Arxiu d'etiquetes: es fa lo que la vol la dona

Dones organitzadores, Pasqua, l’enramada i combregar impedits

General, , , , ,

Adduirem que, en el llibre “Estampas de Massarrochos”, de Cipriano Ibáñez Chisvert, capellà de Massarrojos (una històrica vila valenciana, independent fins a 1899 i que ara forma part de la ciutat de València), publicat per Editorial Sembrar en 1950, llegim unes línies sobre el paper de la dona: “Tiene Masarrochos dos momentos cumbres de su religiosidad tradicional heredados de sus antepasados y que todavía hoy se mantienen con firme tesón los hijos de mi pueblo. Me refiero al comulgar de los Impedidos y Rosarios nocturnos del mes de Octubre.

El domingo In Albis siguiente al de Resurrección es el escogido para llevar la Santa Comunión a los enfermos e impedidos, proporcionándoles la manera de cumplir el precepto Pascual.

Previamente, ruega el señor Cura le avisen cuantos tengan familiares impedidos, achacosos o en edad avanzada, con el fin de visitarles y oírles en confesión preparatoria para recibir dignamente la Santa Comunión.

El sábado anterior, la esposa y madres advierten a los maridos[1]:

‘Demà és el Combregar dels Impedits; tindran la jaqueta nova, les sabates, etc., tot a punt per a acompanyar al Combregar[2]. Ja saps que van tots els hòmens’.

‘Fills: demà hau d’acompanyar al Nostre Senyor; no vos oblideu de portar l’enramada per al carrer’.

‘Filla: de la caixa on guarda la mare la millor roba, en trauràs el cobertor brodat, que posaràs en el balcó’.

Después de la Misa primera, se dan los toques para reunir a todos los fieles de la Parroquia. Mientras, las amas de casa o sus hijas colocan en los balcones los mejores ‘cobertors’. Los jóvenes esparcen olorosas enramadas a lo largo de la frontera; acuden todos en masa a la Parroquia, donde ya está puesto el Palio y las Banderas de la Adoración de hombres y señoras” (pp. 194-195).

Per tant, la dona actua, no ho ajorna, en el mateix seny que, en actes semblants, feien les dones en les Illes Balears, com ja em comentà Pere Riutort el 24 de desembre del 2019 per telèfon: “En ma casa, hi havia un malalt,… i les dones…sempre eren allí”.

El 2 de juny del 2020 llisquí a ma mare bona part de les línies sobre l’acte de combregar els impedits en Massarrojos, de què li havia parlat algunes vegades i durant una entrevista per telèfon, i em digué que, “A estos actes, no anaven dones, però, abans, normalment, era pel compliment de la Pasqua”.

Igualment, m’agregà:
“— Mon pare [, nascut en 1906,] duia el meu avi al be i el tornava al be”.

Altrament, el mateix dia ens indicà que eixa celebració “Era una festa gran i eren les dones les que, d’alguna manera, els recordaven [= als hòmens], perquè paraven més despistats, que havien d’anar a acompanyar-lo, el Santíssim. Era una festa gran. Participaven tots, llevat d’algú que no era d’anar per l’església, encara que, fins i tot, entre estos, també solien anar.

Eren les dones les que els mobilitzaven [= als hòmens]”.

En haver llegit a ma mare uns quants mots sobre la dona i com és ella qui marca el compàs 1) del marit, 2) tot seguit, dels fills i, 3) al capdavall, de la filla (tres fets que ma mare no ha posat en qüestió, tot i no dir-ho), ens adduí:
“— És com si fóra, d’alguna manera, quan fan el Corpus. I, en les cases, també: alguna casa pareixia un altar.

En Alaquàs, el combregar dels impedits, el celebraven el dia de Sant Vicent[3] [Ferrer].

Ben mirat, ens tragué que “Molts hòmens no tots els diumenges anaven a missa, però sí les dones”.

