Arxiu d'etiquetes: la dona salva l’home

Dones que marquen la pauta, àgils, que salven i molt obertes

General, , , , ,

Prosseguint amb el relat de “La Ventafocs”, plasmat per Joan Amades, ja en el ball, el rei li demana permís per a ballar junt amb ella i la Ventafocs li ho accepta. Per consegüent, es fa lo que la dona vol. Igualment, ell li dona un anell amb una pedra verda (p. 15), color que, com el blanc en altres narracions, està associat a la infantesa, a l’inici, al sorgiment. Ara bé, quan s’acaba el ball i el monarca pretenia convidar-la, ella fa via i “se’n va anar a corre-cuita” (p. 15).

Tot seguit, el rei se n’adona i “es va aconsolar pensant que la tornaria a veure en el ball de l’endemà” (p. 15).

La Ventafocs, en aplegar al seu dormidor, fica en una sabata l’anell verd que li havia donat el monarca.

L’endemà, pel cal rei, es parlava de la noia i, “Quan fou vespre, es va fer el segon ball” (p. 17), o siga, en un moment del dia vinculat amb lo femení. A més, la jove agafa una ametla i li n’ix un vestit daurat, unes sabates d’or i joies més llampurnants i boniques que les de la vespra “i se’n va anar cap al ball” (p. 17). Per consegüent, en aquest segon passatge, veiem el color daurat, associat amb la part activa de la persona. De fet, el rei, durant el ball, “per fer-la contenta, li va donar un anell amb una pedra vermella, gairebé tan bonic com el que ella ja portava” (p. 18). I, així, com en altres rondalles o bé com, per exemple, en goigs dedicats als Sants de la Pedra, copsem que, en el punt de partida (el primer ball), el color empiula amb la infantesa, mentres que, en el segon (de color vermell), ho fa amb la joventut. Igualment, el narrador comenta que l’anell de la dona era un poc més formós que el de l’home.

A banda, quan la noia ja és en l’habitació, fica l’anell (símbol d’aliança i de forma redona, femení) en una sabata.

El tercer dia, durant el vespre (pp. 19 i 20), es celebra un ball i la Ventafocs obri una anou i assisteix amb un vestit ple de campanelles que feien un so dolç. En l’acte reial, el monarca li dona una pedra blava i, a ella, que fa via per a que no la descobrissen, li cau una sabateta i no recula per a arreplegar-la (p. 20).

Aleshores, en cal rei, es parlava de la galant donzella i el monarca “estava esperançat de trobar-la, amb la sabata que havia perdut” (p. 21). Per això, decideix anar casa per casa, per tot el regne, “Amb el seu cotxe més bo i seguit de tota una corrua llarga de criats” (p. 22) i la gent “el feien entrar i feien sortir les noies, que estaven totes cofoies de poder parlar amb el senyor rei” (p. 22). Aquest tret enllaça amb altres rondalles matriarcalistes en què el monarca, molt obert, s’acosta a la gent.

Ell, “cada dia se sentia més enamorat d’aquella donzella que, com més anava, més estimava” (pp. 22-23).

Ara bé, com que el rei no aconseguia trobar la jove, començava a defallir. No obstant això, la xica, que no volia que ell caigués, “va demanar per fer-li un brou” (p. 23) i, en ficar-hi l’anell verd i trobar-lo ell, el rei es feu un poc més fort “i en demanà més” (p. 23). Com podem veure, és la dona qui fa possible que l’home reviscole, que millore i ho realitza mitjançant l’aliança, símbol d’amistat.

En un segon passatge amb brou, la xica fica l’anell vermell i ell, altra vegada, reviu i “va manar que li’n portessin més.

La Ventafocs va tornar a fer més brou i va tirar a la xicra l’anell de la pedra blava que li havia donat el rei en el darrer ball” (p. 24).

Finalment, per a que el rei la reconegués, la noia es posa la sabateta que tenia i u dels espardenyots de Ventafocs (p. 24). Cal dir que, quasi segur, es refereix al color blau marí (en nexe amb la dona, amb l’aigua i amb el matriarcalisme), en lloc del blau cel (que ho faria amb lo celestial i amb lo masculí). És a dir, passem del verd (infantesa) al roig (joventut) i al blau (maduresa): la dona està a un pas de casar-se.

