Arxiu d'etiquetes: el sentiment de pertinença a la terra

El sentiment de pertinença a la terra en argentins descendents de valencians i amb bona empatia

General, , , ,

El poema “La casa pairal”  (de 1897) i el sentiment de pertinença a la terra en escrits d’Inés Isabel Aranda (1950).

El 18 de juliol del 2024, després que la vespra haguéssem posat en Internet part del poema “La casa pairal”, del valencià Josep Ma. Puig Torralva, plasmat en 1897, rebérem uns missatges d’Isabel Inés Aranda, una dona nascuda en Argentina en 1950 i descendent de valencians catalanoparlants. Tot seguit, els traduírem i els escriguérem en Facebook:

“-No responguí anit perquè m’emocionà la referència a la terra, a la casa familiar…

I recordí mon pare, qui mai no volgué tornar a la seua terra, tot i que podia fer-ho.

Ell parlava de llocs, d’amics, de la mare…”.

Després de veure un símbol de plor, i de llegir “Ara pense en els perquè”, li comentàrem:

“-Gràcies, Isabel Inés, i bon dia,

Les persones no emigren per esbarjo, per fer esplai, per entreteniment. Quasi sempre, per necessitat i amb esperança”.

En acabant, ens afegí aquestes paraules:

“-Ara, amb el que remogueres, sé que endinsava sa mare, especialment: la coca bova que feia, les mantegades…

La nostàlgia em pot. Degué costar-li molt a mon pare”.

Enllaçant amb això, cal dir que l’interés d’Isabel Inés per aprendre la llengua materna, per mitjà de l’escolta a les converses entre els seus pares i pels seus avantpassats (perquè no l’ensenyaren a ella, ni als seus germans), fou u dels punts que féu possible que aquesta argentina d’arrels valencianes encara conservàs el sentiment de pertinença a la terra. De fet, el 6 de març del 2024, ens reportà amb molts missatges (sovint, amb bona empatia i amb trets matriarcalistes), de què exposarem (traduït) bona part del contingut:

“Bon dia,

Gràcies per respondre i per l’interés per afegir alguna cosa de ma àvia paterna, Joaquina Palmer Seguí.

Figura com a nascuda en Benissivà[1]. (…).

Entenc el que escrius. No parle valencià. (…)

El nostre pare, Francisco Vicente, nasqué el 18 de novembre de 1883. Som quatre germans nascuts en Argentina: en 1936, en 1939, en 1950 (jo) i en 1951.

La meua recerca d’identitat familiar apareix uns quaranta anys abans [, pel 1984], quan la mare em dóna còpies dels testaments dels avis. (…)

Anys de consulta de dades m’acostaren a la parròquia d’Orba, al capellà i a l’historiador del poble.

Fa, poc o molt, dos anys, tot començà a fluir. Família nombrosa, la dels Aranda en Orba, i segur, amb patrons de vida establits a tots. Vaig rebre report que l’àvia redactà dos testaments”.

Adduirem que Orba és un poble valencià de la Marina Alta i que el 14 de març del 2024 ens entrava un altre missatge d’Isabel Inés Aranda, sucós i, més encara, perquè és un exemple de com una persona amb perseverança i receptiva a lo fosc, pot continuar amb el sentiment esmentat i ser-ne una baula per a familiars i per a més persones:

“-Lluís. Ara revise, en els meus sentiments, el que he adquirit sobre patriarcat i matriarques.

Crec que tenim un matriarcat sota terra que costa que isca a la llum.

(…) Parle amb la meua germana, que, com a major, en té més records.

(…) [Mon pare] Emigrà, si fa no fa, amb vint anys a Argentina. També ho feren dues germanes i un germà”.

Durant la primavera del 2024, alguns dies, ens digué que la relació entre ella i la seua germana gran li havia afavorit evocar hui en dia part de la llengua vernacla.

Respecte al tema de la masculinitat, que Isabel Inés Aranda empiulava amb la Pàtria, com a patriarcal (perquè l’exalça), el 16 de juliol del 2024, li responguérem “Ara, he començat a llegir un llibre de poesia patriòtica valenciana. Quan se centra en la casa, en la família, en la població, en la comarca,… o bé, en la mare (com a educadora) i en la maternitat, sí que té a veure amb el matriarcalisme.

En canvi, quan ho fa amb la bandera, amb la guerra, amb la lluita, amb herois, etc., és de línia patriarcal”.

Agraesc la generositat d’Isabel Inés Aranda com també la bona empatia, la disposició a acceptar la part opaca i, per descomptat, paraules com “¡Quanta estima al lloc de naixement!” (del 6 de juliol del 2024) i, en nexe amb el tema del sentiment, unes frases que no encaixen amb lo matriarcalista: “És important notar el significat de ‘Pàtria’ i de ‘pertinença’. Una cosa que, per ací [, per Argentina], es nota poc”.  

Finalment, adduirem que alguns dels lectors en Facebook, de l’intercanvi entre Isabel Inés Aranda i jo, restaren emocionats, es posaren en la pell de l’altre i que, igualment, el 19 de juliol del 2024, Ricard Jové Hortoneda (un català nascut en 1929) ens escrivia aquestes paraules: “Molt interessant això que expliques. M’ha emocionat. 

Recordo un cosí de la meva esposa que, fa més de seixanta anys, se’n va anar a Veneçuela, amb la seva dona. Vam tenir molta correspondència; jo li enviava missals del que passava a casa nostra i ell em comentava coses d’allà. 

Més endavant, parlàvem per telèfon. 

Ja fa anys que són morts els dos; ara tenim relacions amb la vídua del seu fill i els néts”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] En el 2024, era part del terme de la Vall de Gallinera.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, el retorn a la casa pairal i folklore vernacle

General, , , , ,

Prosseguint amb el poema “La casa pairal”, escrit per Josep Ma. Puig Torralva en 1897, copsem altres trets matriarcalistes i el sentiment de pertinença a la terra. Així, ben avançada l’obra, exposa sobre el folklore valencià:

“Açò contemple i s’obri mon pit a l’alegria:

de bell nou, les usances que l’esperit ansia

remembren de ma infància lo temps encisador

i encara, per lo terme, corren de nit i dia

amb la mateixa saba i esplet d’antigor”.

