Arxiu de la categoria: General

Narracions paganes, la mare i el matriarcalisme en l’època foral

General, , , ,

Una altra llegenda recopilada en el llibre “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, de Francesc Martínez i Martínez, i en què captem trets matriarcalistes, és “El pardal Caro”. Així, aquest relat té punts en comú (i molt interessants) amb alguns comentaris que fa Imma Dasí Estellés en el seu estudi “L’ordre simbòlic de la mare en les festes d’agost de Bétera”, del 2009, quan escriu sobre les obreres casades (qui fan de mare) i les obreres fadrines (xiques jóvens que fan la festa acompanyades de la “mare”, qui els fa costat) mentres que, per una altra banda, va la part masculina (el majoral): “És, aquest animal fantàstic, mestall d’aucell i d’home. Una cosa semblant a la serena de la mar, sols que aquesta és mestall de dona i de peix i canta que encisa; i aquell ho és d’animal volador i d’home barbut.

És cosa més pitjor i estrafolària i, encara més, singular, ja que les serenetes de la mar són, si no moltes, diverses; i el pardal Caro, únic.

Més encara: aquella llegenda és pagana; i aquesta, cristiana” (p. 270). I tot seguit, l’escriu.

Com podem veure, per una banda, 1) la dona toca els peus en terra, 2) està en contacte amb l’aigua, 3) va acompanyada i, com a mínim, forma parella, i 4) és encisadora. Quant a l’home, 1) vola, 2) ja és jove (perquè porta barba), 3) és, més bé, espontani i 4) únic (apareix com a singular).

Finalment, veiem que la cultura matriarcal (la de les dues dones) és pagana, és a dir, en nexe amb els qui encara no havien abraçat el cristianisme, majoritàriament, en les zones rurals. En canvi, la llegenda que ell narra té a veure amb una figura masculina i, en paraules del folklorista, és cristiana.

Podríem afegir que aquest detall empiula, com ara, amb el fet que u dels orígens dels Sants de la Pedra siga Demèter (la deessa grega de l’agricultura), la qual, moltes vegades, està en relació amb la filla (Persèfone). Posteriorment, ambdues “es cristianitzen” i apareixen els dos personatges masculins i cristians: els germans Abdó i Senent. 

En la llegenda que narra a continuació, “En Benifato varen capar el dimoni”, també es plasma el matriarcalisme. A més, direm que deu ser molt antiga (almenys, del segle XVIII o anterior), ja que figura la paraula “universitat”, que era el nom que, en l’època foral, o siga, abans de l’aplicació dels decrets de Nova Planta (en el segle XVIII i en acabant), rebien lo que, en el primer quart del segle XXI, encara es deia “ajuntament” (com a institució), no tant com a edifici.

En el poble de Benifato (de la comarca valenciana de la Marina Baixa), decidiren confiar en Sant Miquel com a advocat seu. En eixe sentit, feren paper les persones de caràcter i d’enteniment. A banda, Francesc Martínez i Martínez escriu “Bé: la universitat se n’adonà que les coses es posaven tan pitjor cada any, que el cataclisme venia per damunt de tot.

Així que es convocà, per les autoritats, a una reunió, a què va acudir tot lo més granat del poble: des del senyor rector fins quasi el ministre” (p. 274). Altra vegada copsem una autoritat foral dels consells municipals: el jurat (posteriorment, amb la introducció de la cultura castellana i de les lleis castellanes, el regidor). En aquest relat, el qui manava més dins de l’esmentat consell (el jurat en cap).

Un altre tret matriarcalista és el fet que Sant Miquel siga un patró, per dir-ho així, secundari: “la veritat era que el santet que tenien no podia ser més desgraciat i ruïnet, com que una maça de picar espart feia més embalum que ell i, sent l’arcàngel Sant Miquel tan gran, com a que era a modo d’un virrei en el cel i allí, en Benifato, el rei i senyor, devia estar representat per una soberga imatge, que es fera la col amb totes les dels altres pobles de la Muntanya (…).

Així que era menester el fer un Sant Miquel nou que, a tots els sants i santets de la contornada, guanyara i que fera nom per tot.

L’efecte que la llanda del senyor jurat en cap va produir, fon tan gran que, sense perdre temps, es nomenà el síndic i a dos prohoms del poble per a que anaren a València i encarregaren al millor santer un Sant Miquel de lo més soberg” (p. 275).

En relació amb aquestes paraules, van en línia amb el barroquisme.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

L'ordre simbòlic de la mare en les festes d'agost de Bétera (Imma Dasí)

La cultura, la política i l’enciclopedisme castellans vists de terres valencianes estant

General, ,

En un quart apartat de la introducció de l’obra “Arreplega de llegendes, tradicions i costums del Regne de València”, en què es pot veure el sentiment de pertinença a la terra, Francesc Martínez i Martínez (que havia nascut en 1866) escriu que “Es quedà darrere el segle XVIII i, al desaparéixer aquells hòmens que es salvaren de l’enciclopèdia, o siga, de la influència francesa, la guerra de la independència ho absorbí tot i, cosa rara, mentres la gent es matava defenent el territori contra l’invasor, per tota la península, allà, en la punta d’aquesta, pel migjorn, en les corts de Cadis, els principis francesos s’acabaven d’ensenyorejar de la cosa pública.

I, arrumbant la política tradicional espanyola, especialment, la de la gran Corona d’Aragó, entronitzaven el centralisme i l’uniformisme francés, lo que preparà la total pèrdua de l’imperi colonial i matava, al propi temps, les característiques de les regions, les que, precisament, acabaven de salvar Espanya del seu derrocament en maig i juny de l’any huit [= 1808]” (pp. 23-24). És a dir, que la visió patriarcal de la vida tractà d’introduir-se en els territoris catalanoparlants i en Aragó mitjançant la influència de la cultura francesa (patriarcal com també la castellana). I, més encara: s’adopta com a futura per a quan el rei Ferran VII tornarà a lo que, després, serà, jurídicament, l’Estat espanyol. Afegirem que, de manera explícita, ve a dir que la política castellana (i la francesa, lloades pels il·lustrats i pels enciclopedistes dels segles XVIII i XIX) no es corresponia amb la dels valencians (ni, de rebot, amb la dels catalanoparlants).

