Dones, mares que alleten, llauradors i fills de la terra

General, , , ,

Prosseguint amb l’entrada “Com la terra llaurada. Poemes de Joan Vinyoli (1914-1984)”, hi ha un altre poema en què captem trets matriarcalistes i el tema de la terra:
“La terra

Arbre de càntic a mercè
de vents contraris a la terra,
meu estatge, la terra
m’ha nodrit les arrels:
la muntanya i el bosc,
el ponent i l’aurora,
són dintre meu, són ja la meva sang.

Diré tan sols: empara’m, terra,
damunt la teva falda i en els ulls
posa’m la mà feixuga de silenci.
M’adormiré en la tarda blava
dels teus ulls”.

Com podem veure, és un cant a la mare (ací, representada per la terra). En la terra, el poeta endinsa les seues arrels, que són d’on ell pren vida i d’on ell es nodreix. A més, Joan Vinyoli té bones relacions amb la terra (amb la mare), fins al punt que forma part de la seua vida, del seu dia rere dia.

Afegirem que la terra és a qui l’escriptor sol·licita ajuda, com si fos el nen a qui la mare alleta, acarona i transmet cançons de bressol: damunt de la falda maternal. I això, la dona ho farà, àdhuc, quan ella ja comença a tenir nets (però encara no és vella, és a dir, de vesprada).

Un altre poema, en línia amb la literatura matriarcal, i en què s’exposa el tema de la terra, és “La meua terra” (https://www.vicentmarco.com/2017/07/10/la-meua-terra), el qual figura en la web “Vicent Marco”. Diu així:
“La meua terra

Sóc fill d’una terra
que es rega de bon matí,
on es barregen amb el so d’una orquestra
els dies i les nits.

Les muntanyes de la meua terra
són de carrasques i pins
i el so de la vaqueta en els murs
brama contra l’oblit.

Contem en arroves i fanecades
el que s’ha d’alfarrassar,
i mirem en cel en festes
on les palmeres lluiran.

Una terra on els mals venen d’Almansa
i la calor de ponent,
per Sant Joan bacores, al riurau la pansa,
arrima’t al ginjoler!”.

En aquests versos, copsem trets matriarcalistes, com ara, el sentiment de pertinença a la terra, l’aigua (ací, amb la figura del llaurador) junt amb la música (en una terra on hi ha moltes bandes de música).

Igualment, escriu el nom d’arbres típics i de la vaca (animal vinculat amb la dona i amb la maternitat).

Més avant, trau mesures tradicionals de la zona catalanoparlant del País Valencià (les arroves i les fanecades) com també un arbre de la banda meridional: la palmera.

Finalment, recorda un refrany relacionat amb la batalla d’Almansa (conegut en tot l’àmbit lingüístic), les figues bacores, les panses i el riurau (un tipus de casa típica en el sud del País Valencià).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Llavors matriarcals que donen el seu fruit en terra catalana, llaurada i esperançada

General, , ,

A continuació, plasmem poemes en què es reflecteix la literatura matriarcalista i que trobàrem el 10 de desembre del 2023 en la web “CETR”, sota el títol “Com la terra llaurada. Poemes de Joan Vinyoli (1914-1984)” (https://cetr.net/com_la_terra_llaurada_poemes_de_joan), els quals es publicaren amb motiu del centenari del seu naixement:
“Cap força de l’altura no m’emporta

No sóc del vent ni de la flama;
tot calla al meu voltant
i s’atenua.
Com és en va que pensi
en un destí més alt!

Ara, només, ple de silenci,
com la terra llaurada en caure el dia,
redossat a l’abric de les muntanyes,
en quietud i soledat espero
la caiguda suau de la llavor”.

En aquests versos, en què, clarament, es plasma l’inici de l’hivern (no sols perquè, simbòlicament, és quan es colguen les llavors en la terra, en desembre, sinó perquè apareix la caiguda del sol i, a més, la quietud), copsem uns quants trets matriarcalistes importants i ben definits. Per  exemple, el poeta no s’identifica amb el vent, ni amb la flama (això és, amb el foc), els dos elements en nexe amb lo patriarcal. En canvi, el lector pot captar que sí que ho fa amb la terra, fins i tot, amb la terra on ha nascut: en no ser Joan Vinyoli una persona que aspira a lo eteri (ho faria en va), els seus peus toquen la seua terra, estimada.

Igualment, és una terra ja llaurada, no cal que ell la treballe per al demà (com ho faria en la primavera d’hivern, com indica el refrany “Llaura fondo i posa fems, i deixa córrer el temps”). Aquest fem, com ara, cal associar-lo amb l’educació matriarcal i amb el desenvolupament de la plenitud que, en acabant, li permet ser mestre (o, com ara, educador o assessor d’altres persones, normalment, de la generació posterior a la seua o, per exemple, d’infants i de jóvens).

Tot seguit, l’escriptor comenta que
“Tot és llavor: l’estrella de l’aurora,
l’or del ponent, el so d’una campana,
tot és llavor que brostarà potser.
Llarg és l’hivern, però amb que sols un dia
se’m doni el fruit, què hi fa la nit del cor?
Cap força de l’altura no m’emporta”.

