La benedicció dels camps i els Sants de la Pedra

3 de novembre de 2019General"La festa mare" (llibre), Antonio Ariño Villarroya, Cullera, els Sants de la Pedra, Imperi Romà (segles I-V), Kike Gandia Álvarez (Cullera), la benedicció dels camps, Manuel Matas, Miguel Ángel Casanova Guerrero, Múrcia, Orkoien (Navarra), Pozondón, romiatges de Sant Roc i dels Sants de la Pedra (Pozondón), Sant Nin i Sant Non, Sergi Gómez i Soler, trilogia mediterràniaLluís Barberà i Guillem

A continuació, tractarem sobre la benedicció dels camps, des de temps de l’Imperi Romà (segles I-V, en lo que, a partir del segle IV, es coneixeria com Imperi Romà d’Occident), i sobre la seua relació amb els Sants de la Pedra.

Un dia, en plena primavera i durant un viatge de tres dies a Navarra, concretament, a Orkoien, vaig veure-hi com s’encomanava a Sant Miquel la protecció de la Vall d’Aralar (la vall on es troba aquesta població navarresa) i de tot lo que hi hagués. Era la primera vegada que presenciava una celebració d’aquesta mena. Recorde, igualment, que totes les persones hi érem de cara a la vall. I dic tot açò, perquè em vingué al pensament quan comencí a llegir unes línies sobre la benedicció dels camps, i sobre l’origen i la pervivència (perquè considerí interessant aquest tema, per a l’estudi dels Sants de la Pedra, tenint en compte que formaria part del paganisme, que tindria molta relació amb les collites i que, amb el temps, s’incorporaria al cristianisme així com aquell acte en Navarra ho hauria fet). De fet, al llarg de la recerca, hem trobat casos en què, amb motiu de la celebració de la festa dels Sants de la Pedra, es fa un acte semblant al d’Orkoien, com ara, en Cullera (la Ribera Baixa), en relació amb els camps d’arròs. Així, en un missatge que envií a Kike Gandia (director dels museus de Cullera), el 7 d’octubre del 2019, per confirmar aquest detall vinculat a aquesta població valenciana, m’escrivia que “Efectivament, la Benedicció dels Camps (d’arròs, en el cas de Cullera), té lloc durant la festa dels Benissants, més concretament, al final de la celebració litúrgica i després del besamans i el cant de gojos, el rector ix a l’aire lliure i beneeix els camps, fent una aspersió d’aigua beneïda amb hisop als quatre punts cardinals”. Agraesc aquest detall de Kike Gandia.

N’era u més i, com escriuen els autors de l’estudi “La festa mare. Les festes en una era postcristiana”, Antonio Ariño Villarroya i Sergi Gómez i Soler, “entre el 25 d’abril i el 9 de maig en pràcticament tots els pobles es realitzaven processons amb la intenció de beneir els camps i les fonts” (p. 35). Si més no, fan al·lusió a les del País Valencià.

A més, tot seguit comenten que “La processó litànica (*) dels 25 d’abril fou substituïda dins el calendari cristià pel papa sant Gregori a finals del segle XI per substituir o batejar les processons ‘paganes’ conegudes com a Robigàlia. L’objectiu del ritual, segons la litúrgia romana ,era demanar perdó a Déu dels pecats i protecció contra els assots públics: pluges turmentoses, sequeres, pestes, epidèmies i tot tipus de calamitats remesclades. Això explica que en aquest període es combinen actes purament festius amb d’altres que tenen un caràcter penitencial.

La benedicció dels camps tenia com a intercessors sant Marc (25 d’abril), sant Pere Màrtir o de Verona (29 d’abril), la Invenció de la Santa Creu (3 de maig) i sant Gregori d’Òstia (9 de maig)” (p. 35).

Afegirem que, al principi de l’article “La bendición de los campos: origen y pervivencia” (http://cangilon.regmurcia.com/revista/N10/N10-05.pdf), de Miguel Ángel Casanova Guerrero, hi ha una oració de benedicció que he considerat que ens ve com l’anell al dit, per a l’estudi, tot i que hem trobat una entrada sobre el tema que ací tractem, “Romerías de San Roque y los santos de la Piedra en Pozondón” (https://nogueradealbarracin.wordpress.com/2011/08/01/romerias-de-san-roque-y-los-santos-de-la-piedra-en-pozondon), de Manuel Matas i publicada en la web “Noguera de Albarracín”, acompanyada d’uns goigs als Sants de la Pedra. L’oració diu així:

“Señor, Padre Nuestro,

que mandaste al hombre

que guardara y cultivara la tierra,

te suplicamos con humildad

que nos concedas siempre cosechas abundantes,

des fertilidad a nuestros sembrados,

y alejando de nuestros campos la tormenta y el granizo

las semillas puedan germinar con abundancia.

Por Jesucristo, nuestro Señor,

Amén”.

Sobre el romiatge en Pozondón (poble aragonés de la comarca de la Sierra de Albarracín), Manuel Matas escriu que, els Sants de la Pedra i Sant Roc hi són els patrons i que, fins a 1978, la seua festa tenia lloc el dia de Pasqua, fins que es decidí deixar-les per a mitjan estiu. En eixe dia, després de la celebració de la festa de Sant Roc, “en carro o andando, los romeros se dirigían a la ermita de los santos de la Piedra, donde se celebraba otra misa cantada con los gozos a los Santos. Terminada la ceremonia, los romeros sacaban una antiquísima virgen del altar, hoy desaparecida, y daban una vuelta a la ermita entre cánticos de alabanza. Seguidamente, se ponían a los santos en un pedestal y girándolos a los 4 puntos cardinales, el mosén bendecía los términos pidiendo su protección celestial para sus cosechas. Para terminar, tenía lugar una comida fiesta popular en lo alto del cerro de la ermita”.

L’oferiment de part de la collita als sants Abdó i Senent (com a part de l’acció de gràcies), pot entendre’s perfectament com l’agraïment als sants, per la conservació de la collita i perquè no s’haja fet malbé. Com podem llegir en diferents fonts sobre la religiositat, com ara, en aquest article, “La divinidad bendice sembrados y animales, el hombre puede bendecir pero la fuente de toda bendición es Dios, de ahí su carácter no mágico, y, a cambio el hombre devuelve a Dios, mediante el sacrificio de lo mejor que tiene, esto es las primicias de los campos y de los rebaños (así los laboriosos agricultores de la huerta murciana entregaban, en un acto de sincera ofrenda, los primeros frutos de sus tierras a Dios […]) y en algunas religiones antiguas a sus propios hijos”. (pp. 15-16), com ja té lloc en un passatge bíblic en què Abraham pretén sacrificar el seu fill Isaac. O, en paraules d’Antonio Ariño i de Sergi Gómez, en el llibre “La festa mare. Les festes en una era postcristiana”, “Salvats els tràngols de l’oratge i de les possibles plagues, en assegurar la subsistència del grup humà almenys per un cicle natural més, la celebració se centrava a honorar el patró local. D’ací ve que la major part de les nostres Festes Majors [valencianes], les hereves naturals d’aquelles commemoracions agràries, tinguen lloc durant l’estiu. Si la collita era molt bona, donaven lloc al que també es denomina festa grossa” (p. 37).

Miguel Ángel Casanova, en l’article “La bendición de los campos: origen y pervivencia”, afig que la trilogia mediterrània (forment, olives i raïm), ja existia, com a mínim, potser des de temps de l’Imperi Romà d’Occident (encara que no en faça esment del nom), junt amb altres aliments fruit de la terra d’horta: “Los frutos a bendecir en esta época eran los que invariablemente se han ido cultivando desde tiempos remotos hasta la actualidad en nuestros campos y huertas. Destaca en primer lugar la trilogía meditarránea del trigo, la vid y el olivo junto a la higuera que configuran el paisaje de secano de nuestra comunidad [de Murcia]. Junto a estos aparecían los típicos productos de regadío, cultivados en pequeños huertos próximos a los cursos de agua (…) donde la construcción de canales y obras de regadío estaban muy extendidas, según atestiguan los cronistas árabes que observaron sus restos. En dichos huertos se cultivaba la alcachofa, (…) las habas, las judías y una importante variedad de árboles frutales” (p. 17). Tenim, doncs, una informació interessant sobre què era lo que oferirien, en temps de l’Imperi Romà, a les divinitats paganes i, per tant, de què farien protecció els sants Abdó i Senent quan passassen a ser motiu de festa cristiana, si més no, en zones menys muntanyoses. Això inclou, a més, un detall que convé tenir present: aquesta combinació de conreus de secà i d’horta ha perdurat amb força fins a mitjan segle XX quan, per exemple, en la comarca de l’Horta de València, començà a introduir-se la taronja on abans hi havia hagut garroferes, vinyes o forment (per exemple, en Aldaia, població a uns 6 km. de la Ciutat de València, on el forment estava molt arrelat, així com les vinyes), com més d’una vegada m’han comentat mon pare, ma mare i altres persones nascudes en la comarca, entre el 1935 i el 1945 o abans.

Així, a arrel de la tecnologia, dels avanços científics i de la progressiva substitució de la fe per la raó, a poc a poc, aquests actes de benedicció dels camps, passarien a un segon plànol, en favor, per exemple, de plans de protecció oficial o de subvencions públiques dirigides als camperols.

Però, entrant en un altre punt sobre les benediccions dels camps, quant a la seua història i evolució, citaré, en primer lloc, que, com assenyala Miguel Ángel Casanova, “La bendición cristiana de los campos, cuyas fórmulas más antiguas encontramos en las ‘Tradatio Apostolicas’ de Hipólito (*), pronto chocaría con la concepción de este rito que tenían las comunidades hebreas asentadas en Hispania y que era respetada por su antigüedad y por la fama de magos y curanderos que rodeaba a los judíos. Prueba de ello son las actas del ‘Concilio de Elvira’ (actual Granada, la Iliberis romana) fechable a inicios del siglo IV d.C. y que nos sirva para afirmar la existencia de fuertes y dinámicas comunidades cristianas en nuestra provincia [, Murcia,] que con rapidez aceptaron la idea de bendecir sus campos, así en el cánon 49 del sínodo se intenta poner freno a la costumbre, ya citada, por la cual fieles de la religión de Moisés, posiblemente posesores o clérigos bendecían los frutos de los fieles cristianos, lo que resultaba atentatorio al prestigio de la bendición cristiana” (p. 16). Es tractava, com podem deduir, a partir de l’estudi sobre la cristianització de les festes paganes (present, en els capítols 10 i 11 dels Fets dels Apòstols, del Nou Testament), de substituir lo jueu o lo no cristià, per lo que, a poc a poc (en el cas d’aquests capítols, des del segle I), acompanyaria el cristianisme.

Finalment, el capellà o el diaca, entre les persones que fossen presents en l’acte de la benedicció dels camps, en informació treta del text de Miguel Ángel Casanova (p. 19), conclou el ritu dient les paraules següents:

“Dios, Fuente de todos los bienes,

os bendiga y dé fecundidad a vuestro trabajo

para que podáis alegraros de sus dones

proclamar siempre sus alabanzas,

Amén”.

Acabarem aquesta entrada, dient que, com em comentà Pere Riutort (el 24 de desembre del 2017), “la benedicció [dels camps] es pot fer quan vinga bé” i que es celebra el 3 de maig.

Notes: Litànica vol dir que té forma de lletania, és a dir, de pregària consistent en una sèrie d’invocacions a la Mare de Déu, a Jesucrist o als sants.

A hores d’ara està en dubte l’autenticitat de les “Tradatio Apostolicas” a què fa esment Miguel Ángel Casanova. De totes maneres, és una obra a tenir present.

Els Sants de la Pedra i els germans Cautes i Cautopates

27 d'octubre de 2019General"Arqueología feminista ibérica" (llibre), "Metafísica del sexo" (llibre), Cautes i Cautopates, cristianisme, els Sants de la Pedra, Francisca Martín-Cano Abreu, Martirià Brugada i Clotas, mitraisme, Museu Diocesà de Tarragona, origen i significat dels noms Cautes i Cautopates, Sant Nin i Sant Non, sincretisme, Sofia Mata de la CruzLluís Barberà i Guillem

Tot seguit escriurem sobre els Sants de la Pedra i la seua relació amb Cautes i Cautopates, dos germans vinculats al mitraisme, religió oriental que estava molt estesa per l’Imperi Romà i de què el cristianisme acollí i, fins i tot, adaptà, molts trets.

