Dones eixerides, diligents, creatives i molt obertes

General, , , ,

Un altre relat recollit en el llibre “Les rondalles de l’Horta”, d’Isidre Buades Ripoll i en què es plasmen trets matriarcalistes, és “Llesta és la rabosa”. Hi havia una casa de camp en l’Horta d’Alacant, en què un matrimoni que no havia tingut fills, però sí gent al seu càrrec (a més de gallinetes, de conills i d’un corralet), més d’una vegada, veien com se’ls acostava alguna rabosa (p. 71).

Per això, el tio Pere, hortolà, pensava que cap guineu no ho faria mai, “però va ser el cas que un matí, quan es va alçar, es va trobar que la Cucamala li havia fet la visita” (p. 72). En aquesta rondalla, l’acció esdevé de nit, és a dir, en un moment en nexe amb lo femení, com en moltes narracions matriarcals.

En un segon passatge, la guilla també ho fa, durant la foscor del dia, quan el gos de l’amo s’havia adormit: “eixa era l’estratagema de la rabosa: cansar el guardià i, en adormint-se” (p. 72), entrar-hi.

Ara bé, el tio Pere agafa un garrot i, aleshores, la comare “va resoldre la situació eixint, valent-se d’un tronc que hi havia sobre un racó del corral, d’on va saltar deixant-se dins l’home” (p. 73). Per tant, la diligència de la rabosa li permet fer via i que ell no l’agafe. Cal dir que ací apareix un racó (tret similar en altres relats, en què lo femení no ho fa per la  banda central, sinó per u dels costats), lloc que, igualment, en la rondalla, està vinculat amb un espai ample (com sol ser un corral) i on hi ha animals i, més d’una volta, plantes o algun arbre, com ara, una parra.

En un quart passatge, l’home lleva aquell tronc. I les nits d’aquell gener passaven de manera similar, fins que, una nit, la rabosa es presenta en el corralet i, en veure que ell se li arrimava, pensava la comare “Prompte, una idea, una idea genial que em salve; però, quina? I si fera?… Ja està!” (p. 73). Com podem veure, la part creativa de la persona empiula amb la dona (ací, la guineu) i, per això, el narrador plasma “genial” i “ja està!”.

Finalment, la guilla, “prenent impuls, quan el tio Pere estava prop de la paret, va pegar un bot fins damunt del cap del llaurador i, lleugera com ella soles, amb un altre bot, va guanyar la paret, des d’on va escapar cap a la serra (…) com una centella” (p. 74). Quan escriguérem aquestes línies, el 3 de febrer del 2024, pensàrem en un refrany conegut per ma mare (qui, uns dies abans, m’havia dit que el coneixia): “La gallina de dalt caga la de baix”. El motiu: perquè, de la mateixa manera que la corona, fins i tot, figura dalt del cap d’un rei (o d’un príncep o, per exemple, d’una reina o d’una princesa) i té a veure amb la dona i amb el matriarcalisme (per la forma redona), ací ho fa el detall que ella pose les potes damunt del cap del llaurador.

Afegirem que aquest passatge recorda cançons eròtiques com aquella que diu “Ella fuig i jo l’acace, / a la vora d’un sequiol. / Tot corrent, va dient-me / ‘Ai, no m’agarraràs, pardal!’”, la qual hem pogut llegir en fonts del País Valencià i de Catalunya.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La llengua, la cultura, el futur i el sentiment de pertinença a la terra

General, , , ,

Continuant amb l’article “Mallorca catalana. Al senyor ‘Le Pe’”, redactat per Pere Oliver i Domenge el 29 d’agost de 1908, l’autor plasma que, al costat del castellà, les altres llengües són “tan formoses com l’oficial.

Cregui’m, Sr. ‘Le Pe’. Es dia que el poble mallorquí recobri sa llengua, es recobrarà a si mateix, es voldrà conèixer i, després, veurà clarament lo que ara no entén, ni volen que entengui. Llavors, no hi haurà cap mallorquí que negui que nostre poble és una branca del corpulent arbre català (…). I tot, per què? Perquè, en aquest temps no llunyà, no succeirà lo que ara, que la majoria dels mallorquins tenen el castellà en el cor; i el mallorquí, en els llavis, com va dir un insigne poeta mallorquí en un dels Certàmens literaris celebrats a la Ciutat de Mallorques”. O siga que, en primer lloc, l’escriptor també considera el castellà i les altres llengües que es parlen en l’Estat espanyol i, així, les posa a un mateix nivell de formosor.

Igualment, la seua defensa de la llengua va unida a la de la terra, a l’educació i plasma el sentiment de pertinença a la terra: “el mallorquí, en els llavis”.

