Arxiu d'etiquetes: el sentiment de pertinença a la terra

El sentiment de pertinença a la terra i poetesses aliades dels llauradors i comprensives

General, , ,

Un altre poema de Ma. Josefa Massanés, i en què copsem el sentiment de pertinença a la terra, figura en l’entrada “Poesíes de María Josefa Massanès/Als bons pagesos y proletaris del Empordà” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poes%C3%ADes_de_Mar%C3%ADa_Josefa_Massan%C3%A8s/Als_bons_pagesos_y_proletaris_del_Empord%C3%A0), en la web “Viquitexts” (ací, amb lleugeres adaptacions). Diu així:

“ALS BONS PAGESOS I PROLETARIS DE L’EMPORDÀ

amb motiu del Primer Concurs Agrícola de Figueres

 

Jo no sé quin encís

tenen aqueixes festes

on, lo bon català,

son noble instint desplega.

¿Què tenen los cantars

de ma nativa llengua

que, lo cor, al sentir-los,

bat més fort i de pressa

 

i somriuen els llavis

i los ulls s’humitegen?”.

 

Per tant, primerament, passa a la llengua materna i vernacla.

En acabant, vincula el català amb la terra, amb la mare que ensenya la llengua, amb les muntanyes de l’indret, amb les flors que agermanen els catalans i amb un tarannà noble que ja ve de fa segles:

“(…) ¿per què, quan els càntics

nostres paisans aixequen

amb accents d’alegria,

d’amor o de tristesa,

totes les melodies,

olvidem de la terra,

com tota veu s’olvida

sentint la veu materna?

Oh!, que dolç és provar-ne

eixa santa tendresa

que, als turons de la pàtria,

amb flors, ens encadena!

I, quan la pàtria és noble

i, com la nostra, immensa

és la glòria dels títols

de sa antiga noblesa,

no hi ha orgull més legítim

que el que sentim per ella.

Lo ser català és honra!”.

 

Tot seguit, associa el fer ús de la llengua amb la facilitat expressiva, emprenedora i, àdhuc, batalladora, dels qui viuen en Catalunya i se senten catalans:

“A Déu, gràcies rendesca

qui la sang catalana

 

sent bullir en ses venes

i, en son front honrat, porta

barretina vermella.

Res impossible troba

del català, l’empresa;

son geni, en la pau, brilla;

son valor, en la guerra;

en els combats científics,

victoriós per tot queda;

i, en les mans de la indústria,

que enlaira sa bandera,

de sos treballs agrícoles,

òpims productes deixa”.

 

Després, passa als llauradors, la gran majoria de la població catalana del seu temps, fins a bona part del segle XX. Els considera fills de la terra, comenta que solen cantar mentres treballen (una realitat fins a ben avançat el segle XX i motiu pel qual moltes cançons sorgiren en el camp i, més d’una vegada, tractaven sobre activitats agrícoles o amb vocabulari camperol):

“Beneïts els pagesos

que, amb la rústica esteva[1]

de les nacions més fortes,

sou vida i fortalesa!

Sens vosaltres, ¿què foren

eixes ciutats superbes?

Ruscos plens de teranyines

i vagabundes vespes,

dissimulades coves

de feres famolenques.

Alceu els fronts, alceu-los,

honrats fills de la terra,

puix també l’alegria,

per vosaltres, és feta.

 

Eixos sons melancòlics

que, tot guiant la rella,

lo llaurador pacífic,

suaument taral·leja;

les alegres cantúries

que entonen prop les eres

i, al compàs de les dalles

segadores caterves;

les cançons que, en les vinyes,

mentres dura la verema,

amb veu joiosa, canten

les colles jornaleres,

els xisclets de les gralles,

de les gaites, les queixes,

i els cops dels tamborinos

de camperola orquestra,

si del treball mitiguen

les fatigoses penes,

als cors honrats, complauen,

(…) qui dóna a la pàtria

 

tanta glòria i grandesa”.

 

Finalment, Maria Josefa Massanés qualifica com a positiva la tasca dels llauradors i, a més, es mostra comprensiva amb ells i els encoratja a prosseguir:

“Jo us comprenc, jo us estimo,

llauradors, i, amb fraterna

viva amistat, encaixo

vostres mans amb la meva,

i, entusiasmada, admiro,

ple mon pit d’alegresa,

de vostres sacrificis

i sant treball les prendes.

Constància, doncs, constància,

qui, avui, la recompensa

de son treball no obtingué,

demà l’obtindrà plena;

i, si no,… Déu ne guarda,

de grans i sempiternes,

per les ànimes justes

a qui lo món les nega.

Déu, germans, beneesca

vostre treball i penes!

 

Déu vos done abundància!

Déu vos done riquesa!”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Peça corba i posterior de l’arada, per on l’agafa qui llaura.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la llengua materna, cançons i rondalles

General, , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en poemes d’Apel·les Mestres i Oñós (1854-1936).

Una altra entrada en què copsem poemes en què apareix el sentiment esmentat, i que foren escrits pel català Apel·les Mestres i Oñós (1854-1936), és “apel·les mestres- Magisteri Teatre-Mag Poesia – Mallorca” (https://magpoesia.mallorcaweb.com/poemes-solts/mestresapel.html). El primer que n’hem triat diu així:

“LA MEVA LLENGUA

No em preguntis per què, però l’estimo

de cor, la meva llengua;

no ho preguntis en va, sols puc respondre’t:

‘L’estimo perquè sí, perquè és la meva’.

