Arxiu d'etiquetes: “Bruixes a la Catalunya interior” (llibre de Jordi Torres i Sociats)

Bruixes, erotisme en la Catalunya del segle XVIII i festes matriarcals

General, , , , ,

Prosseguint amb l’esmentat llibre de Jordi Torres i Sociats, en l’apartat “La noia que mai estava tipa, convertida en guineu” (p. 46), un dia, la mare diu a la filla:

“-Així et tornessis set anys rabosa i t’atipessis per sempre!

La noia, així que va sentir aquestes paraules, va arrencar a córrer cap al bosc. En arribar enmig d’un camp, es va despullar tot, rebolcant-se per terra i va restar convertida en guilla. Passat els set anys, es rebolcà en el mateix lloc i es tornà noia de bell nou. Se’n va anar a casa seva tot corrent, ja que anava nua”.

Cal dir que, en aquesta narració, hi ha símbols relacionats amb la sexualitat i amb el creixement de la persona. Així, figura el camp (representa la vulva) i, per tant, la filla podríem dir que passa a l’adolescència i li toca espavilar-se (la rabosa de moltes rondalles). Set anys després (biològicament, correspondria cap a dènou anys), la filla reviu lo sexual i, a més, torna a ca la mare i amb la sinceritat (la nuesa) de no haver d’amagar a la mareta el seu pas de xiqueta a xica en plena joventut.

Un poc després, capim un subapartat que també té a veure amb la sexualitat i, a banda, amb presència de bruixes: “Préssecs i orgies per la nit de Sant Joan a Olost” (pp. 47-50). Una de les coses que en destaquem és que, al capdavall, el folklorista català inclou un edicte de 1775 (uns seixanta anys després del Decret de Nova Planta en Catalunya) en què hi ha detalls en nexe amb lo sexual i amb lo eròtic.

Primerament, posa que, entre el dia de Pasqua (normalment, en abril) i el de la Mare de Déu d’Agost (15 d’agost), “se celebraven unes grans disbauxes i saraus al Lluçanès.
(…) El jovent d’Olost (…) organitzava unes grans orgies” (p. 47) i les bruixes, la nit de Sant Joan feien de les seues, desplegaven tota la seua força i, com ara, convidaven a beuratges i a fruites per fer pecar els jóvens de la vila (pp. 47-48).

De fet, “apareixien unes noies molt simpàtiques i eixerides que sempre portaven uns cistells de préssecs de Sant Joan molt bons que, segons s’explica, els collien a l’hort de casa seva” (p. 48), una collita que també pot representar tenir relacions sexuals un home amb una dona, tret que concorda amb els actes d’aquesta nit.

Igualment, s’iniciaven “jocs amorosos amb les noies. Això, any rere any” (p. 48).

Ara bé: entre la fadrinalla, hi havia un xicot que no hi participava i que, quan és temptat per una joveneta, desitjava estar a prop de la fadrina que el convidava a la fruita.

Nogensmenys, ell, a punt de clavar queixalada al préssec, evocà unes paraules que, de petit, li deia sa mare: que portàs el menjar o la beguda a casa i que, en acabant, ja veurien què ocorre. És a dir, com ens han comentat sobre dones nascudes abans de 1920, les decisions, encara que la darrera paraula fos la de la dona, les tractaven entre tots dos (ací, entre el fill i els altres membres de la casa).

Tot seguit, el minyó pensa en “una altra de les coses que, sovint, deien els més grans” (p. 49), ací, empiulant vellesa i saviesa, puix que el narrador trau l’embruixament i, per això, podríem enllaçar-lo amb les narracions tradicionals que transmetien els majors (normalment, les dones).

Llavors, com que el xicot respon d’acord amb la paraula de la mare i amb la dels ancians, s’allibera de lo que li hauria provocat el préssec i, ben mirat, Jordi Torres i Sociats plasma uns trets que lliguen lo femení amb la jovenesa: “boniques donzelles, les quals, amb la seva radiant joventut i bellesa, feien que els nois beguessin del beuratge que elles preparaven” (p. 49).

En el paràgraf següent, l’autor agrega que “El que s’explica en forma de llegenda, coincideix amb el fet que les autoritats del poble d’Olost” (p. 49) publicaren en un edicte. En la pàgina 50, en què és exposat, Joan Coll del Ram, batle del lloc i del terme d’Olost en 1775, escriu de jugar en tavernes i en hostals, que continuava la disbauxa del jovent junt amb els saraus com també les reunions de “persones de diferents sexes i de diferents classes i condicions, en (…) juntes i diversions”.