Adduirem que, encara que la sement és xicoteta i té a veure amb el mes de desembre (recordem les festes de Nadal, del pas del dia més fosc cap a una festa que es celebra un poc després de l’esmentat dia i que pot recordar els primers dies posteriors al part), Joan Vinyoli conserva l’esperança (eixa llumeneta). A més, vincula l’estel amb l’eixida del sol (moment del dia que, en lo simbòlic, empiula amb la primavera, amb la infantesa) i amb eixe traure els brots (brostar).

A banda, com m’escrigué per carta, en el 2006, una assistent social, el simple fet d’haver aconseguit que alguna persona trobe eixa llum que li dona sentit a la vida, a lo que u ha fet pels altres (en el poema, seria a cura de Joan Vinyoli), fa que estiga content de la seua tasca en la vida: hauria pagat la pena viure-la, perquè hauria donat els seus fruits.

Finalment, això explica que el cor estiga joiós, perquè no tot ha sigut nit, ni foscor i, a més, ell ha continuat amb els peus tocant terra, la terra on viu i en què desenvolupa la seua creativitat (ací, literària).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Parelles catalanoparlants en fotos d’abans de 1930: força, intuïció i matriarcalisme

General, , ,

Escrits en relació amb la típica foto de la parella catalanoparlant: “La dreta de la dona agafa a l’home. Queda lliure la força i la intuïció”.

Prosseguint amb aquests comentaris relatius a la foto típica de la parella catalanoparlant, el 16 de desembre del 2023 en posí una en el meu mur, la qual havia sigut publicada el 16 de desembre del 2020 i enviada per Vicent Pla. Això permeté tornar a plasmar les paraules de la primera publicació esmentada:

“Un comentari d’un amic meu (per a nosaltres, Josep), molt coneixedor de la cultura colla (matriarcal), en veure, hui, aquesta foto:

‘La dreta de l’home sempre queda lliure. La dreta de la dona agafa a l’home. Queda lliure força i intuïció’.

Estic d’acord amb el punt de vista de Josep: la força (la mà dreta); la intuïció (la mà esquerra). Amb la diferència que preval la mà de la dona sobre l’home però el té present (la seua mà dreta roman sobre l’home).

¿Què opineu? Gràcies”.

En nexe amb la foto i amb el text, el 16 de desembre del 2023 i posteriorment ens plasmaren aquests comentaris: “De sempre, havia sentit dir que l’home, si anava a la dreta, tenia el braç dret lliure, per saludar, fins i tot, amb el barret. Pel mateix motiu, els anglesos circulaven per l’esquerra: per poder saludar correctament al que venia de cara i en direcció contrària” (Ernest Perera Folch). En escriure-li, el mateix dia, sobre el costum valencià d’eixir una parella de casa i, quan són en el carrer, la dona agafar l’home amb el braç dret (encara que ell salude, fins i tot, somrient, amb el braç de la dreta) i que això era un altre tret matriarcalista, Ernest Perera Folch ens afegí “Jo, als únics indrets on he vist cultura matriarcal, és al País Basc i a Galícia”.

Tot seguit, li exposàrem “Que siga més fàcil de veure-la en majors camps, al meu coneixement, té un motiu de pes: la immigració de gent procedent de terres de cultura castellana no hi ha sigut tan important com en Catalunya. Ara bé, moltes de les respostes, dels escrits que m’han enviat i, sobretot, dels punts en comú entre les rondalles tradicionals catalanes, valencianes, balears, etc. en llengua catalana i lo que et comenten (per escrit o bé de paraula), reflecteix que la nostra cultura és matriarcalista”.

Aleshores, la resposta d’Ernest Perera Folch fou “Si, dels estudis de recerca, treus que sempre hi ha hagut una societat matriarcal, doncs, deu ser així.

Jo procuro parlar només de lo que he viscut i dels fets que m’han transmès, directament, altres, viscuts per ells. A la meva vida, he vist dones sotmeses de manera, a vegades, inhumana, a la voluntat dels homes, amb la complicitat de l’Església Catòlica i d’altres religions.

Crec que hi ha, a Mongòlia, unes tribus en què les dones són les que es queden a la casa familiar: tenen fills, els cuiden i l’home és un mascle que no té cap valor i es queda a la casa o el fan fora i n’agafen un altre.

Crec que, si continuen en l’actual tendència social, s’arribarà a aquesta forma d’estructura familiar. L’home és necessari per aportar semen, ja no és valorat per la seva força; la dona té la mateixa intel·ligència que l’home i, a la societat tecnològica, en res és imprescindible el mascle.

Llavors, veig un futur social molt incert i fotut pels homes”.

Unes altres paraules que ens posaren, respecte a aquesta foto del 16 de desembre del 2020 (però tres anys després), foren “Em sembla PERFECTE!” (Antoni Sàbat Aguilera), “No ho havia pensat” (Lourdes Boïgues), “Jugaven amb l’estatura. La meva àvia era molt alta i, a les fotos de retratista, la feien seure a ella” (Santi Guiot Chacón), “Jo m’agafo al braç del meu home, l’esquerre (o sigui, el meu braç dret al seu esquerre)” (Montserrat Cortadella), “Més bé, ella està dreta en posició dominant; ell, assentat, submís. Ella mira la càmera amb decisió; ell no mira, està encantat.

Ell porta un puro a la mà, com a senyalització de mascle; ella, un palmito de dona.