Sobre Cautes i Cautopates, començarem pel seu nom, a partir d’informació treta de l’entrada “¿Mitraicos en la Bética?” (https://arquitecturaperdida.blogspot.com.es/2011/05/mitraicos-en-la-betica.html), del bloc “La arquitectura perdida”: “parece ser que, por etimología, se relacionen con el origen iraniano del culto, pues la raíz de sus nombres (caut) parece hacer referencia a la luz. Por el contrario la partícula negativa pates indica un antagonismo entre un personaje y otro (pudiendo traducirlos como luminoso y antiluminoso u oscuro).

Iconográficamente se representan como dos jóvenes persas tocados, como Mitra, con un pileus , y portando en sus manos sendas antorchas” . El píleu és un barret, un casc.

I segueix, més avant, dient que “Es curioso que Cautes casi siempre se sitúe a la izquierda y Cautópates a la derecha de la escena mitraica, por lo que se han interpretado como alegorías de la salida y puesta del Sol, por oriente y occidente respectivamente, dejando a Mitra en el centro, pudiendo representar el Sol en su cenit. Relacionado también con su situación se toman como personificaciones de mar y el cielo, oriente y occidente, el Sol y la Luna y, consecuentemente símbolos de la vida y la muerte.

En directa relación con esto último está la aportación de Gordon y Beck que, interpretando un pasaje de Porfirio, toma a los dos gemelos como agentes de Mitra que controlan las puertas por las que producen el descenso de las almas desde las estrellas al mundo de los mortales y el recorrido inverso”.

Igualment, com podem veure en l’article “Apuntes sobre el Mitraísmo” (https://identidadytradicion.blogia.com/2011/071102-apuntes-sobre-el-mitra-smo.php), en el bloc “Identidad y tradición”, estarien vinculats a la celebració de la Nativitat del Sol, festa del Sol Invictus, la qual es celebrava coincidint amb el solstici d’hivern, el 25 de desembre. Llegim que “Mitra nace entre un buey y una mula en la gruta, con dos pastores de testigos: Cautes y Cautopates, Cautes tiene una antorcha encendida hacia arriba (el día), Cautópates tiene una antorcha encendida hacia abajo (la noche)”.

En línia amb lo que estem escrivint sobre Cautes i Cautopates, Diego Pintado, de la Universitat del Salvador (d’Argentina), en l’article “El concepto de metron en Heráclito y Protágoras” (http://www.revistas.uma.es/index.php/claridades/article/viewFile/3736/3474), de la revista “Claridades. Revista de Filosofía” (no. 9, 2017), escriu la reflexió següent: “¿Acaso no son los dos pilares ontológicos de lo real, originación y disolución, nacimiento y muerte, principio y fin, aquello que el esoterismo más arcaico descubrió en los dioscuros, Cautes y Cautopate[s], Cástor y Pólux, los gemelos representados uno a la izquierda y con una antorcha hacia arriba y uno a la derecha con una antorcha hacia abajo?”. A l’esquerra, és Pòl·lux i, a la dreta, Càstor, de la mateixa manera que les estreles de la constel·lació Bessons en el cel. Sobre aquest “esoterisme” direm que Francisca Martín-Cano, en l’obra “Arqueología feminista ibérica”, parla, en al·lusió a la Península Ibèrica des del Paleolític, de “testimonios artísticos de dualidades femeninas de similar edad, en formas variadas: muchas en pintura, pero algunas están grabadas, o son esculturas. Algunas (…) Están datadas entre el VI milenio adne hasta principios del III adne. Y otras dualidades son de estilo Naturalista figurativo. Serían representaciones de dos Sacerdotisas Geminales, dos amigas de corazón vinculadas, con las que darían modelo para que practicasen ritos propiciatorios de la Diosa Andrógina” (p. 324-325).

I, quant a la torxa, afegirem que en l’entrada “Deméter y Perséfone. El Mito de la Transformación Cíclica” (http://www.mujeresdeempresa.com/demeter-y-persefone-el-mito-de-la-transformacion-ciclica), de la web “MujeresdeEmpresa.com”, hi ha que Persèfone, la filla, “Un día escucha unos lamentos que provienen del fondo de la cueva. Entonces la Hija enciende una antorcha y desciende al Mundo Subterráneo de los Muertos. Cuando éstos ven la luz dejan de gemir y se alegran con la presencia de la joven diosa”. Aquestes línies, immediatament, em recordaren el paper de l’abat Arnulf quan tornà a Arles i, segons el “Llibre de la translatio dels sancts Abdon y Sennen”, de Miquel Llot de Ribera, escrit en 1591 amb l’abat com una mena de Persèfone, un paper semblant, igualment, al del Nen Jesús el 25 de desembre, després del dia més curt de l’any i de l’inici de l’hivern.

Cautes i Cautopates, com després ho veurem en Abdó i Senent, tenen un paral·lelisme simbòlic que pot semblar més clar respecte al de Càstor i Pòl·lux en relació amb Abdó i Senent. Així, com podem llegir en la web “Encyclopaedia Iranica”, en l’entrada “CAUTES AND CAUTOPATES” (http://www.iranicaonline.org/articles/cautes-and-cautopates-the-two-dadophoroi-or-torch-bearers-who-often-flank-mithras-in-the-bull-slaying-scene-and-who-are-s), en anglés, “Cautes would symbolize , or at least introduce, the half-year from planting to harvest and Cautopates the other half” , és a dir, que “Cautes simbolitzaria o, si més no, introduiria, la mitat de l’any que va des de la sembra fins a la collita, i Cautopates, l’altra mitat”. A més, com en l’entrada “El Mitreo de Mérida” (http://alfonsodelavega.com/?page=17749), de la web “La Garita de Herbeira” (*), també ens diu que Cautes porta la torxa cap amunt, mentres que Cautopates en porta una i cap avall, detall que ens podria recordar cap a on creix el forment (Senent) i cap a on ho fa el raïm (Abdó). L’autor de l’article escriu que “Cautes con el fuego hacia arriba . Cautopates con el fuego de la antorcha hacia abajo. Día y noche”.

Podem afirmar, doncs, que no sols tenen moltes semblances entre els personatges romans i els mitraics, sinó que, a més, bona part d’eixes similituds les comparteixen els Sants de la Pedra i, fins i tot, les trobem en el simbolisme del forment i del raïm (o de la mangrana). I que, així mateix, també n’hi ha amb Demèter i Persèfone, de què hem parlat en altres apartats de l’estudi: Demèter representa el creixement i està relacionada amb el forment (juny-juliol, sobretot) i, en canvi, Persèfone, la decadència que, quan immediatament després de començar l’hivern, donarà pas al renaixement de la vida, el qual aplegarà al punt més alt amb l’estiu, símbol de la joventut i moment en què s’uneixen també la celebració dels diòscurs Càstor i Pòl·lux (15 de juliol) i, en lo cristià, dels sants Abdó i Senent (30 de juliol). Persèfone, en lo simbòlic, en el camp dels aliments, està relacionada amb la mangrana, la qual, com el raïm, maduren en la tardor, de setembre a novembre, justament durant el mes típic de la verema, setembre (si bé la collita de raÏm ja pot començar, si més no, amb el primerenc, en juliol, i allargar-se a octubre), i durant la tardor.

A més, recordarem que Sant Joan Baptista (24 de juny) es celebra en el moment de major llum en l’hemisferi nord (un poc després de l’entrada de l’estiu), mentres que, sis mesos després, la festa del naixement del seu cosí Jesús (Nit de Nadal), 24 de desembre, té lloc poc després del dia més curt de l’any i d’haver començat l’hivern.

A tot lo escrit sobre els noms i els seus símbols, afegiré que, fins i tot, en el llibre ”La vida dels gloriosos sants Abdó i Senent” (de Joan Baptista Anyés i editat per Ulleye, en el 2010), en la plana on comença l’apartat “Cobles en llaor de santa Bàrbara”, Santa Bàrbara apareix enmig dels sants Abdó i Senent, i que qui veiem a la nostra esquerra (corresponent a la dreta de la santa) porta forment i una palma, mentres que l’altre duu un penjoll de raïm i una palma. El color groc correspondria a lo que creix cap al sol, cap a dalt, al forment, al dia i, fins i tot, a l’home (si ho dividíssem entre home i dona).

Això coincidiria amb el fet que, per exemple, en Nepal, on una germana meua va ser uns dies, un elefant femella estigués lligat a un tronc que acabava, en la banda de dalt, en pla (–), mentres que el mascle, que era molt a prop de la femella, ho estava a un tronc que ho feia en punta (l). Farem un parèntesi per a recordar, ací, que el nom “Senent” significa “la punta de ferro de la fletxa o de la llança; pur, net, destil·lat” i, en canvi, “Abdó” vol dir “el molt servicial, el servidor de Jesús, serf de Déu”. Sobre aquesta punta de fletxa, que, per la forma final, podria recordar-nos la d’una espasa (aïna actualment associada a la guerra, però no en altres temps), en el llibre “Arqueología feminista ibérica”, llegim “puñal, cuchillo, espada, alabarda, flecha, lanza, jabalina… (…)

Las armas han sido interpretadas, de manera generalizada por académicos como: armas de defensa que pertenecerían al guerrero de élite enterrado en la tumba. Pero (…) el arte prehistórico matriarcal en la Península Ibérica, antes de que la invasión romana provocase la evolución de las ideas religiosas hacia el patriarcado, era de carácter simbólico” (p. 269).

Tornant a l’anècdota dels elefants, quan la meua germana preguntà el motiu dels dos troncs distints, una persona li aclarí que es feia per a diferenciar el gènere de cada elefant. Podríem, fins i tot, afegir, que en la llengua de signes de les persones sordes, quan el capellà, en plena missa (com en una a què vaig assistir), diu “És just i necessari”, en el moment de dir “just” adreça el seu braç dret, detall que concorda amb les idees de puresa i de netedat, que han eixit al principi d’aquest apartat sobre l’origen i el significat dels noms Abdó i Senent.

Per a continuar amb la relació entre els noms, els seus significats, el gènere de cada u del sants i què portaria cada u (en el cas que només l’acompanyàs forment o raïm), adduirem que, en molts apartats del llibre “Metafísica del sexo”, de Julius Evola, l’autor parla sobre el triangle invertit i la línia en horitzontal (relacionats amb la dona) i, per una altra banda, sobre el triangle que mira amunt i dret i la línia vertical (relacionats amb l’home), a partir de representacions al llarg de la història de la Humanitat. Aquests detalls que exposa Julius Evola, els podríem relacionar amb el forment (que tira amunt) i amb el raïm (que ho fa cap avall) i, per una altra banda, amb “la punta de ferro de la fletxa” (cap amunt) i amb “el molt servicial” (cap avall).

Així mateix, direm que, en la mateixa línia del sentit de lo que acompanya a cada sant i de la identificació de cada u, podríem entrar, com ara, en com la representació que fa Jaume Huguet (s. XV) dels Sants de la Pedra, ens trau que el que hi ha a la nostra esquerra té l’espasa cap amunt, mentres que qui hi ha a la nostra dreta l’orienta cap avall, com es pot veure, per exemple, en una foto dins de l’article “Jaume Huguet i el retaule dels sants Abdó i Senén” (http://www.raco.cat/index.php/terme/article/viewFile/40616/122012), de Joaquín Yarza Luaces (p. 30). Tindríem, doncs, Senent (el de la nostra esquerra), qui inclina l’espasa cap amunt, i, en canvi, Abdó (el de la nostra dreta), qui ho fa cap avall.

Sobre el tema de les espases (en lloc del forment i del raïm), direm que l’hem trobat en algunes representacions artístiques i que, hem pogut saber, a través d’un missatge del 5 de juny del 2019, enviat per Sofia Mata de la Cruz, directora del Museu Diocesà de Tarragona, amb qui havia contactat la vespra, que “Al Museu Diocesà de Tarragona hi ha una taula del Mestre de Cervera, dos compartiments de la predel·la del retaule de Sant Jaume de Vallespinosa obra de Jaume Mates, i una taula solta amb dos compartiments que mostren escenes de la seva vida. Totes les representacions els presenten amb corones reials i espases. No he vist cap amb altres atributs”, això és, amb forment i amb raïm, com en la majoria de les obres d’art. Una informació interessant: corones reials, espases…

Finalment, com a resum de les entrades sobre Demèter i Persèfone, Càstor i Pòl·lux i, ací, Cautes i Cautopates, inclourem una taula.

A ABDÓ I SENENT (Malandia)

Notes: El 30 de març del 2017, en resposta a un missatge que havia enviat a Martirìà Brugada i Clotas eixe dia, em responia que “La meva tendència (més d’acord amb Francisco Javier Delicado Martínez) és vincular els dos sants al simbolisme del dia i de la nit. Així, no és estrany que, inicialment, iconogràficament també es puguin identificar als mitraics CAUTES I CAUTOPATES, com també als Dioscurs, al Yin i Yang…”.