Finalment, com que la data que apareix al capdavall del document és d’abril de 1801, podem pensar que qui el signa ho fa emparant-se en l’edicte del segle anterior.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Bruixes, dones emprenedores, ancianes i xiques jóvens i alzines

General, , , ,

Un altre detall interessant, propi de molts Pobles matriarcalistes i que figura en l’apartat “La mort de la dona” (p. 29), del llibre “Bruixes a la Catalunya interior. Lluçanès, Osona, Bages, Moianès i Berguedà”, de Jordi Torres i Sociats, és el pas de generació en generació via femenina, sobretot, primerament. Diu així: “hi havia la creença que, quan moria una bruixa, els poders de bruixeria passaven al familiar més acostat, és a dir, si té filles, passava el poder de bruixa a la noia més gran. Però, si aquesta no era al costat de la moribunda, llavors, passava a la següent i, així, successivament, passava els poders als fills per ordre de naixement, començant per les noies”. Això empiula, com ara, amb el tema de la saviesa en les trementinaires.

Un apartat ple de simbolisme és “La bruixa de casa Ponsa (municipi de Sagàs)” (pp. 34-35), en la mateixa obra del folklorista d’Oristà: la velleta, l’arbre (ací, l’alzina, símbol de la força i de lo perenne com també d’un lloc on solien fer-se aplecs i pactes) i la proximitat a lo maternal (representada per la casa): “Temps era temps que, en aquesta casa, hi havia una àvia molt gran. Tenia fama de ser molt bona filadora i sempre anava a filar al peu de la soca d’una alzina molt gran i que hi havia no molt lluny de la casa.

Un dia, a final de tardor, uns homes van tallar l’alzina per fer llenya i per tenir bona brolla per fer foc durant tot l’hivern” (p. 34).

L’avia es va enutjar molt, ja que, “Sota l’alzina, on passava llargues estones, era el seu lloc preferit per filar” (p. 35).

A més, enllaçant amb un comentari que ens han fet algunes vegades sobre el paper de la dona en terres catalanoparlants (“Si cau la dona, cau la casa”) o que ella és qui fa possible que hi haja esdevenidor, veiem que “Les ovelles no van menjar ni una sola gla, ni tan sols un brot de rama, cosa que va sorprendre molt el pastor (…).

Als pocs dies de tenir la capçada, al llenyer, va començar a cantar un galàpet dintre de la capçada, però només ho feia quan l’àvia passava la porta, tant d’entrada com de sortida” (p. 35). Així, aquest amfibi (com també la granota) és en nexe amb lo femení (viu en contacte amb l’aigua i, igualment, amb la terra).

Cal dir que, al capdavall d’aquest relat, l’anciana mor… i, ben mirat, el galàpet.

Agregarem que, en el punt “La marxanta, la bruixa del forat del cul del gos” (p. 41), copsem el paper de comerciant que fan moltes dones en els Pobles matriarcals: “Aquesta dona, que feia de marxanta, es guanyava la vida venent roba a les cases de pagès i també a fires i a mercats als pobles del Lluçanès. Sempre amb companyia del seu gos. La residència la tenia a Sant Martí d’Albars” (p. 41). Aquest gos, en altres fonts, figura com una jove que acompanya la dona (per exemple, en relació amb les remeieres) i, si es tracta d’una rondalla, del xiquet que va al costat d’una anciana bonhomiosa, sàvia i que és ben tractada pels jóvens que se li mostren receptius i generosos…, els quals, posteriorment, veuran aplanat el camí.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Bruixes, ermites, Nostra Senyora protectora del Poble i maternitat

General, , , , , ,

En el capítol 4 del llibre “Bruixes a la Catalunya interior”, de Jordi Torres i Sociats, hi ha una part del punt “La bruixa de la Guàrdia de Sagàs” en què es reflecteix el matriarcalisme i la relació entre el Poble i la figura de la mare, fins i tot, en el tema de les ermites i de construccions semblants (ací, per a alliberar-se de les bruixes): “A la parròquia de Santa Maria de la Guàrdia de Sagàs, al segle XVIII, varen construir en el cim de la serralada (…) una església dedicada a la Mare de Déu (…), sobre les runes d’una antiga capella (…). Creien que, si tenien la Mare de Déu en el punt més alt de la serra, aquella dominaria tota la contrada i, així, tindrien major protecció i, a les bruixes, els resultaria més difícil fer les malifetes” (p. 23).

