Arxiu d'etiquetes: la dona com a transmissora de la cultura

“La Seu no espera parròquies” (Toni Sansó), dones eixerides i molt obertes

General, , , ,

 

Continuant amb els comentaris en el grup “Cultura mallorquina”, en relació amb frases, refranys, dites, fets, etc., que, en més d’un cas, hagen pogut haver deixat empremta i tot, el 5 de març del 2022 i més avant ens escrigueren “Quan era hora de dinar, a sa meva padrina (1915), ja solíem tenir preparat abans, perquè ja era molt gran (va viure 102 anys) i no podia menjar lo mateix que nosaltres.

Per això, moltes vegades, quan ets altres ens seiem a taula, ella ja havia començat a dinar. Quan qualcú li deia, per exemple, ‘No esperau a ningú?’ o ‘Ja heu començat?’, ella deia ‘LA SEU NO ESPERA PARRÒQUIES’[1].

Fa cinc anys que va morir i no hi ha dia que no me’n recordi d’ella” (Toni Sansó), a qui Agnès Matas li comenta “Que bonic.

La meva àvia / padrina, quan no volia fer faena de casa o deures i volia anar a la piscina, em deia ‘Els flamencos [2]amb el picó i la pateta[3] fan calceta’… , per a que treballara i callara” (Agnès Matas) i Paquita Pinya Aguiló li escriu “Idò, sa meva padrina, 1890. Quan deies ‘Tenc gana, encara no dinam’, et contestava ‘Sa fam no escapa’”; “Mumareta (1917) era molt donada als refranys i en tenia un per cada situació. Per exemple, si estava molt enfeinada i anàvem a demanar-li qualque cosa, deia ‘En temps que nuen, no fan corda’[4]. O, quan estava nostàlgica i ens contava qualque història de temps passats, acabava dient ‘Ai, cavallet, quan eres jove!’.

O veníem d’escola i li demanàvem ‘Què hi ha per dinar?’, responia ‘Grescos frescos’ i molts més” (La Nonna), a qui Catalina Lladó Martínez li escriu “Això també ho deia mon pare (‘Cavallet…’)” (Catalina Lladó Martínez); “Record que sa meva padrina, per flastomar, deia ‘Requaranta pipes’[5] i sa meua filla ho va agafar de vici i, aviat, tota s’escoleta (que ses monges, aquell temps)… flastomava igual.

I una veïnada va demanar a mumare si ja havien ‘tengut visites’ (sa regla)…

I s’altra padrina venia a veure’ns es dissabte vespre, quan ens havíem vestit per sortir i, si li agradava com anàvem (quasi sempre, era que sí), ens deia ‘Ohhhh… París se enciende’. Ja sé que és foraster, però el dit seu era molt graciós…” (Margalida Font Gil), “A mi, una paraula de sa padrina que m’agradava era ‘Què vols, moneta?’… Amb tant de carinyo…” (Cati Balaguer Bestard), “’Qui vol peix, que es banyi es cul’ i ens feien anar vius” (Carmeta Sánchez), “Sa meva padrina materna sempre deia, quan ens tenia, a tots (érem una quarantena), ‘Quina guarda més guapa que tenc!’” (Sebastiana Nicolau), “Lo que més record, era quan quan dèiem ‘On vas?’, [perquè ens contestava] ‘A passejar pes Born’” (Maria Pilar Roca Gelabert).” (Maria Pilar Roca Gelabert). En relació amb aquesta resposta, en setembre del 2013, després de passar jo per un ajuntament en què qui l’encarregat de recepció no era precisament un home amb un model de vida a imitar (i que, lo primer que em preguntà…, fou cap a on anava… davant d’unes sis persones) i que ho contàs a ma mar, ella em digué que el seu avi matern, Francisco, quan alguns malfaeners li demaven “¿A on vas?”, sense pensar-s’ho dues vegades, els deia “¡A moure als que estan parats!”. I, si no, “Primer, em dius ‘Bon dia’; després, em preguntes a on vaig. Si vull, t’ho diré; si no, no”. Ho recorde: l’anècdota i les frases de ma mare.

Ara bé, jo, immediatament, peguí mitja volta amb el meu carretó d’anar a plaça i el meu barret, i… ¡que feliç, tu, que feliç!  I és que “Del color del rei, se tinyen els vassalls”, com el color d’aquest funcionari, castellanoparlant, respecte al de la conseller en cap de la població. 

Agraesc la col·laboració de tots els que fan més fàcil i més extens l’estudi sobre el matriarcalisme i a les persones que em fan costat dia rere dia.

 

Notes:  [1] Ma mare, qui no havia sentit mai aquest refrany (com tampoc jo, anteriorment, i que, com hem pogut veure, a penes figurava en Internet), em comentà que li havia agradat que li havia agradat molt la resposta de la padrina, com veiem, una dona eixerida.

[2] La forma genuïna és “flamencs”.

[3] La forma genuïna és “poteta”.

[4] Equival a preferir fer una cosa rere l’altra, en lloc de dues al mateix temps.

[5] En l’original, “Recoranta pipes”

“Als desanimats, anima’ls” (Marta Teixidó Abril) , dones encoratjadores, bondadoses i molt obertes

General, , , , ,

 

Continuant amb comentaris en el grup “Frases fetes i dites en català”, relatius a frases, refranys, fets, dites, etc., que, fins i tot, poguessen haver deixat empremta per mitjà d’avies (o padrines), o bé de mares, nascudes abans de 1920, el 5 de març del 2022 i posteriorment ens escrigueren “La meva iaia deia una frase que, ara, em fa molta pena: ‘LA DONA S’ESTIRA COM LA GOMA’[1]. Sento pena per ella, que es va estirar tota la vida i mai ens vam adobar. Jo ara sé que la dona no s’estira, va fins on vol” (Llorens Eva), “Parlant d’estalvis, el que no pot ser és que ‘Tants com n’ha plogut, el vent n’eixuga’ o ‘Qui s’ho menja tot en una menjada, ho caga tot en una caguerada’. La meva iaia… ‘De tenir a no tenir, va el doble’” (Teresa Segui Lopez), “Una de les frases de la meva àvia: ‘On vols anar, bou, que no llauris?’” (Maria Rosa Soto Paloma), “La frase que sempre deia la meva àvia, nascuda el 1889, era ‘Els cansats fan la feina’. A mi, em va costar molt d’entendre. També ‘A la taula i al llit, al primer crit’. També em deia ‘Parlaràs quan les gallines pixin’” (Venus Ona), “La mare, del 1919: ‘No pateixis: fins la mort, s’arriba viu’” (Carme Bigas Sala), “’Apotecaris i taverners, fan pous de diners’.

