Arxiu d'etiquetes: dones amb molta iniciativa

Les dones porten la iniciativa

General, , , , ,

 

El 14 de juliol del 2020, en el grup de Facebook “Dialectes”, Miquel Vila Barceló, en resposta a una publicació que jo havia fet del llibre “Mallorca eròtica”, després de llegir unes paraules de Miq Mat, com ara, “’Bona vida té un ca si li donen menjar d’hora, però millor la té una dona si la deixen comandar’” i una frase de Maria Montserrat Morera (“La dona fa la casa”), comenta que “Una cosa que no sé si ve a to explicar és que la dona mallorquina, al ball antic, sobretot a les mateixes, feia tot el possible per fer quedar en ridícul al ballador, és a dir, al ball, comandava ella”.

Immediatament, responguí a Miquel Vila Barceló, amb aquestes paraules: “He llegit que, com a mínim, en algun ball valencià, és la dona qui va cap a l’home i, per tant, qui inicia el ball”.

A més, el 23 d’abril del 2021, en veure jo un comentari de Lucas Ramón Silvestre, en el meu mur, en què hi havia uns escrits relatius a balls matriarcals, li demaní més informació i, en un missatge, m’escrigué “Com et comente en el missatge al teu post, en València era majoritari que les dones portaren la iniciativa al ball. Pots trobar més informació en un llibre de Fermín Pardo. També et puc facilitar vídeos on es veu eixa iniciativa de la dona al ballar, inclús dins de parelles que són matrimoni.

https://youtu.be/cfAAiySVw3k.

 En aquest vídeo trobaràs el matrimoni ballant i, com podràs vore, l’home continua els passos que marca la dona. Tot i això, és curiós, perquè són del Molinell, un mas de Culla[1], on no era habitual que la dona manara”.

En línia amb lo que hem escrit fins ací, en l’entrada “Els balls sagrats al voltant dels pous; Eivissa. (Dancing around sacred wells; Ibiza)” (http://elsomnideladeessaterra.blogspot.com/2014/06/els-balls-sagrats-al-voltant-dels-pous.html), de Manel Jovani i publicada en el blog “El somni de la Deessa Terra”, llegim que, “Encara que sembli estrany, avui dia encara podem trobar algun indret on es realitza una de les cerimònies més antigues de la humanitat i que està relacionada de forma directa amb els rituals de la nostra Deessa Terra. Certes danses arcaiques que es segueixen desenvolupant per la nostra geografia tals com els balls dels cavallets, de bastons, de l’àliga i d’altres, tenen orígens força remots amb uns antecedents clarament pagans i que es vinculen amb el culte a motius que giren entorn els cicles i aspectes de la Deessa Terra.

(…) Un clar exemple el tenim en les danses de pagès eivissenques i molt concretament en les que es ballen al voltant de pous i fonts”.

Al moment, en una primera foto que hi ha en aquest escrit sobre balls, podem llegir, textualment, que “Els balls de pagès es realitzen al voltant d’esglèsies, pous i fonts” i, en una segona que hi ha al costat, “Ball pagès al costat d’un poc a Buscastell, Eivissa”. Immediatament, comenta que “Tal com si els mil·lennis no haguessin passat, alguns dels habitants de determinats pobles de la illa d’Eivissa (tant[2] coneguda pel seu ambient festiu lúdic i turista), escullen seguir mantenint vives aquestes tradicions que ens permeten poder contemplar com, efectivament, va existir un temps on l’home estava lligat al culte a la Deessa Terra. Possiblement en aquest cas de la deessa púnica[3] Tanit, ja que el seu culte va estar fortament arrelat a la Illa d’Eivissa fins a la cristianització en el segle II. (…) la importància recau en que es retia cultes als seus símbols, com l’aigua, als pous i la fertilitat de les collites i que possiblement ens trobéssim amb grups matriarcals”

I, un poc després, Manel Jovani, comenta que “Les dones i homes de pagès que participen dels balls típics eivissencs duen els seus vestits rurals. En el cas de les dones, porten uns grans collars que tenen una gran semblança en els que trobem en l’escultura ibera de la Dama d’Elx, que és reconeguda entre d’altres com una representació de la deessa púnica Tanit”, deessa que, com podem veure en Viquipèdia, el 16 d’abril del 2021, “Com a senyora de la fertilitat, rebia el nom de Nutrix (dida)[4]. Els seus símbols són la magrana, la figa, l’espiga, i el colom com a símbol animal”. Recordarem que Demèter, la deessa grega de l’agricultura i també vinculada al matriarcalisme, entre altres símbols, està vinculada a les espigues de forment.

Fins i tot, en “El cançoner de Pineda” veiem que, en la “Dansa de Pineda”, com comenta Sara Llorens,  té lloc “una passejada que fan les noies acompanyades del jove que cada una d’elles s’ha triat per parella” (p. 276). Per tant, novament, és la dona qui tria.

