Arxiu de la categoria: General

Sentiment de pertinença a la terra: “Refranyer temàtic de Godella”, d’Adolf Gisbert

General

Bon dia,

Vos adjuntem el “Refrany temàtic de Godella, amb breu explicació de significat i lèxic, referència a equivalents, similars i contraris i corresponents i similars en castellà”, d’Adolf Gisbert i amb el suport de l’Oficina Municipal d’Ús i Promoció del Valencià, de l’Ajuntament de Godella, població de la comarca de l’Horta de València, a què accedírem el 5 de gener del 2024. Són més de set-centes pàgines.

Hem considerat adient posar-lo en aquesta web, de manera que es puga consultar i alçar.

Avant les atxes.

Una forta abraçada.

 

Refranyer temàtic de Godella

Persones agraïdes, que es reuneixen, de bon cor i molt obertes

General, ,

Una altra narració en què copsem trets matriarcalistes i que figura en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, del folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez, és “Un bon retruc”. Comença dient que, “A casa d’un matrimoni d’Altea, que estava ben acomodat, anava tots els estius, a passar-los allí, un altre de la ciutat de València, amic de la família des d’antic” (p. 245). En acomiadar-se, el de la ciutat, sempre els invitava a anar a sa casa.

“Per fi, aplegà un any en què l’home del matrimoni d’Altea, li entrà la ventolera d’anar a València (…), no feu més que parlar del viatge a sa muller” (p. 245). Per tant, en aquest passatge, com deduïm posteriorment, encara que les paraules d’agraïment i d’una futura acollida són entre hòmens, el marit (que nomia Miquel) podem supondre que va a la muller i que és ella qui, com en moltes parelles nascudes abans de 1920, li diu quina decisió adoptaran.

Un dia, Miquel fa camí cap a la ciutat de València i, en aplegar-hi, “una coneguda veu de dona, per al nostre viatger, preguntà:

-¿Qui és?

I respon el nostre paisà:

-Miquel, d’Altea.

Pujà les escales, trobant a la porta de l’habitació el matrimoni, que isqué a rebre’l amb paraules d’admiració i de compliment, però amb poca alegria” (p. 246).

En passatges posteriors, l’home de la casa li convida a acostar-se al foc (però no li dona de menjar) i, a més, li comenta que això era mitja vida.

En resposta a l’actuació de l’amic de València, Miquel li diu “’En l’hostal’. I, alçant-se de la cadira, agarrà les alforges i se n’anà al de les Corones, a on paraven tots els d’Altea i encara els dels altres pobles de la Marina” (p. 247).

Un altre detall que empiula amb lo matriarcal és que el d’Altea (població de la comarca de la Marina Baixa) ho tracta amb la dona i accepten “que, si bé feia pena el desengany, també s’havien llevat de damunt una càrrega alamont pesada, ja que els golafres desagraïts no tornarien per allí. Però no comptaven amb lo satisfets que són alguns ciutadans i amb sa poca vergonya” (p. 247). Adduirem que aquestes línies no estan lluny de la realitat, ans al contrari: de fet, en algunes qüestions que férem en la recerca sobre el matriarcalisme, es reflectia la sinceritat i el cor net de les persones de poblacions petites o poc influïdes per l’esperit de la ciutat i que, en canvi, més d’u que residia en una gran ciutat o que havia rebut una educació patriarcal (més d’una vegada, en línia amb el moviment de la Il·lustració), mirava de dalt a baix (i desconsiderava) lo que tingués a veure amb els pobles i amb la pagesia catalanoparlants. 

En eixe sentit, afegirem que, en el llibre “Arrelats. Les famílies més antigues de Catalunya”, de Xavier Cortadellas, Judit Pujadó i Ignasi Revés i publicat per Edicions Sidillà en el 2021, hi ha unes paraules ben representatives (en nexe amb Can Rovira): “en aquesta casa, alguns dels fills van arribar a tenir una cultura i una educació que no esperàvem trobar en una família bàsicament pagesa.

– Pesa la tradició?

– Compta molt” (p. 36).