‘Déu dona faves a qui no té queixals’.

‘L’hoste és com el peix menut: al cap de tres dies, és put’.

‘Tres filles i una mare, quatre dimonis pel pare’.

Ara sona estrany dir aquestes dites, però abans les utilitzaven molt” (Helena Elena), “La meva àvia em deia ‘Fes bé i no facis[2] mal, que altre sermó no et cal’!!!” (Imma Rovira), “A mi, em deia ‘Feina feta, no fa estorb’” (Mariana Huguet Paris), “De la mare: ‘Als desanimats, anima’ls!’.

De l’àvia materna: ‘On s’és vist…!’

De l’àvia paterna: ‘Paciència, que és la mare de la ciència’ o ‘El que és barat, és car’ o “Fent i desfent, aprèn la gent’” (Marta Teixidó Abril), “A casa, deien ‘No hi ha res que s’esperi tant com la feina’, ‘Fer combregar amb rodes de molí’” (Carme Fabre), “Una frase que ma mare deia: ‘Qui s’ha fet el cogombre, que se’l tregui a l’ombra[3]” (Maria Blanch Ros), “Qui no creu els consells d’un pare, creu una pell de cabra” (Maties Cros), “Ma àvia deia ‘Val més ser graciós que caure en gràcia’” (Maties Cros), “La meva àvia també, a l’alcohol, en deia ‘esperit de vi’. ‘Si eres llepafils (poc menjadors), sembles la senyora de Tous, que sols menjava pa amb anous’. El que volia aparençar riquesa: ‘De porc i de senyor, se n’ha de vindre de mena’.

‘Tal faràs, tal trobaràs’.

‘A la taula i al llit, al primer crit’,

‘El que canta a taula i xiula al llit no té el seny ben complit’.

Per les dones que sempre es queixen que tenen molta feina: ‘La que molt en té, poca en fa’.

‘Març marçot, que tira la vella al clot i a la jove, si pot’..

‘Sol de febrer, que mascara més que un paeller’.

‘Nena: no et fiïs mai de cap home que porti nas a la cara’.

‘Ves cantant i fent tabola, dos conills a la cassola’.

I això m’ho deien el dia que em costava molt d’acabar-me el menjar i, a l’acabar, em canta ‘En això, sembles la Marieta de l’ull viu, que tan aviat plora com riu’.

‘El que avui en té és perquè ahir ho va guardar’.

Per si et pot interessar, aquestes dites són de la part d’Urgell, de la Plana.

Ara també em ve aquesta de ‘Llops amb llops no es mosseguen’. Ho podrien col·locar als polítics.

‘Qui mai no fa mal, mal no pensà’

‘Per el que diràs, passaràs’” (Merce Cebriá). 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Aquesta expressió, en paraules de Llorens Eva, vol dir “que té capacitat per fer-ho tot, que arriba a tot arreu, per organitzar casa seva, els fills, el marit, tots els problemes que se li posin per davant. Tot passava per ella i ella ho resol tot. A costa d’ella mateixa, clar”.

[2] En l’original, “fagis”.

[3] Atenent a com figura en el text original, la pronúncia de “cogombre” fa rimar amb “ombra”.

“La meva àvia en deia un munt, de dites” (Maria Rosa Alcazar Rovira), dones com un llibre obert i obertes

General, , , , , ,

 

Prosseguint amb els comentaris en el grup “Frases i dites en català”, sobre frases, refranys, fets, dites, etc. que, fins i tot, puguen haver estat relacionats amb l’empremta que hagen deixat àvies, o bé mares, nascudes abans de 1920, el 5 de març del 2022 i més avant, escrigueren “La meva àvia va néixer al 1891 i deia ‘No m’interessen les xarroteries’ referint-se a que no volia saber crítiques, ni comentaris de la gent” (Anna Maria Taboada Ribera), “La meva àvia sabia una oració pel mal de queixal. Feia així:

‘Santa Apol·lònia,

Santa Apol·lònia,

em fa mal el queixal,

em fa mal el queixal.

Ara no me’n fa,

ara no me’n fa.

Doncs, si no et fa mal,

de què et queixes?’” (Glòria Reverter), “’Déu nos guard d’un ‘Ja està fet’. Referint-se a quedar embarassada sense estar casada” (Maria Quintana Vito), “Déu té un bastó que pica i no fa remor” (Carme Pagès Vicens), “’De porc i de senyor, se n’ha de venir de mena!’, “Ajuda’t que ajudat seràs!’, ‘Déu dóna faves a qui no té queixals’. Les meves àvies són del segle XIX” (M Teresa Hortoneda), “’Ser cul i merda’, ‘Qui menja sopes, se les pensa totes’, ‘Ets com el gos d’en Móra, que, de tot, s’enamora’, ‘Ara li fan el mànec’[1], “Val més el mall que l’enclusa’[2], ‘Anar enrere com els crancs’, ‘Val més grans a la cara que petits al ventre’, ‘Fer creixent el burro’, ‘Ser més tossut que una banya de marrà’, ‘Cap geperut es veu la seva gepa’, ‘Quan tu hi vas, jo ja en vinc’” (Montse Miralles Teixidó), ‘On no n’hi ha, no raja’, ‘Tant faràs, tant tindràs’” (Rosa Sabate Mas), “La meva àvia (1917) deia ‘Qui, de jove, no treballa, de vell, dorm a la palla’” (Patricia Rebull Pallarés), “’La llengua no té ossos, però en trenca de molt grossos’, ‘De porc i de senyor, s’ha de venir de mena’, ‘Déu tanca una porta per obrir una finestra’” (Anna Maria Guirado Gelpi), “Jo el que recordo és l’esperit de vi (que, quan vaig començar a treballar a Barcelona, m’ho vaig sentir a dit[3] tot). ‘Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era’. ‘Tancar el barri’ també ho deia. I, a mi, que era una mica llepafils, de petita, el dia que tocaven llenties, em deia ‘Què et penses, que ets la marquesa del pa torrat?’” (Eva Ral Aloma), “Una frase de ma mare: ‘Lo millor es té que quedar per dir’. Ma mare, si tornaves a casa una miqueta tard, de passejar amb les amigues, et deia ‘Portes les claus del Mercat o del Passeig?’ (Mercat i Passeig eren llocs on anàvem a xerrar la gent jove)” (Maria Pilar Cabanes Borja), “’Dones més voltes que el 29’. Crec que era un tramvia’ (Maria Cristina Garcia Gonzalez), “Feina, fuig; mandra, no em deixis” (Eva Miquel Antonio), “La meva àvia era de 1909 i sempre deia ‘Feina, fuig; mandra, no em deixis’ i també ‘A la taula i al llit, al primer crit’ i s’empescava els contes, no els inventava. Ara me n’adono que moltes, les he anat oblidant i em sap molt de greu” (Teresa Ullod), “Qui canta, els seus mals espanta” (Ana Maria Osa Farre), “La meva padrina sempre deia ‘Els testos s’assemblen a les olles’” (Mercè Gassó), “Qui va amb un coix, a l’any i mig, coix i mig” (Anna Canales), “La meva àvia deia ‘Uns tenen lleganyes i, altres, coses estranyes’“ (Neus Paltré), “La pressa és parenta de la pobresa” (Carme Pagès Vicens), “La meva àvia, a qui jo m’escoltava molt, en deia un munt de dites. No acabaria…:

–Qui no guarda quan té, no menja quan vol.

-De porc i de senyor, se n’ha de venir de mena.

-Tal faràs, tal trobaràs.

I moltes de les dites que aquí es diuen” (Maria Rosa Alcazar Rovira), “Una que em deia l’àvia i que recordo molt: ‘Feina feta no té destorb’. I una altra àvia: ‘Els ulls no ploren tots el mateix dia’” (Cristina Mauri Llao).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme, la dels qui m’encoratgen a prosseguir i a les que em fan costat dia rere dia

 

 

Notes: [1] Aquesta frase, irònicament, s’empra en referència a qui, per exemple, vol fer creure un fet o una situació que ben bé es sap que no són certs.

[2] Aquest refrany convida a fer una compra alternativa en lloc de triar, per exemple, respecte a una roba.

[3] Textualment.

“La meva besàvia, que vaig conèixer fins a tenir nou anys” (Natalia Farreras Costa), dones receptives i molt obertes

General, , , ,

 

 

Uns altres comentaris en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, relatius a frases, refranys i fets, àdhuc, en què es tracte sobre l’empremta de les seues àvies, o bé de les seues mares, i escrits el 5 de març del 2022 i despres foren “La meva àvia Elvira en deia un munt de dites. Una d’elles, quan jo em queixava que tenia grans a la cara: em deia ‘Més val grans a la cara que petits al ventre’.

També recordo paraules que utilitzava, com ‘esperit de vi’ a l’alcohol; i ‘tancar el barri’ a tancar la porta gran d’entrada a la casa de pagès en què vivia. Tinc tants grans records, que no acabaria” (Cristina Ezquerro López), “Ma mare, quan feien rebolicada, deia ‘Açò pareix l’any 19’” (Vicenta Vives Puigcerver), “La meva padrina va néixer al 1900. Recordo que em deia ‘No diguis que estàs plena, sinó farta. ‘Plena’[1] volia dir, per ella, embarassada.

També recordo que deia ‘No es pot ser vell sinó per força’” (Merce Regue), “La meva padrina deia ‘No et riguis dels meus dols perquè, quan els meus seran vells, els teus seran nous’” (Montse Meya), “La meva mare va néixer al 1905 i deia ‘Saps què et dic? Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit’” (Maria Zumaquero Martinez Zumaquero Martinez), “La meva àvia materna i padrina, nascuda al 1914, sempre deia ‘De joves, moren però, de vell, no en queda cap’” (Narcís Oliveres), “La meva iaia nascuda a Barcelona el 1915 sempre deia, quan entrava a una habitació, ‘Que és aquí on fan comèdia?’.

També deia ‘Què et penses, que tinc la renda d’en Rotxil?’, quan li demanaves diners. ‘Aquest és més fals que un duro sevillano’, quan no es refiava d’algú. ‘Sembla en Frégoli’, quan algú es canviava molt de vestit. ‘Soc vella, però tinc la mateixa tavella’, quan algú li deia que era ja massa gran per fer alguna cosa i ‘Hem fet un bon Tiberi’, quan havia menjat de gust. Deia moltes més coses com ‘A mi, no em mana ni Déu’, que em penso que ja eren de collita pròpia” (Gemma Martinez G.), “La meva àvia, 1900, em deia ‘Qui et vol bé, et farà plorar’” (Montse Matas), “’Qui va amb un coix, al cap de l’any, [ho][2] són dos’, el deia la meva àvia. Vol dir que qui té companys dolents, tots acaben malament” (Elena Juscafresa Juera), “La meva àvia, cada dia, deia ‘Bona nit i bona hora i bon cel quan siga l’hora’” (Maite Pujol Furriols), “La meva iaia sempre em deia:

‘Alaba’t, ruc, que a plaça et duc’.

‘Les cabretes, pels seus pecats, porten els genolls pelats’.

‘Les amigues porten fatigues’.

‘Seràs monja del convent de Sant Agustí: dos caps al mateix coixí’” (Silvia Cuminal Roquet), “L’àvia va néixer al 1904. Sempre deia ‘Qui no plora, no mama’.

‘El fill del gat, si no se li assembla per la cua, se li assemblarà per el cap’.

‘De bon vi, bon vinagre’.