Agraesc la col·laboració de Miquel Vila Barceló i la de Lucas Ramón Silvestre.

 

 

 

Notes: [1] Culla és una població valenciana de la comarca de l’Alt Maestrat.

[2] Literalment.

[3] Cartaginesa, és a dir, pertanyent a la cultura púnica o cartaginesa, la qual, s’estengué pel nord d’Àfrica , pel sud de la península ibèrica i per altres punts de la mar Mediterrània i que perdurà, fins i tot, per exemple, en el segle V.

[4] Dida o mare de llet. Com veiem, està associada a la paraula “Nutrix”, mot que té a veure amb “nutrició”(terme procedent del llatí “nutrire”, que vol dir “nodrir”).

L’Escala, Cadaqués i fills que actuen vinculats amb la mare

General, , , , , , , ,

 

En línia amb uns escrits sobre Santa Pola que hi ha en Internet i també en relació amb la pesca, el 18 d’abril del 2021, trobàrem un document sobre l’Escala, una població catalana de l’Alt Empordà, “L’Escala Festa Major 93″[1](https://www.bibgirona.cat/pandora/high.raw?id=0000636888&name=00000001.original.pdf&attchment=0000636888.pdf), amb l’article “¿Santa Màxima?…¿Sant Pere?”, de F. Sala Balaguer, en què podem llegir l’apartat “LES DONES FAN EL POBLE”,  on també es parla de mariners i de comtes de 1575 i, tot seguit, es diu que “Les dones d’aquells pescadors[2] decidiren que ja n’hi havia prou d’estar esperant que els marits tornessin finalitzada la temporada de pesca o de viure en barraques a la platja. Aconseguiren permís comtal per establir-se i formaren una barriada permanent.

De sempre, l’Escala funciona de forma matriarcal. Els homes, a la mar, han treballat molt i aguantat el timó de la barca, però a casa l’esposa manava i portava la iniciativa; encara avui moltes llars o famílies es coneixen pel nom de la mestressa. Fins i tot a un bon home li posaren per motiu ‘…el senyor de la senyora!’” (pp. 51-52).

Igualment, però en relació amb el matriarcalisme en Cadaqués, una població catalana  de la comarca de l’Alt Empordà amb semblances amb Santa Pola, com ara, en el fet que siga prou marinera, per mitjà de l’article “La república de les dones” (https://www.descobrir.cat/ca/notices/costa_brava_el_paradis_irrepetible_230.php), de Trinitat Gilbert i publicat en la revista “Descobrir”, podem llegir que “Eugeni d’Ors sostenia la idea que Cadaqués estava regit per un matriarcat; en la darrera novel·la, va reflectir la manera de viure de la mítica població i revela la identitat de la musa que el va inspirar”. Una altra font en què també ens ho indica és l’article “Cadaqués” (https://static1.squarespace.com/static/5378d25de4b0acdd68e12a72/t/540d614ae4b034ea940d27cc/14101q63018139/LLIB_CADAQUÉS.pdf), on podem veure que “L’accés per carretera encara avui dóna la dimensió de l’aïllament secular amb què ha viscut el poble: de cara a mar i d’esquena a la terra. La carretera no es va fer fins a principis de segle XX. No sense raó es diu que els seus mariners coneixien abans els ports llunyans que no Barcelona, a tres dies de viatge. I també que, quan el mar s’enduia els homes durant dies, al poble s’instaurava un règim matriarcal. No és estrany que Cadaqués conservi encara un parlar que li és propi: el parlar salat, un tret que comparteix amb altres punts del Mediterrani, com les Balears”.

Un altre article relacionat amb el matriarcalisme en Cadaqués, titulat “D’Ors, Dalí i Lidia de Cadaqués”, i publicat en Internet, parla sobre l’escriptor català Eugeni d’Ors[3] i comenta que, quan ja tenia vint anys, ell “era un veinteañero huérfano de madre y Lidia, que tendría unos cuarenta, hizo las veces de madre para él. Lidia era una comadre pero con gran influencia; una justiciera muy respetada en el pueblo.