 

L’estimo perquè sí; perquè eixa parla

és la parla mateixa que,

al son d’una non-non, la més hermosa,

bressà amorosament ma son primera.

 

L’estimo de tot cor, per catalana,

l’estimo perquè, en ella,

la rondalla primera em contà l’àvia

un capvespre d’estiu, mentre el sol queia”.

 

Com podem veure, en el poema, no sols enllaça el sentiment amb la llengua, sinó que, a més, ho fa amb dues dones que solen ser les persones que més transmeten la cultura tradicional en les cultures matriarcalistes: la mare (sovint, mentres bressola el nen) i l’àvia (ací, simbolitzada com a narradora d’una rondalla sobre una dona d’aigua). Adduirem que l’escriptor plasmà uns versos dedicats a les dones d’aigua (un relat prou comú en tot l’àmbit lingüístic).

Tot seguit, Apel·les Mestres vincula la terra (la llengua) amb la jovenesa, amb les primeres relacions sexuals i amb els amics que, fins i tot, encoratgen:

“L’estimo de tot cor, perquè, en descloure’s

l’exquisida ponzella

de mos vint anys, aquell sublim ‘t’estimo’,

va dictar-me l’amor en eixa llengua.

 

L’estimo de tot cor, perquè la parlen

els meus amics de sempre,

els que ploren amb mi i els que amb mi riuen,

els que em criden avant! i avant m’empenyen”.

 

Al capdavall, posa en nexe el sentiment amb flora, fauna, la mar, el cel i l’aire. I, àdhuc, amb el fet de viure en la terra on es parla:

 “L’estimo de tot cor, perquè cigales,

i espigues i roselles,

i els rossinyols i el mar i el cel i l’aire

sos grans secrets en català em revelen.

 

L’estimo de tot cor, perquè no en trobo

de més franca i més bella…

I em preguntes per què? I això em preguntes?

L’estimo perquè sí, perquè és la meva”.

 

Afegim una altra entrada relativa a un poema d’Apel·les Mestres, “La dona d’aigua” (https://poeteca.cat/ca/poema/2314), en que també es plasma, i que figura en la web “Poeteca”. Diu així

    “A la vora de l’estany
de la muntanya,
va filant son fus d’argent
la dona d’aigua.

     La filosa, la té al cel,
i el fil no manca,
que, per fil, enfusa el raig
de lluna clara.

     La lluna clara, entretant,
se guaita en l’aigua
que emmiralla complaent
sa cara pàl·lida.

     Va cantant el rossinyol
cançons galanes,
les granotes a compàs
fan la tornada,

     i l’aloja va filant
son fil de plata
per teixir-se un vel d’estiu
per tantes ànimes.

     Com la lluna no en sap res,
somriu mirant-se,
però van minvant sos raigs
cada vesprada.

     Quan els hi ha robats ja tots
la dona d’aigua,
la lluna, d’estel a estel,
més raigs demana”.

 

Com podem veure, en aquests versos, apareixen trets que empiulen amb lo matriarcalista, com ara, la dona d’aigua, el color argent, la lluna, la vesprada i la nit.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, mares i ancians molt oberts

General, , ,

Un poema que figura en l’entrada “Poesíes de María Josefa Massanès/Als emigrants que la cobdicia du a l’Amèrica del sur” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poes%C3%ADes_de_Mar%C3%ADa_Josefa_Massan%C3%A8s/Als_emigrants_que_la_cobdicia_du_a_l%27Am%C3%A8rica_del_sur), en la mateixa web, escrit per Ma. Josefa Massanés en 1876, i en què captem el sentiment de pertinença a la terra, diu així:
“ALS EMIGRANTS QUE LA COBDÍCIA DUU A L’AMÈRICA DEL SUD

 

¿Veieu eixa fumera que, per la mar crespada,

alça com blanc plumero[1] lo vaixell que se’n va?

Doncs, en ella, s’allunya resoluta mesnada[2],

fills garrits i animosos del poble català.

 

(…) Diuen les tristes mares, plorant (…),

que, en eix barco, s’allunya jovent de molt valer (…).

I los vellets exclamen amb l’ànima afligida:

-¿A on, fillets, vos porta vostre ambiciós arranc[3]

sens pensar que, a la Pàtria, lleveu força de vida,

puix, amb cada un de valtres[4], perd un doll de sa sang?

 

¡Argonautes il·lusos! Potència vigorosa

del cor de nostra pàtria, del país català,

¿per què deixeu la terra del món, la més hermosa,

sent ingrats a l’Altíssim que tal mare us donà?”.

 

Com podem veure, la poetessa, mitjançant les mares i els ancians, fa una defensa de la jovenesa (perquè representa el futur).

Un poc després, posa

“¡Vergonya per vosaltres! ¿No té la pàtria aimada

cap llaçada prou forta que us puga deturar?

¿No teniu, aquí, pares, ni fillets, ni estimada?

¿No vàreu aquí nàixer? Doncs aquí heu de finar”.

