Arxiu d'etiquetes: festes de Pasqua

Rondalles amb la tradició de cercar pasqüer (o pasqüera) i trets matriarcals

General, , , , , ,

Una rondalla en relació amb la tradició de cercar pasqüer (o pasqüera).

En l’obra “Les rondalles de l’Horta”, d’Isidre Buades Ripoll (1928-2019), hi ha un relat que s’ajusta a aquesta tradició: “Una nóvia a Sant Vicent”. N’escriurem i tractarem part de la narració. “Açò era un xic de l’horta que se’n va anar un dia a la Fira de Sant Vicent [del Raspeig], fira que, ja per aquells temps, era una festa que reunia molta gent.

Tenia el xic una bicicleta (…). I ho dic perquè, al xic, va ser el cas, que li va agradar una santvicentereta a qui, així mateix, agradava l’hortolà. I enllà em tens que, al diumenge següent de la festa, quan devien ser això de les quatre de la vesprada, se’n va anar cap allà; i ella, només ataüllar-lo, va eixir a fer la xerradeta” (p. 43). Primerament, direm que aquesta festa està vinculada amb la celebració de la festivitat de Sant Vicent Ferrer, sovint, a mitjan abril. Com molt bé ens han contat, era costum que, per Pasqua, els jóvens (xics i xiques) eixissen a veure si trobaven parella (pasqüer o pasqüera).

Tornant a la rondalla, veiem que “la xica no vivia al mateix poble, sinó a una hisenda propera, una d’eixes finques amb molta terra de secà (perquè, no debades, resa el refrany santvicenter ‘Sant Vicent, sequet però sanet’)” (p. 43), en un bon terreny.

Tot seguit, passem a unes línies molt sucoses: “Puix bé: el xic pareixia estar prou interessat per la xica i va tornar aquell diumenge i l’altre i, quan ja en portava sis o set i la cosa tenia el carés de consolidar-se, va decidir fer amistat amb el futur sogre, que ja (…) li llançava mirades que pareixien convidar-lo a tenir una conversa” (p. 44). Aquestes paraules empiulen amb unes que, més d’una vegada, em digué ma mare (nascuda en 1943) entre el 2022 i el 2024 i en altres ocasions: “A mi, no m’haguera importat casar-me amb un llaurador, si ton pare ho haguera sigut. No m’haurien caigut els anells”, entre d’altres coses, perquè, com em comentà el 29 de gener del 2024, per telèfon, el llaurador, normalment, es caracteritza per ser “planot” (sic). I així sol ser: en conec, n’he conegut i puc dir 1) que són de lo més sincer i 2) de lo més noble que ens podem trobar, 3) que estan molt en contacte amb la terra, 4) que són realistes i 5) que reflecteixen un gran sentiment de pertinença a la terra i que la tracten com si fos sa mare i, per consegüent, en nexe amb ella, amb una actitud matriarcalista. 

A continuació, com en altres fonts, podem llegir que una vesprada d’estiu “es va decidir el xic a tenir eixa primera i necessària entrevista amb el cap de casa” (p. 44). Cal dir que, com en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina)”, de Francesc Martínez i Martínez, en aquestes dues obres sobre el migjorn valencià, és l’home qui fa el pacte amb el fadrí i no la mare. Això no exclou que la muller li haja marcat què ha de fer-hi el marit i com (tot i que no ho esmenten els llibres). Igualment,  cal recordar que l’estiu és l’estació que simbolitza la jovenesa.

Més avant, accedim a un paràgraf ple de trets matriarcalistes i femenins: “Encara que els ametlers de la hisenda no eren tan grans (…) com els que el xic estava acostumat a veure a la seua hisenda de l’horta, sí que hi havia un pi pinyoner molt formós a una vintena de passes davant de la porta i, a la seua ombra, uns bons pessebres fets de pedra forta (…). Allí prop estava el pou de nàixer i un abeurador llarg de fusta” (p. 44).

Per consegüent, copsem que figura el pi (que representa el penis, la sexualitat masculina), sota el qual, en l’ombra (la part de la dona), hi havia bons llocs d’acollida (que podrien evocar la cova i, de pas, la maternitat). A més, els pessebres són forts, de pedra (un detall que té a veure amb el contacte amb la terra). O siga que, encara que l’arbre fos alt i, àdhuc, formós, el fadrí cerca la jove. I n’hi havia motius: ella estava prop del pou del naixement (perquè la dona és qui, després del casament, portaria els fills, “el naixement” sorgit de les aigües noves, com ho fa en el curs alt del riu). I, al capdavall, van molts a l’abeurador…, és a dir, a la dona, el qual és de fusta (un altre tret matriarcal i en relació amb la matèria i, així, amb la maternitat).