(…) Cadaqués era entonces una sociedad matriarcal, era un pueblo perdido al que no se podía llegar por carretera. Un caminito por la costa lo comunicaba con Figueres”. Sobre la vida d’Eugeni d’Ors i del seu vincle amb lo matriarcal, en l’article “Eugeni d’Ors i la filosofía com a música” , de Joan Cuscó i Clarasó i publicat en “Quaderns de filosofia i ciència” (no. 40), i accessible en Internet, podem llegir que “No és per casualitat que d’Ors va voler ser enterrat al cementiri de Vilafranca del Penedès, d’on era la branca familiar de la seva mare. Amb aquest acte simbòlic tancava diferents cercles: retornava a la terra matriarcal i retornava a la pàtria dels Milà i Fontanals[4] i de Llorens i Barba[5]” (p. 60). Són unes paraules que ens donen moltes pistes sobre com es veu la vida en les cultures matriarcals i, més encara, quan, un poc després, Joan Cuscó comenta que la música (un element vinculat a lo emocional així com també ho fa el matriarcalisme) va acompanyada d’una triple dissolució del jo (en favor de l’obertura als altres i de la unió), entre altres coses, “en la dissolució de la separació entre la naturalesa i la cultura” (p. 62), fet que comporta que “la persona supera la individualitat mitjançant la comunió amb l’altre i amb la natura a través de l’amor. I aquest és l’acte simbòlic que d’Ors dramatitza en voler ser enterrat a la seva pàtria matriarcal” (p. 62). En altres paraules, que Eugeni d’Ors va preferir retornar a la seua terra i estar-hi vinculat com també estar obert. Un fet clarament matriarcalista, ja que, com diu un amic meu, prou coneixedor de la cultura colla en el nord de Xile, la qual és matriarcal, “No teoritzen. Viuen i actuen”: viuen, igualment, en simpatia amb la mare i amb la Mare Terra, la qual es besa perquè s’interpreta que és d’on prové la vida (així com de la mare, per mitjà  del cordó umbilical, fa camí la de qui, posteriorment, serà el nounat i, així, un fill més de la terra) i, a banda, actuen, passen a l’acció i, això sí, oberts als altres i a la vida.

 

 

 

Notes: [1] El títol complet de la portada de la publicació és “L’Escala Festa Major 93, dies 2, 3, 4 i 5 de setembre Festivitat de Santa Màxima”.

[2] Dels del segle XVI a què s’ha fet al·lusió adés.

[3] Eugeni d’Ors i Rovira (Barcelona, 1881 – Vilanova i la Geltrú, 1954), fou un escriptor català del  moviment Noucentisme.

[4] Manuel Milà i Fontanals (Vilafranca del Penedès, 1818-1884), fou un filòleg, erudit i escriptor català.

[5] Francesc Xavier Llorens i Barba (Vilafranca del Penedès, 1820- Barcelona, 1872), fou un filòsof, mestre de la Universitat de Barcelona i u dels impulsors de l’Escola de filosofia de Barcelona.

Filles que actuen i obertes, amb l’aprovació del pare

General, , , , ,

 

El 25 d’abril del 2021 (que consultí en Internet sobre el matriarcalisme, com ara, en Cadaqués i en Peníscola), trobí una anècdota en el llibre “Dones que anaven pel món. Estudi etnogràfic de les trementinaires de la vall de Vansa i Tuixent”, de Joan Frigolé Reixach i editat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, en el 2006. Es tractava d’un fet real i que va en línia, fins i tot, amb el matriarcalisme reflectit en el llibre  “Per poblar lo regne de Valèntia… L’emigració mallorquina al País Valencià en el segle XVII” (https://www.uib.es/digitalAssets/173/173703_5.pdf), d’Antoni Mas i Forners i de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, editat per la Conselleria de Presidència del Govern de les Illes Balears, en el 2002.

Així, Joan Frigolé Reixach, en parlar sobre la vall de Vansa i Tuixent (en el Pirineu català), comenta que l’avi d’en Jesús, u dels informadors, de fadrí, havia anat a Cuba i, posteriorment, tornà a Catalunya (pp. 35 i 37), per a fer comerços en Barcelona. I, un poc després, afig l’anècdota, en què apareix una dona jove i amb molta espenta, qui, amb l’aprovació del pare, actua. Diu així: “En tornar d’Amèrica, l’avi es va quedar a la casa pairal com a hereu. Més tard es va casar amb una noia de Civis, prop d’Andorra. El casament es va concertar amb una sola visita i estava relacionat estretament amb un camp empenyorat per la casa d’en Jesús. Mantenir el camp dins del patrimoni de la casa era fonamental, perquè la propietat de la terra determinava la posició social, però a més, hi havia en joc la reputació de la casa i dels seus homes. El prestador, un home d’una àrea propera, havia llançat el desafiament que en aquell prat s’hi menjaria un gall. Aquest repte metafòric transformava el no-pagament del deute en un derrota més global, ja que hi havia en joc no solament la propietat de la terra, sinó també la reputació de gènere, perquè el gall és un símbol masculí. Per això, quan es concertà el matrimoni i el pare de la núvia deixà els diners per eixugar el deute, aquesta[1] va ser la que es desplaçà al poble del prestador a tornar-li els diners i li va dir que ella seria qui es menjaria un gall en aquell camp. El prestador recuperà els diners, però la seva reputació de gènere quedà afectada en la mesura que el desafiament s’havia invertit de direcció i ell havia passat de menjador simbòlic a ser menjat simbòlicament per una dona” (p. 37).

Com veiem, és el pare de la núvia qui porta els diners a casa (en aquest cas), però, com en moltíssims casos que hem recopilat, era la dona qui els gestionava i, com en més d’una rondalla de Pineda de Mar, una filla actua amb molta més espenta que el pare. Dos trets més i interessants.

