Arxiu d'etiquetes: la dona com a transmissora de la cultura

Àvies i mares que vetlaven per la cultura

General, ,

 

El 8 de gener del 2022, partint d’unes paraules del llibret “La Abuela Damiana’. Vivències que perduren”, en què l’autor comenta que l’àvia Damiana “era la responsable de conservar la integridad y los valores de su pueblo y, a la vez, velar por la perpetuidad de la historia y la vida de su pueblo colla” (p. 4), en relació amb la cultura colla, matriarcal, en el meu mur i en distints grups de Facebook, decidírem preguntar “¿Vetlaven les vostres àvies, o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, per la història i per la vida de la terra on havien nascut? ¿Com es reflectia? Gràcies”.

En el meu mur, el 9 de gener del 2022 i posteriorment, ens comentaren “Sí, Lluís. Sí hi vetllaven” (Ramona Ibarra), “Crec que no massa. La seva preocupació principal era per la subsistència familiar i, en tot cas, per la cultura tradicional” (Pere Ramon Nadal).

En el grup “Dialectes”, el 8 de gener del 2022 ens plasmaren “Subscrivint als nets al ‘Cavall Fort’[1]” (Cèsar Ollé Garcia), “Contes i rondalles a la vora del foc, després de sopar.

Sense TV, etc. La gent s’havia d’entretindre” (Estela Monne), “I també a l’estiu, asseguts a la fresca amb els veïnats, contant històries de temps passats” (Xisca Gaya Riutort). Igualment, escrigueren dos comentaris, posteriorment esborrats: “Sí, tot i que, per a ella, era complicat, ja que va emigrar. Però sí: hi havia plats especials o espelmes i/o alguna rutina específica” (Àngels MV), “L’àvia paterna: les costums, la cuina, les cançons, les oracions…” (Neus Soler Rodríguez).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 9 de gener del 2022 i després ens escrigueren[2] “Vetlaven, al carrer, en l’estiu, amb tot el veïnat.

A l’hivern, solien anar a una de les cases i ficar-se a la llar o l’estufa de gas i xarraven prou o contaven coses d’abans. Almenys, la meua iaia, que era del 1910. Ara, quan jo era menuda, també es vetlava en els mesos d’estiu. Poc a poc, ha anat desapareixent eixa costum. Les persones més majors ja no estan i, en molts pobles, la gent ha anat deixant de viure ‘al poble’, en les cases, i viu més en pisos. I clar, això ja no és el mateix… Una llàstima.

Parle de Polop (Marina Baixa)” (Reme Gadea Blasco).

En línia amb aquestes paraules, el 13 de gener del 2022, en el grup “’La cultura valenciana és matriarcal’”, on dos dies arrere havíem posat una foto amb unes paraules de Biel Majoral, vinculades amb la música de les Illes Balears, Glòria Reverter escrigué “Una cosa que no sé si es té prou en compte: gràcies a les nostres mares i àvies, que s’ha conservat la nostra llengua”, a qui, entre altres, comentí que “Han sigut les que més l’han conservada i les que més l’han transmesa”. 

Finalment, escrivim que han sigut les que més, perquè ha sigut així.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Es tracta d’un còmic a què, ja, des de primeries dels anys seixantes del segle XX, pogueren accedir molts catalans, gràcies, en bona mida, a la llicència eclesiàstica amb què comptava, com tinguí ocasió de veure en 1985, quan poguí llegir-ne uns quants en Les (una població catalana de la comarca Era Val d’Aran.

[2] Hem triat plasmar només la que va en línia amb la pregunta, relacionada amb el tret cultural, no, per exemple, amb altres significats del verb “vetlar”.

‘L’àvia m’explicava el conte” (Mercè Ramionet)

General, , ,

 

Continuant amb el tema de les rondalles, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 4 de gener del 2022 i després escrigueren[1] “En recordo una:

‘Cargol, treu banyes,

puja la muntanya;

cargol bover,

jo també vindré’.

 

La cantàvem quan era molt petita, agafades de la mà, fent rotllana” (Pilar Ortiz De Paz), “Només recordo això, d’una rondalla:

‘Conillets, amagadets,

que la llebre va a caçar”…

 

Si algú la sap, que continuï” (Carlos Piqué Terrés), a qui Maria Gloria Llombart li fa costat i continua la cançó:

“Carlos Piqué Terrés.

‘… de nit i de dia,

la llebre corria.

Conillet, esteu ben amagadets?

Si no em portes un conill,

t’estiraré les orelles així’[2]

 

(i se li estiraven les orelles a la nena o al nen)”; “Cantant,

‘Conillets a amagar, a amagar,

que la llebre va a caçar.

De nit i de dia,

la llebre corria.

Conillets, esteu amagadets?

Amagueu-se[3] bé

que la llebre ve’.

 

Era la cançó per jugar a fet i amagar[4]” (Rosa Bou Ferreras), “Conillets, amagau, amagau[5], / que la llebre surt del cau’” (Lurdes Pibernat), “’La fadrina va a la font, / a buscar un càntir d’aigua’…: cançó. I una altra: ‘A la voreta de la mar, / n’hi ha una donzella, / que brodava un mocador’… Són cançons que cantava ma mare” (Carmen Pelegri Moratona), a qui Iaia Bisbal li comenta “Ei, ‘refilant com un ocell / i dansant com una daina’… La meva mare va néixer el 1916” i M Teresa Ramionet li afig (respecte a la cançó de la donzella), “Quan era petita, la meva àvia, nascuda al 1900, m’explicava el conte de la Maria Cendrosa. Era un conte molt similar a ‘La Ventafocs’. No el recordo amb detall. Recordo frases: ‘Potser sí, potser no, que n’era jo’…

Una amiga m’ha dit ‘No és ben bé La Ventafocs però s’assembla!’