‘De porc fart, bona cansalada’” (Dyana Basi), “La meva àvia Magdalena deia ‘Si no vols pols, no vagis a l’era’. I la meva àvia Paca deia ‘Haz el bien y no mires a quién’” (Magda Gomez Gibert), “Sí. La meva deia ‘Qui té mare, menja sopes si no es fa fotre’” (Angels Rodà), “La meva padrina, a ma germana i a mi, ens deia ‘Ojo amb els xicots!, que tots tenen el nas a la cara’” (Maricreu Roteta), “La meva besàvia, que vaig conéixer fins a tenir nou anys, sempre deia ‘De porc i de senyor, se n’ha de venir de mena’” (Natalia Farreras Costa). Amb aquest darrer refrany, el missatge és que cal ser generosos i no moure’s en ambients de vulgaritat.

Com veiem, algunes dones visqueren molts anys, com també ho feren les dues àvies de ma mare, nascudes en els anys setanta del segle XIX i que aplegaren als noranta anys o més.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que ens fan costat dia rere dia.

 

 

Notes:  [1] El DCVB, en la primera entrada de “Ple, plena”, posa “c) Prenys” i, tot seguit, la traducció al castellà, en la línia de les paraules de la padrina.

[2] Hem afegit aquesta nota, partint d’un refrany semblant que figura en el DCVB.

“Cada casa és un món i, cada rajola, una pobla” (Beatriu Mestres), matriarcalisme i obertura

General, , ,

 

 

Continuant amb frases, refranys i detalls positius que poguessen haver comentat les àvies (les padrines), o bé les mares, direm que, en el meu mur, on s’exposaren els primers comentaris que inclourem ací, foren més vinculats amb anècdotes o bé amb fets, mentres que, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, la gran majoria, foren refranys, sovint, relacionats amb la bonhomia. Així, en el meu mur, el 5 de març del 2022 i després ens plasmaren “La meva àvia Doloretes va nàixer a la Vilavella amb el segle, l’any 1900. Jo no tinc massa records de les seves frases. Encara que ella no sabia ni llegir ni escriure, va traure endavant sis filles.

El meu avi, que era una persona de món i viatjà, va faltar al 1947, deixant-la a soles, bregant amb els franquistes. Ma mare em va contar que, tant a ella com a ma tia Doloretes també, els feixistes les van rapar el monyo a zero perquè una dona de Nules les va acusar d’haver furtat unes peces de roba requisades als ‘rojos’. Després, van saber que eixa denúncia va ser falsa, perquè van trobar a la persona que ho havia fet” (Xavi Portalés), “Ma iaia, que provenia de Barcelona, deia ‘Vesteix un bastó i semblarà un senyor’” (Maria Teresa Ortiga Mulet), “Jo recorde algunes anècdotes que em contava la meua iaia materna Amparo ‘la Quinesa’(1910), de quan anava a l’estraperlo i altres… Quins records més bonics!!” (Reme Gadea Blasco), “La meva iaia Maria deia ‘Els nens es tapen quan les mares tenen fred’” (Ester Berenguer), amb què indica que els nens tendeixen molt a imitar les mares.

Afegirem que, el 12 de març del 2022, quan posí en la web “Malandia” part de les entrades en el meu mur, vaig rebre els missatges següents: “Mira: una de les frases que em deien, tant l’àvia Estrella (materna) com la mare, era ‘Tal faràs, tal trobaràs’. El que he après d’elles és tot. No sé desglossar-ho en poques paraules” (Rosa Garcia Clotet), a qui comentí que eixe refrany és u dels meus preferits i que “La meua àvia materna (només en tinguí una), quan anaven a sa casa, tenia per costum oferir una rosquilleta als nets: com he comentat a ma mare, era la seua manera de connectar amb els nets. Era una dona senzilla, arriscada i molt oberta”; “Molt cert, el que he llegit. El pare deia ‘No et fiïs ni de la camisa que portes’; i l’àvia deia ‘Vesteix un basto que semblarà un senyor’, ‘De porc i de senyor, se n’ha de venir de mena’” (Montserrat Cortadella), “Hi ha un munt d’expressions que s’estan perdent. El ‘Fins demà, si Déu vol’ m’ho deia la iaia per part de pare. Jo li contestava ‘I per què Déu no ha de voler?’. No entenia el significat. Ara, ja no ho diem.

Això de ‘Que Déu l’hagi perdonat’ o ‘En pau descansi’, tampoc ho diem ja” (Montserrat Rius Malet), a qui responguí “Ma mare (1943) encara diu ‘Fins demà, si Déu vol’. I jo li sol dir ‘Sí, mare, Déu és bo’”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 5 de març del 2022 i després ens plasmaren “Qui dies passa, any empeny” (Joan Perelló Sansó), “Qui, de jove, no treballa, de vell, viu a la palla” (Montserrat Martí), “Les penes, amb pa, fan de més bon passar” (Conxita Aribau), “De rialles, en vindran ploralles” (Teresa Furcat), “Hi ha roba estesa”[1] (Montserrat Gessé Llosses),  “No riguis del meu dol, que, quan el meu serà vell, el teu serà nou” (Carme Martorell Torras), “Tant és que et piquin el cul, com les anques” (Josefina Costa Oliver), “Qui no plora, no mama” (Remei Puntí), “Xe, noi que la burra pixa vinagre” (Jösse Terricabras Mas), “Em fas quimera” (Jösse Terricabras Mas), “’No trobaries aigua al mar’, quan buscava alguna cosa i em costava de trobar. Quan estava a prop, em deia ‘Si és un gos, et mossega’” (Teresa Teixido), “Març marçot mata la vella i la jove si pot” (Cesca Guix Canals), “Tal faràs, tal trobaràs” (Rita Pairoli), “Cada casa és un món” (Beatriu Mestres), “Cada casa és un mon i, cada rajola, una pobla[2]” (Beatriu Mestres), “La meva iaia va néixer a l’any 1900 i deia ‘Qui et vol el bé, et farà plorar’” (Magda Rovira), “No es pot llençar res que no faci quinze dies que pudi ‘pudor, mala olor’. Això, m’ho deia sempre la meva àvia, que, a la guerra, ho va passar molt malament” (Rosa M. Asens Fortuny), “Ai, Senyor, tanta roba i tan poc sabó i tan neta que la volen!” (Montse Viñas Morera), “Ets un carallot’, ‘Posa fil a l’agulla i engega’” (Teresa Manzano Martín), “Va, espavila, que sembles la Mare de Déu de l’Empenta!” (Magda Bohigas).

