Arxiu d'etiquetes: dites

“Fa un petorro que talla el pixorro” (Nuria Martinez Arnal), acollidora i molt oberta

General, , , ,

 

 

Més comentaris en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, en relació amb frases, refranys, dites i fets que, fins i tot, poguessen haver deixat empremta, per mitjà de les àvies, o bé de les mares, foren “La meva àvia, que era de La Franja, ‘Vísteme despacio, que tengo prisa’!” (Enric Llubes Rius), “Ja pots ben estirar, que, de vell, no passaràs”[1] (Imma Clotet-Pavia),“’Ditxós el que et vol i no et pot haver mai’. (No ho vaig entendre mai)” (Glòria Verdaguer), a qui Ramon Moix Marimon li comenta “Glòria Verdaguer. Als anys 60, al meu poble, una senyora sempre ho deia”…., quan es parla d’algú que, com em comentà una dona és una mala peça.

En el grup “La cosa nostra (Països Catalans)”, el 5 de març del 2022, Rutger von Blum escrigué “El matriarcat català de tota la vida”.

En el grup “Dialectes”, el mateix dia i més avant ens plasmaren “Tal faràs, tal trobaràs” (Maria Montserrat Morera Perramon), “’Anar a colgar-se’ (anar-se’n al llit). Mallorca” (Pep Delgado), “Qui els hagi fet, que els gronxi!” (Joaquim Torrent Blanch), “Ho solia dir la meva padrina: ‘Des teu pa, faràs sopes’: volia donar a entendre que seria la responsable de les meves accions. ‘Qui vol peix, que es banyi el cul’: que havia de lluitar per aconseguir el que volia. Palma” (Maria Perelló), “Quan em queixava d’un fet que hagués pogut evitar, em deia ‘Qui no vols pols, que no vagi a s’era’. Santa Maria del Camí, Mallorca” (Maria Perelló), “’A la taula i al llit, al primer crit’. Alboraia (L’Horta Nord)” (Josepa Carro de Mena), “Si bé m’has fet, més me’n mereixia” (Catalina Bernat Sastre), “’Tal faràs, tal trobaràs’, ‘Qui no té feina, el gat pentina’. La meva àvia va néixer al 1909” (Neus Soler Rodríguez), “Sempre consells de precaució: ‘Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era!’, ‘Qui dorm amb una mare, si no és avui, serà demà’” (Monique Peytavi), “Qui l’ha fet, que la gronxi” (Asuncion Rubi Gual), “Qui se colga amb un infant, compixat s’aixeca” (Asuncion Rubi Gual), “Algun dimoni s’ha trencat el coll” (Maria Pladelasala Terricabras), “Ditxós aquell qui et voldrà i no et podrà haver” (Maria Pladelasala Terricabras), “Com una pinta de guix, que no caga, ni pix” (Maria Pladelasala Terricabras), “Polls entrats en costura” (Margalida Rubí Tomas), “Pixar fora del test” (Margalida Rubi Tomas), “Sense mirar prim” (Margalida Rubi Tomas), “Molta fressa i poca endreça” (Roser Cortacans Barniols), “’Fa un petorro que talla el pixorro’. L’Horta Nord. Ma uela va nàixer en 1914” (Nuria Martinez Arnal), “’Bona nit, cresol, que la llum s’apaga’. Ella era d’Otos, Vall d’Albaida” (Llum Grau Borrás), “’De fora vindran i, de casa, ens trauran’. La Marina Alta” (Rosa Artiques).

Quant a les paraules que encapçalen la cita del títol d’aquesta entrada, considerem important que l’àvia com també la mare es guanyen la simpatia del nen i ser una mena de model a seguir. El tractament de vós (intermedi entre el formalisme del vosté i el tu informal, va prou en eixa línia) i l’hem vist en algunes rondalles mallorquines, per exemple, en paraules d’un fill a una mare molt oberta.

Agraesc la col·laboració, alta, de les persones que prengueren part en aquest tema de l’estudi sobre el matriarcalisme, a les que em fan més fàcil l’estudi i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota:  [1] En el DCVB, figura “De vell enllà, no es pot passar”.

