Arxiu d'etiquetes: dones que donen vida

Literatura matriarcal en pro de la creativitat, de la mare i de la terra

General, , , , ,

Un altre poema que figura en el llibre “Un poc de molt i un poc de res”, de Ramon Pagès i Pla, i en què captem trets matriarcals, és el de la pàgina 34. Per exemple, en llegir

“Pujo al cim del cimal

i trepitjo la terra

del camí enamorat 

de l’espai que enamora

la natura vivaç

i entre cants vivifica”.

 

Així, hi ha contacte entre l’escriptor i la terra (la dona), acompanyat de simpatia i d’amor per la natura, una natura (lo femení) viva i que, a més, aporta vida, possiblement, com a agraïment.

A mitjan obra, exposa la composició “Una amistat humil” (p. 42), en què apareixen detalls presents en altres poetes que hem triat per al punt de la literatura matriarcal:

“Una amistat humil, fidel, procura

trobar la pau clavada a dintre els dits,

la llibertat, grandesa dels sentits,

i mentre dorm a poc a poc madura”.

 

Per tant, l’amistança va unida amb l’encaixada de mans i, de pas, amb una actitud pacifica; la llibertat és empiulada amb la creativitat (obertura dels sentits, disposició a escoltar els altres) i, a més, tocant la maduració (la tardor, ací, simbolitzada per eixa entrada en el son).

A banda, copsem semblança amb poemes del català Joan Sala Vila (nascut en 1929), quan, per exemple, comenta que, qui cerca el lligam, ho fa

“i vetlla el món amb l’escalfor d’un bes

i, no és enlloc… si sap que no fa falta”

 

i, així, Ramon Pagès i Pla fuig de les ànsies de protagonisme o de lo que li podria crear malestar. No debades, després, plasma que

“Broda camins ben lluny de la batalla,

i porta el goig més pur al pensament.

(…) i, per no fer cap mal, s’ajup i calla.

 

Una amistat humil per res es dóna,

i abans de rebre ofensa greu perdona”.

 

En línia amb el matriarcalisme (però escrivint sobre com considera que no és bo fer política), el poeta de Viladrau recorre als versos “Amb llibertat…” (p. 43), potser perquè és u dels temes més associats a les democràcies occidentals.

Primerament, diu que

“Amb llibertat predica entre el desvari,

i fa dels cors mentida cada mot

per obtenir-ne un miserable vot

i convertir-se el país en un calvari.

 

És el poder i ordena amb la mà dura

malgrat que és un demòcrata excel·lent.

Remou les lleis i dicta el manament”.

 

Un poc després, comenta que aquest polític

“Ell no compleix, més aviat disposa

i vol que sigui tal com Ell ho imposa”.

 

I, tot això, en un ambient en què aquest home públic o, com ara, estadista,

“Mou les cireres de mil mons corruptes

que Ell ha enfonsat dins una mar de dubtes

per emplenar la seva vanitat”.

 

Al capdavall, Ramon Pagès i Pla enllaça aquest estil de governar amb un

“Estrany voltor que ha descarnat la Terra

i li ha muntat una ferotge guerra”.

 

Per consegüent, es reflecteix que, 1) a diferència de la cultura matriarcalista, en què els qui promouen la política la fan al servici de la terra, de lo vernacle, de la Mare Terra i dels ciutadans (que no vol dir que s’hi rendesquen, sinó que tenen present les seues paraules, les seues emocions, els seus sentiments), que toquen els peus en terra i que procuren afavorir un ambient creatiu i de justícia, sobretot, amb els més febles i en pro de la bona avinença entre el major nombre de persones possible i les autoritats, 2) la cultura patriarcal aprova que es puga descarnar (això és, violar) la Terra (no solament, el planeta Terra), ans també lo femení (començant per les xiquetes, per les dones i per les ancianes) i qualsevol grup històricament marginat en els Pobles molt promotors de la figura del conquistador i, per exemple, de lo urbà i de lo actiu.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Dones que donen vida a fills creatius i el sentiment de pertinença a la terra

General, , , ,

Un altre poema del llibre esmentat de Miquel Banús i Blanch, en què es reflecteix el matriarcalisme, posa uns versos (p. 66) que diuen així:

“Guimbant riu amunt he descobert la Font

on l’aigua surt pura i clara.