 

O siga, que el poeta ha tornat al poble on vivia i, altra vegada, capta que es conserven les tradicions de quan ell havia fet via. I, a continuació, les escriu.

Cal dir que, moltes d’eixes festes i d’eixos costums, ens els comentaren en relació amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i, fins i tot, podem dir que n’hi havia que pervivien en el primer quart del segle XXI, com ara, la festa de Sant Antoni, les disparades, les enramades, les traques, les cucanyes, els bous al carrer, els moros i cristians (aquesta, sovint, simplement, per a assegurar-se vots polítics on no hi havia hagut tradició, ni costum de fer un llibret cada comparsa o cada filada, però sí de pa i circ, com ara, en Alaquàs, un poble de l’Horta de València), etc.. I moltíssimes, les conegué ma mare (1943) en la seua joventut; i moltes, jo (nascut en 1971).

Abans de passar als versos, comentarem una anècdota sobre les comparses i les filades de moros i cristians. Encara ho recorde i ho vaig presenciar. En l’estiu del 2011, dos jóvens d’Alaquàs (un poble on, a diferència de pobles valencians més menuts, no hi ha hagut tradició en aquesta festa, ni, per descomptat, acompanyada de llibrets per cada comparsa), es trobaven pròxims a la Casa de la Vila. U comentà a l’altre:

“-Podríamos crear una ‘filâ’[= filada]“.

Com que el company el mirava un poc escèptic, el primer li afegí:

“- ¡Pues nada!: ¡se pide dinero al Ayuntamiento, y ya está!”.

 Els versos de què parlaven, diuen així:

 

“Encara, en nits serenes, se n’ix la fadrinalla

de volta per lo poble, tocant amb la rondalla,

que escolten afanyoses les xiques de quinze anys,

i encén lo coet borratxo, que, entre algatzara[1], estalla[2],

en les parets i portes, marcant signes estranys.

 

Encara mire amb joia els balls en amples eres,

a on corren les fadrines, per a l’amor, lleugeres,

al toc de la donçaina[3], que, a tots, alegra el cor.

La nit de Sant Antoni, les colossals fogueres

encara omplin la volta del cel de xispes[4] d’or.

 

Tot se fa igual: la festa, la forta disparada,

la processó darrere del carro d’enramada,

la traca, les cucanyes i els bous en lo carrer;

encara, per a endur-se la joia disputada[5],

munta son àgil poltre lo llaurador lleuger.

 

Encara, enmig del poble, se fan los jocs d’Alcides;

encar[6] duu la salpassa ses maces amanides,

i, amb divertit col·loqui, se riuen xics i grans;

encara armen ses guerres potentes i renyides

les dues lleis contràries de moros i cristians.

 

¡Encar la pàtria!, encara, mon esperit alenta;

encara la ventada del segle violenta

detenen les muntanyes d’est poble honrat i fort;

son menyspreat llenguatge, sos usos, sa fe ardenta

i ses costums senzilles, encara no s’han mort”.

 

Quant a l’estrofa anterior, podem pensar que Josep Ma. Puig Torralva, com a testimoni de la creació jurídica d’Espanya (en el segon terç del segle XIX) i de fets com la primera llei d’instrucció pública per a tot l’Estat (de 1857, amb el castellà com única llengua de coneixement obligatori), troba que cal promoure i transmetre aquesta part de la cultura tradicional i, òbviament, de generació en generació. Al capdavall, enllaça això amb els versos del final del poema:

 

“¡Casa pairal, sostín-te! No som tots uns encara;

tu entranyes de la pàtria la idea forta i clara:

mentres la pàtria vixca, viu tu, casa pairal;

mes, si, en lo nostre poble, l’antiga fe mancara,

per vore ta deshonra, no et quede ni el brancal”.

 

I, altra volta, apareix el matriarcalisme: la dona, la terra i lo femení vinculats amb les entranyes de la terra (del terreny i de la “mare pàtria”), de la mateixa manera que ho fan les arrels d’un arbre (i la mare, de dins estant, abans del part d’on naixerà el fill). I, com aquestes arraïls, la casa pairal. Adduirem el poeta, qui es posa en pro d’aquesta casa, per tot lo que ella significa simbòlicament.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Literalment, a partir del castellanisme “algazara”, que es podria traduir per “gresca”.

[2] Castellanisme, en lloc de la forma “esclata”.

[3] Dolçaina. Tot i que el DCVB només té “dolçaina” com a paraula de partida, acull refranys amb el mot “donçaina”.

[4] Castellanisme inadmissible, en lloc del mot “espurnes”.

[5] En nexe amb la paraula “joia”, en setembre del 2016, la germana de ma mare (nascuda en Alaquàs), em digué el refrany “Qui va davant, guanya la joia”.

[6] El DCVB indica que “encar”, en lloc d’”encara”, s’ha usat molt en literatura.

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, el retorn a la casa pairal i bones collites

General, , , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el poema “La casa pairal”, de Josep Ma. Puig Torralva (1854-1911).

Un altre poema de la Renaixença en què copsem aquest sentiment i altres trets matriarcalistes  és “La casa pairal”, escrit pel valencià Josep Ma. Puig Torralva en 1897 i que figura en el llibre “Poesia patriotica valenciana. Antologia 1808-1996”, a cura de Voro López junt amb Artur Ahuir i editat en 1996 per L’Oronella. Amb lleugers retocs, diu així:

“LA CASA PAIRAL

 

Allà, entre les muntanyes de nostra hermosa terra,

hi ha un poble humil i alegre als peus d’altiva serra,

a on, entre pins, rumbeja com rosa en lo roser;

allí, la vella usança fuig esquivant la guerra

que el temporal del segle, a tot l’antic, sol fer.

 

Front a la santa església i, en l’espaiosa plaça,

se troba, de mos avis, la molt honrada casa,

niu de virtuts cristianes, de benaurança i pau;

al que la veu, li sembla, quan son brancal traspassa,

que, si és per palau pobra, per a casa és palau.

