Dones vives, amb molta espenta i molt obertes

General, , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix molt el matriarcalisme és “Un calatravinetxo”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XVIII, sobretot, en el fet que es fa lo que vol la dona. Així, veiem que un home fadrí, que cercava una al·lota que el volgués, finalment, es troba amb una dona (prou diferent a ell), fins al punt que ell “demana qui li podria fer bo amb aquella al·lota” (p. 55) i “li acusen una jaieta (…) que tenia molta d’entrada a ca aquella i que sabia el dimoni a on es colgava i tallava un cabell a l’aire, de viva que era” (p. 55). Per tant, és la dona qui coneix més el terreny, eixerida i qui aplanaria molt el camí a l’home.

Immediatament, “S’hi acosta es calatraví[1]a veure si li voldria fer un parlament per ell, a aquella revetlera, i li promet un bon present si li fa es matrimoni” (p. 55). Tot seguit, la jaia li diu:

“-No res: anem a ca teua i compondrem la trempa” (p. 55), és a dir, la gestió del tema. Novament, és la dona qui tria què es farà. Un poc després, podem llegir:

“-Bo -diu sa jaia-: ara hem mester un almud, una barcella i una caixa.

(…) Es calatraví fa tot això i sa jaia segueix dient-li:

-Ara, agafa sa maça i, amb ella amb sa mà, asseu-te dins sa pica a on sols tenir es cuiros a remull” (p. 56). Com veiem, el calatraví fa lo que ella li ordena (“Es calatraví fa tot això”).

A més, al moment, la jaieta li comenta que li ha de prometre lo que ella li indica i, a banda, li demana “¿M’ho promets, com ets home, que ho faràs així?

-Vos ho promet amb tot es meu cor!” (pp. 56-57), li respon l’home, qui, ràpidament, com que la veu una dona amb molta espenta, li diu:

“-Endavant ses atxes!” (p. 57).

I la velleta, sense pensar-s’ho dues vegades, se’n va cap a ca l’al·lota i ja l’envest que “aquell galant jove calatraví (…) valia tant com pesava, que era un sac de bondat, que era pecat com ningú li feia mal i per aquí l’hauràs” (p. 57). Igualment, com que la dona, amb enginy, aconsegueix que la mare de la jove i l’al·lota pensen que el calatraví és un home ric, la mare i la filla comenten a la jaieta:

“-Anau a dir-li que pot venir en voler, i en parlarem de prop.

Sa jaia pica de talons cap a cas calatraví, li conta tot es pas, ell n’enllimona[2]i s’endiumenja tan bé com sap i, cap a ca s’al·lota!

I allà hauríeu vista una bona arribada que li feren mare i filla! I entraren amb olivetes tot d’una i s’avengueren tant de parer” (p.  58) que tots tres, la mare, la filla i el calatraví accepten que es faça l’esclafit (p. 58).

Immediatament, la jove veu que hi havia gat amagat i tria parlar amb l’home:

“-Parlem clars, estimat. ¿A on es tanta de riquesa com ens digué aquella jaia que tenies?

-No va dir res -diu ell-que no fos ver.

-Idò? -diu ella.

-Idons! -diu ell.

-Però si la jaia va dir que, de tant que tenies, tenies massa.

-I ben ver que deia -diu ell. En tenia una, jo, de maça amb sa mà, aleshores. Aqueixa que veus en aquell racó” (p. 59). I, un poc després, l’home comenta que la jaia tampoc no havia mentit respecte a si ell tenia or (sí, un duret) i que ell tenia el cuiram a remulla (en aquest cas, la seua pell, que, aleshores, tenia a remulla). I la dona, finalment, comenta al calatraví “Lo fet, fet. Si tu ets un home feiner i fas bonda i dus diligència amb ses coses, amb lo que jo tenc i lo que tu basquejaràs, ja ens en desfarem.

(…) I així ho va fer aquell calatraví (…) i, al punt, si havia de mester un quern de dobles de vint, en tenia dos” (p. 60) i aquell calatraví “va saber trobar una dona conforme i dur busques as niu, totes ses que havia mester” (p. 60). Com  veiem, es fa lo que diu la dona, en aquest cas, des del moment en què ho comenta amb el marit i, a banda, és ella qui té la darrera paraula. Els comentaris de la jove van molt en línia amb el paper de la dona en moltíssimes famílies catalanoparlants.

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Un calatraví és un assaonador de pells.

[2] Vestir-se bé.

La dona, molt oberta, marca les directrius que ha de seguir l’home

General, , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasma el matriarcalisme és “Na Roseta”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XVIII. El rei, que era fadrí, fa unes dictes per a saber amb quina fadrineta es casaria (p. 35) i una dona supera la prova que posa el rei (p. 35):

“Vejam com se’n desfarà aquesta pitxorina! -deia la gent, com la veia que se’n venia tan resolta.

(…) Veu caure una fulleta rosa, però quasi no la deixà arribar en terra, sinó que la se posà d’amagat dins sa boca i la s’envià.

Tot d’una s’afica enmig de sa gent” (p. 36) i, immediatament, fa via.

Els criats del rei veuen que aquesta fadrina ha guanyat l’acció (p. 37) però se n’havia anat sense pensar-s’ho dues vegades (p. 37). Ara bé, aquesta dona farà que la seua filla, Na Roseta, vaja a costura (p. 37) i és allí on el rei veurà Na Roseta. I, com que Na Roseta compta amb el suport de la mare, qui li aplana molt el camí, el rei, a la tercera vegada que passarà per l’escola on es fa costura, ho té molt més fàcil.

Al moment, veiem que la filla, Na Roseta, es troba amb una velleta que li clava una agulla i, així, des d’aleshores, Na Roseta passarà a ser una colometa (p. 43) i, com que el rei, ara, no s’imagina que la colometa siga la filla, la portarà on ell anirà, començant per quan el rei tria anar-se’n a fora de Mallorca a trobar una dona amb qui casar-se i, així, poder tenir descendència. I el rei, junt amb set dels senyors, fa via en una barca (p. 44) i, un poc després, ja en la barca, “El rei pica de talons cap a ca seua a acomiadar-se de sa colometa blanca.

-Oh, colometa! -li diu ell- A veure què vols de fora Mallorca!, que me n’hi vaig, vejam si allà deçà trobarem cap al·lota as meu gust. Vejam què vols que et duga!