Al capdavall de l’escrit, Pere Oliver i Domenche exposa al Sr. Le Pe unes paraules que, més de cent anys després, encara valien: “Si V. creu que no és català, no ho sigui, però estimi vertaderament Sa Roqueta i ses seves coses, tengui es mallorquí en es cor, de sa mateixa manera que el té en els llavis, escrigui sempre en mallorquí i procuri que siguem més de cada dia els qui hi escriguin”.

Enllaçant amb aquest setmanari d’Inca, el 31 de desembre del 2023, dia de la Festa de l’Estendard, la Diada tradicional de les Illes Balears, el bisbe de Mallorca, Sebastià Taltavull, durant la missa que feu, reflectí el sentiment esmentat.

Així, com poguérem llegir,  per exemple, en l’article “El bisbe Taltavull reivindica la llengua i alerta que un poble sense cultura no té futur en la missa de l’Estendard” (https://www.vilaweb.cat/noticies/taltavull-missa-estendard) del diari digital “VilaWeb”, el bisbe “s’ha centrat en dos aspectes -la terra i la llengua– dels quals ha remarcat que configuren la identitat mallorquina i en són part irrenunciable”. A més, defenia “la saviesa intuïtiva de la gent del camp i l’amor a uns costums i tradicions que passaven de pares a fills” i, en paraules seues, “La llengua és més que paraules transportables d’un traductor” com també “Una vegada més, ho hem de dir. Un poble sense cultura pròpia, un poble que renuncia a allò que l’identifica, està destinat a desfer-se; no té futur. […] Hem de treballar per trobar el punt d’equilibri -respectant sempre els drets- que donarà harmonia a les nostres relacions humanes, integrant allò que més ens identifica, per transmetre-ho com a valor assumible i enriquidor, fins i tot, per qui és diferent”. 

En eixe sentit, adduiré un comentari que em feu ma mare, per telèfon, en relació amb el meu avi matern (1906-1992) quant al camp i a la terra, dos dels símbols en nexe amb lo matriarcalista i amb la figura de la mare: “Mon pare tenia gust pel camp i encara el treballava quan podia”.  Igualment, em comentà una frase popular: “’ [Ser] Obra de llaurador’: Ho feien a consciència… i per al futur”. I, òbviament, això empiula 1) amb el sentiment de pertinença a la terra i 2) amb lo matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia

 

 

“La meva terra és on pertanyo”, el sentiment de pertinença a la terra

General, , , ,

La llengua materna, la de la terra i el sentiment de pertinença a la terra.

Primerament, escriurem part d’unes paraules que plasmí en el meu mur el 30 de gener del 2024, després de cercar en Twitter comentaris referents a aquest sentiment: “sovint, ens diuen, com aquell qui diu, que, en altres terres, serem més feliços, que hi serà la panacea, que viurem millor, etc.

I la qüestió que podríem fer és ‘I la nostra llengua materna, ¿què? ¿No importa gens ni miqueta?’. Doncs, ¿sabeu què? Que no me n’aniré a aquelles terres que no siguen catalanoparlants.

Igualment, (…) no canviaria cançons eròtiques amb humor irònic per les que no en tinguen.

Això no exclou, com ara, que estudies sobre el matriarcalisme en altres cultures matriarcalistes i, de pas, poder conéixer més la realitat”.

L’endemà, 31 de gener del 2024, Rosa Garcia Clotet ens escrigué “Jo tampoc canviaria, Lluís. La meva terra és on pertanyo, amb la seva cultura i llengua, que estimo i respecto”.

Com podem veure, Rosa Garcia Clotet diu “La meva terra és on pertanyo”. Per tant, la Mare Terra no és cap mena de propietat privada de ningú, ni hi ha afany de conquerir-la, ni d’explotar-la, ni, òbviament, de fer-la miques. I qui diu això, diu de la dona, dels xiquets, dels jóvens, dels adults i dels ancians.

A més, eixes paraules estan plasmades per una dona que ha rebut una educació matriarcal ben arraïlada des de xiqueta.

Afegirem que el 28 de gener del 2024, en el blog “Etziba Balutxo…”, en què Bartomeu Mestre i Sureda havia posat l’entrada “Oliver i Domenge reneix (avançament editorial)” (https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/oliver-i-domenge-reneix-avancament-editorial), copsàrem un article de Pere Oliver i Domenge en què es reflecteix el sentiment de pertinença a la terra: “Mallorca catalana. Al senyor ‘Le Pe’”, publicat el 29 d’agost de 1908 en el setmanari “Ca-Nostra”, d’Inca (una població de les Illes Balears), i que plasmem amb lleugers retocs.

L’autor de l’escrit dona suport a “sa nostra afirmació de que Mallorca és estat, és i serà catalana, puix aquestes jamai s’esgoten quan toquen a defensar la veritat o l’ideal que tengui arrels més fondes en nostre cor mallorquí.