Agraesc la col·laboració, alta, de les persones que em facilitaren aquest punt de l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Que hi ha nens o xiquets i es considera que cal no tractar determinats temes, sobretot, relacionats amb la sexualitat.

[2] Refrany que ens recorda que entre tots formem un conjunt i que cada u és diferent.

“Són elles”, relacions exquisites, honrades i molt obertes

General, , , , , , ,

 

Continuant amb el llibre “Són elles”, de Joan Sala Vila, comentarem que també trau el tema de la mare com a transmissora del saber, com qui el comparteix amb les noves generacions i amb més persones, un tret clarament relacionat amb el matriarcalisme, com veiem en el poema “La dona forta”, una dona que veu la família com una relació oberta a la simpatia i a la funció de guia educativa:

“Fortalesa de l’ànima i el cos

alena la dona forta en el treball,

s’enriqueix descobrint qualitats dels humans,

atresora valors dels fruits de la terra,

pareix fills i filles sàvies, prudents, solidàries…

Esposa, marit, fills i filles

fabriquen la casa de l’univers en pau” (p. 30).

 

Remarcarem que, en l’estudi sobre el matriarcalisme, en la gran majoria dels comentaris sobre educació i família i el paper de la mare (o, àdhuc, de l’àvia), la visió de la dona en vincle amb la casa i com a educadora és molt positiva. I, des d’aquesta educació, es fa possible una germanor, fins i tot, amb persones procedents d’altres Pobles del món, com bé ho escriu en el poema “Ruth” (p. 31):

“Ser estranger i esdevenir germà és llei de la natura

car tothom és nat del mateix pare universal.

(…) dels estrangers en fa germans”.

 

De la mare, també passa l’educació i l’interés per la conservació de la Mare Terra, per la bonesa, per les obres fetes amb bona intenció i per l’agricultura (com a símbol de la vida i tot), com veiem en el poema “Esther”:

“La natura és agricultora de la història,

saona els arbres amb adobs amargs en llur malaltia.

Els humans necessiten els seus fruits,

i el millor dels fruits és la vida.

(…) L’arbre de la convivència humana” (p. 33).

 

Per tant, ni és l’arbre del saber (patriarcal), ni el de la ciència (científic): el de la convivència (naturalista però, com ara, sota el qual es feien tantes reunions, com molt bé plasma David Algarra en el llibre “El Comú Català”, escrit en el 2015), amb què pot estar en contacte “La bellesa física i psíquica” amb què inicia el poema “Judith” (p. 34). Això sí,

“Quan només és imatge, no paraula,

el desig que desperta és verí,

l’amor esdevé fantasma

la felicitat, víctima de mort” (p. 34),

 

motiu pel qual

“La bellesa parla de pau

si la bellesa és imatge,

si la bellesa és esperit” (p. 34).

 

Aquesta convivència (no solament, la de l’arbre de la convivència, sinó també la de les dues parts de la bellesa) no és un simple estar junts. En el poema “La reina de Saba”, ho reflecteix:

“No són marit i muller,

són més” (p. 35).

 

Aquest detall sobre que la suma de dues parts fa més que la que podria ser un càlcul matemàtic està plasmat en molts articles de psicologia o, com ara, d’esperit emprenedor, perquè ve a dir que, quan dues persones o més, s’ajunten, és molt més lo que guanyen totes dues: en pot eixir un resultat més favorable a ambdues parts de lo que hauria sigut fer cadascú el seu camí. Açò està molt vinculat amb el matriarcalisme.

Al cap i a la fi, com escriu en el darrer vers del poema “Són elles amb ells…” (p. 53), “Elles són història també amb ells”, ja que, com redacta en la introducció (adjuntant un passatge bíblic), “Per al Senyor no hi ha dona sense home, ni home sense dona, perquè si la dona va ser treta de l’home, també és cert que l’home neix de la dona, i tot ve finalment de Déu” (1 Corintis 11,11). I, per això, en aquest poema, plasma uns versos que diuen

“No hi ha història sense ambdós,

no hi ha pau sense ella i ell,

desunir-los és crim antinatura

i nega la justícia a tothom.

(…) La lliçó de la vida més gran de la història

la mare donant el pit al seu fill.

Elles són història també amb ells” (p. 53).

 

Uns versos que van molt en línia amb obres com “El Comú Català”, de David Algarra, en què exposa molta informació a favor de la presència de la dona en la història, més enllà de campanyes des de partits polítics.

Adduirem que Joan Sala Vila considera que, àdhuc, com tots, hòmens i dones som persones i que convé estar oberts a la innocència i, per descomptat, a una cosa que, per al poeta, és capital: la veritat, ben reflectida en el poema “Marta i Maria” (p. 48):

“la pancarta d’arribada

de les veritats del dia a dia”.

 

Una veritat que, com escriu Pere Riutort en la seua explanació (en la versió del 2018), tot i que, algunes vegades, siga molt desagradable, cal que vaja sempre pel davant, perquè com Joan Sala Vila plasma en el poema “La profetessa Anna”,

“Abans de ser rei d’un poble

cal ser-ho del cor de la gent” (p. 47),

 

paraules que podem vincular amb l’honestedat i amb la noblesa de les persones.

Igualment, Joan Sala Vila toca el tema de la sexualitat, com ara, en relació amb el casament i sobre la funció de la sexualitat, com podem veure en el poema “Lia i Raquel”:

“Per què es casen les persones?

El matrimoni, què és? Fàbrica de fer humans?

L’amor cal buscar-lo fora.

És norma l’amor lliure?

Potser no hi ha llibertat d’estimar.

L’amor universal no és amor únic,

Avui, en diuen fer l’amor,

i Jacob ja pagava amb anys de feina.

(…) Una pregunta: quina és la funció del sexe?

Ser fàbrica de fer humans? Només…?

Ser estudi d’artistes d’amor creador?

Què fort…!” (p. 17).

 

Podríem dir que aquest llibret com també el de l’obra “Speculum al foder” són d’eixes obres que, tot i ser curtes, tenen molt de suc.