Està en un recull de contes populars de la Rosa Regàs” (Mercè Ramionet), “’Que brodava un mocador, / és per a la reina. / Mariner, bon mariner, / porte’m fils d’or i de seda’… Més o menys”[6]; “Havia sentit la cantarella que ens feia enfadar:

‘Hi havia una vegada un rei

que tenia el cul vermell

i cagava de gota en gota!

Merda per qui m’escolta!

Diu que el rei

del nas vermell

tenia tres filles

que no tenien faldilles,

els hi va fer de paper

i va ploure i se’ls hi va desfer’ (Mercè Ramionet), “’Uni, dori, teri, cuteri, matalanveri, viv, viro conté, bé que dotze són’. Això ens ho deien, a la canalla, a casa, quan eren petites” (Angela López Colome), “’La caputxeta vermella’, ‘La Blanca Neus’, ‘La Ventafocs’”[7] (Fina Juarez), “’Un cargolet se n’anava a l’escola perquè volia anar a aprendre a llegir. Quan va arribar-hi, l’escola era tancada perquè havia arribat l’estiu” (Cel MJ), “L’àvia sempre explicava el mateix. Eren els primers anys quaranta. I era un xic terrorífic. Ella sorgia un mixo[8] mentre contava la rondalla. Encara recordo els sorollets del didal tocant a l’ou de fusta” (Maria Angels Buxados). 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Notes: [1] Cal dir que, ací, hi ha respostes que són respecte a cançons que poguessen haver cantat rondalles de músics, motiu pel qual, posteriorment, introduírem el sinònim “contes”.

[2] Per tant, la cançó diu així: “Conillets amagadets, / que la llebre va a caçar / de nit i de dia, / la llebre corria. / Conillets, esteu ben amagadets? / Si no em portes un conill, / t’estiraré les orelles així”.

[3] En la forma genuïna, diríem “amagueu-vos”.

[4] En paraules d’un oncle meu, nascut en 1948, jugar a “conillets a amagar”.

[5] Durant el joc, es canta “Conillets, ‘magau, ‘magau”.

[6] En un comentari entre aquestes tres dones, veiem interés per lo que reberen de les seues àvies, de les seues mares i, com escriu Maria Angels Buxados, confiança en què els fills i nets “ho recorden amb carinyo”.

[7] En aquest comentari, la majoria dels contes també tenen equivalent en castellà i no figuren entre els que hem vist majoritàriament. Podrien haver penetrat en la cultura popular mitjançant l’ensenyament obligatori del castellà en les escoles i a través de la televisió.

[8] En el DCVB, veiem que vol dir “Gat, en llenguatge infantil”.

“L’àvia materna era qui ens explicava més històries” (Rita Carbó Serra)

General, , ,

 

Continuant amb els comentaris en el grup “Cultura mallorquina”, el 4 de gener del 2022 i posteriorment també ens afegiren“’L’amor de ses tres taronges’, ‘En Toni Gariguel·lo’, ‘En Joanet de l’Onso’, ‘Es set missatges’, ‘Na Blancaflor’, ‘Es drac d’en Coca’ i altres tantes que jo també he contat a ses meves filles” (Tolito Alaroné), “Todos estos”[1] (AnaMaria Banaag), “Tengo dos ejemplares de ‘rondaies mallorquines’. Una, del año 1916 y 1941. Jordi des Recó (Antoni M. Alcover, Pre…)” (Juana Pujol), “La meva padrina nasqué a l’any 1911 i ens contava ‘L’amor de les tres taronges’ i ‘La flor romanial’. Mu mare també les contà qualque vegada i jo, qualque pic, les contava a la meva filla, de més petita” (Xesca Moll), “’En Joanet de sa guerra’!” (Miquel Barceló), “’La flor romanial’, sobretot, i em feia por.

‘Sent olor de carn humana[2] i en menjarem tota sa setmana’” (Xisca Pi), “’Es gegant i es geperut’” (Carme Andreu).

En el grup “Dialectes”[3], el 4 de desembre del 2022 i en acabant ens plasmaren “’El conte del mig pollet’, que se’n van a les festes de Beniatjar, Vall d’Albaida, ‘La flor lliri blau’” (Llum Grau Borrás), “’El conte d’en Mejanet Pelacanyes’. No el recordiu[4] gaire, sortien les taules de multiplicar. Era un nen trapella” (Lidia Gratacós), “Ses rondalles mallorquines d’en Jordi des Recó” (Catalina Bernat Sastre), “Ni la meva àvia, ni la mare em varen contar mai cap conte. El pare ens contava les rondalles. També ho feia una cosina gran, per entretenir-nos” (Antònia Cabot), “’El conte de les tres taronges’. Era el que més m’agradava…” (Maripepa Brustenga), “L’àvia materna era qui ens explicava més històries. Sovint, eren coses verídiques que li havien passat, a ella, quan era petita, però ho sabia amanir molt bé i ens tenia bocabadats. Sempre li demanàvem que ens expliqués aquella o aquella altra” (Rita Carbó Serra), “L’àvia paterna ens explicava ‘El cigronet’ i afegia ‘que, a mi, m’havien sobrat sota una col de l’hort del veí’” (Neus Soler Rodríguez), “La meva àvia me n’explicava, sovint, un que feia moooolta por. ¿Algú el sap? El de la minyona que li va prendre un anell a la seva mestressa?” (Carme López Borràs), “Els meus pares es varen casar i volien una nena. El meu avi va anar a l’hort, passava un avió i em va tirar a mi. Ja varen tenir una nena!!!!!” (Rosa Cortina Mercader[5]), “A jo, les rondalles mallorquines m’agradaven molt i era quan em quedava quieta i embadalida” (Catalina Conti Negre), “Només en recordo una de l’avi matern. Alguna vegada que fèiem vida conjunta o el visitàvem, si era a l’hivern, ens posàvem entorn la llar de foc i ens contava alguna facècia que ens feia gràcia. (…) Me n’ha vingut una a la memòria, facècia, més que no pas conte, que ens explicà en certa ocasió. Deia: ‘Jo caic, jo caic’ i ens ho anava repetint encaterinant-nos ‘Jo caic, jo caic’ i, quan ens tenia prou encantats, sense que ens n’adonéssim, agafava un tió petit, cremant i el llançava xemeneia amunt, tot dient, amb una certa estridència ‘Cau, dimoni, caigui!!’. I, en esclatar sobre el caliu, escampava una sèrie d’espurnes roentes que ens feien saltar del seient esbalaïts. A ell, li cabia un pa a la boca, de la rialla” (Ricard Jové Hortoneda).