-Què vull? -diu sa colometa blanca- Ja m’hi faria ben contenta. Vossa Reial Majestat, si em duia pedra d’esclata-cor i un brot de murta florida.

-Vols res pus? -diu el rei.

-No, senyor rei! -diu sa colometa blanca.

I el rei, ja li ha estret cap a sa barca, s’hi torna a aficar i, a l’acte, sa barca ja és partida vent en popa i ben atacada, com un estel, i, des d’allà, cap a fora Mallorca!” (pp. 44-45). Com veiem, és la dona qui marca les directrius i es fa lo que vol ella. Però, en la ciutat on aplegaran, el rei no troba una fadrina amb qui casar-se i tiren junta (un detall vinculat amb el matriarcalisme) i el rei, al capdavall, se’n va cap a una altra ciutat (p. 46).

I, en aquest segon viatge, també és la dona (ací, la colometa) qui dicta què haurà de fer el rei (p. 46) i, un poc després, serà una velleta qui comentarà al monarca què cal que faça per a trobar la fadrina (pp 46-47): anar a una muntanya (p. 47). El rei ho fa i, al moment, “cametes em valguen, per avall i cap a sa barca! Hi bota (…) i, a l’acte, sa barca ja és partida vent en popa i ben atacada, com un estel, cap a Mallorca” (p. 47). I “El rei (…), lo primer que fa és donar sa pedra (…) i es brot de murta florida a sa colometa blanca” (p. 48) i, així, es reflecteix que la dona (ací, la velleta) salva l’home i que ell fa lo que li comenta la velleta.

Finalment, un criat del rei descobreix la colometa i què hi havia vinculat amb ella, el rei, al capdavall, es fia del criat i, així, el monarca llevarà l’agulleta que tenia la colometa (pp. 53-54) i… la colometa es torna la fadrineta (p. 54), Na Roseta, qui es casa amb el rei (p. 54), després que ella li haja indicat les condicions.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Art matriarcal de catalans molt oberts, fins i tot, en el camp de lo eròtic

General, ,

Miquel Torner de Semir, un pintor català matriarcalista. La maternitat, lo maternal i la terra.

Tot seguit, parlarem sobre un artista que he conegut per mitjà de Facebook, Miquel Torner de Semir, un català nascut en Santa Pau (la Garrotxa) en 1938. El 17 de novembre del 2020, quan ja feia unes setmanes que el coneixia i que, més d’una vegada, rebia xicotets vídeos seus o bé fotografies d’obres que ell havia fet, en veure dos vídeos i un quadre, passí a fer-li l’escrit següent:

“Bon dia, Miquel,

Està interessant la teua pintura i, en eixe sentit, vull fer-te unes quantes preguntes. ¿En quina població nasqueres i on vius? ¿Quin és l’art que predomina entre les persones de la teua edat i que són d’arrels catalanes o que s’han integrat molt (fins i tot, lingüísticament i cultural) en Catalunya? ¿És un art, més bé orientat cap a lo matriarcal, cap a lo que es sol dir femení, com ara, lo religiós, lo interior, la comunitat, el grup, etc. i, al mateix temps, receptiu, però obert als altres i a lo que passa pel món? Gràcies. És que he observat que et dediques prou a fer quadres de temàtica religiosa, però no mística. Són preguntes per a un punt de l’estudi que faig sobre el matriarcalisme, el de l’art matriarcal, molt present en els comtats catalans, en temps de l’estil romànic, com he pogut llegir en un llibre de Diether Rudloff. Una forta abraçada”.

Unes hores després, em responia així: “En principi, tot és Maderno, diguem, Patrimonial. Unió és matrimon. Abans de Lilith, la mare terra i els mariners no diuen el Mardin, la mar, com la Mare Terra, la matriu còsmica.

Vaig néixer a Santa Pau, al castell. Sóc la darrera persona que va néixer a aquesta baluerna de la Catalunya vella. Vinc d’una nissaga carolíngia, Semir, Sigue[1] Mir, ‘victòria famosa’. Sóc gran i vol dir que faig el que sé fer, pintar com un instrument d’una força que va més lluny de mi mateix. No penso gaire, actuo. Quan era jove, vaig pensar i filosofar molt, potser massa. Ara tinc els ulls de cor i miro amb els de dins. Miro de pintar, no entendre la condició humana. Els vells, ens toca posar-los una mica fora de tot. Salut, feina.

Continua sempre amb la teua curiositat. És un bon camí saber el per què de les coses”.

La meua resposta, el mateix 17 de novembre del 2020, fou “Doncs jo, ara, he trobat que lo que fa que la meua vida tinga sentit, és dedicar-me a indagar sobre el folklore en relació amb la llengua catalana i amb les arrels catalanes dels valencians que parlem el català i, per descomptat, de lo que té a veure amb el País Valencià i amb lo que fou el Regne de València”. I, a continuació, li enviava dues fotos amb tots els punts que el 22 d’abril del 2019, l’endemà del dia de Pasqua, em proposí que inclouria l’estudi que començaria després de rematar el dels Sants de la Pedra: u sobre el matriarcalisme català i la seua presència en el segle XXI.

En acabant, continuà el seu escrit: “Els catalans de l’Urgell, d’on veniu vosaltres, com jo, de la Catalunya vella, varen venir amb el rei En Jaume, de la Catalunya vella”. I, en relació amb l’art, addueix que “Tot és matriarcal. Eva (abans, Lilith, la matriu còsmica). No diem ‘patrimoni’, per la procreació, diem ‘matrimoni’; els mariners diuen ‘la mar’, no ‘el mar’” i que, a més de ser “l’última persona viva que ha nascut al vell castell de la Marca Hispànica, de Santa Pau (a la Garrotxa), sóc pintor, tasca dura però intrigant: els ajuda (i ajuda als altres) a  veure coses amagades, sons, instruments,… d’una força que ens depassa[2]i, a través de les nostres elucubracions, esbrinar la condició humana. Vosaltres, valencians, veniu de l’Urgell (parleu ‘baixines’, ‘xiquet’, com els de Lleida). Vàreu venir amb el Rei En Jaume. Per cert, també un avantpassat meu es deia Bernat Semir, de la Marca”.