Tocant a les “enramades” i, a banda, a la Pasqua, el 6 d’abril del 2021 (que era Dimarts de Pasqua[4]), en el meu mur, escriguí “Conta ma mare, de l’Horta de València, i nascuda en 1943, que Dimarts de Pasqua era costum que, els que cercaven parella, anassen al treball però que, de vesprada, tractassen (com Diumenge de Pasqua i Dilluns de Pasqua) de trobar pasqüer (‘pasqüero’) o bé pasqüera”. Doncs bé, una amiga catalana, Montserrat Cortadella, plasmà “Una història més a saber, interessant” i, a continuació, Cristina Pons Claros (valenciana de Sueca) comentà que “Jo tindria uns deu anys, o siga, 1960, i recorde que la nit de Dissabte Sant, els nuvis feien una Enramada a la porta de la casa de la núvia.

L’Enramada era de pinet i penjaven flors i caramels; feien també serenates.

Quan algun xiquet anava darrere d’una xica, també ho feia.

Per a demanar pasqüera, ens ficàvem en dues filades: una, els xics; i, l’altra, les xiques. El xic anava i li xafava el peu a la xica; si ella deia ‘Sí’, podien acabar en parella de nuvis”.

Sobre aquests mots de Cristina Pons Claros, el 6 d’abril del 2021, Francisco Vall Llover escrigué: “Que bé que ho feu senzill i planer: una trepitjada i cap a casa amb la núvia!!!”.

Eixe mateix dia, llisquí a ma mare el post i els escrits de Montserrat Cortadella (“Una història interessant a saber”[5] havia escrit) i de Cristina Pons i, ma mare em respongué “Ací, això era al mes de maig. Els ‘pasqüeros’ que havien anat amb les pasqüeres i havien restat bé, anaven a les cases, feien enramada, música (‘¡Vinga!, ¡a esta xica, cantem-li!’, ‘¡Xe: anem a fer-los una serenata!’) i cantaven una cançó o dues o tres serenates a la porta de la pasqüera. Això, a les xiques, els feia il·lusió (‘Doncs, a mi, m’han cantat…’). I, així, es provava si tenien possibilitats de continuar com a nuvis”[6].

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Ací escrivim la transcripció adaptada i amb lleugeres rectificacions, com ara, “Combregar”, en lloc del castellanisme “Comulgar”.

[2] En relació la celebració del combregar, el 23 de desembre del 2020, Jose V. Sanchis Pastor, en un missatge, escrigué “Els Combregars. A Benigànim, se celebraven d’eixa forma, fins fa pocs anys. Cal dir que la parròquia ha estat regida per una comunitat de frares Agustins Recol·lectes fins el 2018. Ara tenim rector diocesà, com la majoria de les viles.

Al llarg del segle passat, tinguérem cinc ordres religioses: les monges paüles, les Germanetes dels Ancians Desemparats, les Agustines Descalces, els Agustins Recol·lectes i els franciscans. I un ermità. Les cinc esglésies són obertes al culte”. Com veiem, la religiositat és molt present en la cultura matriarcal. En demanar-li, jo, si encara perduraven els órdens religiosos que ell havia esmentat, respongué que “L’única orde que perdura hui és la de les Agustines Descalces de Sant Joan de Ribera, al monestir de la Beata Inés” i que, per tant, “només resten les [monges] de Benigànim i les de Múrcia”.

[3] Li demaní si es referia a Sant Vicent Ferrer i m’afegí que sí.

[4] En nexe amb aquest tercer dia de Pasqua, el 6 d’abril del 2021, Josep F. Nogués comentà “I el quart, el dia del rosegó”.

[5] En resposta a aquestes paraules de Montserrat Cortadella, li escriguí que jo ho havia demanat, a ma mare Diumenge de Pasqua, “perquè, en la cançó de Pasqua ‘Atxumbala’, diu ‘estos tres dies de Pasqua, són tres dies de jugar, / xics i xiques que no juguen, / vénen a doctorejar’, és a dir, a ‘xafardejar’ i jo intuïa que serien el dia de Pasqua, Dilluns de Pasqua i Dimarts de Pasqua. I així era”. I, l’endemà, sobre aquest comentari que fiu a Montserrat Cortadella, Josep F. Nogués agregà “I el quart, el dia del rosegó”.

