Arxiu d'etiquetes: el sentiment de pertinença a la terra

“El nostre campanar”, esperit comunitari, la terra, la patrona i Massarrojos

General, , , , , ,

Continuant amb el poema “El nostre campanar”, en passar al tema de les campanes, tornem a copsar el sentiment de pertinença a la terra i, igualment, apareix l’esperit comunitari junt amb molts trets matriarcalistes i, per descomptat, el paper comunicatiu que exercien les campanes, mitjançant els distints sons. Primerament, direm que, amb l’accent circumflex (^), plasmem la reducció de la -d- entre vocals (com ara, “Immaculâ” en lloc d’”Immaculada”), amb intenció de no forçar (ni de trencar) l’adaptació lingüística:

“LES CAMPANES

                                   I

      Quatre campanes el volten

una per cada costat;

són filles del patrimoni

que el poble unit ha creat.

      Les ha format a sa imatge,

que és de família exemplar;

molt unida i ben entesa,

de cor ample i front ben alt.

      Família que canta o plora,

del poble sempre al compàs; 

família que viu serena

de cara a l’eternitat.

      Per a entranyar-les al poble,

les ha volgut batejar.

Els ha posat noms de casa

noms dolços i familiars.

      La més xiqueta de totes

és Maria Inmaculâ;

seguix Abdon i Senén,

que són els Sants titulars.

      Després dels Sants de la Pedra,

l’Àngel Miquel té l’entrâ,

i per ser Patrona i Mare

és Assumpció la més gran”.

 

Com podem veure, per una banda, apareix el comunalisme (la vila ha creat les campanes, les ha encomanades, un tret que enllaça amb el matriarcalisme). A mes, aquest detall religiós i, alhora, històric de l’indret, evoca la dita “El cor net i el cap dret”. També es diu que els noms són molt coneguts i de la terra. Agregarem la bona sintonia entre els veïns de Massarrojos, qui han posat els noms de les campanes.

És a dir: les decisions finals han sorgit de la gent del poble, no d’autoritats externes. Després, es reflecteix el paper, important, dels Sants de la Pedra (patrons dels llauradors i protectors de les collites) i, al capdavall, el de la dona (ací, mitjançant un matriarcalisme associat a lo maternal, com a “Patrona i Mare”, això és, àdhuc, com a defensora).

Tot seguit, passa a les campanes:

       “II

 

      Quatre campanes el volten,

una per cada costat,

són tornaveus que interpreten

els grans sentiments humans.

 

     Comencen al toc d’alba,

quan ve a morir la vesprâ,

com missatgers del nou dia

que el bon Déu torna a donar.

 

     Planyen la dolçor de l’Angelus,

quan el jorn ha despertat,

convidant-nos al repòs

en el caliu familiar.

 

     Repiquen a totes hores:

quan se bateja un infant,

si algú es casa, en la Doctrina

que als xics es té que ensenyar.

 

     A vegades també doblen

a mig vol si algú ha faltat,

com uns martells que colpegen

el cor de l’home mortal.

 

     Però quan elles voltegen

en les festes populars,

solten rolls de veus dolcíssimes

que als cors de goig fan brincar”.

 

Per tant, la mort és vençuda per la vida (les festes patronals).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“El nostre campanar”, el sentiment de pertinença a la terra i Massarrojos

General, , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el poema “El nostre campanar”, de José Senent, plasmat en el llibre “Estampas de Masarrochos”.

 

Una obra en què es reflecteix el sentiment esmentat i que figura en el llibre “Estampas de Masarrochos”, del rector Cipriano Ibáñez Chisvert, qui havia nascut en aquest poble valencià (en 1895) ara inserit en la ciutat de València, és “El nostre campanar. Poema religiós-patriótic” (p. 206).

En primer lloc, abans d’escriure’l, traduirem unes paraules del llibre: “El nostre paisà en José Senent, veritable ànima d’artista, fou el cantaire del nostre Campanar. En Lluch, en referència al temperament artístic d’En Senent, escriu així:

‘Sabia captar la bellesa allí on ella es mostrava. ¡Com es delectava contemplant les meravelles de la natura en la serra i en el pla, en els munts i en la mar; l’harmoniós conjunt d’un monument arquitectònic; la subtilitat del detall en el dibuix, en el colorit o en l’expressió d’una representació pictòrica; el vol poètic o les gales literàries dels nostres grans rimadors o prosistes! Davant una obra d’art, se’l veia gaudir i entusiasmar-se, i sabia transmetre els seus afectes i sentiments als qui l’escoltaven i atenien” (p. 205).

Més avant, Cipriano Ibáñez Chisvert addueix “Era també i, com no?, un poeta de cor, però escrigué pocs versos. Sentia, com pocs, la poesia de la vida i de l’ambient, de la forma i del color, del ritme i de la melodia. El seu poema El nostre campanar, dedicat a la magnífica torre parroquial que acampa en el centre del seu lloc nadiu, seria prou per a consagrar-lo com a poeta líric d’alta volada” (p. 205).

La composició, transcrita íntegrament pel capellà, pot evocar-nos eixos versos que estan dedicats a determinats detalls del poble, en lloc de fer-ho a personalitats o, en el camp religiós, a sants de línia mística. En qualsevol cas, afegirem que, com ja indicava un llibret de falles de la ciutat de València en la segona meitat del segle XIX, al capdavall, captem la idea “Per damunt de tot, Espanya”, la qual perviu en la gran majoria de la poesia en llengua catalana, no sols de la primera meitat del segle XX valencià, sinó de la resta d’indrets.

En eixe seny, posarem que, en el segon terç del segle XVIII, polítics catalanoparlants (i la gran majoria dels habitants) del Regne de València, de Catalunya i de les Illes Balears tenien ben interioritzat que una cosa era Castella i, molt distint, les terres en què la llengua catalana era la vernacla. Àdhuc, entre els partidaris dels Borbons.

