Em diuen Lluís Barberà i Guillem. Continua la lectura de Presentació
Sexualitat matriarcal, dones amb molta espenta i acollidores
Continuant amb l’obra “El seculòrum i la seculera”, de Joan-Lluís Monjo i Mascaró, en la contalla “Mare, Ceba!”, capim un tret matriarcalista en relació amb la dona encinta. Així, el pare se’n al casino a veure si hi troba el jove amb qui ell vincula els prenys de la filla, “i no hi era mai.
I, en acabant, va dir:
-Puix me’n vaig a casa d’ells.
L’home se’n va a casa d’ell i diu:
-Senyor amo: vinc, que cerque faena per ací.
El pare de la xica respon:
-A tu, et cercava jo! Que vull matar-te! -diu. Que la meua filla està prenyada!
El xic li diu:
-Jo vinc a casar-me amb ella
Llavors, li comenta el pare:
-Puix, caseu-vos.
I es varen casar” (p. 89).
Una altra rondalla amb punts en comú és “S’ou”, recopilada pel folklorista valencià. Un fuster i l’amic es veuen i el fuster diu a l’altre: “Hala!, puja dalt, que sa dona és dalt. I lo que necessites, lo que siga menester, ella t’atendrà! Dis-li que ets amic meu. Ara jo tinc faena, però jo hi pujaré. Que prepara es dinar. Lo que tingues ganes! […] Lo que vullgues!
Ell munta a la dona:
-No cal, no cal!
I la dona li respon:
-Sí, sí, sí” (p. 90).
Per tant, el fuster estarà junt amb la dona (la faena de què parla al convidat) i l’amic ho farà amb la filla, qui es mostra acollidora.
Després, “aquell se’n puja cap amunt i, en un bot, es veu sa dona que estava…, no ho vullgues saber, i ell diu:
-Mira: m’ha dit es teu home que lo que et demana… (…) Jo fa temps que no estic amb cap de dona i vull…
-Però, home! -és clar, aquella…
Però, al final, la gira i ella diu:
-No, que no! Que no em deixara prenyada!” (p. 90).
Així, altra vegada, la dona és receptiva i, igualment, no aprova que ell la deixe per a infantar sense que ella li ho haja aprovat.
Una altra contalla, més sucosa i, ben mirat, en línia amb un comentari que ens feren sobre un home que s’havia casat amb una rica i que, molt prompte, no volia fer faena, és “Sa viuda”, exposada pel folklorista taberner. Un home tenia una finca a mig quilòmetre de la vila, però, com que el mataren durant la guerra, només restaven la dona i la filla (garrida i ja amb edat).
Un germà de la dona diu que li fan llàstima i, en aplegar on són elles, els diu:
“-Escolten. ¿No em donarien faena per ací? Potser…
La dona diu:
-Sí, sí. Mire: si vol, ens pot aidar.
L’home respon:
-Ai, doncs bé. I, ¿a com està es jornal?
-Es jornal? Doncs, mire: tant cada dia, i toca!, i essent així, governat i vestit -i com que la dona tenia molta roba de s’home, diu-. Governat i vestit d’un costat i governat i vestit d’un altre. Doncs, mire: un plat no li faltarà, ni una tasseta” (p. 91).
Tot seguit, pacten i, de matí, les dones li demanen si no es lleva i ell els diu “¿No m’han dit ‘governat i vestit’? Jo estic nuet de tot; m’han de vestir!
-Sí, home! Per l’amor de Déu! Vosté és que té sa roba allí” (p. 92).
En acabant, la mare se’n va a un pou, en trau aigua fresca i, mentrestant, la filla, eixerida, endinya una castanya a l’home i se li baixa el penis.
Finalment, quan torna la mare, diu a la filla que ella també podia haver fet lo mateix i la xica li comenta que, “d’ací en avant, no és que el vestiré, el despullaré de nit i tot” (p. 93).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Sexualitat matriarcal i dones amb molta espenta i sociables
Una altra contarella eròtica que figura en l’obra “El seculòrum i la seculera”, del folklorista de Tàrbena, és “El devinoro”, en què intervé un endevinador i en què captem trets matriarcalistes. Així, “En una casa de camp, un llauradoret tenia una mula i una filla i volien un muler. N’anava u:
-Xe! Eixa faena…?
I resulta que ell era espavilat i li diuen:
-No, no, no. No tenim faena.
I ja n’arriba u i el veuen entrar, un jovenet pansit i noble. Demana:
-Tenen faena? Ehhh!
I el marit diu a la dona:
-Fotre, este! Este és bo.
-Sí, sí, mira. Tenim faena” (p. 81).