 

Des de que el poble és poble, alegre i riallera,

fon del treball escola, del poble l’almoinera;

l’honrat comerç, sa llonja trobà baix son trespol;

la fe, son reliquiari; l’amor, cambra encisera,

i fort baluard la pàtria, en jorns de negre dol.

 

Quan abandone el tràfec que la ciutat prodiga,

migrat de cos i, en l’ànima, punyint moral fatiga,

gojós vinc a esta casa, buscant son dolç caliu,

com busca l’oroneta vella teulada amiga,

per maig, creuant les hortes, per a refer son niu.

 

Llavors, a la memòria, m’apleguen d’altres dies

records amb què s’enllacen tristeses i alegries,

que omplin de melangia mon esperit cansat,

i oblide lo que resta del món i ses follies,

a on l’home sense pàtria i sense fe ha quedat.

 

Ací trobe la ditxa per a mon mal perduda;

ací encontre la pàtria, l’amor que mai se muda;

la fe pura i senzilla, ací, torna a mon pit;

ací veig, de mos avis, la casa benvolguda

a on, sens recels, ni dubtes, s’eixampla l’esperit”.

 

Començarem dient que aquest poema, molt prompte, trau un tret matriarcalista: la cultura de la pau entesa com el resultat de tractar de no cercar la violència com a camí per a viure, ni en les relacions humanes (“fuig esquivant la guerra”).

Afegirem que el 16 de juliol del 2024, durant una conversa telefònica amb ma mare (nascuda en 1943, això és, quatre anys després de finir la guerra en Espanya), li comentí que, en el darrer curs de Magisteri (en 1994), un mestre ens passà un article sobre la Guerra del Francès (sovint, presentada com la Guerra de la Independència) en nexe amb les primeres setmanes en el Regne de València. Doncs bé: els valencians que eren obligats a anar-hi, no eren, precisament, uns patriotes de les causes impulsades de Castella estant, en el sentit que no estaven per a participar-hi, sinó que, més aïna, rebutjaven les guerres com a mitjà de resolució i, per això, preferien continuar en la població on residien. Per tant, podem dir que aquells valencians de 1808 tenien arrelat el matriarcalisme.

A banda, el poeta Josep Ma. Puig Torralva empiula la casa amb els avis (els ancestres i el passat), amb l’honradesa, amb un cristianisme centrat en la benaurança i en el pacifisme i amb un estil de vida en què es prefereix sentir-se bé.

Igualment, captem que el treball agrícola i, en bona mesura, el camp, tenen a veure a on es considera que s’aprén en la vida (o, si més no, bona part) junt amb el poble.

Per eixe motiu, quan l’escriptor deixa la ciutat i torna a l’indret on es crià en la seua infantesa, hi cerca “son dolç caliu / (…) per a refer son niu”.

Adduirem que, un poc després, el poeta plasma unes paraules que defineixen molt bé lo matriarcal i una de les seues diferències amb lo patriarcal: en la ciutat, “a on l’home sense pàtria i sense fe ha quedat”.

Nogensmenys, com que el poeta sí que té pàtria (“mare pàtria”, que no “pare Estat”) i sentiment de pertinença a la terra, comenta que ell s’acosta al poble: la casa dels seus avantpassats, l’amor sincer, la religiositat pura i senzilla (que no la de lo formal, ni la de les devocions, ni la de l’espectacle cap a fora), on es troba la casa on vivien els seus padrins (amb qui ell passaria bona part de la seua infància) i en què la bonesa i la disposició d’obertura fan que la gent s’eixample als altres amb bon cor.

A continuació, exposa trets naturals i que tenen a veure amb el matriarcalisme:

“Veig l’anouer que ombreja la font de la masia

a on espirí l’essència preada d’ambrosia

amb la il·lusió divina de mon amor primer;

lo llit en què mon avi, cristianament, moria;
lo bres que, un jorn, va rebre, al nàixer, lo meu ser.

 

Goge tornant a vore les feines de la casa,

l’almàssera que l’oli dins lo celler rebassa[1],

l’anyada de la seda donant capolls com d’or,

lo trull, a la bodega, vessant-li vi sens tassa,

la trilla, allà, en les eres, al temps de la calor,

 

la cambra, tota plena de l’abundant collita,

estesa en los canyissos la saborosa fruita,

la palla amuntonada junt l’herba en lo paller,

lo buc de les abelles donant mel exquisida,

lo blat tocant les bigues de l’espaiós graner.

 

Dins lo corral, les cabres, els bous i les ovelles,

pertot arreu, aixades, lligones i corbelles;

corrent entre la llenya, lo poregós conill;

lo carro, en la porxada, ple de forcats i relles

i l’haca amb què l’estable llança fogós renill”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Castellanisme, en lloc, com ara, de “sobrepassa”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua vernacla, la natura i la maternitat

General, , , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en Bonaventura Carles Aribau (1798-1862).

Un altre poema en què copsem aquest sentiment, el matriarcalisme i que, a més, també fou escrit en llengua catalana, però en terres no catalanoparlants (com ocorregué amb el d’Antoni Ma. Peyrolon, de 1830; i amb el de Vicent Salvà, de 1831, tots dos, plasmats per valencians), és “La pàtria” (https://www.escriptors.cat/autors/aribaubc/la-patria), el qual figura en la web “Associació d’Escriptors en Llengua Catalana”, tradicionalment, més conegut com “Oda a la pàtria”. Aquests versos, que empiulen amb la Renaixença, foren escrits pel català Bonaventura C. Aribau (1798-1862) en 1833 en Madrid, i, amb lleugers retocs, diuen així:

“LA PÀTRIA

Trobes

Adéu-siau, turons, per sempre, adéu-siau,
oh, serres desiguals que, allí, en la pàtria mia,
dels núvols i del cel, de lluny, vos distingia,
per lo repòs etern, per lo color més blau.
Adéu, tu, vell Montseny, que, des ton alt palau,
com guarda vigilant cobert de boira i neu,
guaites per un forat la tomba del Jueu,
i, al mig del mar immens, la mallorquina nau.

