Tot seguit, exposarem nombrosos comentaris vinculats amb el cartell comercial i eròtic de Cocentaina. Recomane la lectura, entre altres, dels que plasmaren Joan Corella i Òscar Kropotkin Ferrer, Lui Sarrià i Margarida Carrió Artigues, persones molt obertes.
En relació amb l’humor eròtic, en el grup “Dialectes”, Joan Colera em comentà que “Els dobles missatges, la ironia, la barbaritat amb un toc d’humor picant, és més cosa de dones que d’hòmens. Els hòmens feien xufla amb el permís de les dones, i no al revés, i, quan elles en soltaven una, reien satisfets. Recorde una tia meua contant un acudit d’homes simbòlics i dones sintètiques, que els feia pixar de riure. Jo, amb 10 o 11 anys…” i li responguí, a diferents temes que ell havia tractat, que “la cultura castellana és patriarcal, com també l’aragonesa. I això deu influir en la formació de la persona[1].
Lo que dius de les dones, es veu, fins i tot, en rondalles valencianes.
Sobre el permís (de les dones als hòmens), un amic molt coneixedor de la cultura colla (també matriarcal), em digué un dia que, la dona valenciana, quan ella i l’home van junts i ella aprova que ell parle, no sols ell intervé, sinó que diu lo que ella sí que li aprova. I quan ella ho decideix.
Els xiquets (com qualsevol persona) es mereixen una educació i un ensenyament de bon cor”, en referència, sobretot, a les rondalles d’Enric Valor i a les cançons. En eixe sentit, Òscar Kropotkin Ferrer, immediatament, comentà “Molt interessant açò del que hi havia amagat a les rondalles que Valor va ‘literaturitzar’… aha! Lo de sempre: la llibertat original de la gent que, quan inventa una història o la reinventa i l’explica per a dir allò que l’Església ha prohibit: el sexe, la vida conscient, la llibertat, el cos…” En resposta a aquestes paraules d’Òscar Kropotkin, li diguí que, “Per això, preguntí per recopiladors de rondalles valencianes que no haguessen tergiversat la versió de la gent”.
Uns altres comentaris, en el grup “Dialectes”, en relació amb el cartell comercial i eròtic de Cocentaina, foren “No li veig relació entre tenir figa i comprar al barri. Groller, no l’empraria” (Colònia de Llibres), a qui Joan Colera escriu “Colonia de Llibres sense comprensió lectora. La dita diu que ‘Si tens figa o tens pardal (TOTHOM)’, que compres al mercat local (i no a les grans superfícies o els supermercats). No en calen més explicacions.
Has vist les falles i llegit els cartellons que hi posen?”. “Faltava jo també a votar. A mi, m’agrada el cartell” (Salvador Blasco Peris), a qui responguí que “El cartell, lo que ve a dir, és que tant dones (figa) com hòmens (pardal) estan convidats a comprar del comerç local” i és contestà que “Puix sí, això és lo que més clar està”. Finalment, li escriguí que “La cultura matriarcal és molt més oberta, en lo sexual, i la dona és ben considerada”.
“Jo soc dona i, a mi, em fan gràcia aquestes coses. No estic sotmesa a ningú, soc totalment lliure. Trobo que hi han molts puritans. La vida te l¡has de prendre amb alegria i els mals tràngols, tirar-te’ls per l’esquena. No cal reprimir-se tant. Deixeu-vos anar i gaudireu molt més” (Lui Sarrià). Li responguí “Molt d’acord, Lui.
En el matriarcalisme, s’educa i s’ensenya. En les cultura patriarcals (com ara, la castellana), s’instrueix, com en els exèrcits, que és lo que promovia (en la ‘formació’ escolar) la Il·lustració. Està molt ben reflectit en el llibre ‘El Comú Català’ de David Algarra Bascón i, per exemple, en moltes rondalles catalanes recopilades per Sara Llorens i en moltes del País Valencià arreplegades per Joaquim G. Caturla (…) i per Cristòfor Martí i Adell.
La llengua catalana està vinculada amb el matriarcalisme. Passa que, des de fa més de tres-cents anys, tenim una altra cultura al costa i, a més, per la força de la llei i per la llei de la força: la castellana, com molt bé diu Biel Majoral, Bartomeu Mestre, i, més d’una vegada, em comenta Pere Riutort Mestre (Petra, Illes Balears, 1935)”.