El 18 de novembre del 2020, m’envià, entre d’altres coses, una foto de Lilith, envoltada de colors més aïna foscs, però, com ara, amb el color roig i una miqueta de verd i en què apareixia una dona amb les mamelles i el pubis al descobert, molt semblant a una segona que representava una mescla de Lilith (de cintura en amunt i nua, per la banda davantera, mostrant els pits). I, immediatament, li comentí: “Precioses, les fotos.

Una aprovació de lo sensual i de la sexualitat femenina, de la regeneració, de la fecunditat.

Impressionant.

Mai no havia conegut un artista tan vinculat amb aquest estil. Mai.

Tinc 49 anys”.

Tot seguit, m’enviava una altra foto, però en què apareixien Lilith (de cintura en amunt i mirant l’espectador) i Eva (de cintura en avall i com si miràs a terra) i li comentí “Em recorda la clàssica Sirena” ja que apareixia en unes rondalles recopilades per Sara Llorens, en Pineda de Mar, i que havia llegit feia més d’un mes. Ell em demanava si em referia a la sirena vinculada amb Odisseu i, jo, que, a penes sé de mitologia, no li responguí. Però, a continuació, Miquel Torner deia que considerava adient “que investigues la Mare, la dona, el matriarcat. Recomane que miris, a través de Google, l’escultor Aristides Maillol, català com nosaltres. Era de Banyuls”.

Agraesc la col·laboració de les persones que col·laboren en l’estudi sobre el matriarcalisme, a les que em fan costat dia rere dia i, per descomptat, la disposició que sempre ha tingut l’artista Miquel Torner de Semir, davant qualsevol pregunta que li he fet.

 

Les fotos que exposem ací me les envià Miquel Torner de Semir i són obres seues.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Notes: [1] En el text original, “sigue”.

[2] En el DCVB, el verb “depassar” figura amb el significat de “Passar al davant”.

Àvies i mares transmissores, que remenen les cireres i molt obertes

General, , , , ,

 

Àvies i mares nascudes abans de 1920 i que transmeteren cançons eròtiques en llengua catalana.

El 12 de febrer del 2022, en Facebook, preguntàrem sobre si bé les àvies o bé les mares, “Vos ensenyaven cançons eròtiques” i els comentaries foren els següents. En el meu mur, el mateix dia, em plasmaren “Que recordi, només ‘La Fadrina va a la Font’ i ‘Baixant de la Font del Gat’!!!!” (Ricard Jové Hortoneda), “Ara no em ve res al cap” (Montserrat Cortadella), “’Les nenes maques’, ‘El senyor Ramon enganya les criades’, “La tia Maria codonys collia’…” (Rosa Rovira).

En el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, el 12 de febrer del 2022, Magda Lazaro Mascarós ens escrigué “La iaia en cantava algunes. Li pregunte a la mare, Lluís”.  A banda, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, el mateix dia, Montserrat Serra Rams n’afegí una que diu així:

’Estimada Agneta:

obre la finestra, obre-la,

tira-li la clau, tira-li…

que pugui obrir, pugui obrir”.

 

A banda, Montserrat Serra Rams ens comentà que “Ho cantava sempre la meva veïna, la Sra. Càndida.

Comarca d’Osona.

Nascuda al 1912”.

Igualment, el 12 de febrer del 2022, en el grup “Dialectes”, Maria Montserrat Morera Perramon ens escrigué “No”.

Ara bé, el 26 de febrer del 2022, en Facebook, preguntí “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos transmeteren cançons eròtiques? ¿En transmeteu a altres persones, fins i tot, de les generacions més jóvens? Gràcies” i les respostes en foren més i, fins i tot, molt interessants.

Així, en el grup “Paraules ebrenques”, el 26 de febrer del 2022, Ester Berenguer començà escrivint-ne una en castellà, que li cantava la iaia (“La iaia em cantava […]. És més o menys així. No ho recordo més. I és molt bonica. Mai l’he oblidat i la canto, de vegades, a soles”). Ara bé, quan li demaní “¿I n’aprengueres cap en català? Gràcies”, ens respongué “No ho recordo, però, a part del ‘Caragol, treu banya’, d’en Patufet o els contes de rateta presumida, que deia ‘Si em compro avellanetes, / em cauran les dentetes. / SI em compro cacauets, / em cauran els queixalets’. O ‘Les cabretes i el llop’; ‘Els tres porquets’, que deien ‘Bufaréééé, bufaréééé’ i ens feia esgarrifar.

Tots els contes jo els conto, a les meves netes, en català, tal com els contava la meva mare. O iaia. Les cançons eren diferents.

Síííí: una en català. O dos; ara t’escric” i plasmà el text següent, d’una cançó didàctica amb un final eròtic:

“Marieta fa de cos,

s’eixuga amb un terròs.

El terròs no li va bé,

s’eixuga amb un paper.

El paper se li enguinça[1],

s’eixuga amb una pinta.

La pinta li esgarrapa,

s’eixuga amb una rata.

La rata li mossegà,

s’eixuga amb una ceba.

La ceba li cou,

s’eixuga amb un caragol.

El caragol, tot emprenyat,

se li fot dins del forat”:

 

Comentarem que, des del primer moment, vaig intuir que el caragol representaria el penis i, de fet, ho diguí (“¡Mira que fóra el penis!”), consultí la paraula en el “Diccionari eròtic i sexual”, de Joan J. Vinyoles i Vidal i de Ramon Piqué i Huerta,… i posava “Membre viril”.

A continuació, Ester Berenguer en plasmà una altra, més destinada per a xiquets de pocs anys:

“Una xica rica pallarica,

cama curta i boterica,

va tenir cinc fills

rics pallarics,

cama curta i boterics.

 

Si la xica rica pallarica

no hagués tingut als cinc

fills rics pallarics

cama curta i boterics,

no seria la xica rica pallarica

cama curta i boterica”.

 

Més comentaris en el grup “Paraules ebrenques”, el 26 de febrer del 2022, foren “Sí. La meva iaia m’ensenyava cuplés i sarsueles que tenien un toc picant” (Cinta Forens Calvet), a qui preguntí “¿Eren en català?” i em respongué “No, ho sento. En català, em deia una cosa que ella anomenava ‘chascarrillos’, però no els recordo”, fet que indica que sí que cantaven cançons eròtiques, encara que, en aquest cas, fossen en castellà. Un altre comentari, però de Dolors Fuste Burjales, fou:

“Mon pare em va portar

un morteret de coure…

Besa’m ço cul

que no em puc moure”.