Cal dir que, en aquest passatge, l’expressió “tenir faena” té dos significats: el de donar treball i, igualment, el de tenir relacions una prostituta amb un home. A més, el marit parla amb la muller i és ella qui, al capdavall, aprova el vincle entre la filla i el jovenet. Altrament, el xicot, com en moltes rondalles, és mústic.
En acabant, el narrador comenta que la xicota tenia el costum “d’anar-se’n al bancal amb els mulers. I el muler la guipa” (p. 82).
Després, el muler “se’n va a la vila i es compra un anellet, una polsereta i una cadeneta. I ja té ell eixos joiells. El primer dia la clava: l’anellet, en un forat d’un marge de pedra, que ell sabia el foradet. I ja tens la joveneta, dilluns, on és el muler. I el muler hi era amb una safanòria així… Ella li demana:
-Xiquet! Què és això?
Ell diu:
-Això és un devinori que diu que, en eixe forat, hi ha un anellet.
-Arrea!, arrea!: l’anellet” (p. 82).
Per consegüent, la xicona eixia amb molts hòmens, se n’anava a un hort i el muler li clava la joia (el penis) en l’anell, o siga, en la vagina. I ella ha tingut la darrera paraula.
Una altra rondalla en l’esmentat llibre és “Es descosit”, en què “Una dona de Bollulla i una dona de Guadalest varen anar juntes a Alger. La de Bollulla tenia una xica; i aquella també en tenia una” (p. 86).
En altres paraules, la dona fa vida social i, ben mirat, ambdues van acompanyades de les filles. Quant a la de Bollulla, diu a la seua filla “Alerta amb es descosit!
I ella diu:
-Descosit? Doncs bé -i se’n va anar allà a festes.
I, quan va vindre, diu la mare:
-Què? Com ha anat la cosa?
La filla respon:
-Ho hem cosit bé. I encara ens han sobrat dos cabdells per repetir” (p. 86), això és, dos hòmens amb qui tenir relacions la jove.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Vos parlaren de prínceps blaus
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿vos parlaren de prínceps blaus? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 27 de desembre del 2025 comentaren “No” (Lurdes Gaspar), “No. Mai” (Margarita Pou Marfany), “Sí, però deixaven ben clar que se n’enfortien. I menystenien les dones que els cercaven.
És un tema molt complex que no es resol amb una qüestió. I ara la situació és prou complexa. Només això requereix un diàleg molt seriós a nivell social i lingüístic per a aclarir quin és el significat de ‘príncep blau’.
Confio que no et sàpiga greu el meu comentari.
Que el 2026 sigui una mica millor per al món” (Anna Babra), a qui escriguérem “És un personatge que a penes apareix en les rondalles anteriors a 1932. En altres casos, és un cavaller blanc o bé un religiós (o un ermità). En tots ells, empiula amb la tradició patriarcal, però no amb la matriarcalista.
En el camp de la sexualitat, és l’home que considera la dona un drap”. Llavors, Anna Babra ens afegí “Gràcies per la teva tolerància. Ja veus que ‘No elles, no jo’, de manera diferent, només era i és tema de rondalles i de princeses. En fi, com tu dius: patriarcal”; “No” (Lydia Quera), “No. Mai” (Angelina Santacana Casals), “A mi, mai. Les valors, les tenia en altres camins i persones!!!!!
Quina sort tenir una mare així!!!” (Roser Canals Costa), “De tot un poc” (Núria López Cambra), “Sí. Ma mare deia que li deien, de broma, ‘Busca’t un nóvio ben ric i pantorrillut’. Ens contava que un germà de son pare tenia les cames primes i que es posava serradura dins dels calcetins perquè paregueren més grosses; però un dia, al trinquet, la pilota li va pegar a la cama i es va trencar el calcetí i va adollar la serradura i tots es van riure…
Segurament, seria un acudit que s’inventaria son pare” (MCarmen Bañuls), “Jo diria que el ‘príncep blau’ de la meva àvia era un carnisser que, com ella deia, l’havia tingut de ‘pretendent’. Tenia una foto petita, enganxada a la vitrina d’un moble de casa seva. Era d’aquelles de cartró, en blanc i negre” (Àngel Blanch Picanyol), “No” (Maria Dolors Sala Torras), “No. Les dones de l’entorn de la meva iaia eren de classe treballadora, però no, per això, mancats de valors. Tenien arrelades les valors de la religió catòlica, reforçades per les de llurs famílies, que eren també d’aquest caire.