Per tant, si, en la rondalla de Tàrbena, un home deia que ell seria qui portaria sa casa i que, d’aleshores ençà, s’hi faria lo que ell volgués, però no lo que triàs la seua dona, ací és la dona qui ha fet el pagament (de la mateixa manera que, en la lletra de la cançó “La manta al coll”, les xicones de Xixona es compren una romana per a pesar-se les mamelles dues vegades a la setmana, com veiem en la versió del grup musical “Carraixet”) i no l’home i, a més, podem dir que la línia matriarcal era viva en ca la núvia i que el fet és un exemple més de matriarcalisme com també ho és el de la rondalla de Tàrbena, conte en què, finalment, l’home accepta que siga la seua dona qui trie i no ell, motiu pel qual el batle del poble valencià li diu “¡A ta casa, vaca!”.

 

 

Nota: [1] La núvia.

Mare i filla amb molta iniciativa

General, , , , ,

 

Un altra font on hem trobat moltes dones amb molta iniciativa i, a més, amb molta espenta, és el llibre “Elles també hi eren. Dones de Bunyola”, de Bàrbara Suau. Així, comenta que Francisca Creus Borràs (1886-1957), “duia en tot moment la iniciativa en els negocis i en les propietats. El seu home, en Llorenç, restà sempre en segon terme” (p. 33), o que, per exemple, Francisca Garcies Riera (1887-1970), que fou cosidora d’espardenyes, feu de mare de llet d’una xiqueta a punt de morir (p. 76), que salvà la nena i que, a més, “Na Francisca surà la nineta com si fos filla seva, fins i tot se l’enduien al ranxo, i tota la vida, encara que la ‘filla de llet’ de gran no vivia amb ells, fou com una més de la família” (p. 76) i, més encara, quan addueix que Francisca Garcies “Fou una dona molt decidida, alegre i de rialla. Diuen que era molt madona mallorquina, com les de possessió: sempre donà el protagonisme a l’home, però davall, davall, ella decidia i duia la casa com volia” (p. 77). Igualment, Bàrbara Suau comenta que, una altra dona de Bunyola, Josefina Aina Pasqual Suau (1889-1964), “quedà vídua l’any 1948, quan tenia gairebé seixanta anys. Malgrat que aleshores ja era considerada major, no va deixar mai de fer feina. No perdé mai les ganes de continuar endavant” (p. 92), i, un poc després, addueix que “fou una dona d’empenta” (p. 92).

Aquests exemples, i molts més, van en línia, com ara, amb les trementinaires de la vall de la Vansa i Truixent (Catalunya), dones que es dedicaven a cercar remeis per a persones i per a bestiar, com hem pogut veure en el llibre “Dones que anaven pel món. Estudi etnogràfic de les trementinaires de la vall de Vansa i Tuixent”, de Joan Frigolé Reixach i editat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, en el 2006, o, com ara, en el llibre “Rondalles de l’Alacantí”, de Joaquim G. Caturla, publicat per Tabarca Llibres, en el 2016, quan, en la primera rondalla, “La rosa de l’amor”, veiem un cas molt semblant a casos de trementinaires, en llegir “Això diu que era una dona i la seua filla fadrina que anaven totes soles de poble en poble guanyant-se la vida, perquè el pare feia ja temps que havia mort. Les dues dones acudien als pobles on sabien que pròximament hi hauria una boda important o una festa gran i, com que eren modistes, feien els vestits a molta gent” (p. 9). Com em comentà, ma mare, el 24 d’abril del 2021, en llegir-li el principi d’aquesta rondalla valenciana, aquests contes reflectien la realitat. I, ací tenim, un cas més, en què una mare i, igualment, la filla, actuen amb molta iniciativa.

Agraesc que Joaquim G. Caturla, per correu electrònic, em recomanàs aquest llibre i que, a més, em comentàs que, en moltes rondalles que ell havia recopilat, estigués plasmat el matriarcalisme.

Dona fundadora d’una empresa

General, , , , , , ,

 

A mitjan abril del 2021, pengí en el meu mur una foto de Mancor de la Vall (una població de les Illes Balears) en què apareixien cinc persones d’una mateixa família però de generacions diferents, i Jose V. Sanchis Pastor, qui en feu un comentari, uns dies després, el 18 d’abril del 2021, m’envià dues fotos en què apareixen cinc dones d’una mateixa família i, de nou, de generacions distintes però seguides (en aquest cas, de Benigànim, població valenciana on viu ell). I m’escrigué “I comentar la foto. Amparo, Amparito i Amparín (les Galianes). Gemma i Júlia”, això és, el nom de les cinc persones, en aquest cas, dones. I continua: “La més major, va morir amb 102 anys, sent fundadora i accionista de l’empresa familiar de contraxapats i corbats MELBEN, de Benigànim. Al faltar el marit d’Amparo, la mitat de l’empresa es va repartir entre les dues filles i el fill, i ella mateixa…

Va sobreviure als dos gendres, al fill i a un nét, passant la subdivisió de l’acció del fill, als néts, fills del fill difunt. I, un d’eixos néts, va morir, passant l’acció als seus tres fills. 

