“La cultura matriarcal estava en la realitat” (Pere Riutort Mestre)

General, , , , ,

 

 

Despús-ahir i ahir, en el grup de Facebook “Paraules de les illes Balears”, de què forme part, es feren uns quants comentaris que em recordaren possibles justificacions que s’oculten, sovint, quan ix el tema de la violència de gènere,com ara, quan una dona és agredida sexualment per un home. Com a exemple, n’exposaré uns quants, que he triat fotografiar hui, per a que el lector conega millor la realitat i, per tant, el present. 

A més, afegiré que ahir envií uns quants missatges a l’administrador per a que sabés que, per exemple, a principis d’octubre del 2020, quan ja portava recopilant cançons eròtiques en valencià, si més no, des del 13 de juny del 2020, més d’un 80% dels comentaris fins aleshores (o de les valoracions, per exemple, els “M’agrada”) o, com ara, les aportacions amb cançons que coneixien els que hi prenien part,… es mostraven favorables a la música popular eròtica en llengua catalana i, a més, al voltant d’una mitat de les persones que ho feien,… eren dones. 

Com em digué Pere Riutort Mestre, el 16 de desembre del 2020, durant una conversa, “La cultura matriarcal podia no estar en els documents de l’Estat, però estava en la realitat”. Ací tenim alguns dels efectes de la lluita que, alguns sectors (això sí, minoritaris), estan fent contra el patriarcat i amb la intenció d’imposar una mena de matriarcat.

Com diem, és un corrent minoritari i que no compta amb el suport d’eixe 80% de què parlem. Si no, ¿per què tanta valoració positiva i tanta aportació a l’estudi? La llengua catalana, des de les seues arrels (parlem, com ara, del segle X ençà) va unida al pactisme i a l’obertura als altres i a la realitat. En eixe sentit, com em deia Pere Riutort en eixa conversa, caldria lo que podríem dir misericòrdia, ja que la ignorància, des de fa quasi cinc segles (després de les Germanies), és viva. Són paraules en línia amb unes del meu avi Miguel, el matern (1906-1992), valencià de soca-rel i molt obert: “La ignorància és molt atrevida”. I més: com més grans són les persones, més matriarcalisme hi ha hagut en l’educació dels fills i en les relacions entre pares i fills. Em referesc a pares d’arrels catalanoparlants i que ara, molts, tenen més de setanta anys.

I, ara sí, unes fotos que reflecteixen també part de la realitat, a què estic obert, però amb què no combregue (com moltes persones que conec). I és que, com escrivia una dona (en l’escrit “Matriarcat a Manresa”, plasmat en la web Malandia), no calia anar a Polinèsia.

“Junts, fent camí”

“¡Avant les atxes!”

 

 

 

 

 

 

“¡Reina y siñora”, la dona per davant de l’home

General, , , , ,

 

El 9 d’octubre del 2020, fiu un escrit en distints grups de Facebook, que deia així: “Estic interessat en informació sobre dones (i sobre hòmens) amb un estil de vida matriarcal (articles, persones que coneixeu o que vivien, etc.)”. La primera resposta, per part de Joan Colera, fou: “Tots els valencians de mena” i, immediatament, aclaria i adduïa “Que les valencianes sempre han portat els pantalons a casa, majorment, i l’home sempre ha fet costat les dones amb lleialtat fefaent. Mira, per exemple, que els valencians són més de la Maredeueta que d’altres figures cristianes… La Fallera Major, la Bellea del Foc… El culte a la dona és evident”. 

En relació amb aquestes paraules de Joan Colera sobre eixe culte a la dona, afegirem que, en el llibre “Cuentos valencianos”, del valencià d’arrels aragoneses (per part dels dos pares) Vicente Blasco Ibáñez i publicat per Alianza Editorial en el 2015, hi ha un conte, “La cencerrada”, en què podem veure el paper tan important que desenvolupa la dona en la cultura valenciana, traslladable, evidentment, a la vinculada a la llengua catalana, quan tracta sobre l’aixovar i sobre moments previs a les noces. Així, diu: “En trescientas onzas la dotaba el novia, sin contar la ropa y las alhajas pertenecientes a su primera mujer.

La casa de Marieta (…) fue visitada por todas las chicas del pueblo.

Aquello era un jubileo. Todas formando grupo, cogidas de la cintura o de las manos, pasaban ante el largo tablado cubierto por blancas colchas, sobre el cual los regalos y la ropa de la novia ostentábanse con tal magnificencia, que arrancaban exclamaciones de asombro.

¡Reina y santísima! ¡Qué cosas tan preciosas!” (p. 35).

I continua amb els regals a la dona: “Después venían los regalos de los amigos” (p. 36). I, a més, afig “Y como digno final de aquella exposición, en lugar preferente ostentábanse las joyas chispeando sobre la almohadilla granate de los estuches (…).

¡Vaya una suerte de Marieta!” (pp. 36-37).

Però, per si semblava poc, Vicente Blasco Ibáñez addueix que “toda la comitiva nupcial salió en busca de la novia” (p. 43) i, unes línies molt interessants i que, justament, foren les primeres que llisquí, d’aquest llibre, després d’haver vist, en primer lloc, el “¡Reina y siñora” que, àdhuc, llegirem entre eixes línies: “¿Y ella? Las mujeres no se cansaban de admirarla. ¡Reina y siñora! Parecía una de Valencia con la mantilla de blonda, el pañolón de Manila que con el largo fleco barría el polvo, la falda de seda hinchada por innumerables zagalejos, el rosario de nácar al puño, un bloque de oro y diamantes como alfiler de pecho, y las orejas estiradas y rojas por el peso de aquellas enormes polcas de perlas que tantas veces había ostentado la otra” (p. 44).

A més, Vicente Blasco Ibánez, quan ja escriu respecte al passatge del dinar, comenta que “Marieta[1] pusóse en pie (…). Había que regalar algo a la novia para alfileres; era la costumbre. Y los parientes del novio, a quienes convenía estar en buenas relaciones, dejaban caer (…)  la media onza[2] o la dobleta fernandina” (pp. 48-49).

Tornant a les paraules de Joan Colera, “Una dona major i un home major valencians junts pareix que la dona siga més gran i tot, i porta la veu cantant. Bascs, aragonesos, catalans, valencians, hem estat societats prou més igualitàries que altres dels voltants. Potser el nord peninsular hi entre en el mateix concepte”.  I, sense pensar-s’ho dues vegades, Joan Colera afegia l’article “Estudio muestra evidencias de poder matriarcal en la Iberia medieval” (https://www.entrenosdigital.com/articulo/cultura/estudio-muestra-evidencias-poder-matriarcal-iberia-medieval/2016033104918000311.html), publicat en al web “EntreNós” i en què es parla a partir d’un estudi que estava desenvolupant la filòloga portuguesa Maria do Rosario Ferreira i, igualment, sobre la cultura asturiana en bona part dels segles VIII i IX, la qual, com sabem, és matriarcalista.

 

 

Notes:  [1] La núvia.

[2] En el DCVB, veiem que una unça era una “Moneda d’or que pesava una unça i valia setze duros”.

Tot seguit, unes paraules que digué Biel Majoral, en les “IV Jornades de Cultura Popular a les Balears”, celebrades a Manacor el 1r i el 2 de febrer de 1997. 

 

“Bon dia, senyora Maria”, una endevinalla matriarcal

General, , , , , ,

 

El 7 de gener del 2021, en el grup “Apunts d’Història de Catalunya (la veritable)”, Joan Ferrer Salas escrigué dues endevinalles i, una d’elles diu així: “’Aquí m’agenollo, senyor, per tocar-te el pixador’. Aquesta frase la deia el meu pare, quan anava al celler. Davant de la bota del vi, posava el genoll a terra i omplia l’ampolla”.

En relació amb aquestes frases de Joan Ferrer, el 10 de gener del 2020, Jordi Cardona m’envià un correu electrònic en què es podia llegir una endevinalla que em recordà moltes rondalles recopilades per Sara Llorens en Pineda de Mar i que figuren en el llibre “Rondallari de Pineda”, a cura de Josefina Roma:

“Endevinalla:

 

‘Bon dia, senyora Maria:

als vostres peus em vinc a agenollar,

per tocar-vos allò de pixar’.

 

És treure vi per l’aixeta de la bota. Em sona d’haver-la sentit de petit, però no puc assegurar que sigui complerta”.

Un poc després de rebre el correu, li contestí, no sols comentant-li sobre les frases de Joan Ferrer Salas que hem llegit abans, sinó dient-li que, “en els versets que tu escrius, no és de senyor a senyor (ho fa un home, encara que no posa cap nom i, per tant, podria ser una dona qui fa la reverència a un home) sinó d’home a dona, un signe matriarcal. I, ¿per què? En el llibre “Rondallari de Pineda” (…), són moltes les rondalles en què un home té a una dona com a cap i no és la dona qui cerca un príncep blau, un fet que també té lloc en la cultura basca. A més, el meu avi matern (1906-1992) deia ‘Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol’”.  

