“¡Vítol als Sants de la Pedra!” i Massarrojos

 

Tot seguit oferirem un apartat del llibre “Estampas de Masarrochos” (pp. 213-214), del capellà valencià Cipriano Ibáñez Chisvert, publicat en 1950, amb llicència eclesiàstica. Massarrojos és un històric poble independent valencià que, des de 1899, forma part del terme de la Ciutat de València.

En llegir bona part del les línies que hem triat i, sobretot, després de passar-me pel cap que tinc familiars en pobles com Alaquàs, Mislata (on nasqué el meu avi patern) i Paterna (d’on prové una rama de la meua família, per part de l’avi matern) i de viure ja més de deu anys en Alaquàs, crec poder escriure que, en Massarrojos com també en aquestes tres poblacions, devia haver, a primeries del segle XX, molt d’interés per la pirotècnia. I, a més, comentaré que, en una ocasió, amb motiu d’una visita a familiars meus de Mislata (durant les festes que hi tenien lloc), vaig veure-hi un acte pirotècnic semblant que m’ha vingut al pensament després de llegir la part final de lo que transcriurem a continuació.

També adduirem que les festes amb pólvora estan molt arraïlades en la nostra cultura.

 

 

PATRONOS Y SANTA BÁRBARA

Estas son las dos fiestas tradicionales y, por ende, tienen algunas facetas peculiares que trataremos de mencionar.

La víspera dejan todos prontamente el trabajo. Cuando penetran en el pueblo volviendo desde las canteras, del campo o de Valencia, si encuentran cualquiera de los clavarios suelen cruzar con él preguntas alusivas a los actos del día siguiente:

— ¡Che! ¿Com li han eixit les coques a la teua Roseta?

— Si vols sabero ya saps ahón t’aspere; pasa per casa, amic; ella diu que les cristines y les de neu están que no els en cap més.

Efectivamente, las esposas de los clavarios preparan exquisitas pastas para convidar y obsequiar a los amigos, invitados y familiares; en sus cálculos previsores tienen muy en cuenta la visita de la música, que es un convidado de cuenta. ¡Cuidado si lo hacen bien, con humor y apetito!

Volvamos unos cincuenta años atrás. Entonces, al anochecer, veíamos fiesta, alpargatas blancas de ‘careta’, cubierto medio pie. Andaban de paseo o quedaban sentados a la puerta de casa, al refresco de las brisas del monte, tan apetecibles a fines de julio. Se hablaba de la orquesta, predicador, si los de los Santos ganaban en fuegos; los de Santa Bárbara en predicador; que no era posible que los Santos ganasen a Santa Bárbara en la ‘mascletá’ y ‘engraellat’, pues los clavarios de la Santa, con pedir al pirotécnico un ‘cabaset més de engraellat’ y dos ‘canterelles’, victoria segura. ¡Ah si éstos hicieran la fiesta primero!… As! Iban despachando cada cual según sus simpatías por una u otra de las dos Cofradías y organizadores de ambas fiestas. Lo plausible en estas diferencias y amistosas porfías es que se desarrollan sin la menor intención de molestarse entre sí, a pesar de los años que llevamos en estas disputas.

Los actos ordinarios son: pasacalle, volteo de campanas, buena orquesta y predicador y Procesión entrada la noche.

Extraordinarios: diana al despertar, y disparada de cohetes y ‘tronaors’. Concierto vespertino por alguna música afamada de la Región, castillo de fuegos artificiales, ‘cordá’, etc.

Cuando antaño se disparaba, antes de mediodía, el ‘engraellat’, los hombres se situaban, al tiempo que disparaban el ‘doble’, a la cabeza del citado ‘engraellat’, emprendiendo todos a una la carrera, precediendo al disparo, llegando en tumulto a la plaza, donde estaban ‘les canterelles’ que iban contando a medida que hacían explosión: ‘¡Una, dos, tres!…”, y al disparar la última prorrumpían: ‘¡Vítol als Sants de la pedra!’…”.