La set m’ha fet néixer dins el cor

deus d’aigua que mai no s’acaben”.

 

Per consegüent, el poeta, corrent i saltant com un xiquet, fa camí cap a la mare (la Font) i, com a resultat d’eixa trobada amb la mareta i de la vida que ella li dona (i, de rebot, la Mare Terra), l’escriptor li està agraït.

En uns altres versos (p. 67), els quals enllacen amb la dona i amb l’aigua i, potser, igualment, amb Déu, l’autor exposa que ell

“Anava pel món

buscant aigua clara.

On és eixa font

que mai no s’estronca?

Veniu i beveu,

germans i germanes

que la seva deu

no és pas gens avara.

 

Jo tinc set d’AMOR,

tinc set d’aigua clara,

he trobat la Font

que mai no s’acaba”.

 

Com podem veure, la dona genera vida, en dóna (i de bona) i, de pas, en aquestes línies, ella salva l’home. Afegirem que la font, més d’una vegada, està vinculada amb el naixement d’un riu, amb la banda fluvial que simbolitza la infantesa. Aquest deu també podria representar l’amor amb una dona.

Una altra composició que empiula amb lo matriarcalista és “Al llindar de la vellesa” (pp. 68-69), molt sucosa:

“ABANS I ARA. Moltes raons per ser feliç.

 

Abans, caminava fent i desfent camins;

ara, només tinc un sol camí.

 

Abans, era un molí de parenostres i pregàries;

ara, contemplant sóc feliç i en dono gràcies.

 

Abans, delejava i volia moltes coses;

ara, he après a ser feliç amb el que tinc.

 

Abans, necessitat, trucava a la porta tancada;

ara, veig sempre les portes obertes. També la meva.

 

Abans, xerrava i creia que parlava;

ara, valoro el silenci de les paraules no dites.

 

Abans, quan tenia set pidolava aigua;

ara, he descobert un Foc que no s’apaga.

 

Abans, necessitava i ho volia tot;

ara, un no-res em fa feliç.

 

Abans, els dogmes m’aclaparaven;

ara, sols visc per al Senyor.

 

Abans, lleis i preceptes m’esclavitzaven;

ara, la llibertat de l’Amor em fa lliure.

 

Abans, de ser estimat el meu cor es delia;

ara, estimo a tothom i em sé estimat.

 

Abans, un bosc frondós em captivava;

ara, un senzill jonc m’enamora.

 

Abans, necessitava tots els déus de l’Olimp;

ara, un sol Déu em fa feliç, i a Ell sols adoro.

 

Abans, ho volia tot, i lluny ho buscava;

ara, veig que tot ho tinc a dintre meu.

 

Abans, era un jove vell;

ara, que sóc vell, és quan sóc jove.

I, de tot, en dono gràcies a Déu”.

 

 

Adduirem que, si aquest poema fou escrit com es pot llegir al final de la plana 69, l’hauria creat el mateix dia que féu els seixanta-cinc anys.

Al llarg de la composició, apareixen trets matriarcals amb què ell s’identifica: el contacte amb una natura que li agrada, l’austeritat, la disposició a donar hospitalitat a qui ho pogués necessitar, el caliu que fa que la seua vida tinga sentit, el contacte amb la terra junt amb la creativitat (en lloc del culte als dogmes o a les normatives).