Finalment, dir-vos que, aquesta vesprada hem trobat unes línies del llibre “Àngels i monstres: personatges masculins en la narrativa breu de Mercè Rodoreda”, de fa poc i escrit per Antoni Maestre Brotons, en què l’autor exposa unes pàgines interessants sobre el matriarcalisme en la família catalana (pp. 30-31). Es pot llegir en Google escrivint prèviament “la Catalunya matriarcal”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Cal dir que AnaMaria Banaag, en un primer comentari en forma de foto, ens exposà sis toms, dels més de vint, de rondalles mallorquines recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover i publicats per Editorial Moll o bé per Institució Francesc de Borja Moll. Els membres de l’esmentada institució, des del 2015, són els continuadors de l’edició que feia la històrica editorial, la qual s’havia creat en 1934.

[2] Aquest detall de la carn humana també figura en algunes rondalles de Pineda de Mar, arreplegades per Sara Llorens, a principis del segle XX, i que podem llegir en l’obra “Rondallari de Pineda”, de Josefina Roma.

[3] Hem inclòs u dels comentaris, però no en conjunt amb els altres, pel seu interés: “’Una vegada, un noi es va enamorar d’una noia però, abans de comprometre’s, volia saber si la jove era polida (neta) i la va posar a prova. Va dir-li que el seu cavall s’havia fet una ferida i, per curar-la, necessitava borró d’aquell que es feia a sota el llit. I ella li contestà que a casa seva n’hi tenien molt. Aleshores, el festejador se’n va desdir’… La meva mare era nascuda l’any 1920” (Rosa Cortina Mercader).

[4] Textualment.

[5] En aquest cas, es tracta d’un conte per a explicar el naixement de la xiqueta.

Les àvies, les mares, les rondalles i la transmissió de generació en generació

General, , , , ,

 

En relació amb la dona en la transmisisó de la cultura tradicional, he trobat una cosa que m’ha semblat interessant. I, lo millor, és que parteix d’un llibre escrit per una valenciana: “El cicle de la vida. Ritus i costums dels alacantins d’abans”, de Ma. del Mar Duque Alemán, publicat per Edicions del Bullent, Picanya (1a ed., 2003) i guardonat amb el “4t Premi Bernat Capó”.

En aquesta obra sobre ritus i costums alacantins, llegim un text que diu així: “La literatura oral era recent en la vida quotidiana d’hòmens i de dones. Pel que fa a la condició dels transmissors més notables, sens dubte era la dona, sobretot les d’avançada edat. Les àvies i les mares conservaven i transmetien el major nombre de manifestacions poètiques, com ara, cançons de bressol, cobles, romanços, cobles de jota, contes… Tot just nàixer, la mare començava a inculcar el seu saber al seu fill. Una prova en són les cançons de bressol o de bres” (p. 139).

Abans de tractar més sobre els romanços i, com ara, sobre les cançons de bressol i, igualment, en línia amb el tema de la dona (i, sobretot, de l’àvia o padrina, com a principal transmissora de la cultura tradicional, ja que és qui més ho fa), direm que, el 4 de gener del 2022, en el meu mur i en distints grups de Facebook, escriguí un post en què demanava “¿Quines rondalles, és a dir, contes[1], que havien passat de generació en generació vos contaren les vostres àvies, o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Gràcies”.

En el meu mur, el 4 de gener del 2022, em comentaren[2] “Tant que costen els fills / de les mares / i, quan són grans, / es fan soldats. / Se’n van a la guerra, / els tiren per terra / i no miren qui els ha criat”[3] (Glòria Reverter), a qui preguntí “¿És un poema?”  i em contestà “És una rondalla o cançó que es cantava tot i fent ballar la mulassa[4], a Sant Feliu de Pallerols[5].

A mi, me la varen ensenyar la mare i l’àvia”; “Algunes, sí. Eren molt cantadores. De veïnat en veïnat, anaven / anàvem sentint-se i fent-se la competència.

Ací, en Agullent[6], varen fer un reportatge cantant les dones més majors, de totes les cançons típiques. L’han passat vàries / moltes vegades en la televisió comarcal” (Carmen Pastor Sisternes), “A casa, recordo més cantar que dir rondalles, i la iaia solia cantar-me aquella que fa ‘El senyor Ramon / enganya les criades, / el senyor Ramon / enganya tot el món. / Les pobres criades / ja han ben rebut tururut’.

Era molt picardiosa, la meva iaia Leonor. En cantava més però, malauradament, no en recordo la lletra” (Margarida Noè Pareras), “Eren contes valencians sobre les maleses que un escolanet li feia, al capellà. Sempre vaig pensar en transcriure’ls però no ho vaig arribar a fer i no vegis com me’n penedeixo. 

L’àvia va néixer al 1911” (Marga Mateu Marti).

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 4 de gener del 2022 i posteriorment ens comentaren“’La rateta que escombrava l’escaleta’, ‘En Patufet’, ‘La Ventafocs’, me les contava la mare, ja que l’àvia paterna va morir essent jo petit (i, la materna, abans de la guerra)” (Francesc Castellano), “Teníem una llibreria i, de petit, vaig tenir ocasió de llegir tota mena de contes, fins i tot, els de ‘Calleja’”  (Nicolau Moncunill Cirac), “’Les set cabretes’” (Carme Andreu). Com podran veure els lectors, la gran majoria dels contes i de les cançons eren en llengua catalana.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Primerament, no incloíem aquest aclariment però, quan veiérem que algunes respostes anaven en línia amb la rondalla entesa en sentit musical, optàrem per fer-ho. Com que ambdues formes de rondalles s’ajusten a aquest punt de l’estudi, hem considerat adient inserir-les totes.