Jo, ton superbe front coneixia llavors,
com conèixer pogués lo front de mos parents,
coneixia també lo so de tos torrents,
com la veu de ma mare, o de mon fill los plors.
Mes, arrencat després per fats perseguidors,
ja no conec, ni sent com en millors vegades
així, d’arbre migrat a terres apartades,
son gust perden los fruits i son perfum les flors”.

 

Com podem veure, primerament, el poeta escriu sobre “la pàtria mia”, és a dir, sobre la terra amb què se sent vinculat, mitjançant detalls geogràfics (com ara, el Montseny i la mar) junt amb torrents…
Ara bé, lluny de la terra d’origen, només en conserva la memòria històrica, però Bonaventura C. Aribau no es nega a perdre els fruits, ni el flaire, ni lo que li evoca la Catalunya dels seus ancestres i de què ell procedeix.

Per això, tot i que l’escriptor es troba en l’altiplà castellà, ell enllaça molt més amb el seu dolç país (Catalunya), d’on, sobretot, recorda la llengua vernacla (com a plaer i com a conhort):

“¿Què val que m’haja tret una enganyosa sort
a veure de més prop les torres de Castella,
si el cant del trobador no sent la mia orella,
ni desperta en mon pit un generós record?
En va, a mon dolç país, en ales, jo em transport,
i veig, del Llobregat, la platja serpentina,
que, fora de cantar en llengua llemosina,
no em queda més plaer, no tinc altre conhort”.

 

Afegirem que, amb la llengua catalana (a què, aleshores, se solia escriure “llemosina”, la materna), va a trets positius del passat:

“Plau-me encara parlar la llengua d’aquells savis,
que ompliren l’univers de llurs costums i lleis,
la llengua d’aquells forts que acataren los reis,
defengueren llurs drets, venjaren llurs agravis[1].
Muira, muira l’ingrat que, al sonar en sos llavis,
per estranya regió, l’accent nadiu, no plora,
que, al pensar en sos llars, no es consum ni s’enyora,
ni cull, del mur sagrat, la lira dels seus avis!”.

Aquestes paraules em recorden unes que escrivia un amic quan, en octubre del 2016, comentava que, més d’una vegada, el fet d’haver viscut lluny de la terra d’on u prové, el fa desenvolupar més el sentit “nacionalista”, com ell havia captat en terres d’Amèrica del Sud.

Igualment, em ve al pensament, la reacció que tenia el meu avi matern (1906-1992), quan ens parlava sobre un llibre d’Edmondo de Amicis (1846-1908, nascut en el Regne de Sardenya i, posteriorment, italià), en relació amb el tema de l’indret on u nasqué: esclatava a plorar. I, durant l’estudi sobre el matriarcalisme, trobàrem un vincle entre la resposta del meu avantpassat i lo matriarcal. No debades, Bonaventura C. Aribau plasma que,

“En llemosí, sonà lo meu primer vagit,
quan, del mugró matern, la dolça llet bevia;
en llemosí, al Senyor, pregava cada dia,
i càntics llemosins somiava cada nit.
Si, quan me trobo sol, parl amb mon esperit,
en llemosí, li parl, que llengua altra no sent,
i ma boca, llavors, no sap mentir ni ment,
puix surten més raons del centre de mon pit”.

 

En aquests versos, també copsem el paper de la mare i de lo femení en les cultures matriarcalistes, juntament amb el tema de la maternitat: el mugró matern, la dolça llet. A més, el poeta addueix que ell pregava en català (aleshores, es creia que el nom genuí de la llengua era “llemosí”).

Finalment, Bonaventura C. Aribau exposa uns versos en pro de la llengua catalana i, per consegüent, de la terra i, àdhuc, per a promoure-la i per a perpetuar-la junt amb el fet de sentir-se part d’on l’escriptor havia nascut:

“Ix, doncs, per a expressar l’afecte més sagrat
que puga d’home en cor gravar la mà del cel,
oh, llengua, a mos sentits, més dolça que la mel,
que em tornes les virtuts de ma innocenta[1] edat.
Ix i crida pel món que mai mon cor ingrat
cessarà de cantar, de mon patró, la glòria
i passe per ta veu son nom i sa memòria
als propis, als estranys, a la posteritat”.

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] La forma genuïna és “greuges”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la música, la garridesa femenina i la tradició

General, , , ,

En una segona part del poema “Lo somni”, l’home s’acosta a la dona, li gemega, ja que ella, representada pel pit i per una alga i per la bova (dues plantes marines), enllaça amb la maternitat (com la mare a qui va el nen o, ací, l’home) i amb l’aigua (u dels símbols femenins i matriarcalistes):

“Anava a seguir la nimfa,

a donar curs a son cant;

però, sobre el pit, lo Túria,

de colp, deixant caure el cap,

gemec fondo despedí[1]

que, en los contorns, retronà.

En silenci, totes queden,

al veure tal novetat,

hasta que, prenint aliento[2]

i, de sa cara, apartant

l’alga i bova que el cobria,

així el riu, per fi, parlà:

 

‘Calla i, de llibertat, lo nom ditxós

lo llavi no pronuncie ara que Edeta[3],

olvidant lo que, en segles antics, fos[4],

està el dogal sofrint que el coll li apreta[5],

i es contenta amb lladrar com fa lo gos.

Gran greu! A no saber jo, d’un profeta,

que prop està lo dia en què l’Espanya,

de recobrar sos drets, farà l’hassanya.

¿A què exalçar[6] tan poc als valencians

que el fanatisme, en los altars, adora,

ni als que, d’humana sang, brutes les mans,

Llepant ompliren i, d’Alger, la vora,

de cadàvers de turcs i de cristians?

Ni les lletres lloeu en maleïda hora,

si, a les arts i als oficis, no serveixen,

ni vera utilitat als homes deixen”.