Sí, Sr. ‘Le Pe’. Mallorquí som en cos i ànima, i la prova més eloqüent (…) la té V. en el fet de que, malgrat sa meva educació, des de les primeres lletres fins ara, s’hagi duit a cap amb una llengua que no és sa meva, jo m’he sentit, de cada vegada, més mallorquí i he procurat aprendre de llegir i escriure en es nostre idioma, com també he fet els mitjans per conéixer sa història de nostre poble, i estimulat per la cèlebre sentència de que Poble que sa llengua recobra, se recobra a si mateix’”.

Tot seguit, addueix el motiu del seu interés per la llengua: “perquè tothom hi escrigui en nostra formosa parla i perquè aqueixa torni a ocupar el lloc que li prengueren en la premsa, en les escoles, centres d’ensenyança, Audiència, Diputació i ajuntaments de Mallorca”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Les dones i la sexualitat i la maternitat matriarcals

General, , , ,

Les dones i la sexualitat i la maternitat matriarcals.

El segon article de Pere Oliver i Domenge que trobàrem en el blog “Etziba Balutxo…”, de Bartomeu Mestre i Sureda, sota l’entrada “Oliver i Domenge reneix (avançament editorial)”, es titula “Cultura de la mujer” i fou publicat en el setmanari local “Felanigense”, de Felanitx (Illes Balears), el 21 de juliol de 1923. Després d’exposar que  la diferent educació (podem pensar que en al·lusió a la instrucció en les escoles, que no a la familiar, ni a la del barri o a la de la població en què es viu) genera desigualtat i que s’aguditza quan s’abandona l’educació femenina (que equivaldria a la matriarcal) i, de pas, es promou lo patriarcal, passa a un camp que enllaça amb moltes demandes de grups en defensa de la dona (estudis, socials, laborals, etc.).

Ara bé, ben avançada l’exposició, afig “la noble diadema de la maternitat”. Al cap i a la fi, la dona (com a muller i com a mare), “ha d’elevar, tant com li siga possible, el seu grau de cultura, adreçant aquest perfeccionament cultural fins a on puga i al millor exercici del seu paper d’esposa i de mare. Juntament amb les qualitats físiques que Déu li atorgà, per a servir millor l’ideal per al qual fou creada, com a cèl·lula genitora de l’individu, la dotà d’una altra espècie de qualitats que cal desenvolupar harmònicament junt amb les anteriors: ens referim a les qualitats d’índole intel·lectual i moral (…).

La dona cal que s’eduque, que es perfeccione tot lo possible i, essent dona, com més va, més dona, aprendre a ser mare, perquè, en el món, no hi ha corona que pose més prestigi en el front femení que la corona augusta de la legítima i santa maternitat”. Quant a aquestes paraules referents a la dona, a la corona i a la maternitat, direm que, en la tesi d’Angie Simonis, la investigadora comenta que la corona (per la seua forma circular) està en nexe amb lo femení i, a banda, parla d’una cultura del llevant mediterrani en què, fins i tot, el rei també en portava una i redona. Per consegüent, encara que el cap fos un home, lo femení estava per damunt de lo masculí.

És més: Pere Oliver i Domenge també plasma que la dona no ha de viure simplement per a ser motiu de poesia, sinó que cal que aculla la maternitat, tot i que hi ha “una afirmació molt estesa i que alguns admeten com una veritat inconclusa: em referesc a l’afirmació que la cultura dissipa els encants femenins i fa desmeréixer l’esposa i la mare, i les infon indiferència per la llar.

Per a contestar a tal asseveració, (…) cedim la paraula a la insigne gallega (…)  que, parlant de la matèria, en el seu llibre ‘La dona de l’esdevenidor’, diu açò: ‘Com que creiem que la dona serà més prudent, més dolça i suau de caràcter, com millor educada estiga, considerem cert que hi haurà més harmonia en el matrimoni a mesura que la dona tinga més conreada la raó i més elevats els seus sentiments’.

Aquestes paraules de Na Concepción Arenal ens pareixen d’una claredat diàfana i d’una certesa inapel·lable. Com major siga el grau de cultura de la dona, més íntima ha de ser la unió amb el seu marit, amb qui podrà departir amb ple coneixement de causa, de tots els afers que siguen de la seua preocupació quotidiana i ajudar-li a trobar solucions encertades per als problemes d’interés vital per a la família”.

Com podem veure, les frases de Pere Oliver i Domenge van molt en línia amb les de moltes dones nascudes abans de 1920, amb les de filles (o bé netes) que han rebut una educació matriarcal i, a més, ens reflecteixen un tret que s’amplia quan passem a les paraules de Concepción Arenal (del segle XIX): que la cultura gallega (ben reflectida… és matriarcalista).

Igualment, adduiré que, cap a 1998, en una xicoteta biblioteca d’un centre de jubilats i de pensionistes, tinguí ocasió de llegir un llibre d’una altra gallega, Rosalia de Castro (qui emprà la llengua gallega), i captí un feminisme que m’atreia. ¿Com podia ser que no ho hagués copsat abans?, em demanava. I la resposta era evident: en l’assignatura “Literatura española”, a mitjan dels anys huitanta, s’ensenyava la literatura castellana, però no la vinculada amb les altres llengües que, des de feia segles, vivien en la península i que, aleshores, ho feien en l’Estat espanyol.

