Arxiu d'etiquetes: es fa lo que la vol la dona

Facècies eròtiques que aproven la sexualitat matriarcal, amb dones eixerides i atrevides

General, , , , , , ,

Una altra narració en què es plasma el matriarcalisme, i que apareix en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en l’edició de Brauli Montoya, és “El capellà prenyat”. Un dia, un capellà que anava acompanyat de l’escolà (Peret), emmalalteix i diu al xiquet que vaja a parlar amb el metge. El metge comenta a Peret:

“-Vés-te’n i li dius que no puc anar, perquè, aquí, en el poble, tinc molts malalts ara. Que pixe en una botelleta i que te la done. I jo ja ho analitzaré a veure què és lo que té.

Quan va tornar el xiquet al poble” (p. 143), diu al capellà que pixe i, després de fer-ho, Peret, “quan venia pel camí avant, en un barranc on hi havia unes figueres grandones, de bacores, veu que hi havia dos dones amb les figues. I una de les xiques diu a l’altra:

-Xica: ¡quines bacores més grosses i nosaltres no hi podem pujar! Però, per ahí, ve Peret.

I diu al xiquet:

-Xe, Peret: ¿vols fer el favor d’ajudar-nos, aquí, a collir les bacores, que nosaltres no podem?

-Si, dona.

-Hala, doncs, puja-hi” (p. 144). En aquest passatge es reflecteix la sexualitat matriarcal (figues, figuera, bacores i, com ara, la grandiositat de la dona) com també l’obertura de les jóvens i que Peret accepta fer lo que li diu una de les dones.

Tot seguit, entrem en unes línies amb humor eròtic. A més, Peret passa a un ambient ple de trets femenins i, igualment, matriarcalistes (per la relació figues / dona, en lloc de ser, per exemple, un camp de pals rectes i amb puntes mirant al cel, els quals empiularien amb el penis i amb una exposició d’una sexualitat patriarcal i viril):

“-Peret: que, de bacores, n’hi ha allí. Peret, que, de bacores, n’hi ha allà…” (p. 144).

“Però, dient del Peret, una de les xiques va entropessar amb la botelleta i allò va vessar. I diu l’altra dona:

-Xica: pixa tu, pixa tu. I, així, açò…

Com que, és clar, pixa en la botelleta. A més, van collir les bacores. I diu una dona:

-Hala, Peret: ja és fet. Baixa.

I demana ell:

-I la botelleta?

-Aquí, on l’has deixada, en el tronc de la figuera.

Ell agafa l’ampolleta i els diu:

-Bo: me’n vaig.

-Hala: moltes gràcies per ajudar-nos a les bacores.

-Bé. Hale” (p. 144).

En aquest apartat de la facècia, copsem detalls en nexe amb lo matriarcal: l’agilitat femenina (la iniciativa i l’espenta que porta a pixar en l’ampolla), que elles cullen bacores (és a dir, abracen amb bona avinença la sexualitat matriarcalista), l’agraïment de les jóvens per la generositat de Peret, que ell (per mitjà del pacte) fa lo que elles li diuen i un tema que tractarem més: el fet que el xiquet encara està en vincle amb la mare, amb la terra.

Sobre aquest darrer punt, la dona apareix simbolitzada pel tronc, part de l’arbre que podríem enllaçar amb la línia principal de la família (en els Pobles matriarcalistes, la dona). A banda, elles vindrien a dir que aproven la maternitat, plasmada en el refrany “Acosta’t a bon arbre i tindràs bona ombra”, que, pel 2014, em digué una dona de Torrent (l’Horta de València), ja que la fusta té a veure amb lo terrenal com també ho fa lo fosc.

Quan el xiquet aplega al metge, l’home li diu:

“Xe, és rar açò: que este home estiga així, perquè… això vol dir que està embarassat. Pren, xiquet: porta-li-la i digues-li lo que té.

-I què li dic?

-Doncs, que està prenyat.

El xavalet hi va i li demana el capellà:

-Què t’ha dit el metge?

-Què m’ha dit? Ara ho sabreu. Veureu, vós: m’ha dit que esteu prenyat.

-Com que prenyat?

Diu: -Sí, sí.

Llavors, respon el capellà a l’escolà: -Hale: aparella la somera i anem-nos-en, que aquí no estem bé, en eixe cas. (…) Jo me’n vaig al confessionari a veure si alguna dona m’explica tot això” (p. 144). Per consegüent, fins i tot, en el camp de lo sexual, atenent al relat, la dona sap més que l’home i, així, altra vegada, ho explicaria que, en les cultures matriarcalistes, les dones són les que més transmeten la cultura tradicional, el saber del poble, de la terra on viuen i de lo que han aprés junt amb altres persones.

El capellà parla amb unes quantes dones, a qui els demana si han malparit alguna vegada i com se les han enginyat per a eixir al pas i resoldre-ho i, per exemple, una li diu:

“-Doncs, mireu: que, després de llavar, pujava amb un cossi totes les escales per a estendre la roba dalt de la terrassa i vaig entropessar i vaig rutlar (amb el cossi i tot) totes les escales avall. I, de l’ensurt, aquella nit en va estar.