Junts, fent camí, el folklore en el segle XXI i els Sants de la Pedra

General, , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , , ,

 

Tot seguit, tractarem sobre el tema de fer poble, d’actuar junts i fent camí i, a més, del folklore en el segle XXI en tot làmbit lingüístic i, fins i tot, en relació amb els Sants de la Pedra.

En segon lloc, vull afegir que, no sols el fet de ser Poble (sinònim de nació) sinó l’actuar amb la intenció de “fer poble”, com em deia Juan Enrique Pascual Tomás (rector de Fortaleny), el 1r de febrer del 2019, durant una conversa, “Això crea un pou popular” i, com he captat entre moltes persones que han aportat la seua part a aquest estudi, eixa disposició a “fer poble” també va unida a una idea de germanor, d’escolta, d’espenta i, com ara, de no adormir-se en els triomfs del passat, sobretot, perquè, en el cas de la recerca sobre els Sants de la Pedra, a mida que avançava l’estudi, per mitjà d’informació nova, véiem com passava de ser una simple investigació a un fet que traspassava les expectatives inicials i que, de rebot, es creava un esperit de comunitat (quasi sempre, de la mà d’identificar-se amb una mateixa llengua materna, el valencià) i, per una altra banda, es confirmava que és un tema que encara roman en la consciència popular, entre altres motius, perquè, fins a fa poques generacions, en moltes poblacions, es vivia majoritàriament del camp.

Però, durant el procés, també es veia l’esperit emprenedor de bona part dels participants i la seua disposició a promoure la cultura popular (entesa com la que té relació amb el Poble i amb les arrels culturals) i la nostra llengua. En eixe sentit, per exemple, podem dir que el vincle amb els Sants de la Pedra està més arrelat entre els catalanoparlants que el de Sant Isidre (¡i de bon tros!) i, així, que la cultura matriarcalista encara perviu en moltes de les persones que, a més de parlar valencià (i, sovint, d’escriure’l, sobretot, entre els catalans) s’identifiquen amb els valors vinculats al matriarcalisme[1]. Lo que he remarcat adés, ho poguí comprovar quan, el 30 de juliol del 2019, l’etnòleg Bienve Moya-Domènech, penjà informació relacionada amb els sants Abdó i Senent, en el seu mur de Facebook, i rebé un muntó de respostes, àdhuc, de persones que sabien poc sobre els Sants de la Pedra, però que semblava que, en llegir-les, es sentien molt més identificades amb els dos germans bessons que amb Sant Isidre… ¡i potser, la gran majoria, fossen catalans, justament quan, en Catalunya, ha entrat més el sant castellà que no, com ara, en el País Valencià! Per això direm que també, en casos així (i en molts més), s’afirma més la identitat, en lloc de passar, com ara, a abraçar la castellana (com a prioritària o com a preferida, si, com ara, en parlem de la nostra i de la castellana), un fet molt important per al progrés com a part d’un Poble amb una visió matriarcalista del món que va de la mà de la llengua i de la cultura, i no com a persones que renuncien a lo que han rebut de generació en generació.

Així mateix, en aquest “pou popular” a què hem fet al·lusió més amunt, apareix el paper capital que desenvolupa Internet en el segle XXI, efecte que, com escriu Andreu Ramis Puig-gròs, en l’article “Cultura popular i nacionalisme, ‘again?”, publicat en la revista “Caramella” (no. 40, del 2019), mostra que “hi ha col·lectius i institucions que mantenen viva i activen la cultura popular amb l’ús destre de les noves tecnologies, els nous canals i les noves xarxes socials. Això ens manté viva l’esperança i ens dona a entendre que, individualment però també col·lectivament, som capaços d’assumir el patrimoni com a oportunitat” (p. 27).

Així, el fet que, a hores d’ara, la festa dels Sants de la Pedra encara tinga aquesta espenta, ens mostra com bona part de la comunitat catalanoparlant està molt allunyada dels principis que prioritza el capitalisme i la línia castellanista / espanyolista sovint abraçada per polítics valencians (tot i que es presenten com a votants d’esquerres i progressistes), els quals prefereixen actuar de manera políticament correcta o d’acord amb lo que els puga perpetuar més temps en el poder (o afavorir que apareguen en els grans mitjans de comunicació social). Aquesta comunitat de catalanoparlants i de persones interessades per la cultura popular, com escriu Miquel Sbert i Garau, en l’article “Cultura popular i patrimoni cultural immaterial. Entre els riscos i els reptes”, publicat en la revista “Caramella” (no. 40, del 2019), “a través del seu caràcter viu, interactua amb la natura i la seva història, i els infon un sentiment d’identitat i continuïtat” (p. 22) i es mou amb la idea que “tot el seu esdevenidor com a cultura del nostre poble depèn de dues coses: de la llengua que enraonem i de la cultura que som” (p. 23). Hi estic totalment d’acord.  Com diem, popularment, els seus membres “la mamen” i la viuen de manera molt semblant a la d’aquells representants polítics de Catalunya, del Regne de València i de les Illes Balears, que, junt amb els d’Aragó, en 1760, presentaren un escrit de greuges al nou rei, Carles III, relatiu, entre altres temes, a la llengua materna que parlava la gran majoria de la població de tot l’àmbit lingüístic i a la de l’aragonés com també sobre el sistema administratiu que hi havia abans dels decrets de nova planta.

En tercer lloc, trobe que, moltes persones que valoren aquesta festa, manifesten un esperit viu, com qui es mou amb la idea que pot fer que perdure molt més aquest llegat i que, en el nostre cas, no sols anem a favor de la cultura popular sinó del manteniment d’u dels trets religiosos que, fins i tot, ha passat intents d’anul·lació, com ara, els esdevinguts durant el segle XVI i que es plasmen en el llibre “La vida dels gloriosos sants Abdó i Senén”, del valencià Joan Baptista Anyés (publicat en 1542) i en el “Llibre de la translació” (editat en Perpinyà en 1591, després del Concili de Trento) com també que ha superat la introducció de Sant Isidre en la Corona Catalanoaragonesa, la política del general Franco o les repercussions que, en el seu moment, pogué tenir l’actuació de part de la població davant la decisió de Joan XXIII d’anomenar Sant Isidre patró de tots els llauradors espanyols.

A més a més, hi ha un motiu que no hem d’arraconar: la festa dels Sants de la Pedra no ha sigut (ni és, a hores d’ara) una festa “de capellans”, en el sentit popular del terme, sinó una festa que ha romàs viva entre el Poble en bona part de tot l’àmbit lingüístic perquè moltes persones del poble senzill s’interessaven perquè perduràs com també perquè hi ha hagut persones amb estudis superiors, o bé, per exemple, lletrades, que s’han implicat en la pervivència de la cultura popular. Bona part de lo escrit adés, en aquest paràgraf, ja ens ho mostra, de manera manifesta, Joan Baptista Anyés, en distints apartats de l’obra que escrigué sobre els Sants de la Pedra i publicada en 1542. Així, en el capítol cinqué, escriu que “no puc deixar d’admirar-me dels nostres llauradors, que creuen obligar a Déu i als sants gloriosos en les festivitats d’aquells, amb sol fer molts pans beneïts, i amb trompes i tabals i balls fer grans danses, en les qual no fou servit Déu, ni menys els sants”.

Per això, “descobrir” la nostra cultura, inserir-la en la nostra vida i, al mateix temps, estendre-la, així com es feu en tot l’àmbit lingüístic, després de la mort del general Franco (1975), amb la intenció de donar vida, de desmilitaritzar festes i, fins i tot, de reviscolar manifestacions del poble senzill i de crear, àdhuc, sentiment de pertinença a una nació i a una comunitat de parlants d’una mateixa llengua, el valencià, i amb una mateixa cultura, també és un acte en línia amb lo matriarcal i que impulsa, a més, anar a l’arrel de les festes i estar oberts a conéixer més i millor el nostre passat, i, després, a difondre’l de manera que es continue transmetent de generació en generació i que, igualment, qualsevol persona hi puga tenir accés.

Igualment, però, partint del valor tolerància, afegirem que, el 19 de febrer del 2019, mentres raonava amb un amic que estigué de capellà cinc anys en Atacama (i, de pas, en contacte amb la cultura colla), li comentí que, em feia l’efecte que, de la mateixa manera que es sap que u dels factors que més afavoreix la creativitat i el desenvolupament de les persones és un sistema d’organització molt més participatiu i, per tant, “matriarcal”, 1) en les cultures matriarcals, malgrat que, per exemple, una dona ocupàs el càrrec més alt en l’escala, la forma de govern seria més tolerant i, per tant, no militar o rígida i 2) que, en aquestes cultures, com que hi hauria més tolerància, també hi hauria major esperit emprenedor i major desenvolupament creatiu de les persones i, per tant, 3) un major esperit comunitari però condescendent[2], que no buscaria la uniformitat de criteris i més obert a crear ponts interpersonals i intergeneracionals. La seua resposta fou afirmativa.