[2] Hem afegit els signes de canvi de vers.

[3] Podem considerar matriarcal aquesta cançó: es destaca l’aportació de la dona (ací, com a mare i generadora de vida) a la terra i al demà i, igualment, com a portadora de pau; mentres que, a banda, la guerra els tomba. Un cant a la pau.

[4] En el moment d’escriure, per primera vegada, aquestes línies, el 9 de gener del 2022, hem pogut veure que, fins i tot, hi ha el vídeo “Ball de la Mulassa de Sant Feliu de Pallerols” (https://www.youtube.com/watch?v=fwtKDmPq22U).

[5] Població catalana de la comarca de la Garrotxa.

[6] Població valenciana de la comarca de la Vall d’Albaida.

Persones que transmeten saber rebut de les àvies

General, ,

 

El 24 de desembre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, preguntàrem “¿Feu que el saber de les vostres àvies, o bé de les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, passe de generació en  generació? ¿Què és lo que transmeteu, junt amb la llengua, a les persones que ara viuen? Gràcies”. A continuació, escrivim les respostes.

En el grup “Dialectes”, el 24 de desembre del 2021 i posteriorment, ens comentaren “Contes, cançons i dites” (Maria Montserrat Morera Perramon), “A mi, m’agrada molt la llengua tradicional” (Rosa Cortina Mercader), “Cançons, dites i menjars. Hi ha un parell o tres de receptes que jo he ‘transformat’ en de família (a part que sóc l’única que les faig, per ací)” (Àngels MV), “La meua àvia em contava contes, rondalles (algunes, de la Vall d’Albaida). I a cosir botons, a embastar una vora de pantalons o falda, perquè la meua iaia era modista. I la iaia, per part de pare, a fer calça” (Llum Grau Borràs), “Gastronomia tradicional, dites i expressions, la manera de tenir la casa cuidada i ordenada” (Antònia Villar), “Les receptes dels torrons, de les panades, rubiols…

 I moltes dites!” (Miquela Vidal).

En relació amb la transmissió del saber vinculat amb la llengua catalana, de generació en generació, el 25 de desembre del 2021, posí una pregunta en el meu mur i en distints grups de Facebook: “¿Què opineu sobre la transmissió del saber (…) de generació en generació? ¿Què conserveu de com ho feien les vostres àvies, o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920? Gràcies”. Tot seguit exposem les respostes que ens plasmaren.

En el meu mur, el 25 de desembre del 2021, Ricard Jové Hortoneda, plasmà “Més que de les àvies, els avis o els pares, Lluís. Jo sí que recordo la llarga lluita que vam haver  de mantenir que, dissortadament, encara hem de mantenir, en això que tenen la barra de dir democràcia, per a mantenir-nos fidelment i compromesa amb la nostra actitud de defensa de la cultura i la identitat del nostre País i dels Països Catalans.

Jo moriré amb el ganivet de la pau i l’amor a la boca, defensant la llibertat dels pobles, coses que no fa ni la gran UNIÓ EUROPEA, supeditada als ‘gloriosos’ estats que la composen. Però, vaja, avui i sempre, AMOR I PAU A LA TERRA, Lluís!!!!”.

En el grup “Dialectes”, el 25 de desembre del 2021, ens comentaren “La meva besàvia era remeiera. A casa, coneixem prou remeis amb herbes” (Estela Monne), a qui Maica Ortega Rubio respon “Ma mare també era remeiera i, per aquest motiu, m’apassiona el tema”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 25 de desembre del 2021, ens escrigueren “La meva àvia, de 1899 (la padrina Cinta), feia l’acompanyament del rostit de Nadal amb el suc del rostit, prunes, pomes, panses, pinyols, moscatell i dues cullerades grans de sucre.

Avui l’he fet exactament igual” (Roser Guillamat), “Conservo aquelles frases fetes, aquelles dites, que, quan era petita, no entenia i poca importància hi donava. És ara, quan, després de fer-ne reflexió, m’he adonat com de certes són i quanta saviesa encomanen. Molt sovint les repeteixo, tal com feia l’àvia i, per molt que canviï el meu tarannà, les portaré sempre en el meu disc dur” (Marta Escalé Bosch).

En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el mateix dia, plasmaren “Les mares, no tant, però les àvies, empraven molts castellanismes adaptats com si fossin catalans (…) A la seva època, també se’ls obligava bastant a parlar castellà” (Joaquina Viñals).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Àvies i dones que parlaven la llengua que havien mamat

General, ,

 

Més comentaris, en el grup “Dialectes“, foren “El pare i tota la seva família eren catalans d’arrel. La mare, de Múrcia. A casa, es parlava català i, fins els quatre o cinc anys, no vaig aprendre alguna paraula en castellà.

He de puntualitzar que la mare treballava i qui em va criar era la iaia paterna. Ara, tot i ser i sentir-me catalana, m’expresso igual de bé en els dos idiomes, ja que, per edat, em va tocar tooota l’escola en castellà. A casa, el matriarcalisme es va saltar una generació: de l’àvia va passar als nets: l’idioma, les cançons, les costums,…” (Neus Soler Rodríguez), “Per mi, semblava molt natural que la iaia i la gent gran, en general, parlessin català…” (Monique Peytavi), a qui contestí “I a mi. L’altra llengua és la de l’administració de l’Estat, però no la del Poble, ni la de la terra”; “El meu pare era de Jaén, però es va integrar de seguida i, a casa, sempre hem parlat català. La meva àvia materna era de soca-rel: mai no li vaig sentir una paraula castellana” (Magi López Prats), “La meva àvia sempre ens parlava en català, com tota la família” (Antònia Cabot), “No tenia cap inconvenient, era la llengua de casa, familiar. La padrina va néixer l’any 1905” (Margalida Rubi Tomas).