Això explica que, en acabant, plasme “Com diem, amb els quefers, primer, de la lluita epopeica; i, més tard, ja deixats arrere aquells angoixosos anys, amb les bregues dels blancs i dels negres, en la nostra regió, com en les altres bandes, desaparegueren les manifestacions culturals populars, deixant a banda les efímeres d’auques, col·loquis i romanç de cego, aquests, ja en castellà. No hi havia temps més que per a cantar el sí senyor pels carrers; i himnes, per les muntanyes, i envestir-se i esgarrar-se uns a altres en fulles i papers, com si foren de races diferents.

Uns, tot lo que tenia sabor ranci, ho miraven amb odi. Els altres, tot lo que no era de son credo, ho detestaven. Ja havia quedat en oblit lo purament nostre” (p. 24). Aquestes paraules podem enllaçar-les, àdhuc, amb la realitat que, cap al 2024, això és, quasi un segle després d’escriure-les el folklorista Francesc Martínez i Martínez, hi havia en el País Valencià (però amb dues comarques històricament i culturalment castellanes que no estaven vinculades amb el Regne de València abans del segon terç del segle XIX), en Catalunya i en les Illes Balears.

Per exemple, en la major tendència a traduir a la llengua catalana obres en altres llengües, abans que difondre’n les que, originàriament, s’havien escrit en català. O, com ara, la d’interessar-se (al meu coneixement, com una mena d’exotisme) per religions i per cultures forasteres o d’altres terres i, alhora, no promoure tant lo casolà. Això comporta un desarrelament entre les persones que no es senten, culturalment, de la terra on viuen i, igualment, una política castellanista i patriarcal per part de partits, d’associacions, de sindicats, d’entitats culturals, etc. que es qualifiquen d’esquerres, de progressistes, transversals,… La resta, una important majoria, encara tocava els peus en terra i preferia, com em deia Pere Riutort, per telèfon, el 20 d’agost del 2020, un empelt (“Aquest amor a la terra va unit. La Pàtria és la terra; la Nació és la terra on s’ha nascut o el lloc on un s’ha empeltat. M’agrada molt el verb ‘empeltar’“).

Per això, addueix que “Ningú feia cas de lo popular. Lo tradicional es mirava amb menyspreu. Transcorre mig segle XIX, el de les salvatjades, que alguns apel·len de les llums” (p. 25), fins que, durant el segon terç del segle XIX, sorgeix un moviment que, principalment, en la segona meitat d’eixa centúria, promourà el sentiment esmentat: la Renaixença.

Finalment, diré que, en el 2023, una dona de quasi huitanta anys em demanà a què atribuïa jo l’expansió del matxisme i de la situació de la dona en aquells anys de “progrés” del segle XXI. Sense embuts, li responguí que la cultura castellana i la seua penetració en les terres catalanoparlants hi tenia molt a veure. Molt. I que molts dels comentaris referents a dones nascudes abans de 1920 donaven consistència a lo que li havia dit.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

La cultura castellana i el castellà vists de terres valencianes estant

General, , ,

Un tercer apartat del pròleg de l’obra “Arreplega de llegendes, tradicions i costums del Regne de València”, en que copsem com entén Francesc Martínez i Martínez (1866-1946) el sentiment de pertinença a la terra (i, de pas, com escriguí en Facebook el 17 de gener del 2024, com els qui “toquen els peus en terra i no es deixen portar per grups (ni per iniciatives) que, sovint, parlant col·loquialment, ajuden a tapar les vergonyes de la cultura castellana i, de pas, intenten trepitjar les altres, bé en nom de lo políticament correcte, bé en nom del cosmopolitisme i, si no, amb eixe argument emparat en lo que diu la universitat del segle XXI, més mansa que la del segle XX”), diu així: “Les manifestacions culturals genuïnament valencianes havien desaparegut.

El vent de ponent que, primer, durant els segles setze i dèsset, a poc a poc, havia infiltrat l’escriptura castellana en els escriptors d’aquesta terra, embravit en els començaments del díhuit, havia tractat de desarrelar fins la parla valenciana. Esglaiats, amb sobra de motiu, els patriotes valencians s’encolliren com els caragols, ficant-se dins de ses cases, els que no pogueren emigrar.

Les sobergament bàrbares disposicions de l’estranger que, encara, més salvatjades feia, l’exactitud en el seu compliment i la rigorositat a executar-les, no deixava palenc més que per als estrangeritzants. La llengua vernacla havia sigut tirada pels maltractats i romputs finestrals dels edificis públics. Tot l’afany dels manaires era el destruir l’ànima valenciana per a esborrar la nacionalitat i fer una província més a semblança de Castella, per més que, en un pla d’inferioritat, fent-la subordinada d’aquella” (pp. 13-14). Com a curiositat, en nexe amb el terme “ponent” (el qual fa al·lusió a Castella), hi ha una dita que diu “De ponent, ni vent, ni gent, ni casament”. I, com a anècdota, la qual contí a Pere Riutort el 15 de juny del 2021, un dia, el meu oncle José Palop Besó (1935-2021), mentres que ell i més familiars arreplegaven garrofes, oí com una neboda li deia que en restaven unes quantes per recollir. Llavors, ell li respongué que no calia que les agafàs perquè “Més es perdé en Almansa”. Com em comentà l’històric mestre, “La consciència popular és molt important” i enllaça amb el sentiment esmentat. 

Com podem veure, el folklorista valencià escriu sense embuts, considera Castella com una nació estrangera (i, quant als castellans, com estrangers). Cal dir que la paraula “estranger”, etimològicament, vol dir “estrany” i que la cultura tradicional castellana i la valenciana no són precisament similars. 

En acabant, amb el mateix estil, Francesc Martínez i Martínez plasma que “Pel barbre dret de la conquesta, se li importà llengua, lleis i costums exòtiques. Sols, i en castellà, escrivien els partidaris del francés; els que no ho eren, ni alenar podien. La dolça llengua valenciana, la, per Cervantes, tan alabada, quedà sols per a l’ús dels pobles i del poble en la ciutat, puix les personalitats no la raonaven més que en l’adintre de ses cases. Als oficials importats d’allí, dellà els rius Cabriol i Segura, calia parlar-los en castellà, ja que no entenien la llengua de llurs administrats.