Finalment, “un dia d’agost, quan més desansiats estaven els dos, es veieren entrar en casa al matrimoni de València. Veure’ls el nostre home i, amb gran alegria i amb els braços oberts, dir-los:

‘-¡Carall!, ¡i quina sort tan gran! ¡Vostés per ací, quan ja no pensava el veure’ls!… Passen avant i prenguen cadira. No, ahí, no; ací dins’.

I els va entrar en la cuina” (p. 247).

L’home d’Altea diu a la dona que faça foc en el fumeral i també a les espatles dels valentins. I, com que el valencià li comenta que no es pot aguantar, Miquel, “Posant-se un dit davant de la boca, amb to imperatiu, digué (…):

“-Xito: a callar tot lo món. (…) Calfen-se, que açò és vida sencera. ¿A on han parat?” (p. 248).

Cal dir que són poques les rondalles (o bé els relats), que tenen com a moralitat la dita “Tal faràs, tal trobaràs” i sí, en canvi, n’hi ha més en què s’exposa el desengany o, com ara, una crítica a lo políticament correcte. Això sí: en ambdós casos, es plasma que no són eixes les maneres de viure, ni d’actuar, ni de respondre de les persones que viuen i que promouen una vida matriarcalista.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones eixerides, espavilades i hòmens generosos

General, , ,

Una altra rondalla recopilada per Francesc Martínez i Martínez (molt semblant a altres de diferents poblacions catalanoparlants), i que figura en el mateix llibre de 1947, és “De dos, a lo manco, una”. En un poble, hi havia un rector que era bona persona i que, a més, solia portar una navaixa gens gran. Ell tenia, per a servir-lo, una ama gens jove i que, sovint, pensava en els casoris, en els fadrins i en les vídues (pp. 237-238).

Ara bé, “una matinada es presentà un sacerdot que anava de pas” (p. 238). I l’acullen. Com veiem, la dona és qui mena la casa. I, a més, molt oberta. A banda, la recepció al capellà esdevé de nit, u dels moments “femenins” del dia.

Igualment, al rector de la casa, la nit anterior “li havien regalat una parella de perdius, amb què va dir al companyó que farien penitència aquell migjorn (…). Tindrien el gran dinar” (p. 238). Aquesta part del relat plasma la generositat cap al visitant.

A més, “l’ama, al rebre l’orde del dinar, se n’anà a preparar a la cuina els animalets (…), però, en açò, entrà a visitar-la una de les trapasseres que més li escorrien la butxaca, portant-li notícies i contant-li andròmines, la qual, aleshores, anava amb el compte que el vidu, riquet i sens família, que isqué el dia abans de missa, de parentela de la dona, es podia casar amb ella i, de segur, que es casaria, puix ella el coneixia molt i ho arreglaria” (p. 239). Per tant, en aplegar els dies previs a les noces, és una dona qui les organitza i qui se les enginya per a aconseguir que el ric es case amb l’ama: això és, es farà lo que ella decidirà.

Ara bé, l’ama estava tan pendent de les noces, “veient-se ja esposada i senyora de la casa del vidu que, (…) mentres, les dos perdius damunt la banca, (…) l’alcavota les agarra i dient: ‘-Una, per a portar-la al vidu; i l’altra, per a menjar-me-la, jo-‘, se les ficà sota el mantó, anant-se’n” (p. 239). En altres relats, el personatge que ací representa l’alcavota, és, per exemple, un xiquet.

Passa que, més avant, l’ama capta que no hi ha cap de les perdius. I ho fa en un passatge que podríem vincular, fins i tot, amb la maternitat: “A lo manco, es deia, tingueren els coloms… ¡colominets! Però, ¡ca!: ¡si estan covant els ous!” (p. 239).

Adduirem que la dona, aprofitant que no hi és el rector, se li ocorre comentar al capellà foraster que ell té bona presència, que encara és jove i que, “¡Quina llàstima! ¡Tan bona persona com és i el vici que té de deixar desorellats tots els seus hostes! I, amb vosté, mire que faria llàstima… ¡Tan guapo que és encara!” (p. 240).

El sacerdot, immediatament, imaginant-se tallades les seues orelles, sense acomiadar-se del rector, diu a la dona:

“‘-¡A mi, no me les talla!’.

