Xiquetes que naixen en camps de flors, maternitat matriarcal

General, , , ,

 

Prosseguint amb el tema del naixement dels nadons i de la maternitat matriarcal, el 5 de febrer del 2023 envií un correu electrònic amb dues entrades sobre el tema, sota el títol “Xiquets que naixen sota una col, educació matriarcal”. Rosa Rovira ens escrigué “La meva germana (…) tenia quatre anys quan hi vaig arribar jo, al món, i, en entrar a casa, li va dir, a la meva mare:

-Oh, quina nena més maca! On estava?

-Estava allà, al mig d’un camp de flors!!! Per això, li direm Roseta.

Santa innocència!!!”.

I, com vaig adduir el mateix dia en Facebook, on posí aquestes paraules, “Com veiem, es reflecteix el matriarcalisme: per mitjà del jardí i, així, del resultat de la vida en contacte amb la terra (el camp) on ha nascut la planta que ha generat la flor.

Quant a la innocència, la preferesc abans que la culpa”.

També el 5 de febrer del 2023, però José Miguel García Beltrán (nascut en  1941), u dels col·laboradors en el treball sobre els Sants de la Pedra, m’envià el seu comentari sobre les dues entrades de què parlàvem abans: “Me has traído a la memoria un recuerdo crucial, ‘traumático’, de mi niñez. Te cuento:

Mi padre era maestro y estamos en Luco de Bordón (Teruel), no lejos de Castellote, un pueblecito de unos 400 habitantes (ahora quedan siete). No he dejado de visitarlo, porque es precioso. Yo tengo 9 años y allí tomé la primera comunión. Ando jugando con otros chicos y chicas de mi edad, por las afueras del pueblo.

No recuerdo en qué contexto, por qué motivo, pero lo cierto es que una tal Carmen (…) me da la gran noticia, rompe mi esquema y desnuda mi creencia y me lleva a la cruda realidad al decirme: ‘Los niños venimos de las tripas de nuestras madres’. Me dejó tremendamente impactado, traumatizado, de modo que llego a casa y pasé unas horas, algunos días, mirando a mi madre de modo muy extraño. No dije ni pío. Me lo pasé sólo pero, poco a poco, se pasó y no hice jamás comentario alguno sobre el tema, aunque tuve una ligera sensación de que me habían engañado. Voló la cigüeña, sin más, pero unos días los pasé regular”.

En resposta a l’escrit de José Miguel García Beltrán, entre altres coses, li comentí que, si bé ma mare, de jove, es marcà que no diria res fals als fills, en aquest tema, “quan li he llegit bona part de la llegenda de la primera entrada [, sobre el forat de l’Encantada, recopilada per Joan Bellmunt i Figueras], m’ha comentat que li agradava eixa manera d’explicar els fets i que el pou representa la placenta. Immediatament, passí a escriure-ho en una llibreta”.

Les paraules de ma mare (en una conversa telefònica del 2 de febrer del 2023), en vincle amb una llegenda de la Plana de Vic en què apareix el pou i una comare que en trau els futurs xiquets, foren “Si és l’aigua, pot ser. (…) també perquè el ‘nano’ està en la bossa del líquid amniòtic”.

Afegiré que el 5 de febrer del 2023 cerquí en Internet entrades que tenien a veure amb el naixement dels nadons i amb l’explicació als fills i ens trobem amb el mateix tema que vaig llegir en 1997 en el llibre “Metafísica del sexo”, de l’italià Julius Evola i que figurava entre les obres recomanades pel butlletí número 69 de l’”Escuela Libre Paideia”, de Mèrida, de línia anarquista i llibertària: encara que, en lo que es sol dir cultura occidental, hi ha una mena de prepotència en aquest tema (i en molts més), una visió més completa de la sexualitat (i podem aplicar-ho a la maternitat) es reflectia en altres cultures, sovint, qualificades com a primitives o desfasades. L’autor passa per la mitologia, pel cristianisme, pel tantrisme, pel mite de l’androgin, per cultures molt distants (en el temps o geogràficament) i amb molts punts en comú, etc..

En aquest sentit, cal dir que, cap al 2022, comentí a un estudiós de la cultura popular valenciana que, així com ara és més fàcil que, en determinats ambients, es recomane que la mare parle amb el futur nen, tot i que el xiquet encara no haja nascut,… ¡ja apareix reflectit en frases que diu Rigoberta Menchú en el llibre “Me llamo Rigoberta Menchú y así me nació la conciencia”, d’Elisabeth Burgos i publicat per l’editorial Seix Barral (2a. edició, en 1993), arran d’una entrevista feta en 1982. El llisquí durant el darrer curs de Magisteri (en l’any 1993/1994), amb Estrella Somoano Ojanguren com a mestra d’Antropologia (qui ens el feu llegir) d’arrels basques i asturianes (això és, de dues cultures matriarcals), i m’impactaren aquestes paraules sobre el nadó i la mare: “quan té set mesos, la dona es posa en contacte amb tota la natura, segons la nostra cultura. Eixirà al camp, anirà a caminar en la muntanya. Així, el nen s’enamorarà amb tota la natura. La mare ha d’anar-hi forçosament, ha d’ensenyar al nen la vida que viu la mare. (…) Molt més quan està embarassada. (…) fa els seus servicis, ix a caminar, s’enamora amb els animals, s’enamora amb tota la natura, portant en ment que el nen, mentrestant, ho rep i ella comença a parlar constantment amb el seu fill, des de quan està en el seu ventre. (…) És com si [la mare] estigués acompanyada d’un turista, on li explica les coses. Per exemple: ‘D’aquesta natura, mai no has d’abusar i aquesta vida l’has de viure constant, com jo la visc’. Ix al camp, però explicant al seu fill els detalls” (p. 28).

I Rigoberta Menchú addueix “és una part de la reserva que nosaltres hem alçat, per a no permetre que acaben amb els nostres costums, amb la nostra cultura” (p. 29). I lo que diu sobre la cultura maia, val també per a qualsevol Poble matriarcal.