A les noies, se’ls ensenyava que el millor marit havia de ser aquell noi honest i treballador i de valors semblants a les seves. Si alguna es podia casar amb un hereu, es considerava afortunada, però, de vegades, no ho era tant perquè havia d’anar a viure a la casa pairal amb els sogres i, potser, també amb germans (o amb germanes) del marit que encara eren fadrins” (Fina Pujolras), “No. La meva mare era molt realista; més aviat, granotes verdes” (Àngels Salvador), “Ma mare mai em va parlar de prínceps blaus. A casa, estaven prohibides les revistetes de prínceps i de princesetes, i tampoc hi havia revistes d’aquestes que en diuen del cor.
La meva mare era una dona de caràcter” (Rosa Canela).
En el grup “Cercle Català d’Història”, el 27 de desembre del 2025 ens indicaren “Mai” (Anna Espinosa).
En el grup “Cultura mallorquina”, el 27 de desembre del 2025 plasmaren “Contaven rondalles i sempre hi havia prínceps” (Maria Galmes Mascaro).
Finalment, ma mare, el 27 de desembre del 2025, per telèfon, em digué “Que n’hi ha?” i ens afegí que això era idealisme i que havia sentit “príncipe azul” i que ho relacionava amb el castellà.
Llavors, li responguí 1) que és un personatge que apareix de manera puntual en rondalles, ja que predomina la figura de la dona que salva l’home i la dona que indica a un home què haurà de fer ell perquè ambdós isquen beneficiats. I 2) que això també es reflecteix en la realitat, en comentaris en nexe amb dones catalanoparlants nascudes abans de 1920.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Sexualitat matriarcal, dones que emparen i que acullen
Rondalles i altres relats eròtics plasmats en el llibre “El seculòrum i la seculera” de Joan-Lluís Monjo i Mascaró (1968).
En l’obra “El seculòrum i la seculera. Contes i acudits llicenciosos valencians de tradició oral”, del folklorista Joan-Lluís Monjo i Mascaró i publicada per Edicions del Bullent en el 2024, l’autor (valencià nascut en Tàrbena en 1968) exposa en la presentació un comentari interessant: “El treball de Rafael Solaz Figues i naps. Imatge, erotisme i pornografia en la literatura popular valenciana (2014) reivindica la importància del tema eròtic en la literatura popular de transmissió escrita al llarg del temps a través d’una àmplia mostra de materials escrits i gràfics i fa aportacions en el camp de la tradició oral, sobretot, quant al cançoner, l’enigmatística i la fraseologia” (p. 15).
Ja en les contarelles (les quals retocarem lingüísticament amb l’objectiu de facilitar el seguiment), l’estudiós trau “Es conte de s’agulla”, en què unes dones són les que indiquen què haurà de fer l’home… i ell ho fa:
“Una volta era una senyoreta molt rica i un xic senyoret també molt ric i que volia aquella senyoreta. Però ella no estava així per donar-se” (p. 77).
Llavors, el xic decideix vestir-se de pobre i anar a ca la dona a demanar-li almoina. Quan hi aplega, “va eixir sa criada:
-Ai -diu-; què vol?
L’home diu:
-Ai, ¿no faria la favor de deixar-me posar darrere la porta?
Respon la criada:
-Ai. Jo ho diré a sa senyoreta, que jo sóc sa criada” (p. 77).
A continuació, la criada se’n va a la senyora ama i li ho comenta. La responsió és
“-Ai, no, no, no! Ai, no, no! Nosaltres som ses dues a soles. Ací no hi ha hòmens.
Sa criada va anar a dir a s’home:
-Ai, mire: sa senyoreta no vol” (p. 77).
Per tant, es fa lo que vol la dona. Més avant, la minyona aconsegueix que la madona accepte que entre el pobre:
“-Vinga, toca! Dis-li que vinga, però darrere sa porta!” (p. 78). O siga, que l’home se situe mirant la vulva.
En un passatge posterior, ell vol posar-se en el replanell (això és, en els pits, en les mamelles) i la jove ho diu a la mestressa, qui li indica “Vinga, toca! Vés: que es pose aquí!” (p. 78).
Una altra mostra de matriarcalisme és quan l’home fa la qüestió “per què no diu a sa senyoreta si vol que estiga davall del llit?
I sa criada se’n va a sa senyora:
-Mire…
(…) -Ai; vinga, toca, vés! Dis-li que vinga!
Com que es posa davall des llit i sa mateixa.
(…) Finalment, sa senyoreta:
-Doncs, mira: ¿saps lo que hem de fer si vols que el deixem? Tu agafa una agulla; i jo, una altra. Quan s’arrimarà cap a tu, el punxes; i, quan s’arrimarà cap a mi, també” (p. 79). O siga que ambdues s’acoblaran al cavaller.