De manera que l’empresa va aplegar a ajuntar quatre generacions d’accionistes”. La meua resposta, diligent, fou “Impressionant”, entre altres motius, pel paper tan important de les dones, ja que, per exemple, no passà a terceres persones que foren hòmens i de fora de la família. I, a banda, perquè la besàvia fou “fundadora i accionista de l’empresa”.

I, quant a una de les dues fotos, la dona que portava a mans la besneta, Gemma Huesca, l’endemà, en resposta a un missatge que jo li havia enviat, m’escrigué que, a casa, estaven en l’orde següent: “A l’esquerra la meva àvia Amparo, jo amb la xiqueta que li diuen Júlia, la meva besàvia Amparito (nosaltres sempre li hem dit ‘la uela Blanqueta’, perquè sempre l’hem coneguda amb el pèl blanc) i ma mare a la dreta, Amparín”. Per tant, la dona fundadora és “la uela Blanqueta”.

Quan, el 19 d’abril del 2021, comentí, a ma mare, aquesta foto, em respongué “Doncs, a disfrutar de les coses boniques que ens done la vida”. Jo hi estava totalment d’acord.

Com veiem, hi ha hagut dones amb molta iniciativa i, fins i tot, persones d’una mateixa família que segueixen les seues petjades. I, àdhuc, fotos de família com aquestes.  I, com escriu Jaume Vicens Vives en el llibre “Notícia de Catalunya”, “Individualista en l’afer, col·lectivista socialment, l’home català s’apropa directament al món per l’eina, per la casa i per la tradició comunitària”. I, qui diu Catalunya, diu els altres territoris on els avantpassats d’origen català portaren la llengua catalana.

 

Agraesc la generositat, el detall i la col·laboració de Jose V. Sanchis Pastor i de Gemma Huesca com també les paraules de ma mare.

La dona amb molta iniciativa i amb molta espenta

General, , , , ,

 

 

En la cançó “La presó de Lleida”, que figura en el llibre “El cançoner de Pineda”, de Sara Llorens, hi ha uns versos en què la dona forta que actua amb molta iniciativa, amb molta espenta, sense parar-se en palles, amb enginy i aplanant el camí a moltes persones, com moltes persones que conec:

“Demà serà dissabte

i els penjarem a tots.

-Ai, pare, lo meu pare,

no hi pengeu l’aimador[1]!

-Ai, filla Margarida,

quin és ton aimador,

el de la calça curta,

o el del barret rodó?

-Ai, pare, lo meu pare,

aquell del cabell ros!

-Ai, filla Margarida,

serà el primer de tots!

Mentre el pare dormia

treu claus del butxacó:

-Sortiu, sortiu els presos,

sortiu de la presó

que al mig de tants cents homes

bé hi podré viure jo” (p. 87).

 

Igualment, veiem que, com en moltes cançons, la dona salva l’home, un tret matriarcal.

 

 

Nota: [1] “Aimador” vol dir “Qui té amor”.

La noia petita, fidel, bondadosa i amb molta espenta

General, , , , , , , ,

 

Una rondalla en què la dona actua amb molta espenta i, a més, amb fidelitat al pare, amb força, sense pensar-s’ho dues vegades i de manera resolutiva, és “El lladre de la mà de goma (variant A)”. Ací, hi ha un pare que havia dit a les tres filles que, “Sobretot, tanqueu les portes i no les obriu per ningú”, així com solen fer els pares, quan els fills són menors i, més encara, si són xiquets. I, entre les tres germanes, la petita, fidel a lo que els havia dit el pare, per mitjà del seu caràcter resolutiu i de la seua espenta, serà qui impedirà que les aparences triomfen per damunt de la realitat i, sobretot, de la fidelitat als pares (i, per tant, de la confiança en ells, després que el pare confiàs en elles).

Així, una vella demanava a les xiques “que la recollissin per amor de Déu, que la recollissin per l’amor de Déu”  i, tot i que la més jove els diu “-No, no. No la recollim. Ja sabeu que el pare ha dit que no obríssim les portes per ningú” (p. 459). Però, tant ho demana la germana gran que, finalment, l’acolliran.

Ara bé, en relació amb les aparences, la narradora que contà aquesta rondalla, diu que, la vella, “quan van haver sopat es va treure tres figues de la butxaca i en va donar una a cada noia. Tres figues més ratllades! Més maques!

La petita va fer veure que se la menjava, però no se la va menjar. Les altres, sí que se la van menjar. I així que ho van haver fet, al cap d’una mica, van quedar ben adormides” (p. 459).