Agraesc, no sols aquest llibret (que Joan Sala Vila m’envià de franc) sinó, igualment, el comentari que el 8 de març del 2022 em feu respecte al poema “Elles”, el qual posí en el meu mur: “Gràcies, Lluís, per la teva interpretació, que em reconforta”. I, per descomptat, el d’una amiga de més de setanta anys, molt oberta, amb molta espenta i que moltes vegades m’encoratja, Montserrat Cortadella, també el mateix dia i quant al poema esmentat:  “Ho he trobat exquisit. Gràcies als dos”.  

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Àvies i mares transmissores, que remenen les cireres i molt obertes

General, , , , ,

 

Àvies i mares nascudes abans de 1920 i que transmeteren cançons eròtiques en llengua catalana.

El 12 de febrer del 2022, en Facebook, preguntàrem sobre si bé les àvies o bé les mares, “Vos ensenyaven cançons eròtiques” i els comentaries foren els següents. En el meu mur, el mateix dia, em plasmaren “Que recordi, només ‘La Fadrina va a la Font’ i ‘Baixant de la Font del Gat’!!!!” (Ricard Jové Hortoneda), “Ara no em ve res al cap” (Montserrat Cortadella), “’Les nenes maques’, ‘El senyor Ramon enganya les criades’, “La tia Maria codonys collia’…” (Rosa Rovira).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 12 de febrer del 2022, Magda Lazaro Mascarós ens escrigué “La iaia en cantava algunes. Li pregunte a la mare, Lluís”.  A banda, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el mateix dia, Montserrat Serra Rams n’afegí una que diu així:

’Estimada Agneta:

obre la finestra, obre-la,

tira-li la clau, tira-li…

que pugui obrir, pugui obrir”.

 

A banda, Montserrat Serra Rams ens comentà que “Ho cantava sempre la meva veïna, la Sra. Càndida.

Comarca d’Osona.

Nascuda al 1912”.

Igualment, el 12 de febrer del 2022, en el grup “Dialectes”, Maria Montserrat Morera Perramon ens escrigué “No”.

Ara bé, el 26 de febrer del 2022, en Facebook, preguntí “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos transmeteren cançons eròtiques? ¿En transmeteu a altres persones, fins i tot, de les generacions més jóvens? Gràcies” i les respostes en foren més i, fins i tot, molt interessants.

Així, en el grup “Paraules ebrenques”, el 26 de febrer del 2022, Ester Berenguer començà escrivint-ne una en castellà, que li cantava la iaia (“La iaia em cantava […]. És més o menys així. No ho recordo més. I és molt bonica. Mai l’he oblidat i la canto, de vegades, a soles”). Ara bé, quan li demaní “¿I n’aprengueres cap en català? Gràcies”, ens respongué “No ho recordo, però, a part del ‘Caragol, treu banya’, d’en Patufet o els contes de rateta presumida, que deia ‘Si em compro avellanetes, / em cauran les dentetes. / SI em compro cacauets, / em cauran els queixalets’. O ‘Les cabretes i el llop’; ‘Els tres porquets’, que deien ‘Bufaréééé, bufaréééé’ i ens feia esgarrifar.

Tots els contes jo els conto, a les meves netes, en català, tal com els contava la meva mare. O iaia. Les cançons eren diferents.

Síííí: una en català. O dos; ara t’escric” i plasmà el text següent, d’una cançó didàctica amb un final eròtic:

“Marieta fa de cos,

s’eixuga amb un terròs.

El terròs no li va bé,

s’eixuga amb un paper.

El paper se li enguinça[1],

s’eixuga amb una pinta.

La pinta li esgarrapa,

s’eixuga amb una rata.

La rata li mossegà,

s’eixuga amb una ceba.

La ceba li cou,

s’eixuga amb un caragol.

El caragol, tot emprenyat,

se li fot dins del forat”:

 

Comentarem que, des del primer moment, vaig intuir que el caragol representaria el penis i, de fet, ho diguí (“¡Mira que fóra el penis!”), consultí la paraula en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta,… i posava “Membre viril”.

A continuació, Ester Berenguer en plasmà una altra, més destinada per a xiquets de pocs anys:

“Una xica rica pallarica,

cama curta i boterica,

va tenir cinc fills

rics pallarics,

cama curta i boterics.

 

Si la xica rica pallarica

no hagués tingut als cinc

fills rics pallarics

cama curta i boterics,

no seria la xica rica pallarica

cama curta i boterica”.

 

Més comentaris en el grup “Paraules ebrenques”, el 26 de febrer del 2022, foren “Sí. La meva iaia m’ensenyava cuplés i sarsueles que tenien un toc picant” (Cinta Forens Calvet), a qui preguntí “¿Eren en català?” i em respongué “No, ho sento. En català, em deia una cosa que ella anomenava ‘chascarrillos’, però no els recordo”, fet que indica que sí que cantaven cançons eròtiques, encara que, en aquest cas, fossen en castellà. Un altre comentari, però de Dolors Fuste Burjales, fou:

“Mon pare em va portar

un morteret de coure…

Besa’m ço cul

que no em puc moure”.

 

A més, Dolors Fuste Burjales ens afegí “Ma iaia era molt contadora de contes i històries; però, picants, poques”, fet que indica que sí que en narrava. En aquests casos, parlem de dones nascudes abans de 1920.

En canvi, el mateix dia, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, Ros Vera Burguera escrigué “Nooooo! Això era pecat mortal”.

Adduirem que, en el meu mur, el 26 de febrer del 2022, plasmaren “Jo no hi recordo” (Montserrat Cortadella), “Alguna cançó picantona, sí; però, eròtica, no” (Pilar Ortiz De Paz), a qui comentí que són dues paraules sinònimes. Rosa Garcia Clotet afegí la cançó de Guillermina Mota “Remena, remena, nena”. Si la nena és qui remena (que ho és en aquest cas, com qui remena les cireres), és perquè la dona és qui té la darrera paraula, qui empunya les regnes de la seua vida.

Fins i tot, en el grup “Dialectes”, el 26 de febrer del 2022, Maica Ortega Rubio ens comentà “Penso que era una forma de parlar de temes sense ser directes. Per exemple, ma sogra no volia anar a servir a una finca determinada, per l’amo.

Ara no té sentit. Es pot parlar tranquil·lament d’aquests temes”  i li escriguí “Estic d’acord perquè hi ha estudis que plasmen que, per exemple, la cultura, per mitjà de la música, fins i tot, es transmetia en balls i danses”.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Esquinça.