Amb lleugers retocs, diu així (pp. 206-208):
“EL NOSTRE CAMPANAR

Poema religiós -patriòtic

 

Bastit en pedra tosca de les ‘Pedreres Velles’,

Dispara cap al cel el feix de ses arestes

I s’afona en la roca, d’on trauen meravelles,

Els fills de Massarrojos pedrapiquers i artistes.

Com un pilar firmíssim, brunyit de plata i or,

Campege enmig del poble, com el pare entre els fills;

I com vell sentinella, que vigila un tresor,

Acull entorn les cases guardant-les dels perills”.

 

Per tant, ens trobem davant un símbol (el campanar) que fa un paper semblant al del sant protector d’una vila (advocat dels fills de l’indret, com si fos un guarda, i, igualment, de les cases) i que va associat a trets matriarcals: tot i l’ascens cap al cel (que, sense arrelament, resultaria una característica patriarcal), afona les arrels (simpatia per la terra) i fa que acampe en la població.

Tocant al pilar (símbol que empiula amb la fermesa i amb la rectitud), té dos colors: l’argent (femení, com la foscor) i el daurat (masculí, més pròxim al solar).

Aquests dos detalls enllacen amb poemes en què la banda obaga i, com ara, la clara, en formen part.

En acabant, el poeta indica que

“La talaia del poble és armonia pura,

Entre el cel i la terra, lo món humà i diví.

És columna simbòlica de la nostra cultura,

Que és romana i és grega, cristiana en son destí.

De la clàssica Roma recorda la grandesa

Ferma caixa de pedra, que forma el besament,

On les cornises marquen la proporció i bellesa

Dels finestrals, que mostren les campanes al vent.

Al cim de l’alta cúpula, mamprén olímpic vol,

Gentil templet hel·lènic de sòbria majestat.

Huit columnetes dòriques obrin pòrtics de sol,

Als coloms que allí niuen en plena immensitat”.

 

Per consegüent, l’escriptor connecta l’antigor i les arrels culturals clàssiques (la cultura romana i la grega) amb la cristiana pervivent.

Després, afig

“I al capdamunt la Creu, sagrada victoriosa

Que corona la pedra i es clava en lo cel blau,

On gira la veleta de la Verge Gloriosa

Que és, entre cel i terra, vincle d’amor i pau”.

 

Resulta interessant que, tot i que es tracta sobre el cel, no ho fa amb un personatge simbòlicament masculí, ans amb u, femení i que fa de mitjancer entre lo tel·lúric i lo celestial i, per això, toca els peus en terra: Nostra Senyora, la qual apareix com a triomfant.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: En lloc del castellanisme “veleta”, es pot usar, com ara, “penell”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Poesia festiva, esperit comunitari, persones obertes, educadors i Massarrojos

General, , , , , ,

En un altre passatge del llibre “Estampas de Masarrochos”, hi ha el poema “De acòlit a fraret” (pp. 104-105), també en la llengua aborigen i, possiblement, referit al rector José Bau Burguet (1867-1932). Aquesta composició plasma la poesia festiva i l’esperit comunitari:

“N’hi havia un xiquet

recollit per les mongetes

d’un Asilo; molt listet.

Allí viu, com germà d’elles.

 

És lo germanet,

com la flor silvestre:

senzillo, humil,

espavilat, llestre[1].

 

‘-¿Per què, al germanet

de les germanetes,

no li’l tenen sos pares

i li posen mestre?’.

 

‘-Perquè són pobrets

en béns i pessetes

i manca, a més,

la falta d’exemple.

 

No hi ha lo talent

de pares, que ens veuen

en lo seu fillet

la sang de ses venes’” (p. 103).

 

Com podem veure, com passava en més d’un cas, per exemple, quan un xiquet provenia de casa pobra i no trobaven qui el pogués cuidar i decidien deixar-lo a la porta d’un convent (com, alguna vegada, m’ha comentat ma mare), això apareix en aquest poema.

Igualment, en la segona part de la lletra, un frare parla als xiquets i ell li respon què vol ser de major:

“Al xiquet, porten a escola

tots els dies les mongetes;

el mestre està que redola

al veure com deprenen lletres.

 

Un dia, en l’escola,

se presenta un fraret,

Pare dels que en diuen Missa,

i va i pregunta als xiquets:

 

‘-¿Qui, de vosatros, voldria

fer, amb mi, acompanyament,

perquè l’hàbit vestiria

del Seràfic[2] Sant Francesc?’.

 

Al punt, d’entre els nens,

se’ns planta Angelet,

que així ens nomena

lo nostre xiquet.

 

I allí, en l’Asilo,

fa d’acolitet

i ajuda la Missa

que es diu p’als vellets.

 

Amb veu clara i firme,

cantant com l’aucell,

‘-Jo!’, respon al Pare:

‘-Me’n vaig amb vosté’.

 

‘-Molt bé’, li contesta;

‘-Molt bé me pareix.

Aquesta pregunta,

contesta, xiquet:

 

-¿Vols ser dels que canten Missa

o vols consagrar-te a Déu,

com els frares d’obediència,

treballant en lo convent?…

 

‘-¡De missa, vullc ser-ho;

no calia més!

Tot lo meu anhelo,

mon cor i cervell,

amb molta alegria,

em diuen: -Xiquet!

Has de ser de Missa;

Ministre de Déu!…”.

 

En la part tercera de l’escrit, el xiquet torna al convent, ho comenta a les monges, la Mare li ho aprova i ell li diu que, quan ja serà frare, passarà altra vegada per l’edifici de les religioses per fer missa a vellets:

“Angelet, de l’escola,

retorna al convent.

Les monges li hi veuen

l’alegria ensems.

 

‘-Per què eixa alegria?’,

la Mare li prec.

‘-Ai, Mare!’, li dia:

‘-Demaneu a Déu!!

 

Ha de saber, Mare,

partixc al convent.

Esta flor silvestre

trasplantà al verger

que n’hi ha allà, en Benissa,

la Mare de Déu,

per dir jo, algun dia,

Missa reverent.