Van mudats de diumenge.

En les imatges de l’època que he pogut veure, elles solen assentar-se; i ells, darrere i ben drets i dominants… Clar, que això va per zones geogràfiques.

Pense que és una foto matriarcal” (Jesus Octubre Groc), “També dependrà de si som dretanes o esquerranes” (Lourdes Boïgues). En nexe amb aquest darrer comentari, el 17 de desembre del 2023 responguérem, com ara, que, “Després de la guerra (1936-1939), a vegades, la tendència s’inverteix clarament com també s’introdueix el color blanc en el vestit de la dona.

(…) Quant a drets i esquerrans, nou de cada deu persones són dretes.

Cal pensar que, per exemple, 1) en el Regne de València, en el segle XVI, l’Església ja tractà d’introduir el castellà en l’escolarització (escassa), 2) que, en la Catalunya del segle XVIII, la gran majoria dels bisbes foren castellanoparlants (recordem que, arran del Concili de Trento, 1545-1563, el rei podia anomenar-los), 3) que el model obligatori d’instrucció primària que es volgué escampar, en eixe segle (i, després), fou el castellà (com ara, en temps del rei Carles III), 4) que la ‘Ley de Instrucción Pública’, de 1857, feu obligatori l’ensenyament públic del castellà i no permetia el de les altres llengües que es parlaven en l’Estat espanyol, 5) que aquesta llei durà fins a 1970 (quan s’aprovà la de l’EGB).

Per tant, presentar el tema com si la presència de la cultura matxista (en anglés, empren la paraula ‘machismo’) fos pròpia de totes les cultures d’Espanya i com si la Il·lustració hagués sigut un moviment d’alliberament de la dona i de la societat, és com tractar de fer-nos creure (i assimilar) que tota la vida ha sigut així i que fou una cosa fruit d’una ‘evolució’ i ‘natural’”.

Més avant, tocant un escrit que havíem redactat la vespra i en què havíem tractat un poc sobre les cultures matriarcalistes (com ara, la catalana i la colla), Tonet Sala Castells ens escrigué unes paraules que considerem adients per a aquest tema: “Hui en dia ens volen inculcar el feminisme, que no té res a veure amb el matriarcat que vaig conèixer a la llar familiar, a on vaig créixer. La meua mare, EPD, va ésser una bona matriarca. Li deia, al meu pare: ‘Avant, Tonet, que és hora d’anar a treballar’.

El meu pare deia ‘Ja val, dona, ja val!!’.

I moltes més coses.

En canvi, la meua germana, fins al dia de hui, mai ha sigut matriarcal: de gran, dona suport al feminisme. El feminisme forma part de la globalització i no hi estic d’acord!!”. Afegirem que, en el moment d’exposar aquestes paraules, Tonet Sala Castells havia emigrat des de Catalunya al Brasil, on ja residia des de feia un temps i no precisament arran d’un viatge de turisme. 

A banda d’aquests escrits, un poc després de posar una foto el 31 de desembre del 2020, l’antropòleg Francesc Vallcaneras Jaume, el mateix dia ens plasmà “Increïble. A Mallorca, també. El fet, sortia d’ells o era cosa dels fotògrafs? També és freqüent veure l’home assegut i la dona dreta.

Tot un cas antropològic”. La nostra resposta fou “No soc un estudiós del camp de la fotografia. És variable, però sí que puc dir que, com més antigues són les fotos, més vegades apareix la dona en la banda dreta, mirant frontalment la foto.

Sobretot, si estan fetes abans de 1930”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: La foto que ací posem, i de què hem escrit, ens l’envià Vicent Pla. Agraesc la seua generositat.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Tot seguit, exposem una taula sobre fotos de parelles catalanoparlants fetes abans de 1930. Un camí senzill per a trobar-les és escriure “mirant frontalment” en Facebook. 

Taula de fotos de noces o bé de matrimoni anteriors a 1930

Dones ben rebudes, que ocupen càrrecs de poder, que fan de pont i molt obertes

General, , ,

Un altre relat que figura en el llibre “Coses de la meua terra (La Marina). Segona tanda”, publicat en 1920 i en què copsem trets matriarcalistes, és “Per què en Oliva no hi ha burros”. La narració parteix del Regne de València a mitjan segle XVI, en aquest cas, en el Marquesat d’Oliva, una població pertanyent a la comarca de la Safor. Entre d’altres coses, apareix el tema de l’arquetip del rei i, com veurem, serà una dona qui farà de cap i qui respondrà oberta.

El fet és que “passaven els anys i els senyors no s’acostaven per aquella vila, cosa que tenia un poc malhumorats els vassalls; i encara marmolaven, sobretot, quan el Pleva, després del sermó que els diumenges, en la missa major, predicava, al resar un avemaria per la salut dels marquesos.

A estos, aplegaren les queixes d’aquells i, comprenent la raó que els cabia, determinaren que anara a visitar-los la marquesa” (pp. 135-136). Primerament, direm que Pleva, com indica el folklorista Francesc Martínez i Martínez, en una nota (p. 136), és el nom que rep el rector de la Parròquia de Santa Maria. En aquest passatge, que podria semblar insignificant, es plasma que, en un aplec dels nobles (tiren junta, un tret matriarcalista), opten per una dona. Afegirem que, sovint, es diu que les dones solen tenir més facilitat per a fer de pont, per a pactar: ací, la marquesa.

Tot seguit, passem a la descripció de la preparació que li fan i detalls amb què la reben: “La notícia s’estengué amb ales del vent. (…) els jurats reunits tractaven de les festes que s’havien de celebrar per a fer-li agradós, a la marquesa, el temps que estiguera en Oliva” (p. 136) i més actes i cerimònies.

“Eixí el sol, el dia senyalat en què la senyora d’Oliva havia d’entrar en el poble, i este l’esperava com a sa dignitat corresponia. Els carrers estaven enramats de murta i de baladre, de tros en tros, pels quals aquella havia de passar fins al palau. Arcs de llorer i savina els adornaven; de les finestres de les cases, penjaven cobertors i, en les que no en tenien, llençols de tela sense estrenar” (p. 137). Adduirem que, narracions com aquesta poden resultar útils, àdhuc, per a escriure (i per a tractar) sobre la presència de la dona en càrrecs (a banda dels polítics i dels empresarials) i de la política que portaven i de la seua psicologia, això és, de la seua manera de relacionar-se amb els altres i amb la realitat. 

Prosseguint amb el relat, en la mateixa línia, captem que, no sols, per exemple, l’acolliren amb vitols, amb volteig de campanes i amb música, sinó que “tingué lloc la breu cerimònia en el portal, de lliurar l’alcaid a Sa Senyora les claus de la vila i del castell, continuant fins al palau. Ja en este, la marquesa ocupà l’estrada de la cambra principal, rodejada de les dames i dels cavallers del seu seguici, per a rebre l’homenatge: dels jurats, primer; i dels altres vassalls, després, segons categories” (p. 138).

Per tant, aquest passatge reflecteix (encara que ho faça en una narració que podria semblar una rondalla) part de la realitat en la cultura matriarcalista: la dona ocupa importants càrrecs de poder, compta amb el suport, la porten als llocs més destacats i, igualment, rep el reconeixement per part dels altres.

Finalment, hi ha un passatge que hem considerat millor no comentar-lo (per a no ferir la sensibilitat) i, en canvi, sí que n’hem triat u que enllaça amb el matriarcalisme: “De tal modo es va posar en pràctica l’acord dels jurats i es va complir, que hui, encara, en la vila d’Oliva, no es veuen més que burres, per cert, en gran número” (p. 140). És a dir, que la dona (ací, simbolitzada per les burres), a més d’estar molt present en Oliva, predomina, en lloc de lo masculí (de l’home)… així com molts trets matriarcals. Adduirem que els jurats, en l’època foral, eren els qui, posteriorment a la guerra de successió, serien substituïts pels regidors.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

 

“Pescallunes”, una llegenda de Torelló en què es reflecteix el tarannà català i matriarcalista

General, ,

Una altra llegenda en què es reflecteix el matriarcalisme, en aquest cas, en relació amb Torelló (una població catalana de la comarca d’Osona), és “Pescallunes”, relat que trobàrem el 15 de desembre del 2023, quan, després d’haver escrit unes paraules que Nuri Coromina Ferrer (de Torelló) ens havia plasmat sobre rondalles en desembre del 2022, decidírem cercar en Internet a veure si figurava aquesta narració i, àdhuc, més, en nexe amb la població esmentada. En copsàrem unes quantes.

El resultat fou que, en l’entrada “Llegendes i tradicions: a Torelló, Pescallunes” (https://www.vallgesbisaura.com/llegendes-i-tradicions/llegendes-i-tradicions-a-torello-pescallunes), de la web “Vallgesbisaura”, hi havia un text molt sucós. Començarem dient que “pescallunes” és el sobrenom que tenen els torellonencs: “’Pescallunes’, més aviat, equival a dir persona il·lusionada, ingènua, optimista, benhumorada i sentimental. Heus aquí, doncs, un bon qualificatiu.

(…) La seva antiguitat no l’hem pas pogut escatir; ve de temps molt reculats.

Diu la tradició, o sia, la veu popular a través de les generacions, que, un cert dia, un bon torellonenc, bon xic jovial i ingenu, potser el moliner de Puigbacó o de Malianta, tornant de la vila en una vesprada de cel esbatanat i transparent, lluïa una lluna plena, exuberant i pomposa, atractiva com mai, que reflectia perfectament en les aigües encalmades del Gorg del Saule, un xic amunt de les palanques del Ges”.

Per tant, l’home empiula amb la part femenina i matriarcal: 1) la vesprada (una de les dues etapes del dia vinculades amb lo matriarcalista), 2) la lluna i el fet que la dona (la lluna) fos atractiva i, per exemple, pomposa, com també 3) l’aigua (el riu) i 4) el gorg (un clot, que pot evocar-nos la recepció i, igualment, la terra).

“L’home s’aturà embaladit, contemplant tan bell espectacle, com poques vegades havia vist, i se li acudí de pensar: ‘Qui sap si la podria haver, la lluna, ara que no em veu ningú…’. I, fet i dit, acudí al proper molí a cercar un gran cove i, de retorn al gorg, la lluna romania quieta i atractiva, mirallant-se en rara perfecció damunt de les plàcides aigües”. Per consegüent, l’home intentaria fer-se amb la dona, apropiar-se-la.

Per això, “El bon home, freturós i calmós alhora, es ficà de peus a l’aigua, immergint, a poc a poc, el gros cove”. O siga, que l’home passa a terreny femení (s’endinsa en l’aigua i, a banda, en el cove, aïna receptiva).

“Quan l’aigua restà encalmada, feu que la lluna restés dintre del cove, immòbil, perfectament encerclada i, aleshores, amb forta embranzida, se l’enduia enlaire; però, la lluna, llesta i escorredissa, tot seguit, lluïa novament en el mirall de l’aigua. I això una vegada i una altra, a poc a poc o de pressa, amb persistent voluntat i no menys sana il·lusió”. Com podem veure, la dona és eixerida i àgil i, a més, no cedeix a l’home.

El cavaller continuà així “fins que un tocatardà, tafaner i burleta, que, d’amagat, de tal espectacle, gaudia, digué a plena veu:

– Apa, ‘pescallunes’, no siguis tabalot, deixa’t de fantasies i ves-te’n per feina que, al molí, t’esperen…

I el ‘pescallunes’, avergonyit, amb el cove sense lluna, desaparegué a correcuita. Però el tocatardà tafaner i maliciós no sabia que, en aquest món, les il·lusions també ajuden a viure i, qui sap, si a viure joiosament.

El fet s’escampà tot seguit i, per això, als torellonencs, des d’aleshores, ens diuen ‘pescallunes’”.

Aquestes paraules del tafaner i les del recopilador enllacen amb el matriarcalisme:  predomina tocar els peus en terra, en lloc de viure de les il·lusions.

Adduirem que el desenvolupament de la llegenda està en nexe amb rondalles en què una rabosa i un llop (o bé un altre animal mascle) estan pròxims a un pou. El femení li fa creure que lo que llueix en l’aigua del pou és la lluna i ell intenta fer-se amb lo que lluu o, per exemple, agafar el formatge (la lluna). Al capdavall, la dona guanya i, més d’una vegada, el deixa dins, no sols si ell ha tractat de menjar-se-la o de fer-li mal. En relació amb el terme “pescallunes”, el mateix dia, en el grup “Assemblea de dones”, Joan Carrera Casacuberta ens comentà que “Els de Sant Feliu de Pallerols, a l’altra banda de Collsacabra, també som ‘pescallunes’, per motius semblants. Només que el de Sant Feliu es pensava que la lluna era un formatge”.

Finalment, direm que aquesta narració fou arreplegada per Ramon Vinyeta i Leyes (1914-2005), erudit i escriptor de Torelló, estudiós, en bona mesura, de la Catalunya Vella, en la seua obra “Llegendes i tradicions de la Vall del Ges i dels seus contorns”, de 1979, d’on s’extragué el relat. En paraules que ens envià Nuri Coromina Ferrer el 15 de desembre del 2023, en un missatge, “Ramon Vinyeta era un gran coneixedor de les llegendes i rondalles de Torelló, que les recopilava i les publicava.

També un bon excursionista i, amb ell, havia fet algunes sortides a la Vall de Núria.

A Torelló, la principal llegenda és la del Pescallunes. Es representa el dia abans de la Festa Major, de nit, 31 de juliol”. Agraesc el seu report.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

“Per a on salta la cabra, salta la xota”, mares, capellans i ironia

General, , , ,

Una altra narració que figura en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Segona tanda”, de Francesc Martínez i Martínez, publicada en 1920 i en què es plasma el matriarcalisme, és “El pare Bergant”. Així, “el pare vicari de les Cases, lo mateix acudia a confessar les seues parroquianes d’Altea, que eren moltes, que s’encaramellava dalt de la serra a visitar la plantació d’ametlers marcons que allí tenia (…).

Home corrent i temperat, com sol dir-se, sempre tenia un pollastre a punt, per a fer-lo amb arròs, quan algun amic el visitava en la seua casa abadia d’Altea” (p. 119). Com podem veure, el capellà és un home molt obert, que no es limita a fer misses i, fins i tot, té una miqueta de llaurador, trets que enllacen amb el sentiment de pertinença a la terra i amb la dona.

De fet, com Francesc Martínez i Martínez escriu un poc després, “Cal fer constar que este bon senyor, molt estimat, no sols per sos feligresos, sinó per tots els que el tractaven (i jo em contava en el número d’estos), li deien el pare Bergant, malnom heretat dels seus pares” (pp. 119-120).

Igualment, el folklorista valencià addueix que, “en els sermons de les festes dels pobles dels voltants, i este, en els de collita pròpia que els diumenges dirigia a sos feligresos, en què els reprenia els mals costums” (p  120). O siga, que ens trobem amb un home que es feia els sermons que, en acabant, deia. Això sí: “els sermons més cèlebres eren els que predicava en la seua església. Allí es dirigia, per descomptat, en valencià, amb tota llibertat, a sos feligresos, que eren com la seua família i, als que, gelosament, els reprenia els vicis i mals costums, entre estos, (…) que les xiques anaren a soles a collir espart i fer ullols” (p. 120). Un ullol és una palma sense obrir.