Finalment, podem dir que l’educació en línia amb el pensament il·lustrat del segle XVIII i que encara perviu, és reduccionista, mentres que la que va de la mà del matriarcalisme és més oberta, més respectuosa amb les persones (indistintament de l’edat i de llur formació, sia acadèmica, sia vivencial, sia per lliure, com ara, per mitjà de la lectura no obligatòria) i, per descomptat, amb la Mare Terra. 

Agraesc l’aportació de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“Memorias de la Villa de Benlloch. Tomo II”, de José Miguel García Beltrán, un regal interessant i en línia popular

General

Bon dia, 

Hui he rebut un missatge de Juanjo García Ansuategui, fill de José Miguel García Beltrán, autor del llibre que posem tot seguit (com també, entre altres coses, col·laborador generós en l’estudi sobre els Sants de la Pedra).

A continuació, adjuntem el tom segon del seu treball “Memorias de la Villa de Benlloch”, publicat per la Diputació de Castelló en el 2022 i a què he accedit hui, per primera vegada.

Gràcies a tots dos i als comentaris que hem tingut entre José Miguel García Beltrán (1941) i jo.

Una forta abraçada.

 

Memorias de la Villa de Benlloch, Tomo II

Xiquets que naixen sota una col de l’hort, didàctica i maternitat matriarcals

General, , ,

 

En relació amb el comentari d’Àngel Blanch Picanyol, ens afegí “Les llegendes de les Encantades o Goges, sempre m’han atret. A Moià, a la zona de les Coves del Toll, també ‘n’hi havia’. Les llegendes, aquestes, les relacionades amb les Dones d’Aigua, les trobo… hipnotitzants.

Bé, a casa meva, per part materna, eren pagesos i sempre m’he sentit molt orgullós”. Uns altres comentaris foren “A casa, ens deien que els nadons els portaven els angelets” (Rosa Garcia Clotet). Resulta curiós que, a una dona que ha rebut una educació matriarcal, li transmeten aquest detall, llevat que, com ara, el vinculem amb el sentit d’innocència (“¡Angelet!”, com es diu popularment i associat a la infantesa) i no amb lo místic (ja que l’àngel està relacionat amb el cel). A més, que els angelets portassen el nadó a la terra, el 4 de febrer del 2023, em va evocar el fet que, en la cultura colla, matriarcal, el déu Sol envie els raigs a la Pachamama (a la Mare Terra) per a garantir que hi haja vida i, de pas, per a que la terra hi siga fèrtil. Glòria Reverter escrigué “A la meva mare, la seva (o sigui, la meva àvia) li deia que se la va trobar sota una col de l’hort”.

Tocant les paraules de  Glòria Reverter, el 4 de febrer del 2023 cercàrem “sota una col” en Twitter i ens trobàrem amb un tweet molt interessant i que, personalment, el relacione amb la sexualitat matriarcal. El plasmà Ximplet!! el 10 d’octubre del 2022:

“… De nit, avui pot sortir el sol

Tu i jo, sota una col.

Tu i jo sols, rere el ressol..

 

Adrià Puntí”.

Després de llegir aquests versos, adduirem que u dels significats que té el mot “ressol” en el DCVB és “Solatge, la porció de líquid, de gra, etc., situada a la part inferior del recipient i barrejada de brutícia”. Açò ens convida a una qüestió: ¿no és el semen sinó un líquid; el recipient (la dona), entre altres coses, acollida; i, quant a la unió de l’home i la dona, una mena de barreja? Sí. ¿No es feien barretines en l’hort i, a més, podem imaginar que hi fan l’acte sexual i que, de pas, els nens naixen… sota una col, una planta, a banda, de forma redona, això és, en línia amb lo femení, amb la dona? Sí.

A més, referent a la idea d’abundància, la qual no descartem que tinga a veure amb la dona i, igualment, amb la Mare Terra, també en Twitter, Lur Rosinés, el 21 d’octubre del 2020 comentava que “Sota una col, pots trobar-hi de tot, hi ha un ecosistema que flipes… Cargols, aranyetes, escarabats petits, llimacs, en patufet… I… erugues enormes que et miren i tot!

Tenim una minifauna que enamora”. I, de nou, en vincle amb el naixement dels nadons, en un tweet de Roser Carol (del 19 de juny del 2021), llegim “Bon dia a tothom. A mi, no em van fer, em van trobar sota una col”.

Un altre comentari que ens escrigueren el 3 de febrer del 2023, en el grup “Cultura, tradicions i folklore dels nostres avantpassats catalanoparlants”, de Carles Casanovas Palop, deia així: “La meva mare era llevadora. De petit, llegia ‘MANUAL DE OBSTETRÍCIA’ sense cap problema. A mi, em feia gràcia que els amics tinguessin germans que venien de París. A casa, en dèiem simplement PARIR”. Quan llisquí aquest comentari, li comentí “En alguns relats, els nens ixen de sota terra, com ara, d’un pou (simbolitza la placenta) o bé d’una cova (la mare) o d’un forat (de l’úter).

Són formes d’explicar el naixement d’un nen, per mitjà de símbols, i, tots ells, en relació amb la terra. Això té a veure amb el matriarcalisme”.

Adduirem que, el 3 de febrer del 2023, en el grup de Facebook “Històries i contalles de Sant Rafel i barri”, escrigueren “Ens portava la cigüeña de París” (Familia Fuentes Itarte), “Exacte. Familia Fuentes Itarte. La cigonya de París” (Nuria Tomás González), “A mi, també em va portar la cigüeña” (Mary De Los Aires Batiste), “Sí. De la Covalta o la Cova de l’Avenc. En aquells temps, amb poca cultura, ens créiem tot lo que ens deien els mestres i els capellans, que no era poc” (Familia Fuentes Itarte), a qui comentí “Té a veure amb símbols relacionats amb el matriarcalisme” i li posí l’enllaç per a accedir a l’entrada “El naixement i la maternitat , de manera molt oberta” (https://malandia.cat/2022/10/el-naixement-i-la-maternitat-de-manera-molt-oberta), plasmada en la web “Malandia” el 30 d’octubre del 2022, i una foto on es podia llegir bona part de “La cova de l’encantada”, arreplegada per Josep Franco en la seua obra “Llegendes valencianes”. Més avant, Familia Fuentes Itarte ens escrivia “Boniques històries”. Al meu coneixement, com li vaig afegir, “Sí. Si les interpretem per mitjà del significat dels símbols, resulten molt didàctiques i més pròximes al gran públic”.  