 

Nogensmenys, Ma. Josepa Massanés i Dalmau té esperança i la reflecteix en un ocell (animalet que, sovint, representa la infantesa i la joventut) i, en aquest fragment, l’enllaça amb el sentiment de pertinença a la terra:

“La fidel oreneta que, en nostre alberg, fa cria,

si, en la tardor, s’allunya a contrada distant,

tan bon punt llurs raigs tebis la primavera envia,

torna a la dolça pàtria, son niu antic, cercant”.

 

En acabant, llegim uns versos en nexe amb el pas de la vida rural a la vida urbana i amb l’emigració en el segle XIX:
“Allí, castiga el clima al gosat que l’assalta,

aquí us brinda la terra amb envejats tresors;

i, si explotar volguésseu tot lo que explotar falta,

fóra la mare pàtria un ramellet de flors”.

 

És a dir: en la terra on nasqueren, comptaran amb la generositat de la mare (ací, simbolitzada per la mare pàtria i per flors). Per això, més avant, l’escriptora diu, als jóvens, aquestes paraules:

“Ni més amorosetes nines encisadores,

ni atmosfera més pura, ventijols més templats[5],

ni més, amb la cobdícia, riqueses temptadores,

ni matrones més castes, ni barons més honrats.

 

Torneu, fillets, torneu-ne, tingueu per certa cosa

que, amb fermes esperances de Déu, en lo poder

i treballant joiosos, Ell dóna, amb mà abundosa,

molt més que el pa diari a qui l’ha menester”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes: [1] Literalment, en lloc de la forma genuïna “plomall”.

[2] Mainada

[3] Castellanisme, en lloc de la forma “arrancada”.

[4] Literalment, en lloc de “vosaltres”.

[5] En lloc de la forma genuïna “temperats”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la defensa del món rural matriarcal i de les dones

General, , ,

Prosseguint amb el poema “Les dones catalanes”, passem a uns versos que, per a entendre’ls, convé fer unes puntuacions de tipus històric i de com ens han presentat la història (tant del segle XVIII en avant, com en els partits polítics i en moltes associacions feministes de línia patriarcal).

En eixes fonts, captem que lo que els importa (i això es pot veure en l’orde dels punts que prioritzen en les campanyes i, per exemple, en les seues webs) és tallar de soca-rel la societat actual, l’idealisme unit al poder i s’indica que, quan les dones aplegaran a les poltrones, aleshores (i, per fi, aleshores, i, ara, sí), tot serà flors i violes i un camí aplanat en què elles, ara de veres, seran les que manaran i no estaran subjectes als hòmens i, en un tres i no res, s’acabaran els problemes socials: 1) la dona vinculada amb la burgesia restà més relegada a casa i perdé unes competències que començaren a minvar a partir del segle XVI, 2) les dones del camp eren més ben tractades, encara que, formalment (legalment), els hòmens manaven (les lleis ho reflectien), i afegirem que era ben coneguda aquella conversa que, més d’una vegada, he pogut copsar entre un home (ací, Miquel) i una dona (amb un toc d’humor). Poc o molt, diu així:
“- En casa, mana el meu marit, ¿veritat que sí, Miquel?”

I l’home, després d’un somriure franc i acollidor, li comenta:

“-De sempre ençà: ¿a què tu, finalment, ets qui mana?

-Sí. ¡Ai, el meu Miquel! Vinga: un beset”.

Adduirem que molts comentaris relatius a dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i d’arrels catalanoparlants, ho plasmen. Per això, Ma. Josepa Massanés escriu que
“La dona catalana és perla bella

que, mig oculta, en la petxina, està

de son innat pudor i es clou dins d’ella

tan solament, la mira el vici insà;

mes, als purs sentiments, s’obre amorosa

com s’obre al bes del mar l’ostreta closa”.

 

Cal dir que, en aquests versos, hi ha vocabulari tradicionalment en nexe amb lo eròtic, per exemple, la petxina i l’ostra, el qual té a veure amb la mar (això és, amb l’aigua, un tret matriarcalista). La poetessa també posa 

“Si, indigna filla de la pàtria amada,

alguna, als falsos plers, obre son pit,

no és per instint del vici encaminada,

influx estrany corromp son esperit…

És fruit danyat, al qui lo corc rossega

i cau mort d’un gran ram sens que es conega.

 

Ni perdran mai les dones catalanes,

per tan xica fracció, lo just renom

de les virtuts i perfeccions cristianes

que exalça, en elles, admirat tothom.

¿Qui és lo que vol una perfecta esposa

i, en nostres nines, los seus ulls no posa?”.

 

Al meu coneixement, eixa idea de “pàtria amada” enllaça amb el matriarcalisme i, en aquest fragment, Ma. Josepa Massanés es referiria a la dona adinerada i burgesa, que no a la vinculada amb el camp i amb les tradicions matriarcalistes. No debades, tot seguit, copsem que és aquesta dona qui realment va avant, encara que, com en algunes rondalles, hi haja passatges en què parega que ell és qui domina la partida i qui, al capdavall, s’imposarà:

“Molt prudent i dolça companyera,

de l’existència, per lo mar irat,

ell sap dirigir la nau velera

que, del mal i del bé, sofreix l’embat

i, amb constància, vencent l’ona irascible,

la barca porta a la platja bonancible [1].