És més: l’home s’haurà d’acostar a la serventa, perquè ella li punxe (p. 79), ja que les dones tenen la darrera paraula.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Homenatjaven persones altruistes
Bon dia,
Les vostres àvies (o padrines) o bé les vostres mares, si havien nascut abans de 1920, ¿homenatjaven persones altruistes? Gràcies.
Podeu trobar més informació en la web “Malandia” (https://malandia.cat). A mesura que ens reporten, ho afegiré en una entrada nova en la web amb un títol en línia amb la qüestió.
El meu compte en Twitter és “Lluís Barberà i Guillem”.
Avant les atxes.
Una forta abraçada i bon cap de setmana,
Lluís Barberà i Guillem
****
Quant a missatges, el 26 de desembre del 2025 i posteriorment ens comentaren “Doncs, sí. A casa, de tant en tant i, sobretot, en temps de fred, l’àvia portava pidolaires a casa i els oferia un plat de menjar i roba neta.
També preparava menjar i lo que podia, i anava on estaven més necessitats i deia ‘Si ajudes, no esperis mai res a canvi, perquè no seria ajuda, seria interès'” (Antonia Verdejo), “A casa, nooo. Jo diria que eren tots altruistes. S’ajudaven quan estaven malalts. Quan s’havia mort algú, els ajudaven a vestir-los, estaven amb la família.
El carrer de Gurb era genial. Teníem un seny d’ajuda especial (Maria Dolors Sala Torras), “No ho sé” (Lurdes Gaspar), “Doncs, sí. La meva àvia donava sempre a qui ella deia ‘S’ho mereixia’ i no esperava res a canvi. A bona gent que no et demanava res i que els avis pensaven que era bo per a ells” (Lydia Quera), “Com podia, dintre de les seves possibilitats” (Àngels Sanas Corcoy), “No. No parlaven de persones que ajudessin el proïsme” (Angelina Santacana Casals), “I tant!!! Quan veus persones altruistes, generoses i amb bon cor, per força, s’han d’agrair!!!!!!” (Roser Canals Costa), “Sí. Ma mare ho feia força vegades. Fins i tot, havia deixat dormir una persona al sofà. Li’l preparava com un llit. I així estava còmoda i calenta. I també li donava de menjar. Alguna vegada que no hi havia la mare, ho havia fet jo. I també quan aquesta persona estava malalta, la va dur a l’hospital. Es pot dir que se’n va cuidar fins que es va morir.
Ma mare, quan era jove, tenia uns disset anys i anava a visitar els presoners de la guerra del 1936 i els portava roba i menjar. Eren, crec que em va explicar, en un hospital. I, un dia, els guardians, fins i tot, la varen amenaçar. Parlaven castellà. I ella va estar dos dies sense anar, però després hi va tornar. I va continuar portant menjar i roba” (Rosa Canela).
En el meu mur, el 26 de desembre del 2025 plasmaren “A casa, no ho vaig veure. La mama era molt altruista, ajudava sense res a canvi…” (Teresa Maria Marquez Bartolomé).
Finalment, ma mare, el 26 de novembre del 2025, per telèfon, em digué que ella visqué en la ciutat de València fins a dotze anys i que, “En València, hi havia dues dones riques, en l’ambient que estaven, però, a casa, no tocava ningú a la porta que no auxiliaren. Vivien com la gent del barri, eren senzilles i ajudoses ajudant la gent que veien que ho necessitava. A més, es veia que eren persones cultes.
En les viles, sobretot, si eren llauradors (un grapat de fesols o deixaven camps perquè la gent espigolara) i tenien coses de la collita, era relativament normal compartir-ho amb gent del veïnat o de la vila”.
Agraesc la generositat de les persones esmentades.
Una forta abraçada.
Sexualitat matriarcal medieval, gaubança femenina i hòmens servicials
Donant pas a alguns dels darrers fragments en què hem capit trets matriarcalistes plasmats per Francesc de la Via (dels segles XIV-XV), direm que “El frare Bernat féu son poder pogués fugir, va eixir per una finestra, anà a saltar en l’aigua, on la monja fa estar el cavaller” (p. 86). Per consegüent, el religiós ix de la casa i es fica en un altre territori femení: l’aigua.