En el grup “La Vall d’Albaida (terra i gent)”, el 18 de desembre del 2021 i posteriorment ens comentaren “Molt bo. Era també la nostra llengua, no podíem pensar ni plantejar-se altra. Era lo que teníem. Ens estudiàvem en castellà aprés, però els nostres pares no sabien parlar-lo: el coneixien, el sentien per la ràdio i, després, per la televisió” (Carmen Pastor Sisternes), “Ara ho valore molt més. Aleshores, ho trobava normal perquè és el que he mamat. Recorde dir-li, a ma uela, ‘Uela, això no es diu així!!!’ com, per exemple, ‘Ontinyen’, ‘cambra’ i moltes paraules que la pobra deia bé: era jo la que ho deia malament degut al castellanisme que ens ho mesclava tot.

M’agrada la meua llengua, m’agrada el valencià ben escrit. Jo faig el que puc, ja que no l’he estudiat mai: ni a l’escola, ni a l’institut, però bé[1]… poc a poc, almenys, ho intente” (Encarna Tormo), “Em sentia feliç” (Dolo Soler Esplugues), “Sí, a casa, parlàvem valencià i, la veritat que, a l’escola, es parlava el castellà i, a mi, personalment, sempre m’ha agradat parlar la meua llengua, encara que no sé escriure-la: faltes, en faig un carro, però m’agrada moltíssim” (Carmen Soler), “Sí. En ma casa, també es parla el valencià. En l’escola, donàvem castellà, però, en el recreo o, entre nosaltres, no parlàvem castellà: ens parlàvem en valencià.

Jo, al costat de ma casa, tenia uns tios de mon pare i no parlaven com nosaltres: era el valencià més clàssic o antic (…). Però, això sí: parlants i molt orgullosos amb faltes d’ortografia i tot. Falta dir que som tan orgullosos del nostre valencià que, sense estudiar-lo, ni res, ahí anem. Tampoc ens costa vore al que parla en castellà i, per respecte, contestar-li  [en castellà] per a que ens entenga” (Maria Rosa Molina Blasco), “La meua àvia i ma mare, les dues van néixer abans de 1920 i parlaven l’única llengua que sabien i que havien heretat del seus avantpassats” (Federico Mahiques).

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] En l’original, “bueno”.

Persones que fan perdurable la llengua materna dels seus ancestres

General, ,

 

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 18 de desembre del 2021, Fermí Banus Teulé em comentà “Sense dubte, català. A més, la família de la meva mare era de Lleida i tenien un català diferent. Jo miro de recordar i utilitzar el que puc i, per aquí, a Barcelona, encara em passa que hi ha gent que no les havia sentit mai”.

En el grup “Dialectes”, el mateix dia i posteriorment, ens plasmaren “Em sentia molt bé, encara que, a l’escola, tot fos en castellà” (Maria Montserrat Morera Perramon), “M’agradava molt parlar amb la iaia… Hi ha un vocabulari que només feia servir ella. Com diu Víctor Català / Caterina Albert: ‘Quan mor una persona gran, moren un munt de paraules amb ella’.

A mi, moltes vegades, em ve alguna d’aquestes paraules o expressions i la recupero amb molta alegria, com un regal…

Abans-d’ahir, em va venir ‘ça com lla’, que vol dir ‘de totes maneres’:

‘-Ça com lla, ho faràs igualment!’

‘-Si hi has d’anar, ça com lla, abriga’t bé’” (Roser Rojas Simats), a qui contestí “Jo sempre estava obert a aprendre alguna paraula, o bé una expressió… la meua àvia materna (nascuda en 1910) deia ‘No m’hi veig’, de les poquíssimes vegades que he oït el pronom ‘hi’ en boca de valencians que no l’han aprés de llibre” i a qui Maria Montserrat Morera Perramon escrigué “A mi, em passa el mateix. Quan escric, sempre miro de posar alguna expressió de la iaia”; “Jo tinc setanta-cinc anys i, la meva àvia, no en sabia, de parlar castellà. Era filla de Granollers de Rocacorba[1]. Ella va respectar sempre a tots els que parlaven castellà. Em sap greu no guardar paraules que sols ella deia com ‘apolit’, ‘ves amb compte’” (Elena Juscafresca Juera), “Ni m’ho plantejava. Mai vaig pensar que fos alguna cosa extraordinària” (Maria Pladesala Terricabras)[2], “No sentia res en especial.

Simplement, és la llengua que feia servir tota la família” (Antònia Calvet), a qui, Josep Vidal li afig “Tot el poble menys algun foraster que, si no era funcionari, s’adaptava en un tres i no res”; “Com que tota la família, de Barcelona, parlàvem català, per a mi, era el més normal” (Rosa Garcia Clotet), “No he mamat altra llengua que la catalana, fins que no vaig anar a l’escola. I no l’he oblidat mai, ni l’oblidaré mai. La meva lluita i la meva il·lusió és fer-la perdurable per sempre més, Lluís!!!!” (Ricard Jové Hortoneda).

Com podrà intuir més d’un lector, hi ha un vincle clar entre l’actitud cap a la llengua, el sentiment de pertinença a la terra i la simpatia cap al matriarcalisme. La situació d’una llengua no és pura casualitat, ja que sempre hi ha normatives i fets històrics que hi tenen una relació directa i que, moltíssimes vegades, no apareixen en la història que es difon en les escoles, ni en els instituts o a nivell universitari ni, àdhuc, en documents administratius, com ara, de cultura, de turisme com tampoc en museus etnològics, o bé en exposicions sobre antropologia. Per això, és important plasmar la realitat i posar la veritat pel davant.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Finalment, dir-vos que hui mateix he pogut accedir a un document que ha posat Lluís Brines en el seu blog (i que m’ha enviat) en relació amb l’explanació de Pere Riutort, encara que aquesta versió és de quan només comptava amb cent seixanta pàgines (possiblement, del 2015) a diferència de la que l’històric mestre m’envià en el 2019 per correu ordinari i que en compté dues-centes sis. 