“A tu, t’agrada ser el capdanser” (Jordi Talam), acollidor i molt obert

General, , , ,

 

Continuant amb els comentaris en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 5 de març del 2022 i posteriorment, en relació amb records, frases, dites i amb l’empremta que poguessen haver deixat àvies i mares, també escrigueren “Hi han ulls que s’enamoren de lleganyes” (Rosa Madurell Argemí), “La roba bruta es renta a casa” (Monte Botines), “’Qui té amigues, té fatigues’. La meva iaia va néixer al 1896” (Olga Soler Esquerda), “Olla vella, bony o forat” (Ricard Roy), “La meva em deia ‘A tu, t’agrada ser el capdanser’ (cap de balladors)” (Jordi Talam), a qui responguí “I a mi, manar, ser el cap de colla, el director d’orquestra de la meua vida, Jordi”; “La meva mare, quan feia servir les tisores feia muecas amb els llavis i jo me’n reia, i ella em deia ‘No te’n fotis dels meus dols que, quan els meus seran vells, els teus seran nous’” (Maria Sules Vilanova), “És llarg però divertit.

‘Gràcies.

Vostè les té totes.

Amb les seves i les meves,

en faríem moltes més.

Això és favor que vostè em fa.

No és favor, que és justícia.

Justícia que no mereixo.

Vostè mereix això i molt més.

Gràcies…’ (I tornaven a començar)” (Rosa Carreño Lorente), “La meva ens deia, a ma germanes i a mi, quan volíem menjar fora hores i li dèiem ‘Tinc gana’, ens contestava ‘Menja’t l’os de la cama’” (Ester Olària Rius), “La meva àvia dormia a l’habitació amb la meva germana i jo i, cada dia, ens explicava un conte per dormir i ens feia resar ‘Jesús, Josep i Maria, / us dono el cor i l’ànima mia. / Si més tingués, / més us donaria’ i també un ‘Àngel de la Guarda, / dolça companyia, / no em deixis sola, / ni de nit, ni de dia, / que jo em perdria’” (Maria Rosa Font Bonada), “Vigila, que ens afaitaran en sec!” (Anna Babra), “Viu més el que piula que el que xiula” (Pepa Febre), “La meua iaia parlava amb dites. No les puc reproduir totes. A mi, m’agradava quan alguna xicona (familiar) es casava o festejava amb un xic lleig i insuportable. Ella deia ‘Tindrà el piu d’or i no ho sabem’” (Magda Lazaro Mascarós), a qui, quan li preguntí quines en recordava, m’afegí “Lluís. Millor faré un recull i ja t’ho passe. Ma mare era com la seua iaia. Ella estava a una cadireta al balcó del Carrer Tomassos. Quan passava algú, li llançava una dita.

Molts feien volta per no passar pel seu carrer. Ma mare en sap moltes i el meu fill les està apuntant. Ja te les passaré, quan puga” (Magda Lazaro Mascarós). Resulta positiu que hi haja persones, com ara, el fill de Magda Lazaro Mascarós, que plasmen dites que encara perviuen o bé que poguessen haver dit persones de generacions anteriors.

Uns altres comentaris foren “Quan et deien que passaria alguna cosa que es veia venir, ‘Ja t’ho deia jo!!!!’” (Neus Padilla Mestres), “Tal faràs, tal trobaràs” (Pigem Teixidor La Ita), “Les maldicions[1] són com les processons: d’on surten, entren” (Octavi Font Ten), “La meva àvia deia ‘No riguis dels mals del veí, que els teus venen de camí’” (Roser Rivas), “El que no vulguis per a tu, no ho vulguis per a ningú” (Glòria Reverter), “Si vas ben dreta i segura, la por no t’atura’ (Imma Clotet-Pavia), “Quan el riu baixa ‘esvolotat’[2], els pescadors ja han pescat’” (Imma Clotet-Pavia), “Si no vols pols, no vagis a l’era” (Imma Clotet-Pavia), “Cada casa, és un món i, cada família, una història” (Imma Clotet-Pavia), “’Les coses s’han de fer bé, no pas per tu, sinó pel darrer’ (suposo que es referia pels qui venen darrere, o així entenia jo la dita)”, a qui responguí que sí, que eixe és el sentit de la dita. De fet, en més d’una cultura matriarcal, es considera que cal fer les coses pensant, no en una primera generació, sinó, fins i tot, en més de tres generacions.

