Tot seguit, rematarem el tema de les confraries i del mutualisme i tocarem, finalment, el dels sindicats relacionats amb els Sants de la Pedra, si bé, en un cas únic vinculat a la comarca de l’Horta de València.

És, també, a mitjan segle XIX, i en Catalunya, quan es crea l’Institut Agrícola Català Sant Isidre (*), com bé podem llegir en l’article “La festa de Sant Isidre”, publicat en 1935 en la revista catalana “Agricultura i Ramaderia” (https://ddd.uab.cat/pub/agriram/agriram_a1935m5d1n5.pdf), signat per Miquel Codina i Farré, en escriure que “En fundar l’esmentat Institut [Agrícola Català de Sant Isidre] a l’any 1851, hom s’acollí a la protecció de sant Isidre –lamentable, però explicable equivocació–, segurament per la influència que en aquell temps exercia el centralisme espanyol, la inclinació de les persones que el constituïren, i l’estar de moda, aleshores, el nom del sant llaurador madrileny” (p. 87). Aquestes línies es publicaren en maig de 1935, en el número 5 d’aquesta revista.

En un apartat posterior de la tesi “Mutualismo y capital social”, Fernando Lago comenta que, a mida que avançava el segle XX (p. 96), moltes d’aquestes societats ampliaren el seu nombre de membres, com ara, obertes a persones d’altres oficis i de poblacions diferents, com ara, “el Montepío de Hortelanas y Revendedoras de Barcelona y su llano, sociedad femenina vinculada con el Montepío de Hortelanos de San Abdón y Senén, que en 1912 cambió su denominación a Salud y Vida” (p. 96).

Tot i que aquest gremi barceloní, com em digué Jordi Sacases (de la Parròquia de Santa Maria del Pi, el 24 d’abril del 2019, a través d’una conversa), ja no existeix des de fa uns quinze anys, és a dir, que hauria durat fins al segle XXI, i que era u dels gremis medievals més antics de Catalunya, en l’article “Proletarització i decadència”, hi ha que “Els tres inventaris de la primera dècada del segle (1900, 1904 i 1910), realitzats per Vicent Oromí demostren que el gremi ha intentat adaptar-se a les noves condicions del temps; així els seus béns eren:

• Diversos papers del gremi (carpetes amb documents, llibres amb oficis, etc.).
• Diversos objectes de culte religiós (sants, banderes, un Crist, una calze de plata, etc.) guardats a un altar i a la sagristia de l’església de Nostra Senyora del Pi” (p. 71).

Sobre aquest segon punt, Jordi Sacases m’indicà que el fons del gremi dels hortolans ja no romania en l’església de Nostra Senyora del Pi, motiu que feu que la nostra recerca anàs cap a l’”Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona”, i permeté accedir al llibre “Vida y novena dels invencibles y gloriosos màrtirs los sants Abdon y Sennen, patrons de la vila y vall de Arles en Vallespir”, editat en Perpinyà, en 1817.

En l’article sobre els hortolans de Barcelona, en aquest cas, en relació amb el gremi de mestres hortolans de la Porta Nova, també llegim que “Aquest gremi durant el s. XVIII es regia per unes ordenances del 22 de març dels 1632, malgrat que, segons assenyala P. Molas, a començaments del s. XIX les havia perdut ‘y por consiguiente, se gobernaban de modo consuetudinario (*) (…). Estaven també sota la invocació dels Sants Abdò i Senén” (p. 72). Quant als actes religiosos que desenvolupava aquest gremi, A. Segura escriu que en una carta a què va accedir, s’assenyala que “el gremi feia celebrar tots els anys als seus Sants Patrons” (p. 72): “un oficio con sermón; y en día de S. Isidro tributan a este santo igual obsequioso culto. Así también las hortelanas suelen hacer semejante fiesta el día 5 de febrero en obsequio de Sta. Agata. Estos cultos se celebran no de los fondos del común, ni de réditos (*) fijos, y destinados a este fin, sino de limosnas del todo voluntarias, que contribuian (sic) los individuos del mismo Gremio” (p. 72).