En el grup “Records del nostre passat”, el 4 de febrer del 2023 i posteriorment ens comentaren “A casa, que eren molt catòlics, deien que els portaven els angelets, igual que el regalet de les dents que posàvem sota el coixí” (Dolors Farrés Puiggròs), “A casa, ens deien que ens havia portat la cigonya” (Misericòrdia Nicolau Soronellas), “No ho comentaven…” (Xavier Castells Fontboté), “Quan preguntàvem, ens deien que el portaven els angelets” (Rosa Garcia Clotet), “Jo vaig néixer l’any 1959 i, a mi, em deien que m’havien trobat sota una col de l’hort de la meva àvia” (Leonor Llado Boberas). Quant a aquest darrer comentari, copsem un vincle entre el net, la col, l’hort i la dona (ací, la padrina), detalls molt en línia amb rondalles en què es reflecteix el matriarcalisme: l’àvia, o bé era la propietària de l’hort, o bé era una persona que hi tenia molt a veure. Per tant, tenia molt d’interés per la terra.

Finalment, diré que, al meu coneixement, la didàctica i, fins i tot, explicar la sexualitat i la maternitat com ho fan les rondalles, és positiu i molt important: no sols per a qui ho transmet, sinó per al receptor. I si, a banda, és un nen, li facilitarà el pas per a comprendre-ho, posteriorment, des de la vessant científica, la qual, si es presenta de manera sintètica, pot resultar quasi indiferent a la vida, als petits detalls, com qui, en veure un flor, es limitàs a dir que ho és, sense gaudir (si més no, una miqueta, com ara, del paisatge, del color, de l’olor, etc.).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Pares que van a fer barretines i xiquets que naixen en un hort: maternitat matriarcal

General, , ,

El 1r de febrer del 2023 accedírem a una llegenda en què es comenta que la xicalla ix (o bé els porten) del forat de l’Encantada. Aquest relat figura en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras, publicat en el 2004 per Pagès editors. En el darrer paràgraf del relat, narrat en Oliana (una població catalana de l’Alt Urgell), llegim “La gent de la Valldan, quan, a alguna casa, neix una criatura i algun infant demana alguna cosa sobre el seu naixement, els deien que la quitxalla sortia o els portaven del forat de l’Encantada” (p. 364).  “Quitxalla” té també, com a sinònim, “xicalla”.

Consultàrem l’obra “El matriarcalismo vasco”, d’Andrés Ortiz-Osés junt amb Franz-Karl Mayr, i trobàrem que, tocant el tema de la cacera, relaciona la cova-caverna-santuari “de què el caçador ix i, a què torna (naixement-mort) i, en l’úter social primitiu de la qual la dona realitza la funció d’amalgama psicosocial” (pàg. 25, nota 8) i que, més avant, copsem de “l’estada paradisíaca en l’úter familiar” (p. 35).

A més, en el relat, captàrem que, com comentàrem el 1r de febrer del 2023 a unes quantes persones, com ara, a un home que coneixia molt la cultura colla, “El forat representa l’úter de la mare, de la mateixa manera que ho fa la cova”.

Aquest detall podríem dir que va en línia amb el matriarcalisme. Així, per exemple, com escriguí el 2 de febrer del 2023 a Víctor Ferrer Sanantonio, un home molt interessat per l’etnografia, aquesta narració “és molt simbòlica: no provenen d’una gran ciutat (París, associada al centralisme), sinó de la terra i cultivable, això és, de la mare.

I, si no, de la cova. Novament, de lo femení”. 

Víctor Ferrer, a qui facilití la llegenda, em plasmà “M’havia paregut que el forat de l’Encantada es referia al País Valencià. ¿Saps que hi ha un indret anomenat així? El Barranc de l’Encantada, a l’antiga Baronia de Planes (País Valencià)”.

Afegirem que el 3 de febrer del 2023, posàrem un post en Facebook, en què déiem “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos deien que els nens eixien, o els portaven, d’una cova, com ara, del forat de l’Encantada? Gràcies”. El mateix dia, en el meu mur, posaren “A mi, em deien que els portava una cigonya de París. A mi i a molts de la meua edat” (Maria Josepa Mas Doladé), “A mi, també em deien que les portaven les cigonyes!!! A més, donava la casualitat que, al campanar de l’església, hi havia un niu. O sigui, que ens ho crèiem” (Pilar Ortiz De Paz), “La meua era del 1919 i ens deia que els portaven les cigonyes” (Rocio Cuki). Igualment, tinguérem un diàleg interessant amb Nuri Coromina Ferrer, el qual plasmàrem eixe dia en un altre post:

“-A nosaltres, ens deien que els pares havien anat a fer barretines a Olot (la Garrotxa).

A Olot, feien sants i barretines. I ens deien allò que t’he escrit. Ara, gairebé ningú ho sap ja.

Li he comentat:

-Gràcies, Nuri.

En un llibre de llegendes de la Plana de Vic, una comare (llevadora) trau un nen d’un pou: el naixement. El pou, a més de ser un símbol en línia amb lo matriarcal, podria representar la placenta.

I ens ha afegit:

-Lluís. Sí, i tant! Els petitons no ho lligàvem.

Li he adduït:

–‘Fer barretines’ podria ser fer l’acte sexual. ‘Barretina’, entre altres coses, vol dir ‘Barrina, desig sexual’[1].

I, com en algunes rondalles en què intervenen el llop i la rabosa (guineu), els sants serien els hòmens…, i les barretines, les dones.

El llop representa l’home; la guineu, la dona.

Aleshores, Nuri Coromina Ferrer ens escriu:

-Interessant”.

Adduiré que, àdhuc, podríem vincular els sants amb la part religiosa i mística, amb la que mira amunt, cap al cel. En canvi, la barretina (molt popular en Catalunya), ho faria amb la dona, amb lo terrenal.