Per a més gran dany del valencià, a poc, feu sa aparició l’enciclopedisme, lo que ocasionà el que fills d’aquesta terra miraren amb menyspreu lo que conceptuaven com una antigalla.

En aquesta situació, en la ciutat, aparegué un escrivent, primer; més tard, Notari Apostòlic, i, després, Escrivà Reial, fill i net de notaris: Carles Ros i Hebrera, gran aficionat als estudis filològics, entusiasta de la llengua valenciana i enamorat de les coses valencianes, com bé ho demostrà en la majoria de ses produccions, alguna de les quals precisa el que presentem” (pp. 14-15).

Les paraules sobre la llengua empiulen amb les de moltes publicacions que es poden trobar a l’abast; nogensmenys, les que posa al costat de l’enciclopedisme (la Il·lustració), malauradament, encara estaven vives en el primer quart del segle XXI, quasi cent anys després. Per exemple, la instrucció pública, dirigida (encara que no ho diguessen els interessats, molts polítics i, àdhuc, persones de bon cor) de Castella estant, des de lleis i normatives aprovades en Madrid i, sovint, de terres catalanoparlants estant (gràcies a la submissió a lo castellà i al govern espanyol per part dels polítics que s’hi qualifiquen d’esquerres, de progressistes, etc. i, igualment, a la de l’Església valenciana que es presentava en pro de la justícia social). Són persones que prefereixen, com digué Pere Riutort en una classe de Magisteri (del curs 1992-1993), “arreplegar les miques”…. I jo hi afegiria… encara que siguen en castellà i, així, poder ser el gos de l’amo.

Per això, el folklorista valencià addueix “És aquest escriptor la més gran figura del renaixement literari genuïnament valencià. Havia quedat reduïda la nostra literatura a les relacions de fets, per lo general, criminosos o a algun fenomen ocorregut en punt, més o manco, llunyà, i a alguns purnejants col·loquis recitats per cegos en les places, a l’eixida de missa major i en els mercats i en fires, quan, de les premses, començaren a eixir romanços nous, col·loquis, relacions entretingudes, graciosos papers, sonets, dècimes i quartetes, més o manco perfectes: tots, per a alegrar. I, entre ells, els seriosos treballs gramàtics” (p. 15).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

Folklore valencià (arreplega de llegendes, tradicions i costums del Reine de València)

Folkloristes i persones interessades pel folklore, desimboltes i molt obertes

General, ,

Prosseguint amb el pròleg del llibre “Arreplega de llegendes, tradicions i costums del Regne de València”, de Francesc Martínez i Martínez, editat en 1927, comenta que era molt comú contar els relats “presentant-los amb la cruor de llenguatge acostumat en l’època, el que no refusava emprar el propi fra Vicent Ferrer, aleshores, el nostre gloriós sant, en quals eloqüents, fervorosos i bells sermons, desterrant els eufemismes, dona el nom apropiat a les coses, lo que no estranyava ni a dones, ni a clergues i, molt manco, espantava els seglars. No se n’estilaven tan meticulosos com hui, en què, potser, sorgeix un ximple que tot s’esgarrifa al llegir algun conte en què apareix un monjo o un rector, més o manco, satisfet i encara algun sant fent miracles amb certa desimboltura i, a vegades, amb picardia.

Aquesta classe d’individus, que es dediquen a determinats llibrets de devoció traduïts del francés i que es gogen amb llurs simpleses, tampoc amb els nostres admirables místics i els castellans, que són per a esperits ferms no malaltosos” (pp. 11-12).

Com podem veure, no relaciona lo políticament correcte (els eufemismes de què parla, ni la meticulositat) amb la gran majoria de la gent i, a més, en aquest grup, inclou, fins i tot, persones del món religiós, un fet que trobem en moltes rondalles eròtiques tradicionals en terres catalanoparlants (sobretot, quan el personatge no és d’una ciutat).

En acabant, escriu que “Entusiastes de tot lo popular, quan trobem una contaralla de qualsevol classe que siga, de les que el poble guarda, ens entropessem amb alguna institució, no de les uniformades i arrenglerades en casetes pels unitaristes governants, sense més sanció que la que els xillits, millor que crits, que la consciència del transgressor, allà en son adintre li dona, i el mal mirament de sos conveïns, rebem una interna alegria que bé la nostra cara ensenya.

I afanyosos arrepleguem, procurant que no es perda, per a lo que, curosament, ho portem a la impremta i, d’aqueix modo, quedant catalogada, puga servir el dia de demà per a fer conscienciós estudi, el que ens ha de portar al comparatiu del folklore d’altres poblacions, comarques, nacionalitats i nacions de tot el món, formosa tasca de la qual ha d’eixir la història de la civilització mundial” (p. 12).

Així, el folklorista Francesc Martínez i Martínez reflecteix els intents uniformistes dels governants d’Espanya i dels seus acòlits, fet que no impedeix que els estudiosos en cerquen més informació en línia amb la seua afició i a la tasca que s’han proposat.

Resulta interessant l’apartat referent a la publicació i, òbviament, amb el fet que la recollida i l’edició, àdhuc, permeten un coneixement antropològic de cultures d’altres indrets del món i, així, afavorir la germanor.

Després, escriu que, “Per lo dit, es veu la importància dels estudis folklòrics, els que, com al comença déiem, amb tanta indiferència han mirat la majoria, no de les gents, sinó dels estudiosos, per fortuna, alamont, se n’adonen de llur importància i els dediquen l’atenció que mereixen” (pp. 12-13). Aquestes paraules, en el primer quart del segle XXI, encara eren una realitat en el País Valencià, tant quan manava l’esquerra, com quan ho feia la dreta, bé si es presentaven com a defensores de la llengua, bé com si ho feien, explícitament, com a anticatalanistes.

