Arxiu d'etiquetes: la dona com a transmissora de la cultura tradicional

Bruixes que fan de guia, el lligam jove i velleta i la consistència matriarcal

General, , , , , ,

Prosseguint amb l’obra “Les bruixes es pentinen. Mitologia i realitat de la bruixeria catalana”, hi ha una contalla en què copsem trets matriarcalistes i que, atenent a l’any del naixement de l’autor del llibre d’origen (Jean-Claude Pertuzé, 1949), podria haver estat retocada o bé presentada de manera diferent que en el segle XIX o que a primeria del segle XX: “El pont de teranyina”. En el relat, posa “Diu que, una vegada, un jove, fill del senyor del castell de Pomers, va deixar la seva estimada Floreta, una pastora que guardava el bestiar, per la vescomtessa d’Èvol. Floreta, menyspreada, no se’n sabia avenir. Enmig del bosc, hi havia la cabana de Naneta, una vella que hom tenia per bruixa. La vella s’ho esperava: ‘Entra, Floreta: en què et puc ajudar?’” (p. 197).

Com podem veure, ens trobem amb unes línies amb una mena de menyspreu cap a la senzillesa (la pastora, a diferència de la noble, tot i que la figura del pastor és vinculada amb lo patriarcal, encara que la Generalitat de Catalunya premiàs l’any 2022 una pastora de més de noranta anys i no, com ara, un sindicat de pagesos).

Llavors, la joveneta demana ajuda i recorre a una dona (una bruixa, a més, anciana i, així, lligada amb la saviesa), qui li farà costat, de mare i de guia:

“-Naneta. Tu que coneixes els secrets de les herbes, tots els conjurs i tots els maleficis: necessito que demà, en fer-se fosc, em facis entrar al castell de Pomers.

-Doncs, sigues al punt de Mitjanit al roquissar prop de l’estany de Balaig, al peu del Canigó” (p. 197).

Per consegüent, la xicota trau mots que empiulen amb altres rondalles i amb la tradició matriarcalista: 1) les herbes, associades amb la velleta, 2) la mitjanit (quan se celebra l’aplec de bruixes), 3) la roca (dones fortes), 4) el llac (l’aigua) i 5) la banda inferior de la muntanya.

Després, ambdues dones van juntes i la joveneta segueix la gran:

“L’endema, la Floreta era al roquissar. Era una nit de Sàbat.

-Noia: no tinguis por.

De sobte, una força misteriosa els empeny. Del roquissar al castell, no els separa sinó un pont delicat i alterós de teranyina. No cal sinó travessar-lo. ‘¿No sents el soroll de la festa de noces? Aviat podràs venjar-te. Au, Floreta, segueix-me! Au, camina!’” (p. 197).

Així, captem la relació entre el pas d’una situació (la banda inicial del pont) a una segona, enmig de la qual hi ha una tela que podríem enllaçar amb la ruta a la jovenesa avançada i amb les distintes proves en què cal tenir fortalesa i posar els peus en els lligams entre els qui ens donen consistència. Igualment, si la fadrina segueix amb espenta la dona, li resultarà més senzill salvar-se i assolir l’objectiu.

Ara bé: el narrador, en unes línies que no rebutgem que hagen estat emprades per tractar de desprestigiar la cultura vernacla, agrega “Però la noia, que era tan venjativa com espantadissa, en ser a mig pont, sentint en el seu cos el balandreig, pronuncia una jaculatòria, tal vegada, un conjur: ‘Jesús!, Maria!’. Però, en ressonar enmig dels ecos les paraules d’aquesta invocació, la teranyina es trenca i Floreta i la bruixa cauen daltabaix” (pp. 197-198) i, de rebot, l’empelt entre el passat i l’esdevenidor.

D’aquesta manera, Jean-Claude Pertuzé (1949) uneix una oració religiosa (la jaculatòria) a la caiguda a lo que seria l’infern i castiga dues dones com si les destinàs a l’ostracisme. Cal tenir present que fou publicada en un moment d’intensa campanya en França contra les llengües vernacles i no cal dir que, així, contra la cultura tradicional catalana, la qual és matriarcalista.

No debades, el recopilador fineix dient “¡Quants renecs, quantes blasfèmies, pronuncia la bruixa en caiguda lliure! Però, de seguida, baixen uns àngels i entomen l’ànima de la noia, salvada, en el darrer segon, pel seu penediment” (p. 198).