 

A més, Dolors Fuste Burjales ens afegí “Ma iaia era molt contadora de contes i històries; però, picants, poques”, fet que indica que sí que en narrava. En aquests casos, parlem de dones nascudes abans de 1920.

En canvi, el mateix dia, en el grup “Rescatem paraules de l’oblit”, Ros Vera Burguera escrigué “Nooooo! Això era pecat mortal”.

Adduirem que, en el meu mur, el 26 de febrer del 2022, plasmaren “Jo no hi recordo” (Montserrat Cortadella), “Alguna cançó picantona, sí; però, eròtica, no” (Pilar Ortiz De Paz), a qui comentí que són dues paraules sinònimes. Rosa Garcia Clotet afegí la cançó de Guillermina Mota “Remena, remena, nena”. Si la nena és qui remena (que ho és en aquest cas, com qui remena les cireres), és perquè la dona és qui té la darrera paraula, qui empunya les regnes de la seua vida.

Fins i tot, en el grup “Dialectes”, el 26 de febrer del 2022, Maica Ortega Rubio ens comentà “Penso que era una forma de parlar de temes sense ser directes. Per exemple, ma sogra no volia anar a servir a una finca determinada, per l’amo.

Ara no té sentit. Es pot parlar tranquil·lament d’aquests temes”  i li escriguí “Estic d’acord perquè hi ha estudis que plasmen que, per exemple, la cultura, per mitjà de la música, fins i tot, es transmetia en balls i danses”.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Esquinça.

“Endavant ses atxes!”, la dona porta el timó i molt oberta

General, , ,

 

Una altra rondalla mallorquina de les plasmades per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XVIII, la qual reflecteix el matriarcalisme, és “Na Filet d’or”. Així, Na Catalineta, una al·lota que, de petita, anava a costura (p. 20) i troba en terra un filet d’or, se’l fica en una cistella i, en u dels passatges immediats, se l’emporta a casa. I, des d’un primer moment, aquest filet (que és una serpetona que, amb el temps, creixia i creixia) no fa nosa a la casa, tot i que no eren una família benestant (p. 21).

Però, quan Na Filet d’or ja havia passat la infantesa, la mare sent sons i Na Catalineta pitja darrere el filet i li demana per què li fuig i, al capdavall, Na Filet d’or li comenta “Ara veig, Catalineta, que m’estimes de bon de veres. Aqueixa prova esperava de tu” (p. 23) i, com a premi, li atorga un do: fer brollar perles, diamants i altres detalls positius que atorgarien prosperitat.

Un dia, el rei, mentres caçava, es troba amb Na Catalineta, que ja era una jove (p. 24), i el monarca li comenta que mai no havia vist “cap al·lota que m’agradàs tant com tu, ni de bon tros!

Com Na Catalineta va comprendre que anava de bo, hi allarga es coll tot dient:

-Idò, si és voluntat de Déu, endavant ses atxes!” (p. 24), fet que mostra una jove que dona el seu consentiment a la proposta del rei (ella ho aprova) i, a més, va avant encoratjada.

Tot seguit, el rei li comenta que trie dues dones que li siguen de la seua confiança i que faran de dames. I així ho fa ella. Però, des d’un primer moment, les amigues tenien enveja i tractaran d’anul·lar-la i d’enganyar el rei, fins al punt que trauen els ulls a Na Catalineta,… i que una d’elles es casa amb el rei (p. 26). Igualment, com que les dues dames havien deixat Na Catalineta davall d’una alzina i, per allí, passa un homenet bondadós, acollidor i molt obert, Na Catalineta s’ho veurà més fàcil, malgrat que haurà de tenir paciència i reflexos amb la muller de l’homenet (pp. 26-27), de qui aquest home diu: “Si renya, (…) no li contestis mai amb barres, sinó amb mel a sa boca” (p. 27), detall que podríem vincular amb l’educació matriarcal.

En molts passatges posteriors i en què intervenen Na Catalineta, l’homenet i la muller, es fa lo que vol la dona, en aquest cas, Na Catalineta, per exemple, quan ell li porta una pinta (p. 28).

I, amb les perles i diamants que sorgien en aquesta casa, l’home i la dona se’n van a ca l’argenter, qui els ho pesa, i els ho dona en diners, Ara bé, com que les dames de Na Catalineta li havien tret els ulls…, i l’homenet veu que ella plorava, ell li demana què li passa i Na Catalineta li diu que desitjaria recuperar els dos ulls i, així, la vista (p. 29). I, novament, i molt plasmat en aquesta rondalla, aquest home farà lo que li indicarà Na Catalineta, que passa per anar a la mar, on era Na Filet d’or:

“Aquell homenet, a la fi, digué:

-Hala, idò: cap a sa vorera de mar falta gent!

Ensellà s’aset, hi fa pujar Na Catalineta i, des d’allà, cap a sa vorera de mar!” (p. 29).

Quan la serpetota Na Filet d’or veu plorar l’homenet, li indica que agafe un paner, que el carregue amb figues i que se’n vaja a cal rei amb intenció de vendre-les i, així, de recuperar els dos ulls (p. 30). I l’homenet, amb molta espenta, ho fa:

“-Qui em barata ulls de cristià amb figues d’or? ¿Qui em barata ulls de cristià amb figues d’or? Hala, qui me’n barata?

-Nosaltres! -va dir una senyora, guaitant per una finestra de cal rei.

Era una d’aquelles dues grans polissones (…), no sa que li tocà casar-se amb el rei fent de Catalineta, sinó s’altra” (p. 30).

Per tant, és l’home qui farà la faena, com també quan ja haja aconseguit el segon ull (p. 31) i porte Na Catalineta cap a la mar, fent ell un paper matriarcal: l’home (i molt reflectit en aquesta rondalla) és l’ase de càrrega de la dona i, així, adhuc, la dona és qui porta el timó i qui té la darrera paraula. I, quan la serpetota Na Filet d’or posa a Na Catalineta els ulls que li havien furtat les dues dames (p. 31), Na Filet d’or diu a l’homenet:

“-Bé: ara ja heu vista Na Catalineta; ja sabeu que aquí està servida, guardada i regocitjada com cap reina. (…) Ara vos tornaré a ses penyes i vos en podreu anar a ca vostra i, des d’aquí set dies, sabreu lo que serà estat de Na Catalineta” (p. 32).