Per a accedir a l’entrada “El Mitreo de Mérida” es pot escriure el nom, ja dins de la web, en la banda dreta (on hi ha un apartat reservat per a fer-hi cerques) o bé, escrivint el nom en Google, però no, directament, amb l’enllaç, el qual ens remet a la darrera entrada de la web.

“Adne” vol dir “abans de la nostra era” i l’utilitzen algunes persones, en lloc de la forma “aC” (“abans de Crist”).

El raïm primerenc, sovint s’ofereix amb motiu el dia de la festa dels Sants de la Pedra i, així, podem dir que ja apareix a finals de juliol, tot i que el mes típic de la verema és setembre, el mes en què comença la tardor.

Finalment, quant a l’anècdota de la meua germana en Nepal, li agraesc que em confirmàs, el 24 d’octubre del 2019, que així era i que, d’alguna manera, admetés que aquest detall fos publicat en la recerca i en la web.

Els Sants de la Pedra i els germans Càstor i Pòl·lux

20 d'octubre de 2019GeneralCàstor i Pòl·lux, Cautes i Cautopates, cultura grega, cultura romana, Demèter i Persèfone, els Sants de la Pedra, mitraisme, origen i significat dels noms Càstor i Pòl·lux, Sant Nin i Sant NonLluís Barberà i Guillem

A continuació tractarem el tema dels Sants de la Pedra i del seu vincle amb els germans bessons Càstor i Pòl·lux.

I, ¿per què els germans mitraics Cautes i Cautopates, com els romans Càstor i Pòl·lux, i com Demèter i Persèfone (de la cultura grega), van en una línia molt pròxima i, en molts sentits, comuna, a la dels sants Abdó i Senent? Doncs, entre altres motius, perquè, per exemple, és un fet, com podem llegir en l’entrada “Dioscuros: Cástor y Pólux” (https://animasmundi.wordpress.com/2015/04/07/dioscuros-castor-y-polux), d’Alejandro Miñano Herrero (amb qui contactí per mitjà d’un missatge), en el bloc “Animasmundi”, que “Como todos los gemelos reunían tanto la unidad en sí como al binario” i que, en la cultura grega “en el origen del mundo había un huevo, precisamente dividido en dos mitades (à UnoàDosàGemelos).

(…) Sin duda se trata de un hecho excepcional, y esto en las culturas arcaicas es signo de lo numérico, de lo extraordinario, de lo misterioso.

(…) Los gemelos son conocidos sobre todo por el apelativo prestigioso de Dioscuros, pues ambos se benefician en algunas ocasiones de la paternidad divina.

(…) La constelación de Géminis tiene dos estrellas, llamadas por los griegos Cástor y Pólux o los gemelos, que eran vistas como símbolos del hombre (*), que representa el microcosmos, en contraposición a Zeus, que representa el macrocosmos.

Cástor era considerado como mortal y Pólux como inmortal. Es un hecho astronómico interesante que la estrella Cástor está disminuyendo en fulgor y no tiene la luz que tenía hace varios cientos de años; mientras que Pólux, el hermano inmortal, está aumentando en brillantez y eclipsando a su hermano.

No nos es extraña la dualidad que es enfatizada en Géminis pues se presenta en una gran cantidad de historias mitológicas. Por ejemplo nos la encontramos en Rómulo y Remo y en Caín y Abel (*), es decir, existe un fuerte paralelismo entre ellos: un hermano muriendo y el otro viviendo.

Los Dioscuros eran reverenciados tanto en Esparta como en Roma (donde se les dedicó un templo en el Foro) como símbolos de la virtud guerrera y de la solidaridad fraternal”.

Sobre aquesta fraternitat, malgrat que Francisca Martín-Cano no en faça esment a la fraternitat, sí que indica que hi ha casos de troballes d’arqueologia referents a “representaciones esquemáticas de dos féminas de similar edad juntas o cogidas de la mano, datadas en el año 3300 adne(*)” (p. 326) i “maternidades de madre con hija adolescente (reflejo de la descendencia matrilineal y de la Diosa Madre y su Hija” (p. 327)

Aquestes virtuts, com hem pogut veure en més d’un document, també estan associades als germans Abdó i Senent.

A continuació, introduirem, igualment, el significat dels noms Càstor i Pòl·lux, atenent a informació que hi ha en Internet. Si partim de l’entrada “Cástor. Nombre de niño” (https://actividades.parabebes.com/significado-castor), de la web “Para bebés”, tenim que el nom Càstor “Se encuentra como voz griega, pero tiene origen sánscrito lejano; Kastûri, ‘almizclero’, equivalente a ‘oloroso’” (*). Per una altra banda, si cerquem “Cástor” (https://www.todopapas.com/nombres/nombres-de-nino/castor), en la web “TodoPapás”, llegim “Nombre de origen griego derivado de la palabra kekasmai, que significa ‘brillante, excelso’”. No obstant això, cal tenir present que, quant a intensitat de llum, l’estel Pòl·lux és més potent que Càstor.

Quant a “almizclero”, en valencià, “almescat”, es dona el cas que, si partim de la “Gran Enciclopèdia Catalana”, veiem que és una planta que “té flors purpúries”, detall que podria recordar-nos el color del raïm i el de la mangrana (fruita relacionada amb Persèfone). A més, en el “Diccionari Català-Valencià-Balear”, es diu que l’almesc (o mesc) és una “Substància molt olorosa, de color fosca i de gust amarg”. Finalment, he arribat a pensar que la segona entrada, la que parla de la lluminositat, pogués tenir una connotació negativa, així com també la té la prepotència o l’agressivitat de Caín, pel fet que la seua violència anul·la la bondat del seu germà (u dels casos de dualisme en la història dels símbols i de figures mitològiques o del món de les religions). A més, el color púrpura és fosc. Aquesta puntuació sobre la idea de “brillant”, fins i tot, la podríem confirmar millor tot seguit, quan veurem quin és el significat del nom Pòl·lux, el qual, si ens fonamentem en la informació treta d’Internet, sí que és més uniforme i coherent, a més de positiu.

Així, el nom Pòl·lux, partint de l’entrada “Pólux: origen y significado del nombre para niño Polux” (https://www.guiainfantil.com/nombres/nombres-para-ninos/significado-del-nombre-polux), de la web “guiainfantil.com”, vol dir “El que es muy amable”. Aquest significat, a diferència del relacionat a Càstor, sí que coincideix, simbòlicament, amb el següent, tret de l’entrada “¿que significa el nombre de Polux y de donde viene?” (https://es.answers.yahoo.com/question/index?qid=20060727121429AA2vX4P), de la web “YAHOO! RESPUESTAS”: “Polux, segun el lexicon de Liddel viene de ‘polydeukeis’ que significa ‘muy dulce’”.

De totes maneres, tot i aquestes diferències, sí que podem observar, entre totes aquestes figures mitològiques (junt amb les religioses), que són presents la part guerrera i la fraternal, a hores d’ara, vinculades al dia (lo actiu, Pòl·lux, Sant Joan Baptista, Demèter) i a la nit (lo passiu, Càstor, Jesús en forma de Nen, Persèfone). Així, podríem deduir que Pòl·lux, de la mateixa manera que Jesús al costat de Sant Joan Baptista, estaria relacionat amb la part positiva, amb el bé (recordem el passatge bíblic en què el colom es posa dalt de Jesús, acabat de batejar pel seu cosí Sant Joan Baptista, i una veu, des del cel, diu “Aquest és el meu Fill, l’estimat, n’estic molt content”). A més, recordarem que la banda forta s’identifica amb la dreta, fins i tot, en locucions com a tort i a dret i expressions com ser el braç dret d’algú o que, per exemple, en les corts feudals, a la dreta del rei… era el braç eclesial i, en canvi, a l’esquerra, el braç militar.

Així, també tenen punts comuns Cautes i Cautopates, germans bessons de la religió mitraica i que també estaven en relació amb el dualisme i amb funcions molt semblants a les de Demèter i Persèfone.

Notes: Els que sobreviuen són Ròmul i Caín, personatges que maten l’altre germà: Rem i Abel, respectivament. En canvi, per exemple, la violència no apareix entre Demèter i Persèfone, com tampoc ho fa entre Sant Joan Baptista i Jesús, ni entre Cautes i Cautopates, fet que ens pot dur a pensar en les cultures matriarcalistes. Castor i Pòl·lux, com les tres parelles agrícoles que hem esmentat adés, també van units per mitjà de lo fraternal.

Les lletres “adne” hi ha persones que les utilitzen amb el significat “abans de la nostra era” en lloc de la forma “aC”, això és, “abans de Crist”.

Una de les entrades sobre el nom Càstor no figura, a hores d’ara, en Internet.

Els Sants de la Pedra i el nom Senent

12 d'octubre de 2019General"Arqueología feminista ibérica" (llibre), "L'ordre simbòlic de la mare en les festes d'agost de Bétera" (estudi), "La vida rural a Gallecs" (estudi), els Sants de la Pedra, Francisca Martín-Cano Abreu, Imma Dasí Estellés, origen i significat del nom Senent, origen i significat dels noms Abdó i Senent, Sant Nin i Sant Non, simbologia, XV Assemblea d'Història de la RiberaLluís Barberà i Guillem

A continuació, hi ha part de la informació recopilada sobre l’origen i el significat dels noms dels Sants de la Pedra, en aquest cas, en relació amb el nom Senent com també sobre el simbolisme relacionat amb el sant Senent.

SENENT. “Senent” correspondria al sant que portaria el forment, amb lo que va cap al cel, amb l’home, és a dir, a la fletxa (penis en erecció), a la puresa, a la rectitud. Bíblicament parlant, faria el paper de Jesús, per ser l’estimat, el predilecte i, fins i tot, el del Nen Jesús (relacionat amb la puresa, amb la innocència, amb la bonesa) i, òbviament, està relacionat amb la vida sexual, la qual comença, en totes les persones ja en la Terra, des del moment del naixement i perdura fins a la mort.

Així, en el passatge del bateig de Jesús per part de Sant Joan Baptista (Mt 3,16-17), llegim “Una volta batejat, Jesús isqué de l’aigua, i va veure l’Esperit de Déu davallant com un colom i posant-se-li damunt. I heus ací una veu del cel que deia:

— Aquest és el meu Fill, l’estimat, n’estic molt content”.

En la tradició, es considera que el braç dret és la persona de confiança i, com cal imaginar, quan es parla d’estimat, ho explicita com també la valoració positiva que en fa tot seguit. Però, aquest braç també representa la justícia, com quan, durant una missa que vaig presenciar físicament, el capellà, amb el llenguatge dels signes i oralment, adreçà el braç dret mentres pronunciava la frase “es justo y necesario”.

I, per a confirmar qui és qui, hi ha que Jesús ix de l’aigua…, així com el nounat ho fa de les aigües de la mare que l’ha engendrat i, a continuació, comença a enfilar-se amunt, així com el forment ho fa cap al cel a mida que creix i fins que li arriba la decaiguda, és a dir, quan assoleix el màxim de la seua joventut (simbolitzat, en les estacions, per l’estiu, estació que, astronòmicament, s’inicia el 21 de juny, durant els dies de màxima lluminositat, entre finals de juny i, si fa no fa, els primers deu dies de juliol) i, encara que no es palpe, ja no ho farà més en el camp biològic (a diferència de quan porte quaranta anys més i comence a decaure, cap als seixanta).

Aquest creixement físic limitat podria interpretar-se, fins i tot, com el moment en què passen la corbella i és collit durant l’estiu o, àdhuc, a la fi de juliol i, puntualment, a principis d’agost (com hem trobat en el dietari de Joan Ros Herrero, del Vallès Oriental)(1), moment en què apareixerien els Sants de la Pedra, tot i que en el refranyer popular ja siga manifesta la pèrdua de llum a principis d’agost.