Ja molt avançada l’obra, podem llegir “I jo estiguí en el llit besant la monja. A cap de poc, veus el canonge, qui estava al terrat; les monges l’hagueren trobat i el volgueren oir, li començaren a percudir amb grans bastons, sí que no li valien raons, ni son bon dret. En poc de temps, li feren passar el fred, de tant que l’havien cascat” (p. 87). Sobre aquestes línies, podrien tenir dos missatges: 1) que les dones el cascassen físicament amb bastons (fusta) i 2) que moltes dones tinguessen relacions sexuals amb ell. Així, si consultem el “Diccionari eròtic i sexual” de Joan J. Vinyoles i Vidal junt amb Ramon Piqué i Huerta, el mot “bastó” és associat amb el penis (i amb un pal o vara llargs) i, per exemple, “pegar el piu” (en què el piu és el membre viril) vol dir “Tenir un home relació sexual amb una dona” i, per tant, ací rep el significat d’adhesió dels dos cossos i no de violència femenina cap al frare (amb què, de pas, elles reflectirien força i habilitat per a treballar en grup). No debades, l’autor parla d’escalfament masculí.
En un altre passatge, el religiós es dirigeix a l’escriptor medieval:
“-Bon amic, Francesc de la Via: vine a aidar-me! I jo no em voldria llevar, si el món deixàs d’existir, car jo estava en paradís, nuus, amb la monja” (p. 88).
D’aquesta manera, copsem uns térmens que tenen relació amb el plaer de l’home durant el seu empelt tel·lúric (amb la terra que representa la monja) i la gaubança eròtica entre ambdues persones, acompanyada d’una nuesa amb què expressen la seua naturalitat.
Al capdavall del llibre, hi ha unes línies que hem triat, en què intervé un funcionari de justícia (el saig) i que culminen amb el lligam corporal entre el frare i la religiosa, puix que, així, tots dos delecten aquesta part de la vida: “De continent, un saig el prengué i li va lligar les mans i el va estacar fortament al costell” (p. 89), és a dir, al bastiment de fusta on eren subjectats els reus.
Després, fra Bernat “Veié venir un gran tropell d’abelles que el fiblaven a meravelles de totes parts” (p. 89), o siga, un muntó de dones (si tenim present que l’abeller simbolitza els pèls del pubis).
Altrament, per a bé del religiós, l’autor medieval exposa que “Així fineix son procés de fra Bernat. Jo estiguí amagat al monestir de la monja, qui em féu servir igual d’un rei, i jo no crec que cap home del món fos tan pagat que els altres havien caçat ço que jo havia pres i cascú havia despès de son argent i, a mi, no em costà res, només bona cura, que jo vaig aconseguir la ventura que no esperava, ja que cadascú dels tres es pensava dormir amb ella” (pp. 89-90).
Com a afegitó, Francesc de la Via ens diu que ell partí cavalcant cap a Girona i que, encara que la dona li digué que tornàs sovint al convent, ell se n’anà tot tranquil i, com aquell qui diu, continuant la seua vida (p. 90): ja havia fet la seua tasca eroticosexual mestallada amb aventura.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Bon dia de Nadal, Bon Nadal i venturós any 2026 a totes les persones de bona voluntat.
L’esquerra valenciana violadora, patriarcal, espanyolista i cristianòfoba del “Bones festes”
Hui, dia de Nadal del 2025, de bon matí, he rebut un missatge en què un amic i cap dels museus de Cullera, m’enviava una foto amb un fons que incloïa aquestes frases: “L’equip del Castell-Museu de Cullera vos desitja un Bon Nadal i un venturós Any Nou”. Sense ajornar-ho, a més de gaudir-lo, l’he passat a moltes persones de confiança.
Unes hores després, m’ha aplegat un missatge de Catalunya estant d’una amiga de l’Empordà amb un alt sentiment de pertinença a la terra. Hi havia un vídeo amb un “Bones festes”. I, immediatament, m’ha vingut al pensament, un “‘Bones festes’,… ¿de què? De masturbació? De casa? De finca? De carrer? De barri? De la vila? De la ciutat?”. Pareix que dir (i escriure o publicar) un “Bon Nadal” siga pecat, que dirien molts dels nostres avis del primer quart del segle XX.
Però, sobretot, veus que l’esquerra, eixa que posa en un pedestal el moviment de la Il·lustració (el qual es proposà arrasar les cultures autòctones mitjançant l’aprovació dels monarques absolutistes del moment i a primeria del segle XX, en el cas espanyol, però també ara, sota una democràcia que encobreix els intents d’anihilació dels Pobles diferents al castellà) i que refusa escriure que, fa mil anys, en lo que ara diem Catalunya, l’Església denunciava i condemnava els abusos sexuals a les dones (vegeu escrits de la historiadora Teresa Vinyoles Vidal), i que aposta pel laïcisme, per la cultura castellana de línia espanyolista, imperialista i genocida.
Ho dic perquè aquests polítics (valencians, catalans, de les Illes Balears…) fan culte al castellà, menyspreen un ús genuí de la llengua vernacla (la catalana, popularment i estatutàriament, també coneguda com “valencià”) i, de rebot, això comporta una desconsideració cap a lo femení, una prioritat per tallar de soca-rel lo que no és castellanitzador, de promoure un ensenyament del “Valencià” castellanitzat (emparats en l’excusa de la famosa frase que diu que les llengües evolucionen).