Llavors, el rei prova a veure si la sabateta que ell tenia encaixa amb el peu de la Ventafocs “i li venia ben bé del tot. (…) Va fer preparar les bodes i, al cap de quatre dies, es van casar” (p. 25). Per tant, ell s’agenolla a la dona i ella és qui li aprova el casament: un tret que enllaça amb lo matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Dones que toquen els peus en terra, garrides, bondadoses i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què captem el matriarcalisme, i que fou recopilada per Francesc  Martínez i Martínez en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Segona tanda”, de 1920, és “La més xicoteta, la més sabuda”. Un home prou entrat en anys, que tenia una casa com un palau, però que no estava casat amb ningú, veu que, “Prop del palau, estava un poblet i, en ell, vivia un sabater, que no podia ser més pobre (…) per a mantindre la família, que es componia de la dona i de tres filles com a tres peladilles, més fines que un coral i més dolces que la mel” (p. 201). A més, les jóvens, “que el Senyor havia fet baixar tres àngels del Cel i, en veritat, ho eren, no sols per la cara i per la perfecció de cos, sinó per la bonesa. La fama d’aquells tres capolls de rosa s’estengué per tota la contornada i eren molts els que acudien per a poder-les mirar. U de tants va ser el potentat del palau” (p. 201). Per tant, com en moltes narracions, per una banda, apareix qui té molt de material (però no lo que li agradaria) i, per una altra, qui passa més fam que garró i que, per contra, té filles molt estimades per la gent o amb trets que, àdhuc, empiulen amb el matriarcalisme de l’Alta Edat Mitjana en els comtats catalans (com podem llegir en el llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”, de Teresa Vinyoles Vidal, quan fa esment a noms de baptisme de dones d’aquella època) i, per descomptat, amb la bondat.

El senyor, “sense perdre temps, es presentà en casa del sabater, a demanar-li una de ses filles” (p. 201). I comença per la gran, això sí, sense fer ostentació. Llavors, el noble ensenya a la jove tots els tresors que té i li diu:

“’-Tot açò és teu. Pots mirar-los sempre que vullgues i gojar-los a ton plaer. Jo tinc el costum de menjar en l’hostal, (…) perquè, d’eixa manera, eixia més barat. I, com fa ja tants anys, no me’l puc llevar. Així que jo me’n vaig, tu queda’t mirant les cadenes i les agulles, i les arracades i els anells i tot eixe bondó de joiells que tens’.

Anaven passant dies i, com la vista de les riqueses no alimentava, la pobra dona anava candint-se” (p. 202). Així, aquests apartats reflecteixen molt bé la cultura patriarcal i la matriarcalista: l’home representa lo que podríem dir el culte al sol, al misticisme (recordem que la claror hi té a veure), mentres que la dona enllaça amb la terra (amb lo fosc o de color marró; per a ella, no és prou la vista i les riqueses i, per això, mor).

A més, el fet que el senyor tinga tanta fal·lera per no amollar ni un clau i, igualment, per les joies (però poca relació amb la gent), fa que ell siga la part feble: com molts personatges masculins tradicionals en el folklore matriarcalista. Això explica que, tot seguit, el narrador comente que “¡quin plany li feu el marit, quins sospirs soltava de lo més fondo del cor, quins dolls de llàgrimes, dels ulls, eixien, quins gemecs! Feia compassió a tots els que el veien i el sentien” (p. 202). Afegirem que l’ús del terme “candir”, d’acord amb l’etimologia que figura en el DCVB, vol dir “tenir una blancor brillant”, i que, amb la filla mitjana, li ocorre un fet similar.

Aleshores, ens podríem demanar “¿No és eixa blancor, la qual enllaça amb el sol, amb lo patriarcal i, àdhuc, amb frases com ‘tenir-ho tot molt clar’, lo que fa que l’home no toque els peus en terra, a diferència de la dona, i que, per això, ell considera menester que algú li ho compense i que el traga d’eixa clarícia?”. La resposta seria sí, de la mateixa manera que el sentir-se sol cal que siga substituït per trobar un sentit a la vida. I, en eixe camí, ell considera que… la dona el salvarà.

Per consegüent, aquest relat plasma molt bé el matriarcalisme i el tema, tradicional en catalanoparlants nascuts abans de 1920, que és una dona qui fa possible la reeixida de l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“El llaurador, de bona gana, ho dona”: dones amb bona empatia i pagesos que perdonen

General, , , ,

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme, i arreplegada en el mateix llibre de Francesc Martínez i Martínez, de 1920, és “La cabuderia d’un sabater”. Una parella no sabia com tirar avant i alliberar-se dels nombrosos deutes que tenien amb tot lo món. Un dia tracten el tema entre tots dos (pp. 187-188) i, així, captem el tret matriarcalista de tirar junta, molt comú en catalanoparlants nascuts abans de 1920. “De sobte, a l’home, se li va ocórrer una idea, que exposà a la dona, dient-li:

‘- Estem salvats. Mira lo que he pensat: jo, en moriré, de mentiretes. Tu ploraràs com si fóra veritat i veuràs com, a tots, els entra llàstima i, veient que ja no poden cobrar de cap manera, fent-se els generosos i, per a tindre mèrits, ens ho perdonaran. ¿Què et pareix la ideeta?’.

‘- ¡Meravellosa!’, respongué la dona. ‘Ja pots morir-te. Però mira: de mentiretes, no siga cosa que et muires de veres i em deixes a soles. ¡Ja veuràs quin plor et fas i quanta cosa et dic!”.