O siga que, en la França del laïcisme (on, el 25 de gener del 2019, atenent a unes paraules que ens digué Pere Riutort, havia minvat molt fins al punt que les esglésies hi eren plenes), el col·lector d’aquestes contarelles ha preferit fer que muira l’ancianitat i lo autòcton i acceptar el futur unit a la claror (la xicota en nexe amb als àngels, personatges bíblics que tenen a veure amb lo patriarcal) i amb la idea de la llum de la veritat, encara que ho faça en el darrer moment i com el polític que ho considera un mal menor.

Al cap i a la fi, la noia… era una pastora, una figura no pròpia dels Pobles matriarcals.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Bruixes, maternitat, Pobles matriarcalistes i dones transmissores

General, , , , ,

Prosseguint amb el llibre del folklorista català d’Oristà, en el subapartat “Per Sant Joan”, trau molts trets que tenen a veure amb el matriarcalisme i amb les dones. Així, comenta que, “Al punt de la mitjanit de Sant Joan (…). El llard s’havia de rentar nou vegades amb aigua de nou fonts diferents; després s’hi posava una mica de sagí ranci i pols de serp blanca” (p. 93). O siga que apareix el greix del porc (el sagí), lo líquid i, igualment, la font (de vida), lo passat (ranci), la pols (terra) i la serp (animal associat a la dona).

També veiem que “Les bruixes del Lluçanès adoptaven la forma de gat per tal d’introduir-se més fàcilment per les cases” (p. 93), puix que el felí té a veure amb lo feminal. Sobre aquest animal, Jordi Torres i Sociats indica que, per a influir més, “les bruixes, a la mitjanit, penjaven un gat negre lligat per la cua al capdamunt d’un pal” (p. 93). És a dir: altra vegada, figuren el moix, l’obscuritat, la nit, la cua (la banda de darrere) i… encara que l’animal és damunt del pal (símbol masculí que, en erecció, podria representar l’home o el mascle, com passa en Nepal, on l’elefant mascle és lligat a un tronc que acaba en punta, mentres que el femella ho fa amb u que fineix en pla), ens evoca una cultura mediterrània oriental de què escriu Angie Simonis en la seua tesi (del 2013). En eixe Poble, malgrat que el rei portàs una corona, com que la forma és redona i la duu en la banda superior del cap, venia a dir que qui hi menava era la dona.

L’autor de l’obra també posa que “Una altra pràctica (…) era amagar un ou acabat de pondre dintre d’un formiguer, tot recitant un conjur” (p. 93). Per consegüent, el fill nounat és en la mare (el formiguer, que equivaldria a una cova) i, en lloc d’anar a l’era (l’acte esdevé un poc després d’haver passat el dia de més llum de l’any), és com si la mare acompanyàs el fill cap a la casa (bé per donar-li de menjar, bé per a estar en nexe amb ell), a diferència de l’ós que se n’ix de la balma en iniciar-se el mes de febrer.

I més: capim que les dones (ací, mitjançant les bruixes) eren creatives. No debades, el folklorista diu que, “Si no hi havia forma (…), al dia de Sant Joan, s’agafava un ou, el refregaven per tot el cos del malalt i, al punt de la mitjanit, el deixaven en una cruïlla de camins sense que ningú ho veiés. La persona que passava pel lloc i el recollia, o tan sols toqués l’ou, es contagiava (…), de la qual, el qui la patia, restava guarit” (p. 93). Ou, maternitat, fecunditat, mare, mare i fill…

Al capdavall, com en altres punts de l’obra, copsem que, “Per parar la màgica, era necessari disposar d’un bastó d’olivera o de llorer beneït. Quan sortien les ombres, les figures o la mena d’animal que fos, tant si era persona com bèstia, se’ls donava una bona garrotada” (p. 94). Afegirem que, com en moltes fonts a què hem accedit, l’obagor és en nexe amb lo femení i, com podem veure, lo recte ho fa amb lo masculí (el bastó) com també les benediccions (almenys, en el seny que ací exposem).

