Un altre poema del mateix llibre de Rosa Rovira Sancho, en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra, és “Visca el Barça” (p. 94). Cal dir que, dels anys setanta del segle XX ençà, quan el FC Barcelona (familiarment, “el Barça”) anà unit al catalanisme i, fins i tot, a l’independentisme, ha passat a ser una mena de símbol de Catalunya. Així, com Pere Riutort ens comentà pel 2018 en una conversa telefònica, abans de morir el general Franco (en 1975), l’Església catalana i Barça ja estaven de part de la llengua i de lo català en Catalunya: hi mancava en les escoles, en l’ensenyament. No debades, en la composició, en nexe amb l’entrenador (Pep Guardiola), exposa que
“Ha brillat el bon criteri
senzillesa i grans valors,
és en PEP l’ànima noble
de la joia de molts cors.
Amb arrels ben catalanes
l’esforç que es duu a la sang,
si la feina es fa ben feta
no hi ha obstacle ni entrebanc.
Tot l’ambient vestit blau grana,
les banderes onejant,
samarretes i bufandes
per un Barça triomfant”.
En el poema següent, “És un dia de bonança” (p. 95), aquest sentiment connecta amb la natura i, així, llegim que, un dia de bonança fan camí i
“Si anem a la Païssa
la Serreta hem de pujar,
passarem per l’Estalviada,
sota els rocs, podrem passar?
Si tirem cap a Granera
les rieres trobarem,
com que és any de neu i pluja,
les sabates mullarem.
Anirem a les Abrines
pujarem muntanya amunt,
un camí de rocs i pedres
i una ermita al capdamunt”
dedicada a Sant Pere Màrtir, com indica un poc després.
Per tant, passem per una masia (la Païssa), per l’Estalviada de Mussarra i, com ara, per la serra de les Abrines, això és, per indrets de la vila i de la comarca. Altrament, figura el patró i protector del poble.
Tornant a enllaçar amb lo tel·lúric i, a banda, amb la tradició matriarcalista, en el poema “Històries i faules” (p. 101), es reflecteix:
“Vessants de muntanyes
de pi i alzinall,
històries i faules
secrets de la vall.
La boira fumeja
per sobre l’arbrat,
el dia clareja
la nit s’ha acabat.
De sota les pedres
flueix un gran doll,
que emana de pressa
fent molt de soroll.
Se’n duu les idees
se’n duu els pensaments,
s’emporta vivències
baixant pels torrents.
Els somnis d’un poble
del Mas i la vall,
rondalla i quimera
se’n van riu avall.
Naveguen perdudes
enmig l’oceà,
potser una sirena
les vulgui contar”.
Com podem veure, per una banda, les narracions es relacionen amb la vall, com si fos un indret ple de secrets, d’aventures.
Més avant, com si nasqués el dia (la infantesa), l’autora plasma una font de vida (mitjançant l’aigua). I, després, com si el pas de la vida fos un passeig, idees, vivències i pensaments van units als somnis associats a les rondalles.
Finalment, com en molts relats passats de generació en generació, apareix la figura de la sirena, una dona que empiula amb l’aigua (un tret femení), qui, com si fos la velleta, conta les històries. Cal dir que, en més d’una narració vernacla tradicional, la sirena diu a un home què haurà de fer i, com que ell segueix les indicacions que en rep, se salvarà com també, més d’una vegada, altres persones (per exemple, de la família).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
assemblea-pagesa-6f (1)