L’ocurrent home, despullant-se, es ficà en el llit. I la dona, després de fregar-se els ulls” (p. 188), comença a parlar i plora i sospira. Llavors, “acudiren apressades les veïnes i encara alguns hòmens, restant tots estamordits al veure el quadro: l’home, allargat en el llit, amb les mans plegades i amb la boca oberta. I la muller, feta una Magdalena, mig tombada en una cadira” (p. 188).

Com podem copsar, al principi, el marit fa la proposta, la muller li l’aprova, ella li marca unes condicions (o siga, que la dona determina com haurà de ser el simulacre) i, a banda, li ve a dir que toque els peus en terra.

La resposta dels veïns empiula amb l’esperit comunitari: “Les dones li feien cor: amb acompanyament de gemecs, unes; amb exclamacions llastimoses, altres; i, algunes, dient ‘La pobreta, quina llàstima fa… ¡Quina desgràcia tan gran! ¿Qui ho havia de dir, tan sa i tan fort?  Si no som res: en aquest món, tot és misèria i misèria’.

Els hòmens anaven acudint també. I u deia ‘¡Vaja una feta que ens ha fet esta bona persona! ¡Veges com li cobres ara la mitja unça que li tinc deixada! Altres, afegien ‘Puix les quatre barcelles de blat que li vaig fiar, ja les puc donar per cobrades’… ‘I jo que li tenia pagades unes càrregues de brossa’… ‘I jo uns diners i un quarteró d’oli, a compte de jornals,… Ja els puc fer creu’” (p. 189). En aquest passatge, el folklorista trau dues respostes interessants: les dones, amb l’empatia cap a la dona i amb la part dels sentiments i amb la bonesa; els hòmens, amb lo laboral i amb les tasques del camp… i tots ells perdonaven al marit els deutes que els tenia o bé ho deixaven córrer.

Ara bé, en acabant, el narrador trau que hi hagué un home, el sabater, que isqué dient “Puix, a mi, em devia un sou i, no sols no li’l perdone, sinó que me l’he de cobrar. Jo no perd lo que és meu” (p. 189-). Resulta interessant que l’actitud dels llauradors enllace amb la dita “El llaurador, de bona gana, ho dona” (àdhuc, en tirar terra als deutes, per mitjà del perdó) i que, en canvi, un home d’un xicotet comerç, no. Per tant, 1) mentres que els primers actuen en línia amb la cultura matriarcal, el comerciant ho fa en nexe amb la patriarcal (la qual promou l’individualisme). És més, 2) el sabater se n’anà cap a l’església on reposava el cos amortallat de l’home junt amb els ciris. Aquest detall, al meu coneixement, 3) feu que el 30 de desembre del 2023 el vinculàs amb el fet que la cultura tradicional arraïlada en el País Valencià (i, per extensió, la de les terres catalanoparlants) inclogués l’advocacia dels Sants de la Pedra (dos), a diferència, per exemple, de la cultura castellana (en què ho fa un sant, Sant Isidre, i dedicat a pregar).

Per consegüent, excepte quan l’home presenta la seua idea a la dona, és ella la part activa i, més encara, qui salva l’home i, a més, qui, com ens han comentat, tirava avant (ella, plora; ell, reposa).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones, mares que alleten, llauradors i fills de la terra

General, , , ,

Prosseguint amb l’entrada “Com la terra llaurada. Poemes de Joan Vinyoli (1914-1984)”, hi ha un altre poema en què captem trets matriarcalistes i el tema de la terra:
“La terra

Arbre de càntic a mercè
de vents contraris a la terra,
meu estatge, la terra
m’ha nodrit les arrels:
la muntanya i el bosc,
el ponent i l’aurora,
són dintre meu, són ja la meva sang.

Diré tan sols: empara’m, terra,
damunt la teva falda i en els ulls
posa’m la mà feixuga de silenci.
M’adormiré en la tarda blava
dels teus ulls”.

Com podem veure, és un cant a la mare (ací, representada per la terra). En la terra, el poeta endinsa les seues arrels, que són d’on ell pren vida i d’on ell es nodreix. A més, Joan Vinyoli té bones relacions amb la terra (amb la mare), fins al punt que forma part de la seua vida, del seu dia rere dia.

Afegirem que la terra és a qui l’escriptor sol·licita ajuda, com si fos el nen a qui la mare alleta, acarona i transmet cançons de bressol: damunt de la falda maternal. I això, la dona ho farà, àdhuc, quan ella ja comença a tenir nets (però encara no és vella, és a dir, de vesprada).

Un altre poema, en línia amb la literatura matriarcal, i en què s’exposa el tema de la terra, és “La meua terra” (https://www.vicentmarco.com/2017/07/10/la-meua-terra), el qual figura en la web “Vicent Marco”. Diu així:
“La meua terra

Sóc fill d’una terra
que es rega de bon matí,
on es barregen amb el so d’una orquestra
els dies i les nits.