“Per una banda, estem molt farts de que –d’un temps ençà- el valencià s’usa per a les coses que no són serioses. I si s’han d’amollar brofegueries, en valencià sonen millor, etc… I es relaciona sempre amb els acudits coents, etc. Per l’altra banda, això de considerar bròfec parlar del cos i no de l’ànima, soles pot ser una herència religiosa dualista. Crec que l’ànima i el cos són la mateixa cosa.
Parlar del piu i de la figa no em sembla –personalment- tant groller com parlar de l’ànima. Però això són creences, i cascú té les seues cascunetes. Així qeu bé, ens podríem estalviar la moralina catòlica, però també és de veres que sempre es vol donar la imatge estereotipada de nosaltres mateixos”. Tot seguit, Joan Colera li escriu: “Si no fem xufla del nostre cul, acabarem prenent-nos-el seriosament.. com deien els punks.
Però sí, hi ha una doble visió de la brofegada: com a humor popular i com a grolleria. Tot té el seu context. Com a humor popular, perquè era l’humor de la gent viva, alegre, jove i, de l’altre costat, perquè ens distanciem de la grolleria fàcil de l’humor hispànic[2]. Però no són iguals, els humors, a l’Estat espanyol (ni de bon tros…) I el nostre, en concret, no té res a veure ni amb el dels catalans”. En relació amb l’humor valencià, al català i al tema, Òscar Kropotkin li addueix “Només pensem en la paremiologia hortofrutícol a del sexe. (…) aquest humor tant deseixit amb el sexe no el trobaries a un poble d’Àvila o Valladolid…”. I Joan Colera li afig que “Les dones són terribles, però resta a les reunions, entre elles, sense homes…”.Un altre comentari, de Jordi Snow de Vinaròs: “Boníssim”.
A títol personal, comentaré que, des de que conec Joan Colera i Òscar Kropotkin Ferrer, els he considerat dues persones molt obertes, i, en el cas de Joan Colera, com a mínim, prou coneixedor de temes en línia amb aquest i en relació amb la dona en la cultura vinculada a la llengua catalana.
En el grup “Cultura mallorquina”, u dels més nombrosos en relació amb persones catalanoparlants, els comentaris, el 13 de juny del 2021 i, posteriorment, foren prou diferents als d’altres grups i l’aprovació del cartell no fou, precisament, abundant, tot i que sí que ho era amb els símbols d’aprovació (setanta persones) o, com ara, de diversió (trenta-cinc persones; el 17 de juny del 2021). Tot seguit, plasmarem els comentaris. “Pues, a mí, me gusta” (Francisco Roman Coll), “A jo, no m’agrada.
Com serà aquest ‘carro brutal’?” (Maria Antònia Ramon Bibiloni), “No m’agrada gens, el trob de molt poc gust” (Mateu Amengual), “Que van de modernos?” (Paquita Fuster), “Cómo debe tener ‘sa figa’ de madura”[3] (Gabriel Payeras Darder Cassulla), “No m’agrada” (Mariangeles Gonzalez Solano), “Jo no m’hagués atrevit a fer-lo” (Antonia Maria Paulona), “Todo se puede decir, pero con educación. No estoy educada para estas expresiones tan groseras! No me gustan nada. La ordinariez hace acto de presencia innecesariamente” (Yani Palou), “Yani Palou. Estilo, educación, señorío. Eso es lo que se ha perdido” (Angels De Ramon Vicens), a què Yani Palou respon amb un dibuix que inclou un “Bravo!”. En canvi, Enric Forte Gasca, escriu a Yani Palou:“Què us ofèn que es parli de les parts masculines i femenines??? En serio, no us feu mala sang, perquè no té cap importància”. I Yani Palou li contesta “No tiene importancia, sólo la que se quiera dar. No soy ninguna mojigata pero, sinceramente, es un escrito que roza la vulgaridad. Para anunciar que es importante comprar en comercios de toda la vida, me parece correcto, lo aplaudo y lo pongo en práctica. Las formas, no me gustan. Lo siento, no tengo intención de herirte, es mi modesta opinión.
Saludos!”[4].
I més comentaris en el grup “Cultura mallorquina”: “No sé dónde llegaremos, pero la educación se [va] más rápido que el virus” (Juana Suau), “El sentit de l’humor està per terra” (Juan Creus Coll), “No pot ser més mallorquí el dit.
M’encanta.