I, un poc després, veiem com aquests filla petita, que estava alerta a què feia la vella, perquè no volia deixar-se seduir per la maldat de la dona, “hi anava al darrere i paf! li tanca la porta. Llavors, quina en va fer! El capità dels lladres passava la mà pel forat de la porta per veure si la podia obrir.

Ella[1] que no, que no!” (p. 459). I, actua amb tal força i sense embuts, fins al punt que “En va tallar nou, de caps! Només quedava el capità i ja no va voler provar-ho” (p. 459). Les germanes  es lleven del son i, és aleshores quan la petita, els diu amb força: “Veniu! (…) Veieu? No us deia jo que no tinguéssim compassió, que no obríssim les portes, que féssim el que el pare ens havia dit?

És clar! Quan va arribar el seu pare i va veure allò! Li ho van contar tot” (p. 460).

Ara bé, el pare, amb una posició semblant a la de la filla gran, això és, més inclinat a les aparences, a la primera impressió, diu a la xicoteta:

“- No dona! I ara! Si és un senyor! –li deia ell.

-Cregueu que és aquell! Ja el conec!”.

Però, s’acostava el dia del casament i, veiem una cosa molt important, en la vida matriarcal: la paraula. Així, llegim que “El pare com que ho havia promès, no va voler trencar la paraula” amb la filla petita.

I, en un passatge immediat, una dona fa un gran favor a la filla xicoteta, enmig d’una amenaça de l’home a qui ella havia tallat la mà.  Això ho podem interpretar com que la bonesa de les persones cap als altres es veurà compensada cap a les persones de bon cor: “És clar, la pobre noia cop d’exclamar-se, cop d’exclamar-se, però, sí!

A aquella dona li degué fer compassió i li va dir: -Podries anar aquí baix, al safareig,  rentar. I a cau d’orella l iva dir que si podia fugir que ho fes.

-Doncs deixa-m’hi anar. Et rentaré el mocador que el tens brut –va dir al seu home.

La dona li va donar una mica de robeta i se’n va anar” (p. 460).

Tot seguit, la petita es troba amb dos traginers, això és, transportadors de mercaderies, i els demanarà ajuda i, com en el cas de la vella que hem esmentat ara mateix, li aplanaran el camí per a salvar la vida. A més, “Ella, la Marieta[2], seguia el camí cap a casa seva amb els traginers.

Quan hi van ésser i el seu pare va veure que la traginaven dins d’un sarrió! Ja ho crec, pobre home!

(…) Als traginers, per haver salvat la vida de la seva filla, els va donar tants diners que no van haver de treballar mai més” (p. 460).

Aquesta rondalla reflecteix una manera matriarcal de veure la vida, la qual, considera positiu, com ara, la fidelitat a la paraula (lo que, popularment, es diu “Paraula d’home” o, per exemple, “Paraula de cavaller[3]”), el no desconsiderar lo que diuen les persones més grans (ací , simbolitzades pel pare), en què es ve a dir que l’espenta és essencial per a fer camí i alliberar-nos d’obstacles a la bonhomia i, per descomptat, que la gratitud i les accions fetes de bon cor tenen el seu premi: que sempre hi ha persones bondadoses, agraïdes i disposades a fer costat, com ara, als menors (els dos traginers respecte a la filla) així com la xica ho ha fet, per exemple, al marit de la dona que havia tingut compassió per ella (“Et rentaré el mocador que el tens brut”) i, això es veurà premiat en què “La dona li va donar una miqueta de robeta, i se’n va anar”.

 

 

Notes: [1] La filla més jove.

[2] Es la primera vegada que apareix el nom de la filla petita.

“Les xicones de Xixona”, dones amb molta iniciativa i arriscades

General, , , , ,

 

En la cançó “La manta al coll”, en la versió del grup “Carraixet” (https://malandia.cat/2015/01/la-manta-al-coll) a què es pot accedir en Internet, la dona és una persona que, com en moltes cançons, glosses, endevinalles i, fins i tot, poemes de línia eròtica, figura amb molta espenta, amb molta iniciativa. Així, en aquesta cançó, unes quantes dones compren una romana[1] per a pesar-se les mamelles dues vegades a la setmana (“Les xicones de Xixona, / s’han comprat una romana / p’a pesar-se les mamelles / dos voltes a la setmana”).

A més, un exemple de la dona com a impulsora i com a organitzadora, la trobem en un escrit que Joan Llàcer m’envià per correu electrònic, el 21 de novembre del 2020 i que diu així: “Fa molts anys, anava escoltant la ràdio en el cotxe (…) i Joan Lerma[2] va comentar (…) que la societat valenciana era matriarcal.

La veritat és que mai havia reflexionat sobre el tema. De sobte, apareix Lluís Barberà, interessat pel tema i em fa recordar fins al punt geogràfic [en] què vaig escoltar el comentari.