Les muntanyes de la meua terra
són de carrasques i pins
i el so de la vaqueta en els murs
brama contra l’oblit.

Contem en arroves i fanecades
el que s’ha d’alfarrassar,
i mirem en cel en festes
on les palmeres lluiran.

Una terra on els mals venen d’Almansa
i la calor de ponent,
per Sant Joan bacores, al riurau la pansa,
arrima’t al ginjoler!”.

En aquests versos, copsem trets matriarcalistes, com ara, el sentiment de pertinença a la terra, l’aigua (ací, amb la figura del llaurador) junt amb la música (en una terra on hi ha moltes bandes de música).

Igualment, escriu el nom d’arbres típics i de la vaca (animal vinculat amb la dona i amb la maternitat).

Més avant, trau mesures tradicionals de la zona catalanoparlant del País Valencià (les arroves i les fanecades) com també un arbre de la banda meridional: la palmera.

Finalment, recorda un refrany relacionat amb la batalla d’Almansa (conegut en tot l’àmbit lingüístic), les figues bacores, les panses i el riurau (un tipus de casa típica en el sud del País Valencià).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones generoses, garrides, que eduquen de manera matriarcal i molt obertes

General, , , , ,

Un altre exemple de literatura matriarcal, en aquest cas, un poema que figura en el llibre “Llegendes de Cocentaina i del Comtat”, d’Ivan Carbonell Iglesias, és “l’obra d’un poeta natural de Planes, Miquel Gadea Cebrià (Miquelet d’Elena. Planes, 1886-1966), autor d’una obra que circula en còpies manuscrites entre els veïns, dins la qual apareixen aquests versos:
Segons la història relata
i la veritat pot ser,
una senyora molt guapa
li va eixir a un llenyater.

Li ensenyà un collar de plata
amb un diamant i un rubí.
‘Què és el que vols?
La joia? O t’estimes més a mi?’.

Li contestà que a la joia.
‘Sempre seràs desgraciat:
en aquella penya alta
tinc un palau encantat.

Mai més seràs ditxós.
Si m’hagueres volgut a mi,
la fortuna que hi ha allí
haguera segut dels dos’.

Damunt d’una aura boreal,
a l’amanéixer l’aurora,
desapareix la senyora
i el pobre es queda igual.

Si us ha agradat la dita
no s’ho tingueu per falòrnia,
que és la vertadera història
del Barranc de l’Encantà” (pp. 102-103).

 

Com podem veure, és la dona qui porta la iniciativa, qui té la darrera paraula, molt oberta i generosa, qui salva l’altre (ací, un home). A més, com en moltes rondalles, ella és garrida i no es decanta precisament pels diners, encara que no els desconsidera (per això, es posa un collar d’argent acompanyat d’altres detalls que, fins i tot, empiulen amb la jovenesa, com ara, el robí, de color vermell intens).

Adduirem que la dona desapareix quan comença el matí (moment del dia vinculat amb lo masculí com també ho fa el migdia).

Finalment, per a donar credibilitat, l’autor del poema, Miquel Gadea Cebrià comenta que no és cap falòrnia, és a dir, cap mentira, en nexe amb la història del Barranc de l’Encantada. Ens trobem amb un exemple en què s’explica la història, el passat, recorrent a la poesia, en aquest cas, matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones amb enginy, que marquen la pauta, que salven l’home i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en el mateix llibre, a cura de Josefina Roma, és “La gerra de mel”. En primer lloc, direm que és una narració molt estesa. “El llop i la guilla tenien una gerra de mel. De bon matí, se’n varen anar a arrencar una artiga. La guilla volia carregar la feina al llop i, com que la mel li feia denteta, ella que diu, a migdia: -Em criden! He d’anar a ser padrina.

-Bé! -diu el llop-. Ja em diràs com li has posat al nadó.

(…) El pobre llop, tot bonifaci, va continuar treballant i, en sent al vespre, (…) arriba la guilla:

-Ja sóc aquí, llop. Fins ara, no s’ha acabat la festa. Que tard, no fa? Ja hi pensava, ja, que tu havies de fer la feina. Però, mira: ara t’ajudaré de valent.

-Com li has posat? -diu el llop.

-Tastelis” (p. 539). Primerament, direm que arrencar l’artiga és traure un tros de terra amb la intenció de fer-lo conreable. Com podem veure, la rabosa, eixerida, aconsegueix que el llop (l’home) porte la càrrega de la faena del camp i, a més, és ella, llépola, qui se’n va de festa, en aquest cas, com a padrina. Afegirem que el fet de ser padrina tenia un significat important, perquè implicava que ella (com si fos una mare) seria la segona mare del nadó.