 

Jo tornaré un dia,

vestit de fraret,

amb cordó, sandàlies

i el cerquillo[3] fet.

 

Vos diré la Missa

ací, als ancianets,

on estes mongetes,

tot bé em varen fer.

 

Per donar-li gràcies,

a Déu i a vosté,…

veurà tot el poble

quin sermó faré’”.

 

Finalment, en la part quarta de la composició, podem llegir

“Se’ns volà a Benissa

dient Angelet:

‘¡JA VEUREU, MONGETES,

QUINS SERMONS FARÉ!…”.

 

Per consegüent, l’escriptor (possiblement, el capellà José Bau Burguet) es decanta per grups socials interessants: els infants, els qui acullen xiquets i persones majors (ací, les monges), els mestres (en aquest cas, religiosos, com havia estat costum durant molts segles) i, a més, pels vellets.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Aquest mot, possiblement, siga “llest” i es tracte d’una adaptació per fer rimar “silvestre” i “llestre”.

[2] En el DCVB, figura com “Qualificatiu que s’aplica a Sant Francesc d’Assís i a l’orde religiosa que ell fundà”.

[3] Paraula castellana que té el seu equivalent en “serrell”.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

 

Poesia festiva i esperit comunitari i sentiment de pertinença i Massarrojos

General, , , ,

En nexe amb el campanari de Massarrojos, trobem unes quartetes que exposa el capellà Cipriano Ibáñez Chisvert:

“-Mira el campanar, Marina.

-Xica! Que alt i que bonico!

¿Costaria molt?

-Un pico!

És que sàpies, tu, cosina,

que, quan Massarrojos diu

‘Açò anem a fer’, se fa.

És com t’ho dic.

-Ja veig, ja!

Seguiu aixina, seguiu!” (p. 97).

 

A continuació, el poeta passa als clavaris i al seu paper en les festes de 1906:

“Quarteta:

‘-¿Veus eixos, tan ben posats?’.

‘-Qui són, Tonet?’.

‘-Els Clavaris.

Són molts i tots voluntaris.

Vítol als hòmens templats’.

 

Dècima:
‘-Xe! Me para bé la roba?’.

‘-¡Vaja que te para bé!’.

‘-¿I, a mi, la brusa?’.

‘-També;

però te para molt tova’.

‘-És que és nova!’.

Jo tinc un quinzet cabal’.

‘-¡Mira: ja toca el tabal!’.

‘-I els músics, ¿tocaran?’.

‘-Sí!…’.

‘-¡Ai, quanta festa n’hi ha hui!

Viva! Viva!’.

‘-No va mal’” (pp. 97-98).

 

Quant al mot “quinzet”, direm que és el nom popular que rebia la moneda de vint-i-cinc cèntims de pesseta (la moneda oficial en Espanya). 

Així, captem el sentiment de pertinença a la terra, ja que l’esperit dels versos presenta uns jóvens, uns veïns de la vila i, fins i tot, músics, que participen en els actes.

Fins i tot, aprofiten el pregó per a fer endevinalles (ací, xarades) de caràcter religiós. En aquest cas, com un amic que és capellà ens indicà el 24 de gener del 2025, “Es tracta de la conversió del pa i del vi en la presència de Jesucrist en l’Eucaristia”, fet que coincidia amb lo que consideràvem la transformació del Cos (el pa) i de la Sang (el vi):
“Bé consagrem, la primera,

o consagrem la segon,

se realitza el misteri

de la transubstanciació.

Allí, posant-se present,

Jesucrist, Nostre Senyor,

una vocal és la tres,

que, si duu davant la dos,

te dóna per a on anar.

Fruits i ciutat és el tot” (p. 98).

 

Com hem pogut veure, la llengua que va unida a la festa, al sentiment esmentat i a la cultura tradicional (endevinalles religioses i tot), és la catalana, la vernacla.

En un altre passatge del llibre “Estampas de Masarrochos”, hi ha el poema “De acòlit a fraret” (pp. 104-105), també en la llengua aborigen i, possiblement, referit al rector José Bau Burguet. Aquesta composició plasma la poesia festiva i l’esperit comunitari:

“N’hi havia un xiquet

recollit per les mongetes

d’un Asilo; molt listet.

Allí viu, com germà d’elles.

          És lo germanet,

com la flor silvestre:

senzillo, humil,

espavilat, llestre[1]”. 

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Aquest mot, possiblement, siga “llest” i es tracte d’una adaptació per fer rimar “silvestre” i “llestre”.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Poesia festiva i esperit comunitari en Massarrojos (l’Horta de València)

General, , , , ,

Una obra en què hi ha molta poesia relativa al poble, a les festes de barri, a lo comunitari i en què apareix el sentiment de pertinença a la terra, és “Estampas de Masarrochos”, del capellà Cipriano Ibáñez Chisvert (nascut en 1895), publicada en 1950 per l’Editorial Sembrar. Així, en la plana 74, es fa referència als ancestres (ací, a partir d’una Al·leluia arreplegada el dia de Pasqua de Resurrecció, com indica el rector)[1]:

“Alt, esvelt, els nostres pares

l’alçaren entusiasmats;

és l’enveja d’estos pobles,

per alt, airós i acabat”.

 

En les planes 78 i 79, es tracta sobre quan el reverend José Bau Burguet (nat en 1867), prengué possessió com a capellà (qui també hi exercí en Massarrojos), en versos del seu oncle Juan Bautista Burguet Codoñer:

“DÈCIMA

 

¿Que nou aconteixement[2]

hi ha amb Jesús, hui (molts diran)

que, sent l’Església tan gran,

no cap en ella la gent?

¿És l’orador eloqüent

o és una orquestra brillant

lo que atrau, com per encant,

als veïns de les alqueries?

Són… les moltes simpaties

que té, en l’Horta, el celebrant.

 

DIÀLEG

 

‘-¿Véns a la festa, Pepeta?’.