Igualment, també ens plasmaren “Nooo pas. A ma mare, la van trobar sota una col, quan el meu avi va anar al tros” (Àngel Blanch Picanyol), és a dir, a la terra que s’empra per al conreu.

El fet que isquen detalls que tenen a veure amb coses simples, quotidianes i, a més, conegudes en la terra, com ara, la col, el tros, els sants (però sense deixar fora les barretines), etc., resulta similar al vocabulari que figura en moltes cançons eròtiques mallorquines recopilades per Gabriel Janer Manila i publicades en els anys setanta del segle XX. I, òbviament, ho podem associar amb lo matriarcal, amb lo relatiu a la terra, amb tocar els peus a terra i amb la fertilitat (la qual està vinculada amb la dona en la maternitat i tot).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Nota: [1] Aquesta definició figura en el llibre “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, sota l’entrada “Barretina”.

Dones que salven l’home, que donen vida, que conhorten i molt obertes

General, ,

 

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcals, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, és “La gàbia d’or”. Així, més enllà de la part inicial, que podríem relacionar amb el tema de la sexualitat i del paper positiu de la figura del capellà (qui fa de psicòleg), el pare d’una jove vol casar-se amb la filla, i ella “demana bon consell al capellà que la confessava, qui li diu que demani al seu pare un vestit que siga fet d’estrelles” (p. 145). I així ho fa, el pare.

Llavors, el confés la conhorta dient-li:

“-Demana-li, doncs, una gàbia d’or a on tu càpigues i, quan la tingues, t’hi tanques dintre.

I, per últim do, la noia demanà al seu pare la gàbia d’or, a on ella pogués estar.

El pare obre les entranyes de la terra i, a grapats, n’arrenca l’or, perquè la netegessin i, cent hòmens com gegants, (…) fan la gàbia, que era tota closa com una capsa, si no és al dalt, a on hi havia un forat per respirar-hi. I la portà a la filla” (p. 146), qui li comenta:

“-Cel i terra, per tu, són mogudes” (p. 146).

Com veiem, el capellà, potser perquè considera que l’afany de riquesa mou el pare, proposa a la jove que la gàbia siga d’or, un color vinculat amb l’home i amb el sol. A més, com en una cultura patriarcal, el parent, no sols obri les entranyes de la figura de la mare (i, a banda, de la Mare Terra), sinó que tracta de depurar-la de tot lo que hi ha… I, com a tercer tret en línia amb lo patriarcal, només atorga un petit espai de respir a la noia (lo que Pere Riutort em deia “Una finestreta en la cambra de gas, en què som des de les Germanies”). I, ¿on és l’obertura? En la banda superior, la que mira cap al cel, i no, com ara, en un costat, ni en la inferior (la que ho faria cap a la terra). Quant a les paraules de la filla, podríem relacionar-les amb l’actitud maquiavèl·lica del pare.

No obstant això, la dona, gràcies al seu enginy, “així que la veu, s’hi tanca i comana als seus criats que se l’emmenessin en lloc a on en fos segura, els quals n’agafen la capsa i la porten pel món fins trobar-ne terra a on deixar-la” (p. 146). En aquest passatge, captem que la dona té habilitat per a decidir, que compta amb la fidelitat dels seus servidors i que accepten no deixar-la caure i, a més, portar-la a terres més segures.

En aplegar a la terra nova, “un dia, passant per un reialme, en veieren a tothom ple de tristesa i els demanaren els la fessen mercè de dir-los-hi la causa d’ella. A lo qual, van respondre que era que el fill del rei n’era trist tant temps feia, que res l’aconsolava” (p. 146). Aquestes línies plasmen dos trets importants en la vida diària i, igualment, en un govern, en una casa, en una nació, en un Estat, etc.. Per exemple, 1) posar-se en la pell de l’altre, no girar l’esquena als qui pateixen o bé passen per un mal moment, no fer-los fora ni tractar de tombar-los i 2) que, d’acord amb la política (i amb l’actitud) de qui els encapçala, sol ser la dels vassalls.

En eixe sentit, afegiré que una vegada comentí a Pere Riutort (un home molt interessat per la política com també ho fou sa mare), que em feia l’efecte que la manera de ser d’un polític influïa molt en la dels qui votaven la llista en què ell figurava com a número u. I em va dir que, per descomptat.

Ara bé, tot seguit, els criats venen la capsa en què era la noia. Però la xica, “a la nit, quan el príncep dormia, (…) obre la capsa, en surt, d’ella, i, anant-se’n dretament al llit del príncep, n’escriu damunt de sa mà esquerra. I se’n torna a tancar” (p. 146). Més avant, fa un acte semblant, però en la mà dreta. Com veiem, ha començat per la mà esquerrana, la que té a veure amb lo matriarcal, amb la dona.

Igualment, el príncep, “la nit següent deslliberà de vetllar-ne, si bé mostrant que se’n dormia i, quan fou a mitjanit, veié eixir-ne, de la capsa, tan gentil donzella (…). I s’adreçà i, amb cortesia, com a cavaller pertoca, li demanà digués com era allí en la capsa i qui era. I ella li contà, salvant sempre l’honor del seu pare, com n’era tinguda de fugir de sa terra pel mal fat d’uns amors lascius i deshonestos.

I li plagué al príncep la resposta i se n’agradà, de la noia, que mai més no se’l va veure trist. I tothom n’era content i manà que, d’aquell dia en avant, fossen entrades dues racions en sa cambra” (p. 147). 

A continuació, el príncep ha d’anar a una guerra i “li féu present d’un anell per mostra de recordança (…), puix que li anava a ell la vida” (p. 147).

Nogensmenys, els criats i els patges agafen la dona i la capsa, venen la capsa (perquè “era lo que tothom volia i, la persona, en res adineraven, despullaren de sos vestits a la noia, la llançaren a una bardissa”, com llegim en la pàgina 147) i fugen a terres llunyanes.