Continuant amb el tema de la fletxa, en el llibre “Arqueología feminista ibérica”, de Francisca Martín-Cano, hi ha que, en la Prehistòria, “Con las armas específicas, como una flecha, pretenderían propiciar, con metáfora semántica, la faceta de la diosa cuando personificaba la constelación, que existe aún con el mismo nombre: de Sagita/ La Flecha; con una espada o cuchillo, (…) la constelación Sagitario; con un palo o bastón, la faceta de la Diosa cuando personificaba la constelación Maza” (p. 271). Cal dir que, els Sants de la Pedra, algunes vegades apareixen amb pals, que podrien recordar-nos la vara de molts polítics, com ara, l’accés a la batlia. No obstant això, sobre els bastons, Francisca Martín-Cano, comenta que es tractaria de “orgías / báculos(*) neolíticas y de la Edad de Bronce, modeladas en barro o pasadas al bronce usadas como consolador por las Sacerdotisas en rituales sagrados para propiciar la Diosa Madre, y herederas de los abundantes adminículos (*) paleolíticos tallados en cuerno animal (…) denominados con el término engañoso, inventado por Lartet en 1866, de ‘bastón de mando’. Con ello, los curas (*) ocultaron, que una de las acciones sagradas más importantes practicadas por nuestras ancestras desde el Paleolítico para propiciar a la veterana Gran Diosa, fue la masturbación con cuernos de animales” (p.238), “para propiciar que la Diosa Hermafrodita/Bisexual enviase la Fertilidad” (p. 286).

En eixe sentit, a diferència de les “obreres casades” de Bétera, de què parla Imma Dasí en l’estudi “L’ordre simbòlic de la mare en les festes d’agost de Bétera”, les quals podrien recordar-nos la Mare de Déu i, a més, Sant Senent (partint del seu significat etimològic), les “obreres fadrines” (les quals encara s’enfilen amunt en la vida així com ho fa el forment), són “símbol de futur i promesa i de fragilitat, es llueixen davant el poble, mostren a la comunitat la seua esplendor, les seues qualitats personals i encants, els abillats (6) vestits i ornaments i la riquesa familiar. El fet que cultivassen les alfàbegues servia per demostrar la seua capacitat creativa i de sacrifici” (p. 6). Sincerament, també em recorda la infantesa i, així, la possible combinació entre mare i fill, de què parla Angie Simonis.

Per tant, la figura que portaria el forment, artísticament i simbòlica, seria a la nostra esquerra segons mirem frontalment. De fet, en Castalla (l’Alcoià), hi ha una obra de ceràmica, amb Santa Bàrbara enmig d’ambdós sants, en què veiem, a la nostra esquerra, el sant que porta el forment, això és, Senent, representació que apareix en el llibre “La vida dels gloriosos sants Abdó i Senén”, de Joan Baptista Anyés, en l’edició d’Ulleye, de què parlarem més avant.

I tot això seria si partíssem dels diòscurs (que té a veure amb els Sants de la Pedra), tocant el tema de l’aigua i, com veiem, introduint Sant Joan Baptista. Fins i tot, en Benimodo (població valenciana de la comarca de la Ribera Alta), hi ha un plafó ceràmic, que els representa i en què sí que apareix el seu nom davall de la imatge de cada u dels sants, com podem veure en el document “Curs Conéixer La Ribera Benimodo” (https://xvassembleahistoriaribera.files.wordpress.com/2012/08/benimodo.pdf), a partir d’una web dedicada a la “XV Assemblea d’Història de la Ribera. Benimodo, 9, 10 i 11 de novembre de 2012”, signat per Anna Alfonso (historiadora de l’art), Pau Armengol (arqueòloga) i Rafael López (cronista de Benimodo) i editat per l’Ajuntament de Benimodo en febrer del 2008. Llegim “Plafó ceràmic dels Sants de la Pedra.

Es troba ubicat al núm. 16 del carrer dels Sants i la seua data de realització se situa al voltant del 1790.

Representa els Sants Abdó i Senén, amb Sant Josep, La Puríssima i Sant Felip Benici. Els dos sants principals es troben de peu vestits a la romana amb grans mantells d’erminis i estan coronats. Abdó, en la mà dreta porta un ram d’espigues i Senén, en l’esquerra, un sanglot de raïm”. La Puríssima es troba, mirant l’obra, en la banda de dalt, junt amb els dos sants. Ara bé, si l’observem d’esquerra a dreta i tenint present els sants Abdó i Senent (de dimensions més grans que Sant Josep, la Mare de Déu i Sant Felip Benici), veurem que la Puríssima apareix enmig dels dos sants. I si, així mateix, observem els Sants de la Pedra i la Mare de Déu, arribem a la conclusió que, d’esquerra a dreta, primerament, hi ha Sant Abdó (“S. Abdon.M.r”, en el plafó), en el centre, la Puríssima (“Mater Purísima”, en l’obra) i, en la dreta, Sant Senent (“S. Senent.M.r”, en la representació). La indicació “M.r” vol dir “Mártir”. Un altre dels casos on hi ha els noms dels sants, per exemple, és en la localitat aragonesa d’Apiés, pertanyent al terme de la ciutat d’Osca, en l’església de San Félix. Així, en l’altar d’aquesta església hi ha unes pintures en què els noms figuren en la corona dels sants i en aquest sentit: el de l’esquerra, “sn. abdon”; el de la dreta, “sn. senen”. Informació facilitada per Mara Allué, per mitjà d’un missatge de l’11 de novembre del 2018, a través d’unes fotos.

En resum, Abdó porta forment i es troba a la nostra esquerra, la Mare de Déu (la Puríssima) és en el centre dels dos sants (encara que amb menor grandària i en la banda de dalt) i, finalment, Senent duu raïm i es situa a la nostra dreta. Quant a lo que porta cada sant, direm que, en el llibre “Arqueología feminista ibérica”, de Francisca Martín-Cano, hi ha que en la Península Ibèrica s’han trobat obres anteriors al sorgiment del cristianisme, en què “Son portadas por manos femeninas, diferentes frutas de cosecha: racimos de uva, espigas de cereales, aceitunas, o cornucopias llenas de frutos, como símbolo propiciador de Fertilidad” (p. 417).

Ara bé, tot lo comentat, fins ara, respecte a Sant Joan, a Jesús, a l’obra en què apareix Santa Bàrbara i els Sants de la Pedra i al plafó en què apareixen ambdós sants i la Puríssima, si els consideràssem uns diòscurs i masculins, si més no, artísticament.

Però la cosa canvia quan passem a veure que, encara que ho siguen i que, a més, tinguen relació amb l’aigua, u dels dos va acompanyat de forment (un element clarament agrícola i relacionat amb la cultura mediterrània, d’estiu, és a dir, de l’estació associada amb la joventut). Aleshores, és quan creiem menester donar pas a una hipòtesi que, personalment, considere més consistent, més ferma i més en línia de lo que estem aïllant ací: Demèter i Persèfone, a diferència de Sant Joan Baptista, de Jesús, de Càstor i Pòl·lux i de la Mare de Déu del Carme, sí que estan relacionades amb el forment i formen una parella ben antiga, en aquest cas, de deesses, i està vinculada a lo agrícola. Fins i tot, podríem afegir les divinitats mitraiques Cautes i Cautopates, de què feu esment Martirià Brugada i Clotas, en el missatge que m’envià , el 30 de març del 2017, amb la seua visió sobre els sants Abdó i Senent en relació al simbolisme masculí i al femení. I, així, introduiríem la cultura romana, la grega, la cristiana i la mitraica i trobaríem, en bona mida, un paral·lelisme, tot i que podrem observar que hi ha una major semblança entre Demèter i Persèfone (de la cultura grega), Sant Joan i Jesús (del cristianisme, una religió molt relacionada amb Orient) i Cautes i Cautopates (de la cultura mitraica, indo-persa), almenys, per les raons següents:

1) Són cíclics i tenen a veure directament amb l’estiu i amb l’hivern (és a dir, amb juny i amb desembre).

2) U va cap amunt (en sentit ascendent) i l’altre cap avall (en sentit descendent).

3) Estan vinculats al dia i a la nit (i a símbols equivalents o molt pròxims), de manera més evident, per exemple, a través de detalls artístics: forment / raïm, juny / desembre (Sant Joan Baptista i Jesús, respectivament), torxa cap amunt / torxa cap avall.

Font:

(1) Ho podem llegir en l’estudi “La vida rural a Gallecs. Dietaris de Joan Ros Herrero (1895-1978)” (https://researchgate.net/profile/Judith_Anso_Ros/publication/277007078_La_vida_rural_a_GallecsDietaris_de_Joan_Ros_Herrero/links/555da0d608ae86c06b5db15b/La_vida_rural_a_GallecsDietaris_de_Joan_Ros_Herrero.pdf), de Judith Ansó Ros i de Glòria Campoy Collado (editat per l’Ajuntament de Mollet del Vallès i en què participa el Centre d’Estudis Molletans, 1a edició, 2011): “El darrer cereal que es collia era el blat (de finals de juliol fins a l’agost). L’any 1929 s’inicia la sega a finals de juliol i l’any 1932 comencen a segar el blat el 4 d’agost”.

Notes: Bàcul: Crossa, especialment, la que és símbol d’autoritat pastoral, com ara, la d’un bisbe.

Adminicle: lo que serveix d’ajut.

Tot i que no compartesc el to anticlerical, ni la tendència a presentar la religió amb térmens de generalització i de lluita, sí que accepte que es pogués fer aquest ús tendenciós de la paraula bastons, per tal de no acceptar que les dones foren les que portaven les regnes en les cultures agrícoles i que mai no ho feien per mitjà d’una mena de matriarcat, és a dir, de la rigidesa normativa ni del culte al poder.

Abillat vol dir vestit o guarnit convenientment.

El 9 d’Octubre de 1238, més que un dia qualsevol

9 d'octubre de 2019Generalbon cor, costums, cultura, Dia del 9 d'Octubre, esperit creatiu, honradesa, iniciativa, llengua, llibertat, naixement del Regne de València, País Valencià, Poble lliure, Poble matriarcal, Poble Nou, tradicionsLluís Barberà i Guillem

El 9 d’Octubre de 1238, el dia que nasqué un Poble nou, lliure, d’arrels matriarcals i emprenedor

Molts valencians estem oberts a conéixer les lleis, les tradicions, els costums, llengües, etc., d’altres Pobles forasters al del Regne de València que nasqué el 9 d’Octubre de 1238, encara vinculat i, amb força, a la llei goda (del segle VII i que perdurà durant bona part de l’Edat Mitjana), amb un esperit matriarcal ben evident i amb una cultura també matriarcal que afavoria l’esperit emprenedor i la llibertat de tots els seus membres. En celebrar aquell dia, recordem que s’hi creava un Poble nou, lliure (perquè no dependria ni de Catalunya, ni d’Aragó, sinó que seria un regne més), un Poble que, d’aleshores ençà, conserva en la memòria eixe fet: que no nasqué subjugat, ni tutelat per un altre.

I dic esperit emprenedor perquè, el 19 de febrer del 2019, mentres raonava amb un amic que estigué cinc anys en Atacama (i, de pas, en contacte amb la cultura colla, de Sud-amèrica), li comentí que, em feia l’efecte que, de la mateixa manera que es sap que u dels factors que més afavoreix la creativitat i el desenvolupament de les persones és un sistema d’organització molt més participatiu i, per tant, “matriarcal”, 1) en les cultures matriarcals, malgrat que, per exemple, una dona ocupàs el càrrec més alt en l’escala, la forma de govern seria més tolerant i, per tant, no militar o rígida i 2) que en aquestes cultures, com que hi hauria més tolerància, també hi hauria major esperit emprenedor i major desenvolupament creatiu de les persones i, per tant, 3) un major esperit comunitari però condescendent, que no buscaria la uniformitat de criteris i, així, més obert a crear ponts interpersonals i intergeneracionals. La seua resposta fou afirmativa.

També tenim present, molts valencians, que aquest regne nou abraçaria el cristianisme, això és, una religió matriarcal (com es reflecteix en els capítols 10 i 11 dels “Fets dels Apòstols”, en el Nou Testament, escrit en els segle I), a diferència de les religions i de línies espirituals que impulsen l’enfrontament contra els qui no combreguen amb el seu punt de vista.

Per eixe motiu, molts valencians, això sí, triem no acceptar, com ara, com a amics, les persones de mala voluntat, ni lo que no ajude a la llibertat de tots (¡de tots!) i, així, a la cultura del pactisme, tan present en la història de la Corona Catalanoaragonesa i, com ara, en Anglaterra i en la cultura anglosaxona.

No volem trencar (¡ni rompre!) amb la nostra història, ni amb les nostres tradicions, ni deixar-ho a banda, com si no importàs gens ni miqueta per al futur ni, per exemple, per a les generacions següents, ni per als nouvinguts. Per això, aplanem el camí a les persones que no abracen viure amb un estil totalitari, militarista, colonitzador o dèspota i sí que actuem en pro del reconeixement dels drets de totes les persones i de tots els Pobles del planeta, com qui ho fa amb tots els membres d’una família, d’una comunitat de veïns o de regants o, com ara, d’una associació cultural.