 

És a dir: Vicent Salvà, per mitjà de la gossa i del gos (¿els castellans?, ¿els hòmens valencians?), trau el tema de la pèrdua dels Furs i, a més, afig que, amb els nous aires (ell era lliberal), ni el fanatisme, ni les lletres, ni les arts, resoldran la situació per la qual passa el regne valencià, territori que encara és un gos de l’amo castellà.

Ara bé, a continuació, addueix que

 

“Altres virtuts, distint saber el nostre

segle demana: temps és que, als mortals,

que els convé l’experiència, els amostre

i que, per fer-se els uns als altres mals,

de la mar, los perills, ningú arrostre[7],

ni per robar l’or, perles o coralls;

sí sols per millorar la condició

de quants viuen, del món, en la regió”.

 

Per consegüent, l’escriptor no recomana llançar-se a la mar, sinó romandre en la terra (posar la regió per davant d’una gesta conjunta amb Castella) i, més encara, el sentiment de pertinença i, immediatament, plasma el paper de la dona en la cultura valenciana (de tradició matriarcal) i en la mallorquina (la qual també ho era i on ell tenia part de les seues arrels):

 

“Més que tots aqueixos sants,

més que el lletrat i el guerrer,

mereix la palma i llorer

i el tribut d’alegres cants,

la valenciana garrida

que divise prop lo Sena,

càndida com l’assutzena,

de totes virtuts, guarnida.

 

Per aplicada i discreta,

si deixa un rato[8] l’agulla,

no el perd en la broma[9] i bulla[10]

mes pren pinzell i paleta,

a Scott, novel·ler anglés,

o algun llibre en italià,

per a parlar-los demà

com ara parla el francés”.

 

Per això, captem que Vicent Salvà prioritza la música, la garridesa de la valenciana i que ella prefereix l’aprenentatge de llengües estrangeres en lloc de la bulla i del parlotejar. I, més encara, aquesta dona és una

 

“Filla d’una excel·lent mare,

de sos germans, adorada,

qui la veu una vegada,

sap que és l’ull dret de son pare.

Segueix, donzella polida,

ta carrera de virtut,

que un espòs digne de tu

et farà grata la vida’.

 

A penes lo vell   hagué concluït[11]

Per veure tal jove,   vaig saltar del llit.

Desperte, llavors[12],   que és somni, conec;

mes ver evangeli,    a l’oracle[13], crec”

 

Ho féu en París,

lo 1r jorn de maig de l’any 1831

Vicent Salvà

[signat]”.

 

I, així, veiem altres trets matriarcalistes: la dona està associada a la mare, està ben tractada pels seus germans, és el fill preferit de son pare i la bellesa.

Finalment, el poeta diu que tot era un somni… d’un vell i, tot i això, ell toca els peus en terra com també ho fa el missatge de l’oracle (com si fos el d’un evangeli)… de París estant. Un home que reflectia el sentiment de pertinença a la terra on havia nascut i a la tradició matriarcalista i vernacla.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. I, per descomptat, la gentilesa de Germán Ramírez Alegón.

 

 

Notes: [1] Aquest castellanisme podríem substituir-lo per “soltà”.

[2] En la forma genuïna, “fins que, prenent alé”.

[3] Nom que rebia la ciutat valenciana Llíria.

[4] Ací, enllaça amb la forma “fou”.

[5] Castellanisme, en lloc de “prem”, “escanya”…

[6] En l’original, apareix “ensalçar”, castellanisme procedent del mot “ensalzar”.

[7] Afrontar.

[8] Castellanisme inadmissible, en lloc de la paraula “estona”.

[9] Boira, núvol.

[10] Esbarjo, activitat d’esplai.

[11] Per imitació del castellà, ja que la forma genuïna és “conclòs”.

[12] En l’original, “llavontses”.

[13] Resposta que ve de la divinitat, a qui es consultava.

 

Poema Lo somni anotat_VDEF

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, jardins i dones que toquen instruments

General, , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el poema “Lo somni”, escrit per Vicent Salvà en 1831.

L’11 de juliol del 2024, Vicent J. Escartí ens envià un conjunt de fotos en relació amb el poema “Lo somni”, de Vicent Salvà (1786-1849), tretes de l’obra “Vicent Salvà. Poema Lo somni. 1931. Estudi i edició”, a cura de Germán Ramírez Alegón, qui n’havia fet una edició en el 2024. L’endemà, l’editor del llibret (a qui havíem accedit mitjançant un suggeriment de l’investigador Josep Daniel Climent, també per correu electrònic de la vespra) ens envià un missatge amb què es facilitava la lectura del text. Agraesc la generositat de tots tres.

El poema, plasmat pel valencià Vicent Salvà (ací, amb adaptacions i amb alguns retocs), reflecteix aquest sentiment i diu així:

“LO SOMNI

 

Encara que d’Hipocrene

les aigües mai he tastat,

mana’m hui lo déu Apol·lo

que parle en vers net i clar;

perquè els seus secrets als homes,

si els comunica, per cas,

que la prosa els repeteixca,

molts anys ha que ho va vedar.

Em tenen vostés poeta,

fent renglons ja curts, ja llargs;

perquè es veja que les xiques

nos fan fer mil desbarats.

Presten-me un rato atenció,

per ser molt sèrio lo cas,

i els diré punt per agulla

lo que una nit em passà.

 

Llunt dels seus i de sa terra,

el que és pobre i desditxat[1],

com, de dia, pau no troba,

en lo llit, sol delirar.

Després que, a muller i als fills,

que, en Londres, juntets estan,

en la meua fantasia

los havia a tots besat;

per a veure a Bienvenida,

a mos benvolguts germans

i als demés parents i amics,

a València, peguí un salt.

 

Passejant-me una vesprada

per lo fresc Guadalaviar,

no llunt de Montolivet,

front als arbres de Salvà;

gran gorja, en lo Túria, note

i que les nimfes, saltant,

al pare que alberg els dóna,

es proposen festejar.

Mentrestant que lo estol d’elles

dansava en alegres balls:

una, tocant lo psalteri,

gojosa, lloava els sants,

los miracles de Ferrer,

los dejunis de Bertran,

al patriarca Ribera

i també a Pere Pasqual.