A més, aquesta esquerra és anticristiana, torna a actituds dels menjacapellans dels anys trenta del segle XX en Espanya i no diu ni un mot sobre el fet que l’esquerra (el PSOE) eliminà l’ensenyament de l’especialitat “Humanes” en Magisteri en temps de Felipe González com a president del govern espanyol: han fet fora la Filosofia (persones que pensen, amb criteri propi, que reflexionen) i la Història (comprendre els altres, no sols entendre lingüísticament els missatges que en rebem, i el passat que explica el present i la política i la realitat actuals). Ben mirat, en el País Valencià, el govern autonòmic encapçalat pel PSOE (que ocupava la presidència de la Generalitat Valenciana), a mitjan dels anys noranta del segle XX, retirà la festa de Sant Esteve, la qual és de tradició matriarcalista vernacla.
Una mestra de Filosofia i un mestre d’Història contemporània (cursos 1992/1993 i 1993/1994) ens digueren que es pagaria car. Més d’una generació després, veiem els resultats: major discriminació de fet cap a la dona, cap als Pobles matriarcalistes i cap a lo que no siga un creure’s les coses de manera impulsiva i arrossegats pels intents de manipulació mediàtica (per exemple, en temes de violència de gènere).
I no cal dir que va de màrtir per la vida, a banda que, al meu coneixement, encara no ha demanat perdó (ni reconciliació) per tot lo que suposà la guerra d’Espanya (culturalment, etnològicament, lingüísticament i per als historiadors i per als interessats pel passat amb intenció de fer recerques). Així, t’atanses a una parròquia i et trobes un rector que et diu:
“-Aquests són els néts d’aquells que, durant la guerra, cremaren bona part del patrimoni local i dels arxius parroquials, que eren molt més abundants que els municipals…”.
Sortosament, en Aldaia, vila veïna d’Alaquàs (en aquesta segona, visc del 2009 ençà), també de l’Horta de València, el rector Joaquín Sorolla salvà una importantíssima quantitat de documents eclesials…
Aquesta riquesa cultural que es perdé arran de la contesa aplanà el camí al franquisme: introdueixen amb més facilitat la festa de Sant Isidre (procedent d’una cultura patriarcal) i es troba que moltes escultures i pintures amb representacions dels Sants de la Pedra havien restat derruïdes pels anticlericals.
Aquesta és l’esquerra cristianòfoba que encara vol que, tot i que a penes empra la llengua vernacla de terres catalanoparlants, els votem, simplement, perquè, per a fer fi o perquè no diguen que no, fan algun míting en “valencià” i, immediatament, acusen els partits de dretes de ser antivalencianistes.
Cavallers! Manuel Sanchis Guarner, en l’obra “La llengua dels valencians”, indica que, en els anys trenta, el valencianisme abraçava tot l’arc polític.
Per tot això, ¿violadors de la cultura autòctona i del “Bon Nadal”, del “Bones festes de Nadal”…? No, gràcies.
I, més encara: volen que no hi haja violacions cap a dones i rebutgen la maternitat matriarcalista, no la que es proposa tenir fills com a xurros…
En altre paraules: incoherències de partits, de polítics i, com ara, d’escriptors, que prefereixen emparar una AVL que fa possible que cada membre cobre 360€ per reunió. ¿Serà per si, algun dia, aquestes persones en són membres del club?
Finalment, aquesta fotografia, amb felicitacions de Nadal, és del llibre “Llebeig”, de Pere Riutort (p. 60), en un moment en què el “Bones festes” era més aïna puntual, minoritari i i no una manera de renegar de les arrels històriques dels catalanoparlants, actitud amb què no combregue i que no promoc.
Bon dia de Nadal, Bon Nadal i venturós any 2026.
Sexualitat matriarcal medieval i dones que porten la iniciativa eròtica
Continuant amb el llibre “El llibre de fra Bernat”, de la Baixa Edat Mitjana, de manera pareguda a algunes contalles, “Quan va ser el vespre, cadascun dels tres amants es va disposar a anar al monestir” (p. 52), començant pel capellà. Sobre el cavaller, exposa que “va arribar cuitadament al lloc acordat davant del riu. Es va despullar i es va ficar a l’aigua fins a les mamelles, esperant la bona notícia que esperava tenir” (pp. 52-53). Riu, llevar-se roba, aigua, mamelles… Com veiem, un escrit obert en lo sexual i en l’erotisme.