Troba la porta del carrer i, amb pas lleuger, arrià cap als afores del poble” (p. 240).

En veure la dona què feia el capellà, s’acosta cap a on era el rector (esmolant la navalla) i li amolla:

“‘-¡Senyor rector, lo que passa! ¡El capellà foraster ha agarrat les dos perdius i se’n va fugint cap afora del poble!’.

Sens guardar l’esmoladora, ni la navaixeta, arrancà a córrer en busca del fugitiu el pare de les ànimes i, a l’aplegar a la darrera casa del poble, allà davant el va veure, al qual, cridant, li digué:

‘-¡Mossén: espere’s! ¡A lo manco, de dos, una!’.

Oïdes pel capellà les veus, girant-se, veié com el rector, amb la navaixeta en la mà, li feia senyes, per lo que, (…) digué cridant:

‘-¡Cap, cap!’” (p. 241) i, de manera lleugera, feu via.

Per consegüent, la dona, eixerida, s’allibera d’un castic per part del rector, s’inventa una excusa per a que no la renya i, finalment, el rector, com aquell qui diu, defén el seu dret de menjar-ne alguna de les perdius. És a dir, que no siga egoista el capellà foraster.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Dones arrapaaltars, que fan de cap de colla i la maternitat

General, , , ,

Una rondalla arreplegada per Francesc Martínez i Martínez i que figura en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, és “Consulta curiosa”, la primera de la secció de mitja dotzena de contes. Diu així:
“Una fadrina que passava dels vint-i-cinc anys i no aplegava als trenta i gens mal pareguda, des de jovenola, havia estat tan inclinada a l’església que no quedava contenta en oir una missa a soles, ni deixava passar un dia sens rebre el Senyor, després d’acostar-se al confessionari. Era la primera a acudir a les novenes i la darrera que eixia del temple” (p. 235). Aquestes línies inicials plasmen una dona (n’hi ha pocs casos, d’aquesta mena) inclinada a lo espiritual i, concretament, en l’església. De fet, la majoria dels comentaris referents a lo religiós, són més tipus “pregar i fer pels altres, per u mateix i pel demà, per la comunitat”, en lloc de centrar lo religiós en les pregàries, en passar el rosari, etc.

Tot seguit, el folklorista indica que, “En aquest, no es trobava marededeu ni santet a què no li fera acatament i li resara Salve o Parenostre. Deien uns, que era una arrapaaltars; altres, que una santeta. En les flors del mes de Maria, cantava amb altres xiques, sent ella l’encarregada dels solos, per tindre una veu prou regular, encara que la llançava a perdre fent-la ennassada.

En els calvaris, ella resava fent a modo de plany, al recitar la caseta i sa consideració. En els vetlatoris dels difunts, passava les tres parts de rosari amb tota solemnitat, recitant la corresponent oracioneta a cada parenostre, avemaria i glòria. En fi, que, en totes les confraries, manifassejava, per tot lo que el temps era curt per a ocupar-se de coses mundanes, ni tan sols de les faenes de sa casa, les quals les nebodetes i xicones del veïnat havien d’enllestir” (pp. 235-236). En aquests passatges, copsem trets matriarcalistes, per exemple, l’esperit comunitari, el repartiment de papers en el barri i, igualment, que ella tenia la darrera paraula en grups (com és el cas de les confraries).

Més avant, llegim que “La darrera visita, invariablement, la feia a la capella de la Mare de Déu del Roser, formosa imatge d’ulls acariciadors, que pareixia mirara el devot que s’acostava al mateix temps que li presentava el Jesuset de cos rodanxó, cabellera anellada i cara riallera” (p. 236). Per consegüent, tot i que hi hagués persones que tinguessen una religiositat més semblant a la de cultures patriarcals, Nostra Senyora estava oberta i tenia present els seus fills (com una mare faria amb els seus)… com també el Nen (fins i tot, mitjançant el somriure, més important que el riure en les relacions interpersonals).