[6] Empiulant amb aquest comentari de Cristina Pons Claros, el 6 d’abril del 2021, Francisco Vall Llobera escrigué “Que bé que ho feu senzill i planer: una trepitjadeta i cap a casa de la núvia”.

Facècies eròtiques que aproven la sexualitat matriarcal, amb dones eixerides i atrevides

General, , , , , , ,

Una altra narració en què es plasma el matriarcalisme, i que apareix en l’obra “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, en l’edició de Brauli Montoya, és “El capellà prenyat”. Un dia, un capellà que anava acompanyat de l’escolà (Peret), emmalalteix i diu al xiquet que vaja a parlar amb el metge. El metge comenta a Peret:

“-Vés-te’n i li dius que no puc anar, perquè, aquí, en el poble, tinc molts malalts ara. Que pixe en una botelleta i que te la done. I jo ja ho analitzaré a veure què és lo que té.

Quan va tornar el xiquet al poble” (p. 143), diu al capellà que pixe i, després de fer-ho, Peret, “quan venia pel camí avant, en un barranc on hi havia unes figueres grandones, de bacores, veu que hi havia dos dones amb les figues. I una de les xiques diu a l’altra:

-Xica: ¡quines bacores més grosses i nosaltres no hi podem pujar! Però, per ahí, ve Peret.

I diu al xiquet:

-Xe, Peret: ¿vols fer el favor d’ajudar-nos, aquí, a collir les bacores, que nosaltres no podem?

-Si, dona.

-Hala, doncs, puja-hi” (p. 144). En aquest passatge es reflecteix la sexualitat matriarcal (figues, figuera, bacores i, com ara, la grandiositat de la dona) com també l’obertura de les jóvens i que Peret accepta fer lo que li diu una de les dones.

Tot seguit, entrem en unes línies amb humor eròtic. A més, Peret passa a un ambient ple de trets femenins i, igualment, matriarcalistes (per la relació figues / dona, en lloc de ser, per exemple, un camp de pals rectes i amb puntes mirant al cel, els quals empiularien amb el penis i amb una exposició d’una sexualitat patriarcal i viril):

“-Peret: que, de bacores, n’hi ha allí. Peret, que, de bacores, n’hi ha allà…” (p. 144).

“Però, dient del Peret, una de les xiques va entropessar amb la botelleta i allò va vessar. I diu l’altra dona:

-Xica: pixa tu, pixa tu. I, així, açò…

Com que, és clar, pixa en la botelleta. A més, van collir les bacores. I diu una dona:

-Hala, Peret: ja és fet. Baixa.

I demana ell:

-I la botelleta?

-Aquí, on l’has deixada, en el tronc de la figuera.

Ell agafa l’ampolleta i els diu:

-Bo: me’n vaig.

-Hala: moltes gràcies per ajudar-nos a les bacores.

-Bé. Hale” (p. 144).

En aquest apartat de la facècia, copsem detalls en nexe amb lo matriarcal: l’agilitat femenina (la iniciativa i l’espenta que porta a pixar en l’ampolla), que elles cullen bacores (és a dir, abracen amb bona avinença la sexualitat matriarcalista), l’agraïment de les jóvens per la generositat de Peret, que ell (per mitjà del pacte) fa lo que elles li diuen i un tema que tractarem més: el fet que el xiquet encara està en vincle amb la mare, amb la terra.

Sobre aquest darrer punt, la dona apareix simbolitzada pel tronc, part de l’arbre que podríem enllaçar amb la línia principal de la família (en els Pobles matriarcalistes, la dona). A banda, elles vindrien a dir que aproven la maternitat, plasmada en el refrany “Acosta’t a bon arbre i tindràs bona ombra”, que, pel 2014, em digué una dona de Torrent (l’Horta de València), ja que la fusta té a veure amb lo terrenal com també ho fa lo fosc.