En el passatge immediat, ens endinsa en el convent: “La portera obrí el portal, vam entrar i començaren a pujar-nos al dormidor” (p. 84) de manera suau.
Igualment, “La monja prengué el fra menor i el ficà en sa cambra, que era més olorosa que l’ambre i que cap altre perfum i que era tota plena de llums. (…) La monja conforta fra Bernat i l’acull bé, li dóna confits a ple i malvasia” (p. 84). Agregarem que la malvasia és un raïm i que aquest fruit connecta amb la vulva, per la semblança simbòlica.
Més avant, “La monja li posà son braç al coll, i anà a dir-li que el confit li fa bé amb més de poder. Fra Bernat volia jaure i contornar; per això, se n’anà tot despullat per fer la lluita (…) la monja ja volia tancar la porta amb balda i la retinguí per la falda i me’n vaig entrar i comencí a abraçar-la estretament.
(…) m’acollí com home seu i me’n va baixar. I, tantost, jo li vaig saltar sobre el paner i contornant-li el seu broquer amb grans estocs” (p. 85).
És a dir: la dona inicia el passatge eròtic, ella s’atansa al religiós, el mena cap a la cambra (primerament, ambientada amb ambre). Sobre l’ambre, direm que, com poguérem llegir en Viquipèdia el 24 de desembre del 2025, “És considerada l’única pedra preciosa d’origen vegetal. El seu nom significa ‘que sura al mar’”. Resulta interessant perquè, per una banda, la dona sura (ella predomina, és per damunt) i, per una altra, ho fa en espai femení (ací, la mar) i, per tant, ella talla el bacallà. Podríem adduir que ella se sent com un peix en l’aigua. Encara que el frare vullga començar eixa contesa, serà la monja qui, com diu la dita, el dirigirà i farà i desfarà al seu gust: és en eixa mena de regne feminal.
De fet, encara que ell l’abrace (potser com qui pretén contar als amics que ell li podia), és ella qui ho fa possible: el deixa entrar. Aleshores, fra Bernat es llança sobre el paner (el cul) i, ben mirat, li clava la tatxa amb estocades dirigides cap a la vulva (el broquer).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Bona Nit de Nadal, Bon Nadal i venturós any 2026 a totes les persones de bona voluntat.
Sexualitat matriarcal medieval i dones encisadores en el plaer
Tornant a la cambra on és la dona, “El content cavaller li promet que, sens falta, vindrà a dormir amb ella, ja que així li plau” (p. 51). Al moment, passem al canonge: “La monja, tot seguit, va apartar el canonge i li diu, clar i amb poques paraules, que ella, a ell, l’estima per sobre de tots els altres, que li ho vol demostrar i que tornàs al vespre, que ella el ficarà a la seua cambra i que dormirà en els seus braços. Fra Bernat va arronsar el nas quan va veure el canonge, qui parlava molt amb la monja, perquè durava massa, i tota l’estona va murmurar del capellà, el qual se’n va anar content i alegre, tenint-se per segur que la monja el ficaria en el seu llit al vespre” (p. 51).
En l’anterior fragment d’aquesta obra medieval, hi ha un tret important: la dona és qui empunya les regnes, l’organitzadora, qui decideix en darrer terme i, altrament, m’evoca unes línies d’un llibre, comercialment, presentat com “Hablan las putas”, de la brasilera Regina de Paula Medeiros i publicat per Virus Editorial en el 2000, a què accedírem pel 2001 i en què un home (ací, una dona), qui vivia de la prostitució en la ciutat de Barcelona i que se sentia dona, tenia una estratègia per a fer-se amb els clients que volien palpar-li el penis: dir al client que, per a ell (aquesta dona), lo més important era ell (el client).
Quant a la religiosa, aconsegueix encisar el canonge i que se li presente en un moment que juga a favor d’ella: el vespre (un tret lligat amb lo matriarcalista). Així, en l’apartat immediat, “la monja va tornar a fra Bernat i li va dir que tenia un gran desig de dormir amb ell i que li faria un gran servici si ho volgués fer i li va pregar que hi tornàs a prop de l’hora de sopar, quan fos de nit.
La monja, doncs, va donar tanda a tots tres amb tal falsedat que l’un de l’altre no ho sabia” (p. 51). Aquests darrers mots ens porten a rondalles en què una dona passa una nit en un fossar junt amb diferents hòmens i, primerament, per mitjà de la seua actuació eixerida, els fa sentir cadenes que els fan feredat.