Quant a les línies següents, són les que fan de pont entre el present i el passat i la tasca del folklorista. Igualment, l’autor de l’obra ens porta cap a la història, des dels segles XIII-XV: “Una idea ens tempta i és la d’acometre la història del folklore en la nostra pàtria valenciana, tasca no tan lleugera com, en principi, pareix, perquè, si bé els llibres d’aquesta rama del saber no són nombrosos, tramuntant els segles moderns, en les obres dels nostres clàssics es podria espellucar alamont. I res dic si estudiàrem costums, institucions, llegendes, contes i tota la gamma de les coses populars, estudi que la llarga vida d’un sol home, per més despert d’enteniment que fóra i per més fermesa corporal que posseïra, seria capaç de rematar. Per això, ens atendrem sols a senyalar al llegidor els llibres i fullets impresos que coneixem d’autors valencians” (p. 13).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia. 

El sentiment de pertinença a la terra: en els catalanoparlants i en el folklore

General, , ,

EL SENTIMENT DE PERTINENÇA A LA TERRA. “Arreplega de llegendes, tradicions i costums del Regne de València”, del folklorista Francesc Martínez i Martínez (1866-1946).

En juny del 2023, accedirem, per mitjà d’Internet, a l’obra “Arreplega de llegendes, tradicions i costums del Regne de València”, del folklorista valencià Francesc Martínez i Martínez, la qual obtingué el premi de la Societat Valenciana de Publicacions en els Jocs Florals de Lo Rat Penat de 1926 i que fou publicada per l’esmentada societat en 1927.

I comencem per ací perquè hem considerat que, en la introducció que fa al tema de les contarelles, a banda d’exposar què creu ell que ha de fer un folklorista i com cal que responga, igualment, reflecteix un sentiment de pertinença a la terra molt ben plasmat i que, a més, el relaciona amb com evolucionà des de la guerra de Successió (primer quart del segle XVIII) fins aleshores.

Primerament, escriu que “la tasca del folklorista, al que l’afició el porta al recull i a l’estudi de lo popular, tant els costums, en sa variadíssima gamma, com les llegendes de distints aspectes, així com els contes i, fins als succeïts, o siga, lo que no és lo últim i no aplega a llegenda, tot lo que, per a arreplegar-ho, cal pelegrinar pels pobles i pels camps, no deixant d’escarbar per ermites i barraques i, fins a preguntar-los, a velles enrunes de castells i seculars casals, a penyals agegantanats, blavosos gorgs i rialleres fonts.

En totes bandes, es pot trobar alguna tradició. Poques persones velles deixaran de saber alguna contaralla de la qual el modern pelegrí ha de prendre nota i deu preferir l’oir-les de llavis de l’ancianitat o de la xicalla, puix els vells, amb l’enyorança del temps passat, recorden amb gust lo que, en la llunyana joventut, aprengueren; i les tendres criatures, no malejades encara per vanitats i per presumpcions, amb innocència, conten lo que han aprés de ses àvies i passejadores i, d’aquest modo, pot adonar-se’n, del perfum del fet, de la frase, del modisme, de la contaralla, que és lo més essencial en tota relació. El que no veu, el que no palpa, el que no assaboreix, parlant per boca d’altra terça persona, no pot ser bon folklorista” (pp. 9-10).

Per tant, inicia el pròleg, exposant que es pot aprendre molt a partir de les persones que viuen en la terra, bé si són velles (i portadores de coneixements, de vivències i de saviesa popular), bé si són xiquets, bé si són àvies, bé si són dones que passegen nens: “lo més essencial en tota relació” amb lo que hi ha en la terra on es viu, amb els altres.

Cal destacar que, quasi cent anys després d’haver-se escrit aquestes línies, el 31 de desembre del 2023, abans de la Nit de Cap d’Any, l’antropòleg català Bienve Moya i Domènech (nascut en 1944), tornà a plasmar-ne unes, molt importants per a tocar els peus en terra, en nexe amb la presència del matriarcalisme i, per consegüent, d’aquest sentiment: “El neofolklorisme (que ha de veure o palpar el que pensa sense deixar lloc a la imaginació) ha pres aquest mite i s’ha posat a fer ninots (més o menys ben trobats) per fer-los sortir al carrer avui”, en al·lusió a la figura de l’Home dels Nassos.

Francesc Martínez i Martínez continua: “Deu aquest [= el folklorista], tindre estreta consciència i ample esperit. Lo primer, per a no eixir-se’n de la veritat; lo segon, per a no espantar-se de les variadíssimes relacions de tota mena que el poble ha inventat, en les quals es troben des de les més picants, fins a lo extraordinàriament innocent, com a formades pels segles, per a entreteniment de tota mena de persones: des dels infants, als ancians, des de les persones timorates, a les desenfadades, fent cas omís de lo descaradament immoral, però no reprovacions a aquelles en què, desenfadadament, isquen personatges sagrats en les contaralles, puix el poble no sol entendre d’hipocresies i, manco, és cerimoniós” (pp. 10-11).

De fet, podem dir que, bona part de la resistència a lo matriarcalista que copsem en cançons, en rondalles, en comentaris, etc., més d’una vegada, entre el 2020 i el 2023 i tot, procedien 1) de persones vinculades amb partits polítics o molt actives en la política, 2) de persones pertanyents a grups feministes de línia radical i patriarcal en la seua cosmovisió (la qual enllaça amb la figura simbòlica del pastor) i 3) de persones molt religioses (en el sentit de místiques, d’una mena de principis limitats a pregar i viure). En canvi, la gran majoria (a mesura que llegia més reports i més comentaris externs als de la població o als de la comarca on vivien), acceptava que les arrels (i, més encara, referent a persones nascudes abans de 1920) i el present, en moltes poblacions catalanoparlants, eren matriarcalistes.

Afegirem que, per exemple, com més arrelada tenien la llengua castellana i més ús feien de castellanismes o menys interés mostraven per l’ús genuí de la llengua catalana (indistintament del nom amb què identificassen aquesta llengua), major era la rudesa, el menyspreu cap a la terra, cap a lo femení, cap la maternitat i més àmplia la tendència al cosmopolitisme, a lo políticament correcte i, de rebot, a actituds que empiulen amb el totalitarisme, amb les democràcies formals i amb l’agressivitat cap a qui no és de la mateixa corda.