Una altra es posà, de seguida[2],

amb un llaüt d’or en mà,

a recordar, de València,

moltes glòries militars:

de Montcada i de Coloma,

de Carròs, l’almirall,

de Valldaura i d’Aguiló,

les hassanyes[3]celebrà.

La terça, de l’instrument,

les dolces cordes polsant

amb sa veu de rossinyol,

al gran Vives, Perpinyà,

Núñez, Falcó, Polo i Castro,

per ses lletres, va cantar.

Més profunda fonc la quarta,

referint, d’esta ciutat[4],

los Furs i, com contra els reis,

los guardaren els jurats

com lo estrenu Vinatea,

de Llop de Concut aidat,

de Lleonor i N’Alfons,

al desafor, s’oposà”.

 

Com podem veure, en aquesta extensa part del poema, llarg, l’escriptor comença amb una referència a la llengua vernacla, vedada, de temps ençà, per un déu (tret que no enllaça amb el matriarcalisme, vinculat amb deesses relacionades amb lo terrenal i amb la foscor): “molts anys ha que ho va vedar”. Podria simbolitzar els reis castellans (de Felip V en avant). Nogensmenys, ell té l’atreviment de plasmar un poema en la llengua materna (la catalana), en terres llunyanes (en París) i, més encara, amb part de la família en Londres.

Adduirem que aquests versos, al meu coneixement, es podrien tractar d’una fantasia sexual, la qual no és menester que es desenvolupe en el llit.

A banda, captem un tret matriarcalista: el paper que fan les tres nimfes (a més, en nexe amb la música, una de les parts de la cultura que més es promou en el matriarcalisme).
Aleshores, de París estant, Vicent Salvà salta a la ciutat de València: el riu (Guadalaviar, també dit Túria), sants i persones del món religiós valencià (principalment, dels segles XIV-XVII), glòries militars, escriptors (per exemple, Joan Lluís Vives) i, més encara, els Furs, el Regne que encara no depenia de Castellà sinó que, fins i tot, n’era a què estava subjugat el castellà (en temps de Francesc de Vinatea, valencià que l’any 1333 anà al rei Alfons el Benigne per a que no fos dividit el regne valentí i que ho aconseguí).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Castellanisme, substituïble per “dissortat”.

[2] En l’original, en la forma castellana “en seguida”.

[3] Del castellà “hazaña”, en lloc de formes genuïnes, com ara, “gestes” i “fetes”.

[4] La ciutat de València.

“Estrenu”, com podem llegir en el DCVB, vol dia “Valent, elevat de coratge”.

 

Poema Lo somni anotat_VDEF

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

El sentiment de pertinença a la terra i dones i reis que fan d’escut de la llengua vernacla

General, , ,

El sentiment de pertinença a la terra en la primera meitat del segle XIX. El poema “En los dies del nostre Rey Fernando”, d’Antoni Ma. Peyrolon (1830).

El 12 de juliol del 2024, uns dies després d’haver contactat amb algunes persones vinculades amb aquest poema i amb l’escrit “Lo somni”, de Vicent Salvà (plasmat en 1831), rebérem un correu electrònic de Germán Ramírez Aledón, acompanyat, entre d’altres coses, del text del poema d’Antoni Ma. Peyrolon, un valencià que podríem empiular amb la Renaixença i que plasma aquest sentiment. Es publicà, per primera vegada, el 30 de maig de 1830 en el “Diario de Valencia”. Tot seguit, l’exposem amb adaptacions i amb alguns retocs:

“EN LOS DIES DEL NOSTRE REI FERNANDO

 

A tu, em recomane, joia pelegrina

del daurat escut del cant llemosí,

tu, a qui tantes voltes, amb ell, admirí

superant la llengua de Grècia i llatina:

Ausiàs, que, al prendat[1] de l’Aura divina,

trobes li amostrares de l’amor més fi,

que digne lo feren d’eterna memòria

i el temps li obriren de fama i de glòria.

 

Tu que, embelesat[2] d’amorosa flama,

al viu, retractares el cor febroset

de la joveneta que el malí[3] xiquet,

amb dards ametlats, l’oí torba i inflama;

i, sense acertar[4] si ama o no ama,

se complau al vore gallard jovenet,

que fuig de la Lluna, quan roda la casa

i, en raons d’amor, la nit se li’n passa.

 

A més alts llaors, el llaüt entrega

en mans manco usades que foren les teues

a pasmar[5] les gents: permet que les meues,

a tocar-lo, siguen osades. Si aplega,

a tu, el meu desig: si no se me nega

este dolç plaer i, a les cordes seues,

passes lo teu so; la primera rosa,

posaré de maig en la teua llosa.

 

En este jardí, florit, delectós,

que animà el teu cant, és a on, dignament,

celebrar se deu el complit content,

que infundix[6] el dia del REI generós,

que, al dictat de Jutge recte i vigorós,

unix el més tendre de pare indulgent

i, en la història, escriu un gloriós regnat

que el cor del lleial conserva gravat.

 

A penes renaix amb la llum lo dia,

esclaten mil roses que, alegres, tributen

aromes en pago del llaor que disfruten

de nàixer, en este, de tanta alegria;

i lo seu meréixer que igual no tenia

a les de CRISTINA humils, no disputen

que garrits capolls prometen a Espanya,

més polits que tots els que Túria banya.[7]

 

Lo vot de VALÈNCIA oïxca Déu benigne

i veja als seus fills el trono gloriós

ocupar d’En Jaume, que pare amorós,

al Regne, féu lliure de l’alarb indigne;

i que el valencià lleial sia digne

d’obtindre el plaer més dolç i sabrós[8],

tenint, en un dia parell, al present ,

al REI que li dóna la pau i el content” (pp. 281-282).

 

 

Com podem veure, es tracta d’un poema en què es reflecteix el matriarcalisme i, igualment, el sentiment esmentat. Així, amb l’excusa del dia del natalici del rei, l’escriu a una jove pelegrina (qui simbolitza el Regne de València i la llengua vernacla), qui, a banda, fa de mare i de protectora del reialme i del català (en el text, “llemosí”, “del daurat escut del cant llemosí”) i el poeta se sent més identificat amb lo valencià que no amb altres cultures mediterrànies (com ara, la grega i la llatina).