Per a molts valencians, la llibertat inclou l’interés per la tradició i impulsar els vincles amb les persones que sí que aproven lo matriarcalista, tan present en el valencià (que parlem, que llegim i que escrivim amb intenció de millorar-lo i de promoure’l a nivell formal i tot, no sols amb acudits, ni amb música fallera o entre els amics valencianoparlants) com també es manifesta en la cultura així com ho fa, per exemple, en altres llengües del món: en el basc, en l’asturià, en el gallec, en l’aimara, etc.

Finalment, diré que, així com els nostres avantpassats i altres persones (la gran majoria, valencianoparlants) ens han transmés el valencià, molta cultura popular i més, principalment, a través de les mares i de les àvies (també conegudes com “padrines”, perquè eren les padrines dels nets i tot), nosaltres, sí, molts valencians que estimem la llibertat i les llibertats de totes les persones i de tots els Pobles del món (no sols les d’un grup restringit), conservem encara aquests costums que, moltíssims dels nostres avantpassats, han estimat de veritat i que, al mateix temps que acollien la pau (que no la passivitat), la germanor (però no el xantatge), la cooperació (però no l’esgotament a costa de la indiferència d’altri) o, per exemple, la bona harmonia (que no la mansuetud com a persones), ens han encoratjat a mantenir com el caliu,… i que, els qui ara vivim com a part del Poble Valencià, estem disposats a dignificar al mateix temps que ens obrim de braços a totes les persones obertes, honrades i de bon cor.

I en eixe camí, i amb eixos objectius, em trobe i emprenc amb iniciativa i estimant i impulsant la llibertat, com un muntó de persones que conec; i jo, com elles i com moltes més, confie en mi, en moltes persones i en el demà.

Alaquàs, 9 d’Octubre del 2019.

Els Sants de la Pedra i el nom Abdó

6 d'octubre de 2019General"Arqueología feminista ibérica" (llibre), "L'ordre simbòlic de la mare en les festes d'agost de Bétera" (estudi), "Metafísica del sexo" (llibre), Francisca Martín-Cano Abreu, Imma Dasí Estellés, Julius Evola, origen i significat del nom Abdó, Sant Nin i Sant Non, Sants de la Pedra, simbologiaLluís Barberà i Guillem

Tot seguit, hi ha part de la informació recopilada sobre l’origen i el significat dels noms Abdó i Senent com també el simbolisme relacionat amb cada u dels dos sants, en aquest cas, amb Abdó.

Com que part de la informació ja figura en u dels documents adjunts en l’entrada “Els Sants de la Pedra, uns sants que agermanen” (1), del 30 de juliol del 2019, no farem al·lusió, ací, a les fonts relacionades amb els significats dels noms, concretament, en el que es titula “Els sants Abdó i Senent, una part del matriarcalisme català”.

Origen i significat dels noms Abdó i Senent.

A més, si partim del significat etimològic dels noms dels dos sants, derivats de l’hebreu, hi ha que Abdó, segons distintes fonts d’Internet, en hebreu, vol dir “el molt servicial”, “serf” , “el servidor de Jesús”, “serf de Déu”. En canvi, Senent equival a “la punta de ferro de la fletxa o de la llança”, “pur, net, destil·lat” i, també, “l’innocent, el qui fa honor a la seua puresa, el bondadós”, a més que podria provenir del grec Zen, sobrenom de Júpiter en grec. I, en els dos noms, com ja hem vist, a partir de l’hebreu. Senent també apareix com “tall de l’espasa” i, fins i tot, com a “regal de Déu” (en hebreu), “relacionat amb Déu” (en grec). Cal afegir que no hem trobat cap article sobre els Sants de la Pedra en què es dedique un apartat a la procedència lingüística i al significat dels noms Abdó i Senent. Tot i això direm que, en l’article “Imatge dels nostres sants (XXI). Sant Abdó” (2), publicat en la pàgina 3 del “Full Dominical” (no. 3581) de l’arquebisbat de Tarragona, i signat per Sofia Mata de la Cruz (amb qui contactí en juny del 2019), sí que hi ha informació sobre el significat del nom Abdó (en línia amb la que ja havíem trobat en març del 2017) com també informació nova, relativa a l’origen, per motius de pronúncia, dels noms familiars (Nin i Non), cosa que representa una novetat: “Curiosament, a Catalunya, on des de temps molt antics se li tenia molta devoció junt amb sant Senén, la dificultat de pronunciar els dos noms va derivar en l’apel·latiu ‘Sant Nin i sant Non’ o bé ‘Sant No i sant Ne’”. Els comentaris sobre Sant No i Sant Ne, la veritat és que em fan pensar que no es corresponen a Catalunya; i, per un fet ben simple: no m’ho ha comentat cap amic de Facebook de Catalunya, ni cap de les persones vinculades a lo religiós i que, d’alguna manera, han tractat més el tema dels dos sants. Tot i això, acollírem amb interés la informació.

ABDÓ. En primer lloc, aquest punt sobre els noms em porta a pensar que “Abdó” estaria relacionat amb el penjoll de raïm, amb el triangle invertit, amb lo que va cap a la terra, amb la dona, és a dir, amb lo que, fins i tot, bíblicament (Mt 1,38), apareix com l’esclava del Senyor: “Maria va respondre:

— Ací em tens. Soc l’esclava del Senyor. Que Déu ho faça tal com tu dius”.

I l’àngel se’n va anar”. La Mare de Déu, a més, sovint, apareix de color blau, en representacions pictòriques, color associat a la passivitat, a la calma, encara que, més d’una vegada, li acompanya el roig clar. Aniria, una vegada més, en la línia simbòlica de Sant Joan Baptista, l’aigua i la dona, festivitat que es celebra el 24 de juny, tres dies després d’iniciar-se l’estiu. Fins i tot, podríem relacionar-la amb la vulva, ja que, històricament (sobretot, abans de la introducció del cristianisme, estava vinculada al triangle invertit). Així, en el llibre “Arqueología feminista ibérica”, de Francisca Martín-Cano Abreu (3), hi ha que, entre els diferents motius relacionats amb vulves, que poden presentar-se en l’art prehistòric, per exemple, hi ha “la Vulva húmeda y referida al Delphis/Vientre/Útero de la Diosa, Origen de la Vida y que producía la Fertilidad (lluvia). (…) su Vulva dejaría caer la Fertilidad (símbolo propiciador de agua: que surge de la Vulva, de las Mamas, de los Ojos… de la Diosa, y produciría la germinación de la semilla (…)” (p. 223).

I, fins i tot, si partim de la recerca “L’ordre simbòlic de la mare en les festes d’agost de Bétera” (4), estudi d’Imma Dasí Estellés, en què es parla sobre diferents festivitats estiuenques, entre elles, la dels Sants de la Pedra, veiem que la figura de la mare, en Bétera, apareix simbolitzada per les “obreres casades”, de manera semblant a la Mare de Déu al llarg dels evangelis, malgrat la virginitat de la Mare de Déu, virginitat que, partint del llibre “Metafísica del sexo”, de Julius Evola (5), vol dir que “en la Antigüedad se usaba a veces el término ‘virgen’ para designar no sólo a la mujer que todavía no había tenido experiencias sexuales, sino también a la que no estaba casada, la muchacha que podía haber tenido relaciones con un hombre, pero no en calidad de esposa, y que quería evitar el vínculo y la subordinación al matrimonio” (p. 159).

Aquestes “obreres casades” són “símbol de realitat i fermesa, representen la dona madura, responsable, elegant i serena , que guiarà i protegirà a les joves, són també conegudes com clavariesses” (p. 9) i “el seu paper és el d’acompanyar, custodiar, dirigir i guiar a l’obrera fadrina com una mare durant tota la festa i acollir-la sota la mantellina protectora, simbolisme fet realitat moments abans d’entrar a l’església. Al llibre Nostres Festes es reflecteix: ‘Les obreres casades en un pla més discret, seran figures en un jorns [= jorn] de matriarcat com no n’he conegut a cap poble del País Valencià’. Cada obrera casada fa parella amb una obrera fadrina i l’acompanya sempre, cap obrera fadrina ix de casa sense que l’obrera casada vaja a recollir-la” (p. 9). Recordem que, la Mare de Déu, no sols és l’esclava del Senyor, sinó que sol aparéixer, artísticament, amb un blau intermedi, tranquil. A més, la dona madura, de la mateixa manera que el triangle invertit o que el raïm que creix, va cap a la terra d’on un dia sorgí el tronc que l’hi ha duta i a què ara torna de nou, si bé encara li resta vida per davant, tot i trobar-se en la fase de la plenitud.

Com a aclariment, direm que la paraula “obrera”, en el cas d’aquestes festes, “casada” i “fadrina”, com escriu Imma Dasí, fa referència, prou en línia amb la quarta accepció del Diccionari Català-Valencià-Balear, a les persones “que tenen a llur càrrec l’administració de l’obra d’una església, d’una confraria o d’una altra institució religiosa o benèfica”.

Ara bé, sense abandonar la línia de què estem parlant, seguint el significat del nom Abdó com també el simbolisme del triangle invertit, donarem entrada a Persèfone, filla que fa parella amb Demèter i que, com Abdó, també va unida a una fruita de color del raïm negre: la mangrana. La mangrana madura en la tardor, de setembre a novembre en l’hemisferi nord (https://ca.wikipedia.org/wiki/Magraner). Així, en l’entrada “Deméter y Perséfone” (6), de la web “Comprensión lectora: mitos griegos”, podem llegir que “Deméter aceptó que el príncipe de las tinieblas se case [= casase] con Perséfone. Su hija debía pasar seis meses al año con Plutón, un mes por cada granada que comió y seis meses junto a Deméter, su madre.

Por esta razón la tierra florece y fructifica en primavera y verano, cuando Perséfone visita a su madre y la tierra está triste y seca en otoño e invierno, cuando Perséfone está junto a Plutón”.

A més a més, i continuant amb Persèfone i la mangrana, direm que en l’entrada “Simbolismo de la Granada” (7), treta de la web “DESDE MI VENTANA Hacia los mares de un mundo simútáneo”, a partir d’un escrit d’Ángeles Díaz en la revista “SYMBOLOS”, veiem que “en el simbolismo el mito de las diosas Deméter y Perséfone, la granada es una expresión de fertilidad y de renovación de la naturaleza, pues sus múltiples granos son, como los gérmenes o las células embrionarias, una expresión magnífica que muestra la exuberancia y admirable perfección de la naturaleza. Un símbolo que pone a la semilla (…) como testigo de una transmutación verdaderamente mágica, pues su muerte a un estado, el de germen, produce junto a los nutrientes de la tierra, el agua y demás elementos, su multiplicación generosa y jugosa”. Però també s’afig que “En el mito de las dos diosas, Deméter y Perséfone, se une amor y muerte, lo dulce con lo amargo tal el sabor de la granada”.

Lo escrit referent a les dues obreres de Bétera com també lo relatiu a les dues divinitats gregues i la mangrana, ens pot fer pensar, atenent a Angie Simonis (pàgina 145 de la tesi) i a Julius Evola, que ambdues divinitats (i també els Sants de la Pedra) són la part femenina, doble, mentres que, per contra, la part masculina, aleshores, com encara en moltes pervivències matriarcalistes presents en la cultura de l’àmbit lingüístic, és secundària i només la integra un element, l’home. Anem a pams.

Angie Simonis comenta que “La Diosa no reconocía ni se acompañaba de un esposo individual, sólo del hijo que más tarde se convertiría en consorte; el papel de la mujer como madre y el prestigio social de la maternidad precedió al de la institución de la esposa” (p. 145).

Amb unes altres paraules, però continuant amb la tònica d’Angie Simonis, Julius Evola, en “Metafísica del sexo”, escriu que“Shing Mu, la Gran Diosa, la Virgen Madre china, es simultáneamente la patrona de las prostitutas. Si pasamos a otro universo cultural, constatamos que las huríes celestiales islámicas vienen descritas como simples vírgenes, pese a que se ofrecen ininterrumpidamente al abrazo de los elegidos: un rastro de esta idea, traspasada a un plano materialista, la encontramos en el dogma cristiano según el cual María, habiendo concebido sin haber sido fecundada por un hombre, siguió siendo virgen incluso después del parto. El sentido más profundo de todos estos ejemplos sólo lo han captado superficialmente quienes han proporcionado la siguiente explicación: en la Antigüedad se usaba a veces el término ‘virgen’ para designar no sólo a la mujer que todavía no había tenido experiencias sexuales, sino también a la mujer no casada, la muchacha que podía haber tenido experiencias con un hombre, pero no en calidad de esposa, y que quería evitar el vínculo y la subordinación al matrimonio. (…) La virginidad, por consiguiente, como inaprensibilidad, como abismalidad, como ambigüedad y elusividad de la ‘mujer divina’, constituyente del aspecto ‘Durgâ’ (‘inaccesible’) de ésta y que también tiene relación con la calidad fría , capaz de coexistir con la cualidad ardiente y fascinante de la naturaleza afrodítica, de la hetaira” (pp. 159-160).