També comentarem que, en l’article “Proletarització i decadència”, veiem que moltes confraries, “a finals del s. XVIII i començament del s. XIX funcionaven (…) com a veritables caixes de resistència –cotitzacions dels agremiats, pagament d’un salari en cas de malaltia o impossibilitat- enfront del procés de proletarització a què es veia sotmesa la menestralia” (p. 72). Açò, però també en línia amb una entitat catalana que hem trobat, igualment relacionada amb els Sants de la Pedra i, a més, amb informació que té a veure amb els segles XIX i XX, està present, com ara, en l’article  “Les germandats de socors mutus a la Baixa Segarra – (1870-1960)” (https://www.raco.cat/index.php/RecullACBSegarra/article/download/206239/290081), d’Albert Palà i Moncusí, publicat per “RACO”.

En aquesta obra d’Albert Palà, es fa esment que, en l’inventari de societats, hi havia la “Societat de socors mutus dels Sants Abdó i Senén”, “que es presenta com a continuadora de la confraria dels sants Abdó i Senénn (sic), fundada l’any 1604. Com a mútua tenim notícies del seu funcionament des de 1877. Precisament aquell any era president Josep Valls i secretari Josep Esplugas i tenia més de 480 socis, fet que ens fa pensar que era una de les societats amb més arrelament a Santa Coloma. A més a més, permetia l’entrada de les dones com a sòcies (sic), fet que la popularitza encara més (el 50 per cent dels associats eren dones).

Els estatuts de la societat es modificaren el 2 de juny de 1911 i el 21 de maig de 1925, any en el qual s’afegí com a principal novetat un grup de vetlla voluntari. En aquesta data, els seus caps eren Wenceslau Corbella, Ramon Federico i Antoni Torrents. Tenia la seva seu a I’hospital, carrer Santa Caterina 7 o 5. Es dissolgué a finals de I’any 1958” (p. 110).

En eixe sentit, com hem vist, una de les rames del gremi dels hortolans de la ciutat de Barcelona, durà fins a primeries del segle XXI. Tots els gremis no sols tenien presència política sinó que, a més, en el segle XVIII, n’era important (com també a nivell social), això és, que els “càrrecs” tradicionals del gremi d’hortolans, en paraules d’A. Segura, anaven més enllà “de funcions de caràcter confessional lligades a l’organització i l’administració del pas amb que el gremi participava a la processó del Corpus” (p. 84).

Justament en aquest segle XVIII, on hem entrat en el tema de la proletarització i de la decadència dels gremis, és quan, en Albalat dels Sorells (població de l’Horta de València), es crea la confraria dels Sants de la Pedra, com molt bé veiem en el llibre “Cofradía de los Santos Mártires Abdón y Senén”, de Manuel Devís Bayona. Així, llegim que, “comprendiendo los habitantes de esta villa de Albalat dels Sorells que la tormenta [de Carpesa] antes mencionada, con sus desastrosos efectos, bien pudiera ser un castigo del cielo por haber desoído la voz del Capuchino y como despreciando la poderosa intercesión de los Santos de la Piedra, resolvieron imitar a los vecinos de Carpesa, estableciendo en esta villa, entonces de Albalate dels Sorells, la loable Cofradía de los Santos Mártires Abdón y Senén” (p. 22).

Aquesta confraria d’Albalat dels Sorells, com llegim, textualment (*), en l’escriptura de creació (“escritura de hermandad”, sic, p. 25), acceptava, per exemple, “costear las fiestas de los Santos Mártires Abdón y Senent (sic) en el dia treinta de Julio Con una Misa cantada con Diáconos, Sermón y Procesión General” (p. 26), es solia ajuntar en la casa del rector (p. 32) “con el fin de determinar las cosas más convenientes para el aumento del Culto Divino, devoción y veneración de dichos Santos Mártires” (pp. 32-33) i que la formaven quaranta membres (p. 33).

Cada membre hi acudia “con la porción de limosna que les toca” (p. 34) i contribuïa “acostear la fiesta de los Señores Santos Mártires Abdón y Senén, en el dia treinta del mes de Julio, todos los años perpetuamente con vna  misa Cantada” (p. 34) i, per exemple, “amantener, Luzir y adornar la capilla del Santísimo Cristoy de los Señores Santos Mártires Abdón y Senent, y por cuanto al tiempo que se formó la Hermandad de los Hermanos según consta por la Escritura (…) a los tres días del mes de Setiembre del año de mil setecientos y treinta” (p. 36). També observem que, des de la confraria, es feu possible que el papa Benet XIV, en 1755, atorgàs els hòmens de la confraria, “las gracias, Indulgencias y Remisiones (*) de pecados” (p. 48) que es fan esment durant unes planes, com ara, per l’auxili i per l’atenció a persones malaltes, a hostes, etc. (pp. 51-52), com bé signa, el 10 de gener de 1756, el bisbe Andés Mayoral, de la diòcesi de València.