Quan el xiquet aplega al metge, l’home li diu:

“Xe, és rar açò: que este home estiga així, perquè… això vol dir que està embarassat. Pren, xiquet: porta-li-la i digues-li lo que té.

-I què li dic?

-Doncs, que està prenyat.

El xavalet hi va i li demana el capellà:

-Què t’ha dit el metge?

-Què m’ha dit? Ara ho sabreu. Veureu, vós: m’ha dit que esteu prenyat.

-Com que prenyat?

Diu: -Sí, sí.

Llavors, respon el capellà a l’escolà: -Hale: aparella la somera i anem-nos-en, que aquí no estem bé, en eixe cas. (…) Jo me’n vaig al confessionari a veure si alguna dona m’explica tot això” (p. 144). Per consegüent, fins i tot, en el camp de lo sexual, atenent al relat, la dona sap més que l’home i, així, altra vegada, ho explicaria que, en les cultures matriarcalistes, les dones són les que més transmeten la cultura tradicional, el saber del poble, de la terra on viuen i de lo que han aprés junt amb altres persones.

El capellà parla amb unes quantes dones, a qui els demana si han malparit alguna vegada i com se les han enginyat per a eixir al pas i resoldre-ho i, per exemple, una li diu:

“-Doncs, mireu: que, després de llavar, pujava amb un cossi totes les escales per a estendre la roba dalt de la terrassa i vaig entropessar i vaig rutlar (amb el cossi i tot) totes les escales avall. I, de l’ensurt, aquella nit en va estar.

-Ah, carall!” (p. 145).

Adduirem que el fet d’estendre les robes podria empiular amb relats en què apareixen dones d’aigua nues i fent eixa tasca.

Tot seguit, el capellà diu a una criada que pose un cossi en la terrassa, ell es clava dins del cossi i, “aquella nit, per casualitat, en el pixador on pixava ell, es va clavar un escarabat negre. Ell, que s’alça i veu negre, diu:

-Ah, collons! ¡Ja està, ja està, ja està lo que era! ¡Mira’l, com ha eixit! Clavat al pare: ja, ¡amb sotanes i tot, porta!” (p. 145). Un escarabat és un animal que toca terra i, a més, fosc (com les sotanes), trets en nexe amb la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que dicten els seus marits, que porten la iniciativa i molt obertes

General, , , ,

Una altra narració, prou coneguda, recopilada en la mateixa obra a cura de Brauli Montoya, i en què es reflecteixen trets matriarcals, és “El conte del tio Patrício”. Un dia, un home endeutat ho comenta a la dona, que era qui feia més vida fora de la casa (com és tradició en moltes cultures matriarcalistes) i ella li aprova que cal fer alguna cosa. És a dir, el marit va a la dona, a veure si ella li dóna el consentiment i, com que hi ha bona avinença, ell li diu la proposta: “Jo faré com a mort i esta nit em portaran al cementeri, on m’escaparé. I, després, ja, a on siga, jo ja et cridaré, a veure què passa” (p. 78). Aquestes paraules enllacen amb el comentari que hem fet adés.

Durant la cerimònia, diferents persones recorden el marit i hi ha u que es proposa agafar-li una xaqueta, però, en oir soroll, el solta i es fica “dintre un nínxol i calladet! De seguida, hi va un altre, a qui també devia el marit. La mateixa passada.

-Doncs, jo li trauré les sabates” (p. 78).

Tot seguit, els tres hòmens (el marit i els dos que havien passat a agafar-li alguna cosa), de nit, ouen que venen uns lladres, els quals “Estenen una manta allí, enmig del cementeri, i comencen a buidar les alforges dels diners que hi portaven” (p. 78) i es preparen per a fer el repartiment.

Aleshores, el marit diu “Eixiu, morts i difunts!” (p. 78) i, els altres dos, que ho senten, responen “Allà anem tots junts!” (p. 78).