 

Mes, no per això, glòries ansia,

ni, en primer terme, presentar-se vol;

reconeix, del baró, la primacia

i és clara lluna que reflecteix eix sol,

amb un raig tan tranquil, amb una llum tan pura,

que inspira amor i celestial ventura.

 

Com lo custodi amant de la família,

en sa vida d’eterna abnegació,

la veureu sempre en incessant vigília

al costat del bressol de l’infantó

o prop del llit de lo decrèpit pare

o el pas guiant de la caduca mare”.  

 

Per consegüent, ella salva l’home (el vell) i l’anciana.

En el primer quart del segle XXI, hi havia dones activistes que volien accedir al poder i, en canvi, quan els deien de fer-ho, com ara, en faenes com obrer de vila, llançaven balons fora, com aquell futbolista que, una vegada, ho féu en el camp del València CF a mitjan dels anys huitanta, en un partit que vaig presenciar. 

Adduirem més trets que tenen a veure amb lo matriarcal i que copsem en aquests versos, mes aïna en nexe amb la dona de família benestant i de ciutat:

“Sempre pacienta, dolça i carinyosa,

treballant, treballant sense descans,

honesta, sòbria, activa i silenciosa,

i capaç, lo seu cor, de fets molt grans;

resignada amb la sort, sens mot de queixa,

lo valor desconeix de si mateixa…”.

 

Per això, Maria Josefa Massanés mira cap al món rural: un ambient que plasma la tradició matriarcal (la qual sí que és de la seua corda) i no en eixe àmbit urbà en què es promou lo que, sovint, els valencians diem la coentor (el voler adoptar com a model de vida el castellà, no sols en la llengua, sinó en el voler i no poder i en portar una vida políticament correcta i en línia amb lo que fa fi):

“Molt vals, ¡oh, dona de la pàtria mia!

I ma vista t’observa tot arreu

des d’on lo gebre brilla al raig del dia,

a fins los llocs on mai lo glaç se veu

i, de les ribes, que l’onada banya,

fins al cim ventejat de la muntanya”.

 

En llegir aquestes paraules, recorde aquells polítics que prefereixen fer una baixada de pantalons (i no, per exemple, per a pixar, per a fer de cos o per a canviar-se’ls), abans que escriure reports sobre la vida en la terra on viuen i no sobre idealismes, sobre teories o sobre lo que els han comentat en el partit (o bé en els parlaments, o bé en les batlies). Mentrestant, captem que part dels qui ens informen, mitjançant poemes i cançons tradicionals, ens reflecteixen una cultura matriarcalista ben viva en terres catalanoparlants.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: https://x.com/xepcmanresa/status/1804576418577457231?t=9xc0Gm96ZtgW97unY6JBJw&s=09.

 

[1] Castellanisme en lloc de la forma genuïna “bonancenc”. També n’hi ha, d’altres, com ara, “companyera” (companya) o mots no genuïns com és el cas de “pacienta” (pacient).

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, poesia en català, bon cor, la mare i els ancestres

General, , ,

Un altre poema de Maria Josefa Massanés i Dalmau en què copsem el matriarcalisme, i que figura en la mateixa web, sota l’entrada “Poesíes de María Josefa Massanès/Les dones catalanes” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poes%C3%ADes_de_Mar%C3%ADa_Josefa_Massan%C3%A8s/Les_d%C3%B2nes_catalanes), escrit en 1868, diu així:

“LES DONES CATALANES.

“Parlar-vos, dones, vull, com a germana,

puix mon cor, al cor vostre, està enllaçat

 i fou ma dolça mare catalana,

i català mon pare, molt amat,

i català mon bé,… l’ànima mia,

per tot lo català, té simpatia.

 

I, per vosaltres, més, dones amades,

filles del meu país, nobles com ell,

que, de modèstia i de virtut, dotades

i falagueres com manyac anyell,

sou lo trasllat de la prudent matrona

a qui, en los Sants Escrits, llaor se dóna.

 

Molt valen, molt, les altres espanyoles,

dignes també d’universal amor,

mes, per vosaltres, per vosaltres soles,

que conservau com un preciós tresor

les austeres costums de nostres avis,

son ric llenguatge i llurs proverbis savis,

 

per vosaltres, mon cor, ple de ternura

guarda encara una flor del sentiment

i, ans que la mort mustigue sa frescura,

vull eixa flor donar-vos en present;

no menyspreeu eix do de ma pobresa,

al mirar-lo sense brill i sens bellesa”.

 

Com podem veure, l’escriptora tracta les catalanes com a germanes i com a filles del seu país (Catalunya), de la mateixa terra on ella havia nascut, i el seu vincle és mitjançant els sentiments (“mon cor al cor vostre”), començant per la llengua (“ma dolça mare catalana / i català mon pare” com també “per tot lo català”).

I, encara que relaciona Catalunya amb la noblesa, amb el bon cor, amb la humilitat i amb qui toca els peus en terra (la prudència), afig que també valen les que viuen en altres llocs d’Espanya, però que ella mena el poema a les catalanes.

A banda, comenta que la dona és qui conserva i qui transmet la cultura tradicional (“les austeres costums de nostres avis”) junt amb la llengua catalana i els proverbis que passen els ancestres i que serveixen per a molts anys.