-Ah, carall!” (p. 145).

Adduirem que el fet d’estendre les robes podria empiular amb relats en què apareixen dones d’aigua nues i fent eixa tasca.

Tot seguit, el capellà diu a una criada que pose un cossi en la terrassa, ell es clava dins del cossi i, “aquella nit, per casualitat, en el pixador on pixava ell, es va clavar un escarabat negre. Ell, que s’alça i veu negre, diu:

-Ah, collons! ¡Ja està, ja està, ja està lo que era! ¡Mira’l, com ha eixit! Clavat al pare: ja, ¡amb sotanes i tot, porta!” (p. 145). Un escarabat és un animal que toca terra i, a més, fosc (com les sotanes), trets en nexe amb la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que dicten els seus marits, que porten la iniciativa i molt obertes

General, , , ,

Una altra narració, prou coneguda, recopilada en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya, i en què es reflecteixen trets matriarcals, és “El conte del tio Patrício”. Un dia, un home endeutat ho comenta a la dona, que era qui feia més vida fora de la casa (com és tradició en moltes cultures matriarcalistes) i ella li aprova que cal fer alguna cosa. És a dir, el marit va a la dona, a veure si ella li dóna el consentiment i, com que hi ha bona avinença, ell li diu la proposta: “Jo faré com a mort i esta nit em portaran al cementeri, on m’escaparé. I, després, ja, a on siga, jo ja et cridaré, a veure què passa” (p. 78). Aquestes paraules enllacen amb el comentari que hem fet adés.

Durant la cerimònia, diferents persones recorden el marit i hi ha u que es proposa agafar-li una xaqueta, però, en oir soroll, el solta i es fica “dintre un nínxol i calladet! De seguida, hi va un altre, a qui també devia el marit. La mateixa passada.

-Doncs, jo li trauré les sabates” (p. 78).

Tot seguit, els tres hòmens (el marit i els dos que havien passat a agafar-li alguna cosa), de nit, ouen que venen uns lladres, els quals “Estenen una manta allí, enmig del cementeri, i comencen a buidar les alforges dels diners que hi portaven” (p. 78) i es preparen per a fer el repartiment.

Aleshores, el marit diu “Eixiu, morts i difunts!” (p. 78) i, els altres dos, que ho senten, responen “Allà anem tots junts!” (p. 78).

Per consegüent, apareixen trets en nexe amb lo matriarcal i amb lo femení: els nínxols (com si fos la terra a què tornen els morts), la nit i que l’home siga una mena de perllongament de la dona i, per això, els dos lladres segueixen les seues directrius. Açò pot recordar-nos una cosa que, més d’una vegada, m’ha comentat ma mare (nascuda en 1943): que un home, encara que fora de casa parega que fa lo que vol, realment, respon com ella li ha aprovat abans d’eixir-ne. Afegirem que, pel 2019, un amic molt coneixedor de la cultura colla, em contà aquest detall com una cosa tradicional del dia rere dia en famílies catalanoparlants del País Valencià.

Una altra rondalla arreplegada en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, i en què copsem trets que enllacen amb el matriarcalisme, és “Maigsllargs”. Hi havia una casa on vivien un matrimoni, que eren llauradors, la qual, en aplegar maig, s’omplia de blat, d’avena i de civada. Un dia, la dona diu al marit que calia que la casa no estigués de gom a gom. Llavors, ell li respon:

“-Tu: deixa-ho ahí, que això és per a maigs llargs” (p. 79).

I la dona, com que pensava que “Maigllargs” era el malnom d’algun veí, demana a un home:
“-¿És vosté Maigsllargs?.

-No, senyora” (p. 79), però, més avant, després de pensar aquest home per què li hauria fet eixa qüestió, li respon “Doncs, sí: jo sóc Maigsllargs.

I va i li diu la dona:

-Gràcies a Déu. Faça vosté el favor de portar-se tot açò que tinc, aquí, en casa (…). Ja em va dir el meu home que açò era per a Maigsllargs.

Bo: l’home se’n va i se’n porta dues o tres carretes carregades” (pp. 79-80) i li deixa la casa ben neta. Per tant, la dona porta la casa i, en la relació amb el veí, no sols ella duu els calçons, sinó que es fa lo que la senyora ama indica al veí, qui és l’animal de càrrega.

Quan el marit torna a casa i veu que s’ho han endut, li diu que ell opta per cercar alguna altra dona millor que ella. I, àdhuc, podem llegir que “Puix no li va voler pegar, ni res” (p. 80), un tret que enllaça amb lo matriarcalista i que hem decidit incloure en l’estudi.

Passa que, com en altres narracions molt semblants (i recollides en altres indrets), el marit aplegarà a diferents pobles on no sabien com fer unes finestres per a una església, posar-se els pantalons, quina és la cama dreta i quina l’esquerra i, al capdavall, què fer amb un titot que hi havia en la plaça del poble (pp. 80 i 81).