I, immediatament, veiem que el rei, un dia que anava de cacera, va acompanyat d’un criat que, des de lluny, veu Na Catalineta, molt garrida i tan ben tallada (p. 33). I, com en altres rondalles, si més no, mallorquines, la dona (ací, Na Filet d’or, la serpetota, en semblança amb altres animals que figuren en aquests relats) es presenta al rei i li conta els esdeveniments: la que ell havia triat per a casar-se… no era cap de les dues dames, sinó Na Catalineta (p. 33) com també el paper decisiu que havien fet l’homenet i la seua muller (p. 34). Però, com que Na Catalineta estava en una illa i el rei volia casar-se amb ella, hi fan via tots (des de l’homenet i la seua dona fins al monarca) “S’afiquen tots dins un barca i, cap a s’illot tothom!” (p. 34). Finalment, com que la parella guardà de mentir Na Filet d’or, el rei accepta casar-se amb Na Catalineta (p. 34).

Com veiem, en aquesta rondalla, el matriarcalisme es manifesta per moltes bandes, així com en la realitat vinculada amb la llengua catalana.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“La meva àvia sempre m’entenia” (Mercè Ramionet), dones amb molt de criteri i molt obertes

General, , , ,

 

Una cultura matriarcal en què preval la consciència personal, en lloc de l’ortodòxia.

 

Quant al tema de la preferència per la consciència personal, de què parla Thomas S. Harrington, el 29 d’octubre del 2021 demanàrem en Facebook si les seues àvies (o bé les seues mares), nascudes abans de 1920, “preferien la consciència personal o l’obediència a ortodòxies (pensaments rectes) molt estesos”. Eixe dia, en el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, Pere Ramon Nadal plasmà “Les meves àvies tenien un gran caràcter. Les dues es van quedar vídues molt joves i no estaven per romanços. Això no vol dir que el seu pensament no fos recte, propi de l’època.

Les dues van tenir quatre fills i, exceptuant la carnisseria de la guerra, van orientar els seus fills i, especialment, les seues filles, fins el moment de formar les seves famílies. De vuit,  dos es quedaren pel camí.

El camí és llarg, però, cada vegada, en som més”.

 En el grup “Cultura mallorquina”, el 29 d’octubre del 2021, Francoise Ramon em comentà: “Sa meva mare, nascuda en 1901, estava educada de manera bastant severa perquè, deia, eren dones i, en aquesta època, només sabien lletar es fills de la casa”. Per intuïció, li preguntí “¿Eren de família benestant?” i em respongué “Puix sí. Ses nines estaven educades amb molta obediència i, sobretot, saber lo més important: brodar i ser ‘carinyoses’ i dolces. Lo demés, ja se’n cuidaven els pares per poder-les casar lo millor possible”, detalls que no veiem en moltes famílies rurals. Un comentari també negatiu, però en el grup “Paraules ebrenques”, fou “Doncs no” (Maria Rigot Auli).

En el grup “Dialectes”, el 29 d’octubre del 2021 ens comentaren “La meva iaia deia ‘Crec en  Déu, però no en els capellans’. En canvi, la mare se’ls creia en tot” (Maria Montserrat Morera Perramon), “La meva padrina, nascuda al 1917, crec que deia ‘L’Església és un sementer / petit que dóna bon compte: / mentres hi hagi gent ‘tonta’, / els capellans viuran bé’” (Paula Burguera Garí). Igualment, Maria Pladesala Terricabras comentà a Maria Montserrat Morera Perramon: “Les vostres mares varen créixer en la dictadura: més moral i més religió i repressió… A les nostres àvies, ja els va agafar grans”. Quant a la frase relativa a l’edat (que ja eren grans), ma mare, algunes vegades, m’ha fet comentaris en eixa línia.

El 25 de febrer del 2022 torní a plasmar en Facebook un post vinculat amb el tema de la consciència personal que fa esment Thomas S. Harrington, i , en el grup “Dialectes”, el mateix dia, ens comentaren “La meva padrina va néixer al 1928. En un primer moment, sembla molt més encaminada a l’obediència ortodoxa, perquè és molt religiosa. Però, si parles més profundament, el seu discurs moral té molt més de consciència personal. La seva mare, que va morir quan jo era adolescent, es movia per la consciència personal sempre i, en tot moment, de forma molt més evident” (Marina Garcias Salvà). Un poc després d’haver arreplegat el comentari de Marina Garcias Salvà, el llisquí a ma mare i ella, per telèfon, em respongué: “Les meues àvies, les dos, eren molt retreballadores. Estaven en un món rural, però, a relació, jo crec que eren més tancats els fills que elles, perquè [elles] no tenien temps per a estar tancades.

(…) En ma casa, mon pare llegia, sentia la ràdio…, més obert a coses que no foren només el treball, la casa i els fills, etc. Es parlava de tot i tots en el mateix terreny”, tot i que, com també em digué, son pare (el meu avi matern), si bé era recte, també era obert. I, en aquest sentit, ma mare acceptava que pogués actuar d’una manera lliberal. També en plasmaren “La meva mare, obediència ortodoxa total” (Antònia Calvet).

El 25 de febrer del 2022, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”, Mercè Ramionet ens comentà “La meva àvia (nascuda al 1900) era una dona amb molt criteri i sentit crític sobre el món que li va tocar viure.

No era religiosa, però crec que tenia uns valors humanistes cara als altres.

Quan estava trista perquè havia perdut el marit (60 anys), jo era petita i li deia ‘Àvia, ell és al cel i ens està veient. Un dia ens trobarem…’.

Ella em contestava ‘Ui, no sé…, pobrets, els que han marxat: mai més han tornat’.

Quan jo era joveneta, li podia explicar moltes coses i sempre m’entenia”, a qui comentí que, com m’havia plasmat ma mare, les seues àvies eren més obertes que els fills.