I ho fan acompanyats d’una actitud oberta amb el proïsme, el qual li torna en forma de present per part dels altres com també d’un sentiment de pertinença a la terra (el qual fa que no pretenga cercar altres indrets de cultures diferents) i de l’interés pels petits detalls i per una vida en què Miquel Banús i Blanch encara està jove.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Nobles que donen, que acullen, que fan acció de gràcies a Nostra Senyora i molt oberts

General, , , , ,

Un altre relat en què es reflecteix molt el matriarcalisme i que figura en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras és “Mare de Déu de la Gorga”. Primerament, llegim que aquesta marededeu “fou trobada per un pastor a la vora d’un rierol o torrent” (p. 300) i que “ella vetllava pels seus devots, als quals no els mancava mai blat per fer el pa o una almosta de fesols o cigrons per posar a la paella.

De la Mare de Déu de la Gorga es contava un fet (…) que, durant generacions, s’anà contant (…), passant de pares a fills” (p. 300).

Així, veiem que el pastor la troba al costat d’un lloc per on passa aigua (detall matriarcal, relacionat amb la dona), que ella fa de mare dels qui la tenen per advocada i que era generosa. A més, podem llegir que el relat ha passat de generació en generació, un altre tret que empiula amb el matriarcalisme.

Tot seguit, passem a la narració, amb un missatge interessant: fer costat, en lloc de deixar caure els necessitats. “Diu que, en uns anys en què la misèria s’havia apoderat de tota la contrada, a causa de la llarga secada, (…) un llarg estol de pagesos afamats van dirigir-se al senyor de Preixens, tot demanant-li que els deixés blat del que ell tenia emmagatzemat a les seves sitges, que estaven a vessar” (p. 300). Preixens és una població catalana de la comarca de la Noguera.

Aleshores, “El senyor de Preixens donà l’ordre que es donés blat a tothom que estigués necessitat i que se’n donés fins que no hi hagués ni un gra” (p. 300). Aquest paràgraf, de manera simbòlica, copsa la generositat, el bon cor i, per descomptat, l’estima que el senyor de Preixens tenia pels habitants de la zona.

A continuació, podem llegir que Nostra Senyora li ho aplana i, així, “Diu que, de les sitges del castell, sortí blat i més blat, com unes deu vegades més del que hi havia i, miraculosament, les sitges sempre estaven plenes a vessar, puix, com més se’n treia, més n’hi havia” (p. 300). Aquest passatge exposa que les bones accions i fetes pel bé de la gent, són recompensades (en aquest relat, per un personatge femení, la Mare de Déu).

En acabant, passem a unes línies que enllacen amb lo matriarcal, en aquest cas, mitjançant l’actitud del senyor de Preixens: “Davant aquell miracle de la Mare de Déu, el senyor de Preixens no volgué que ningú li tornés ni un gra de blat del que havia prestat” (p. 300). Partint de la narració, no sabem si el noble veié que, si en demanava, Nostra Senyora li podria retirar el suport. En qualsevol cas, el senyor trià per donar sense esperar dels qui havien passat de la misèria a poder viure.

Finalment, es comenta que, “al senyor de Preixens, el van acompanyar la sort i la felicitat en totes les accions de la seva vida, i també va potenciar extraordinàriament la devoció a la Mare de Déu de la Gorga, lloc on els fidels acudirien a donar-ne gràcies durant moltes generacions” (p. 300). Per consegüent, el noble, a banda de viure bé, feu un detall a Nostra Senyora com a agraïment a l’ajuda que ella li havia proporcionat (i, de pas, als habitants del redol). I, a més, els pobladors també feien acció de gràcies a la Mare de Déu. Aquests dos detalls plasmen que la dona està ben considerada.

Afegirem que, al llarg del relat, copsem el tema de l’arquetip del rei i un tret que figura en moltes rondalles on apareix un noble (sia un rei, sia una reina, siga un comte…): quan el senyor pensa, viu i actua en favor dels habitants del territori en què mana, les bones collites i la prosperitat fan acte de presència. Això, fins i tot, en la realitat, té lloc a nivell psicològic i a nivell polític.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades, que donen vida, acollidores, que trien i molt obertes

General, , , , , ,

Un altre relat que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras i en què captem molts trets matriarcals i ple de símbols és “Mare de Déu de Cérvoles”. “Un pastor innocent i sant pasturava el seu ramat pel (…) terme d’Os. Aquell dia es dirigí al mas de Cérvoles amb un company caçador que es deia Jordi. El nom del pastor era Miquel” (p. 294). 