Per consegüent, podran agradar aquestes paraules o no, però preferesc tocar els peus en terra abans que dir (o escriure) lo que uns altres volen, a canvi de tenir-me en una gàbia de barrots daurats i com un esclau o com un llepó.

No debades, Francesc Martínez i Martínez, tot seguit, posa que “Els d’esperit astorat o, millor, els simples o els hipòcrites, que no s’acosten al folklore, perquè, en el recull de ses distintes manifestacions, es trobaran abundoses contarelles (unes, picants; un poc brutoses, altres, d’aquina irreverent) però que, ben examinades i, atenent que la majoria provenen de l’època medieval, en què la gent, tota, tenia un ampli criteri, era més franca i desconeixia el refinament de la moderna hipocresia, no tenint per què posar-los tafetans” (p. 11).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Folklore valencià (arreplega de llegendes, tradicions i costums del Reine de València)

 

https://books.googleusercontent.com/books/content?req=AKW5QafpPHW4kGDuvH_r18Qxr3xiBV0z1GtVOKoveupvtKZ1jghDeQ2XkXvmEMoZN_BtdMb23EkEyURdY7yu8at0kfRb31M1Zl8fCaYAXYueGFu7IOXWdHeyk5g5aMJuCFLQLDQwby0RUFyZiY3kgrJH3GE0PpY5YEFKWK8QJZT9AOMPdlNWxXRzV_7rpcbGK1a6w3yuRi3HMVVhn8HjjH_fgM4ECG9psA9gDnkJnCrAuE6TjNwmypA7rbRmnrdUevFrc_Wo3K20

Llegenda de l’ermita de Santa Anna (Benissa): la Mare de Déu decideix

General, , , ,

A continuació, en el llibre “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, passem a la llegenda sobre l’ermita de Santa Anna (de Benissa), com la redacta Francesc Martínez i Martínez, la qual conté passatges d’humor:

“Una devota imatge de Santa Anna es tenia amb gran estimació fa ja alamont d’anys i es pensà el construir-li una ermita en els afores del poble.

Però, com hi havia tants devots i són, en aquell terme, tantes les casetes de camp i tots volien que s’edificara en sa partida i encara junt amb son riurauet, al·legant cada u sa raó, era allò una desavinença que no tenia exemple i no podien entendre’s.

Però lo pitjor era que alguns, tan fort ho prenien i, de tal modo es sufocaven, que, als de justícia, els feia por no passara la cosa massa avant i ocorregueren desgràcies. Per això, assessorats d’hòmens doctes, tiraren palletes en quina partida s’havia de bastir la construcció. I, tocant en la que, aleshores, portava el nom de la Mare, de Nostra Dona Santa Maria, vingué allò de… ‘Al capdamunt, que, allà baix,…’, ‘Millor…’, ‘No…,’, ‘Puix en la mitjania’” (pp. 265-266).

Primerament, captem que hi havia molta estimació cap a una figura femenina i que es proposen fer-li una ermita… fora del poble. Aquest detall està present en moltes rondalles similars en què es basteix un local on tenir-la protegida, com a homenatge i confiant en el seu paper d’advocada.

Quant al mot riurau, direm que és una construcció típica en moltes poblacions del migjorn valencià.

Igualment, veiem que es preferia cercar algunes persones que poguessen fer d’intermediàries: en primer lloc, hòmens lletrats (i, per consegüent, no necessàriament jutges, ni advocats).

Afegirem que resulta interessant que, en un espai  tan curt (i significatiu), com és “el nom de la Mare, de Nostra Dona Santa Maria”, es reflectesca tant el matriarcalisme: 1) comença per la figura de la mare (la maternitat), 2) passa a la de l’esperit de comunitat (Nostra), 3) la tenen com una “Dona” i no trien un home (matriarcalisme) i 4), al capdavall, se la tracta com una santa (una persona amb el cor net).

Tot seguit, copsem un passatge en què intervenen els hòmens bons, una figura que podria evocar-nos el mitjancer en tractes (en el món agrícola de la comarca de l’Horta de València):

“Nou desori, disgusts, bregues i quasi gaiatades. També els hòmens bons o de pes acudiren amb son bon seny i disposaren que, ficada la santa imatge dins d’una bota ben conreada, la deixaren redolar i, a on parara aquella, allí s’alçara el petit temple.

Paregué bona a tots l’original idea i, mans a la faena, amaniren una gran bota i, posant dins la imatge, ben arreglada amb palla, pellorfes i borumballes, per a que no es fera malbé, tot el poble, presidit pels capítols eclesiàstic i civil i pels senyorets, així com els principals propietaris de la partida, s’encaminaren a l’eixida del poble. I allí, amb Sant Antoni, junt als els molins de vent, deixada en terra la bota, li pegaren un espentó…

¡Maria Santíssima! ¡I quina manera de redolar costeres avall aquell artefacte i quants, de bots, en les màrgens i en les revoltes en els ribassos! ¡Quina angúnia i quina ànsia la dels devots al veure que mamprenia la ruta cap al barranc i, particularment, a l’encabir al punt més alt! ¡Adéu, Santa Anna!

Tan bonica i tan volguda de tots, de segur que, al caure de dalt del reparat, al fons del barranc, s’obria com una mangrana, la bota es feia ascles i péntols la bona de la santa. Ben repenedits que estaven tots, del desgavell que se’ls havia ocorregut. Allò havia sigut inspiració del diable” (p. 266). En relació amb aquest passatge, n’hi ha, de semblants, en què es recorre a un animal per a que siga ell qui determine la decisió final del poble, però no a la Mare de Déu com qui té la darrera paraula.

Finalment, podem llegir que “La gent no alenava. Ja aplegà a la vora de l’abisme. ‘¡Santa Anna!’, criden tots a una, amb veu d’espasme.

¡Oh, miracle! De sobte, en la mateixa voreta, la bota queda parada com si hi hagueren tret arrels. D’allí, no es menejà i allí li edificaren l’ermitori.