Igualment, ella se’n va a migdia i torna al vespre, això és, un poc abans de començar la nit. El 14 de novembre del 2023 copsàrem que, així, la guineu fa com el dia al llarg de l’any: minva des del migdia (el mes de juny i associat a la joventut, que és quan naix el nadó) i aplega al punt més baix de llum en el vespre de la vida (el mes de desembre, el més curt de llum i en què s’inicia l’hivern).

La traça de la dona fa possible que li ajude un moment i que l’home considere que no el deixa caure.

Tot seguit, llegim que l’endemà, també en l’artiga, “a mig fer, tornen a cridar la guilla.

-Qui sap on has d’anar avui! -li fa el totxo del llop.

-Dec haver de tornar a ser padrina!

-Doncs, prou! -i la guilla marxa lleugera…” (p. 539). Altra vegada, la rabosa (la dona), espavilada, assoleix el seu objectiu i, a més, el llop, de bon cor, li accepta que ella se’n vaja a la celebració.

La guilla li diu que l’han batejat Acabelis (el pot de la mel restava ben acabat) i, quan ell li diu “Sí. Vull mel” (p. 539) i ella dissimula com que, àdhuc, se la pot haver menjada el llop, ell li respon:

“-Ah, no! Això sí que no! Això sí que no! -anava dient ell” (p. 539).

Llavors, la guineu, com moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 (però al marit), li fa una proposta i… es fa lo que ella vol:

“-Mira, bé: prou que ho sabrem. Demà anirem a fer la migdiada de panxa al sol i aquell que el cul li sui mel, serà el que ha sigut llaminer” (p. 539), és a dir, llépol.

“-M’està bé. Sí, sí: fem la prova -deia el llop” (p. 539).

Finalment, mentres que ell, fent la prova, s’adorm com un tronc, ella li escampa mel i, “Aleshores, el va despertar:

-Ai, golafre! Guaita com sues!

El pobre llop (…) va haver de callar” (p. 539). I, de pas, cedeix a la dona.

En la rondalla següent, “Les bones viandes”, en l’obra “Rondallari de Pineda” i arreplegada per Sara Llorens, també es plasma el matriarcalisme. Així, al capdavall, un llop famolenc veu una egua i el seu pollí i comenta: “-Vostè, senyora euga, m’ha de donar aquest pollí.

I l’euga va dir: -I vostè, senyor metge, m’hauria de treure aquesta espina del peu.

El llop, amb les dents, li va estirar l’espina, i l’euga li va clavar una cossa que el va tirar per aquí enllà” (p. 541). Per consegüent, no sols la dona està ben tractada, sinó que salva el pollí (l’home) i es fa lo que ella proposa. A banda, ella ho resol amb enginy.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que marquen les directrius, que salven l’home i que fan de líders

General, , , ,

Una altra rondalla en què captem trets matriarcalistes i que figura en la mateixa obra, a càrrec de Josefina Roma, és “El rei David”. Un jove comenta a son pare que ell està per matar un gegant i, “Un dia, tot decidit, va marxar, es presenta al rei, que es deia Saül, i li diu: -Vinc decidit per matar el gegant!

El rei (…), com el va veure tan decidit, li va dir: -Té: posa’t aquest pitral i cuirassa de dalt a baix. (…) si mates el gegant, et podràs casar amb la meva filla i seràs el meu hereu (no tenia cap noi, el rei).

Ell, que agafa una fona i cinc pedres i se’n va anar” (p. 428). Com veiem, el rei està disposat a donar-li protecció (la cuirassa) i el xicot prefereix lo que més fàcil li resulta.

Més avant, el jove David es presenta al gegant i li comenta que vol lluitar amb ell. Però el gegant li respon: “-No em vull moure per lluitar amb un xicot tan petit.

-Au, aixeca’t! -feia el noi.

I ell: -Ca! No em vull moure per tu. I no ho saben que ets massa petit?

Però, tant i tant li va dir, que ell s’aixeca. Encara no es mou, li venta una pedra amb la fona i el mata de seguida. I, corrents, a llevar-li el cap” (p. 428). I, immediatament, se’n va a cal rei, com en moltes rondalles semblants.

Ara bé, com que el monarca no li volia donar la pubilla, li comenta “però et daré la mitjana i un tros de reialme” (p. 429) i mirava sempre de fer-lo perdre. Aleshores, intervé la reina: “La mare de la noia, per sota mà, li va enviar a dir que no es deixés veure, que el rei el mataria i que podria donar una excusa.

Hi arriben els soldats i demanen per David, que, corrents, anés a cal seu sogre.

La dona que diu: -No està bo.

I ells marxen i ho diuen a Saül” (p. 429). Com veiem, la dona recorre a la raboseria i, igualment, és ella qui salva l’home i ho fa per mitjà de persones (podem pensar que hòmens, ací, militars) que estan al seu càrrec.

A banda, la dona i mare de David és qui mena la casa on viu el fill i, com que respecten la seua paraula, els militars fan via cap a cal rei.