Tornant al passatge anterior de l’article, altra vegada, la dona és qui té la darrera paraula i el marit és auxiliat per ella i, en més d’una decisió (i es pren dialogant tots dos). Sobre aquesta tradició de diàleg (silenciada pels grans mitjans de comunicació social, però no per les rondalles, ni per moltes dones catalanoparlants nascudes en el primer quart del segle XX), no té res a veure amb la de la cultura patriarcal: la imposició des de l’home o, mitjançant la típica actitud castellana del famós “ordeno y mando”.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Dones que tallen el bacallà, en l’educació i en la sexualitat matriarcals

General, , , , , , ,

La dona talla el bacallà, va davant del grup i afavoreix la sexualitat matriarcal.

El 30 de gener del 2024 escriguérem unes paraules de dues rondalles plasmades pel valencià Isidre Buades Ripoll en l’obra “Les rondalles de l’Horta”: “La nora, que era la que allí tallava el bacallà” (del relat “Maça hi haurà per a tots”, p. 51) i “la dona, que era qui anava davant del grup” (de la narració “Pesquera de secà”, p. 63).

A més, consideràrem adient connectar-les amb uns articles de Pere Oliver i Domenge (Palma, 1886- Felanitx, 1968) publicats en el primer quart del segle XX en Felanitx (Illes Balears) i que el 28 de gener del 2024 havíem trobat en un escrit de Bartomeu Mestre en el seu blog “Etziba Balutxo…”, sota l’entrada “Oliver i Domenge reneix (avançament editorial)” (https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/oliver-i-domenge-reneix-avancament-editorial). Eren sobre el feminisme i sobre cultura de la dona.

Així, podríem comptar amb una visió oberta i matriarcalista de la sexualitat i del paper de la dona, a partir de texts (que ací traduïm). Com a exemple, en l’article “Feminismo”, publicat en el setmanari “El Felanigense” el 30 de juny de 1923, l’autor, Pere Oliver i Domenge, comenta “Crec fermament que, lo que és la dona en el món, tot lo que brilla, tot lo que se la considera, tot lo que se la distingeix, ho deu a la seua condició de dona per lo que té de dona: com més femenina, millor, obra perfecta i gradual de la civilització, la qual ha estilitzat les seues qualitats característiques i ha afirmat els seus sentiments, aguditzant la seua intel·ligència, fent cada dia més fondes les diferències entre els dos sexes, repudiant certes tendències a fer desaparéixer el tipus ideal, per a acostar-lo i, àdhuc, per a confondre’l, amb el masculí”.

És més: a continuació exposa unes paraules que no empiulen amb les dones catalanoparlants nascudes abans de 1920. Per exemple, quan comenta que, en els darrers temps, s’havia introduït la creació de la “super femella i super femení, per a designar, precisament, una dona que ha deixat de ser-ho, com si la cúspide del perfeccionament femení consistís a perdre totes les qualitats que la caracteritzen i convertir-se en un ésser que inspiraria més repulsió que simpatia” i que això comportaria que la dona visqués (i que respongués) així a la vida, “a una cavallerositat mal entesa o galanteria a què no té dret la dona que pretén abdicar del seu tron de reina, per a ingressar en les files del sexe contrari”. Cal dir que això no ho copsem en moltes rondalles arreplegades abans de 1932 on figuren un personatge masculí i una jove (o una dona), sinó que ambdós es complementen i, quasi sempre, ell és salvat per la dona i ningú dels dos rebutja tenir en la seua vida l’altra part (siga el yin, siga el yang), tot i que es dona prioritat a lo femení (i, de pas, al matriarcalisme).

Afegirem que, indistintament del significat que Pere Oliver i Domenge atorgàs al dret d’abdicar (podem pensar que ell veia que la dona feia bon paper i que, per consegüent, no calia que renunciàs al tron, amb intenció de passar-se a lo patriarcal, és a dir, a les files de què escriu), el 3 de gener del 2023, Teresa Maria Marquez Bartolomé (amb uns huitanta anys), en nexe amb l’educació matriarcal que havia rebut de la seua àvia Teresa, ens feu un comentari en una línia molt pròxima a les paraules en el setmanari de Felanitx (Illes Balears). Quasi cent anys després:

“Molt bon dia, benvolgut amic Lluís,

(…) Crec que l’educació matriarcal que vaig gaudir, em va fer forta. No és per presumir, però, fins que no em vaig casar, no hi va haver cap home a casa. Ens vàrem saber espavilar prou bé.

L’àvia Teresa i la mama em van ensenyar que, si vull quelcom, jo mateixa ho vaig a buscar, no esperar que un home t’ho porti.