“Era l’any 1299. La gentil primavera havia vessat, tota pròdiga, sobre els camps (…). Els arbres vestits de fullam nou i fresc” (p. 294) i els ametlers deixaven “un petit fruit de maragda” (p. 294).

Després, passa a l’estiu, quan els dos minyons guanyaven “la costa de la serra de l’Adoratori” (p. 294) i, des de la carena, “varen amarar-se de la visió d’un formós paisatge” (p. 295): muntanyes, rius, molts poblets,… Cal recordar la dita “La joventut tot ho venç”.

“A poc a poc, (…) van caminar per les carenes de la Serra de la Mata, en direcció al mas de Cérvoles, on pensaven passar la nit (…), fins que hagueren d’optar per aixoplugar-se en una cabana abandonada que els sortí al pas” (p. 295). En aquest passatge, corresponent a la tardor o primavera d’hivern, apareix la nit, aixoplugar-se i una cabana, tres detalls que empiulen amb lo matriarcalista i amb la dona (com a acollidora).

Més avant, la serra respirava olor de terra humida i “Els dos amics van refugiar-se amb el seu ramat en una cabana deshabitada, on passaren la nit (…) invocant Maria” (p. 295). Un passatge en què, de nou, la dona els acull (la cabana) i, a més, és a qui recorren ells per a que els faça costat (ací, Nostra Senyora).

A continuació, passem a la primavera: “La borrasca amainà i aparegueren les primeres llumeneres del nou dia, mentre el Jordi, impacient per la cacera, s’havia separat del seu amic” (p. 295). Com veiem, es plasma el fet que el temps de llum augmenta una miqueta respecte al que feia setmanes arrere: el nou dia, la infantesa, l’esperança.

“Entretant, el Miquel feia sonar la seva flauta i el ramat pasturava.

Aleshores, es va aparèixer la moreneta de Cérvoles o de Vallverd, tant de temps amagada en aquell lloc apartat, a en Miquel, voltada de nimbus amb (…) dos àngels (…) que polsaven un llaüt d’or desgranant unes melodies dolces a la Verge del Cel que custodiaven” (p. 295). Per tant, no sols hem passat a la primavera sinó que, igualment, apareix la moreneta. Comentarem que, per exemple, en la Moreneta de Montserrat (Catalunya), la seua celebració és el 27 d’abril i que, en el relat, no ho fa junt amb les primeres paraules referents a aquesta estació: l’acompanyen la música melòdica, el cel (relacionat amb la llum), la dolçor i àngels que li fan costat.

Tot seguit, copsem que, “Obrint-se el fullam, aparegué veloç com l’aire un cérvol (…), que es postrà als peus de Maria” (p. 295). Adduirem que, com podem llegir en l’“Enciclopèdia de la Fantasia Popular Catalana”, de Joan Soler i Amigó, el cérvol està vinculat amb la vida que es renova, per la semblança de les seues banyes amb les branques dels arbres, i que és un mitjancer entre el cel i la terra.

Un poc després, en Jordi, que era en el fons del bosc i que ara estava cec, “davant la imatge de la Verge, va recobrar la visió” (p. 295). Per consegüent, la dona salva l’home (en aquesta narració, simbolitzat per la figura del caçador).

Llavors, els dos amics tornen a Os, “van prendre la imatge per mostrar-la als seus familiars i la van posar dins del sarró” (p. 295). Però, com que, quan aplegaren a Os de Balaguer (població catalana de la comarca de la Noguera), Nostra Senyora havia desaparegut perquè “no volia moure’s de Cérvoles (…), varen decidir construir un pilaret on reposaria la imatge fins que no s’acabés de construir una capella” (p. 295).