Amb la resposta d’aquest capellà, hauríem trobat un motiu més per a justificar el fet cultural (i heretat) dels nostres avantpassats (però que presentem i promovem entre tota la població i de cara a les futures generacions) i per a impulsar no sols el reviscolament de trets identitaris sinó, igualment, el ser promotors d’una societat més activa que passiva, més emprenedora que dòcil, més sociable que tancada en banda i, així, de pas, expandir en tot l’àmbit lingüístic (perquè sí que hi ha bastiments, a hores d’ara) lo que, en l’article  “Cultura popular i cultura de masses”, signat per Jaume Ayats i publicat en la revista “Caramella” (no. 40, del 2019), llegim com “un ideal republicà de l’individu i de la societat (…) [encaminat a] recuperar l’espai comunitari i (…) construir grups de confiança i de complicitat gràcies a l’activisme cultural” (p. 8), això és, de credibilitat i generadors de ponts entre persones diferents però amb un objectiu comú que les porta, amb decisió i amb il·lusió, cap al demà i a confiar en elles mateixes, en moltes persones i en l’esdevenidor.

En quart lloc, són molt interessants les paraules d’Artur Gaya, membre del grup “Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries”, quan, en una entrevista feta per la revista “Caramella” (no. 40, del 2019), diu que “El folklore és l’expressió de la cultura del poble. (…) Si cadascú fa el que bonament creu, segurament que entre tots farem molt més per la cultura popular” (p.42).

Així, també afegirem que aquesta festa esdevé, justament, en ple estiu, en l’època de l’any associada a la joventut, a l’espenta, a la vitalitat i, per exemple, que, en moltes poblacions (de la mateixa manera que en el segle XVI, atenent a paraules de Joan Baptista Anyés), està vinculada a actes festius de tipus col·lectiu i d’exterior, com ara, les danses, els balls i els tabals, manifestacions que aplanen el coneixement de persones, la vida exterior i creadora de proximitat (en lloc de convertir-se en un recurs de cultura de masses i de docilitat) i, així, la festa dels Sants de la Pedra obri una possibilitat a formar una identitat més profunda a través de l’acció cultural de tipus matriarcal i, de pas, ajuda a divulgar aquestes expressions de la nostra cultura, les quals encara perviuen en la comunitat.

Si uns col·lectius impulsen les danses, altres persones es dediquen a publicar informació sobre la cultura popular (o sobre les tradicions o relativa a la història de la població o sobre la identitat) i, per exemple, hi ha qui es llança a les recerques per a fer llibres (o bé, revistes de tipus cultural relatives a tot l’àmbit lingüístic o vinculades a la llengua), no sols hi crearem sinó que, a més, emprendrem un camí que serà significatiu, ple d’il·lusió i de vitalitat. Així, pot passar que, bona part de les persones que accedesquen a aquesta informació, actuen com Mª Jesús Juan o d’una manera semblant. Mª Jesús Juan, a banda de ser una bibliotecària d’Aielo de Malferit, promou el blog “Història d’Aielo de Malferit”, com veurem tot seguit.

Mª Jesús, en escoltar que hi havia una relació directa entre els Sants de la Pedra (de què hi ha entrades en el blog sobre Aielo de Malferit) i el matriarcalisme, no deixà de mostrar interés pel fet que, una cosa que apareix, sovint, en la premsa i, sobretot, en grups feministes (el tema de lo matriarcal i de les cultures matriarcals, quasi sempre, acompanyat del terme “societats”), estava present… en el País Valencià. Però també copsà que no es tractava d’una festa simplement religiosa: ha sigut motiu per a estar molt més interessades, no ja per la festa dels Sants de la Pedra sinó, sobretot, per la nostra identitat (vinculada, sens dubte, a la llengua) i pel matriarcalisme en la nostra cultura.

En cinqué lloc, direm que estem davant un element cultural que podríem considerar tan menester per a la nostra cultura com l’oli per a una ensalada, vull dir, per a no deixar a banda un tret que està plenament vinculat a la nostra llengua i que, a més de ser molt antic (parteix, com a mínim, del segle X, quan apareix el tema de l’abat Arnulf i d’Arles), s’ha mantingut fins ara (¡i el promovem perquè dure molts anys!) així com també ho ha fet la llengua catalana, matriarcal, i, per tant, la identitat de totes les persones que es senten vinculades a la nostra llengua i que, a més, actuen de manera oberta, acollidora, anant a les arrels, amb molt d’esperit emprenedor, amb molta iniciativa, amb sentiment de comunitat, etc., fins i tot, amb els qui conviuen amb nosaltres i també amb les altres persones.

En eixe sentit, estic convençut que, en tot l’àmbit lingüístic, cada vegada hi ha més persones que som conscients que, només des de la nostra actitud favorable i promotora de lo que forma part de la nostra identitat (però decidits a obrir ponts amb persones diferents a nosaltres),  serà possible que més persones (d’altres nacions i de cultures diferents a la catalana i tot), participen en aquestes festes i també en organitzacions (i en campanyes i en publicacions) de difusió i d’impuls de la nostra cultura.

Ho escric, entre altres motius, perquè, mentres he estat realitzant aquest estudi, a més, he descobert la meua inclinació per lo matriarcal i que forma part de la meua manera de ser, de fer les coses, de viure i d’actuar com també que no solament he trobat detalls nous relacionats amb la cultura valenciana, germana de les dels altres germans catalanoparlants i cosina d’altres cultures, igualment matriarcalistes, de la Terra,… ¡i continue trobant-ne!, sinó que augmenta el meu grau de tolerància, d’acollida, de bonhomia, d’interés per les arrels i per la part racional (anar a l’arrel dels temes i de la realitat), d’implicació per a forjar una identitat i, de pas, que, com comenta Roser Reixach, antropòloga, en la revista “Caramella” (no. 40, del 2019), no separava “les manifestacions del que anomenem cultura popular, (…) de la resta de la meva vida. I (…) em vaig adonar que tot allò era un entramat molt complex , que encara que potser em permetia entendre més bé el meu entorn, alhora era un sistema que canviava constantment, i que malgrat això tenia uns elements amb els que jo m’hi sentia prou identificada” (p. 48).

En sisé lloc, les relacions amb persones d’altres poblacions i que tenien coneixement dels Sants de la Pedra o que hi havien fet alguna recerca, m’ha permés comprovar la necessitat de forjar més encara el sentiment matriarcalista de comunitat, la cohesió entre persones de tot l’àmbit lingüístic que, malgrat que no visquem ni en la mateixa població, ni en la mateixa comarca, sí que actuem i ens inclinem per obrir ponts com u dels millors mecanismes per a augmentar la nostra identitat i, de pas, la prioritat cap als trets identificatius de la cultura matriarcalista que, vinculada al valencià, sí que es sent i es viu per part de moltes de les persones que han participat en l’estudi com també entre altres que tracten l’etnologia com si fos la seua matèria principal d’investigació, d’una mena de projecte vital generador d’esperit emprenedor, d’il·lusió, de vitalitat.

Personalment, partint de les vivències que he tingut, des del reinici de l’estudi, en el 2017, preferesc aprofitar la cultura del Poble i el tema del matriarcalisme, per a crear consciència de Poble, en el nostre cas, un Poble valencià que comparteix moltes característiques i moltes celebracions i semblances amb els altres que hi ha en tot l’àmbit lingüístic i, així, aclarir lo que ha estat silenciat, lo que no s’ha difós mitjançant l’ensenyament obligatori en Espanya o bé lo que encara no s’havia tractat més a fons però que ens permet conéixer més les nostres arrels, la nostra idiosincràsia, la nostra història, l’evolució de les festes i de les manifestacions culturals, a través dels segles i, de pas, no alienes a les decisions que es prenien a nivell polític, sobretot, arran de l’entrada de la dinastia dels Àustries (segles XVI-XVII) i, posteriorment, de la política dels Borbons (a partir del segle XVIII), política que ha estat molt unida, en molts casos, a la de la jerarquia eclesial.  Si hi ha res que ho facilita, primerament (i en l’actitud), és anar a l’arrel. Anant a l’arrel, descobrim la història i, per descomptat, les respostes i la manera en què el Poble ha actuat davant la vida (lo polític, lo eclesial i lo que provenia d’altres cultures i que existia abans que el cristianisme passàs a ser la religió oficial de l’Imperi Romà) i, així, en conéixer la nostra identitat, organitzem, preparem, desenvolupem i fem realitat el nostre futur així com l’arbre fa possible que, en tenir arrels amb vida, les branques cresquen i, fins i tot, isquen fulles i fruits.

I, en eixe sentit, no podem oblidar, ni passar de llarg, un tema molt important i que, sovint, els grups més conservadors i favorables a la cultura castellana deixen a banda, de la mateixa manera que ho fan, més d’una vegada, els més progressistes, en tractar la Il·lustració (i la visió que hi havia, des de les Corts i des de molts intel·lectuals del segle XVIII) i  la relació entre la línia il·lustrada i la cultura del Poble: els quasi quaranta anys de franquisme (com els anys del segle de la Il·lustració) foren anys molt negres per a la nostra cultura, fins i tot, més de lo que ens podríem imaginar. Per exemple, ¿quants il·lustrats, del segle XVIII, escrigueren en llengua catalana les seues obres, sien valencians, sien catalans, sien de les Illes Balears, a banda dels que visqueren en l’illa de Menorca (durant molts anys, d’eixe segle, colònia britànica i, al mateix temps, amb el català com a llengua no prohibida i, a més, de cultura)?