Estesa la notícia pels pobles de la contornada, es comentà, a gust de cada u, i va servir, especialment, per a denigrar els bons cristians fills de Benissa, dient-los que ‘Havien redolat a Santa Anna’, cantant-los esta cançó, cosa que, a ells, sentà molt malament:

Barjols de Benissa,

cara de coca,

han regolat a Santa Anna

dins d’una bota” (pp. 266-267).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

L’ermita de Santa Anna (Benissa) i el matriarcalisme

General, , , ,

Una altra llegenda en què copsem lo matriarcal i que figura en la mateixa obra de Francesc Martínez i Martínez, de 1947, és “L’ermita de Santa Anna, en Benissa”. Com que exposa molt el matriarcalisme valencià, hem considerat adient escriure-la. Primerament, direm que Benissa és una població valenciana de la Marina Alta. Diu així:

“Bona gent, la d’aquest poble. Des de l’antigor, es la que més ha conservat l’esperit feudal, com a veïnat. Fins a fa poc, estava compost per dos braços, o siga, els senyorets, açò és, els d’estirp més o manco aristocràtic, i els no senyorets, els d’humil origen[1]. Allí no hi havia classe mitjana. Nombroses eren les cases que ostentaven escuts heràldics.

La població, molt allargada en l’altiplà d’extens tossal, té en un cap l’església-fort, robusta obra de carreu, com arredonides construccions, a estil de torres i barbacanes[2], li donen aspecte de fortalesa guerrera més que de temple. I, a l’altre cap, el convent de frares menors, que també la frontera de l’església és de pedra picada i té defenses guerreres, especialment, damunt de la porta.

Tot açò dona a la vila cert aspecte medieval, per més que no estigué emmurallada.

Aleshores, la fàbrica de farines ha desmuntat els molins de vent i altres de distintes indústries li estan llevant el típic caràcter.

Bo és el progrés, a no dubtar, però també s’emporta els delicats perfums de l’antigor. I fa llàstima que, no sent incompatibles, es destrossen.

La devoció principal dels fills de Benissa és la Puríssima Xiqueta, que té la seua història i a què li fan gran festa. També Sant Antoni Abat rep els obsequis dels fills de la vila, donant motiu a un bon porrat o fira. Altres devocions secundàries hi ha, entre elles, a Santa Anna, la qual té una ermita dedicada a la vora del barranc de son nom, de què conten les gents dels pobles veïns, puix, als fills de Benissa, no els senta bé una llegenda que narrarem per l’originalitat que presenta” (pp. 264-265).

Com hem pogut veure, en primer lloc, el folklorista comenta que, en la societat feudal, hi havia dos grups socials clarament diferenciats: 1) els nobles i 2) la gran majoria de la població (la qual no incloïa els qui tenien algun comerç o alguna faena que els atorgava prou llibertat econòmica i més que al grup més nombrós). A banda, caldria considerar el paper del comunalisme.

Quant al comunitarisme, el plasma en escriure que el progrés (identificat amb la revolució industrial i amb el capitalisme dels segles XVIII i XIX) s’emporta els perfums, o siga, la part matriarcalista de la vida. Per això, podem captar que ell preferiria una societat i una cultura com la que hi havia abans, perquè la té com a més arrelada, més natural, no destructora: “no sent incompatibles” els avanços amb l’antigor. Com diu, per exemple, Rigoberta Menchú a l’etnòloga Elisabeth Burgos, la Terra, com a Mare, cal tractar-la bé, no fer-la malbé i, així, tenir-la com la mare que, si se la cuida bé, torna la possibilitat de continuar “mamant” d’ella.

Adduirem que, en el primer terç del segle XXI, la majoria dels estudiants de les escoles, dels instituts i els qui ho feien en les universitats com també els qui aprenien, sovint, mitjançant la televisió, les revistes d’història o bé per Internet, accedien a una presentació prou deformada de la realitat i, a més, unida a un intent castellanista d’unificació, àdhuc, mental i pedagògic, que, si no quallava en terres catalanoparlants, en bona part, era perquè un grup considerable dels catalanoparlants es negava a acceptar les versions oficials i la profanació de les arrels. Si més no, a mesura que accedien a més reports sobre el matriarcalisme dels seus avantpassats i dels qui havien nascut abans de 1920 i que, amb freqüència, ho havien viscut en familiars més pròxims (o encara vius) i en els barris o en les poblacions on s’havien criat, sobretot, durant la infantesa i fins al final de la seua jovenesa. 

Finalment, afegirem que resulta curiós que l’ermita dedicada a Santa Anna (un personatge femení) estiga a la vora d’un barranc (vinculat amb l’aigua) i que, a la Puríssima (tractada, afectuosament, com a Xiqueta), se li faça gran festa: trets que considerem en línia amb lo matriarcal.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

 

 

Notes: [1] Ací cal afegir el tercer grup: els comerciants. Inclouria, per exemple, des del sabater, fins als qui feien gestions relacionades amb el transport marítim.

[2] En el “Nou diccionari de la llengua catalana”, de Joan Baptista Xuriguera, veiem que una barbacana és una “Fortificació davant la muralla”.

Dones que menen, garrides, fortes, emprenedores i molt obertes

General, , , , ,

Una altra narració, en aquest cas, una llegenda, en què es reflecteix el matriarcalisme i que figura en el llibre “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, de Francesc Martínez i Martínez, és “La Cova de la Dona”. El folklorista valencià comenta que, “Vivia, en el Corral d’en Ros, un matrimoni jove, que era la parella més formosa  que es poguera trobar. Ell, alt, fornit, a més de ben plantat, forçut i hàbil en tots els deports” (p. 258), a més de faener. Quant a la muller, era “alta, gallarda com una palmera” (p. 258).

A més, “algunes vegades, el marit havia d’anar de viatge i ella quedar-se a soles, puix no sempre podia anar sa germaneta a acompanyar-la o se la podia avisar” (p. 259).

Tot seguit, escriu que els pirates, que abundaven en temps del rei Felip II de València i III de Castella (en el primer quart del segle XVII), es fan amb ella, qui feia de cap de la casa.