‘-¿A Jesús, vas? ‘-Puix, ¿què, a on?’.

‘-¿Qui predica? ‘-Don Ramón,

Vicari de la Fonteta’.

‘-Bau i ell, ¿són amics?’ ‘-Ho són

des de xics’ ‘-Puix, vaig, Neleta’”.

 

Potser el nom de la Fonteta està vinculat amb el de la Fonteta de Sant Lluís, un històric poble annexionat a la ciutat de València.

En acabant, en el tema de la gran estima cap al capellà, bona part dels versos són en castellà. En canvi, quan la mare del rector recorda el difunt Ministre de Déu, la llengua torna a estar més igualada, a favor de la vernacla i d’acord amb la que parlaven mare i fill:

“DÈCIMA

 

A tots els Bau, per igual,

els done l’enhorabona,

perquè hui, hi ha un Bau que sona

en l’horta i la capital.

L’alegria és general

en l’alqueria de Burguet:

hi ha, no obstant, un nuvolet,

un record que, al cor, assalta:

¡Si existira el Bau que falta,

seria el goig més complet!” (p. 79).

 

Un altre apartat de l’obra “Estampas de Masarrochos”, amb una part interessant de pàgines en llengua catalana i en nexe amb les festes de la vila, és “Pregón de las fiestas” (pp. 94-99, en al·lusió a les de 1906), en què, llevat de composicions sobre actes més formals (com també ho era i fa generacions que ha estat l’ús del castellà entre l’Església valentina i així continuava en el primer quart del segle XXI, amb menys d’un 5% de les misses en llengua vernacla), és la predominant i permet copsar, no sols en quina parlava la gent, sinó el sentiment de pertinença i l’esperit comunitari. L’autor i capellà escriu que “Aquestes composicions poètiques [de Mn. Bau], en estil popular, foren càlidament acceptades: es llegien amb molta delectança i es propagaren amb agilitat en fàbriques, en pobles, entre amistats i a forasters.

El primer full volant té el sabor anunciador del Centenari:

‘Fa cent anys que els nostres pares,

plens de goig en este dia,

al Déu de l’Eucaristia,

portaren ací, Miquel.

Jo vaig conéixer encara

a molts que l’acompanyaren;

¡ai, Senyor, si el cap alçaren…!

¡Tots estiguen en lo cel!” (p. 95).

 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] D’ara en avant, exposarem el text de manera normativa i, si cal, fent retocs lleugers que no alteren la rima, ni en bona mesura l’original. Afegirem que Cipriano Ibáñez Chisvert usa el castellà en la gran majoria de l’obra, sobretot, en lo més formal, com ara, la introducció al punt del pregó de les festes de 1906.

[2] La forma genuïna seria “Quin nou esdeveniment”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

“Oh, tortoreta del cel”, música vernacla catalana

General, , , , ,

Bon dia,

Uns versos d’una cançó eròtica del llibre “Romancer català”, de Manuel Milà i Fontanals, acompanyats del tema del sentiment de pertinença a la terra i del de la maternitat, és “La tortoreta” (p. 296), quan diu

“Quan ne són dintre del port,   lo patró ne salta a terra:

‘-Oh, tortoreta del cel,   te vull fer una recompensa;

te vull fer endaurar (*) ton bec,    la meitat de tes aletes’’.

‘-No, per cert, patró garsó,   que jo me’n vaig a ma terra,

que la Verge n’ha parit   un infant que és cosa bella,

boniquet com el sol,   resplendeix com les estrelles’”.

 

(*) En l’original, “endorar”, empelt amb el castellà “dorar”.

En l’estudi sobre el matriarcalisme, entre d’altres coses, inclourem cançons (o, per exemple, endevinalles o contarelles) populars eròtiques, o bé sexuals, o, com ara, poemes populars de la mateixa línia, en llengua catalana. Qualsevol aportació amb bona educació serà ben rebuda. Admetem pseudònims. En aquesta web, trobareu bona part del treball.

Avant les atxes.

El meu correu electrònic és flotant.43@gmail.com.

Una forta abraçada.

Besàvies, àvies i pares que evoquen i que parlen sobre les arrels i sobre la vida

General, , , ,

Un escrit molt sucós, però de pare a filla (de quasi tres anys) i amb una besàvia nascuda en 1924 i encara viva en el moment de plasmar-lo (en l’any 2015), és “La besàvia (vint-i-quatrena carta a la meva néta)” (https://blocs.mesvilaweb.cat/jotajotai/la-teva-besavia-vint-i-quatrena-carta-a-la-meva-neta), publicada per Joan Josep Isern en el seu blog “Totxanes, totxos i maons”, a què accedírem el 19 de novembre del 2024. Diu així:

“Estimadíssima Mila,

Ets una noia afortunada perquè has pogut conèixer la teva besàvia Montserrat, la mare de la teva àvia Anna. De fet, comptant els que tens a la Bretanya, són quatre els besavis i besàvies que hauràs conegut i que, de retruc, hauran tingut l’alegria de conèixer-te. Per això, et dic que, als teus quasi tres anys, ets una noia molt afortunada.

Avui, però, et parlaré de la teva besàvia catalana perquè és amb qui, lògicament, tens més contacte i, per tant, és molt possible que sigui la que recordis amb més detall (amb l’inestimable ajut, és clar, de les nombroses fotografies en les quals, des que eres molt petita, hem volgut que apareguéssiu juntes).

Sobre la besàvia Montserrat, he escrit unes quantes coses al llarg d’aquests darrers anys. Mira-te-les perquè crec que t’agradarà llegir-les. La més antiga és aquesta, de fa nou anys. Més cap aquí –l’any 2009–, vaig escriure això i, fa tres anys, aquest apunt que, ara com ara, és el darrer que li he dedicat.