“Em van educar, tant la marona com les àvies” (Ramona Ibarra)

General, , , , ,

 

Continuant amb la pregunta sobre educació, en el grup “Dialectes”, el 28 de gener del 2022 ens comentaren “Sí. Per això sé quan és sant Sebastià, patró de Gratallops junt amb sant Llorenç, o sant Roc, festa major d’Albarca, o santa Maria. Sí ens ensenyaven a estimar festes, tradicions del pobles [en] què van néixer o viure, menjars i moltes altres coses que havien viscut. Però sé que no tothom era així” (Marina Josa Vellve). Quant a aquest comentari, l’endemà, en el meu mur, Ricard Jové Hortoneda m’escrigué “M’ha cridat l’atenció la darrera part de la teva exposició, on Marina Josa es refereix a l’estimació de les nostres tradicions. M’identifico amb aquest comentari.

Jo en vaig aprendre ja de major: desconeixia aquest món i el vaig trobar molt interessant i reivindicatiu d’una manera de ser, certificant-lo amb danses i cançons, apassionant.

Els anys 70 del segle passat, en ple franquisme, amb la sardana, vam portar el català als ajuntaments; i la bandera catalana, als balcons, finestres, campanars i municipis”. En el mateix grup, Neus Castellvi Asensio ens escrigué “A mi, l’àvia i la mare, quan venia de treballar”.

Igualment, prosseguint amb el tema de l’estima per les arrels i de l’obertura, el 30 de gener del 2022, Ramona Ibarra m’escrigué “Ma marona va néixer el 1923 i em van educar, tant la marona com les àvies”. A més, el 27 d’agost del 2020, en el meu mur, comentí que, la vespra, una amiga de Mèxic, molt oberta i que aprén català a distància, m’havia escrit “Se nota tu gran interés por el lugar donde vives, en cualquier comentario que haces se nota el amor que le tienes a tu hermosa tierra” i, al capdavall, posí una pregunta: “¿Vos heu fixat que, on més il·lusió tenen les persones són en les cases, en les famílies, en els barris, en els partits polítics, etc. en què el cap és una persona tan oberta a la tradició (el passat, els avantpassats, les arrels) com al futur (els xiquets, els adolescents i els jóvens, l’esperança) que estima la Pàtria (això és, la terra on ha nascut i on nasqueren els pares i els avantpassats), que no la que sorgeix del naixement dels Estats-nació i de l’entrada forta del capitalisme en el segle XVIII, de la deshumanització i del culte als diners i als representants polítics, la introducció de la policia i, per exemple, de la instrucció obligatòria com a mitjà de separació de les persones, i que, com a persona, per exemple, viu i respon a la vida i als altres, de manera creativa i sense deixar a banda, ni la llibertat, ni la solidaritat i que també recorre a Internet com a mitjà de comunicació social i, fins i tot, d’aprenentatge i de relació amb altres persones?”.

Alguns dels comentaris a aquest escrit del 2020 foren “Nuestras raíces valen más que todos los tesoros juntos. Yo también amo la tierra en que nací y a quienes me han dado la vida” (Graciela López Torres), “Has fet una exposició molt completa. Jo no estic tan documentada però et puc dir el que el cor em diu, que és estimar les nostres arrels i cultura, millorar tot el que es pugui, i sobretot considerar a tothom per un igual” (Assumpta Capdevila), “Jo no soc un entés en estos temes, però admire a les persones com Graciela que els agrada i s’interessen per la nostra llengua i la nostra cultura” (Vicent Pla).

Agraesc a les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

“La gent treballava la terra com la mare maternal de tots” (Vicent Torralba)

General, , , ,

 

En línia amb les paraules de Joaquina Viñals, el 22 de gener del 2022, en el meu mur, Graciela López Torres em comentà “Creo que las mujeres catalanas cuentan con una gran sabiduría. Es por eso que se les otorga tal mérito” i li escriguí les grans semblances, en el tema de l’educació, entre la cultura colla i la vinculada amb la llengua catalana, per exemple, com es transmet. Igualment, el 25 de gener del 2022, després que haguéssem posat, en el meu mur, l’article “La presència de la dona a l’Horta de Lleida: present, passat i futur” (https://www.territoris.cat/articulo/lleida/dones-lhorta-lleida/20211117140833078272.html), publicat en la web “Territoris.cat”, Pilar Ortiz De Paz m’escrigué “Jo he nascut a un poble de Lleida, Barbens. Fa anys que vaig marxar. El meu pare era el fill petit d’una família pagesa i, per tant, totes les terres van passar a l’hereu, sense cap problema: era lo establert. Això sí, els pares es quedaven a la casa pairal per sempre.

Ja us podeu imaginar. Dos dones manant: l’àvia i la jove. De vegades, hi havia problemes, però ‘no arribava la sang al riu’. Elles manaven en quasibé tot: economia, educació dels fills. Fins i tot, tenien un hort, conills i gallines, pel dia a dia”.

En relació amb aquest article sobre onze dones de l’Horta de Lleida, vinculades amb el món rural al voltant de la ciutat de Lleida, hem triat, per exemple, que “L’Anna Aragonès és neta i filla de pagesos i, a l’hora de decantar-se professionalment, decidí apostar per formar part de l’explotació familiar.

Recorda que, des de sempre, les reunions empresarials les han mantingut a la taula de casa, amb el menjar parat, i que en elles hi ha participat des del més gran al més petit. Això encara passa avui, una estima per la terra i per la feina que no ha fet més que créixer i que ha ajudat que la seva pròpia filla vulgui ser pagesa”. A més, una de les dones, Dolors Comes, presidenta d’una associació de veïns i del col·lectiu “Dones de l’Horta”, qui és “Filla de pagesos, casada amb pagès, no va dubtar mai en dedicar la seva feina a les tasques del camp, dures però alhora gratificants. Sent un gran amor per a la terra i la seva partida”, paraules que ens poden portar a unes que figuren en l’article “Els nostres llauradors: transformació agrícola, sistemes de reg i la reforma agrària” (https://quaderns.alaquas.org/ficheros/Q19941307TARIN.pdf), de Ramón Tarín i publicat en pdf en la web “QiA” (relacionada amb els “Quaderns d’Investigació d’Alaquàs”).