A més, Antoni Ma. Peyrolon enllaça la dona amb la victòria i amb el passat, però acollint també l’esperit juvenil.

Igualment, copsem que la xicota té la darrera paraula (“permet que les meues [mans], / a tocar-lo siguen osades”), “Si aplega, / a tu, el meu desig”.

Afegirem que l’escriptor aprofita el mes de maig (en plena primavera i amb festes en nexe amb les flors), per a dir que aquesta jove animà el jardí (tret que enllaça amb el matriarcalisme junt amb la figura del jardiner, sovint, present en moltes rondalles).

En acabant, l’autor addueix uns versos que podrien evocar-nos l’inici del memorial de greuges que feren al rei Carles III (en 1760) polítics de Catalunya, dels regnes de València i d’Aragó i de les Illes Balears: primerament, li fan lloances i, tot seguit, plasmen una posició favorable al foralisme i que connecta amb lo matriarcal.

Així, després dels versos al rei Ferran VIII i a la reina Maria Cristina, captem que el poeta se sent valencià i, per això, escriu sobre Jaume I i les glòries del passat (vencé els musulmans), sobre la València dues vegades lleial (l’escut de la ciutat de València) i, més encara, que el monarca del segle XIII, “al regne, féu lliure”. Un escriptor que, com podem veure, tocava els peus en terra.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

Agraesc també la generositat de Germán Ramírez Aledón, qui ens ha enviat un pdf (el que figura en aquesta entrada) junt amb el poema que hem tractat ací.

 

 

Notes: [1] Castellanisme, en lloc de la forma genuïna “enamorat”.

[2] Castellanisme substituïble, com ara, per “encisat”.

[3] Vol dir “maligne”.

[4] Castellanisme, en lloc del terme “encertar”.

[5] Castellanisme, substituïble per “esbalair”, o, com ara, per “deixar atònit”.

[6] Per imitació del castellà, en lloc de la forma “infon”.

[7] Es refereix a Maria Cristina, la dona del rei Ferran VIII.

[8] Castellanisme, en lloc de “saborós”.

 

 

 

En los dies del nostre Rey Fernando (poema d'Antoni M Peyrolon 1830 matriarcalisme)

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

 

“En los dies del nostre Rey Fernando”, poema d’Antoni M. Peyrolon, de 1830

General, , , ,

Bon dia,

Agraesc la generositat de Germán Ramírez Aledón, qui hui, 12 de juliol del 2024, ens ha enviat aquest poema, en pdf, junt amb aquestes paraules: “el poema sobre el rei Ferran VIIé es va publicar al ‘Diario de Valencia’ del 30 de maig de 1830 (t’adjunte el pdf original).

Bo, ja em diràs si t’és útil aquesta informació.

Salutacions cordials”.

Sí: ens fa bon paper per a l’estudi sobre el matriarcalisme.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

 

Diario_30 mayo 1830

El sentiment de pertinença a la terra, nexe amb els qui hi viuen i amb la llengua vernacla

General, , , , ,

Prosseguint amb l’entrada “Isidoro Peris Gómez: el metge poeta”, que figura en la web “Camins en la natura”, el sentiment de pertinença a la terra també el plasma en uns versos dedicats a Sant Vicent Ferrer, patró del País Valencià. Amb lleugers retocs, diuen així:

“Amb la gràcia sobirana

de ta parla, tota mel;

prega, Pare, des del cel,

per la terra valenciana.

 

Com flor que son calze bada

i son perfum llança al vent,

Pare Vicent va naixent,

com naix la llum en l’aubada,

ta santedat, que és desvel[1]

de la majestat pagana.

Prega, Pare, des del cel,

per la terra valenciana”.

 

Com podem veure, el poeta, per una banda, enllaça Sant Vicent amb la llengua, amb la mel (i, així, amb la facilitat per a guanyar seguidors) i, a més, fa que el frare estiga en nexe amb la terra, fins i tot, del cel estant. Aquest tret pot evocar-nos, per exemple, les rondalles en què un rei està en contacte amb els seus súbdits i amb els qui viuen en el seu regne.

Afegirem que Isidoro Peris Gómez comenta que el dominic empiulava amb destresa amb la gent (mitjançant la paraula que aplega al cor) i sobre l’aigua (un altre tret matriarcal):

 

“Glòria d’esta terra n’eres,

puix ta dolçosa paraula

grava dels cors en la taula

l’ardenta fe en què cregueres,

fores colom sense fel

donant, de Déu, l’aigua sana.

Prega, Pare, des del cel,

per la terra valenciana.

 

Consagrares ta eloqüència

a ensenyar la llum de Déu”.

 

Més avant, l’escriptor addueix que,

 

“Igual que assutzena blanca,

fon, Vicent, l’ànima teua,

i encara ton perfum creua

València, a qui mai li manca,

puix ta santedat[2] arrel

prengué ne son puig i en sa plana.

Prega, Pare, des del cel,

per la terra valenciana.

 

De València, no hi ha un fill

que no guarde ton amor:

i no tinga, a ton candor,

com del cel, fidel espill,

del dubte es fa lo vel,

ta paraula sobirana.

Prega, Pare, des del cel,

per la terra valenciana.

 

Amb la dolçor de ta llengua,

temor a Déu ensenyares,

i mils d’ànimes tornares

al ramat, que mai ne mengua[3].

Puix sempre lo blanc estel

estén sa llum sobrehumana.

Prega, Pare, des del cel,

per la terra valenciana.

 

Doneu oració al Senyor,

ensenyares a tots fills,

i foren romputs els grills

de la impietat; i l’amor

regnà en ells sense recel,

cridant amb sa veu bledana.

Prega, Pare, des del cel,

per la terra valenciana”.

 

Altra vegada, copsem la relació entre la terra, el sant i bona part dels valencians, a qui ell, fins i tot, tornava al ramat i, com ara, a no viure amb recel, una característica de la cultura matriarcalista.