Tanmateix, “El sagristà, a força de temps de veure la beata escurant altars, es sabia de memòria les visites, reverències i llumensos que, a cada u, li feia. Però aplegà una temporada en què li va cridar l’atenció la visita al de la dita Verge Maria (…), per lo que, un dia, curiós, sense fer soroll amb les claus i, passet a passet, sens quasi alenar, es posà darrere de la pilastra de la capella, oint (…) que deia la devota:
-Maria Santíssima, Mare de Déu i meua: feu-me la gràcia d’aconsellar-me, en la gran tribulació que em trobe. Ja sabeu que hi ha qui em vol bé, però jo no sé si casar-me o no. Estic tota confosa perquè no sé si el Senyor em vol en estat de matrimoni o en el de virginitat. Aconselleu-me, Mare meua. Digau-me què dec ser: ¿casada o fadrina?” (pp. 236-237). Amb aquestes paraules, es reflecteix que, àdhuc, com a arrapaaltars, ella recorre a la mare, quan considera que algú li pot aconsellar, en lloc de fer-ho amb un home (qui, ací, hauria sigut Nostre Senyor).

“A l’oir açò el sagristà, va pensar donar-li una broma a la impertinent i queferosa beata i, al dia següent, mentres aquesta feia el calvari, amb gran cura, ficant-se en el buit que quedava entre el retaule i la paret, va esperar el moment de la pregunta de la beata, la qual, (…) es dirigí a la capella de la Verge Maria i (…) feu la coneguda pregunta.

Encara quasi no havia acabat de dir ‘-… ¿com em voleu, Senyora, casada o fadrina?’, el de l’amagatall, atiplant la veu al màxim que va poder, digué:
-Fadrineta.
A lo qual, sobtament i amb gran vivesa, replicà aquella, dient:
-¡Calle el mocoset i deixe parlar a sa mare!” (p. 237). Així, altra vegada, és la dona qui considera que, en aquest cas, el tema és entre ella i Nostra Senyora i que cap home s’ha de ficar en bucs i, per tant, ella marca el seu territori.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones transmissores de cultura tradicional, sobre política i l’esperit comunitari

General, , ,

Empiulant amb la rondalla “El combregar de l’àvia en Callosa”, Francesc Martínez i Martínez comenta que “una parenta nostra, Maria Munyoz i Martínez, (…) ha pogut recordar lo següent:

COMBREGAR DE CALLOSA
Si este noble auditori
volguera escoltar,
sabrien en Callosa
lo que va passar,
que és molta veritat.

En este poble, tenen un jutjat
i són molts els empleats
de notaris, agutzils i advocats
i que és cosa clara
de que venen la tinta molt cara:
els hòmens, tossuts,
s’emporten els bolsillets eixuts,
si prenen consells.

Mudem de conversa
i deixem a gent tan desperta.

L’any mil huit-cents trenta
hi havia un pastor
pasturant baix del Pouador
en terra Blanquer.

Una ovella caigué a l’albarzer
i, quan les contaren,
l’ovella, de manco, trobaren
i el pastor es dia
buscar-la al fer-se de dia.

A l’endemà, a la rosada,
un espardenyer, caragols buscava
prop de l’albarzer.
¿Si seria un home espenyat?
I, en confessió, anà a dir-li, al rector,
que anaren, corrent,
que, en tal banda, hi ha un home pacient:
que alcance els sants Sagraments.

I es reuniren el clero i l’ajuntament
i feia ja gran sol.
Les campanes anaven al vol;
amb forques, anaven, i també amb corbelles.

Tallaren l’albarzer,
isqué aquell animal com un esparver,
tota pelada,
que la llana quedà albarzerada.

I fon cas de broma:
el notari, alçant-se la ploma;
l’alcalde, afrontat.

Saltà el senyor rector:
‘¡Ai, quina venda li han fet, al Senyor!
Si ho sap el prelat,
este poble serà cremat.

Doneu-li castic,
a aquell que ho ha dit’.
I allí respongueren:
‘- ¡Si ja para en Madrid!’.

Lo que alcança esta ovella,
no ho alcança una persona vella:
tan bona visita.

I este xiste fuma amb pipa.
I ara diuen en Callosa
que no és veritat.
Trauré testimonis: Polop, Finestrat,
Tàrbena i Bolulla.
Que la gent encara té butlla” (pp. 232-234).