Igualment, empiulant amb eixa senzillesa, compara eixe tresor amb una flor que encara manté eixa frescor que Ma. Josefa Massanés vol compartir en present.

Tot seguit, escriu uns versos en què rebutja la vanitat:

“Rebeu, doncs, mon present, dolces germanes

i deixau que algun cor ple de verí

diga que us omplo d’alabances vanes

perquè l’elogi refluesca en mi…

Jo desprecio eixa sàtira indiscreta,

puix que dona no só, sinó poeta”.

 

Així, amb eixes paraules, Ma. Josefa Massanés, no solament els parla amb un to maternal, sinó que diu que, abans que dona (terme sexual), ella s’identifica com a poeta (ací, com a catalana) i, per tant, ve a dir que la terra és el punt en comú entre l’escriptora, les dones a qui plasma el poema i els qui també tenen el sentiment de pertinença a la terra catalana.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: En aquest enllaç, podreu trobar “Som a la tardor”, un poema escrit per Teresa Bertran Tolosa, una catalana nascuda en 1920 en Guissona (comarca de la Segarra) i que, com una rondalla sobre l’origen de la vida (recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós en el darrer terç del segle XIX), ens ha fet possible accedir a un altre tret ancestral i, a més, pagà.

Es tracta d’una mena de Pachamama en la cultura catalana, en línia amb la Mare Terra, però com a Mare de Déu del camp i, a més, com a protectora dels llauradors i de la pagesia: https://malandia.cat/2024/06/som-a-la-tardor-poema-a-la-mare-de-deu-del-camp.

assemblea-pagesa-6f (1)

 

“Som a la tardor”, poema a la Mare de Déu del camp

General, , , , , ,

Bon dia, 

Anit, 28 de juny del 2024, accedírem a aquest poema de Teresa Bertran Tolosa, nascuda en Guissona (la Segarra) en 1920, i plasmat en el seu llibre “Camins del Record”, publicat en 1996 per Pagès editors.  Apareix una Mare de Déu del camp, la qual, al meu coneixement, podria simbolitzar una pervivència ancestral en nexe amb el paganisme. 

Diu així:

“Som a la tardor

Tardor ploranera

d’una pluja suau,

que regues les flors

com també el plantat

d’una vinya espessa. 

La meva finestra 

d’un vidre gelat,

també l’esquitxava

i es tornava clar.

Un llac de la plana

tot endormiscat,

l’aigua no es movia

estava encisat.

Prop d’una bardissa

que hi ha  al coster,

fa acte de presència

l’ermita del camp,

que de lluny s’obre

amb sa majestat.

Pujava amb deliri

per poder admirar

un verd d’herba tendra

i les flors del camp.

La Verge em somreia

i al cim vaig pujar

collint mareselves,

que al bosc també n’hi ha.

Els pins i alzineres

mouen son brancam

enjoien l’ermita

la Verge del camp.

 

30-XI-1993″ (p. 71)

 

Com podem veure, Nostra Senyora fa de protectora de la terra, dels llauradors i de la pagesia i hi està vinculada: “la Verge del camp”.

És la primera vegada que llig un exemple així.

Em recorda la Pachamama, és a dir, la Mare Terra.

Per això, que, en el darrer quart del segle XX, encara hi haja escrits que reflecteixen un matriarcalisme tradicional i arrelat, sobretot, en el camp, és com trobar una llegenda catalana, plasmada pel folklorista català Francesc de S. Maspons i Labrós en el darrer terç del segle XIX, en què s’explica com es creà el món i que, prompte, un personatge femení féu de mare de tots i, igualment, de Mare Terra. 

A banda, Teresa Bertran també exposa (com si fos una pluja suau i que fa saó) uns versos amb una espècie d’agraïment al bosc: els del món rural, ¿no vivien, més d’una vegada, del bosc (i encara hui)? Per descomptat, l’estimen. I, com em digué ma mare en relació amb la seua àvia paterna (nascuda en els anys setanta del segle XIX), en gener del 2021, “Es vivia de la terra” (sic).

Finalment, agraesc la generositat de Rosa Rovira, qui m’envià aquest llibre junt amb uns altres en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra i el matriarcalisme en el món rural.

 

 

El sentiment de pertinença a la terra, la mare i en pro de lo ancestral

General, , ,

Prosseguint amb el poema “La Roqueta”, del mallorquí Mateu Obrador (1852-1909), podem llegir versos en què els nascuts en la terra tornen a ella, que és refugi de tranquil·litat i de pau, trets que encaixen amb el matriarcalisme (per exemple, principalment vinculat amb la tardor i amb l’hivern):

“Aquella mar blavenca que tota l’enrevolta,

com si n’estàs gelosa, les naus veia venir

de tantes gents i pobles que, per tan rica i bella,

lluitaren i volgueren ensenyorir-se d’ella

            i viure-hi i morir.

 

(…) Tant com és agradosa, qui no l’estimaria?

Copeta d’or, refugi de quietud i pau,

d’eterna primavera tot temps endiumenjada,

reblida de belleses, i sempre endosserada,

            per aqueix cel tan blau”

 

Més avant, comenta sobre “La bona gent pagesa (…) i bona guardadora / d’usances de l’avior” (p. 10) i descriu algunes de les tasques agrícoles.