Em fa content que tinguis molt clar que la teva àvia Anna té, com tu dius, ‘la seva mama’ que viu molt a prop de casa vostra i a la qual anem a visitar sempre que ens és possible perquè (…) tu ets una de les poques referències clares que encara conserva. Creu-me: és summament curiós i estimulant contemplar les petites complicitats que es produeixen entre vosaltres quan us ajunteu la més jove i la més vella de la família”.

En relació amb aquestes paraules, ma mare (nascuda en 1943), més d’una vegada, m’ha comentat que, quan ella vivia en la ciutat de València (on nasqué), els seus germans majors, ja majorets, anaven al poble i, en acabant, en tornaven i que, per això, ells havien tingut més contacte amb els avis. Nogensmenys, durant aquesta recerca, hem pogut constatar el gran lligam entre ma mare i els seus avis (llevat del padrí matern, qui morí amb setanta-tres anys), mentres que els paterns, aplegaren als noranta o bé els passaren com també una bestia.

Igualment, Joan Josep Isern afig que “La carta d’avui ve a tomb perquè el dissabte passat la bona gent de la Unió Excursionista de Catalunya (UEC) li va lliurar la insígnia de platí amb motiu de complir setanta-cinc anys com a sòcia (mira la fotografia que il·lustra l’apunt). Poca broma, tu, perquè això vol dir que, des dels setze anys, la teva besàvia Montserrat ha estat relacionada amb el món de la muntanya a través d’una única entitat i d’un únic barri: la UEC de Gràcia.

Va ser allí que va conèixer el Josep, el seu home (aquest setembre farà vint anys del seu traspàs), i va ser precisament en aquell entorn on varen tenir lloc molts dels moments feliços de la seva vida”, un tret que ens plasma el sentiment de pertinença a la terra, l’esperit comunitari i el de barri.

I és que quan, com ara, resideixes en un barri (com és el meu cas) els primers trenta-huit anys de la teua vida i hi has participat de xiquet fins que, amb bones maneres, adoptes la decisió de passar a residir en una altra població (ves per on, en la que nasqueren els teus avis materns, no en la dels paterns…, fet que encara no havíem copsat com una trama amb lo maternal), ens sentim en nexe amb aquella terra, encara que siga una vila. A més, allà on vas, com si fosses un emigrant, portes part de la teua vida i de tot lo que has aprés (i de lo viscut) en el primer indret. O siga, que encara tens presents les arrels.

Prosseguint amb la redacció i, ací, amb unes paraules que podrien evocar-nos la Mare Terra i el contacte entre ella i els seus fills, el narrador addueix “No tinc cap dubte que aquesta estimació per la muntanya ha estat essencial per anar construint aquest caràcter seu generós, net, senzill i obert que ha fet que tanta gent se l’estimi i estigui contenta amb aquest reconeixement. De fet, aquesta temporada és la primera que ja no participa en les sortides de cada últim diumenge de mes amb els veterans de la UEC. Setanta-cinc anys… T’ho imagines, Mila? Tota una vida.

Un dia d’aquesta setmana la besàvia Montserrat complirà noranta-un anys i, a diferència de l’any passat, la celebració que farem serà més discreta i casolana. Estic segur que tu, amb els pares, hi trauràs el nas i, fins i tot, és possible que apareguis en alguna fotografia mentre bufa unes quantes espelmes o talla el pastís. Procurarem viure aquell moment amb la màxima intensitat i que se n’adoni de la nostra companyia. (…).

Us estimeu, la teva besàvia i tu. Cada una a la seva manera, però de debò us estimeu. M’agrada constatar-ho i, per això, t’ho deixo escrit en aquesta carta que no sé si algun dia llegiràs i que ja fa el número vint-i-quatre de les que t’he escrit fins ara. Vejam si hi ha sort perquè el raig continuarà…”.

En llegir aquests mots i passar-los per escrit per a l’estudi sobre el matriarcalisme català, el 18 de gener del 2025, recorde quan, pel 2005, durant una reunió amb persones que anàvem a txi-kun en Alaquàs (l’Horta de València), et diuen que, com que escrius i hi tens bona traça, faries un gran profit per a l’esdevenidor…, si eixes paraules es redactassen. Doncs bé: n’inclourem unes que em digué ma mare el mateix dia del 2025, i que empiulen amb la seua àvia paterna, Consuelo, nata en 1878 i que visqué noranta anys: “En sa casa, com son pare era jutge, llegien el diari tots els dies. Ella llegia llibres religiosos. I, quan estaven en llatí, els llegia en llatí i, després, si estaven també en castellà, la versió en castellà. [Això,] quan era fadrina. Ella se’ls cascava. Li agradava també. O llegint o fent calça.

 I l’altra, [l’àvia Amparo,] no llegia tant, però sí que sabia” i tenia bona habilitat i encert per al càlcul, encara que ho fes amb tècniques pròpies i tot.

Ambdues àvies deixaren empremta en ma mare i, a més, ens han fent un bon pont per a exposar sobre temes que se solen presentar amb prejudicis resultants de la instrucció rebuda en les escoles públiques espanyoles: que les dones eren molt analfabetes, que la dona, a diferència de l’home, és passiva, que l’home salva la dona…

I és que la realitat matriarcalista es reflecteix tocant els peus en terra, com feien moltes dones nascudes abans de 1920, i com també fan moltes persones que han tingut molta connexió amb elles i…, sovint, educativa, realista i creativa, com quan agafes un catxirulo (el nen creatiu i bonhomiós) o hi estàs en contacte.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

 

Escrits d’adolescents a besavis, a besàvies i sobre la vida quotidiana

General, , , , , ,

Un altre escrit de la mateixa corda, però escolar i fruit d’aportacions de tres estudiants d’uns tretze (o catorze) anys, és “Estimat besavi, estimada besàvia” (https://emporion.org/estimat-besavi-estimada-besavia), publicat en la revista digital “Emporion” (no. 126, juny del 2017), de Torroella de Montgrí (vila del Baix Empordà), a què accedírem el 19 de novembre del 2024. Entre d’altres coses, podem llegir que “Els alumnes de 2n d’ESO de l’institut s’han hagut d’asseure una estona amb el seu pare, mare, avi, àvia o altres familiars per preguntar què recordaven dels seus besavis o besàvies. Alguns d’ells han tingut la sort de poder seure i parlar directament amb la besàvia.