Finalment, adduirem que “Els dos joves festejaven a l’ombra del cantó del corral i, quan eixia el pare, no el perdien d’ull” (p. 44).

Agraesc les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

El ball en la festa major de Benavent de Segrià: un acte matriarcal

General, , ,

El ball en la festa major de Benavent de Segrià (el Segrià)

En el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, hi ha una narració, “Festa Major”, que més bé és una descripció sobre un ball que té lloc en Benavent de Segrià en gener i en què hem copsat semblances amb altres festes i, sobretot, trets matriarcals (encara que, per exemple, la dona no siga qui trau l’home a ballar, com és habitual en molts balls en terres catalanoparlants).

Primerament, diu que “El Segrià és una terra on la gent és molt treballadora, però també els agrada de valent divertir-se i fer festa” (p. 433), un fet que empiula amb el matriarcalisme: la festa i el treball es complementen i predomina lo femení.

A més, aquesta obra publicada en el 2004 posa que, “Abans, la gent dels pobles, quan es divertia més era durant la festa major (…).

Per la festa major d’hivern, el ball el celebraven a la plaça, però (…) encenien una bona foguera al mig i, au, vinga, els balladors ballaven voltant la foguera” (p. 433). Comentarem que, en més d’una rondalla, aquest paràgraf s’hauria vinculat amb el dimoni, a un acte a rebutjar i, àdhuc, a eliminar del costumari.

Com podem veure, enmig de la foscor de l’hivern (estació associada a lo femení) i, a banda, poc o molt, un mes després del dia més curt de l’any, la gent balla i… ho fa en rogle, un detall que enllaça amb el matriarcalisme.

Adduirem que el tema de l’ambient de què parla el narrador no és puntual. De fet, en l’article “L’Escola de música i danses de Mallorca. 45 anys fent història”, de l’estudiós Francesc Vallcaneras Jaume i publicat en la revista “Caramella” (no. 42) en el 2020, copsem que tots els estrangers que, en el segle XIX, passaren per Mallorca amb interés pel folklore, “Quan tracten el costumari mallorquí, (…) fan especial menció a una característica especial: la passió que la gent del temps sentia per la música i, sobretot, pel ball. Ell ball era absolutament indispensable en qualsevol celebració o festa. De caràcter públic o privat, mai no faltava. I d’aquest fet tots en parlaren” (p. 50). En nexe amb el relat que explanem, captem que l’hivern no era motiu per a no socialitzar-se (ací, mitjançant el ball).

Igualment, Joan Bellmunt i Figueras escriu que “Els nois portaven la manta, dita ‘tapaboques’, penjada a l’esquena i, quan treien una noia a ballar, llavors, la parella ballava tapada amb la manta i només se’ls veien els caps” (p. 433).

Però el fet d’unir dansa i una festa vinculada amb un sant (en aquest cas, amb Sant Sebastià, el 20 de gener) tenia una explicació: “es conta que el sant els va guarir de la pesta i li tenien molta devoció i, per això, feien la festa major en honor seu” (p. 433). És més, com que volien fer una festa molt lluïda i molts pobles de la contrada celebraven el mateix dia l’esmentada celebració de Sant Sebastià, “van decidir traslladar-la al dia 29 de gener, que és sant Valero.

D’aquesta manera, van aconseguir que tots els joves i parents dels pobles del voltant poguessin acudir a celebrar la festa major a Benavent de Segrià” (p. 433). Així, copsem que no és una festa pensada només per als del poble, sinó oberta a acollir persones d’altres llocs.

Més avant, el narrador afig “Així que ja ho veieu: treballaven molt, però també s’ho passaven d’allò més bé, encara que no tinguessin cavallets per pujar, però tenien una bona foguera i un bon ball a la plaça” (p. 433). Comentaré que nasquí en 1971 i, fins al 2009, visquí en Aldaia, en un carrer on, vespres de la celebració grossa de la festa de Sant Antoni “el del porquet” (també en gener), l’esperit comunitari i el de barri, igualment, es plasmaven, com ara, al voltant del foc, en rogle, en un ambient molt familiar i acollidor. Cal dir que la plaça té forma redona (enllaça amb lo femení, amb lo matriarcal).