Finalment, hem triat el subapartat “Els capellans descobreixen les bruixes” (p. 94), en què una llegenda sobre bruixes reflecteix que el Poble era lligat amb la cultura matriarcal: “L’alcalde feia tot el possible per mirar de descobrir-les, però els seus intents foren inútils. Aleshores, els habitants decidiren adoptar el procediment de les agulles per posar al descobert qui eren les bruixes. Es comprovà que eren la dona i la filla de l’alcalde” i, per consegüent, ens podríem trobar, com en altres casos, davant dues dones que, com ara, fossen trementinaires, ja que aquesta cultura tradicional solia passar de mares a filles, per via maternal.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra i velles que transmeten i fortes

General, , , , , , ,

La literatura matriarcal en poemes de Marcel·lina Moragues Ginart (1855-1923).   

Aquesta poetessa mallorquina nascuda a mitjan segle XIX, en la composició “El pi dels Montcades”, la qual figura en l’entrada “El pi dels Montcades (Marcel·lina Moragues Ginart)” (https://www.endrets.cat/textos/el-pi-dels-montcades/6102), recopilada en la web literària “Endrets”, exposa el sentiment de pertinença a la terra. Així, diu:

“Pi, si poguessis contar

lo passat des que nasqueres!

Tu, l’host del rei Jaume veres

amb els moros batallar.

 

A damunt aquesta altura,

no bramulen les ventades,

i el remor de les onades

ressona dins l’espessura”.

 

Per tant, per una banda, apareix el pi (com a símbol matriarcal i en nexe amb la figura de la mare i amb la fusta). A més, enllaça amb la velleta (la figura de l’àvia transmissora de la saviesa popular i, sovint, de lo referit al passat).

Altrament, en la segona estrofa, veiem detalls que tenen a veure amb l’hivern (estació a què és vinculada la vellesa i, de pas, com bufen els vents de què parla o el significat de l’espessor).

En acabant, l’escriptora, en relació amb el dendroide, li diu:

“Tu t’aixeques com gegant

fent-nos recordar les gestes

d’aquell gran rei, ses conquestes,

i dins son nom murmurant.

 

Pi vell! Ta soca corcada

és un llibre de la història;

record de passada glòria,

mai de Mallorca esborrada”.

 

Cal destacar el fet que el gegant vaja unit a una ancianitat forta i ben considerada (ací, entre d’altres coses, pel paper pedagògic a les noves generacions i a la gent de la terra) i que lo tel·lúric i lo vernacle continuen amb vida.

En eixe seny, Marcel·lina Moragues Ginart trau la figura del glosador, u dels trets matriarcalistes més remarcats en fonts sobre la cultura mallorquina, per exemple, amb motiu de la festa de Sant Antoni (en gener) i de les cançons, àdhuc, eròtiques, que es fan en eixe moment de l’any:

“Veient-te el glosador, canta

d’aquells cabdills, lo valor;

tu n’ets fita de l’avior,

record d’una guerra santa”.

 

Altra vegada, capim la vigor femenina, la qual és present en moltes dones catalanoparlants nascudes en el segle XIX junt amb el seu paper evocador.

Afegirem que, en els versos vinents, podríem veure un empelt amb altres indrets de parla catalana (en aquest cas, d’on provenia, en el segle XIII, la cultura cristiana, en la gran majoria, de Catalunya):

“Amb la sang de dos germans,

tes branques són consagrades!

Glòria al nom de los Montcades,

braus i nobles catalans!”.

 

 

Finalment, com a mostra del sentiment esmentat, l’autora es posa de part del pi (com a símbol de la força tel·lúrica i, ben mirat, de les arrels cristianes catalanes) i ve a dir que l’arbre comptarà amb el suport dels mallorquins:

 “Vulga Déu, arbre estimat,

que mai t’arranc la ventada,

ni a tu, ni a la creu alçada

per nosaltres al teu costat!”. 

 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Poemes matriarcals sobre la natura, amb la Mare Terra i amb la cultura vernacla

General, , , , , , , ,

Prosseguint amb la literatura matriarcal en el llibre “Ramell de poemes (Pètals de poble)”, l’autora la trau, com ara, en composicions que podríem associar a la natura i, en part, amb la Mare Terra. Així, en “La primera rosa” (p. 33), ens recorda el tractament que la mare farà del fill (però, ací, la jardinera respecte a la flor) i, al capdavall, la festa de Sant Jordi (patró de Catalunya):

“Una rosa ataronjada

s’ha desclòs en el jardí,

enceta la primavera

amb encant i frenesí.