En aquest article sobre llauradors en Alaquàs (l’Horta de València), hi ha que “Segons Vicent Torralba, l’home encarregat d’implantar a les acaballes de la república les estructures del sindicalisme de la CNT a Alaquàs des de les bases anarquistes: ‘Verdaderament des que l’home primitiu s’agrupà entorn d’una societat organitzada on no hi havia classes jerarquitzades ni llinatges hereditaris; en una societat participativa i lliure amb un sistema de vida comunal que exercia el repartiment de la riquesa de forma equitativa, jo crec que a Alaquàs no s’havia despertat un entusiasme tan gran per la terra com el viscut els primers dies d’haver esclatat la guerra… La gent treballava la terra amb devoció: acariciant-la religiosament com la mare maternal de tots…[1].’” (p. 92). En l’escrit, es parla en vincle amb la Segona República espanyola (1931-1939).

Tornant a l’article sobre dones de l’Horta de Lleida, al final, llegim “Un rebost de delícies de tota mena, una porta oberta a les tradicions, els sabors, els aromes de sempre. Saviesa que les dones han sabut recollir i transmetre (…).

Dones generoses, constants, valentes i treballadores, que han estimat (i estimen) amb totes les seves forces les seves famílies i la terra que les ha vist néixer i acollir.

(…) La vida al camp ha suposat per a totes elles, el nexe més fort i més real amb la vida  i el cicle de la natura”.

Adduirem que el 28 de gener del 2022, en un post que havia posat en Facebook, sobre si les àvies[2], o bé les mares, educaven “a estimar les vostres arrels i la vostra cultura[3] i, al mateix temps, a estar oberts als altres”, Pep Camarasa, en el grup “Cultura i paratges del País Valencià i altres llocs”, em comentà “No vaig conéixer els meus avis, no recorde l’any de naixement de ma mare, però sempre que em ve al cap una sentència o un refrany o una paraula de les que ja no es diuen, l’he de prefixar amb allò de ‘com solia dir ma mare…’. I, de colp i volta, de que, qui em va amostrar i em va ensenyar el món, el meu món, va ser ella.

Ah: tinc ara 65 anys”. 

Finalment, direm que un dia que parlí amb Pere Riutort, si més no, en el 2020, li comentí sobre les paraules de Vicent Torralba en relació amb el vincle que tenien aquells alaquasers amb la terra, com si la terra fos llur mare, i recorde que ell em plasmà la idea que allò no era gens estrany, sinó que tenia a veure amb el matriarcalisme associat amb la llengua catalana.

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes:[1] Hem remarcat en negreta aquestes paraules.

[2] Si havien nascut abans de 1920.

[3] Matriarcal i vinculada amb la terra com la mare que cal tractar bé i que ens proporciona la vida i lo que ens és menester, i a viure en unió amb ella i amb els altres.

“Les àvies em van explicar el que elles feien” (Ester Berenguer)

General, , ,

 

Continuant amb el tema de les àvies i de les mares com a introductores del saber, de costums, de tradicions, etc., en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el 26 de gener del 2022 i després Salvador Lafuente Barceló plasmà que “L’educació, a casa, era conjunta. Suposo que perquè les nostres mares devien obediència a les seves mares o, almenys, varen ésser educades així.
(,,,) A part d’això, la meva àvia, només vaig conèixer la de la meva mare, era sàvia. Tenia, crec, totes les frases fetes i dites del món: per a cada moment, en tenia una per aplicar.

L’àvia va morir quan jo [, nascut en 1938,] tenia deu anys, amb 94 complerts, o sia, que va néixer el 1854”.

En el grup “Paraules ebrenques”, el 25 de gener del 2022 i posteriorment escrigueren“A mi, els pares; però les àvies em van donar molta riquesa explicant el que elles feien. Per exemple, una era rentadora i rentava roba als clots d’aigua de pluja i secaven la roba al roquer. També eren dides: donaven de mamar als nadons que la mare no tenia llet. Em van ensenyar a cuinar la cuina pobra de la postguerra. Tinc els records molt estimats de les dos iaies.

La mare em va ensenyar el mateix que les àvies: valors” (Ester Berenguer), a qui Ramona Ibarra li comenta “Ester: això que expliques… és el gran tresor de les dones catalanes, com a mínim, les antigues. (…) Jo també me les estimo, són el tresor més bonic que la vida m’ha donat”.

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 26 de gener del 2022, Roser Artigues ens escrigué “No és el meu cas. Per si t’aprofita”.

En el meu mur, el 26 de gener del 2022, Ramona Ibarra ens comentà “La marona i les àvies, tot i que no em van haver de dir mai res, la lluita de treballar contínuament (de ma marona i ma àvia, i mon pare), em van fer entendre que el que elles en feien eren coses absolutament normals. I puc dir que el que en vaig aprendre, en van ser de tots: tant dels pares com dels avis”.

Afegirem que Rosa Garcia Clotet, el 10 de gener del 2022 m’envià un missatge (que podem considerar en línia amb el paper de la dona com a introductora als xiquets) acompanyat de part d’una cançó, el qual diu així: “L’àvia materna, em cantava una de la que només en recordo una petita part:

‘Mareta meva, tinc por,

deixeu-me dormir a la falda

que avui l’àvia m’ha contat

fets i rondalles de gegants

que es mengen nins

i de bruixes i de lladres.

Mareta meva, tinc por

deixeu-me dormir a la falda’.

 

M’agradaven molt les llegendes de Catalunya, sobretot, ‘les que feien por’. No em treien la son: no tenia por.

Cal dir que l’àvia era una dona molt dolça, tenia la veu molt suau.

Tanmateix, també em facilitaven materials per pintar, retallar…

Era puntaire i em va ensenyar a fer puntes al coixí, a tenir cura de les plantes… I l’amor a la lectura. Ella va estudiar en català, anava a ‘costura’, en deien abans.

L’avi tenia cura de que aprenguéssim a escriure correctament i amb bona lletra. Ens feia els estels, ens portava amb ell a pescar…”. 

Com veiem, en aquesta cançó es plasma que l’àvia és qui introdueix, per exemple, en les rondalles.

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.