Aquest major èxit entre lo dit en la llengua materna encaixa amb paraules que, com ara, em comentà Pere Riutort cap al 2020 i que ell posa en la seua explanació del 2018: aquesta llengua està associada al cor i és així com s’aprén més i millor, amb major facilitat, perquè aplega a l’interior de la persona que la parla i va adjunta amb els seus sentiments.

En el passatge relatiu a les jóvens, diu el capellà “… Debades, estic tots els dies tòl-le, tòl·le, dient-vos que és una vergonya que les fadrines vagen a soles per eixa serra. Puix no em fan cas: no hi ha esmena… Però, ¿què n’ha d’haver, si les mares ho han fet igual i, clar, ‘Per a on salta la cabra, salta la xota’?” (pp. 120-121).

Com a anècdota, i que podem relacionar amb aquestes paraules del vicari referents a les jóvens, ma mare (nascuda en 1943), més d’una vegada, m’ha contat que conegué una dona arriscada, àdhuc, amb son pare. Per exemple, hi havia dies que ell deia a la filla que no hauria d’anar a festejar de nit amb el nuvi, no fos cas que li passàs res. Aleshores, la fadrina, valenta, li responia que,… per a anar als camps, a mitjan nit, ¿no li era problema, al pare, i sí festejar en eixe moment del dia? El pare cedia a la filla…

Afegirem que, en el paràgraf esmentat, copsem altra vegada lo matriarcal: “Per a on salta la cabra, salta la xota”. Aquesta dita, entre d’altres coses, reflecteix 1) que la dona, molt oberta (i, ací, mare), permet que la filla seguesca les seues passes i, igualment, 2) el sacerdot manifesta que la dona és qui té la darrera paraula.

Finalment, un altre tret matriarcal interessant, és quan, Francesc Martínez i Martínez comenta que, “En certa ocasió, el nostre notable predicador tingué un gran quefer amb  un veí seu que volia aprofitar-se d’un trosset de terra o, millor, córrer la fita des de la seua propietat cap a la del vicari. Varen mitjançar xarradories, hòmens bons (…). aplegà el diumenge i, al pujar a la trona, es veié al del plet, i, encarant-se en ell, (…) digué: ‘¡Oh, tú, hombre mundano, que, por un pedazo de tierra, entregas el alma al diablo!’. A l’oir açò l’al·ludit, s’alçà per a anar-se’n, però el de la trona li digué: ‘Xe, aguarda’t ahí fins que acabe, que has d’oir coses molt bones’” (p. 122).

Per consegüent, apareix la figura del mitjancer (els hòmens bons) i, òbviament, la ironia, dos trets que tenen molt a veure amb la cultura matriarcalista vinculada amb la llengua catalana.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Catalans que defenen la terra, les tradicions, la natura, les rondalles i les dones

General, ,

Prosseguint amb els versos del poema “La masia”, l’escriptor recorda la Guerra del Francés i la Numància que no volia lliurar-se als romans que conquerien la futura Hispania romana i, per això, desperta (deixondeix i a un nivell semblant que ell convida a emular):
“Llavors me recorden los fets d’aquella guerra;
s’aixeca entre fumera l’incendi resplendent
i, des de les valls fondes als cingles de la serra,
quan passen los francesos, va deixondint la terra
                       lo toc de sometent.

I, mentres tots s’adormen al cap de poca estona,
de llarga treballada, rendits al pes feixuc,
jo, lo llorer, flairejo de la immortal corona
que volta les antigues muralles de Girona
                      i els penyalars del Bruc.

Més, ah! -me dic a soles- ¿on és nostra nissaga?
¿on són avui los èmuls del fet dels numantins?
¿així, entre nosaltres, lo foc antic s’apaga?
Ah, no; la blanca cendra de nostra llar l’amaga.
                     ¡La pàtria és aquí dins!” (p. 84).

Ara bé, el poeta no acceptaria un son perllongat i que permetés que la terra no tingués vida i, de la mateixa manera que, per exemple, en els balls de bastons i en el ball dels totxets, la fusta toca la terra, immediatament, ho fa en els versos següents:
“Aquí, sota aquest sostre fumat de la masia,
on hi fan niu encara les tradicions pairals,
i, ¡ai!, ¡si, a endogalar-nos, un estranger venia,
que el braç que ara treballa lo ferro aixecaria
                         per rompre los dogals!

¡No és morta Catalunya! Mon esperit respira
l’alè de sos herbatges, rouredes i pinars;
sos càntics i llegendes ressonen en ma lira,
i crema, dins mon ésser, encara, una guspira
                      de ses antigues llars.

Masia dels meus avis, quan era un noiet tendre,
tot escoltant rondalles de jais i de pastors,
per animar mos càntics d’aquí, la vaig prendre.
Que no s’apagui, doncs, i fes que puga encendre,
                       amb ella, els altres cors.

De quan te desenteula la forta tramuntana,
lo crit salvatge donem per dir a tots: – ¡Mireu,
aquí, el seu tronc arrela la Pàtria catalana;
aquí, l’Amor cull roses; aquí, la Fe cristiana
                       estén l’ombra de Déu!” (pp. 84-85).