Finalment, gosaria escriure que, en moltes d’aquestes paraules, es reflecteix molt el matriarcalisme. En eixe sentit, com m’escrivia el 13 de març del 2022 una amiga, Rosa Garcia Clotet, “Hi ha persones afables que, quan cal, saben treure el geni”: una cosa no desfà l’altra. I això té molt a veure amb l’autocontrol, amb ser u el rei de la seua vida.

Agraesc la col·laboració de les persones esmentades ací, la gran participació, a les que col·laboren en l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

 

Notes: [1] Castellanisme per “maledicció”.

[2] En lloc d’”esvalotat” o bé, com ara, d’”avalotat”, per exemple, amb el significat de “Mogut tumultuosament”, com figura en el DCVB.

“més que ell, mana ella”, dones amb molta espenta i molt obertes

General, , , , ,

 

El 4 de novembre del 2021, en el grup “Paraules i dites menorquines”, Borja Moll Juan, entre altres coses, plasmà una rondalla coneguda (ací, amb lleugers retocs) que “va sobre un rei i es seu criat, que volten ses seves terres regalant cavalls i ases. A cada casa, demanen qui comanda i, si contesten que s’home, els regalen un cavall. I, si contesten que sa dona, els regalen un ase.

Arriben a una casa, obre un home i demanen:

-I, en aquesta casa, qui comanda?

-Jo. Només faltaria!

-Idò, per vostès, un cavall. De quin color el voleu: blanc o negre?

-Blanc.

Tot d’una, intervé sa dona:

-Trobes que ha de ser blanc? S’embrutarà ràpid…

-Idò, negre -diu ell.

-Idò, ase -contestà el rei”.

Agraesc aquest comentari, amb una narració molt semblant a una que ja ens havia plasmat Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929).

El 5 de novembre del 2021, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, en relació amb el refrany “A can Poca-cosa, més que ell, mana ella”, Just Margalef Rabascall ens comentà “A ca meva (diu l’home), les decisions importants les prenc jo. Ara, qui determina quines decisions són importants, és la meva dona”. Aquestes paraules van molt en línia de la rondalla matriarcal en què, al capdavall, és la dona qui diu què caldria fer i, immediatament, l’home ho accepta i, als qui repartien cavalls o altres animals, els comenta que prefereix el que tots triaven i, així, el que prefereix la seua dona. Un exemple més de matriarcalisme.

Un altre refrany que comentaren moltes persones fou “L’home encomana i la dona mana”, també plasmat en el correu electrònic de Josep Salinas, del 30 d’octubre del 2021. Així, en el grup “Refranys i dites valencianes”, el 7 de novembre del 2021, els comentaris foren “A casa meva mane jo,… quan no està la meva dona” (Miquel Fernandez), “Tira més un pèl de figa que la maroma del barco” (Amparo Amparo) i “Si estàs BÉ, amb la dona TOT acabarà BÉ” (Pepita Espi Cremades). A més, el 7 de novembre del 2021, en el grup “Cultura mallorquina”, Francoise Ramon plasmà que “Si és una manera que so creíxer així està content i alegre. Molt important, per ser dona, de tenir molt bona relació a casa i tot bé”.

El 7 de novembre del 2021, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, Pepe Bigot comentà que “La majoria de vegades és així”. En el grup “Frases cèlebres i dites en català”, Carme Picas Guasch m’escrigué “Darrere un home cèlebre, sempre hi ha una dona intel·ligent”. I, en el grup “Dialectes”, Xec Riudavets Cavaller, en relació amb aquest refrany, em comentà “L’amo comanda i sa madona duu es maneig”.  La dona mana, però de manera molt oberta.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones que aplanen, amb molta iniciativa i molt obertes

General, , , , , ,

 

Quan començàrem el punt sobre refranys i dites, en relació amb el matriarcalisme vinculat amb la llengua catalana, ja hi havíem inclòs molta informació en altres punts del treball.  L’iniciàrem arran d’un correu electrònic que Josep Salinas m’envià el 30 d’octubre del 2021 i que, amb el títol “Dites pel teu treball”, deia així:

“Lluís, pel que demanaves a frases fetes del feixbuc. Aquí en tens algunes:

 

‘Mare, què vol dir casar? Parir, rentar i plorar’.