Amb això, no vull dir-te que no valori els homes (són companys de vida, iguals i diferents)… El temps de les princeses que esperaven el cavaller que les salvés del drac, no té raó de ser.

Ens valem molt bé. Com els homes, tenim mans, cames, cervell.

Gràcies per llegir-me.

Bona feina”.
La meua resposta a aquestes paraules de Teresa Maria Marquez Bartolomé foren “Per a començar, direm que, en quasi totes les rondalles en què apareix la figura de l’home que salva la dona, no es correspon a la figura patriarcal de Sant Jordi (encara que siga religiosa).

És més: en tot cas, primerament, l’home es proposa alliberar-la; a continuació, ella li indica què haurà de fer i, al capdavall, es casen i ell NO menysprea la dona, NI ella fa ostentació del marit, ni de ‘la gesta’.

Et convide a llegir als vostres familiars (teus i, per exemple, de persones molt pròximes), amics, veïns, etc., llibres de rondalles recopilades fa més de quaranta anys o, si més no, anteriors a 1990. No estaven polititzades per allò del llenguatge inclusiu, ni per cap intent de desprestigiar la saviesa ancestral dels avis (hòmens i dones)”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

Rondalles amb la tradició de cercar pasqüer (o pasqüera) i trets matriarcals

General, , , , , ,

Una rondalla en relació amb la tradició de cercar pasqüer (o pasqüera).

En l’obra “Les rondalles de l’Horta”, d’Isidre Buades Ripoll (1928-2019), hi ha un relat que s’ajusta a aquesta tradició: “Una nóvia a Sant Vicent”. N’escriurem i tractarem part de la narració. “Açò era un xic de l’horta que se’n va anar un dia a la Fira de Sant Vicent [del Raspeig], fira que, ja per aquells temps, era una festa que reunia molta gent.

Tenia el xic una bicicleta (…). I ho dic perquè, al xic, va ser el cas, que li va agradar una santvicentereta a qui, així mateix, agradava l’hortolà. I enllà em tens que, al diumenge següent de la festa, quan devien ser això de les quatre de la vesprada, se’n va anar cap allà; i ella, només ataüllar-lo, va eixir a fer la xerradeta” (p. 43). Primerament, direm que aquesta festa està vinculada amb la celebració de la festivitat de Sant Vicent Ferrer, sovint, a mitjan abril. Com molt bé ens han contat, era costum que, per Pasqua, els jóvens (xics i xiques) eixissen a veure si trobaven parella (pasqüer o pasqüera).

Tornant a la rondalla, veiem que “la xica no vivia al mateix poble, sinó a una hisenda propera, una d’eixes finques amb molta terra de secà (perquè, no debades, resa el refrany santvicenter ‘Sant Vicent, sequet però sanet’)” (p. 43), en un bon terreny.

Tot seguit, passem a unes línies molt sucoses: “Puix bé: el xic pareixia estar prou interessat per la xica i va tornar aquell diumenge i l’altre i, quan ja en portava sis o set i la cosa tenia el carés de consolidar-se, va decidir fer amistat amb el futur sogre, que ja (…) li llançava mirades que pareixien convidar-lo a tenir una conversa” (p. 44). Aquestes paraules empiulen amb unes que, més d’una vegada, em digué ma mare (nascuda en 1943) entre el 2022 i el 2024 i en altres ocasions: “A mi, no m’haguera importat casar-me amb un llaurador, si ton pare ho haguera sigut. No m’haurien caigut els anells”, entre d’altres coses, perquè, com em comentà el 29 de gener del 2024, per telèfon, el llaurador, normalment, es caracteritza per ser “planot” (sic). I així sol ser: en conec, n’he conegut i puc dir 1) que són de lo més sincer i 2) de lo més noble que ens podem trobar, 3) que estan molt en contacte amb la terra, 4) que són realistes i 5) que reflecteixen un gran sentiment de pertinença a la terra i que la tracten com si fos sa mare i, per consegüent, en nexe amb ella, amb una actitud matriarcalista. 

A continuació, com en altres fonts, podem llegir que una vesprada d’estiu “es va decidir el xic a tenir eixa primera i necessària entrevista amb el cap de casa” (p. 44). Cal dir que, com en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina)”, de Francesc Martínez i Martínez, en aquestes dues obres sobre el migjorn valencià, és l’home qui fa el pacte amb el fadrí i no la mare. Això no exclou que la muller li haja marcat què ha de fer-hi el marit i com (tot i que no ho esmenten els llibres). Igualment,  cal recordar que l’estiu és l’estació que simbolitza la jovenesa.

Més avant, accedim a un paràgraf ple de trets matriarcalistes i femenins: “Encara que els ametlers de la hisenda no eren tan grans (…) com els que el xic estava acostumat a veure a la seua hisenda de l’horta, sí que hi havia un pi pinyoner molt formós a una vintena de passes davant de la porta i, a la seua ombra, uns bons pessebres fets de pedra forta (…). Allí prop estava el pou de nàixer i un abeurador llarg de fusta” (p. 44).