Finalment, com ell havia dit a la seua dona, se’n torna a casa (això sí, amb el titot que arreplega en el darrer poble on havia sigut) i, empiulant amb lo matriarcal, “es van menjar el titot entre els dos” (p. 81). Aquesta rondalla pot evocar-nos una que, per exemple, es conta en Tàrberna (la Marina Baixa), “A ta casa, vaca!”, en què un home deia que ell no faria lo que li digués la dona, perquè ell manaria en sa casa, i…, al final de la narració, es fa lo que vol la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Afegim dues fotos del llibre “El matriarcalismo vasco”, les quals, junt amb la que hem posat hui en Facebook, han portat un amic a enviar-nos un missatge que inclou aquestes paraules: “tant a València, com a Nàpols, Sicília i la Calàbria, així com al Regne de Mallorca i a Catalunya, la dona ha tingut molt de pes i, ara per ara, la matriarca encara pesa”. Un comentari, com li he respost, “profitós”.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

I una del llibre “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya” (p. 201), publicat en el 2021.

 

 

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

Dones que fan de cap de colla, que toquen els peus en terra i molt obertes

General, ,

Un altre relat en què copsem trets matriarcalistes i que figura en l’obra “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, és “La Tarongeta”. Una reina molt gentil, molt xamosa i que es tenia per la més bonica del món, té una filla. “Un dia va passar per la vora del palau un marxant que venia taronges; la reina mai no n’havia vistes (…), el va cridar i n’hi va comprar” (p. 196).

Ara bé, un bocí cau damut d’una tofa de neu i la sobirana digué “M’agradaria tenia una filla que fos blanca com la neu i daurada com la taronja” (p. 196). I, de fet, en tindrà una. Direm que la dona podia haver preferit un xic, però vol tenir una xiqueta.

Passa que la filla, qui nomia Tarongeta, era més garrida que la reina i, per això, la dona ordena que uns criats seus (com en rondalles semblants) la porten al bosc. Però ells, ja en el bosc, no la maten.

La noia s’enfila a un arbre i un colomet li diu “allà, tot lluny, hi ha una caseta on estaràs més bé que a dalt de l’arbre” (p. 198). I, així, ella toca els peus en terra i fa via. 

Ben a prop de la casa, la princesa veu tretze gegants i que, quan ells ho ordenaven, se’ls obria la porta.

Com podem veure, per una banda apareix una fruita vinculada amb la jovenesa, amb lo sexual i, igualment, la gelosia, junt amb el tema del realisme (“baixar de la parra”, que diem algunes vegades).

A més, com en altres relats, els gegants capten que algú ha entrat en la casa i, al capdavall, quan veuen la Tarongeta, “li van dir que, si volia ser la seva criada, li farien molt bona vida i que quedava mestressa i senyora de tota la casa. I així ho van fer” (p. 199). Per consegüent, els hòmens consideren que ella està més ben preparada per a portar la casa i, a banda, la fan mestressa i senyora (recordem que aquest tractament “mestressa”, en el País Valencià, equival al de “senyora ama”) i és ella qui té la darrera paraula.

Més avant, la reina, en saber que encara vivia la seua filla, envia una bruixa al bosc, vestida com una marxanta (p. 199), i, quan la bruixa ofereix un anell a la noia i l’accepta, la princesa s’adorm. Igualment, quan tornen els gegants i veuen adormida la Tarongeta, “la van portar a una cova, tota voltada de ciris encesos” (p. 200). O siga que els hòmens menen la dona cap a la mare (simbolitzada per la cova, és a dir, la foscor i el punt de la maternitat). I romangué molt de temps fins que “Un dia passà vora la cova el fill del rei, que la va veure i tot se’n va enamorar (…), se l’emportà a casa seva. La posà a dins d’una cambra” (p. 200). Per tant, l’home acull la seua part femenina i, a més, la porta allà on ell va.

Tot seguit, “es va moure una gran guerra i el príncep hi hagué d’anar i, quan va ser fora, la criada major, que era una manifassera, va entrar a la cambra a veure aquella figura. I es va enamorar de l’anell de ferro que portava al dit” (p. 200) i, en posar-se’l, la Tarongeta va retornar.

Immediatament, acudeix el príncep, la veu ja com una donzella, la més bonica i la més garrida.

Adduirem que fan unes noces “i van convidar tots els reis i totes les reines. Al llevant de taula, quan van ser a explicar històries, la Tarongeta va explicar la seva història” (p. 201). Aquest passatge empiula amb l’educació matriarcal: fent rotllana.

Finalment, quan es descobreix què havia fet la reina, el príncep, en nexe amb el matriarcalisme i amb el pactisme, “va demanar parer a tota la taulada” (p. 201) i cremen la dona i, tocant a la Tarongeta, agraïda, envia “a buscar els tretze gegants (…) que havia tingut i van decidir tornar a la bona vida” (p. 201). És a dir, que, per una banda, el príncep (ací, fent el paper de rei, i molt obert) mana i, a més, també ho fa la Tarongeta (ara, com a cap de colla i com a reina… també dels gegants) i es fa lo que ella vol. I, com que eren monarques bonhomiosos, tingueren fills.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)