Altra vegada, el poeta recorda els avis, la infantesa, les rondalles, les persones que vivien i, a més, defén la terra i lo que hi va adjunt, simbolitzat per la música, per les arrels de la Pàtria catalana, per les dones (ací, collint flors) i pel cristianisme. Llevat del cristianisme (en aquest cas, sota influència matriarcalista), captem molts trets que empiulen amb el matriarcalisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

La masia (poesia matriarcal segle XIX)

Dones que porten frescor, ben acollides per hòmens de bon cor i molt obertes

General, , , ,

Un altre passatge temàtic del poema “La masia”, publicat en la web “Patrimoni Literari” sota el títol “A mon car amich lo jove artista En Francisco Amigó y Pla”, és quan tracta sobre la velleta i sobre la jove, és a dir, sobre la dona. Això sí, sense deixar fora la vida en família i un esperit comunitari afavorit per la sinceritat al llarg del temps:
“Encara em sembla veure la testa tremolosa
de la pobra velleta, sentada al seu racó,
quan totes les vetllades, contant-nos qualque cosa,
filava lli blanquíssim. Avui veig la filosa…;
                   mes la velleta, no.

A la claror rogenca del foc que guspireja,
la vida de família, llavors, me somriu,
i veig noiets que dormen, un cap que ja blanqueja
i honrades fesomies que no ennegrí l’enveja,
                      sinó el sol de l’estiu.

Al peu del pilar rònec, que, d’ombra, s’arrebossa,
fa mitja una donzella que res no gosa a dir
i baixa els ulls a terra, mirant cremar la brossa.
Avui ja no li penja la llarga trena rossa;
                    avui ja és per collir.

Matí de cada festa, quan va a missa primera,
ja sé que es torna roja, puix té molts miradors,
ja sé que sa finestra fa olor de primavera,
perquè sempre que l’obre, llevant-se matinera,
                       hi troba un pom de flors” (p. 83).

Com podem veure, el poeta, en un primer moment, exposa la jove com una dona reservada, la qual, des de bon matí, s’obri esperançada als altres i a la realitat, simbolitzats en la finestra i en el pom de flors.

A més, interessat per la jove (i, de pas, per la dona), l’escriptor la vincula amb la garridesa i amb el bon cor:
“En lo carmí puríssim que li tenyeix la cara,
llegesc tot un poema d’amor i castedat.
¡Ditxós lo cor de l’home que el tàlem li prepara,
perquè, sent molt hermosa, és més hermós encara
                          son cor immaculat!

Veient les seves galtes ja mig avergonyides,
aixeco els ulls enlaire, com d’ella, fent descuit,
i veig bigues cremades i pedres ennegrides
on va quedar escrita per flames atrevides
                   la guerra de l’any vuit” (p. 84).

Per consegüent, en aquests passatges, la dona no és menyspreada per qui, com a alternativa, lleva els ulls i no li fa pressió. És aleshores, quan, com si fos de manera simbòlica, l’home els alça cap al cel, on podem pensar que han pujat els morts que lluitaren amb atreviment en 1808 durant la Guerra del Francés i que defengueren la terra. Adduirem que aquestes bigues són fosques i que, per tant, empiulen amb el matriarcalisme, ja que, més d’una vegada, la terra és de color marró fosc, pròxim al negre.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

La masia (poesia matriarcal segle XIX)

La masia, com a lloc d’aplec, d’educació matriarcal i de relats

General, , , , , , ,

En els passatges següents del poema “La masia”, s’exposen versos que empiulen amb lo maternal i amb l’acollida:
“També van recollint-se les negres oronelles,
als nius de la porxada que esbulla el ventijol;
los llauradors arriben davant de les parelles
i el pastoret alegre que tanca les ovelles
                         reüla el flabiol.

Ja és fosa la celístia. La nit encantadora
estén sobre la terra son estrellat mantell.
La porta està tancada, els gossos lladren fora
i el jai mena el rosari que tots seguim alhora,
                      sentats al voltant d’ell.

Resades les cinc denes, la Salve i Lletania,
comença un nou rosari, tot ell ple de records,
perquè, amb los parenostres, que els resa cada dia,
després dels sants i santes, la gent de la masia,
                        recorda els que són morts.

Això entristeix la vetlla; mes ja les estovalles
llevades de la taula, com la família ensems,
a prop del foc, ressonen converses i rialles
i l’avi, per distreure’ns, hi conta les rondalles
                     i gestes d’aquell temps” (pp. 82-83).

Les oronelles negres (color associat a lo matriarcal), el niu (així com la mare ho és dels nadons i dels fills), la masia, l’arribada al mas, la nit (entre d’altres coses, encisadora, com, sovint, ho fan personatges femenins que hi actuen respecte a hòmens), la religiositat popular (resar el Rosari), el fet de celebrar actes en reunió, el sentiment d’estar tots en família (esperit comunitari), el record dels avantpassats i dels qui ja no viuen (senyal d’agraïment cap a aquestes persones)… Aquests versos van en línia amb l’hivern i, igualment, transmeten la importància del caliu, d’evocar els qui ens han fet companyia i dels qui formaren part de la nostra vida i que, més d’una vegada, ens feien costat, ens educaren o, per exemple, ens feren més fàcil i agradable la vida.

Nogensmenys, aquest aplec també permet que el sentiment de comunitat ajude a transmetre rondalles, llegendes, etc. i a recollir-ne, les quals, gràcies a l’interés pel passat i a la simpatia cap a lo que s’ha compartit de generació en generació, encara es conserven.