Per consegüent, copsem que figura el pi (que representa el penis, la sexualitat masculina), sota el qual, en l’ombra (la part de la dona), hi havia bons llocs d’acollida (que podrien evocar la cova i, de pas, la maternitat). A més, els pessebres són forts, de pedra (un detall que té a veure amb el contacte amb la terra). O siga que, encara que l’arbre fos alt i, àdhuc, formós, el fadrí cerca la jove. I n’hi havia motius: ella estava prop del pou del naixement (perquè la dona és qui, després del casament, portaria els fills, “el naixement” sorgit de les aigües noves, com ho fa en el curs alt del riu). I, al capdavall, van molts a l’abeurador…, és a dir, a la dona, el qual és de fusta (un altre tret matriarcal i en relació amb la matèria i, així, amb la maternitat).

Finalment, adduirem que “Els dos joves festejaven a l’ombra del cantó del corral i, quan eixia el pare, no el perdien d’ull” (p. 44).

Agraesc les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Hòmens de bona pasta que accepten els pactes, que agermanen i dones vespertines

General, ,

Una altra rondalla recopilada per Isidre Buades Ripoll en la mateixa obra, i en què copsem el matriarcalisme, és “El sermó de Benimagrell”. “Fa moltíssims anys, quan Benimagrell era molt més gran que Sant Joan i aquí vivien hortolans ricosets que tenien bones vinyes i millors ametlerars, era costum, per les festes patronals de sant Roc, (…) portar al poble un bon predicador per a fer el sermó del dia del sant. Puix bé, va haver-hi un any que es va buscar un frare famós per a esta ocasió; i l’home, responent a la seua fama, va fer tan extraordinari sermó com mai hi havien sentit els benimagrellers (…) i més d’una devota va plorar” (p. 17). El detall de contractar un predicador és relativament habitual en rondalles de capellans que visiten pobles. Afegirem, com a anècdota, que ma mare m’ha comentat, algunes vegades, que hi havia fets com que un predicador anàs a un poble i, en acabar la missa, alguna dona digués “¡Xe, quin sermó ha fet el capellà!” i que, tot seguit, quan algú demanava què havia dit, respondre-li “No ho sé. ¡Però l’ha fet molt bonic, molt bonic!”.

Més avant, addueix que, en fer-li els honoraris de predicador, “es va trobar que els hortolans li van donar una moneda de cinc cèntims.

El frare no es va estorar massa perquè era un home de molta bona pasta (…). I els benimagrellers (…) li van explicar que eixe era el costum i tradició de tota la vida:
-Nosaltres, aquí, a Benimagrell, paguem pel sermó una moneda de cinc cèntims per cada una de les vegades que s’anomena el sant i, com vosté sols ha dit ‘Sant Roc’ una vegada, en començar el  sermó, puix ahí té la seua monedeta.

El frare, engolint saliva, va manifestar que ell era respectuós amb les tradicions” (pp. 17-18). Com podem veure, en tres ocasions, es plasma que es feia d’acord amb els costums o bé amb les tradicions: això empiula amb lo matriarcalista i, per descomptat, amb lo femení, amb la terra.

Igualment, com que diuen que cada terra fa sa guerra i, en aquell poble, els comptes no els feien en paper, sinó mitjançant una canya en què marcaven cada vegada que es deia “Sant Roc” o “San Roque”…, l’any vinent feren lo mateix.

A banda, com que els havia agradat tant el seu sermó, “es van acurar ben bé d’avisar el mateix frare que tan bon predicador i comprensiu va ser. I ja em tens l’esglesieta de sant Roc, el setze d’agost, a poqueta nit, tota adornada de flors amb moltíssim ciris encesos i plena de fidels tots mudats” (p. 18). Per consegüent, en aquest passatge, apareixen trets matriarcalistes: la comprensió, el guarniment amb flors i els ciris (representen el penis i, més encara, en l’estació de la jovenesa, o siga, en l’estiu). I, com que els pobles matriarcalistes són molt religiosos (però toquen els peus en terra i no són místics), el temple estava de gom a gom.

Llavors, el religiós, que recordava les vivències de l’any passat, “després de refregar-se les mans, així com si anara a cavar un bancal de rostoll, es va senyar i, només començar a parlar, va dir:

‘-Benvolguts germans: avui és el dia de sant Roc’. I el tallador, que estava atent, amb una canya a una mà i, a l’altra, la navalla, ras! Canut!

El frare li va pegar una mirada de reüll i va fer un breu silenci” (p. 18).