Fa uns dies, les companyes de Facultat (fa més de cinquanta anys que finalitzàrem els estudis), em van convidar a pertànyer al seu grup de WhatsApp i, poc a poc, anem incorporant-nos els companys. No és este un cas de matriarcat?”. La meua resposta, el mateix dia, fou: “En moltes cançons eròtiques està reflectit que la dona actua amb molta iniciativa, que és qui comanda i que, a més, dona moltes facilitats a l’home, però sense tractar-lo com un drap (ni tampoc ell a ella).

Per això, el cas que contes, n’és u més”.

I, un poc després, li enviava uns documents i, a més, li comentava que “n’hi ha molts casos en què la dona actua amb molta espenta, lo que han fet les dones de què parles”.

De fet, fins i tot, en gloses eròtiques de les Illes Balears, com una que, ahir, m’escrigué un amic, Norat Puerto Nadal (feta per ell), en paraules seues, ell reflecteix que,  “Enmig de sa fortor representada per s’homo, se demostra que ell l’estima [= la dona] plenament. De fet, la intenta encandilar en una fusió d’amor i desig carnal que donen fruit tal sincera fortor. En tot moment, la respecta i dóna a entendre que és ella qui té sa paella pel mànec”. 

Per tant, una iniciativa, àdhuc, en el camp de la sexualitat.

Agraesc l’ajuda immediata i oberta de tots dos: de Joan Llàcer i de Norat Puerto Nadal.

 

 

Notes: [1] En el DCVB, figura com “Balança de braços desiguals, en la qual el cos que es pesa és col·locat a l’extrem del braç menor i s’equilibra amb un pes (anomenat piló) que es fa córrer al llarg del braç major”.

[2] El mateix dia em confirmà que sí que ho digué Joan Lerma i, a més, quan era president de la Generalitat Valenciana, és a dir, entre 1983 i 1995.

 

L’àvia paterna de ma mare, una dona amb molta iniciativa

General, , , , , ,

 

Ma mare (nascuda en 1943), m’ha contat que la seua àvia paterna, Consuelo, a banda de ser una dona molt arriscada, era treballadora, tenia molta espenta i no sols anava a la Ciutat de València. Així, en una entrevista[1] que fiu a ma mare, el 15 de febrer del 2020, durant una visita a cals meus pares, em deia que, son pare, “lo que sí que contava és que les àvies eren molt arriscades. Sí, no anaven al camp, però, després… Jo, per la meua àvia. La meua àvia arribava per la nit (tenia cinc fills, se li n’havien mort tres, abans, segurament, xiquets i xiquetes, perquè ella deia que àngels i serafins tenia en el cel) i ella se ficava per la nit, quan els altres estaven tots [gitats], (…) a triar un sac de fesols i, a l’endemà, se’l carregava al costat, se n’anava al tramvia. [Després de ser en València[2]], se n’anava a casa… ¡I els havia venut!

– ¡Uah!, quedarien… – diguí a ma mare. Perquè, a veure, açò, és com els melons…

– Més, més,… més de mig sac. Més de mig sac de fesols se’l carregava a un costat, se n’anava al tramvia…

– ¡Una empresària!

– I anava al mercat. Però que… jo no recorde com era, arribava a casa, i amb dinerets i [els] havia tret de la collita, directament. ¡Que no hi havien intermediaris!” .

Ma mare destacà, entre altres coses, el fet que no hi havia mitjancers i que ho feia tot en un dia. Ara bé, l’altra àvia seua també era una dona molt arriscada.

Un fet semblant veiem, per exemple, en el llibre “Cuentos valencianos”, de Vicente Blasco Ibáñez, quan[3] parla de “Pepeta, la Buena Mosa, una vaca brava que por las mañanas revendía fruta en el Mercado” (p. 22) i de “los rosarios de mujeres que con cestas a la cabeza iban al Mercado de la ciudad, saludando con sonriente y maternal ‘¡bòn día!’ a la linda pareja que formaban la florista[4] garbosa y avispada y aquel muchachote” (p. 93) i que, en aplegar a u dels ponts de la Ciutat de València, ella, Toneta es dirigia “hacia el Mercado, en busca de su madre” (p. 93).

No és, per tant, un fet casual que, en moltes rondalles recopilades per Sara Llorens a primeries del segle XX i publicades en el llibre “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma, en el segle XXI, hi haja moltes filles que, àdhuc, tot i ser les més jóvens de la casa, tinguen molta iniciativa.

 

 

 

 

Notes: [1] La vaig enregistrar.

[2] En la Ciutat de València.

[3] En el conte “¡Cosas de hombres!…”.

[4] Toneta, en el conte “Noche de bodas”.

“Tira més un pèl de figa que una maroma de barco”, dones amb molta iniciativa

General, , , , , , , , ,

 

El  21 de novembre del 2020, en el meu mur, Assumpta Capdevila escrivia: “’Tiren més dos mamelles que dos carretes’. No ho dic, però ho he sentit sempre en castellà. He trobat, en la revista Núvol, ‘Tira més un pèl de dona que cent mules’.