Com hem vist en altres llocs de la recerca, l’indret en què es basteix té a veure amb… el pubis. A banda, cal destacar que la vila decideix que un personatge femení (ací, Nostra Senyora) els faça de protector i ells posar-se sota el seu sopluig, un detall més de pervivències matriarcalistes.

Unes pàgines després, passa a una narració que hem trobat en diferents fonts i que és coneguda. Una bona bruixa (qui podria representar la guaridora i, ben mirat, la trementinaire) fa possible que una xiqueta se salve del mal que li havia desitjat una veïna que era bruixa:

“En una casa vora de cal Pons (terme de Puig-reig), hi havia una criatura de sis mesos. Sense que se la veiés malalta, va deixar de mamar, car no hi havia manera que la criatura agafés el pit” (p. 25).

Més avant, un metge diu als pares que ja no sap com podria salvar la nena. Aleshores, els parents se’n van “a consultar una curandera que, també, segons deien, era bruixa, encara que (…) ajudava les persones (…). La dona, després d’escoltar els pares” (p. 25), els fa un preparat i, quan ells el donen a la criatura, la xicoteta s’allibera d’un cuquet i, “A partir d’aquest moment, (…) va començar a mamar altra vegada amb més gana que mai. Tot seguit, els pares van anar a veure la remeiera per explicar-li els fets” (pp. 25-26).

Per consegüent, la dona (ací, la guaridora) és qui, mitjançant la confiança dels pares, deslliura la infantesa. A més, els fa un comentari que podria evocar-nos l’expressió “Haver-hi roba estesa” i altres relats en què un personatge femení penja un llençol i un altre l’agafa:

“-Mireu: si voleu saber qui és el culpable del mal de la vostra filla, demà, al matí, aneu a veure l’estenedor de la veïna i, si té un llençol estès, hi trobareu el senyal del mal que patia la vostra filla” (p. 26).

Els pares segueixen les directrius de la bruixa i copsen que era com ella els havia indicat, àdhuc, amb l’esmentada marca.

L’endemà corre la veu per la vila: la veïna tenia com un tap i no podia menjar. Llavors, “els pares van tornar a veure la remeiera per tal de comunicar-li els fets:
-Mireu: el mal sempre torna a qui el dóna. Aquesta dona és bruixa (…) i, durant un temps, no molestarà ningú més” (p. 26).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Bruixes, maternitat, pactes i balls eròtics en Pobles matriarcals

General, , , , , ,

Uns altres subapartats interessants del llibre “Bruixes a la Catalunya interior” i que també tenen a veure amb altres papers de les dones en els Pobles matriarcalistes, són, com ara, a) com es pot ser bruixa, b) les festes que resulten de la introducció en el col·lectiu i c) rituals d’iniciació acompanyats de balls. Anem a pams.

Primerament, Jordi Torres i Sociats, en aquesta obra, posa que “La bruixeria hereditària passa de mares a filles” (p. 17) com també ho fan altres detalls en aquestes cultures. Ací, a més, ho relaciona amb el part (un tema amb bona acollida): “Aquesta forma de bruixeria és rebuda durant el temps de quarantena després del part. Durant aquest temps, la mare no pot abandonar sota cap motiu el nadó (…). Quan mare i fill ja han anat a la missa de purificació, el nadó ja no pot ser bruixat.

També es pot aconseguir ser bruixa fent pactes amb el dimoni” (p. 17), personatge femení. Per consegüent, hi ha un lligam entre les dues generacions i, a banda, amb la foscúria.

Quant a les festes del pas al grup de les bruixes, al meu coneixement, hi ha un fet que empiularia amb lo ancestral i amb lo tel·lúric: que la dona, per a  formar part del comú, haja de besar… la part inferior del tronc del cos humà (ací, el cul), el mateix que, en l’arbre, simbòlicament, tocaria la terra i s’endinsaria en ella. ¿Representaria la cara de la mare, però en els Pobles atàvics i, ben mirat, com un empelt mare i fill, de la mateixa manera que quan el fill ho fa a la galta…? “Després de la cerimònia, la bruixa tenia contacte carnal amb el dimoni i, des d’aquest moment, ja podia anar pel món fent les trapelleries que li venien de gust” (p. 18). És més: ell (dona) marcava els dominis i “els feia el senyal a l’anca esquerra o bé a l’espatlla” (p. 18), o siga, a la banda en nexe amb lo feminal (la del cor) i amb la part del cos que representa el passat i els avantpassats.