Afegirem que, en el passatge següent, hi ha mots que admeten doble lectura, tot i que, en entrar en unes línies posteriors, canvia el possible significat. Em referesc al simbolisme del terme “monestir”: “Fra Bernat, tot seguit, li va demanar com s’ho podria fer per penetrar al monestir, perquè no sabia per on podria entrar-hi. La monja hi va saber donar manera i astúcia per fer-ho: li va dir que ella diria a les altres monges que li feia mal el fetge i que ell, a l’hora que havien acordat, vingués vestit com si fos un metge i, així, podria entrar” (pp. 51-52). Cal dir que “església” vol dir “vagina” i, més encara, “vulva”. Igualment, la religiosa és la persona amb destresa i deixondida (com la rabosa en moltes contarelles) i que ell seguirà les indicacions femenines.
No debades, en la línia vinent, Francesc de la Via posa que, “A fra Bernat, l’hauríeu d’haver vist com ballava, tan gran era el goig que sentia que, en el seu cor, estava convençut que el fet era clar” (p. 52), fet paregut al del llop que creu cegament en la guineu i que respon atenent als desigs de la guilla.
Això sí, mentrestant, la monja explica a les germanes què esdevindria eixe vespre: que s’hi presentarien tres hòmens a qui ella havia donat tanda i que la religiosa “volia que [les germanes] veiessen lo que els volia fer i com els deixaria tots tres com a ximples i badocs” (p. 52), un detall semblant al darrer passatge de la contalla de què hem parlat.
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.
Nota: Recomane la lectura del llibre esmentat sobre la prostitució, puix que és fet en relació amb els qui hi vivien i l’autora és molt oberta i amb sensibilitat pels qui s’hi dedicaven. Adduirem que, en més d’un cas, preferien la investigadora abans que encarregats de l’ajuntament.
Sexualitat matriarcal medieval i dones que comanden en el plaer
Prosseguint amb l’obra “El llibre de fra Bernat”, “Llavors, el portal fon obert i entram dins, en un verger de gessamins i de murtrers. Tantost després, la monja ens va rebre i ens començà a acollir tots, d’u en u” (pp. 82-83). Resulta interessant el fet que les plantes del lloc on ella té el llit tinguen flor blanca (els gesmilers, color associada a la innocència) o bé flor verda (color que relacionem amb la infantesa i, a tot estirar, amb els primers anys de l’adolescència).
En uns versos posteriors, “La monja posa el peu damunt del cavaller i, amb son esguard falaguer, anà a signar al canonge, qui té per clar que el joc és seu; i, després, amb fals enginy i lleugera, anà a tirar la roba i, fort, a pessigar a fra Bernat, qui es pensa que el joc és guanyat i que, té tant de bon cor, que no donaria per nul·la la força de la seua part” (p. 83). És a dir, que la dona, no sols trepitja el peu del noble, sinó que domina el canonge i, fins i tot, ella és per damunt del religiós, qui pensava que ell portaria el joc, fet que, com llegim en acabant, no era així:
“La monja, amb son enginy i art, els fa contents i els veus, a tots, més joiosos que el rossinyol; els féu caure, a tots, en son llençol i dar del bec” (p. 83). D’aquesta manera, podríem demanar-nos si, al capdavall, ella fa que, u a u, es tomben en el llit i que, amb el penis (el rossinyol feliç, el bec), ella siga alimentada (amb el semen, en una introducció de llet, lo que Francesc de la Via escriu “dar del bec” ) o que compartesquen un temps amb ella mitjançant el bes d’ambdós (en línia amb l’expressió “donar-se el bec”).
A continuació, la monja, “primer, va portar a part el cavaller i li va dir, si li venia de gust, que hi tornàs al vespre, que, aquell dia mateix, tindrien plaer i que l’acollirà en el seu llit, sense dubtar-ho, però que haurà de ficar-se en un riu que passa prop de la cambra on descansa la bella dona i que, quan vinga, al cap de poca estona, sens falta, (…) ella obrirà un forat, per on entrarà a dormir amb ella” (pp. 50-51).
Aquest darrer passatge, al meu coneixement, admet, si més no, dues lectures (una, simbòlica). Així, 1) a banda que la dona és qui indica les passes que haurà de fer el frare, i 2) que el gaudi eròtic tinga lloc de nit, 3) hi ha un riu (en alguna font, com ara, el llibre “Metafísica del sexe”, de Julius Evola, la vulva és representada com un triangle en vertical i cap avall, com si fos un penjoll de raïm, amb un riuet en la banda més pròxima a la punta i amb un puntet que representa el clítoris), 4) capim el forat (ell ficarà el penis en el cos de la religiosa) i 5) l’acte de dormir (és a dir, la relació sexual entre tots dos).
Agraesc la col·laboració dels qui participen en l’estudi sobre el matriarcalisme i el fan més fàcil, als molt oberts i de bon cor i als qui em fan costat dia rere dia.