 

 

Entremig de plantes verdes

(…) dels seus pètals surt la flaire

d’olor dolça com la mel.

 

Ara tinc la flor més bella

que desvetlla sensacions,

la daré a qui m’estima

farcida de grans petons.

 

Celebrem un bon Sant Jordi

Catalunya ha de lluir,

d’una rosa i d’un bon llibre

any rere any s’ha de gaudir”.

 

 

Un altre poema en què captem aquest lligam amb lo natural, amb la terra i, àdhuc, amb la cultura tradicional vernacla, és “M’agrada” (p. 38):
“M’agrada anar a veure una mar llunyana

tancant les parpelles per poder somiar,

a la vora la platja, bufant marinada

perquè les onades em fan recordar.

 

Històries d’amor, i moixaines salobres

el clar de la lluna contenta somriu,

rondalles i faules amb cant de sirenes

records i enyorances del cor de l’estiu.

 

Immensitat d’aigua, de vida i de màgia

tot està en calma, fins a l’horitzó,

ben sols en la nit i damunt de la sorra

guardant el silenci entre tu i jo.

 

(…) misteris incerts de dins la mar blava”.

 

 

Sobre aquests versos, una de les coses que podem dir és que, com que l’aigua és u dels dos elements considerats femenins (pel seu vincle amb la mare), copsem que la poetessa hi empiula, que la fa feliç i que té lloc durant l’obagor: els somnis i els records que vincula amb la infantesa, la suavitat de la mar, la cultura matriarcalista que la mare feia perviure mitjançant la transmissió i l’acaronament, per exemple, a l’aire lliure durant l’estiu. A banda, la música pren part, i ho fa simbolitzada per la sirena, personatge que, en més d’una rondalla, diu a un home què haurà de fer (si tria no matar-la) per salvar-se ell i perquè prospere la família.

Tot i això, capim que, en l’educació rebuda, també s’inclou una mena de cultura del silenci (escoltar la natura, fruir-la, acollir els mots del proïsme i de la contrada), amb intenció de fruir la vida i la bellesa de la Mare Terra (agregant-hi la immensitat de la mar).

Uns altres versos relatius a la primavera i a la Gran Mare serien els del poema “La primavera” (p. 39), en què es reflecteix l’esperança i la proximitat:

“Encetem la primavera

se’ns desperten els sentits (…).

Obrim portes i finestres

tenim somnis per complir,

sentiments plens d’entusiasme

hi ha un món nou per descobrir”,

 

uns mots que ens membren la infantesa i la seua disposició al descobriment, a la creativitat.

Altrament, la poetessa afig que

“els ocells a dalt les branques

van trinant una cançó.

 

La natura fa embranzida

surten les primeres flors,

i engalanen el paisatge

revestit de mil colors”.

 

 

Això sí: Rosa Rovira Sancho, encara que escriu, se sent amb un fort enllaç amb la terra, amb Catalunya, amb lo maternal (amb una musa que podria simbolitzar la mareta, quan, de bon matí, s’acosta a la xiqueta):
“I una musa matutina

lentament s’acosta a mi,

i xiuxiueja a l’orella:

jo sóc molt feliç aquí”.

 

Per consegüent, continuarà adherida a lo tel·lúric.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

L’educació matriarcal de padrines que deixen empremta a néts, dones sàvies i realistes

General, , , , , ,

Un altre escrit en què apareix el tema de l’àvia en la família, el de la transmissió de la cultura tradicional i, de pas, l’educació matriarcal, és “La padrina, la meva millor mestra” (https://www.magdagregoriborrell.com/la-padrina-la-meva-millor-mestra), de Magda Gregori Borrell i que figura en la seua web “Magda Gregori Borrell. Periodista i Politòloga”. Entre d’altres coses, l’autora, nascuda en 1993, diu “Sempre ha estat una dona discreta. Sempre ha obrat en silenci i sense esperar cap reconeixement. És una lluitadora anònima. És una treballadora incansable i persistent. Ha esdevingut el paller de la família. I ho ha fet amb entrega i estima. Va estudiar Magisteri per dedicar-se als altres, per transformar la societat a través dels aprenentatges compartits. Ella és la padrina Maria Cinta, la meva millor mestra.