Així, en l’entrevista que fa la revista “Caramella” (no. 40, del 2019), a l’artista Pau Riba, i que podem llegir sota el títol “Tradicions i contradiccions de Pau Riba”, signada per Ferran Riera, l’artista, en una resposta que m’ha semblat molt interessant, diu que “cal tenir en compte que els quaranta anys de franquisme van ser també quaranta anys de silenci, amb una esborrada de la nostra cultura que no va deixar ben parat gairebé res. A Andalusia, per exemple, la música té una arrel tradicional que ve de segles enrere, i no ha patit cap interrupció” (pp. 59-60).

En seté lloc, i enllaçant aquestes paraules de Pau Riba, diré que sí que estic a favor de les persones i de les polítiques que, més que tractar de quedar bé amb els votants actuals i amb els futurs, en una època en què sembla que es promoga més lo de fora (per exemple, la música popular andalusa, en el País Valencià) o festes que no són de la tradició catalana, perquè fa més fi o per donar més aire de cosmopolita, impulsen la nostra cultura a través de l’activisme cultural i tolerant i, així, van més bé cap al demà, amb il·lusió, línia amb què estic totalment d’acord, a través d’una actitud matriarcal, activista en lo cultural i oberta als altres i al futur. De fet, afegiré que la primera vegada que llisquí l’article “Jan Grau. Un tafaner de la cultura popular”, publicat en la revista “Caramella” (no. 40, del 2019) i signat per Montserrat Solà, a més que em sentia molt identificat amb Jan Grau, sobretot, per la seua visió de la realitat i de l’opció que ell havia triat (i que he compartit, des de que els meus pares, els meus germans i jo, per exemple,  a partir de mitjan dels huitanta del segle passat, començàrem a viatjar en estiu cap a Catalunya), hi havia unes línies que jo abraçava plenament, fins i tot, després d’haver observat (en els darrers anys, però, també mentres que vaig fer de mestre voluntari de valencià), quina política duia a terme la Universitat de València i altres universitats o la que portaven mestres d’estudis superiors. Així (i el subratllat en negreta és meu), llegim que Jan Grau “Manté una postura crítica amb el món universitari, al qual considera tancat en si mateix i més centrat en les teoritzacions que en la realitat ‘pràctica i aplicada’, especialment quan l’antropologia s’introdueix a la universitat i està més interessada a ‘anar a estudiar els negres fang que no pas el pastor del Pirineu’. Per això defensa el folklorisme de Joan Amades, per qui sent fascinació absoluta i al qual, malgrat reconèixer les crítiques, considera una figura cabdal en la història del folklore català (…), sentint-se especialment atret pels costums i les històries locals, les dites, les llegendes, els personatges mitològics, etc.” (p. 80).

És més, de la mateixa manera que comenta Jan Grau, en afirmar que, “En aquests moments en què estem en un excés d’oci, el substrat de la identitat no s’ha perdut, hi és, però n’hi ha [persones] que podrien estar jugant a futbol com a una altra cosa” (p. 81), fet que també he copsat al llarg de l’estudi (sobretot, en tractar d’aprofundir o de rebre informació des d’ajuntaments o bé des d’entitats culturals i tot) i crec que cal impulsar l’activisme cultural. Però una espècie d’activisme obert i dedicat a reviscolar la cultura dels nostres avantpassats i lo que n’hem heretat i que se’n conserva. Ara bé, primerament, com una forma d’eixir de l’ou i de passar a reconstruir la identitat local, com a punt de partida des d’on crear esperit de pertinença a un conjunt de Pobles amb una mateixa llengua i amb molts trets en comú…, però oberts, de pas, a viure en comunitat i a estar oberts a les diferents persones i a les diferents cultures del món i a impulsar, de rebot, l’esperit emprenedor, tan present en les cultures matriarcalistes. Però tampoc com una justificació per a no obrir-nos a les altres persones que viuen en tot l’àmbit lingüístic i que, a més, també empren la mateixa llengua, sinó, com escriu Rossend Serra i Pagès (en 1916, en “La Veu Comarcal”), conscients que “L’existència de museus[3] (…) no tan sols és un títol d’embelliment, d’atracció pels forasters y material d’ensenyança pels mateixos habitants, sinó que enforteix els vincles nacionals, crea major suma d’afectes als ciutadans y va enrodonint y definint cada vegada més l’esperit col·lectiu”. Aquestes paraules, escrites fa més de cent anys, i que estan en l’article “El Museu Etnogràfic de Ripoll. Memòria i vida des de fa 100 anys”, signat per Roser Vilardell i Arévalo i tret de la revista “Caramella”  (no. 40, del 2019, p. 90), encara estan vives i, a més, ens poden servir com la llavor de cara al futur.

 

 

 

Notes: [1] Així, Josep Fontana, en l’entrada “2014.nov.05 – Josep Fontana: ‘Hi ha un fort component de refús culturals dins la societat castellana’ (La identitat catalana a la història, l’independentisme)”, publicada en el blog “CUCADELLUM.ORG”, diu que “Això passa en una societat que, a més, té una considerable tendència a l’associacionisme. La cultura catalana funciona amb moviments de base”.

[2] Permissiu, obert.

[3] Ací parla de museus, però ho podem considerar vàlid per a tot lo relacionat amb la cultura catalana, amb la valenciana, amb la balear i amb la de qualsevol població de tot l’àmbit lingüístic.

Més poblacions on es fa lo que la dona vol

General, , , ,

 

En el 2010, em digué un amic: “La cultura valenciana és matriarcal”. Però, més encara, em feu unes quantes explicacions i, en una d’elles, comentava que, quan un marit i una muller valencians i valencianoparlants, passegen agafats, la dona ho feia per l’esquerra i, en paraules seues que encara recorde, “agarra a l’home amb el braç de la dreta. Encara que ell parega que mana, perquè ensenya la mà dreta”, per exemple, en un local on hi ha moltes persones. I rematava la conversa: “Però és la dona qui mana, no l’home”.

A mitjan desembre del 2020, i com jo havia dit a Jose V. Sanchis Pastor, passí una foto seua al meu mur, junt amb l’escrit següent:  “Foto facilitada per Jose V. Sanchis Pastor.

La dona és a la banda esquerra i l’home ho fa a la dreta de la dona. Són els pares de l’avi matern de Jose V. Sanchis Pastor, el dia de la boda, celebrada en l’any 1909.

A més, la dona posa el braç dret damunt del muscle esquerre de l’home, semblant a quan la dona agafa l’home, per exemple, mentres passegen, pel seu braç dret, fet que es tradueix en què la dona és qui controla.

¿Teniu fotos semblants a aquesta, en què la dona aparega a la dreta, segons mirem frontalment, i que siguen, com a molt, de 1930?”.

El fet de limitar-ho, a tot estirar, a 1930, partia per si, durant la II República (1931-1939), hi havia hagut canvis atenent a la visió de l’esquerra republicana i, a més, tenint present el paper que hauria fet el franquisme (1939-1975). En línia amb aquestes paraules, direm que, el 8 de gener del 2021, Àngels Moran Navarro, m’envià unes fotos i aquest escrit: “La parella esquerra són els meus sogres (casats a Castella), però la de la dreta, són els tiets casats a Reus i en tots dues són les dones a la inversa del que dius. Per què?”. I, immediatament, li responguí que “Ho atribuesc, per lo que hi ha en estudis sobre les cultures matriarcals, al fet que, és la dona qui comanda, però de tal manera que mentres que atorga moltes facilitats a l’home, als fills, als ancians, etc. Estem parlant d’una cultura en què, com diríem ara, es promou una societat més igualitària.

Per això, hi ha algunes opcions que van en la mateixa línia: 1) les fotos fetes a l’aire lliure, en molts casos, reflecteixen més el matriarcalisme (home/ esquerra, dona/ dreta), que no les que estan fetes en estudis” i, a més, li vaig adduir que “Com més anem cap al passat (cap a mitjan segle XIX), més fotos hi ha al contrari de les que m’envies”.

Al moment, Àngels Moran comentà “Ja. I t’asseguro que, sobretot, las tiets de Reus, com en els meus pares, era la dona la que dominava la situació i l’economia”.

Tot seguit, li responguí “Si. Una altra cosa, per exemple, és quin punt de vista tenia el fotògraf”… en relació amb el tema de la posició que havien de tenir cada membre de la parella, no solament en la foto, sinó els motius, temes en què no entrem en aquest estudi. I, ella escrigué “Potser”.