En un passatge posterior, la mare de David, per mitjà de l’enginy i de la iniciativa del fill (qui se n’havia anat), fa que els soldats entren a la cambra però no maten el jove:

“-Ai, la traïdora, com ens ha enganyat!” (p. 429).

Cal afegir que, cap al final de la rondalla, hi ha un passatge en què la dona és qui fa de cap de colla: “Allà, a la vora, hi havia una casa molt rica que en deien can Nabal. La senyora era molt bona i mantenia els lladres de la cova, mentre cada dia li donessin el bon dia. L’endemà de ser-hi, en David hi va i la senyora el va estimar tant que, per tot arreu, va esbombar que hi havia un lladre tan bo. Tothom l’estimava i l’anava a veure” (p. 429). Per consegüent, la dona és qui marca les directrius i qui salva l’home. Això sí, perquè fan lo que ella els ordena.

“Saül també el va anar a veure i, com que era el seu gendre, (…) va fer pubilla la noia mitjana i David va ser l’hereu” (p. 429).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota per als lectors d’aquesta web: Dia 4 de novembre del 2023, de vesprada, un poc abans de posar-nos a escriure per a passar el text a aquesta entrada, captàrem que una entitat vinculada amb jocs d’atzar havia intentat blocar l’accés a la web, tant en l’ordinador portàtil com també en el telèfon mòbil.

Fins i tot, hem pogut veure que no es podien escriure comentaris, ni obrir pàgines, ni consultar paraules.

A més, hui, 5 de novembre del 2023, de matí, hem pogut comprovar que sí que es pot accedir a altres blogs que porte i plasmar punts de vista i més, per exemple, “plomalliure”, “Mèlpita” i “… que t’ix pel forat del cul”.

Finalment, dir-vos que, des de hui a migdia, ja podeu fer-ne ús.

Una forta abraçada.

Lluís Barberà i Guillem

Alaquàs, 5 de novembre del 2023.

 

Dones que marquen la pauta, que salven l’home i que afavoreixen el lideratge

General, , , ,

Un altre relat en què copsem trets matriarcalistes és “El noi que es va casar amb la filla del rei”, recopilat en el llibre “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma. “Hi havia un rei que tenia una filla. Davant del seu palau, hi havia un arbre molt gros. Ell va fer un pregó per tot arreu: ‘Que el que serraria en un dia aquell arbre, es casaria amb la seva filla’, posant una condició: ‘Que el dia que serressin l’arbre, en essent al migdia, havien d’anar a dinar al palau” (p. 419). Però tots els qui es presentaven a la prova, no la superaven.

Un dia, un xicot decideix anar a cal rei. “Caminant caminant, va trobar una vella que li va preguntar on anava i, quan ho va saber, li va dir” (p. 419) que no hi anàs, perquè ningú no ho havia assolit. Ara bé, “Al veure’l tan determinat, la vella li va dir: -Doncs mira: escolta’m bé, fes el que et diré i t’anirà tot bé. Tot el que trobis pel camí, recull-ho” (p. 419). Ens podem fer una qüestió: primerament, ¿demana l’anciana amb la intenció de captar si el jove tindrà l’atreviment de presentar-se en cal rei? Perquè, com podem veure, la vella li aprova la jovenesa, eixe esperit aventurer i, des d’aleshores, li fa costat.

Ara bé, la dona li comenta que, si segueix les seues indicacions, farà realitat el propòsit. Per consegüent, la narració exposa que la velleta salvarà l’home, li aplanarà el camí. A més, el fet d’acollir lo que trobarà durant el trajecte, em recordà lo que, cap al 2010, em comentava un amic: prendre d’aquesta línia de pensament, d’una segona i, en acabant, fer-ne u la seua, com qui escriu una redacció. O siga, formar-se un criteri. I més, en la jovenesa, moment de la vida en què està ambientat el relat.

Així, com en altres rondalles, el noi es troba amb tres hòmens, a qui convidarà a prendre part del seu projecte i que ho faran: “Voleu venir amb mi” (p. 419) ens recorda la frase del líder que encapçala un grup (en aquest cas, amb un home relacionat amb formigues, amb un segon que ho fa amb pedres i, quant al tercer, amb taps de vi). “I tots tres se’n van cap a palau.

-Vinc per serrar l’arbre -va dir aquell xicot al rei.

-Vés! -li va respondre el rei-, però, a migdia, has de ser aquí” (p. 419).

A migdia, el xicot “enrotlla la serp en el tall que havia fet la serra (…). Vet aquí que la filla del rei -que, cada dia, sortia a aquella hora, afegia l’arbre, pixant-s’hi i, per això, els serradors, en acabat de dinar, el trobaven sencer” (p. 420). Per consegüent, copsem que la dona és qui perpetua la vida del demà, que les arrels puguen endinsar-se i que els arbres cresquen. ¿I com? Mitjançant u dels símbols femenins, en aquest cas, unit a la vida humana: el líquid de l’orina, ací, de la dona. És a dir, subministrant aigua a lo que, en les persones, seria un nen, i, de pas, perllongant l’existència de l’espècie. 