A més, quan passa a la llar, u dels símbols característics de lo matriarcal, ve a dir que, en ella, comença el sentiment de pertinença a la terra i la transmissió de la cultura tradicional i, per això, el jove que se n’havia anat a altres indrets, torna a la terra dels seus avantpassats:

“La llar!, rústic sagrari de fe senzilla i pura,

petit temple de pàtria, bell niu de santa amor,

redòs on se mantenen les patriarcals usances,

oracions i llegendes, i mots i recordances

            del temps de l’antigor.

 

El jovençà t’enyora, des que, en la nau, s’embarca

i viu en terra externa cercant saviesa i guany;

en tu, a tothora pensa, ple d’enyorança plora,

i sa ànima fa festa quan, a la fi, ve l’hora

            de retornar cada any”.

 

En eixe ambient, els ancians són els qui més passen de generació en generació el folklore:

 “El bon jaiet qui serva amb tremolor el gaiato,

a pler, sempre seuria damunt les blanes pells,

i xala d’escaufar-se i de sentir les rialles

que fa el jovent que escolta de fades les rondalles,

            de nans i de castells”.

 

Altra vegada, el poeta Mateu Obrador se sent en nexe amb la terra i la simbolitza mitjançant una mare (“Conserva’t sempre digna”, “ets la mare” ) fidel a la tradició, àdhuc, quan hi haja noves usances:

 “Oh, benaurada terra, de Déu, afavorida,

tot temps multiplicada amb lo treball dels fills,

més bella que cap altra, més dolça que la bresca

pels qui de cor t’estimen!, que Déu te beneesca

            i et guardi de perills!

 

Conserva’t sempre digna de ta passada història,

amb noble orgull, retreu-la, no en taques ni un sol full;

recorda’t que ets la mare de tants patricis dignes,

en noblia i saviesa i santedat insignes,

            la pàtria del gran Llull.

 

Si el temps no torna enrera, si en noves fonts t’abeures,

beu aigües estil·lades, no tèrboles de fang;

si, a les usances noves, fan lloc velles usances,

l’amor a les glorioses antigues recordances

            que mai per mai te manc”.

 

A banda, addueix aquests versos sobre la modernitat i l’avior en un Poble, com el catalanoparlant, en què es viu de la terra i se la té com si fos la mare que acull els fills i que viu el naturalisme i l’esperit de barri. Per consegüent, captem (i es promou) l’arrelament:

“Amb la novella ciència, el seny dels fills conforta,

per les obertes vies, camina amb segur peu;

mes, de la ciència borda, defuig, per sempre, engega

al qui la ven per bona, quan descreguda nega

            l’honra i amor a Déu.

 

De tot lo bo que ens resta de les edats passades,

conserva el ric depòsit amb delitós afany,

i les costums no esborres de l’honrada vellura

que nit i jorn deixava la casa ben segura

            amb la clau en lo pany”-

 

Finalment, el poema “La Roqueta” acaba acompanyat d’uns versos que reflecteixen lo matriarcalista, com és la foscor, l’inici del vespre i que el poeta se’n baixa del Puig Major, la muntanya més alta de les Illes Balears:

“Anem, companys!, ja és l’hora, que el sol se’n va a la posta;

baixem d’aquesta altura abans de la foscor:

si avall la nit s’acosta i la drecera ens manca,

la mostrarà la flama de reïnosa branca

            que ens donarà claror.

 

Adéu, muntanya altíssima, sublim gegant de roca,

que ets, de la nostra terra, tot temps el guaita feel!”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

ELS-POETES-I-LA-SERRA-DE-TRAMUNTANA assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la natura autòctona i l’avior

General, , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el poema “La Roqueta”, de Mateu Obrador (1852-1909).

Un altre poema en què captem aquest sentiment, i que plasmà l’escriptor mallorquí Mateu Obrador (Felanitx, 1852 – Palma, 1909), és “La Roqueta”, el qual trobàrem en el document “Els poetes i la Serra de Tramuntana”, en la web “Tramuntana XXI”. Amb alguns retocs, diu així:

“Anem, companys, ja és hora; deixem la terra plana,

les pampoloses vinyes, les valls i els sementers:

si al cim de la muntanya hem de pujar, feis via;

l’estel d’auba s’apaga… abans que trenc el dia

            muntem aquests costers.

 

Bella hora, el fresc oratge no s’és despert encara

per deixondir les fulles dels oms i pinotells;

poc a poquet, la lluna s’és posta esblanqueïda,

i el rossinyol li canta xalesta despedida

            de dins els tamarells”.

 

Com podem veure, el poeta situa els actes en la nit, un tret que empiula amb el matriarcalisme i amb lo femení, de la mateixa manera que en moltes rondalles anteriors a 1932. A banda, apareixen arbres en nexe amb l’aigua (els tamarells) o petits (els pinotells).

Tot seguit, en la mateixa línia, trau l’hivern (una de les dues estacions característiques de lo matriarcal) i la neu.

Igualment, enllaçant amb el sentiment de pertinença a la terra, escriu vegetació de les Illes (com ara, les oliveres centenàries, els pins, els arbocers i natura del terreny), en un moment aplanat:

“Amunt!, el rost és aspre, estreta la drecera:

ja arribam a les timbes que vest de neu l’hivern.

Si redolant llenega la seca pedruscada,

de forta mata-selva, agafau la tanyada

            o els verducs d’aladern.

 

Enrera ja romanen les velles oliveres;

per los penyals, arrelen los pins i els arbocers.

Veis allà baix les cases que hi tornen de petites!

i d’aquí dalt s’esborren los caminois i fites

            i els puigs tornen planers.

 

De romaní i espígol brufats de fresca rosada,

aromes sanitosos escampa l’oratjol.

Amunt, companys, de pressa!, el capdamunt s’acosta,

la que, a pujar, mos queda és la darrera costa…

            Mirau: ja surt el sol!

 

Ningú romanga enrera: d’aquest replà, ja veuen

brillant, com a de plata, la tavellada mar;

el vent, aquí, ja siula, la fondalada esglaia,

i, travessant les boires, la vista ja s’esplaia

            per ample llunyedar.

 

Envant per les escletxes de cantelludes penyes!

El cor aviat batega, degota la suor…

Millor!, més saborosa serà la reposada.

Companys, l’altura és nostra!, ja hem feta l’arribada

            al cim del Puig Major!”.

 

I, després de fer esment, per exemple, a muntanyes (al Puig Major, la més alta de les Illes Balears) o a una mar de color fosc (l’argent de la mar), exposa l’estima per la terra i que els aviors també la tenien en la memòria i que així faran els fills:

 “Quin alenar més ample! Oh estada delitosa

damunt aquesta altura, sens penes ni perills!

Aquí, l’amada terra, tota sencera es mostra

la Pàtria benvolguda, la dels avis, la nostra,

            la que ho serà dels fills.

 

Los ulls, de tant que és bella, no es cansen de mirar-la:

com més l’han coneguda, més ella es fa estimar;

i mirant-la, reviuen dels fills en la memòria,

de l’antigor los dies, los bons records de glòria,

            que el temps no ha d’esborrar”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

ELS-POETES-I-LA-SERRA-DE-TRAMUNTANA assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, la poesia, la natura i la llengua vernacla dels ancestres

General, , , , , , ,

El sentiment de pertinença a la terra en el poema “Sóller”, de Marcel·lina Moragues (1856-1923).

Un altre poema en què copsem aquest sentiment de pertinença, i que escrigué la poetessa mallorquina Marcel·lina Moragues (Palma, 1856 – Inca, 1923), és “Sóller”, de 1894, el qual trobàrem en el document “Els poetes i la Serra de Tramuntana” (https://tramuntanaxxi.com/wp-content/uploads/2015/12/ELS-POETES-I-LA-SERRA-DE-TRAMUNTANA.pdf), recopilat en la web “Tramuntana XXI”. Amb lleugers retocs, diu així:

“Sóller, hermosa Sóller, la de rica flaire,

la més bella entre totes les viles, jo et salut.

Embalsamat d’aromes, més pur corre aquí l’aire

que torna nova vida al cor de mals retut”.

 

Com podem veure, l’escriptora, primerament, saluda la terra i destaca trets de la mare: el flaire, la garridesa i els aires nous que empiulen amb la tradició ancestral, la qual ella enllaça amb els sentiments.

Tot seguit, Marcel·lina Moragues encara reflecteix més l’estima per la terra, ací, com a lloc que li facilita l’escriptura poètica i unida a flors, a fruites, al fullatge, a eixa primavera que molts escriptors catalanoparlants visqueren a partir del segon terç del segle XIX:

 “¡Oh, benaurada terra!, verger de poesia

per tot encatifada de flors, fruits i verdor;

per dins, l’espès fullatge, les aus, amb alegria,

hi canten falagueres i fan son nou d’amor.

 

Els torrentols murmuren. Los tarongers groguegen,

son fruit com l’ambrosia delita el paladar.

Dossers de flors i fulles per tot arreu ombregen,

del pla fins la muntanya, dels horts fins a la mar”.

 

Igualment, els fills de la terra se’n van a prosperar i, en acabant, tornen a la mare pàtria, qui els atorga gaubança, joia en el cant, bellesa i relació amb la llengua vernacla (la qual Marcel·lina Moragues vincula amb la dolcesa que cal no oblidar, com ja es feia temps arrere). I, a més, ells arrelen en Sóller:

 “Feiners són los fills teus, dels mars vencen les ones;

de les llunyanes terres, aporten grans cabals;

al retornar, ¡oh pàtria!, gaubança tu los dones;

i, en eixos camps que encanten, aixequen bells casals.

 

Dins cada cor, brotona el Geni, la bellesa,

per tot arreu ressona lo cant dels glosadors

que són, per nostra pàtria, llenguatge de dolcesa

que mai s’ha d’oblidar-se en temps esdevenidors”.

 

Al cap i a la fi, la llengua materna (i de Sóller), la catalana, fa que els parlants es senten part d’on viuen (i no forasters), àdhuc, també quan veuen indrets marins que es poden captar en les Illes Balears. Això, junt amb el paper de la recordança de la cultura tradicional que els transmetien els avantpassats:

 “¡Que de records s’aixequen, jolius dins la memòria,

al trepitjar la platja, al contemplar el port,

al recordar les gestes que guarden dins la història[1]

dels sollerics amb moros, del Sant de Penyafort!