I, per a acabar aquest apartat sobre les dues divinitats gregues i la mangrana, direm que, Persèfone, com figura en l’entrada “En pos de Deméter (2)” (8), escrita per Mª Ángeles Díaz en la publicació “SYMBOLOS” (no. 25-26, p. 192), “es un aspecto de la diosa que encarna tanto las energías que descienden del cielo, como aquellas ascendentes que impulsan el crecimiento de la nueva planta; por tanto además de la semilla, Perséfone simboliza la lluvia que (…) penetra en el tierra y fertiliza”. Pluja, part femenina, aigua, del cel cap a la terra, etc.

En segon lloc, caldria incloure la figura del majoral de les festes de Bétera, la qual ens porta, en el camp del cristianisme, a Sant Josep. Per això, com a introducció, abans de passar al nom Senent, direm que, com escriu Imma Dasí, en “L’ordre simbòlic de la mare en les festes d’agost de Bétera”, “Després de la guerra civil (1940), els majorals que acompanyaren a les obreres es van autodenominar Majorals de la Mare de Déu d’Agost.

Representen la joventut, la força, l’empenta, l’alegria, el soroll i el foc. Són els animadors de les festes, directament, en els actes en què participen activament, i indirectament, són els organitzadors de les festes (…).

Ells, amb ‘recorte galante y ancestral’ com deia el pintor [Francisco Lozano], seran fidels companys de festa de les obreres i del ritual de les festes” (p. 12).

Adduirem que Xavier Martí Juan, de Castelló de la Ribera, en un missatge del 7 de gener del 2019, quan aporta informació sobre el nom Abdó, escriu: “Abdó. Nom propi de persona, que deriva de l’hebreu עבדון(Abdon), que significa servent o servidor de Jahvé. En la Bíblia hi ha una ciutat anomenada Abdon (Js 19, 28; 21,30 i 1Cr 6,59), ciutat assignada als clans de la tribu d’Aser, després donada als levites. També és el nom del jutge d’Israel anterior a Samsó (Jt 12,13-15) i d’altres personatges (1Cr 8, 23.30; 9,36; 2Cr 34,20). Tant la Bíblia de la Fundació Bíblica Catalana (Barcelona 1969) com la Bíblia Catalana Interconfessional (també la versió valenciana) transcriuen en tots els casos Abdon, acabat en ene. Entre nosaltres, però, el nom és més conegut per ser un dels sants de la Pedra i se sol escriure sense ene final. Segons Llull (2010, p. 17), amb les formes Abdon i Abdona es troba a partir del s. XVI com a nom de bateig a Mallorca, però de forma escassa. ¿No seria millor escriure’l en tots els casos sota la forma Abdom? A Castelló el diminutiu és Abdomet”. Agraesc la informació facilitada per Xavier Martí Juan.

Finalment, direm que, a partir de les fons consultades en la recerca, la forma originària no és Abdom, sinó les que hem indicat, motiu pel qual m’incline per les formes Abdó i Abdon.

Fonts:

(1) Entrada “Els Sants de la Pedra, uns sants que agermanen” (https://malandia.cat/2019/07/els-sants-de-la-pedra), del 30 de juliol del 2019.

(2) Article “Imatge dels nostres sants (XXI). Sant Abdó”, publicat en la pàgina 3 del “Full Dominical” (no. 3581) de l’arquebisbat de Tarragona (https://www.esglesiadetarragona.cat/wp-content/uploads/2018/10/fd3581Catala.pdf), i signat per Sofia Mata de la Cruz.

(3) Llibre “Arqueología feminista ibérica”, de Francisca Martín-Cano Abreu, Editorial Letras de Autor, 2016.

(4) Estudi “L’ordre simbòlic de la mare en les festes d’agost de Bétera” (http://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/53422/1/Imma%20Dasi%20Estelles.pdf), d’Imma Dasí Estellés.

(5) Llibre “Metafísica del sexo”, Julius Evola (José J. de Olañeta, Editor, Barcelona, 1997).

(6) Entrada “Deméter y Perséfone” (http://www.quintilianus.net/lecturas/demeter.html), de la web “Comprensión lectora: mitos griegos”.

(7) Entrada “Simbolismo de la Granada” (http://dmiventana.blogspot.com.es/2016/03/simbolismo-de-la-granada.html), treta de la web “DESDE MI VENTANA Hacia los mares de un mundo simútáneo”, a partir d’un escrit d’Ángeles Díaz en la revista “SYMBOLOS”.

(8) Entrada “En pos de Deméter (2)” (http://symbolos.,com/s27demeter2.htm), escrita per Mª Ángeles Díaz en la publicació “SYMBOLOS” (no. 25-26, p. 192).

Calasparra i llegendes sobre els Sants de la Pedra

27 de setembre de 2019General"Cuadernos de Historia de Calasparra (Nº I)", "los Santos Mártires" (Calasparra), "Vida portentosa y novena de los santos Abdón y Senén" (Calasparra), els Sants de la Pedra, llegendes, llegendes de Calasparra (Múrcia), Sant Nin i Sant NonLluís Barberà i Guillem

A continuació escriurem unes llegendes que hem trobat en relació amb Calasparra, una població murciana de cultura castellana on els Sants de la Pedra estan molt arrelats i on encara tenen vida.

Començarem dient que, en una obra de Calasparra, “Vida portentosa, y sagrada novena de los santos mártires y Exclarecidos Reyes, S. Abdon, y Senen” (1), patrons d’aquesta població de Múrcia, hi ha una llegenda (pp. 4-6), malgrat que no figure amb eixe nom. Diu així en l’original:

“Desde que nacieron estos Santos, dieron indicios de su futura Santidad; y assi, que tuvieron uso de razón, empezaron à señalarse en todo genero de virtudes. Destinòlos el Cielo para Patronos de los Labradores, y defensores de los frutos de la tierra; y assi se ha reconocido siempre con mas particularidad en esto su excesso patrocinio. En confirmación de esto refiere Francisco de Mercede, que habiendo visto en Persia un Campo los antiguos, poblado de doradas espigas, y un Valle coronado de rosas, quisieron experimentar con el tacto, lo que registraba la vista; pero quedaron admirados à el examinar el prodigio; pues de repente se desaparecieron las espigas, y se desvanecieron las rosas. Acudieron à un Santo Abad, llamado Paulino, quien en aquellos tiempos florecìa con especial nota de santidad, y este, interpretandoles el misterio, les respondiò de esta forma: Significan las espigas, y rosas, que haveis estrañado, la gran fertilidad, que promete el Altissimo à la Persia, por intercesión de sus amigos, y Santos Reyes Abdòn, y Senèn, que despreciando sus Regias Diademas, y ocupados solamente en heroicas obras de virtud, es todo el empleo de sus vidas, y contemplar las perfecciones Divinas, y han merecido con sus ruegos esta felicidad, y favor para este floridissimo Imperio de Persia”.

Prosseguint amb Calasparra, però ara, mitjançant el llibret “Cuadernos de Historia de Calasparra Nº I SAN ABDÓN Y SAN SENÉN Julio 1997” (2), en paraules dels autors, “Conversando con personas mayores del pueblo hemos podido recoger dos versiones completamente distintas de la leyenda de los Santos Mártires San Abdón y San Senén que a continuación reflejamos:

Para unos, la historia de estos personajes se remonta a los primeros tiempos del cristianismo. Según esta versión se trataría de unos hombres, un noble y su criado, que acuciados (*) por el hambre robaban los frutos de la tierra para aliviar su necesidad. Puestas en aviso las autoridades de las actividades, dan permiso a los campesinos para prenderlos y acabar con ellos, para terminar así con las fechorías de la pareja que tantos problemas causaba a los campos.

Cuando los paisanos de estas tierras consiguieron localizarles los prendieron y terminaron con sus vidas decapitándolos. Para mofa y escarnio intercambiaron sus cabezas. Con el tiempo se dieron cuenta de que el castigo había sido excesivo en relación con la culpa y comenzó un proceso para exonerarlos (*), llegando a ser elevados a los altares y considerados por su[s] fieles como protectores de los campos y la agricultura.

Otra de las versiones de la tradición local nos cuenta que eran unos príncipes persas, convertidos als cristianismo, que teniendo necesidad de escuchar la Santa Misa no disponían de pan y de vino para la consagración, por lo que se dedicaron a robar uva y trigo para fabricar los elementos de la Eucaristía y para repartir entre los más necesitados. Fueron descubiertos y capturados por los soldados romanos y condenados a morir decapitados.

Sus amigos consiguieron recuperar sus cuerpos y para que no fuesen descubiertos los metieron en unos barriles de los utilizados para contener vino sacándolos del país en unas carretas tiradas por bueyes. Comenzaron a viajar buscando un lugar lejos de sus enemigos para que reposaran sus restos. Y cuentan que, cuando aquellas carretas pasaban cerca del lugar donde ahora está su ermita, los bueyes se negaron a caminar. Aquel hecho prodigioso se interpretó como el deseo de los Santos a permanecer aquí. Y en eses mismo paraje, sobre un altozano (*) que domina la vega del Segura, se les construyó una pequeña ermita, que es la que hoy alberga sus imágenes” (p. 27).

Aquestes llegendes de Calasparra, en relació amb les altres que hem trobat durant la recerca, són realment peculiars i molt distintes a la gran majoria, cosa que no lleva el seu valor etnològic, a més que hi amplia la tradició oral (ara, plasmada en l’escriptura) vinculada amb els Sants de la Pedra.

Font:

(1) L’obra “Vida portentosa, y sagrada novena de los santos martyres, y Exclarecidos Reyes, S. Abdón, y Senén, Patronos de la Villa de Calasparra” ( http://www.murcia.es/jspui/bitstream/10645/979/1/Archivo526.pdf), del P. Fr. Sebastián Saez (de 1765), publicada en Calasparra.

(2) El llibret “Cuadernos de Historia de Calasparra Nº I SAN ABDÓN Y SAN SENÉN Julio 1997”, elaborat per diversos autors i editat per la Fundación Emilio Pérez Piñero (de Calasparra), per Caja Murcia i pels autors, que s’elaborà en Calasparra (població murciana on estan arrelats els Sants Abdó i Senent), en 1997.

Agraesc la generositat de Juan Sánchez, arxiver municipal de Calasparra, qui feu possible que que m’aplegassen aquests quaderns.

Notes: Acuciados és una paraula castellana que, en valencià, diem apressants, acuitats.

Exonerarlos, en valencià, exonerar-los, vol dir, perdonar-los.

Altozano, és una paraula castellana que, en valencià, diem tossal, pujol, turó.

Calasparra, la caldera i els Sants de la Pedra

22 de setembre de 2019General"Cuadernos de Historia de Calasparra (Nº I)", "los Santos Mártires" (Calasparra), "Vida portentosa y novena de los santos Abdón y Senén" (Calasparra), la caldera (Calasparra), Sant Nin i Sant Non, Sants de la PedraLluís Barberà i Guillem

Tot seguit parlarem sobre Calasparra, en relació amb els Sants de la Pedra, allí molt coneguts com “los Santos Mártires” i, en acabant, exposarem un llibre del segle XVIII, que fou publicat en aquesta població murciana de tradició cultural castellana, en aquell temps, part del Regne de Castella.

En primer lloc, direm que Calasparra és una població que, en principi, està en una zona que no fou precisament part de la Corona Catalanoaragonesa, per exemple, quan en bona part de lo que ara és la província de Múrcia, s’hi parlava valencià, motiu pel qual, em fa pensar (i ho comentí, durant l’entrevista que em feren, en juliol) que la decisió de prendre els sants Abdó i Senent com a patrons de Calasparra partís de la idea, per exemple, d’algun càrrec religiós o bé d’algun noble que entràs en contacte amb territoris on es parlàs valencià, com ara, del Regne de València, on sí que estaven arrelats els Sants de la Pedra. Afegirem que, d’acord amb l’article que llegirem a continuació, tingué lloc en el segle XVI.