De fet, hui, 8 de gener del 2021, he pogut veure que, en la pàgina de Facebook de l’organització “Fotos antigues de Sant Llorenç des Cardassar[1]” (d’on he tret una foto publicada el 8 de maig del 2020 i corresponent a unes noces de 1959) com també, per exemple, en el grup de Facebook “Fotos antigues de Barx[2]” (que també he consultat hui), n’hi ha moltes fotografies, fins i tot, ja dels anys setanta, en què, mirant la foto, la dona és a la dreta de l’home i, més d’una vegada, la dona…, amb el seu braç dret, agafa l’home.

 

 

Notes: [1] Sant Llorenç des Cardassar és una població de la comarca del Llevant, en l’illa de Mallorca.

[2] Barx és una població valenciana de la comarca de la Safor.

“La cançó del Jordi”, un exemple de persones amb molta espenta

General, , , , , ,

 

El 30 de novembre del 2020, en el grup “Amics de les frases en català”, Angelo Gil Falcó escrivia: “Parlant de cançons eròtiques, em ve a la memòria una que cantava a nivell d’amics’ Josep Guardiola i amics d’ell. Es deia ‘La cançó del Jordi’.

Deien alguna cosa així:

‘No hi ha déu que se’n recorde,

de petit, a dures penes,

tocava el culet a les nenes.

Un dia, al baixar l’escala,

va tropessar amb la cigala.

Els metges van dir:

‘això no és res’

i va morir a un quart de tres.

Per a fer-lis[1] la punyeta,

va morir amb la pixa dreta,

no podien alçar el bagul

per por que els donés pel cul’”.

 

En relació amb aquesta cançó, el 22 de desembre del 2020, en un altre grup de Facebook, Joan Carrera Casacuberta escrigué “Era molt més llarga. Jo no la sé tota, ni de bon tros… Alguna estrofa que recordo:

‘Quan en Jordi era petit,

se la pelava tota la nit,

s’entenia amb la pubilla

de la propera masia,

que, de nom, es diu Amàlia,

i en té, un cony, com una dàlia”.

 

Àdhuc, el 22 de desembre del 2020, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, Jordi Roig Collado afig una lletra d’aquesta cançó d’en Jordi, la qual diu així:

“Aquesta és la història d’en Jordi,

que no hi ha déu que se’n recordi,

tot jugant a tocar esquenes,

tocava el cul a les nenes.

Arribava a casa seva escalfeït

i  se la pelava cada nit.

Un dia va trobar l’Eulàlia,

que té el cony com una dàlia,

i, de tant burxar amb el dit,

n’hi va fer un, de petit.

Espantat per sa proesa,

va marxar cap a Manresa

i, un dia, baixant l’escala,

va ensopegar amb la cigala.

Els metges no varen poder fer-hi res

I va morir a dos quarts de tres.

Però, per fê’ls-hi[2] la punyeta,

va morir amb la pixa dreta

i no podien tancar el bagul

per por que els hi donés pel cul.

I aquesta, senyors, és la història d’en Jordi,

que no n’hi ha déu que se’n recordi”.

 

Per mitjà de l’aportació d’aquestes tres persones, hem pogut tenir accés a aquesta cançó i, de pas, fer possible que es pogués difondre. Afegirem que té molts punts en comú amb la cançó “El vicari de Xodos”.

 

 

 

Notes: [1] Literalment, en lloc de la forma genuïna fer-los.

[2] Ús, en el camp musical, en lloc de fer-los-hi.

Junts i receptius als altres, a aprendre i a lo festiu (i matriarcal alhora)

General, , , , , , , , , , , , , , ,

 

 

A continuació, tractarem sobre el tema de la religió i lo matriarcal en el País Valencià (traslladable, igualment, a tot l’àmbit lingüístic) com també sobre la cultura popular unida a la festa matriarcal dels Sants de la Pedra.

 

  1. La religió i lo matriarcal en el País Valencià: un reviscolament, sobretot, des del Poble i des dels pobles, a partir de l’interés per l’etnologia i per la Història.

Com a exemple d’aquest estil de reviscolament i de “donar la mà” a la cultura heretada i a les nostres arrels matriarcalistes, però amb molta espenta, escriurem que, Mª Jesús Juan Colomer (bibliotecària que treballa en Aielo de Malferit), el 28 de gener del 2019, m’enviava un missatge en què valorava molt positivament el treball sobre els Sants de la Pedra i li escriguí, el mateix dia, “I vosaltres, el de la web. Molt interessant i la feu amb espenta”.

Si, a més, afegim una actitud d’omplir el buit documental i bibliogràfic, sobretot, perquè n’hi ha hagut molt durant anys i anys (bé perquè no restava escrit, bé perquè quasi sempre ho feia en castellà), com ara, el relacionat amb els Sants de la Pedra, resulta realment interessant com a contrapés per a la ampliació del bagatge cultural (a nivell popular i tot) de lo relacionat amb la nostra cultura, de forma que puga estar més a l’abast de més persones (des de valencianoparlants fins a nouvinguts), amb un objectiu: que hi haja major sentiment de germanor entre persones. Però també permet, com escriu Pere Riutort en el document de 1972, que, com ara, l’Església, “després de segles de discussions, dubtes i fins i tot accions contràries al sentit autèntic de la catolicitat” (p. 16), torne, com ja ho fem ara moltes persones, “a la tradició apostòlica d’inserir-se totalment dins cada un dels Pobles” i, de pas, emprendre a favor del sentiment de comunitat i del desenvolupament de tots els Pobles. Però no sols els Pobles d’altres cultures, sinó incloent-hi el nostre, el Poble Valencià, el qual comparteix molts trets (majoritàriament i ben manifests) amb Catalunya.

A més a més, aquest sentiment de comunitat i aquesta obertura plena d’iniciatives a favor de lo relacionat amb la nostra llengua, com llegim en l’article “Laïcitat i religiositat. En temps de globalització i diversitat”, d’Alfons Llorenç i publicat en la revista cristiana i valenciana “Cresol” (no. 137, març-abril 2017), representa anar a l’arrel i acollir amb esperit obert que “les diverses tradicions religioses han contribuït activament al llarg de la història a la creació de vincles de cohesió en tota la trajectòria històrica del poble. És per això que ens cal reconéixer les arrels de la nostra cultura i no cometre errors bandejant aparents ingredients de la religiositat, amb l’excusa de la laïcitat i perquè ens vénen sota el mantell de la religió. Són bens d’interés cultural immaterial del nostre poble, del poble!, no dels rectors! Tancant la boca, per exemple, a les campanes, perdem cultura. I no guanyem una ben desitjable societat laica. Que la construcció i consolidació d’un País plenament laic i d’una societat plural, oberta i multireligiosa no ens faça caure en la cristianofòbia i la multiconfessionalitat del relativisme, que és un multiclericalisme (em resulta ridícul i esperpèntic, propi de la incultura, que s’evite dir-li al Nadal, ‘Nadal’ quan ve de ‘Natalis’, del naixement del Sol, de la festa del ‘Dies Natalis Solis Invicti’, seria un desastre cultural qualsevol desconsideració a la Festa d’Elx, la de Sant Jordi d’Alcoi, la Processó del Còrpus de València o de Morella, la d’Algemesí, els Pelegrins de les Useres, les Creus de Maig, el Te Deum del 9 d’Octubre…). Aquests grans béns i events són patrimoni del nostre poble. Menystenir-los, marginar-los, excloure’ls, és també destruir la identitat” (p. 61).

Amb l’esperit de l’escrit d’Alfons Llorenç, afegirem que, moltes persones tenim ben clar i, per això, actuem a favor i movent-nos, que, com a nació (no menys important pel fet de no comptar amb cap Estat polític a banda del Principat d’Andorra), tenim dret a esculpir el nostre futur, des de les nostres tradicions: la llengua, la cultura, la religió, la mitologia, els balls, els goigs, les festes relacionades amb l’agraïment per les collites d’estiu arreplegades i que no s’han fet malbé (com ara, una festa matriarcal com la dels Sants de la Pedra), etc.

Això vol dir que no hem de permetre que cap persona, ni entitat, ni grup organitzat, ni govern, ni autoritat religiosa, amb una visió diferent a la dels qui defenem aquestes tradicions i que, a més, les impulsem i les estenem amb els mitjans que hi ha a l’abast, tracte d’anul·lar la nostra manera de concebre el món i, pitjor encara, el dret a bastir el nostre futur per mitjà del matriarcalisme que va unit a la nostra cultura. MAI, NI A NINGÚ.

Com a anècdota, i, per a reforçar el paràgraf anterior, sobre la conveniència de lo matriarcal en el dia rere dia, diré que el 22 de novembre del 2018, tenia una visita amb un cardiòleg i em digué que interessava continuar amb una pauta psicològica com la que jo considerava més saludable, la matriarcal. Estem parlant de la part emocional, afectiva i de fraternitat com també de la del coratge. I, quan comentí açò al neuròleg que m’atengué el 14 de gener del 2020, em digué que sí, que era la millor opció per al sistema nerviós. Per tant, en aquest segon lloc, parlem del cap de la percepció de quatre dels cinc sentits (vista, escolta, gust i olfacte) i, igualment, de l’empatia, de la comunicació amb els altres, de tenir un criteri propi, de governar les nostres emocions, d’aprendre, de regular la nostra vida, etc. En cap dels comentaris dels metges no ho entenguí com una imposició, sinó com un suggeriment de persones que, en el seu camp  científic, podien saber més que jo i, així, guanyar jo saviesa pràctica.  A més, recordarem que qui perd els orígens, perd la identitat, la qual està simbolitzada pel… cervell. Igualment, el sentit de la fraternitat, de la compassió o de la sensibilitat o, com ara, la diplomàcia, estan vinculats a la cultura matriarcal.