Tocant el tema dels rituals esmentats, en aquest llibre sobre bruixes, l’autor d’Oristà trau balls que se celebraven en indrets que copsem en altres llegendes (encara que amb noms d’altres punts geogràfics). Per exemple, en “Els rituals de la font del Bou (terme de Lluçà) (…). La bruixa que convocava la reunió amb les aspirants es concentrava sobre mateix de la font, és a dir, a la roca del Vilaró de Lluçà.

Al punt de la mitjanit, calia que totes les que volien entrar dins el món de la bruixeria estiguessin presents al bell mig (…). Aquesta cerimònia es duia a terme justament on rajava l’aigua. (…) Tot seguit, tenien contacte carnal” (p. 19).

Com podem captar, hi ha vocabulari associat a la dona: la font (de vida), reunió, roca (toca la terra, dones fortes, realisme), raig d’aigua (inici de la vida, com si fos el nounat que sorgeix durant el part) i, per descomptat, l’erotisme.

Un segon ball que exposa en aquest subapartat és el que té lloc “A la plaça Balladora (terme de Sant Bartomeu del Grau)” (p. 20). “En aquest punt, es reuneixen les bruixes del Lluçanès i Montseny tots els dissabtes de l’any. (…) les danses eren d’una gran bellesa” (p. 20) i, altrament, “organitzaven una gran orgia” (p. 20) i, com addueix el folklorista (amb lletra menuda, en aquesta pàgina), “Alguns dels qui han explicat aquestes coses diuen que això són romanços; altres ho agafen més seriosament i hi havia encara algú que comentava que, abans de la guerra, concretament, per la festa major d’Alboquers, a la plaça Balladora, els saraus que s’organitzaven ja semblaven orgies, ja que hi havia molta disbauxa i es feien grans jaços dintre les garrigues” (p. 20), és a dir, com llits en què, com podem pensar, si més no, hi hauria relació entre hòmens i dones i, potser, més.

Sobre aquest darrer detall, direm que el 6 de juny del 2025 férem una qüestió sobre el tema de les bruixes i àvies i mares nascudes abans de 1920. Doncs bé: una dona a qui enviàrem una foto en nexe amb la plaça Balladora i amb la lletra petita que hem plasmat, ens respongué amb un símbol: una cara amb les celles alçades, possiblement, pel tema tractat.

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)

Bruixes que protegeixen la infantesa, la maternitat i la sexualitat matriarcalista

General, , , , , , ,

Prosseguint amb l’obra “Bruixes a la Catalunya interior. Lluçanès, Osona, Bages, Moianès i Berguedà”, de Jordi Torres i Sociats, el folklorista passa al capítol de les bruixes i exposa sobre llocs on es reunien (p. 15) i que, com podem veure, figuren en moltes llegendes: el gorg (vinculat amb l’aigua), les goles (en nexe amb la dona) i la balma (en el text, “bauma”, mot que podria dur-nos a l’interior de la mare, a la cova on es prepara el futur nadó).

Com que són dones amb un paper maternal, addueix que, “Respecte els nadons i infants, les bruixes ens recorden la necessitat de la seva protecció” i, en la mateixa plana, escriu que “També hi ha bruixes bones, conegudes com a remeieres, que endevinen malalties i procuren remeis” (p. 15).

En el paràgraf següent, copsem que “El seu gran poder comença després del toc de l’oració del vespre” (p. 15), com en moltes narracions anteriors a 1932 o en què són ben considerades: és a dir, no tractades a partir de la visió de la Il·lustració, censora i repressiva (del segle XVIII en avant) de lo que fos lligat al suposat obscurantisme, actitud tan pròpia 1) del misticisme de partits de dretes, com 2) de les campanyes per aquest alliberament de la foscor, això és, en pro d’un desarrelament de lo femení, promogut, sovint, per l’esquerra i per grups progressistes de paraula. Recordem que el vespre enllaça amb una de les fases més obscures del dia.