A partir dels records que en tenen els seus familiars, s’han anat informant de l’època que li va tocar viure, de qui era, de què feia… i després han escrit una carta a la seva besàvia o al seu besavi.

En general, els ha agradat fer aquesta feina, els han impressionat algunes de les coses que han descobert, s’han emocionat i els han estimat una mica més.

Aquí us en presentem una petita mostra. Segurament que molts dels lectors d’EMPORION hi podreu reconèixer la besàvia, el besavi o l’àvia que els ha explicat la història.

Montserrat Blai”.

El primer, d’Hug Lloret i Alenyà, exposa

“Estimat besavi Baldo:

M‘hauria agradat tant, conèixer-te!

Avui li he preguntat per tu a la mare i, tot i que, amb ella, tampoc us vàreu conèixer, la baba li ha explicat moltes coses de tu.

Sé el teu nom, Baldomero Xumetra i Vilagut i que vas néixer el 7 d’agost de 1918 a Barcelona. (…).

Proveníeu d’una família de metges. El teu avi ja ho era i tots vàreu estudiar medicina o farmàcia. Quan va venir la guerra, tu només tenies 19 anys i et van fer anar en un tren hospital a Valladolid.

Quan vas acabar la carrera, vas venir a fer una substitució del metge de Torroella que estava malalt i, encara que, en principi, era una feina provisional, et vas quedar aquí per sempre.

Amb la teva família, cada setmana us escrivíeu cartes i us explicàveu com estàveu i, de vegades, comentàveu malalties dels pacients per resoldre-les entre tots. D’aquestes cartes, la baba en té moltes i me les deixa perquè les llegeixi i et conegui més”.

Com podem veure, en les famílies amb persones lletrades, solia haver accés a la lectura i a l’escriptura. Així, l’àvia paterna de ma mare (nascuda en 1878)“Era filla d’un jutge” (sic, 3 d’abril del 2024) i, fins i tot, llegia texts en llatí (per exemple, himnes religiosos) i en castellà.

En acabant, Hug Lloret i Alenyà indica que “Els teus pares et donaven consells, t’explicaven coses de Barcelona i et deien que t’enyoraven i t’estimaven…, però tu decidires quedar-te aquí, perquè la gent també t’estimava molt. Diuen que eres molt simpàtic i vas conèixer a la Rosa… i t’hi vas casar”. És a dir: l’educació per a la vida tenia un paper important.

Igualment, comenta que “La feina de metge no era fàcil, havies d’estar sempre disponible i dir on anaves, si marxaves de casa, perquè només hi havia un metge i havies d’atendre més d’un poble. (…).

Et vas morir massa aviat, als 46 anys, (…) però jo estic molt content de tenir aquestes cartes i aquests records teus…

Allà on siguis, t’envio una forta abraçada. Hug”.

Una altra redacció en la mateixa revista “Emporion” (no. 126) és la de Júlia Navarro i Pagès:

“Estimada besàvia, Narcisa

Fa uns dies, vaig començar a investigar una mica més profundament el teu passat, cosa que jo desconeixia. Vaig descobrir coses que em van deixar bocabadada. (…) I ara que sé algunes coses molt maques sobre tu, en volia parlar una estona.

Vas néixer a Torroella, al Fronton. Vas anar a l’escola de monges. Com que allà tot eren dones, us obligaven a saber cosir i fer ganxet. Això va ser un punt important a la teva vida perquè, temps després, eres tu qui et feies els vestits i els ‘bolsos’, perquè sembla ser que eres molt presumida. Sempre que anava amb la mama a casa teva a visitar-te i veure com estaves, em tenies algun detall preparat: un ‘bolso’, jaquetes…

Quan eres jove, vas patir una malaltia que et va obligar a quedar-te a casa i estar molts mesos al llit. Però això no et va aturar, al contrari, seguies dissenyant-te la roba i altres coses”.

En nexe amb aquestes paraules, ens han reportat de dones que, amb més de noranta anys (i, àdhuc, de cent), encara estaven actives, laborioses: amb ganxet, amb l’aviram, etc.. I, en aquest cas, amb molta iniciativa.

També afig “Et vas casar amb l’avi Enric, tot i que jo no vaig tenir temps de conèixer-lo, perquè va morir abans que jo naixés. La mare de l’avi Enric tenia una tintoreria i tu els ajudaves amb la feina i a veure també l’estat de la roba que portaven els clients. Quan va néixer la meva àvia, us vau mudar tu i l’Enric a un piset de Cornellà. Tot i traslladar-vos allà, vau continuar amb el negoci com a tintorers, en una tintoreria de Barcelona”. Per tant, el paper de la dona no era precisament secundari, en la casa, sinó que els dos portaven avant el negoci. Un altre tema que copsem (i molt comú en les dones), era la cura, posar part del seu saber per a facilitar la salut dels familiars, això sí, partint, principalment, de la saviesa popular:

“Recordo que t’encantaven les sardines (…). A la meva mare i a la meva tia, els feies menjar moltes sardines, perquè deies que eren molt bones per a la salut. Sempre replicaven a l’hora de menjar-ne. També els feies beure un líquid molt estrany que era encara pitjor que les sardines. Era fet amb un rovell d’ou, sucre i cafè, perquè deies que així augmentaven molt les proteïnes. Sempre que ens posàvem malalts, tu el que feies era posar-nos ‘vaporux’ i anar fent fins que la febre baixava”.

Bé, àvia Ciseta, ja vaig acomiadant-me. Espero que estiguis ben còmoda allà dalt mentre em vigiles i que sàpigues que cada nit la teva estrella és la que brilla més. T’estimo i fins una altra.

Júlia, la teva besnéta”.