Per consegüent, apareixen trets en nexe amb lo matriarcal i amb lo femení: els nínxols (com si fos la terra a què tornen els morts), la nit i que l’home siga una mena de perllongament de la dona i, per això, els dos lladres segueixen les seues directrius. Açò pot recordar-nos una cosa que, més d’una vegada, m’ha comentat ma mare (nascuda en 1943): que un home, encara que fora de casa parega que fa lo que vol, realment, respon com ella li ha aprovat abans d’eixir-ne. Afegirem que, pel 2019, un amic molt coneixedor de la cultura colla, em contà aquest detall com una cosa tradicional del dia rere dia en famílies catalanoparlants del País Valencià.

Una altra rondalla arreplegada en el llibre “El Carxe. Recull de literatura popular valenciana de Múrcia”, i en què copsem trets que enllacen amb el matriarcalisme, és “Maigsllargs”. Hi havia una casa on vivien un matrimoni, que eren llauradors, la qual, en aplegar maig, s’omplia de blat, d’avena i de civada. Un dia, la dona diu al marit que calia que la casa no estigués de gom a gom. Llavors, ell li respon:

“-Tu: deixa-ho ahí, que això és per a maigs llargs” (p. 79).

I la dona, com que pensava que “Maigllargs” era el malnom d’algun veí, demana a un home:
“-¿És vosté Maigsllargs?.

-No, senyora” (p. 79), però, més avant, després de pensar aquest home per què li hauria fet eixa qüestió, li respon “Doncs, sí: jo sóc Maigsllargs.

I va i li diu la dona:

-Gràcies a Déu. Faça vosté el favor de portar-se tot açò que tinc, aquí, en casa (…). Ja em va dir el meu home que açò era per a Maigsllargs.

Bo: l’home se’n va i se’n porta dues o tres carretes carregades” (pp. 79-80) i li deixa la casa ben neta. Per tant, la dona porta la casa i, en la relació amb el veí, no sols ella duu els calçons, sinó que es fa lo que la senyora ama indica al veí, qui és l’animal de càrrega.

Quan el marit torna a casa i veu que s’ho han endut, li diu que ell opta per cercar alguna altra dona millor que ella. I, àdhuc, podem llegir que “Puix no li va voler pegar, ni res” (p. 80), un tret que enllaça amb lo matriarcalista i que hem decidit incloure en l’estudi.

Passa que, com en altres narracions molt semblants (i recollides en altres indrets), el marit aplegarà a diferents pobles on no sabien com fer unes finestres per a una església, posar-se els pantalons, quina és la cama dreta i quina l’esquerra i, al capdavall, què fer amb un titot que hi havia en la plaça del poble (pp. 80 i 81).

Finalment, com ell havia dit a la seua dona, se’n torna a casa (això sí, amb el titot que arreplega en el darrer poble on havia sigut) i, empiulant amb lo matriarcal, “es van menjar el titot entre els dos” (p. 81). Aquesta rondalla pot evocar-nos una que, per exemple, es conta en Tàrberna (la Marina Baixa), “A ta casa, vaca!”, en què un home deia que ell no faria lo que li digués la dona, perquè ell manaria en sa casa, i…, al final de la narració, es fa lo que vol la dona.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Afegim dues fotos del llibre “El matriarcalismo vasco”, les quals, junt amb la que hem posat hui en Facebook, han portat un amic a enviar-nos un missatge que inclou aquestes paraules: “tant a València, com a Nàpols, Sicília i la Calàbria, així com al Regne de Mallorca i a Catalunya, la dona ha tingut molt de pes i, ara per ara, la matriarca encara pesa”. Un comentari, com li he respost, “profitós”.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

I una del llibre “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya” (p. 201), publicat en el 2021.