Finalment, Joan Bellmunt i Figueras posa unes paraules amb punts en comú amb les festes de Pasqua (en primavera): “Els padrins d’avui prou que ho recorden (…). Alguns, potser, van ballar tapats amb el ‘tapaboques’ amb qui després seria la seva xicota i es casarien més endavant. Són records bonics de poble” (p. 433). Així, en aquesta festa, un jove busca una noia i, més d’una vegada, es casen; en canvi, en la de Pasqua, més oberta (perquè l’oratge solia facilitar un ambient més expansiu),… se’n van a una font i, en més d’una ocasió, un xicot (o una xicota) demana eixir amb l’altre i el segon (tradicionalment, la dona, qui té la darrera paraula), en sa casa, ho accepta: havien nascut nous nuvis. Per consegüent, veiem una relació gener/plaça/redó i Pasqua/font/aigua, en ambdós casos, amb trets matriarcalistes i que empiula amb lo femení.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

La sexualitat matriarcal, el paganisme i el gaudi de lo eròtic en Pasqua i després

General, , , , , , ,

Un altre relat en què copsem el matriarcalisme i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La font Bordonera”. Cal dir que, des d’un principi, ja veiem el detall matriarcalista de la font, vinculat amb la dona, com ara, com a font de vida: “De la font Bordonera d’Organyà, es conta una bella llegenda que (…) diu que el comte de Sellent va tenir, del seu matrimoni, una bella filla, d’una formosor fora del normal” (p. 149), i que, quan cresqué, s’adonaren que era cega (p. 149).

“Els bons pares van fer venir tots els entesos en la matèria (…) però no defalliren i, a mesura que la noia es feia més gran i més bella, més confiança tenien que recobraria la vista” (p. 149). Així, si, primerament, captem que la claror (la bellesa immaterial) s’associa a la foscor (la ceguesa i material, corporal), els pares, en qualsevol moment, són optimistes.

A mitjan narració, el comte fa promesa a “Santa Maria d’Organyà de fer-li donació de la font Bordonera si la seva filla recobrava la vista” (p. 149). Llavors, Nostra Senyora, en recompensa al propòsit i a la fe del pare, volgué que “la noia hi comencés a veure, davant l’esclat d’alegria dels seus pares.

Va passar, però, que el comte s’oblidà del compliment que havia promès i, al poc temps, la noia tornava a quedar-se a les fosques” (p. 149). Per tant, el missatge que transmet el relat és que les promeses s’han de fer realitat i, si no, no fer-les. Igualment, veiem que l’oblit i la foscor estan molt relacionades, àdhuc, a banda, amb l’hivern, en aquest cas, simbòlic i que empiula amb passatges posteriors.

En resposta a la nova realitat, el comte fa memòria de la prometença i, “en un veritable acte de contrició, demanà perdó, va renovar la promesa i, a més, va proclamar que, no sols donaria la font Bordonera a Santa Maria d’Organyà, sinó que faria conduir l’aigua fins al mateix temple, cosa que començà a portar a la pràctica l’endemà mateix” (p. 149). Sobre aquestes línies i d’acord amb el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, comentarem 1) que la fonteta, en el vocabulari eròtic i sexual, simbolitza la vulva, 2) que el temple (almenys, el “temple de l’amor”) representa la vagina i, per extensió, la vulva, mentres que 3) l’aigua és el símbol del semen. En altres paraules, per a una bona relació entre el noble (l’home) i la dona (ací, fins i tot, en forma de Nostra Senyora), calia que hi hagués vida així com ho fan un home i una dona que vullguen tenir descendència sense recórrer-hi a adopcions, ni a fecundacions fruit de la ciència.

A més, en concordança amb el paràgraf anterior, en el següent, s’indica que “Era el dia de Pasqua quan l’aigua arribava a la col·legiata. I era, en aquest dia, quan la filla del comte recobrava la vista definitivament per a glòria de qui li havia atorgat i per a satisfacció dels pares i de tothom” (p. 149). Per consegüent, de la mateixa manera que el dia de Pasqua, en el món catòlic, es celebra el triomf de la vida (la resurrecció) sobre la mort, ací (en un relat que sembla d’arrels paganes, encara que adaptat amb trets cristians) ho fa la llum sobre la foscor, detall que, òbviament, té a veure amb el renaixement de la vida amb l’arribada de la primavera.

Així, es pot comprendre per què, finalment, la narració posa que “És tradició d’anar-hi el Dilluns de Pasqua Florida a passar-hi el dia; la gent oeix missa, s’hi queda a dinar i recorda tan bella llegenda” (p. 149), relat, per descomptat, que té a veure amb la sexualitat matriarcal, ja que la gent que hi va, l’evoca i, de pas, promou el gaudi de lo eròtic i de la noblesa en el dia rere dia. Igualment, entre una dona (la font) i l’altra (el temple), l’home fa d’enllaç i, a més, captem que es prima la part femenina (dos elements) sobre la masculina (el comte).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.