A més, mira pel poble” (Francisco Javier Grau Sureda), “’Pràctic, simple i funcional. Ho pots trobar al comerç local’. Lo altre, no té cap ni peus, vergonyós” (Jorge M Miquel Grimalt), “Pardal de Moro?[5]” (Angel Brage), “Té molt d’humor, però hem de pensar que s’ha de respectar a tothom quan se posen coses públiques. I, aquest, és vergonyós i de molt poc gust. Hem de pensar que els infants també els veuran” (Victoria Torres), “Victoria Torres. No tenen figa o pardal els infants? Només se poden anomenar ‘vagina’ o ‘penis’? No hi veig falta de respecte enlloc. Llavors, tanmateix, els infants senten dir coses MOLT pitjors als propis pares, al carrer, a sa TVV… A jo, me sona més ofensiu ‘conyo’. O s’expressió ‘Això és un coñazo’. Això sí que és ofensiu i jo ho sent cada dia un grapat de vegades” (Margarida Carrió Artigues), “Victoria Torres. El que és vergonyós?? Que no tens, tu, figa?? Quin problema hi ha en que t’ho recordin?”(Enric Forte Gasca), “Margarida Carrió Artigues. Sí, però jo no dic que lo demés està bé, tampoc. Sa veritat és que parlam bastant brusc, però aquest cartell és públic i cada persona xarra de sa manera que vol a ca seva, però s’ha de respectar a tothom i, a jo, tampoc no m’agradaria veure un lletrero que xarràs de vagines i penis. A tu, sí?” (Victoria Torres), “Enric Forte Gasca. A tu, t’agrada que te recordin, cada dos per tres, que tens pardal o fava? Jo sé lo que tenc, no necessit que m’ho recordin cada dos per tres” (Victoria Torres).
Tot seguit, Joan Cubells Fullana, comenta que, “Al País Valencià, tenen tradició amb la ‘sal gruixada’[6]”. Immediatament, li escriguí que “Aquest humor (l’eròtic), fins i tot, figura en un llibre de Gabriel Janer Manila relacionat amb l’illa de Mallorca.
I també en Catalunya” i que, una psicòloga i sexòloga catalanoparlant aprovava aquest tipus de cartell. A continuació, Carlos Soler Chulvi, en un comentari que remetia a Joan Cubells Fullana, plasmava una foto en què es podia llegir “Vota per Visanteta. ‘No patiu, no patiu / Que la figa es pal piu’”, clarament patriarcal, ja que parla com si la dona (la figa) fos per a l’home i, per tant, la tracta com una possessió, en lloc de figurar la dona (com en molts poemes del barroc i com en moltes cançons en llengua catalana) com qui tria i qui diu quan atorga ella permís, a l’home i, en què, a banda, ella mai no el tracta com una possessió seua. Per això, tot seguit, plasmí “He llegit el llibre ‘El virgo de Visanteta’ i plasma molt bé el matriarcalisme”. “Una persona se revela, en primera instancia, por su lenguaje” (Angels De Ramon Vicens), “M’encanta. I, a més, que no li agradi, que vagi a missa a resar dos parenostres” [7](Guiem Servera), Jo me trec es capell. No hi veig ofensa. Tanmatexi, tot lo dia sentíem ‘conyo’, ‘polla’, ‘rave’, o… i s’utilitza massa l’expressió ‘Això és un conyasso’ per dir que algo no agrada o sa de ‘Això és la polla’, quan algo agrada… Això sí que són expressions ofensives i masclistes!” (Margarida Carrió Artigues).
Agraesc la col·laboració de les persones que em fan costat en el treball sobre el matriarcalisme i la dels qui ho fan en el dia rere dia.
Notes: [1] Un poc després, li passí un enllaç per a poder llegir una entrada de la “Gran Enciclopedia Aragonesa Online”, en relació amb la cultura aragonesa, de què m’he servit per a aquest estudi, i Joan Colera coincidí en lo que es plasmava en eixe text.
[2] Podem intuir que fa referència a l’humor castellà i, més, tenint en compte escrits seus en què ,anteriorment, ha parlat sobre altres cultures (com ara, l’aragonesa i la basca) de la península ibèrica.
[3] En aquest comentari va adjunt un acudit gràfic amb dos micos parlant castellà, u dels quals sembla indagar el cul de l’altre. En relació amb aquest acudit, Margarita Carrió Artigues li comenta: “Me pareix més grosser aquest meme que es cartell”.
[4] No hem inclòs els següents, perquè els hem considerats bruscs.
[5] Literalment.
[6] La paraula “gruixat”, aplicat al parlar, com podem llegir en el DCVB, vol dir amb paraules grosseres. En aquest cas, parla d’humor (“tirar-li un poc de sal a la vida”).
[7] Només introduïm aquest primer comentari i no els següents, per motius de tractament en el llenguatge.