Igualment, en plena obagor, la dona, mitjançant eixa visió matriarcalista de la sexualitat, connecta amb la Mare (simbolitzada per la lluna), un detall que ens portà a les cançons eròtiques mallorquines recollides pel pedagog Gabriel Janer Manila, en què la filla té una conversa amb la mare, però, per exemple, no és el pare qui li dóna el consell, ni amb qui ella raona. Aquest tret no és per desavinença filla-pare, ans podem pensar que per tradició: “Un dels remeis per conservar-lo és ensenyar les anques a la lluna, quan aquesta fa el ple” (p. 16), és a dir, quan es colga per a dormir.

Cal dir que, en el subapartat “D’on treien l’energia algunes bruixes?” (p. 16), el folklorista recorre a una explicació d’Enriqueta Folgueroles, qui morí a la darreria dels anys cinquanta del segle XX. Els mots que inclou lliguen amb els que Esther Borrell escriu sobre les ermites, sobre la fecunditat i sobre la sexualitat femenina (en la pàgina 144 del llibre “Les tres mares. Les arrels matriarcals dels pobles catalans”). Així, comencem per les paraules de l’estudiós:

“El dia vuit de setembre, les bruixes, bruixots, curanderos, endevinadors i intèrprets de somnis del Lluçanès pujaven a la muntanya de Montserrat (…). Quan eren al collet de Can Massana, procuraven d’endinsar-se el màxim que podien entre les roques de la muntanya: com més endins anaven, més energia carregaven per poder treballar la resta de l’any” (p. 16).

Per tant, després d’aquest aplec, celebrat el mateix dia de les marededéus aparegudes (o marededéus trobades), totes elles brunes i associades a la saviesa, a la Mare Terra, al sentiment de pertinença a la terra com també a una pervivència pagana, passen a lo tel·lúric, dins la terra, això és, a la mare.

Aquest fet podria evocar-nos l’empelt mare-fill mentres que el futur xiquet és en l’interior de la mareta i ella el nodreix i, altrament, dialoga i capta què li demana i, en conseqüència, li respon (signe d’amabilitat i d’obertura anterior al part i que, de pas, influirà en molts camps de la vida esdevenidora del fill).

Ara bé: l’antropòloga de Santa Coloma de Gramenet comenta que, “en el segle XX, els sacerdots del nostre poble encara pujaven a Sant Jeroni de la Murtra a beneir els camps de la seva jurisdicció eclesiàstica, a la creu de Montigalà. Precisament, a tocar d’on tenim el monumental pubis femení triangular dedicat a la Gran Mare, els capellans varen fer aixecar una minúscula ermita per anar-hi a beneir els camps, a les tres creus que delimitaven la seva jurisdicció religiosa” (p. 144). ¿De veres no hi ha cap relació entre el simbolisme de l’ermita en l’obra sobre bruixes i en la de les arrels catalanes? Un poc després, Esther Borrell entra en un altre fet que podríem associar a la fecunditat de què parlàvem susara:

“Els habitants del nostre poble, fins al segle passat, també celebraven la renovació de la vida a l’ermita del Castell de Montcada. La celebració matriarcal de la fecunditat i de l’erotisme encara pervivia en el segle XVIII a la vall del Besòs, com als temps de Demèter. La disbauxa era tan gran que el bisbe va amenaçar amb prohibir les processons al Turó de Montcada” (p. 144).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui ens fan costat dia rere dia.

 

Nota: Cal dir que, en el llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”, de Teresa Vinyoles Vidal, en parlar sobre la sexualitat en l’Edat Mitjana, també diu “Podem assegurar que, en la mentalitat de mil anys enrere, el fet que un marit matés la dona era un acte greu, una falta gravíssima. L’Església del segle X es refereix a usos ancestrals quan considera que hi ha un pecat que té una penitència irrevocable segons l’antic costum: l’homicidi de la muller” (p. 49) i que, en una obra d’un estudiós català i d’una altra persona, sobre les bruixes, no es féu esment d’aquest detall, però sí d’aquesta obra de primeria del segle XXI i, altra vegada, captàrem el tema de l’obscurantisme. Al meu coneixement, es féu per por al ridícul i, més encara, al què diran.

assemblea-pagesa-6f (1)

Llegendes, bruixes i pervivències matriarcalistes en la Catalunya pagesa

General, , , ,

Les bruixes: pervivències matriarcalistes, llegendes i paganisme.