O siga que la dona (ací, la Mare de Déu) aplana el camí de la vida als dos jóvens (com ara, en la tardor i en l’hivern, mitjançant una cabana, com a acollidora) i, a més, també participa en l’estació del renàixer, permet que en Jordi (el caçador) torne a veure i, a banda, els dona vida i té la darrera paraula (el lloc on volia viure, ací, Cérvoles). I ells fan amb simpatia lo que ella vol.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que assaonen la terra, que fan costat, que donen vida i molt obertes

General, , , , ,

Un altre relat en què captem trets matriarcals i que figura en l’obra “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “La llegenda de la Verge de les Neus”. Primerament, l’autor comenta que “tenim dues versions de com l’excelsa mare va arribar fins a Betlan, convertint-se en la seva patrona i protectora” (p. 282), és a dir, cap a la Vall d’Aran, comarca catalana vinculada amb la cultura occitana, matriarcalista. Com veiem, la dona (com a mare i com qui fa de sopluig dels seus fills) està ben considerada (bella, excelsa, patrona i protectora), detalls que empiulen amb la cultura catalana.

La primera versió conta que, en ple estiu, la gent li demanava la intercessió perquè posàs remei a la calor i a la sequera. Nostra Senyora escoltà la súplica “i el 5 d’agost va caure una gran nevada, restant tota la vall coberta d’aquella neu salvadora que, en desfer-se, assonaria boscos, camps i prats” (p. 282). Per això, la Mare de Déu aplana la situació de la zona i fa possible que hi haja vida i futur: la saó en la terra (que pot evocar-nos una pluja fina) i per als habitants (els llauradors), per als ramaders (els prats) i, per exemple, per als llenyataires (els boscs).

A més, veiem que Nostra Senyora (amb un paper similar als raigs del déu Sol en la cultura colla, d’Amèrica del Sud), “Enmig d’aquesta gran nevada, va baixar del cel entre flocs de neu la imatge de la Verge, la qual fou trobada en un prat, quan la neu es fongué” (p. 282). I, així, lo femení (en forma de neu que cau suau, com es sol presentar una nevada) 1) passa a ser aigua (la neu fosa, tret que podríem empiular amb lo matriarcal, entre altres coses, perquè baixa del cel a la terra), 2) la imatge és trobada i ho fa en un prat, o siga, en un espai obert, no en un ambient artificial, i, a banda, 3) en un lloc on hi ha vida.

L’altra versió, prou sucosa en detalls matriarcalistes, diu que un 5 d’agost, “uns pastors van veure (…) com, per les rodalies d’aquesta població, hi havia una clapa[1] de neu que resplendia com si fos un sol” (p. 282). Per tant, copsem com, enmig de la fredor de la neu, la dona aporta llum, esperança i llueix, com qui desenvolupa un paper no precisament secundari.

Més avant, els pastors, “Acostant-se a la neu, van comprovar que, com més s’hi acostaven, més intens era el resplendor que aquesta llançava” (p. 282). De nou, no sols ella reïx, sinó que ells s’hi dirigeixen esperançats i ella podríem dir que, mitjançant la llum, els orienta. Després, podem llegir que els pastors “van cercar sota la neu i van trobar-hi la imatge de la Verge” (p. 282). Per consegüent, no sols ells fan camí cap a on és ella, sinó que, igualment, ho fan cap a l’interior de la terra: interior i terra, dos detalls que enllacen amb el matriarcalisme i, que, adduirem, figuren en moltes rondalles mallorquines plasmades per Mn. Antoni Ma. Alcover. I això en un ambient en què la dona, entre altres coses, fa de mare.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Petita extensió.