Com podem veure, el romanç plasma trets matriarcalistes: la gent, a diferència de bona part de l’administració (la qual amolla les butxaques de la població i, per això, se’ls considera gent eixerida), fa que es moga el rector (qui sí que està de part dels habitants). A més, el capellà se’n va a l’ajuntament i, aleshores, es mobilitzen els polítics.

Un poc després, els habitants de Callosa s’acosten al lloc, cada u amb lo que millor podria aportar. I, per tant, captem l’esperit comunitari en nexe amb l’Església popular i amb la gent.

Igualment, copsem que el bisbe de la zona es troba en terres castellanes, bé amb el mateix càrrec, bé com a representant polític per part de l’Església, uns anys abans de la formació jurídica de l’Estat espanyol (en el segon terç del segle XIX).

Tot seguit, veiem que la gent encara té una mena de certificat (el testimoni de quatre poblacions valencianes) com que és un fet real.

Quant al text, direm que, com ara, hem conservat els castellanismes “bolsillets”, en lloc de “butxaques”, i “este xiste” (i no “esta gràcia”, “este acudit”…) per a no trencar la lectura.

Finalment, el folklorista comenta “Com s’ha pogut apreciar, el romanç o col·loqui està incomplet, perdut a força dels anys i de no conservar-se més que en la memòria de les gents. Sols el fet es recorda, però no la composició, que la nostra dita paterna aprengué de l’esmentada tia Fustera, serventa de sons pares, filla la mare de l’esmentat besavi nostre, Martí Martínez de Sogay” (p. 234).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Dones que aporten vida, transmissores de cultura tradicional i l’esperit comunitari

General, , , ,

Una altra narració en què es plasma el matriarcalisme i que figura en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, de Francesc Martínez i Martínez i publicada en 1947, és el succeït “El combregar de l’àvia en Callosa”. Comença dient que, “En Callosa d’en Sarrià, en la punta de la vila, (…) està el Pouador, lloc pintoresc i frondós gràcies a una font molt abundosa de la qual beuen els habitants d’aquell poble i abeuren no sols les cavalleries, sinó també els ramats” (p. 229). Per tant, ens trobem amb un passatge en què apareix la font (vinculada amb la dona, amb lo femení i amb el sorgiment de la vida, en aquest cas, per a persones i per a animals).

A més, el folklorista escriu “lo regalat del punt” (p. 229), o siga, que es tracta d’un indret de plaer, robust, bell. De fet, afig que “lo que és la gent jove, va: les fadrines, per pouar aigua, segons diuen; i els fadrins, per veure aquelles.

Un dia, (…) quasi fosc, (…) aplegà un ramat d’àvies a abeurar, lo que va fer molt bé” (p. 230). Altra vegada, captem que, com en temps de Pasqua (quan, sovint, és costum ajuntar-se jóvens, tant xics com fadrines, en una font), ací també ho fan i, fins i tot, velles que encara estan fortes. En el cas de les àvies, de nit (moment del dia que empiula amb lo matriarcal).

Més avant, Francesc Martínez i Martínez escriu que “Va ocórrer el ver succeït de què venim parlant una nit del mes d’abril de l’any 1830” (p. 230). U dels espardenyers del poble, “fanalet en mà, isqué a buscar caragols pels màrgens d’aquelles hortes. Abans de l’esclatada de l’alba” (p. 231), l’home, que se’n tornava a sa casa, ou gemecs i se’n va “fins a casa del senyor rector” (p. 231) i li diu:

“-Afanye’s, senyor rector, que hi ha un home espenyat allà baix en el Pouador i es morirà sense els sants sagraments.

Mentres el capellà, de pressa, es vestia i obria l’església, el cuitat espardenyer cridà l’alcalde i demés autoritats. Tocaren les campanes a ravata i allà van, guiats per l’espardenyer, en processó, els veïns. Uns, amb destrals, corbelles, forques i cordes; altres, amb atxes de vent, prescindint el rector, que, sota el pali, portava el combregar, seguit del jutjat i demés autoritats, a què van estrenyent les dones (unes, resant; i altres, somicant per l’home espenyat)” (p. 232). En aquestes línies, es reflecteix l’esperit comunitari.