El tercer escrit, d’Elsa Mundet i Tudela, plasma  una dona amb molta espenta, forta i, a més, amb bona empatia, altruista i amb sentiment de pertinença a la terra, amb què estava connectada, fet que anava acompanyat d’un interés per la formació acadèmica dels familiars:

“Estimada besàvia Agnès,

Ja sé que no et serà possible llegir la carta que ara estic escrivint, però, indirectament, et dono les gràcies pel molt que vas lluitar per tirar una família endavant en uns temps molt difícils, ja que era el temps de la postguerra.

La meva besàvia va néixer en un poblet de la província de Girona, anomenat Mieras, prop de Banyoles. Era una persona d’alçada normal, prima i amb uns ulls de color blau que agradaven molt a la gent. Tenia un caràcter bastant fort, però, en el fons, li agradava molt ajudar a les persones que passaven en aquells moments necessitats econòmiques, i ella procurava ajudar-les amb el que podia.

(…) La meva besàvia va tenir la sort de poder anar a l’escola, a les monges dominiques, on va aprendre a llegir i a escriure. Era una persona que li agradava fer les feines de pagès, com cuidar els animals i, si convenia, fer feines hortolanes. Els meus besavis van voler que els seus fills estudiessin, de manera que l’Anton va ser un mecànic i la meva àvia, l’Anna Figueres, va ser una mestra (…).

La meva besàvia va viure fins els vuitanta anys, però als setanta anys va patir la malaltia de l’Alzheimer. Jo patia molt perquè, quan l’anàvem a visitar, ja no ens coneixia. La meva àvia està molt orgullosa d’haver pogut cuidar-la fins a l’últim moment.

Besàvia Agnès, sempre et recordarem com la persona més generosa i la que ens donava els consells que avui dia procurem posar en pràctica.

La besnéta que tant t’estima, Elsa”.

Finalment, diré que, lo més positiu que he captat en aquestes tres redaccions, és que, el fet d’interessar-se pels altres i per èpoques anteriors (no sols pel present), fa que les persones tinguen una visió més àmplia de la realitat i, ací, que empiulen amb la terra i amb els ancestres i, de pas, amb l’educació matriarcal.

Com a anècdota, diré que, quan tenia uns catorze anys acabats de fer (en la primavera de 1985), per iniciativa pròpia, aní a ca ma àvia materna a fer una entrevista a mon avi Miguel (1906-1992), perquè em parlàs sobre la guerra (1936-1939). L’encapçalament original posava “Testigo de una guerra” (‘Testimoni d’una guerra’).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El matriarcalisme i la dona en la Peníscola de mitjan segle XIX i en altres indrets

General, , , , ,

Una altra entrada en què es tracta sobre la dona (però junt amb el marit) en la família catalanoparlant i, a més, partint de mitjan segle XIX, és “Històries dels meus cinquens avis” (https://davidgomezdemora.blogspot.com/2018/07/histories-dels-meus-cinquens-avis.html), del cronista David Gómez de Mora i plasmada en “Blog personal de David Gómez de Mora”, a què accedírem el 28 d’agost del 2024 i que fou publicada el 28 de juliol del 2018. Així, amb lleugers retocs, posa “Peníscola, estiu de l’any 1843. En una casa (…), vivia la senyora Gabriela Guzmán i Ripollés. Gabriela estava casada amb qui va ser el seu primer marit, Agustín Bayarri i Martorell (…). Agustín era un pagès ben posicionat, que treballava la terra heretada que li havien deixat els seus ancestres. Gabriela era una dona conservadora i tradicional. Desconec si tenia molt o poc caràcter, però, amb el tema dels diners, segurament era molt estricta, doncs l’havien educat de manera que sabera valorar l’esforç que suposava guanyar-se el pa de cada dia. Durant bona part de la temporada, ajudava en el camp, a més de realitzar l’àrdua tasca d’educar als seus fills”.

Per tant, parlem de Peníscola, una vila valenciana de la comarca del Baix Maestrat i a pocs quilòmetres de Catalunya, on la dona, no sols administrava els diners, sinó que, igualment, s’encarregava de l’educació dels fills.

En acabant, el cronista, sense embuts, vincula l’estil de vida dels seus avantpassats amb el matriarcalista, detall que enllaça amb altres escrits de diferents fonts d’Internet (bé en blogs o en webs personals, bé en articles de butlletins, bé en revistes…):“En aquella casa, imperava moltes vegades un model d’organització que s’acostava més al matriarcat, doncs Gabriela, com quasi totes les senyores de Peníscola, abans de casar, va visitar al notari, acompanyada pels seus pares, per a declarar aquells dots o béns que anava a incorporar per a la seua futura descendència i que li donaven una autoritat igual o, inclòs, més gran que la del seu home a l’hora de prendre decisions dins de la seua llar”.

En aquest sentit, ma mare, a vegades, m’ha comentat que, el fet que la seua àvia Consuelo (la paterna, nascuda en 1878) fes alguns dinerets com a resultat dels fesols que venia en la ciutat de València, li atorgava més llibertat en la seua vida, encara que fos una dona molt servicial i disposada a fer costat a qui ella consideràs que necessitava ajuda.

Afegirem que David Gómez de Mora addueix que “El pare de Gabriel es deia Pedro, era mariner i l’únic dels seus germans que, a banda, treballava la terra, probablement, perquè va ser l’agraciat en heretar el patrimoni rústic, i que es realitzava mitjançant un costum ancestral que recordava moltíssim a la figura jurídica de l’hereuatge. Pedro i la seua família tenien una flotilla, que els reportava bastants ingressos, motiu pel qual eren dels pescadors més acomodats que hi havia aleshores en la localitat. Però Pedro va fer una cosa poc habitual: va casar amb una dona que vivia fora de la roca, es deia Josefa María, de cognom Ripollés, i era natural de Cinctorres. Què havia portat, a aquell home, casar-se amb una senyora d’un lloc tan allunyat? Allò era un fet molt impropi d’una societat tan localista com la que existia en la Peníscola de mitjan del segle XIX…

David Gómez de Mora”.