‘Més aviat és un home casat que un burro albardat’.

‘El que es casa pel diner, de la dona és jornaler’.

‘Dona bona, plata que sona’.

‘Per ton afer, pren consell de ta dona’.

‘La dona aguda, amb el marit s’escuda’.

‘L’home proposa i la muller disposa’.

‘Home casat, ase espatllat’.

‘El qui, amb la dona, es baralla, corre el perill de dormir a la palla’.

‘Ella s’ho talla, ella s’ho cus’.

‘A can Poca-cosa, més que ell, mana sa dona’.

‘L’home encomana i la dona mana’.

‘Si la dona et mana que et tiris del terrat, fes que no sigui enlairat’.

‘A allò que dona vol, Déu hi ajuda’.

‘A casa de dona rica, ella mana i ella crida’.

‘A casa, mano jo, quan no hi ha la dona’.

‘A la dona del Pallars, ningú li passa la mà per davant del nas’.

‘A la terra, un rei; al cel, un Déu i, a la casa, una dona’.

‘Casa obrada i vinya criada, dona casada’.

‘Dona que estima el marit, darrere la sopa, un traguet de vi’.

‘En casa de dona rica, ella va a la processó i ell repica’.

‘Hi ha tres bèsties de mal menar: la dona, la cabra i el capellà’”.

 

Com hem vist, dels més de vint refranys que ens plasmà Josep Salinas i que podrien figurar en un llibre o bé en una revista, en un informatiu (ja que, al capdavall, m’afegí “Si et fan falta més, et diré a on les pots trobar”) o, per exemple, en algun blog, perquè, el 3 de novembre del 2021, un poc abans d’escriure aquestes línies, n’hi havia que no figuraven en Internet, però sí, per exemple, u que plasmàrem en Facebook (en el meu mur i en distints grups), “Per ton afer, pren consell de ta muller”, podem dir que, en molts casos, es plasma el matriarcalisme.

Així, sí que hem vist, en diferents ocasions, el refrany “L’home proposa i la dona disposa” i, en aquest sentit, no fa com en castellà, en què Déu és qui disposa (la part religiosa), sinó la dona (la banda matriarcal).

O, per exemple, com en moltes rondalles (i en molts comentaris que hem rebut), la dona és la persona que actua i que viu amb més iniciativa: “Ella s’ho talla, ella s’ho cus” que, en castellà, correpon a “Como Juan Palomo: yo me lo guiso, yo me lo como”. Com a anècdota, diré que era la primera vegada que el llegia, en la versió en llengua catalana i que, el seu equivalent en castellà, per exemple, sí que l’havia vist en un número de la revista espanyola “Emprendedores”, i que també me l’havien dit persones castellanoparlants. Tot i això, adduirem que, en moltes rondalles mallorquines, apareix l’agraïment i la generositat.

A més, també es veu en el refrany “L’home encomana i la dona mana”, detall que es pot copsar en moltes rondalles mallorquines i, àdhuc, en comentaris relatius a les relacions entre hòmens i dones en la família i en el dia rere dia i que hem rebut durant el treball.

Agraesc la col·laboració de Josep Salinas i la de les persones que participen en el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

“Sempre junts, com Abdó i Senent”

General, , , , , , , , , , ,

Hui tractarem sobre el reviscolament del valencià, en el País Valencià, i, concretament, en les festes de tipus religiós, a partir de lo recopilat en relació amb els Sants de la Pedra, això sí, partint de la dita valenciana que encapçala aquesta entrada i que escrivia Francesc Giner, en 1973, en un article titulat “Els Sants de la Pedra, Abdó i Senent” (1).

 

GINER Francesc_Els sants de la pedra Abdó i Senent_LF 1973 (1)

 

I ho fem perquè no és una tasca a deixar en mans de ningú que no aprove les cultures matriarcalistes, sinó que pren força perquè molts, com els Sants de la Pedra, en actuar decidits i col·laborant, confiem en nosaltres, en moltes persones i, per descomptat, en el demà (fins i tot, del valencià i de la nostra cultura, matriarcal).