Finalment, el folklorista afig que el rector digué que ja es menejava i l’anciana, com indica en dos versos, isqué tota pelada, ja que la llana havia restat albarzerada. A més, plasma que “Així deia el romanç que em contava una criada vella de mon avi matern, anomenada la tia Fustera, que, quan jo era xicotet, em referia i del qual, a part del fet amb totes les seues circumstàncies, sol recorde eixos dos versos” (p. 232), els quals pogué ampliar gràcies a una parenta seua. Per consegüent, altra vegada és la dona qui més i millor conserva la cultura tradicional i qui més la transmet als familiars i a altres persones, un tret que enllaça amb el matriarcalisme. 

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Bona nit de Reis i que els Reis d’Orient (també coneguts com “els Reixos”) vos siguen molt generosos. 

 

Dones fortes, eixerides, generoses i molt obertes

General, , , ,

Una altra rondalla en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Segona tanda”, de Francesc Martínez i Martínez, és “Misèria”. El relat tracta d’una velleta que vivia en una coveta i que, davant, hi havia “una perera de molt bona llei i molt carregadora, la qual era sa delícia (…), puix les peres que feia eren delicioses” (pp. 207-208) i, com que hi havia xicons que, sovint, s’acostaven a l’arbre i, en acabant, “prenien la perera com a fortalesa per a llurs jocs de lladres i agutzils” (p. 208), la dona, encara forta, es desfeia dels xics. Com podem veure, ens trobem amb detalls eròtics (com ara, la perera i les peres, ja que les peres simbolitzen les mamelles). O siga, captem una dona que encara està viva sexualment (ací, igualment, per mitjà de la seua fortalesa).

Afegirem que, “quan arreplegava per al dia, se n’anava a la seua coveta” (p. 208).

“Va ocórrer que una boqueta nit es presentà en la coveta un pobre vell demanant hostada i sopar. Misèria el va acollir bé” (p. 208) i ella se’n va a un racó (p. 209). Per consegüent, copsem trets matriarcalistes, per exemple, la generositat, la coveta (el qual empiula amb la dona i amb la maternitat) i el racó.

“Al sendemà, de matí, a penes esclafava l’alba, alçant-se el vellet, digué a Misèria lo agraït que estava pel bon acolliment que li havia fet i, per a respondre, li concediria lo que demanara, puix ell era Sant Joaquim” (p. 209). Per consegüent, l’home fa costat a la dona i li aplana el camí: “No va ser peresosa la vella i digué:

-Senyor: feu-me la gràcia que, el que puge a la perera, no puga baixar-ne fins a que jo no li ho mane.

– Concedit -va dir aquell” (p. 209) i se n’anà.

Així, la dona apareix de nit (és quan el rep, quan l’acull) i l’home (ací, Sant Joaquim) està en nexe amb l’eixida del sol (amb el matí). És a dir, la velleta ho fa amb un moment del dia vinculat amb lo femení i, en canvi, ell, amb lo masculí.  

A mitjan relat, la dona, guilopa, diu a la mort:

“— Guapo, anem, de seguida. Però mira: mentres, jo m’enllestisc i, per a avançar, podries collir les tres peres que li queden, a la perera” (p. 210)… i es fa lo que vol l’anciana i, a més, aconsegueix que la mort reste agafada a l’arbre com també, en acabant, ho fa un metge (p. 211).

Adduirem que, ni els xicots, ni la mort, ni el metge en pogueren baixar (cadascú, en un passatge de la narració) i la velleta consentí “que tots es soltaren i, als de dalt, baixar, (…) i tots se n’anaren desvanits cap a son lloc” (p. 212) i, al capdavall, “abandonà també la seua coveta, anant-se’n pel món” (p. 212). D’aquesta manera, la rondalla exposa un fet que hem trobat associat a moltes dones catalanoparlants nascudes abans de 1920: la dona que, tot i l’edat, encara està forta, servicial i amb molta espenta.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia.