Finalment, un pastor troba la jove, el rei i el príncep (trist) s’interessen per recuperar-la: “el seu pare ordenà fer veus de pública crida, oferint tota riquesa a qui trobés manera de tornar l’alegria al príncep” (p. 148). Adduirem que els pastors tenien la jove com que estava folla i, aleshores, ella fa via cap al palau i, quan el príncep era quasi mort i ella li mostra l’anell, “així que el veu el jove, cobra esperit i vida i, ple de joia, la pren, a ella, als seus braços” (p. 148).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Igualment, gràcies a Víctor Ferrer, pel report que hui m’ha enviat sobre el Barranc de l’Encantada, en l’antiga Baronia de Planes (País Valencià), on hi ha una llegenda sobre una dona d’aigua.

Dones que demanen consell, ben rebudes i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla en què copsem trets matriarcals, recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, és “La gàbia d’or”. “Un home s’era agradat tant de la seva filla, que deslliberà de casar-se amb ella, lo qual portava tan temorosa la casta honestedat de la noia (…). I fou de bon consell l’anar [la filla] a trobar-ne al pare confessor perquè la guarís de tanta pena, qui donà per àrbitre lo que fes de resposta al pare: que, amb ell, es casaria, quan li portés un vestit que fos de tots colors i menes” (p. 145). Com veiem, el capellà va en la línia que, tradicionalment, ha caracteritzat el clergat català i que, igualment, es pot copsar en altres relats: es posa de part de la dona (ací, de lo matriarcal), ja que no considera que ella haja de casar-se amb el pare, sinó que li fa una proposta. I, a banda, és ella qui marcarà què haurà de fer el parent.

Afegirem que “El pare caça que caça tot el dia, i tot el dia al bosc” (p. 145), on, al capdavall, “en caçà, de tots ocells i, amb ses plomes, féu un vestit que tots els colors mostrava. I, ple de joia, el portà a la filla” (p. 145). Com copsem, el pare, a més de tractar de forçar la filla, es dedica a una tasca associada a lo patriarcal (la cacera), la qual podríem empiular amb la cultura mercantil (activitat emprenedora) i ramadera (la figura del pastor) com també amb la de l’aventura (mitjançant l’intent de conquerir l’altre, ací, la filla i, fins i tot, de poder utilitzar-la al seu gust, així com molts Estats assimilacionistes han intentat fer, amb l’afany conquistador, en les terres que han incorporat a l’Estat que formaven inicialment, en aquest cas, aplicable a lo sexual). En aquest sentit, el capellà va pel camí de la cosmovisió matriarcal, àdhuc, en la sexualitat.

Però, de nou, tot i que el pare li lliura lo que havien acordat, la filla recorre al rector, “qui li’n donà, de remei, el dir-ne, al seu pare, que, amb ell, es casaria, quan li fes present d’un vestit de peix” (p. 145). Per consegüent, una vegada més, el pare recorre a l’acció i a un altre tipus de cacera: la pesca.

Adduirem que, tradicionalment, s’ha parlat de caçar i de pescar (com ara, en la instrucció pública i en reports), però no com una activitat marinera i en línia maternal (associada amb l’aigua com a font de vida), sinó, com en aquesta rondalla, d’esprémer la natura. I el parent li lliura un vestit tal com ella li havia demanat. 

Aleshores, la jove “demana bon consell al capellà que la confessava, qui li diu que demani al seu pare un vestit que siga fet d’estrelles” (p. 145). I així ho fa, el pare. Personalment, em pose de part de l’actitud del capellà (matriarcal) en aquest relat.

Finalment, direm que, en la rondalla, el mossèn fa el paper de conseller, de psicòleg. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que salven, que aconsellen, resolutives i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla en què captem molts trets en relació amb lo matriarcal, plasmada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, és “El taronger”, semblant a altres narracions conegudes en diferents poblacions catalanoparlants. “S’esqueien tres noies, fent conversa de lo que se’ls esdevenia quan, com s’ensopegués a passar per allí el fill del rei, una d’elles va dir-ne:

-Si jo m’hi pogués casar, tindrien els meus fills una estrella en el front.

Lo qual, oït pel príncep, volgué saber la que ho deia i (…), a la fi, van dir-l’hi i se n’agradà ell de la noia, que se l’endugué al palau dels seus pares i aprés s’emmullerà amb ella, cosa de la qual n’hagueren gran enuig dos germans que ell tenia” (p. 142). Cal dir que aquest apartat es podria interpretar com que els futurs fills portarien llum, esperança, ja que el vincula amb el front, on es troba el pensament. 

En el passatge immediat, llegim que visqueren amb pau i felicitat fins que “se’n mogué guerra en el regne, a la qual el príncep hagué d’anar-hi i, quan hi fou, sa esposa infantà dos noiets gentils i formosos, els quals, en el front, tenien una estrella” (p. 142). I, així, es fa realitat la intenció de la jove.

Ara bé, com que dos germans del príncep tenien enveja, fiquen els dos xiquets “dins una caixeta de fusta, que tiraren al riu de dessota del palau i l’aigua se l’anà emmenant (…) fins a un bell jardí, a on el jardiner va recollir-la i criar-se els dos noiets com a fills propis” (p. 142). Per tant, copsem elements relacionats amb lo matriarcal: la caixa (lloc de recepció), la fusta (té a veure amb “mare”, amb “matèria” i es sol relacionar amb el color terra), l’aigua sota el palau (en línia amb el símbol del tron damunt del qual hi ha un rei, però que, àdhuc, porta una corona… redona i que reflecteix lo femení), les aigües anaven bé i, per això, el palau es sostenia… A banda, per descomptat, el jardí i el jardiner, ambdós en vincle amb la Mare Terra, a què, en aquest cas, un home tracta amb amabilitat.

A continuació, el príncep torna de la guerra i, “per successió de temps, se’n mogué una altra, a la qual també hagué d’anar-hi i, quan hi fou, l’esposa n’hagué una noia, gentil i bella com un sol, la qual, a cada mà, tenia una rosa” (p. 142). En aquest cas, la rosa, com a flor de la jovenesa, l’acompanyarà, fins i tot, al capdavall, i plasmarà una jove amb molta espenta.

De nou, els germans es desfan d’un altre fill de la princesa: de la noia. “I, anant riu avall la caixa, fou recollida pel mateix jardiner que criava als dos nois, i es crià a la noia” (p. 143), fins que un dia, aquest home, ja vellet, els diu que eren fills adoptius i que no sabia quins eren els pares biològics dels tres germans. 