L’article “San Abdón y San Senén. Historia y tradición en Calasparra” (1), de Francisco Casinello Martínez, tret de l’obra “Los patronazgos en la Región de Murcia. VII Congreso de Cronistas Oficiales de la Región de Murcia”, coordinada per Ricardo Montes Bernárdez, “Las referencias más tradicionales sobre la aparición de los santos Abdón y Senén en Calasparra citan que pudieron ser aquellos primeros repobladores entre los que, en 1412, se repartieron las tierras, quienes trajeron la devoción de estos mártires a tierras murcianas. Sin querer obviar que es posible que esta tradición sea cierta y aquellos primitivos repobladores de origen aragonés conociesen y trajesen de sus lejanas tierras esta devoción, lo cierto documentalmente que las primeras noticias sobre los Santos aparecen a finales del siglo XVI. Tanto es así que ni tan siquiera fueron los primeros patronos de Calasparra. (…) Probablemente una época de malas cosechas unida a un ambiente de exaltación religiosa con numerosas fundaciones de santuarios y ermitas, influye para que el Comendador buscase un nuevo patrón más directamente relacionado con la protección de la agricultura y del que pudieran conseguir unas reliquias que concentrasen la devoción hacia el patronazgo.

(…) Los últimos años del siglo XVI y los primeros del XVII ven aumentar considerablemente la devoción a los Santos y ya en la visita de la encomienda de 1.609 encontramos la fundación de la Ermita de los Santos por Pedro Hernández ‘natural de esta villa por su devoción y la repara y tiene proveida de ornamentos y de los demas necesario y solo tiene necesidad de presente de recorrer los tejados de alguna teja…”.

(…) A lo largo del siglo XVII la fiesta de los Santos se va consolidando y en el siglo XVIII ya está considerada como la más importante de la Villa” (pp. 189-191).

Sobre el segle XVIII, referent a Calasparra, el cronista diu que “Juan de Moya Hurtado, Escribano del Concejo de Calasparra desde 1.748, nos dice en 1.779 que (…) se hacía ‘… caridad de pobres y reparto de pan y carne…”, tradición que, con modalidades diferentes y con otro sentido, aun se ha mantenido hasta la actualidad” (p. 192).

A aquestes línies de Francisco Casinello, podem adduir una part d’una obra del segle XVIII, “Vida portentosa, y sagrada novena de los santos martyres, y Exclarecidos Reyes, S. Abdón, y Senén, Patronos de la Villa de Calasparra” (2), del P. Fr. Sebastián Saez (de 1765), publicada en Calasparra, en què l’autor comenta que “Dedican à estos Ilustres Martyres un dia, en que les celebran solemne fiesta, (…) donde estos Santos tan peculiares de este Pueblo, en quanto à la devoción, con que los miran, como à Patronos, que comúnmente se entienden con el epíteto de los Santos de Calasparra, o los Santos de la Caldera (*); de cuya circunstancia dimana aquel regular dicho, con que suelen ponderar las gentes alguna vasija de gran magnitud, que exclaman con aquella palabras: Es mayor, que la Caldera de Calasparra.

(…) trato del método, que observa aquella Ilustre Villa de celebrar esta funcion de los Santos Abdòn, y Senèn; y así, (…) no passarè en silencio el principio, y motivo de donde toma denominación esta vulgaridad tan proclamada por todas partes. Sucede que en esta Villa se reserva una grande, y espaciosa Caldera, circunvalada de ceños (*) por su mayor firmeza, la qual està solo destinada para el dia, en que solemnizan à estos Santos; pues para festejarlos mas cumplidamente por todos modos, se muestra aquel dia esta piadosa Villa magníficamente liberal con todo genero de personas, y para fin de disponer comida para tantos, està proporcionada dicha Caldera; siendo capàz en el concavo de su circunferencia, cocerse suficiente menestra para surtir un batallon de Gente. Guisase comunmente en èlla toda la carne de una gran res (*) de Bacuno (*) que con dos, ò tres cargas de las verzas (*), que dà el tiempo, y à correspondencia, una desmedida porción de otras legumbres, y demàs condimentos, que se requieren, para sazonar (*) aquel manjar, se dispone en toda forma, aunque en Caldera, una muy bien provista olla. Determinan à uno, ò dos hombres, à cuyo cuidado queda cometido el prepararla, para que estè en términos de comerse; siendo antiquada costumbre, que sirva la calle de cocina, donde se represente todo este explendido aparato, la que siempre se plantea en el sitio, que estè enfrente de la casa de los Mayordomos, que suelen ser dos, ò mas, algunos años, à cuya conducta, y dirección toca hacer repartimiento, el qual suele ser, dando una parte de limosna à los necessitados, y otra por reliquia, à los que no necesitan; de suerte, que por ser en nombre de los Santos Martyres estas expensas, y ser tanta la devoción de aquel Pueblo, les hace dicha olla el caldo gordo à pobres, y ricos” (pp. 83-85).

Finalment, i també en relació amb la caldera, direm que, a través d’informació treta del llibret “Cuadernos de Historia de Calaparra Nº I SAN ABBÓN Y SAN SENÉN” (3), de juliol de 1997, sabem que, en Calasparra (com també en Pedrosa del Rey, una població castellana i també d’arrels castellanes), intervenen els bous, un fet molt minoritari en quasi tot l’àmbit lingüístic, almenys, en lo relacionat amb la festa dels Sants de la Pedra.

Així, a partir de les informacions recopilades en la recerca, sembla formar part més aïna de la cultura castellana, ja que en la major part de les poblacions de la històrica Corona Catalanoaragonesa, la festa s’orienta més cap a balls i danses, la processó, la desfilada de trets festius (com ara, gegants, en Catalunya), l’arreplega de diners mitjançant la venda d’aliments o a través de subhastes, etc., més en línia amb lo que llegirem tot seguit i també tret del mateix llibret de Calasparra.

“Continua narrándonos Don Luis, que otro de los momentos culminantes de las celebraciones en honor de los Santos era el llamado Viernes de Mayordomas. Se celebraba ese festejo el último Viernes de Agosto y estaba organizado por la mayordomía de los Santos para hacer la postulación (*) (…) por el pueblo a cargo de un grupo de escogidas señoritas que eran recogidas de sus domicilios por autoridades locales, mayordomos y acompañadas cada una de ellas por un joven. Recorrían todo el pueblo, de casa en casa, recogiendo donativos en dinero o en diferentes objetos que luego eran sometidos a pública subasta.

Al día siguiente se volvían a correr los toros de la misma forma que se había hecho durante el Día de los Santos. Los astados (*) eran sacrificados en la Corredera y después de descuartizados se ponían a cocer en las enormes ‘calderas de los Santos’, dando lugar al dicho: ‘Es más grande que las calderas de los Santos’.

(…) La caldera era repartida entre todo el pueblo” (pp. 30-31).

ABDÓ I SENENT (Calasparra, s. XVIII, llibre)

Font:

(1) L’article “San Abdón y San Senén. Historia y tradición en Calasparra”, de Francisco Casinello Martínez, tret de l’obra “Los patronazgos en la Región de Murcia. VII Congreso de Cronistas Oficiales de la Región de Murcia”, coordinada per Ricardo Montes Bernárdez , en pdf, Es pot consultar en Internet, per exemple, entrant en Google i, després, anant a l’enllaç https://www.cronistasdemurcia.es/congresos-cronistas-1 i després a l’apartat “Congresos cronistas”, on es veuen les obres que s’elaboraren arran de cada u dels congressos de cronistes.

(2) L’obra “Vida portentosa, y sagrada novena de los santos martyres, y Exclarecidos Reyes, S. Abdón, y Senén, Patronos de la Villa de Calasparra” ( http://www.murcia.es/jspui/bitstream/10645/979/1/Archivo526.pdf), del P. Fr. Sebastián Saez (de 1765), publicada en Calasparra.

(3) El llibret “Cuadernos de Historia de Calasparra Nº I SAN ABDÓN Y SAN SENÉN Julio 1997”, elaborat per diversos autors i editat per la Fundación Emilio Pérez Piñero (de Calasparra), per Caja Murcia i pels autors, que s’elaborà en Calasparra (població murciana on estan arrelats els Sants Abdó i Senent), en 1997.

Agraesc la generositat de Juan Sánchez, arxiver municipal de Calasparra, qui feu possible que m’aplegassen aquests quaderns.

Notes: U dels altres noms familiars que reben els sants Abdó i Senent, en aquest cas, en Calasparra, és “los Santos de la Caldera”.

També veiem que, en Calasparra, hi ha l’expressió “Es más grande que las calderas de los Santos”.

El mot ceños (en aquest cas, referit a la caldera), en valencià correspon a cércols.

La paraula castellana res, en valencià, correspon a cap.

En el text de 1765, llegim, literalment, Bacuno en lloc de vacuno i, per exemple, verzas, en lloc de berzas (en valencià, cols).

La paraula castellana sazonar, en valencià, assaonar, vol dir fer saborós el menjar.

Que es feia la postulació vol dir que es demanava amb una instància.

El terme castellà astado equival a lo que nosaltres diem banyat (que té banyes), bou.

Calasparra i la festa matriarcal dels Sants de la Pedra

15 de setembre de 2019General"Cuadernos de Historia de Calasparra (Nº I)", "Diana a los Santos Mártires", "HImno de los Santos Mártires" (Calasparra), els Sants de la Pedra, els Sants Màrtirs (Abdó i Senent), jota popular de Calasparra (Múrcia), música religiosa en castellà, Sant Nin i Sant NonLluís Barberà i Guillem

A continuació, parlarem sobre els Sants de la Pedra en relació amb Calasparra, una població murciana d’arrels culturals castellanes però on els Sants de la Pedra (allí coneguts com “los Santos Mártires”) han arrelat i on s’introduïren, segons les fonts escrites, en el segle XVI.

Destacarem que, tot i ser una població de cultura castellana (i no precisament pròxima a terres valencianoparlants o on s’hagués parlat el valencià en algun moment) hi ha interés per les arrels d’aquesta festa, d’origen matriarcalista, per lo vinculat amb els sants Abdó i Senent i, a més, obertura cap als altres, amb intenció d’aprendre de manera que el conjunt dels habitants que la integren puguen augmentar el coneixement del seu passat i, de pas, anar cap al demà amb més formació cultural.

Adduirem que, durant l’entrevista que em feren, en juliol, els comentí que, en parlar d’“aragonesos”, calia afegir-hi que, si així es fa al·lusió a habitants de la Corona d’Aragó, era important tenir present que, per exemple, a hores d’ara, en la part d’Aragó on més estan arrelats els Sants de la Pedra, és en la zona catalanoparlant (la Franja d’Aragó) i que fora del conjunt d’aquestes poblacions aragoneses, a penes hi ha devoció: ni en la banda on es parla aragonés, ni en la banda castellanoparlant.

Igualment, com llegim en l’article “San Abdón y San Senén. Historia y tradición en Calasparra”, de Francisco Casinello Martínez, tret de l’obra “Los patronazgos en la Región de Murcia. VII Congreso de Cronistas Oficiales de la Región de Murcia”, coordinada per Ricardo Montes Bernárdez (1), “Las referencias más tradicionales sobre la aparición de los santos Abdón y Senén en Calasparra citan que pudieron ser aquellos primeros repobladores entre los que, en 1412, se repartieron las tierras, quienes trajeron la devoción de estos mártires a tierras murcianas. Sin querer obviar que es posible que esta tradición sea cierta y aquellos primitivos repobladores de origen aragonés conociesen y trajesen de sus lejanas tierras esta devoción, lo cierto documentalmente [es] que las primeras noticias sobre los Santos aparecen a finales del siglo XVI. Tanto es así que ni tan siquiera fueron los primeros patronos de Calasparra. (…) Probablemente una época de malas cosechas unida a un ambiente de exaltación religiosa con numerosas fundaciones de santuarios y ermitas, influye para que el Comendador buscase un nuevo patrón más directamente relacionado con la protección de la agricultura y del que pudieran conseguir unas reliquias que concentrasen la devoción hacia el patronazgo.

(…) A lo largo del siglo XVII la fiesta de los Santos se va consolidando y en el siglo XVIII ya está considerada como la más importante de la Villa” (pp. 189-191).

En segon lloc, continuem amb els Sants de la Pedra, en Calasparra, però ara, a través de la poesia que hem vist en el llibret “Cuadernos de Historia de Calasparra Nº I SAN ABDÓN Y SAN SENÉN Julio 1997”, elaborat per diversos autors i a què vaig accedir en juny del 2019, en què, en la pàgina 38, llegim:

“DIANA A LOS SANTOS MÁRTIRES

San Abdón y San Senén,

San Senén y San Abdón.