Estudi històric i lingüístic contingut en les ordenances actuals de la séquia de Benàger i Faitanar (1740)

General

En aquesta entrada, podeu accedir al document de l’estudi històric i lingüístic de l’univers agrícola i administratiu contingut en les ordenances actuals de la séquia de Benàger i Faitanar (encara que, realment, toca només les de la de Benàger, ja que, a més, són dues séquies i distintes), incloc un altre enllaç que permet accedir-hi:

https://cooperemenpositiu.blogspot.com.es/2011/07/benager-i-faitanar.html.

De pas, dir-vos que hi ha una errada corresponent al nom de Josep Martí i Gadea. El nom correcte és de Joaquim, com figura al llarg de l’estudi, quan apareix l’obra “Tipos, modismes y còses rares y curioses de la tèrra del gè”.

Finalment, si sabeu més llegendes o, si voleu fer més comentaris, teniu via lliure. 

Avant les atxes. 

Una forta abraçada, Bon Nadal i bon any nou. 

Benàger i Faitanar 2017

Dones que hereten, que sedueixen, arriscades i molt obertes

General, , , , ,

Prosseguint amb la rondalla “La més xicoteta, la més sabuda”, arreplegada per Francesc Martínez i Martínez en l’esmentada obra de 1920, el senyor “es va dirigir al sabater dos voltes sogre i li demanà la filla que li quedava” (p. 203). El pare no volia quedar-se sense cap de les filles, “però esta va saltar dient que ella sí que volia casar-se amb el seu cunyat (…) i ella era la que s’havia de casar” (p. 204). Llavors, els pares ho consenteixen a la filla. “A tot açò, al nóvio, li queia la bava al veure la fortalesa d’aquella xicona, pensant que era, de prendada, que estava d’ell” (p. 204). Resulta interessant aquests passatges: 1) la part forta (àdhuc, arriscada) és la dona i ell n’és la passiva i feble, 2) la jove, amb molta espenta, aconsegueix que els seus pares permeten que ella es case amb l’home i 3) ella sent atracció pel futur marit. 

Quan ja vivien junts, el senyor “li presentà totes les riqueses que tenia, fent-la ama i manaire de tots aquells bens” (p. 204). Per tant, l’home prefereix cedir a la jove i ella ho acull bé. Això sí: una dia, la xica se n’anà al rebost, al celler i “se n’isqué al corral i veié una formosor de gallines i un indià molt polit que li deien el titot. Sense por de sullar-se la basquinya de seda que portava, agarrà u d’aquells animals i, matant-lo, se’l menjà rostit” (p. 204) i, en acabant, molts més.

A banda, el dia que només restava el darrer dels animalets, el senyor baixa al corral i la veu. Passa que ella, eixerida, li respon que se’ls ha menjats… Aleshores, l’home cau a terra i només deia “titot i tot” i la xicota, espavilada, “va fer gent i, entre tots, el varen portar al llit, sense que ell parara de dir titot i tot. Veient que se n’anava per punts, a la carrera, feu vindre l’Escrivà i li digué:

-Mire, senyor notari: el pobret del meu marit es mor i, com em volia tant, vol deixar-me tot lo que té. Pregunte-li-ho vosté i veurà, (…) pregunte-li-ho i veurà” (p. 205).

Tot seguit, el notari fa lo que li diu la dona:

“- ¿Li deixa tota la seua hisenda a la seua muller?

-Titot i tot, titot i tot (…).

-¿Veu, senyor notari? El pobret, tot. Tot ho vol per a mi, tot m’ho deixa” (p. 205). Altra vegada, la xica respon amb raboseria i sedueix l’escrivà, qui “va fer el testament, nomenant hereua de tot la filla del sabater, el qual aplegà a temps per a veure com el seu gendre” (p. 206) moria. “Assabentat del testament, deia a la seua dona:

-La més xicoteta, la més sabuda.

Me’l contà la nina, ma parenta Llucieta Martínez i Martínez” (p. 206). Adduirem que aquesta rondalla, des de mitjan narració, plasma el tema de la sexualitat matriarcal: la dona és qui salva l’home i qui el mena on vol (“On va la corda, va el poal”).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

 

Dones que toquen els peus en terra, garrides, bondadoses i molt obertes

General, , , , ,

Una altra rondalla en què captem el matriarcalisme, i que fou recopilada per Francesc  Martínez i Martínez en l’obra “Coses de la meua terra (La Marina). Segona tanda”, de 1920, és “La més xicoteta, la més sabuda”. Un home prou entrat en anys, que tenia una casa com un palau, però que no estava casat amb ningú, veu que, “Prop del palau, estava un poblet i, en ell, vivia un sabater, que no podia ser més pobre (…) per a mantindre la família, que es componia de la dona i de tres filles com a tres peladilles, més fines que un coral i més dolces que la mel” (p. 201). A més, les jóvens, “que el Senyor havia fet baixar tres àngels del Cel i, en veritat, ho eren, no sols per la cara i per la perfecció de cos, sinó per la bonesa. La fama d’aquells tres capolls de rosa s’estengué per tota la contornada i eren molts els que acudien per a poder-les mirar. U de tants va ser el potentat del palau” (p. 201). Per tant, com en moltes narracions, per una banda, apareix qui té molt de material (però no lo que li agradaria) i, per una altra, qui passa més fam que garró i que, per contra, té filles molt estimades per la gent o amb trets que, àdhuc, empiulen amb el matriarcalisme de l’Alta Edat Mitjana en els comtats catalans (com podem llegir en el llibre “Història de les dones a la Catalunya medieval”, de Teresa Vinyoles Vidal, quan fa esment a noms de baptisme de dones d’aquella època) i, per descomptat, amb la bondat.

El senyor, “sense perdre temps, es presentà en casa del sabater, a demanar-li una de ses filles” (p. 201). I comença per la gran, això sí, sense fer ostentació. Llavors, el noble ensenya a la jove tots els tresors que té i li diu:

“’-Tot açò és teu. Pots mirar-los sempre que vullgues i gojar-los a ton plaer. Jo tinc el costum de menjar en l’hostal, (…) perquè, d’eixa manera, eixia més barat. I, com fa ja tants anys, no me’l puc llevar. Així que jo me’n vaig, tu queda’t mirant les cadenes i les agulles, i les arracades i els anells i tot eixe bondó de joiells que tens’.

Anaven passant dies i, com la vista de les riqueses no alimentava, la pobra dona anava candint-se” (p. 202). Així, aquests apartats reflecteixen molt bé la cultura patriarcal i la matriarcalista: l’home representa lo que podríem dir el culte al sol, al misticisme (recordem que la claror hi té a veure), mentres que la dona enllaça amb la terra (amb lo fosc o de color marró; per a ella, no és prou la vista i les riqueses i, per això, mor).

A més, el fet que el senyor tinga tanta fal·lera per no amollar ni un clau i, igualment, per les joies (però poca relació amb la gent), fa que ell siga la part feble: com molts personatges masculins tradicionals en el folklore matriarcalista. Això explica que, tot seguit, el narrador comente que “¡quin plany li feu el marit, quins sospirs soltava de lo més fondo del cor, quins dolls de llàgrimes, dels ulls, eixien, quins gemecs! Feia compassió a tots els que el veien i el sentien” (p. 202). Afegirem que l’ús del terme “candir”, d’acord amb l’etimologia que figura en el DCVB, vol dir “tenir una blancor brillant”, i que, amb la filla mitjana, li ocorre un fet similar.

Aleshores, ens podríem demanar “¿No és eixa blancor, la qual enllaça amb el sol, amb lo patriarcal i, àdhuc, amb frases com ‘tenir-ho tot molt clar’, lo que fa que l’home no toque els peus en terra, a diferència de la dona, i que, per això, ell considera menester que algú li ho compense i que el traga d’eixa clarícia?”. La resposta seria sí, de la mateixa manera que el sentir-se sol cal que siga substituït per trobar un sentit a la vida. I, en eixe camí, ell considera que… la dona el salvarà.

Per consegüent, aquest relat plasma molt bé el matriarcalisme i el tema, tradicional en catalanoparlants nascuts abans de 1920, que és una dona qui fa possible la reeixida de l’home.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.