Igualment, en l’entrevista “Un transsexual damunt del tractor. Sortir de l’armari en l’àmbit rural” (https://www.lgtebre.cat/wp-content/uploads/2020/04/12_COLORS_del_territori.pdf), Gorka López, d’Aitona (població de la comarca del Segrià), comenta “he vist treballar a la meva mare i a la meva padrina com ningú, al camp, a casa, cuidant de la família, de la canalla, dels avis… Com tantes altres mares i padrines, són incombustibles! En el fons, penso que som una societat molt matriarcal” (p. 17).

A més, en l’article “Escriure mares: tres mares diferents i ben reals” (https://www.nuvol.com/llibres/escriure-mares-tres-mares-diferents-i-ben-reals-34854), publicat en la web “Núvol”, podem llegir que, en una conversació sobre el paper de la mare en distintes novel·les, l’escriptora Imma Monsó amolla “En el meu cas, sabia que algun dia trauria el tema perquè la meva mare és un personatge molt fort. La meva família era matriarcal, per tant, he crescut en un ambient amb dones de molt de caràcter”. A banda, en l’article “Entrevista a l’escriptora Imma Monsó” (http://anglocatalan.org/oldjocs/8/Articles%20&%20Reviews/Versio%20pdf/(110906)%20Imma%20Monso%20Entrevista.pdf), el qual figura en “Journal of Catalan Studies”, una publicació sobre estudis catalans, Imma Monsó diu “Jo he viscut un món molt matriarcal (…). Un món dominat per la verbositat i la gràcia de les dones, per les seves mirades i actituds, un món en què les dones tenien molt de poder. A més, penso que això és especialment propi del nostre país, molt català vull dir, tot i que és una opinió purament personal i no contrastada per cap estadística” (pp. 18-19) i, unes pàgines després, afig a l’entrevistadora que “trobo que està molt bé que Júlia Ares sigui una dona catalana, per allò que atribueixo a la família catalana” (p. 24).

Quant a la primera part d’aquesta entrevista, podem dir que, a partir de les responsions que molts han plasmat en Facebook (moltes) o, per exemple, per correu electrònic (no tantes, però molt interessants i molt obertes), junt amb converses, com ara, amb ma mare, i amb alguns missatges amb altres persones, sí que és cert que la cultura catalana, com la valenciana i com la balear són matriarcalistes. És més: també es copsa en moltes rondalles i en moltes cançons eròtiques, per exemple, compilades per Gabriel Janer Manila i en composicions en català arreplegades per Sara Llorens, a tot estirar, en 1930.

Afegirem que, en l’article “El dia en què vaig vèncer el drac” (https://issuu.com/diariametlla/docs/amindola_extra_9_web), de M. Montserrat Medalla i Cufí i que captem en el número 5 (extra) del butlletí “Amíndola”, a cura de l’Ajuntament de l’Ametlla del Vallès, publicat en març del 2021 i a què accedírem el 12 de novembre del 2021, capim “Vaig néixer en una família matriarcal en què l’àvia duia la batuta, la mare obeïa i el pare es deixava la pell per dur les garrofes a casa” (p. 3). I, com em tragué Josep Maria Bertran Comellas el mateix dia en el meu mur, “Bé: vist així, l’home és el ruc que tira el carro, mentres que les fèmines van a cavall. Això mateix, va viure la meva família fins a la meva generació.

Plantar cara al matriarcalisme va ser molt dur, es van trencar moltes coses, però sóc el primer home de la nissaga que no he fet de ruc de callar i creure (i, sobretot, pagant).

Potser tenim massa idealitzat el matriarcalisme. Ben mirat, allà on era, s’ha perdut o està, o ha estat, molt crític. I compte, l’alternativa no és el patriarcalisme, crec. Caldrà cercar noves fórmules en què la dignitat sigui per tothom igual. Déu n’hi do, amb el tema; no és gens fàcil”. El meu escrit, immediat, fou “Lo primer que has escrit, fins al punt primer, coincideix amb un comentari que em féu un amic molt obert i molt coneixedor de la cultura colla (d’Amèrica del Sud i matriarcal).

En moltes rondalles en llengua catalana, i de més de cent anys arrere, el matriarcalisme apareix com una manera de viure, de participar i d’actuar molt obert”[1].

Tot seguit, Josep Maria Bertran Comellas m’adduí: “Patriarcal i matriarcal marca el rols d’homes i dones segons el gènere. Cal cercar una fórmula en què els rols els marqui la capacitat de la persona i l’esforç personals i no el sexe (llevat de temes en què, biològicament, no pot ser d’altra manera). Seria més just”.

Altrament, en l’entrevista “Llucia Ramis: ‘La construcción de lenguaje no es sólo la de un código” (https://revistadeletras.net/llucia-ramis-la-construccion-del-lenguaje-no-es-solo-la-de-un-codigo), publicada en “Revista  de Letras”, l’escriptora Llúcia Ramis, en nexe amb la família mixta, diu “no vaig sentir eixa diferència fins que comencí a escriure sobre l’ambient en què havia crescut. Aleshores, vaig observar que la meua família mallorquina és un matriarcat en el qual comanda la padrina, una dona forta que fuma, que parla sense aturar-se i en què ella és quasi una mamma siciliana, mentre que, en la família belga, les relacions són més fredes i s’imposa una actitud més estricta”.

No deixarem fora que, en concordança amb el matriarcalisme que es plasma en la cultura mallorquina, en l’article “Ella és part del paisatge” (https://www.laconca51.cat/ella-part-paisatge), aparegut en la web “La Conca 5.1”, l’Assumpció Fontelles, de huitanta-dos anys, en relació als vins “Matriarcat” en el Pallars Jussà, indica “Ha obert camí perquè tantes dones mantinguin el seu vincle amb la vida rural, a vegades, feréstega i, a més a més, que excel·leixin el seu ofici. Les seves nétes n’estan orgulloses i ho comparteixen a les xarxes socials. I qui la coneix de pocs dies ençà, com jo, també. ‘No m’agrada anar a seure amb les dones de la vila, a prendre el sol i xafardejar. Sóc de fer coses, de treballar, de moure’m’. Aquesta és l’actitud. De dona valenta, compromesa, sàvia. De la dona lliure, revolucionària, provocadora. (…) sense complaences, però vibrant. Perquè la naturalitat ha de ser el centre de la vida i de les relacions”.

En aquesta publicació, empeltada amb el Prepirineu català, hi ha uns mots que podem trobar en altres fonts (o, com ara, en llibres) en què parlen persones que formen part de Pobles matriarcalistes: la connexió amb la Mare Terra, amb la mare. Així, en al·lusió a l’Assumpció Fontelles, diu “’Ella és part del paisatge’”. 

Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.

Nota: [1] El 9 de maig del 2024, Antoni Bernabeu Pérez, després de llegir unes línies del llibre “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya”, publicat en el 2021, ens escrigué sobre el matriarcalisme català: “Veus tot açò? És una cosa que les feministes deurien saber: que, tant a València com a Nàpols, com a Sicília, com a la Calàbria com també al Regne de Mallorca i a Catalunya, la dona ha tingut molt de pes i, ara per ara, la matriarca encara pesa”.