En morir el vellet, “tots tres resolgueren anar-se’n pel món a cercar-los i camina que caminaràs, trobaren una vella” (p. 143), qui els recomana “que continuassen aquell camí que duien, al capdavall del qual trobarien una salvatjosa selva i, enmig d’ella, un arbre tot carregat de taronges (…) i, en ella, trobarien un ocellet que els hi diria qui eren els seus pares” (p. 143). D’aquesta manera, els tres germans confien en la saviesa de l’anciana i, a més, “regraciaren a la velleta pel bon consell que els dava” (p. 143) i apleguen al bosc.

Més avant, llegim que u dels tres germans tria anar-se’n al bosc i li diu a la germana que rese els rosaris cada dia, per a saber si encara viu ell (p. 143). Però ni ell, ni l’altre germà aconsegueixen l’objectiu, perquè tots dos, en sentir una veu que els diu que es giren arrere, ho fan i resten morts.

En canvi, la jove diu:

“-Ja aniré jo a salvar a mos germans i a cercar-ne la taronja.

I, tota resolta, se n’entra a dins del bosc i, en ell, sent una veu que li diu:

-Gira’t, gira’t.

Mes ella no es volgué girar, ans bé, agafant els rosaris, anà desgranant-los pel camí que feia i, així que els anava desgranant, la veu s’anava fent fosca i més fosca, fins que se li acabaren els grans, tot just quan arribava al taronger” (p. 144). En aquest apartat, cada gra representaria una etapa superada (el pas a pas) i el taronger simbolitzaria la vida (com el color taronja, mescla del groc de l’optimisme i de la llum del sol, i del roig de l’atreviment i de la jovenesa).

Al moment, aplega a l’arbre, cull la taronja del cim de l’arbre, l’obri pel mig i n’ix un ocell de tots colors i que, ressonant el bosc, “es desencantà aquest com també els germans de la noia” (p. 144).

Finalment, els tres germans troben el rei (qui venia de cacera) i el conviden a la cova on tots tres vivien. A més, l’ocell, per demanda del monarca, li relata els esdeveniments i el rei troba viva la seua esposa, s’endú els tres fills al castell i hi hagué bona avinença.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones arriscades, que alliberen l’home, compensades i molt obertes

General, , , , , ,

 

Una altra rondalla recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós i que figura en l’obra “Lo Rondallaire”, és “El Trist”, la qual té molts trets en línia amb el matriarcalisme i reflecteix el pas de la jovenesa a les noces per part d’una jove. “Un pare, <a l’anar-se’n a la fira, preguntà a cada una de ses tres filles què era lo que volien que els dugués d’ella, i la més gran va demanar-li una manilla d’or; la mitjana, un anell de diamants i, la més petita, un collaret de coral” (p. 139). Cal dir que els detalls que demanen al pare tenen forma circular i que, per tant, són de línia matriarcal. Igualment, els podem interpretar com que la dona està ben considerada i que, en el cas de la més xicoteta, en parlem d’u, de color vermell (com podem llegir en el DCVB) i que podríem empiular amb la sexualitat. Així, en l’entrada “Coral o Corall”, veiem que “El més conegut és el coral vermell, molt usat en l’antiga orfebreria per a fer collars, braceroles, engastos d’anells, etc., i caracteritzat pel seu bell color vermell; d’aquí ve l’ús figurat d’aquest mot per a designar una cosa vermella i fina”.                                                                         

L’home compra lo que les filles li havien sol·licitat i, així, ell fa lo que li diuen. En tornar a casa, “se li aparegué un home lleig com cap altre” (p. 139), ple de tristor, motiu pel qual el coneixien com el Trist. El Trist “volgué consolar al pare i li oferí un collar de coral com demanava si, en canvi, li prometia entregar una de les sues filles, a lo que consentí aquell” (p. 139), és a dir, el pare. 

Quan el pare ja és a casa, dona a cadascuna “el seu encàrrec” (p. 139) i la gran li pregunta per què estava trist. Ell li ho explica com també a la segona i, al capdavall, a la més petita. La més jove sí que accepta fer lo que li comentava el pare (d’acord amb el pacte amb el Trist). Per això, la germaneta “digué al seu pare que l’acompanyés cap a trobar l’home que era causa de la seva tristesa.

Se n’anaren tots dos junts, pare i filla” (p. 140). Com captem, la dona és arriscada i, a més, s’interessa pel pare i ell acull positivament la decisió de la filla. La jove, des d’aleshores, serà fidel a la paraula i, quan se’ls apareix el Trist, “la noia havia donada sa paraula i, amb allò, anava la vida de son pare, així és que (…) es ficà a dins de la roca” (p. 140). La xicota passa, per tant, a l’interior, el qual relacionem amb la fortalesa de la roca.

“En veié, de seguida, un palau i formosos jardins i boscos plens de flors i ocells de totes menes. El Trist (…) li digué que allí trobaria tot lo que desitgés i que era tot al seu voler” (p. 140). Per consegüent, la dona està ben tractada i en un ambient molt creatiu i que podríem enllaçar amb lo matriarcal i amb la Mare Terra com a generadora i com a acollidora.

Però un dia, la noia, passejant-se pels jardins, veu que l’aigua d’un riuet que veia tots els dies i que passava per allí, tenia tèrbola i bruta l’aigua. Llavors, comenta al Trist que son pare estava malalt i que volia visitar-lo. Ell li posa una condició: en sentir que sona una campaneta, la noia tornarà al palau on és ara. I així ho fa dues vegades (en la segona, en veure que els ocells estan trists). I el pare es guareix. Com veiem, l’home representa la part passiva. Ara bé, el retorn cap al palau per part de la xicota té lloc amb prou condol.

Finalment, quan, en una tercera vegada, troba que hi ha tristesa (en aquest cas, en els arbres), la noia demana permís al Trist “per anar-hi i ell l’hi concedí” (p. 141) i ella, de nou, visita son pare i ell es guareix. No obstant això, en oir la campaneta per tercera vegada mentres que era en ca son pare, “amb un so tan mort i trist, que la noia n’arrencà” (p. 141) cap al palau. Així doncs, entre romandre en la infantesa o, fins i tot, passar a la joventut i a la vida sexual d’aquesta altra etapa, la xica tria abraçar la jovenesa i arrisca… a favor de l’home amb qui havia arribat a un acord. 