Aquesta confraria, el 17 de desembre de 1755 (p. 61), decidí celebrar la seua festa principal el dia 30 de juliol i els seus confrares “Establecieron y ordenaron que el domingo inmediato y antecedente a la fiesta de los Santos Mártires, se haga anualmente la elección de quatro clavarios, para el año siguiente, (…) por sorteo de los cinquenta cofadres (sic) del número tan solamente” (p. 62). En una nota sobre aquest punt dels acords de la confraria, llegim que “Este sorteo tiene lugar el día de la fiesta, después de la procesión. Por acuerdo aprobado, actualmente se sortean cinco clavarios. El primero o mayor queda obligado a convocar a los demás para recoger las limosnas, tratar los asuntos referentes a la fiesta y como depositario, pagar todos los gastos de la Cofradía” (p. 62).

Tot seguit hi ha articles relacionats amb la cera de l’altar i amb l’oli de la làmpada (4t, p. 63), amb les despeses en la festa dels Sants de la Pedra (4t, p. 64), amb l’acte de portar les andes dels sants Abdó i Senent el dia del Còrpus (4t, p. 64), durant la huitava (*), l’any vinent d’haver sigut clavaris, detall que ens diu que les andes eixien també en una de les festes que més es reforçà des de després del Concili de Trento (1545-1563) fins al Concili Vaticà II (1962-1965), això és, la del Còrpus.

Els confrares també acordaren donar diners al capellà de la parròquia, per a les festes de la confraria (12é, p. 68), donar suport per al pagament d’un confrare mort (13e, p. 69), desenvolupar-se en térmens de caritat i d’obres de misericòrdia (14é, p. 69), i, per exemple, “que por medio de sus clavarios o legítimos procuradores puedan salir a pedir limosnas para su conservación por todos los lugares de este contorno donde no aya (*) cofradía de estos Santos” (16é, pp. 70-71).

Fins i tot, en una entrada del Bisbat de Girona, publicada en Twitter, el 30 de juliol del 2017, “#Santoral 30/7/17: Sants Abdó i Senén (sant Nin i sant Non). Patrons dels #hortolans. Primers patrons catalans de la #pagesia” (https://twitter.com/bisbatgirona/status/891553986880442368), se’n diu, entre altres coses, que són els “Primers patrons catalans de la #pagesia”.

Acabarem aquest apartat de la recerca dient que, tot i que ha sigut molt més fàcil trobar que el patronat dels Sants de la Pedra estigués vinculat a gremis, a confraries, a mutualitats, etc., sí que hem aplegat a veure’n algun sindicat agrícola. Així, per mitjà de l’article “Esperit d’associació: cooperativisme i mutualisme laics” (https://fundaciohortasud.org/descarregues/Papers-horta-30.pdf), de la revista “Papers de l’Horta” (no. 30, 2010, p. 30): sabem que, en Aldaia (població de l’Horta de València), hi havia un “Sindicat Agrícola dels Sants Abdó i Senent” (sic) en 1905. Era la primera vegada que llegia el nom d’un sindicat agrícola amb el nom dels Sants de la Pedra. Sobre açò, diré que, abans d’iniciar la recerca en el 2017, pensava que hi hauria més relació entre lo sindical i els sants Abdó i Senent però, en veure que sí que n’hi havia (però vinculat als gremis i a les confraries), vaig triar dirigir el tema cap a aquests dos tipus d’entitats.

 

 

Notes: Segons informació de Viquipèdia, del 19 de maig del 2019, l’Institut Agrícola Català Sant Isidre es tracta de l’associació agrària més antiga d’Espanya i una de les més antigues d’Europa.

Consuetudinario, en valencià, consuetudinari, vol dir a partir dels costums, dels usatges, de les tradicions.

Un rèdit és el profit que produeix un capital, una quantitat de diners.

Hem escrit les cites relacionades amb Albalat dels Sorells, tal i com apareixen en el llibre.

La paraula remisión, en valencià, remissió, vol dir absolució, perdó.

En el DCVB, llegim que “vuitava”, entre altres coses, vol dir “sèrie de vuit dies a partir d’una festa solemne”.

En el llibre sobre els Sants de la Pedra, en relació amb Albalat dels Sorells, llegim, textualment, “aya”, en lloc de la forma correcta “haya”.