“Elles parlaven d’una forma natural, sense embuts” (Àngels Rosell Nadal)

 

El 18 de desembre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, férem una pregunta en línia amb el tema de la llengua materna, però, en aquest cas, demanant “¿Com vos sentíeu, quan les vostres àvies, o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, parlaven en la seua llengua materna? ¿Què representava, per a vosaltres, la llengua catalana[1]? Gràcies”.

En el meu mur, el mateix dia, Lidia Bisellach em comentà que, quan la seua àvia catalana li parlava en català, ella “Ho trobava normal, perquè, a casa, amb l’àvia de Còrdova i l’avi de Múrcia, sempre vàrem parlar en català! Ella era un català de Girona. M’encantava, unes expressions molt d’ella.

S’havia criat a pagès. Com deia ella, ‘Jo sóc de pagès’’.

Era una dona culta amb lletra, impressionant quan escrivia cartes. Crec que l’àvia de Girona na sabia parlar gaire en castellà però sí escriure”.

En el grup “La Catalunya del Nord”, el 18 de desembre del 2021, Angels Rosell Nadal ens escrigué “Doncs, crèiem que elles parlaven d’una forma natural, espontànies, sense embuts. Recordo que la meva àvia, que havia passat la república, era molt més lliberal que la meva mare, doncs, si jo tenia que preguntar algo del tema que fos, sempre li preguntava a ella. La meva mare, moltes coses eren tabú, sobretot, les sexuals; en canvi, la meva àvia era molt avançada en aquest tema.

Era molt valenta. Per la guerra civil, el seu fill no va voler anar a la guerra i es va amagar a casa. Quan hi havia perill, es tancava dintre un armari amb doble fons, al pis de dalt de la casa. Tenia una corda penjant una campaneta i, quan varen vindre els militars rojos a buscar-lo (perquè algú del poble ho sabia i ho havia donat), la campaneta va sonar, es va amagar i la meva àvia va distreure als militars mentres ho regiren. Però no el van trobar. Si l’haguessin trobat, l’haguessin matat: a ella i els seus fills, ja que el marit s’havia mort”.

En el grup “Cultura mallorquina”, el 18 de desembre del 2021, ens plasmaren “Em sentia bé…, còmoda, com a casa. Vull dir, el català era la llengua dels meus avis paterns, el seu mitjà d’expressió natural i espontani. A més, el xerraven millor que els de ciutat, sense tants castellanismes i tenien un vocabulari molt ric, amb paraules i expressions que es van perdent (‘sollar’, ‘aidar’, ‘torcaboques’…, noms de coses, d’eines, plantes, etc.)” (Julia Pons), a qui comentí “Jo, en setembre del 2013, que ja portava més de quatre anys aprenent anglés, em comprí dos vocabularis català-anglés amb moltes entrades (d’un nivell ja mitjà/avançat) i, un poc després, comentí als meus pares que, des de feia poc (arran d’eixa compra), les paraules m’eixien amb major facilitat i que em sentia millor.

Tots dos em digueren que això era normal, perquè ho feia en la meua llengua materna” i, a banda, Sebastià Vallbona li afig “Julia Pons. La meva padrina va néixer el 1920 i, el meu padrí, el 1911. (…) Sempre em varen parlar en el català de Mallorca.

Que com em sentia quan em parlaven en la seva / meva llengua? No sentia res fora de lo normal. M’hagués sentit malament o estranyat si m’haguessin parlat en castellà o anglès o xinès… però que em parlessin en mallorquí, no em produïa cap sentiment, ni agradable, ni desagradable. Vaja! Era lo més normal del món, com fer matances a la tardor o que el magraner fes magranes en temps de matances” (Sebastià Vallbona). En resposta al comentari de Sebastià Vallbona, Julia Pons li escriu “Sebastià Vallbona. Això mateix volia expressar jo, quan dic que era el seu mitjà d’expressió natural i espontani!”, “A mi, sa meva mare em xerrava sempre es mallorquí i, as meu torn, he fet igual mateix[2] que sempre. Hem viscut a París, sempre hem xerrat es mallorquí i ens feia que es al·lots podien dialogar amb ses padrines” (Francoise Ramon), “Jo sempre les vaig sentir parlar en mallorquí. Era, és, la llengua de casa. Xerraven, ratllaven, conversaven, parlaven, remugaven,… un mot per a cada situació relacional, en bon mallorquí, per descriure l’acte de comunicar-se” (Joana Xamena).

En el grup “Paraules ebrenques”, el 18 de desembre del 2021, ens plasmaren “A casa meua, tots han parlat sempre català, tant homes com dones” (Marina Margalef Valldeperez), qui, quan li contí una anècdota sobre com es sentia ma mare quan, vivint uns mesos en Madrid, sentia notícies sobre les terres valencianes, m’escrigué  “Suposo que, quan ets fora de casa, qualsevol cosa que t’hi recorda, t’emociona: els olors, els colors i també la llengua.

(…) La meva família sempre ha viscut, des de temps immemorials, a les Terres de l’Ebre i no van haver de viure aquesta experiència. Per això no comprenia la pregunta. Gràcies per l’aclariment!!”; “Em sentia bé i natural. Per mi, és natural parlar la llengua materna o paterna de cadascú, però nosaltres sempre hem sigut de parla catalana” (Teresa Falcó Graupera),  a qui responguí “En la meua família, els familiars més directes, tots catalanoparlants des de fa generacions: els avis dels meus pares, els meus avis, els meus oncles, les meues ties, els meus germans i els meus cosins germans”.  

Podríem dir que parlaven de manera natural, sense embuts i que es sentien còmodes perquè vivien en les terres catalanoparlants com també ho havien fet els seus avantpassats.

Igualment, contra lo que, més d’una vegada,  es diu i s’escriu, i molt ben plasmat en algunes rondalles i en moltes cançons tradicionals en llengua catalana (de fa més de cinquanta anys o molt més), en la cultura matriarcal hi ha una visió molt oberta de la sexualitat. I així és la realitat. La veritat, novament, pel davant.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades, la de les que prenen part en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En alguns grups, preferírem emprar la forma “llengua materna”, amb intenció de poder facilitar una major participació que ens permetés arreplegar més informació.

[2] “Igual mateix”  vol dir “de la mateixa manera que”.

Print Friendly, PDF & Email