Adduirem, en relació amb aquest tema, que, el mateix dia, en el grup “Xq ens agrada l’Antropologia”, Lluis Tomas Roig ens escrigué “Pel que jo sé i he viscut, en una família catalana de classe mitjana, fins als anys 70 del segle passat, el marit hi portava els diners, i la muller (la mestressa de la casa) hi aportava tota l’administració domèstica i bona part de l’educació dels fills. Ben diferent era en la societat canària, on, fins fa ben poc, el paper de la dona era de submissió absoluta i total i quedava definida per aquesta sentència: ‘Donde hay patrón, no manda marinero’”. Com veiem, en la cultura vinculada amb la llengua catalana, hi havia repartiment de papers i, a més, la dona tenia la darrera paraula.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Afegirem que, el 26 de febrer del 2022 i posteriorment, en el grup “Frases cèlebres i dites en català”,  Montserrat Samarra Gibert plasmà “La mare va néixer al 1925. Una família amb quatre filles. Sense masclisme. I els besavis, tampoc. Tothom amb seny i criteri propi, respecte i educació. Igualtat en tots els sentits. Molt avançats en el temps”, a qui demaní “¿I sa mare, o bé la seua àvia?”, em respongué “Totes dues!”.

“La meva padrina tenia una botiga de queviures” (Maria Antonia Ibáñez Picó), dones emprenedores i molt obertes

General, , ,

 

En línia amb unes paraules que plasma Thomas S. Harrington en el seu llibre “Una democràcia cívica en temps autoritaris. Apunts d’un nord-americà sobre el Procés sobiranista de Catalunya”, quan parla sobre el comerç, el 28 d’octubre del 2021 demaní en Facebook “Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿preferien comerciar, emprendre o, per exemple, vendre part de la collita (per a fer dinerets), o preferien veure qui pot més? En eixe sentit, ¿vos educaren més per a actuar oberts o per a guanyar amb estil militar o al preu que calgués? Gràcies”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 28 d’octubre del 2021, ens comentaren “La meva padrina tenia una botiga de queviures. El padrí tenia un treball diferenciat” (Maria Antonia Ibáñez Picó), “Mumare, nascuda l’any 1926, tenia un taller de brodats i confecció. Ses dues padrines només feien feina a ca seva i, una, també a fora vila” (Jaume Capó), “No preferien: tenien de vendre part de la collita, animals, ous, llet… per poder comprar coses que, a casa, no n’hi havia” (Montserrat Pujol Peregort).

En el grup “Dialectes”, el 28 d’octubre del 2021, Roser Queraltó Duch em comentà “No entenc la pregunta” i, tot seguit, li escriguí que, “En la cultura vinculada amb la llengua catalana, hi ha hagut molta tradició per al comerç, com es plasma, per exemple, en el Consolat del Mar i en altres edificis de moments d’expansió per la mar Mediterrània, però en què, si bé s’incorporaven territoris a la Corona Catalanoaragonesa, això no comportà intents de fer desaparèixer les llengües que es parlaven.

En el 2013, eixí una notícia en la premsa que deia que, on més emancipació juvenil hi havia en Espanya, era en Aragó, Catalunya i País Valencià, com a mínim, justament tres territoris vinculats amb una corona de tradició federal.

En les cultures matriarcals, es promou l’esperit comunitari i s’afavoreix una participació alta”.

El 24 de febrer del 2022 fiu una pregunta molt semblant, sobretot, en la primera part de què hem llegit abans (sobre si les seues àvies, o bé les seues mares, preferien promoure el comerç, emprendre), com reflecteixen les paraules de Thomas S. Harrington en el seu llibre “Una democràcia cívica en temps autoritaris. Apunts d’un nord-americà sobre el Procés sobiranista de Catalunya”, publicat en el 2018. En el meu mur, el mateix dia, Montserrat Cortadella em comentà “A casa, la iaia va aportar com va poder. La mama és nascuda al 1926, però també va ajudar i molt”.

En el grup “La Catalunya del Nord”, el 24 de febrer del 2022, Glòria Reverter ens plasmà “La meva àvia anava al mercat a vendre conills i gallines. El guany l’emprava per a comprar, en el mateix mercat, els estris que li fessin falta per a la casa: olles, paelles, fils, etc..” i Montserrat Mas Solé adduí “A casa meva, tenia molt clar que, primer, treballar. Teníem un comerç més de dotze hores. Jo era petita, també ajudava. Sempre recordaré els temps difícils i una altra manera de viure i sempre respectant les opcions dels grans”.

En el grup “Dialectes”, el 24 de febrer del 2022, Maria Montserrat Morera Perramon ens escrigué “La meva sogra (1914) venia verdura a la plaça i guardava els diners per portar la casa”.

Igualment, en el grup “La Vall d’Albaida (terra i gent)”, el mateix dia, Salvador Soler Pons comentà “No a la guerra”.

Al capdavall, afegirem que, el 24 de febrer del 2022, Ricard Jové Hortoneda (nascut en 1929), un home que viu molt en línia amb el matriarcalisme i que, quan començà la guerra (1936-1939), ja tenia més de sis anys i mig, escrigué en el seu mur unes paraules referents a les guerres:

“NO A LA GUERRA!

 

(…) No hi ha cap guerra que valgui el sacrifici d’una persona; ni cap persona que valgui el sacrifici d’una guerra.

Dissortadament, no tothom pensa així. No fa gaire en un canvi d’impressions amb una senyora (!?), amb la qual no estàvem gens d’acord, la dita senyora em va etzibar: VIVAN LAS GUERRAS (així, amb majúscules i tal com raja). El que em va saber més greu és que una persona que tinc per molt entenimentada i culta, va compartir la seva exclamació!

 

NO A LA GUERRA!!!!”.

 

Un poc després que llisquí el post de Ricard Jové Hortoneda, li comentí “Els qui heu conegut una guerra sou sensibles en aquest tema i el teniu com un component més de la vostra vida. Ho copse fàcilment”. 

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: Com a mínim, una de les àvies de ma mare feia comerç com també ho farien, anys a venir, els meus avis materns i, com ara, molts familiars per la rama de mon pare, per exemple, de forners.

“A cal rei!”, la dona comanda ben tractada i molt oberta

General, , , ,

 

Una altra rondalla en què es reflecteix molt el matriarcalisme és “Na Francineta”, en què tres germanes fadrines, Na Beatriu, Na Florentina i Na Francineta, després de fer el rei unes dictes (p. 7), perquè ell encara era fadrí, i per a que, després de tres balls, ell “pogués triar sa més garrida i que més li agradàs” (p. 7), aspiren a casar-se amb el rei. I, tot i que Na Francineta era la més garrida de totes tres i que les germanes li havien impedit que assistís al primer ball (p. 7), ella troba una rajola verda que no era com les altres i que, per mitjà d’una escaleta, li permet accedir a “una cambra grandiosa” (p 8) i trobar-hi “una senyora d’edat, però ben garrida” (p. 8), qui li comenta que havia menester una escudella d’or (p. 8).