A mitjan camí, “ja embarcats, el patró de la barca, qui feia de capitana, es fixà bé en aquella dona i va quedar admirat de tanta formosor, fent, al punt, propòsit de fer d’ella present al rei d’Alger, per lo que va ordenar que ningú la maltractara i, més encara, el que li deslligaren les mans i, tranquil·la, la deixaren en el punt de bord en què ella volguera estar” (p. 260). Així, no sols és ella qui fa de cap de casa sinó que, en aquesta embarcació, una dona és qui la mena i, igualment, tracta bé la muller.

Més avant, la captiva “es tirà a l’aigua, sens que ningú ho veiera i, per tant, que ho destorbara. Quan se n’adonaren els moros, ja estava la cristiana lluny (…).

Forta era la nostra captivada i animosa com no fóra de creure en una dona, que nadava com un galfí” (p. 261), això és, com un dofí. Nogensmenys, tot i que les ones la portaven cap a terres moresques, “Déu es va apiadar i, sortosament, saltà el vent del mestral al llevant, (…) portant la (…) barqueta cap a la serra de l’Albir” (p. 262) i, al capdavall, cap a l’obertura de la cova.

“Passà el dia i la nit i, a l’altre, uns pescadors que abordaren a la cova, per a deixar el cabàs del recapte i els capots i les mantes” (p. 263), es trobaren la dona, a qui creien morta.

A més, Francesc Martínez i Martínez afig que dos dels pescadors anaren al poble a comentar-ho i que els altres restaren vetlant el cadàver fins que, “a u, li semblà que alenava aquella dona, per lo que començaren a menejar aquell cos i, posant-li unes gotetes d’aigua en la boca i, acostant-li al nas l’ampolla del vinagre, entreobrí els ulls.

La tragueren de la llanxa” (p. 263), li feren un llit, “donant-li tots els auxilis que pogueren i saberen, de tal manera que, quan la justícia va acudir, ja havia retornat en el seu seny i, ben reanimada, contà el succeït” (p. 263). Aquestes línies empiulen amb un comentari que ens han plasmat moltes persones relatiu a la dona: si cau la dona (el pal de paller), cau la casa, la família, el grup. Per això mateix, els hòmens fan tot lo possible per a salvar-la i ho aconsegueixen.

“Des d’aleshores, que, a aquella cova, se li dona el nom de Cova de la Dona.

Contarella que ben pocs coneixen i que ens va contar la tia Vicenta ‘la Sacristana’, ama d’un sardinal” (p. 263).

Finalment, captem que la narradora reflecteix un fet que forma part de la realitat de terres catalanoparlants: la dona com a emprenedora, sobretot, en el segle XIX i bona part del segle XX, en els xicotets comerços i, més d’una vegada, en altres camps, com han plasmat recerques del segle XXI en nexe amb dones de tot l’àmbit lingüístic.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Rondalles en què es convida a no aparençar, al pactisme i a la llibertat

General, , , ,

Una altra rondalla recopilada per Francesc Martínez i Martínez, en què es plasma el matriarcalisme i que figura en l’esmentada obra, és “El pollastre”. “Uns bons forasters que, a les festes i al porrat d’un poble de la Marina, havien acudit, estaven convidats a dinar en una casa de gran aparença, però que l’ama tenia fama de molt mesquina, cosa que no varen creure els hostes a l’acostar-se a taula i veure-la tan ben parada” (p. 253). Comentarem que, des del primer moment, aquest relat amb humor irònic empiula amb l’educació matriarcal, la qual no promou la cultura de les aparences.

Més avant, podem llegir que, “Assentats, en la taula, tots, la criada, que era una fadrina ja entrada en anys, (…) que estava més a prop del mig segle que dels quaranta i que, tot en una peça, era cuinera i cambrera, (…) tragué i deixà enmig de la taula una soberga cassola d’arròs, per la grandària, però no pel contingut, ja que aquest no aplegava a ocupar la meitat de l’aïna” (p. 253) i, quan “Quasi no s’havien acabat d’escudellar els convidats, digué la servent: ‘-Senyor, ¿trac el pollastre?’, responent-li aquell: ‘‐Dona, després’” (p. 253). I, així, en un passatge similar, però amb carn, creïlla i verdura.

Quan la criada demana a l’home, per tercera vegada, si trau el pollastre, el propietari li respon “’-Trau-lo, dona-‘. Ben manada aquesta, agarrant amb llestesa la font, (…) se l’emportà, tornant de seguida amb un gran embalum sota el braç, el qual, soltant-lo damunt de la taula, (…) veieren els hostes un pollastre viu.

Observat pel senyor de la casa el moviment (…) dels forasters, (…) amb un poc de sorna, digué: ‘-Dispensen; però, com volem tant el pollastre, el traiem tots els dies per a que es menge les molletes del pa…-’” (p. 255).

La rondalla que ve tot seguit, “La rata penada”, també en el llibre “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, com indica el folklorista d’Altea, està en una obra del cronista valencià Gaspar Escolano (ciutat de València, 1560-1619) sobre la història de la Ciutat i Regne de València, i ell la tradueix:

“Una vegada, volent l’àguila, com a reina de les aus, celebrar Corts generals, manà despatxar lletres de convocatòria a tots aquells animals voladors. Acudiren al punt i en el termini assenyalat, sense faltar-ne cap: tots els voladors i, àdhuc, els que caminaven per terra però lluïen plomes: sols mancà el rat-penat” (p. 255). La rata penada es fonamentà en què ella era animal de terra, “com bé es podia esbrinar pels quatre peus que tenia, dents, mamelles i llet, i també per ser impossible entrar en compte d’au el que li falten plomes. Amb tot açò, es sentencià en son favor” (pp. 255-256).

“Ocorregué, després d’algun temps, que el lleó, el rei dels animals de la terra, volgué, com al respecte, tindre Corts amb sos vassalls, celebració a què varen acudir totes les bèsties, faltant sols el rat-penat” (p. 256), qui al·legà que “no era animal de la terra, sinó de l’aire, de tal manera que, en ell, trobava la seua alimentació i, fins i tot, per les altituds, son domicili.

Per aquest camí, (…) s’escapà de ser tributari de cap dels dos reis, de cel i de terra, havent quedat senyor absolut de son estat, sense reconéixer superior” (p. 256) i, per consegüent, lliure.