 

 

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

Dones que fan de cap de colla, que toquen els peus en terra i molt obertes

General, ,

Un altre relat en què copsem trets matriarcalistes i que figura en l’obra “Les cent millors rondalles populars catalanes”, de Joan Amades, és “La Tarongeta”. Una reina molt gentil, molt xamosa i que es tenia per la més bonica del món, té una filla. “Un dia va passar per la vora del palau un marxant que venia taronges; la reina mai no n’havia vistes (…), el va cridar i n’hi va comprar” (p. 196).

Ara bé, un bocí cau damut d’una tofa de neu i la sobirana digué “M’agradaria tenia una filla que fos blanca com la neu i daurada com la taronja” (p. 196). I, de fet, en tindrà una. Direm que la dona podia haver preferit un xic, però vol tenir una xiqueta.

Passa que la filla, qui nomia Tarongeta, era més garrida que la reina i, per això, la dona ordena que uns criats seus (com en rondalles semblants) la porten al bosc. Però ells, ja en el bosc, no la maten.

La noia s’enfila a un arbre i un colomet li diu “allà, tot lluny, hi ha una caseta on estaràs més bé que a dalt de l’arbre” (p. 198). I, així, ella toca els peus en terra i fa via. 

Ben a prop de la casa, la princesa veu tretze gegants i que, quan ells ho ordenaven, se’ls obria la porta.

Com podem veure, per una banda apareix una fruita vinculada amb la jovenesa, amb lo sexual i, igualment, la gelosia, junt amb el tema del realisme (“baixar de la parra”, que diem algunes vegades).

A més, com en altres relats, els gegants capten que algú ha entrat en la casa i, al capdavall, quan veuen la Tarongeta, “li van dir que, si volia ser la seva criada, li farien molt bona vida i que quedava mestressa i senyora de tota la casa. I així ho van fer” (p. 199). Per consegüent, els hòmens consideren que ella està més ben preparada per a portar la casa i, a banda, la fan mestressa i senyora (recordem que aquest tractament “mestressa”, en el País Valencià, equival al de “senyora ama”) i és ella qui té la darrera paraula.

Més avant, la reina, en saber que encara vivia la seua filla, envia una bruixa al bosc, vestida com una marxanta (p. 199), i, quan la bruixa ofereix un anell a la noia i l’accepta, la princesa s’adorm. Igualment, quan tornen els gegants i veuen adormida la Tarongeta, “la van portar a una cova, tota voltada de ciris encesos” (p. 200). O siga que els hòmens menen la dona cap a la mare (simbolitzada per la cova, és a dir, la foscor i el punt de la maternitat). I romangué molt de temps fins que “Un dia passà vora la cova el fill del rei, que la va veure i tot se’n va enamorar (…), se l’emportà a casa seva. La posà a dins d’una cambra” (p. 200). Per tant, l’home acull la seua part femenina i, a més, la porta allà on ell va.

Tot seguit, “es va moure una gran guerra i el príncep hi hagué d’anar i, quan va ser fora, la criada major, que era una manifassera, va entrar a la cambra a veure aquella figura. I es va enamorar de l’anell de ferro que portava al dit” (p. 200) i, en posar-se’l, la Tarongeta va retornar.

Immediatament, acudeix el príncep, la veu ja com una donzella, la més bonica i la més garrida.

Adduirem que fan unes noces “i van convidar tots els reis i totes les reines. Al llevant de taula, quan van ser a explicar històries, la Tarongeta va explicar la seva història” (p. 201). Aquest passatge empiula amb l’educació matriarcal: fent rotllana.

Finalment, quan es descobreix què havia fet la reina, el príncep, en nexe amb el matriarcalisme i amb el pactisme, “va demanar parer a tota la taulada” (p. 201) i cremen la dona i, tocant a la Tarongeta, agraïda, envia “a buscar els tretze gegants (…) que havia tingut i van decidir tornar a la bona vida” (p. 201). És a dir, que, per una banda, el príncep (ací, fent el paper de rei, i molt obert) mana i, a més, també ho fa la Tarongeta (ara, com a cap de colla i com a reina… també dels gegants) i es fa lo que ella vol. I, com que eren monarques bonhomiosos, tingueren fills.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)