Crec que es pot interpretar de dues maneres diferents. Una, en el vessant sexual; i, l’altra, sobre l‘empenta de les dones”. El mateix dia responguí a Assumpta Capdevila “Efectivament. Jo ho veig més per la gran iniciativa que tenen moltes dones”.

Igualment, el 20 de novembre del 2020, en el grup “Amics de les frases en català”, Joan Soler Cantallops escrivia “Tira més una catalana que una tartana”.

Com a exemple, en línia amb les frases que estem tractant, el 29 de novembre del 2020, en el meu mur, Jose V. Sanchis Pastor comentà, en paraules seues, “Una anècdota d’anar per casa, matriarcal a més no poder, encara que parega bròfec.

Una parella, amics meus, la dona es va encabotar en una qüestió que no ve al cas i l’home seguia sense baixar del burro. Al remat, la dona va i li mostra mitja bacora (sexe) i li diu, a l’home:

-Ho veus? Doncs, lo que falta, per a quan tu vullgues moure”. I, immediatament, li comentí: “¡Un bon exemple, Jose! Em recorda la cançó ‘Teresa ‘la Catalana’”, amb la lletra del Sifoner”.

El 12 de desembre del 2020, que, en el meu mur i en molts grups, escriguí la frase “Tira més un pèl de figa que una maroma de barco”, després d’indicar que, per a mi, “entre altres coses, vol dir que les dones actuen amb molta espenta”, immediatament, hi hagué respostes. Aíxí ,en el grup “Dialectes”, foren “A Sueca, també s’ha dit molt. Quan una xica et diu alguna cosa amb la qual sembla que no estàs d’acord, però ho agafes com si fora així” (Emilio Ferrando Escrivá), “Que l’atracció sexual pot ser més forta que cap altra cosa” (Josep-Lluís Navarro Lluch), “A Favara, vol dir que l’opinió de la dona és la que val, per damunt de la de la teua família o amics. És la que més força té” (Rosa Bixquert), “L’atractiu sexual, l’imant, que ens atrau” (Jesus Aviles), “L’expressió vol dir que molts homes es pleguen a allò que vulgui la dona com a parella sexual”[1] (Xirristi MIrristi).

El mateix dia, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, Francesc Castellano escrigué “Per a mi, significa que lliga, que estira, que condiciona, un ‘enconyament’ que totes les raons que s’hi puguin fer”.

Igualment, el 13 de desembre del 2020, en un correu electrònic de Concha Ridaura Cumplido, veiem que “Hi havia sentit el significat que dius tu. No obstant això, puc dir-te que, ací, a Benetússer, els meus tios que em duien 50 anys (jo, ara, en tinc 55), li donaven un altre significat i és el següent: la importància que tenien les dones alhora de decidir sobre les qüestions dels hòmens o de la família política. Me n’explique millor: les dones tenen més força a l’hora de decidir sobre les qüestions familiars, personals del hòmens, que la seua pròpia família de naixement i, fins i tot, els amics o el que siga més raonable en eixos moments, quan aquests hòmens hi estan enamorats o/i ‘enconyats’.

Vaja, que són les dones les que manen, i no ells.

Aquesta expressió l’he sentida moltes vegades en disputes familiars, quan s’imposava la decisió de la cunyada de torn per damunt de la família de l’home, dels germans o dels amics. I l’home obeïa a la seua amiga, parella o dona, per damunt del que desitjava, el que era convenient o del costum de la seua família política.

Quan un veí va fugir de sa casa deixant a la dona i els seus fills perquè es va ‘liar’ en una xicona més jove, i va perdre l’oremus sense pensar les conseqüències.

Quan un home / xic coneix una xica i se n’oblida de l resta del món que hi era important per ell.

Desitge que servisca. Als meus tios, els agradava molt aquestes frases fetes.

Un abraç. Ànim! En aquesta tasca”.

També el 13 de desembre del 2020, poc després de llegir el correu electrònic de Concha Ridaura, li diguí que estava totalment d’acord amb lo que ella havia escrit i que, de fet, ma mare i jo ho havíem comentat algunes vegades, com també amb amics que conec per Facebook. I, per descomptat, amb més persones, com ara, un amic que coneix molt sobre la cultura colla, de Sud-amèrica i matriarcal.

El 13 de desembre del 2020, en el grup “País Valencià: memòria, present, esperança”, Carme Tamarit Martínez, que la vespra havia escrit “De xicoteta, escoltava així. Se deia perquè manava més una dona que un home”, en resposta a uns quants comentaris en el mateix grup, comentava “Sóc jubilada. Ho dic perquè vos feu una idea de l’edat. Quan jo era xicoteta i escoltava a les dones del carrer o ma mare dir ‘Tira més…’ era perquè alguna veïna li deia al fill que li fera algun ‘recao’ i no podia. Si li trucava la nóvia, corria per fer-li el ‘recao’. Les dones del carrer (…) deien ‘Mira, tira més…’”.

 

 

Nota: [1] És més extens.