Si, a més, no descartem ni la part emocional, ni el sentit comú (però, cada una d’elles, prioritzant-la de manera regulada, això és, segons lo que estabilitze més la nostra vida en eixe instant, així com quan volem un catxirulo), no sols estem sent fidels a la manera matriarcal d’entendre la vida sinó que “fem poble” i constituïm un fonament que arrela amb il·lusió (i ple d’iniciativa), però que s’impulsa cap als altres, cap al món, que no roman assegut en un sofà, sinó que se’n lleva amb il·lusió i amb un sentiment de Poble, de pertinença a una comunitat lingüística amb uns trets culturals que no es manifesten tant en altres cultures (com ara, els Sants de la Pedra, una pervivència precristiana i matriarcal que rep el nostre suport, com el de moltes persones) i amb uns altres que sí que coincideixen amb moltes cultures matriarcalistes del món. Per això, seria interessant crear una xarxa d’entitats culturals i de particulars per mitjà de webs, blogs, diaris digitals, grups de Facebook i publicacions sobre la cultura popular catalana, etc., en què, la part matriarcal de les arrels dels Pobles de tot l’àmbit lingüístic catalanoparlant, també estigués present. En eixe sentit, el fet d’incloure informació sobre els Sants de la Pedra, en la web Malandia (https://malandia.cat), és una finestra oberta a una difusió de lo matriarcal en la nostra cultura i a tombar prejudicis i a aprendre més i amb una finalitat pràctica i tot.

En aquest sentit, qualsevol simpatia cap a la revifalla de la nostra cultura és benvinguda, al mateix temps que procurem que lo referent a les creences, als costums, a la mitologia, a la religiositat popular, a la llengua, a la música, etc., com llegim en l’article “Fer poble, fer país” (https://www.diarimes.com/noticies/opinio/2018/03/20/fer_poble_fer_pais_35711_3064.html), de Josep Aracil i publicat en el diari digital “Diari Més”,  contribuesca positivament i, així, “que cada persona pugui ser ella mateixa, junt amb les altres, amb el valor suficient per deixar de viure com a persones alienades. Cal ser capaços d’administrar el nostre propi destí, no conformant-nos a viure servilment”, entre altres motius, perquè, el sistema matriarcal, a què tan vinculada està la nostra llengua (i, per tant, la nostra cultura i molts trets religiosos i etnològics que perduren en tot l’àmbit lingüístic), és un model de tolerància, de solidaritat comunitària i d’esperit d’iniciativa. I això, fins i tot, en relació amb el País Valencià, podem intuir que anirà a més, ja que, per exemple, en poblacions diferents de tot l’àmbit lingüístic o, com ara, en Calasparra (Múrcia), està havent, de la darreria del segle XX ençà, un ressorgiment de lo religiós, de la religiositat popular i, àdhuc, de la recuperació de detalls relacionats amb els Sants de la Pedra o bé de major celebració de la festa i d’acord amb elements que havien estat presents en el passat i que ara es reincorporen i que hem adjuntat en algunes seccions de la recerca. Ara bé, és un ablanament fet amb esperit matriarcalista, perquè s’identifica com un formar part de la terra i implicar-nos-hi, vincular-nos a la terra on vivim i a les nostres arrels culturals com un mitjà més de reviscolament de la identitat de qui pren part en els actes i no tant, en canvi, com una religiositat de línia espiritual o mística que pretén, per exemple, passar a la posteritat.

En aquesta línia de reforçament de la promoció cultural, hi ha un tret que, al llarg de l’estudi, s’ha mostrat evident: en moltes poblacions que ara són ciutats mitjanes o que han passat a ser pobles més bé industrials o de servicis, encara hi ha un sentiment de pertinença al Poble, sobretot, en les comarques on encara hi ha una presència molt important del valencià i no sols es resisteixen a l’abandonament de les arrels culturals sinó que, a més, s’obrin a difondre-les decidits a no mantenir-les en una mena de col·leccionisme cultural. Heus ací uns quants llocs del País Valencià que s’ajusten a lo que hem dit adés: Aielo de Malferit, Cullera, el Camp de Mirra, Benlloc, Carpesa, Benimaclet, Massarrojos, o la castellanoparlant Almoradí (però on perduren trets matriarcals).

També afegirem, amb paraules tretes d’uns escrits de Pere Riutort sobre alguns aspectes de la seua vida i del seu treball a favor de la cultura del Poble Valencià (però que són paraules que, de manera semblant, m’han aplegat d’altres persones, durant l’estudi), que, per això mateix, tenim present que “Hemos de luchar contra falsedades históricas, que han llegado a considerarse verdades, después de siglos que nos las han hecho oír en ambientes sociales y de docencia popular. Estas falsedades tienen el fundamento político de unas leyes injustas e inaceptables, como la actual ley de preponderancia del castellano sobre la lengua de nuestra tierra. Se llega a la consideración constitucional, que el castellano es un derecho y una obligación y que nuestra amada lengua tiene hasta entre nosotros, una categoría jurídica y social muy secundaria” (p. 172).

Així, no han estat en la mateixa situació els sants protectors dels llauradors en l’àmbit lingüístic i anteriors a l’entrada de Sant Isidre en part de la Corona Catalanoaragonesa (fins i tot, després de la guerra espanyola de 1936-1939), que el sant castellà, no sols per influència del règim franquista sinó, com ara, perquè el papa Joan XXIII declarà que Sant Isidre, entre altres coses, seria el patró dels llauradors espanyols.

En eixe sentit, adduirem les paraules del papa Francesc en l’encíclica “La joia de l’Evangeli”: “En cada nació, els habitants desenvolupen la dimensió social de les seves vides configurant-se com a ciutadans responsables en el si d’un poble, no com a massa arrossegada per les forces dominants. Recordem que ‘el fet de ser ciutadà fidel és una virtut i la participació en la vida política és una obligació moral’. Però convertir-se en poble és encara més, i requereix un procés constant en el qual cada nova generació es veu involucrada. És un treball lent i ardu que exigeix voler integrar-se i aprendre a fer-ho fins a desenvolupar una cultura del trobament en una pluriforme harmonia” (no. 220).

En aquesta línia, Internet resulta u dels canals més eficaços per a aquest eixamplament de lo local cap als possibles turistes, cap als lectors i cap a la resta de la població, de forma que ens convertim en ciutadans que ens involucrem en el fer-nos Poble (com ja fem moltes persones i, cada vegada, més), però ”no com a massa arrossegada per les forces dominants”, com escriu el papa Francesc, en l’encíclica “La joia de l’Evangeli” (no. 220), sinó com a impulsors i forjadors del nostre Poble, i, fonamentalment, des de les poblacions rurals i des de les ciutats amb major esperit emprenedor en els temes etnològics relacionats amb el País Valencià com també, i, millor si és així, amb la resta de l’àmbit lingüístic.

A més, ens creem com a Poble viu, creatiu, amb molta iniciativa i, a més a més, actuem en benefici de tots els germans i des de les arrels de la nostra història i de lo matriarcal i, així, reviscolant trets psicològics i culturals de lo que forma part de la vida rural, la qual, durant segles i segles, ha sigut el motor de l’economia i encara continua vinculada a festes agrícoles com les dels Sants de la Pedra.

Però també “fem Poble”, a través d’un mitjà poc estés fins ara: deixant de considerar que lo que és il·lustrat és lo únic bo per al Poble, ja que l’estudi sobre els Sants de la Pedra ens demostra que les idees de la Il·lustració portaven a un racionalisme que tractà d’anul·lar les diferències culturals (com ja havia començat, sobretot, amb el triomf del Renaixement, en els segles XV i XVI) i que lo que prioritzem és impulsar el nostre Poble i la nostra llengua i la nostra cultura, partint, bàsicament, de totes les persones que viuen amb nosaltres en el País Valencià i dedicar part de l’economia i de l’esperit emprenedor i també implicar-nos en la promoció de tot lo que té a veure amb lo vinculat a tot l’àmbit lingüístic i fer-ho perquè, simplement, no sols hi ha una altra cultura prou estesa entre la nostra (la castellana, i molt a nivell dels mitjans de comunicació social) sinó que convé reforçar més encara la llengua i la cultura catalanes:

  1. Perquè és amb la que ens identifiquem i la pròpia del País Valencià i de tot l’àmbit lingüístic.
  2. Perquè actuem per a que tinga llarga vida i per a que no passe a la posteritat ni siga assimilada per una altra i
  3. Perquè considerem que som moltes les persones que, vivint en tot l’àmbit lingüístic, compartim objectius comuns i que els fem costat, però revivificant la llengua i la cultura catalanes a través de la implicació junt amb persones de distintes generacions i de punts de vista diferents, però des d’una visió en comú, visió que, com s’ha pogut deduir (ací com també per mitjà d’altres estudis i de publicacions obertes sobre la nostra cultura, en lo religiós, en lo etnològic i, com ara, en lo lingüístic), mostra que hi ha signes matriarcals en la nostra cultura i que, per tant, començant per la llengua catalana, el nostre Poble és matriarcal com també ho són molts Pobles i moltes cultures del món.