(…) la curiositat cal cultivar-la i, per això, quan era petita, sempre em deia: ‘Siguis xafardera’. En el sentit positiu del terme. El que t’estimula a preguntar-te, sempre, el perquè de les coses. (…) El que t’ajuda a viure observant l’entorn i analitzant els detalls que ens envolten. Perquè és així com ha intentat explicar-me el sentit de la vida”.

Més avant, addueix que “Ella em va explicar els primers contes. Aquells que llegíem al costat de la llar de foc i aquells que s’inventava, però que sempre eren els preferits de totes les nétes. Ella em va recomanar les primeres novel·les (…). La padrina és qui em va corregir les primeres redaccions escolars. Em va ensenyar a unir paraules per construir noves realitats. I després, quan ja havia fet totes les esmenes que m’havia suggerit, li llegia en veu alta. Ens agradava, ens feia felices. Era la manera de parlar-nos, d’entendre’ns.

Després (…) ens retrobem cada cap de setmana. I ens expliquem cabòries i preocupacions. Intercanviem percepcions i ens aconsellem. Perquè la distància generacional, malgrat tot, ens uneix. Ens aporta una mirada serena del món. (…) Una dona que, malgrat les dificultats, ha fet camí”.

En canvi, en l’entrada “’La pinya de blat d’indi’. Una història natural d’en Joan Pons Pons” (https://menorcaaldia.com/2023/08/06/la-pinya-de-blat-dindi), publicada per l’escriptor Joan Pons (nascut en 1960) en “Menorca al dia”, captem unes referències més bé centrades en la saviesa de la padrina (en lloc d’un caràcter de militància de qui redacta), tret molt en línia amb el matriarcalisme: “L’àvia Maria, la meva àvia materna, no sabia ni llegir, ni escriure, ni tampoc parlar en castellà, però era una de les persones més sàvies que he conegut mai.

Quan era al·lot, m’havia barallat amb un amic i estava trist. La meva àvia estava desgranant una pinya de blat d’indi a l’estància des Verger i, sense mirar-me i sense deixar de desgranar, em va dir: ‘Les abelles no perden el temps explicant a les mosques que la mel és millor que la merda’. Em vaig aixecar d’un bot, li vaig donar una besada a la galta, que va ser rebuda amb un toc de mà de rebuig i vaig sortir al sol on m’esperava l’aventura”. L’estil que plasma Joan Pons i les paraules de la seua padrina connecten amb una cultura tradicional no polaritzada i, igualment, a manera de proposta, com aquella que em féu Pere Riutort (mallorquí de naixement) en 1993 en una classe de Magisteri: “Tu podries escriure contes”.

Per consegüent, ni l’àvia de l’escriptor, ni el mestre imposaren, ni obligaven: proposaven. Com em comentà un psicòleg, uns dies després que ens mudàssem per passar a viure amb una casa pròpia i pagada només per mi (per decisió meua i joiosa) en el 2014, “Et podran suggerir, però no obligar”. Amb el suggeriment (matriarcalista), afavorim la creació de ponts i una educació creativa; amb l’exigència (patriarcal), no;… i, de rebot, desenvolupem l’arquetip del rei, molt unit a una maternitat benevolent i que beneeix la terra on es viu.

Finalment, direm que, el 19 de gener del 2025 enviàrem un correu electrònic en relació amb aquests dos articles i que Montserrat Cortadella, una dona de més de setanta-cinc  anys i que ha rebut una educació matriarcal, ens respongué amb aquests mots: “M’agradaria deixar una empremta, record,… Digueu-li com vulgueu; però amb afecte, com m’ha passat, que, recordant, salten les llàgrimes d’agraïment, de nostàlgia. I que recordin toot el bo i el dolent (crits, càstigs) que varen haver-hi. Si no, la gent que tinc ara no serien GRANS PERSONES I BONS PROFESSIONALS com són.

Bona nit, gent maca”.

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Rondalla narrada per ma mare (nascuda en 1943)

General, , , ,

Hui, 1r d’octubre del 2024, ma mare, després de comentar-li que, en la rondalla “La mà negra”, del llibre “Rondalles populars valencianes”, a cura de Rafael Beltrán i editat en el 2007 per la Universitat de València, hi ha una dona que “salva” l’home, me n’ha contat una:

“Un home (ací, un monstre, però que podia ser una granota o animalets que, per la seua vista, no són agradables, sinó repugnants) té diners, una casa preciosa.

Passa un home i hi veu un jardí amb flors. L’home, qui el veu, li’n demana una rosa a canvi que li paguen un deute.

Llavors, el monstre li respon:

— Tu romandràs ací fins que hi quede alguna de les teues filles.

Més avant, la filla més xicoteta viu amb el monstre i, al final, per la bondat i per la paciència de la xiqueta, ella el salva i ve l’alegria”.

Igualment, ens ha afegit, “A mi, em sona d’haver-ho vist en algunes rondalles. Això no em sona estrany; prou sovint, d’alguna època”, encara que, en les escoles (en castellà), s’ensenyàs narracions en què un príncep “salva” un personatge femení.

Al capdavall, ens ha comentat que aquest relat tradicional de rondalla valenciana podria simbolitzar “l’agraïment per la bondat”.

Agraesc la generositat de ma mare, qui ens ha adduït que ha conegut moltes rondalles de la mateixa corda (les quals no eren en castellà), sinó en llengua catalana.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

El sentiment de pertinença a la terra, la pagesia i les dones com a educadores

General, ,

Una altra entrada en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra és “Alcarràs: una història de pagesia, tradició i família” (https://www.espaiagraribaixatordera.cat/alcarras-una-historia-de-pagesia-tradicio-i-familia), publicada en la web “Espai Agrari Baixa Tordera” en maig del 2022. Així, podem llegir que la pel·lícula “Alcarràs”, la qual té el nom d’una població catalana de la comarca del Segrià, “Es tracta d’una oda a la terra, l’agricultura, la tradició i el vincle familiar”. La directora, Carla Simón, “ubica la trama al poble natal de la seva mare, parla de la pertinença a un lloc”. Per tant, enllaça la terra amb una figura femenina: la mare.

A més, “El film reivindica la identitat d’un ofici: la pagesia tradicional, arrelada a una terra i els seus fruits”.

Més avant, copsem que “Simón porta les càmeres a la terra per narrar una història com, de ben segur, se’n poden trobar a les nostres comarques” i, per consegüent, en contacte amb la realitat i en què es plasma “la joia del treball en equip, els dinars familiars al voltant d’una cassola de cargols a la brasa i el joc dels infants a l’horta”, trets que empiulen amb el matriarcalisme.

En eixe sentit, en l’article “’Ho tens aquí’: El vídeo de l’estiu que reforça la identitat del Vallès” (https://monterrassa.cat/societat/tens-aqui-video-estiu-reforca-identitat-valles-274232), publicat en la web “MónTerrassa” en el 2022, posa que el Consell Comarcal del Vallès Occidental havia estrenat “el vídeo de la campanya d’estiu de la comarca, que reforça el sentiment de pertinença i la identitat del Vallès per promocionar el turisme de proximitat. El vídeo porta per títol ‘Ho tens aquí’ i anima a tots els seus ciutadans i ciutadanes a ‘viure les millors històries a prop de casa, perquè, com diu la lletra de la cançó, ‘som el que vivim, perquè som el que tenim aquí”” i, així, “reforçar el sentiment de pertinença de la comarca i visibilitzar tot el que tenim a través de la vida d’una dona que representa totes les dones del Vallès Occidental’, afegeix Giménez. (…) Ens explica la història de vida d’una dona, des de que és nena fins a àvia, on pot gaudir de tot el que ofereix el Vallès Occidental en les diferents etapes de la seva vida”.

Per tant, apareix la dona 1) com a símbol de la transmissió de la cultura tradicional i de vivències, com en moltes narracions (i com en comentaris que ens han fet o que hem pogut llegir en llibres, en Internet, etc.) que enllacen amb el sentiment esmentat 2) com també podem copsar en poemes en què els autors toquen els peus en terra i tenen la terra com si fos una mare, com en les cultures matriarcalistes, i 3), en publicacions que inclouen la història del poble estant (en aquesta entrada, àdhuc, per mitjà de l’àvia).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, l’educació matriarcal i la llengua vernacla

General, , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el poema “La pubilla catalana”, de Pere Muntanyola i Carner (1872-1948).

Un altre poema en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra, que fou escrit pel català Pere Muntanyola i Carner i dedicat a Carme Picó i Serra, figura en el llibre “Memòria poètica”, a cura de “Llibreria Tècnica”, a què accedírem en el 2024. Entre d’altres coses, diu

“Só catalana de cor

i em plau bé ser catalana:

(…) com no hauré d’aimar-la avui

que viu, pobre Pàtria!, esclava?”.

 

Un poc després, afig

“Déu una parla ens donà,

que va ensenyar-me la mare

entre besos i cançons,

jocs de nin i plors i rialles…

(…) En eixa llengua, vaig dir,

per primera volta: ‘pare’…

i, essent nit, quan, al llitet,

amb la mare, agenollant-me,

pregàvem al bon Jesús

i a la Verge Immaculada,

era català aquell prec

que el Déu de cels escoltava!”.

 

Per tant, el poeta trau el tema de la maternitat, el de l’educació matriarcal, la mare com a transmissora de la cultura (com ara, cançons de bressol) com també que el català és la llengua que, quan la pubilla era xiqueta, ja emprava amb son pare i amb sa mare.

En un altre passatge de la composició, Pere Muntanyola i Carner posa que

“La llengua dels avis meus,

per mi, serà sempre aimada;

d’un poble digne eix’ parlar

serà sempre el de ma casa.

Nomeneu pas catalans

als qui rebutgen llur parla:

ells, catalans, no ho són, no;

són renegats de la Pàtria!”.

 

Per tant, enllaça el sentiment a l’ús de la llengua vernacla (ací, la catalana), la qual també empraven els seus avis.

A continuació, escriu sobre la llengua i sobre la relació entre Catalunya i Castella:

“La llengua et vol arrencar,

Catalunya, ta germana…

(…) Castella, fingint-te amor,

la llibertat t’ha robada!

(…) Te cridà, braços oberts,

noble i lleial t’hi llançares.

(…) I, com Judes, lo traïdor,

te féu un bes a la galta”.

 

Igualment, Pere Muntanyola i Carner addueix que Castella,

“D’aleshores, ha furtat

les teues costums, ta parla,

les que et feren forta i gran,

institucions i lleis sàvies!

De llavors, ha dissipat

tos cabals i tos reialmes;

ha tornada de llautó

corona d’or que li dares!”,

 

trets que enllacen amb fets històrics i, a més, amb la tradició castellana de furtar i de mentir.

Finalment, copsem la dita “Déu diu ‘Ajuda’t i t’ajudaré’” i el text empiula amb el sentiment, amb lo femení i amb tocar els peus en terra:

“Preguem, germanes, al cel,

per la Pàtria Catalana.

Després de Déu, sobretot,

lo del món, hem d’estimar-la!

Dels avis, la llengua honreu;

de llurs costums, siau guardes;

i, si, a un fill, doneu la sang,

digau-li que és per la Pàtria!”.

 

Quant al detall de donar la sang a un fill, té a veure amb lo maternal (tenir fills i educar-los sobre Catalunya i, òbviament, en català).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia i, a més, a Rosa Rovira, a Joan Prió Piñol i a Rosó Garcia Clotet, que em reportaren en relació amb l’escriptor Pere Muntanyola i Carner.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

3093-obraarxiu-la-pubilla-catalana-n (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla, la casa pairal i la mare

General, , , ,

 

El sentiment de pertinença a la terra en poemes plasmats per Enric Duran i Tortajada (1895-1967).

Un altre poema en què es plasma el sentiment de pertinença a la terra i que escrigué el valencià Enric Duran i Tortajada després de la guerra (en aquest cas, en 1947), és “Pàtria”, el qual figura en l’obra “Poesia patriotica valenciana. Antologia (1808-1996)”. Amb lleugers retocs, diu així:

“La sent reviure en l’horta maragdina,

quan el vent mariner

és oreig perfumat i l’opalina

llum de l’aubada envia el raig primer.

 

Quan el cel de blavor dolça, esvanida,

és com bell dosser clar;

quan el sol, que es remunta en bella eixida,

en l’espill s’emmiralla de la mar.

 

La sent reviure ací, en el meu paisatge

de perennals verdors;

en els ocells lleugers que en el boscatge

refilen entonant himnes i llors.

 

En l’aigua de la sèquia que mormola

un deliciós cantar;

en el riu que amb sonates de cargola

com serp d’argent cerca la blava mar”.