En aquest punt, iniciat a partir del llibre “Bruixes a la Catalunya interior. Lluçanès, Osona, Bages, Moianès i Berguedà”, de Jordi Torres i Sociats i publicat en el 2002 per l’Editorial Farell, obra a què accedírem pel 2024, inclourem temes que podríem posar en diferents llocs de la recerca, però que, com que aporta molta informació sobre llegendes, he considerat prioritari fer-ho en el de rondalles, llegendes, contarelles…

Així, en el pròleg, els introductors indiquen que Jordi Torres i Sociats (nascut en 1942), de xiquet, ja visqué el món de la pagesia, que “el seu padrí li explicava mentre guardava les vaques i durant el temps que passaven fora, la qual cosa afavorí una familiarització privilegiada de l’autor” (p. 9), puix que “els dissabtes al matí venien els avis de pagès i ho aprofitava per fer-los preguntes sobre els records, tot prenent-ne notes” (p. 9) i que el llibre “conté molts testimonis d’aquest món d’abans, del món de pagès, dels pastors i dels traginers” (p. 10).

Quan el folklorista passa al segon capítol (“2. Quan s’explicaven moltes d’aquestes històries”), indica que, enmig de tasques com la de pelar les fulles de la dacsa (l’espellofa, p. 13), no sols es reunien dones: era “tot un ritual a les cases més importants, és a dir, les cases dels grans propietaris, era cosa de dones” (p. 13), ja que “els espellofadors i espellofadores seien tot formant rotllana entorn del blat de moro. El primer que feien era dir el rosari. Aquesta pregària era dirigida pel cap de casa o la mestressa (…). Quan acabaven de resar, el cap de casa començava la gresca: els temes eren, entre d’altres, cançons, llegendes, endevinalles, rondalles i contes. Entre aquests temes, també es parlava de bruixes, màgica, curanderos i por.

Aquesta activitat es continuava durant les llargues vetllades d’hivern” (p. 13).

Per consegüent, a banda de la part faenera i de la que podríem dir més religiosa i formal, hi havia la que, sense embuts, més d’una vegada, incloïa la bruixeria.

Al meu coneixement, empiulant amb la història de les terres catalanoparlants i amb l’europea, capim que aquestes bruixes, sovint, eren dones que havien estat relegades de la universitat (començà cap al segle XIII) i, àdhuc, de la possibilitat d’exercir de metgesses. Llavors, calia crear una mena de boc amb intenció de justificar eixa orientació legal i, igualment, eclesial (en defensa contra el protestantisme i contra el fet que la població era matriarcalista, com ja es reflecteix en els segles XV-XVI, per exemple, en balls dins de l’església o bé en els pans beneïts, detall que a hores d’ara perdura).

Ben mirat, l’autor de l’obra escriu que, “Normalment, aquestes tertúlies eren presidides pel padrí de la casa, que era la veu de l’experièncaia i transmetia a la resta de la família les seves vivències i peripècies viscudes, recomanant que es recordessin i ho transmetessin alhora als seus descendents” (p. 14).

És a dir, el paper pedagògic dins de la família també abraça que la resta dels integrants (la majoria no sabria escriure i, més aïna, tindria saviesa de la vida) passen aquest saber als seus fills.

Igualment, Jordi Torres i Sociats agrega que una de les festes de més ressò (i que era aprofitada per a aquest lligam cultural matriarcalista) era la matança del porc (cal pensar que en novembre, com en molts llocs): “Una altra de les vetllades on es contaven moltes històries, llegendes, fets i vivències, era el dia de matar el porc, la festa de pagès per excel·lència. (…) la quantitat d’històries i fets ocorreguts en aquest temps era molta i variada” (p. 14).

Finalment, evoca que “els avis miraven qui diria la història més enrevessada, més fantàstica, més espaordidora, més tràgica o més recargolada” (p. 14).

Aquest darrer fet ens en trau un altre, important i propi dels Pobles matriarcalistes: així com la matriarca (qui fa de cap de la vila o de la casa) cerca la xiqueta que connectarà millor amb el grup i que afavorirà més el col·lectiu i l’esdevenidor cultural i psicològic de la terra (per exemple, en la cultura colla, d’Amèrica del Sud), ací es triava la persona més preparada (no necessàriament, la més vella, encara que podria coincidir).

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

 

assemblea-pagesa-6f (1)