Com podem veure, en ambdós casos, tant l’àguila com el lleó enllacen amb lo matriarcalista: el pactisme en la Corona Catalanoaragonesa, en què el rei solia convocar les Corts i, no precisament, de manera puntual i quan li convenia, sinó prou habitual. El fet que estiga escrita a principis del segle XVII, quan feia quasi un segle que Catalunya, el Regne de València i el de Mallorca tenien un rei resident en Castella i que a penes els reunia, podria ser un missatge de l’historiador valencià, amb què expressava que era partidari de la llibertat dels regnes, àdhuc, quan tots formaven part d’un estat federal (que, en el relat, és l’aire i, igualment, la terra).

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que em fan costat dia rere dia.

Rondalles que conviden a tocar els peus en terra i a lo comunitari

General, , ,

Una altra narració en què captem trets matriarcalistes i recopilada per Francesc Martínez i Martínez en “Coses de la meua terra (La Marina). Terça tanda i darrera”, és “Un xocolater de la Vila”, Començarem dient que la Vila és el nom popular de la població valenciana la Vila Joiosa (en la comarca de la Marina Baixa), en què hi havia important producció de xocolate. “Es conta, per aquelles terres, lo següent:

Certa vegada, a un tan gran cavaller com ric poderós, cansat de la vida de diversions i de llibertinatge, i també desenganyat del món i de les gents, avorrit del gènere humà, va buscar un lloc a on retirar-se a viure tranquil·lament, sense que es poguera entropessar amb persona vivent amb qui parlar (…).

Tal aquest li feu la col en sa llarga i divertida vida, en què res li havia mancat: des d’hores delitoses fins a dies dies amargs; des de goigs i rialles, a llàgrimes i sospirs. Però és que havia tingut la desgràcia de no entropessar-se amb home lleial, ni trobar femella honrada.

Per tant, per a ell, tots eren iguals, de roïns” (p. 249).

Aquestes línies reflecteixen uns fets que van molt units a les persones que cerquen la satisfacció en el joc, en lo passatger i que no toquen els peus en terra. A banda, en lo eròtic i en lo sexual, tot i que el personatge siga un home (ací, un cavaller), s’ajusta al refrany “Puta primerenca, beata tardana” i, igualment, amb personatges masculins que pertanyien a la noblesa i que tenien aquesta visió de la sexualitat i de la vida, com era el cas (però en la cultura castellana) del rei Felip IV de Castella i III d’Aragó (segle XVII).

Després de passar per moltes serres, per barrancs, per caminals de cabres, etc. “va trobar, en lloc delitós, un altre paradís terrenal (…). Descobert al llevant i al migjorn, la vista s’esplaiava en les extenses i frondoses valls, per les quals serpentejaven argentats rius i multitud de rolls, i encara es veia la tersa planura d’un estany i, allà lluny, la mar blavosa” (p. 250). Per consegüent, el senyor se’n va cap a una terra on predomina lo matriarcalista: el color argent (fosc) i els rius, els rolls i l’estany (vinculats amb l’aigua).

Més avant, Francesc Martínez i Martínez afig que “ni els pastors de cabres aplegaven a aquells paratges. A força de diners i més treballs, es va construir una casa, la qual, si bé no era ostentosa com un palau, sí resultava còmoda i confortable, en què s’instal·là (…) amb una vella cuinera, antiga en la família, i un poc jove criat, home fort i segur, de tota sa confiança” (p. 251).

D’acord amb aquest passatge, podríem dir que el cavaller, encara que està en nexe amb la generació del passat i amb la del present, no confiava en la vida, ni en l’esdevenidor i, per això, no acull cap xiquet, ni cap jove.

A continuació, passen les quatre estacions de l’any i entrem en una part en què abunda vocabulari de la natura, de la Mare Terra: serres, vents, fullarasca, brosta, pins, aire, tords, tórtoles, estornells, alborzers i, fins i tot, glans “que endolcien les aigües de les fonts” (p. 251), o siga, de les dones.

En aquest ambient, el cavaller “sestejava tant sota un centenari arbre, com al resguard de gegantí penyal” (p. 252), en ambdós casos, trets femenins i matriarcalistes: la mare com a protectora per mitjà de l’ombra i de l’interior del penyal. 

Igualment, “Tots els punts li eren coneguts i encara els havia batejat, posant-los nom a son gust. Allí  no hi havia ja secret per a ell i, des de que la casa fon acabada, esser humà, fora dels dos servents, no s’havia vist. Son ideal es complia i, per açò, la felicitat era sa constant companyona” (p. 252). Com podem veure, es tracta d’un home que, com altres cavallers, fa una mena de retir (no a lo místic, però sí en una atmosfera que ho afavoreix i prou similar).

Ara bé, un dia passa el dimoni (qui, simbòlicament, empiula amb la dona) i, quan tornava a casa i en un moment de vent suau, “va oir a ses espatles les següents paraules: ‘-Senyor, ¿vol xocolate?’. A lo qual, girant-se, al punt, va veure un viler, amb la coixinera al coll, que, ben plantat i somrient, li brindava la saborosa mercaderia” (p. 252). Adduirem que “viler” és el nom que reben els de la Vila Joiosa (ací, un home).

Finalment, com que el cavaller tocà els peus en terra, “Afegeixen les cròniques que, el mateix dia, el desenganyat cavaller abandonà aquells paratges que el resguardaren de tot home, manco d’un xocolater de la vila” (p. 252).

Al meu coneixement, es tracta d’una rondalla que té un missatge interessant: cal ser realistes i no ser uns somiatruites, encara que ens proposem fer el futur com més ens agradaria i comptant amb persones que ens són de molta confiança: el demà (els xiquets i els jóvens) també és menester.

Nogensmenys, aquest acabament pot considerar-se humorístic i enllaçar-lo, per exemple, amb eixa dita popular de la comarca de l’Horta de València que diu que, “Quan [Cristòfol] Colom aplegà a Amèrica, ja hi havia un torrentí”, que és el nom que reben els habitants de Torrent, una població d’aquesta comarca.

Agraesc la col·laboració de les persones que participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, a les molt obertes i de bon cor i a les que ens fan costat dia rere dia.