 

 

Font: 

Llibre “Estampas de Masarrochos”, de Cipriano Ibáñez Chisvert, publicat per Editorial Sembrar, en 1950, amb llicència eclesiàstica.

 

Notes: En aquest apartat de l’obra de Cipriano Ibáñez, l’autor manifesta que les festes dels Sants de la Pedra i les de Santa Bàrbara, són les tradicionals en Massarrojos i, a més, ens comenta, en bona mida, com s’hi celebraven uns cinquanta anys arrere de quan ell les relata, és a dir, cap al 1900 o un poc més.

El fet que les qualifique de tradicionals i que, per exemple, no les exalte, a diferència de com fa, com ara, sobre altres festivitats religioses més en línia amb la política eclesial que sorgí del Concili de Trento i que cercava més la fama, la pompositat o, com ara, el tractar d’anul·lar lo que fos matriarcal (fet que afectà els Sants de la Pedra, com moltes més festes i detalls matriarcalistes presents en la nostra cultura i que, tot i això, encara es conserven i van cap al demà), o bé mitjançant poemes en línia amb lo militar i amb lo patriòtic de signe patriarcal i procedent de l’educació rebuda des de Castella o a partir de la introducció de la cultura castellana en tot l’àmbit lingüístic, com veiem en més d’un poema, mostra que, tot i el pas dels anys i la política que havien abraçat molts alts càrrecs de l’Església institucionalizada des de les Germanies (1519-1522), però també des de la noblesa i de persones relacionades amb el món de la justícia, el poble senzill i moltes persones, encara promovien la cultura matriarcalista que els havien transmés els seus avantpassats i moltes persones valencianoparlants.

Santa Bàrbara, durant la recerca, hem aplegat a veure-la, en una obra de ceràmica de Castalla (població valenciana de la comarca de l’Alcoià), enmig dels sants Abdó i Senent. En la religiositat cristiana, és l’advocada contra tempestats.

També direm que hi ha una presència gran de vocabulari pirotècnic i que, a hores d’ara, n’hi ha webs i, com ara, articles, on la persona que hi estiga encuriosida, pot trobar una explicació més detallada. En eixe sentit, afegirem que, la paraula “tronaor” (en la pronúncia popular valenciana), l’escriurem “tronador”, així com en castellà no escriuríem (ni diríem, almenys, després d’haver accedit a la cultura), “na” sinó “nada” (ni “to” sinó “todo”; ni “¡Jozú, mi arma!” sinó “¡Jesús, mi alma!”), llevat que, per exemple, ho féssem en un article sobre lingüística o, com ara, en cursiva i, a més, tenint present que, aquesta -d- començà a caure en el segon terç del segle XIX. En lo relatiu a la -d- adduirem que també és aplicable a les paraules “mascletà” (“mascletada”) i “cordà” (“cordada”).

Que, a primeries del segle XX, hi haguessen dues confraries en Massarrojos, m’ha recordat el fet que, per exemple, en els anys trentes del mateix segle, en moltes poblacions, hi haguessen dues bandes de música o més i que ho fessen en funció de la línia política dels seus membres.

Quant a la paraula “Vítol”, en el DCVB, apareix com “Víctor, crit de joia per a aclamar algú”. A més, en el mateix diccionari, s’indica que està molt utilitzada en el País Valencià (“val.”). La primera vegada que la vaig oir, fou cap al 1990, en boca d’unes persones que provenien del nord del País Valencià. És una paraula més a reviscolar i a escampar, com moltes més.

Finalment, direm que hi ha vocabulari ben distint en valencià i en castellà, com ara, “alpargatas” (en castellà) i que direm “espardenyes”, per exemple, en parlar de les “espardenyes de careta” que tantes vegades hem pogut veure molts de nosaltres, no solament amb motiu de danses i de balls, sinó, com ara, en el camp. La paraula castellana “porfía”, que, en valencià, diem “porfídia”, fa al·lusió a una obstinació posada a aconseguir alguna cosa, a fer-se donar la raó.

Print Friendly, PDF & Email

Deixa un comentari

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada