“Passa de ver!”, dones que trien i molt obertes

General,

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “En Tinyoset”, el rei deia que “Sa corona serà de sa qui es casi amb un revetler més deixondit que ets altres” (p.  75) i, com la filla darrera del rei, Na Catalina, “ja començava a esser casadora, el rei fa unes dictes: que ella es posarà as balcó principal de ca seua; passaran per davant tots es senyors fadrins que vulguin, i ella tendrà una bolla d’or en la mà; i aquell damunt qui ella amollarà sa bolla d’or, aquell serà es venturós, aquell es casarà amb sa seua filla Catalina” (p. 75).

Un poc després, veiem que ho fan molts fadrins aspirants a casar-se amb la filla petita del rei, amb Na Catalina (p. 75), i que el rei fa unes segones dictes i, àdhuc, unes terceres i, així, es reflecteix que la dona (ací, Na Catalina) té la darrera paraula i que és ella qui tria l’home amb qui es casarà. De fet, la filla comenta al rei que no n’ha trobat cap que s’ajuste als seus gusts (p. 77) i, aleshores, ell fa les terceres dictes i, ara sí, és quan passa En Tinyoset: “Na Catalina es posa as balcó del palau amb sa bolla d’or dins sa mà” (p. 76) i, quan en faltaven pocs, “s’hi presenta En Cabellera d’or, En Tinyoset, tan ben tallat i ben llavorat de totes ses parts des cos, tan deixondit i galanxó amb aquella cabellera d’or que resplendia com el sol…

(…) Com Na Catalina el guipa i el se veu just abaix des balcó, zas!, ja li ha amollada sa bolla d’or a damunt, que li pega dalt sa cabellera i ell l’agafa i la s’amaga; però, al mateix temps, es treu sa coa des cavall i diu:

-Val, Déu i cavall! Coa coeta, fes lo que saps fer! Du-mos a mi i a Na Catalina a ca ma mare abans de dir Jesús” (p. 77).

I així ho fa. I, immediatament, apareix en ca sa mare, fa que tinguen una bona quantitat de durets d’or i dobles de vint (p. 77) i, entre altres coses, els presenta la filla del rei i, quant a l’esclafit, En Tinyoset demana a Na Catalina: “No és ver, Catalina?” (p. 77) i, de nou, es plasma el matriarcalisme: la dona és qui dona l’aprovat i, per això, li contesta “Passa de ver!” (p. 77).

La mare d’En Tinyoset ho comenta a moltes veïnes i es fan els preparatius per a l’esclafit (pp. 77 i 79) i “sa mareta i es seus germanets, tots ben vestits i amb un quern de dobles de vint dins sa butxaca cadascú” (p. 79). Un poc després, el jove deixa set barcelles d’or a sa mare i als germans, qui ho accepten molt bé, i En Tinyoset i Na Catalina, per mitjà de la cua del cavall, se’n van a un bosc: “allà hi faré sortir un palau com es del rei i allà ens estarem tots solets” (p. 79). Fins i tot, un palau millor que no el del rei (p. 79).

Ara bé, un dia, el rei, que anava de cacera, passa pel bosc i veu un palau grandiós (el dels dos jóvens), i Na Catalina el reconeix i, com que En Tinyoset la convenç (amb bondat) convidar-lo a veure-ho tot i a berenar, així ho fan…, eixa vegada i dues més. I el rei, que és ben tractat en el palau d’En Tinyoset i que se’n va dient-los que tornarà a visitar-los de nou, no els diu res durant la visita. Però, a la tercera, el rei tria fer unes dictes: “es cavaller o general que li faça guanyar sa guerra, rebrà un anell d’or com a penyora d’un premi més gros es dia que sia” (p. 82).

Aleshores, En Tinyoset, en agraïment al rei, opta per fer possible que el monarca guanye la guerra i, així, recorre al cavall i a la coeta (p. 82). El cavall li comenta què caldrà fer per a véncer i En Joanet, “es posa davant es cavall, que partí com una bala i, en un instant, varen esser allà on hi havia sa guerra. Entren en foc, (…) En Joanet, amb sa coa des cavall i amb una mà ben estreta” (p. 82), i, dins d’un instant, En Joanet havia fet guanyar la guerra al seu sogre (p. 83).

A més, En Tinyoset diu al rei:

“-Tractes són tractes, senyor rei! Li he feta guanyar sa guerra: em sembla que m’he guanyat s’anell!

-Si que és ver! -diu el rei.

I es destira d’un anell d’or i el dóna a En Joanet, que el s’amaga ben amagat, es posa damunt es cavall i, al punt, ja no en veieren sa pols” (p. 83) i tornen al palau del bosc i, des d’allí, a un altre bosc (p. 83). Com veiem, la dona (ací, Na Catalina) és qui té la darrera paraula, en triar amb qui es casarà i, malgrat que l’home (En Tinyoset) és més arriscat ja en el bosc, ella aprova lo que ell li comenta, en aquest cas, rebre a son pare, el rei. I, novament, tots dos se’n van cap al demà (ací, a un altre bosc).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia. 

“Cap a cal rei falta gent!”, persones deixondides i molt obertes

General, , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasma molt el matriarcalisme és “En Tinyoset”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XX. Així, una mare té dotze fills i, el petit, En Tinyoset, molt deixondit, viu, un dia diu a sa mare “Mare, me’n vull anar a descobrir món” (p. 63), la qual, com el veu tan encarat, li ho aprova.

Un dia, de bon matí, fa via i troba una dona de mitjana edat (p.  63) i s’ofereix a treballar per a ella (p. 65) i la dona el porta a un bosc i, a més, li diu “Sa teua feina ha d’esser menar sa casa neta i fer lo que et manaré” (p. 65), casa que es trobava baix, després de passar una escala de caragol, això és, en l’inframón (vinculat amb el matriarcalisme). Ara bé, la dona li comenta que no jugue amb Na Rossa (p. 65) i que no òbriga una cambra.

La dona se’n va, l’encoratja “Si sempre ho fas així, t’assegur que et camparàs bé i que no te’n penediràs” (p. 66) i, un poc després, veiem que En Tinyoset obri la porta, es troba amb un cavall, un corb i un porc, però tria el cavall (p. 66). A cada animal, li dona lo que deia que preferia.

El cavall li comenta que la dona copsa molt i que sabrà que En Tinyoset ha entrat en la cambra i, a més, li diu que lo millor que poden fer es que el traga i que emprenguen ràpidament (p. 67). A banda, el corb, agraït, diu a En Tinyoset que li agafe tres plomes i que, quan el jove diga “Val, Déu i corb!, ja veuràs com jo t’assistiré” (p. 68).

Igualment, “Aquell cavall, que se n’anava com la bala, amb En Tinyoset damunt i, cada instant, li deia:

-Gira’t darrere, vejam sa madona, si ens encalça!” (p. 68). ¡I tant que ho feia, la madona! I, per això, el cavall, en tres passatges, en què ells actuaven amb diligència, li diu que tire una ploma (la verda, la vermella i la blava) i En Tinyoset diu “Val, Déu i corb! Plometa, fes lo que saps fer!” (p. 71) i, així, impedeixen que els agafe la dona, ja que, respectivament, en brollen un pinar, unes brases i un braç de mar.

Un poc després, el cavall comenta a En Tinyoset “-Ara estam salvats per aqueix vent, gràcies a Déu! Ja veus si t’he fet un bon favor. Crec que ho deus veure, que és gros es favor!” (p. 71), i el jove ho reconeix, accepta fer-li un favor i el cavall li demana que li talle la cua i, com que En Tinyoset li havia donat paraula, ho aprova. Aleshores, el cavall li afig que, quan ho crega adient, que diga “’Val, Déu i cavall! Coeta, fes lo que saps fer!’. Te n’aniràs sempre cap a llevant cap a llevant; trobaràs un riu, t’hi rentaràs es cap, fregant-t’hi amb aquesta coa meua (…) i sa tinya que hi tens, s’abolirà a l’acte (…) i et podràs representar a onsevulla, davant el rei” (p. 72). I així ho fa i, immediatament, considera que “Lo millor és que me’n vaja a cal rei a veure si em volen per criat i, allà, sempre seria més fàcil trobar qualque ventura i fer-me home!

Dit i fet, es posa ses cames as coll, i cap a cal rei falta gent!” (p. 73).

A més, es presenta a cal rei, un monarca molt obert i que l’accepta com a jardiner a les órdens del jardiner major del rei. I En Tinyoset, molt prompte recorre a la cua del cavall i, en un moment, ja havia fet el clot que li havia demanat el jardiner (p. 73). A banda, llegim que, “tot quant li manava, per gros que fos, a l’acte, quedava fet (…) perquè es treia sa coa des cavall” (p. 74).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

“Ara mateix!”, dones amb molta espenta i molt obertes

General, , ,

 

Continuant amb la rondalla “N’Elienoreta”, la qual figura en el Tom XX de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover, al moment, veiem que En Bernadet, des de baix de la torre, convida N’Elienoreta a fer via (p. 18) i, a més, la velleta Trec-a-trec diu a la jove que “cullga ses roses d’aqueixs tres rosers d’aquí devora, sa blanca blanca, sa vermella vermella, sa blava blava, que prou bon servei ens faran” (p. 19), per a impedir que son pare agafe tots tres. I la jove ho accepta, les pren i En Bernadet, N’Elienoreta i Trec-a-trec se’n van com una bala (p. 19) cap al palau.

I, des de llavors, el Vell Orquès anirà a la torre a fer-li les mateixes cançonetes a la jove i, quan el sedasset diu al vell que N’Elienoreta se n’havia anat junt amb “En Bernadet, fill de rei, i Na Trec-a-trec, que la se’n dugueren per fer-los de criada i de dona vella” (p. 21), l’home no s’ho pensa dues vegades i es proposa agafar-los.

Ara bé, en distints passatges, la vella diu a N’Elienoreta que no es gire, que vaja avant i, quan veu que el pare de la jove és molt a prop, que N’Elienoreta solte la rosella blanca (i la neu ho complica a son pare), la rosella vermella,… però, “per tirar-la més enfora, es gira una micoia darrere” (p. 25) i el Vell Orquès, son pare, li diu que es torne en cara d’ase (p. 25) i, des d’eixe moment, la jove canvia el cap però no la resta del cos.

En Bernadet demana a la velleta com s’ha de presentar a son pare i a sa mare, reis, després d’haver trobat la dona que faria de reina, en un futur, i no la dona de ningú dels seus dos germans, ja que “Es qui la hi durà més, que sia més trempada per enllestir totes ses feines, aquell serà amb aquella l’hereu de la corona” (p. 27). Així, En Bernadet i la jove es presenten al pare i a la mare del jove i, com que En Bernadet els comenta que, quan la veié, feia poc, tenia “sa cara més garrida que jo hagués vista mai” (p. 27) i, a banda, els addueix “jo no em casaré amb cap altra més que amb aquella” (p. 28), el rei fa unes dictes: “es qui, des tres fills, ens durà s’al·lota més trancosa i bencarada, aquell serà s’hereu de la corona i es casarà amb aquella i seran rei i reina tot d’una” (p. 28).

I, així, comencen per una prova d’enginy i de tranc, o siga, d’habilitat, de destresa (p. 28). I, en les tres proves, la velleta Trec-a-trec se’n va a la torre, ordena que facen una brou amb gallineta i li’l dona al Vell Orquès (el pare de la jove), qui li destaca lo bo que està el menjar. A canvi, el Vell Orquès li concedeix un desig: una peça de roba que havien teixit per a N’Elienoreta (p. 34), un gosset tan galanxó, tan viu i bellugant-se (p. 42). Si, en la primera prova, guanya N’Elienoreta a les altres dones que aspiraven a ser la reina, en la segona, també i, així, farà que, del gosset, isca “un ruixadell de perles i diamants” (p. 45). El rei, en els dos casos, diu que la jove “ha guanyada s’acció!” (p. 46).

En acabant, la velleta demana al Vell Orquès que ella puga triar la llocada que considere millor. Li ho concedeix, Trec-a-trec la tria,… i N’Elienoreta la porta al rei i a la reina i els reis es posen de part de la jove.

I, després de menjar el Vell Orquès el tercer brou de gallina, Trec-a-trec li diu que la jove ha guanyat dues vegades a les dones amb què es casarien els altres germans del jove En Bernadet, i el pare de N’Elienoreta respon a la velleta: “T’he promès que et faria es favor que em demanaries, i el te faré (…). I, sobretot, el me demanes per una filla meua” (p. 60).

Aleshores, “Na Trec-a-trec (…) ja li ha estret, des d’allà, volant com un estel cap allà on era N’Elienoreta. Diu a aquesta tot lo que ha de fer i, a l’acte, ho fa” (p. 60). I, després que la jove agafe un espill, “sa cara d’ase li boteix i es torna a trobar amb sa mateixa cara que tenia primer, més garrida i preciosa que el sol.

A l’acte, es presenta amb En Bernadet al rei i a la reina” (p. 60) i tant la cort com el rei, qui diu “Ara mateix!” (p. 61), accepten que es casen En Bernadet i N’Elienoreta i, un poc després, es casen, es fa l’esclafit i, a l’acte, el rei els donà la corona (p. 61).

Cal dir que, en molts passatges d’aquesta part de la rondalla, es plasma molt el matriarcalisme, per exemple, en el fet que la dona salva l’home i que actua amb molta espenta (molt plasmat en la velleta Trec-a-trec).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

“Té mel a sa boca i és fill de rei!”, dones jóvens i de ment oberta

General, , ,

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “N’Elienoreta”, podem llegir que, a banda que, tots els dies, eixa era la tasca que feia la jove, “son pare es plantava, cada dia, baix d’aquella torre i deia:

            -Elienoreta, ma filla,

            amolla’m un cabellet

            i, així, jo pujaria.

I N’Elienoreta, que era rossa com sa mel de maig i es seus cabells com a filallons d’or, amollava un cabellet a son pare, que (…) pujava dalt sa torre.

Sa torre estava as mig d’un grandiós jardí” (pp. 10-11), des d’on la jove podia veure tres rosers que li feien goig, cadascú amb una rosa de color diferent: blanc (com la infantesa i la innocència), vermell (com la sexualitat i la valentia) i blau (com el cel obert i la comunicació, com també com la mar). Fins que, un dia, com que son pare, el Vell Orquès, li deia “Ets massa tendra encara per saber-ho” (p. 11), aplega a una conclusió: “Quan mon pare no em vol dir què hi ha amb aquestes roses d’ací baix, qualque cosa grossa hi ha d’haver, forçat. Ja sé què faré: quan mon pare tornarà, no li amollaré es cabellet per pujar, que primer no em diga per què són aqueixes tres roses d’aqueixs rosers” (p. 11) i, així, veiem un passatge semblant a quan, en la cort, el rei deixa que siga la seua filla (a qui, d’alguna manera, considera que ja és una dona) qui prenga una decisió i que la seua boca en siga la mesura: la dona (ací, N’Elienoreta), encara que és més jove que el Vell Orquès, és qui té la darrera paraula.

Així, ella és qui “salva” emocionalment son pare (qui representa el pare, l’adult): li amolla un cabell. Sí, però, des d’ara, ell li haurà de pagar un tribut: explicar-li la finalitat d’aquelles tres roses. I, a banda que li ho diu, la jove li comenta “Massa tendra? (…) Ja fa estona ferm que m’han desmamada! No duc cap gota de llet pes morros!” i, malgrat que ell tracta de temptar-la a cedir-li, N’Elienoreta li respon:
“-Massa tendra i tenc quinze anys? (…) I que trob que són ben molts! -diu sa pitxorina” (p. 13). A la tercera, el pare li ho amolla: de la rosa blanca, en sortiria un camp de neu; de la vermella, un camp de brases i, finalment, de la blava, un braç de mar. La dona (ací, jove) ha assolit lo que volia i el Vell Orquès cedeix i la fadrineta compleix la paraula i fa possible que son pare puge la torre,… i ell copsa que la seua filla, “com més anava, més garrida i bella tornava (…), tan gallarda, tan gentil, tan galanxona” (p. 13).

Fins i tot, veiem “aquella cançó que es fadrins solen cantar a ses fadrinetes ben garrides ben garrides i que diu:

            -Vós teniu la vermellor

            de la flor de la roella[1]

            les[2] colors de la poncella,

            i, del lliri, la blancor” (p. 15).

I el Vell Orquès sospita que el primer fadrinel·lo que guiparà la jove, se n’enamora (p. 15). I… així ocorre: En Bernat, fill jove d’un rei, “anava pel món a veure si en guiparia cap, de fadrinel·la, que li entràs per s’ull dret” (p. 15) i, quan la veu, els dos jóvens “ja romangueren entesos per fugir aquella mateixa nit” (p. 15). I, immediatament, ella bota d’alegria i totes les coses que hi havia en la torre i que li feien de súbdits (a qui ella tractava molt bé), i, igualment, quant al fill del rei, els comenta:

“-No m’enganarà, no! -deia ella-. Sabeu quin bell jove que és! Oh, si l’haguésseu vist! Té mel a sa boca i gràcia per tot el cos! I és fill de rei!” (p. 16).

I, aleshores, entra en escena una maceta de morter (que pot recordar el treball i la persistència), de nom Trec-a-trec, qui li serà decisiva al llarg de la rondalla i que li farà d’alliberadora, una mena de velleta que dirà lo més adient en cada moment a N’Elienoreta: com a criada i com a dona vella (p. 16). En aquesta rondalla, N’Elienoreta desenvolupa l’arquetip de la princesa, en què s’uneixen la bellesa i la valentia i, per descomptat, simbolitza la jove que passa de la infantesa a l’aventura d’un viatge cap al demà i a eixir d’eixa torre que li impediria forjar el seu futur,… però acompanyada de la velleta Trec-a-trec, una dona agosarada, de ment oberta (dos punts en comú amb la jove) com també sàvia.

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Notes:[1] Així es diu en aquesta cançó popular mallorquina. La forma genuïna és “rosella”.

[2] Ací respectem la lletra de la cançó.

“L’hi feien tot així com deia”, l’arquetip del rei, abundós i molt obert

General, , , , ,

 

Una rondalla mallorquina de les més extenses  (de més de cinquanta pàgines) i en què, com ara, es plasma el matriarcalisme i l’arquetip del rei molt obert i que es guanya la simpatia del poble, és “N’Elienoreta”, la qual figura en el Tom XX de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. En ella, una joveneta com un sol, N’Elienoreta, té un pare que la tenia tan gelosa que la tanca en una torre (p. 7), però, “així mateix, s’hi campava bé, perquè totes ses coses d’allà dins parlaven i la servien” (p. 7), fins i tot, des de bon matí i amb simpatia:

“-Bon dia tenga, senyoreta! Que ens deix posar allà on ens pertoca des seu cosset.

-Hala, idò! -deia ella” (p. 7).

Aquest passatge ja convida a ser ordenats i, igualment, oberts. I, més encara, quan llegim (amb una metàfora entre les coses i les persones així com, en les faules, ho fan els animals) “Sortia N’Elienoreta a sa saleta, i ses cadires i sa tauleta i es mirallet i totes ses birimbolles penjades per sa paret, totes, li deien:

-Bon dia tenga, senyoreta!

-Bon dia i bon any que Déu nos do! -deia ella.

-Que no ha pogut dormir, senyoreta? -deien aquelles coses totes a la una.

-Massa! -deia ella.

I ja se n’entrava dins sa cuina i allà li donaven es bon dia amb una veu ben estil·lada totes ses coses d’allà dins” (p. 8). Per tant, ella era qui portava la paella pel mànec… i, a més, era ben tractada i ella també hi responia als altres. I, així, si ella demanava que li fessen un ou estrellat (p. 9), li’l feien. Però la seua manera de manar podríem dir que és de línia matriarcal i que recorda la història dels comtats catalans, el pactisme en els estats catalanoparlants i, per descomptat, en les famílies d’arrels catalanoparlants anteriors a 1920 i més. Així, “N’Elienoreta berenava amb una grapada i, llavors, deia:

-Ara hem de fer es recapte des llit (…), que han feta bona feina tota sa nit, aguantant-me, a mi, ben colgada i regositjada mentres vosaltres reposàveu.

-Si que és ver! Sí que és ver! -deien totes ses coses de dins sa cuina” (p. 9). No sols és una fadrineta que s’ho fa ella (moltes funcions de la seua vida), sinó que és estimada pel poble, pels súbdits, i ella els estima. Igualment, per exemple, esquitxava el llit amb aigua de roses (p. 9). A banda que es fa lo que ella vol i amb bona gana (“l’hi feien tot així com deia”, p. 10), la fadrineta s’ho gestionava per a aconseguir lo que necessitava en cada moment, com ara, “per tenir farina? Agafava un saquet de blat ben porgat i ben ple i ja li deia:

-Hala, saquet! Vés-te’n volant volant as molí. Digues que molguen aqueix blat i que et posin sa farina dedins. I es moliner que no moltur[1] massa tampoc!

(…) Allà molien es blat, posaven sa fadrina dins es mateix saquet, molturant es moliner lo just; i es saquet vola qui vola fins a sa torre” (p. 10). Aquest passatge també pot portar-nos a l’arquetip del rei desenvolupat amb sentit d’abundància i de fer ús de lo menester: la fadrineta (com faria un cap d’estat, d’un gremi o, com ara, d’una família i, àdhuc, un fadrí), parteix de la idea que hi ha molt i per a tots (com em comentà, en el 2014, un amic que havia anat al Monestir de Montserrat, on tenia un gran amic, Josep Miquel Bausset): cada persona triava per a menjar lo que considerava que li calia (i només una vegada) i, a canvi, no havia de deixar-ne res en el plat… 

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Nota: [1] Del verb “molturar”, és a dir, de “Cobrar el moliner la moltura” (DCVB), això és, lo que es mol.

“Que venguen tots es que vulguen!”, reis oberts a la diversitat

General, , ,

 

Continuant amb la rondalla “Sa flor de gerical i s’aucellet d’or”, llegim que la mala reina veu que En Joanet i Na Catalineta “ja tornaven a guaitar pes portal, per ses finestres, pes balcons, per ses galanies, pes terrats d’aquell grandiós palau que habitaven” (p. 125), detall que ens ve a dir que, encara que eren els caps de la seua vida (habitaven el palau), a banda, estaven oberts a tots i a tot així com, per exemple, mentres es vola una milotxa, no deixes fora cap notícia ni senyal que puga fer-te avançar i millorar creativament amb el desenvolupament del nostre nen creatiu, encara que no ho faces amb intenció de fer miques ningú, ni de tombar-lo com calga. Recordem que la creativitat sol estar molt viva durant la jovenesa i, igualment, en qualsevol persona que, indistintament de l’edat, es puga dir que conserva la ment d’un xiquet molt obert.

En eixe sentit, la jaieta i fada, com que veia les intencions de la criada de la reina (amb la “flor” i amb “l’aucellet”, que, en el text original, estan en cursiva per a indicar-nos l’esperit de la servidora de la reina), “els tenia preparats per fer-los servir per tot lo contrari de lo que la reina vella volia” (pp. 125-126), detall que podem vincular amb l’educació matriarcal. La criada, veient com evolucionaria tot i el ruixat que li carregaria la reina mala, fa via i deixa en pau els dos jóvens i la fada.

Un poc després, la reina vella, sempre tractant de fer mal a qui fa les coses de bon cor, es proposa convidar els dos jóvens, posar-los metzines en el dinar i, així, fer-los fora. La monarca ho comenta al rei (molt obert), qui accepta la idea (“Trob que heu pensat bé (…). Ara mateix, hi enviaré un criat a convidar-los”, p. 126). El criat se’n va al palau d’enfront (en què viuen els jóvens i la jaia adoptiva), “demana per sa senyora de la casa” (p. 126), un detall, igualment, matriarcalista (perquè, entremig, podia haver-hi passat a viure-hi un home), i la dona, amb simpatia i tot d’una, li diu:

“-Ja direu al senyor rei que li agraïm molt s’atenció que ens té; però que, per anar-hi es dos joves, hi tenc de venir jo i, a més, s’al·lotella ha de dur una ampolla i, s’al·lotell, una gabieta amb un aucellet dedins” (p. 126).

I així ho fa el criat i, quant al rei, molt obert, li respon “Que venguen tots es que vulguen i que duguen tot lo que els don gust i gana!” (p. 127). Es plasma la figura d’un rei i, per extensió, d’un cap de família, d’un cap de grup,… receptiu.

En un altre passatge, llegim que la fada torna a posar condicions al rei: que En Joanet i Na Catalineta puguen posar damunt de la taula l’ampolla i la gabieta. I el monarca ho accepta (p. 127) i, millor encara, reprén que els criats s’haguessen pres la justícia per la mà i, així, tanca el tema dient “Ara som jo que vull que les tenguen a sa taula” (p. 127) i, així, defensant la joventut, la renovació, la vida.

A banda, ja en la taula i, quan passen a menjar, la jaieta i fada indica que necessiten un plat blanc i comenta a Na Catalineta que escampe un rajolí de l’aigua de l’ampolleta: hi apareix la cara de la reina mala (p. 127) i el rei la considera una traïdora. Al moment, l’ocellet d’or pren la paraula i, com si fos un xiquet, conta tot lo que havia esdevingut des de l’instant en què, per primera vegada, la reina mala es plantejà eliminar els dos fills de la princesa (p. 128). El rei troba semblances entre En Joanet i sa mare així com la reina Francineta (la reina mala) ho fa respecte a l’al·lota i a son pare (p. 129).

Aleshores, l’ocellet d’or acaba el seu sementer i el rei i la reina jove diuen als dos fills seus:

“-Fills meus des meu cor! Fills meus des meu cor!

I ja es tiren damunt Na Catalineta i En Joanet” (p. 130).

I, com a premi, “El rei i la reina volgueren tenir amb ells sa jaieta (…) i amb ella i amb es seus fillons benvolguts. En Joanet i Na Catalineta visqueren anys i més anys i encara són vius” (p. 130)… com la jovenesa que tots dos simbolitzen en molts passatges de la rondalla. I, de pas, veiem que, com en moltíssimes cases, hi viuen tres generacions juntes: els adults (el rei i la reina), els nets (En Joanet i Na Catalineta) i la vellesa (la jaieta). I un missatge: els reis han sigut agraïts amb qui consideren que s’ho ha merescut, per la seua bonhomia i pel seu interés de bon cor pels altres. 

Agraesc els xicotets detalls de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

“Vos estim, padrineta meua, benvolguda”, educació matriarcal i bonesa

General, , , , , ,

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Sa flor de gerical i s’aucellet d’or”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XIX, veiem que la mala fada i criada de la reina vella pica talons cap al palau que hi havia enfront, en què vivien els dos jóvens i la velleta, i amb detalls que plasmen el matriarcalisme (però, ací, emprats amb males intencions), la criada es dirigeix a Na Catalina: “Oh, pintura des meus ulls i mirall de sa meua vida! Oh, estimadeta des meu cor i de sa meua ànima!” (p. 111),”Oh, filleta meua, dolça i estimada des meu cor i de sa meua ànima. Venc cansada i morta de s’altre cap de món, de fer una feina que la senyora reina m’ha comanada (…).

-Entrau, entrau! -va dir Na Catalineta, sense fer mal fel ningú; i li treu una cadira encoixinada i amb braços, i la hi fa asseure, a aquella mala pell” (p. 112).

I la criada, com veié tot el jardí, li diu “Teniu es palau i es jardí més garrits del món! (…) Però mira: una cosa hi falta encara, just una cosa, a aquest jardí, sa flor de gerical” (p. 112), “És sa cosa més preciosa que persones nades hagen vista mai baix de la capa de Déu! Oh que hi escauria i que hi escauria aqueixa flor dins aqueix jardí” (pp. 112-113).

Al moment, Na Catalineta li pregunta què cal fer per aconseguir-la, i li afig que ella, immediatament, se n’anirà cap a un penyalar on està la flor de gerical (p. 113): caldrà que la jove vaja a un jardí on està aquesta flor, que l’agafe i que faça via ràpidament i “Te’n vens (…) i sembres aquella flor en aquest jardí” (p. 114). Na Catalineta se’n va a l’esmentat jardí, la cull, se n’ix del penyalar, i troba que, encara que aquesta flor de gerical “Era s’única que no parlava, (…) ella tota valia més que totes ses altres des jardí” (pp. 114-115). Llavors, se’n torna a sa casa i la planta enmig del jardí (p. 116).

Però la velleta i fada, que, a més de bon cor, fa de protectora dels dos jóvens, diu a Na Catalineta: “Sa qui et posà dins es cap que te n’anasses a dur-la i la sembrasses dins es nostre jardí, és una mala ànima que et vol llevar des mig més que de pressa” (p. 117) perquè eixa flor… hauria engolit Na Catalineta.

En un passatge següent, ocorre un fet semblant, però, en aquest cas, amb En Joanet, el fill adoptat per la fada i velleta de bon cor. La criada i mala pècora guipa el jove jugant pel carrer[1] (p. 118) i, així com abans, la fada dolenta havia parlat amb la jove amb bones paraules però amb males intencions, ara ho fa amb En Joanet i, a més, impulsant-lo a un esperit competitiu i a l’ambició: “Ja és de raó que, a un bell jove com tu, li pertocaria tenir-ne moltes, de coses precioses, per entretenir-se i passar el temps, xalest i divertit” (p. 118) i el tempta i “el mena cap dret as jardí davant una gàbia que hi havia com unes cases de gran, tota plena d’aucells” (p. 119), per tant, amb la llibertat tancada, així com ho seria un catxirulo (molt sovint, associat amb un pardal no clos) dins d’una casa, en lloc de volant-lo. I, així, li diu “Idò, n’hi falta un, d’aucellet, dins aqueixa gàbia! -diu la mala fada-. Hi falta s’aucellet d’or! Si hi tenies s’aucellet d’or, ho tendries tot”  (p. 119). Justament, clouria l’ocellet més preuat: el d’or. Aquest passatge pot recordar les sectes i, per descomptat, les temptacions de felicitat… però sota els dictats i les il·lusions alienes i, per tant, no, com ara, en línia de les nostres preferències, de les nostres aficions, etc.

I, així, En Joanet se’n va amb diligència cap a un pinar, n’agafa u, el tanca en la gàbia (p. 121)… i, de nou, la intervenció de la fada (la velleta bona) farà que En Joanet no muira junt amb la seua creativitat i la seua jovenesa, com molt bé es reflecteix en unes paraules de la fada, les quals podem vincular amb l’educació matriarcal:

“-Joanet, què fas? Alerta si no vols ser difunt! Ja vénc! No faces res, si no vols acabar la vida!

I ja va esser partida corrents cap a En Joanet! Hi va esser amb quatre llongos, i ja li diu:

(…) Veiam, treu-lo primer, a aquest aucellet; i tu que tens bona vista, mira-li bé tot es plomatge, a veure si li afines cap ploma o plomissó negre! (…) arrambassa-li tot aqueix plomissó negre abans de més raons.

(…) tant que ho és, precís! -diu sa jaieta-. Però, per ara, no et puc dir es perquè.

En Joanet, ben creient com era, arrabassa aquell plomissó negre de cada ala” (p. 124). Un poc després que el jove seguesca les directrius de la fada, ella li respon que, ficant la gabieta xicoteta dins de la gran, però sense el plomissó negre, ha impedit que l’ocell s’hagués tornat un drac que s’hauria menjat tots els altres pardals.

I, per això, En Joanet li respon: “Oh, que vos estim i que vos estim, padrineta meua, benvolguda” (p. 125) i tots dos s’abracen (p. 125). I, així, es confirma aquell passatge bíblic que convida a fugir del mal i a abraçar el bé (carta als Romans): “Que l’amor no siga fingit. Fugiu del mal, abraceu-vos al bé” (Rm 12,9).

Adduirem que el verb “estimar”, en el context en què l’empra el jove, té a veure amb el fet que ell premia la tasca de la velleta i fada per ell.

A banda, en aquesta segona entrada referent a l’esmentada rondalla, veiem que no és prou amb estar jóvens físicament (o amb ser-ho, per motius biològics), ja que cal estar obert a les persones que tenen més món i, igualment, rebutjar les il·lusions que pretenen que siguem poderosos, famosos i, si pot ser, que, de pas, tractem d’eclipsar els altres.

Finalment, puc dir que, en molts moments, ma mare (nascuda en 1943) ha sigut qui ha fet un paper semblant al de la fada (fet que he recordat mentres escrivia aquesta rondalla): són paraules que no se les enduu el vent, com aquelles de finals del 2014 (quan jo ja havia començat a viure en la casa on ara estic), amb què ella em convidava a tractar de tenir bones relacions amb els altres veïns de la finca de cara al demà.

Agraesc la col·laboració de les persones que fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Nota: [1] Per tant, veiem que el jove fa vida social, igualment, i d’esbarjo.

Jóvens i dones que planten el seu palau i que viuen pel jardí i molt oberts

General, , ,

 

Continuant amb la rondalla mallorquina “Sa flor de gerical i s’aucellet d’or”, extensa,  recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XIX, veiem que com que la reina vella tenia enveja a la jove, “tot d’una que veu lluir sa comare, es presenta a sa cambra de la reina jove i, encara aquesta no va tenir es dos bessonets, els aplega (…) i fuig amb ells com una bala, els posa dins un senallonet, els tapa ben tapats de moques de peix i crida una criada i ja li diu:

-Jas! Du-te’n això més que de pressa a tirar as riu!” (p. 105).

Ara bé, quan la criada, per curiositat, cerca què hi ha baix dels peixos i veu que són dos criatures de poc de temps, “aquell ninet i aquella nineta” (p. 105), es proposa salvar-los, això és, la infantesa i tot lo que hi va adjunt.

Un poc després, la criada es troba amb una jaieta (p. 105), qui li comenta “Sabeu què heu de fer? Donar-los-me, a aqueixs dos infantonets i tirau es senallonet (…) as riu. (…) Vénguen es dos bessonets!

-Jau! -diu sa criada-, i els hi dóna” (p. 106).

I, de nou, com en moltes rondalles, aquesta velleta és una dona a qui, no sols els nens li donen vida, sinó que encara està forta físicament, ja que, “lo que es diu ella, tenia una cama de foc i rebotia de rebenta que se n’anava” (p. 106). No veiem, per tant, una dona, com es sol dir, més molla que una figa, sinó ben lluny de com, més d’una vegada, ens la presenten en molts mitjans de comunicació social i, àdhuc, en congressos, xarrades, tallers, etc. sobre la dona en la literatura o bé en la societat (en sentit abstracte).

A més, s’acaba la guerra, el rei en torna i “lo primer que demana a sa mare i sa dona, si hi havia hagut res de res” (p. 107). Mentrestant, la jaieta es fa càrrec del nin (En Joanet) i de la nina (Na Catalineta), els fa créixer i veiem que, “si un era garrit i ben tallat de per tot, s’altra ho era més” (p. 109) i que formaven “dos infantonets tan abrinats, galanxons i etxerevits” (p. 109), a més que, com es sol dir, s’havien acostat a bon arbre: aquella jaieta era una fada.

I la velleta, amb les seues habilitats, quan els dos nens ja havien fet els quinze anys (p. 109), “un vespre planta un grandiós palau i un jardí davant cal rei, i ella, amb En Joanet i Na Catalineta, hala!, a viure dins aquell palau i a passejar-se per aquell jardí” (p. 109). En eixes línies, es plasmen detalls matriarcals: 1) els dos jóvens, ja han passat de la infantesa a la joventut (ja tenen el seu palau, això és, la seua casa, el seu punt de vista,… i el vincle és amb la figura materna) i 2), al mateix temps, són dues persones obertes a tractar els altres amb paciència i amb els xicotets detalls i amb l’amabilitat amb què un jardiner ho fa amb les plantes. Cal dir que la cultura vinculada amb la llengua catalana té una relació històrica molt popular associada amb sants protectors del camp, de l’horta, etc., com ara, els Sants de la Pedra (en aquest cas, dos germans bessons, com també hi són els dos nins de la rondalla). I més encara: 3) passegen pel jardí, és a dir, per la natura i en contacte amb els fruits de la terra, i se’ls hi permet que juguen i, àdhuc, cuidar les plantes, els arbres, etc.. Això també els afavorieà tenir unes vivències per a desenvolupar-se com a persones.

A banda, veiem que la reina vella reconeix que aquells dos jóvens són els fills de la reina jove i, com a curiositat (com en algunes rondalles), es comenta que “En Joanet semblava més a la reina Francineta, i Na Catalineta, al rei, encara que tots dos tenien cosa de cada un” (p. 110). Aquestes línies ens porten a personatges matriarcals com els Sants de la Pedra (els sants Abdó i Senent, també molt coneguts com Sant Nin i Sant Non), o, com ara, els mitraics Cautes i Cautopates[1] (germans, molt semblants, amb trets comuns i tots dos com a part de la banda femenina de la vida i en què cada u no renuncia a la part de l’altre). I, això sí, amb eixe esperit valent i amb bonhomia i, per descomptat, com a jóvens forjadors del seu futur (per allò de “La joventut tot ho venç”, com diu un refrany).

Per això, la reina vella es llança a contractar una mala fada, i serà la velleta i mare adoptiva dels dos jóvens (la fada), qui actuarà com a advocada d’En Joanet i de Na Catalineta, de manera que el bé (les bones accions, la bonesa) triomfarà per damunt de les males intencions, entre altres coses, perquè, amb eixe palau, els dos jóvens assenten vida (com em digué un amic, a principis del 2017) i, de pas, els seus projectes de cara al demà, els quals els donaran vida.

Afegirem que, quant al jardí, inclourà posar-se en la pell de l’altre (així com el jardiner ho fa amb les plantes, amb els arbres i tractant-los amb simpatia i amb xicotets detalls positius i dolçament, com algunes persones que conec respecte als jardins que tenen).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil el treball sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

Finalment, un enllaç per a accedir a una entrevista en relació amb la bondat, “La base d’un cervell sà és la bondat, i es pot entrenar”, que trobí en Internet el 27 de març del 2017: https://www.lavanguardia.com/lacontra/20170327/421220245383/la-base-dun-cervell-sa-es-la-bondat-i-es-pot-entrenar.html.

 

 

Nota: [1] Del mitraisme, una religió prou estesa, per exemple, en temps de l’Imperi Romà (fins al segle V, en la banda de l’Imperi Romà d’Occident) i de què hi ha trets en el matriarcalisme que partí dels comtats catalans i vinculat amb la llengua catalana.

Dones amb un regiment de soldats, amb molta espenta i molt obertes

General, , , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es plasma molt el matriarcalisme és “Sa flor de gerical i s’aucellet d’or”, la qual figura en el Tom XIX de les recopilades per Mn. Antoni Ma. Alcover. Així, hi havia tres germanes fadrines que estaven davant cal rei i, el monarca, que l’acabaven de coronar (p. 98) i que tenia una vintena d’anys (p. 99), volia “trobar una al·lota de primera, d’aquelles que deixen amb un peu en alt, sols de veure-les” (p. 98). I, entre eixes tres al·lotes, la que més li agradava era la petita, Na Francineta, “perquè era sa més garrida i sa més modesta, perquè no es deixava contemplar” (p. 99). El rei, dos dies veu Na Francineta des de la finestra on guaitava…, i la saluda (p. 99), però ella, immediatament, s’amaga:

“-Bon dia i bon any, Francineta!

-Bon dia tenga, senyor rei! -respon el rei” (p. 99).

Com veiem, el rei és una persona que, com llisquí, una vegada, en un llibre sobre mestres d’universitat, “El que fan els millors professors d’universitat”, de Ken Bain, es posa al nivell dels altres, en aquest cas, dels que no són de la noblesa però sí habitants del seu regne, així com un mestre fa molt accessible el vocabulari i les explicacions als alumnes, fins al punt que, aquest rei, li diu “No res, Francineta, pots fer sa teua vida, si és que tens feines que t’estiren.

-Idò, bon dia tenga, senyor rei! -diu ella” (p. 100).

Però, un dia, Na Francineta considera que cal tirar cap al demà i, així, “La jove es revest de coratge i va dir ella amb ella:

-Com som Francineta, que, si el rei em torna a demanar de noves, li he de sortir com un pinyol de cirera” (p. 100) i, per això, quan el rei la saluda per tercera vegada, la jove, amb molta espenta, li respon:

“-Doblers, pocs; treballs, molts! -diu Na Francineta, sentint-se plena de coratge, que un regiment i tot de soldats no l’hauria regirada.

(…) -Sí que m’has capturat, gran pitxorina! -s’exclama el rei-.

(…) I el rei va descomparèixer de sa finestra i se n’anà cap dret a sa mare i li diu:

-Ma mare! Ja he trobada una al·lota que m’agrada per casar-m’hi.

-Tanmateix? -diu sa mare-. I qui és ella, si es pot saber?

-Qui és? -diu el rei-. Na Francineta, d’ací davant” (p. 101).
Però, com que sa mare no era una persona humil i, a més, considerava que això no encaixava, ja que la futura reina havia d’agradar a ella i a la cort i, nogensmenys, el rei tria per Na Francineta, arriba al punt que “no hi hagué altre remei que deixar-li fer es seu gust de casar-se amb aquella revetlera” (p. 102). I es fan les noces, això sí, com en moltes rondalles, amb una dona “tan tallada i tan garrida i tan gallarda i tan etxerevida i, as mateix temps, tan bona al·lota” i, a banda, tothom considerava que “Sí que ha tengut bon gust el senyor rei” (p. 103). I, així, veiem que la dona és qui té la darrera paraula (la reina, al capdavall, aprova que el rei es case amb Na Francineta) i que moltíssimes persones veien en Na Francineta, no solament una dona bella, sinó lo que podríem dir una bona persona.

Ara bé, als pocs mesos d’haver-se casat el rei i Na Francineta, s’obri una de les guerres que veiem en “Sa flor de gerical i s’aucellet d’or” (p. 103), “i el rei se n’hi hagué d’anar amb un peu davant s’altre perquè, veiam: ¿com aniria una guerra sense el rei?

(…) El rei va deixar dit a sa mare que tenguessen ben regositjada Na Francineta, (…) fruit de benedicció, que la cuidassen ben cuidada ben cuidada, i que no mancàs res a s’infant ni a sa mare” (p. 103).

I la reina (la reina vella, com apareix molt prompte, com una dona que ja n’havia fet els cinquanta i que era garrida i gentil) no feia bona pasta amb Na Francineta, jove, “que era la més bona al·lota, que no feia mal més que as pa i, tothom de la cort, fora la reina vella, n’estava encantat” (p. 104). Cal dir que, en aquesta rondalla, a banda de veure un rei modest i molt obert al poble, també és un home amb molta espenta, com ho plasma en el detall d’anar-se’n a la guerra com a cap del seu regne i, això sí, amb un tractament molt bo cap a la reina jove.

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones que marquen les directrius, amb molta espenta i molt obertes

General, , , ,

 

Una altra rondalla mallorquina en què es reflecteix molt el matriarcalisme és “En Joanet i es cavall conseller”, recopilada per Mn. Antoni Ma. Alcover i que figura en el Tom XIX. Direm que té molts punts en comú amb la rondalla valenciana “El príncep aventurer i l’amor de les tres taronges”, arreplegada per Joaquim G. Caturla en el llibre “Rondalles del Baix Vinalopó”. Un pare té tres fills i, el tercer, En Joanet, aconsegueix salvar-se d’un gegant i, immediatament, es troba amb dos animals que li fan d’aliats: el cavall i la serp (qui fa reviscolar els dos germans d’En Joanet, morts pel gegant). I ell, que, com aquell qui diu, vol fer món (i, en aquest cas, com un iniciant, a diferència de com apareix en la rondalla valenciana), accepta la proposta del cavall i, a banda, anar-se’n a córrer el món (p. 65).

Aleshores, En Joanet, qui fa de cap de colla dels tres germans, els comana que diguessen als seus pares que ell tornaria a cals pares, a veure’ls (p. 65). Immediatament, “En Joanet treu es cavallet de dins aquella cambra, s’hi posa damunt i aquell animaló ja és partit trot-trot, des d’allà, com un estel” (p. 65). El cavall, que té moltes vivències, li recomana tirar cap a cal rei, perquè, “d’allà, sempre traurem estelles, perquè ja es sap. ‘A la mar gran, hi ha el gran peix’” (p. 65). I així ho fan. I el rei els rep (p. 65) i En Joanet aconsegueix treballar per al monarca. 

Però molt prompte, alguns criats polissardos tracten que el rei rebutge En Joanet i li comenten promeses que ha fet el jove: un cavall d’or (p. 69), un ocellet d’or (p. 70) i, en tercer lloc, “una fadrineta de devuit anys tota d’or!” (p. 73). I, en el camí cap a la fadrineta d’or i molt ajudat per la saviesa i per la diligència del cavall (que actua amb molta espenta), es troba un lleó (p. 74), una balena (p. 75), unes formigues com també amb la caporal (p. 75). Aquests tres animals, en agraïment a la seua cooperació, li donaran una bolleta per a que ell puga agilitzar les coses quan ho necessite. En Joanet se n’apuja al cavall, fan via i troben la fadrineta (p. 75).

En les relacions entre el cavall i el jove, es plasma molt bé l’educació matriarcal, per exemple, quan En Joanet li comenta “digues coses! Som tot orelles per escoltar-te de tot quant em diràs!” (p. 76). Al moment, la fadrineta demana a En Joanet què és lo que vol i és ella qui marca les directrius:
“-Mira, idò -diu sa fadrineta-: vendràs per espai de tres dies damunt les nou des matí baix d’aqueixa finestra i, si no t’endevin cap dia a on hauràs jagut sa nit abans, jo vendré amb tu a cal rei” (p. 76). I, a més, en paraules del cavall a En Joanet, “ja veus que aquesta al·lota és més viva que una centella” (p. 78). I així ho fa En Joanet, i la jove sempre li ho encerta, ja que ella recorre a son pare, que sabia tot quant feien peixos, ocells i animals de pell,… però no de formigues (p. 82).

Un poc després (i ja amb la fadrineta), En Joanet, amb el cavall, veloç, se’n va cap a cal rei i, com que, durant el trajecte, ella es converteix en una fadrineta d’or, aplega daurada a cal rei (p. 87). El monarca li pregunta si el jove l’havia vista de carn i os. En Joanet li diu que sí i, com que el rei li demanava que tirassen el jove a la caldera però li concedeix un permís, En Joanet ho aprofita, recorre al cavall i aquest li aplanarà molt el camí i untaran d’oli el jove (gràcies a la generositat del cavall). A més, el rei, tractà de superar la mateixa prova de la caldera, però hi mor.

Aleshores, la fadrineta comenta que ella tria casar-se amb En Joanet, perquè “Ets tu que has guanyada s’acció” (p. 93), això és, el jove, i, a banda, tota la gent aprova el casament de la fadrineta i En Joanet (p. 93).

Agraesc la col·laboració de les persones que em fan més fàcil l’estudi sobre el matriarcalisme i a les que em fan costat dia rere dia.