 

  1. La cultura popular unida a la festa matriarcal dels Sants de la Pedra i a la tolerància en el segle XXI: més que una festa religiosa.

 

Després d’haver tractat, d’una manera un poc més particular, sobre lo matriarcal en el País Valencià (però també oberts a la realitat en les altres poblacions de tot l’àmbit lingüístic), passarem a escriure sobre com la cultura popular vinculada als Sants de la Pedra (la festivitat dels quals està prou estesa en bona part del Poble català, del valencià, de la Franja d’Aragó i, fins i tot, es conserva en el balear), pot fer-nos defendre, tolerar i expandir el fet matriarcalista, el matriarcalisme, per un motiu més (no sols el de la promoció d’aquesta festa i, a més, amb una intenció molt més de formació cultural i junt amb el poble senzill que com una part més de la cultura de masses): aplana una convivència més transigent entre persones de cultures diferents, però, àdhuc, amb uns mateixos objectius (i oberts, nosaltres, a aprendre amb persones amb una línia de pensament distinta a la nostra) i que s’impliquen en la vida decidides a viure en comunitat i sense esperit imperialista ni colonitzador com també disposades a anar cap al demà prioritzant més el futur que el passat, això és, amb esperit juvenil, amb il·lusió, amb espenta, amb iniciativa, etc.

Per tant, estem parlant d’una possibilitat d’enfocament d’aquesta festa, en un sentit que no va únicament dirigit cap a lo religiós (en la línia més ortodoxa, ni en la del Concili de Trento) sinó, molt distint: com un senyal més d’una pervivència matriarcal que, al llarg del temps, ha arrelat tant en la nostra cultura que, fins i tot, ha superat proves difícils d’intents d’anul·lació o de menyspreu i, per això mateix, volem que perdure molts anys de manera que aquest senyal siga conegut, no solament per les persones que viuen en tot l’àmbit lingüístic, sinó pels turistes i, per descomptat, pels curiosos.

Però, ara, a més, fa via per mitjà d’una unió de forces entre persones de tot l’àmbit lingüístic que, per exemple, han fet possible que bona part d’aquest estudi haja progressat (i que, igualment, haja comptat) amb un suport impensable davant la poca informació escrita de què partíem i que, en el millor dels casos (per exemple, en el de persones que havien estudiat més sobre els Sants de la Pedra abans que jo reiniciàs l’estudi en el 2017), també havien contactat amb altres que havien portat a col·lació part de lo tractat ací o en temes pròxims, però sense aprofundir ni, fins i tot, sense imaginar a quins punts sobre la nostra cultura, portaria la recerca.

De veres: he aprés molt i, si hagués de triar un tret amb què resumiria què simbolitzen els Sants de la Pedra, dins del món de la cultura de tot l’àmbit lingüístic, ho resumiria en la paraula matriarcalisme, una forma de veure el món que, en un moment amb tanta diversitat cultural en moltíssimes poblacions valencianoparlants (i de tot l’àmbit lingüístic i, àdhuc, del món), va unida, igualment, a un component molt clau en el segle XXI, la tolerància, no entesa, per descomptat, com un patiment, sinó com un estar obert als altres i acceptar que els altres puguen ser, pensar, actuar, organitzar-se, fer, imaginar, viure, etc. de manera diferent a cada u de nosaltres.

¿Promoure un tret religiós, en els temps que corren i, a més, tenint present, com ara, que, segons moltes persones, lo religiós està a la baixa? Doncs, sí:  ho fem i el promovem. Fins i tot, mitjançant la rama de l’etnologia com un pont que permet que, dues persones, de dues llengües maternes diferents però que, per exemple, viuen en el País Valencià, en Catalunya o, com ara, en la Franja d’Aragó, hi troben que hi ha un motiu pel qual viure i, sobretot, pel qual passar del jo al nosaltres, del cinisme (o del narcisisme, o bé del personalisme), a restar obert a conviure, amb bon cor, enmig d’un món amb moltes persones de llocs ben diferents (en el seu origen) però que, per a millorar la qualitat de vida (que no vol dir enriquir-se fent colonialisme o trepitjant el veí), desenvolupen més l’associacionisme, l’esperit comunitari i, per descomptat, els estudis relacionats amb la cultura popular i que, a més, no tracten els catalanoparlants com si fossen esclaus en les poblacions on la llengua catalana ha sigut la més parlada històricament, com a mínim, des de l’expulsió dels moriscs (1609-1614).

Així, aquesta actitud davant la festa dels Sants de la Pedra va unida a un simbolisme (que hem detallat en altres apartats de la recerca) i ens donarà moltes pistes que cal estendre en aquest món actual (i de cara al demà) on la defensa de la cultura popular encara representa, per a molts catalanoparlants, arrelar en la terra, ser tolerants i esperit d’iniciativa, fins i tot, a partir de les investigacions, de les aportacions que sorgeixen a poc a poc i de cara a revivificar i a tornar a la població que està interessada per la nostra cultura part de lo que, mitjançant els estudis i les preguntes, incorporem i assimilem al nostre coneixement previ sobre la religió, sobre la nostra història i sobre els costums vinculats a la nostra llengua.

Igualment, tot seguit, en aquest apartat (reservat, un poc més, a la cultura popular), analitzarem trets psicològics que es desprenen dels Sants de la Pedra i, sobretot, de Demèter (en relació a Persèfone), com dos motius per a justificar el reviscolament d’aquest llegat matriarcal i simbòlic, molt present en la nostra cultura.

En primer lloc, i, per a evitar indiferències interculturals, començarem amb unes paraules de l’historiador Josep Fontana (1931-2018) tretes de l’entrada “2014.nov.05 – Josep Fontana: ‘Hi ha un fort component de refús cultural dins la societat castellana’ (La identitat catalana a la història, l’independentisme)” (http://www.cucadellum.org/2018/08/2014nov05-josep-fontana-hi-ha-un-fort.html), publicada en el blog “CUCADELLUM.ORG”, en què ens presenta com també estan fent altres persones (tot i que l’historiador ho fa amb unes altres paraules), que la llengua catalana està estretament vinculada a lo matriarcal. Així, quan li pregunten “Hi ha trobat la clau de volta de la incomprensió de Madrid?”, ell passa a respondre. Amb retocs lleugers, llegim:

“Reflexionant-hi més després, no ho dic al llibre [‘La formació d’una identitat. Una història de Catalunya’]. La societat i la cultura castellanes tenen un antecedent que ha marcat aquesta actitud: la mala vivència de tres religions a l’edat mitjana, que és, més que per motius religiosos, resultat d’un refús cultural global. Cal recordar que raça és una paraula d’origen castellà, que inicialment vol dir ‘defecte d’un teixit’, i això s’acaba aplicant a la raça de jueus i moros… És clar que hi ha un fort component de refús cultural dins de la societat castellana… Es pot veure a El coloquio de los perros, de Cervantes, on el seu odi, terror i repugnància cap als morescos és desorbitant. És una societat que creix amb una mena d’incomprensió respecte a les diferències culturals dels altres, i no entenen mai per què no s’adapten als seus costums. A partir del moment de la seva unió als països de la Corona d’Aragó, amb un sistema polític que garanteix moltes més llibertats que a l’altra banda, encara es dificulta més l’assimilació. I els problemes d’incomprensió encara funcionen avui”.

Però, per a copsar millor l’esperit de Josep Fontana, afegirem que, en l’entrada “Josep Fontana i la identitat catalana. Recull de cites a les seves entrevistes” (http://www.cucadellum.org/2018/08/josep-fontana-i-la-identitat-catalana.html), publicada en el blog “Cucadellum.org”, manifesta la seua visió sobre la tolerància:

“Senzillament, jo volia sostenir que hem estat un poble com els altres, amb virtuts i defectes. No cal pensar que som el poble més admirable del món.

No sostinc en cap moment que siguem millors que els castellans o els francesos. Només remarco que som diferents”.

Sens dubte, unes frases molt importants en el segle XXI i amb què estic totalment d’acord.

 

 

“Nadal de 1925” a Benigànim (Jose V. Sanchis Pastor)

General, , , , ,

 

Hui, 31 de desembre del 2020, Jose V. Sanchis Pastor m’ha enviat un missatge en què m’indicava que “La historieta que he publicat hui, per segona vegada, t’agradarà. Al meu mur”. En ella, apareix el tema de l’herència (i, de pas, el de les famílies) com també el dels vincles familiars, els quals, en aquest cas, es centren, fonamentalment, en Nadal i en la vespra de Reis. Jose V. Sanchis Pastor l’havia escrita el mateix dia, però dos anys arrere, en el 2018. Podem considerar-la una contarella, per la semblança amb altres escrits redactats pel mateix autor i amic, de Benigànim (la Vall d’Albaida). Diu així:

<<“NADAL DE 1925

Una casa gran… Carrer Aurora, 60.

