, els fills que ha tingut.

“Veus ací que, un pescador que ja havia trobat el primer nen, va trobar també la nena i els va tenir tots dos. I, com que no en tenia cap, els va fer criar i els va fer estimar com germanets.

El pescador deia: -Semblen germans! Els va criar perquè aquella gent no tenia família” (p. 307). En aquestes paraules, es reflecteix l’educació matriarcal, el fet que l’home farà de baula per a que no es perda la cultura (ací, simbolitzada pel seu pas, de generació en generació, eixe “els va fer estimar com a germanets”, en què la dona els faria de mare adoptiva). De fet, en trobar el tercer nen, el pescador diu: “-Serà com germà amb els altres: els faré estimar” (p. 308).

Ara bé: en aquesta rondalla, no apareix el germà que diu als altres germanets (o a l’adoptat) que aquells són bords, sinó que el pescador “els va fer estar molt bé, els va posar un jardí molt bonic i els va dir que només hi faltava l’ocell que parla, l’arbre que canta i l’aigua marina” (p. 308). O siga, que el pare adoptiu promou el comunitarisme i, a banda, considera que ells han de passar de la infantesa a la joventut: acollir el vol (l’ocell), lo vinculat amb la terra (l’arbre) i que s’endinsa en les arrels i s’enfila amunt (dos trets que enllacen amb el matriarcalisme) i fluir (l’aigua marina, la qual té a veure amb la dona, amb lo femení i amb lo matriarcalista).

Pel camí, els dos germans, a diferència de la germana, troben un vell, qui els marca unes directrius, però, com que ells giren la mirada cap al passat, es tornen estàtues. Nogensmenys, la xiqueta, en veure que no tornava el segon dels germans, “de tota manera, hi va voler anar” (p. 308), copsa el vellet, li talla les ungles grosses que tenia (en nexe amb la mort). Quan l’ancià li demana on va i ella li respon, el vell li afig que vaja a cercar l’ocell, l’arbre i l’ampolleta d’aigua i li addueix que, “a cada pedra que trobés, n’hi tirés una gota. Així ho va fer i li van sortir els seus germans i molta altra gent” (p. 308). Per consegüent, la dona (ací, una jove) fa el paper d’heroïna, de persona que, no sols ha salvat els seus germans i ara ja no han restat de pedra, sinó molta gent.

En acabant, els tres germans se’n van a sa casa, posen cada cosa en el jardí (l’au, l’arbre i l’aigua marina). A més, fan una crida: que hi hauria un convit de reis i reines. I, quan ja hi són, el pardal i l’arbre, testimonis de lo que havia esdevingut en llocs llunyans (l’ocell) i del temps (l’arbre), narren tot.

Finalment, “els nens es van trobar amb els pares que eren convidats” (p. 308).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.