És a dir: 1) l’acte té lloc a poqueta nit, en un moment de l’estiu que les dites ja parlen de la pèrdua de llum respecte a juny i juliol, 2) hi ha una relació entre el predicador i el poble, 3) els parla de “Benvolguts” (els estima) i de “germans” (la germanor, el nexe entre ambdues bandes) i 4) el breu silenci (enllaça amb el vespre).

Ara bé, per dins, ell es deia “’Ara us arreglaré, amiguets’. I, amb veu clara i potent, es va posar a sermonejar” (p. 19) destacant molts punts forts de Sant Roc. Això sí: dient, cada volta, “Sant Roc”.

Finalment, “quan anava per una mitja hora (…) del panegíric de sant Roc, va acabar dient:

-I, fins les granotes del toll de l’Albufereta, canten gojoses quan s’amaga el sol: ‘Roc, Roc, Roc, Roc, Roc’…” (p. 19).

I, com que ho feia ràpid, el comptador li digué:

“-Xe, calla; para ja de ‘Roc, Roc’, que no em queden canyes i en duc ja tallats catorze costals” (p. 19).

A banda d’un final en què el predicador venç perquè se li recompensa en funció del pacte, apareixen uns quants símbols matriarcals: les granotes (un animal d’aigua), l’Albufereta (aigua) i la caiguda del sol (el vespre). Podríem dir que la dona, lo femení, guanya la mà a lo masculí (la canya i la raboseria de la gent que l’havia contractat). El motiu: el frare ha tocat els peus en terra, mentres que, els qui l’havien cercat per a un segon any, vivien de fer castells en l’aire.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

El matriarcalisme en articles del primer quart del segle XXI: feminisme, cultura de la dona i Mallorca catalana

General

Tot seguit, exposem tres articles de Pere Oliver i Domenge publicats en el primer quart del segle XX en Felanitx (Illes Balears) i que hem trobat en un escrit de Bartomeu Mestre que hui ha plasmat en el blog “Etziba Balutxo…”, sota l’entrada “Oliver i Domenge reneix (avançament editorial)” (https://blocs.mesvilaweb.cat/balutxo/oliver-i-domenge-reneix-avancament-editorial).

Són sobre el feminisme, sobre cultura de la dona i sobre Mallorca catalana.

Molt útils per a l’estudi sobre el matriarcalisme: n’hi ha que enllacen molt amb el llibre “El matriarcalismo vasco”.

 

 

 

Xiquets que toquen els peus en terra i dones que menen i molt obertes

General, , ,

“Les rondalles de l’Horta”, recopilades per Isidre Buades Ripoll.

Tot seguit, exposem algunes rondalles de les que, en juny del 2023, trobàrem en Internet sota el títol d’aquesta obra del valencià Isidre Buades Ripoll (1928-2019), “Les rondalles de l’Horta”, publicada en el 2003 per l’Associació Cultural LLOIXA junt amb l’Ajuntament de Sant Joan d’Alacant.

Començarem per la narració “El conte més bonic”, en què captem trets matriarcalistes. Així, un capellà i un escolanet se’n van a dir missa a un poblet on no hi havia mossén i, a mitjan camí, s’acosten a dinar a un hostal.

Llavors, “El capellà va comanar a l’hostalera que els fera una paelleta (…) i, mentre s’ocupava de guisar-la, ells es gitarien a fer la sesta” (p. 11). Per tant, no sols la dona és qui porta l’hostal (per exemple, no diu res d’un possible marit), sinó que és ella qui els aprova lo que li proposa l’home.

A banda, el capellà diu al xiquet:

“- Mira, xiquet: anem a fer una cosa. (…) qui tinga l’ensomni més bonic dels dos, eixe es menja la paella. Què et pareix?

-Molt bé (…). I es van gitar, cada un al seu llit” (p. 11).

En acabant, el mossén s’adorm fàcilment i, mentrestant, l’escolanet se les enginya a veure què podria fer: “Ara, amb els ‘deuteronomis’ i paràboles que ell sap, de segur que se n’inventa una la mar de bonica i jo em quede mirant com es menja la paella” (pp. 11-12).

Però, després, el xiquet s’adorm com l’algeps i el capellà el desperta i li diu “anem a veure qui dels dos ha tingut l’ensomni més bonic i qui es menja la paella” (p. 12).

A continuació, l’home, “ajuntant les mans, com quan estava al púlpit predicant, va començar dient:
-Jo he somiat que estava aquí, dormint la sesta, i han baixat dos àngels del cel i se m’han emportat a un país meravellós on els rius eren de vi dolç; les serres, de torró; la mar, d’aigua civada; i les platges, de sucre. I això era molt lluny, molt lluny!” (p. 12). Aquestes paraules empiulen amb les que ens hem trobat en comentaris relatius a lo que no promovien moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920 i amb les de l’obra “El místic” (http://magpoesia.mallorcaweb.com/muntatges4/mistic.html), de Santiago Rusiñol, publicada en la web “Magisteri Teatre Mag Poesia”, a què accedírem el 26 d’octubre del 2022. En l’acte primer, una dona (Francisca) parla amb el seu fill, mossèn Ramon (qui li respon de manera idíl·lica sobre els xiquets i sobre la vida), a qui addueix la dita “Ajuda’t i t’ajudaré”. Personalment, m’identifique amb la mare:

“RAMON: La vida de soledat que no enteneu, me crida més que totes les dignitats.