Aquesta senyora, com que veu que Na Francineta és molt servicial, li dona una noueta (p. 8) a què podrà recórrer quan li caldrà. I, un poc després, la jove figura ja endiumenjada amb un vestit de color vermell (en paraules de ma mare, de l’11 de febrer del 2022, “Regnat, la força”) i, a banda, Na Francineta, amb “una cadira de mans tota de plata i sis criats vestís de seda per dur-la” (p. 8), fa via cap al ball. Així, ja veiem que es fa lo que vol la dona: ella dicta els serfs:

“-Senyoreta, a on vol que la duguem?

-A cal senyor rei, as ball que hi fan anit! -diu Na Francineta.

I aquells sis criats vestits de seda, des d’allà, cap a cal rei!, amb Na Francineta ben asseguda en aquella cadira de mans” (p. 10).

Na Francineta, al moment, entra en el ball i el rei “ja ho crec, volgué ballar amb ella” (p. 10). Però la jove, immediatament, se n’ix i se’n va cap a sa casa…  i els sis criats “La tornen dins sa cuina i li diuen:

-Senyoreta, vol res pus de nosaltres?

-No, bona gent! -diu ella” (p. 10).

En dos passatges molt semblants, la jove també actua amb l’escudelleta, serveix la senyora i, al capdavall, se’n va a cal rei, on es celebraven uns balls. I, així, dues vegades més, es fa lo que vol la dona, en aquest cas, Na Francineta (per exemple, a través del servici que li fan els sis criats).

En un quart passatge, “com Na Francineta hagué escurat, guaita per sa finestreta que becava dins es jardí del rei i m’hi afina la reina vella, que, tot d’una, li diu:

-Francineta, què vols una tarongeta? Sí que en vols una! Vet-la ací!

I zas!, li tira una tarongeta. Na Francineta l’engospa; (…) se’n guarda una i tira s’altra mitja a sa cara de la reina vella.

(…) no li ferí en es front aqueixa vegada” (p. 17), sinó que la reina vella diu a Na Francineta:

“-Tu seràs sa venturosa!” (p. 17).

El rei, l’endemà, fa unes dictes: “el rei se n’aniria de casa en casa, a on hi hagués al·lotes fadrines, amb mitja taronja, i sa que tengués mitja que s’avengés amb aquella, seria sa preferida per casar-se amb el rei” (p. 18).

Un poc després, llegim que el monarca se’n va a ca Na Francineta, on el reben les germanes de la jove i, quan ell els demana si no hi ha cap al·lota més allí i li diuen que n’hi ha una en la cuina, Na Francineta, i el rei prova a veure si la seua mitja taronja coincideix amb el tros que pogués tenir la jove, ell li comenta:

“-Tu ets sa que jo cerc (…). Tu ets aquella al·lota amb qui jo he ballat es tres vespres des ball” (p. 18).

I, quan Na Francineta diu al rei que li agradaria baixar per una escaleta, el rei, per si de cas torna a anar-se’n, decideix acompanyar-la. Aleshores, la jove, que volia donar les gràcies a la senyora velleta, es troba que aquella senyora “era la reina vella en persona, que s’aixeca i dóna un abraç i un sens fi de besades a Na Francineta dient-li:

-Tu seràs sa meua nora, perquè em cregueres de tot lo que et vaig dir. Allò eren ses proves que jo et volia fer per veure si mereixies casar-te amb el meu fill.

De sa cambra aquella, pujaren a una gran sala de cal rei, a on hi havia tota la cort i tots es preparatius per casar-se, i es feu s’esclafit” (p. 19) i el rei i Na Francineta es casaren (p. 19). Per tant, la dona és qui marca les directrius, ella està ben tractada (per exemple, pels criats) i, a més, és qui té la darrera paraula (tant Na Francineta respecte al rei, com la senyora vella respecte a Na Francineta, per mitjà de la seua aprovació final).

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Festa de les Verges”, festa matriarcal en què la dona, molt oberta, salva l’home

General, , , , , ,

 

El 22 d’octubre del 2021, en el grup “Projecció cultural de ses nostres illes”, Antonia Nicolau Adrover escrigué una glosa que diu així:

“Festa de les Verges

 

Un home, amb anar pel món,

ha de tenir bona testa,

quantes n’hi ha que fan festa

per les Verges… i no ho són.

 

Fadrineta, te diré

que venc a cercar consol

i, si em mostres es bunyol,

avui el t’ensucraré.

 

Digau a sa vostra fia[1]

que surti an es portalet

i que tregui es bunyolet

que vaig tastar l’altre dia”.

 

En relació amb aquesta glosa, s’escrigueren alguns comentaris, com ara, “Preciosa glosa en homenatge an es bunyols, Antònia” (Norat Puerto Nadal), “Això sí que eren festes entranyables!!

Gràcies, bunyoleres!!” (Catalina Rossello), “Més directe, no ho pot ser.

M’ha fet gràcia” (Rosa Garcia Clotet), “Una cançó ben guapa!!!

No l’havia sentit mai” (Esperanza Fiol Capo).

Afegirem que, quan comentí a Antonia Nicolau Adrover que feia un treball sobre el matriarcalisme i que “Sé que ‘bunyol’ està associat a la dona. I la meua pregunta és si ‘bunyol’ té a veure amb la dona (en lo eròtic o bé en lo sexual)”, em respongué “Idò, jo, Lluís, això de bunyol, ho relacion a ses dones. Com… poma, maduixa, castanyeta, nespla, etc., etc.”.