En els versos immediats, el poeta torna a agrair la generació dels avis i la dels pares com també la formació (àdhuc, com a escola per a la vida) que li han fet, sovint, en la llar, en el mas. Cal dir que la masia, entre d’altres coses, simbolitzaria una part més de la terra, la més vinculada amb la mare, així com, primerament, la mare ho feia quan el nadó era dins d’ella i encara no havia nascut:
“¡Amb quin plaer respiro l’olor de la reïna
dels troncs de pi nuosos que cremen encreuats
i veig com va llepant-los la flama serpentina
que, com resplendent alba de glòria, m’il·lumina
                       l’escon dels meus passats!

¡L’escon que va corcant-se; mes mostra sa grandesa
en la supèrbia amplada del negre respatller;
muralla que defensa la santa llar encesa,
escola on la família té la virtut apresa
                   de l’avi rondaller!” (p. 83).

 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

La masia (poesia matriarcal segle XIX)

 

Nota: Resulta interessant copsar com poemes com aquest, extens, fan un paper semblant (i molt sucós) al d’un llibret o al d’unes entrevistes sobre el mateix tema.

“La masia”, el sentiment de pertinença a la terra en la Catalunya del segle XIX

General, , , ,

Tot seguit, exposarem un poema extens, en línia amb el moviment de la Renaixença (del segle XIX) i que trobàrem el 7 de desembre del 2023: “La masia”. En la web “Patrimoni Literari”, apareixia com “A mon car amich lo jove artista En Francisco Amigó y Pla” (https://www.patrimoniliterari.cat/uploads/obres/2208-obraarxiu-la-masia-nbsp.pdf). Diu així:
“LA MASIA

A mon car amic, lo jove artista En Francisco Amigó i Pla.
                                                                      Pàtria, Fides, Amor.

Allà la veig! De feixes i boscos, rodejada,
amb sos pallers que daura del sol ponent la llum.
Ja veig ses parets blanques, sa rústega teulada,
sa negra xemeneia que, de la llar sagrada
                        al cel, aixeca el fum.

Després de llarga absència, després de trista espera,
¡que bell és descobrir-la sobre el nadiu terreny!
¡Conèixer la porxada, les establies, l’era,
i veure, entre boires, alçar-se, al seu darrere,
                      les cimes del Montseny!!

Masia dels meus avis, la bella recordança
dels temps de la infantesa, me porta a ton recés;
de les ciutats i viles, ma joventut se’n cansa.
¡Enyor eixa teulada! ¡Que trista és l’enyorança,
                       Déu meu, que trista que és!

Mes, ah! Ja se m’arrima fressosa la mainada,
la fosca veu de l’avi, quan entro, ja conec,
i, d’entre les panotxes i brossa de l’entrada,
a entrebancar-me, surten los polls d’una llocada,
                         que piquen lo gra sec” (p. 81).

Com podem veure, inicialment, apareix el tema de la pàtria, de la fe i de l’amor. En aquest cas, és un amor a la terra, per ser-hi i per romandre-hi, per tocar els peus en terra, per residir en la terra dels seus avantpassats i descobrir-la, explorar el terreny nadiu.
I, per a això, recorre als seus padrins, a la infantesa. A més, una possible enyorança (la qual el portaria a la tristor) es veu compensada, immediatament, en sentir els primers senyals de vida: la mainada i la veu de l’avi (la qual encara reconeix). O siga, que el poeta manté el record de les seues arrels (la generació dels avis) i el món pròxim al mas (les panolles, els pollets, la llocada,…). Podríem dir que és una mena de retorn a la mare, a lo maternal.

Tot seguit, l’escriptor entra en la casa i parla sobre trets en nexe amb les tradicions, amb la família i amb el sentiment de pertinença a la terra (ací, a Catalunya):
“¡Ja soc a dins! ¡Benhages, maisó, de records, plena,
marcada per la petja de cent generacions,
on les virtuts arrelen, on riu la pau serena
i, fins als llunyans segles, s’allarga la cadena
                      de nostres tradicions!

Al respirar ta flaire senzilla i muntanyana
dels teus honrats pagesos, a l’apretar les mans,
mon cor, que es mustigava, ¡com va prenent ufana!
¡Ja veig a Catalunya! ¡Ja tinc sang catalana!
                       ¡Ja soc lo que era abans!” (p. 82).

Quant a “maisó”, vol dir “casa”, i, tocant la paraula “apretar”, una forma genuïna seria “estrènyer”.

Els versos següents enllacen amb la fe i, a banda, amb la idea que continua la baula (ací, plasmada en la figura de l’hereu).  Aquest hereu no trenca amb la tradició, simbolitzada per la barretina, per l’aixada (aïna vinculada amb la faena del camp) i per la indumentària:

“Senyal de fe senzilla que l’esperit conforta,
la creu de palma seca, l’estampa de paper,
encara veig plantades darrere de la porta
i, fora la finestra, penjar la branca morta
                       de beneït llorer.

Atret, ja, pel dolcíssim repòs de la vesprada,
de les veïnes feixes, arriba el bon hereu,
la roja barretina, damunt del front, girada;
la manta, a les espatlles; al coll, la dura aixada;
                          i l’espardenya, al peu” (p. 83).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La masia (poesia matriarcal segle XIX)