Persones que fan perdurable la llengua materna dels seus ancestres

 

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 18 de desembre del 2021, Fermí Banus Teulé em comentà “Sense dubte, català. A més, la família de la meva mare era de Lleida i tenien un català diferent. Jo miro de recordar i utilitzar el que puc i, per aquí, a Barcelona, encara em passa que hi ha gent que no les havia sentit mai”.

En el grup “Dialectes”, el mateix dia i posteriorment, ens plasmaren “Em sentia molt bé, encara que, a l’escola, tot fos en castellà” (Maria Montserrat Morera Perramon), “M’agradava molt parlar amb la iaia… Hi ha un vocabulari que només feia servir ella. Com diu Víctor Català / Caterina Albert: ‘Quan mor una persona gran, moren un munt de paraules amb ella’.

A mi, moltes vegades, em ve alguna d’aquestes paraules o expressions i la recupero amb molta alegria, com un regal…

Abans-d’ahir, em va venir ‘ça com lla’, que vol dir ‘de totes maneres’:

‘-Ça com lla, ho faràs igualment!’

‘-Si hi has d’anar, ça com lla, abriga’t bé’(Roser Rojas Simats), a qui contestí “Jo sempre estava obert a aprendre alguna paraula, o bé una expressió… la meua àvia materna (nascuda en 1910) deia ‘No m’hi veig’, de les poquíssimes vegades que he oït el pronom ‘hi’ en boca de valencians que no l’han aprés de llibre” i a qui Maria Montserrat Morera Perramon escrigué “A mi, em passa el mateix. Quan escric, sempre miro de posar alguna expressió de la iaia”; “Jo tinc setanta-cinc anys i, la meva àvia, no en sabia, de parlar castellà. Era filla de Granollers de Rocacorba[1]. Ella va respectar sempre a tots els que parlaven castellà. Em sap greu no guardar paraules que sols ella deia com ‘apolit’, ‘ves amb compte’(Elena Juscafresca Juera), “Ni m’ho plantejava. Mai vaig pensar que fos alguna cosa extraordinària” (Maria Pladesala Terricabras)[2], “No sentia res en especial.

Simplement, és la llengua que feia servir tota la família” (Antònia Calvet), a qui, Josep Vidal li afig “Tot el poble menys algun foraster que, si no era funcionari, s’adaptava en un tres i no res”; “Com que tota la família, de Barcelona, parlàvem català, per a mi, era el més normal” (Rosa Garcia Clotet), “No he mamat altra llengua que la catalana, fins que no vaig anar a l’escola. I no l’he oblidat mai, ni l’oblidaré mai. La meva lluita i la meva il·lusió és fer-la perdurable per sempre més, Lluís!!!!” (Ricard Jové Hortoneda).

Com podrà intuir més d’un lector, hi ha un vincle clar entre l’actitud cap a la llengua, el sentiment de pertinença a la terra i la simpatia cap al matriarcalisme. La situació d’una llengua no és pura casualitat, ja que sempre hi ha normatives i fets històrics que hi tenen una relació directa i que, moltíssimes vegades, no apareixen en la història que es difon en les escoles, ni en els instituts o a nivell universitari ni, àdhuc, en documents administratius, com ara, de cultura, de turisme com tampoc en museus etnològics, o bé en exposicions sobre antropologia. Per això, és important plasmar la realitat i posar la veritat pel davant.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, a les que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Finalment, dir-vos que hui mateix he pogut accedir a un document que ha posat Lluís Brines en el seu blog (i que m’ha enviat) en relació amb l’explanació de Pere Riutort, encara que aquesta versió és de quan només comptava amb cent seixanta pàgines (possiblement, del 2015) a diferència de la que l’històric mestre m’envià en el 2019 per correu ordinari i que en compté dues-centes sis. 

 

Explanació de Pere Riutort (versió de 160 pàgines, facilitada per Lluís Brines)

 

 

Notes: 

[1] Poble que forma part de Sant Martí de Llémena, una població catalana de la comarca del Gironès.

[2] En resposta a una pregunta que em feu, sobre “si la llengua de l’àvia fos diferent a la que es parlava a l’entorn”, li comentí No, Maria. Jo, des de xiquet, he tingut molt d’interés pel tema de la llengua. I, en el barri, la gran majoria érem catalanoparlants, però en l’escola i en les esglésies (visc en el País Valencià), les classes i les misses es feien en castellà.

En casa, pregàvem el Parenostre i més en castellà.

¿Com ho expliques a un nen encuriosit per les cultures i per la llengua materna i per la germanor entre persones i entre Pobles?

Que hi ha una altra llengua que ni era la dels dirigents polítics ni la de l’Església valenciana: el castellà.

Nasquí en 1971”.

 

Deixa un comentari