Nogensmenys, el jove, que veu lo que ella fa, solta una serp, la noia no va a l’arbre i ell el talla i, tot seguit, el porta al monarca.

Posteriorment, el rei posa unes proves al jove i ell les supera, això sí, seguint la pauta que li havia marcat la vella: recorrent als seus aliats. I cada u fa el seu paper.

Però, quan el rei li demana que li guarde cent conills que li ensenya, el xicot se’n va al bosc i “li surt aquella mateixa vella i li diu: -Vaja, no t’espantis! Vet aquí un flabiol i no quedaràs enganyat. Vés cap a pagès amb els conills, tocant aquest flabiol. Tots et seguiran. Els deixes pasturar i, quan vulguis tornar-te’n, sols has de fer que sonar un xic i tots se t’ajuntaran” (p. 420). Cal dir que aquest passatge (i semblants en altres rondalles) exposa el tema del lideratge, de ser u qui fa de cap de colla. Així, malgrat que el jove ja havia actuat en grup i menant-lo, li era menester que un col·lectiu més gran (no ja els tres hòmens) cregués en ell i li donaren suport. Per descomptat, afavorint ell les bones relacions. Quant a aquest detall (i per la similitud), direm que hi ha un proverbi budista zen que diu “Si vols que una vaca siga teua, deixa-li tot un prat i ho serà”.  Igualment, reflecteix que, en les cultures matriarcalistes, es promouen ambients en pro de la creativitat, encara que hi haja qui la modere, de la mateixa manera que una mare ho fa en la vida dels fills.

Més avant, el rei, la reina i la filla es disfressen i ell els descobreix i els diu que han tractat de mentir-li. Aleshores, el monarca li diu que ha de cercar padrins i, més tard, de guanyar una batalla (p. 421).

Finalment, com que el xicot ho aconsegueix, el rei li diu: “-Perquè t’has portat tan bé, et casaràs amb la meva filla; i els homes que anaven amb tu, seran premiats” (p. 422). 

Agraesc les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home i transmissores de la cultura popular

General, , ,

Una altra rondalla en què es plasma el matriarcalisme és “L’estudiant sortós”, la qual figura en l’esmentat llibre a cura de Josefina Roma i fou recopilada en 1902. “Un estudiant, a qui se li va fer fosc al mig de la carretera, va pujar a un palmer per dormir-hi. Quan són les onze de la nit, se li presenten molts homes i dones a fer ballades allà sota, amb flabiols i tamborins i es divertien molt” (p. 391). Com podem veure, al costat de la palmera, arbre que, en algunes endevinalles (o en cançons) populars, té relació amb lo eròtic (per exemple, en la població valenciana Xàtiva, on es diu “Set pams: sis de cabota, les castanyes penjant i els pèls en la soca”), es  reuneixen persones. Aquest detall empiula amb el matriarcalisme (no sols perquè esdevinga de nit, un moment del dia que enllaça amb lo femení) i, igualment, amb el comunalisme, ja que, en ambdós casos, sovint, es feien aplecs al costat d’arbres, els quals, tradicionalment, eren considerats com testimonis del pas dels anys.

“Al cap d’una estona, una dona es  va posar: -La filla del rei està molt malalta.

Aquell s’ho escoltava (…) dalt del palmer” (p. 391).

Així, es reflecteix que, en la reunió, amb hòmens i dones (un altre tret matriarcal i que va en línia amb la tradició de participar les dones en actes socials i en què també tenien dret de veu i de vot), es prenien decisions (per exemple, per a salvar una dona, ací, la filla del rei).

Tot seguit, una dona considera que la princesa no té cura i, al moment, una altra sí que en troba a la jove: “Ací hi ha aquest palmer, que té una grana que, fent-n’hi aigua i donant-n’hi a prendre, li seria molt bo” (p. 391).

Afegirem que, en l’entrada “Grana” en el DCVB, la grana, entre d’altres coses, vol dir “Llavor vegetal”. A més, aquesta dona afig que, si l’aigua es posa en un tupí (això és, en una olla petita) i, en acabant, li la donen, restarà guarida. Per consegüent, és la dona qui salva l’home, qui sap més sobre la cultura que han transmés de generació en generació, malgrat que també hi haja hòmens.

Quan els de l’aplec foren fora, l’estudiant “agafa les granes del palmer i se’n va cap a Madrid. Troba un altre estudiant, que ho era de metge, i diu: -Em vols baratar el vestit? Ja te’l tornaré.

Es baraten el vestit i mangala, i ell se’n va cap al palau” (p. 391). La mangala és el bastó d’autoritat. I allà, com que es passejava però “no feia res de mal a ningú, no li deien res” (p. 391).