I, com en altres rondalles semblants a aquesta i recopilades en altres indrets catalanoparlants, la noia aplega al palau i, en un racó del jardí, “va veure unes roses, que eren les que ella més estimava, totes músties i caigudes i, veus aquí que va arrencar-ne una, quan tot, de seguit, va veure al Trist, que li aparegué en fora de bell home i que (…) l’havia desencantat, per lo qual, en agraïment de lo que, per ell, havia fet de deixar germans i pares, d’aquella hora en avant, en seria princesa, puix ell era el fill del rei, i la prenia per esposa” (p. 141). D’aquesta manera, la jove salva la bellesa i, sobretot, la joventut (plasmada en les roses) i reflecteix el seu interés pel Trist i per “la flor de la vida”, en aquest cas, de la seua i de la del Trist.

A més, copsem que aquesta rondalla plasma molt bé la sexualitat matriarcal (l’home és alliberat per la dona, qui el desencanta) i que les accions acompanyades de bonesa són compensades en els Pobles matriarcals.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones ben considerades, que menen, que es reuneixen i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra narració que figura en el llibre “Lo Rondallaire”, arreplegada per Francesc de S. Maspons i Labrós i en què captem lo matriarcal, és “La fillastra”. “Un home viudo s’havia casat amb una dona viuda també, la qual, com aquell, tenia una filla de son primer matrimoni. La noia de l’home era un tresor de formosor i gentilesa” (p. 134), tot lo contrari de la filla de la madrastra. Un dia, la mare “li va manar que anés al riu a omplir un cove d’aigua” (p. 134), però “no podia omplir-lo, per lo que (…) se n’anà riu amunt riu amunt fins que trobà una casa” (p. 134) i, així, no tornaria a casa sense el cove ple. Com veiem, la part positiva de la rondalla comença amb un home que tracta bé la filla.

La jove entra en la casa, només hi troba un gosset i comença a endreçar-la: “arregla els llits, reviu el foc i fa el sopar” (p. 134). El fet de reviure el foc podríem interpretar-lo com un senyal d’esperança, de vida. “I, quan tot ho tingué així fet, sent soroll i veu venir tres gegantes” (p. 134) i una d’elles diu:

“-Si sabés qui ho ha fet, li posaria una estrella al front.

I diu l’altra:

-Jo faria que ses paraules es tornessin brillants.

I diu la darrera:

-Si jo ho sabés, li donaria lo que desitgés en la terra” (pp. 134-135). I, així, totes les gegantes trien compensar la faena ben feta de la noia.

Aleshores, el gosset se’n va cap a on era la jove i les tres gegantes la troben i cadascuna atorga a la xica lo que havia dit.

“Tota contenta, la noia se’n va anar cap a casa seva, (…) li preguntaren d’on ho havia tret i la noia comença a contar-ho, mes, tan bon punt diu la primera paraula, que, de sa boca, comencen a eixir brillants i perles” (p. 135).

No obstant això, l’enveja fa que la germana que era filla de la madrastra, també vaja a la casa de les gegantes, encara que desfarà lo que havia fet la seua germana. Al capdavall, en tornar a casa, la madrastra, àdhuc, acaba fent fora la filla formosa i gentil.

Finalment, una dia que els falconers del fill del rei troben la filla garrida, se’n condolgueren i la presenten al príncep, qui, “veient-ne una noia tan gentil i bella amb una estrelleta al front, que tant brillava, li’n féu contar la història i se n’agradà, d’ella, que prompte va casar-s’hi, fent-la princesa i reina, mentres que sa germana restà amb la brutícia al front i, per sempre més, pobra i dolenta” (p. 136).

En aquest passatge, captem que la noia garrida era molt oberta (li lluïa el front, així com el sol ho fa quan no és de nit i hi ha llum), està ben tractada pel príncep (per l’home) i, a més, la considera una persona noble (la fa princesa i, al capdavall, reina, sense necessitat d’haver format part, des del naixement, de cap casa nobiliària).

La rondalla que segueix el relat anterior, també recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós, podríem considerar-la com un relat simbòlic de la influència patriarcal posterior a la guerra de successió i dels decrets de Nova Planta (primer quart del segle XVIII): “La bruixa del ferrer”. A més, té semblances amb una narració eròtica i molt curta que trobàrem en el llibre “500 històries i llegendes de les terres de Lleida”, de Joan Bellmunt i Figueras i que figura en el relat “L’estany del Diable” (p. 333). “Vivia en un poble un ferrer, el qual tenia a la seva dona, bruixa, sens ell saber-ho. Ella, cada dissabte, en ser les dotze hores de la nit, (…) se’n duia a l’aprenent (…), ben prompte era a la cova en què les bruixes es reunien (…) i començaven de fer sardanes i més sardanes” (p. 137).

Cal dir que la cova, els aplecs i, igualment, els balls (en aquest cas, la sardana, que es fa en cercle) tenen a veure amb lo matriarcal, en lloc de l’individualisme. En u dels actes que hi feien, l’aprenent (ací, el marit, el ferrer) “quedava convertit en cavall, a damunt del qual anava tota la nit la bruixa, fins que, a l’arribar el clar, les hi treia i, tots dos, de cop, eren a casa seva” (p. 137). Per tant, la dona és qui mena el cavall, en aquest cas, la part masculina.

Finalment, el ferrer ho comenta als qui li demanaven per què cada vegada estava més magre, i passem a uns passatges en què l’home s’imposa a la dona i que els vinculem amb les idees lliberals de la Il·lustració (del segle XVIII i que encara perviuen), segons les quals calia acabar amb un obscurantisme,… relacionat (encara que no ho diguen en la instrucció pública actual, si més no, en la gran majoria de les aules) amb les cultures i amb els Pobles diferents al castellà (el qual és de tradició patriarcal).