 

Explanació de Pere Riutort (versió de 160 pàgines, facilitada per Lluís Brines)

 

 

Notes: 

[1] Poble que forma part de Sant Martí de Llémena, una població catalana de la comarca del Gironès.

[2] En resposta a una pregunta que em feu, sobre “si la llengua de l’àvia fos diferent a la que es parlava a l’entorn”, li comentí “No, Maria. Jo, des de xiquet, he tingut molt d’interés pel tema de la llengua. I, en el barri, la gran majoria érem catalanoparlants, però en l’escola i en les esglésies (visc en el País Valencià), les classes i les misses es feien en castellà.

En casa, pregàvem el Parenostre i més en castellà.

¿Com ho expliques a un nen encuriosit per les cultures i per la llengua materna i per la germanor entre persones i entre Pobles?

Que hi ha una altra llengua que ni era la dels dirigents polítics ni la de l’Església valenciana: el castellà.

Nasquí en 1971”.

 

“Elles parlaven d’una forma natural, sense embuts” (Àngels Rosell Nadal)

General,

 

El 18 de desembre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, férem una pregunta en línia amb el tema de la llengua materna, però, en aquest cas, demanant “¿Com vos sentíeu, quan les vostres àvies, o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, parlaven en la seua llengua materna? ¿Què representava, per a vosaltres, la llengua catalana[1]? Gràcies”.

En el meu mur, el mateix dia, Lidia Bisellach em comentà que, quan la seua àvia catalana li parlava en català, ella “Ho trobava normal, perquè, a casa, amb l’àvia de Còrdova i l’avi de Múrcia, sempre vàrem parlar en català! Ella era un català de Girona. M’encantava, unes expressions molt d’ella.

S’havia criat a pagès. Com deia ella, ‘Jo sóc de pagès’’.

Era una dona culta amb lletra, impressionant quan escrivia cartes. Crec que l’àvia de Girona na sabia parlar gaire en castellà però sí escriure”.

En el grup “La Catalunya del Nord”, el 18 de desembre del 2021, Angels Rosell Nadal ens escrigué “Doncs, crèiem que elles parlaven d’una forma natural, espontànies, sense embuts. Recordo que la meva àvia, que havia passat la república, era molt més lliberal que la meva mare, doncs, si jo tenia que preguntar algo del tema que fos, sempre li preguntava a ella. La meva mare, moltes coses eren tabú, sobretot, les sexuals; en canvi, la meva àvia era molt avançada en aquest tema.

Era molt valenta. Per la guerra civil, el seu fill no va voler anar a la guerra i es va amagar a casa. Quan hi havia perill, es tancava dintre un armari amb doble fons, al pis de dalt de la casa. Tenia una corda penjant una campaneta i, quan varen vindre els militars rojos a buscar-lo (perquè algú del poble ho sabia i ho havia donat), la campaneta va sonar, es va amagar i la meva àvia va distreure als militars mentres ho regiren. Però no el van trobar. Si l’haguessin trobat, l’haguessin matat: a ella i els seus fills, ja que el marit s’havia mort”.

En el grup “Cultura mallorquina”, el 18 de desembre del 2021, ens plasmaren “Em sentia bé…, còmoda, com a casa. Vull dir, el català era la llengua dels meus avis paterns, el seu mitjà d’expressió natural i espontani. A més, el xerraven millor que els de ciutat, sense tants castellanismes i tenien un vocabulari molt ric, amb paraules i expressions que es van perdent (‘sollar’, ‘aidar’, ‘torcaboques’…, noms de coses, d’eines, plantes, etc.)” (Julia Pons), a qui comentí “Jo, en setembre del 2013, que ja portava més de quatre anys aprenent anglés, em comprí dos vocabularis català-anglés amb moltes entrades (d’un nivell ja mitjà/avançat) i, un poc després, comentí als meus pares que, des de feia poc (arran d’eixa compra), les paraules m’eixien amb major facilitat i que em sentia millor.

Tots dos em digueren que això era normal, perquè ho feia en la meua llengua materna” i, a banda, Sebastià Vallbona li afig “Julia Pons. La meva padrina va néixer el 1920 i, el meu padrí, el 1911. (…) Sempre em varen parlar en el català de Mallorca.

Que com em sentia quan em parlaven en la seva / meva llengua? No sentia res fora de lo normal. M’hagués sentit malament o estranyat si m’haguessin parlat en castellà o anglès o xinès… però que em parlessin en mallorquí, no em produïa cap sentiment, ni agradable, ni desagradable. Vaja! Era lo més normal del món, com fer matances a la tardor o que el magraner fes magranes en temps de matances” (Sebastià Vallbona). En resposta al comentari de Sebastià Vallbona, Julia Pons li escriu “Sebastià Vallbona. Això mateix volia expressar jo, quan dic que era el seu mitjà d’expressió natural i espontani!”, “A mi, sa meva mare em xerrava sempre es mallorquí i, as meu torn, he fet igual mateix[2] que sempre. Hem viscut a París, sempre hem xerrat es mallorquí i ens feia que es al·lots podien dialogar amb ses padrines” (Francoise Ramon), “Jo sempre les vaig sentir parlar en mallorquí. Era, és, la llengua de casa. Xerraven, ratllaven, conversaven, parlaven, remugaven,… un mot per a cada situació relacional, en bon mallorquí, per descriure l’acte de comunicar-se” (Joana Xamena).