 

Com podem veure, abunden els trets relatius al camp, a la terra i a l’aigua (és a dir, amb lo femení): l’horta, el vent mariner, el boscatge, la séquia, el riu, la música, la serp. I, fins i tot, un color fosc: l’argent. A banda, predomina l’acte de rebre (ací, escoltar).

Tot seguit, en una línia pareguda, el poeta comenta que

“La sent viure en la pau de l’alqueria

-volva de blanca neu-

voltada de la verda simfonia

que als nostres camps dóna, magnànim, Déu.

 

En les nostres muntanyes que es retallen

sobre el cel transparent,

i en els estels brillants que s’emmirallen

del nostre llac en el mirall d’argent”.

 

 

Altra vegada, captem detalls que empiulen amb la dona: escoltar, la neu (que té a veure amb l’hivern, una de les dues estacions femenines i més fosques), la música, els estels (en nexe amb la nit i, així, amb la miqueta de claror enmig de l’obscuritat) junt amb el llac.

A continuació, Enric Duran i Tortajada passa a lo rural, on més predomina la llengua vernacla (ací, la catalana):

“La sent en nostres camps de meravella

-paisatge d’abundor-

i en la catifa bella que amb la rella

fa, enfonsant-la en la terra, el llaurador”. 

 

Cal dir que les paraules sobre la rella i el llaurador evoquen la tardor, estació del refrany “Llaura fondo i posa fems, i deixa córrer el temps”. 

Igualment, l’escriptor enllaça amb la figura de la fadrina, amb la del típic poble on la gent es coneix molt, on abunden arbres, ametlers…:

“En la cançó que canta la fadrina

de rossos cabells rulls,

valenciana amb flairor de rosa fina

i blau de cel puríssim en els ulls.

 

La sent al vore el poble, illa daurada

pel bes del sol -bes d’or-,

illa del poble meu, sempre voltada,

d’una mar, facetada, de verdor.

 

En el sonor volteig de les campanes

del meu vell campanar;

en les alegres cases hortolanes

blanques com florits arbres d’ametllar”.

 

 

En acabant, afig la tradició, i la relaciona amb la música, amb les rondalles, amb el passat i amb els costums. I, òbviament, inclou la figura del llaurador i el vincula amb u dels moments del dia que tenen a veure amb lo matriarcal: quan la vesprada es fa fosca. Diu així:

“La sent en les cançons i en les rondalles

de vella tradició,

que són -inestimables antigalles-

de la història i costums saba i ressò.

 

En el vell llaurador que al muscle l’eina

-corbella de segar-

torna del camp, vençuda ja la feina,

al recer amorós del seu fogar.

 

La sent en la nit nostra, perfumada

de flors de taronger;

nit tèbia, clara, pura i estelada,

de l’esperit i dels sentits deler”.

 

 

Ara bé: per a Enric Duran i Tortajada, la llengua és el fonament de la casa i de la vida diària en el poble i en la terra, de lo vernacle associat al matriarcalisme, llengua que comença a aprendre en la casa pairal, en companyia dels seus avis i, sobretot, de sa mare (qui, àdhuc, li ensenyà a pregar en llengua catalana, un detall que poques vegades figura en escriptors valencians nascuts a les darreries del segle XVIII o bé del segle XIX en avant):

“La sent reviure ací, en la meua casa

-vella casa pairal-,

en les arrels i saba de ma raça

que perdura en els segles, eternal.

 

En la casa on la filla i on l’esposa

-amorosa tendror-

omplen els àmbits d’una deliciosa

trilogia de pau, virtut i amor.

 

En la cambra, on naixqueren nostres avis,

i els meus pares, i els fills,

i on ma germana -Crucifix als llavis-

dels ulls tancà a la vida sos espills.

 

La sent en aquests àmbits on ressona

el meu dolç, bell parlar,

la llengua en què ma santa mare bona

en ma infantesa m’ensenyà a pregar.

 

En aquest foc, calor i convivència

de nostra vella llar;

en el caliu brusent que és persistència

de Pàtria, Fe i Amor al meu fogar.

 

En aquestos indrets -oh, terra nostra!-

d’Espanya ric joiell;

jardí de bells matisos gaia mostra,

tabac de flors i fruits, sempre tan bell”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)