Igualment, el 20 d’octubre del 2021, en el grup “Projecció cultural de ses nostres illes”, Josep Valls i Ribas escrigué que la festa de les Verges és una de les tradicions de Mallorca, la qual, com hem pogut veure, ens pot recordar festes o actes que em comentà ma mare, en què uns jóvens van a cantar a fadrines, amb la intenció de guanyar-se l’aprovació de les jóvens. Així, Josep Valls i Ribas comenta que, “Actualment, a Mallorca, la Revetlla de les Verges és una de les festes més antigues de l’illa. Se celebra la nit del 20 d’octubre, vigília de Santa Úrsula. Els fadrins solen anar a cantar, en grup, serenates a la porta de les seves enamorades. A més de cantar cançons populars (com el famós ‘Clavelitos’) també entonen, amb un clavell a la mà, temes d’un cert component eròtic i picaresc. Aleshores, les al·lotes afalagades, com a mostra d’agraïment, conviden els seus pretendents a entrar dins ca seva per menjar bunyols i beure moscatell”. I, d’aquesta manera, veiem plasmat que, com ara, la dona és qui té la darrera paraula, així com, en moltes rondalles mallorquines, es reflecteix aquest tret matriarcal.

En línia amb les paraules de Josep Valls i Ribas, el 14 d’octubre del 2021, en el grup “Cultura mallorquina en llibertat”, Paul Raphaelson, posà un post en què, a més d’una foto, escrigué que “És tradició que els homes es declarin cantant gloses a les dones que estimen, i, aquestes, a canvi, els hi fan uns dolços que es diuen ‘bunyols de vent’”. Igualment, en u dels comentaris al seu escrit, Antoni Duro plasma que “es ‘quintos’ o grups de sonadors, anaven a un parell de cases, no a ca una només”.

Adduirem que el 21 d’octubre del 2021, Maria Teresa Estarellas Roca, una dona molt oberta, em posà en el meu mur el post d’Antonia Nicolau Adrover, junt amb un comentari seu: “Una cançoneta picant”, és a dir, eròtica.

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Filla.

“Al ball, comandava ella” (Miquel Vila Barceló), la dona té la darrera paraula

General, , , , , ,

 

El 21 d’octubre del 2021, en el meu mur i en distints grups de Facebook, posí un post que deia “En paraules de Maria Antonia Ibáñez Picó, del 20 d’octubre del 2021, ‘En el ball popular mallorquí, la dona comanda. Fa els punts que vol; l’home l’ha de seguir’. ¿Què opineu? ¿Sabeu més balls i danses on també es done això? ¿I en altres actes del dia rere dia, de persones nascudes abans de 1920? Gràcies”.

En el grup “Mots oblidats pels diccionaris”, el 21 d’octubre del 2021, les respostes foren “Sí, tens raó, som balladora” (Maria Teresa Estarellas Roca), “El ball de l’espolsada. Corro de ball” (Carme Matas Martínez). En relació amb el ball de l’espolsada, Capità Melabufa comentà a Carme Matas Martínez “Res a veure amb la música de danses de Premià. Rep el nom d’Espolsada per aquest moviment de peus amb el qual s’aixeca la sorra de la plaça”.

En el grup “Cultura mallorquina”, el 21 d’octubre del 2021 i posteriorment em comentaren “A sa Bullanguera, és on comanda sa dona (ball de bot). També al ball dels cossiers, comanda ella” (Margalida Cardell Siquier) i “A jotes, mateixes, boleros i fandangos, comanda sa dona (a Mallorca)” (Pere Mas).

En el grup “Cultura mallorquina en llibertat”, el mateix dia, Pep Alemany em comentà “A Eivissa, també: sa madona du es maneig”. I el 22 d’octubre del 2021 li preguntí “¿Saps balls d’Eivissa en què la madona porte el maneig?”. Ell m’escrigué l’enllaç https://youtu.be/wach?v=zPtU_UKBDBo, “La Llarga, Grupo Folklòric Sant Josep de sa Talaia”, en què veiem que, després d’agenollar-se l’home a la dona, ella comença a acostar-se més al ballador, el qual, al capdavall, es torna a agenollar davant d’ella, i la dona li ho aprova. El mateix dia comentí a Pep Alemany: “Interessant, el vídeo: no per ballar més ell a la madona, ella, per exemple, li agafa la mà. I, finalment, ell s’agenolla davant la dona”. 

També hem trobat informació interessant en el llibre “La dona pagesa, de la Guerra Civil als anys 60. Terres de l’Ebre”, de Ma. Teresa Castelló Bou, quan escriu que “Era tradició que les noies estrenessin els abrics per la Puríssima[1] amb l’entrada de les primeres freds i per les festes majors, els vestits i les sabates. Els dies de festa, les noies joves procuraven captar les mirades dels nois, atès que durant aquestes dates assenyalades es ballaven jotes i dansades i era el moment idoni per a començar a cercar parella. Josep Alenyà, en el seu llibre Etnologia de la Terra Alta, descriu (…) el desig de les noies de captar l’atenció dels nois” (p. 53). A més, addueix que “Aquestes eren ocasions d’encontre entre nois i noies, sempre sota l’atenta mirada de la mare o del pare, que normalment acompanyava la filla als balls o a altres esdeveniments lúdics” (p. 53). Així, una de les dones que prengué part en el llibre comenta que “Anàvem al ball lo diumenge. Allí se concentrava tot lo poble, nois i noies. Les mares anaven a acompanyar les filles i també ho passaven bé” (p. 53). Una altra dona afig que “Hi havia dos dies de foguera al poble per la festa. Tots los vestits de ball los estrenàvem a la plaça. Vestits de ball preciosos!” (p. 54).

Comentarem que el 14 de juliol del 2020, en el grup de Facebook “Dialectes”, Miquel Vila Barceló, en resposta a una publicació que jo havia fet del llibre “Mallorca eròtica”, després de llegir unes paraules de Miquel Matas, com ara, “’Bona vida té un ca si li donen menjar d’hora, però millor la té una dona si la deixen comandar’” i una frase de Maria Montserrat Morera Perramon (“La dona fa la casa”), comenta que “Una cosa que no sé si ve a to explicar és que la dona mallorquina, al ball antic, sobretot a les mateixes, feia tot el possible per fer quedar en ridícul al ballador; és a dir, al ball, comandava ella”.  Immediatament, responguí a Miquel Vila Barceló amb aquestes paraules: “He llegit que, com a mínim, en algun ball valencià, és la dona qui va cap a l’home i, per tant, qui inicia el ball”. 

Finalment, adduirem que hem trobat entrades interessants relacionades amb balls i danses matriarcals, sobretot, vinculats amb  les Illes Balears, on podem percebre que la cultura matriarcal està molt arrelada.

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] 8 de desembre.