En aquell escrit de 1973, Francesc Giner, per exemple, redactava (textualment) algunes de les dites que se’ls diu, sobre el nom familiar “els Benissants” que reben en algunes poblacions valencianes (tot i que només en faça esment de Sueca) i, àdhuc, que “en la seua diada [, dels Sants de la Pedra,] ells tenen ampla cabuda al folklore català. Al Principat diuen els pagesos: ‘Per Sant Nin i Sant Non, pebrots i tomaquets’. I al nostre País tenen el costum de dir, en veure una parella d’amics: ‘Sempre junts, com Abdó i Senent’. Citarem que a Sueca, on són Patrons, els diuen els Benissants”.

En una línia molt semblant a lo que comenta Francesc Giner, però més bé com a anècdota lingüística (i, a més, lleugerament humorística), hi ha que, en l’article “Francisco Sáez Ros, el abuelo “Redó” (1.843-1.916). Constructor del “Barrio Nou”. Fundador de la Banda de Música Nova”, de José Ramón Sanchis Alfonso i de Francisco de Paula Pons Alfonso, pertanyent als “Quaderns d’Investigació d’Alaquàs” (2), podem llegir, literalment, que, “Entre sus amigos destaca la honda amistad, durante toda su vida, con Vicente Palop, Secretario que fue del Ayuntamiento de Alaquàs, como siempre iban juntos la gente los llamaba ‘els sants de la pedra’, como dato anecdótico cabe destacar el hecho de que compraban la prensa diaria y la leían juntos” (p. 69).

Un altre exemple de revifalla, és el de Cullera, una població valenciana de la comarca de la Ribera Baixa, d’on hem arreplegat bona cosa, en informació, i, en bona mida, a través de la gentilesa de Kike Gandia, qui, el 5 de juny del 2018, m’envià un missatge amb el document que llegirem a continuació. En el document, veiem que, en Cullera, el valencià també hi té cabuda en els goigs, com ja ho havia fet, dècades arrere, en Sueca.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una altra població valenciana, on estan molt arraïlats els Sants de la Pedra, l’espenta en pro de la nostra cultura i, igualment, d’on més informació hem tret, és el Camp de Mirra (de la comarca de l’Alcoià). En aquest cas, l’hem acollida, en bona mida, mitjançant Romà Francés i Berbegal, un cavaller molt laboriós, obert i un gran impulsor de lo valencià. Gràcies a ell, hem accedit a un cant (3), dedicat als Sants de la Pedra i popular en el Camp de Mirra, que diu així:

   “CANT POPULAR DEDICAT

      ALS SANTS DE LA PEDRA

       SANT ABDÓ I SANT SENÉN

 

         ADVOCATS CONTRA LES 

      PEDREGADES I PROTECTORS DE

      LES COLLITES

       CO-PATRONS DEL CAMP DE MIRRA

          —————————–

 

        ‘Gloriosos Sants de la Pedra

       dels esplets i dels sembrats

     sou patrons molt excel·lents,

   essent  Vos, tan prodigiosos

   guardeu-nos de tempestats’

                                                                            EL CAMP DE MIRRA

                                                                           30 de juliol de 2018″

 

Font:

(1) Article “Els Sants de la Pedra, Abdó i Senent” , escrit per Francesc Giner i publicat, en 1973, en el llibre de les festes patronals de Benissa. Agraesc la generositat de Vicent Gomis Lozano, cap de la biblioteca pública Bernat  Capó, de Benissa (la Marina Alta) i de l’arxiu municipal de la mateixa població valenciana, qui me l’envià a través d’un missatge del 28 de juny del 2018.

(2) Article“Francisco Sáez Ros, el abuelo “Redó” (1.843-1.916). Constructor del “Barrio Nou”. Fundador de la Banda de Música Nova”, de José Ramón Sanchis Alfonso i de Francisco de Paula Pons Alfonso, pertanyent als “Quaderns d’Investigació d’Alaquàs” (http://quaderns.alaquas.org/ficheros/Q19820206SANCHIS.pdf).