En el grup “Paraules ebrenques”, el 18 de desembre del 2021, ens plasmaren “A casa meua, tots han parlat sempre català, tant homes com dones” (Marina Margalef Valldeperez), qui, quan li contí una anècdota sobre com es sentia ma mare quan, vivint uns mesos en Madrid, sentia notícies sobre les terres valencianes, m’escrigué  “Suposo que, quan ets fora de casa, qualsevol cosa que t’hi recorda, t’emociona: els olors, els colors i també la llengua.

(…) La meva família sempre ha viscut, des de temps immemorials, a les Terres de l’Ebre i no van haver de viure aquesta experiència. Per això no comprenia la pregunta. Gràcies per l’aclariment!!”; “Em sentia bé i natural. Per mi, és natural parlar la llengua materna o paterna de cadascú, però nosaltres sempre hem sigut de parla catalana” (Teresa Falcó Graupera),  a qui responguí “En la meua família, els familiars més directes, tots catalanoparlants des de fa generacions: els avis dels meus pares, els meus avis, els meus oncles, les meues ties, els meus germans i els meus cosins germans”.  

Podríem dir que parlaven de manera natural, sense embuts i que es sentien còmodes perquè vivien en les terres catalanoparlants com també ho havien fet els seus avantpassats.

Igualment, contra lo que, més d’una vegada,  es diu i s’escriu, i molt ben plasmat en algunes rondalles i en moltes cançons tradicionals en llengua catalana (de fa més de cinquanta anys o molt més), en la cultura matriarcal hi ha una visió molt oberta de la sexualitat. I així és la realitat. La veritat, novament, pel davant.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que prenen part en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En alguns grups, preferírem emprar la forma “llengua materna”, amb intenció de poder facilitar una major participació que ens permetés arreplegar més informació.

[2] “Igual mateix”  vol dir “de la mateixa manera que”.

Àvies i mares vinculades amb la terra i que ho transmeten

General, ,

 

En el meu mur, el 17 de desembre del 2021 i posteriorment em comentaren“La meva mare només parlava català, ben poc l’havia sentit parlar en castellà. El meu pare, també. Però la meua mare va agafar una època que al cole els hi ensenyaven” (M Lluïsa Tudela Riera),”Contat per ma àvia a mi:

‘La nostra veïna Pilareta, que va morir al 1934, molt jove, es va traure un xiquet de l’inclusa[4] (casa bressol San Miguel, de València). El xiquet va vindre a Benigànim sent ja boniquet. Batejat amb el nom de Leandro. Era naixcut a Burgos. El pare adoptiu el presentà a l’ajuntament amb el nom de Miguel i li donà els dos cognoms de la família.

El gran problema ve quan el xiquet veu que estaven torrant cansalada a la brasa de la llar. I el xiquet diu ‘¡Tocino!’. I ningú l’entenia. Ja tens a la Pilareta corrent a ma casa, a preguntar què volia dir això de ‘tocino’. La mateixa passadeta amb ‘morcilla’, ‘cerillas’…

Diré que la meua besàvia (1888-1977) era neboda-neta de Mossén Isidor Benavent Pastor i, com que la va apadrinar, li va donar escola i sabia llegir i escriure” (Jose V. Sanchis Pastor). “Sa meva padrina mallorquina[5] (…) sempre bravejava que un germà seu sabia escriure en mallorquí (ella només en va aprendre, en castellà, a costura)”  (Carlos Bonet Haebler), “Supose que, amb la ‘vella normalitat’. Als vuit anys, vaig tornar del col·legi, plorant, perquè m’havien marmolat per no entendre el castellà. En nomenar-los un mestre que, compadit, em va tranquil·litzar en valencià, la meua bestia[6] només digué ‘Serà de Lo Rat Penat’” (Juanjo Pastor Trashumant), “Ma uela era una dona amb molta intel·ligència. (…) Ella havia aprés el valencià dels seus pares, tan sols parlat. Els pares eren d’Oliva.

Es sentia molt valenciana, es coneixia moltes cançonetes, em cantava moltes cançons que, després, li les he dit al Sifoner, en diferent versió” (Lourdes Hernandis).

Afegirem que agraïm la gran quantitat de persones que, en els seus comentaris, plasmen sensibilitat i, a més, bones maneres a l’hora d’escriure sobre persones de les generacions anteriors, especialment, cap a les que vivien en el camp (i que ho fan amb coneixement de causa) i que, a banda, no els redacten com qui es dedica al politiqueig.  

Agraesc les persones que col·laboren en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [4] La inclusa era el local de recepció de xiquets que havien estat abandonats en un lloc on poguessen ser acollits. A banda, se’ls hi criava.

[5] Entre una pregunta que li fiu, en relació amb el seu primer comentari, i la seua resposta, podem dir que la seua padrina mallorquina, quan sentia mallorquí, en una conversa, com indica Carlos Bonet Haebler, “mentre ella ho entengués i es fes entendre, ja li anava bé”.

[6] En l’original, “tia-àvia”.

La llengua apresa dels pares, la materna, ‘es mama’

General, ,

 

Continuant amb les respostes, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, del 17 de desembre del 2021 i posteriors, sobre el sentiment de les àvies i de les mares en relació amb la llengua, també ens plasmaren “Era l’única llengua que coneixia: la que havia après dels seus pares…” (Maria Núria Pons), “La meva àvia paterna va néixer a pagès, a la Catalunya Central, a finals del segle dinou.