Posteriorment, el rep el sentinella, qui li demana on va i, un poc després, l’estudiant  se’n va a parlar amb el rei. “El rei, quan ho va saber, corrent, va fer-lo pujar. I ell li va explicar que la curaria fent bullir la grana que portava en un tupí i fent prendre l’aigua a la noia” (p. 391), és a dir, seguint les indicacions que havien comentat en la reunió… , entre les quals intervé l’aigua, tret molt vinculat amb les cultures matriarcals.

Finalment, “Quan va veure que se li curava, el rei li hauria donat tot.

-Quin títol voleu? Demaneu!

Diu: -Un títol de res, i és que no hagi de treballar més per viure. El rei, de seguida, l’hi va concedir” (p. 391). Per tant, la narració ens presenta un rei molt obert i, a més, generós i agraït. Resulta significatiu que, des del principi, l’home (ací, l’estudiant) faça el paper d’aprenent, un altre tret que podríem enllaçar amb lo matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven l’home, que li marquen la pauta i que garanteixen la pervivència del Poble

General, , ,

Un altre relat que figura en l’obra “Rondallari de Pineda”, recopilat per Sara Llorens en 1903 i amb trets matriarcalistes, és “Roses que fan reviure”. Així, a mitjan relat, podem llegir que, un soldat, “Tancat al calabós, heus aquí que, a la nit, li surt la Mare de Déu, li dóna tres roses i li diu: -Mira: aquí et dono aquestes tres roses. Abans de morir, demanaràs a un company teu que, un cop siguis colgat, et descolgui i te les passi tres vegades per la cara al punt de la mitjanit. I tornaràs a quedar viu” (p. 379). Com podem veure, en aquest passatge, és la dona qui farà possible que es salve l’home i que reviscole. Afegirem que aquesta rondalla l’escriguérem i l’analitzàrem el dia de Tots Sants (1r de novembre) del 2023, la vespra del dia de Difunts (2 de novembre), i que la mitjanit no sol anar unida a la Mare de Déu i sí, com ara, a relats de por i, per descomptat, amb molts de línia matriarcalista i en què apareixen detalls femenins.

Igualment, que Nostra Senyora porte les tres flors (les quals, en paraules de Josefina Roma, representarien “la seva puresa abans, durant i després del part”, p. 376), ens recorda narracions en què una dona recorre, per exemple, a herbes o a altres mitjans i que guareix la persona que ho necessita: és el cas de les remeieres, com ens recordà Antonia Verdejo González en un missatge del 1r de novembre del 2023.

Tocant el tema del retorn a la vida, el passatge podria empiular amb el mes de desembre, quan mor el dia més curt (la mort) i, després, comença a acurtar-se la foscor que havia aplegat al màxim, així com la llavor que cau en terra i, des de dins, s’enfila amunt, malgrat que ho faça a poc a poc, i que, posteriorment, donarà els seus fruits.

Prosseguint amb la rondalla, “L’endemà, al portar-lo a afusellar, li van demanar què volia d’aquest món. Ell va dir: -Tenir un parlament amb tal company.

El seu company plorava. Ell li va fer: -Si plores perquè m’han d’afusellar, no ploris, que, si vols, em pots salvar.

L’altre, tot parat, diu: -Com?” (p. 379).

Llavors, el soldat li comenta què li ha dit la Mare de Déu i com ho ha de fer el company.

A mitjan nit, se’n va al cementeri, passa les tres roses a l’amic (al soldat), li demana i el xicot s’alçà “I se’n va anar lluny” (p. 379). Per consegüent, el primer dels hòmens compleix amb la paraula (fa lo que li ha indicat la dona, Nostra Senyora) i, tot seguit, el soldat fa via cap a Madrid, on “la reina estava a les portes de la mort” (p. 380).

Com podem pensar, el fet que el xicot vullga salvar la dona enllaça amb el matriarcalisme: no deixar que caiga la casa, ni la dona (qui fa de cap de colla), ni lo femení, etc.,  sinó fer-hi costat i, de pas, garantir la pervivència del grup (així com, per exemple, en un regne, es faria assegurant la descendència de l’estrateg, les bones collites i la bonesa).

“Ell, que, de seguida, li passa tres vegades les roses per la cara i la reina queda viva. (…) Li van dir què era el que demanava: riquesa, benestar….; que parlés, que se li donaria” (p. 380). Ell els diu que una revenja pel cap que l’havia ordenat matar. Aquest passatge empiula amb el fet que el matriarcalisme no promou, com a prioritari, l’acumulació, sinó, com ara, la ponderació.

Aleshores, el rei li ho va consentir i “van fer un convit de tots els caps i de totes les senyores dels caps” (p. 380).

Més avant, encara que no s’indique, podem imaginar que el rei fa de jutge i que, com que capta que el soldat no li ha mentit, ordena que castiguen els qui havien fet mal a l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.