(3) Cant enviat, en companyia de moltíssims documents sobre el Camp de Mirra i, a més, relativa a altres goigs als Sants de la Pedra  com també als de Sant Bertomeu Apòstol (qui, igualment, hi és patró i, a més, hi té dedicats uns goigs en valencià actual), per Romà Francés i Berbegal, en setembre del 2018.

 

Notes:  En valencià, quan escriurem (o quan parlarem), a Déu o a la Mare de Déu, ho farem amb la forma “Vós” (amb molta tradició literària i escrita com hem fet ací), en lloc d’utilitzar la forma “Tu”, còpia, sobretot, modernament, del tractament castellà “Tú”. I, quan ens dirigirem a la Mare de Déu, ho farem com a “senyora” (derivat de la forma “Nostra Senyora”), però no com a “fadrina” (“verge”, lo que, en castellà, diuen, i molt, per exemple, en l’expressió “Estar virgen”), ja que, ací, el terme “senyora”, concorda amb un fet: la cultura valenciana és matriarcal (a diferència de la castellana, que és patriarcal), motiu pel qual la Mare de Déu, en valencià, no rep el tractament de dona encara “verge”, sinó el de mare i, així, el de senyora.

Quant al nom “Senent”, forma que empra Francesc Giner, en 1973, direm que és tan correcta com la variant “Senén”, i que, partint del “Diccionari Català-Valencià-Balear”, apareix en primer lloc i, a més, ho fa a través d’un registre del 1506. Afegirem que el diccionari indica que és un llinatge existent en València, Alboraig, Burjassot, Llíria, Alacant, Guardamar, etc. Com a anècdota, direm que també figura en escrits de Catalunya, tot i que, majoritàriament, el veiem en els valencians. A més, considere que caldria promocionar la forma “Senent”, pel fet que, no sols és un nom que s’escriu amb una “-t” final que no està present en l’equivalent en castellà (“Senén”) sinó perquè tractem d’un nom que,  entre altres coses, també és un cognom estés entre nosaltres.

Dites i creences vinculades als Sants de la Pedra

General, , ,

“Valga’m sant Nin i sant Non” (1)

“Valga’m sant Nin i sant Non, carregats de son, i sant Patllari i tots els sants del calendari!” (2)

“¡Valga’ns Sant Nin i Sant Non!” (3)

“Valga’ns Sant Nin i Sant Non i la Mare de Déu de Togores” (4)

“Les mares dels nostres avis, el dia d’avui [, 30 de juliol], tallaven els cabells als infants per primera vegada, cregudes que, fent-ho així, no foren lladres.” (5)

 

 

Font:

(1) Article “Banyoles. Festa del Terme en honor dels sants Abdó i Senén. Diumenge més proper al 30 de juliol”, de  Martirià Brugada Clotas, dins del llibre  “Repics de festa” (p. 125). Vaig accedir a aquest article, gràcies a un missatge enviat per Miquel Rustullet Noguer, el 18 de novembre del 2017, sobre Banyoles i la “Festa del Terme”  que s’hi celebra.

(2) Del mateix article de Martirià Brugada. Sobre aquesta dita, el 13 de gener del 2019, Gerard López Molsosa, en Facebook, em comentà: “Jo recordo que els meus avis deien una frase modificant els noms de Nin i Non [amb moltes variants]. Exemple: valga’m Sant Nini i  Sant Nani i tots els sants del calendari…!”.

(3) Sobre aquesta dita, treta del llibre “Vida, Culto y Folklore de los Santos Abdón y Senén” (p. 74). de José Sistac Zanuy, l’autor comenta que es tracta d’una invocació quan les persones veien un raig que podria fer malbé, quan queia pedra o davant d’una necessitat o d’un fet desagradables, per a demanar la protecció d’ambdós sants.

(4) Entrada “Caminada de Polinyà a la Salut, Colobrers i Togores” (http://losfolloneros.blogspot.com/2010/02/7-de-febrer-de-2010-caminada-de-polinya.html), publicada en el bloc “Los folloneros”.  Es tracta d’una dita de Sabadell (el Vallès Occidental), la qual, com llegim en el bloc, “També era invocada per moltes mares sabadallenques per tal que el seu fill obtingués un bon número en el sorteig de les quintes”. Les quintes d’un any eren els hòmens nascuts eixe any i que havien de fer el servici militar.