Finalment, el poeta comenta que hi ha bona avinença entre la terra (el poble, que li és fidel) i ell i, per això, el sant protegeix els valencians, quan li ho demanen i, de pas, Isidoro Peris Gómez trau el tema del paper maternal (ací, per mitjà d’un home) i, a més, de la llengua vernacla, la qual Sant Vicent usa per a relacionar-se amb la terra valenciana i amb els qui hi viuen.

 

“Eres lo sol esplendent

que caliu donà a València,

que te demana clemència

amb foc de sa amor ardent,

Lo poble teu és fidel

i ta protecció demana.

Prega, Pare, des del cel,

per la terra valenciana.

 

Amb la gràcia sobirana,

de ta parla, tota mel;

prega, Pare, des del cel,

per la terra valenciana”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En lloc de la forma “desvetlament”.

[2] En l’original, en distintes ocasions, “santitat”.

[3] En l’original, en lloc de la forma genuïna “minva”.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la mare i records que acosten

General, , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en alguns poemes d’Isidoro Peris Gómez (1893-1964).

Prosseguint amb el sentiment esmentat, en l’entrada “Isidoro Peris Gómez: el metge poeta” (https://caminsenlanatura.blogspot.com/2020/10/isidoro-peris-gomez-el-metge-poeta.html), publicada en octubre del 2020 en la web “Camins en la natura”, el copsem en un poema escrit per aquest valencià (1893-1964) que “s’inicià en la poesia, conreant bàsicament tres temes, que foren la natura, la pàtria i la religió”. Tot seguit, en posem uns quants, començant pel “Mare Pàtria” (amb lleugers retocs):

“(…) font de sentiment sant

que, d’amor, senc que m’ubriaga,

tinc un nom a dintre el pit:

és el sant nom de ma Pàtria.

 

València, ¡mare volguda!,

ton cel no és el que me guarda…

Lluny de tu estic, i mon seny

constantment fa la volada

junt a tu, vullc, en mos braços,

covar una dolça esperança

acaronar-te molt fort,

sentir la mel de ta parla,

que és la parla de mon cor,

que, entonant una pregària,

fa ressò, on te guarde, Mare,

gravada, dintre de l’ànima…” .

 

Com podem veure, el poeta, encara que és fora de la seua terra, la porta en el cor (començant per la llengua vernacla) i, per tant, es relaciona amb ella com ho faria amb sa mare, com també ho posa més avant:

“No és ton cel, l’ample mantell,

mantell de serenor blava,

a qui, en nits brunes, enjoien

les estreles amb sa plata,
i sonrisenta[1] la lluna
ses blanques clenxes escampa,
semblant, enlairant-se al cel,
que s’enlaira l’Hòstia santa,
el que ara estic contemplant,
estic, ¡mare!, en terra estranya.

Mes tinc el sagrat record
de ma València adorada;
senc de mon cor els gatits[2]
i senc la sang que m’inflama,
sang que he rebut de tos bessos,
que acariciaren ma infància”.

 

Igualment, empiula la mare amb el cor, amb el sentiment, amb la seua condició de fill:

“Eres tu lo sentiment
més cèlic que, al cor, encarna;
eres la llum, per a un fill,
més poderosa i més clara,
i és ton record per a mi…,

(…) l’àngel de ma guarda”.

 

I, per tant, la mare, com la Mare Terra, li fa de protectora. A més, recordar-la auditivament junt amb les pregàries que ella li ensenyaria, li aporten esperança i, a banda, li fan sentir com el nadó que roman en braços de la mareta, qui li parla com si fos amb mel:

“Ton record és l’arpegi,
per a mi, d’una pregària
que, harmonitzant mos oïts,
fa que s’esvare una llàgrima
que enclou lo sagrat poema
misteriós d’una esperança…
Volar a tos braços, mare,
beure la mel de ma parla”.

 

Afegirem que, de pas, el contacte que Isidoro Peris Gómez té amb sa mare, enllaça l’escriptor amb la terra on nasqué, àdhuc, amb trets simbòlics del passat (sants, polítics, poetes….):

“res d’això, a mon esperit, manca.
I aquella llum, santa llum
que, a ma terra, tota banya,
essent la més poderosa,
la més esplendenta llàntia,
està ferint lo cor meu
perquè, en ell, esta engarsada (*)…

Són records que amor ne diuen,
són ànsies d’idea santa,
puix sants ne són els sospirs
que simbolitzen la Pàtria.
Sant Vicent, ¡Pare meu!
Jaume Primer, ¡oh, gran raça
que forta en el Palleter,
contra el vil estrany s’alçara!…
Ausiàs March, tendres congoixes
per Na Teresa adorada!,
tu feres, amb ta tendror,
més melitosa la parla.
L’Amor, la Pàtria, la Fe,
tan angèlica triada,
estant coronant la testa
de València la Sultana”.

 

Finalment, com en la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcalista), aquells personatges (com ho faria el déu Sol) baixen del cel a la Mare Terra i són junt amb els valencians com també ho fan els qui, encara que són en altres indrets, l’evoquen:

“Aquells fills que gran la feren
viuen en lo poble encara,
puix l’esperit, des del cel,
sobre València davalla.
I, mentres l’esperit d’ahir
siga del poble l’entranya,
tes roses se badaran
donant-te sa dolça flaira;
els clavells de tos Jardins
amor diran amb sa grana,
(…) i tos fills, en terra estranya,
enyors sentiran tendrosos,
guardant-te dintre de l’ànima.
I derretint-se en congoixes
d’amor, que el cor ubriaga,
voldran fer volada a tu,
cridant tendres: ¡Mare Pàtria!”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Literalment, en lloc de la forma genuïna “somrient”, la qual procedeix de “somriure”, però no del castellà “sonrisa”.

[2] Literalment. Es refereix als batecs.

(*) El castellanisme “enganxada” es pot substituir per “encastada”, “embalada”…

Quant a “derritirse”, es podria substituir per la forma genuïna “fonent-se”.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)