FRANCISCA: La devoció és bona, però sempre he sentit a dir que l’obligació és primer que la devoció. Nostre Senyor vol que pensem en ell, però sense deixar els nostres quefers. Sempre ho diu: ‘Ajuda’t i t’ajudaré'”.

I, com que l’escolanet tocava els peus en terra i estava molt obert, li digué:

“-Ja ho crec, senyor cura. Això era molt llarg d’aquí. I jo m’he despertat i l’he vist tan lluny, que he dit ‘El senyor cura ja no torna’ i m’he menjat la paella” (p. 12).

Per consegüent, captem que el xiquet, que no és un somiatruites i sí un roder i que encara està en nexe amb la mare (el relat no indica que ja siga un jove, ni que estiga casat), enllaça amb el matriarcalisme i podem considerar que amb sa mare (la persona que més l’haurà educat, com en les cultures matriarcalistes).

Una altra rondalla que figura en el llibre “Les rondalles de l’Horta” i en què copsem el matriarcalisme, és “El Crist va de sopar”. Fa molts anys, “hi havia una dona, veïna del poble de Sant Joan, molt devota del Crist de la Pau, tant, que, en les seues oracions, totes els dies li demanava que anara a visitar-la a sa casa” (p. 13).

Un dia, el sagristà simula que ell és Crist i li diu:

“Molt bé, Pepa, ja que veig que m’ho demanes de tot cor, aniré a ta casa a visitar-te” (p. 13). Per consegüent, es fa lo que vol la dona.

De fet, ella ho comenta a una veïna, també beata, qui li demana:

“-Xica, i no podria anar jo també a sopar? -li diu aquella.

-Puix clar que sí: una bona cristiana com tu, cert que també pot acompanyar-nos.

La veïna, (…) tan contenta ella, va i ho diu al seu home.

L’home la va escoltar amb molta paciència (…) i, en conseqüència, es va traçar un pla d’actuació: es vestiria de sant Joan Evangelista i aniria a sopar” (pp. 13-14). Per tant, es reflecteixen trets matriarcalistes: 1) dues dones (parella, el dos) i un home (individual) i 2) el marit segueix lo que ha decidit la dona (en aquest cas, convidar un home, en la narració, Crist).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

 

 

 

 

Festes matriarcals en què les fadrines troben nuvi i molt obertes

General, , , , , ,

Les fadrines i l’arbre: festes matriarcals relacionades amb la festivitat de Sant Joan.

Prosseguint amb festes matriarcalistes, en el llibre ”Coses de la meua terra (La Marina). Primera tanda”, de 1912, el folklorista Francesc Martínez i Martínez, en relació amb la nit de Sant Joan, comenta que “Les fadrines (…) posen en un got d’aigua una clara d’ou i el deixen a la serena. Al dia següent, el miren i, si hi ha la figura d’un barco, el nóvio serà mariner; i si és de forcat o d’arbre, llaurador” (p. 50). Com podem veure, apareixen dues figures relacionades amb el matriarcalisme: la del mariner (habitual en moltes cançons) i la del llaurador (que abunda en música i en poesia populars). La primera està en nexe amb l’aigua i la segona ho fa amb la terra  (dos trets femenins i matriarcals). En eixe sentit, com em digué ma mare, per telèfon, el 25 de gener del 2024, “L’aigua i la terra són molt importants en la vida del ser humà” (sic).

Afegirem que, en l’obra “Arreplega de llegendes, tradicions i costums del Regne de València”,  de 1927, el folklorista addueix que “També pot afectar altres formes d’instruments d’oficis i, en eixe cas, serà de l’ofici propi. Però lo general és veure dins del got una barca amb son cordam i ses veles esteses, o un matxo enganxat a un forcat” (p. 139).

Tornant al llibre de la primera tanda, tot seguit, escriu “Per descomptat, açò ho fan les que no tenen nóvio, puix les que ja estan promeses no necessiten de la prova: però en fan una, altra que consisteix a collir una flor de card i soflimar-la per la part de dalt, tirant-la baix del llit. Al sendemà, de matí, si la carxofa ha seguit florint a pesar de la cremadura, es casen aquell any. Si no, no” (pp. 50-51).

Com que la festa de Sant Joan es celebra a l’inici de l’estiu i l’estiu va associat amb la joventut (com també ho fa la sexualitat), això empiula amb la carxofa (és a dir, amb la vulva), la qual ha continuat obrint-se, ha florit i la jove i el xicot fan parella.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.