Quant al detall de casar-se amb una dona que visqués lluny de la localitat (ací, de Cinctorres, de la comarca valenciana dels Ports) és cert que no era comú en aquella època com tampoc no ho era anar més enllà d’uns cinquanta quilòmetres (o un poc més) d’on se solia residir, llevat que, com ara, ho fessen els jóvens amb motiu del servici militar.

Finalment, cal dir que aquesta tendència al localisme connecta amb el matriarcalisme i, de pas, amb el sentiment de pertinença a la terra, però no ho fa amb l’elitisme (una de les línies que més facilita el desarrelament, puix que sol desconsiderar molt lo que té a veure amb la cultura rural i, sovint, es decanta pel cosmopolitisme).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra en Emília Papaseit i en catalans pagesos

General, , , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en Emilia Papaseit.

En relació amb aquest tema, el 6 de desembre del 2024 rebérem, primerament, un missatge d’Encarna Parreño López, en nexe amb una qüestió que havíem fet sobre com responien a les queixes dels xiquets dones d’arrels catalanoparlants nascudes abans de 1920. Immediatament, passa al del sentiment esmentat. “Eren persones amb autoritat, però no autoritàries, car et raonaven els fets i no toleraven la mentida i, menys, que fessis el viu.

Eren de Múrcia, però els iaios vingueren a Catalunya en un moment en què els catalans eren admirats. Encara no havien patit els quaranta anys de nazisme i els catalans integraven. I, a casa, els valors i la mentalitat eren molt catalans, malgrat parlar castellà.

Us faig arribar un escrit que vaig fer d’una catalana, la Sra. Papaseit, que he estimat molt. A la seva mort, els fills em demanaren que digués unes paraules a l’església i vaig fer el text que, tot seguit, us envio”.

Aquest correu electrònic, redactat el mateix dia i titulat “Escrit Emília Papaseit”, diu així:

“Bon vespre,

Us adjunto el text que us comentava.

Ella sempre me’n parlà de la seva padrineta i de l’oncle. Eren de pagès i ella estimava molt la terra, tot i que es féu perruquera i, en la seva professió, era insuperable. Sabia l’ofici de cap a cap, car també sabia fer perruques.

Catalans seriosos, treballadors, responsables, sincers, patriotes, elegants, senyors…

No sé si us cal alguna cosa més!

La Sra. Papaseit va morir el 2019.

Una abraçada!”.

A continuació, exposem, amb lleugers retocs, bona part de l’escrit, molt sucós, de què ens parlava:

                                                               “IN MEMORIAM

                                                        EMÍLIA PAPASEIT I ROIG

 

Ha marxat una part de Catalunya! D’aquella Catalunya que va haver de fer front a una guerra genocida i, després, a una ‘pau’ ignominiosa que maldava per a fer desaparèixer de la faç de la terra tot rastre de catalanitat.

Ens ha deixat N’Emília Papaseit i Roig! Ella n’era filla d’aquella època. Així, doncs, d’infant, tenia poc més de 10 anys, ja hagué de plantar cara, primer, a les bombes enemigues (…) i, després, a una postguerra que el general Franco allargà (…).  (…) Emília Papaseit sempre fou al peu del canó. Com diem a casa nostra: ‘Els plats s’assemblen a les olles’. L’exemple l’havia vist a la seva llar, de la mà de la seva estimada padrineta i del seu admirat ‘onclo’: catalans ferrenys, lluitadors, exemplars, treballadors, gent d’ofici, orgullosos, que s’estimaven la terra i que aquell dictador no aconseguí doblegar mai! Mai!

Segurament, eren persones poc il·lustrades, perquè les circumstàncies no els ho havien permès, però d’una intel·ligència natural que només l’experiència de la vida pot dotar-te. No els va caldre mai falsejar títols universitaris per a guanyar-se honradament la vida! Ells dominaven l’ofici! Eren catalans exemplars. N’eren un punt de referència! Sobretot, per a aquelles persones que, com la meva família, arribaven a Catalunya mortes de fam i també antifranquistes fins a la medul·la.

I, tanmateix, el que salvà Catalunya de la total destrucció i desaparició, fou la voluntat insubornable de les moltes Emílies Papaseit! El seu esforç irreductible. La tenacitat en la seva lluita. L’amor indestructible a la terra, perquè cal no oblidar que el franquisme (…) va exterminar vàries generacions de catalans, fins deixar les catalanes orfes de maridatge: d’aquesta forma, el règim dictatorial introduí a moltes llars catalanes l’enemic i, amb ell, la ‘lengua del imperio’! N’Emília Papaseit salvà els mots i, amb ells, la cultura catalana! Calia tenir molt coratge per actuar semblantment (…).

Amb tot, N’Emília Papaseit era, com la majoria de catalans, una persona molt avançada i, mentre plegava avellanes, forjà el que seria la seva gran devoció: la perruqueria!

(…) Veia el canvi que la societat demandava i s’avançà als temps. Sovint, quan en parlàvem, sempre li deia: ‘Sra. Papaseit: si vós haguéssiu estat un home, hauríeu tingut més renom que Iranzo o el Llongueras’”.

Més avant, passant al camp de la política, Encarna Parreño López n’addueix unes paraules: “Això que ara molts catalans han descobert, ‘Que no som en una democràcia’, ella ja ho albirava i estava disposada a jugar-se-la per tal de protegir-me!

Avui, doncs, li diem adéu a una catalana valenta, molt valenta, que es va sentir molt joiosa el dia que pogué ficar el ‘Sí a la Independència’ en una urna.

La família, els seus fills, joves i nets, volem donar-li les gràcies per tot el que ens ha donat! Per tot, pel seu mestratge i per l’exemple que ens deixa! (…) ens acompanyarà sempre!”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

.Emília Papaseit

 

assemblea-pagesa-6f (1)