Va venir a viure a ciutat, ja de gran, i mai va aprendre a parlar castellà. Curiosament, es relacionava amb una altra àvia, veïna, vinguda del sud, que no sabia català i era molt divertit sentir les seues converses perquè cadascuna parlava el seu idioma i s’entenien a la perfecció” (Assumpta Capdevila), a qui comentí “Certament, curiós, perquè, entre el català i el castellà, en els seus orígens, està l’aragonés: no són, precisament, llengües germanes” i ella m’afegí “Potser era perquè volien entendre’s. Només els calgué posar-hi el cor” i, a banda, Maria-lidia Busquets Buezo li respon “Totalment d’acord amb tu. La meva veïna de replà és brasilera, fa anys que viu aquí, i tant parla en brasiler com en català o castellà”; “La meva mare va néixer el 1915 i va morir el 2014. Per ells, el català no era la llengua oficlal; era la llengua. L’altra era una llengua estrangera” (Quim Batpar), “L’àvia era catalana i parlava català. Crec que havia nascut l’any 1900 a Terrassa. Havia fet de mestre. A l’esclatar la guerra, ja no va tornar a treballar, però sí,  a casa seva, feia classes a les amigues de la meva mare, en català. Ella, si tenia que parlar castellà, ho feia. En canvi, l’avi no va saber mai parlar el castellà… No ho va voler[1]” (Elvira Vila Domenech), “La meva àvia paterna va néixer el 1887. Cada dia, llegia el diari, en castellà, quin remei! Però sempre parlava en la nostra llengua, mai en foraster” (Caterina Albert).

En el grup “Dialectes”, Maria Montserrat Morera Perramon em comentà “No la van deixar mai…”.

En el grup “Gent de Banyoles i del Pla de l’Estany”, el 17 de desembre del 2021 i després, ens plasmaren  “Els avis i pares que jo he tingut, mai han dit res de la llengua. Simplement, a casa, es parlava català i punt!!!!!!” (Maria Carme Coll Xargay), a qui Núria FP li contesta “Exactament així…!!!”; “Els meus pares i avis parlaven el català a casa i al poble, però, a l’escola, amb els mestres, parlaven i cantaven en castellà i elles només sabien escriure en castellà” (Pilar Casademont Arnau), “A casa i casa els meus avis, sempre en català i amb orgull de ser-ho” (Gemma Colprim Ferrer), “A la meva iaia, li van posar una multa 5 ptes[2] per no parlar en castellà. Tenia un amic que era guàrdia civil. Sempre havien parlat en català i, de cop, es va girar la truita i li va dir que, a partir d’aquell moment, estava prohibit parlar català o l’hauria de multar. La meva àvia mai havia anat a escola, no sabia ni llegir, ni escriure, i li va respondre… ‘Ni el sé, ni el  vull aprendre’ i, així, li va caure la multa. Va anar a can Ginferrer a demanar el préstec de 5 pessetes per pagar” (Montse Privat Colom), “Sóc filla de català per segles. La mare, nascuda a Barcelona a 1907, filla d’andalús i de brasilera, parlava català i m’explicava la història de Catalunya, en ple franquisme. Em portava al teatre Romea, a veure el poc teatre en català que es feia. Estava més orgullosa de ser catalana que el pare, que ja és dir.

(…) A Barcelona, a principi del segle XX, els immigrants eren orgullosos de tenir fills catalans. El meu avi, quan li preguntaven d’on era, responia ‘Yo soy de donde comen mis hijos’” (Lulu Coll), “Els meus avis sempre m’havien explicat que es sentien orgullosos de poder parlar en català, que, en temps de la guerra, se’ls hi va prohibir.

El seu record més gran és que anaren casa per casa a recollir tots els llibres que hi havia en català, per poder fer una muntanya i poder cremar-los”  (Sussi Geli Corominola), “En aquells temps, no hi havia cap llengua invasora” (Margarita Rustullet Girones).

Quant al grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 17 de desembre del 2021 i posteriorment, ens plasmaren “No té sentit la pregunta. Aquí, els nostres avantpassats parlaven el valencià i s’entenien perfectament amb catalans i balears. Menys amb els castellans” (Vicent Peris), a qui responguí “La llengua materna ‘es mama’, es viu amb el cor; la llengua imposada, s’aprén i, fins i tot, es pot acceptar, però les persones no hi responem igual.

Ma mare, fora de la terra, durant uns mesos, quan ella tenia uns vint-i-set anys, s’emocionava quan, vivint en Madrid, sentia parlar sobre València o quan parlava per telèfon amb u dels seus germans”; “Ma mare era valencianoparlant. En casa, nosaltres parlàvem castellà. Mon pare, castellanoparlant, al mercat, en valencià, i, quan anaven al poble, tornava a ser ella, valencianoparlant, a tot arreu.

Cert és que costava dir-los, als familiars, que em parlaren en valencià. Lo normal era passar-se al castellà, amb nosaltres. Complex d’inferioritat? Venien de la capital… Trist” (Pasqual Esteve Perez), “Les meues àvies, una del Maestrat i, l’altra, dels Ports. Mai van tindre cap complex de parlar-nos en valencià.

Sí algun dels tios i ties. Per sort, els meus pares ens van criar parlant valencià. (…) Per cert, van anar poc a escola i s’expressaven perfectament en castellà, quan feia falta” (Esperança Moliner Ferrer).

Afegirem que, en el moment de plasmar aquest escrit, hem llegit un comentari que toca aquest tema, de Rosa Rovira, qui diu “La meva mare, nascuda el 1913,  en tenia molta, de mà esquerra, i, mira, va tenir set fills”. Un tret més vinculat amb la llengua catalana: s’ensinistra… amb paciència i com ho faria una mare amb un xiquet de pocs anys, de manera que ell progressa més i gaudeix més de l’aprenentatge i en l’ambient.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre  el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Bon Nadal.

 

 

Notes: [1] Veiem que la dona és qui aprén castellà (era mestra) i que es passava amb més facilitat al castellà. Un fet que podria dur-nos a la semblança amb el matriarcalisme basc, en què les dones, com que feien el paper de gestores amb l’administració en castellà, dominaven més el castellà que no els hòmens.

A banda, l’home es mostra fidel a la terra i a la llengua materna.

[2] Pessetes. La pesseta fou la moneda oficial d’Espanya anterior a l’euro.