(5) Llibre “Costumari català”, de Joan Amades. Direm que l’obra fou elaborada entre 1950 i 1956; per tant, potser fes referència, si més no, a quasi un segle abans (“les mares dels temps dels nostres avis”), tenint present que, en eixir la primera publicació de l’obra, l’esperança de vida no aplegava als setanta anys i que, aleshores, poques persones en passaven els setanta-cinc.

Adduirem que, una altra creença (relacionada amb les pedregades, tot i que no ho fa amb els Sants de la Pedra), però del llibre “Meteorologia i agricultura populars”, de Cel Gomis i Mestre, diu que, en una població, per fer fora els bruixots, “Mossèn Anton els té promès que, si els veïns l’ajuden a resar a l’església, mai més cap pedregada no farà mal en el terme de Torrelles” (p. 48). Cel Gomis es refereix a Torrelles de Llobregat, una població catalana de la comarca del Baix Llobregat.

Finalment, direm que hem constatat un fet semblant, però en l’Edat Mitjana, en un passatge del llibre “Una historia nueva de la Alta Edad Media”, de Chris Wickham. Això sí, referent a molts segles abans. 

Sant Nin i Sant Non i els Sants de la Pedra

General, , ,

Ací tenim alguns dels refranys relacionats amb els Sants de la Pedra, Abdó i Senent, també coneguts com Sant Nin i Sant Non (en moltes poblacions catalanes) i com Sant No i Sant Ne (com ara, en Mallorca).

Quant a la festivitat dels sants Abdó i Senent, és el 30 de juliol i, afegirem que, entre altres coses, són els protectors dels llauradors i dels hortolans. En els darrers vint anys, s’han fet publicacions molt interessants, per exemple, d’obres del segle XVI i del XVIII, com també algunes obres de tipus artístic o d’informació general però a nivell local. A poc a poc, en farem esment, a través d’aquestes entrades.

I ara, sense més preàmbuls, els refranys i les dites.

 

Sant Nin i Sant Non, els Sants de la Pedra són.  (1)  

Sant Nin i Sant Non, pebrots i tomates, la festa dels hortolans. (2)

Per Sant Nin i Sant Non, es talla el raïm de la planta i es penja a la llàntia. (3)

 

Igualment, hi ha dites com les següents:

Per Sant Nin i Sant Non, pebrots i tomàquets! (4) 

Per Sant Nin i Sant Non, pebrots i tomàtecs! (5)

Per Sant Nin i Sant Non, pebrots i tomates. (6)

Pel dia dels sants Abdó i Senén, pebrots i tomates. (7)

 

Font: 

(1) Es tracta d’un refrany molt estés en Catalunya.

(2) Web “Refranyer temàtic” (http://tematic.dites.cat/2007/11/sants-i-festes-diverses.html). 

(3) Web “El Refranyer. Dites, refranys i maneres de dir” (http://elrefranyer.com/ref/per-sant-nin-i-sant-non-es-talla-raim-planta-es-penja-llantia).

(4) Joan Prió Pinyol, en el grup de Facebook, “Dites, cançons, contes, costums, Catalunya”, 4 d’abril del 2017.

(5) José Sistac Zanuy, en el llibre “Vida, culto y folklore de los santos Abdón y Senén”, de 1948, una de les fonts on més informació hi ha sobre els Sants de la Pedra.

(6) Martirià Brugada Clotas, capellà, en el seu bloc “Diari del capellà” (http://www.diaridelcapella.cat/2012/08/per-sant-nin-i-sant-non-pebrots-i.html).

(7) Martirià Brugada Clotas, en l’article “Banyoles. Festa del Terme en honor dels sants Abdó i Senén. Diumenge més proper al 30 de juliol”, publicat en el llibre “Repics de festa”. En tinguí constància gràcies a Miquel Rustullet Noguer, de Banyoles (el Pla de l’Estany), qui me’l facilità el 18 de novembre del 2017.

Aquestes són les fonts d’informació, on figuraven en trobar-les. Poden haver-ne modificacions, de les referències de la trobada. No obstant això, podeu consultar la web o el bloc i preguntar-hi i tot.