Després d’haver passat totes les mancances del món, havent vixcut en totes les caselles de peons de la carretera on van nàixer la major part dels set fills que van tindre els meus besavis, Pepe ‘Patora’ i Dolores ‘la Gateta’, els aplega un temps de bonança i compren la casa mencionada per cinc mil duros, caríssima per a l’època que corria.

Els antics propietaris moren sense descendència: Ximo ‘el Coronal’ i M. Pepa ‘la Calarda’. Mor M. Pepa i deixa hereu universal a la germana menuda, Maiteresa (rebesàvia meua per la banda ‘dels Calardos’) i Ximo es casa per segona volta, amb ‘la tia Torta’. Al morir Ximo, hereten la cunyada del primer matrimoni i l’actual vídua, a parts iguals.

Dit açò, per les diferències que hi havien entre ambdós hereus i, d’ahí, el preu destarifat de la casa que compren els que, vint anys després, formarien part del meu clan genealògic.

Bo, és Nadal i, la vespra del dia de Reis, estant tota la família a la vora de la llar, sota l’enorme campana de l’aixumera[1], ouen un soroll i cauen quatre o cinc margallons pel forat del fumeral. Els més menuts, ajupidets a les faldes de la mare i, els grandets, arraconats i tremolant de por.

S’obrin les portes del carrer, de bat a bat, i entra un cavall fins a la cuina, amb el seu genet vestit de Rei i diu:

-Qui és Batiste[2] Pastor Alabort?

I, el meu avi, que tenia onze anys, respon:

-Jo!

I li diu, el Rei, que, per haver sigut tan roín, havia d’anar-se’n junt amb ell, a l’Orient. El pujà al cavall, se l’emportà per la senda del Camí Fondo fins a la caseta ‘La Santa’. En aquell punt, el baixà enmig de la foscor i li digué:
-Mira, xiquet, d’ara endavant, t’has de portar bé i no fer parlar als pares. Si no creus, a l’altre viatge que vinga, t’enduré fins a aquella estrela que brilla tant, al costat de la lluna. Ara, pel mateix camí que hem vingut, torna-te’n sense deixar la senda.

***

Eixa història ens la contava el meu avi, totes les vespres de Reis, mentre ens donava berenar, de camí a la caseta ‘La Santa’.

Anys més tard, en l’any 1954, eixe mateix dia, el Rei es va emportar el germà major del meu avi, padrí de ma mare, als quaranta-quatre anys… I ma mare, que tenia quatre anys, assentadeta al frontal d’enfront, cantava nadales a tota veu. En això, que ix la mare del difunt que estava de cos present i àvia de la xiqueta, i diu:

-No cantes, reina, que la tia s’ha mort.

I la xiqueta, innocent, li contesta:

-Que, ¿acàs, en ma casa, s’ha mort algú?”.

Història contada… Última de l’any>>.

 

Finalment, comentaré que, el fet que un valencianoparlant dedique una part considerable de la seua vida a transmetre saviesa popular o, simplement, lo que u sap i que no vol que es perda ni en les persones que viuen ara, ni en les generacions futures, i, a més, en valencià, al meu coneixement, s’ajusta a lo que, hui mateix, Kike Gandia (director dels museus de Cullera), en un correu electrònic que he rebut, qualificava com “acció de significació de la cultura matriarcal immaterial”.

Bona Nit de Cap d’Any, Bon Nadal i Bon Any 2021.

 

Tot seguit, veiem una foto de l’àvia materna de Jose V. Sanchis Pastor. En paraules de Jose, plasmades, en el seu mur, el 31 de desembre del 2020, “La meua àvia materna va ser la font d’informació de tots els meus escrits i de moltes coses més. Roman viva al meu record i unida per sempre a mi, per l’arbre de la vida”.  

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Notes: [1] En el DCVB, figura com una variant enregistrada en Xàtiva (per la pronunciació), si bé ho indica pel fet que, des del terme que hem emprat en el text, ens remet a la paraula xemeneia.

[2] Aquesta variant del nom Baptista, s’assembla a la que apareix, en el “Diccionari Català-Valencià-Balear”, com Batista, procedent del llatí eclesiàstic Baptista.

“Al meu xiquet, jo li compre” i una altra cançó de bressol

General, , , , , ,

 

En un llibre sobre ritus i costums alacantins,  “El cicle de la vida. Ritus i costums dels alacantins d’abans”, escrit per la valenciana Ma. del Mar Duque Alemán (Edicions del Bullent, Picanya, 1a ed., 2003) i guardonat amb el 4t Premi Bernat Capó, llegim un text que diu així: “La literatura oral era recent en la vida quotidiana d’hòmens i de dones. Pel que fa a la condició dels transmissors més notables, sens dubte era la dona, sobretot les d’avançada edat. Les àvies i les mares conservaven i transmetien el major nombre de manifestacions poètiques, com ara, cançons de bressol, cobles, romanços, cobles de jota, contes… Tot just nàixer, la mare començava a inculcar el seu saber al seu fill. Una prova en són les cançons de bressol o de bres” (p. 139).

En línia, per exemple, amb les cançons de bressol, direm que, el 27 d’octubre del 2020, en el grup “Dialectes”, Emili Rodríguez Bernabeu, amb qui tinc amistat, escrigué “Coneixeu aquesta cançó per tranquil·litzar els xiquets petits mentre els engrunsaven entre les cames avall i amunt?

 

Serra, serra molinet.

L’agüeleta va al fornet

per un cabasset de pa,

per un altre de forment.

Serra, serra molinet.

 

Cantada a Alacant”.

 

I, l’endemà, li preguntí “¿Te la solia cantar la mare? ¿O la padrina (o àvia)?” i la seua resposta fou “Ma mare. Però jo l’he cantada als meus fills i als meus nets”.

Una altra cançó de bressol recopilada fou la que m’ha escrit Maria Esteve, hui, 30 de desembre del 2020, en el grup de Facebook, “Grup L’Olivar d’Alaquàs”: “Una cançó per a dormir al xiquet:

‘Al meu xic, jo li compre

la caldera del gas,

el Portal de Russafa

i el Castell d’Alaquàs’”.

 

 

Notes: El Portal de Russafa és el nom que rep una de les dotze portes que tenia la muralla romana de la Ciutat de València i que comunicava amb el terme de Russafa, el qual fou independent fins a 1877.

I, quant al “Castell d’Alaquàs”, és el nom popular que rep el palau senyorial que hi ha en Alaquàs (una població de l’Horta de València).

Dones que abracen el model de vida (i d’actuació) matriarcal

General, , , , ,

 

El 27 de desembre del 2020 posí, en el meu mur (per mitjà de fotos), l’article “Maria Gavilà Cabanilles Maria la Morena”, publicat en el  llibre de festes patronals “Benirredrà Festes 2017”, i de què Pere Baladron, un català que m’havia enviat fotos de la seua família i que tenia ben clar que la cultura vinculada a la llengua catalana és matriarcal, escrigué l’endemà un comentari: “Ja veus que és com et deia. Gràcies per aquests escrits. Potser si les dones tornen a posar-se al capdavant, puguem ésser una societat millor”. En llegir les seues paraules, li diguí que “Sempre que, per exemple, no siguen de la línia de Margaret Thatcher o de Mònica Oltra, que no són, precisament, models a seguir, ja que, per a començar, no van en la línia matriarcal,… ¡ni de bon tros! Em referesc a com ho fan en les cultures matriarcalistes, no en com es presenta lo que s’entén per ‘matriarcal’ a nivell de molts partits, d’associacions (o d’entitats) molt vinculades a la gran majoria de partits.

Exemples com aquest, i molts més, ens il·lustren millor que tota una parafernàlia política (…). La informació que he rebut, m’ho està mostrant.

I ho poden fer hòmens, però amb un estil matriarcal ben viu, com es pot veure en el llibre ‘Rondallari de Pineda’, (…) amb recopilacions de Pineda de Mar fetes entre 1900 i 1905, més o menys”.

I, en relació a lo que li havia dit, Pere Baladron addueix, en majúscules: “BÉ, ALGUNES DONES CREUEN QUE SI NO HO FAN COM ELS HOMES, NO SE LES TÉ EN COMPTE”.

I, jo, immediatament, li escriguí que, “Aleshores, es renuncia a la part femenina de la persona i, per tant, adopten una actitud patriarcal, perquè identifiquen home=força i, com que, en eixos casos, la força sol derivar en agressivitat…, ja no és, per exemple, ser una dona forta”.

I, al moment, em respongué: “Exacte”.

Evidentment, tant Pere Baladron, com jo, com moltes persones, abracem portar la casa i una vida de manera matriarcal i, per tant, en línia amb les paraules del meu avi matern (1906-1992): “Normalment, la dona va a l’home, però es fa lo que la dona vol”.