Dones i pobles que congreguen, que acullen, que donen vida i molt oberts

General, , ,

Un relat en què captem molts trets matriarcalistes i que figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, és “Els pelegrins i el Sant Crist”. Així, encara que, primerament, apareixen detalls patriarcals, com ara, uns pelegrins i que s’acullen en la casa Blanca (color vinculat amb lo masculí), també es cert que una dona, la majordoma, “Escoltant amb l’orella a la porta, no se sentia res a l’interior” (p. 261), motiu pel qual “va anar a contar-ho al rector, que avisà l’alcalde. Aquest, després d’escoltar i no sentir res, va decidir d’entrar a l’interior de la casa” (p. 261). És a dir, que la dona, qui porta la nova, compta amb la fiabilitat de les dues màximes autoritats del poble: el capellà (la religiosa, la qual apareix en primer lloc) i el batle (la política). 

A més, “A poc a poc, s’havia anat congregant gent del poble davant la casa, car ja havia corregut la veu del cas i la curiositat es feia palesa en tots” (p. 261). Per tant, primer, fan camí; després, escolten (la dona); al capdavall, veuen (obrin la porta de la casa). I, igualment, es tracta d’un poble molt obert (la curiositat de què fa esment el narrador).

Finalment, encara que els pelegrins ja havien fet via, la imatge bella que troben en forma d’un Crist feu que el capellà suposàs “que els tres pelegrins eren enviats del cel” (p. 261) i, per consegüent, aquest detall representa una semblança amb la cultura colla (matriarcal i d’Amèrica del Sud). Així, en aquest Poble amerindi, el déu Sol envia els raigs de llum i apleguen a la Mare Terra (Pachamama) i afavoreix la vida en la terra, similar al fet que, en el cristianisme, Jesús, amb la seua vinguda, s’adreça a la terra.

I, des d’aquell moment, cresqué la devoció cap al Sant Crist.

En la rondalla que ve a continuació, “La veracreu de Rosselló de Segrià”, en la mateixa obra de Joan Bellmunt i Figueras, copsem molts detalls que empiulen amb lo matriarcal. “Ens diu la tradició que, un bon dia, quan ja fosquejava, un cavaller passà per aquesta contrada i (…) decidí entrar a Rosselló i demanar hostatge en alguna casa” (p. 261). Per tant, el passatge esdevé de nit (moment del dia associat a la dona i temps d’acollida com també ho simbolitza l’hivern).

A continuació, llegim que “Trobà una casa on li donaren acolliment i, no sols sopar i dormir, sinó un caliu gratificant d’amistat i hospitalitat, car el feren menjar amb ells a la taula” (p. 262), signes que enllacen amb la tradició catalana i amb el comunitarisme i, alhora, símbols d’obertura.

Una vegada acabà de sopar l’home, se’n va a donar menjar al seu cavall, “per, després, asseure’s a la vora del foc vivificador de la casa i fer la xerrada amb aquella bona gent que l’havien hostatjat” (p. 262), en què ell, entre altres coses, prenia part contant les belles històries del seu viatge.

L’endemà, de matí, quan els amos es lleven i criden el cavaller, “al lloc que ocupava el cavall, hi trobaren una veracreu” (p. 262), “l’agafaren i la pujaren a casa, on la guardaren en un primer moment però, després, en feren sabedor el rector, el qual, amb tot el poble, la traslladà a l’església, per a la seva veneració i devoció” (p. 262). Afegirem que, en aquestes línies, el paper de la creu té relació amb el de l’arbre i, així, amb el matriarcalisme, com podem veure en l’obra “El matriarcalismo vasco”, d’Andrés Ortiz-Osés junt amb Frank-Karl Mayr, quan vinculen la creu amb l’arbre de la vida (p. 78, nota 16).

Per això, finalment, llegim que “La veracreu conté un trosset de fusta que, segons la tradició, procedia de la creu de Jesucrist” (p. 262). O siga, que enllaçava amb la dona (la fusta) i amb Jesús (un personatge bíblic i matriarcal que naix en època de foscor, en l’hivern) i que, en aquest apartat, empiula amb l’inici de la primavera.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.