I, per descomptat, que aquest fet instructiu té a veure amb el matriarcalisme en el segle XXI: hi ha persones, com ara, que pertanyen a partits molt d’esquerres (per exemple, en línia amb el comunisme) que abracen les idees de la Il·lustració, i això comporta… acollir lo patriarcal i una actitud semblant a la dels salvapàtries. Sobre açò, recomanem la lectura del llibre “El Comú català”, de David Algarra (p. 141), amb una introducció molt sucosa.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que escullen qui bé s’ho mereix, que dicten sentència i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla recopilada per Francesc de S. Maspons i Labrós que figura en el llibre “Lo Rondallaire” i que reflecteix el matriarcalisme, és “La perera”. Aquest relat comença amb unes paraules que podem interpretar com eròtiques: “Un pare tenia tres fills i, en la seva horta, una perera que llevava unes peres tan grosses i bones com no n’hi hagués d’altres en la terra” (p. 131): una perera (la dona) que lleva (genera) en un hort…, podríem relacionar-ho a les bones relacions entre els membres de la casa (el pare i els tres fills), per la bona consideració cap a la terra com a mare. Això empiularia amb molts relats en què, com que el rei és un home molt obert, democràtic, just i amb bona empatia, els camps són fèrtils com també l’ambient en què viuen en el regne.

Tot seguit, llegim “Mes, cada nit se’n trobaven a faltar una, que no sabien com podia ésser” (p. 131) i consideren que cal veure qui la furta. Aquestes línies ens acosten a la rondalla “Qui es menja les figues del senyor rector”, arreplegada per Cels Gomis i Mestre, clarament eròtica.

Un germà rere l’altre s’acosten a la perera i, quan ho fa el petit, “Toquen les dotze i, al punt que queien, veu un ocell gros i negre que pren la pera i pega volada. Ell, que li corre al darrere, sense perdre’l mai de vista, fins que es fica dins d’un pou” (pp. 131-132). Per tant, el fill segueix els passos de la dona (l’au és negra i entra en un pou, això és, en l’interior i de color fosc, dos detalls vinculats amb lo matriarcal) i se’n torna a casa i “els hi conta qui era el que els prenia les peres i a on s’amagava, i tots junts van anar-se’n, per si podien matar-lo” (p. 132). Per consegüent, malgrat que el fill més jove ha descobert qui les roba, el resultat final tindrà lloc mercé a l’aportació de tots tres i no, com ara, de l’acció única del pare, qui hauria resultat una mena d’heroi cavalleresc patriarcal i, àdhuc, se’l hauria pogut comparar al personatge masculí i místic elevat als altars com a triomfador sobre el mal (com ara, Sant Miquel).

Cal dir que hi ha la frase popular “el pou de la saviesa” i que, com en més d’una rondalla, dins,… veuran una dona. Així, “El més petit de tots va baixar-hi i amolla i amolla corda que mai n’hi havia prou. A la fi, va arribar al fons, a on hi havia tres portes. Ell, que truca a la primera, i surt a rebre’l una vella” (p. 132), qui li diu que toque a la porta del costat (p. 132). 

El jove, seguint les indicacions de l’anciana, “se n’hi va, troba una espasa rovellada, la pren i truca” (p. 132) i li ix un gegant, a qui el xicot tomba i “Se n’entra a dins i troba un palau gran i formós” (p. 132), en què “una veu prima i clara, que mostrava ésser de dona, el crida i li diu que era una princesa encantada i que anés a la vella, que li diria com ho havia de fer per desencantar-la” (p. 132). La dona gran guia el jove i captem que el jove podrà salvar l’encantada…, si segueix les indicacions que li marcarà ella (qui té més món) i, a banda, si fa lo que li dirà l’anciana. Per consegüent, la victòria serà conjunta, resultat de la confiança entre tots i amb els altres. Afegirem que l’espasa és rovellada i no, per exemple, lluenta (això simbolitzaria que no és novella, inexperta), i que, així, no es prima lo brillant i vinculat amb la bellesa, sinó amb lo que podrà facilitar-li el camí i el demà.

De nou, el noi, amb l’espasa rovellada, passa a una tercera porta amb intenció de matar un negre i de desencantar tot. Aleshores, quan surt el negre, el jove el tomba “i tot va ressonar-ne i li aparegué una formosa noia, (…) que va dir-li que era la princesa i que li regraciava lo que havia fet per ella. De seguida, va lligar-la a la corda, va trucar la campaneta i se l’emmenaren cap amunt” (p. 132). Ara bé, els germans en trauen la princesa i deixen el germà petit dins del pou: “s’agradaren tant d’ella” (p. 132).

El fill més jove, des del pou, espera els altres i, al capdavall, “se n’anà a trobar la vella, perquè li digués com havia de fer-ho per eixir-ne” (p.  133), però, com que la dona no li ho deia, “el jove li ventà cop d’espasa que li trencà l’altre ullal i quedà, de cop, desencantada i una formosa dona, que li digué que podrien eixir-ne per un forat molt lluny que es veia com el cos d’una agulla” (p. 133). Aquest passatge ens porta a la dona com a portadora d’esperança: és ella en qui confia el xicot. Igualment, en desencantar-la, resulta que li fa un paper molt important i que el jove és alliberat per la vella (ara, una dona jove, com ell, i garrida), una muller amb molta influència: “se n’hi van anar i, darrere d’ells, una munió de gent de la que, en el palau, havia sigut encantada” (p. 133), fins que n’isqueren a la terra clara.

El noi se’n va a sa casa i troba que el germà gran feia les festes per la boda amb la princesa. No obstant això, el jove considera que ell és qui s’hauria de casar amb la noble. Llavors, son pare, com a moderador, diu que “fos ella mateixa qui escollís, servant tots la sua sentència, com ho prometeren, i la princesa, llavors, per tal que era agraïda, escollí per espòs a qui, de l’encantament, l’havia treta, i es casà amb ell, amb lo qual en fou príncep, que bé s’ho mereixia” (p. 133). Així, és la dona (ací, la princesa) qui determinarà que el germà petit reba la categoria de príncep i no és ell qui, automàticament, rep eixe títol.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil i a les molt obertes i de bon cor que em fan costat dia rere dia.