Son los patronos de Calasparra

son el orgullo de nuestro pueblo,

son los ladrones (*) que nos dejaron

amor y gloria en nuestro suelo.

Y cuando llega esta noche brava

nos amanece con las palomas

y no hay un alma que se resista

cuando la Peña alza sus copas (*).

¡¡¡VIVAN LOS SANTOS MÁRTIRES!! ¡¡VIVAN!!

San Abdón y San Senén,

San Senén y San Abdón.

Con anhelo se espera el día

con cariño y amor divino,

como hermanos gozamos juntos

entre charangas, cerveza y vino.

Música y Letra: Francisco Escavy”

En la página 39 d’aquest llibret de Calasparra, hi ha un poema que diu així:

“A SAN ABDÓN Y SAN SENÉN

PATRONOS DE CALASPARRA

Cuando en la Roma clásica imperó

Decio, un monarca de los más paganos,

con la insania feroz de los tiranos,

a dos creyentes persas inmoló (*).

Y de Roma el espíritu llegó

de estos dos Santos, Mártires cristianos,

a proteger, con sus benditas manos,

a este pueblo, que a su fe se acogió.

Santos Abdón y Senén, Patronos nuestros,

por la luz que a estos lares os condujo

os pedimos sumisos a los dos.

Para nosotros, los favores vuestros

y que sigáis usando vuestro influjo

ante el supremo y sempiterno Dios.

Elías García Sánchez”

Així mateix, en Calasparra, hi ha un himne, escrit per Ginés Torrente en les darreries del segle XIX, que, com podem llegir en els “Cuadernos de Historia de Calasparra Nº I”, diu així:

“HIMNO DE LOS SANTOS MÁRTIRES

A vos Santos milagrosos

la Persia os dio nacimiento

de las gracias sois portento (*)

y en la virtud prodigiosos.

Del culto de Dios celosos

Predicabais sus verdades.

Pues que sois nuestros patronos

libradnos de tempestades.

Luego que al mundo nacisteis

de vos divinos amantes

lucidísimos cambiantes

y en la virtud produjisteis.

A muchos enfermos disteis

salud (*) en las enfermedades.

Pues que sois nuestros patronos

libradnos de tempestades.

Ginés Torrente

(finales del S. XIX)”.

Finalment, i també en aquests quaderns d’història de Calasparra, de juliol de 1997, hi ha la lletra d’una jota popular que reproduïm a continuació:

“JOTA POPULAR DE CALASPARRA

Abdón le dijo a Senén:

Si no nos hacen Caldera,

tú te vas a Valentín[3],

yo me voy a Hondonera

y nos vamos a encontrar

en el Soto de la Boquera” (p. 39).

Font:

(1) “San Abdón y San Senén. Historia y tradición en Calasparra”, article de Francisco Casinello Martínez, tret de l’obra “Los patronazgos en la Región de Murcia. VII Congreso de Cronistas Oficiales de la Región de Murcia”, coordinada per Ricardo Montes Bernárdez. Aquesta obra està en Internet, en pdf, per exemple, entrant en Google i, després, anant a l’enllaç https://www.cronistasdemurcia.es/congresos-cronistas-1 i, posteriorment, a l’apartat “Congresos cronistas”, on es poden consultar les obres que s’elaboraren després de cada u dels congressos de cronistes.

Agraesc la generositat de Juan Sánchez, arxiver municipal de Calasparra, amb qui poguí parlar i que feu possible que m’aplegassen aquests quaderns.

Notes: Comentarem que, aquests quaderns d’història són l’única font on he trobat, junt amb una llegenda també associada a Calasparra (i que hem tret en l’apartat de llegendes), que els Sants de la Pedra siguen lladres i que, a més, estiguen ben considerats.

Un altre detall que no ens ha aparegut en poblacions relacionades amb la històrica Corona Catalanoaragonesa i amb els Sants de la Pedra. són les copes, en senyal de festa.

Immolar (en castellà, inmolar) vol dir sacrificar, oferir en sacrifici.

La paraula castellana portento, en valencià, portent, vol dir fet extraordinari, que causa meravella.

No és normal que els Sants de la Pedra apareguen relacionats amb el guariment de malalties.

Finalment, quant als noms que apareixen en la jota de Calasparra, direm que Valentín, com em comentà Mª José Gomariz (de l’oficina de premsa de l’ajuntament de Calasparra), és una pedania dels térmens de Cehegín i de Calasparra; Hondonera, és una part de Calasparra, on hi havia una cooperativa agrícola i, finalment, el Soto de la Boquera també és u dels paratges “de la vega arrocera de Calasparra”, com indicava ella en un missatge del 18 de juny del 2019.

“¡Vítol als Sants de la Pedra!” i Massarrojos

8 de setembre de 2019Generalcom entaris lingüístics, els Sants de la Pedra, Massarrojos, matriarcalisme valencià, P. Cipriano Ibáñez Chisbert, Sant Nin i Sant Non, Santa Bàrbara, vocabulari pirotècnicLluís Barberà i Guillem

Tot seguit oferirem un apartat del llibre “Estampas de Masarrochos” (pp. 213-214), del capellà valencià Cipriano Ibáñez Chisvert, publicat en 1950, amb llicència eclesiàstica. Massarrojos és un històric poble independent valencià que, des de 1899, forma part del terme de la Ciutat de València.

En llegir bona part del les línies que hem triat i, sobretot, després de passar-me pel cap que tinc familiars en pobles com Alaquàs, Mislata (on nasqué el meu avi patern) i Paterna (d’on prové una rama de la meua família, per part de l’avi matern) i de viure ja més de deu anys en Alaquàs, crec poder escriure que, en Massarrojos com també en aquestes tres poblacions, devia haver, a primeries del segle XX, molt d’interés per la pirotècnia. I, a més, comentaré que, en una ocasió, amb motiu d’una visita a familiars meus de Mislata (durant les festes que hi tenien lloc), vaig veure-hi un acte pirotècnic semblant que m’ha vingut al pensament després de llegir la part final de lo que transcriurem a continuació.

També adduirem que les festes amb pólvora estan molt arraïlades en la nostra cultura.

“PATRONOS Y SANTA BÁRBARA

Estas son las dos fiestas tradicionales y, por ende, tienen algunas facetas peculiares que trataremos de mencionar.

La víspera dejan todos prontamente el trabajo. Cuando penetran en el pueblo volviendo desde las canteras, del campo o de Valencia, si encuentran cualquiera de los clavarios suelen cruzar con él preguntas alusivas a los actos del día siguiente:

— ¡Che! ¿Com li han eixit les coques a la teua Roseta?

— Si vols sabero ya saps ahón t’aspere; pasa per casa, amic; ella diu que les cristines y les de neu están que no els en cap més.

Efectivamente, las esposas de los clavarios preparan exquisitas pastas para convidar y obsequiar a los amigos, invitados y familiares; en sus cálculos previsores tienen muy en cuenta la visita de la música, que es un convidado de cuenta. ¡Cuidado si lo hacen bien, con humor y apetito!

Volvamos unos cincuenta años atrás. Entonces, al anochecer, veíamos fiesta, alpargatas blancas de ‘careta’, cubierto medio pie. Andaban de paseo o quedaban sentados a la puerta de casa, al refresco de las brisas del monte, tan apetecibles a fines de julio. Se hablaba de la orquesta, predicador, si los de los Santos ganaban en fuegos; los de Santa Bárbara en predicador; que no era posible que los Santos ganasen a Santa Bárbara en la ‘mascletá’ y ‘engraellat’, pues los clavarios de la Santa, con pedir al pirotécnico un ‘cabaset més de engraellat’ y dos ‘canterelles’, victoria segura. ¡Ah si éstos hicieran la fiesta primero!… As! Iban despachando cada cual según sus simpatías por una u otra de las dos Cofradías y organizadores de ambas fiestas. Lo plausible en estas diferencias y amistosas porfías es que se desarrollan sin la menor intención de molestarse entre sí, a pesar de los años que llevamos en estas disputas.

Los actos ordinarios son: pasacalle, volteo de campanas, buena orquesta y predicador y Procesión entrada la noche.

Extraordinarios: diana al despertar, y disparada de cohetes y ‘tronaors’. Concierto vespertino por alguna música afamada de la Región, castillo de fuegos artificiales, ‘cordá’, etc.

Cuando antaño se disparaba, antes de mediodía, el ‘engraellat’, los hombres se situaban, al tiempo que disparaban el ‘doble’, a la cabeza del citado ‘engraellat’, emprendiendo todos a una la carrera, precediendo al disparo, llegando en tumulto a la plaza, donde estaban ‘les canterelles’ que iban contando a medida que hacían explosión: ‘¡Una, dos, tres!…”, y al disparar la última prorrumpían: ‘¡Vítol als Sants de la pedra!’…”.

Font:

Llibre “Estampas de Masarrochos”, de Cipriano Ibáñez Chisvert, publicat per Editorial Sembrar, en 1950, amb llicència eclesiàstica.

Notes: En aquest apartat de l’obra de Cipriano Ibáñez, l’autor manifesta que les festes dels Sants de la Pedra i les de Santa Bàrbara, són les tradicionals en Massarrojos i, a més, ens comenta, en bona mida, com s’hi celebraven uns cinquanta anys arrere de quan ell les relata, és a dir, cap al 1900 o un poc més.

El fet que les qualifique de tradicionals i que, per exemple, no les exalte, a diferència de com fa, com ara, sobre altres festivitats religioses més en línia amb la política eclesial que sorgí del Concili de Trento i que cercava més la fama, la pompositat o, com ara, el tractar d’anul·lar lo que fos matriarcal (fet que afectà els Sants de la Pedra, com moltes més festes i detalls matriarcalistes presents en la nostra cultura i que, tot i això, encara es conserven i van cap al demà), o bé mitjançant poemes en línia amb lo militar i amb lo patriòtic de signe patriarcal i procedent de l’educació rebuda des de Castella o a partir de la introducció de la cultura castellana en tot l’àmbit lingüístic, com veiem en més d’un poema, mostra que, tot i el pas dels anys i la política que havien abraçat molts alts càrrecs de l’Església institucionalizada des de les Germanies (1519-1522), però també des de la noblesa i de persones relacionades amb el món de la justícia, el poble senzill i moltes persones, encara promovien la cultura matriarcalista que els havien transmés els seus avantpassats i moltes persones valencianoparlants.

Santa Bàrbara, durant la recerca, hem aplegat a veure-la, en una obra de ceràmica de Castalla (població valenciana de la comarca de l’Alcoià), enmig dels sants Abdó i Senent. En la religiositat cristiana, és l’advocada contra tempestats.

També direm que hi ha una presència gran de vocabulari pirotècnic i que, a hores d’ara, n’hi ha webs i, com ara, articles, on la persona que hi estiga encuriosida, pot trobar una explicació més detallada. En eixe sentit, afegirem que, la paraula “tronaor” (en la pronúncia popular valenciana), l’escriurem “tronador”, així com en castellà no escriuríem (ni diríem, almenys, després d’haver accedit a la cultura), “na” sinó “nada” (ni “to” sinó “todo”; ni “¡Jozú, mi arma!” sinó “¡Jesús, mi alma!”), llevat que, per exemple, ho féssem en un article sobre lingüística o, com ara, en cursiva i, a més, tenint present que, aquesta -d- començà a caure en el segon terç del segle XIX. En lo relatiu a la -d- adduirem que també és aplicable a les paraules “mascletà” (“mascletada”) i “cordà” (“cordada”).

Que, a primeries del segle XX, hi haguessen dues confraries en Massarrojos, m’ha recordat el fet que, per exemple, en els anys trentes del mateix segle, en moltes poblacions, hi haguessen dues bandes de música o més i que ho fessen en funció de la línia política dels seus membres.

Quant a la paraula “Vítol”, en el DCVB, apareix com “Víctor, crit de joia per a aclamar algú”. A més, en el mateix diccionari, s’indica que està molt utilitzada en el País Valencià (“val.”). La primera vegada que la vaig oir, fou cap al 1990, en boca d’unes persones que provenien del nord del País Valencià. És una paraula més a reviscolar i a escampar, com moltes més.

Finalment, direm que hi ha vocabulari ben distint en valencià i en castellà, com ara, “alpargatas” (en castellà) i que direm “espardenyes”, per exemple, en parlar de les “espardenyes de careta” que tantes vegades hem pogut veure molts de nosaltres, no solament amb motiu de danses i de balls, sinó, com ara, en el camp. La paraula castellana “porfía”, que, en valencià, diem “porfídia”, fa al·lusió a una obstinació posada a aconseguir alguna cosa, a fer-se donar la raó.