 

Bella i flairosa terra de recordances,

tos fills són fills encara del capità Angelats,

són braus, i cristianes mantenen les usances

que, amb fe, los ensenyaren los seus avantpassats[2].

 

Niuet de poesia. Com perla aquí amagada,

¡oh, vila delitosa!, de l’illa, un ric tresor,

su[3] baix de tes muntanyes, viuria arraconada

gosant la pau i ditxa que enyora lo meu cor”.

 

Finalment, la poetessa Marcel·lina Moragues destaca la primavera que ella sent i l’associa al cor junt amb la fortalesa del terreny (les marjades):

“Salut, ¡oh, bella Sóller!, Déu faça torn el dia

que veja tes marjades, que senta el rossinyol

que, a l’auba, em despertava. Ja el cor sent alegria

pensant tornar-te a veure. Prest sia, si Déu vol”. 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] En l’original, “l’historia”.

[2] En l’original, “antepassats”.

[3]Partint del context i del segon significat que posa el DCVB a la paraula “Su”, com a contracció de “sinó”, considerem que aquesta definició s’ajusta al vers i, així, podríem llegir com “sinó, baix de tes muntanyes”.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

El sentiment de pertinença a la terra, festes tradicionals i les dones com a transmissores de la cultura

General, , , ,

Una altra persona que plasma el sentiment de pertinença a la terra, i que nasqué en la primera meitat del segle XIX, és la catalana Maria Josefa Massanés i Dalmau (Tarragona, 1811 – Barcelona, 1887), com captem en l’entrada “Poesíes de María Josefa Massanès/Les festes majors a Catalunya” (https://ca.wikisource.org/wiki/Poes%C3%ADes_de_Mar%C3%ADa_Josefa_Massan%C3%A8s/Les_festes_majors_a_Catalunya), en la web “Viquitexts”, en què figura un poema de 1879 (ací, amb lleugeres adaptacions) que empiula amb aquest tret del matriarcalisme. Diu així:

“LES FESTES MAJORS A CATALUNYA

Bons com parets, les vostres festes

molt verament plauen al cor;

elles són grata recordança

dels francs costums d’un temps millor.

 

Elles atrauen, elles juntes,

ben avinguts com a germans

als qui, per sort i per nissaga

o per instint, són catalans”.

 

Per tant, en aquests versos, copsem un vincle entre les festes tradicionals amb els qui són de la població o bé de la terra (fins i tot, amb els qui hi estan arrelats fa generacions) i amb els qui, encara que són forasters, participen en els indrets on es celebren.

Igualment, també exposa el tema de l’esperit acollidor dels catalans, indistintament de la classe social i de l’edat:

 “Elles, amb pura senzillesa

i patriarcal fraternitat,

igualment donen franc hostatge

al proletari que al magnat

 

i a la donzella forastera

que, a cercar, va garrit aimant,

com als fadrins que, amb gentilesa,

van dards d’amor als cors tirant”.

 

A més, fa una defensa de Catalunya (ací, del costum de fer aplecs festius) com també dels jóvens i de l’esperança, trets que tenen a veure amb un moment de reviscolament de lo relatiu a la terra (començant per la llengua i pel folklore): la Renaixença, a partir del segon terç del segle XIX. Així, escriu

 “Quants, amb menyspreu o befa, miren

nostres anyals festius aplecs,

o no han nascut en esta terra

o tenen cors com buscalls secs.

 

Puix molt complau i regocija[1]

veure gosar la joventut;

el qui, amb rancúnia, al jovent, mira,

trista tindrà la senectut.

 

Flor de la vida, Jovenesa,

tu ets l’esperança i goig del món;

sens ton bullici i ta cridòria,

de la vellesa, els jorns, ¿què són?”.

 

Adduirem versos en què es reflecteix bona avinença entre la poetessa Maria Josefa Massanés, els jóvens, persones d’edat intermèdia i els vells, perquè comenta que tots ells es senten de Catalunya:

 “Enfilall d’hores neguitoses

feixos de mals i sofriments;

disfruteu, doncs, amb honestesa,

d’eixos ‘gradosos passatemps.

 

Cobra, qui molt tot l’any treballa,

en eix descans de nou vigor;

fins son record, al vell, reanima

en cada anyal festa major.

 

També, amics meus, en la vellúria,

eix temps feliç recordareu

i, tal vegada, a ma memòria,

algun sospir consagrareu.

 

-Ja no existeix -direu- l’anciana,

la popular cantora humil,

la que, senzilla, ens inculcava

rica moral en pobre estil;

 

la que mirava aqueixes festes

dels temps passats, records llunyans

que, amb sant respecte, servar deuen

quants tinguen sang de catalans-“.

 

Finalment, en els darrers versos, apareix la dona com a transmissora de la cultura tradicional i, així, un tema en nexe amb el matriarcalisme junt amb el paper que cada català pot fer per les tradicions vernacles, especialment, per les que venen de temps remots.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] En l’original, en lloc de la forma genuïna “alegra”.

 

 

assemblea-pagesa-6f (1)